Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • CAP Raval Nord: un mur de contenció de la covid-19 compromès amb el barri

    Dos mesos després de l’inici de la pandèmia, als treballadors del CAP Raval Nord els hi costa rememorar les sensacions que tenien a l’inici de la crisi sanitària. Però en el que sí que coincideixen és en una paraula que ha anat ressonant al llarg d’aquest període: incertesa. Incertesa per l’evolució de la pandèmia, incertesa pels protocols canviants, incertesa per l’arribada de la vacuna i, ara, incertesa també per l’inici de la desescalada. Durant aquests mesos, la rutina al centre d’atenció primària del Raval Nord, igual que a la resta de centres mèdics i hospitals, s’ha capgirat completament. «Vam passar de fer consultes programades presencials a fer-ho pràcticament tot per telèfon i només atendre les urgències, a banda de tots els seguiments domiciliaris dels pacients aguts i d’aquells que requerien cures diàries», explica la directora del CAP, Anna Romagosa.

    En els centres d’atenció primària ha recaigut la tasca de filtratge i de seguiment dels casos lleus de coronavirus, una tasca imprescindible per alliberar els hospitals de més pressió assistencial i garantir que només arribessin als centres hospitalaris aquells pacients més greus. A banda d’això, els CAPs han continuat fent el seguiment dels pacients amb altres patologies i també s’han fet càrrec de les residències de la gent gran, identificant possibles contagis de coronavirus i sectoritzant els espais d’aquestes per fer possible l’aïllament de les persones residents afectades, o enviant-les a l’hospital o als hotels sanitaris si convenia.

    Una de les primeres mesures que es va establir al CAP Raval Nord per garantir el filtratge i minimitzar el risc de contagi va ser la introducció de circuits diferenciats d’assistència per aquells pacients que venien al centre amb símptomes o sospita de coronavirus i aquells que venien per altres patologies. També es va trucar els pacients que eren grups de risc, com la gent gran o les persones amb patologies prèvies. «Vam identificar aquelles persones més fràgils i vam donar-los-hi les indicacions per dur a terme el confinament de manera adequada, sempre insistint que ens contactessin si necessitaven qualsevol cosa» assenyala Antònia Raya, infermera del centre.

    Al CAP Raval Nord s’ha habilitat una garita en desús per a fer el triatge dels pacients. | Èlia Pons

    Unes instal·lacions deficients

    L’edifici que ocupa el CAP Raval Nord, o CAP Lluis Sayé, va ser dissenyat inicialment, els anys trenta del segle passat, per tractar pacients de tuberculosi, per la qual cosa disposa de diversos accessos i amplis finestrals per garantir una bona ventilació i llum natural. A més, disposa d’una curiosa garita que s’utilitzava per rebre els malalts mantenint la distància de seguretat, que va quedar en desús -s’hi posaven plantes- i que ara s’ha tornat a habilitar amb la pandèmia del coronavirus. «A l’inici pensàvem que el centre era ideal per aquesta situació, però clar, és ideal quan hi ha pocs pacients», explica Raya. El CAP disposa d’unes instal·lacions molt antigues i en mal estat i, per això, els treballadors del centre, amb el suport veïnal del Raval, feia molt temps que reclamaven el trasllat del CAP a unes noves instal·lacions a construir a la Capella de la Misericòrdia. Finalment, després d’un gran pols entre diverses institucions, l’Ajuntament de Barcelona va acordar abandonar l’ampliació prevista del MACBA i la construcció d’un nou CAP en aquest espai.

    Les deficiències del centre dificulten la tasca dels professionals amb l’inici de la desescalada. «En el nostre centre les sales d’espera són els passadissos que hi ha davant les consultes i, per tant, no podem evitar que no s’acumuli la gent», explica Raya. «Quan comenci a venir més gent al CAP, s’hauran de mantenir les distàncies de seguretat i això suposa un espai físic que no tenim», afegeix. Aquests impediments faran que als passadissos hi hagi d’haver només unes poques persones i s’hauran de fer malabarismes per poder atendre a tothom. «Haurem d’espaiar les vistes, fer-ne unes presencials i d’altres de telefòniques, i tot això implicarà moltes més hores de feina», assenyala la infermera del centre. Suposarà també més consultes telefòniques. «Farem per telèfon moltes consultes que abans fèiem presencials, però que potser eren tràmits administratius pels quals no cal veure el pacient en persona», explica la directora del centre, Anna Romagosa.

    Les sales d’espera del CAP Raval Nord són els passadissos situats davant les consultes, de manera que es farà molt difícil mantenir les distàncies de seguretat. | Èlia Pons

    La realitat complexa del Raval

    El confinament no és igual per a tothom i en barris com el del Raval, on les rendes familiars són baixes, en alguns habitatges es fa difícil poder fer un confinament en les condicions recomanades. És per això que, el personal del centre, a banda de preguntar als pacients sobre els seus símptomes físics o emocionals, també contempla en l’atenció sanitària si les persones tenen alguna mancança en l’àmbit socioeconòmic. «Sanitat i serveis socials han d’anar de la mà, perquè uns sense els altres són insuficients», destaca la metgessa de família del centre Txell Puig.

    Les condicions precàries en les quals viuen moltes famílies del barri són una dificultat afegida a la situació de confinament. «Hi ha famílies que viuen en infrahabitatges i en pisos molt petits on viu molta gent, sense ventilació i amb unes condicions molt precàries», explica Laura Miguel, treballadora social del CAP. En aquestes condicions, diu, es fa impossible mantenir la distància de seguretat entre els convivents del pis. I la situació es complica més si una persona del pis té símptomes de coronavirus. «A l’inici de la pandèmia, vaig anar a un domicili d’un possible positiu en covid-19 que vivia amb nou persones més», explica Romagosa. «És molt difícil que una persona es pugui aïllar en aquestes condicions i, per tant, en aquests casos el que fem és recomanar que vagin a un hotel sanitari».

    Aquesta constant comunicació amb els pacients i l’interès per les seves necessitats a vegades es fa difícil per telèfon, especialment quan els pacients són persones migrants que no parlen massa ni català ni castellà. «A vegades no acabo de saber si m’han entès. Abans de la pandèmia, moltes vegades podíem demanar que ens passessin amb alguna persona que parlés l’idioma o, fins i tot, al CAP venien traductors, però ara es fa molt més difícil», explica Laura Miguel. A més, segons el personal del CAP, el contacte telefònic perd part de l’essència de la seva feina. «Jo crec que, en general, no ens acabem de trobar còmodes amb aquest sistema. A la primària tenim poques proves diagnòstiques, però el que sí que tenim són els nostres ulls, les nostres mans i que coneixem els nostres pacients. Amb el contacte telefònic es perd una part de l’essència i del poder terapèutic que té l’escolta, el cara a cara, una abraçada o una agafada de mans», explica Txell Puig.

    La complexa realitat socioeconòmica del barri ha afectat també a la salut dels veïns. De fet, està demostrat que els factors socials i emocionals d’una persona repercuteixen clarament en el seu estat de salut. «Una situació socioeconòmica difícil influeix molt en el nivell d’ansietat i angoixa d’una persona. L’estrès provoca que dormis pitjor i això, a la llarga, acaba afectant a tot el cos», destaca Romagosa. En la mateixa línia, Antònia Raya apunta que no serveix de gran cosa descobrir una cura molt eficaç per combatre el coronavirus si una persona no té diners per pagar-se el menjar o no té un habitatge digne on viure.

    Recorre als serveis socials per primera vegada

    Al Raval moltes famílies són usuàries dels serveis socials, però amb aquesta crisi s’ha vist augmentat el nombre de famílies que necessiten aquests serveis. «Hi ha persones que per primera vegada han hagut d’acudir als serveis socials. Moltíssima gent que vivia de l’economia submergida i subsistia sense cap prestació ara s’ha quedat sense feina i sense res», explica Laura Miguel. També, diu, hi ha molta gent afectada per ERTOs o que no cobra l’atur perquè feia poc temps que treballava i ara no té diners per pagar-se el menjar. Així doncs, la demanda d’ajuda ha pujat exponencialment, però els treballadors dels serveis socials segueixen sent el que són. «Són serveis que ja estan normalment al límit de per si i amb aquesta situació això encara s’ha agreujat més. Els serveis públics no donen l’abast», explica Txell Puig. En aquest sentit, les xarxes de suport mutu organitzades pel veïnat estan jugant un paper fonamental per ajudar al subministrament d’aliments i medicaments a les persones que ho necessiten.

    Aquests moviments autoorganitzats, però, no poden durar per sempre. «Com a mesura puntual està molt bé, però no és sostenible que entitats i persones majoritàriament voluntàries carreguin aquest pes. Crec que s’ha de fer un reclam a l’administració i, de la mateixa manera que es va invertir per ampliar les UCIs i construir hospitals de campanya, s’ha de posar remei a aquestes conseqüències econòmiques de la crisi sanitària», reivindica Puig. Segons Antonia Raya, el que caldria fer és començar a fer plans de barri. «Cada barri té unes peculiaritats i s’haurien de fer plans adaptats a la realitat social d’aquests, no des dels despatxos, sinó des de la gent que estem atenent els pacients a primera línia».

    Al CAP Raval Nord s’han començat a fer els test PCR a les persones amb símptomes de coronavirus. | Èlia Pons

    El temor al col·lapse i la necessària injecció de personal

    Amb l’inici de la fase de desescalada, a les treballadores del centre els preocupa la sobrecàrrega de l’atenció primària i que es pugui arribar a un cert col·lapse del sistema. És cert que hi ha menys infectats, però tots els pacients donats d’alta retornen a la primària per fer-se el seguiment de la malaltia. A banda, els CAPs segueixen fent els controls a les residències i també han d’atendre tots els pacients amb altres patologies i altres pacients que, si no es pot fer per via telefònica, han de venir al centre a visitar-se. A això se li suma fer les proves PCR a les persones que han iniciat símptomes de coronavirus, preferentment transcorregudes 24 hores des de l’inici dels símptomes.

