Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Control social vs. confiança en les persones

    És hora de deixar d’infantilitzar a la població i canviar el discurs de la guerra i la irresponsabilitat ciutadana. Necessitem urgentment mesures sanitàries i socials, no mesures policials ni militars. És imprescindible deixar de culpabilitzar les persones, valorar les xarxes de suport comunitari i fer una mirada crítica a la nostra societat per tal de detectar quins han estat els subjectes i situacions de desemparament i buscar una solució permanent i no momentània a aquesta crisi.

    Tal com vam exposar a la primera part d’aquesta sèrie, el coronavirus SARS COV-2 s’ha trobat una sanitat profundament massacrada, minvada i desmantellada tant de material, com d’equipament i personal des de fa anys. Privatitzada. Mercantilitzada. Precaritzada. Malmesa en essència.

    Com sempre, el neoliberalisme se n’aprofita d’aquesta situació. Deia Naomi Klein en una entrevista, que el coronavirus funciona com un shock. I que a partir d’aquest shock, el poder aconsegueix imposar certes mesures que d’altra forma tindrien una forta contestació social. Amb l’excusa del virus i del necessari imposat confinament, la militarització dels nostres carrers i el control social de la població són un fet que hem incorporat, amb un pobre qüestionament, a la nostra normalitat quotidiana. Trobem als militars i policies a les rodes de premsa diàries sobre la situació estatal de la pandèmia. S’han desenvolupat mecanismes de geolocalització de la població. I ens sorgeix una pregunta: tenim diners per aquest desplegament de control social però no en tenim pels necessaris Equips de Protecció Individual per a les professionals ni per les proves del coronavirus? Cal vigilar si aquesta escalada de control persisteix un cop acabada la pandèmia. Però potser, ja s’ha interioritzat. Malauradament moltes persones s’han apuntat a la denúncia. Es multipliquen els policies de balcó. Judicis de valor (a viva veu o en pensament) contra qui està fent millor o pitjor el confinament, sense preguntar-nos perquè està al carrer o quina és la seva realitat. Mirem malament al jove que surt a fumar o a prendre el sol al terrat comunitari. Ens sentim culpables si comprem sense mascareta. Tenim por d’enviar els nens a casa de l’exparella amb qui compartim la custòdia per si els fan sentir malament al carrer els mateixos ciutadans o la policia local. Renyem la mare que baixa al súper amb el seu fill sense pensar que potser viu sola. Per contra, admirem els famosos que surten rentant-se les mans a l’Instagram o als milionaris que fan donacions als hospitals sense veure com és de fàcil la seva vida. Poques persones han protestat o s’han s’organitzat davant la prohibició [en el moment de publicar aquest article, el Congrés de l’Estat ha aprovat les sortides per als menors de 14 anys] de sortir al carrer per a infants i adolescents, quan és un fet admès fa a la resta d’Europa i a la majoria de països del món.

    Pensem que el nivell de control social al qual estem sent sotmeses no està justificat en cap cas. Estem veient una deriva autoritària greu dels cossos policials, una escalada important d’abusos que no ens pot deixar indiferents: multes i detencions injustificades, on sovint la policia actua desmesuradament i sense la deguda protecció sanitària. Aquestes actuacions són conseqüència directa del discurs bèl·lic que predomina als mitjans de comunicació i informacions diàries. Si mirem aquesta pandèmia com una guerra, assumirem sense crítica que les nostres professionals sanitàries estiguin a la primera línia de batalla sense la protecció adequada. Pensarem que les pèrdues són inevitables i, sobretot, sacrifiquem la nostra llibertat i els nostres drets pel bé comú. Creure el discurs de la guerra, implica empassar-se els danys col·laterals d’una guerra. Però no estem en guerra. I no podem atacar un virus com si fos un enemic de guerra.

    «Spain is different», la fórmula que va inventar Fraga en els ’60 ha calat ben profund en la nostra societat. Aquest eslògan, creat per contrarestar la idea europea que Espanya era pitjor, un lloc remot i aïllat dels seus veïns europeus, anava dirigit, en realitat, a la ciutadania i ara està més present que mai. Darrere de l’eslògan hi ha dos missatges: som més alegres, despreocupats i simpàtics però també som més irresponsables, pocavergonyes, i ignorants. I sota aquest eslògan que empara la irresponsabilitat de les persones, ens trobem debats on la desconfiança ciutadana és el punt de partida. Afirmem: «Si s’atorga una renda ciutadana, la gent no treballarà». Per contra, a Euskadi, on sí que està implantada, no ha succeït i tenen la taxa d’atur més baixa de l’estat juntament amb Navarra. Cridem cegament #irresponsables a les famílies que van sortir a passejar diumenge passat, sense fixar-nos en la il·lusió òptica de certes fotografies i tampoc reflexionant sobre la densitat de població de certes zones. Responsabilitzem les persones que porten més de 40 dies tancades, mentre eximim al govern de la seva responsabilitat en proveir proves per a tota la població.

    Tenim també la cara bonica: Les xarxes de solidaritat veïnal. I són aquestes les que cal que reforcem, visibilitzem, valorem i sobretot, que les conservem després de la pandèmia. Veïnes que surten a fer esport o ballar plegades al balcó. Escales, barris i pobles sencers que s’organitzen per tenir cura dels més grans, per tenir cura de les migrants en situació vulnerable, fent la compra o simplement xerrant al pati de llums. Grups de what’s plens de pensaments, articles, reportatges o recursos educatius pels més petits de la casa. Aniversaris que se celebren online. Famílies a milers de quilòmetres que troben un moment, malgrat la diferència horària, per trobar-se a un xat i mai abans ho havien fet. Grups veïnals que s’ajuden per tenir cura dels infants de qui no pot teletreballar. Professionals que ofereixen serveis gratuïts de suport emocional durant la quarantena. Balcons que vigilen, graven i comparteixen els excessos policials. Aquesta situació ens ha brindat l’oportunitat de crear xarxes, entorns de cures i atenció a les persones, moltes per primera vegada, des de la mateixa comunitat. I si ho podem fer les persones, no ho poden fer els governs?

    És hora de deixar d’infantilitzar a la població i canviar el discurs de la guerra i la irresponsabilitat ciutadana, on predomina la desconfiança i es considera a la població incapaç de tenir cura de la salut individual i col·lectiva. Necessitem urgentment mesures sanitàries i socials, no policials ni militars. Citant l’article de l’advocat Francisco Jurado és necessari «abandonar l’emergència sense seqüeles autoritàries i abandonar l’emergència de debò, requereix canviar la por per responsabilitat i la disciplina per rigor.» És imprescindible deixar de culpabilitzar les persones, valorar les xarxes de suport comunitari i fer una mirada crítica a la nostra societat per tal de detectar quins han estat els subjectes i situacions de desemparament i buscar una solució permanent i no momentània a aquesta crisi.

  • No més morts evitables en residències i geriàtrics

    Podem arribar a entendre que les diferents administracions, així com els centres sanitaris i geriàtrics, s’hagin vist sorpresos per l’arribada de la pandèmia que estem patint, atès el desconeixement general que hi ha d’aquesta terrible malaltia i del seu frenètic ritme de propagació. Si fem cas de les dades corregides recentment per la Generalitat, han mort més de 7.000 persones per aquest fet només a Catalunya en el darrer mes i mig, i unes 20.000 més a la resta de l’estat.

    Els més afectats han estat les persones grans amb patologies prèvies (les més vulnerables). En aquest cas, les nostres autoritats no han actuat amb la rapidesa exigible, ni amb els mitjans adequats per a protegir-les. Això ha comportat una autèntica catàstrofe humana que té els seus responsables polítics.

    La responsabilitat política no ve només de dilucidar qui ha actuat en primer lloc o si s’havia de declarar l’estat d´alarma i el confinament unes setmanes abans. Perquè un cop intervingudes les conselleries de salut i la xarxa hospitalària pel Govern de l’estat espanyol, ara és ben difícil determinar fins a quin punt és responsabilitat del Govern Central o de la Generalitat.

    La responsabilitat l’hem d’anar a buscar a l’arrel de tot plegat. És a dir, en la construcció d’un sistema i una xarxa de salut, que cada cop més ha convertit la cura de les persones en el negoci d’uns pocs i no en una obligació de les administracions, que per això administren els nostres diners a través dels impostos.

    Per una banda, és normal que hi hagin defuncions als geriàtrics, donat que és a on es troba la gent gran i aquest virus els ataca més a ells. Però això no exclou el nostre deure de mirar amb lupa de quina forma estava funcionant el model d’atenció als residents en els equipaments dels quals disposaven. La immensa majoria de les residències de gent gran són centres privats a on no s’ha exercit el control públic al qual estaven obligades les administracions. Tanmateix, les residències públiques han vist cedida la seva gestió en mans de fundacions religioses o civils. I com hem vist, no estaven ben controlades.

    Tractar la funció de la cura de la gent gran com una possibilitat de benefici en comptes d’una obligació de protegir a la gent sense discriminació d’edat, comporta la contractació, en molts casos, de personal poc qualificat i precaritzat, amb contractes abusius en les seves condicions (horaris i sous de misèria).

    A tot l’esmentat, cal afegir també que les malalties de les persones residents als centres no són controlades a l’atenció sanitària primària de la seva localitat, sinó que es situen fora d’aquesta xarxa i no són ateses pel sistema públic. La Generalitat té contractades pels diferents centres una o vàries empreses privades que fan aquesta atenció, la qual ha resultat del tot ineficaç per fer front a una situació sorpresa. Això és una prova que tot i que els contractes són milionaris, actuaven sense cap previsió ni estocs de material de protecció per als treballadors i treballadores.

    Es tracta doncs, d’una evident perversió del sistema, perquè les persones residents no han perdut el seu «estatus» de ciutadania, i per tant, tenen els mateixos drets i serveis que el conjunt de la ciutadania.

