Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Trencar el tabú per millorar l’acompanyament a persones en risc de suïcidi

    Tot i que existeixen un nombre reduït d’estudis sobre l’impacte de la conducta suïcida en els familiars i cuidadors directes, trobem algunes aproximacions en l’estudi ‘El estigma del suicidio vivencias de pacientes y familiares con intentos de autolisis’ (Universitat Rovira i Virgili; 2011) on es conclou que la vivència de l’intent de suïcidi comporta l’acceptació de la malaltia tant per part del pacient com del familiar, produint un canvi en la imatge personal, familiar i social. A més, l’estigma, en relació amb els propòsits de suïcidi, fa augmentar el sofriment individual i familiar, dificulta l’ús oportú dels serveis de salut, la cerca d’ajuda i, per tant, l’evolució del procés.

    Per tant, és evident que els membres de la família i altres cuidadors són grans impactats d’aquesta problemàtica, però alhora són actors principals en la prevenció del suïcidi i tenen un paper clau en el procés de recuperació del seu familiar. Arran de les atencions i els grups de suport que portem a terme, amb les persones que conviuen amb un familiar amb conducta suïcida, identifiquem principalment quatre necessitats no satisfetes: tenir suport pràctic (a través de consells); sentir-se reconegut i inclosos en la teràpia i l’acompanyament; tenir algú a qui recórrer, i consistència del suport per part de la xarxa de professionals amb els quals havia estat en contacte.

    Segons l’OMS, el suport familiar és un dels factors de protecció principals en la conducta suïcida, de la mateixa manera que pertànyer a una família amb alts nivells d’hostilitat esdevé un factor de risc molt important. Quan una persona detecta en el seu familiar una o més senyals d’alerta o pensa que el seu familiar es troba en una situació potencial de risc suïcida, haurà de posar en marxa diferents estratègies que esdevindran claus en la prevenció.

    Per tant, creiem fonamental la coordinació entre les institucions de forma transversal (salut, educació, habitatge, igualtat, seguretat, etc.) i la xarxa associativa per donar recursos de suport basats en la proximitat i l’experiència, ja sigui en la prevenció (acompanyament) o postvenció (dol) del suïcidi, amb l’objectiu de reduir-ne la mortalitat. Treballant en xarxa entre l’administració pública, les entitats i les organitzacions privades, hem d’assegurar la continuïtat assistencial per donar el suport necessari en els moments de patiment emocional abans que pugui derivar en una situació de risc per la persona.

  • Menys naixements que mai

    L’any 2008, a Catalunya van néixer 89.024 criatures. A partir d’aquell any, la natalitat ha anat disminuint cada any. El 2014, ja eren 71.000 els naixements. Del 2016 al 2017 varen baixar un 3%; al 2018, un 4,8%, i al 2019, un 3,1%. El 2020, l’any que arriba la Covid, es va arribar a acumular un descens dels naixements del 5% respecte a l’any anterior i, entre el 2020 i el 2021 la natalitat es va estabilitzar una mica, davallant només un 1,3%.

    Segons les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), l’any passat varen néixer 57.704 criatures. Això representa un 1,3% menys que l’any 2020, i un 6,2% menys que la quantitat de nascuts l’any 2019. La taxa de fecunditat dels catalans ha passat d’una mitjana de 3,3 fills l’any 1980 a l’1,2 que indiquen les dades del 2021, passant pel 2,4 de mitjana de fills per dona registrat l’any 2010.

    L’Hospital de Sant Joan de Déu i la Maternitat de l’Hospital Clínic, els dos centres de maternitat públics més grans van registrar entre el 2013 i el 2021 un descens del 8,6% de naixements. Al Sant Joan de Déu varen passar dels 3950 del 2020 als 3441 al 2021 (un 12,9% menys). Mentre que a la Maternitat de l’Hospital Clínic varen néixer 3245 criatures el 2020 i 3134, al 2021 (un 3,4% menys). “Aquest any ja ho estem notant també, com ha continuat el descens. Al nostre hospital -Sant Joan de Déu- sempre creixíem una mica, perquè és un centre de referència on es deriven casos de parts que es poden complicar o embarassos de més risc, com poden ser, per exemple, els de les dones més grans, que cada cop són més i són més susceptibles a complicar-se més-. En canvi, durant el primer semestre d’aquest 2022 hem tingut un 10% menys de parts”, declara Lola Gómez Roig, cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, un important indicador de naixements, com a hospital de referència a Catalunya en nombre de parts assistits.

    Des del Departament de Salut assenyalen que als hospitals públics de Catalunya s’atenen al voltant de 45.000 naixements a l’any (2015: 49.505 naixements; 2021: 42.562 naixements). I detallen que els hospitals del Sistema Integral de Salut, on hi ha 43 hospitals amb servei de maternitat, s’organitzen per nivells d’atenció a la complexitat. Així, les dones són ateses al lloc adequat segons el tipus d’embaràs que tenen, que pot ser des d’un embaràs normal fins a un embaràs d’alt risc.

    Del total de naixements registrats a l’Idescat a Catalunya l’any 2021, segons dades de Salut, “el 62.90% corresponen a dones de 30 a 39 anys i el 10.26%, a dones de 40 o més anys d’edat”. La mateixa font també destaca que “l’edat en el part és un factor important que determina el tipus de risc, i que es pot associar a d’altres factors que poden incrementar la complexitat de l’atenció al naixement”.

    Reproducció assistida

    Segons les estimacions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), 2021 va ser l’any en què es van registrar el menor nombre de naixements a Espanya des que es comptabilitzen. Dels 338.532 nascuts, un 0,6% menys que el 2020, un 9% de les criatures van arribar gràcies a un tractament de fertilitat, i l’edat mitjana de les mares va ser de 39 anys.

    Segons l’informe fet públic aquest any per l’ONU sobre Perspectives de població mundial, l’any passat, l’índex mitjà de la fertilitat al món ha estat 2,3 naixements per dona, quan l’any 1950 aquest índex era el 5. I el 2050 preveuen que se situarà en el 2,1.

    Proves de fertilitat en un laboratori / iStock

    Tal com explica el president de la Societat Espanyola de Fertilitat, Juan José Espinós, tenint en compte que l’edat de màxima fertilitat de la dona se situa entre els 20 i els 30 anys. A partir dels 30 comença a baixar la fertilitat, i a partir dels 35 acostumen a iniciar-se els problemes de reproducció. Tot i que la franja ideal per a quedar embarassada, regint-nos pel criteri de qualitat dels seus ovòcits, dels 20 als 30, la majoria de dones en aquesta edat no planifiquen encara la seva maternitat avui dia, per la qual cosa, preservar els seus òvuls entre els 30 i els 35 seria el més recomanable si en un futur es vol activar el projecte reproductiu.

    Però no només que les dones tinguin més edat té a veure amb que hi hagi més dificultat per a la concepció. Les investigacions i estudis clínics apunten també els factors ambientals que contribueixen molt a la progressiva reducció de la reserva ovàrica. La contaminació atmosfèrica, per exemple, afecta tant la fertilitat de les dones com la dels homes. També el consum de tabac i d’alcohol, trastorns de l’alimentació, com l’anorèxia, així com determinats tractaments amb corticoides o quimioteràpia.

    En realitat, la població mundial creix gràcies a la davallada de les mortalitats. L’expectativa de vida l’any 2019 ja era de 72,8 anys, gairebé 9 anys més que el 1990. I s’espera que el 2050, la mitjana global d’aquesta expectativa de via se situï en els 77,2 anys.

    El mateix informe de l’ONU sobre expectatives demogràfiques al món també apunta que més de la meitat de l’augment de població projectat a nivell global, fins al 2050, es concentrarà només en vuit països: la República Dominicana del Congo, Egipte, Etiòpia, Índia, Nigèria, Pakistan, les Filipines, la República Unida de Tanzània. També assenyalen que l’Índia podria superar la Xina com a país amb més població, ja l’any que ve.

    Precarietat econòmica i incertesa

    La manca de perspectives sòlides sobre el futur laboral de les futures mares, i parelles, explica, en part, que la maternitat –paternitat- es descarti com a prioritat de vida en una extensa franja d’edat, justament la que coincideix amb més i millors possibilitats de fecunditat natural en el cos de la dona.

    I, tal com exposa la cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Lola Gómez Roig, un dels altres factors que frenen els naixements és que “als països mediterranis, en general, les polítiques de suport a la maternitat són molt menors respecte a les d’altres països”. També –introdueix la ginecòloga- el canvi social té molt de pes en aquesta qüestió. “La dona s’empodera, tria les seves prioritats, i entre aquestes destaca la seva carrera i autonomia econòmica, abans de plantejar-se tenir el primer fill”. I –afegeix- “tot i que som una societat més sana, que fa més esport i porta una millor alimentació, l’envelliment de la dona quan té el primer fill porta a embarassos de més risc, perquè la dona pot ser que ja tingui o sigui més vulnerable a patir patologies com hipertensió o diabetis”.