    «Tot això ho fem amb el mateix personal que teníem abans de la pandèmia, que ja era just», explica Raya. «O hi ha una injecció de recursos humans per poder donar resposta a la complexitat que suposa treballar enmig d’una pandèmia amb una població que ja té moltes mancances des del punt de vista socioeconòmic, o no sé com ens ho farem», assenyala la infermera del centre. Però aquesta necessitat d’augment de personal no és una demanda nova. Ja fa anys que, des de l’atenció primària, un dels àmbits més castigats per les retallades, es reclamen unes millores que no acaben d’arribar mai.

    Per aquest motiu, el personal del CAP reclama una major inversió en sanitat pública, passant també per unes millors condicions laborals. «Està molt bé que se’ns reconegui la feina, però jo crec que els aplaudiments de les 20 s’han de materialitzar cap a un reclam d’unes millors polítiques en matèria de sanitat pública», reivindica la metgessa de família Txell Puig. La primària, però, segons les professionals, no ven ni fa negoci, perquè no suposa grans descobriments ni altes tecnologies. «Nosaltres som més com les formiguetes que anem contenint, que sostenim les angoixes, les pors i els dols de tota la família, i fem el seguiment més proper», conclou Puig.

  • El 80% dels metges de família han fet telemedicina durant la COVID19

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) celebra avui, dia 19 de maig, el Dia Mundial de la metgessa i metge de família. En aquesta ocasió la CAMFiC ha elaborat una enquesta adreçada als directius dels Centres d’Atenció Primària (CAP) per saber com s’ha viscut els primers mesos de la pandèmia per la COVID19.

    Tot partint de la base que la medicina de família ha demostrat ser una super especialitat: els professionals han atès en el CAP, en el domicili, en urgències d’hospitals, en hotels de campanya i en residències geriàtriques, demostrant la seva polivalència. I també que el futur de l’Atenció Primària passa per la flexibilització horària, l’atenció proactiva, autonomia en la gestió dels centres i la telemedicina.

    L’enquesta online s’ha fet entre el 30 d’abril i l’11 de maig i han participat 95 CAP de tot Catalunya. La mitjana d’edat ha estat de 49 anys, 60% són metgesses i un 40% metges. Per tant, no només la medicina de família és femenina, les gerències són majoritàriament femenines.

    Els resultats mostren d’una banda que l’Atenció Primària ha fet i està fent una tasca de seguiment i detecció de pacients COVID19 molt important, com ho mostra que un 97.9% dels enquestats digui que ha atès a un pacient confirmat o sospitós de COVID19 a domicili, i d’altra que la pandèmia per COVID-19 ha provocat canvis espontanis en l’organització dels Centres i Equips d’Atenció Primària que han hagut d’assumir nous models i escenaris i on s’ha demostrat que el lideratge, la ciència, la cooperació i la solidaritat són claus per a l’abordatge de la crisi sanitària.

    De fet, 94.7% dels participants creu que l’era post COVID és una oportunitat per transformar l’atenció primària, confiant que serveixi per normalitzar la telemedicina i la relació virtual (un 98% dels enquestats creuen que s’ha d’implementar), acabar amb la burocratització (un 46% està en contra de la gestió de les IT), o per incorporar nous professionals com psicòlegs clínics i fisioterapeutes.

    Resultats

    L’enquesta ha preguntat sobre temes organitzatius, de recursos i de coordinació entre serveis assistencials.

    Una de les principals conclusions és que tots els professionals dels CAP han hagut d’assumir nous rols davant aquesta crisi. Així, un 67% dels metges i metgesses han fet més visita telefònica, més teleconsulta i e-consulta, o cobertura de dispositius fora del CAP (per exemple estar en Hospitals de Campanya o Hotels Hospitals) i més acompanyament als pacients. També les Unitats d’Atenció al Client, els treballadors socials i els auxiliars han incorporat noves tasques.

    Els horaris també s’han modificat, incorporant nous models de treball. Així el 79% dels enquestats diuen que han aplicat un protocol específic d’atenció telefònica, i un 80% ha fet atenció remota en forma de telemedicina, una pràctica que té molt bona acceptació entre els professionals (el 75% ho valora com a satisfactòria i molt satisfactòria).

    I un 96% dels centres enquestats han hagut de redistribuir o reconvertir els seus espais físics per respondre a les necessitats dels pacients.

    L’atenció a les residències també s’ha vist afectada. De fet, un 88.4% tenen residències de gent gran assignades a l’Àrea Bàsica de Salut, i arran del COVID un 81% ha organitzat un pla especial per atendre residències de gent gran. Sobre aquest debat, cal dir que la medicina de família vol assumir l’atenció a les residències, però que cal fer-ho segons un model propi i disposant de recursos.

    En els casos que l’ABS ha disposat de dispositius com Hospital de Campanya o Hospital Hotel, un 83% dels professionals d’AP han atès en aquests dispositius a malalts de COVID19.

    L’enquesta també posa de manifest que els metges i metgesses d’atenció primària s’han coordinat amb altres recursos sanitaris per tal de donar una millor resposta a l’emergència sanitària. De fet, un 52% qualifica la coordinació amb el SEM com a notable excel·lent, tot i que veuen possibles punts de millora com prioritzar l’atenció quan és activada per AP. I un 54% valora com a notable o excel·lent la coordinació amb el seu Hospital de Referència. Per contra, l’assignatura pendent és la coordinació amb els serveis de Salut Pública, molt millorable en termes de resposta, comunicació amb atenció primària i traçabilitat de contactes.

    En relació als tests sobre seroprevalença, un 21% dels enquestats assegura que no ha disposat de cap Test per a fer a les residències geriàtriques i un 31% dels Centres no han tingut Test per a fer als professionals. Tampoc s’ha disposat de PCR per als professionals, només un 35% dels Centres n’han tingut, en canvi les PCR per a residència han estat una mica superiors, un 47%.

  • Llars en lloc de residències: neix una plataforma que demana un canvi de model

    Un grup de ciutadans i entitats de la societat civil catalana ha impulsat la Plataforma Volem Llars per Viure. El seu primer acte ha estat la publicació d’un manifest en el qual es recorda que la meitat de les morts causades pel coronavirus a Europa s’han produït en residències de llarga durada, i s’apel·la a la Declaració Universal de Drets Humans, entre altres convencions internacionals, per advocar per un canvi de model, i que tothom pugui triar on i amb qui vol viure, així com accedir als suports i els serveis comunitaris que necessiti.

    Entre els impulsors del manifest es troben entitats com Càritas, el Casal dels Infants, Fundació Aspasim, Fundació Ludalia, Actua, Fundesplai o Marea Pensionista, entre altres. El manifest ja ha recollit 2.000 adhesions i, segons els seus promotors, ja l’han posat en coneixement de les autoritats catalanes, les quals han agraït la iniciativa. Entre les 124 persones del seu grup promotor es troben personalitats com Joan Rigol, expresident del Parlament, l’exconseller de Governació Josep Gomis, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, Núria Parlon o la periodista de TV3 Mari Pau Huguet, a més de diversos exdiputats i de representants d’entitats cíviques.

    En el document es generen algunes propostes per la millora i canvi del model de residències i se sol·licita l’actuació de la Generalitat, organitzacions socials i la ciutadania perquè es prenguin mesures urgents que brindin facilitats a totes les persones en condició de dependència, per exercir el dret a triar on viure, rebre un suport adequat i en un ambient inclusiu.

    Víctor Bayarri és un dels impulsors de Volem Llars per Viure. Explica que es va decidir a actuar quan va conèixer les vivències d’algunes persones grans i amb discapacitat que han sofert males condicions en residències o fins i tot han mort durant aquesta crisi sanitària. Bayarri viu a Igualada, per la qual cosa ha pogut constatar que tan sols en una residència de la ciutat han mort 50 de 120 persones. “Aquesta alta mortalitat s’explica, en bona part, per la massificació del sistema residencial”, comenta Bayarri, que va ser en el seu dia director general del ICASS (Institut Català d’Assistència i Serveis Socials).

    Bayarri explica que el sistema assistencial a la llar no està consolidat, i que moltes vegades la persona ha de triar la residència perquè és on troba uns suports que no té si es queda a casa seva. En la seva opinió, hauria d’haver-hi una base de recursos econòmics per cada persona, en funció del seu grau de dependència, i indistintament de si opta per anar a una residència o per rebre assistència a casa. “No és la residència la que ha de guanyar diners”, apunta Bayarri.

    El dèficit d’habitatge social és un altre dels problemes que abonen el deteriorament del sistema de residències. D’acord amb Bayarri, és bàsic que existeixi aquest suport per les persones amb dependència que desitgin quedar-se en els seus domicilis, però que no poden per necessitats de suport personal, recursos tecnològics o accessibilitat. “Hi ha gent gran que va a residències perquè viuen en pisos sense suficient accessibilitat, no et surt més a compte que li facilitis habitatge social?”, qüestiona.

    Diverses propostes s’han generat a partir d’aquesta realitat. Volem Llars Per Viure sol·licita un major compromís de l’Administració, amb recursos humans, tècnics i materials perquè es pugui fer una planificació centrada en les persones. Finalment, plantegen que hi hagi una coresponsabilitat ciutadana per exigir els drets, apoderar-se i sensibilitzar-se amb les condicions de vida dels grups vulnerables.

  • Instint de negativitat

    L’anomenada psicologia positiva ens posa en guàrdia que la ment humana té una irrefrenable tirada pel negatiu. Iniciada en la dècada de 1990 per Martin Seligman i continuada per l’impronunciable Mihály Csíkszentmihályi (aquí es pot sentir la pronunciació) i el molt esclaridor Jonathan Haidt, se centra en l’estudi científic del benestar psicològic i tota una sèrie d’aspectes positius, des de la creativitat i l’humor fins a la saviesa o la mateixa felicitat. Aquesta branca de la psicologia ve a ser el contrapunt d’una llarga història centrada en l’estudi de les bases neuronals –i els possibles remeis– de la depressió, l’ansietat, l’estrès i altres dimonis i patologies mentals. Pretén comprendre i impulsar la positivitat davant la constatació que el dolent i amenaçadora campa a pler per la ment i és més forta que el bo. Aquest principi, denominat biaix de negativitat, condiciona per a bé i per a mal la nostra vida.

