Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • La UIC Barcelona ret homenatge al seu primer rector, el doctor Jordi Cervós

    El Campus Sant Cugat de UIC Barcelona ha acollit aquest 16 de novembre l’acte d’homenatge al doctor Jordi Cervós, primer rector de la Universitat i neuropatòleg de referència internacional, en el primer aniversari de la seva defunció.

    Jordi Cervós i Navarro va morir el 14 de novembre del 2021 als 91 anys, després d’una àmplia trajectòria professional i investigadora en l’àmbit de la neuropatologia. Tenia set doctorats honoris causa, era membre de la Reial Acadèmia de Doctors i havia recollit nombroses distincions i reconeixements, com la Creu de Sant Jordi.

    L’acte ha comptat amb la participació del doctor José Vicente Lafuente, deixeble de Cervós, com a encarregat d’impartir la ponència inaugural. El catedràtic de neurociències en la Universitat del País Basc ha rememorat la producció científica del doctor Cervós centrada en la neuropatologia.

    Per a Lafuente, “el professor Cervós va ser un dels primers neurocientífics a estudiar el paper de la microcirculació en la neuropatologia. Juntament amb el seu equip d’investigadors va aconseguir donar visibilitat i rellevància a aquest camp de la neurologia, realitzant aportacions de gran rellevància a nivell internacional”.

    En el saber trobem molts doctors; professors, uns quants, però mestres hi ha molt pocs

    Lafuente ha posat en valor com li va marcar treballar i conèixer una persona com Cervós, de qui ha destacat els èxits en la investigació de la microvascularització del sistema nerviós central i la microcirculació cerebral.

    Així mateix, ha subratllat el paper de mestre: “En el saber trobem molts doctors; professors, uns quants, però mestres hi ha molt pocs”. “La seva qualitat científica no només el va portar a generar i traslladar coneixement, sinó que juntament amb la seva gran qualitat humana el va convertir en referent i guia de  tots aquells que vam tenir la sort de conèixer-lo i treballar amb ell”, ha afegit.

    Després de la ponència inaugural, ha tingut lloc una taula rodona moderada pel rector emèrit de la UIC Barcelona, el doctor Josep Argemí, en la qual han participat el doctor Vicente Calatayud Maldonado, catedràtic emèrit de Neurocirurgia de la Universitat de Saragossa; el doctor Lluís Giner, degà de la Facultat d’Odontologia de UIC Barcelona, i la doctora Marian Lorente, professora del departament de Medecina de la Universitat de Barcelona. Tots han coincidit en recordar l’optimisme de Cervós, així com la seva exigència i perseverança.

    Per part seva, el rector Alfonso Méndiz ha posat èmfasi el seu estil humà durant la creació de la UIC ara fa 25 anys, a més la vocació de servei i entusiasme, i ha afirmat que el llegat de la universitat i del seu primer rector es basen en la investigació, la internacionalització i la generositat.

    El doctor Argemí dona a la UIC un microscopi Reichert de l’any 1920

    Argemí, que va prendre el relleu a Cervós el 2001, ha donat un microscopi Reichert de l’any 1920, model que també va ser utilitzat per Ramón y Cajal. Aquesta peça se suma a la col·lecció d’objectes històrics de medicina donada també per Argemí i que es pot veure al campus Sant Cugat, on es troba la Facultat de Medecina i Ciències de la Salut. Finalment, s’ha inaugurat una exposició retrospectiva sobre la trajectòria del doctor Cervós.

     

  • De la compassió a l’empatia, i a la inversa…

    Parlàvem en un escrit anterior de l’escàs pressupost català en els serveis a les persones. Aquesta infradotació està portant a un deteriorament evident dels serveis públics. És fàcil que les persones afectades en primera línia es puguin sentir abandonades per les administracions i pels seus conciutadans i conciutadanes. Desemparades. Davant situacions particulars o col·lectives, però no generals, viscudes com a injustes, es pot produir un intens sentiment de soledat junt amb la convicció que els valors que prevalen al nostre entorn són insolidaris i egoistes.

    És curiós fixar-nos en la terminologia que emprem en aquestes situacions; les paraules que utilitzem no són casuals. Hi ha tota una història darrere l’ús d’unes, i el desús d’altres. Com a exemple, en relació al que tractem, crec que la paraula “compassió” ha estat toscament substituïda per “empatia”. La primera s’ha desterrat del nostre vocabulari, és fins i tot malsonant, i la segona s’ha prodigat i es prodiga a escrits i discursos d’uns anys cap aquí.

    No són sinònims, encara que els respectius sinònims poden coincidir. Les definicions són clares:

    Empatia: Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb el qual hom es relaciona.

    Compassió: Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri, pena que hom sent davant la desgràcia, els defectes, etc., d’un altre, pietat, commiseració.

    Per a mi, el que les diferencia és el “prendre part” enfront del “comprendre”.

    Deixant de banda que aquesta capacitat i aquest sentiment ens han de portar a actuar per canviar la realitat que ens els provoca, jo crec que a la nostra societat sobra empatia “formal” i manca compassió. No és suficient comprendre el que està passant, hem de sentir el patiment aliè i ens hem de plantejar com alleugerir-lo; des de la més estricta individualitat fins als temes més globals.

    Crec que aquesta necessitat majoritària de sortir impol·luts del patiment que ens envolta, mentre no ens afecti de manera directa, ens porta a comprendre (empatia) el que està passant però no a prendre part del patiment (compassió). El resultat és la sensació d’abandó entre les persones que estan patint en primera persona el pitjor de la situació actual.

    Ens fem nostre el patiment dels desnonats i les desnonades?, de qui busca ferralla i menjar als contenidors?, de qui malviu al carrer?, d’aquelles i aquells que fan cua a unes llistes d’espera sanitàries infinites, patint per la seva vida?, de les professionals de la salut esgotades, que veuen empitjorar les seves condicions laborals i la sanitat pública?, de tants i tantes com s’incorporen dia a dia a les cues de la fam?, dels vells i velles amb pensions insuficients sobre els quals recau l’economia de tota la família?, dels migrants que volten desesperats pel món cercant una societat que els aculli?, de tants i tantes com moren als nostres mars?… Crec que en general, com a societat, no.

    Quan descrivim aquestes realitats, emprar una o una altra paraula té les seves conseqüències. Es va desterrar “compassió” perquè sonava a religió, i era més asèptic, més neutre, utilitzar “empatia”. I crec que és aquesta asèpsia, aquest distanciament, el que fa a la nostra societat més individualista i insolidària.

    No voldria semblar destructiva. Crec que la societat que hem creat i mantenim té altres valors; però aquest de la solidaritat, en tota la seva amplitud i el de la compassió cap a qui pateix, com a col·lectiu o individualment, ens l’hauríem de treballar, també individual i col·lectivament. Si ho aconseguíssim, la nostra lluita per una societat més justa i equitativa seria més profitosa a nivell global i enriquidora en la vessant personal.

  • Envellir amb salut

    Envellir és un verb en gerundi, com el mateix fet de viure. Només deixem d’envellir si deixem de viure. Vivim i envellim, de manera inseparable, al mateix temps que avancen els nostres dies. Però acostumem a associar les pèrdues de capacitats amb l’última etapa de la vida i, mentre no hi som, més aviat procurem viure d’esquena al dolor, a la malaltia i a la vellesa.

    L’envelliment, no obstant, és un procés que comença molt abans de poder parlar de vellesa en una persona, tal com ens diu la psicogerontòloga Maria Lluïsa Lozano, coordinadora del Grup de Treball de Psicologia de l’Envelliment del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). “Als 30 o 40 anys ja estàs assentant les bases del que serà el teu envelliment, no només a nivell físic, també amb l’estil de vida. El pensament i el bagatge vital que vas acumulant determinen cap a on vas”, afirma Lozano. I afegeix, que “si no hi ha ningú que ens faci aturar, que ens digui ‘és ara que has de començar a pensar en la vellesa que vols i en què pots fer per tenir-la, planificant-te i preparant-te’, ho has de fer tu mateixa”.

    Aquesta psicòloga és ben conscient que la nostra relació amb l’envelliment ha estat i és dolenta, i que ningú ens ha ajudat a donar-li la volta. Recorda que quan ella estudiava la carrera de Psicologia la gent gran no sortia al programa d’estudis, “es vivia molt d’esquena a l’envelliment. No calia pensar-hi abans de temps, sempre senties: gaudeix de la vida i ja hi arribaràs”. I avui, afegeix Lozano, “hem passat del missatge de corregir les arrugues per amagar la vellesa, a l’acceptació de ser vell, però que se’t vegi fort, actiu i empoderat, que és una altra manera també de maquillar la vellesa, anar al gimnàs per cuidar el físic, sí, però també perquè així no se’t veu tan vell. Volem viure molts anys, però no fer-nos vells”.