    “La crisi mundial, el canvi climàtic, preguntar-se quin món es deixarà als fills, també desmotiva molt les possibles mares”, puntualitza Lola Gómez Roig. Sense oblidar igualment que “la covid no ha ajudat tampoc. Infeccions, guerres i canvi climàtic creen molta incertesa i inseguretat a l’hora de plantejar-se ser mares. I s’ha de comptar també amb el canvi de model de família en la nostra societat. No sempre es vol una parella estable, o bé costa molt de tenir –a la vista de tantes separacions- i la dona amb tot això va endarrerint la seva maternitat”.

    Precarietat laboral i incertesa

    Des del Grup de Treball de Psicologia Perinatal del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, la seva coordinadora, Mireia Lanaspa, psicòloga general sanitària, subratlla també que la desmotivació de moltes possibles maternitats té molt a veure amb la manca de prestacions socials. “Les 16 setmanes de permís actual de maternitat està congelat des del 1989. I les setmanes dels pares –als qui costa encara molt agafar-les- no són transferibles a la mare. A més, moltes mares no poden comptar amb aquesta prestació, perquè no treballen. El 35% de les dones no poden accedir al permís perquè no compleixen amb els requisits de cotització. La precarietat laboral de les dones és molt més gran que la dels homes. La taxa de desocupació és més alta. Davant de la manca de seguretat i d’estabilitat, fins que no es poden permetre ser mares, arriben ja als 35 anys”, exposa. “Entre fer la carrera, especialitzar-se, trobar feina i plantejar-se tenir un infant poden passar molts anys, i, segons quines feines tenen, no tenen ni temps de plantejar-s’ho”.

    / Istock

    La psicòloga també recorda que la discriminació a les dones en l’àmbit laboral, per la qüestió maternal encara és present. “En moltes entrevistes de feina encara es pregunta si es vol ser mare o si es tenen fills i molts contractes no es renoven per aquest motiu, però queda camuflat”. Aquesta inseguretat i precarietat, a més, no desapareixen quan les dones ja estan embarassades, la qual cosa fa créixer el risc dels problemes de salut mental durant la gestació i en el postpart.

    Precisament per això Lanaspa posa el focus en la necessitat “d’atendre la dona embarassada des de la gestació fins al postpart, perquè en un de cada cinc d’aquests casos es pot desenvolupar un trastorn mental. Depressió i ansietat, sobretot. I si prèviament hi ha ja un trastorn mental, és la gestació i postpart són moments de gran vulnerabilitat que n’incrementa el risc, fa possible que es desencadenin episodis de trastorn, i no allò que des de fora s’acostuma a veure de la maternitat com un moment dolç”, puntualitza l’especialista. Tot el seu grup –uns 60 professionals de la psicologia- estan especialitzades en acompanyar tot el procés, des que una dona vol ser mare, naturalment o amb tractament de fertilitat, quan desisteixen perquè no ho aconsegueixen, el dol perinatal… Treballen tot allò del que no es parla de l’embaràs, com la violència obstètrica en un embaràs que potser fa que una dona no vulgui tenir més fills”. I la Mireia Lanaspa també precisa que en la primera infància tenir cura tant de la mare com de l’infant són una part molt necessària per a la prevenció de possibles trastorns mentals. “Actualment estem veient molt més aviat trastorns que abans no vèiem fins a l’adolescència”, declara. Per això, ella també remarca que és un tema de corresponsabilitat social i deixar d’infravalorar les cures a les persones i la criança, que a la nostra societat són invisibles i no remunerades”.

    De fet, els trastorns mentals perinatals (TMP) han estat destacats, en els darrers anys, com un important problema de salut pública, per l’impacte que tenen sobre la salut i qualitat de vida de les dones i dels seus fills i filles a curt i llarg termini i s’ha assenyalat la necessitat urgent de millorar-ne la detecció, prevenció i tractament especialitzat.

    En aquest sentit, des del Departament de Salut, expliquen que s’ha impulsat la incorporació de les darreres recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut per a una experiència positiva durant l’atenció al naixement amb diferents protocols. El Protocol de seguiment de l’embaràs a Catalunya i el Protocol per a l’atenció i acompanyament al naixement, a més de la darrera evidència científica que inclouen les darreres recomanacions de l’OMS per a les cures intrapart  per a una experiència positiva del naixement, així com d’altres adaptades al nostre context que són fruit d’un treball de consens junt amb societats científiques i associacions de dones.

    A Barcelona, l’Hospital Clínic ha consolidat ja el seu dispositiu de salut mental perinatal amb la posada en marxa fa quatre anys de l’Hospital de Dia Mare-Bebè (HDMB), liderat per la psiquiatra de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l’Hospital Clínic, Alba Roca. Nascut sota la coordinació de la Dra. Lluïsa Garcia-Esteve, psiquiatra del Clínic-IDIBAPS, va ser el primer hospital d’aquestes característiques de tot l’Estat. El 50% de les mares ateses tenia un episodi depressiu major. El centre ofereix atenció integral que aconsegueix la contenció de conductes de risc i permet detectar i intervenir sobre les dificultats en les cures i vincle amb els nadons.

  • El malson del dolor cervical

    Ara que hem reprès de ple l’activitat laboral, deixant enrere el descans de les vacances, tornem a la cadira de treball i a les postures que condicionen la resposta de les nostres cervicals, per bé o per mal. Molts dels dolors que reverberen al darrere del coll o als costats tenen a veure, senzillament, amb seure malament o repetir gestos en una mala posició que tensa músculs i lligaments o força vèrtebres de manera innecessària. També, però, poden tenir el seu origen en traumatismes, lesions o desgast ossi.

    Les cervicals són les primeres set vèrtebres de la nostra columna, les que sostenen el pes del cap. I en elles es concentra, a més, un enorme compromís amb el moviment. Són les vèrtebres que més movem al llarg del dia. En concret, les que ocupen el número 5 (C-5) i 7 (C-7) són les que més pateixen aquests moviments. Respondre amb un sí o un no sense parlar, ho podem fer amb aquesta delicada part del cos, tan sols movent el cap i, amb ell, el coll i la part cervical. La columna vertebral conté i protegeix la medul·la espinal. És essencial perquè a través d’ella es controlen gran part de les funcions del cos i les activitats sensorials. Per això, les lesions o petits traumatismes a la regió cervical poden ocasionar emergències mèdiques de gran importància i gravetat.

    Després del mal de cap (cefalea), i del dolor lumbar, la cervicàlgia, que és el dolor a la zona cervical, és la tercera queixa més comuna de dolor en la consulta mèdica. És una afectació que pot arribar per múltiples factors. “El dolor cervical pot tenir un component artròsic degeneratiu, purament ossi. Però pot ser també degut a la compressió radicular d’algun nervi discal, o per una hèrnia”, descriu el doctor Antonio Montes, que presideix la Societat Catalana del Dolor i és el cap de secció de la Unitat del Dolor de l’Hospital del Mar de Barcelona.

    I són totes les afectacions més severes, com les que anomena Montes, les que cal descartar primer davant d’un dolor cervical persistent més enllà d’unes setmanes de molèstia continuada i intensa. Sobretot si el dolor irradia, arriba a sentir-se també al braç. Però en el fons, moltes vegades –també diu l’especialista- encara que hi pugui haver una patologia major, com és una hèrnia, hi ha bàsicament també un component muscular al darrere de dolors cervicals que deriven en una síndrome de dolor miofascial, aquell que es dona amb intensitat en una regió muscular. Contractures mantingudes resultat de moviments bruscos o mals gestos poden ser-ne la causa. Però la cervicàlgia també té factors de risc de caràcter psicològic com és ara un estat tensional molt intens o de llarga durada, l’angoixa o la depressió. Són, a més, de gran importància, tal com s’afirma en un dels darrers estudis sobre els riscos del dolor cervical realitzats per BMC (Biomedcentral) als Estats Units, on aquest mal afectava, l’any 2019, 27 de cada 1000 persones.

    El tractament passa per una bona rehabilitació i fisioteràpia que -segons apunta el Dr. Montes- per anar bé hauria d’anar acompanyada també d’una bona reeducació postural. També recomanacions com ara fer servir una cadira ergonòmica a la feina, que és on s’acostumen a passar moltes hores del dia, sobretot en els treballs actuals. Per a la majoria de treballs, avui dia, l’ordinador és una de les  principals eines. Al marge de les hores dedicades a teclejar enfront de la pantalla, és important fer-ho amb les vèrtebres lumbars i l’esquena ben acomodades i rectes sobre el respatller de la cadira perquè la musculatura reposi en tot moment.

    Qualsevol mal gest pot passar factura. Mantenir les postures ergonòmiques correctes del coll al llarg del dia, en el treball, a casa i en dormir ajuda a evitar dolor o lesions en la zona cervical. I a més de la higiene postural, tonificar la musculatura del coll amb senzills exercicis suaus estiraments, també ens protegeix.