    El biaix de negativitat pot semblar un llast biològic, però té ple sentit evolutiu. La hiperreactivitat cerebral automàtica (més ràpida que la presa de decisions conscient) és el que ens permet salvar la vida davant qualsevol potencial amenaça, encara que sovint siguin falses alarmes (per exemple, quan saltem en la butaca davant l’aparició imprevista en una pel·lícula d’un ganivet o una serp, o ens canviem de vorera perquè s’acosta un desconegut en la nit). Al cervell li falta un sistema similar per a reaccionar davant allò bo i plaent, perquè no ens va la vida en això. El que el negatiu prevalgui sobre el positiu en la ment és el que fa que el dolor per una pèrdua econòmica sigui major que el plaer d’un guany i que les emocions que suscita una mala notícia siguin més fortes, persistents i difícils d’inhibir que les bones notícies.

    El periodisme s’alimenta de la natural inclinació humana al dramatisme implícita en aquest biaix de negativitat. El bo, la qual cosa funciona, la beneïda normalitat mai és notícia. L’epidemiòleg suec Hans Rosling, cèlebre per les seves espectaculars xerrades TED amb estadístiques sobre el progrés dels països, ha estudiat durant dècades la infundada visió negativa que tenim els occidentals del mal anomenat món en vies de desenvolupament. El comú de la gent creu que en el món hi ha més morts violentes, menys nenes escolaritzades, taxes de vacunació més baixes, menor accés a l’electricitat i a internet, més espècies en perill d’extinció… de les quals realment hi ha. I atribueix aquest instint de negativitat, com l’anomena, a la desmemòria sobre el nostre passat, al sentiment que mentre les coses estiguin malament és inhumà reconèixer que milloren i a la imatge distorsionada que transmeten els mitjans de comunicació i els activistes.

    L’instint de negativitat de Rosling i el biaix de negativitat dels psicòlegs positius vénen a referir-se a un mateix i recent troballa de la neurociència. Al rebuf d’aquest coneixement científic, hi ha certament tota una psicologia pop que pot distorsionar les coses i extreure píndoles d’autoajuda amb més o menys base científica, però això no invalida l’existència comprovada d’aquesta ràpida, tenaç i natural resposta humana davant el dolent i les males notícies. Com ocorre amb tot l’humà, hi ha una gran variabilitat entre persones en l’escala optimisme-pessimisme, que té una forta base genètica (és el que Jonathan Haidt denomina «loteria cortical», en al·lusió al còrtex frontal del cervell). En aquests temps de pandèmia, podem apreciar de manera clara no sols fins a quin punt està present el biaix de negativitat sinó també la variabilitat de respostes entre persones.

  • Vicky Fumadó: «Al món occidental vivíem en una falsa seguretat, pensàvem que les epidèmies no tornarien»

    Vicky Fumadó és pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses i patologia importada i tropical. Durant la seva trajectòria, ha treballat al Sant John of God Missionary Hospital de Sierra Leona durant l’epidèmia de l’ebola i també a altres països del continent africà com Tanzània, Etiòpia i Moçambic. Considera que si el coronavirus arriba al continent africà amb la mateixa intensitat que a Europa, pot tenir greus conseqüències a causa de la gran fragilitat dels sistemes sanitaris africans. “Els programes de salut funcionen del finançament dels països occidentals, i això es notarà molt el 2021. El pressupost per cooperació en matèria de salut de l’Àfrica serà encara molt més limitat”, assenyala la pediatra. També remarca que, en general, en el món cal una major inversió en prevenció davant les epidèmies. «El nostre sistema sanitari és molt bo en l’àmbit assistencial, però s’inverteix molt poc en salut pública i epidemiologia, que, en aquest cas, són les eines que ens haguessin ajudat a contenir millor la pandèmia del coronavirus».

    Com està vivint l’Hospital Sant Joan de Déu la crisi del coronavirus?

    El coronavirus ha trastocat les nostres rutines. Des del gener teníem activat tot un dispositiu per si arribava el virus. A més ames l’hospital té un conveni de col·laboració amb la Xina, que ens envia infants per tractar-los a l’hospital. En tot aquest temps, això no s’ha deixat de fer, de manera que havíem d’estar molt preparats per poder atendre bé als pacients. Des del gener vam començar a fer formació perquè els professionals aprenguessin a posar-se els equips de protecció individual, ja que només els que treballem amb alt aïllament estàvem formats, vam adoptar les adequades mesures de protecció i ens vam anar adaptant a les circumstàncies segons evolucionava l’epidèmia.

    Els primers casos que vam tenir van ser molt lleus. Primer testàvem a tothom i va veure com va arribar un moment que això no era possible, hi havia molts més possibles casos que test. En aquest moment, els hàbits de l’Hospital van canviar molt. Som un Hospital «amic dels nens», en el qual hi ha molts llocs per jugar, hi ha pallassos, mags, gossos, zones d’espera per les famílies i un contacte molt estret amb voluntaris. Tot això es va haver de desmuntar de la nit al dia. Hem hagut de deixar de fer el que feia que el nostre Hospital tingués unes característiques tan especials, per prioritzar la seguretat.

    Com s’han hagut d’adaptar els professionals i les infraestructures hospitalàries?

    Enmig de la pandèmia, vam haver d’adaptar espais per ingressar els pacients i separar zones amb pacients covid-19 i zones lliures del virus. Va haver-hi un moment que l’Hospital va admetre adults, primer adults joves i després no tan joves, per tal de donar ajuda a la resta d’hospitals de Catalunya, i especialment de Barcelona. Molts hospitals van tancar les unitats de pediatria i nosaltres en ser un monogràfic vam haver d’atendre tots els infants amb altres patologies, d’acord amb els altres hospitals. La vida hospitalària va canviar molt, i encara continua canviant. Hem passat de tenir uns pocs casos aquí, a estar envoltats per la pandèmia, i tot això requereix adaptacions molt ràpides del personal i de tota la infraestructura hospitalària.

    L’adaptació dels professionals per atendre adults ha sigut sobretot més a nivell de l’UCI, i hospitalització, sempre comptant amb suport d’internistes i el suport de l’Hospital Clínic per poder adaptar també les pautes i protocols i demanar ajuda en el tractament de malalties dels adults que acompanyen a aquesta infecció. Sobretot, hem hagut de posar-nos molt al dia amb l’afectació que té el coronavirus en els adults i la que té amb els infants. La infecció la podíem tenir protocol·litzada i saber les complicacions que hi ha, però en els adults hi ha altres malalties que acompanyen a la infecció que no estem acostumats a tractar.

    En els nens la incidència del coronavirus és força lleu.

    Sí que és cert que en la gran majoria és lleu, però hem vist casos més greus, hem tingut nens ingressats a les UCIs. De fet, des de l’Hospital hem engegat una plataforma que es diu Kids Corona que consisteix en diversos estudis per veure la incidència del coronavirus en els infants i estudiar perquè l’expressió de la malaltia és més lleu en els nens. Es tracta d’estudiar nuclis familiars que hagin patit la Covid-19, per mirar la infecciositat i veure perquè la incidència del virus sembla menor en nens que en adults. Aquest programa va començar perquè quan portàvem quasi 400 tests només hi havia un 5% de positivitat, i a partir d’aquí ens vam preguntar què estava passant. Hi ha diversos estudis en marxa, basats en diverses hipòtesis, com la protecció que pot proporcionar la microbiota de la nasofaringe en nens, o l’estudi de biomarcadors que poden afavorir la protecció de l’organisme del nen, entre altres.

    Que el nen se senti com a casa no pot ser prioritari. Que l’Hospital sigui un lloc segur passa per davant

    Com canviaran les dinàmiques de treball amb la reducció de la intensitat de la pandèmia?

    Ara mateix estem en un procés de desescalada, tenim menys pacients ingressats a planta i a les UCIs. S’estan tornant a obrir algunes consultes externes que durant aquest període no han sigut essencials i han disminuït molt la seva activitat, i això fa que vulguem ser un espai segur pel personal i pels pacients que arriben. Hem de seguir fent circuits diferenciats de pacients i veure una mica en cada servei què cal fer i com tractar els grups més vulnerables de pacients perquè tot sigui el més segur possible. També se seguiran fent seguiments telemàticament d’algunes patologies com hem fet fins ara, per no posar en risc els pacients.

    En aquest moment, una filosofia que sempre ens guia que és fer que el nen se senti com a casa, que estigui còmode i tingui un ambient amigable, no pot ser la prioritària, el que passa per davant és que l’Hospital sigui un lloc segur. Els acompanyants s’han reduït només a un i les dones que ara tenen un fill no poden rebre visites. I això haurà de seguir així mentre hi hagi transmissió comunitària. En aquests moments sembla que està baixant, però no podem assegurar res i és possible que hi hagi un rebrot, perquè durant moltes setmanes hem estat confinats i ara que tornem a sortir al carrer el més probable és que hi hagi una pujada de casos, tot i que això no vol dir que s’arribi a la situació d’abans.

    Amb l’endarreriment en les proves diagnòstiques, pot ser que en els pròxims mesos es detectin més casos entre infants de malalties greus, com el càncer?

    Tot i que part de l’activitat s’ha reduït en les darreres setmanes, el que és essencial no s’ha posposat. Oncologia, per exemple, ha continuat funcionant. Això no crec que passi, perquè normalment quan detectes un càncer o malaltia greu és perquè un nen s’ha posat molt malalt. El que sí que passarà és que activitats no imprescindibles s’allargaran més en el temps i això pot tenir una repercussió en les llistes d’espera. Però tot el que són malalties greus hem intentat que la gent vingués i se sentís segura. El que sí que hem notat és que la gent, a vegades, tenia por a venir a l’Hospital. Cada dia trucava als pacients que havien de venir l’endemà per saber si vindrien i molta gent em deia que, com que no era imprescindible, vindrien quan hagués passat tot això. També el que ha passat és que pacients amb malalties molt agudes, com pot ser una apendicitis, han vingut més tard, de tal manera que han vingut amb patologies més evolucionades.