    Volem viure molts anys, però no fer-nos vells

    Perquè som en una societat que “idealitza la joventut com a icona d’allò desitjable i s’estigmatitza la menopausa com a inici d’un declivi sense aturador”, tal com llegim al llibre ‘Yo vieja’ (Capitán Swing), de la psicòloga Anna Freixas. “La devaluació i exclusió social acompanyen l’edat”, escriu Freixas. També que imperen “les creences destructives sobre la vellesa (…), com ara que les persones grans són una càrrega, són inactives, estan malaltes, són lletges, són totes iguals, no aporten res a la societat (…). El treball d’Anna Freixas és el clam d’una altra mirada social al món sènior, començant per la pròpia autoestima de cada persona, sigui quina sigui la seva edat. És un llibre esquitxat de frases que conviden a la reflexió, com ara, l’afirmació de la novel·lista i periodista canandenca Jocelyne Saucier.: “La vellesa és un privilegi que no es concedeix a tothom”. ‘Yo vieja’ ofereix “orientacions sobre el mapa en blanc cap a les vides centenàries a les quals ens dirigim”, deixant, però, molta constància, de tots aquells estereotips negatius que la societat manté sobre la vellesa, i que cal esborrar.

    Tantes velleses com persones

    Com exposa Maria Lluïsa Lozano, “fa 50 anys vell era el que ja no valia, i encara preval aquesta associació, però avui veiem que hi ha moltes velleses en la vellesa”. La vellesa –afirma- “als 65 o als 70 no li fa por a ningú. Però es pot ser gran i sentir-se jove i empoderat, o sentir-se molt gran per les carències que es tenen. És molt distorsionant avui el concepte de vellesa, a la pràctica. De vegades els anys es porten amb orgull, tot i tenir 80 anys i moltes carències”.

    Lozano treballa en un centre de dia, on interactua diàriament amb gent gran, veient que “cada persona vella és un món, amb un estat condicionat per diferents patologies. Hi ha qui viu amb petits problemes i molt deprimit i sentint-se molt acabat, i també qui viu amb un esperit alegre, tot i conviure amb una gran paràlisi”. Això també ens parla de salut mental i de l’aprenentatge, al llarg de la vida, de la resiliència i l’acollida emocional dels entrebancs i pèrdues que anem experimentant i vivim, cada dia.

    La recuperació després d’una operació també parla de si la persona ha portat rutines saludables | Pixabay

    El que sí que està clar és que cada cop es viuen més anys. La infermera del centre sociosanitari de l’Hospital d’Olot, Laura Aulinas, especialitzada en geriatria i pal·liatius, i tutora dels alumnes en pràctiques de la Facultat d’Infermeria de la Universitat de Girona, també constata que “hi ha gent molt gran que està molt bé, gent que es cuida moltíssim i arriba amb molt bona qualitat de vida als 90 i pico d’anys o fins i tot als 100. És a dir, s’arriba a més edat i amb més bones condicions”, diu. “Però també hi ha gent més jove que no es cuida i sembla més gran del que és”.

    Hospitals i centres sociosanitaris com en el qual Aulinas treballa són un bon indicador de la cura que tenen, i sobretot que han tingut, les persones grans, en el camí previ a la vellesa. “Hi ha gent que ha treballat molt, però també ha caminat i ha menjat bé. Pots veure en ells rutines de temps, i el fet que sàpiguen bé què han de menjar ja et dona a entendre que es cuiden”, explica la infermera de la Fundació Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa. “Per a molta gent que viu sola, inclús en males condicions, és arran d’un ingrés que s’activa el suport social quan se li dona l’alta. Fem constar en l’informe les necessitats que té a nivell social i ens coordinem amb el seu metge de capçalera”, puntualitza Aulinas. Amb l’objectiu que la persona pugui mantenir l’autonomia al màxim, “indiquem, per exemple, si pot fer tota sola la higiene, segons els moviments que pot fer, o si necessita una cadira a la dutxa”, exposa. Perquè, segons la seva experiència, “hi ha gent que no va mai al metge i és a partir d’una caiguda que podem conèixer el seu estat i context. Pot ser gent que, en no tenir cap patologia, no passa mai controls”.

    Consells per a una millor vellesa

    Caminar una hora al dia, una bona dieta, i higiene i hidratació de la pell són les pautes bàsiques que apunta la infermera Laura Aulinas durant i prèviament a l’etapa que acostumem a considerar ja vellesa. Sobre exercicis de gimnàstica, com ara els que es poden practicar amb els aparells ubicats en molts parcs públics, Aulinas comenta que “s’han de triar els adequats a l’edat i estat de cadascú”. Aconsella deixar-se aconsellar per la infermera de capçalera sobre l’activitat física que es pot fer i que més convé segons les patologies o intervencions quirúrgiques que s’han patit. “Si algú ha estat operat de pròtesi, segons què no ho podrà fer i caldrà aleshores la intervenció d’un fisioterapeuta, cosa que nosaltres ja aconsellem després d’un ingrés”, comenta.

    La recuperació després d’una operació també els parla, als professionals com ella, de si la persona ha portat unes determinades rutines d’exercici. “Si han fet gimnàstica, com aquagim, o ioga, o només pel fet d’haver mantingut certa activitat física diària, es recuperen molt més ràpid”. Com diu l’Anna Freixas al seu llibre ‘Yo vieja’, “mai és suficientment tard per incorporar a la nostra quotidianitat conductes beneficioses: una activitat física moderada, menjar sa, no fumar, l’ús savi i moderat de l’alcohol i de la medicació. En algunes ocasions, només el fet de canviar determinats hàbits de vida (alimentació, relacions, addiccions, sedentarisme) pot contribuir a millorar la nostra salut, o almenys a no empitjorar-la. Les pràctiques preventives al voltant de la salut ens poden ajudar a sortejar la malaltia i a minimitzar el descens funcional, allargar la vida i sobretot promoure la qualitat de vida”.

    Mai és suficientment tard per incorporar a la nostra quotidianitat conductes beneficioses: una activitat física moderada, menjar sa, no fumar, l’ús savi i moderat de l’alcohol i de la medicació

    El llibre no escatima alertes constructives, com ara que “la falta d’exercici afecta el cor, produeix debilitat muscular, baixa la immunitat, causa obesitat i depressió. Res no té a veure amb l’estrogen, l’edat o el calci, com és molt possible que ens argumentin, sinó amb el nostre desús cultural de l’activitat física (…) La passivitat física ens emmalalteix. Mantenir una implicació física mitjana pot produir millores clares de salut. I suggereix algunes pràctiques que vinculen el cos i la ment, com el ioga, la meditació, el taitxí, que milloren l’equilibri, promouen el pensament interior i l’espiritualitat i faciliten la respiració. Ens reconnecten amb el nostre jo perdut, dissolt”. Freixas interpel·la la comunitat mèdica en la prevenció: “la classe mèdica amb els seus consells i informació pot contribuir de manera important a l’educació i orientació de la gent gran en la seva autocura, estimulant les més inactives a posar en pràctica vides més dinàmiques i proporcionant-les oportunitats per a fer-ho, com ara orientació i informació sobre àrees segures de passeig, gimnasos, piscines o programes comunitaris que fomenten l’activitat”.

    La classe mèdica amb els seus consells i informació pot contribuir de manera important a l’educació i orientació de la gent gran en la seva autocura

    Pilars bàsics per a un millor benestar

    La psicòloga Maria Lluïsa Lozano estableix tres pilars fonamentals per a una millor vellesa: la prevenció, l’acceptació i el saber demanar ajuda.

    Sobre la prevenció, Lozano apunta que “des de fa uns anys, sobretot a nivell físic, ja ens en parlen. Ens diuen que per arribar en bones condicions a una vellesa amb qualitat de vida, els bons hàbits d’una alimentació saludable i la pràctica d’exercici físic ens ajuden. Però en la salut –puntualitza-, s’han de contemplar també la cura de la salut mental, és a dir, cuidar les emocions i cuidar l’estat cognitiu”. En aquest sentit, la psicòloga del Grup d’Envelliment del COPC celebra que cada vegada sigui més freqüent que el metge de família suggereixi als seus pacients més grans apuntar-se a un casal o contactar amb els Amics de la Gent Gran, i no prescriure antidepressius quan els pacients expressen desànim. Tot i això, el més habitual continua sent l’antidepressiu i tota la part que correspondria al professional de la psicologia no es fa.