    Altres mesures, farmacològiques, com ara analgèsics, i també no farmacològiques, són les que principalment es recomanen per a tractar el dolor quan la causa és muscular. Poden incloure teràpia de làser, massatge, acupuntura, ioga, i teràpia aquàtica.

    Si bé la rehabilitació i fisioteràpia són les prescripcions mèdiques indicades per a fer desaparèixer o si més no rebaixar tot el possible el dolor cervical de raó muscular, quan el component té a veure amb el factor psicològic, a més del fisioterapeuta, que haurà d’ajudar a destensar manualment la musculació, el tractament psicològic també és necessari.

    Higiene postural

    Ser conscients d’allò que ens va malament o del que, al contrari, ens ajuda a preservar una bona posició de la columna vertebral, evitant sobrecàrregues i tensió muscular, és a la base de la nostra prevenció de dolor cervical.

    En l’origen de les patologies cervicals trobem la pròpia mobilitat del coll i les postures que el sobrecarreguen. Són postures o moviments quotidians que duem a terme la majoria de vegades sense pensar si són les més convenients per a evitar la repercussió negativa sobre les cervicals. Aprendre a posicionar bé la nostra columna, com a eix principal del nostre cos, és la base d’una bona prevenció. S’anomena higiene postural a tot un seguit de pautes, consells per ajudar que les articulacions, músculs i òrgans de l’organisme no pateixin i, per tant, no acumulin gens ni mica de tensió. Detalls tan aparentment insignificants com és portar unes ulleres ben graduades fa que no hàgim de forçar la musculatura del coll acostant-nos més del que cal al document que hem de llegir.

    El dolor en intentar girar el coll cap a un costat o un altre o cap amunt o a baix, la limitació del seu moviment, fins i tot marejos i mal de cap són els símptomes més freqüents en una cervicàlgia. El típic torticoli pot aparèixer immediatament després d’haver estat parlant per telèfon en una posició en què els músculs del coll siguin forçats durant un període de temps prolongat, i tot per una mala postura, com és aguantar el telèfon sostenint-lo entre el cap i l’espatlla, amb el coll totalment decantat, mentre continuem teclejant en l’ordinador o fent qualsevol altra activitat amb les mans, en lloc d’utilitzar una d’elles per a sostenir el telèfon i evitar-li el sobreesforç de càrrega a la musculatura del coll.

    Prevenció

    El Consorci Sanitari de Terrassa comparteix a la seva web una sèrie de postures i moviments que sacrifiquen el nostre benestar, i com fer el mateix evitant sobrecàrregues. Amb senzills dibuixos que il·lustren situacions de la nostra vida diària, mostren les posicions adequades per evitar males postures i, en conseqüència, dolors futurs.

    Una contractura o torticoli pot ser lleu o més complexa segons el gest que l’hagi causat i l temps en el qual ha perdurat el sobreesforç muscular. Normalment, desapareix al cap d’un o dos dies. Quan el dolor persisteix més de tres dies i, sobretot si és un dolor irradiat cap als braços, o s’acompanya de pèrdua de força o sensibilitat en les extremitats cal consultar al metge de capçalera.

    El tractament de fisioteràpia parteix del diagnòstic mèdic. Depenent de l’origen, la causa del dolor o contractura, es realitzaran unes pràctiques o unes altres. Sempre en funció del diagnòstic, la gamma de tractaments més habituals comprèn: medis físics, suport de tècniques mecàniques i accions manuals del fisioterapeuta. Aplicar calor sobre la zona o electroteràpia, a partir d’aparells que emeten impulsos elèctrics que poden acompanyar-se també d’aplicació lumínica és part dels medis físics que s’utilitzen. Per suport mecànic s’entenen les traccions cervicals que, sota uns paràmetres definits, el pacient se sotmet a traccions controlades que vagin destensant les articulacions de les vèrtebres.

    La massoteràpia, els massatges són mobilitzacions acompanyades de la vèrtebra i les seves estructures adjacents: espatlles i braços. Són traccions manuals que realitza el fisioterapeuta. Aquestes es poden acompanyar de cinesiteràpia, tècniques basades en el moviment, que pot ser passiu o actiu, acompanyades o realitzades pel propi pacient, per a recuperar-se d’una lesió o disfunció.

    Si hi ha o no un coixí més indicat per al descans de les nostres cervicals, els especialistes no ho indiquen. Però sí que cal sentir que la musculatura del coll reposa mentre dormim i que no sentim dolor en la zona, ni recolzats, ni en aixecar-nos.

  • Repensar el cribratge del càncer de mama, és el moment?

    Als anys 90 es va implantar als països occidentals el programa de cribratge del càncer de mama amb la intenció de reduir la mortalitat per aquest tipus de càncer, el més freqüent entre les dones. El programa forma part de la cartera de serveis del nostre Sistema Nacional de Salut, que en la majoria de comunitats autònomes s’ofereix cada dos anys a les dones d’entre 50 i 69 anys. La prova utilitzada era, i és encara, la mamografia, una prova de raig X que dona imatges del teixit mamari i indica amb certa precisió la presència de teixit anòmal. El programa es basa en el raonament que amb el diagnòstic precoç, és a dir, abans que la dona pugui detectar el nòdul o es presentin altres signes de la malaltia, es pot abordar el tractament en fases inicials i evitar el progrés del tumor.

    Això que sembla tan senzill en realitat no ho és tant, perquè ni les proves d’imatge són infal·libles, ni el càncer de mama -com la resta de càncers- té un desenvolupament lineal ni homogeni, impossible de predir avui en dia en el moment de la primera sospita. Els principals entrebancs amb què es troba el cribratge són els falsos positius i el sobrediagnòstic/sobretractament.

    Es coneixen com a falsos positius aquelles anomalies detectades que acaben per no ser càncer, però que obliguen a fer l’estudi amb més proves per esbrinar la naturalesa de l’alteració, procés que sotmet les dones a un període d’angoixa i incertesa i proves en el fons innecessàries.

    Cada vegada se sap més de l’evolució dels tumors, i s’ha vist que no tots evolucionen igual. N’hi ha que creixen i generen malaltia de manera molt ràpida i n’hi ha d’altres que creixen tan lentament que mai donaran problemes, o fins i tot s’estabilitzen i no creixen més. Per a aquests tipus de tumor la detecció precoç no representa cap benefici i, en canvi, generarà exploracions i tractaments agressius innecessaris. És el que es coneix com a sobrediagnòstic, un assumpte que també s’estén a altres malalties. Aquest és un fenomen freqüent i ha arribat a ser un problema de salut pública, com afirmava Toni Dedeu, aleshores director de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS), en aquesta entrevista al Diari de la Sanitat. Dedeu apuntava que encara que es faci un diagnòstic correcte és irrellevant, bé perquè el tractament de la malaltia no està disponible, o perquè no és necessari o no és desitjat, i en canvi no és innocu perquè perjudica el pacient i origina costos innecessaris al sistema. El concepte de sobrediagnòstic és contraintuïtiu, perquè sembla que identificar una malaltia de manera precoç sempre és bo, però en molts casos no és així.

    Durant molt de temps es va assumir el cost dels falsos positius, el sobrediagnòstic i el sobretractament del càncer de mama perquè es considerava que aquest dany era inferior al benefici que s’obtenia en morts evitades. Però molt aviat es va disposar d’informació sobre els guanys i els perjudicis del cribratge d’aquest tumor que qüestionava la seva efectivitat global. Segons dades del Centre Cochrane Nordic difoses el 2008, es necessitava que 2.000 dones s’examinessin durant 10 anys (és a dir, un total de 10.000 mamografies) per evitar una mort per càncer de mama. En aquest mateix grup, 10 dones sanes serien diagnosticades i tractades innecessàriament i 200 dones sanes rebrien una falsa alarma. Altres investigacions han confirmat que del conjunt de tumors diagnosticats i tractats, entre el 20 i el 30% no haurien donat mai símptomes ni haurien estat la causa de la mort. Aquestes dones han estat sotmeses a cirurgia i radioteràpia, han rebut fàrmacs durant anys i han vist truncada la seva vida per un diagnòstic superflu.

    Malgrat els molts dubtes manifestats per diferents investigadors, els programes de cribratge han continuat, majoritàriament, sense informar les dones dels pros i contres. Ans al contrari, es presenta com una actuació desitjable i es fan campanyes que utilitzen imatges i frases persuasives -si no culpabilitzadores per a les dones que es neguen a la mamografia- per afavorir el seguiment del programa. És més, en la medicina privada es promouen i practiquen mamografies a dones sanes d’edats inferiors als 50 anys, en la línia del «com més proves millor» i de la medicina com un bé de consum, sense proporcionar informació bàsica i veraç.

    Les preguntes estan formulades i persisteixen: Quins són realment els beneficis? I aquests, superen els danys?

