Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • El mal de Chagas, la malaltia oblidada que afecta més de 50.000 persones a Espanya

    Les infeccions per Trypanosoma cruzi (causant del chagas) i per Strongyloides stercoralis, ambdues malalties invisibilitzades, tenen un determinant social molt pronunciat i la seva afectació sol anar entrellaçada. Totes dues són causades per paràsits endèmics d’Amèrica Llatina, però circulen a la població d’Espanya de manera silenciosa en la majoria dels casos.

    «És una de les característiques que tenen en comú les malalties tropicals desateses, com normalment impacten en poblacions en situació de pobresa, solen anar de la mà i no és estrany detectar diverses d’aquestes infeccions en un mateix pacient», assenyala Miriam Navarro, doctora en Epidemiologia i Salut Pública del Centre de Salut Pública d’Elx.

    És una de les autores d’una investigació que assenyala el mal de Chagas, també conegut com a tripanosomiasi americana, la patologia parasitària importada més comuna a Espanya.

    El mal de Chagas, també conegut com a tripanosomiasi americana, és la patologia parasitària importada més comuna a Espanya.

    El treball, publicat a la revista Travel Medicine and Infectious Disease, conclou, a més, que els afectats tenen el doble del risc de patir una infecció per l’helmint intestinal, presentant fins a un 25% de coinfecció.

    «I es donen casos molt greus en pacients immunodeprimits», afegeix Joaquim Gascon, cap del Servei de Salut Internacional de l’Hospital Clínic de Barcelona i director de la Iniciativa de Chagas de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

    D’acord amb aquest estudi, més del 70% de les persones que viuen amb Chagas a Espanya no estan diagnosticades ni tractades.

    Les infeccions per Trypanosoma cruzi i per Strongyloides stercoralis tenen un determinant social molt pronunciat i la seva afectació sol anar entrellaçada.

    «S’estima que, dels 2,6 milions de migrants provinents de països endèmics, més de 50.000 viuen amb la infecció», detalla Navarro, per a qui una de les dades més rellevants és l’elevat nombre de dones en edat reproductiva infradiagnosticades al territori espanyol, arribant gairebé al 70%.

    Més dades sobre el Chagas

    El mal de Chagas, que provoca 30.000 nous casos i 12.000 morts cada any, es propaga a través de la vinxuca, una xinxa hematòfaga que actua com a vector per continuar el seu cicle vital. Un cop els paràsits de T.cruzi entren a l’organisme humà, es repliquen a les cèl·lules del miocardi o a les intestinals, on pot romandre fins a més de deu anys en fase indeterminada. “

    La particularitat d’aquesta zoonosi és que es pot transmetre de diverses maneres, a través de la sang, per transfusions o trasplantaments, i també via oral, per aliments i begudes contaminats. Però la forma més comuna perquè el paràsit passi d’un organisme a un altre és verticalment”, destaca Gascon, que fa més de 20 anys que estudia aquesta parasitosi.

    “El paràsit es transmet de mare a fill a través de la placenta”, ressalta Navarro i destaca la importància de la detecció i el tractament de nenes i dones infectades en edat fèrtil, així com de les campanyes de cribratge antenatal i dels nadons i altres fills de mares infectades que no hagin rebut abans tractament antiparasitari.

    «Gràcies a les proves de detecció implementades ha augmentat de forma considerable el nombre de nadons diagnosticats i tractats», destaca l’experta, una de les precursores de #CorazonessinChagas, una plataforma els agents de salut de la qual són dels mateixos països que els pacients i que organitza campanyes comunitàries per controlar aquesta patologia tropical tan complexa pel seu caràcter silenciós.

    Un dels avenços més rellevants ha estat demostrar l’efectivitat del tractament actual contra aquesta infecció tropical per evitar la transmissió congènita. – Miriam Navarro, Centre de Salut Pública d’Elx.

    Com adverteix l’epidemiòloga, “la majoria dels infectats no presenten símptomes ni desenvolupen la malaltia”. Això no obstant, sense accés al tractament es poden patir conseqüències irreversibles per a la seva salut. «Un 30-35% dels casos desenvolupa afectació cardíaca, un 10-20% digestiva i menys d’un 5% símptomes neurològics, com un ictus», detalla Gascon.

    El strongyloides també sol presentar-se de forma asimptomàtica sense causar més danys, “però en persones immunosuprimides pot donar problemes importants”, aclareix Gascon. «En casos de pacients sota tractaments immunosupressors hi pot haver una replicació massiva dels helmints i provocar una síndrome d’hiperinfestació o estrongiloïdiasi disseminada, arribant a ser mortal», afegeix Navarro.

    Cribratge antenatal contra l’oblit d’aquesta malaltia

    Com apunta l’especialista, que durant sis anys va coordinar l’equip d’Immigració i Salut Pública de l’Hospital Ramón y Cajal i va ser secretària de la Societat Espanyola de Medicina Tropical i Salut Internacional, un dels avenços més rellevants contra la malaltia de Chagas en els darrers anys, ha estat demostrar l’efectivitat del tractament actual contra aquesta infecció tropical per evitar la transmissió congènita. Per això fa anys que posem el focus de les campanyes comunitàries de detecció en les dones joves, que constitueixen una població clau”.

    Quan la infecció s’atura a temps, els fàrmacs són altament eficaços. – Joaquim Gascon, ISGlobal i Hospital Clínic

    “Espanya s’ha esforçat a controlar aquesta malaltia i brindar tractament als nadons. Quan la infecció s’atura a temps, els fàrmacs són altament eficaços: a les dones en edat fèrtil que els reben d’hora la taxa de transmissió vertical és insignificant”, anuncia Gascón.

    “I per això és tan bona la notícia que el Ministeri de Sanitat per fi inclourà al cribratge de les embarassades que procedeixin de països endèmics de Chagas la serologia durant la gestació, permetent detectar casos congènits”, anuncia Navarro.

    Fàrmacs menys tòxics i biomarcadors eficaços

    Els únics fàrmacs disponibles contra la zoonosi actualment són el benznidazol i el nifurtimox, “tractaments que, malgrat la seva toxicitat, continuen sent els més efectius que hi ha”, aclareix l’especialista del Centre de Salut Pública d’Elx.

    S’estima que al voltant del 15% dels pacients es veuen obligats a abandonar aquests fàrmacs pels seus efectes secundaris, una dada que dirigeix ​​les línies de recerca actuals a canvis en el règim del mateix tractament variant la dosi, distanciant l’interval de preses o provant combinacions diferents per evitar la toxicitat.

    Al voltant del 15% dels pacients amb malaltia de Chagas es veu obligat a abandonar els fàrmacs pels efectes secundaris.

    «Un dels grans reptes és que els fàrmacs provoquin menys efectes adversos i reduir el temps d’administració», explica Gascon. “Els fàrmacs contra el Chagas no serveixen per tractar la infecció per Strongyloides, pel qual s’administra ivermectina”, afegeix.

    L’altre gran desafiament en la lluita contra aquesta malaltia oblidada és la cerca de biomarcadors d’eficàcia terapèutica. “Perquè de moment no hi ha aquells que determinin quin pacient desenvoluparà un quadre clínic i quin no”, lamenta Navarro.

    «En l’actualitat només comptem amb eines per saber si els nascuts estan curats a través de la serologia, però en adults que feia tant de temps que eren infectats no funciona», confessa l’especialista de l’Hospital Clínic.

    Traves al sistema de salut

    Gràcies al fort compromís de professionals i organitzacions sanitàries i socials, com Mundo Sano o els diferents grups de recerca de Societat Espanyola de Medicina Tropical i Salut Internacional, entre moltes altres, en els darrers anys s’ha aconseguit un gran avenç en la lluita contra aquesta malaltia a Espanya.

    «Però els serveis d’atenció actuals no són suficients per aturar l’alt nombre d’afectats pel paràsit», declara Navarro, integrant del Grup de Treball a la Malaltia de Chagas de la Comunitat de Madrid i cofundadora de Salut entre Cultures, un equip multidisciplinar de salut pública i migració associada al Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Ramón y Cajal de Madrid.

    Gràcies al fort compromís de professionals i organitzacions sanitàries i socials, en els darrers anys s’ha aconseguit un gran avenç en la lluita contra aquesta malaltia a Espanya.