    Vostè és especialista en Medicina Tropical. Ara la incidència a l’Àfrica del coronavirus encara és força lleu, però com creu que pot afectar la pandèmia al continent africà?
    Sembla evident que els sistemes sanitaris africans no estan prou preparats.

    De moment el nombre de casos al continent africà és molt més baix dels que hi ha aquí. Per sort. Però clar, jo he viscut l’epidèmia del virus de l’ebola allà, treballant a Sierra Leone a l’Hospital Saint John of God, i l’epidèmia va deixar un sistema sanitari, que ja és precari de per si, molt destruït. La gent tenia molta por d’anar als hospitals, de manera que morien d’altres malalties, com de malària o, per exemple, dones que tenien el part a casa, sense cap atenció. Això fa por, perquè ells tenen molt al cap la idea de l’ebola. Les repercussions d’una pandèmia com el coronavirus en un sistema de salut molt més dèbil que el nostre serien molt més grans, també per la mortalitat per altres malalties.

    Si aquí les conseqüències poden ser nefastes, a Àfrica encara ho seran més. La majoria de persones viuen en la pobresa i sobreviuen de donacions

    El més preocupant és que la covid-19 arrossega a Europa i als països més rics a una crisi econòmica molt greu, a causa de l’aturada de l’economia i de les indústries. Si aquí les conseqüències poden ser nefastes, a Àfrica encara ho seran més. La majoria de persones viuen en la pobresa i sobreviuen de donacions, els programes de salut funcionen del finançament dels països occidentals, i això es notarà molt el 2021. El pressupost per cooperació en matèria de salut de l’Àfrica serà encara molt més limitat. Això si no acaba d’entrar el virus, perquè, si entra, serà terrible. Afectarà d’una forma encara més accentuada que a Europa. Si encara no ha entrat del tot el virus, no sabem per què és. Es diu que potser és pel clima, que la incidència directa dels infrarojos en el virus pot ajudar a la seva destrucció. Però poden ser altres factors. També pot ser perquè hi ha una mitjana de població més jove, que pot ser un factor que contingui també els casos més greus. Hi ha moltes coses que no sabem d’aquest virus encara. És complicat. És molt desconegut encara i, quan pensem que estem controlant una cosa, ens n’apareix una altra.

    Alguns països africans poden estar més preparats davant el coronavirus, amb l’experiència que tenen de l’ebola?

    El que sí que estan més preparats és a l’hora d’acceptar un confinament, a saber que hi ha un moment que han d’acceptar el que ve i limitar els seus moviments, però no estan preparats, no són forts els sistemes de sanitat que tenen. Continuen sent molt més forts els nostres. Nosaltres tenim molta sort d’estar on estem. Al final s’han posat en marxa els recursos, tindrem una greu crisi econòmica, però jo crec que ens en sortirem. Crec que, amb esforços, d’aquí a un any tindrem una vacuna. La gent ha patit molt, i està patint, però aprendrem que la prevenció és important, que coses tan bàsiques com el rentar-se les mans pot controlar una infecció i moltes altres coses simples i no tan simples. Ens han col·locat en el nostre lloc una mica.

    Quines lliçons extraurem de tot això?

    Al món occidental vivíem en una falsa seguretat. Pensàvem que les epidèmies no podien tornar i que no podria passar això, i ara ens hem sentit vulnerables, i crec que li donarem més importància a coses que no li donàvem. Crec que aquesta crisi ens ha fet sentir menys prepotents, i adonar-nos que hem de treballar per tenir un món millor i sense infeccions, i que hi ha coses senzilles que pot fer tothom que haurien d’estar molt més interioritzades i incloses en la nostra educació. Jo crec que molta gent no es rentava les mans en tornar del carrer, i són coses molt senzilles que permeten tallar la transmissió d’un virus.

    Els infants han estat molts dies tancats a casa i fa només uns dies que poden sortir una estona. Creu que aquest confinament pot tenir conseqüències en la seva salut mental?

    La veritat és que els infants aguanten millor les coses que els adults, tenen millor resiliència. Han pogut gaudir de passar l’estona amb els seus pares i han pogut divertir-se en alguns moments. Però sí que és veritat que no tothom té les mateixes oportunitats. Hi ha pisos que són molt petits i en els quals viuen moltes persones. Això al final genera tensió dins la família, perquè els nens es posen nerviosos si no es poden moure. Naturalment, els que han tingut un mínim espai o una terrassa, ho hauran viscut millor que aquells que viuen en un espai tancat i fosc, i amb molta gent a casa. Però en l’àmbit de recuperar-se i de problemes de salut mental, en tenen i en tindran més els adults que els nens. A més hi ha una altra cosa, que és que els nens viuen la immediatesa, viuen el moment.

    Els infants aguanten millor les coses que els adults, tenen millor resiliència

    Nosaltres estem més angoixats de cara el futur.

    Exacte, i aquestes preocupacions no les tenen ells. Si en aquell moment s’ho estan passant bé, no pensen si demà podran sortir de casa. Quan a un nen li dius: «això ho farem diumenge que ve.» Et diu: «uff falta molt!». Potser ho han viscut pitjors els adolescents, però la majoria poden fer servir eines per comunicar-se amb els seus companys.

    Com pot haver afectat el confinament a infants amb malalties amb l’autisme o, per exemple, amb dèficit d’atenció o especialment hiperactius?

    Ha afectat, sobretot, els infants amb autisme, els nens amb els quals no pots connectar o no els pots explicar les coses i necessiten moure’s. Per això al final es va aconseguir que poguessin sortir i, fins i tot, alguns es van haver d’identificar perquè si no la gent els insultava des dels balcons. Era necessari que aquests infants poguessin sortir. De fet, jo crec que si fóssim més disciplinats, s’hagués pogut fer que tothom pogués sortir a donar una volta una estona, però ja has vist que quan es pot sortir, la gent surt i s’ajunta, amb la qual cosa és complicat dur a terme el desconfinament d’una forma segura.

    Creu que s’està assumint responsablement la desescalada per part de la ciutadania?

    M’ha semblat observar que no es manté correctament la distància física que s’ha de mantenir. No s’han fet servir correctament les mascaretes en llocs on no es pot mantenir aquesta distància…això em preocupa, són coses que ens poden fer anar cap enrere.

    El nostre sistema de salut estava prou preparat per la pandèmia del coronavirus? Quines millores reivindica?

    Jo crec que tenim un bon sistema de salut, molts bons professionals i hospitals, però la salut pública i l’epidemiologia no es veia com una especialitat important. Aquí s’hauria d’haver invertit molt més en això i, sobretot, preveure que es necessitaria quan l’epidèmia ja era evident, però continuàvem pensant que no arribaria a Europa. Hem anat una mica lents amb això. Jo crec que aquesta crisi posarà de manifest això: la necessitat d’invertir en salut pública. Primer ho teníem lluny, a la Xina, però en un món global la distància és difícil de mesurar, però després quan ho teníem aquí al costat, a Itàlia, era evident que ens arribaria de la mateixa manera, però aquí sembla que es pensava que ens salvaríem, pensàvem que el nostre sistema assistencial era més fort i contindria la pandèmia, però no ha sigut així. Tanmateix, no hi havia cap raó per pensar que no ens arribaria de la mateixa manera. Aquí vam relliscar una mica. Portugal per exemple, s’han avançat molt més que nosaltres i ha pogut frenar-ho abans. El nostre sistema sanitari és molt bo en l’àmbit assistencial, però s’inverteix molt poc en prevenció, salut pública i epidemiologia, que en aquest cas són les eines que ens haguessin ajudat a contenir millor la pandèmia.

  • Doctores sense papers: “Només demanem una oportunitat per sentir-nos útils”

    Anna S. Vanesyan, cirurgiana, ha assistit impotent des de casa seva al col·lapse del sistema sanitari. En cap moment durant les fases més greus de l’epidèmia, ni tampoc davant la saturació d’hospitals i centres, aquesta doctora armènia especialitzada en senologia ha pogut regularitzar la seva situació, inclús després que Sanitat flexibilitzés l’homologació de títols de professionals sanitaris immigrants.

    Espanya, com molts països europeus, necessita personal sanitari. La crisi no només ha manifestat aquesta urgència, sinó que a més a més, obre una reflexió sobre el procés burocràtic que molts d’aquests professionals realitzen. Per exemple, el ministre d’universitats, Manuel Castells, va anunciar que ja s’havien convalidat 550 títols de metges i infermeres, gairebé la meitat de les 1.083 homologacions registrades l’any 2020. Hem de viure situacions tan greus com les actuals per adonar-nos del capital humà i professional que tenim? Si requerim personal sanitari, i pensem en futures epidèmies, no hauríem d’agilitzar la tramitació i flexibilitzar aquests tràmits?

    Segons el Ministeri de Sanitat, durant l’examen MIR 2020, es van admetre 16.176 candidats, dels quals, 3.996 eren metges estrangers de més de 61 països. La majoria d’aquests professionals provenen d’Amèrica llatina. Tanmateix, existeixen altres col·lectius de personal sanitari desapercebuts. És el cas dels professionals sanitaris rus parlants. Molts d’ells tenen títols universitaris, inclús especialitats que exigeixen anys d’intensa formació.

    I d’altres, fins i tot s’han vist obligats a deixar els seus alts llocs de treball per motius polítics. “El meu marit, rus, però d’origen tàrtar, estava sent perseguit per raons polítiques. Va ser amenaçat. Jo sóc d’Armènia. Malgrat estar casada amb un ciutadà rus i tenir un fill de nacionalitat russa, em van fer fora del país. Van començar a denegar-me els papers de residència i vaig perdre la feina. Molts pacients es van quedar sense seguiment”, explica Anna S. Vanesyan. “A Rússia treballava com a cirurgiana en senologia. La meva especialitat està en els camps de la reconstrucció mamària en pacients amb càncer de mama. També, era directora d’una clínica privada oncològica”. I afegeix: “Amb moltes dificultats vam arribar aquí i van demanar asil. El juliol farà 5 anys”.