    En els últims 25 anys la mortalitat per càncer de mama s’ha reduït pràcticament a la meitat, fet que s’atribueix a la millora dels tractaments més que no pas al diagnòstic precoç. «Les dones que han estat invitades al cribratge viuen més temps perquè totes les pacients amb càncer de mama viuen més, i perquè tenim millors fàrmacs, una quimioteràpia més efectiva i perquè ara tenim guies d’atenció al càncer, el que significa que el sistema sanitari reacciona més ràpidament del que feia una dècada», diu Henrik Stovring, autor d’un estudi fet a Noruega, publicat recentment. Aquest estudi, que analitza dades des del 1986 fins al 2016, posa més llum sobre l’equació benefici/risc dels programes de cribratge de càncer de mama. Els autors dedueixen que a causa de la disminució de la mortalitat per la millora dels tractaments, per cada mort que evita el cribratge es produeix el doble de sobrediagnòstics dels quals es produïen als anys 90.

    Sembla que ha arribat el moment de replantejar els programes de cribratge de càncer de mama, perquè els canvis de la seva efectivitat qüestionen la seva pertinença. Les autoritats sanitàries no s’han mostrat mai massa àgils a l’hora de fer-se enrere en un programa. Té la seva lògica; por a equivocar-se? Incomprensió de la població? Resistència dels professionals? Pressions dels fabricants de mamògrafs? Probablement tot té la seva part de causalitat. Però mentrestant, no es pot amagar la informació a les dones, no es pot continuar presentant el programa com inequívocament bo. Cal fer arribar la informació de manera clara i convidar les dones que prenguin les seves decisions de manera autònoma i madura, sense paternalismes, i en el marc d’incertesa que suposa tota intervenció sanitària. És un debat que ha d’arribar també des dels mitjans de comunicació, amb dades contrastades, amb reflexió, i que aquest diari i el Fòrum Català d’Atenció Primària van recollir fa cinc anys en una sèrie d’articles, amb motiu del Dia mundial contra el càncer de mama.

    En un món en el qual necessitem certeses que combatin les pors i ens facin sentir falsament segures, introduir el dubte és una pràctica sana i probablement ètica, perquè ens hi juguem molt.

    Al capdavall, és el dubte ben articulat el que sempre es presenta per enderrocar els miratges de la certesa. (Siri Husvedt)

  • La falta d’espais per a una correcta higiene menstrual fomenta l’absentisme escolar

    “¿A qué huelen las nubes?“, es preguntava fa uns anys una marca de compreses d’allò més coneguda. A un nodrit grup d’escoles i instituts de Sabadell… més aviat fan mala olor, aquests núvols. La Síndica de Greuges de Sabadell, Eva Abellan, ha estudiat el grau d’higiene menstrual dels lavabos de 33 escoles i instituts del municipi, i conclou que presenten deficiències greus, tals com manca de paper higiènic, papereres per dipositar compreses i tampons, sabó de mans per rentar-se i rentar la copa menstrual, etc. I aquestes mancances comporten que la meitat de les noies enquestades que han menstruat durant l’horari escolar hagi faltat algun dia al centre, “posant el risc el seu dret a l’educació”. L’estudi –d’àmbit local i en el qual han participat 1.133 alumnes, famílies i equips docents de 33 centres– s’ha compartit amb altres síndics d’arreu de Catalunya, i possiblement s’expandirà el seu àmbit d’anàlisi durant el curs actual.

    “El 65,5% de les alumnes se senten incòmodes o molt incòmodes a l’escola quan tenen la regla –assevera la síndica sabadellenca– perquè no poden higienitzar-se correctament”. Així, el 51% de les alumnes enquestades ha faltat a l’escola pel malestar derivat de la menstruació i, d’aquestes, un 65% afirma que s’han vist perjudicades per seguir correctament les classes o en el seu rendiment escolar.

    Gairebé el 50% de l’alumnat afirma que “en els lavabos del seus centres educatius hi falta o bé la tapa del vàter, o bé sabó, o bé paperera”. I més concretament, un 34% afirma que “els lavabos del seu centre educatiu no disposen de cap d’aquests tres elements”. També cal destacar que un 86,5% dels estudiants afirmen que “en alguna ocasió han trobat els lavabos tan bruts que no els han pogut fer servir”.

    “Prefereixen no fer ús dels lavabos escolars”

    Tots aquests factors, combinats, propicien que la meitat de les noies que han menstruat durant l’horari escolar hagi faltat algun dia al centre. A més, la manca d’espais d’higiene correctes “vulnera també el dret a la salut, ja que moltes afirmen que prefereixen no fer ús dels lavabos escolars i esperar a arribar a casa, davant la manca d’higiene d’aquests espais, amb els riscos per la salut que això comporta”.

    Segons Abellan, el fet que el sistema educatiu no proporcioni els espais físics adequats per a una correcta autocura de l’alumnat contribueix a “invisibilitzar la menstruació com a fet fisiològic de les dones i a donar el missatge a les alumnes que les seves necessitats no són importants, aprofundint en les desigualtats de gènere”. “La menstruació continua sent un tema tabú per moltes persones, tant alumnat com famílies”, assevera.

    Desconeixement de les famílies

    L’estudi també apunta “el gran desconeixement que les famílies tenen sobre com són els lavabos dels centres educatius i en quines condicions s’han d’higienitzar els seus fills i filles”. Un 21,5% de les famílies ignoren si el centre escolar té lavabos segregats, mentre que un 24,6% no saben si els lavabos disposen d’elements bàsics d’higiene, percentatge que augmenta al 43% en cas de famílies amb fills mascles. Un 51% de les famílies tampoc sap si l’escola disposa de compreses o elements semblants per les alumnes en cas que aquestes tinguin la regla.

    La investigació de la Síndica de Sabadell s’ha fet amb l’ajuda d’una estudiant del darrer curs de Sociologia de la UAB. Durant el curs passat, 2021-22, hi havia 5.083 alumnes de cicle superior de primària i 10.862 alumnes d’ESO a Sabadell. D’aquests, 611 alumnes han participat a l’estudi, la major part (565) de secundària. Es va enviar un qüestionari a totes les direccions de les escoles i instituts de Sabadell, tant públics com concertats. L’enquesta va estar activa des del 22 de febrer fins el 13 de març del 2022 i la van respondre 1.133 persones. D’aquestes, un 53,9% eren alumnes, un 35% famílies i, finalment, un 11,1% formava part del professorat. Dels 586 estudiants enquestats, el 84% eren dones.

  • Raina Telgemeier i la seva experiència amb l’ansietat durant la vida escolar

    Cada inici de curs acadèmic es pot convertir en una experiència fascinant o en un instrument de tortura, i el matís per estar en un costat o l’altre pot ser molt petit a vegades. Per als estudiants de secundària pot ser un còctel explosiu: canvi d’escola, nous amics, nous assetjadors, menjar, roba, professors, parlar en públic, treballs en grup, exàmens, deures, família, falta d’espai o els canvis en el cos són alguns dels temes que han de bregar els joves preadolescents i adolescents… aquí i a tot arreu.

    Raina Telgemeier és una autora nord-americana de novel·les gràfiques infantils i juvenils, que ha connectat amb aquests joves explicant la seva experiència personal en diverses obres (bé, en realitat, ha connectat amb els joves i els no tan joves). A Coraje (Guts, 2019), publicada en castellà per Ediciones Maeva, obra guanyadora entre d’altres de dos premis Eisner (a la millor publicació infantil i juvenil i al millor escriptor i il·lustrador), l’autora explica la seva experiència real amb l’ansietat, provocada inicialment per la seva emetofòbia (por desproporcionada a vomitar, una emoció desencadenada a partir d’una intoxicació alimentària que va tenir als nou anys), i que es va acabar agreujant amb atacs de pànic per tot l’estrès acumulat a l’escola.

    Ediciones Maeva. ‘Coraje’, de Raina Telgemeier

    Com si es pogués evitar l’estrès, com li va recomanar al seu dia la seva pediatra per evitar els mals de panxa. Telgemeier ens mostra la seva part més íntima (ella mateixa reconeix a les entrevistes que no sabia com dibuixar les seves «estades» al vàter o la por a les seves pròpies ventositats, per la vergonya que li suposava reconèixer-ho i plasmar-ho en el paper), amb un estil que facilita que el lector empatitzi amb el personatge, se senti identificat si és el cas, i acompanyi la protagonista (la mateixa autora), en el seu esdevenir quotidià entre la llar, l’institut, els metges i les visites al psicòleg. Comprenem els pensaments que la turmenten (la pregunta típica: «I sí…?»), i simpatitzem quan el personatge protagonista és honesta en la descripció del seu dia a dia i, especialment, quan descobreix que, al seu voltant, els seus amics i companys de classe també estan vivint la seva pròpia odissea particular, cadascun a la seva manera i per diferents motius.

