Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • La salut de la majoria o el lucre d’una minoria

    Enguany no s’ha pogut manifestar al carrer aquestes reivindicacions per la pandèmia de la COVID-19. Tot i això, han estat moltes les iniciatives dutes a terme des del nostre confinament sota l’etiqueta #Health4All, buscant la manera de fer visibles les reivindicacions mentre es respecta el confinament per parar el contagi massiu i, el que és pitjor, les defuncions de milers de persones que aquesta pandèmia està provocant.

    La jornada venia precedida d’una forta campanya d’agitació, amb l’objectiu de remoure consciències sobre l’important que és tenir un sistema de salut totalment públic per fer front a aquesta pandèmia tan greu que patim. La falta de professionals i els recursos derivats a potenciar el negoci privat estan produint que el model de sanitat públic/privat que tenim faci aigües; un model que tant han defensat les elits polítiques i socials de Catalunya i Espanya. En el context d’emergència actual, fins i tot algun dels seus defensors veu que és un desastre, com deia una dirigent de la burgesia catalana: «retallar en salut sempre té conseqüències» i ja ho estem veient.

    La jornada del dia 7 ha tingut una bona repercussió pública, no només a les xarxes socials, sinó també en molts balcons i finestres, on molta ciutadania ha sigut protagonista fabricant els seus propis lemes per a la defensa d’un sistema de salut 100% públic i universal. Aquest desastre sanitari potser serveix per a què tots, la ciutadania treballadora, prenguem consciència de com el neoliberalisme i el negoci desenfrenat d’aquest sistema capitalista està posant en perill la mateixa existència de l’ésser humà.

    En temps de confinament, tothom estem pensant que el més preuat que té una persona és la seva salut i la salut pública en general, per aquest motiu no es pot seguir posant al servei del mercat els serveis públics essencials com és la nostra assistència sanitària i de cures. La socialització dels serveis bàsics es fa imprescindible i cal posar sobre la taula la necessitat de construir un nou sistema polític, econòmic i social, que no és una altra cosa que el que els clàssics del marxisme en deien: Socialisme o Barbàrie.

    Des del meu punt de vista estem en aquest camí, toca escollir entre socialisme o extinció, si no canviem el rumb de les coses, no hi haurà futur per a la humanitat. No és possible que es globalitzi l’economia i es posin tanques infernals a les nostres fronteres, es continuï creixent infinitament sense pensar que el nostre planeta no aguanta el canvi del clima, que produeix malalties, desastres naturals i fa impossible la vida a les nostres ciutats i pobles.

    Cada vegada més la ciència avança, es curen malalties que fins fa poc eren incurables, però unes altres com la COVID-19 apareixen i la comunitat científica no sap com tractar-la. I és aquí on està el quid de la qüestió, si cada vegada la humanitat necessitarà més mitjans per a tractar a milers de milions de persones, només un sistema cooperatiu, solidari i comunitari farà possible un futur viable, parar el pendent d’un camí que ens porta a la destrucció del planeta i la possible desaparició de la raça humana. Encara som a temps, proletaris de tots els països uniu-nos i destruïm el capitalisme per a poder viure una vida en comunitat i solidaritat, el Socialisme.

  • «Jo sóc igual d’humana que tu»: els mites no ajuden els ‘herois’ de la sanitat

    Cada dia, a les 20:00, el silenci es trenca i esclata en aplaudiments des de finestres i balcons. L’ofrena festiva té com a destinació teòrica i primordial el personal de primera línia, els serveis essencials, els sanitaris. Aquest mur de contenció activa és el lloc al qual dirigir l’esperança i l’agraïment. Són herois, diem, els herois i heroïnes de tots aquests dies.

    Però les paraules i les definicions tenen l’estranya capacitat de barrejar explicacions amb límits i contradiccions. El teòric heroi individual se substitueix aquí per un homogeni i col·lectiu que, en el fons, diu que se sent res més que un treballador responsable, sobrecarregat i exposat, amb por i gairebé sense capacitat de decisió.

    Les definicions es fan al mateix temps massa amples o massa estretes. Tan ambigües com el debat sobre la naturalesa d’un virus (és un ésser viu el coronavirus?), però tremendament rellevants com a element de reivindicació i de poder. Si volem cridar-los herois, endavant, ens diuen. Però quan tot això acabi els haurem d’escoltar. Haurem d’atendre’ls com durant tants anys no vam fer abans.

    Persones treballadores

    «No tenim res d’herois i en cap moment ens sentim així», afirma Paula Vera, metgessa intensivista a l’UCI de l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona. «Som persones treballadores que intenten complir amb la seva responsabilitat, perquè si no treballarem ningú tindrà cura dels malalts per nosaltres», afegeix.

    Semblantment opina Luis Querol, neuròleg al mateix hospital, que, com tants altres en aquests dies, ha canviat la seva rutina per atendre pràcticament de manera exclusiva a malalts de COVID-19: «Només som professionals que assumeixen els riscos de la seva professió». Però afegeix una porta a l’ambigüitat: «El problema és que estem sotmesos a un sobreesforç sense el material adequat: és com si envies un policia o un bomber a treballar sense la seva equipació».

    «Jo sóc igual d’humana que tu», continua Vera, «i hi ha molts dies en què m’ha costat anar a treballar, en què he anat plorant al cotxe de matinada. Fins i tot hi ha moments en què em plantejo si voldré seguir en la professió quan tot això passi».

    No se senten herois, però accepten complir amb accions que, pel risc i l’esforç, no semblen estar molt lluny d’allò heroic. Més encara quan els companys van caient malalts (els sanitaris són el grup amb major proporció de contagis) i quan se li afegeix la por de portar la infecció a casa i familiars.

    «La por implica un exercici de prudència constant en qualsevol moment», reconeix Vera, que assegura que ja s’han instal·lat equips de psicòlegs per atendre i que molts d’ells tindran algun tipus d’estrès posttraumàtic.

    Les ambigüitats s’acumulen. Accepten la seva tasca per responsabilitat, però des de fora això pot interpretar-se com una humilitat heroica. Al mateix temps, a penes tenen capacitat de decisió o maniobra: renunciar a hores d’ara implica passar de teòric heroi a malvat, sense possibilitat de passar al refugi gris de les finestres i els balcons -l’Organització Mèdica Col·legial ha emès un comunicat subratllant que el metge no pot negar l’atenció al pacient tot i que les circumstàncies i la manca d’equipament li suposin un risc personal-.

    «Més enllà de la vocació, hi ha una gran part d’obligació. Jo no he pogut si més no disposar d’uns dies per organitzar la cura dels meus fills», apunta Vera.

    «És un treball que, ara mateix, no voldria estar tenint», reconeix Javier Padilla, metge d’atenció primària a Madrid i autor del llibre «A qui deixarem morir?». Padilla contempla la medicina com un treball amb una particular funció social, però «no com una identitat emanada del fons dels nostres éssers des de la nostra més tendra infància». De fet, ja fa anys que va escriure i que parla en contra de la medicina heroica.

    El concepte aquí és diferent. Padilla es refereix a un tipus de medicina espectacular, gairebé miraculosa, realitzat per «gent que fa coses que ningú s’espera d’ells», de manera moltes vegades imprudent i sense l’adequat càlcul de riscos. Aquesta heroïcitat no té a veure amb la reclamada pel coronavirus, però «el problema és que la metàfora allotja i pot dissimular la situació en què ens trobem ara: gent treballant moltes hores, amb falta de protecció, en bastants casos havent encadenat treballs temporals».

    Les medalles i els balcons

    La metàfora és molt ampla, i pot servir per escombrar sota la catifa les deficiències del sistema, compensades per la brillantor de l’heroïcitat. «Com passa en l’exèrcit, les medalles d’honor s’atorguen moltes vegades pels que han de vetllar pel sistema, per a premiar les ganyes dels que s’han vist exposats per ell», apunta Querol. «Això pot debilitar la reclamació».

    Què opinen llavors els metges dels aplaudiments als balcons, aquesta cerimònia molt més horitzontal? «Per a mi és, abans de res, la celebració d’estar vius i acompanyats», opina Querol. «Jo crec que neix d’un sentiment de gratitud.

    «A mi sí que m’emociona», reconeix Vera, «i sobretot als meus fills. Els omple d’orgull perquè viuen amb dificultat el que te’n vagis a treballar. I si et passa alguna cosa?, em diuen. I si et mors?»

    Padilla veu amb optimisme els balcons, com «el moment de la població per celebrar i donar suport alguna cosa que els està unint per la seva mera existència».

    Aquí sorgeix una nova contradicció. L’heroi clàssic és un semidéu profundament individual, aquí és un organisme col·lectiu. Suposar un moviment heroic homogeni té la contrapartida optimista: ens recorda que els comportaments heroics (o responsables?) no són forçosament individuals, com l’èpica i l’economia del relat tradicionalment han necessitat encoratjar.

    En qualsevol cas, no hi ha potser una autocomplaença aquí, no vénen bastants d’aquests aplaudiments gent que no vam fer gairebé res per protegir la sanitat?

    «Pot ser que alguna cosa d’això hi hagi», reconeix Padilla, «però el que significa abans de res i amb el que em quedo és amb el capital de mobilització que suposa». Els sanitaris no només no se senten herois, sinó que clamen per les condicions necessàries per no tenir si més no de semblar. I això no passa exactament per màscares i respiradors, sinó per reclamacions llargament desoïdes.

    «Aplaudim el sobreesforç exposats a un perill, però quan en temps de pau s’alertava de l’escassetat i de la pobra organització, no se’ns atenia, en general», lamenta Querol. El coronavirus pot estar servint per retirar la bena als ulls que va col·locar el mantra de «la millor sanitat del món».

    Les costures del sistema

    Un informe recent del Fòrum Econòmic Mundial donava a Espanya la màxima puntuació en l’àrea de salut, mentre que l’últim informe Bloomberg ens situava en tercera posició.

    Partits polítics de molt diversos signes afirmen contínuament que el nostre sistema és l’enveja de tots els països del món. El problema és que el primer estudi només mesura l’esperança de vida saludable, i el segon es basa en un 70% en l’esperança de vida, conceptes que depenen de molts més aspectes que la sanitat. «L’informe Bloomberg se cita contínuament, però es basa només en tres indicadors», sentencia Padilla.