    Una experiència similar és la de Zarina Petrosian, farmacèutica de professió. Va arribar a Espanya el maig de 2017. “El meu marit és òptic i treballava a Rússia. Jo era gerent de farmàcia. Teníem una bona situació econòmica. Però, davant l’horitzó polític i de les expectatives del país, i també pel futur dels nostres fills, vam decidir venir a Espanya i deixar Rússia”.

    Quan arriben aquí, molts d’aquests professionals rus parlant es veuen abocats a un procés burocràtic lent i pesat, llarg per si mateix. A més, se’ls afegeix la dificultat de l’idioma. “Mentre començava a tramitar tots els papers, em preparava per a l’examen DELE nivell B2, el diploma d’espanyol”, recorda Anna S. Vanesyan. “Un cop superat, vaig presentar l’any 2016 els papers per homologar el meu títol. Un any després, el vaig rebre”. Però aleshores, explica, començava el més difícil: tramitar el permís de residència.

    Per aquesta raó, Anna S. Vanesyan necessitava tres requisits: una estada a Espanya de com a mínim 3 anys, absència d’antecedents criminals i possessió de contracte de treball o un pla de negoci. En aquest últim punt, sorgeix un problema que il·lustra la contradicció de la gestió administrativa, un cercle kafkià. “Per tenir una feina, necessites el permís de residència. Però, per tenir un permís de residència, cal un contracte de treball”, explica Zarina, que ha enviat més de 20 currículums a farmàcies. Mentre espera, no perd l’esperança. Zarina confessa: “vull treballar, pagar impostos i fer alguna cosa per aquest país i els seus ciutadans”

    Davant la contradicció del procés, Anna S. Vanesyan va decidir dissenyar un pla de negoci, una via diferent per obtenir el permís de residència. “Em vaig formar a Barcelona Activa durant 4 mesos, vaig escriure un pla de negoci sobre una consulta en senologia, que va ser aprovat. Més de 50 pàgines. Alhora, esperava que el COMB em donés d’alta com a col·legiala”

    Va ser col·legiada l’agost de 2019, després de presentar la informació addicional relacionada amb la seva fugida a Rússia. Tanmateix, necessitava presentar el seu projecte per obtenir el permís de residència. Li van denegar. Motiu? “Em van demanar un certificat addicional del banc per avaluar ingressos. Com són limitats, perquè no puc treballar, al·leguen que puc esdevenir un cost per a la societat”. I afegeix: “és clar que tenim dificultats. Per això vull treballar”. Anna S. Vanesyan està reclamant.

    Mentre espera obtenir el permís, durant l’epidèmia, aquesta doctora i cirurgiana d’Armènia, va contactar amb hospitals per oferir la seva experiència de més de deu anys, malgrat que fos “com a voluntària, sense voler contracte ni sou. Volia una oportunitat de sentir-me útil”. Però, dins d’una successió de correus i missatges, la seva proposta voluntària d’ajuda es va perdre en un cercle kafkià de peticions repetides de documentació que Anna S. Vanesyan, ja havia justificat.

    Amb menys complexitat, però amb el mateix resultat, una altra doctora i cirurgiana ucraïnesa, la Daria, va rebre del Ministeri d’Educació, un avís per agilitzar la seva documentació davant del col·lapse del sistema sanitari. Però, “finalment, em van escriure al·legant que cali afegir més documentació”. Daria, amb permís de residència com a estudiant, treballa actualment de farmacèutica. Pendent d’homologar el seu títol i sense ser col·legiada, persisteix en la tramitació de la seva documentació.

    Si cada cop hi ha una demanda més urgent de professionals de la salut, quan es preveuen possibles pandèmies futures en un món ja globalitzat, no cal flexibilitzar els tràmits d’aquests sanitaris amb experiència i formació? Anna S. Vanesyan persisteix: “Barcelona va ser un amor a primera vista. La meva vida és aquí, amb la meva família. I sentint-me doctora. Des de petita volia ser doctora, no puc imaginar una altra cosa”. Un repte més per superar la crisi.

  • Tijana Postic, de sobreviure a la guerra de Bòsnia a cap d’infermeria d’Igualada

    Costa trobar un moment per parlar amb la Tijana Postic; als torns de feina interminables s’hi sumen reunions que afegeix a l’agenda amb poques hores d’antelació. I no és per a menys, perquè és la directora del servei d’infermeria de l’Hospital d’Igualada. Fa just dos mesos que a la capital de l’Anoia van detectar els primers casos positius de coronavirus, que van expandir-se entre la població com un incendi i van fer d’Igualada el focus de la pandèmia a casa nostra.

    Igualada suma amb prou feines l’1% de la població de Catalunya, però les tres primeres setmanes de la pandèmia, aquesta ciutat comptava amb el 10% dels morts. Tot i això, quan la jove infermera, de 38 anys, parla d’un mes de març que defineix com a «caos», ho fa amb una fluïdesa i timbre de veu que deixen entreveure, amb totes les dificultats de la connexió telefònica, un somriure càndid. Les seves paraules són dures, i el relat esfereïdor, però Tijana Postic parla des de la calma. I és calma el que transmet.

    Explica que avui, a dos mesos de l’inici de la pandèmia a Catalunya, els professionals sanitaris estan millor, però sentencia, amb aplom, que «estan cansats». Ella, directora del servei d’infermeria, parla del seu equip en tercera persona, destaca el cansament dels seus, l’esforç dels seus. Però ella, que amb prou feines fa un any que ostenta el càrrec, va haver de fer mans i mànigues per a dirigir un servei en la lluita contra un adversari que no veien i no coneixien.

    «Cada dia canviava tot», diu, preguntada sobre l’organització de les primeres jornades. Tot i que aquí, a finals de febrer, el coronavirus semblava quelcom aliè, Tijana afirma que «ja estàvem al cas dels protocols de Xina i Itàlia i havíem preparat respostes, fase a fase…», recorda. Deixa respirar una mica la conversa i, després d’un breu silenci, continua: «ho teníem tot previst, però el que va passar va superar les nostres expectatives».

    «Poques hores». Aquesta és la franja de temps que, segons Tijana, va separar els primers casos detectats a Igualada amb el caos. Un caos que va durar moltes setmanes i que no ha començat a relaxar-se fins a «finals de la setmana passada». Estaven davant un virus que no coneixien i que, a la vegada que anava desbordant els hospitals de malalts i morts, també anava disminuint les forces dels professionals sanitaris. I és que «el problema de les primeres setmanes no va ser la càrrega assistencial, sinó la falta de professionals».

    El personal sanitari està cansat. Cansat perquè això encara no ha acabat

    A l’Hospital d’Igualada hi ha un equip de gairebé 400 persones. Durant el mes de març, el 40% estava fora de joc. Ja fos per haver donat positiu en les proves o per haver estat en contacte amb algun pacient o company malalt -o sospitós de ser-ho. Més de 150 professionals sanitaris van ser enviats a casa.

    «Gran part de la població era positiva i nosaltres, amb gairebé la meitat del personal contagiat o confinat», recorda la infermera. «Les primeres setmanes van ser duríssimes, el qui no estava confinat doblava o triplicava torns. La implicació va ser del 100%, fent el que fes falta per a atendre la població, sovint, deixant de banda la família», afirma la Tijana, qui té una filla que, amb prou feines arriba a l’any.

    «S’ha de fer el que s’ha de fer i s’ha de fer bé. No tenim més opció que seguir endavant», afirma, rotunda, mostrant agraïment als professionals que van respondre a la crida d’Igualada i van arribar-s’hi a donar ajuda. «Però estan cansats», repeteix la Tijana, en referència al personal sanitari, no només d’Igualada, sinó de tot el país. «Estan cansats, perquè això no ha acabat». Reconeix que treballen amb esperança, però amb el dubte, no ja de si hi haurà un rebrot, sinó de quan serà.

    Preparats, davant el rebrot

    Els primers dies, recorda Tijana, els protocols canviaven sobre la marxa. «Demà faràs el que avui no has fet perquè les recomanacions són unes altres. I el dia només té 24 hores…», es queixa, recordant que, a més de la feina assistencial, el dia se’ls esmunyia entre els dits a les reunions de planificació i en parar atenció a les noves recomanacions. «Hi havia metges que estaven en quarantena però es trobaven bé, que ens ajudaven a redactar nous protocols, perquè no donàvem més de si».

    «Ara estem més preparats», assegura la infermera, però no per això deixa d’estar preocupada per un rebrot que, assegura, arribarà. «Tots els sanitaris tenim por al desconfinament», reconeix, però també és conscient que la vida ha de tornar, d’alguna manera, a una certa normalitat. Però una normalitat poc rígida: «hem d’estar atents per a poder tirar enrere de seguida que veiem que tot plegat torna a començar».

    La igualadina es mostra tranquil·la i segura que, davant una segona onada, la cosa serà molt diferent. Els protocols ja estan clars, el personal organitzat i, sobretot, la població està conscienciada. «Tot i que mirem les notícies i sembli que la gent no respecta les normes, la vida ha canviat i la nostra manera de comportar-nos també», afirma. La gent gran anirà amb més cura i les mascaretes s’han convertit en part imprescindible del nostre outfit. Tot ajuda. «Però el personal està cansat. I després del que ha viscut, té por», reitera, de nou, en tercera persona.

    Però ella no ha estat pas aliena a la por i al cansament. Ni ella ni la seva mare i el seu germà, una infermera, i l’altre auxiliar d’infermeria, tots dos al mateix centre. «Cada dia fem una videotrucada per a veure’ns i explicar-nos el que vivim i el que sentim. Per a descarregar tensions, perquè per molt que paris algunes hores, el que vius és massa fort», explica, però sense perdre la vitalitat alegre a la veu.

    De Sarajevo a Igualada

    Aquesta família, a més d’acompanyar-se en la seva lluita contra la Covid, també es van acompanyar en la lluita de sobreviure a una guerra. I és que aquests igualadins són originaris de Bòsnia. Ens hem de remuntar a 1992 per a trobar una jove Tijana de 9 anys que arribava a Catalunya acompanyada del seu germà, amb un any de vida, i la seva mare. Van haver d’abandonar casa seva, a Sarajevo, per culpa del conflicte: «pensàvem que seria cosa de dos o tres mesos, perquè al cap i a la fi estàvem a Europa i allò no podia allargar-se». Però es va allargar.