    “No podem oblidar els condicionants socioeconòmics tan acusats que hi ha darrere aquestes infeccions. En algunes autonomies és realment complicat atendre pacients migrants, amb les implicacions que això pot tenir tant per a la salut individual com per a la salut pública”, manifesta Navarro.

    Com adverteixen organitzacions com Yo sí Sanitat Universal, molts migrants es troben amb un mur a l’accés al sistema sanitari molt important derivat de les traves legals. “Encara no hem recuperat del tot la universalitat del nostre sistema sanitari públic i hem detectat casos en què pacients amb Chagas han vist perillar el seu seguiment mèdic per perdre la targeta sanitària”, denuncia Navarro, que a més de ser una de les expertes més grans en la zoonosi tropical, fa anys que intenta visibilitzar-la.

    Molts migrants es troben amb un mur a l’accés al sistema sanitari derivat de les traves legals.

    “El nostre sistema públic no hauria de plantejar cap obstacle per atendre cap pacient. El problema és que des del 2012, any en què vam perdre aquesta universalitat i centenars de milers de pacients la seva targeta sanitària, van començar les barreres, i es van donar casos d’exclusió sanitària”, denuncia. «Els determinants socials de la salut són factors socials que tenen impacte en la salut de les poblacions, i generen inequitats prevenibles i injustes», conclou.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí 

  • “M’estic morint i t’ho explico per TikTok”: el que ens ensenyen els casos de Charlie i Olatz Vázquez

    Les xarxes socials tenen diversos beneficis per als usuaris. D’una banda, els proporcionen l’ocasió de definir-ne la identitat: política, sexual, cultural, emocional… i fer-la visible. Mitjançant aquesta visibilització aconsegueixen una inscripció digital: es donen a veure i existeixen en aquesta realitat virtual, de la mateixa manera que tots ens inscrivim al patró del nostre poble o ciutat perquè quedi constància de la nostra identitat i de la nostra existència.

    D’altra banda, i lligat a això, les xarxes els donen l’oportunitat de pertànyer a una comunitat d’internautes amb qui comparteixen aquesta identitat. Però, a més, la connexió a Internet requereix del cos físic –més enllà de les imatges o la paraula– i això produeix per si mateix una satisfacció.

    Per a Sigmund Freud, el cos és un lloc de gaudi pulsional, en el sentit que no només mirem i busquem aquesta inscripció a la comunitat, sinó que el fet mateix de mirar, escoltar o exhibir-nos ja implica –en fer-ho– una satisfacció que té la seu al cos.

    Mira que malament ho estic passant

    Dins d’aquestes modalitats d’inscripció a les xarxes socials, n’hi ha, des de fa algun temps, una de nova: fer-ho donant testimoni sobre alguna desgràcia que ens ha passat i ens converteix en víctimes. Pot ser una agressió, un accident, una malaltia, un acomiadament, un abús administratiu… D’aquesta manera, esperem que l’infortuni tingui algun tipus de reconeixement simbòlic que ens serveixi com a indemnització i com a distintiu per a la nostra inscripció a la comunitat virtual.

    Aquest reconeixement buscat persegueix, en primer lloc, el suport davant d’una situació de pèrdua; suport per compartir el dolor i, en alguns casos, per alleujar-lo materialment (mitjançant donacions). Però, també, l’exposició pública d’aquest dolor, com l’evolució d’un càncer que finalitza amb la mort de l’usuari, va definint la identitat del narrador, modificada després del diagnòstic de la malaltia.

    Charlie i Olatz, DEP

    És el cas del jove alacantí de vint anys Carlos Sarriá, més conegut com a Charlie, que va morir fa uns dies a causa d’un càncer. Amb 3,2 milions de seguidors a TikTok, va anar narrant dia a dia el curs de la seva malaltia fins al comiat, que va sumar més de 20 milions de reproduccions.

    Explicar la seva experiència es va convertir en una missió amb pretensions educatives: “Vaig decidir exposar-me per combatre la desinformació i les faules que hi ha al voltant de la mort”. Va ser una manera creativa de fer front a aquest present traumàtic que tenia un final anunciat.

     

    View this post on Instagram

     

    A post shared by CHARLIE (@charrliiieeeee)

    També la periodista i fotògrafa Olatz Vázquez, diagnosticada de càncer i morta a 27 anys, es va convertir l’any passat en un símbol de la lluita contra la malaltia. Ella va perdre la seva identitat: “He perdut l’Olatz que era”, escrivia en un missatge a Instagram.

    En contrapartida, la fotografia li va permetre una interacció amb el càncer que va ser el seu principal suport: “La meva inspiració més gran per fotografiar és la meva vida, i la meva vida ara és aquesta”.

     

    View this post on Instagram

     

    A post shared by Olatz Vázquez (@olatzvazquez)

    A contracorrent del postureig

    Aquestes històries s’han fet virals no només per la seva emotivitat, sinó perquè combaten l’ideal –dominant a les xarxes socials– de mostrar sempre una vida idíl·lica plena de moments brillants. En paraules de la sociòloga Liliana Arroyo, seria una mena de “violència dolça”, un exercici permanent de postureig.

    Aquesta pressió per la felicitat eterna ha afectat especialment els influencers que van començar a mostrar vulnerabilitat i ganes de deixar-ho, en un intent d’aportar també fragilitat en aquestes vides perfectes en què no falten esquerdes i moments de dolor.

    Exposar la desgràcia és també un efecte reactiu de la pròpia lògica de les xarxes. Quan tot es presenta així, de forma disneyificada, amable, harmònica i sense fissures, de sobte es produeix un efecte d’anonimat inquietant.

    La gent es perd en aquesta multitud tan homogènia i necessita alguna cosa més pròpia, més íntima. Vol recuperar dins d’aquest anonimat global la seva singularitat i donar sentit a la seva pròpia vida presencial i virtual. Mostrar el dolor és una manera d’exhibir allò que a cadascú, en un moment determinat, deixa una empremta o el marca: una pèrdua, un trauma, qualsevol esdeveniment.

    És com reintegrar a l’anonimat de les xarxes socials –aquest efecte que ens dissol amb tots els seus iguals– una petita diferència pròpia.

    A la recerca d’un sentit

    Les xarxes i els mons virtuals, inclosos els metaversos que estant venint, ens permeten imaginar tantes perspectives de nosaltres mateixos que finalment ens desorienten amb aquesta multifrènia del jo fragmentat en múltiples avatars, lliscant metonímicament de l’un a l’altre.

    Narrar el propi dolor és una manera de saltar d’aquest tobogan i recuperar l’enunciació pròpia, parlar en primera persona, despullar-nos anímicament, com van fer Charlie i Olatz, per donar sentit a les nostres vides, sigui amb l’ajuda de l’art o de l’exemplaritat d’una conducta.

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí 
    The Conversation

  • I si anem a viure allà on hem passat les vacances?

    Tornem a ser al setembre, aquell mes de l’any on el retorn a l’horari laboral i escolar marquen novament les nostres agendes. Despertadors en hores matineres, telèfons que sonen un altre cop i missatges a la bústia de correu que ja ens reclamen feines. Tan bé que s’estava allà on érem, fins i tot durant les hores que també havíem dedicat a preparar algun tema de feina. Amb la natura a tocar, poder sortir a passejar sense planificar-ho, espontàniament, fa que el plaer i la relaxació siguin sempre a un instant de la concentració en la tasca laboral.

    Postes de sol i tocs de campana relaxants, que no ens feien córrer, han retornat a moltes converses aquella possibilitat que els confinaments per la pandèmia de la Covid va posar tant sobre la taula: l’opció de deixar la ciutat i instal·lar-se a viure en un poble.

    Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides, entre el 1950 i el 2050, la població mundial haurà passat de viure en ciutats d’un 30% a un 70%. Les grans urbs continuen concentrant un major nombre de serveis sanitaris, empreses, botigues, centres d’ensenyament per a qualsevol edat i espais culturals, amb tot el ventall d’oportunitats laborals que això representa. L’alt preu de l’habitatge, el trànsit de vehicles i la contaminació porten, no obstant això, moltes persones comencen a valorar si compensa viure a la ciutat. Estan, però, preparats els pobles per a rebre nous habitants?