    «En realitat», prossegueix, «aquests estudis obtenen els resultats que volen segons el que volen mesurar, cap dóna una visió exacta i global». L’Euro Health Consumer Index, que té en compte prop de 50 indicadors, ens situa en el lloc 19, només a Europa. Per al Legatum Institute estaríem en el lloc 13 de 167 països.

    Segons Padilla, el més fiable podria ser el Healthcare Access and Quality Index, publicat per la revista The Lancet. Aquí Espanya figura en el lloc 19 del món.

    D’on sorgeix llavors el mantra? Segons Querol, «de la sensació que els tractaments més cridaners i espectaculars realment sí que estan a disposició de tots. La qüestió és que la cura de les malalties invalidants però que no comprometen la vida no funciona tan bé. Les cures a la dependència i als malalts crònics, per exemple, haurien de ser molt millors».

    Segons l’opinió de Padilla, «es va escollir aquest missatge perquè era la part del sistema que destacava sobre altres en el nostre cas. El problema és que aquesta imatge incapacita la introducció de canvis quan ja està establerta». L’autocomplaença pot no estar només en els balcons, sinó també al voltant de la mateixa sanitat.

    Perquè la principal queixa dels sanitaris aquests dies no té a veure tant amb la situació actual com amb el que aquesta ha destapat. «Podrien haver-se fet millor les coses per evitar l’aglomeració de casos», comenta Vera, però «tot i que és cert que falten material i equips de protecció i que exigim uns mínims, entenem que és una situació excepcional. Des del primer moment vam comprendre que hi ha un problema mundial d’estoc».

    El problema ve d’un sistema que funciona en condicions properes a la saturació, en risc de col·lapsar davant un episodi de grip. Com no ha de fer-ho davant d’una pandèmia així.

    Per Querol, el coronavirus està «destapant les costures a càmera ràpida. Hem vist la situació de les residències de gent gran, l’escassetat de personal i espais, els atropellaments salarials o l’absència de polítiques comunes. Això, entre moltes altres coses i en tot just un mes. Però quan tot això acabi haurien d’atendre les demandes històriques».

    La sanitat després de la pandèmia

    Quan tot això acabi «crec que hi haurà un enfrontament entre col·lectius professionals i institucions», pronostica Padilla. «La situació de sobreesforç i desprotecció va destapar conflictes larvats i s’intentarà millorar el sistema i les condicions de treball».

    Algunes d’aquestes reclamacions passen des de fa temps per augmentar el temps per pacient en consulta o reforçar l’escàs personal d’infermeria, així com per reduir la temporalitat de molts dels contractes i la bretxa de salaris amb Europa, però van més enllà i tenen molt a veure també amb l’estructural.

    Segons Padilla, els canvis haurien de conjugar dos objectius: millorar el sistema per al què ens passa sempre i per al que ens passa excepcionalment. Per a això caldria centrar-se en tres aspectes fonamentals.

    El primer seria reforçar la salut pública: «no només els serveis d’alerta epidemiològica, que també, sinó el seu desenvolupament complet». Entre aquestes millores hi hauria la dels sistemes d’informació, «que són ineficaços per ser massa dispersos». Una cosa amb el que està d’acord Querol: «ara mateix serveixen per optimitzar la gestió econòmica, però no la gestió clínica». El neuròleg considera imprescindible també desenvolupar una plataforma centralitzada d’assaigs clínics, per evitar iniciatives aïllades i certa anarquia en els protocols.

    El segon punt seria «reforçar d’una vegada l’atenció primària i fer que el pacient crònic giri realment al voltant d’ella», afegeix Padilla. «Hi ha persones que porten molt de temps en el punt cec de les polítiques de salut». «I és on el sistema ha rebentat més clarament, sobretot en elements allunyats del que hospitalari», afegeix Querol.

    El tercer objectiu tindria a veure amb com sortir d’una situació semblant sense que l’única resposta sigui multiplicar els llits d’UCI, «perquè no és necessari en temps normals», apunta Padilla. «Necessitem algunes més per pujar el llindar, però també hem de transformar els hospitals en dispositius més flexibles». Querol afirma no haver vist funcionar un hospital de manera més fluida que aquests dies, a causa de la gran quantitat de recursos mobilitzats. «La pròxima vegada no pot ser improvisat», conclou Padilla.

    La tornada al món ordinari

    En L’heroi de les mil cares, l’antropòleg Joseph Campbell va establir un patró narratiu que sol caracteritzar el viatge de l’heroi. De les dotze etapes, l’última és la tornada al món ordinari. Quan tot això passi correm el risc que, com en moltes pel·lícules distòpiques, l’última escena sigui la d’una ciutat de llum asèptica, la de gent passejant aparentment amnèsica després del succeït. Amb tota la voluntat concentrada en tornar a la normalitat.

    Llavors els sanitaris tornaran a estar a les seves quatre parets, fora del nostre minut a minut. Ens atendran si ens passa alguna cosa greu i els errors de sistema, com succeeix amb la crisi climàtica, no seran especial motiu d’alerta. La roda tornarà a girar, però corre el risc de girar igual. Llavors serà el moment de demostrar que els aplaudiments i els balcons no han estat només autocomplaença.

    Si volem anomenar-los herois, haurem de procurar que sigui la ciutat alguna vegada la que defensi a Batman. «Tant de bo aquest sentiment es tradueixi després en una reflexió de fons: que la sanitat no pot ser d’allò primer en el que es decideixi retallar, que cal cuidar», demana Vera, «perquè ens va molt en això». «Les reclamacions s’articularan amb la ciutadania que surt a aplaudir a les vuit», anuncia Padilla.

    Sigui o no certa la metàfora heroica, amb totes les seves ambigüitats, tenen clar que no volen tornar a semblar herois, tampoc quan gairebé ningú els miri.

    Després que això acabi, diuen, haurem de parlar.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Gabriel Heras, metge intensivista: “Més que herois, som víctimes del sistema”

    Gabriel Heras és metge intensivista i director del Projecte Internacional d’Investigació per a la Humanització de les Cures Intensives (HU-CI). El projecte pretén millorar aquestes unitats altament tecnificades per tal de fer-ne uns espais més humans i amables. Entre les mesures que proposa amb el seu equip per tal de millorar el sistema destaca la necessitat de dotar d’acompanyament psicològic al personal sanitari. “El sistema mai ha cuidat els professionals, i no es pot cuidar adequadament a una persona si tu no estàs bé”, afirma Heras. Per això, diu, cal fer una reflexió important del sistema de salut pública que tenim.

    Quina és la realitat de les UCIs dels hospitals? Com es treballa aquests dies?

    Hi ha una càrrega de treball brutal, especialment a Madrid i Catalunya, on la pressió assistencial és fortíssima. En les UCI ‘s sempre es treballa molt ràpidament, perquè les patologies dels pacients són molt greus. Ara el ritme és el triple d’intens. Hem multiplicat els espais i la càrrega de treball en un 300%. I no som més personal. Més que herois, som víctimes de sistema, perquè realment estem treballant molt per sobre de les nostres possibilitats. A les UCIs el treball és molt complex, els pacients vénen amb una insuficiència respiratòria aguda greu, i necessiten accés a ventilació mecànica de manera urgent, amb la qual cosa necessitem mans que sàpiguen utilitzar aquests respiradors. Però falta personal especialista en medicina intensiva.

    A més, ja no són només les víctimes del coronavirus, sinó totes les víctimes invisibles que tenen altres patologies les que ara no poden ser ateses. Persones que tenen càncer i que han de ser operades, potser ara mateix no poden ser operades, i el càncer es pot desenvolupar i provocar la mort de la persona. Aquí hi haurà molt de patiment afegit i molta mortalitat oculta.

    Com hauria de ser una UCI més amable i humana?

    En el projecte HU-CI hem establert diverses línies de recerca per a millorar l’atenció a les UCIs. Primer de tot, demanem la flexibilització dels horaris de visita i la participació de les famílies en les cures, per tal d’assegurar el benestar del pacient. La prevenció de les seqüeles també és molt important, no només es tracta de sobreviure a l’UCI, sinó de com se sobreviu. La mitjana d’estada és de vint-i-vuit dies i molts pacients es queden amb seqüeles físiques, cognitives i emocionals. Han de rebre un gran suport psicològic, i les famílies també. Un altre aspecte important és que estem treballant en hospitals construïts en els anys 60 i 70 que, en general, no estan fets per a les persones. Hi ha dèficit d’espais, hi ha poques habitacions individuals… els hospitals estan fets per tractar la malaltia i ja està.

    Els professionals de les UCIs estan sotmesos a una gran pressió. Tenen l’adequat suport emocional i psicològic?

    La crisi del coronavirus ha evidenciat també la necessitat de cuidar els professionals. Mai se’n parla, el sistema mai ha cuidat els professionals, i no es pot cuidar adequadament a una persona si tu no estàs bé. Jo crec que aquesta situació ha de generar una gran reflexió social. Sembla que ara ha quedat clar que un professional sanitari val més que un futbolista. I això no ha estat mai així. En una crisi com l’actual, els professionals estan sotmesos a una enorme pressió i el desgast emocional és brutal. Molts professionals estan patint depressions i estrès posttraumàtic. És molt important cuidar els professionals que estan a primera línia. I també és molt important cuidar l’aspecte emocional dels pacients i de les seves famílies. Per això, estem posant en marxa un projecte per incorporar psicòlegs experts en catàstrofes per acompanyar emocionalment tant als pacients, com els familiars i els professionals. Hem aconseguit finançament per implantar el projecte en alguns hospitals de Madrid i pròximament també ho farem a Catalunya.

    Molts professionals estan patint depressions i estrès posttraumàtic. És molt important cuidar els professionals que estan a primera línia. I també és molt important cuidar l’aspecte emocional dels pacients i de les seves famílies

    Quines mancances hi ha en el sistema de salut?

    Hem estat víctimes durant molts anys d’una planificació de la sanitat basada en les retallades. Alemanya té quatre vegades més estructures sanitàries que Espanya, perquè han invertit, i això s’està veient en la crisi del coronavirus. Hi ha hagut un dèficit de planificació en els materials. No és casual que el 15% dels infectats siguin professionals sanitaris. Si hi ha més treball i has de veure els pacients amb la mateixa bata tot el dia, amb la mateixa mascareta…és qüestió de temps que t’acabis contagiant. En el meu equip som nou metges, i quatre estem de baixa. Sí que és veritat que tenim el suport de metges de moltes altres especialitats, però no és el mateix. És com si a mi ara em poses a operar. Jo faré tot el que pugui, però no ho faré tan bé com algú que està especialitzat en això.