    Parlar de manera tan oberta, real i reflexiva sobre la salut mental contribueix a eliminar l’estigma que pugui suposar i dona un instrument molt valuós per al lector, la família, els professors i els terapeutes. L’obra Coraje és un clar exemple del potencial pedagògic de les novel·les gràfiques i una palanca perquè els lectors es puguin veure reflectits i animar-los que expressin les seves inquietuds també dibuixant, cosa que l’autora ha treballat en els últims lustres a partir de les peticions que els feien arribar els joves lectors. Aquesta tasca es va concretar en un llibre publicat el mateix any que Coraje i que és una invitació a fer el teu propi diari personal dibuixat. Es tracta de l’obra Dibuja y ¡Sonríe! (Share your Smile, 2019), en què explica el seu procés de treball, com fer el guió, els esbossos, els dibuixos en llapis, etc., animant alhora a potenciar l’interès per l’experimentació a l’estil (no passa res si no saps dibuixar), i promovent la cultura en general i la lectura en particular. Ella mateixa reconeix la influència dels còmics a la seva infància en la formació del caràcter i la identitat personal.

    Ediciones Maeva. ¡Sonríe!, de Raina Telgemeier

    Coraje és en realitat la seva cinquena novel·la gràfica basada o inspirada en la pròpia vida. El fenomen de vendes va començar amb l’obra ¡Sonríe! (Smile, 2010), que li va donar l’any següent el seu primer premi Eisner a la millor publicació infantil, un dels més prestigiosos en l’àmbit internacional al sector (des de llavors, l’autora s’ha convertit en una autèntica acaparadora de reconeixements a escala internacional). ¡Sonríe! és la història de les tribulacions que va suposar a l’autora el trencament de dues dents frontals superiors en una fortuïta caiguda al carrer en la seva preadolescència, i inclou el relat dels procediments dentals que va suportar i tots els desafiaments socials que li va comportar el seu «nou» aspecte (sí, els companys de l’institut i els suposats amics poden ser molt cruels).

    L’obra és l’esdevenir de la jove en el dia a dia, per això les visites al dentista és el marc que serveix d’excusa per mostrar la relació amb les seves amigues, amb el noi que li agrada, les seves inquietuds sobre què es vol dedicar en el futur, la seva relació amb la família (ella és la més gran de tres germans, dues noies i el petit un home), o les vicissituds que suposa assistir a un ball (ja m’enteneu, que si no tinc acompanyant, que si porto un aparell a les dents, etc.). Les anècdotes de la festa del seu tretzè aniversari ens produeixen una sensació de tendresa (realment ho va haver de passar malament), i el seu periple ple de successos de tota mena no acabaria fins que realment va poder somriure completament amb les seves dents ja arreglades.

    Ediciones Maeva. ‘Drama’, de Raina Telgemeier

    ¡Sonríe! va estar a la llista dels més venuts durant gairebé 300 setmanes seguides al New York Times, cosa que la va catapultar a escala internacional, venent milions d’exemplars, fet que li ha permès dedicar-se exclusivament a les seves novel·les gràfiques a un ritme d’una cada dos anys, més o menys. La seva obra següent va ser Drama (Drama, 2012), que no era autobiogràfica, però recuperava en part la seva experiència personal a l’institut participant en obres de teatre. Aquí la protagonista no és la jove Rània, sinó Callie, que es converteix en responsable de l’escenografia a l’equip tècnic de l’obra de teatre de final de curs, i la veiem bregar amb tots els reptes que li van sorgint, els llibres que consulta per inspirar-se, les proves que realitza (es va entossudir que devia aparèixer un canó i que disparés al mig de l’escenari), el treball de construcció dels decorats (muntatge, pintura, etc.) i els maleïts horaris per poder arribar a tot.

    Però, sobretot, la veiem interactuar amb els amics, els companys de classe, amb els companys de l’obra de teatre, amb la família, amb els amors propis de l’edat, etc. I aquí és on apareix un altre dels valors que caracteritzen l’obra de Telgemeier: la representació i el respecte per la diversitat (ella mateixa explica a les entrevistes la importància en la seva vida dels seus amics afroamericans, mexicans o d’ascendència asiàtica). Però Drama es recordarà especialment per mostrar de manera natural com dos joves reconeixen socialment que són gais, deixant una pàtina del que comporta, tant per a ells com per a la seva família com per als que decideixen no reconèixer-ho pel que pugui passar. El sentiment de no encaixar i sentir-te malament amb tu mateix és una emoció universal que l’autora sap plasmar magistralment, cosa que dota d’un poder majúscul la lectura de les seves històries.

    Ediciones Maeva. Fantasmas, de Raina Telgemeier

    La seva següent obra va tornar a ser autobiogràfica i tenia molt a veure amb l’èxit de Sonríe!: tothom li preguntava per la seva relació amb la seva germana petita. D’aquí va sorgir Hermanas (Sisters, 2014), que mostra com es va reconciliar amb la seva germana petita en un llarg viatge en cotxe entre San Francisco i Colorado, mentre introdueix escenes del passat per entendre el conflicte típic entre germans, especialment si la casa on vius és petita (compartien la mateixa habitació els tres germans, per exemple). Va tornar a guanyar el premi Eisner a la millor publicació infantil i juvenil, i seguia a les llistes de les autores més venudes.

    I sí, va tornar a guanyar el premi Eisner amb la novel·la gràfica següent, la primera amb tocs de fantasia: Fantasmas (Ghosts, 2017). En aquest cas, la protagonista és Catrina (o Cat, com ella mateixa corregeix cada vegada que la presenten), i la història comença amb el viatge a la seva nova llar a la imaginària ciutat costanera de Badia de la Lluna (inspirada en la població real d’Half Moon Bay, a l’estat de Califòrnia), just abans de l’inici de curs i unes quantes setmanes abans de la celebració del Dia dels Morts a l’inici del mes de novembre. La primera nit després del cansament del viatge, de netejar i obrir caixes, van sopar a casa dels seus nous i cortesos veïns degustant el menjar exquisit de la cultura mexicana. L’autora expressava en una entrevista la seva intenció: «Tots, amb una mica de conversa i una mica d’empatia, podem descobrir que tenim molt en comú amb els nostres veïns, amb una cultura i tradicions diferents de les nostres».

    El motiu de la mudança a una ciutat costanera del Pacífic amb molta humitat i pocs dies de sol a l’any era degut a la malaltia de la seva germana petita, una nena inquieta i feliç que té fibrosi quística, i que la seva situació empitjora a l’arribada, deixant-la postrada al llit. Telgemeier descriu els símptomes que pateix i els diferents tractaments. De nou, moltes persones es podran sentir identificades en situar el focus en com la germana gran processa el dolor que suposa contemplar les limitacions de la seva germana petita i el fet que sigui una malaltia degenerativa, del sentiment de culpa i de la necessitat d’acompanyar-la en tot el possible. A més, la majestuositat del paisatge costaner es converteix en un personatge més, alimentant encara més l’emoció d’algunes vinyetes sense text que transpiren alegria, dolor, sorpresa i respecte, acompanyat d’un color (en aquesta ocasió, de Braden Lamb, que va seguir perfectament les indicacions de l’autora) ple de contrastos. I no, els fantasmes no són una al·legoria, són fantasmes reals, però això ho descobrireu quan llegiu la novel·la gràfica.

    Raina Telgemeier va ser una de les pioneres a apostar per les novel·les gràfiques infantils i juvenils, i ho va fer entre el 2006 i el 2008 publicant quatre obres que eren una adaptació d’una saga de novel·les de la qual ella mateixa havia estat una devoradora lectora: El club de las canguro (The Baby-Sitters Club) d’Ann M. Martin, publicades entre el 1986 i el 2000, i de la qual recentment s’ha estrenat una sèrie de televisió. L’obra adapta de forma molt digna les històries originals, representant la iniciativa de quatre joves de 12 anys de crear un model de negoci competitiu (fer de cangur), de com impulsen la innovació, la diferenciació, el pensament creatiu, la capacitat d´adaptació o la superació dels reptes amb què es van trobant.

    Però Telgemeier sempre havia tingut una vocació autobiogràfica, de fet, ja a l’escola dibuixava tires amb les vicissituds que li succeïen, inspirant-se en una obra que la va influir molt al seu moment i en tot el seu treball posterior: les tires de premsa de Para bien o para mal (For Better or For Worse, 1979-2008), de Lynn Johnston, on l’autora va mostrar amb humor el quefer d’una família tipus americana al llarg de gairebé tres dècades, respectant l’evolució dels personatges amb el pas del temps (no és habitual que els protagonistes d’un còmic creixin).

    ¡Sonríe! es va publicar inicialment a internet de forma gratuïta en forma de web-còmic, i va ser la mateixa editorial que li publicava els volums d’El club de las canguro la que li va proposar que pensés publicar-la en format de novel·la gràfica. La resta és història… no només és el que expliques, sinó com ho expliques. Ediciones Maeva ha publicat fins ara en castellà totes les obres de Raina Telgemeier, a la qual podeu seguir i interactuar amb ella a les seves xarxes socials: web, Twitter, Instagram i Facebook. Gaudiu amb la lectura… petits, mitjans i grans.