    La nostra Plataforma denuncia des de fa molt de temps aquest malbaratament de diners posava en perill la salut dels més grans. I com sempre, aquests avisos s’han ignorat per part de les administracions

    A Mollet hi ha residències de tota mena: de l’església amb 38 places, del grup FIACT amb 140 places a la Vinyota, i també està prevista una nova del mateix grup a la Farinera amb 116 places (totes elles privades). També n’hi ha de públiques, amb 80 places a la residència de Santa Rosa i 60 places a Can Pantiquet/la Vinyota per discapacitats psíquics gestionades per la fundació sanitària de Mollet (de gestió privada).

    Com totes, aquestes residències també han patit els problemes de contagis i morts, així com la manca de recursos, atenció insuficient, poca transparència i manca d’informació als familiars i entitats que ho hem demanat.
    Ara tothom es posa les mans al cap per la quantitat de morts que hi ha a les residències i geriàtrics, però ja fa temps que es denuncia la manca de personal prèvia i la manca de personal sanitari. Com a exemple d’això, a moltes residències no hi ha metge 24 hores, ni servei d’infermeria en horari nocturn. En el millor dels casos, al torn de la nit només hi ha un gericultor per planta, per 28-30 residents, sense cap altre professional.

    En conseqüència, demanem que s’adoptin les següents mesures per a evitar més contagis:

    • Facilitar EPIs a les residències, per a protegir a les persones grans/dependents, així com al personal sanitari. Donat que aquests últims són els que entren i surten dels centres, és imprescindible l’entrega de tot el material adient per a la protecció, com són els guants i les mascaretes.
    • Fer tests a totes les residencies.
    • Aïllar a les persones grans que donin positiu i atendre-les en unitats medicalitzades. Aplicar també aquesta mesura a les persones que tinguin símptomes i no se’ls hi hagi pogut fer la prova.
    • Intervenir les residencies en les que hi hagi sospita de negligència o omissió de socors.

    Un cop deixem enrere aquesta greu situació, exigirem que es dugui a terme la investigació pertinent per a depurar responsabilitats pels casos en els quals hi hagi hagut negligència o omissió del socors que tota persona mereix.

    Cal canviar l’actual sistema d’atenció a la nostra gent gran per fer-lo més humà, amb més atenció primària i més places públiques en residencies i geriàtrics.

    Les volem 100% públiques amb control democràtic de famílies i actors socials. Mai més desatenció a la nostra gent gran.

  • Elena Bartolozzi: «Per atendre la crisi i sempre, cal pressupost per l’Atenció Primària»

    Menys càrrega, més pressupost, més recursos, ràtios menys elevades, criteris adaptats als territoris… Així podria haver començat un article o entrevista fa un, dos o tres anys. També cinc anys enrere o durant l’esclat de la crisi del 2008 que en sanitat situa les retallades més dràstiques a partir del 2010. Si les mateixes demandes segueixen vigents és perquè l’Atenció Primària denuncia que aquestes no s’han vist recompensades ni pal·liades.

    Enmig de la crisi sanitària, econòmica i social que ha comportat el coronavirus, parlem amb Elena Bartolozzi, secretària del Sector Primària ICS de Metges de Catalunya.

    A finals de la setmana passada trèieu una nota on dèieu que demanàveu «cirurgia fina» a l’hora de tancar dispositius d’atenció primària per no deixar desatesa la patologia crònica durant la pandèmia. Què us heu trobat? Quants CAP han tancat o quina informació us han donat?

    Hi ha hagut diferents informacions en aquest sentit. Al principi alguns CAP grans es van tancar, per exemple a la zona metropolitana, perquè s’estaven donant molts contagis entre professionals. En començar l’epidèmia no es van organitzar bé les coses, sobretot quant a mesures de protecció individual, i va haver-hi un nivell de contagi molt elevat i això va motivar que alguns CAP grans es tanquessin per manca de personal. Després el què se’ns ha explicat és que s’han tancat molts consultoris rurals per concentrar l’activitat en centres més grans i més ben dotats. També perquè hi ha hagut un gran nombre de professionals confinats i malalts que s’han hagut d’aïllar. Aquests han estat els dos motius.

    Després, no tancats però si amb personal retallat s’ha anat fent durant tota la crisi de manera progressiva per haver d’atendre altres dispositius com ara els hotels de salut i sobretot les residències. Les residències d’avis han sigut un cop molt gran pels equips per la inversió de personal i per la situació tan demolidora que ens hem trobat.

    Heu necessitat també augmentar l’atenció domiciliària?

    No s’ha augmentat expressament l’Atenció Domiciliària. A l’Atenció Primària tenim molta gent gran que no surt de casa i es visita a domicili i a aquesta s’ha seguit visitant normal. Però ens ha arribat el caos de les residències d’avis amb un percentatge de contagi i de morts enorme i, davant aquesta situació que s’ha generat, a qui s’ha recorregut és als equips d’Atenció Primària per posar ordre i visitar tots aquests pacients.

    Teniu dades de quants professionals de l’Atenció Primària s’han hagut d’aïllar en algun moment o quants positius hi ha hagut? 

    No, aquesta informació l’ICS no ens l’ha donat. Sabem pels companys que hi ha hagut equips que han hagut de tancar per l’elevat nombre de contagis però l’ICS no ens ha facilitat en cap moment el número total de contagis i positius de professionals.

    Sobre el tracte que hi cap a l’Atenció Primària: des de Metges de Catalunya denuncieu sovint que «s’omplen la boca amb bones paraules» però en l’àmbit de polítiques sanitàries la tenen descuidada. Per xarxes socials ha corregut que així com a hospitals s’estaven fent test al personal, a l’AP no se’ls hi ha plantejat. Fins a quin punt això és així?

    Les xarxes de facultatius d’Atenció Primària estan incendiades. La indignació és enorme des del principi. Nosaltres ja partíem des d’una base de precarietat del personal.

    La Primària té una dotació pressupostària que no arriba al 16%, quan un sistema d’Atenció Primària potent hauria de tenir un pressupost del 25%. Ens trobem que hem d’atendre tota la nostra població i hem de reinventar-nos per poder atendre tota aquesta crisi. I continuar mantenint els nostres pacients habituals, clar. Però no els estem atenent igual i això tindrà repercussions quan passi la crisi més gran. Es sumarà tot el que s’està acumulant i no estem podent atendre perquè hi ha coronavirus però també hi ha moltes altres malalties que l’Atenció Primària porta.

    Cal tenir clar que l’Atenció Primària és altíssimament resolutiva i porta un gran control de malalties molt complexes que no s’estan podent atendre de manera habitual. Això quedarà acumulat per a després i s’ajuntarà amb les seqüeles de la COVID. El què vindrà després és impensable.

    Ja no partíem d’una bona situació, era insostenible. Nosaltres en concret a Metges de Catalunya vam presentar una denúncia per sobrecàrrega a inspecció de treball al novembre. Quan estàs sobrecarregat no pots visitar bé, no pots fer prevenció, no pots fer atenció domiciliària bé… només vas apagant focs. El que ens espera ara serà completament inassumible perquè ja ens hi estem trobant.

    La Primària sembla la vaca que no para de donar llet. Necessitem personal per residències? El traiem de Primària! Potser que comencin a buscar en altres llocs perquè nosaltres no donem a l’abast. Estem disposats a fer de tot però sempre amb recursos

    Ara ja fa més d’un any dels acords de la vaga però denuncieu que no s’han vist plasmats. Ara encara s’estan veient més perjudicats?

    Evidentment. Al final a la Primària li recau tot perquè és la porta d’entrada però també la de sortida. Ara ja estem fent controls postingressos hospitalaris COVID. Has d’anar aprenent a més perquè és una malaltia nova per tothom i ens hem de reinventar cada dia. A més, no disposem de test. Estem fent el seguiment de contactes, estem fent milers i milers de trucades amb un nivell d’incertesa enorme. Pressuposem pels símptomes, truquem, anem aprenent… I ho estem fent prou bé perquè estem diagnosticant les pneumònies amb punts molt inicials i se’ls hi està donant tractament prou aviat i això també permet que els hospitals i les UCIs es descongestionin.

    Però encara és el dia que puguem demanar un test a un pacient per saber si realment ho és, per confinar als familiars, per aïllar-lo… Ho hem de fer tot de manera empírica, sense dades. I això a nivell científic és molt poc efectiu, suposa un gran desgast perquè has d’actuar com si tothom estigués contagiat. Dóna molta incertesa per emetre incapacitats temporals… ens falten test. Un metge necessita poder demanar proves diagnòstiques. I no les tenim després de 2 mesos. I no parlem ja dels professionals que només es testa els simptomàtics i en alguns casos, sobretot a l’inici, s’ha trigat molt a fer-ho.

    Ara quan baixi la corba també recauran sobre vosaltres les proves per estudiar la immunitat general de la població? Us han passat les directrius de com anirà tot?

    No. Havíem d’arribar uns tests que ens els anaven a fer al personal sanitari dels CAP i volien començar també a les residències per separar els pacients infectats dels sans. Però es va veure que els tests no tenien la sensibilitat adient, donaven molts falsos negatius i per tant no eren útils. Quan la crisi passi, que no sabem quant durarà perquè la corba s’aplanarà però els contagis seguiran sent-hi, necessitarem disposar de proves diagnòstiques d’immunitat per nosaltres i pels pacients. És imprescindible i fonamental. Es fa amb totes les malalties, quan una dona es queda embarassada se li va una serologia del xarampió i la rubèola per saber si està immunitzada o no, doncs amb el coronavirus igual. Si és que és una cosa bàsica de la qual no disposem. És increïble. Hi ha problemes de distribució mundial, és veritat. Segur que a la primària ens arriba tard i poc com sempre.

    La setmana passada vam entrevistar al Dr. Josep Maria Puig i vam parlar del Fòrum de Diàleg Professional. Va comentar que «aquests fòrums de forma clàssica s’han utilitzat per guanyar temps i per fer veure què s’estan fent coses». Vau aconseguir que hi hagués una secció dirigida a l’Atenció Primària i Comunitària. Després d’això, tindreu demandes concretes?

    Nosaltres sempre demanarem el mateix. Els fòrums de debat, les taules de professionals, estan bé però han d’anar acompanyades de mesures efectives. Si no, no serveixen de res.