    La gestió política de la crisi està sent l’encertada?

    Des del projecte HU-CI vam fer una crida per intentar pal·liar aquesta situació crítica que estem vivint a Madrid i també a Catalunya. Vam demanar al govern, per una banda, que es convoquessin tots els professionals de cures intensives d’altres comunitats autònomes que encara no tenien tanta pressió assistencial perquè vinguessin a ajudar-nos i, per l’altra, vam demanar traslladar pacients a altres comunitats autònomes contigües. Encara estem esperant que el govern ens contesti. Des del 20 de març, que és quan vam fer aquesta crida fins ara, ha mort molta gent. El problema és que el govern està donant respostes amb l’única estratègia de la improvisació.

    Un altre gran problema és que estem lluitant contra un enemic invisible, perquè no s’estan detectant els pacients potencialment contagiosos. Si no posem el focus en qui són els positius i qui els negatius, això és un desastre. L’error ha estat un error estratègic de planificació. Per què no hem fet el que ja ha funcionat en altres països? Això va començar al desembre a la Xina, si haguéssim estat més atents al que passava aquí, com van fer Corea del Sud o el Japó, que de seguida van anunciar l’estat d’alarma i van fer una detecció massiva dels casos, ara no estaríem com estem. La crisi del coronavirus ha aconseguit posar de manifest totes les mancances del sistema. Tothom s’ha adonat que no tenim el millor sistema sanitari del món, encara que sí que tenim uns professionals excel·lents, i que cal fer una profunda reflexió per millorar-lo.

    Quins factors es tenen en compte en el moment de la selecció de qui entra a l’UCI i qui no?

    Nosaltres donem els recursos als pacients que tenen més probabilitats de recuperació i als que pensem que els hi farem un bé. Perquè ingressar a cures intensives és molt dur, no és plat de bon gust. Per curar les persones hem de fer coses que no són agradables, les tècniques són molt agressives i intervencionistes. La nostra tasca és intentar retornar les persones a la seva situació prèvia. I hi ha gent que no té criteri per ingressar a cures intensives. Si un pacient té una insuficiència cardíaca en fase terminal, per molt que el connecti a un respirador, si necessita un cor, no estaria actuant bé si l’ingressés a una UCI. Si els recursos són escassos, hem de triar molt bé a qui li anirà bé i a qui no. A partir dels setanta anys, però no ara, sinó sempre, els metges d’intensius mirem molt bé si aquesta persona es beneficiarà d’un ingrés a l’UCI, valorem com és la seva situació prèvia i després també quina serà la seva qualitat de vida.

    La regla general seria centrar l’atenció sanitària a la dignitat de les persones. Cal analitzar cada persona en cada cas i l’expressió de la malaltia en cada persona és diferent. Valorem el que necessita cada pacient en cada moment, i l’UCI no sempre és la solució. Morir entre cures intensives no és la millor opció del món. El que vol la gent és morir-se a casa, morir-se acompanyada pels seus familiars i havent tancat els aspectes importants de la seva vida. Amb una bona atenció dels símptomes, però també amb una bona atenció psicològica. Si un neix bé, cal fer que mori bé.

    El que vol la gent és morir-se a casa, morir-se acompanyada pels seus familiars i havent tancat els aspectes importants de la seva vida. Amb una bona atenció dels símptomes, però també amb una bona atenció psicològica. Si un neix bé, cal fer que mori bé.

    L’emergència de la pandèmia fa que s’hagin de prendre les decisions molt de pressa.

    Sí, hi ha molta més pressió. Cal treballar molt més ràpid. Moltes vegades s’han de valorar tres pacients alhora. Però és la nostra feina, i portem fent-ho tota la vida. Triem qui compleix criteris, qui pensem que, amb el nostre coneixement i les escales clíniques, podrem fer tornar a la seva situació prèvia.

    Com es fa entendre als familiars d’un pacient que aquest no té possibilitats de sobreviure?

    La clau és la sinceritat. Diem la veritat. Que seguirem cuidant a aquella persona. Diem als familiars que el pacient morirà, i els preparem psicològicament. No és gens fàcil dir-ho. Però explicant les coses amb precisió i sinceritat, la gent ho entén. El que no entén la gent és que la menteixis. Per a nosaltres seria molt més fàcil fer entrar a tothom i connectar-lo als aparells, però això no és bona medicina. Nosaltres hem de saber molt bé a qui ingressar, sobretot perquè això genera patiment a les persones. Aquesta línia és molt subtil i fina. Clínicament, un pacient que es morirà i un pacient que està molt greu però que sobreviurà, s’assemblen molt. La medicina no són matemàtiques.

    En la situació actual, molts malalts estan morint en soledat. Què es podria fer perquè els pacients tinguessin una mort més digna?

    Jo crec que no s’hauria de permetre això. Un s’acomiada del seu pare o la seva mare un cop a la vida, i si cal posar a les famílies els equips de protecció individuals i que entrin a l’habitació es fa. Cal facilitar aquest comiat, perquè si no això generarà un estrès posttraumàtic posterior i la gent quedarà molt tocada. Si una persona està a punt de morir, el mínim és que un ésser estimat l’acompanyi i li doni la mà. El sistema hauria de garantir que les famílies es puguin acomiadar.

    La mort és encara un tema molt tabú en la nostra societat. Creu que s’ha d’abordar més i normalitzar socialment?

    Sí, penso que se n’ha de parlar més. S’ha de naturalitzar el procés de morir. Parlar de la mort és parlar de la vida. La mort és democràtica, a tots ens arribarà. És una cosa que no podem deixar a la improvisació. És importantíssim fer un bon acompanyament en el procés de morir, posant en el centre del procés a la persona. Cal fer una presència de qualitat i amb calidesa per part dels professionals. El personal sanitari no ha estat entrenat en això, per això calen formacions específiques per acompanyar en el procés de morir. Hem estudiat sobre criteris biològics, però la cura de l’invisible és essencial. La cura emocional mai s’ha fet a l’atenció sanitària, i és fonamental.

  • Montserrat Busquets: “Curar és una tasca importantíssima, però no es pot curar sense cuidar”

    Montserrat Busquets és infermera -ara jubilada-, i ha dedicat també gran part de la seva vida a la docència. El 2016 va ser guardonada amb el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’, en reconeixement a la seva contribució a la professió d’infermera. Actualment, és membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, una de les seves principals línies d’investigació. Per ella, el gran valor de la infermeria és el de cuidar, alhora que es cura. I això, segons diu, en aquest moment de pandèmia mundial, és essencial. “Les infermeres no només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació. Aquesta feina d’acompanyament a les persones és importantíssima”.

    Quins creu que són els grans reptes als quals s’enfronten les infermeres en aquesta crisi sanitària?

    Penso que la crisi del coronavirus no presenta reptes diferents per les infermeres, es tracta de seguir fent la mateixa feina que feien fins ara. Això sí, ara han hagut de reinventar-se i ser capaces de reubicar-se i donar resposta a les necessitats d’assistència, fent especialitats que moltes vegades no són les que estan acostumades a fer. Les infermeres estan demostrant aquesta capacitat d’adaptació i competència de ser capaces d’afrontar-se a això.

    Les infermeres també ajuden que la gent pugui fer els aïllaments domiciliaris, que la gent que té uns símptomes lleus no s’espanti tant i no col·lapsi l’hospital. Hi ha infermeres per telèfon o atenció domiciliària que fan aquesta tasca, perquè la persona es quedi a casa i sàpiga el que ha de fer. Expliquen com posar mascaretes, com esterilitzar, com separar-se d’una persona aïllada, però al mateix temps cuidar-la…les infermeres fan el que fan sempre, que és fer que la vida quotidiana, que les necessitats de la vida, puguin ser compatibles amb les malalties i els seus tractaments, a més evidentment d’encarregar-se del tema de l’administració dels tractaments i les cures necessàries.

    En general hi ha un enfocament centrat en la malaltia i en el tractament. Quina visió creu que aporta la infermeria?

    Un aspecte important jo crec que és la capacitat d’humanització. Aquest interès, per exemple, perquè les persones que estan aïllades i soles puguin connectar d’alguna manera amb els seus familiars. No només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació. Aquesta feina d’acompanyament a la persona és importantíssima. Curar és una tasca importantíssima, però no es pot curar sense cuidar. Això no s’ha d’oblidar. L’atenció a les persones quan emmalalteixen és molt més que tractar la malaltia. Cuidar és el marc general de l’atenció i, a vegades, aquest cuidar porta a la cura, i altres vegades no. Les infermeres jo crec que això ho tenim molt interioritzat.

    No es tracta de pensar que l’enemic és la malaltia, l’enemic és patir la malaltia en soledat. No és morir-se, sinó morir-se malament. El fracàs no és la malaltia o la mort, sinó la falta o escassetat d’ajuda davant del patiment. Les persones ens morim, és natural, forma part de la nostra vida. Nosaltres com a professionals de la salut sabem que la salut és fràgil, i que la vida també ho és. Hem de mirar d’atendre aquesta fragilitat i combatre la malaltia, evidentment, i, si és possible, erradicar-la, però sempre s’ha de cuidar la persona. El tractament no pot passar per davant de la persona, ha d’anar de la mà. Això és fonamental.

    No es tracta de pensar que l’enemic és la malaltia, l’enemic és patir la malaltia en soledat. No és morir-se, sinó morir-se malament.

    Aquests dies hi ha molta por al col·lapse de la sanitat pública, especialment de les UCIs hospitalàries. Què s’hauria de fer per evitar això?

    Els hospitals estan fent uns esforços enormes, s’estan reconvertint gran part dels hospitals per atendre els pacients de la Covid-19 i estan reconvertint altres àrees que són d’hospitalització més lleu o centres que no van dirigits a l’hospitalització. Estan fent l’impossible per tenir més llits i possibilitat d’assistència per pacients de coronavirus o de qualsevol altra malaltia. Una altra cosa és el que hauria de fer el sistema de salut per donar assistència en una situació que no sigui de crisi com aquesta. Perquè no podem oblidar que abans del coronavirus ja estàvem en una situació de crisi en l’àmbit sanitari.

    Com han afectat les retallades dels darrers anys al sistema de salut pública?