  • Obesitat: prejudicis i perjudicis

    El sobrepès i l’obesitat augmenten progressivament en les societats més desenvolupades. Parlem de sobrepès quan l’índex de massa corporal (IMC) d’una persona se situa entre els 25 i els 30 kg/m² i, d’obesitat, quan l’IMC supera els 30 kg/m². Tant el sobrepès com l’obesitat es calculen dividint el pes d’una persona en quilos pel quadrat de la seva talla en metres (kg/m²). Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya del 2021, en situació de sobrepès es troba el 35,3% de la població a Catalunya, de 18 a 74 anys. I un 14,8% de persones conviuen amb l’obesitat. Entre els menors de 19 anys, el 22,6% tenen sobrepès i l’11%, obesitat.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el sobrepès i l’obesitat com l’acumulació anormal o excessiva de greix que pot ser perjudicial per a la salut. Amb els nivells d’IMC, les cardiopaties, accidents cerebrovasculars, la diabetis, osteoartritis i diversos càncers, com el de mama, pròstata, fetge, ronyons o còlon poden donar-se amb més freqüència, així com la disminució de l’esperança de vida en persones amb sobrepès o bé obesitat. La genètica és una de les possibles causes o influències de l’obesitat. En una família amb antecedents de diabetis, probablement existirà un major risc d’obesitat en els descendents.

    Vides més sedentàries

    Feina i entreteniment, segrestats davant de les pantalles, ens han ubicat en unes vides molt sedentàries, però amb el nostre cervell programat per comptar sempre amb reserves energètiques. «El cos, evolutivament, prefereix menjar, perquè necessita assegurar reserves. També per això s’estima més els dolços i els greixos, els aliments rics en calories», explica el Marc Schneeberger, professor assistent de Fisiologia cel·lular i molecular a la Universitat Yale -Mc Cluskey Yale Scholar-, i a l’Institut Wu Tsai per a la Ment i el Cervell.

    Des d’aquest passat estiu, Schneeberger compta amb el seu propi laboratori d’investigació, on centra la seva recerca en l’obesitat. Concretament, aquest investigador català als Estats Units tracta d’esbrinar com el cervell controla els processos de despesa energètica i la ingesta d’aliments. La seva diana d’estudi ara és saber com les poblacions neuronals que controlen la gana comuniquen amb els vasos sanguinis del cervell, i com en situacions d’obesitat aquesta comunicació es desestabilitza. En definitiva, estudia què fa que el missatge del cos saciat no arribi a la consciència. És una línia d’investigació nova, un nou camp de treball, que és a més, un paradigma del funcionament del cervell en processos tan fonamentals per a l’organisme com és l’alimentació.

    Fa dos anys, en una altra recerca, aquest investigador fill de Lloret de Mar, de formació farmacèutic, va descobrir una proteïna d’un orgànul intracel·lular que forma part de la mitocòndria, i que és important per aquesta regulació de la gana. Són neurones que s’activen en situació de sacietat. La investigació, que va rebre el Premi Ramon Margalef, va donar lloc a la tesi doctoral de Marc Schneeberger a la Universitat de Barcelona. El treball va ser dirigit per Marc Claret, investigador principal del Grup de Recerca Control del Metabolisme de l’IDIBAPS, i codirigit pel catedràtic del Departament de Medicina de la UB Ramon Gomis.

    L’objectiu és anar identificant les diferents poblacions de neurones que controlen el que mengem i deixem de menjar. «Intentem desxifrar com funcionen les connexions neuronals», explica Schneeberger. «Manipulant el procés intracel·lular ja hem estat capaços de reduir el pes corporal en ratolins obesos».

    De fet, diverses farmacèutiques han aconseguit recentment fàrmacs, que són ara ja en fase tres d’estudis clínics, que redueixen el pes entre el 17 i el 20%, gràcies a la intervenció en aquests processos cerebrals. «Són mecanismes en els quals intervenen hormones, com la leptina, neurotransmissors, o pèptids, com GLP1 (vinculat a la nova línia de fàrmacs); que interaccionant amb els circuits neuronals responsables de controlar la sacietat, regulen el pes corporal», comenta l’investigador català establert als Estats Units.

    Estigma social

    Precisament per aquests mecanismes interns que no sempre funcionen bé, l’estigma social que culpabilitza les persones obeses o amb sobrepès no només és durament injust, sinó que contribueix a empitjorar l’autoestima i benestar emocional de qui conviu amb l’excés de pes. Una persona amb quilos de més corre el perill de «sentir-se menys vàlida i, per tant, menys mereixedora d’afecte, oportunitats o respecte», segons explica Amalia Gordóvil Merino, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    En veu de professionals de la psicologia com ella, la UOC deixa evidència dels subtils prejudicis contra els quilos de més, com ara associar sobrepès o obesitat al fracàs personal o al baix rendiment laboral. També expliquen que entre els problemes més freqüents en les víctimes del biaix de normativitat corporal hi ha l’ansietat, la depressió i els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). Però, tal com recalquen, socialment ens centrem molt més en les dades de l’excés de pes associades a la salut física i, en canvi, no hi ha tanta informació pel que fa a la salut mental.

    Discriminar i estigmatitzar significa també fer fora de la publicitat de les marques internacionals els cossos més voluminosos del que ens han acostumat a veure en les passarel·les de moda i anuncis de publicitat de tota mena de productes, articles i serveis. L’aposta de firmes com Decathlon, que integren totes les talles, no només en les seves botigues, sinó també en els seus anuncis, assenten una normalitat que històricament ha tingut un buit, essent així còmplices d’aquesta discriminació social a perfils amb més greix. Malgrat això, també hi ha qui, majoritàriament a les xarxes socials, expressa que mostrar cossos més grassos contribueix a fomentar l’obesitat.

    Tal com es precisa al Canal Salut, «l’estigmatització sobre el pes reforça la idea que l’obesitat és només una responsabilitat individual de la persona. Això fa que les persones amb obesitat sovint se sentin culpables de patir aquesta malaltia i no busquin l’atenció i el suport adequats i necessaris». I tot això té en l’adolescència l’etapa més crítica.

    També el portal d’informació sobre salut de la Generalitat, Canal Salut, recorda que l’obesitat té múltiples causes, entre les quals hi ha «la mateixa biologia humana, la genètica, i també determinants socials desfavorables, com l’habitatge, l’educació, el treball o el transport.

    La gana emocional

    La manca d’activitat física i l’alimentació, la manca de son i certes situacions i etapes de la vida hi poden tenir a veure també, així com els símptomes d’alguns trastorns de salut mental i els medicaments associats, que poden provocar augment de pes. I el màrqueting hi contribueix, com a responsable de la promoció d’aliments que tenen un vincle amb l’obesitat.

    La relació directa entre emocions i ingesta, i com els aliments, especialment aquells amb més calories, sacien no només la gana, sinó altres necessitats, més de caràcter emocional, és també determinant en l’augment de pes, però sobretot en les dificultats per aprimar-se. Remuntar l’ànim o calmar els nervis tenen en el menjar un aliat que el nostre cervell sap que funciona ràpidament.

    L’estudi Prefronto-cerebellar neuromodulation affects appetite in obesity, portat a terme per investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i les universitats de Harvard i Nova York, va evidenciar que la xarxa del cervell que està implicada en el que els neurocientífics anomenen control cognitiu exerceix un paper determinant en l’èxit o el fracàs a l’hora de complir l’objectiu de seguir una alimentació saludable o aconseguir el pes ideal amb una dieta. Com explica Diego Redolar-Ripoll, subdirector de recerca dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i un dels autors de l’estudi, «diferents regions cerebrals s’activen quan alguna cosa ens agrada, perquè representa un estímul que ens gratifica i activa el substrat nerviós del reforç».

    Tal com expressa Marta Calderero, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, les investigacions mostren que l’addicció als aliments altament apetibles es veu molt afectada per la impulsivitat i l’estat d’ànim. «L’estrès crònic pot afectar negativament el funcionament de l’eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenal, la qual cosa influeix en el comportament alimentari i augmenta el desig de consumir aliments molt apetibles», indica. Quan es consumeix aquest tipus d’aliments poc saludables «intentem regular el nostre malestar emocional», diu.

    Cirurgia bariàtrica

    Els riscos que comporta l’obesitat per a la salut han portat la Societat Espanyola d’Obesitat a alertar de la necessitat d’una major atenció i ser diagnosticada i tractada correctament per metges especialistes. En realitat, l’obesitat és considerada la malaltia més prevalent a Espanya en l’actualitat.

    El consum d’aliments més saludables i la pràctica d’exercici físic de manera habitual poden ajudar a prevenir tant l’excés de pes com l’obesitat. No obstant això, l’esforç que suposa a moltes persones un canvi de dieta i agafar l’hàbit de l’activitat física per deslliurar-se d’una gran quantitat de pes no sempre és assumible, especialment per a qui arrossega el sobrepès des de fa anys.