    Va ser un comboi de la Creu Roja que els va dur a Igualada, després d’haver passat uns mesos a Belgrad (Sèrbia). «Se’ns va oferir la possibilitat de venir a Espanya i la meva mare em va preguntar què fer… Però jo només tenia nou anys!», recorda, mentre la seva veu denota un somriure. Els seus pares van decidir que havien d’allunyar les criatures del conflicte, així que van marxar, tots tres, perquè només permetien sortir del país a les mares amb els fills menuts. Pocs mesos després, al 1993, van perdre el pare a la guerra.

    Igualada havia de ser una llar temporal, però la seva mare va trobar feina de seguida: «per sort o per desgràcia, la feina d’un sanitari és necessària a qualsevol lloc del món». Poc després, els va acompanyar la seva àvia, perquè la mare havia de treballar a tres centres diferents per a poder arribar a final de mes. Així que ja hi eren tots, a Igualada, i els menuts van començar l’escola. «Esperarem a que la Tijana acabi l’escola. Esperarem a que acabi l’institut», recorda que deia la seva mare.

    I quan tot això va passar, la família Postic es va adonar que no volien tornar a una postguerra. «Fins que, de cop, te n’adones que no tornaràs mai», explica. Així que es van fer igualadins de totes totes i la Tijana va cursar els seus estudis, per casualitat o no, en infermeria. La seva mare va ser infermera a Bòsnia, i ella ara ho és en la batalla contra la Covid. Assegura que mai no va tenir clar que volgués ser infermera, però «l’experiència de la meva mare em va donar seguretat», afirma, tot acabant la conversa per poder recuperar, almenys, deu minuts de pau abans de tornar a l’hospital.

  • Familiars d’interns faran una denúncia col·lectiva a fiscalia per les morts en residències

    La terrible situació que s’ha donat a moltes residències geriàtriques de Catalunya amb la mort de milers d’ancians serà objecte d’una denúncia col·lectiva que preparen familiars de persones ingressades en aquests establiments. La intenció, segons una portaveu, és que s’esclareixin les responsabilitats que es puguin derivar de la investigació.

    “Volem que s’investigui el que ha passat en aquesta situació de pandèmia a les 1.073 residències de Catalunya, per això hem lliurat documentació a la fiscalia amb l’esperança que faci una investigació a fons i que els responsables, si n’hi ha, paguin les conseqüències de les seves accions”, afirma María José Carcelén, portaveu de l’associació impulsora de l’acció judicial, la coordinadora 5+1. L’associació té el seu origen en els familiars de 5 residències públiques de Barcelona que tenien cedida la gestió a una empresa privada, concretament una filial de la constructora OHL. Però ara, en la denúncia hi ha documentació recopilada almenys per familiars d’11 residències.

    L’any 2016 veient les males condicions d’atenció a les persones residents de les cinc residències, públiques: Alchemika, Bertran i Oriola, Bon Pastor, El Molí i Mossèn Vidal i Aunós, totes elles dependents de la Generalitat de Catalunya, els d’internats familiars van decidir crear una coordinadora per denunciar el deteriorament del servei, fruit de la privatització de la gestió. Al Cinc inicial van afegir el +1 per deixar clar que està oberta a altres incorporacions de familiars. La coordinadora 5+1 va aconseguir el seu objectiu i la Generalitat va retirar la gestió de les instal·lacions denunciades, però això, després de moltes protestes i manifestacions.

    La Coordinadora 5+1 a partir de la seva experiència i de rebre centenars de denúncies de situacions irregulars en la seva bústia de correu electrònic: Coordinadoraresidencias@gmail.com ha recopilat la informació amb la qual presentarà una denúncia a Fiscalia perquè investigar les irregularitats que poden haver costat la vida de moltes persones. L’acció judicial la faran unes 90 persones, familiars de residents, però tindrà el suport d’organitzacions de llarga trajectòria en defensa de la salut i els serveis públics, com Marea Blanca i també, entre altres la Plataforma en defensa dels serveis públics, que s va crear un cop es va tombar la llei Aragonès.

    María José Carcelén és portaveu de la Coordinadora. Explica que abans del 19 de març, data de proclamació de l’estat d’alarma, «estàvem pendents de la situació. Sabíem el que havia passat a Itàlia i en altres Comunitats Autònomes i volíem evitar les situacions que desgraciadament es van produir».

    Previsions que no es complien

    El 19 de març un document que formava part en la documentació de la declaració d’alarma incloïa una instrucció que «deixava clar que amb la dotació que tenien les residències el problema del Covid-19 no es podria afrontar», diu Carcelén. «No hi havia a les residències equip mèdic suficient per aturar l’epidèmia, tampoc hi havia suficient personal d’atenció, a més, com les habitacions acostumen a ser dobles, no es podia garantir l’aïllament».

    Davant d’aquesta situació la coordinadora es va dirigir una carta a la Generalitat demanant accions contundents per evitar que l’epidèmia entrés en les residències. «Vam demanar que es tanquessin els centres de dia, perquè estava clar que en aquests llocs hi havia molt contacte entre les persones que hi anaven i els residents». També van reclamar que s’evitessin les visites de familiars, perquè podien ser vectors de contagis. Un altre aspecte que la coordinadora va reclamar, sense èxit, va ser que s’evités l’ús massiu de transports sanitaris, perquè podien ser porta d’entrada del coronavirus, «estava clar que en un mateix vehicle es podia haver transportat una persona contagiada i després ser usat per moure persones sanes», explica Carcelén.

    Un altre aspecte que van demanar, sense resultats, va ser que els treballadors de les residències tinguessin Equips de Protecció Individual (EPIS) que evitessin les contaminacions. «Pensem que un cop tancades les residències la via d’entrada eren els treballadors, però si no tenien equips de protecció, el contagi arribaria finalment als residents, però els equips i la prevenció, tot i que ho vam demanar, no van arribar», afirma la portaveu.

    Mesures contra el desastre

    El 23 de març la coordinadora va enviar una nova comunicació a la Generalitat, en ella, a més de manifestar la seva preocupació per la situació dels residents, reclamaven, un altre cop, equipament mèdic per a les residències i sobretot que en cas que es detectessin símptomes entre els residents es fessin les proves adients per esbrinar si estaven contaminats i que els malalts, en primera instància els traguessin de les residències en una mena de pas intermedi per evitar el col·lapse de les instal·lacions mèdiques. I si empitjoraven es duguessin «com en qualsevol altre cas» als hospitals, atesa la situació de salut delicada que acostumen a tenir els ancians a les residències. I en el mateix sentit, si es constataven casos que s’aïllessin residents i treballadors.

    Protesta de familiars de residents abans de la crisi del coronavirus foto Coordinadora 5+1

    Just quan l’epidèmia estava en el seu moment més àlgid, Carcelén explica que es va donar un fenomen inexplicable: «durant setmanes a les residències no es va fer res. No enviaven cap malalt a l’hospital. Volem pensar que les residències van demanar els trasllats», explica. El fet és que a la fi, centenars de malalts van morir sense assistència sanitària,«una assistència a la qual tenen dret igual com qualsevol altra persona» explica. Altres incògnites que plantegen en la denúncia són el nombre de persones que van morir a les residències mentre no hi havia accés dels familiars i si aquestes morts van ser produïdes pel coronavirus o si podien haver-se evitat amb una cura adient.

    La falta d’informació fiable va suposar per aquests familiars de residents una tensió difícil de suportar. «Les mesures que vam demanar a la Generalitat no es van adoptar. Calia actuar amb rapidesa i no es va fer. Tenim clar que les residències no tenien eines per reaccionar, i van arribar a una situació límit». Carcelén afegeix que «les residències, encara que s’equipessin mèdicament, no n’hi havia prou, perquè no es van fer els tests necessaris. Encara que hi hagués un metge i un infermer a les residències, si entra l’epidèmia és difícil reaccionar si no s’envien les persones amb símptomes clars a llocs on els poden intentar curar, primer en espais nets i si cal als hospitals».

    María José Carcelén explica que, «difícilment, si a les residències no hi ha personal mèdic, als vespres es poden atendre malalties com al Covid-19. Penseu que en moltes entitats no hi ha mecanismes per fer transfusions endovenoses i moltes persones grans tenen disfagia i no poden prendre líquids. Això explicaria que als hospitals hagin arribat ancians deshidratats i desnodrits».

    Intervenció insuficient

    En opinió de la coordinadora de familiars d’ancians, la intervenció que ha fet Sanitat en les residències, difícilment resoldrà la situació causada per l’epidèmia. «No n’hi ha prou amb el fet que les residències siguin visitades dos o tres cops per setmana per metges i infermeres dels CAP», afirma. Fins i tot ara, quan sembla que la virulència de la malaltia ha baixat molts graus, «quan obrim la bústia de correu electrònic de l’associació ens trobem una allau de denúncies que molts dies poden afectar 11 o 12 residències», afirmen.

    L’associació, que ara representa familiars d’internats de moltes més residències de les que van començar el moviment, es troba que en alguns casos la fiscalia ha iniciat d’ofici investigacions. Això ha passat a Sabadell, i a la Comunitat de Madrid també ha començat a investigar la fiscalia d’aquell territori.

    «Volem saber la relació de persones grans des de l’1 de març. Quantes van morir a les residències. Quantes no van poder anar als hospitals i si això es va demanar. I si es va negar el trasllat, qui ho va fer», diu Carcelén, que acaba denunciant: «s’ha produït un tracte discriminatori per raó d’edat, s’ha deixat molta gent sense l’assistència a la qual tenien dret com a qualsevol persona».

    El cert és que a Catalunya, segons les dades de la Generalitat han mort per efectes del coronavirus 10.682 persones. En el recompte estatal les víctimes catalanes de la pandèmia sumen 5.270. Sigui un cas o l’altre, el fet és que dos de cada tres defuncions es van produir entre persones grans, la majoria de les quals estava internada en residències. I això bé mereix ser investigat.