    Les llistes d’espera ja eren molt altes abans del coronavirus i la manca de personal i de recursos també ho era, això no ha fet més que agreujar-se amb la situació actual. S’hauria d’invertir molt més perquè el sistema de salut pugui donar cobertura a totes les persones en una situació de normalitat. L’altra cosa és com un sistema de salut més o menys fort es rearma, es reforma i es reinventa per una situació com la d’ara. Una situació com la d’ara és totalment imprevista i no hi ha cap país del món que estigui preparat per enfrontar-la sense que això sigui una crisi. Però és clar, com més fort i més ben dotat de recursos i infraestructures estigui el sistema, més fàcil es fa.

    I tampoc hem d’oblidar l’atenció primària. Ara s’està focalitzant molt tot en el sistema d’hospitals i d’UCIs però no podem oblidar que la base de tot, de tot el sistema, és l’atenció primària. L’atenció primària avui en dia també s’està reinventant en aquest període de crisi i també és la que en els últims anys ha patit més amb tots els temes de promoció, prevenció, seguiment al malalt crònic, l’atenció domiciliària…si haguéssim tingut un sistema més fort, més consolidat i amb més recursos, segurament la patacada hauria sigut una mica més petita, encara que hagués hagut igualment una crisi, perquè era una situació imprevista.

    Com veu la professió d’infermeria actualment?

    La professió d’infermeria està molt precaritzada, en el sentit que hi ha moltes mancances. Fa molts anys que estem treballant per revertir això. Cal que les especialitats d’infermeria tinguin els seus llocs de treball adients i corresponents, cal que es reconegui la competència que aporten les infermeres, la responsabilitat que estan duent a terme…jo crec que un país més desenvolupat és aquell també que és capaç de reconèixer aquest tipus de professions, que no són un «a més a més». Durant molt de temps s’ha pensat que es cuida quan ja no es pot curar, que les persones les cuidem quan ja no podem fer res més res. I no és així. És un error enorme. Cuidar no es pot deixar a la qüestió individual i personal de cadascú, és un aspecte substancial de les necessitats que tenim les persones. Tenir cura implica una responsabilitat compartida. Tots necessitem ser cuidats i, alhora, tots som cuidadors.

    Les infermeres sempre han tingut un paper socialment poc visible.

    Quan la infermera et ve a veure fa allò que sembla menys important, que és vigilar que el tractament estigui ben posat, preguntar-te si has dormit bé, ajudar-te a menjar, a posar-te còmode…les tasques de la vida quotidiana sempre es pensa que són menys importants. A la resta de la societat també és així, les tasques de les cures estan poc valorades. Són les tasques menys valorades, la societat les té menyspreades. Però sense elles no podríem viure. Sí que és veritat que en els últims anys, de mica en mica, es va visibilitzant i reconeixent més la importància de les cures, però molt tímidament. La infermeria encara és com una disciplina difusa, com un calaix de sastre. Però crec que cada vegada es veu més clar que quan les infermeres fan el seu paper i el defensen, tothom hi surt guanyant.

    Quan la infermera et ve a veure fa allò que sembla menys important… les tasques de la vida quotidiana sempre es pensa que són menys importants. A la resta de la societat també és així, les tasques de les cures estan poc valorades.

    Creu, doncs, que aquesta crisi pot acabar fent més visible el paper de les infermeres?

    Sí, jo crec que sí. El que passa és que penso que és així perquè encara no hi ha tractament pel coronavirus. I com que no hi ha tractament, les cures són l’important. Jo crec que és important que les cures no perdin el protagonisme, que siguin part del tractament. És a dir, que si una persona ha d’estar aïllada, que hi estigui el més acompanyada possible.

    En la seva etapa com a docent, ha sigut codirectora del postgrau d’infermeria en cures pal·liatives. El sistema de cures pal·liatives existent a Catalunya és el més adequat?

    Jo crec que és adequat, el sistema de cures pal·liatives que tenim a Catalunya és molt bo, però no arriba a tothom. El problema són, de nou, els recursos. Entre tots ens hem de donar compte que és un tractament que es pot fer en moltes situacions, hi ha persones que moren a tot arreu. Les persones es moren en hospitals, a casa, on sigui i, per tant, no és només una qüestió d’especialització. És una competència transversal, qualsevol professional sanitari hauria de tenir relatives habilitats en l’atenció de les persones al final de la vida. És el risc de l’especialització. «Això és dels de pal·liatius», es diu. Bé, sí, evidentment, però tots els professionals haurien de tenir també aquesta competència. Hi ha molts professionals que estan ajudant a persones en aquesta situació però que no tenen aquestes habilitats de comunicació, perquè no les han desenvolupat perquè treballaven en altres àrees.

    Un dels seus camps d’investigació és la Bioètica. A quins dilemes ètics s’enfronten els infermers i infermeres en aquesta crisi de la Covid-19?

    El triatge de qui va l’UCI i qui no és un problema ètic important, però ho és sempre. Els problemes que afronten amb la Covid-19 són els mateixos. Es tracta sempre de donar l’atenció màxima possible i escollir aquelles persones que poden assolir un major benefici i benestar amb aquests recursos, tenint en compte que aquests són sempre escassos. Per això cal que la política es posi al servei de l’atenció i que inverteixi en sanitat pública. No anar a l’UCI no sempre és un fracàs, a vegades és el que s’ha de fer. El repte és treballar tots junts, garantint el major acompanyament a la persona i transmetre la certesa i seguretat que les coses s’estan fent el millor possible.

  • La dificultat de sostenir el sistema de salut expressada per treballadors del Clínic

    Hi ha setmanes i dies més dolents que altres. Les urgències es saturen i els pacients s’estanquen. Les sales es fan petites i les pantalles amb el número de gent en espera no paren de recordar tota la feina que queda al davant. «Hi ha dies que surts molt deprimida i molt cansada. Dies on has de fer un sobreesforç inhumà per, com a mínim, visitar els pacients, ja que et trobes amb 30 d’ells que no saps ni on posar».

    Aquest és el testimoni d’una infermera d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona, un hospital que, reconegut internacionalment, va ser el primer a acollir pacients infectats per COVID-19.

    El 25 de febrer, el secretari de Salut Pública, Joan Guix, informava sobre el primer cas de coronavirus a Catalunya en una dona de 36 anys que havia viatjat a Itàlia. Guix indicava que la pacient estava bé: «té simptomatologia similar a la gripal. No té patologia de base, és una dona jove». De fet, afegia, estava ingressada «per comoditat i perquè ara mateix no hi ha saturació al Clínic». A banda, per precaució, 25 persones properes a la pacient eren posades en aïllament preventiu durant 14 dies però cadascuna a casa seva. L’endemà, Salut confirmava un segon cas de coronavirus. Aquest cop en un noi de 22 anys que també havia estat a Itàlia.

    Des d’aleshores, la freqüència d’infeccions va créixer. Vam passar de la crida a la calma del secretari de Salut Pública: «No requerim mascaretes, sobretot, cal seguir les mesures d’higiene habituals: rentar-se sovint les mans amb sabó; utilitzar mocadors de paper d’un sol ús i tossir tapant-se amb l’avantbraç» a un estat d’alarma decretat el 13 de març que ens deixava a tots a casa.

    Innovar davant la manca de recursos i espais

    «Molts dies hem de jugar al tetris amb els pacients. Ara sembla que ha baixat una mica però això és una loteria i quan arribem a treballar mai sabem que ens trobarem». «He començat a guardar-me les mascaretes perquè sé que un dia ens quedarem sense». «Utilitzem una mascareta que en principi dura dues hores en torns d’entre 7 a 10 hores». «Quan arribem el primer que fem és preguntar a la supervisora si per avui encara ens arriba el material».

    A banda, dels 22 hotels habilitats darrerement i els pavellons Salut destinats a acollir malalts més lleus, l’increment dels pacients, com ja estava previst, ha implicat establir noves metodologies de treball davant la falta de recursos que disposen els hospitals. «Fins ara no ens han dit que reciclem però jo em guardo les mascaretes per si algun dia ens quedem sense. A mi m’han assignat la feina de fer frotis: de normal vaig amb una FPP2 i per fer els frotis em poso una FPP3. Les hauríem de llançar però en acabar el torn me les guardo en una bossa pel dia que no en tinguem. Que creiem que acabarà passant si això segueix així».

    A l’Hospital Clínic, com a exemple del què es repeteix en la majoria de centres, els seus treballadors asseguren treballar en l’eterna incògnita. Les noves contractacions ajuden i el desplegament a hotels també per reduir els pacients però les baixes entre treballadors pressionen els qui encara segueixen. Per sort, molts d’ells ja es van reincorporant poc a poc. La infermera d’urgències amb qui hem parlat explica que entre companyes les sensacions varien: entre el personal fix els torns s’han intensificat però es respecten bastant; les suplents, explica, són les que acaben treballant més hores, fan més torns i, per tant, en estar més exposades, estan més preocupades.

    Aquí es suma la complexitat dels pacients que s’atenen. A tots els hospitals de Catalunya totes les sales han canviat. «Abans teníem ginecologia, traumatologia… Ara totes les sales són pacient COVID». Això ha comportat aprenentatge i adaptació constant: «les companyes que duien anys treballant amb pacients específics que tenen les seves peculiaritats, continuen sabent una mica de tot però saben més d’on s’han especialitzat. De sobte ens trobem amb pacients bàsicament respiratoris que a més fan febre. També algun amb diarrea o vòmits però això ja ho dóna la medicació…»

    Aquestes situacions, més enllà de les cures rutinàries, provoquen una necessitat d’higiene extra. Per atendre un pacient en condicions, remarquen, cal temps i tenir-lo en un espai segur. «El problema més greu que tenim és no tenir material suficient per entrar a les habitacions», explica una auxiliar d’infermeria que si bé al principi va poder utilitzar EPIs adients, ara explica que hi ha dies que utilitzen les bates fines de quiròfan o fins i tot unes fetes amb bosses: «amb les bates de plàstic passes calor i no pots treballar amb comoditat. Les auxiliars hem d’ajudar a les infermeres però mantenir la distància al mateix temps i alhora fer tasques com canvis de panyals».

    La incertesa de l’evolució exposa als treballadors a l’angoixa

    La mateixa auxiliar apunta que a part de com és de desagradable treballar en aquestes condicions també cal sumar la pena que dóna veure pacients molt malalts que estan sols i als quals no pots dedicar-hi gaire temps. «L’altre dia, hi havia un home de 80 anys que es trobava prou bé, estava tranquil, però volia una finestra. Vaig ensenyar-li que hi havia una a l’altra costat de l’habitació, on es trobava el seu company d’habitació, un home de 40 anys. Ell es va quedar tranquil. Quan s’acabava el meu torn vaig tornar a veure com estava i em vaig trobar la meva companya reanimant-lo. Va acabar morint al costat d’un altre pacient que ho va sentir tot. Imagina’t…. Són pacients que poden estar estables però de cop es posen crítics».