    El primer problema és la manca d’habitatge disponible en molts pobles, especialment en els més turístics, perquè molts habitatges es destinen al lloguer de curta estada. Però els serveis sanitaris també fan que molta gent no vulgui -o no pugui- marxar, o allunyar-se de les grans ciutats. Com a pacients o futurs pacients en el cas de col·lectius de major edat, però també per als professionals sanitaris, la llunyania dels grans hospitals suposa un hàndicap. «La medicina necessita companys al costat. En un hospital com és el Vall d’Hebron, sempre estàs aprenent i es fan sessions conjuntes amb diversos metges de la mateixa especialitat i d’altres, on exposem i compartim casos», exposa el Carles González, dermatòleg especialitzat en melanoma.

    El Carles i la seva dona, la Sabina, que també és metgessa, en el seu cas amb l’especialització d’endocrinologia, volien deixar Barcelona i anar a viure en algun poble del Pirineu. «Andorra, la Cerdanya… llocs de muntanya on havíem estat i ens agradaven van ser els primers que vàrem mirar i ens vàrem oferir per treballar-hi amb les nostres especialitats, però no ens van dir res», explica. Només al Ripollès hi va haver una oportunitat per a ell, com a dermatòleg, però només per mitja jornada. «Ens vàrem il·lusionar molt i vam apuntar ja la nostra filla a la llar d’infants, però per a la meva dona, per la seva especialitat, no hi va haver cap possibilitat. Va ser una pena, perquè era una oportunitat maca de treballar al Pirineu», lamenta. També una llàstima per al territori, no poder comptar, diàriament, amb especialitats mèdiques com les que aquesta parella dominen.

    Ara, el Carles i la Sabina tenen ja el seu segon fill i ell des del Vall d’Hebron i ella des de Can Ruti continuen fent carrera professional. Tots dos estaven disposats a renunciar a aquest major enriquiment com a metges, veient molts més pacients en un gran hospital i retroalimentant-se amb la resta de metges, i la tecnologia i instal·lacions més punteres, a canvi de viure en un espai rural al qual aportaven, a més, dues criatures més per a l’escola d’un poble. «Avui dia, a més, la telemedicina fa que tampoc no signifiqui necessàriament una desconnexió tan gran dels hospitals principals. Pots treballar en un hospital comarcal i consultar i compartir casos que portes al territori amb els especialistes a Barcelona. Amb la pandèmia hem vist que la teledermatologia funciona, pots fer un seguiment més ràpid i àgil a distància», argumenta el Carles.

    De fet, des de la seva experiència en l’intent de viure i treballar en un poble, troba que «potser s’han de reinventar els hospitals petits, tenir més especialistes, i valorar no només el fet de visitar pacients, sinó també que es puguin formar igual de bé que a la ciutat, i que puguin formar part, des de la distància, d’un equip. Això seria l’ideal», diu. «També així es descongestionen els grans hospitals. La teledermatologia que vam posar en pràctica a moltes consultes és de les poques coses bones que va aportar la pandèmia. Vam poder veure imatges que enviaven els pacients; així els melanomes es poden diagnosticar de seguida. Això, si es fes sempre, seria meravellós», exposa l’especialista.

    Per no renunciar totalment a la seva pràctica al món rural, finalment va aconseguir obrir una consulta privada a Ripoll, on passa consulta com a dermatòleg especialista en melanomes un cop a la setmana. «És un centre de revisions mèdiques, un metge de medicina general m’ho va proposar i vam muntar un equipament. Perquè, en l’atenció pública, els casos greus de dermatologia s’atenen, en general, molt ràpid, però la resta tenen llistes d’espera llargues», explica. Com a metge, considera que «no és bona una centralitat tan acusada, això va en contra dels hospitals petits de comarques, que no s’haurien de quedar només amb medicina interna». També aquest professional sanitari es qüestiona sobre si la densitat de població hauria de ser la que marqui els recursos per a les persones: «Qualsevol atenció, allà on sigui, ha de ser bona i de qualitat, i això hauria d’incloure les especialitats», expressa. Igualment, planteja si no hauríem de considerar molt greu que una sola persona tingui un metge o l’opció de fer-se una ressonància magnètica tan lluny d’on viu.

    Des de la comarca del Segrià, l’alcalde de Torrebesses, Mario Urrea, que presideix Micropobles de Catalunya, l’associació que aplega municipis de menys de 500 habitants, explica que, a la seva zona, «dels cinc o sis metges que hi ha, tots passen de 60 anys i dos ja es jubilen i es preveu que se’n jubilin més i no n’entrin de nous. És un greu problema per a la salut», declara. «Si vols que la gent vagi a viure als pobles, has de garantir-los una casa, un sou que compensi i, si són una parella, que tots dos tinguin feina. Aquesta és la manera d’atraure enginyers, metges…», puntualitza el dermatòleg Carles González.

    Mario Urrea també lamenta que les UCI que tenen més a prop siguin molt petites, i tampoc no siguin gaires. De fet, segons l’última actualització de l’IDESCAT, del maig del 2022, les comarques de l’Alta Ribagorça, Conca de Barberà, Moianès, Pallars Sobirà, Pla d’Urgell, Priorat, Segarra, Terra Alta, Urgell, no tenen cap mena de llit hospitalari.

    @Repoblem

    La manca de serveis sanitaris, comercials, educatius i culturals condicionen la tria de la vida en un poble. «Ens calen pobles vius, que generin riquesa, que tinguin activitat econòmica i diversificada. Les noves tecnologies ens permeten fer teletreball, sempre que tinguem una bona connexió d’internet. La carretera ens uneix amb el poble veí, però la connexió d’internet ens uneix al món. Cal innovar i reinventar-se perquè l’agroindústria -base tradicional i cabdal encara de l’economia rural- necessita poca mà d’obra i temporal, i també fa falta promoure el transport públic en els pobles, per no dependre del vehicle privat». Algunes d’aquestes valoracions, Urrea les exposa en l’inici del llibre Repoblem. L’any que vam tornar al poble (Cossetània). El seu autor, Ton Lloret Ortínez, ara fa dos anys -el 26 d’agost del 2020-, al final del segon confinament per la pandèmia, va crear el compte @Repoblem, amb un missatge que deia: «Frenem el despoblament a Catalunya. Busquem persones amb ganes d’omplir de vida els pobles i pobles amb ganes d’omplir-se de gent».

    Veient com tanta gent buscava i trobava la manera d’escapar a un poble a passar-hi uns dies o a quedar-s’hi a fer tot el confinament, alguns amb la idea d’allargar-ho tant com poguessin o de traslladar-s’hi definitivament, va crear aquest senzill pont. En poques setmanes van ser centenars i, en pocs mesos, milers els seguidors d’aquest fil que casa -i continua casant avui- necessitats i oportunitats en un enriquidor tàndem de camí a l’equilibri poblacional. I amb una agilitat que mai cap organisme oficial ha tingut. Gent dels pobles amb terres, cases, masies per llogar o vendre i qui les vulgui comprar o llogar per gaudir i treure’n profit personal o professional, o fer-se masovers, tenen a l’espai de Twitter Repoblem una eina per trobar-se.

    Lloret és pare de dos fills i coneix bé la realitat, els condicionants de la vida en un poble, perquè ell també en el seu dia va triar un petit nucli rural de l’Anoia per viure-hi amb la seva família, i també perquè és fill de Ton Lloret Grau, que va ser el fundador de Micropobles. En els 337 municipis de menys de 500 habitants que hi ha a Catalunya -uns 200 socis de Micropobles- hi viu l’1,8 de la població catalana, però des d’aquests pobles es gestiona el 35% de tot el territori, font d’energia, aliments i aigua, per tant, de salut i benestar. El 27,6% de la població que habita fora de les grans zones urbanes de Catalunya viu en el 85,5% del territori.

    Amb una quinzena de testimonis, casos reals de noves vides instal·lades als pobles, repassa esperances i vicissituds del repoblament, en primera persona. I ho fa contextualitzant i documentant l’evolució del despoblament, amb dades com ara que «entre els anys 1900 i 1950, Catalunya va perdre ja gairebé la meitat dels habitants que vivien en municipis de menys de 100 veïns per quilòmetre quadrat». També repassa les principals causes de la migració a les ciutats, amb veus com la de Mario Urrea, en nom dels més petits municipis, i d’Eduard Trepat i Gemma Estany.