    Estem cansats de sentir que l’AP és molt important però dota-la pressupostàriament, dota-la de professionals i no siguis garrepa amb els facultatius que estan traient feina i atenent població amb problemes de salut molt complexes i d’una manera molt efectiva. Volem que hi hagi personal. La dotació tecnològica està molt bé, que posin ecògrafs, que fem videoconferències… La crisi del coronavrius ha servit perquè fem molta més activitat no presencial però sense recursos no ens en sortirem i la població no se’n sortirà. No ho podrem fer.

    Es calcula que el pressupost de la Generalitat es deficitari en 5.000 milions per poder atendre bé les necessitats de salut de la població. I d’aquí un 25% ha d’anar a l’Atenció Primària. S’han d’ajustar les plantilles de tot el personal… Les càrregues dels facultatius han d’estar ben dimensionades. Després de l’acord de sortida de vaga van fer un estudi de càrregues que per res s’ajustava a la realitat. La gent continua tenint les agendes atapeïdes i plenes.

    Demanem recursos, demanem personal i en concret jo demano facultatius a l’Atenció Primària i també de la resta de personal per descomptat però primer hem de reposar tota la plantilla que ens falta.

    En una mateixa empresa no hauria d’haver disparitat de criteris entre professionals perquè això vol dir inequitats a la població

    Just et van nomenar secretària del sector ICS d’Atenció Primària el maig del 2019. Ens pots fer una valoració de com ho has viscut o què t’ha impactat més?

    Jo em vaig incorporar a la secretària l’any passat però fa més de 10 anys que sóc delegada de Metges de Catalunya i ja abans portava la secció de Barcelona ciutat. Molt del què passa ja ho coneixia, ja que fa molts anys que m’hi dedico. La dedicació ha sigut més gran i he participat més amb la resta de companys. M’ha sorprès comprovar una vegada més les diferències territorials dins la mateixa empresa. També els criteris aleatoris que fan servir les direccions que apliquen la mateixa norma d’una manera totalment aleatòria i indiscriminada amb els seus propis criteris cosa que crea un sentiment d’incertesa molt gran als companys. Veus la gran disparitat de criteris que hi ha i això en una mateixa empresa no hauria de passar perquè disparitat de criteris als professionals vol dir inequitats a la població. Això està claríssim.

    Després no deixa de sorprendre’m la gran indignació enorme que jo anomeno el tsunami. Crec que l’administració no és conscient de les condicions amb les quals treballem ni de la gran dedicació que tenen els professionals. I la indignació és creixent. Això és un tsunami que de moment està a l’oceà però arribarà. Vam fer una vaga enorme i no han complert i això ha generat aquesta indignació creixent. No sé com es mesuren els tsunamis però puc aventurar que serà ben gros perquè volem treballar bé i visitar bé la nostra població i no ens deixen.

  • Sant Jordi arriba també als hospitals

    En plena pandèmia del coronavirus, és inevitable parlar d’una Diada de Sant Jordi diferent, també als hospitals. L’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona ha canviat les paradetes de llibres de segona mà que es muntaven cada any al vestíbul principal per l’entrega de llibres personalitzats a les habitacions dels pacients. S’han lliurat tant al mateix Hospital com a l’Institut Guttman i l’hotel Rafael Hoteles de la ciutat, habilitats per allotjar pacients de coronavirus que ja estan en fase de recuperació però que necessiten repòs i evitar la transmissió del virus abans de rebre l’alta.

    «M’ha fet moltíssima il·lusió, no m’ho esperava gens!», diu el Miguel, un pacient de coronavirus allotjat a l’hotel sanitari Rafael Hoteles. «Aquest Sant Jordi és molt diferent d’altres anys, em sap greu no celebrar-lo amb la meva família» diu. Però, tot i això, es mostra molt content amb la iniciativa que ha tingut l’hospital. En el seu cas, ha rebut el llibre «Los dados trucados de Dios», de Juanjo Ruiz Varela. «L’han encertat de ple, perquè m’agraden molt els llibres de misteri!», assenyala. Després de 36 dies des que va donar positiu en coronavirus, es troba molt millor i se sent més fort. El pròxim diumenge li tornaran a fer el test i espera que el resultat sigui negatiu i, per fi, poder tornar a casa.

    S’han repartit al voltant de 1.500 llibres a primera hora del matí, gràcies a la donació que ha fet la llibreria Fénix i l’Ajuntament de Badalona. Alguns pacients també han volgut tenir un detall amb el personal sanitari i han elaborat roses amb material que tenien a l’habitació o dibuixos. La iniciativa ha fet que hi hagi un mica més d’alegria a l’hospital en un Sant Jordi diferent. «Hem pensat que un llibre podia ser una molt bona companyia durant el procés de recuperació dels pacients, davant la solitud que senten», explica Irene Giménez, cap de la Unitat d’Atenció a la Ciutadania de l’Hospital Germans Trias i Pujol i organitzadora de la iniciativa.

    En la mateixa línia s’expressa Mar Amat, infermera de l’hotel sanitari Rafael Hoteles, qui assenyala que Sant Jordi és un dia especial per tothom, per celebrar amb la família, i que els pacients, en trobar-se sols i aïllats, no poden celebrar-lo com voldrien. Remarca que iniciatives com aquesta fan que el pacient tingui un dia diferent, acostumat a la rutina monòtona de cada dia. «Hi ha pacients que fa vint dies que estan aquí i qualsevol petit detall ja és un trencament en la seva rutina i un motiu d’alegria», assenyala.

    Alguns pacients de l’hotel sanitari també han volgut tenir un detall amb les infermeres. | Cedida per Badalona Comunicació

    Des de la Unitat d’Atenció a la Ciutadania i els equips d’infermeria de les diferents instal·lacions de l’Hospital s’ha fet una tria personalitzada de llibres segons el perfil de cada pacient, en funció de l’edat, la mida de la lletra i el contingut i temàtica del llibre. En aquest sentit, Giménez remarca que és molt important l’acompanyament que fa el servei d’infermeria i el vincle que es crea amb el pacient. «Volíem que veiessin que, malgrat que no puguin viure el Sant Jordi en família, hi ha algú que també pensa en ells», assenyala.

    En Miguel, de fet, afirma que una de les coses que més valora i que el fa estar millor durant la seva estada a l’hotel sanitari és la tasca d’acompanyament que fa el personal d’infermeria de l’hospital, a qui qualifica d’»àngels». «Ahir era el meu aniversari de bodes i passar-ho aquí tot sol era dur, però gràcies a la sorpresa que em van fer les infermeres m’ho vaig passar molt bé», explica.

    Juntament amb el llibre que s’ha repartit a cada pacient, s’hi ha inclòs un punt de llibre elaborat amb dibuixos seleccionats d’entre els molts que han arribat a l’Hospital durant les darreres setmanes. També han anat acompanyats de les indicacions que hauran de seguir els pacients per evitar que el llibre es converteixi en un vector de transmissió del virus quan rebin l’alta mèdica. Les instruccions indiquen que el llibre s’haurà de mantenir durant quinze dies embolicat amb una bossa de plàstic doble.

    Tot i aquest repartiment de llibres, l’Hospital Germans Trias i Pujol tornarà a celebrar el Sant Jordi el pròxim 23 de juliol, igual que la resta de Catalunya, confiant poder recuperar les activitats tradicionals que es feien a l’hospital.

  • La transformació radical dels hospitals davant la COVID-19: l’experiència a Vall d’Hebron

    «Mai m’hauria imaginat que arribaríem a estar a primera línia contra la Covid-19», expressa Carlos Marrero, metge especialista en cirurgia vascular de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Actualment, fa més d’un mes que gairebé no fa cap intervenció quirúrgica, sinó que es dedica exclusivament a l’assistència de pacients amb Covid-19, tret d’algunes guàrdies que fa de la seva especialitat. És resident de segon any i, per aquest motiu, té els records dels estudis molt més frescos que altres professionals. Tot i això, s’ha hagut de reciclar ràpidament i ho ha fet gràcies a l’ajuda de professionals més experimentats en la simptomatologia del coronavirus. «Ens sentim molt acollits pel servei de medicina interna. Ells es van ocupar que almenys en cada equip hi hagués un internista, que ens va guiar durant les primeres setmanes i ens va ensenyar tot el que calia per assistir als pacients de coronavirus», explica.

    Marrero forma equip, entre altres persones, amb el neuròleg Manuel Requena, que abans de la pandèmia treballava a la unitat d’ictus. «El meu dia a dia ha canviat radicalment», diu. «Abans tractava amb pacients amb patologies greus, ara tracto amb molts pacients prèviament sans que, de cop i volta, han tingut una insuficiència respiratòria aguda». Per això, explica, ha hagut d’actualitzar-se i adaptar-se a veure un perfil diferent de malalt. En aquest sentit, destaca també la importància de la comunicació amb el metge internista present a l’equip, per qui passen tots els dubtes i decisions importants.

    En la mateixa línia s’expressa la cardiòloga Blanca Gordon, que ara mateix està treballant a una unitat de cures intensives de l’hospital. «L’adaptació ha sigut molt ràpida, gràcies al suport dels professionals de les UCIs, que ens han format de manera express». Segons explica, ha entomat el repte amb moltes ganes, i destaca la cooperació i coordinació entre l’equip com a mesura clau per assolir l’èxit.

    Una adaptació constant

    El xoc davant la incertesa i excepcionalitat de la situació s’ha viscut des de totes les àrees d’especialització. Alicia Sánchez, infermera especialitzada en l’atenció a malalts crítics, diu que quan va veure que l’hospital s’estava mobilitzant d’aquella manera, donant d’alta a pacients i obrint nous llits d’UCI, va ser quan va prendre consciència de la gravetat de la situació. En el seu cas, ella ha hagut d’encarregar-se de formar un equip sencer, en ser la més experimentada en el tractament de pacients crítics. «He sentit molta responsabilitat en aquest aspecte. Una pressió que, fins ara, en els tres anys que fa que treballo aquí no havia sentit», explica. Ara, però, un cop tot el personal s’ha format i adaptat a la situació, és més fàcil de gestionar el volum de feina.