    Un altre exemple, segueix, és el de «la típica senyora que s’assembla a la teva mare i està sola, desorientada i espantada». «A aquests pacients només pots dona’ls-hi ànims, tranquil·litzar-los i fer-los veure que no estan sols mentre pregunten per la seva filla», relata. I és que aquests moments són molt durs perquè mentre fan «el que poden», en moltes ocasions acaben plorant».

    En aquest sentit, afegeix que això «sembla una pel·lícula de por» però també que a vegades hi ha alegries. «Força i amor li donem a tothom i hi ha gent que després d’estar justeta es posa bé. Això et dóna ànims!»

    Així, davant d’aquestes situacions, molts dels treballadors reconeixen que tot i tenir dies de festa potser els dediquen sencers a recompondre’s físicament i anímicament. També és cert que, comenten, «tot i tenir molta angoixa i ansietat, t’has d’acostumar a aquesta dinàmica». I és que així com «els primers dies era mortal», ara diuen estar millor perquè «està tothom i tot l’hospital igual».

    Les baixes i diferències entre el personal

    Les noves contractacions han alleujat la pressió assistencial. També ho han fet els 22 hotels arreu del territori i també els diversos pavellons que s’han obert. Això no significa directament que no hi hagi hagut problemes.

    La gent emmalalteix de COVID però la càrrega també fa que hi hagi gent treballant en males condicions, amb contractures pel volum de feina i veient-se sobrepassada. Com expliquen, algunes de les noves contractacions, que s’han fet massivament, són a gent sense gairebé experiència. És evident que en situacions com aquesta tota ajuda és poca però el que això implica, com apunta una auxiliar del Clínic, és que moltes persones s’incorporin sense prou formació sobre termes específics com l’autoprotecció.

    Així i tot, tant per vídeo i de manera telemàtica com presencialment, s’han fet formacions a tot el personal. El què, com apunta la infermera amb qui hem xerrat: «s’estan fent uns cursos per posar-nos els EPI: bata, mascareta, ulleres i guants, sense contaminar-se. És un EPI molt bàsic, no tenim el què ho cobreix tot. Allà t’expliquen com posar-te’l i treure-te’l per no tocar res que pugui contaminar-te a tu després». Vam començar a fer cursos d’hora i mitja perquè els expliquessin això i també com treballar amb la COVID. Les explicacions sobre el material les feien infermeres d’UCI sobretot que ja tenien preparació per l’Ebola. «Volien intentar que tothom faci el curs però és que som 5000 treballadors…». A més, també es queixen de les condicions, ja que es realitzen amb material reutilitzat: «és bastant ridícul la veritat. Si no tenim material per treballar, no tenim material per fer el curs».

    A aquesta situació, l’Ester, una de les treballadores de la neteja apunta que hi ha coses que els hi van ensenyar al curs que no es poden complir: «hi ha certes tasques que hem de fer entre dues persones però a vegades no hi arribem». També afegeix que «hi ha habitacions molt petites on et dónes cops tota l’estona». Denuncia que no a tots els hi estan fent frotis sota l’argument de no treballar a primera línia però creu que «estar una hora dins de l’habitació netejant-la a fons al costat del malalt», sí que és estar-ho.

    A través de les xarxes socials s’ha aplaudit la tasca de tots els treballadors sanitaris, fins i tot aquells no titulats. No obstant això, l’Ester apunta que no es senten protegits: «a part de la tensió que estem vivint, trobes que no ens valoren i ens llancen a les trinxeres». Una de les principals crítiques, a banda de fer servir de material de qualitat dubtosa, és que la roba que els hi donen l’han de guardar a les taquilles. «Jo no estic disposada a guardar la roba de la feina amb la roba que després m’enduc a casa meva», diu l’Ester.

    Sindicats exigiran responsabilitats

    Sergio Lachica, del sindicat Lluitem, ens explica que una de les coses que més molesten als treballadors és que un hospital com el Clínic, el segon millor hospital de tot l’estat, no hagi tirat endavant abans: «‘és igual que no ens autoritzen, si sabem el que s’havia de fer, ho farem’, haurien d’haver dit els dirigents». I és que al seu entendre, «hi ha molts bons professionals amb molt bones idees, però no s’avança. També amb alternatives viables per poder treballar amb millors condicions».

    Algunes de les mancances més greus que apunta és la falta de material a urgències: «allà és on et menges tot el focus i les mesures no són les adequades… No tothom té material d’acord amb la patologia del pacient que atén i estem exposats tota l’estona». I com molts altres professionals, també creu que els treballadors saben que així i tot es sortirà perquè ells són els qui «es consciencien en fer-ho com sigui i amb el què sigui».

    «Quan això acabi haurem de deixar clares les exigències. Entenem que la situació ara és difícil però hem de ser conseqüents i fa molts anys que arrosseguem problemes econòmics i problemes en la sanitat pública», analitza Lachica que no dubta en afegir que els professionals poden aguantar una mica més però que, el què cal és invertir els diners en la sanitat pública. «Ja d’aquí a un any exigirem que se’ns reconegui als professionals però no podem fer-ho si no salvem la sanitat», diu.

    En aquesta línia, des del sindicat demanen que quan això acabi que s’acceptin responsabilitats i que es repensin els protocols. «Si l’empresa va creure que formar un grup de 8 o 10 lliterers, 20 infermeres, 20 auxiliars i no sé quants metges quan l’Ebola era suficient per a qualsevol situació s’han equivocat i molt». I és que Lachica creu que en una ciutat com Barcelona s’ha d’estar preparat per qualsevol cosa. Posa l’exemple de patir un atac i tot i dir que això no ho és, cal tenir idees i «davant una situació d’emergència tenir tots els actius preparats». Creu que en lloc de l’estat, s’hi està de preparat.

  • Confinament desigual

    La nit dels Oscars va ser una absoluta bogeria. Paràsits guanyava el premi a la millor pel·lícula, entre d’altres. Per primera vegada una pel·lícula estrangera rep aquest premi. A hores d’ara moltes de vosaltres ja l’haureu vist. A les que no, us la recomanem, de debò.

    Fem referència a aquesta pel·lícula per la realitat que retrata. La majoria de les persones establim cercles d’amistats que són similars a nosaltres mateixes. I no ens referim a seguir al mateix equip de futbol, ni tan sols a treballar en el mateix lloc, sinó als cercles, a l’entorn, al nivell econòmic, i a la nostra realitat social. I això, ens condiciona les perspectives amb les quals mirem i entenem el món. Però algunes professions, com les nostres, ens ofereixen el privilegi de poder veure de molt a prop altres realitats.

    I això és el que ens ha portat a escriure aquestes línies. Des que va començar tota aquesta distopia pensem en les famílies de barris com Sant Ildefons o La Trini, en l’exveí del Raval, en els nens residents de centres, en els menors no acompanyats… en totes aquelles famílies tancades en els seus petis pisos, abarrotats de mobles perquè han de dormir tres persones en una mateixa habitació i altres tres al menjador. La realitat de la família pobra de Paràsits ens pot semblar ficció, o una realitat exagerada, però per desgràcia no ho és, ni a Espanya ni al món.

    Les mesures de confinament preses a raó de la pandèmia per la COVID 19 ens sembla que agreugen completament aquesta desigualtat ja existent. Si una família pot sortir a passejar la seva mascota, per què la família que viu amuntegada a casa seva no pot sortir a prendre l’aire? S’haurien de prendre les mesures que siguin necessàries, és clar, no parlem de no tenir en compte la situació de pandèmia, però sí que cal pensar que aquest confinament no ens tracta a totes per igual.

    I després està l’assumpte dels diners. Mirant les dades recentment publicades sobre la taxa d’incidència de la malaltia pel nou coronavirus a Catalunya, aquesta desigualtat es fa patent. Només si ens fixem a la ciutat de Barcelona, veiem que les taxes més altes d’infecció es concentren, majoritàriament, en els barris més precaris, els barris obrers, precisament allí on les famílies viuen amuntegades en pisos diminuts. Ens agradaria fixar-nos en dues realitats. N’hi ha més. Però n’exposarem dos. En primer lloc, és en aquests barris on viuen moltes de les persones que exerceixen tasques domèstiques o de cures, la majoria sense contracte, per la qual cosa no poden permetre’s deixar d’anar a treballar, perquè les mesures aprovades no contemplen ajudes per a elles. Estan altament exposades al contagi mentre viuen amuntegades. D’altra banda, hi viuen moltes de les persones que no poden teletreballar, que han perdut la seva feina, o han sofert expedients de regulació d’ocupació. Persones que s’han vist, de sobte, sense els pocs ingressos mensuals que tenien. Persones que no poden omplir la seva nevera per tres setmanes. Potser no poden omplir-la ni per a un sol dia i segur que tampoc poden acaparar rotllos de paper de WC perquè no tenen espai. En els dos casos és molt difícil, gairebé impossible, quedar-se a casa. Però és que quan es queden, a més, estan en més risc de contagi. I és que en contra del que molts han pregonat, aquesta pandèmia -i les seves mesures-, sí que entenen de classes socials.

    Les polítiques públiques tenen l’obligació de contemplar totes les realitats socials. Si al súper del barri han estat capaços de pensar a obrir de 9 h a 10 h només per a la gent gran quan tot està perfectament desinfectat de la nit anterior, per què les institucions no poden pensar en aquestes famílies sense ingressos, en els infrahabitatges, en els nens i nenes amuntegats o que simplement no tenen balcó? Per què no es permet als municipis establir normes específiques per barris o sectors que responguin a les necessitats reals de totes aquestes múltiples realitats? Sabem on viuen, els mapes ens indiquen on estan.

    La nostra proposta és passar de nou part de les competències als municipis. La política local sens dubte, té més clares les necessitats reals de la seva població. Establir normativa i retallades generalistes, que ja han començat, pel departament d’Ocupació, ni més ni menys, genera més desigualtat social. Equitat i repartiment de la riquesa, si us plau. Alleujar aquest confinament desigual pot marcar la diferència.