    Agenda Rural

    Eduard Trepat és geògraf i coordinador d’ARCA, l’associació d’iniciatives Rurals de Catalunya, que és l’ens impulsor de l’Agenda Rural, el document que ha recollit amb agents de tot el territori 892 accions a fer per a l’equilibri territorial (277 de les quals considerades prioritàries i 59 estratègiques), que s’han d’anar implementant a partir d’ara. 350 entitats han fet propostes i han redactat l’agenda l’Associació de Micropobles, l’Associació Catalana de Municipis (ACM), el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i ARCA, a través dels seus Grups d’Acció Local del Programa Leader, a tot el territori.

    «No s’és conscient, com a societat, de l’important que és mantenir i augmentar els espais agraris, per a l’abastiment d’aliments de proximitat. I per a tenir una bona transició energètica, cal que el territori estigui ben gestionat i per això hi ha d’haver gent que el gestioni, en l’àmbit forestal i agroramader. I perquè el territori rural estigui viu, hi ha de viure gent que pugui treballar en tots els sectors econòmics, i per això cal accessibilitat als serveis bàsics», exposa Eduard Trepat. També segons ell, la principal barrera que troba l’equilibri territorial és la dificultat de trobar una oferta d’habitatge adequada, habitatge públic de lloguer. «El mercat de l’habitatge és un problema: hi ha molts habitatges dedicat al turisme i no a l’habitatge social», diu. Gemma Estany, coordinadora també d’ARCA, explica que la promoció de micros i petites empreses per a diversificar l’economia en els territoris rurals és un treball prioritari per al programa Leader, però els seus esforços també topen amb la manca d’allotjaments. «La feina fins ara era el més important, però ara el que frena és l’habitatge. Que n’hi hagi de disponible és clau per al repoblament», declara Estany.

    Habitatge, feina i comunicacions dibuixen, doncs, el triangle més qüestionable i d’actuacions urgents si es vol gaudir dels pobles com a espais de vida i no de fugida.

  • Això no és un adeu…

    Recentment, el nostre amic i col·lega Jordi Mancebo va traspassar. Vàrem compartir més de 40 anys des de l’inici de les nostres respectives etapes de formació en el ja llunyà 1981. Se m’ha demanat que escrigui aquesta breu ressenya, que no per més sentida voldria que fos menys veritable.

    Escriboni Llarg (Scribonius Largus), metge romà que va servir a la cort de l’emperador Claudi (41-54 dC) i a qui va acompanyar en la conquesta de Britània, va definir fa gairebé dos mil anys el que havia de ser un metge Vir bonus medendi peritus, plenus humanitas et misericordiae. És a dir, que el metge ha de ser, en primer lloc, una bona persona i després experta en l’art i la i la ciència de la Medicina.

    Aquesta definició li esqueia perfectament al Jordi i tots els que l’hem conegut i compartit temps amb ell en donaríem fe d’això. Tot i que aquesta definició no admet cap dicotomia, a efectes pràctics és útil considerar el científic i la persona. Del seu vessant científic se n’ha parlat a bastament, i encara els que cultivem altres especialitats som ben conscients de les importants aportacions en el maneig i tractament de la insuficiència respiratòria, basats en un profund coneixement de la fisiopatologia en general i de la fisiopatologia respiratòria en particular. Paga la pena recordar, sobretot, la seva dedicació a la implementació de la ventilació mecànica no invasiva en el tractament de la insuficiència respiratòria. Fruit de la seva excel·lència professional i investigadora són les nombroses publicacions en les revistes més prestigioses del món de la Medicina, així com els innumerables reconeixements per part de les societats científiques de la seva especialitat.

    Encara que l’actual especialització medica té tendència a encaixonar els professionals en especialitats cada vegada més concretes, la visió d’en Jordi ultrapassava en molt la seva àrea de coneixement, amb una visió holística de la patologia, i així amb ell es podia parlar i discutir d’altres processos mòrbids a priori llunyans a la seva àrea d’excel·lència. En Jordi entenia la seva activitat mèdica i científica com una professió (professió), en el sentit sacerdotal de vocació i en el sentit d’obligació moral que exigeix un comportament honest. Fruit d’això, una qualitat destacava en el Jordi per damunt de totes i era la seva insubornable adopció del mètode científic a l’hora d’aplicar les millors decisions pels pacients, fugint dels empirismes no comprovats i d’actuacions que alguns qualificaven d’heroiques.

    Aquest tret es va posar, una vegada més, de manifest durant la pandèmia de Covid-19, sobretot en les primeres onades, on vàrem afrontar una malaltia desconeguda i on, sovint, les decisions eren molt difícils per la manca d’evidències i per una sobrecàrrega assistencial fins a límits insuportables. En el maneig dels pacients amb Covid-19, en Jordi va donar una vegada més mostres del seu compromís amb el benestar dels pacients, en unes condicions difícilment imaginables per qui no les hagi viscut, sense oblidar en cap moment els aspectes científics que abans hem esmentat. La seva capacitat de treball i dedicació en aquells moments crítics és quelcom inoblidable.

    Aquesta extrema dedicació vocacional als pacients i a l’activitat científica, tal vegada, comporta tant costos personals com costos col·laterals en les persones de l’entorn. En aquest sentit, són els més propers els que ho pateixen. És, doncs, just recordar que, en realitat, la trajectòria de tota persona descansa tant en el seu esforç personal com el suport incondicional del seu entorn més proper sense el qual la seva carrera no hauria estat la mateixa. En Jordi també ho sabia i valorava l’ajut que van representar tant la seva esposa Montse com els seus fills Tito i Monsita, i el seu germà Xavier, suport especialment intens i emotiu en els mesos de malaltia.

    L’actitud d’insubornabilitat, un tret característic de la personalitat d’en Jordi, comportà la presència de fortes conviccions, que defensava amb fermesa. Era amic dels seus amics, amant de l’esquí, persona cultivada i viatjada, amb una cultura vasta i sempre amb ganes i ànsia d’aprendre, més enllà del fet propi de la seva professió. Per tant, com solien ser els metges, un humanista en l’ampli sentit del terme. Una mostra més del caràcter d’en Jordi va ser l’enteresa amb què va afrontar tot el procés de la seva malaltia, aplicant-hi sempre les seves fortes conviccions, des del moment del diagnòstic fins als darrers moments. Tothom que va estar al seu costat en aquests moments va quedar impactat amb la seva exemplar actitud.

    Benjamin Franklin (1706-1790) va dir que «el temps és la substància de la que està feta la vida». El temps compartit, tant el professional com el personal, amb en Jordi sense cap mena de dubte ha omplert de substància la vida de molts de nosaltres. Per als que estimem mai és l’hora, però com diu la cançó My way, l’adeu d’en Jordi ha estat en consonància amb les seves conviccions i l’última estrofa de la cançó ho reflecteix en gran manera: For what is a man, what has he got? If not himself, then he has naught. To say the things he truly feels. And not the words of one who kneels. The record shows I took the blows. And did it my way.

    En Jordi, sens dubte, ho va fer a la seva manera. Descansa en pau, amic.

  • El desconegut i més confús TDAH en adults

    Nens i nenes molt moguts, que a l’aula s’aixequen constantment de la cadira i que no arriben a concentrar-se en el que està dient la mestra, avui en dia poden acabar sent diagnosticats amb Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). 35 anys enrere, però, pares i professors tot això ho consideraven part del tarannà propi de l’infant, convençuts que ja n’hi havia d’haver, de tant en tant, alguns de més moguts. La Marta ho era. «Sobretot els deures eren un martiri per a mi, em costava molt posar-m’hi i, quan ho aconseguia, trigava una eternitat a acabar-los», recorda. Els adults la titllaven, senzillament, de criatura moguda, distreta, que només volia jugar.

    Ara, amb 43 anys, farta d’haver d’anotar tot el que ha de fer per no oblidar-ho, i que al seu voltant molta gent hagi començat a percebre els seus lapsus, «perquè no poso atenció en el que em diuen, que jo creia que era perquè tinc sempre un cúmul gran de coses al cap», segons explica, va prendre la determinació de consultar el que li passava amb un psicòleg.

    Ha estat oli en un llum. Un primer test i el relat de les principals dificultats en el seu dia a dia, a la feina, i a casa, van anar confirmant el diagnòstic de TDAH. Aquest trastorn és molt poc diagnosticat en persones adultes que, per tant, no són tractades i carreguen amb una sèrie de complicacions que consideren que són fruit d’una mala organització o mandres pròpies. Segons explica la psicòloga clínica Connie Capdevila, «les conseqüències de no rebre el tractament adequat poden portar a no poder mantenir relacions de parella sanes i, en alguns casos, la frustració per tot allò que no s’assoleix, pot derivar en estats d’ansietat i depressió».