    L’Hospital de la Vall d’Hebron és el més gran de Catalunya, per la qual cosa el desplegament de recursos ha sigut especialment important, ja que es disposava de l’espai suficient per reestructurar l’hospital per complet. «Ha passat a ser un hospital dedicat gairebé exclusivament a pacients de Covid-19. Els pacients negatius en coronavirus s’han traslladat a l’Hospital Maternoinfantil», explica Requena. Pel que fa a les unitats de cures intensives, aquestes s’han ampliat de manera considerable, habilitant espais que no estaven destinats a aquesta tasca, i s’ha passat de tenir una cinquantena de llits d’UCI a tenir-ne 200. A més, s’ha habilitat un pavelló esportiu del costat de l’hospital per acollir pacients de coronavirus més lleus.

    Gràcies a això, a principis d’abril, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) felicitava l’Hospital per la seva gestió, abans i durant la crisi sanitària. Així ho afirmava el Dr. Bruce Aylward, Assistant Director-General de l’OMS durant una visita al centre on assegurava que “Vall d’Hebron ha fet una gran feina per convertir-se en un centre Covid, re-formular tots els espais i preparar els seus professionals per avançar-se al virus”.

    Els mateixos professionals de l’Hospital qualifiquen el desplegament dels recursos d’impressionant. «Posa la pell de gallina que tothom s’hagi bolcat amb entusiasme i dedicació per pal·liar aquesta situació», afirma el metge internista Ferran Martínez. Tot i això, l’augment de la càrrega de treball a causa de la pressió assistencial, ha passat factura al personal. «Hi ha moltíssim cansament, estem treballant 24/7 per combatre aquest virus», explica Martínez. A més, els professionals sanitaris es troben completament absorbits per la pandèmia. «Quan estem a casa també treballem, ja que cada dia canvien els protocols i ens hem d’anar adaptant a la situació», explica l’internista.

    A banda de l’estrès a conseqüència de la pressió assistencial, molts professionals se senten angoixats per la possibilitat de contagiar-se i contagiar a les seves famílies. En aquest sentit, una de les grans preocupacions és la manca de material de protecció, un problema generalitzat en tots els hospitals del territori. «Al principi teníem un munt de material d’un sol ús, però després vam haver de començar a reciclar les ulleres, les bates… Entrem a les habitacions amb la mateixa bata contaminada, intentant fer equilibris per no contagiar-nos quan ens la posem», explica Alicia Sánchez, infermera de l’hospital. Una altra de les queixes és que, a vegades, l’esterilització dels materials de protecció no s’ha fet de manera adequada, i tant les ulleres com les bates han quedat brutes. Això, diu Sánchez, exposa molt més als treballadors al contagi. «És normal que molt personal sanitari estigui infectat si no tenim el material adequat per protegir-nos», assenyala.

    Que els malalts marxin sols, el més dur

    «Sempre és molt dur veure com algú es mor i, quan ho fa sol, encara ho és més», afirma Martínez. I és que un dels majors drames de la crisi del coronavirus ha estat que els pacients no puguin rebre visites de familiars. «Els pacients se senten molt sols, i a mi el que em sap més greu és que moltes vegades entrem, mirem que estigui bé i sortim de seguida, per la nostra pròpia seguretat», explica la Laia, una altra infermera de l’hospital que ha preferit que el seu nom real no aparegui en aquest reportatge. «A mi m’agradaria parlar una estona amb ells i fer-los-hi companyia, però sí nosaltres ens posem malaltes, no queda res més», afegeix.

    El fet que estiguin restringides les entrades de familiars als hospitals per evitar possibles contagis és molt dur pels pacients que estan sols, però també pels familiars. «Hi ha molta sensació de solitud en les famílies», expressa el neuròleg Manuel Requena. «Moltes vegades s’acomiaden dels malalts en el moment que se’ls endú l’ambulància, sense saber si els tornaran a veure», explica.

    Donar les notícies per telèfon fa que tot sigui més difícil de gestionar pels professionals, acostumats a parlar amb els familiars cara a cara. «Per telèfon és més fred, no pots ni tocar l’espatlla, ni veure com està anímicament la persona amb la qual estàs parlant… Un silenci al telèfon no saps com gestionar-lo. No saps si la persona està plorant ni què necessita en aquell moment, si cal que la deixis sola o li diguis alguna cosa», explica Requena. En la mateixa línia s’expressa la cardiòloga Blanca Gordon. «Tot depèn d’una trucada i és molt difícil poder transmetre tot el que vols dir o alleujar l’angoixa que senten els familiars». Els familiars, però, segons els professionals, estan molt agraïts per la tasca que s’està fent. «És molt emotiu quan truques a algú per telèfon per donar-li una mala notícia i el que fa és donar-te les gràcies», assenyala Martínez.

    Tot plegat, ha generat una situació complicada de gestionar emocionalment pels professionals sanitaris. Per això, els equips de psicòlegs dels hospitals s’han posat també al servei dels professionals per ajudar-los a pair la situació. Segurament, però, serà quan la crisi sanitària s’hagi superat quan els professionals necessitin més aquesta ajuda. «Crec que en el front de la batalla, per dir-ho d’alguna manera, tothom va per feina, però que després sortiran moltes coses, i hi haurà molta gent a qui tota aquesta situació li haurà deixat marques», destacada Martínez.

    Menys pressió assistencial, però no s’abaixa la guàrdia

    «Cada setmana s’anaven afegint llits d’UCI nous, perquè s’omplien tots. Era un no parar». Així expressa Carlos Marrero com va viure el moment de màxima pressió assistencial a l’hospital. Les darreres setmanes, però, aquesta afluència d’ingressos ha disminuït considerablement. «Aquests últims dies han baixat els ingressos i tenim la sensació que ve menys gent a urgències, fins i tot algunes plantes s’estan començant a buidar», explica l’internista Ferran Martínez. Tot i això, remarca que no s’ha d’abaixar la guàrdia, ja que, igual que el nombre d’ingressos ara està baixant, pot tornar a pujar si es produeix un repic del nombre de contagis.

    Tot plegat genera molta incertesa entre el personal sanitari, afegida al poc coneixement que hi ha encara sobre la malaltia i a la manca de tractament efectiu per combatre-la. «Els sanitaris estem molt acostumats a treballar amb l’evidència, recolzada en estudis clínics per intentar demostrar allò que serveix i allò que no», explica la cardiòloga Blanca Gordon. «A hores d’ara, aquests estudis encara no els tenim, així que anirem veient com avança tot i ens anirem adaptant», afegeix.

    Malgrat la greu situació que encara s’està vivint als centres hospitalaris i mèdics a causa de la pandèmia del coronavirus, també hi ha bones notícies. El que encoratja més als professionals és quan els pacients surten de les UCIs, aplaudits calorosament pel personal sanitari. «Cada malalt que se’n va a casa és una victòria i més combustible per a continuar», conclou Martínez.

  • Marc Antoni Broggi: “De la crisi sortirem amb una evidència més gran de la necessitat d’acompanyament en el final de la vida”

    Marc Antoni Broggi és doctor en Medicina i Cirurgia i, actualment, president del Comitè de Bioètica de Catalunya, una institució de la Generalitat de Catalunya al servei dels professionals i dels ciutadans que s’encarrega d’assessorar en problemes ètics que sorgeixen al voltant de la vida i de la salut. Broggi destaca la importància de l’acompanyament al pacient i als familiars en el tram final de la vida. Argumenta que, per a fer-ho adequadament, cal formació. «Els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, el dol i la pèrdua. És el què els ciutadans esperen de nosaltres», diu.

    Un dels seus camps de recerca principals és la bioètica. Quines implicacions té la bioètica en la crisi de la Covid-19?

    Crec que són moltes. En la bioètica, precisament, es fa necessari abordar situacions com aquestes, on ens trobem tots sorpresos i perplexos davant de fets relacionats amb la medicina i les ciències de la vida que necessiten una anàlisi difícil però necessària. Aristòtil ja ho deia que el que porta els éssers humans a pensar és la perplexitat davant de canvis que apareixen. La bioètica vol ser, justament, una ajuda per decisions que s’han de prendre en situacions complicades i en condicions d’incertesa i amb un coneixement limitat.

    El que fa la bioètica és ajudar a ponderar els valors que estan en joc, avaluant, per exemple, els principis que es tenen en compte o les conseqüències probables de les actuacions; és a dir, té un hàbit de donar raons, de reconèixer els límits i de saber respondre, d’acceptar la responsabilitat. I en aquesta crisi de la Covid-19 hi ha molts factors que són tributaris de la bioètica: pot ser l’assignació d’uns recursos que són limitats, la decisió de transformar un hospital perquè sigui apte per la Covid-19 i deixar de tractar persones que tenen altres malalties, o els límits del confinament. Cada decisió d’aquestes s’ha de prendre donant les raons que la justifiquen, fent-ho amb transparència. La bioètica ajuda, no per triar «la bona solució», sinó la millor, o menys dolenta, en aquell moment.

    Els pacients més vulnerables han de tenir les mateixes oportunitats de tractament. Però com es pot garantir això?

    Jo crec que els professionals sanitaris estan preparats per fer aquest tipus de decisions, i aquestes s’han de prendre com estan habituats a fer-ho: ponderant tota una sèrie de valors. En aquest cas concret, el Comitè de Bioètica va voler ajudar als professionals que es poguessin recolzar en uns protocols mitjançant els quals es pogués prioritzar segons una sèrie de paràmetres, i que les decisions no es limitessin a triar per un sol d’ells, com pot ser el de l’edat. L’edat és un paràmetre més, però no és, ni de bon tros, el paràmetre fonamental per una decisió individualitzada. Sí que ho són, en canvi, les possibilitats de recuperació del pacient.

    Els professionals sanitaris estan sotmesos a una gran pressió assistencial en aquesta crisi. Tenen l’adequat suport?