  • Estudiants a primera línia contra el coronavirus: “Havia d’ajudar en el que pogués”

    Fa unes setmanes, el Departament de Salut anunciava la mobilització de metges i infermeres jubilats i estudiants acabats de llicenciar i d’últims cursos per tal de fer front a la pandèmia del coronavirus. Davant la manca de personal sanitari, el risc de col·lapse del sistema de salut pública i les nombroses baixes de professionals sanitaris per infecció del virus, els estudiants d’últim curs de Medicina i Infermeria desenvolupen una tasca de suport molt útil. I en tenir l’oportunitat d’ajudar en una situació així, els estudiants no van dubtar en acceptar.

    «Jo he estudiat per això i no veia cap raó per no venir a ajudar, en un moment en el qual és tan necessari. Em va sortir de dins, perquè és la meva vocació», diu la Margot Pelfort, una estudiant menorquina d’últim curs d’Infermeria a la Universitat de Barcelona. Havia anat a Menorca a passar el confinament amb la seva família, quan la van trucar per anar a treballar a les nits a l’Hospital Clínic. No va dubtar-ho ni un segon i ràpidament va agafar un vol. Malgrat que des de l’inici la van avisar que no estava obligada a entrar a les habitacions de pacients de Covid-19 si no es veia preparada, ella ha volgut fer-ho, perquè si no, diu, no se sentia útil. «No faig cap cosa per la qual no em senti preparada. Faig tasques com prendre les constants dels pacients i preparar les medicacions, i l’equip que m’ha tocat em té molt en compte i m’ajuda en tot el que necessito», explica.

    En la mateixa línia s’expressa Sara Violat, companya de classe de la Margot. Ella ha començat a treballar a l’Hospital de Viladecans, perquè, diu, veia les notícies i «sentia que havia d’ajudar tot el que pogués». A l’inici, es pensava que no tindria contacte amb pacients amb Covid-19, i es va sorprendre en trobar-se amb un panorama diferent del que havia imaginat. «Entro a les habitacions, miro les constants dels pacients i dono la medicació, això sí, sempre amb la supervisió d’una infermeria de la planta», explica.

    L’estudiant de quart curs d’Infermeria Sara Violat, a l’Hospital de Viladecans.

    Altres estudiants tenen encara més autonomia. La Mar Amat, estudiant de quart curs d’Infermeria, treballa en un hotel sanitari de Barcelona i forma equip amb una estudiant de tercer d’Infermeria i un de cinquè de Medicina. Tots tres fan tasques assistencials a pacients amb coronavirus. «Som bastant autònoms. La part de tasques és senzilla, prenem constants i valorem una mica com es troba el pacient, però sento molta responsabilitat, i això m’agrada», afirma. «Jo em sento com una infermeria més i estic molt contenta de poder ajudar», diu.

    Els estudiants d’últim curs de Medicina també estan al peu del canó. És el cas d’en Marc Gassio, estudiant d’últim curs de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui ha començat a treballar a l’Hospital de Berga. «Aquí vivim una situació molt complicada, la població està molt envellida i, per tant, tenim casos molt greus». Ell fa tasques assistencials al servei d’anestèsia, on se situen els pacients que no han sigut acceptats a les UCIs o que estan pendents d’ingrés. «Tinc contacte directe amb pacients de Covid-19, tot i que la presa de decisions no depèn de mi, ja que tot el que faig ho supervisa el meu adjunt», diu. Segons explica en Marc, a l’Hospital de Berga hi ha hagut moltes baixes de professionals per contagi de coronavirus i, a més, no és un lloc accessible perquè vinguin reforços. «No tot es concentra a Barcelona i voltants, un hospital comarcal també té les seves necessitats i aquí tenim menys recursos», reivindica. Amb l’alarma que hi ha per la manca de personal, creu que el recurs de contractar estudiants s’hauria d’utilitzar molt més.

    Mireia Vendrell, una altra estudiant de sisè curs de Medicina, treballa a l’Hospital de Granollers, on atén a pacients de coronavirus més lleus. Qualifica l’experiència com a “molt enriquidora” i la veu com una oportunitat de formació molt útil. «Jo m’ho prenc com unes pràctiques, perquè, al final, encara no he acabat la carrera», explica. Per això, diu, està molt agraïda perquè s’hagi donat aquesta oportunitat als estudiants de contribuir a la lluita contra el coronavirus.

    L’impacte emocional i la por al contagi

    Estar a la primera línia en aquesta crisi sanitària, segons expliquen els estudiants, és molt dur emocionalment. «Els primers dies em vaig sentir una mica aclaparada amb la situació, és un gran impacte veure la realitat a l’hospital, no és com veure-ho a les notícies», assenyala la Sara. «Els meus companys estan molt pendents de mi, de si estic bé, si estic angoixada…això em reconforta molt», explica.

    Una de les majors preocupacions que tenen els estudiants entrevistats és contraure el virus i contagiar a la família. «A casa no hi ha ningú amb factors de risc, si hagués sigut el cas potser no hauria acceptat la feina. Encara que anem protegits amb els equips de protecció individual hi ha un alt risc de contagi», explica el Marc. Ell té contacte amb pacients molt greus. «És molt dur, per això els meus superiors m’han preguntat si em vull reubicar a una altra planta», afegeix.

    En la mateixa línia, la Sara destaca que el personal sanitari està amb els pacients tot el dia i que se sent molt exposada al contagi. «Això genera inseguretat, perquè no saps si et contagiaràs. A més, anant a treballar poso en risc a la meva família», assenyala. Per això, tots els estudiants segueixen un ritual en arribar a casa per tal de minimitzar els riscos: van directes a la dutxa, posen tota la roba que portaven a rentar i mantenen les distàncies amb la seva família.

    La manca de material de protecció pel personal sanitari que s’ha denunciat en nombroses ocasions és també una altra preocupació que tenen els estudiants, ja que els exposa més al contagi. «La mascareta me l’he de guardar fins que se’m trenqui, les ulleres i la bata també les he de reutilitzar, l’únic que em canvio en entrar a cada habitació són els guants», explica la Mar. Per la seva banda, la Margot diu que de bates impermeables no en queden, de manera que porten pijames blancs, que són, segons diu, «més pesats, calorosos i menys higiènics». En entrar a les habitacions, però, tots els estudiants assenyalen que compten amb els equips de protecció individual adequats.

    Els estudiants també es mostren preocupats pel personal sanitari que fa setmanes que està en aquesta situació. «Se’ls veu molt esgotats i es nota que estan afectats emocionalment. Malgrat això, ho continuen donant tot», explica la Margot. Assenyala que, segons li han dit els seus companys, l’ajuda dels estudiants és molt útil, però els hi hauria anat millor que s’haguessin incorporat abans.

    Aquesta situació excepcional demostra la vocació de molts d’aquests joves estudiants d’Infermeria i Medicina. «Hauria preferit que la meva primera experiència laboral fos en unes altres circumstàncies» -admet la Sara- “però l’aprenentatge que estic fent és enorme”.

  • La resistència de les residents en la pandèmia del coronavirus

    Una ordre ministerial s’ha ampliat a residents de qualsevol any i de qualsevol especialitat la llista de professionals que poden ser cridats a treballar a la gestió sanitària de la crisi del coronavirus. A Espanya hi ha, segons estadístiques del Ministerio de Sanidad, 146.678 professionals de la medicina. D’ells, 25.577 són residents. El Centre d’Estudis del Sindicat Mèdic de Granada informa que el seu salari, el 2018, partia des dels 1.020 euros nets que reben els R1 (de primer any), sense guàrdies, als 1.311 que cobren els de cinquè (R5). Per això solen assumir entre sis o set guàrdies. Gràcies a elles guanyen entre 1.703 i 2.290 euros: «Ets gairebé literalment la meitat del temps a l’hospital», afirma un R3 que treballa en un hospital madrileny.

    Després de la vaga que van protagonitzar a l’Hospital 12 de Octubre , a Madrid, la ràtio de metges adjunts i professionals en formació especialitzada que s’ocupa de les urgències del centre va passar a ser de 2-22 a 4-22: quatre metges i 22 residents. Segons fonts de l’hospital, hi haurà un cinquè metge en breu. «Nosaltres som els primers que sabem que ara mateix no és moment per protestar. Però et crema. Això no ve d’ara, ve de molts anys. I l’única cosa que pots fer, més per vocació que per una altra cosa, és tirar endavant», lamenta un altre resident.

    Com tots els professionals sanitaris en aquesta crisi, s’estan deixant la pell. Els que no tenen una participació més directa s’estan organitzant amb els seus companys. «Estem en disposició total. Si falta algú cal anar. Els torns s’estan reorganitzant, intentant que no siguin tan infernals com ho són habitualment. Tot d’una, hem recordat que les guàrdies 24 hores són bastant inhumanes», comenta, irònic un R4. Han aparegut, fins i tot, iniciatives d’investigadors MIR que, confinats obligatòriament per la quarantena, tracten d’ajudar des de casa en l’avanç de la investigació de la cura.

    Són, però, conscients de la seva situació. «En totes les piràmides hi ha una baula més baixa. I a l’hospital som els residents, això t’ho puc assegurar. És una llei no escrita», reflexiona un d’ells. «Som l’últim graó en la jerarquia mèdica», comparteix un R2 dedicat per complet a l’UCI [els residents consultats per aquest reportatge prefereixen que no es publiquin els seus noms per protegir la seva intimitat]. Tots coincideixen en el desequilibri que existeix entre l’enorme responsabilitat que assumeixen i el reconeixement professional i salarial que reben: «El sistema està muntat perquè se sostingui sobre els residents. Al cap i a la fi són més barats», lamenta un d’ells. La crisi del coronavirus ha aprofundit la bretxa, però no ha modificat substancialment la situació que el precedia.

    «Normalment un R3 a l’hospital té una supervisió relativa: si preguntes, et supervisen; però si no, fas, fas, fas. Canviar… tampoc ha canviat molt. Però en una zona per a 8 pacients màxim et trobes 14. Són sis pacients extra que has de controlar, en un espai en el qual solia haver-hi un adjunt i tu estaves de suport. Ara, de sobte, la portes tu sol, tot el dia. Són més pacients, potencialment greus, per menys metges, per a metges amb menor titulació», descriu una metgessa R3. On abans hi havia un adjunt i dues R1 ara hi ha un R3 i un R1. Altres residents, però, sostenen que treballen cada dia amb pacients crítics en equips amb un repartiment gairebé equitatiu entre facultatius i residents.