    Si costa molt prioritzar les tasques diàries a fer, lliurar feines a temps, es fa tard a les cites o fins i tot s’oblida haver quedat amb algú, i no es passa només en una etapa més difícil per circumstàncies concretes alienes a la persona, sinó que es perllonga en el temps, pot ser causat pel trastorn de TDAH.

    En l’actualitat es calcula que el TDAH afecta un 5% de la població en edat infantil a Catalunya i, tal com informen des de la Federació Catalana d’Associacions de Familiars i Afectats de TDAH (FCAFATDAH), s’estima que més del 80% dels nens (del 5% dels afectats) continuaran presentant problemes en l’adolescència, i entre el 30-65%, en l’edat adulta. D’altres fonts parlen d’entre un 4 i un 5% d’afectats adults en la població general.

    Atenció, hiperactivitat i impulsivitat són els tres grups de símptomes vinculats a aquest trastorn i que són la causa de les dificultats amb les quals conviu en el seu dia a dia la persona afectada. Canvis en l’estat d’ànim, baixa tolerància a la frustració i dificultat per mantenir ordre a casa i a la feina són part dels obstacles que poden derivar-se del TDAH, en major o menor mesura. Depenent de cada persona, les dificultats poden afectar, de manera més o menys greu, i es poden mostrar més en l’àmbit de les tasques domèstiques, en la parella -si és que s’arriba a poder consolidar una relació-, en les relacions socials, o a la feina.

    La Fundació ADANA va néixer fa 25 anys per acompanyar una millor vida de persones amb TDAH i les seves famílies, i més tard va ampliar aquesta missió als trastorns del neurodesenvolupament (TDAH, TEA -trastorns de l’espectre autista-, trastorns de l’aprenentatge i de la conducta). Psiquiatres, psicòlegs, psicopedagogs, mestres i pedagogs són part del seu equip de professionals. Tenen també molt present que el TDAH persisteix en gran part en l’edat adulta, i en concret en el cas de les dones, moltes afectades per TDAH són diagnosticades ja de grans.

    Els especialistes en TDAH de la fundació ADANA estableixen les diferències principals entre el TDAH en adults. Diuen que «la hiperactivitat es fa menys visible i es transforma en una inquietud més interna i en una recerca d’activitat o emoció constant. Els problemes d’atenció són probablement els que més persisteixen; aquests comporten dificultats als adults a l’hora de dur a terme les tasques, gestionar el seu temps o ser organitzats i consistents. Les manifestacions d’impulsivitat es mantenen en la majoria dels casos, la qual cosa comporta problemes en la vida familiar, social o laboral. S’observa en els adults una major freqüència de canvis laborals precipitats i constants, ruptures sentimentals o conductes de risc, entre altres situacions».

    Factor genètic

    «El TDAH és un trastorn del qual es desconeixen les causes, encara que l’evidència científica sembla indicar que es tracta d’un trastorn multifactorial amb una base neurobiològica i predisposició genètica que interactua amb factors ambientals», explica Neus Marí, directora terapèutica de la Unitat de Neurodesvolupament de Clínica Corachan i de l’Institut Neurociencias Synaptia.

    La recerca ha evidenciat, en efecte, un component genètic important en els progenitors de qui pateix el trastorn de TDAH. De fet, i segons es detalla al Canal Salut de la Generalitat de Catalunya, «l’herència és probablement el component que més contribueix a l’aparició del trastorn. Les investigacions mostren que els pares i els germans d’un infant afectat de TDAH tenen de quatre a cinc vegades més probabilitats de tenir el trastorn que els d’un infant que no n’estigui afectat».

    La mateixa font indica que «els estudis científics han identificat algunes diferències entre el cervell de les persones amb TDAH i el de les que no en tenen. En els cervells afectats s’ha vist una mida menor de les àrees on es localitza el trastorn; retard de maduració (mitjana de dos a tres anys) i una producció insuficient de dues substàncies químiques (dopamina i noradrenalina), encarregades de produir una comunicació correcta entre les neurones». Altres factors que citen com a possibles precursors del TDAH són: «la prematuritat, el baix pes en néixer, lesions cerebrals durant el part o bé el consum de tabac, alcohol o altres drogues durant l’embaràs».

    El TDAH és considerat un trastorn crònic, però molts dels seus símptomes es poden superar amb un bon tractament, que millorarà la qualitat de vida gràcies a una combinació de medicació i psicoteràpia. Donat que molts dels símptomes que es tenen en compte a l’hora de diagnosticar el TDAH en adults es poden donar també en persones que no pateixen aquest trastorn, els especialistes en TDAH han establert criteris per determinar si ho és o no. Aquests criteris acordats són: que les dificultats s’hagin tingut ja en la infància, encara que no s’hagi diagnosticat abans; que aquests problemes no responguin a un altre trastorn, com la depressió, l’ansietat, o algun altre; i que els símptomes afectin la vida quotidiana de manera significativa, per exemple, no estar rendint en el treball o tenir dificultats en les relacions de parella.

    Des de la Fundació CADAH, consideren que l’avaluació dels adults amb símptomes de TDAH requereix integrar totes les dades clíniques disponibles, per arribar al diagnòstic. Un protocol estandarditzat hauria d’incloure una història clínica completa del pacient, qüestionaris autoadministrats de símptomes, rendiment neuropsicològic i avaluació de comorbiditat psicopatològica.

    Segons indica Neus Marí, professional de Clínica Corachan de l’institut Synaptia, si se sospita d’un TDAH en una persona adulta, «és important una bona anamnesi –la recollida d’informació que fa el professional sanitari interrogant el pacient-, tant sobre els antecedents, com pel que fa al desenvolupament biogràfic, per entendre l’inici i evolució dels símptomes». Però Marí puntualitza «la importància de detectar si les dificultats d’atenció, tant per fixar-la com, sobretot, per sostenir-la (dèficit d’atenció), l’excés de l’activitat motora (hiperactivitat), i l’escàs control dels impulsos verbals i/o motors (impulsivitat) afecten la funcionalitat i el rendiment de la persona en el seu dia a dia».

    Tot i que no existeix un test per a diagnosticar el TDAH, algunes respostes sobre el desenvolupament en la vida diària ajuden a situar la persona més a prop o més lluny de la possibilitat que les seves dificultats estiguin vinculades a aquest trastorn. La psicoterapeuta Connie Capdevila proposa un qüestionari per atansar-s’hi. Doctorada en psicologia, la tesi d’aquesta psicoterapeuta versa sobre els fenotips neuropsicològics del TDAH.

    En consulta, professionals de la psicologia com ella, prenen nota de tot allò que pot representar una dificultat en la quotidianitat, a casa, a la feina o en les relacions més íntimes o d’àmbit familiar i social que podrien ser causa del TDAH. En una entrevista, es van repassant obstacles, allò que costa més, al llarg de la trajectòria vital de la persona, des de la infància, i que, sense haver-ne estat mai ningú conscient, podrien vincular-se al TDAH.

    En el mateix procés es recullen també les solucions aportades per la mateixa persona per afrontar els diferents problemes, accions, pràctiques que ha implementat o fa servir per compensar la dificultat. Un mecanisme compensatori molt habitual és delegar certes tasques a persones de l’entorn. I són precisament aquests mecanismes compensatoris una part de la dificultat de detectar el TDAH en persones adultes.

    D’altres motius que fan que el diagnòstic sigui més complicat en l’edat adulta són, segons explica Connie Capdevila, «perquè sovint es confonen dels símptomes del TDAH amb els d’altres diagnòstics i perquè hi ha molta coexistència d’altres trastorns (comorbiditat) en persones amb TDAH, com els trastorns d’ansietat o depressió. També l’insomni, i molt d’abús de substàncies, perquè la gent s’automedica, i sobretot el consum de marihuana i abús de substàncies per a la impulsivitat».

    El Trastorn de l’Activitat i l’Atenció va ser incorporat l’any 1993 a la classificació internacional de malalties (CIE-10) com a entitat clínica dins dels Trastorns del Comportament i de les Emocions d’inici en la infància i l’adolescència, al subgrup de Trastorns Hipercinètics per l’Organizació Mundial de la Salut. I l’any 2000, el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) reconeixia ja el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat i Impulsivitat, amb la identificació de tres subtipus: inatent, hiperatiu-impulsiu i combinat.