    Segons un estudi de la Societat Espanyola d’Obesitat (SEEDO), un 44% dels espanyols va incrementar el seu pes durant el confinament. Els especialistes del mateix organisme indiquen, sobre les dietes per aprimar-se, que «8 de cada 10 persones fracassen en l’intent de baixar de pes, i les investigacions mostren que no és només qüestió de força de voluntat, també cal tenir en compte el funcionament neuronal», tal com hem explicat.

    En el seu informe anual sobre la salut dels europeus, la farmacèutica STADA mostrava que la meitat dels adults espanyols, i el 38% dels enquestats que varen respondre des de Catalunya, havien intentat adoptar una dieta més saludable els darrers 12 mesos abans de ser entrevistats, i un 50% afirmava fer exercici cardiovascular. Les entrevistes es varen fer la primavera passada a 30.000 persones de 15 països.

    Quan parlem ja d’obesitat mòrbida, que és quan l’índex de massa corporal d’una persona és igual o superior als 40 kg/m², o de 35 kg/m² quan hi ha malalties associades, una de les possibilitats d’ajut és la cirurgia bariàtrica. Es recomana quan l’intent d’adequar-se a una dieta amb menys calories i a la pràctica d’exercici físic no han funcionat.
    Dins de la denominada cirurgia bariàtrica hi ha diferents tècniques. Unes redueixen la grandària de l’estómac, que es pot combinar amb l’anul·lació d’un tram d’intestí. Totes elles es duen a terme mitjançant laparoscòpia, mínimament incisiva, introduint a través de petits orificis l’instrumental per a modificar estómac o estómac i intestí, i la càmera diminuta que guia en el procediment, fent possible així la transmissió en directe d’aquest en una pantalla, des de la qual el cirurgià visualitza l’interior del cos perfectament.

    Aquestes intervencions també comporten la reeducació alimentària i dels hàbits de vida de la persona operada per aconseguir l’objectiu. Per això també el suport psicològic ajudarà a aconseguir que l’experiència, el fet de poder establir els hàbits saludables, i una millor relació cos i ment, així com la relació més adequada amb els aliments, es visquin amb més èxit i més positivament.

    «Són tècniques molt segures, que comporten habitualment 2 o 3 dies d’ingrés només. El pacient no porta sondatge, i a les 6 o 8 hores ja comença a fer líquids i s’aixeca del llit, facilitant així que deambuli molt ràpidament», explica el Dr. Ramon Vilallonga, especialista en cirurgia general i de l’aparell digestiu de Clínica Corachan. Un equip multidisciplinari, amb nutricionistes i endocrinòlegs ajuden, en aquest procés, a materialitzar un canvi de vida on la pèrdua de pes millora les condicions de salut, i apuja l’estat d’ànim.

  • Educació crea la figura de la ‘vetlladora sanitària’

    La demanda de cures de salut als centres educatius ha anat en augment en els últims anys, i en el mateix sentit ho ha fet la reivindicació de la infermera escolar, una figura que només existeix en alguns centres concertats i privats de grans dimensions i que és inexistent a la resta del sistema educatiu català, ja que només ocasionalment i davant dels casos més greus es resol amb la presència d’una infermera d’atenció primària durant unes hores en un centre educatiu per atendre alguna necessitat concreta d’un alumne. Per això, molt sovint les tasques de cures les fan les anomenades vetlladores, personal extern amb formació de monitors de lleure que l’administració subcontracta per fer tasques de suport als alumnes amb necessitats educatives especials.

    “Les vetlladores fa anys que fan funcions sanitàries sense estar qualificades per fer-ho, i ara volen aparentar que ho estan amb una mini formació que els hi fan al CAP”, explica Cristina Broto, responsable de lleure de CCOO. “Considerem inacceptable que es demani fer tasques de cura i infermeria a algú que no està en possessió del títol de grau en infermeria, diplomatura en infermeria o ajudant tècnic sanitari, I que això es faci sota el paraigua del Conveni de Lleure i amb la categoria més baixa aplicable, que és la de monitor/a”, afegeix. A finals de juny, CCOO va interposar un recurs en matèria de contractació pública que no ha obtingut resposta, i ara, diu Broto, la federació es planteja la interposició d’una demanda.

    Formació i supervisió del CAP

    En concret, segons els termes de la licitació, les tasques que des de l’inici de curs duen a terme aquestes vetlladores sanitàries son: “Control, suport i seguiment de les activitats assistencials en l’àmbit de la salut de l’alumnat considerat pacient crònic complex (PCC), d’alta morbiditat, diabètic, amb epilèpsia incontrolada o amb dependència de dispositius, entre altres. Dur a terme activitats d’administració de medicaments, insulina, glucagó, dispensació d’epinefrina, entre d’altres, sempre amb la prescripció mèdica corresponent. Aplicar els protocols i les mesures preventives elaborades pel Departament de Salut”.

    Preguntat per aquest diari, el Departament d’Educació confirma que «els monitors i monitores que han de donar suport a l’alumnat amb necessitats especials en l’àmbit de la salut ho han de fet per atendre l’alumnat en relació amb les seves necessitats de salut en casos de malaltia crònica complexa». Per això, s’espeficica que «hauran de realitzar una capacitació/formació proporcionada pel Centre d’Atenció Primària (CAP) de referència del centre educatiu corresponent o de l’Hospital de referència, en cas que es consideri adient per part del Departament de Salut». Així mateix, la valoració sobre la necessitat i el grau de suport que requereixin els alumnes la farà «el servei d’infermeria corresponent al CAP de referència».

    Segons explica Broto, les vetlladores sanitàries son les mateixes vetlladores que durant unes hores cobren una mica més, ja que durant aquelles hores se les equipara amb algú que tingui un cicle formatiu. “Tampoc no entenem com les empreses del lleure estan acceptant aquest risc. De qui és la responsabilitat si hi ha un problema, de la treballadora o de l’empresa?”, es pregunta Broto. Les vetlladores estan contractades per una d’aquestes empreses o fundacions que opten a la licitació i no directament per l’administració.

    Externalitzades, precaritzades i invisibilitzades

    En la roda de premsa d’inici de curs, CCOO ha volgut posar l’accent en la situació precària d’aquest col·lectiu, que fa anys que reclamen que hauria de ser personal del Departament d’Educació ja que “les seves funcions no tenen res a veure amb el lleure educatiu i sí molt amb l’educació inclusiva, i en canvi en el decret 150/2017 ni se les esmenta”, diu Teresa Esperabé, secretària general de la Federació d’Educació. L’any 2018, recorda, es van reunir amb el Departament per criticar aquesta invisibilització, “i en aquell moment la resposta de l’administració va ser que la raó és que no es volia cronificar aquesta externalització, però quatre anys més tard, tot segueix igual”. La proposta de CCOO és “crear una Taula de Negociació per internalitzar aquest perfil de professionals”.

    Sobre la nova figura de la vetlladora sanitària, comenta Esperabé que “és totalment inadmissible perquè aquest perfil està molt allunyat de la infermera escolar, que és la figura adient per l’alumnat amb necessitats sanitàries i també per fer funcions de promoció de la salut a tots els centres educatius. Insistim en la necessitat que el Departament presenti l’Acord marc de col·laboració entre el Departament d’Educació i el Departament de Salut que ja fa anys que se’ns diu que està en una fase molt avançada. Continuem tenim alumnat amb necessitats sanitàries als centres educatius, sense garantir-los el seu dret a l’atenció sanitària de qualitat que requereixen”.

    CCOO calcula que actualment hi ha 2.500 treballadores exercint aquesta tasca de vetlladora. “És la figura més feble de la cadena, la que ha d’acceptar qualsevol encàrrec perquè li va la feina, la que no té cap estabilitat ni seguretat laboral, pràcticament mai està a temps complet i un dia pot estar en un centre i que l’endemà li diguin que ha d’anar a un altre que està a 20 km de distància”, senyala Broto. Segons dades del Departament d’Educació, les hores de vetlladora no han deixat d’augmentar en els darrers cursos, tal com reflecteixen aquestes xifres.

    En la passada legislatura, el Parlament de Catalunya va votar i aprovar dues mocions al respecte: la primera, el novembre de 2019, instava el Govern a posar una infermera escolar a cada escola i institut (va comptar amb els vots a favor de tots els partits, tret d’alguns punts en què Junts i ERC hi van votar en contra). La segona, de principis de 2020, instava el Govern a establir “un calendari per la internalització del perfil professional de vetllador/a com a Auxiliars d’Educació Especial per tal que durant el curs 2020-21 aquests professionals passin a formar part de les plantilles dels centres”. Cap de les dues es va arribar mai a complir i, com passa amb tota l’activitat parlamentària, van decaure amb la fi d’aquella legislatura.

  • L’anormal del sexe ho afegeixes tu. Els nous victorians

    Bona sort, Leo Grande (2022) és una pel·lícula britànica protagonitzada per Emma Thompson, que encarna una mestra jubilada que anhela una mica d’aventura i sexe, cosa que no va tenir amb el seu marit mort. No dubta a contractar un jove gigoló amb qui gaudir, en una habitació d’hotel anònima, del sexe i la conversa, assumptes que la relaxen notablement.