    Arribar a la darrera etapa de la vida sense haver après, si més no íntimament, a preguntar-se a sí mateix com estic, què m’inquieta o em trasbalsa, pot dur a viure una pitjor vellesa. “La introspecció s’ha d’aprendre d’hora”, diu Maria Lluïsa Lozano. “Si no es fa, al llarg de la vida s’estaran vivint molts dols de manera silenciada, dolors emocionals que ningú detecta, i aquesta introspecció, amagar, esquivar el mirar endins, mina l’autoestima i priva d’estimar-se tal com s’és”.

    Cuidar les relacions és importat a totes les etapes de la vida | iStock

    Dins de la prevenció, la Maria Lluïsa Lozano esmenta també l’economia, un factor, com diu, que “fa les velleses doloroses, quan són els fills els qui gestionen les finances i la persona gran no té independència econòmica”. D’aquí la importància del testament vital, per deixar constància de la pròpia voluntat, per precisar amb qui es vol viure i on i qui es vol que ens cuidi, deixar-ho tot explicat és part de la prevenció necessària per gaudir de la vellesa el més semblant a com la voldríem. El document de voluntats anticipades és l’eina per a fer-ho. A banda, tal com apunta la psicòloga Clara Prat, membre també del Grup d’envelliment del COPC, prevenir també contempla “tenir pensades i compartir amb les persones properes, opcions i preferències realistes per quan no ens puguem valdre per nosaltres mateixes: adaptar la casa per exemple, en quant al tipus de recurs, si no és al domicili, haver visitat pisos, centres, comunitats i triar-ne algun”. Maria Lluïsa Lozano considera que la cultura de la prevenció s’hauria d’aprendre ja a l’escola, “caldria incorporar la gestió emocional dins dels aprenentatges de la vida, per poder arribar més lleugers de dolors profunds, amb la motxilla menys plena, per poder gaudir més de les darreres etapes de la vida”.

    Acceptar i saber demanar ajuda

    L’acceptació és el segon pilar que la psicòloga Maria Lluïsa Lozano suggereix per a una millor vellesa: aprendre a viure amb el que es té. “Acceptar cada etapa de la vida i donar-li un sentit,  sense voler negar-ne els aspectes negatius o difícils, i alhora valorant el que ens aporta, diferent de l’anterior. Totes les etapes de la vida, si es viuen de manera conscient i coherent, contenen dols i aprenentatges, no només la vellesa. Fent-ho, anirem adquirint eines de gestió emocional que ens seran de gran utilitat en l’última etapa”, explica la Clara Prat.

    Cuidar les relacions, en cadascuna de les etapes vitals, no només fa sentir companyia, també com diuen les professionals de la psicologia, “fa sentir que ets important per algú”. El context que es va tenint a cada moment, cuidar l’entorn emocionalment, allunyant-se de qui no ens fa sentir bé és tan important –apunta Lozano- com aprendre a demanar ajuda, anticipant-se, en la mesura del possible, a la necessitat”. Informar-se sobre tot el que el sistema social posa a disposició de les persones grans és part també de la preparació per a les nostres velleses, sense oblidar, com recorda la psicòloga Clara Prat, que “la vellesa és una etapa molt llarga, molt heterogènia, però que al cap i a la fi és el moment de tancar, d’integrar, de resoldre assumptes pendents, d’acomiadar-se del cos físic i de preparar-se per a la mort com un procés que forma part de la vida”. Per això, diu, “tenir present la mort durant la vida, no tancar-hi els ulls, reflexionar sobre la vida que tenim i prendre decisions, gestionar les relacions, els desitjos… tenint en compte que la vellesa i la mort existeixen, ens permetrà arribar-hi amb molta feina feta, més satisfetes amb la nostra vida i amb pocs assumptes acumulats per resoldre”.

  • Prevenir després d’una mort per suïcidi

    Aquest reportatge parla de contingut sensible. Si tens ideacions suïcides, recorda que disposes d’ajuda les 24h del dia: 024 (Línia d’atenció a la conducta suïcida) / +34 900 92 55 55 (Telèfon de Prevenció del Suïcidi). Si estàs en un procés de dol per suïcidi, també disposes de suport: +34 662 545 199 (Després del Suïcidi – Associació de Supervivents)

    La Reial Acadèmia Espanyola és una institució que cataloga el llenguatge, descriu els significats de les paraules i, en general, està atenta als canvis que la mateixa llengua pugui experimentar. És aleshores una entitat que té el poder de determinar càtedra sobre una cosa tan important com allò que fem servir per expressar-nos, comunicar-nos i definir les coses, és a dir, donar-los una forma d’existència. Segons la RAE, la paraula prevenció té les accepcions següents:

    Prevenció

    Del llatí. praeventio, -ōnis.

    1. f. Acció i efecte de prevenir.
    2. f. Preparació i disposició que es fa anticipadament per evitar un risc o executar alguna cosa.

    No obstant això, en cercar el concepte postvenció, la RAE dóna la informació següent:

    Avís: La paraula postvenció no és al Diccionari.

    Com deia l’antropòleg Lluis Duch, “emparaular el món és la nostra condició”. I per això, encara que la paraula postvenció no tingui reconeixement institucional, existeix perquè la posvenció existeix. Què passa després de la prevenció?

    Amapola és una jove que, en plena pandèmia, va haver d’iniciar el seu procés de dol per la mort per suïcidi de la seva germana a finals de novembre de 2019. Fa divulgació per Instagram (@asi_canta_el_amaranto) on dóna a conèixer el concepte, i a través de la seva pròpia història contribueix que els supervivents (persones properes a l’ésser estimat mort) puguin trobar xarxes de suport i entesa. “La postvenció, en termes senzills, és la prevenció que es fa en persones afectades per una mort per suïcidi. Consisteix en activitats terapèutiques, organitzacionals i a nivell educatiu amb l’objectiu de disminuir les conseqüències negatives d’una mort per suïcidi (estrès emocional, simptomatologia associada a trauma, depressió, etc), baixar el risc de mort dels anomenats ‘supervivents’ i permetre’n una elaboració sana del procés de dol”, explica Amapola. Sobre els supervivents, la jove destaca que aquest concepte involucra no només familiars o persones properes que hagin perdut un ésser estimat, sinó tots els que se sentin impactats negativament pel decés, i afegeix que algunes investigacions suggereixen que per cada suïcidi hi ha al voltant de 135 supervivents que patiran aquesta pèrdua.

    Atenció i contenció

    L’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcid i Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (RedAIPIS-FAeDS) és una organització que a més d’oferir suport a supervivents, imparteix activitats de sensibilització perquè docents, pares i adolescents aprenguin a detectar senyals d’ alerta vinculades a possibles conductes suïcides. Javier Jiménez és psicòleg membre fundador de l’associació, i fa tres dècades que tracta amb aquest tipus de casos.

    “Hi ha molts casos diferents, però el més extrem de tots és quan la mateixa persona de l’entorn se suïcida després del suïcidi del seu ésser estimat”, diu el professional. I és que com puntualitza Amapola, els supervivents veuen incrementada les seves possibilitats de morir també per suïcidi, constituint un grup vulnerable que requereix atenció i contenció. Segons Jiménez, la ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica, una altra cosa és que s’arribi a fer. Però la ideació hi és en molts casos, especialment quan es tracta de pares que han perdut un fill per suïcidi, i més en concret, si era fill únic. Un altre cas recurrent serien els cònjuges que han perdut la parella. “El primer per ajudar un supervivent és veure quins són els seus principals sentiments i emocions. Encara que cadascú pugui experimentar-ho de maneres diferents, el més recurrent i comú entre aquestes persones és la culpa”, apunta el psicòleg, que esmenta que com a punt de valor el fet que avui dia a Espanya hi hagi més de 20 Associacions de Supervivents on cercar ajuda.

    La ideació suïcida en una persona que ha passat pel suïcidi d’algú proper es multiplica

    En la mateixa línia es pronuncia Carles Alastuey, psicopedagog i vicepresident de l’associació “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS). L’organització catalana va ser pionera a l’estat quant a erigir-se en un canal d’ajuda per als supervivents i una oportunitat d’escolta i de generar xarxa de suport, i és que la missió de DSAS se centra, a més d’oferir divulgació i acolliment a afectats, generar grups de suport entre aquests: “La feina que fem a l’entitat és una feina entre iguals, que, si bé són persones que a priori no es coneixen, tenen aquesta solidaritat d’haver passat per una cosa semblant”. Coincideix a assenyalar la culpa com a element recurrent entre els supervivents: “la culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals i a més tendeixen a perllongar-se durant molt de temps”.