  • Una carta als sanitaris i a la població en general feta amb el cor

    Aquests dies confinada, he pensat en diverses coses. Una d’elles és en la meva professió i en l’orgull que m’omple de fer el que faig. No només fer, sinó també sentir. Sentir que formo part d’un equip de treball que és brillant. Cadascú aportant el millor de si mateix i entre tots formem l’atmosfera ideal per la recuperació dels pacients i per la superació dels professionals. Dia rere dia han anat sorgint reptes que s’han superat amb professionalitat, rapidesa, eficàcia i sempre amb la seguretat i convenciment que el que estem fent, ho fem bé. Perquè ho fem amb el cor.

    Durant aquesta etapa hi ha hagut dies grisos i altres que sortia algun raig de sol, dies de preparació i recerca a l’exterior i altres amb molts ingressos i suor per estabilitzar pacients, dies que s’ha tingut el material i altres que s’ha hagut de reciclar però cada dia hem anat amb uns «modelitos» que ni a la Fashion Week. Dies que anaves a fer les cures d’infermeria i no sorties de l’habitació fins tres hores més tard, perquè treballant amb pacients crítics, tots sabem, que a la mínima es pot complicar i ara a sobre teníem l’afegit de minimitzar les entrades als pacients; així que quan sortíem ho fèiem o per esgotament o per control de la situació i el pacient estava còmode o per pèrdua. Dies que tenies el cap ben clar i altres que havies d’anar llegint els passos per vestir-te i desvestir-te. I si encara et descuidaves d’algun sempre hi havia algú atent. I és que aquest és un dels valors que més valoro aquests dies de nosaltres. En l’atenció que ens hem tingut els uns als altres. Atents en l’organització de la feina, atents en quants estàvem dins l’habitació i quants fora, atents pels descansos, atents per si necessitàvem quelcom, atents a no transmetre-ho, atents per si ens havíem fet el frotis, atents per les pèrdues ocasionades que per sort, de moment, totes han tornat sanes. Atents a les complicacions i a millorar la rapidesa ja entrenada en aquestes situacions.

    A part d’atents, també crec que ens hem de felicitar per la capacitat d’adaptació constant als canvis, per l’adaptació a no tenir rols i és que en la diversitat existeix la riquesa, i així ha estat. Riquesa per la cura entre nosaltres i amb els pacients. Adaptació als reptes que ens ha anat portant dia a dia la Covid19 a la nostra feina habitual, adaptació als dubtes i incerteses individuals i genèriques. Totes portades amb el major esforç i sacrifici mai vist fins ara. No heu defallit ni un dia; al contrari heu demostrat professionalitat, valentia, força i enteresa. I això no només ha estat en aquesta unitat sinó en totes les altres que heu anat. Esforç en entrar cada dia a l’hospital, esforç al vestir-se i aguantar hores vestit, esforç al no de caure i si es queia et tornaves a aixecar, esforç per millorar el dia a dia als pacients i esforç en arribar a casa i no poder abraçar als teus fills, parelles, mares i pares, germans, avis, amics, animals de companyia que fan que l’esforç valgui la pena i és que crec que això ha estat el nostre motor de tornar l’endemà a la feina, que tot i no tenir l’escalf dels teus, tenies el seu orgull, la seva mirada, les seves paraules i la seva cura, tot barrejada amb pors i temors com nosaltres. I aquesta enorme motxilla l’hem portada durant dies, setmanes, sense parar.

    La COVID-19 ens ha portat moltes coses dolentes però també alguna de bona; per desgràcia o sort, depèn de qui ho miri, ha portat confinament. I amb el confinament la població ha parat i qui ha volgut ho ha aprofitat. Els sanitaris al ser els professionals que tenen cura de les persones doncs ens ha tocat fer i estar en lloc de parar. L’activitat ha estat frenètica i el cos està cansat però el més important és com està el cap, com està l’estat anímic, com està el cor? Crec que no m’equivoco quan dic que tot això està cansat. Són massa vivències, massa notícies, massa responsabilitat en un temps tan prolongat. Per això, ens hem de continuar cuidant entre nosaltres i seguir sent atents, adaptant-nos els uns als altres, continuar sacrificant-nos per tal que en la mesura del possible tots anem reparant-nos a poc a poc. Ja que el camí continua però no hem d’oblidar que vam resistir perquè vam estar units.

    Desitjo que aquest reconeixement no només el tinguem entre nosaltres sinó que es faci extensiu i qui el pugui fer conèixer què ho faci i qui pugui recompensar què ho intenti i lluiti. Crec que hem de seguir reivindicant les injustícies viscudes des de sempre vers la nostra professió, ja que davant d’una desgràcia és quan les mancances es veuen més. Nosaltres som claus abans, durant i després d’una tragèdia i a sobre som personal sanitari especialitzat en pacient crític que s’ha donat a conèixer que tenim els coneixements i la capacitat de poder treballar en la gran majoria de serveis sanitaris a on es necessiti resolució ràpida de complicacions agudes, sobretot, en pacients en estat crític. Així que som la canya!

    Crec que el que volem és que ens cuidin de la mateixa manera que nosaltres hem cuidat a la població quan ho ha necessitat, sense dubtar-ho. Crec que el que volem és que no s’oblidin de nosaltres quan tothom hagi tornat a la seva normalitat. Donem-li una volta tots i no oblidem que hem d’estar units.

    Gràcies per sempre estar, tant com puc.

  • “Potser s’han deixat de vendre drogues, però qui té problemes amb l’alcohol troba cervesa al súper”

    Jordi Bernabeu-Farrús és psicòleg a la Divisió de Salut Mental, Fundació Althaia, a Manresa, especialitzat en atenció a les addiccions. Aquests dies, però, dedica part de la seva jornada a donar suport als companys i companyes sanitaris de l’hospital que s’encarreguen de lluitar contra la Covid. “No són bons temps”, afirma. I és que actualment “el sistema està centrat en la pandèmia” i hi ha altres serveis que, degut al confinament, “no estan podent fer tractament a malalties com tocaria”.

    Un d’ells és el servei d’atenció a persones amb problemes d’usos de drogues, que han vist un canvi en les seves rutines assistencials i vitals. Lluitar contra una addicció “requereix d’una força brutal”, diu Bernabeu, qui assenyala que “em trec el barret davant la feina que fan els usuaris”. I és que estar tancat entre quatre parets genera una angoixa creixent, sentiment que, moltes vegades, està darrera del mal ús d’una droga.

    El confinament ha afectat diversos tractaments mèdics, com s’estan donant les teràpies o tractaments per ús problemàtic de drogues?

    Ha afectat significativament pel que fa a ingressos per desintoxicació hospitalària i els contextos terapèutics. El seguiment es dóna en la lògica de la consulta externa, que és igual que quan vas a l’oncòleg o l’oftalmòleg. Són tractaments ambulatoris, que s’han reduït molt a causa de la pandèmia. Així que el seguiment mèdic i psicològic el fem telefònicament i amb fòrmules online. Pel que fa als serveis bàsics com la dispensació de metadona, continuen oberts, tot i que sempre evitant anades i tornades prescindibles.

    Parlem de tractaments complexos, que van des de la psiquiatria pel control de medicació, fins a la teràpia psicològica, passant per l’assistència sociosanitària per assessorar a persones amb dificultats per trobar feina o fer gestió penal. L’assistència social és la que ara està més parada, no per gust, sinó perquè els jutjats estan parats i per tant no hi ha desnonaments, ni judicis ni incapacitacions temporals…

    L’assistència psicològica la resolem per telèfon o videotrucada. Però ara mateix ningú no podria començar un procés de desintoxicació amb la mateixa atenció que abans de la pandèmia. A algunes de les persones que estaven ingressades se’ls va donar l’alta per prevenció (tot i que se’ls manté el seguiment), però s’ha de tenir en compte que parlem d’ingressos de 10 o 15 dies. El sistema de salut ha estat dedicat quasi exclusivament a la Covid. Ara s’estan estudiant quines fórmules cal abordar en un escenari de futur a curt-mig termini.

    Com està afectant el confinament a les persones que han de fer un tractament des de casa?

    Hem de començar aclarint que normalment parlem de persones amb problemes amb l’alcohol, que és la droga amb principal demanda de tractament a Catalunya i Espanya. I això canvia molt les regles, perquè encara que se sentin comentaris aquests dies sobre que els camells ja no venen droga, hem de recordar que als súpers continua havent-hi cervesa.

    El confinament fa que no se segueixi el tractament com tocaria, però com a totes les malalties. En línies generals, ens trobem amb tres tipus de casos. Primer, les persones a les quals el confinament els va bé: ja havien iniciat un procés de tractament, així que el fet de no sortir és una barrera més per ajudar a mantenir l’abstinència. Segon, els que tota la vida han consumit drogues i ho seguiran fent, i si no tenen accés a la cocaïna, possiblement segueixin consumint o ho compensin amb altres substàncies.

    I els tercers, que són els que no ho porten gaire bé: persones amb usos problemàtics que estan alterats i que senten la necessitat de consumir per compensar el malestar d’estar tancat entre quatre parets. Per a tots aquests casos, el gran dubte és què passarà quan s’aixequi el confinament. Esperem que aquesta contenció també hagi estat terapèutica.

    L’alcohol és la droga amb principal demanda de tractament a Catalunya i Espanya

    Deu ser determinant si el confinament es passa sol o acompanyat. Teniu cap tipus de contacte amb qui conviu amb persones amb usos problemàtics de drogues?

    El sistema català de salut protegeix molt la privacitat del pacient, per tant jo no puc trucar ningú del seu entorn sense el seu permís, però tot sovint el tenim, perquè s’entén que les persones que hi conviuen són rellevants pel tractament. I és que darrere d’un ús problemàtic, acostuma a haver-hi persones amb molt malestar que consumeixen per compensar-ho. Per això no creiem que l’abstinència sigui la única estratègia per a tothom aquests dies, sinó que intentem treballar el sostrat emocional, psicològic i regular l’equilibri durant el confinament.

    Tancats entre quatre parets hi ha dos grans perfils: aquell que externalitza la ràbia cap a fora i qui l’internalitza i es matxaca a si mateix. Quan contactem amb els pacients no els demanem només si estan consumint o no aquests dies, sinó com estan. Perquè drogues com l’alcohol són grans ansiolítics i, per molt que estiguis en procés de canvi, si ara t’han fet un ERTO o si et sents sol, pot ser que no puguis evitar consumir.