    Les seves tasques, no obstant, han estat multiplicades per la COVID-19. «Fas tasques que tampoc són normals, com revisar bombones d’oxigen. Tu normalment no t’enfrontes al fet que una bombona d’oxigen es pugui estar esgotant», narra una metgessa. També s’han disparat la tensió i l’angoixa. «Arribes a la guàrdia i et trobes a persones que porten 50 hores esperant un llit d’ingrés; o en una àrea que normalment té 30 pacients, hi ha 50», continua. Aquesta R3 tem normalitzar «que un pacient tarda tres dies a ingressar». «Això sí que mina bastant la moral. Veus ancians sols, sense cap tipus de companyia perquè no poden passar familiars. Intentes ajudar-los. La teva major tasca, de vegades, és agafar el mòbil del senyor, encendre, que et digui el pin i endollar perquè pugui parlar amb algú».

    «És molt dur emocionalment. Tu saps que en altres circumstàncies aquest pacient hauria sortit, perquè hi hauria una UCI, un respirador …», explica, cru altre metge. «N’hi ha que estem més sencers i n’hi ha que no. Som igual de sensibles que qualsevol altra persona. Hi ha qui arriba a casa i es posa a plorar. Mai vam pensar que això anava a passar aquí». Alguns creuen que tindrà conseqüències: «Més d’un penjarà el fonendoscopi».

    La realitat és que el personal mèdic se sent poc valorat. I per això se’n va. «L’any passat es van sol·licitar al Col·legi de Metges 4.100 certificats d’idoneïtat per sortir de país. És la dada històrica rècord dels últims anys», explica Sheila Just, portaveu de l’Associació de Metges i Titulats Superiors (Amyts). «El 2011 eren 1.000. Els països europeus ens ofereixen grans garanties als metges, tant contractuals com salarials -continua la portaveu d’Amyts-. Tenim molt bona premsa, molt bona fama, tenim un sistema exemplar i els metges que es formen a Espanya són catalogats com dels millors del món. Hauran de veure com s’està tractant als metges a Espanya. Es convoquen oposicions amb molt poca freqüència, no s’estabilitza en l’ocupació i la carrera professional es restringeix».

    Els MIR d’últim any: adjunts oficiosos amb salari de resident

    L’ampliació de l’ordre ministerial esmenta, en el seu apartat quart, una circumstància que s’està produint en molts hospitals: els residents d’últim any estan actuant com a metges adjunts. En circumstàncies normals estarien a menys de dos mesos de ser-ho oficialment. No obstant això, la situació està generant una bretxa paradoxal: els professionals que estan exercint com a adjunts són els que allargaran més el seu període de residència. Atesa aquesta circumstància, el ministeri ha instat les comunitats a ajustar els salaris que perceben a les funcions que efectivament realitzen. És a dir: qui estigui assumint les funcions d’un metge adjunt ha de cobrar com a tal. Algunes comunitats autònomes, com Galícia, Castella i Lleó o Castella-la Manxa, ja havien anunciat prèviament la seva intenció de fer-ho.

    La portaveu d’Amyts aplaudeix la iniciativa. Creu que és una forma de reconèixer la realitat i premiar el seu esforç. «Ningú a la cursa ens prepara per assumir una crisi d’aquest calibre. En Ifema, per exemple, els R4 i els R5 estan sent supervisors, fins i tot, en situacions en què hi ha metges adjunts. Intercanvien informació com a especialistes. Molts d’ells estan treballant sense descans», conclou.

    Un dels residents consultats comparteix la seva visió. «S’està aprofitant que els R4 o R5 som persones molt formades, que mal que bé podem tirar endavant el treball d’un adjunt. Ja hem passat per molta experiència i sabem treure les castanyes de foc. L’experiència és gairebé tot en medicina», resumeix. Considera, però, que el ministeri no està valorant aquest bagatge: «No tenim cap garantia que quan acabi aquest període ens vagin a contractar automàticament».

    La infermeria: l’eterna oblidada

    La ràtio de professionals d’infermeria en període de formació especialitzada, segons dades de Sanitat, és molt menor. De les 182.000 que integren el sector tan sols 2.000 són residents. Això no justifica, però, algunes contradiccions. Per exemple: que el salari de les treballadores que s’inclouen en el decret de BOE (les integrades en les especialitats d’Infermeria del Treball, Infermeria Familiar i Comunitària, Infermeria Geriàtrica i Infermeria Pediàtrica) suposi, pràcticament, la meitat del de les seves companyes generalistes. El Col·legi d’Infermeria ha denunciat aquesta situació i demana que es contracti directament a les R2 sense prolongar la seva residència.

    Mònica, R2, el qualifica com «una putada». Els salaris de les AIR no arriben als 1.000 euros: la mitjana nacional és de «969,27». Els seus guàrdies, a més, també, són pitjor pagades. «Jo arribo als 1.300 mensuals perquè faig guàrdies. Qualsevol altra infermera guanya 1.500 euros de base més els complements. Se suposa que cobrem menys perquè estem en formació. Jo estic treballant igual que qualsevol altra companya. Exactament igual que la del costat». Si les comunitats compleixen amb l’ordre del ministeri, aquest desequilibri s’hauria de veure compensat, almenys, durant l’estat d’alarma.

    Les infermeres, a diferència dels metges, no necessiten passar per un examen d’AIR per exercir una especialitat. Lucia, IIR R1 d’Astúries, el critica. «No té res a veure les cures d’un nadó, amb els d’un malalt de cirurgia, amb algú de psiquiatria per exemple. Es demana que infermeria valgui per a tot i no és així perquè és humanament impossible, necessites moltíssims anys per dominar qualsevol tipus de pacient».

    «Tu fas 4 de carrera i pots acabar en absolutament qualsevol lloc: a urgències, en una UCI, en una planta de geriatria, en nounats, en diàlisi…», confirma Mònica. «Hi ha serveis que necessiten formació especialitzada. Les UCI, quiròfan, família comunitària (atenció primària)… No és que vulguem que sigui tot obligatori, però hi ha una part que pot ser generalista i una altra que no pot ser-ho». Aquesta infermera se sent valorada per «la població» però no «per les institucions». «Per a elles sóc un numeret, que els encaixa. La meva especialitat (família comunitària) no té un reconeixement oficial per la Comunitat de Madrid, ni borsa específica de treball. Tampoc en moltes altres». Diu que això es deu al fet que la infermeria «sempre ha estat com la germana petita de la medicina, principalment per dones. Les coses que fem nosaltres es reconeixen menys». I conclou gràficament: «De vegades trec el cap per la finestra i penso: si aquesta gent sabés el que està aplaudint…».

  • El batalló de la formació professional contra la Covid19

    Fa gairebé dues setmanes que treballa a l’Hospital del Mar, i encara, cada cop que trepitja el terra del vestíbul li entren els nervis. “No sé per què em passa, ja que les companyes han estat molt amables amb mi, però em passa”, explica la Fàtima Lkharrat, de 19 anys, estudiant d’un cicle formatiu de grau mitjà de Cures d’auxiliar d’infermeria a l’Institut Bonanova. En canvi, afegeix, “cada dia quan plego dono gràcies a Déu per aquesta oportunitat, això és el que vull fer i cada cop surto amb més aprenentatges”. Juntament amb cinc companyes més, la Fàtima ha estat reclutada per l’Hospital del Mar per donar suport a les infermeres i les auxiliars d’infermera. I en té dues més treballant a residències de gent gran. Des del 27 de març, la Fàtima treballa de 8 del matí a 8 de la tarda, dia sí dia no, en una planta on tots els pacients que hi ha ingressats ho són de coronavirus.

    El cas del Jose Garcia és una mica diferent. Té 28 i ja fa anys que va obtenir el Grau Superior d’Imatge per al Diagnòstic. És de Badalona i recorda que l’endemà de treure’s el títol ja estava treballant com a tècnic de raigs X a Urgències de Can Ruti, que és on havia fet les pràctiques. Ara ho fa al CUAP de Badalona, però manté un estret contacte amb les professores que va tenir a l’Institut Bonanova i quan va rebre la seva trucada per veure si podia reforçar l’Hospital del Mar no s’ho va pensar dues vegades. L’Hospital del Mar pertany al Parc Salut Mar, igual que l’Institut Bonanova, especialitzat en FP sanitària, i per això hi ha molta sinèrgia entre un i l’altre. A més del Jose, hi ha altres antics alumnes de l’institut que també han reforçat la plantilla de l’hospital fins que faci falta.

    “Els tècnics som els grans invisibles, ningú parla de nosaltres i hem estat molt exposats al virus, perquè per diagnosticar la Covid a tothom se li fa una placa”, comenta. Per aquest motiu, molts tècnics de rajos X van donar positiu ben aviat. “Ara anem ja molt protegits”, afegeix el Jose, el qual compagina ara la seva feina al CUAP amb la de l’Hospital del Mar. Al CUAP hi treballa de nit i en surt a les 8 del matí. I aquesta és l’hora a la qual entra a l’Hospital del Mar, per estar-s’hi fins les 3 de la tarda. “Sabent que hi havia companys que s’havien contagiat i que jo podia  donar un cop de mà no em podia quedar a casa, d’això va aquesta vocació”, comenta. I afegeix: “Estic molt agraït per com m’han acollit la Iolanda i el Toni, que són els supers de rajos, i entenen la meva situació, això voldria que sortís”.

    Des de fa tres setmanes i mitja en el cas del Jose, i una i mitja en el de la Fàtima, la seva vida consisteix anar a la trinxera, descansar i tornar-hi. Però ni un ni altre semblen gaire amoïnats per la possibilitat de caure malalts. “La supervisora em va explicar totes les mesures de protecció que havia de prendre, amb això estic tranquil·la”, diu la Fàtima. Al Jose el que l’angoixava era que pogués infectar els seus pares o el seu germà “per fer una cosa que jo he escollit lliurement”. I aquesta és una angoixa, assegura, que tenen tots els sanitaris que viuen en família. Ell ha deixat de fer-ho, perquè tots els treballadors de l’Hospital del Mar que ho desitgen tenen una habitació a l’Hotel Pullman, que es troba just al costat i va haver de tancar arran del confinament. “Fa dues setmanes que a la meva família només la veig pel mòbil, és dur no poder anar a casa teva ni estar amb els teus, però ara em sento molt més alliberat psicològicament”, assegura.