    La culpabilitat, l’enuig, la no comprensió, la desesperació absoluta són dels sentiments més habituals

    Explica que el procediment de treball a DSAS és primer de tot, autoritzar l’expressió de sentiments que causen tanta pertorbació perquè són considerats negatius: “estem dolguts amb aquesta persona perquè ens ha abandonat, ho ha fet així, estem enfadats, estem tristos perquè pensem que no vam saber veure, interpretar o ajudar aquesta persona. Estem en un dolor molt intens perquè en el cas d’una mort d’aquest tipus sol ser en situacions molt violentes, molt traumàtiques. La gent no es lleva la vida amb facilitat. Tot això envolta la mort per suïcidi d’una experiència traumàtica que els professionals han comparat amb l’experiència d’un camp de concentració, amb una guerra”.

    Matar a Werther

    Només Déu sap quantes vegades m’he adormit amb el desig i l’esperança de no despertar més. I, l’endemà, obro els ulls, torno a veure la llum del sol i sento de nou el pes de la meva misèria.

    El 1774, Johann Wolfgang von Goethe publicava el que seria el seu gran èxit, la novel·la “Les penes del jove Werther”. A l’obra epistolar es pot veure com Werther expressa de manera més explícita cada cop la seva manca d’anhel per la vida. Està enamorat de Lotte, una jove compromesa. El llibre acaba amb el suïcidi del protagonista. La magnitud d’aquesta novel·la va generar una moda en què els joves vestien com el personatge, i fins i tot hi va haver una onada de suïcidis. Aquests fets van fer que dos-cents anys després, el 1974, el sociòleg David Phillips, bategés com a “efecte Werther” aquest fenomen d’imitació, fomentant la creença de què parlar del suïcidi conduïa a l’augment de suïcidis. Anys després, s’ha considerat que això passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada, i sense cap pretensió de cuidar la salut mental de la població o oferir recursos a qui estan en una situació vulnerable.

    L’efecte Werther passa quan des dels mitjans de comunicació, l’opinió pública i els productes culturals es parla del suïcidi de manera irresponsable, sensacionalista, morbosa, fins i tot romantitzada

    Parlar de suïcidi, parlar-ho en condicions, pot prevenir-ho. Si bé tenim la teoria de “l’efecte Werther”, tenim també la teoria de l’”efecte Papageno”—que pren nom del personatge home-ocell que simbolitza la lluita entre els poders de la llum i les tenebres a l’opereta “La Flauta Màgica”, de Mozart—. Amapola ho defineix de la manera següent: “aquest efecte es basa que, en els mitjans de comunicació, les notícies o reportatges associats a la salut mental i la problemàtica del suïcidi, siguin comunicats de forma segura i amb un efecte preventiu”. Cita exemples com advertir a les notícies públiques que detallen una mort per suïcidi que el contingut que es tractarà és sensible, perquè així les persones puguin decidir si veure’l en aquell moment o fer-ho quan se sentin més segures.

    Pel que fa a la sensibilització mediàtica i social, explica que és important “cuidar el llenguatge que fem servir i no reduir el suïcidi a una sola causa. Hem de recordar que és un fenomen multicausal on s’entrecreuen factors genètics, socials, familiars i culturals, i que el punt central és acabar amb un patiment indescriptible. Per tant, evitar fer servir etiquetes com ‘valent’ o ‘covard’, o dir que la persona va cometre un pecat o assumir que no va pensar en els altres en el moment de concretar l’acte. Els judicis de valor només generen més dolor”.

    Els judicis de valor només generen més dolor

    Alastuey, vicepresident de la DSAS, sobre Werther i Papageno incideix que ara sabem que el silenci no és el correcte: “hi ha l’efecte imitació, però no si s’informa d’una manera pedagògica i se situa en un mateix pla d’una problemàtica de salut. És crucial a l’hora d’informar, d’oferir recursos”. A més d’això, expressa com l’enfocament i el tractament mediàtic moltes vegades se’n va a la superficialitat de la problemàtica: “el més important respecte a la conducta suïcida és comprendre que és multifactorial i els mitjans tendeixen a una gran simplificació (per ignorància) a associar-la a un fenomen concret. Per exemple, l’econòmic, ‘se suïcida perquè el desnonen’. És veritat que hi ha fenòmens socials i econòmics que poden ser un element que dispara la conducta, però en cap cas no l’explica”.

    Més enllà dels murs del cementiri

    “Des de fa 1500 anys, l’església o allò que podria anomenar-se l’Estat, castigava durament tant la persona que s’ha suïcidat com els familiars. Des de fa només trenta-nou anys es considera que la persona que s’ha suïcidat patia un problema psicològic, un trastorn mental. I la patologia mental també està molt estigmatitzada“. Javier Jiménez té clars alguns dels principals satèl·lits que giren al voltant dels supervivents: culpa, tabú i silenci. “Una de les principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional. La culpa pot ser per acció o per omissió: ‘si hagués fet/dit això potser…’, o ‘si no hagués fet això potser…’. En molts casos els supervivents es queden amb l’última cosa que han fet. Tu els has de fer veure que han donat suport a aquesta persona, que han estat pendents, que s’han preocupat“.

    Una de les coses principals que el professional ha d’intentar és desbaratar la culpa a l’afectat, la culpa no és racional

    Per Amapola, la culpa és el preludi del silenci: “les famílies amaguen els fets perquè encara vivim en una societat que estigmatitza el suïcidi i produeix en els supervivents sentiments de culpa i vergonya. És aquesta por en ser assenyalades i culpabilitzades és el que porta moltes vegades a l’entorn proper callar la veritable causa de mort”. El psicòleg Javier Jiménez explica que a més del silenci social, algunes vegades, a més de no expressar de portes per a fora els fets, s’intenta amagar al mateix nucli familiar: “amb moltíssima freqüència els mateixos supervivents tenen tendència a amagar-ho, em remeto a un cas en què se suïcida un fill i la mare va intentar amagar-ho als germans, als altres fills”, comenta.

    Els factors culturals són, com diu Jiménez, un dels principals suports del tabú, i és que diu que fa 1500 anys se li treien les propietats als familiars de qui s’havia suïcidat: “amb el cos del suïcida es feien veritables salvatjades. Tants anys de càstig i d’estigma tenen molt de pes”, conclou. El vicepresident de DSAS, Carles Alastuey, afegeix en aquest aspecte que durant els segles XVIII i XIX es condemnava, castigava i fins i tot expropiava els béns a les famílies de les persones que se suïcidaven a diversos països europeus: “actualment hi ha alguns països del continent africà on les persones que han sobreviscut a una temptativa de suïcidi són condemnades a presó, i els familiars de persones que han mort per suïcidi són expulsades”.

    Els factors culturals són un dels principals suports del tabú

    En clau religiosa, el Concili de Trento va establir que “només Déu et dóna la vida i només Déu te la pot treure”, aleshores un suïcida es convertia en algú que atemptava contra el poder diví, motiu per, entre altres càstigs, ser condemnat a no poder-se enterrar al cementiri.

    Algú que vulgui escoltar

    Per a Carles Alastuey, l’arrel de l’assumpte rau en un doble tabú: “el suïcidi va acompanyat d’estigma, però no només el suïcidi, sinó les problemàtiques de salut mental”. Com apunta bé, per a Amapola també és un tema crucial: “per enderrocar l’estigma hem de parlar de salut mental i hem de parlar sobre el suïcidi, però d’una manera responsable. És una tasca que hem de realitzar com a societat en el seu conjunt: desestigmatitzar anar a teràpia, donar suport a l’accés a tractaments eficaços i tenir una xarxa de suport. Major psicoeducació als establiments educacionals, major acompanyament. Escoltar més i opinar menys, ser més empàtics i estar disposats a educar-nos ja no des dels mites sinó des de la informació que pot salvar vides i millorar-ne la qualitat”.

    https://www.instagram.com/p/CdbQNHhLkB2/?utm_source=ig_web_copy_link

    “Som l’homo sapiens perquè som l’homo narrans. La nostra naturalesa és narració”, diria l’autor José María Merino. “Res de la condició humana és més fràgil i ‘més humà’ que allò sustentat per la pràctica del discurs”, diria l’escriptora Hannah Arendt. “Ens auto-narrem de manera constant, en pensar, en sentir, en ser-existir: el llenguatge fa ‘més real’ la meva subjectivitat, no només per al meu interlocutor, sinó també per a mi mateix”, dirien els sociòlegs Berger i Luckman.