    Crec que necessiten molt suport de la ciutadania en general, i dels poders públics en particular. Sí, necessiten el suport màxim aquests dies. Em fa l’efecte que la tensió és molt forta i que estan molt exhausts, ja que la crisi no només és intensa sinó molt llarga, i estar a primera línia, dia a dia, cansa molt A més, hi ha moltes baixes entre ells, i això fa disminuir molt el nombre de personal disponible. La pressió és, doncs, molt forta i han de notar el reconeixement. Tots els serveis psicològics, que abans eren una mica marginals, formen ara part dels serveis fonamentals, no només pels malalts i pels familiars, sinó també pels professionals. Aquesta crisi ens ha ensenyat realitats que no havien aflorat i que, en canvi, ara s’han vist clarament necessàries.

    D’altra banda, hi ha moltes expressions de solidaritat, de fraternitat, que s’han posat en marxa i que en veure-les, ens poden emocionar. S’ha vist que depenem d’una sèrie de serveis, no només dels sanitaris, sinó de tots els que ens permeten estar confinats: ho podem fer perquè ens arriba menjar, perquè hi ha una sèrie de serveis mínims que funcionen. L’educació, per exemple, també s’ha hagut d’adaptar a la situació. Jo crec que aquesta crisi ens ensenya moltes coses i, entre elles, la nostra capacitat, com éssers humans, de resiliència, d’adaptar-nos a noves situacions en poc temps. Hem sigut capaços, tot i el coneixement limitat del virus i de com actua, de modificar la corba natural de la seva expansió i de la mortalitat que provocaria, o de transformar, per exemple, un gran hospital en poc temps per a entomar l’onada tremenda de la Covid-19 que li venia a sobre.

    En la situació actual, molts malalts estan morint en soledat, sense poder agafar de les mans als seus familiars. Què es podria fer perquè els pacients tinguessin una mort digna?

    Realment la quantitat de malalts que moren és molt elevada i la gran possibilitat de contagis ha fet restringir la presència de familiars i ha fet que molta gent no morís en les millors condicions ni amb prou dignitat. Crec que l’important és que es mantingui una sensibilitat per augmentar l’ajuda al màxim en el procés de la mort. Sé d’iniciatives imaginatives per tal que la gent es pugui acomiadar. Crec que els professionals del sector sanitari s’han fet també conscients d’aquesta necessitat i fan el possible per ajudar al màxim. És una qüestió d’actitud, de veure-ho com a no superflu, de mirar sempre que el malalt no se senti abandonat.

    Els professionals de la salut no només han de lluitar contra la malaltia, sinó ajudar que els pacients la visquin el millor possible i acompanyar-los en el tram final de la vida

    Vostè va escriure un llibre que es titula «Per una mort apropiada», una mena de manual de bones pràctiques per a qui ha de tractar a un malalt terminal. Com s’ha de fer aquesta atenció a un malalt terminal?

    El més important és evitar el patiment. Després, s’han d’evitar les mesures inútils en aquell cas concret, que són un dany pel malalt i que a la societat tampoc li convenen. Finalment, s’ha de mantenir en el possible una comunicació personalitzada per descobrir i respectar les voluntats de cadascú, per adaptar-nos a la seva manera de ser. Per això insisteixo en l’adjectiu d’ajuda «apropiada», en el sentit que, no només sigui raonable, sinó que cada persona es pugui apropiar al màxim del seu procés. Diria, a més, que s’ha demostrat una necessitat clau en aquest moment, que és la que tots els professionals sanitaris, siguin de l’especialitat que siguin, adquireixin coneixements i habilitats per lluitar contra el dolor, per saber calibrar la no instauració de mesures ja inútils per aquella persona i per acompanyar-la.

    Hi ha prou formació entre el personal sanitari per comunicar i acompanyar en el final de la vida?

    Crec que n’hi ha, però que en caldria més. No n’hi ha massa en els estudis, i després els professionals l’adquireixen amb l’experiència. És molt superior la d’ara a la que hi havia fa uns anys. Els professionals d’ara saben millor com tractar aquests aspectes. Ara s’ha estès més àmpliament una cultura en el sentit que els professionals de la salut no només han de lluitar contra la malaltia, sinó ajudar que els pacients la visquin el millor possible i acompanyar-los en el tram final de la vida. S’ha demostrat que no es pot només reservar aquesta darrera cura, en la majoria de casos habituals, únicament als especialistes en cures pal·liatives.

    Creu que ara hi ha una major sensibilitat social per millorar les condicions i l’assistència en el tram final de la vida?

    Sí, hi ha una consciència molt més gran de la societat i també del personal sanitari. En aquest sentit, crec que aquesta epidèmia ha sigut un sotrac que ens ha fet més conscients. Sortirem amb una evidència més gran d’aquesta necessitat d’assistència en el tram final de la vida. D’alguna manera, amb aquesta crisi sortirem amb una consciència més lúcida dels nostres límits. Abans vivíem en una situació més inconscient, per exemple, molt envanida del nostre domini sobre la natura, de la malaltia per exemple. Però s’ha demostrat que la nostra ignorància en molts terrenys és més gran que el nostre coneixement. Crec que aquesta és una de les grans lliçons d’aquesta crisi. Els grecs haurien dit que aquesta epidèmia era un càstig per la nostra supèrbia, com passa a la Ilíada o a Èdip; i en aquest cas nostre podria ser pel maltractament que fem de la natura en molts aspectes. Potser no és un càstig, però sí una dura lliçó d’humilitat.

    Els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, el dol i la pèrdua. És el què els ciutadans esperen de nosaltres

    Com es fa entendre als familiars i al mateix pacient que aquest no té possibilitats de sobreviure?

    Encarar el pronòstic forma part de l’activitat de les professions sanitàries. Sempre han hagut de fer costat a un pacient quan s’acosta el moment en què arriba el seu final. S’ha de saber transmetre que es pot fer sempre alguna cosa per ell: perquè no pateixi, perquè estigui més còmode o se senti acompanyat… no s’ha de dir que no hi ha res a fer. És clar que s’ha de transmetre que ja convé parar de lluitar contra la malaltia i que, en canvi, s’han de dedicar els esforços que la persona estigui confortable. Hipòcrates, al segle V abans de Crist, ja deia que quan la malaltia “és més forta que nosaltres”, hem de saber acceptar-ho i no actuar inútilment contra ella. En general, crec que els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, la por i l’esperança, el dol i la pèrdua, i així ajudar el màxim en aquests moments. És el què els ciutadans esperen de nosaltres.

    A Catalunya hi ha un sistema de cures pal·liatives extraordinari. La setmana passada, precisament, va morir la meva mare. Vaig trucar a una amiga de cures pal·liatives quan vaig veure que era el final, va venir ràpidament, va fer el pronòstic, li va posar un tractament contra la dispnea, i va morir a casa, acompanyada per nosaltres i sense patir.

    Com poden els familiars fer un bon dol en aquestes situacions?

    És molt difícil. Haurem de buscar noves formes, improvisar imaginativament per fer el dol en una situació de confinament. La situació actual ens ha fet fer un pas enrere, i el dol resulta socialment complicat. Entenc que és molt difícil, però no sé per què no hi poden haver més de tres persones en un cementiri ampli a l’aire lliure i, en canvi coincidir en un metro: és un problema de sensibilitat, també. Durant segles, els humans hem anat esmolant unes formes socials d’acompanyament al dol, i ara, sobtadament, tot això s’ha trencat de forma provisional. Les famílies veuen que es queden sense un ser estimat i no han pogut acomiadar-se d’ell i ni tan sols compartir després el dol entre si.

    Vostè distingeix entre l’eutanàsia i la mort digna.

    Molta gent parla d’una forma imprecisa de l’eutanàsia. No és eutanàsia fer que la gent mori bé, fer que mori sense dolor, sense ofec, sense actuacions desproporcionades. Una cosa és provocar la mort quan no vindria, i una altra diferent és deixar que arribi sense patiment, sense actuacions que ja no són útils pel malalt o que aquest no vol. Això segon és bona pràctica, una necessitat. És mala pràctica deixar que el malalt pateixi.

    La mort és encara un tema molt tabú en la nostra societat. Com es pot abordar?

    La mort sempre ha sigut un tema tabú. Ara també ho és, però, més o menys, ho ha sigut sempre. Hi ha una frase d’una de les primeres obres de la humanitat, el Mahabharata, que diu que el més estrany dels humans és que, sent mortals, visquin com si no ho fossin. És a dir, la gent viu d’esquena a la mort, i en part, és sa que ho facin. No es pot viure bé pensant massa en la mort. Però és sa poder-hi pensar quan s’hi ha de pensar, és a dir, quan es mor algú del nostre voltant i l’hem d’ajudar, o quan a tu mateix et queda poc temps de vida. A parer meu, hi ha d’haver una preparació, tant intel·lectual com afectiva o sentimental. Saber que, un dia proper, això s’ha de deixar tal com estigui. En aquest sentit, no és bo no anar a veure un moribund o que els nens no vegin a l’avi mort o que no sàpiguen que s’està morint. És dolent amagar la mort.

    I llavors, com es pot explicar la mort als infants?

    Jo no sóc especialista en el tema, però hi ha experts que diuen que als nens se’ls hi ha de parlar de la mort amb naturalitat, no se’ls hi ha de dir mentides sobre ella i se’ls hi ha de parlar de manera espontània i sense dramatitzar-ho. En el dol, que el puguin expressar, fer servir el dibuix, actuacions simbòliques… Crec que sí: que als nens, a la seva manera, i de forma delicada, se’ls ha de fer intervenir, com en un problema més de la vida tal com és.

    El seu pare va exercir durant la guerra civil en una situació molt difícil. Ara no estem en una guerra però molts fan servir terminologia bèl·lica, què li sembla aquest ús d’expressions bèl·liques?

    Jo crec que no és gaire encertat parlar de la situació actual de l’epidèmia del coronavirus com si estiguéssim en una guerra. Crec que és bo reconduir-ho i parlar més aviat d’una situació en què es fa molt necessària la solidaritat i la fraternitat entre nosaltres. Estem en un moment en què hi ha gent que pateix i que necessita tota la nostra ajuda i els nostres recursos, no només materials sinó també organitzatius. Perquè la demostració de solidaritat que s’està vivint és impressionant: els grans hem d’agrair als joves el fet de protegir-nos amb el seu esforç i risc del seu futur, personal i econòmic. Aconseguir el confinament i que durant setmanes la gent pugui viure amb comoditat, sabent que hi ha uns serveis que segueixen estant en marxa, és extraordinari.