  • “El virus no existeix perquè no el veig”: com parlar amb un conspiranoic en temps de guerres i pandèmies

    Han passat dos anys d’aquella infame manifestació convocada per Miguel Bosé a la Plaça Colón de Madrid, a la qual, al final, malauradament no hi va poder assistir, però sí que ho van fer, en canvi, milers de participants que, sense mascareta i sense respectar la distància social, cridaven «volem veure el virus!». Dos anys ens separen d’aquell 17 d’agost i, havent deixat enrere els moments més durs de la pandèmia i les restriccions de seguretat, potser hem tornat massa aviat i autocomplaentment a la nostra vida d’abans, sense parar-nos a pensar si podríem extreure alguna reflexió de tot allò que va passar.

    I és que allò reprimit sempre torna, i ara reapareix entre ‘bulos’ i fake news en mig de la guerra d’Ucraïna, arribant a veure fins i tot, per part de Beatriz Talegón (la nostra «Miguel Bosé independentista») una possible manipulació dels cossos a la terrible massacre de Bucha –en contra del testimoni unànim de tota la comunitat periodística que es trobava in situ.

    Però, com deia un pensador alemany, el mussol sempre aixeca el seu vol massa tard, un cop els fets ja s’han consumat, i potser només ara ens trobem en disposició de fixar-nos sobre com aquella demanda de veure el virus amb els mateixos ulls era en realitat més interessant del que podia semblar a primera vista, ja que demostra, contràriament al que es podria pensar, que l’onada de negacionisme que assola Europa en temps de guerres i pandèmies no representa exactament del tot una simple «massa irracional per il·lustrar».

    Si ens agafem seriosament ni que sigui per un moment l’argument que «el virus no existeix perquè no el veiem», notem de seguida que conté dues pressuposicions: per una banda, s’atreveix a pensar per si mateix sense la tutela de cap «autoritat» (científica, en aquest cas) i, per l’altra, creu que l’experiència (personal) és la base de tot coneixement.

    El problema de fons, molt em temo, és que podria semblar que la primera tesi l’ha signat Kant, i la segona, Locke, màxims representants de la Il·lustració i de l’empirisme anglès, respectivament. Per un costat, Kant va respondre cèlebrement a la pregunta de ‘Què és la Il·lustració?’ definint que és «la capacitat de servir-se de la intel·ligència sense la guia de l’altre». Primera pregunta: és possible arribar a cap veritat partint únicament i exclusivament d’un mateix, sense la necessitat de cap altre? No és justament aquest el problema que sofreixen els negacionistes quan es tanquen en banda a escoltar les raons de la comunitat científica reconeguda? En quin lloc deixa aquella definició kantiana a l’educació i la formació per part d’altri? Per una altra banda, l’apel·lació als sentits recorda el famós versicle de Tomàs l’apòstol que diu «si no ho veig, no m’ho crec» i que, mutatis mutandis, representa la base del mètode científic amb Francis Bacon.

    Quin és llavors el problema amb el raonament «el virus no existeix perquè no el veig», que grinyola inevitablement a qualsevol persona que sàpiga mínimament com funciona la ciència? Són llavors Kant i Locke culpables de les últimes ximpleries terraplanistes? Res podria quedar més lluny del que vull dir. Kant, Locke i molts d’altres obren una via, la que hauria de conduir a l’emancipació (la majoria d’edat), la fraternitat (la fi de la tutela patriarcal), la raó i la ciència, però el recorregut d’aquest camí és lent i ardu, i consta de desenvolupaments posteriors com els totxos d’una casa.

    Agafem dues problemàtiques a tall d’exemple que han portat molts mals de cap al mateix empirisme al llarg del s. XX: la qüestió de la història i la dels instruments científics. El problema és que tant els fets que van tenir lloc al passat (p. ex. Cèsar va creuar el Rubicó l’any 49 aC) com tot el que es pot observar amb un microscopi o un telescopi (p. ex. els àtoms o el gran buit de Bootes) són fets difícils de justificar des de la posició simple de «si (jo) no ho veig (amb els meus propis ulls), no m’ho crec». Això no hauria de conduir a la renúncia de l’esperit de l’empirisme clàssic, sinó al seu aprofundiment i radicalització sobre la base d’una comunitat científica reconeguda –i no només d’un jo autosuficient.

    De què serveix tota aquesta llarga digressió? Crec que hauria de servir per clarificar que l’auge de diferents formes de negacionisme a les que assistim actualment no representen l’altra cara de la moneda, absolutament irracional, de la Il·lustració, sinó un empirisme que s’ha quedat a mig camí, encallat i ennuegat. I aquest enquistament té lloc perquè tampoc el projecte de la Il·lustració s’ha acabat de realitzar en almenys dos punts fonamentals: la universalització de les condicions materials d’existència i la reapropiació racional de la ciència per a tot el poble.

    Reconèixer, per tant, que el negacionisme és una indigestió de la mateixa Il·lustració i que produeix els seus propis monstres ja és una tesi més fina i complexa, que potser condueix a una línia d’actuació més efectiva sobre el negacionisme que creure simplement que hi ha una «massa per il·lustrar». Crec que si no no s’entén com és possible que moltes vegades els negacionistes apel·lin als valors de la Il·lustració –»Llibertat!», «Informa’t!», «Rebel·la’t!»– alhora que traeixen el seu contingut més desenvolupat.

    Per què aquesta persona té la necessitat de subordinar la imprevisible diversitat dels fets sota una ‘totalitat’ que la calmi?

    De la mateixa manera que les diferents formes de negacionisme –terraplanisme, plandemia, etc.– representen un empirisme que es queda a mig camí, també em sembla que les conspiranoies més «socials» –els reptilians, els illuminati, etc.– representen un cert marxisme mal enfocat. Segurament l’epítom d’aquesta classe de teories de la conspiració la representa «el club Bilderberg»: la creença que la reunió anual de les cent personalitats més influents del món suposadament seria un «Govern a l’ombra» on es planifiquen les grans decisions a escala global.

    A molts, aquesta història els hi pot semblar que va ben encaminada, o que no dista gaire de la realitat, no obstant això, què li falta a aquesta intuïció per a tornar-se concepte? Marx descriu en un punt d’El Capital que la constitució dels capitalistes en una classe social succeeix en el mode la competència, és a dir: no fa falta que es caiguin bé entre ells, que siguin amics o que necessàriament arribin a acords, només fa falta que competeixin entre ells (fins i tot odiant-se a mort) per tal que actuïn com un grup unitari amb uns interessos compartits.

    El conspiranoic, llavors, atemorit i horroritzat per aquest ordre en el desordre, perquè l’únic govern actual sigui «l’anarquia de la producció», prefereix projectar tota la planificació, el control i la seguretat que li manquen a la seva incerta vida en un grup totpoderós. El conspiranoic, en definitiva, converteix una dominació impersonal en una de personal i, en el fons, hem de poder veure que aquest mecanisme de defensa té una determinada racionalitat.

    Quin és llavors el gran error que comet el conspiranoic? Proposo entendre la diferència específica que caracteritza tota teoria de la conspiració com una forma del que el lògic anglès Whitehead va anomenar «concreció desubicada» [misplaced concretness]. En efecte, cometem la «fal·làcia de reïficació» quan convertim en una cosa allò que de fet és una abstracció. L’exemple més clar és el de «la consciència»: per molt que s’esforci la neurologia no podrà trobar mai la «idea d’arbre» dins del cervell, perquè el cervell no és directament la consciència, si no l’òrgan a partir del qual sorgeix «la consciència».

    Doncs bé, no és justament aquesta la pedra en la qual ensopeguen una vegada i una altra les teories de la conspiració? Com tot bon mentider, es basa en alguns detalls que són veritat: parteix d’intuïcions i odis socials reals per després cosificar-los en «un club», o «un extraterrestre», en comptes de reconèixer la indeterminació que travessa el nostre món i la vida en general.

    Havent entès llavors exactament què és una «conspiranoia», com dirigir-nos a aquesta part de la població, no diguem ja intentar convèncer-la, per tal que el projecte de la Il·lustració no quedi irrealitzat per a tothom? A la seva introducció sobre Com llegir a Lacan, Zizek creu que «l’inconscient freudià va ocasionar un tal escàndol no per l’afirmació que el jo racional està subordinat al domini molt més vast dels instints irracionals cecs, sinó perquè va demostrar com l’inconscient mateix obeeix a la seva pròpia gramàtica i lògica: l’inconscient parla i pensa».