    El silenci no és una opció per als supervivents ni per a la societat. Com diu el psicòleg deRedAIPIS-FAeDS, Javier Jiménez, els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom, de generar una narrativa, d’entendre el procés mental de la persona que s’ha suïcidat. Per la seva banda, el vicepresident de la DSAS insisteix que el fet de poder compartir aquest dolor és fonamental. Normalitzar tot aquest ventall de sentiments descontrolats, contradictoris i desequilibrats després de la pèrdua per suïcidi. Fer-ho sense por al judici ni la condemna. Educar sobre el procés i explicar també que, encara que pugui semblar que no hi hagi evolució, cal treballar amb el dolor de forma compromesa: “no oblidarem, no evitarem que aquesta mort probablement marqui un abans i un després a les nostres vides . Però sí que aconseguirem reconduir una bona part d’aquests sentiments tan tòxics que poden portar a una evolució molt negativa, fins i tot patològica del dol”, conclou.

    Els supervivents han de passar per un procés de posar nom al que no té nom

    Amapola incideix que “per elaborar aquest procés de la millor manera possible és necessari crear un espai segur on els supervivents puguin compartir el seu dolor, parlar del que ha passat i ser escoltats sense judicis ni culpes, per així establir les bases del procés de recuperació i resignificació de la tragèdia”.

    De nou, diu la jove, la clau és la postvenció: “tenir un espai segur on demanar ajuda en una situació crítica com ho és un suïcidi, pot salvar vides malgrat la pèrdua irrecuperable que suposa una mort d’aquestes característiques. Però per parlar necessitem algú que ens vulgui escoltar”.

  • Caront a l’asfalt

    Divuit entitats socials de Barcelona han recordat aquest dimecres 26 d’octubre en un acte públic davant la plaça de la catedral les persones que vivien o que havien viscut anteriorment al carrer i que han mort en els últims dotze mesos, amb l’objectiu d’acomiadar-les dignament, de fer-les visibles i de sensibilitzar la societat que viure a la intempèrie mata i escurça la vida 27 anys.

    Els promotors de la iniciativa volen que aquestes persones siguin més que números i, per això, han posat noms i aficions en el record, juntament amb un parell de sabates, una rosa blanca i una instal·lació lumínica que, a mesura que s’ha fet fosc, ha dibuixat 80 batecs simbòlics, un per cadascuna de les persones sense llar que han marxat des de l’octubre del 2021: 60 homes i 20 dones.

    Així, del José Antonio han destacat que era un apassionat dels debats, mentre que a la Mariona li encantava llegir, a la Pauline li agradava la música, i el Miquel va captivar amb els seus dibuixos. Però la vida al carrer és més dura que això: la Isabela dormia en un traster poc lluminós, l’Assad ho feia en un caixer i en Mohamed a la platja.

    En Miquel captivava amb els seus dibuixos | Foto: Juan Lemus / Arrels

    Un 35% d’aquestes persones vivien al ras. La resta, que també havia viscut anteriorment al carrer, estava a centres d’allotjament, residències o pisos d’entitats socials. Tenien 55 anys de mitjana, el que suposa 27 anys menys que la mitjana de la ciutat.

    Segons les dades de les entitats, 20 persones van morir directament al carrer i 32 ho van fer ingressades a l’hospital o en un centre de convalescència. Viure al carrer, remarquen, comporta una sobreexposició a violències verbals i físiques, deteriora la salut mental i corporal, i vulnera drets, com el dret al record, per la qual cosa les associacions han volgut retre-les un homenatge.

    Cada sis dies mor una persona sense llar

    L’any 2016 van fer per primera vegada un acte conjunt per recordar les persones que havien mort, sempre durant la setmana anterior al dia de Tots Sants i, des de llavors, ja han comptabilitzat més de 400. Això vol dir que, de mitjana, cada sis dies mor una persona sense llar a Barcelona.

    Aquest any, les entitats que han organitzat l’acte han estat Arrels Fundació, Àmbit Prevenció, el centre d’acollida Assís, Associació de Dones Marroquines, BarcelonActua, Càritas, CAS Baluard (ABD), Dit i Fet, Heura, l’Hospital de Campanya Santa Anna, Lligam, Lloc de la Dona, Metzineres, Projecte Sostre, la fundació Sant Pere Claver, Santa Lluïsa de Marillac, Sant Joan de Déu i Suara.

    Sota el lema ’80 batecs de llum per fer visible el record’, han llegit un manifest en què han destacat que “quan cau el dia i les llums de casa s’encenen, els fanals il·luminen els carrers de Barcelona i les més de 1.200 persones sense llar que dormen a la intempèrie”.

    «Els fanals il·luminen els carrers de Barcelona i les més de 1.200 persones sense llar que dormen a la intempèrie» | Foto: Juan Lemus / Arrels

    “La Mariona devorava llibres, interpel·lava amb la mateixa intensitat els veïns i veïnes del parc on dormia i, quan va començar a dormir en una pensió, va poder llegir tranquil·la. L’András sempre era amable i educat. El Karim pensava que no es mereixia l’estima que li transmetíem. La Josefina estimava el seu gos i s’emocionava amb les cançons de Raphael”, afegeix, d’entre les moltes persones a qui coneixien.

    “Són 80 batecs de llum que ens parlen de la vulneració del dret a la salut, a la intimitat, a tenir un lloc on descansar, a la protecció; que reivindiquen el dret a la vida i també el dret al record. 80 batecs de llum per veure-ho clar i, d’una vegada per totes, impulsar accions i polítiques que garanteixin el dret a una llar. Andras, Ilias, Corneliu, Isabela, Miguel… sempre sereu llum”, tanca el manifest.

  • Sobre el projecte de llei del Tercer Sector. Sanitat pública i comunitària

    El tercer sector social realitza un conjunt d’activitats voluntàries que sorgint de l’esfera privada tenen una projecció en tercers, és a dir, en l’esfera pública. És la gestió de serveis públics des de la societat civil. L’activitat que es realitza en les entitats pot ser remunerada o voluntària. Tot i que el treball voluntari és important, el fet que l’entitat sigui sense lucre no implica que no pugui tenir treballadors assalariats, ja que el salari no es considera un benefici.

    El tercer sector forma part de l’economia social i engloba tres grans grups: les entitats d’acció social –o tercer sector d’acció social–, les entitats d’ajuda al desenvolupament –de cooperació o desenvolupament– i totes aquelles entitats que, tot i que poden participar en el mercat, la seva organització és cooperativa o horitzontal –el cas més clar és el del cooperativisme.

    Segons la Taula del Tercer Sector a Catalunya

    Des del 2003, representa el conjunt de les entitats socials catalanes, defensa els drets socials i lluita per erradicar la pobresa i reduir les desigualtats a Catalunya.

    Agrupa 35 federacions i grans organitzacions que representen i aglutinen més de 3.000 entitats socials no lucratives, arrelades al territori. Són associacions, fundacions, cooperatives d’iniciativa social i empreses d’inserció que atenen les persones en totes les etapes de la vida i en tots els àmbits: infància i família, adolescència i joventut, gent gran, persones migrades i refugiades, persones amb discapacitat, trastorn mental, drogodependències, amb dificultats per accedir a un lloc de treball, persones sense llar o col·lectiu gitano, entre altres.

    L’avantprojecte de Llei del Tercer Sector Social al Parlament

    Ha entrat en el calendari del Parlament de Catalunya regular aquest sector, molt interessant socialment i innovador, entre el “mercat” i “l’estat”, però els que creiem en la bondat del sistema públic de Salut, tot i reconèixer el treball i els valors del Tercet Sector, estem preocupats perquè no sigui una iniciativa com ja pretenia l‘anomenada Llei Aragonès (“Contractes de serveis a les persones”), amb moltes protestes i que vàrem aturar.

    Com dèiem en el Diari de la Sanitat (del 25/06/2019) “Aquest projecte de llei era una bomba sota el Servei Nacional de Salut perquè augmentava la seva fragmentació, era un camí més ample a la privatització dels diners públics i augmentava la insostenibilitat i la mala qualitat per què a igual qualitat i condicions laborals la privatització sempre és més cara pels seus beneficis com a negoci”.

    Caldrà aquí aplicar estrictament els principis rectors de l’acció concertada social per a la provisió de serveis de responsabilitat pública d’acord amb la Directiva europea 24/2014/UE, especialment en aquests àmbits:

    – Les administracions públiques, amb diners públics, podran fer convenis de prestació de serveis a les persones (o encàrrecs directes) amb entitats inscrites en el registre del “Tercer Sector”, amb les següents clàusules i característiques:

    – Les entitats han de ser realment sense afany de lucre, que no reparteixen beneficis i tenen estipulats uns sous, i unes bones condicions laborals, tant del personal com dels seus directius, publicats i auditats, mai superiors als equivalents del sector públic. Caldrà aclarir les peculiaritats de les mútues i d’algunes fundacions que no compleixen aquestes condicions (amb lucre dels seus directius i accionistes)

    – Han de ser entitats realment amb valors socials, solidàries i democràtiques, que ha de complir els estàndards de qualitat de serveis i resultats en millora de la comunitat en la seva missió especifica (serveis socials, salut, cures, pobresa, immigració, etc.) i no tant en beneficis econòmics. Aquestes obligacions seran el criteri principal del plec de condicions del contracte i/o concurs.