     

    Ha sigut un exercici de fraternitat que ens ha demostrat la debilitat que tenim i que ens necessitem els uns als altres

    Creu que després d’aquesta crisi aquesta consciència social i de cooperació mútua seguirà existint?

    Jo crec que és bo que quedi aquest sentiment de necessitat de cooperació i solidaritat entre tots nosaltres. Ha sigut un exercici de fraternitat que ens ha demostrat la debilitat que tenim i que ens necessitem els uns als altres. Això no es va aconseguir el 1918, durant l’anomenada grip espanyola. Ara s’ha aconseguit una solidaritat molt intensa i eficient, i no s’hauria de perdre ni oblidar. El meu pare recordava el temps de la guerra com un temps que et feia pensar que les coses no eren gens fàcils, i que havies de no oblidar que hi havia greus perills en l’horitzó. Ara sembla que també passarà una mica això. Que quan aquesta crisi passi, quedarà en les generacions futures com un record de la possibilitat dels perills. Les generacions futures diran: “jo vaig estar en aquella època”. Quedarà com una lliçó a la humanitat de què ens pot passar. És com acaba “La pesta” de Camus, amb aquest estat de consciència.

    Crec també que una de les coses que ha demostrat aquesta crisi sanitària és la importància del que en dèiem “l’estat de benestar”, que requerim una sanitat i una educació potents, i hem vist que han de ser potenciades, augmentades. Hem de fer un esforç per fer més sòlida la sanitat i l’educació públiques.

    Com creu que podrem anar sortint d’aquesta crisi sanitària i tornar a una certa normalitat?

    Jo crec que per a la sortida, pel desconfinament, necessitem més coneixement. Hem de ser capaços de saber quins límits estem disposats a passar, quin tipus de rebrot, per exemple, estem disposats a admetre. La sanitat pública i els experts tenen molt a dir en això. Hem de conèixer fins a quin punt la sanitat pública és capaç de rebre una altra onada de coronavirus, encara que sigui més petita. Al meu entendre, el desconfinament, que haurà de ser progressiu, amb coneixement dels nostres límits i decidint, com vol la bioètica, en condicions d’incertesa, donant raons de les prioritats que triem.

  • L’atenció a la gent gran a Catalunya, un model a revisar

    Un de cada tres morts a Catalunya de coronavirus residia en centres geriàtrics. Té aquest fet una relació directa amb el model vigent d’assistència a la gent gran? Al nostre país, l’esperança de vida en néixer ha augmentat fins a situar-se l’any 2018 a 86,03 anys per a les dones i a 80,48 per als homes. Aquesta es troba per sobre de la mitjana de la Unió Europa que es calcula al voltant dels 83,50 anys per a les dones i al voltant dels 78,3 per als homes. Aquest augment de l’esperança de vida es veu accentuat per la disminució de la taxa de natalitat que ha caigut a 8,4 naixements per a cada 1000 habitants.

    És per això que vivim una situació d’envelliment on el 18,9% de la població es troba en la franja de més de 65 anys. Aquest grup d’edat és el principal destinatari de l’atenció sociosanitària, que comprèn el conjunt de serveis requerits per part de persones amb un grau reduït de capacitat funcional, física o cognitiva i que no poden portar a terme de manera autònoma les activitats bàsiques de la vida diària.

    A Catalunya l’atenció enfocada a la gent gran s’articula principalment en tres recursos assistencials: els centres residencials, els centres de dia i els habitatges tutelats per a gent gran. Tant els centres residencials com els centres de dia s’adrecen a persones en situació de dependència però es diferencien en el fet que el primer és un servei d’acolliment residencial i el segon un servei d’acolliment exclusivament diürn.

    Per últim, els habitatges tutelats són un servei d’acolliment alternatiu per a persones grans autònomes amb una situació sociofamiliar que no permet romandre a la llar. Aquests recursos per a la gent gran al mateix temps poden classificar-se d’acord amb la seva naturalesa jurídica: d’iniciativa pública (de naturalesa pública), d’iniciativa social (de naturalesa privada però sense ànim de lucre) i d’iniciativa mercantil (de naturalesa privada amb ànim de lucre).

    Actualment l’empresa privada és el principal proveïdor del model residencial a Catalunya, ja que posseeix el 59% del total de places disponibles en establiments per a la gent gran, la segueixen els establiments d’iniciativa social amb el 24% de les places i per últim els establiments d’iniciativa pública que proveeixen el 17% del total de places disponibles. La demanda de places públiques és clarament superior a l’oferta, fet que produeix que els usuaris hagin d’optar per les iniciatives privada i concertada per tal de satisfer les seves demandes.

    Durant molts anys, les necessitats del col·lectiu de la gent gran es veien cobertes a partir del model d’atenció residencial, tanmateix la millora de les condicions de vida i de l’autonomia d’aquesta població ha suposat que les preferències s’hagin transformat. Per a moltes persones grans, romandre a la seva llar és el seu principal desig però la manca d’alternatives existents dins del sistema alineades amb aquest model i l’elevat cost de contractar assistència privada dificulten que es compleixi. D’especial rellevància és també el fet que molts d’aquells que segueixen vivint a casa seva ho fan a partir d’una implicació enorme de les fonts informals de cures que procedeixen principalment de les dones de l’entorn familiar, sense rebre retribució econòmica a canvi.

    Les preferències de la gent gran, el canvi en les característiques demogràfiques de la població, l’augment de la taxa de dependència i ara més que mai l’esclat de la Covid-19 posen en relleu la necessitat de repensar el model d’atenció a aquest col·lectiu.

    L’assistència domiciliària és un àmbit rellevant de les polítiques de serveis socials i de salut però alhora aquesta no es troba totalment integrada en els sistemes institucionals actuals malgrat ser la primera preferència per a la majoria de la gent gran. Als països del sud d’Europa (model mediterrani), és a partir de la família i d’una intervenció mínima de l’Estat que es porta a terme aquesta tipologia d’assistència. L’atenció formal que s’ofereix als domicilis és molt residual i a mesura que les necessitats augmenten resulta del tot insuficient. Això difereix del model nòrdic que caracteritza a països com Suècia o Dinamarca on l’assistència domiciliaria ha sigut desenvolupada abastament i les preferències per aquest recurs juntament amb la necessitat de portar a terme una des-institucionalització d’aquestes cures ha estat reconeguda per l’Estat.

    El factor clau és que l’atenció domiciliaria està integrada en una cultura que combina les idees d’accés universal als serveis amb les idees d’independència individual respecte a la família com a mitjà de finançament i cures. A mig camí entre el model mediterrani i el nòrdic, trobem el model continental de països com Alemanya o Àustria. En aquest model, l’atenció domiciliària recau en la família i en l’ajuda comunitària. L’Estat en aquest cas té un paper subsidiari que passa gairebé exclusivament per oferir suport a les famílies per tal que aquestes segueixin desenvolupant el rol de cuidadores.

    La crisi de la Covid-19 ha evidenciat que el model català d’assistència a la gent gran ha quedat obsolet i que és imperatiu repensar-lo en la direcció de fer-lo més comunitari i centrat en les persones respectant la seva autonomia i les seves preferències. Es fa necessària una implicació major de les institucions públiques per tal que aquesta atenció domiciliaria passi de ser residual a la clau de volta d’un sistema més eficient i de millor qualitat, que atengui les necessitats de les persones tenint en compte, com ja s’ha dit, que existeix una majoria de gent gran que desitja romandre a casa amb el suport actiu d’un sistema formal de cures.

    A més, un model d’aquestes característiques permetria alleugerir la càrrega que suposen les cures informals que porten a terme familiars directes o indirectes, normalment dones. Això reduiria els efectes negatius que aquest rol té sobre la salut de les cuidadores. És per tant l’hora d’incloure el debat de la reforma del model d’assistència a la nostra gent gran en l’agenda política i social de Catalunya.

  • Qui té dret a ser curat?

    Com fa dies que anem comprovant, la Covid-19 és una malaltia que afecta amb molta més contundència la població més gran. Observant les dades del Ministeri de Sanitat de la setmana passada, veiem que una de cada quatre persones de més de vuitanta anys amb coronavirus ha mort. Mirant-ho d’una altra manera: de totes les defuncions per Covid-19 comptabilitzades, un 60% han estat de persones d’aquest grup d’edat avançada.

    Són, així, el grup d’edat amb major letalitat de la malaltia (és a dir, amb un percentatge més elevat de contagiats que moren). Entre les persones amb coronavirus d’entre 60 i 80 anys, la letalitat és del 9% i en la resta de grups més joves és, com a molt, de l’1%.

    Tanmateix, la fotografia dins dels hospitals difereix una mica. De tots els pacients hospitalitzats, el grup d’edat amb més ingressats és el de persones d’entre 60 i 80 anys (ho són un 44%). El grup de majors de vuitanta anys, en canvi, representa un percentatge menor: el 24% dels hospitalitzats.

    La diferència més gran, però, la trobem dins les unitats de cures intensives, les UCIs. Les persones de més de vuitanta anys només representen un 4% dels ingressats per coronavirus en aquestes unitats, mentre que gairebé dos terços tenen entre 60 i 80 anys i un 28%, entre 40 i 60.

    Aquestes dades podrien fer pensar que el sistema sanitari no està oferint la màxima atenció sanitària a les persones que tenen més de 80 anys senzillament per l’edat que tenen. Però, existeix realment un criteri que permet decidir si es tracta o no a algú només segons la seva edat? S’hauria de garantir que tots els malalts, tinguin l’edat que tinguin, rebessin una atenció igual? La resposta, com tot sovint, no és tan senzilla i forma part dels reptes de la pràctica mèdica habitual.

    L’edat no és l’únic factor

    «Un dels principals reptes ètics i deontològics en el sistema sanitari és la priorització de recursos escassos», diu Montserrat Esquerda, Presidenta de la Comissió de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, en un vídeo. Aquesta situació es dona, per exemple, en el trasplantament d’òrgans, ja que no se’n poden oferir a tothom qui els necessita en el mateix moment.