    Com parlar llavors amb un conspiranoic? Doncs sobretot no intentant desmuntar el seu entramat amb fets suposadament «objectius» –el que avui es coneix com a «fact-check», que oblida que qualsevol fet ha sigut ja interpretat–, sinó fent-se una pregunta anterior: per què aquesta persona té la necessitat de subordinar la imprevisible diversitat dels fets sota una «totalitat» que la calmi?

    La resposta pot variar de persona a persona: algú que ha perdut a un ser estimat durant la pandèmia pot trobar més reconfortant creure que era tot un «pla» de bon principi perquè així pot tenir un culpable sobre el qual versar el seu odi, etcètera. Però és més aviat això, i no el castell que emergeix de l’aire, on es pot trobar la clau que té més capacitat d’oferir una altra interpretació possible. En qualsevol cas, com ja hem assenyalat abans, i dins de la infinita casuística, es poden trobar dues grans raons socials per a bolcar-se en una «totalitat» autoexplicadora: no tenir les condicions materials per a l’existència cobertes (principal raó d’inseguretat respecte al futur) i haver-se deslligat de la reconstrucció racional que condueix a la ciència.

    La raó deixa de ser raó si passa a ser només una part, frontalment oposada a la desraó, en comptes de ser el tot que descobreix també la racionalitat darrera l’aparent irracionalitat.

    El 1913 Franz Rosenzweig va trobar a la Biblioteca Reial Prussiana de Berlín un foli, escrit a mà per ambdues cares amb la lletra presumiblement de Hegel l’any 1976. Estudis posteriors van disputar que l’autoria podia ser compartida amb Schelling i Hölderlin –els tres eren grans amics al seminari de Tubinga– i Rosenzweig el va acabar titulant «El més antic programa sistemàtic de l’idealisme alemany». Sigui com sigui, en aquest meravellós escrit els tres amics romàntics intenten superar i reconciliar les contradiccions que continuem patint fins el dia d’avui també nosaltres –moderns– tot preconitzant la necessitat d’una «nova mitologia, però de la raó», ja que «no només el poble, sinó també el filòsof necessita una religió sensible». Entre altres brillants llampecs, els tres amics creuen que només així no hi hauria «mai més la mirada despectiva, mai més el cec tremolor del poble davant els seus savis».

    Com de lluny ens trobem avui d’aquesta «nova mitologia de la raó»? Segurament a anys llum, i, no obstant això, potser continua sent l’única solució possible a l’esquinçament actual entre la «mirada despectiva» i el «cec tremolor» –avui els anomenaríem tecnocràcia i negacionisme, respectivament.

    La raó deixa de ser raó si passa a ser només una part, frontalment oposada a la desraó, en comptes de ser el tot que descobreix també la racionalitat darrera l’aparent irracionalitat. En aquest sentit, encara que no fos un poema de Hölderlin, i potser justament per això, anaven descaminades les crítiques a la banalitat, frivolitat i narcisisme de les persones que penjaven selfies a les xarxes socials mentre es vacunaven. És veritat que aquests són símptomes endèmics de la nostra societat, però no ho és menys que la ciència necessita qui la defensi. I si volem convèncer als qui la neguen no només necessitem fets i raons, sinó també una mística popular i alegre.

  • Creen un nou test de detecció de càncer d’endometri que es pot fer a casa

    El càncer d’endometri és un dels més freqüents entre les dones, afecta més de 400.000 dones l’any mundialment. Actualment, els mètodes de diagnòstic són molt invasius i dolorosos, majoritàriament a través de biòpsies de l’endometri. Un retard en el diagnòstic obliga a utilitzar tractaments més agressius i disminueix significativament la supervivència de les pacients.

    Ara, investigadors de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), i la Universitat d’Innsbruck a Àustria han dissenyat i provat un nou sistema no invasiu i d’automostra que podria avançar un any el diagnòstic del càncer d’endometri.

    Consisteix en un test epigenètic que mesura el nivell de metilació de dos gens concrets en mostres de citologies de cèrvix. Les metilacions son modificacions de l’ADN que permeten activar o inactivar l’expressió de gens. Les mostres es poden obtenir a través de lleugers raspats del coll de l’úter a la consulta, o a través d’un petit dispositiu similar a un tampó que la pacient pot utilitzar a casa seva.

    Els resultats, publicats a la revista Journal of Clinical Oncology, mostren que aquesta nova estratègia detecta entre el 90 i el 100% dels casos de càncer d’endometri. Segons Laura Costas, líder del projecte i investigadora principal del grup d’infeccions i càncer de l’Institut Català d’Oncologia i l’IDIBELL, seria factible utilitzar aquest mètode per a diagnosticar el càncer d’endometri en poblacions de risc.

    «Aquest test ha funcionat bé tant en les mostres que pren el personal mèdic a consulta com en automostres vaginals preses per la pacient a casa. Amb aquest nou sistema es pot reduir la pressió assistencial i la necessitat d’una derivació inicial a un especialista i contribuir, per tant, a un diagnòstic més ràpid», comenta Costas.

    L’estratègia creada pot ser molt beneficiosa en dos grups de risc: dones postmenopàusiques amb sagnat ginecològic, principal símptoma del càncer d’endometri; i, dones amb la síndrome de Lynch, una afectació genètica hereditària que predisposa a desenvolupar càncer. Els investigadors proposen realitzar estudis de cost-efectivitat i analitzar cohorts grans d’aquests grups de risc de càncer d’endometri abans d’implantar aquest nou mètode de diagnòstic.

    A més, l’estudi ha mostrat resultats molt esperançadors sobre la utilitat d’aquest mètode en la població general, fora de risc, ja que també ha permès identificar aquest càncer un any abans del seu diagnòstic. De cara al futur, s’estan fent proves per avaluar tests similars per el diagnòstic d’altres càncers ginecològics.

  • Els 10 articles més llegits a El Diari de la Sanitat

    Albert Planes: «En aquest moment, caldria valentia política per fer una gran reforma de l’atenció primària»

    Després de 33 anys exercint com a metge de família al consultori local de Sant Julià de Vilatorta (Osona), Albert Planes deixa la seva consulta. Parlem amb ell sobre la situació actual de l’atenció primària i l’impacte de la pandèmia en un sector que ja arrossega una situació crítica des de fa anys. Per Èlia Pons

    Hipòlit Pérez, de metge a ingressat a l’UCI

    Quan es va decretar l’estat d’alarma per la Covid-19 el 14 de març del 2020, el doctor Hipòlit Pérez es trobava a l’UCI de l’Hospital Germans Trias, on hi treballa des de fa prop de 30 anys i on és cap de la secció d’Intensius. L’estrès, la fatiga, la sobrecàrrega laboral, la manca de materials i el número de pacients que morien eren complicats de gestionar i, per això, quan a finals de mes es va començar a trobar malament va pensar que era fruit del cansament. Va haver d’ingressar a l’UCI pel coronavirus i va veure com el seu equip l’atenia amb la suavitat i la por de què potser no se’n sortiria. Per Ana Basanta

    La pandèmia aguditza els problemes de salut mental en els joves: “Aquest últim any ha estat un dels pitjors”

    L’Hospital Sant Joan de Déu ha atès un 47% més d’urgències de salut mental en el primer trimestre de 2021. Per Lina Borrell

    Pressionats per l’excel·lència: la carrera de Medicina emmalalteix els seus estudiants

    En aquest reportatge abordem la intensa pressió a la qual estan sotmesos els estudiants de Medicina al llarg dels seus estudis, fet que augmenta el risc que pateixin problemes de salut mental. Segons un estudi realitzat entre més de 5.000 estudiants de tot Espanya, un 41% dels alumnes presenten símptomes de depressió i un 11% idees suïcides. Davant aquestes dades, cinc facultats de Medicina catalanes han engegat un programa pilot per detectar problemes de salut mental a les aules. Per Èlia Pons

    Què en fem del llegat sanitari de qui es jubila?