    – Les entitats han de reconèixer i acceptar certa pèrdua de la seva autonomia, autonomia en els seus objectius de la seva missió i en la seva gestió, perquè l’autonomia, tot sent una característica molt positiva (no burocratització, gestió descentralitzada, democràtica i participativa, etc.) no potser absoluta en quant es manté amb un pressupost públic. Són els responsables de l’administració contractant amb els seus plans sectorials els que han de fixar i controlar conjuntament els objectius, mitjans i resultats en els valors de la seva missió. Per això caldrà un seguiment transparent i continuat conjunt.

    – L’entitat contractada pel sector públic no podrà realitzar activitat privada amb lucre i els seus professionals tindran incompatibilitat per exercir privadament, evitant així possibles conflictes d’intensos. En el cas que els locals siguin cedits per l’administració pública s’establirà un conveni específic de manteniment i despeses de consums

    Estem atents al resultat del text del projecte de llei i reforcem, sense perjudicis ni corporativismes el Sistema Públic de Salut no el negoci actual.

  • Una mostra recull la història de la infermeria des de l’Edat Mijtana

    Comprendre l’activitat de les infermeres en el context que va tenir lloc, conservar els béns, informar la societat i incentivar la investigació històrica són els quatre objectius de la mostra ‘Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió’.

    A través de documents escrits, imatges, roba i objectes diversos, aquesta iniciativa fa un repàs de com era la infermeria a començaments del segle XIII a la Corona d’Aragó i com ha anat canviant fins a la creació de la diplomatura universitària l’any 1977.

    A ‘Infermeres en la memòria’ es poden veure, en vitrines i panells il·lustrats, l’evolució de la infermeria des de les primeres al·lusions medievals fins a les dues guerres mundials i la Guerra Civil espanyola. El recorregut mostra el progrés dels estudis i les escoles, i l’actuació dels practicants, les llevadores i les infermeres fins a la unificació dels tres títols en el d’ajudant tècnic sanitari (ATS), passant per la participació de les infermeres en els conflictes bèl·lics.

    L’origen de l’exposició es remunta a Palma l’any 2018, tot coincidint amb el XVII Congrés Internacional d’Història de la Infermeria. Quan el 2020 es va voler reprendre la iniciativa a Catalunya amb motiu del bicentenari del naixement de Florence Nightingale, va esclatar la pandèmia de la Covid-19 i es va haver de posposar fins a aquest any.

    L’exposició, de caràcter itinerant, ha recorregut des del passat 12 de maig, Dia de la Infermeria, l’Hospital Clínic de Barcelona, l’antic convent de la Mercè de Girona i el recinte modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En l’actualitat, es troba a la planta baia del Campus Universitari Mar de la Universitat Pompeu Fabra, on es troba l’Hospital del Mar, fins al 2 de novembre.

    El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics | Escola Universitària d’Infermeria del Mar – Hospital del Mar

    Després, s’instal·larà als Centres de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de Tortosa i Tarragona, a l’antic Hospital de Santa Maria de Lleida i a la Fundació Althaia, per finalitzar, un any després del seu inici, a la seu del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona (COIB), de nou el dia de les infermeres, el 12 de maig del 2023.

    “Cada exposició és diferent”

    La comissària de l’exposició, Gloria Gallego, recorda que quan es va pensar a fer l’exhibició a Palma, van fer una crida, a través del col·legi d’infermeria i a títol personal, per saber si hi havia persones amb avantpassats de la professió que poguessin aportar uniformes, utensilis, llibres, etc., i així es va començar a fer la col·lecció, a banda que l’antic hospital militar tenia molta documentació i estris.

    Una de les característiques de l’exposició és que s’adapta al lloc on està, segons les possibilitats de l’espai i dels objectes disponibles, si bé hi ha elements explicatius comuns. Així, a Palma, van ensenyar com era un antic laboratori de practicants o com es feien els parts al segle XIX, mentre que al Clínic es va recrear un quiròfan d’emergències de la batalla de l’Ebre de la Guerra Civil de l’any 1938. “Cada exposició és diferent, contextualitzada al territori i el material que tinguem”, assenyala Gallego.

    La comissària és infermera jubilada, historiadora de la infermeria i forma part de l’Associació Febe, integrada per docents i investigadores de la professió. En paraules de Gallego, els objectius de l’exposició són “comprendre les activitats de les infermeres, en el context de desenvolupament en què van tenir lloc; promoure la cultura de la conservació, recuperació i custòdia de béns materials i immaterials; satisfer les necessitats d’informació de la societat, i incentivar la investigació històrica del passat de les infermeres”.

    Visita guiada a estudiants d’infermeria | Associació Febe

    El balanç dels primers mesos de la mostra és molt positiu: “Crec que, afortunadament, pel ressò de l’exposició, el feedback de les visites guiades, les expressions dels visitants al llibre de firmes, i l’interès en iniciar investigacions i tesis doctorals, ho estem aconseguint amb nous treballs d’investigació que es volen iniciar per tractar de contestar a preguntes rellevants sobre la història de les infermeres i de la infermeria com a disciplina i professió”.

    Set apartats temàtics

    El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics. Comença amb la Corona d’Aragó i els primers documents d’infermeres remunerades. Segueix amb la vida de les infermeres religioses. Continua amb la formació de llevadores, practicants i infermeres fins a arribar a la col·legiació obligatòria.

    El quart eix tracta de les infermeres voluntàries a l’exèrcit i la Creu Roja. Després, apareixen les primeres escoles catalanes. Tot seguit, prenen protagonisme la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola, amb especial atenció a les infermeres internacionals al costat de la República.

    Finalment, l’exhibició tanca amb el franquisme i la titulació ATS, que va ser substituïda per la Diplomatura Universitària d’Infermeria.

    Els panells també fan referència a serveis sociosanitaris, nens abandonats, persones sense sostre, malalts i gent gran. Per a Gallego, “és una història amb gran majoria de dones, amb grans dificultats per avançar dins d’una societat patriarcal. Dones que van evolucionar al llarg dels segles, des de tres paradigmes: compassió, ofici i professió, encara avui tan presents a la infermeria”.

  • L’alumnat que rep atenció educativa domiciliària s’ha triplicat en deu anys

    La situació actual és crítica. Ho expliquen fonts del grup de treball de l’Atenció Educativa Domiciliària del Departament d’Educació. Crítica perquè, malgrat que la corba de casos s’ha enfilat, la seva estructura segueix sent ínfima. A Barcelona ciutat hi ha al voltant de 250 infants i joves escolaritzats a casa, però el servei el formen 9 docents de forma estable (3 de primària i 6 de secundària), als quals se sumen al voltant d’un centenar de docents domiciliaris passavolants que surten de la llista de la borsa d’interins i substituts, i que no tenen cap experiència ni preparació pel que suposa atendre alumnat amb problemes greus de salut. A la resta de SSTT només el Vallès Occidental disposa d’un equip estable.

    Al llarg dels últims anys, el nombre d’infants amb atenció domiciliària havia anat augmentant de forma progressiva, fins que va arribar la pandèmia i la xifra es va disparar, segons es pot veure en la següent gràfica amb dades facilitades pel Departament d’Educació. Segons aquestes fonts, l’increment s’explica perquè, arran de la covid, el curs 2020-21 el Departament va ampliar els criteris pels quals és possible sol·licitar l’atenció educativa domiciliària. L’any passat es va experimentar un lleuger decrement, del 17%, que el Departament atribueix a la baixada de demanda de casos relacionats amb la vulnerabilitat de la covid19.

    Docent inexpert amb l’infant més vulnerable

    Normalment, l’AED consisteix en una visita a casa d’un docent de dues hores diàries, de dilluns a dijous. 8 hores setmanals.  “En la majoria de casos –explica un membre del grup de treball del Consorci– estem enviant a domicilis persones que no han treballat mai com a docents o que no tenen cap tipus de formació ni experiència amb alumnat malalt ni amb temes de salut mental. Tot i això, aquest professorat posa tot l’esforç i les ganes. Però de veritat que el Departament d’Educació creu que no necessitem especialistes que sàpiguen el que fan, i puguin sostenir professional, psicològica i pedagògicament aquesta tasca?”.