    El cert és, però, que en el moment actual de crisi sanitària causada per la Covid-19, l’escassetat de recursos és més gran. Per exemple, es disposa d’un nombre limitat de respiradors i tractaments intensius a les UCIs i, per tant, hi ha més situacions on el personal sanitari ha de prendre decisions i escollir entre pacients.

    A principis d’abril, un document del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) al qual va tenir accés Betevé va generar polèmica, ja que esmentava criteris d’atenció diferents per als pacients de més de 80 anys, assenyalant així l’edat com a determinant definitiu per prendre decisions sobre el tractament que es podia o no rebre. El director mèdic del SEM, Xavier Jiménez, va dir posteriorment a l’ACN, però, que més enllà del document, la decisió que preval és la del metge que atén el pacient.

    En la mateixa línia, la consellera Alba Vergés va dir en roda de premsa que «els criteris clínics sempre prevalen, ara i sempre en el nostre sistema». «Els metges i metgesses tenen la potestat per fer diagnòstic de la situació del pacient i fer el millor per les persones», afegia.

    I aleshores, si no és l’edat, quins són els criteris que segueixen els metges i metgesses per decidir qui té prioritat per rebre un tractament concret? «Cal plantejar-se qui es pot beneficiar millor d’aquest recurs, a qui li pot funcionar millor», diu Esquerda.

    En un document de recomanacions elaborat pel Comitè de Bioètica de Catalunya desglossa aquest plantejament en tres paràmetres: quina és la seva gravetat actual, si té patologies associades que poden interferir a la seva supervivència o a la resposta al tractament i la importància de donar oportunitat de viure a qui menys ha viscut.

    Aquest últim paràmetre, per tant, sí que diu que l’edat del pacient és un factor a tenir en compte, tot i que no és l’únic. A més, sempre s’ha de valorar en relació amb la resta de pacients a qui es podria oferir el tractament i no tenint en compte l’edat com una xifra independent. Itzíar de Lecuona, Professora de Medicina i Subdirectora de l’Observatori de Bioètica de la UB, ho expressa amb unes altres paraules en un article a la Revista XQ: «l’edat no ha de ser l’únic criteri per valorar el benefici esperat per a cada pacient. Cal atendre la seva situació global de salut i qualitat de vida esperada». El que acaba passant, però, és que molts dels malalts de més de 80 anys arrosseguen patologies prèvies i tenen un organisme menys preparat per a rebre tractaments intensius.

    Decisions en temps de crisi

    «El paradigma ens ha canviat, ja no estem parlant d’atenció centrada en la persona sinó en la població», explica Pilar Loncan, metgessa especialista en cures pal·liatives i bioètica. I és que en un moment de pandèmia com l’actual, on els pacients es multipliquen i es treballa sabent que en vindran més després, cal prendre decisions pensant no només en com afectarà el pacient, sinó en com el fet d’oferir-li un cert tractament afectarà la resta.

    «La pandèmia obliga a prioritzar el principi de justícia. La tensió entre l’interès col·lectiu per protegir la salut pública i les preferències individuals és evident», explica Itzíar de Lecuona. «L’estàndard de cura que es proporciona habitualment es pot veure modificat i les decisions sanitàries prioritzaran l’interès comú enfront de l’individual», afegeix.

    Prioritzar els interessos col·lectius, però, no implica deixar de banda els individus. «Cada persona mereix una valoració individualitzada», diu Esquerda. El que sí que passa és que amb la situació actual cal «valorar els recursos disponibles i a esgotar totes les possibilitats abans del triatge de malalts. Per exemple, transferir pacients a altres centres, ampliar instal·lacions i adquirir més ventiladors mecànics, etc.», diu de Lecuona.

    Al final, però, «la valoració la realitza un clínic, no un protocol o unes recomanacions», explica Esquerda. Els documents «poden donar elements per prendre la decisió, però no la substitueixen». També és important que aquestes decisions es prenguin en equips de professionals, de vegades constituïts als hospitals en forma de comitès de triatge. I, a més, cal que «els desitjos dels pacients i els de la família en aquesta situació han de ser respectats, i cal consultar si la persona ha atorgat un document de voluntats anticipades en què posa de manifest les seves preferències», explica de Lecuona.

    Més enllà d’UCI sí o UCI no

    «No anar a l’UCI no sempre és un fracàs, a vegades és el que s’ha de fer», deia Montserrat Busquets, infermera i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, en una entrevista al Diari de la Sanitat. «El repte és treballar tots junts, garantint l’acompanyament més gran a la persona i transmetre la certesa i seguretat que les coses s’estan fent el millor possible», afegia.

    En el cas del centre sociosanitari on treballa Loncan, per exemple, han canviat la manera de tractar casos respecte al que haurien fet en una situació normal. «Ara potser el trasllat a l’hospital és incoherent o inadequat», diu. «Si veiem que es tracta d’una persona sense patologies prèvies i que està forta, ens plantegem derivar-la; si necessita espai intermedi entre un hospital i una residència, el tractem al sociosanitari», explica la metgessa, sempre responent a la pregunta sobre «quines possibilitats té de millorar al centre sociosanitari o en un entorn hospitalari».

    Prendre aquestes decisions, en general, no és fàcil. «Existeixen dificultats de coordinació entre diferents professionals, per exemple, entre els professionals de l’atenció activa i de la primària, tenen visions diferents del pacient; a vegades no tots tenim visió integral, veiem només la nostra part», explica Enric Gràcia, infermer de l’atenció primària i màster en bioètica.

    «Altres vegades les dificultats venen des dels mateixos pacients i famílies, que demanen coses al sistema sanitari que poden ser desproporcionades o fútils», afegeix. I ho exemplifica amb la paradoxa dels pacients que s’acosten al final de la vida, «que poden tenir un tractament pal·liatiu però et demanen tractaments curatius, amb els quals cal anar a l’hospital, que poden ser pitjors», diu Gràcia.

    Per això, «en l’actual moment les decisions han d’estar basades sempre en el treball en equip, tenint en compte recursos disponibles i complint el principi de justícia distributiva», diu l’infermer. Gràcia també creu que aquesta crisi pot ser «una oportunitat perquè la població prengui consciència del poder de prendre decisions» i recorda que «el document voluntats anticipades es pot fer en qualsevol moment».

  • Morir en temps d’epidèmia. Dret a l’últim adéu

    Morir no sempre és fàcil i menys en els nostres temps; ara que vivim d’esquena a la mort i amb l’imaginari que la vida eterna és possible, o quasi possible. Ara que la mort es nega a través del silenci o s’exposa amb sensacionalisme. Ara que el cientifisme i els protocols s’imposen a la naturalesa humana de la mort. I menys encara quan es mor fora de casa i en una instal·lació hospitalària enmig de màquines, tubs, i sota mesures d’aïllament perquè es té una malaltia altament contagiosa, com són un gran nombre de morts causades per l’epidèmia actual.

    Cada persona pot tenir la seva pròpia idea del què considera una bona mort, que és única, personal i social a la vegada. En situacions no excepcionals, moltes persones pensen i transiten pel procés de mort d’acord amb els seus propis valors, fet que molts reflecteixen en la declaració de voluntats anticipades. A part dels valors de caràcter individual, el concepte de bona mort gira també al voltant d’uns valors col·lectius que han estat recollits en la legislació, com el respecte a l’autonomia, la dignitat, l’acompanyament, l’atenció professional quan cal, o la minimització del patiment.

    Aquests valors individuals i col·lectius interpel·len els professionals i les institucions sanitàries que intervenen en la majoria dels processos de final de vida, i no és excepcional que l’atenció a les causes biològiques passi per davant de l’obligatorietat de conduir i acompanyar en la bona mort, com adverteix el Comitè de Bioètica de Catalunya: «A part dels professionals que tracten directament la persona malalta, la institució també és responsable del procés. La preocupació per l’eficiència de la prestació sanitària, sovint amb criteris economicistes, científics o de gestió, pot passar per davant de la preocupació per la qualitat global de la mort dels malalts».

    Malauradament, això està passant d’una manera sagnant en l’actual epidèmia per COVID. L’elevada mortalitat que comporta, la por, i la seguretat dels altres està posant en dubte els valors i els drets de les persones en relació amb la mort. Els esforços per prioritzar les intervencions tècniques, les mesures de protecció i de limitació de la propagació, i la sobrecàrrega dels professionals, han portat a un segon terme les condicions en què les persones moren. En molts hospitals hi ha pacients que moren sols en un ambient fred, envoltats de màquines, sense companyia i sense poder-se acomiadar dels seus estimats. Si tenen sort, hi haurà una sanitària enfundada en una vestimenta protectora que li sostindrà la mà amb la seva enguantada. Les UCIs o els respiradors no són els únics recursos per atendre les persones malaltes, que, a part de les necessitats respiratòries, en tenen d’altres en el terreny afectiu i emocional.

    Gloria, infermera hospitalària, diu: «Lo más duro cuando muere un paciente es ver a la familia con mascarillas gritar desde la puerta: ‘¡Papá, te queremos!’. Y tú te acercas y aunque esté sedado, le dices que han venido a despedirse. A veces hace algún gesto. Luego los suyos lloran. Yo lloro con ellos». L’abast de l’epidèmia, i la por a l’extensió planteja un conflicte ètic entre la seguretat i els drets de les persones a acomiadar-se dels familiars i d’aquests a acomiadar-se de la persona que els deixa. Es diu que els familiars no poden estar al costat dels malalts perquè es podrien contagiar i perquè no hi ha suficients equips de protecció individual. Però algú ha preguntat si els familiars estarien disposats a assumir el risc i passar després un període d’aïllament per contacte? Tan difícil és aconseguir una mascareta quirúrgica, guants i bata, que és el que aconsella l’evidència?