    En els pròxims cinc anys es jubilaran 6.000 metges a Catalunya, un 20% dels actuals col·legiats. Molts s’enduran amb ells un bagatge que el sistema es deixa perdre. Els mateixos professionals de la sanitat veuen en l’experiència dels veterans un potencial, un ‘saber fer’ que no s’hauria de menysprear ni desaprofitar. Per Carme Escales

    La infermera Ester Arimon visualitza la fatiga per compassió

    La infermera del Clínic Ester Arimon ha elaborat una tesi sobre la fatiga per compassió en què exposa el patiment dels professionals que estan en contacte amb la mort i amb les males notícies. Visibilitzar aquesta realitat i dotar els sanitaris d’eines de gestió emocional per no emportar-se els traumes a casa és una assignatura pendent a la qual se li ha prestat més atenció en temps de Covid, però que existeix des de molt abans. Per Ana Basanta

    Meritxell Sánchez-Amat: «Cal reivindicar l’atenció primària, perquè sense ella no hi ha sanitat pública»

    Parlem amb Meritxell Sánchez-Amat, presidenta del FoCAP, sobre la situació actual a l’atenció primària, en un moment on l’allau de burocràcia ha posat en tensió el primer nivell assistencial. Per Èlia Pons

    Ivana Gallardo i Assumpta Ruiz, infermeres inesperades a l’hotel salut

    La Ivana Gallardo encara no era infermera quan es va declarar la pandèmia de la Covid-19 i l’Assumpta Ruiz, ja jubilada, feia gairebé quaranta anys que en coneixia l’ofici. Persones com elles van treballar amb intensitat i amb professionals en actiu a un dels anomenats hotel salut, com el Rafaelhoteles de Badalona, que quasi es va muntar de la nit al dia per descongestionar l’Hospital Germans Trias i Pujol. Per Ana Basanta

    Viure amb un trastorn de conducta alimentària: «Jo no era conscient de la meva malaltia»

    La pandèmia de la Covid ha disparat els casos de trastorns de la conducta alimentària (TCA), que es calcula que han augmentat en un 20%. La crisi sanitària també ha fet empitjorar els casos que ja existien, que sumen uns 400.000 a tota Espanya, la majoria en adolescents. Per Èlia Pons

    Lluïsa Brull: «La manca d’infermeres no se soluciona només augmentant les places a les universitats, sinó millorant les condicions laborals»

    Parlem amb Lluïsa Brull, presidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA), amb motiu del Dia Internacional de les Infermeres. Per Èlia Pons

  • Josep Cabayol i Virallonga, el periodisme com a revolta personal

    En el decurs de la seva vida professional, s’haurà hagut d’enfrontar al pensament únic, a la veritat única, als marcs d’interpretació immutables sobre què som i cap on anem. Fins i tot jubilat, no el deixaran dir allò que pensa si el que qüestiona és el capitalisme i la necessitat que té el sistema econòmic de créixer per reproduir-se.

    Estabilitzades, però, les seves publicacions (dades, estudis, reflexions, pensament crític, debat democràtic) a Catalunya Plural, és moment de reconèixer el seu saber adquirit amb el mestratge de científics que l’han ensenyat i acompanyat als programes de ràdio, articles, informes (Marta Rivera, Javier Martín Vide, Francisco Doblas, Marc Prohom, Antonio Turiel, Ferran Puig Vilar, Daniela del Bene, Jordi Solé, Gabriel Borràs, Robert Savé, Jordi Serra Cobo, Olga Margalef, Joan Benach, Itziar González Virós, Antoni Segura, Màrius Martínez, Mònica Vargas, Miguel Pajares, Frederic Pahisa i divulgadors com om la Neus Casajuana, en Siscu Baiges, l’Entic Feliu i la Trini Cuesta, o en Daniel Gómez Cañete), i a documentals dels quals ha estat director o productor executiu, com ara ‘La Plataforma‘ (dret a l’habitatge), ‘La Salut el Negoci de la Vida‘ (dret a la salut), ‘La Meva Pell‘ i ‘Descendents‘ (totes som iguals), i ‘50 graus‘ (crisi climàtica, de salut, alimentària, energètica, dret a migrar).

    Al desembre del 94, li encarreguen la posada en marxa, com a sotsdirector i cap de Redacció, dels Serveis Informatius de la futura COM Ràdio, que aleshores encara no té nom definitiu. Aquells 2 anys marcaran el seu futur. La xarxa d’emissores mai podrà ser el que li havien dit que seria perquè els polítics, tot i les paraules florides, mai van voler que ho fos (paraules buides). Ens al contrari, per empaitar objectius fundacionals fou reprès. Una història que a partir d’aleshores el perseguiria, per una causa o una altra, però en tots els casos de caràcter polític, en els anys següents.

    Cabayol torna a TVE com a redactor en Cap, i després de fer-li un vestit a mida (reportatges glorificadors) a la Infanta Cristina quan es casa, se n’adona que està fart d’aquest periodisme servil (i no es pot queixar perquè és ‘jefe’ per diners) que es fa fins i tot als mitjans públics pagats amb diners de totes.

    És aleshores quan decideix tornar als orígens, a Ràdio 4 (abans havia treballat a COPE Reus), on va començar de debò la seva carrera professional. Eren els començaments d’aquest segle XXI, i prefereix dirigir un programa fet a una emissora de poca audiència però on el deixin treballar, que no pas ‘ser usat i figurar’ a una televisió, quasi sempre impersonal i distant.

    Això sí, l’any 2002, quan retorna a R4, porta a la cartera temes que darrerament ha estudiat, no habituals en els programes tipus de les ràdios oficials, que vol exposar i compartir amb els oients: educació, medi ambient, energia, internet, solidaritat, política, aquest món no és l’únic possible.

    Només engegar ‘Gent de Món’ el setembre de 2001, es troba amb els atemptats del dia 11/9/01. La gravetat dels fets i les seves repercussions, li canvien els plans. Malgrat les guerres, però, no deixa de parlar de la Pau com a mètode per a resoldre-la.

    I aprèn, perquè sap que es quedarà sense programa. Així fou. Haurà d’esperar una temporada fent esports.

    Finalment, serà temps de fer l”Agenda’, situant l’energia, el medi ambient, la salut planetària i la solidaritat (totes som iguals), com els espais estrella que es covertiran en els eixos d’investigació que farciran els treballs periodístics de Cabayol un cop jubilat.

    Fins a la seva jubilació, però, serà víctima de tota mena d’entrebancs i paranys posats per ‘dirigents professionals’ dedicats a entorpir la feina de periodistes que no es creuen la cosmovisió oficial i obren l’audiència a pensar a través d’un altre marc interpretatiu.

    Llegeix, aquí, el seu darrer article. Pots llegir també l’entrevista que li vam realitzar en ocasió del seu documental «50°C», així com accedir a l’hemeroteca dels seus articles a CatalunyaPlural.

    Article original publicat a SICOM

  • Dol per la mort de Jordi Mancebo, cap de Medicina Intensiva de l’Hospital de Sant Pau

    La comunitat sanitària està de dol per la mort de Jordi Mancebo Cortes, cap de Medicina Intensiva de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. El doctor era considerat un referent dins la seva especialitat mèdica i els seus companys han destacat a les xarxes socials el seu compromís amb la sanitat pública i la seva capacitat de lideratge i empatia. Durant els moments més durs de la pandèmia va ser una de les veus que va ajudar més a comprendre la magnitud de la nova malaltia.

    Jordi Mancebo va morir dissabte a 64 anys per una malaltia oncològica, segons van informar des del centre hospitalari. En un missatge al seu Twitter, l’hospital de Sant Pau destacava Mancebo com «tot un exemple d’excel·lència mèdica».

    El College des Enseignants de Medicine Intensive Reanimation (CEIR), de París, han escrit a les xarxes que «La reanimació perd un dels seus membres més dinàmics i càlids. Metge, investigador, professor, Jordi Mancebo ha marcat molts alumnes i col·legues que han tingut la sort de conèixer-lo de prop. Molts de nosaltres perdem un amic».
    Aquest mateix any, la Sociedad Española de Medicina i l’European Society Intensive Care Medicine havien fet Jordi Mancebo membre honorífic.

    Jordi Mancebo s’havia llicenciat en Medicina i Cirurgia a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1980, i un any després va entrar a l’Hospital de Sant Pau on va fer la seva especialitat com a metge intensivista. Des d’aleshores, havia ocupat diferents càrrecs directius, i des de l’any 2009 era el responsable de Medicina Intensiva.

    En la seva memòria recuperem un reportatge publicat en els pitjors moments de la pandèmia i on Jordi Mancebo explica com els vivien des de la UCI de Sant Pau.