    Aquest docent afegeix que “l’alumnat, nens, nenes i adolescents estan malalts i, per tant, les persones que estem en aquest equip també treballem i convivim amb la malaltia física i la mental. Aquesta última s’ha vist augmentada exponencialment en els últims cursos. Estem parlant de nois i noies amb un nivell de vulnerabilitat extrem, depressions, fòbies, trastorns alimentaris, maltractaments i abusos, intents de suïcidi, càncers, etc. Per tant, podem dir que treballem als domicilis amb el col·lectiu més vulnerable de tot el Departament”.

    Fa gairebé tres anys aquest diari va publicar un reportatge sobre l’AED, amb motiu de la presentació d’un conte escrit per un noi de 12 anys a qui la leucèmia havia apartat de les aules durant pràcticament els nou anys d’infantil i primària, i les reflexions i queixes del seu mestre domiciliari d’aleshores eren exactament les mateixes.

    A l’espera d’estructura legal i pressupost

    A començaments de setembre, en la seva roda de premsa d’inici de curs, CCOO va alertar també de la situació d’al·legalitat d’aquest servei. Fa dos anys que s’espera una resolució del Departament d’Educació que li doni estructura legal, en el qual estaria inclòs també el personal de les Aules Hospitalàries i els Hospitals de Dia. El sindicat reclamava una millora en les condicions laborals d’aquest personal (que no té ni complement d’itineràncies, ni de perillositat del lloc de treball, ni de tutories, ni tan sols la dotació d’ordinador portàtil), i sobretot professionalitzar el servei amb la definició d’un perfil docent amb una formació específica i la creació d’una estructura estable que compti amb un codi de centre i una dotació pressupostària per comprar, ja que “fins i tot molt sovint les treballadores han de pagar les fotocòpies de la seva butxaca i porten jocs i contes que tenen a casa”.

    Una mostra de l’escassa professionalitat del servei és que l’alumnat amb atenció domiciliària comença el curs amb força retràs. Ho relatava a través de les xarxes socials el pare d’un infant amb una malaltia minoritària que necessita respirador per traqueostomia les 24 hores, a més de bomba de nutrició. Aquest curs, tot i haver avançat molt la paperassa, van haver d’esperar fins al 15 de setembre per rebre la primera visita de la mestra domiciliària. 9 dies. Si bé aquest pare afirma que ha conegut casos de fins a 20 dies d’espera.

     

    Els membres del grup de treball de l’AED consideren que són la ventafocs del sistema. “Durant aquests anys –expliquen–, els membres de l’equip estable, a més de la tasca docent, hem coordinat recursos, gestionat xarxes, establert plans de treball, estructurat intervencions, creat documents, ens hem continuat formant, i hem fet recerca d’altres serveis similars inclús a nivell internacional. Però tot i això, continuem sent invisibles”. I afegeixen: “Necessitem que algú ens escolti. Algú que tingui interès pel nostre alumnat i poder decisori per revertir una situació d’emergència com la que estem vivint. El nostre alumnat no pot esperar més”.

  • Minuts que salven vides

    El nostre cor és un òrgan musculós, clau per a la vida com a impulsor de la sang cap a les cèl·lules, a les que proveeix, amb aquesta acció, d’oxigen i nutrients (proteïnes i sucre). La contracció i expansió d’aquest múscul vital es produeixen automàticament, i per un impuls elèctric, a un ritme regular i rítmic, donant lloc al batec. Quan es perd la sincronia dels batecs, la contracció de les fibres del múscul cardíac esdevé anòmala i incontrolada, la sang deixa de circular correctament, perquè el cor no emet força per empènyer el seu cabal, es poden crear coàguls i les cèl·lules, a poc a poc deixen de rebre oxigen. Aleshores parlem de fibril·lació.

    Evitar que el cor arribi a quedar aturat, o que això duri el mínim temps possible, perquè no es deixi de bombejar sang, pot estar en les mans de qualsevol persona. El batec natural d’aquella persona pot ser substituït per compressions fetes amb les nostres mans. I aquest és el missatge del Dia Mundial de l’Aturada Cardíaca, que se celebra cada any el 16 d’octubre. Més de 350 escoles i prop de 3.000 professors formats en suport vital a Catalunya organitzen aquests dies demostracions de les maniobres de reanimació. A Barcelona, a les portes del recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau, se’n faran el mateix diumenge, de 9 a 15 hores. Es fan al carrer -en la confluència de Sant Antoni Maria Claret i l’avinguda de Gaudí-, a la vista de tothom i amb l’objectiu que qualsevol que ho pugui aprendre i provar ho pugui fer.

    Consell Català de Ressuscitació

    Una aturada del cor, que deixi de bombejar, pot produir-se per moltes causes. Tal com exposa el doctor Pere Subirana, metge especialitzat en medicina de família i vinculat a les urgències els últims 30 anys, “algunes aturades cardíaques poden ser morts sobtades, inesperades, per un infart, una descàrrega elèctrica, asfíxia, ofegament a l’aigua o ennuegament”. Però -precisa- “en totes les causes que condueixen a la mort, hi ha un període en què l’aturada pot ser reversible. Durant un temps és possible tornar a fer que el cor bategui, substituint el batec en pausa per petits embats amb les nostres mans”, exposa Subirana, que és director del comitè executiu del Consell Català de Ressuscitació (CCR).

    La ressuscitació és la reanimació cardiopulmonar, “el conjunt de mesures que s’apliquen per substituir transitòriament la respiració i la circulació espontànies, fonamentalment respiracions de rescat i compressions toràciques”, tal com trobem definit al servei lingüístic Optimot. Amb les maniobres de reanimació es pot revertir l’aturada, fent que torni a circular la sang. “Si es fan compressions toràciques, es provoca que la sang vagi circulant i fent arribar oxigen al cervell i al cor, i el cor es manté així en un estat que permetrà curar més tard. Amb les maniobres es guanya temps, donat que es poden mantenir durant desenes de minuts fent que la sang circuli, mentre s’espera un desfibril·lador o personal sanitari”, afegeix el doctor Subirana.

    Segons dades de la Societat Espanyola de Cardiologia, “a Espanya es produeix una mitjana anual de 30.000 parades cardíaques, amb una supervivència entorn de només del 5% al 10%”. La immensa majoria de les parades cardíaques –puntualitzen també a nivell estatal-, es produeixen lluny d’un hospital, “sobretot en els nostres propis domicilis o en recintes públics, llocs on, generalment, no sol haver-hi personal sanitari que pugui dirigir la reanimació”. La mateixa font exposa que “el 20% de les persones que pateixen una parada cardíaca i arriben a l’hospital, sobreviuen sense seqüeles, si se’ls realitza una reanimació bàsica. El problema és que només un 10% de les persones que sofreixen una parada cardiorespiratòria arriben amb vida a l’hospital”.

    La Societat Espanyola de Cardiologia detalla també que, segons diverses enquestes poblacionals, “la meitat de la població adulta admet no saber identificar correctament una parada cardiorespiratòria, i només entre un 30 i un 40% diu saber com actuar si presencia una situació d’aquestes característiques”.

    Consciència i aprenentatge

    Per conscienciar sobre aquesta realitat en la qual qualsevol persona pot actuar en benefici d’algú amb aturada cardíaca, se celebra la jornada mundial de conscienciació. A Catalunya, hi ha més de 1.300 instructors de Suport vital bàsic (SV). Alguns venen del món de la medecina, la infermeria, emergències, cossos de bombers i policials, i professionals de l’educació física que, amb motiu del Dia Mundial de l’Aturada Cardíaca, ensenyen a alumnes i membres de diferents col·lectius com procedir davant d’una aturada cardíaca, si no hi ha personal sanitari al costat de qui la pateix.

    Des del CCR, demanen als instructors -persones formades en el domini de les maniobres de ressuscitació- que impulsin i participin en accions encaminades a difondre el Suport Vital per donar a conèixer com actuar davant una aturada cardíaca i conscienciar així la població en general i també la sanitària, amb actes, cursos, tallers d’aprenentatge i xerrades, incidint en la importància de fer-ho de manera estandarditzada d’acord amb les recomanacions internacionals. Cada escola fa la seva campanya, fins i tot s’organitzen curses per veure qui fa millor les maniobres. També les unitats del SEM o la Creu Roja. “Alguns organitzen un dia conjunt per a alumnes i pares, i després ens envien fotografies i vídeos, que nosaltres publiquem”, explica el director del comitè executiu del CCR.