    Esgotament i recàrrega de piles

    També coincideixen que l’esgotament es comença a palpar en l’ambient. “A la meva planta hi ha uns ànims increïbles, jo estic valorant molt el que vol dir treball en equip, però les infermeres i les auxiliars fan moltes hores, i està clar que estan cansades”, opina la Fàtima. Ella no té contacte directe amb els pacients, no entra a les habitacions sinó que es queda a la porta per si la infermera o l’auxiliar la necessiten per alguna cosa. “De vegades se les ha d’ajudar a posar-se o treure’s la roba de protecció, o potser estan fent una higiene i cal que els porti una tovallola, o em donen una mostra que li han tret a un pacient perquè la porti al laboratori, o he de demanar un medicament i anar-lo a buscar, o s’han d’organitzar unes capses al magatzem… la meva feina consisteix a ajudar-les i a vetllar perquè a la planta tot estigui correcte”, explica.

    Pel José, l’esgotament és més mental que físic. “La càrrega psicològica és molt important, no estem acostumats a veure gent de quaranta i poc amb unes pneumònies bestials, a les quals un dia li fas una radiografia quan està a planta, després te’l trobes intubat a l’UCI, i dos dies després et diuen que és un èxitus. Això deixa molt tocats a alguns companys”, comenta. A la planta no és habitual, però també ha mort algun pacient. “Espero que no em passi, perquè les infermeres estan molt preparades psicològicament però jo no sé si ho estic, ho hauré de treballar perquè dedicant-me això tard o d’hora m’ho trobaré”, diu la Fàtima.

    Però contra l’esgotament hi ha un petit remei. A tots dos els emociona, i els carrega les piles, el que passa cada dia, des de fa més de tres setmanes, a les vuit del vespre. “M’emociona que la societat se’n recordi de nosaltres i valori el nostre esforç, em fa sentir molt acompanyada”, explica la Fàtima. “Crec que la gent no és conscient de la càrrega d’energia brutal que ens injecten aquests aplaudiments –diu el Jose–, em passa el mateix cada cop que una persona que està bastant fumuda em somriu i em dóna les gràcies per tot el que estem fent… amb això jo ja em sento més que pagat”. Quan tot això acabi, el Jose tornarà a la feina que no ha deixat. Per la seva banda, a la Fàtima, que té contracte fins el 3 de maig, encara li queda l’últim trimestre de l’any per acabar el curs i obtenir el títol. En teoria és el trimestre dedicat a les pràctiques. Però amb aquesta promoció s’hauran d’inventar una altra cosa.

  • «El dia a dia és molt estressant i el més dur és que els pacients marxin sols»

    Montserrat Padilla és infermera a l’Hospital de Martorell, un hospital comarcal que tot i el seu volum s’ha vist afectat plenament per la COVID-19. El virus ha modificat el dia a dia del centre i ha provocat la reestructuració de molts dels seus serveis.

    Parlem amb Padilla de com el més dolorós és acomiadar des de la distància les persones més greus i com això està impactant en la feina del personal sanitari. També, i una vegada més, la denuncia principal és la manca de material.

    Quin és el vostre dia a dia a l’Hospital de Martorell?

    Tenim una mica de tot. Des de pacients que hem de corre i els hem de derivar, pacients que arriben molt justets i veus que no es podrà fer massa i acaben morint… Els hi donem confort fins a l’últim dia però és molt trist. No hi ha família ni ningú proper amb ells. Estem nosaltres però és molt dur.

    Després també hi ha casos de gent que quan està més estable podem derivar cap a l’hotel que tenim habilitat i això es porta millor.

    En general el dia a dia és molt estressant. La part que marxin sols és molt dura.

    Quins recursos utilitzeu per arribar a les famílies? S’han sentit moltes iniciatives aquests dies.

    La setmana passada em vaig trobar amb un cas d’un avi, molt agradable pobret, que no duia res. No tenia mòbil ni tan sols les seves ulleres perquè havia ingressat d’urgències. De les donacions que anem rebent a l’hospital, que estan super bé, hi ha una que ha consistit en uns telèfons petitons que es poden rentar, que es poden posar sota l’aixeta. Parlem amb els familiars perquè es baixin una aplicació i es connectin i així poden fer videotrucades.

    Vaig portar el mòbil a l’habitació i el pobre home va poder veure a la seva filla, als néts, a la seva dona i va parlar amb ells una estoneta. La veritat és que poder fer això està molt bé.

    A banda, encara que no els puguin veure, si els hi volen portar algun efecte personal com un mòbil o les ulleres en aquest cas o un llibre doncs també ho acceptem. Ho deixen a la recepció, ja que no poden accedir a les instal·lacions de l’hospital, i nosaltres els hi facilitem.

    Heu de mantenir també aquesta distància de seguretat i encara que pugueu fer de missatgeres però tota la part més humana que de sempre s’ha tingut des d’infermeria s’ha perdut en no poder tenir contacte. Entenc que poder presenciar i facilitar aquests gests us reconforta.

    Sí, la veritat és que sí que serveix. Tenim una mica de tot. Hi ha moments que estem contents però hi ha moments que plorem bastant.

    La saturació també us ha marcat diferències a les rutines entre treballadors. Us impedeix compartir aquests moments de dificultat?

    Ha canviat la situació però també és cert que aquí a l’Hospital de Martorell som com una petita família. Tot i que hem tingut prou baixes de companys, alguns que han estat molt malament, altres que han estat malament però ja s’estan recuperant i estan tornant una altra vegada, la veritat és que entre nosaltres ho portem bastant bé. Fem un bon equip i ens donem suport. Parlo a nivell d’infermeria, supervisors d’infermeria i auxiliars. Hi ha dies que si tenim algun problema, en algun moment és fàcil que facis una mica de davallada però sempre hi ha algú que et dóna suport.

    Des de l’Hospital també us han facilitat ajudes?

    Tenim suport psicològic. Es va crear un grup de whatsapp des de l’hospital que funciona com a canal i on hi som tots els treballadors. No podem escriure però si rebre informació. Per allà ens van explicar que hi havia un equip de psicologia al qual ens podríem dirigir.

    A nivell de salut mental ens han ofert suport de tota mena però el què ens passa és que tenim manca de material… Anem justets però de moment anem fent.

    S’han marcat protocols des de l’Hospital pel que fa a la comunicació amb les famílies? Com ho feu?

    S’han repartit els metges de tal manera que hi ha uns quants que es dediquen a passar visites i altres que es dediquen a trucar als familiars i explicar o bé l’evolució o bé que hi ha hagut una defunció. Si es donen d’alta, si s’ha de traslladar, si ha empitjorat i s’ha de traslladar a un altre hospital… o per dir simplement que segueix estable.

    Nosaltres en el full d’infermeria ho veiem si han parlat amb el fill i què li han comunicat i també podem explicar això als pacients ingressats.

    De la mateixa manera què ha canviat el contacte amb el pacient també amb els familiars… Per molt que pugueu recorre a oferir videotrucades.

    Avui en dia també la majoria de malalts tenen mòbil però sí que és veritat que quan empitjoren clar aquest recurs ja no el tenen i una videotrucada no farem si no estan bé. Aleshores ja és el metge el qui truca i el qui va explicant l’evolució fins que els hi diu que ha mort…

    Fer entendre això als pacients sí que es deu veure diferent segons la seva edat.

    Sí perquè els més grans es posen molt neguitosos, molt. I, clar, si estan molt justets, es troben sols, potser es tracta d’un avi que era molt autònom i de sobte quan ingressa veu que no es pot aixecar… Res ajuda. Nosaltres estem amb ells i els intentem facilitar tot però és molt difícil dur-ho bé.

    Els que comparteixen habitació encara poden tenir una mica de conversa i es relacionen però els que estan sols, no. A l’Hospital també els hi han facilitat targetes de televisió gratuïtes perquè puguin veure-la i distreure’s. Això no pal·lia el malament que estan però facilita les coses i suma per ajudar tot el que es pot.

    Aquesta dedicació requereix temps. Amb les baixes que comentaves, heu vist que us costa més arribar?

    Nosaltres som de portar entre 10 i 12 pacients per infermera i ara ens han baixat les ràtios a 8 però perquè no executem una dinàmica normal. Trigues més de l’habitual entre que et vesteixes, entres, et vas traient capes… Però ni que costi sempre trobes un moment perquè saps que estan passant-ho malament. Intentem així estar una estona amb ells, amb alguns aprofitant el temps de la higiene. Amb els que són autònoms igualment els hi preguntes sovint com estan perquè xerrin una mica i els hi deixes clar que estàs allà amb ells, encara que estiguin sols familiarment parlant.

    Us està costant adaptar-vos? Com porteu els torns?

    Jo vaig estar molts anys a planta però vaig passar a laboratori per reducció d’horari en tenir dos fills petits. Ara he passat de nou a planta… Des que ha començat tot sí que he tingut dies de descans però sí que he passat de fer mitges jornades a guàrdies senceres. S’ha hagut de fer així perquè amb tantes baixes i tanta feina anem «a lo que puedas y donde puedas».

    Els caps de setmana o fem mig dia els dos dies o 13 hores un dels dos. Ens ho pregunten i respecten bastant el què cadascú demana però anem fent dia a dia. No sé si el cap de setmana vinent em necessitaran.

    Per les persones que no estaven tant en primera línia trobar-se amb pacients més greus estan afectant?

    L’Hospital de Martorell en ser un comarcal molt petit totes hem passat per planta. Més o menys sabem com va tot l’hospital. És diferent un gran que agafaria molta més cosa. Ser petit fa que sigui més fàcil.

    No es fan consultes, no es fan extraccions… moltes coses no estan operatives i ara estem tots ubicats a planta. Però insisteixo, sempre pregunten per quins torns pots fer i fins i tot ens deixen que ens canviem entre nosaltres els serveis per poder estar una setmana seguida a un mateix lloc i treballar més tranquil·la sense anar-te canviant de pacients cada dia.

    Entenc que ser petits i que us conegueu tots més ajuda i fa família

    Sí. Ens veiem i anem cansats i a alguns sí que ens està tocant una miqueta però ens fa il·lusió veure’ns…

    Heu xerrat d’expectatives de futur?

    Diumenge de guàrdia ho comentàvem a l’hora de dinar i estem desanimats. No veiem el final, ni com acabarà això, ni què passarà. No vam saber arriscar-nos a pensar en dates.

    De dissabte a diumenge ens van dir que hi havia menys ingressos i semblava que la cosa baixés però de diumenge a dilluns un altre cop estava ple. No ens plantegem quan acabarà. Anem treballant el dia a dia.