    De fet es pot fer de manera diferent, no en tots els hospitals passa el mateix. A l’hospital de Sant Pau, i ara també al pavelló d’IFEMA de Madrid, per exemple, han posat en marxa un pla per a malalts en procés de final de vida que permet que un familiar estigui acompanyant el malalt fins al moment final, amb el compromís de respectar a posteriori les mesures de confinament. També estan implantant formes de comunicació a través de telèfons mòbils, tablets, etc… Respectar els drets dels malalts i els seus familiars hauria de ser motiu de preocupació de les institucions sanitàries, de cada una d’elles, i també hauria de formar part dels protocols i les instruccions de les conselleries de salut. No es pot fer caure aquesta càrrega a l’esquena de les professionals, que prou tensió estan suportant. En un marc de respecte caldrà preguntar a pacients i familiars què és important per a ells en aquests moments, quins riscos i mesures estan disposats a assumir, i posar en marxa mecanismes que permetin compaginar l’aïllament amb l’elaboració del que serà l’últim relat de la vida de moltes persones i que pot donar un darrer sentit a l’existència pròpia i compartida.

    La por, tan present a la nostra societat i més en la situació actual, converteix en acceptables mesures que en altres circumstàncies no ho serien. Fins on estem disposats a arribar? Quins drets democràtics estem disposats a perdre en funció de la seguretat? Serem capaços de compaginar l’emergència sanitària i la democràcia, com pregunta Géraldine Schwarz? Què estem disposades a cedir per endarrerir la data de la mort? En el balanç de l’epidèmia s’hauran de comptar els morts (per aquesta causa i per totes les altres) com també els costos socials i de pèrdua de llibertats.

    Tantes ferides costaran de tancar, més encara si al dolor per la mort no participada hi sumem el dolor per un enterrament sense els rituals que en la nostra cultura tanquen la vida i ens separen definitivament dels cossos de les persones estimades. Enterraments a taüt tancat, sense gent, a vegades sense ningú, sense abraçades, amb mascaretes i sense flors. Set minuts per difunt. Cementiris plens de cossos sense vida, cerimònies mínimes, una pregària breu i potser emportar-se l’urna amb les cendres a casa per fer allà l’acomiadament que no s’ha pogut fer.

    Encara ens queda molta epidèmia i per desgràcia moltes morts, però som a temps de reparar aquest error. Fem una crida a les institucions a fer-ho en tots els hospitals i residències de gent gran, com sembla que comença a plantejar la Conselleria, i potser hauríem de començar a pensar en com celebrar, quan acabi el confinament, cerimònies col·lectives de comiat que reparin els danys causats i els drets conculcats i ajudin a mitigar el dolor personal i social. I potser caldrà pensar maneres col·lectives d’acollir el patiment de les persones que han perdut algú i d’acompanyar un procés de dol que serà personal i col·lectiu. Una vegada més, les intervencions comunitàries poden ser més efectives i menys iatrogèniques que formes individuals i psicologitzadores que ja deuen estar voltant pel cap d’algú.

  • L’aplaudiment cívic als professionals de la salut, un desig de formar comunitat

    Cada capvespre a les vuit, els ciutadans surten als balcons i esclaten en aplaudiments, en senyal de reconeixement i homenatge als professionals de la sanitat. Des que va començar la pandèmia, els sanitaris han esdevingut símbol de servei públic i abnegació, però també un punt de referència. I no un qualsevol, sinó una referència de seguretat a la qual aferrar-se en un moment de profunda incertesa. Aquesta acció testimonial no és un fet minoritari o aïllat, els operadors de telecomunicacions constaten que durant els minuts previs i posteriors a les 8 de la tarda el tràfic de dades cau notablement. La caiguda de l’ús d’Internet en aquests moments és comparable a la de l’hora dels àpats.

    La desconnexió massiva per a aplaudir és un fet que, tant quantitativament com qualitativa, denota un estat d’ànim característic del desfici present però també, en la meva opinió, l’exteriorització d’una altra idea que ve de més enrere: la gent s’ha adonat que tenim un deute amb el sistema de sanitat pública, què és el que millor representa l’estat del benestar a Espanya. És a dir, l’herència de l’enyorat Ernest Lluch, el ministre de Sanitat socialista que va universalitzar definitivament la Seguretat Social, abans que fos assassinat per un escamot terrorista d’ETA.

    Cada picada de mans de cadascun d’aquests aplaudiments significa, en siguem o no conscients, una plantofada a la cara dels qui han anat reduint els pressupostos i recursos de la sanitat pública

    Els treballadors de la sanitat pública als quals aplaudeix la ciutadania representen el que han aconseguit les polítiques de bé comú i els seus agents. Un guany al qual, segons la magnitud dels aplaudiments, no estem disposats a renunciar. Els homes i dones de les bates blanques als que ovacionem són avui les mans, els peus i el cap de l’Ernest Lluch, que continuen la seva tasca de manera transcendent i fent realitat el seu propòsit polític.

    Cada picada de mans de cadascun d’aquests aplaudiments significa, en siguem o no conscients, una plantofada a la cara dels qui han anat reduint els pressupostos i recursos de la sanitat pública, siguin els governants de la comunitat de Madrid o els de Catalunya, començant pel president que va iniciar aquesta política, Artur Mas, el conseller que la va consolidar, Boi Ruiz, o el que va rematar la jugada, Antoni Comín. Però en els últims dies hem vist una aparició fugissera de Boi Ruiz declarant, en una entrevista a Nació Digital que “els governs no es podran permetre retallades en sanitat després del coronaviurs”. Aquestes paraules indiquen que no ha existit penediment, ni tan sols aflicció, davant les seves pròpies retallades.

    Sortir al balcó és una manera de dir “aquí estem”

    L’aplaudiment popular significa, d’altra banda, alguna cosa més que afirmació o presa de part en aquesta qüestió. És quelcom més important: l’expressió d’un desig de formar comunitat. Aquesta reacció instantània no és només motivada per un impuls sociopolític, sinó també per la sociabilitat pròpia de l’ésser humà. En haver estat confinades, les persones reaccionen volent recuperar el sentiment del col·lectiu a través de la trobada interpersonal i la sensació de vida de grup. Sortir al balcó és una manera de dir no només “sóc aquí” sinó “aquí estem”.

    El fet que l’aplaudiment als professionals de la salut sigui col·lectiu amb intenció i consciència de tal és esperançador. Amb ell, la reacció immediata a la inquietud i la por causades per la pandèmia ha estat col·lectiva i no un campi qui pugui. Aquest “nosaltres” queda sobre la taula per contradir els pitjors auguris que les distopies i ficcions catastròfiques ens han anat proveint: ni hi ha hagut desordres, ni violència, ni incivisme, ni insolidaritat, ni desesperació. Tot el contrari. Fins i tot es pot observar certa docilitat un xic inquietant, atès que les disposicions de regulació social -acceptades amb disciplina- constituiran, passada aquesta situació, un repositori de mesures de govern de les quals molts se sentiran temptats de tirar en circumstàncies molt diferents.

    Homenatge a un grapat de mileuristes

    El desig de formar comunitat que manifesta aquest aplaudiment col·lectiu, quotidià i cívic, és el fonament sobre el qual haurem de reconstruir les nostres societats en el nou temps propiciat per aquest salt quàntic que tenim davant els nassos i sota els peus. És una reacció sanitosa i una valoració meritòria davant la presència i acció d’uns professionals que esdevenen, involuntàriament, epítom del valor suprem del treball i el servei. No és poca cosa, puix això passa en un moment que la cultura del treball ha estat esborrada del camp de visió de la forma de civilització que hem viscut.

    Aquest descomunal sotrac humà, social, econòmic i sanitari està contingut i sostingut per un grapat de mileuristes, un nivell de retribució que ens hauria d’avergonyir una vegada acabat l’aplaudiment. La ciutadania ho sap i el seu aplaudiment és degut a la consciència d’aquesta descomunal injustícia. La combinació de reconeixement al treball, el servei i la consciència de la injustícia envers els qui el realitza, demostra que vivim en una societat sana, encara no contaminada pel virus veritablement letal, què és mental i emocional, que s’ha intentat inocular a les persones de fa moltíssim més temps.

    La cultura del treball no ha mort, viu i aplaudeix cada capvespre des dels balcons dels veïnats. El problema és que els sectors i grups progressistes han oblidat la manera de fer-la palesa i de defensar-la. Potser aviat algú s’adoni que la derrota de les esquerres a escala europea i global es va fer palesa quan els creadors van començar a imaginar antiutopies, distopies i tota mena de catàstrofes, tant com a escenaris de ficció com projeccions de futuribles que s’arrisquen a esdevenir profecies autoacomplertes.

    La cultura del treball no ha mort, viu i aplaudeix cada capvespre des dels balcons dels veïnats. El problema és que els sectors i grups progressistes han oblidat la manera de fer-la palesa i de defensar-la

    Els pensadors crítics van ser víctimes d’un fenomenal joc de trilers: van confondre com a crítica transformadora el que era l’enèsima manifestació d’un pensament reaccionari que es desenvolupa amb la rapidesa amb la qual canvien els temps, mentre que el pensament progressista, en tant que reflexiu i cautelós, camina més a poc a poc.

    La mirada progressista cap al futur ha de ser capaç de concebre un avenir desitjable per intentar fer-lo possible. És el funest tenebrisme propi de la cultura europea el que s’ha convertit en el millor aliat del reaccionarisme ultraliberal americà: aquest ha encegat la utopia democràtica pluralista i tolerant que relatava la sèrie Star Trek (una dramatització del potencial universal de la nova frontera kennediana i de l’esperit llibertari il·lustrat de la revolució americana).

    Ha produït una generació de novel·listes reaccionaris amargats pels quals el concepte de la vida no només és desagradable en termes de futur sinó repulsiu en el present. I milers de persones han caigut fascinades per un pessimisme globalitzat que ha resultat ser la veritable ideologia de l’ultraliberalisme, dissimulat sota pretensions crítiques, que no té res més a oferir que simple entreteniment desproveït de sentit.

    Voldria pensar que l’aplaudiment socialitzat als professionals de la salut i a l’esperit general del treball és un senyal del despertar del somni distòpic. I que les persones despertessin, amb el soroll del picar de mans, per adonar-se, en mig de la inquietud present, de la veritat d’una frase de Mark Twain: “El pitjor de la meva vida no m’ha passat mai”.