    Doctor Subirana: «Hi ha un període en què l’aturada pot ser reversible» | CCR

    El CCR es va crear per la necessitat de promocionar la ressuscitació pulmonar dins de l’àmbit sanitari i no sanitari. Per constituir el consell, es van ajuntar les societats científiques de medicina intensiva, urgències, anestesiologia, cardiologia, pediatria, i medicina de família. La seva missió és formar gent que pugui fer i ensenyar a fer les maniobres de reanimació, difondre i formar tota la població i la comunitat científica, informant també de qualsevol avenç.

    Tal com explica el doctor Subirana, “més d’un 70% de les aturades fora de l’hospital són per fibril·lació, és a dir, es perd la sincronia del batec, es fa una arrítmia i es para la circulació. Amb un desfibril·lador el que es fa és activar novament el batec, ajudant a fer que torni a passar corrent pel cor, se sincronitzi de nou el moviment de les fibres cardíaques i es torni a activar la circulació”.

    Encara que cada cop hi ha més desfibril·ladors en llocs públics, en centres esportius, escoles, farmàcies, benzineres, inclús hi ha municipis que ja es distingeixen com a cardioprotegits, si el desfibril·lador no es té immediatament a disposició, al costat d’on es produeix l’aturada cardíaca, segueix sent imprescindible -pot resultar de vida o mort- practicar les compressions toràciques.

    L’ús del desfibril·lador

    DEA són les sigles que descriuen el desfibril·lador extern automatitzat. La particularitat d’aquest dispositiu, com assenyala el doctor Subirana, “és que et diu el que has d’anar fent. Un cop enganxat, seguint les instruccions, es connecta i l’aparell determina si la persona està fibril·lant o no, si el cor està aturat o no. Si ho està, l’aparell s’activarà i el desfibril·lador haurà estat útil, amb una fiabilitat que supera el 99%. L’aparell es carrega i fa la descàrrega, un cop -tal com alerta- s’ha apartat tothom de la persona amb aturada, el cor de la qual es reactiva. Qualsevol ciutadà que tingui un mínim de coneixement general, i estigui bé del seny, rep les instruccions i pot executar aquest acompanyament de l’aparell”. En cas de no tractar-se en realitat d’una aturada del cor –afegeix l’expert- “el desfibril·lador no es carregarà i no es farà cap descàrrega sobre el cos”.

    Però, en qualsevol cas, insisteix l’especialista, “si una persona cau a terra, està inconscient i no respira, convé començar a fer-li compressions. En cas de no tenir en realitat el cor aturat, no passarà res, però si ho està, li salvaràs la vida. En comptes d’esperar l’ambulància i mentrestant mirar i no fer res, es pot ajudar que arribi sang a tots els òrgans, li estaràs donant l’oportunitat de seguir vivint”.

    Petició com a matèria curricular

    És tanta la importància de saber actuar ràpid i aplicar les maniobres, per part de qualsevol que estigui més a prop de la víctima, que des del Consell Català de Ressuscitació ja fa temps que demanen que aprendre aquestes maniobres de reanimació sigui una matèria curricular en tots els centres d’ensenyament.

    De fet, des del mateix CCR es forma el professorat en Suport Vital. Des del parvulari fins al final de l’ESO, a cada aula amb adaptació del llenguatge i manera d’aprendre-ho, ja hi ha molts centres on s’instrueix. “Al parvulari, per exemple, s’ensenya els infants a marcar 1, 1 i 2, per si mai li passa res a l’avi o àvia i es troben sols amb ells”. Els més grans aprenen les maniobres i la manera de donar el missatge al personal d’emergències.

    Tota la ciutadania, a més, tenim a disposició cursos de primers auxilis, presencials o híbrids, amb unes hores de coneixements teòrics i unes altres pràctiques. I ja són conegudes algunes associacions de cançons populars amb el ritme de les maniobres amb les quals, indica Subirana, “s’ha de donar temps perquè el cor s’ompli de sang, entre 100, màxim 120 pulsacions per minut”. Temes musicals com La Macarena, Staying Alive, la marxa imperial de Star Wars en són alguns.

    A Espanya es produeix una mitjana anual de 30.000 parades cardíaques | CCR

    En webs com el del CCR o també al de Canal Salut, hi ha vídeos per familiaritzar-se amb aquestes maniobres de reanimació cardiopulmonar.

    Les indicacions són:

     

    1.- COMPROVA Garanteix que és segur apropar-se

    -Comprova que la víctima no respon

    -Inclina el cap enrere, eleva el mentó i comprova si respira

    -Si no respira amb normalitat és necessari fer RCP

     

    2.- TRUCA

    Truca al 112 i segueix les instruccions que donin

    -Si algú ha vingut a ajudar, demana-li que truqui al 112 per tu i que vagi a buscar un DEA

    -Compressions cardíaques són més importants per a la supervivència. No interrompre o demorar les compressions toràciques

     

    3.- COMPRIMEIX

    -Col·loca les mans al centre del pit

    -Comprimeix el pit de 5 a 6 cm a un ritme de 100-120 compressions/min al ritme d’»Staying’ Alive»

    -Comprimeix fort i de pressa. No et preocupis, no pots fer cap mal

    -Si arriba un DEA, posa’l en marxa immediatament i segueix les instruccions

    -Un cop arribin els serveis d’emergències, continua fins que et diguin que t’aturis

    -Ben fet!

  • Els professionals de la salut són persones i també emmalalteixen

    Pel que fa a la salut mental dels professionals de la salut en concret, com ja teníem constància a la Fundació Galatea, la seva percepció de mala salut mental ja era superior a la de la població general abans d’esclatar la pandèmia de COVID-19. Això era així en totes les professions sanitàries i ha empitjorat durant i després de la pandèmia per raons òbvies.

    Però aquesta realitat, que els metges i metgesses o altres professionals de la salut poguessin tenir problemes mentals o emocionals, no ha estat mai una percepció generalitzada per part de la societat. Ells i elles, que tenen tants coneixements sobre la salut i la malaltia, que estant formats i preparats per a cuidar-nos i guarir-nos, no poden emmalaltir i, menys encara, tenir un trastorn mental, una malaltia mental o una addicció. És com si no ho poguéssim pensar això, com si els necessitéssim sempre bé i a punt, com si els necessitéssim invulnerables. També és veritat, que, sovint, també ells se’ns mostren amb aquesta imatge d’invulnerabilitat. En definitiva, dues peces que ens encaixaven molt bé fins ara.

    Arribats a aquest punt, però, tenim una obvietat al davant: els professionals de la salut són persones, emmalalteixen i també necessiten cuidar-se com qualsevol altre. A més, tenen altres particularitats: són persones que han seguit processos de formació molt llargs i exigents, amb una vocació clara d’ajuda als altres, des d’un gran compromís i també una alta responsabilitat. Professionals que estan permanentment actualitzant els seus coneixements i que, des de fa molts anys, estan treballant en un sistema de salut tensionat format per organitzacions complexes que poden esdevenir un important determinant de malestar emocional i d’estrès.

    Amb la pandèmia, tot aquest escenari s’ha fet més dens i frondós. Tothom ha pogut veure l’impacte i la transcendència d’aquesta pandèmia en els professionals de la salut al llarg d’aquests dos anys i mig i, sens dubte, la situació clarament ha empitjorat. Les dades de què disposem a la Fundació Galatea ens ho demostren. Abans de la pandèmia, entre 1998 i 2020, és a dir, al llarg de més de 20 anys d’activitat, s’havien atès als diferents programes una mica més de 5.000 professionals amb trastorns mentals severs i/o addiccions, mentre que, en tan sols dos anys i mig de pandèmia, més de 3.000 professionals han fet ús del servei de tele-suport emocional i més de 1.200 han estat tractats a la Clínica Galatea.

    També cal destacar l’increment de demandes d’intervencions en equips i organitzacions sanitàries. Aquestes també han estat sotmeses a canvis compulsius que han deixat petjada emocional entre els seus membres. Canvis de rol, canvis de lloc de treball sense temps per ser consensuats, que han suposat importants tensions entre els mateixos professionals i entre aquests i les direccions i les gerències. En molts casos, les conseqüències estan encara pendents d’abordar o reparar.

    Pel que sembla, la pandèmia, si no es pot donar per acabada, sí que agafa una altra dimensió. En aquest punt, però, no solament no es pot donar per millorada la situació emocional dels professionals sanitaris, sinó que, actualment, mentre celebrem el Dia Mundial de la Salut Mental, constatem uns nivells de demanda d’atenció d’aquests professionals superior al de fa sis mesos. D’aquí, que s’escau un compromís de tots els actors per prendre’n consciència i, indubtablement, també mesures per obrir l’esperança i per apaivagar l’escepticisme dels professionals de la salut en aquests moments.

    La salut dels professionals de la salut és cosa d’ells mateixos. També del propi sistema de salut. També de tota la ciutadania.