    Em preocupa la gent que està sola, perquè domina el discurs que la solitud és una manera de saber estar bé amb tu mateix, però per això has de tenir uns recursos mentals determinats. Les persones que han tingut problemes de drogues viuen sota la permanent lupa de la desconfiança i la recaiguda i, si aquests mesos hi ha algú que recau, no s’han de flagelar, sinó que cal aprendre’n i, sobretot, procurar no aïllar-se.

    Drogues com l’alcohol són grans ansiolítics i, per molt que estiguis en procés de canvi, si ara t’han fet un ERTO o et sents sol, pot ser que no puguis evitar consumir

    Considereu rellevant la possibilitat que, quan s’acabi el confinament, us trobeu una alta demanda de gent que hagi començat a fer un ús problemàtic de drogues aquests dies?

    Ara estem col·lapsats pel present, però haurem d’estar preparats, perquè passaran diverses coses. Per una banda haurem d’atendre els que encara segueixen el tractament; la gent que l’ha deixat per la pressió del moment, però que recuperarem. I també hi haurà gent que durant el confinament haurà introduït l’ús de drogues o medicació com a mecanisme de gestió del malestar. L’estrès d’aquests dies genera una sensació d’impotència i tensió brutal i això tindrà un impacte en el consum.

    I és que normalment quan algú desenvolupa un problema amb les drogues, és perquè ja coneixia aquesta droga i en algun moment crític el consum augmenta perquè compensa. Pot ser que hi hagi gent que abans bevia, no de manera problemàtica, però aquests dies augmenta el consum i comença a entrar en un llindar de risc. Haurem de veure com es gestiona aquest consum un cop s’aixequi el confinament.

    Em preocupa, però, si la xarxa tindrà recursos per a atendre tota aquesta gent. Si ja tenim llistes d’espera, què passarà quan tot això s’acabi? Aquesta crisi ha posat sobre la taula que la planificació en termes sanitaris, socials o educatius hauria d’haver estat millor. No es podia tenir resposta pel coronavirus, perquè ningú no l’esperava, però el que no és de rebut és no tenir recursos suficients per fer front a aquesta crisi o la que vindrà.

    Considera que les televisites són una bona manera de fer tractaments?

    Sembla que acabem de descobrir les televisites, però fa 20 anys que existeix Internet, el problema és que no teníem protocols per a fer-les. Això durà a repensar com s’atén la gent i reflexionar sobre si amb alguns usuaris hem estat, fins i tot, paternalistes. Perquè ens pensàvem que alguns, sense nosaltres, no sabrien funcionar, però estic molt content de com ho estan fent. De vegades tractem l’usuari com algú que no és capaç de ser autònom, però és una persona com qualsevol altra que, de vegades, necessita acompanyament.

    Deixar-se acompanyar és un procés i es nota quan es perden les rutines. Aquests dies, molts ens diuen que les sessions setmanals són el mateix que anar al gimnàs. És gimnàstica emocional i ara l’han perduda. Igual que ara tenim un munt de runners que sembla que necessiten sortir sí o sí, hi ha molta gent que ha perdut un espai de seguretat i acompanyament emocional. El confinament, com a tothom, ens ha obligat a repensar-nos, però mai no em refiaria de ningú que em digués que una crisi com aquesta és una oportunitat.

    Per exemple, no diria mai que un confinament és una oportunitat per a deixar les drogues, però el que sí que presenta és la necessitat d’adadaptació. Sortir de les drogues és una lluita brutal, perquè és mental, i hi ha persones que conviuen 24 hores al dia amb els seus malestars. Em trec el barret per la feina que estan fent. Per això hem de demanar-los que el desconfinament sigui encara més exigent que el confinament, perquè, si no, es poden donar uns “homenatges” que després patirem…

    No diria mai que un confinament és una oportunitat per a deixar les drogues, però el que sí que presenta és la necessitat d’adadaptació

    En el sistema públic atenen persones amb diversitat de recursos? Quines diferències marca la classe social en el tractament per abús de drogues?

    No és el mateix atendre una persona amb una situació social i econòmica molt precària que altres més afavorides. No se li pot dir a algú que s’apunti al gimnàs quan no té pasta ni per menjar. Ni és el mateix demanar que es compleixin unes rutines quan es té el dia ocupat a la feina que quan es lleva a les 10 del matí i no ha de fer res en tot el dia i l’únic que té són imputs negatius.

    Viure permanentment en estrès crònic per si et desnonaran, per anar al banc d’aliments, per veure que tots els nens van de colònies i els teus no poden…això genera un malestar que, en confinament, s’agreuja. S’ha de treballar l’atenció plena i tractar també coses que poden venir. Conviure amb el que pot ser. Molts dels usuaris tenien pendent un desnonament durant el mes d’abril o maig i, ara que s’han aturat, treballem amb la ‘bona notícia’ de la treva, però pensant en les respostes que haurem de donar.

    No és el mateix atendre una persona amb una situació social i econòmica molt precària que altres més afavorides. No se li pot dir a algú que s’apunti al gimnàs quan no té pasta ni per menjar

    Durant l’entrevista hem parlat de persones que estan en tractament per deixar les drogues, però què passa amb les persones dependents que, a causa del confinament, passen una abstinència involuntària?

    Si et vols drogar aquests dies, et drogues. És més difícil, t’exposes més i és caríssim, però ho aconsegueixes. No sé com evolucionarà el consum després del confinament, però el que no m’agradaria és que acabéssim reduint temes vinculats a recaigudes o augment de delinqüència a responsabilitats individuals de les persones amb usos problemàtics. Es tracta d’una crisi estructural. No seria just. És fàcil comprar binomis com el de droga-delinqüència o droga-problema.

    L’experiència ens diu que en èpoques de restriccions, quan el mercat restringeix l’accés a les drogues, les continua oferint, però de pitjor qualitat i això vol dir que situa els consumidors en un escenari de més vulnerabilitat. Parlem de consums més clandestins, amb risc de multa per saltar-se el confinament, o de perill a la salut per drogues adulterades. El mercat facilita enganys i, de vegades, aquests són els que maten. El problema de les drogues, en gran part, radica en les polítiques que hi ha al darrera sobre el seu accés. Les drogues són una qüestió vinculada amb la salut pública, però entenent aquesta des d’una perspectiva molt global.

    La història ens ha ensenyat que amb restriccions sovint incrementen els problemes, com ara que estem confinats. A més, s’ha de tenir en compte que amb algunes drogues concretes, com els opiacis, es perd molt ràpid la tolerància. Això vol dir que quan deixes de prendre les quantitats que prenies o ho fas amb menys freqüència, el cos perd capacitat per assumir-les i això va lligat al risc de sobredosi quan es torni a tenir accés a la droga. I és que hi ha drogues que no es poden retirar de cop, perquè si la persona no està monitorada mèdicament ni acompanyada professionalment, pot haver-hi un desajust vital que es pot traduir un problema de salut molt greu, que fins i tot pot acabar tenint un final tràgic.

    Què recomaneu, doncs, per a aquests consumidors?

    Als que no poden ni volen deixar-ho, els recomanem recòrrer només als consums imprescindibles. Per a entendre’ns: treure’s el mono i ja està. I que la reducció en el consum pugui ser un primer pas per a plantejar-se abordar els usos problemàtics.

    S’ha de respectar les persones consumidores i garantir uns drets bàsics, perquè si no les respectes mai no vindran per a que les ajudis i tampoc sabrem com estan. Serveis de reduccions de danys, com les sales de venopunció i consum, més conegudes com narcosales, estan pensades des d’un llindar d’exigència baix, en relació als de tractamen: no els que el primer sigui l’abstinència, sinó que simplement els garanteixes unes condicions mínimes d’ús de drogues. No es tracta d’entaforar-los a aquests espais per a que es droguin allà i punt, sinó que es busca acompanyament amb professionals de referència i també certa pau social. Si tens controlades conductes de risc, hi ha menys problemes.

    S’ha de respectar les persones consumidores i garantir uns drets bàsics, perquè si no, mai no vindran per a que les ajudis i tampoc sabrem com estan

    Creu que, després del confinament, podria ser un moment per reprendre amb força el debat sobre la legalització d’algunes drogues, per a garantir un consum més controlat?

    El problema d’aquest debat és que és molt complex perquè es pot entendre des de moltes perspectives, encara que actualment només es plantegi la regulació de la marihuana. No es pot assegurar què passaria, però algunes experiències ens diuen que allà on hi ha relativa facilitat d’accés no hi ha més usos problemàtics que en altres indrets amb més restriccions: on les polítiques són molt criminalitzadores, la gent se segueix drogant i sovint els problemes de salut públic augmenten a propòsit de la pròpia prohibició.

    Voldria deixar clar que tots aquests escenaris són hipòtesis. I jo no sóc un expert en polítiques sobre drogues. I menys en termes de regulació. Sí que se’m plantegen algunes qüestions a tenir presents:
    Qui controla el mercat: on es vendria i qui en tindria la llicència? Com es faria la dispensació, amb una perspectiva liberal o més discreta? Com es controlaria l’accés de persones, per exemple, amb problemes de salut mental o menors d’edat? El primer pas, crec, és deixar de sancionar algunes conductes i deixar de criminalitzar el consum. Crec que la legalització és un debat polític que, encara avui, no dóna prou vots com per posar-lo sobre la taula. I els qui sí el posen ho fan per la voluntat de controlar el mercat negre.

    Encara ens costa regulartizar substàncies com l’alcohol o el tabac… pas a pas. Però el que sí hem de tenir clar és que si es regularitza un producte que genera addiccions, col la beguda o el joc, també s’ha de pensar en les conseqüències. Si tens problemes se t’ha de garantir un servei d’atenció, perquè ara per ara, sembla que si generes una addicció problemàtica amb una droga, encara que sigui legal, t’has de menjar sol el teu propi problema. Les pròpies polítiques de regulació contemplaran la inversió en tractament dels usos problemàtics?