    Grace and Frankie és una comèdia televisiva nord-americana estrenada el 2015 i protagonitzada per Jane Fonda i Lily Tomlin. Les parelles de totes dues descobreixen els gustos homosexuals i s’uneixen sentimentalment. Grace i Frankie, lliures de la criança dels fills i del matrimoni, redescobreixen la seva sexualitat i la gaudeixen. De passada, alimenten la seva creativitat i el seu esperit emprenedor: venen receptes per a un personal orgànic lubricant i dissenyen i produeixen un vibrador per a dones grans. També per a Deborah Vance, protagonista de Hacks -la sèrie guanyadora d’un Emmy- el sexe amb un home més jove és alliberador dels seus sacrificis com a mare.

    Totes aquestes dones tenen en comú la seva edat (madura) i la seva reivindicació de la sexualitat més enllà de les obligacions maternals, complides amb més o menys entusiasme (depèn dels casos). En qualsevol cas, una cosa no treu l’altra, ja que exercir de mare no anul·la la condició de dona.

    La sentència recent del Tribunal Suprem dels EUA -i les que anuncien que vindran- prohibint l’avortament es fonamenta en la maternitat, invocada com inqüestionable ideal sagrat, i assumeix els valors propis de la misogínia: que els qui poden tenir fills deuen els seus cossos als altres.

    També al nostre país tenim nous victorians, com el vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, que denunciava recentment el que anomena la banalització del sexe, «hipersexualització» segons la seva expressió, com una de les causes del problema de la despoblació, recordant que “la finalitat principal del sexe és la procreació i no la satisfacció dels desitjos sexuals”.

    Fa més de 100 anys, Freud va qüestionar, en els seus Tres Assajos per a una teoria sexual (1905) aquesta moral victoriana, llavors imperant, per a la qual la sexualitat tenia com a meta únicament la reproducció, mentre que ell la reivindicava com a exercici de plaer. Recordava que “moltes de les anomenades perversions sexuals gaudeixen de la més àmplia difusió a la nostra població, com tothom sap”. Es referia a pràctiques habituals com la fel·lació, el cunnilingus o el plaer evocat en diferents zones del cos i amb pràctiques diferents del coit.

    Aquest retorn del puritanisme, com veiem, és profundament misogin -reactiu als avenços de les dones en qüestions legals i socials- i destil·la un odi profund a allò femení, entès com allò que no se subjecta a la norma mascle, allò que té contorns que no s’adeqüen al gaudi masculí, fonamentalment fàl·lic i fetitxista (la dona com a objecte cosificat).

  • El suïcidi es pot prevenir i aquestes són les estratègies per fer-ho

    Com cada any per aquestes dates, s’emfatitza la lluita contra un fenomen de què sabem que no és còmode parlar: el suïcidi. Raó de més per fer-ho. Actuar davant d’aquest problema social i sanitari és necessari per prevenir-lo. I, precisament, fomentant la informació, aprofundint en la compressió i compartint experiències, volem donar a les persones la confiança necessària per demanar ajuda. Prevenir la conducta suïcida requereix que tots puguem, en un moment donat, oferir una mica de llum als qui el patiment els manté a cegues.

    A Espanya, per exemple, onze persones moren cada dia per suïcidi. La sorpresa generalitzada que sol produir-se quan algú revela aquesta xifra és només comparable a la importància de la qüestió. Es tracta d’un assumpte urgent no només a Espanya, sinó d’un problema global sobre el qual l’Organització Mundial de la Salut ja va alertar l’any 2014 referint-s’hi com “un gran problema de salut pública que ha estat un tabú durant massa temps”. L’informe més recent de l’Institut Nacional d’Estadística presenta un trist rècord a Espanya per aquesta causa de mort: gairebé 4.000 persones.

    Aquest problema de salut pública no es redueix únicament a les morts per suïcidi, sinó a diferents manifestacions, molt més freqüents, que abasten les idees de mort, la planificació sobre com morir, la comunicació del patiment o dels pensaments suïcides i els intents de suïcidi.

    No es tracta, doncs, d’un fenomen monolític, sinó que pot variar en intensitat, control, durada, letalitat, impulsivitat o funcionalitat, entre altres aspectes. I, alhora, les xifres poden variar en funció de diferents factors com, per exemple, l’edat, el sexe o el nivell educatiu.

    Suport a les famílies

    En qualsevol cas, cada suïcidi o intent de suïcidi no només suposa un patiment per a la persona, sinó també per a les seves famílies i afins que, sovint, es troben desemparats, paralitzats i amb pocs recursos als quals acudir.

    Així, si la prevenció no compleix la seva comesa, caldria oferir suport a l’entorn proper de les persones que han mort per suïcidi. És l’anomenada postvenció que, actualment, només recau en mans d’associacions, fundacions o col·lectius ben intencionats que compleixen aquesta important funció social, sense que abundin els recursos institucionals que prestin aquest servei.

    És un problema sanitari? Sí. Es tracta d’un problema social? Sí. És un problema individual o col·lectiu? Tots dos aspectes mantenen una relació dialèctica irreductible a un sol dels seus pols.

    Ens trobem, doncs, davant d’un fenomen complex, multidimensional i multifactorial que es caracteritza per la presència de patiment vital i d’un dolor psicològic intolerable en què una persona, en una circumstància determinada (construïda com a insofrible, irresoluble, interminable, inescapable, sense futur i sense esperança) decideix treure’s la vida.

    Les raons del fenomen

    Una àmplia amalgama de factors en contínua interacció sembla explicar les raons per les quals una persona decideix suïcidar-se. No caldria, per tant, una interpretació causal de tipus lineal ni unicausal (per exemple, problemes de salut mental o depressió), sinó que caldria entendre les conductes suïcides en els contextos biogràfics, socials i culturals de les persones i en la presència de “sentit” en el seu patiment, així com en la vivència particular de les dificultats o crisis vitals. Qualsevol reduccionisme implicaria dissoldre la mateixa essència del fenomen.

    El suïcidi és prevenible. Les estratègies de prevenció del suïcidi proposades per l’Organització Mundial de la Salut inclouen nivells d’intervenció a nivell social, comunitari, interpersonal i individual. Igual que ningú se suïcida per una única raó, la prevenció del suïcidi tampoc no recau en un únic esdeveniment.

    Algunes estratègies per combatre’l

    En funció de la població a què vagin dirigides, les estratègies de prevenció es divideixen en universals, selectives o indicades:

    1. La prevenció universal s’adreça a tota la població amb l’objectiu d’augmentar la conscienciació sobre el fenomen del suïcidi, sensibilitzar i disminuir l’estigma, eliminar les barreres per accedir als sistemes d’atenció a la salut, promoure la cerca d’ajuda, mitigar l‟impacte de les crisis o potenciar el suport social i les habilitats d’afrontament. Alguns exemples serien les campanyes publicitàries, els programes educatius o facilitar pautes perquè els mitjans de comunicació ofereixin una informació mediàtica responsable. Efectivament, aquest article n’és un exemple.
    2. La prevenció selectiva està destinada a grups de persones específics que tenen més vulnerabilitat per trobar-se en situacions particularment difícils, conflictives o amb poc suport o recursos. Aquest seria el cas d’alguns col·lectius professionals, persones amb problemes de salut mental i dificultats per fer front a les vicissituds de la vida, població reclusa, dones durant el període perinatal i víctimes de violència, catàstrofes o guerres, entre d’altres.
    3. Finalment, les estratègies de prevenció indicada es dirigeixen a les persones vulnerables que explícitament estan pensant en la mort per suïcidi com una alternativa al patiment que, en aquests moments, és present a les seves vides. Aquestes persones han de ser adequadament derivades als professionals de salut mental per a una correcta avaluació i comprensió del problema, juntament amb un abordatge clínic adequat, entrenament en habilitats, grups de suport i tractament psicològic específic. Així, les teràpies psicològiques recolzades per la literatura científica ofereixen l’oportunitat de debatre sobre problemes existencials en un ambient segur, on el professional de la psicologia pot validar el patiment de les persones amb desitjos de morir (o, més aviat, de deixar de viure en les circumstàncies en què estan patint) alhora que les reorienta cap a la vida amb noves estratègies d’afrontament.

    La implementació d’intervencions sobre la base d’evidències empíriques permet la presa de decisions informades per a la prevenció del suïcidi, així com una gestió adequada dels recursos públics. La implicació de tots i cadascun dels agents de la societat és essencial. Col·laborem perquè aquesta feina no sigui flor d’un sol dia.

    Susana Al-Halabí és professora de Psicologia a la Universitat d’Oviedo.

    Adriana Díez Gómez del Casal és professora de l’àrea de psicologia de la Universitat de la Rioja.

    Alicia Pérez d’Albéniz Iturriaga és professora titular d’Universitat a l’àrea de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de La Rioja

    Eduardo Fonseca Pedrero és professor titular d’Universitat, a l’àrea de Psicologia de Universitat de La Rioja.

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí