Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • «Els metges jubilats anirem on ens demanin, i no és cap heroïcitat»

    El Doctor José María Garcès va ser responsable de diverses unitats i cap de secció del Servei de Medicina Interna i Malalties Infeccioses. A part, es va especialitzar en Salut Internacional i també va ser professor del Màster en malalties tropicals i salut internacional.

    Sempre amb la vocació davant de tot, el Dr. Garcés va avançar-se a la petició de Salut de reincorporar personal sanitari jubilat, estudiants i interns que encara no haguessin escollit plaça. El 16 de març Garcés va tornar a trepitjar l’Hospital i tres dies després, el 19 de març, iniciava un grup de treball destinat a fer seguiment del personal sanitari infectat per COVID-19.

    Un ordinador i un mòbil són les eines de treball que l’acompanyen diàriament sense pausa en les seves jornades laborals. Avui dia, fa seguiment de 198 professionals i celebra que, juntament amb els seus companys també jubilats, ja comencen a donar altes.

    Esteu jubilats però us heu ofert per tornar a treballar i a més dissenyant un mètode de seguiment.

    La tasca que estem fent podria ser un model o un exemple del què estaran fent a altres hospitals també. No té cap mèrit intrínsec. Jo també surto a respirar a la meva terrassa de l’àtic de Cerdanyola del Vallès on visc i jo també surto a aplaudir a les 20 h. No ho faig només a sanitaris que estan a atenció a primera línia amb el malalt a les mans, jo estic treballant 12 hores diàries amb telèfon i ordinador, però estem treballant des de forns de pa, supermercats… i també són formigues que estan fent la seva tasca. Sempre ha passat, a l’hospital el metge rep l’afalac i la capsa de bombons però el metge sense l’equip d’infermeria, l’auxiliar, etc., no seria res.

    Com vas reincorporar-te a la feina?

    Jo em vaig jubilar als 65 anys el 18 d’abril del 2018. Jo de metge no em jubilaré mai. Aquest és el millor ofici del món i t’ho dic després de treballar més de 40 anys a l’Hospital del Mar.

    Sóc especialista en medicina interna i malalties infeccioses. La medicina interna és una especialitat molt desconeguda per la població. Tothom té clar què fa un cardiòleg però no tant que fa un especialista de medicina interna.

    En veure què estava passant em vaig oferir al Col·legi de metges només començar l’epidèmia. En aquells moments estaven expectants i alguns pensaven que podien estar exagerant.

    Em vaig oferir al COMB però, a més, com és natural, tinc una relació amb el Cap de Medicina Interna de l’Hospital del Mar. Vaig parlar amb ell, amb el Xavi Nogués, i li vaig dir que estava disposat a treballar de nou a primera línia o on em digués. El dilluns 16 de març vaig començar a treballar a l’Hospital. Des d’allà m’ho van posar tot molt fàcil: em van donar un despatx immediatament, un armari per la roba, un pàrquing gratuït (que quan treballava el tenim pagant)…

    Començo a treballar i entre el Dr. Nogués i jo dissenyem que jo començaria a controlar malalts per telèfon amb una aplicació instal·lada al meu ordinador, que ja tenia quan treballava per poder accedir a la història clínica de l’hospital. Quan treballava arribava a casa a les 18 h però abans de sopar si hi havia un malalt que em preocupava entrava a mirar les constants i com estava encara que quedava un metge de guàrdia.

    Vas poder passar a treballar des de casa?

    Sí. Em van instal·lar això al meu ordinador i començo la tasca: quan es diagnostica un sanitari infectat de tots els centres del Parc Salut Mar. Quan el valoren i el diagnostiquen, i si la situació no és greu que l’obliguen a ingressar-lo l’envien a casa seva, des d’aquell moment el seu metge sóc jo.

    Quin seguiment els hi fas exactament?

    Jo hi contacto i faig la primera visita telefònica. Els hi pregunto el seu càrrec i data de diagnòstic i els hi obro una història. Trec informació clínica amb altres malalties de base, medicació habitual, data dels primers símptomes, data del diagnòstic… Calculem fins a 14 dies des del diagnòstic que són innegociables per l’alta. Inclús marquem una altra data tancada que és passar 7 dies asimptomàtic com a obligació per poder donar l’alta. Després li hauran de fer el test però això ja deixa de ser tasca meva.

    Com ho feu per donar medicació a distància?

    Clar, jo faig la primera visita i dono consell terapèutic. Per rimera vegada a la vida estic donant receptes mèdiques per whatsapp i per correu electrònic. El pacient va a la farmàcia amb la pantalla del mòbil, amb el meu nom evidentment i el meu número de col·legiat i el seu nom com a pacient i li donen l’antibiòtic o el medicament que jo dic. La majoria els paguen per no enviar CAP familiar al CAP perquè són territori de contagi fàcil perquè aquest virus com saps contagi molt fàcil.

    Quan ja l’identifico li dono el meu mòbil, perquè al cap i a la fi l’estic trucant des del meu mòbil. Per whatsapp o trucada directa em poden trucar per si tenen dubtes de la seva evolució en qualsevol moment.

    Quants pacients teniu ara mateix?

    Des del 19 de març fins ara, de tot el PSMar, tenim 198 pacients online i aquests els controlem des del grup de treball que també creix fàcilment.

    De quanta gent consta aquest grup des d’on els hi feu seguiment?

    La llista de pacients va créixer d’una manera que el Dr. Nogués i jo vam començar a fitxar companys jubilats: metges, metges epidemiòlegs, infermers…

    Ara mateix tinc 16 ajudants als quals jo els reparteixo els ingressos que van arribant. Quan tenen algun dubte, vénen a mi. A part dels que jo duc, controlo la resta. Hi ha epidemiòlegs o infermers que potser no saben de clínica: si una persona té un mal de panxa i té la COVID-19… Interpretar-ho per telèfon té mèrit perquè no pots palpar la panxa i això ho ha de fer un metge que tingui un perfil molt clínic i molt assistencial.

    Tots ells són jubilats i extreballadors de l’Hospital del Mar?

    Sí. Per què estem treballant des de casa? Jo aniria on em diguessin però jo tinc 66 anys, en faré 67 el 18 d’abril, si un pacient ha d’anar malalment és el que té més de 60. Això fa que ens protegeixin una mica però on ens demanin anirem. La majoria dirien que sí també i no és cap heroïcitat. És el que faries tu si tinguessis l’habilitat necessària per posar-te a treballar amb malalties.

    Tornant al grup, en quin sentit els coordines a més de per donar consells assistencials?

    Si volen començar un tractament específic pel coronavirus que és l’eldolkina i la citromicina, abans de decidir-ho ho comparteixen amb mi. Si jo considero que el necessita el medicament li arriba de porta a porta sense que ningú de la família i menys el malalt hagi d’anar a buscar-lo a cap lloc. L’eldolkine només es pot dispensar als hospitals de fet, no el tenen a les farmàcies. Aleshores, si considerem que ha de fer tractament, perquè està a casa però comença a empitjorar, li fem arribar el tractament.

    I si empitjora més?

    Tenim una mena de 061 especial per sanitaris que no és el genèric.

    Surt del Departament de Salut i és per tota Catalunya?

    Sí. A part, nosaltres tenim la doctora Francisca Sánchez que està a infeccioses i quan el meu grup decidim que un ha de començar amb l’hidroxicloroquina i azitromicina ho posem en marxa a través d’ella.

    Si el malalt ha donat un tomb cap a la gravetat, encara tenim la capacitat de derivar-lo. Tenim el número de triatge de l’hospital perquè des d’allà es sàpiga que arriba el malalt. Que li diguin en creuar la porta ‘ja sabíem que venies’, dóna una sensació d’estar cuidats. També tenim el número del coordinador d’urgències i el número del metge específic d’infeccioses, perquè a part d’ells, ara estan totes les especialitats fent COVID.

    Com et sents formant part de tot això?

    Vaig treballar 39 anys al Mar. Aleshores era l’hospital d’infeccioses de Catalunya el cap de servei era un eslovè que va venir a Barcelona a crear-lo. Ens enviaven meningitis, tetanus de tota Catalunya, al 1977-78 va haver-hi un brot de còlera… Jo vaig anar directe a aquest hospital amb la vocació d’internista-infectòleg. Ara em sento amb la formació ideal per tractar aquest tema.

    Justament una de les demandes entre els qui l’estan tractant és que no arriba prou material de protecció. Feu seguiment de l’origen dels contagis?

    No estem fent el seguiment. El virus té una capacitat de contagi extraordinària. Afortunadament només el 20% va malament i d’aquest el 10% van a l’UCI i d’aquests la meitat no se’n surten… Nosaltres el que fem és agafar dades clíniques, saber si és personal d’infermeria d’urgències, auxiliar de digestiu o metge de reuma… El període dels primers símptomes, el període de diagnòstic que li han marcat a salut laboral o a urgències a l’hospital i comencem a treballar prospectivament. No anem a veure d’on surt perquè no podríem donar abast. Ja ho faran des de salut laboral o els epidemiòlegs. Però encara que hi hagi més o menys material, que es va fent, és tan fàcil d’agafar i contagiar-se… Tot i que tothom coneix les formes d’aïllament és molt fàcil que corri… I sort que no es passa per aire!

  • J. Flores, estudiant voluntari: «Si vols ser sanitari, has de tenir ganes d’ajudar»

    A la província de Tarragona, fins a sis residències de gent gran han demanat l’ajuda de voluntaris estudiants per a poder continuar treballant a causa de la situació actual en la qual es troben. Aquests centres es beneficien de la borsa d’estudiants i així poden donar suport als metges i infermeres interns que aquests dies estan treballant.

    Pel que fa als Centres d’Atenció Primària, quatre CAPS han demanat l’ajuda de metges per a poder fer suport telefònic. En aquest cas, l’augment considerable de consultes telefòniques relacionades amb la COVID19 fa que sigui imprescindible l’ajuda d’aquests voluntaris.

    Els hospitals estan sent l’altre gran destinatari d’aquests estudiants. Molts dels alumnes treballen aquests dies en la recopilació d’informació referent al COVID. Des de l’elaboració de bases de dades al seguiment i control de casos de contagi per poder trobar l’origen de la infecció.

    En l’actualitat, hi ha un total de 370 estudiants de la branca de les ciències de la Salut disposats a donar un cop de mà en aquesta pandèmia. Uns 140 serien estudiants de medicina, 130 d’infermeria, al voltant de 30 Metges Interns Residents i la resta formarien part d’altres especialitats com són fisioteràpia, nutrició i dietètica o psicologia.

    La figura de l’estudiant voluntari està sent cabdal en la lluita contra la COVID19 durant aquests dies. L’estudiant de cinquè de Medicina, Javier Flores, va ser un dels coordinadors que van posar en marxa la crida del voluntariat que, en poc més d’un cap de setmana, va aconseguir aglutinar fins a 160 estudiants dels diferents graus de salut. Actualment està treballant en la Unitat de Vigilància de la Salut de l’Hospital Sant Joan de Reus.

    Com sorgeix la idea de fer-se voluntari?

    Quan a la Universitat van començar a aturar certa activitat docent, un grup de companys vam decidir que calia fer alguna cosa per a poder contribuir amb el sistema sanitari i evitar, en la mesura del possible, un possible col·lapse. A partir d’aquest moment vaig contactar amb els responsables dels hospitals així com amb la Degana i ho vam posar tot en marxa.

    Quina va ser la resposta en el moment que vau posar en marxa tot el tema del voluntariat?

    Doncs la veritat que molt bona! En el moment que ens vam posar en contacte amb els delegats dels diferents cursos de medicina, va anar tot rodat. Hi va haver molta participació i es va decidir també fer una crida a altres estudiants de diferents graus. De fet, en el primer cap de setmana, vam aconseguir 120 voluntaris en l’àmbit de les ciències de la
    salut als quals se’ns van sumar els estudiants d’infermeria, una quarantena. Així que en total teníem 160 voluntaris!

    Tu ja estàs fent tasques de voluntari. En què consisteixen?

    Són tasques no assistencials, és a dir, no estic en contacte amb els pacients pròpiament. En el meu cas, estic a la Unitat de Vigilància de la Salut de l’Hospital Sant Joan de Reus fent una base de dades de tots els professionals que estan exposats als pacients de manera que puguem tenir tot el control de qui es pot contagiar.

    Alhora, quan es produeix un contagi, poder detectar-lo com més aviat millor i fer l’estudi dels contactes amb els quals aquesta persona ha estat en contacte. L’objectiu és intentar evitar que el virus s’escampi.

    Quines sensacions tens aquests dies podent col·laborar?

    Doncs la veritat és que la sensació és molt bona. Els estudiants sempre hem dit que en la carrera les pràctiques són massa teòriques, ara tenim l’oportunitat d’aprendre treballant i, a més col·laborar en aquesta crisi perquè tothom ho fa, des del ciutadà que es queda a casa passant pel metge que treballa o el voluntari.

    I quina sensació tens quan arribes a casa després de treballar?

    Per un costat mareig (riu) perquè has de treballar amb milers de noms, números i trucades diàries però, alhora, també molt satisfet perquè tinc la sensació que el cansament que porto és per un bon motiu i perquè crec que la feina que estem fent els voluntaris dins de la cadena de treball també té el seu benefici dins de tota aquesta crisi.

    Com a voluntari, creus que aquesta crisi es podria haver gestionat d’una altra forma?

    És relatiu. És fàcil dir que no hem actuat bé quan les coses han succeït però quan encara no ha passat, és molt complicat saber quina és la mesura més adequada a prendre o bé quina podria arribar a ser perjudicial. Jo crec que totes les persones que estan fent coses les fan amb bona voluntat i al final generen un impacte.

    Què et diu la família o els companys que siguis voluntari en un hospital?

    Jo el que els hi dic és que no pateixin, que estic bé i prenc totes les mesures necessàries però sí que en certa manera doncs pateixen i, alhora, se senten orgullosos de mi.

    Què els hi diries als alumnes que encara no s’han presentat com a voluntaris?

    Que s’animin! Per un costat és una oportunitat única per a conèixer com es fan les coses, com funciona un hospital en una situació excepcional i per l’altra, crec que és necessari. Si vols ser sanitari, una cosa necessària és tenir aquestes ganes de voler ajudar i ara mateix el món està “fotut” i l’hem d’ajudar.

    I pel que fa als estudis, que succeirà?

    Doncs ara mateix està suspès tot i no se sap que passarà. Tinc amics que aquesta incertesa els preocupa força pel fet no saber quan seran els exàmens però crec que ara mateix això no és el més important, si es perd un any de formació és un maldecap però ara mateix, donar un cop de mà crec que és molt més important.

  • Els nostres sanitaris són «kamizakes» segons el New York Times

    La portada del diari dels Estats Units The New York Times obria avui afirmant que «Els kamizakes de l’assistència sanitària d’Espanya lluiten contra el coronavirus» (Spain’s ‘health care kamizakes’ battle coronavirus). L’afirmació va acompanyada d’un reportatge fet en base a entrevistes a personal sanitari on expliquen les circumstàncies en les quals treballen i els recursos dels quals disposen.

    El vídeo va acompanyat de la següent explicació: «Més de 12.000 treballadors sanitaris han agafat el Covid-19 a Espanya davant una manca important d’equips de protecció personal. Les infermeres i metges ens mostren com es fan els seus propis vestits, màscares i escuts».

    Així, una de les treballadores que participa del reportatge afirma que la màscara que porta li va fer el seu marit, «que és molt MacGyver». La seva resposta va ser d’alegria però també d’exigir que hi hagués material per a totes les companyes de l’hospital.

    Una altra de les participants, de l’Hospital La Paz a Madrid, explica que va ser la segona en caure i que ara, de 40 metges que són a urgències, ja han caigut 16. Passant per diferents perfils, el reportatge mostra la manca de recursos i com això està suposant que molts professionals caiguin malalts.

    A més, també denuncien el col·lapse que estan patint les urgències i mostren imatges de com a hospitals de Madrid els pacients esperen estirats a terra. «qualsevol espai s’està reconvertint en atendre pacients. Parlem de sales d’espera, de cadires… i així els nostre treballadors també estan caient a un ritme brutal», afirmen entre diverses veus. «Jo perquè m’he contagiat? Per què ho he fet malament? No. Perquè no teníem mitjans ni els protocols eren els adequats», aporta Eugenia Cuesta, infermera de l’Hospital 12 de Octubre.

    Al principi, expliquen, utilitzaven una bata per cada pacient però ara ja es reutilitzen i les que es tenen no són les adequades. Sobre les mascaretes, Rosa Nieto, una infermera de l’Hospital Virgen de las Nieves explica que abans de llançar-les pregunten si queden pel dia següent i, si la resposta és negativa, es guarden la que han fet servir al llarg del dia.

    L’enginy ara mateix està en la seva màxima expressió per poder combatre això. Mostren aleshores com fan mascaretes amb les fundes de les bates estèrils o pantalles protectores amb un portafolis.

    Una altra idea, que explica Alfonso Vidal, anestesiòleg de l’Hospital Sur de Alcorcón, la van tenir les infermeres de quiròfan: els llençols de quiròfan que ara no s’estan utilitzant perquè no s’estan fent operacions programades, es podien retallar i fer servir per crear bates.

    Reconeixen que és molt difícil quedar-se enrere o negar-se a atendre pacients si no se’ls hi dóna material. «No diré que no atenc a un pacient perquè no estic protegida… Aleshores ens estan convertint en kamikazes sanitaris totalment» o «no volem ser màrtirs perquè no ho som, volem ser professionals protegits», són algunes de les frases finals del reportatge. Una altra, encara és la Lubna Dani, metgessa de l’Hospital La Paz, que diu: «una, quan es fa metgessa, d’urgències en concret, pretèn salvar vides… El què em preocupa és no poder fer-ho».

  • Resistència en temps de coronavirus

    Vuit de la tarda. Des dels balcons i les finestres ressonen els aplaudiments amb què, des de l’inici de l’estat l’alarma i el confinament decretat pel govern espanyol, la societat agraeix al personal sanitari la seva tasca al capdavant de l’emergència sanitària que ha provocat la pandèmia del nou coronavirus.

    Fruit de les mancances de material de protecció, el col·lectiu sanitari és un dels més vulnerables a ser infectats. Tanmateix, per no tenir simptomatologia o per no tenir accés a tests, han de seguir treballant. Segons l’última actualització del Ministeri de Sanitat, a l’estat espanyol hi ha 12.298 professionals de la salut infectats, el que representa un 14% dels diagnosticats. Rere aquestes dades -i rere cada membre del sistema de salut- hi ha una història personal, amb pors i desgast, però sobretot amb resiliència.

    Jornades laborals de 12 hores amb manca d’equipaments de protecció individual, aïllament de la família, cansament físic i mental… és el dia a dia del personal sanitari. L’equip d’hospitals, de residències o de centres d’atenció primària ha vessat a les xarxes socials les preocupacions i mancances de recursos en la crisi del COVID-19.

    Metgesses i infermers, herois de la batalla?

    A la falta de materials per atendre els pacients afectats de COVID-19 i de llits de cures intensives se li ha afegit la manca d’elements de protecció per al personal sanitari (guants, mascaretes, bates…). Així ho feien saber a les xarxes socials, recordant que si ells no es poden protegir, no hi ha cura possible:

    Més de 2.600 sanitaris infectats a Catalunya (dades de diumenge 29) i fins a 12.000 al global de l’estat (fins dilluns 30) són algunes de les conseqüències del treball del personal sanitari sense les condicions de seguretat òptimes. El resultat més greu, la mort dels professionals: fins al moment ha transcendit el decés de cinc doctors i una infermera a causa del COVID-19 a Espanya. Els darrers, els doctors Collado i Freixa dels hospitals de Bellvitge i Quirón respectivament.

    Internet s’ha fet ressò de les rutines que afronten metges i infermers als nostres hospitals, especialment dures en plena crisi sanitària: escrupolosos protocols de neteja als centres i a la llar, portar durant hores mascaretes, ulleres protectores i apòsits que els deixen marques o

    Si bé les condicions i el desgast mental i físic consegüents són dignes de la més àrdua batalla, hi ha personal sanitari que prefereix refusar la parafernàlia i el discurs bel·licista.

    Aquest infermer rebutja que els tractin d’herois i heroïnes i recorda que la precarietat del sector sanitari públic és crònica i els fa treballar en unes condicions límit. En aquest sentit, el doctor Miquel Vilardell va assegurar al Diari de la Sanitat que davant la falta d’inversió econòmica en el sistema públic de salut «el que ens salva és la qualitat i entrega del personal sanitari».

    Resiliència i adaptabilitat

    La situació límit que es viu a molts hospitals ha fet que els equips sanitaris s’hagin adaptat al context i, sovint, treballar en nous espais. Encara així, els sanitaris han aconseguit treure el millor i aprendre de la situació:

    També són comuns els missatges de metges i metgesses que destaquen, especialment aquests dies, la tasca del personal d’infermeria. Una figura sanitària que s’acostuma a infravalorar i que juga un paper molt humà en l’atenció mèdica:

    Les altres peces de l’engranatge

    Altres branques laborals, com ara transportistes, personal de botigues alimentàries o conductors de transport públic, també han rebut darrerament l’agraïment de la societat. Dins del món sanitari, però, hi ha feines que passen desapercebudes i sense les quals els centres mèdics no podrien rutllar.

    El treball dels zeladors, del personal d’administració, de cuina, de neteja o de serveis socials -d’especial desgast mental perquè és el que comunica les defuncions i intenta fer un acompanyament a les famílies- són peces imprescindibles per al funcionament del món sanitari. Amb aquest aplaudiment, l’equip assistencial de l’Hospital Sant Joan de Déu va recordar-los:

    No menys important és el paper de les gericultores, auxiliars d’infermeria i la resta del personal d’atenció social i sanitària que treballen a les residències de gent gran. Aquests espais s’han demostrat un espai de ràpid propagament del coronavirus i d’alt risc a causa del perfil de persones que hi resideixen. També treballa sota molta pressió la plantilla d’atenció a la ciutadania, especialment la de les línies telefòniques com el 012 o el 061.

    El distanciament de la família

    En les darreres hores s’ha viralitzat a les xarxes socials el vídeo d’un metge saudita que, en arribar a casa, ha de refusar l’abraçada del seu fill. És un reflex del que està passant a moltes cases catalanes: el personal sanitari no vol posar en risc la seva família després de la jornada laboral i, quan torna a casa, fa un confinament voluntari.

    També ho reflecteix el poema de Joan Calvo compartit per l’àrea de Suport de l’Hospital de Mataró: “I torna a marxar. Sense petons, sense abraçades. Només paraules llunyanes, no fos cas que per aquestes trobades no pogués més treballar”. Un distanciament de la família més propera que s’afegeix al desgast emocional al qual fa front el personal sanitari durant la jornada laboral.

    El costat més humà

    Malgrat la foscor de la situació i la duresa a què ha de fer front aquests dies el personal sanitari, encara hi ha lloc per un bri de llum. Han sorgit iniciatives que demanen a la gent que és confinada a casa -especialment a la canalla- que escrigui cartes i dibuixos pels afectats del coronavirus que són reclosos als hospitals. També ho ha demanat l’hospital psiquiàtric Pere Mata de Reus pels seus interns. El personal sanitari és qui fa arribar aquesta correspondència.

    El personal assistencial també està sent fonamental en la relació família-malalt. A Twitter s’han publicat nombrosos missatges de personal d’hospital -sobretot infermeres- que s’ofereixen a trobar un forat de temps per posar en contacte persones infectades pel coronavirus que tenen mobilitat reduïda o són d’edat avançada amb la seva família.

    Un pas més enllà en aquesta comunicació és el que relata a Twitter la infermera Violeta Torrent. Si bé hi ha hospitals que permeten que un familiar acompanyi el malalt terminal amb COVID-19 durant les seves últimes hores, n’hi ha d’altres on això encara no és permès i són les sanitàries les qui intenten fer d’enllaç en l’acomiadament.

  • Com fer front a la incertesa del confinament?

    Diumenge passat, Pedro Sánchez va anunciar que el confinament, de la mà de l’estat d’alarma decretat el passat dia 14 de març, s’allargarà, com a mínim, dues setmanes més. Això marca una data -provisional- al calendari: l’11 d’abril. Aquest confinament, que té unes excepcions marcades, presenta diversos escenaris i realitats de les persones que han de quedar-se a casa. Els qui poden fer teletreball i els que han aturat la seva ocupació. Els qui han patit un ERTO o els qui encara han d’anar a treballar. Aquells que tenen criatures o persones dependents a càrrec. Els qui pateixen alguna malaltia. Els qui conviuen amb algun contagiat -o pateixen- de Coronavirus.

    Mil i un escenaris i una raó: frenar la corba del contagi. Tot i que l’objectiu sigui clar, el camí a través d’un confinament a casa pot fer-se dur. “Quan fem alguna cosa voluntàriament és senzill. El problema ve quan no depèn de nosaltres i, sobretot, quan no sabem quan finalitzarà aquesta situació”, exposa Jaume Descarrega, psicòleg clínic i membre de la Junta Directiva del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).

    No existeix una cura universal ni un consell que serveixi per a tothom, però els experts consultats focalitzen en mantenir rutines. Mantenir la higiène i vestir-se ajuda a mantenir l’estabilitat, així com fer una mica d’exercici. “Fer activitat millora la condició física i el benestar emocional, encara que sigui poc temps”, expliquen des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). No es tracta tant de posar-se en forma -que també- sinó que l’exercici també cansa, per la qual cosa es combat l’insomni.

    I és que l’aparició de sentiments negatius com l’angoixa, la por o, fins i tot, l’apatia és “normal en situacions difícils, però hem d’evitar que es converteixin en sentiments extrems i no entrar en pànic”, segons Descarrega. Per a intentar controlar-les, el primer que s’ha de fer és “explicar i donar sentit a la situació de confinament”, diu el psicòleg.

    En aquesta línia pren molta importància la informació que consumim i com la consumim. La informació adequada i veraç “ajuda a rebaixar l’angoixa”, diu Descarrega, però adverteix que no hem d’estar “24 hores al dia amb el monotema”. El psicòleg reconeix que cal estar alerta de les novetats, però que no podem estar “tot el dia pendents de les xarxes socials i de cada nou missatge”. Sobretot, cal parar atenció al temps dedicats als xats i a les xarxes, com Twitter o Facebook, ja que poden ser “un element de desinformaicó i solen ser espais on hi ha tendència al malestar”.

    Ara bé, aquestes eines també poden ser de gran ajut per a retrobar-se amb aquells dels qui estem lluny i trencar amb la monotonia de la convivència amb les persones amb les que estem confinats -o amb la solitud. I, tal com adverteix Descarrega, hem d’evitar ser alarmistes o fatalistes quan parlem amb les persones properes. Sobretot amb les criatures. “Els més petits han d’estar informats, sense mentides i amb dades concises i adaptades a la seva edat”, apunta el psicòleg, qui recomana el conte Rosa contra el virus, editat pel COPC.

    Confinats dins el confinament

    “Cal recordar que una persona amb coronavirus que no hagui estat hospitalitzada s’ha d’aillar en una habitació individual”, recorden des de l’AIFiCC. Això, doncs, suposa estar confinat dins del confinament a la pròpia llar. Aquesta situació pot ser la que produeixi més angoixa i és quan les tecnologies poden prendre més importància: “truca o envia missatges”, recomanen des de l’associació d’infermeria.

    En cas que una persona senti símptomes però la saturació del sistema de salut impossibiliti fer-se la prova, Descarrega recomana per tots els mitjans possibles “evitar la sobreinformació, per tal de controlar l’angoixa”. En aquests casos, ressalta la importància d’establir xarxes de suport psicosocial amb persones properes per tal de “disminuir l’impacte emocional de la situació”.

    I és que no parar de donar volta als símptomes o lamentar-se de la situació de confinament “genera una angoixa innecessària que és perjudicial per a la salut”, explica Descarrega, qui assenyala que “no s’han de prendre més precaucions que les necessàries: cal mantenir la calma i seguir les mesures de protecció que determinin les institucions sanitàries”.

    Que no ens prenguin l’humor

    “La por és una emoció bàsica i una reacció normal i saludable davant situacions desconegudes, una resposta adaptativa que ajuda a mantenir-nos alerta i a prendre les mesures necessàries per evitar riscos”. Així comença la guia del COPC per a la gestió psicològica de la quarantena. “La por és necessària, igual que la tristesa”, explica Descarrega. Ara bé, la por també es pot convertir en un “bloqueig que impedeixi gestionar amenaces amb eficàcia”, adverteix la guia.

    Per evitar que els sentiments negatius dominin aquesta quarantena, el psicòleg assegura que cal acceptar que “hi ha una part de la situació que no depèn d’un mateix, que no es pot controlar ni preveure, però les decisions que prenguem aquests dies sí son nostres. Això, en el fons, no canvia mai, ja sigui en quarantena o no”.

    Així, la lliçó positiva d’aquesta situació és “poder recuperar allò que abans no podíem fer”, diu el psicòleg, fent referència a tenir temps per fer tasques de cures amb les persones del nostre voltant, posar en valor les feines invisibilitzades, “sovint realitzades per les dones”. És temps per a donar ales als “projectes que neixen de la capacitat creadora i per a valorar el poder de l’empatia i la solidaritat”.

    I és que el col·lectiu és imprescindible per a superar moments de crisi, igual que l’humor. “És una eina indispensable per a alliberar la tensió i la incertesa”, apunta. Des dels memes sobre el paper de vàter fins als veïns que es troben per a tocar música o jugar al bingo des dels balcons, “cal valorar la creativitat i la comunió de qualsevol activitat i potenciar tot allò que ens ajudi a superar la situació i connectar-nos als altres”.

  • Les dificultats de confinar-se quan no es té un sostre

    Les directrius del govern espanyol són clares: tothom ha de romandre confinat a casa i només es podrà sortir al carrer per anar a comprar, anar a la farmàcia, cuidar persones dependents, per passejar les mascotes o per altres causes de força major. Les persones sense llar que dormen al carrer, però, no poden seguir aquestes indicacions, així com tampoc complir amb les recomanacions sanitàries per prevenir el coronavirus, com rentar-se les mans amb sabó o gel antisèptic.

    Des de la Fundació Arrels denuncien que hi ha persones sense sostre que han sigut multades i expulsades d’alguns llocs de l’espai públic, situació que qualifiquen de “surrealista”, ja que aquestes persones no poden, per raons evidents, confinar-se. Aquestes situacions problemàtiques que s’han desencadenat en els darrers dies, segons explica el director de l’entitat Ferran Busquets, han fet augmentar l’angoixa. “Moltes vegades, a persones que estan a punt de sortir-se’n, els apareixen multes acumulades que dificulten molt que puguin seguir endavant”, afirma Busquets.

    A banda d’això, la seva situació de salut és molt delicada, de manera que es troben més exposades al contagi. “Són persones que, de mitjana, viuen vint anys menys que la resta de la població. A més, el 30% de les persones sense llar pateixen algun tipus de malaltia crònica”, explica el director de la Fundació.

    Mesures per atendre les persones vulnerables

    El passat divendres, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va anunciar les mesures que s’implementaran per atendre els col·lectius més vulnerables en el marc de la crisi sanitària. En primer lloc, l’Ajuntament posarà a disposició 200 pisos turístics per allotjar a persones sense llar que viuen en equipaments Housing First que han hagut de tancar a causa de l’aplicació de protocols de seguretat. L’acord s’ha dut a terme amb l’operador de pisos turístics Apartur i l’allotjament serà inicialment durant dos mesos, amb els costos assumits per l’administració.

    També s’obrirà un pavelló de la Fira de Barcelona, de 6.000 m² i capacitat màxima per acollir 1.000 llits, destinat a persones sense llar, víctimes de violència masclista, famílies recentment desnonades o altres col·lectius en risc. En un inici, allotjarà 150 persones i després s’aniran habilitant més places. Els àpats seran gestionats per la Creu Roja. L’alcaldessa Ada Colau va explicar que en aquests moments l’Ajuntament, amb el suport de l’Exèrcit, està “treballant perquè en els pròxims dies es pugui habilitar l’equipament amb llits, taules, cadires, dutxes i tot el necessari perquè les persones puguin estar en condicions dignes i complir amb els protocols sanitaris”.

    A més, el consistori també ha obert tres nous equipaments per acollir a persones sense llar i en situació de vulnerabilitat: l’Espai Pere Calafell, que tindrà una capacitat de 56 persones, un espai gestionat en col·laboració amb l’entitat Sant Joan de Déu, que tindrà 30 places i un tercer equipament cedit pel Centre Assís, que va haver de tancar per un possible cas positiu de coronavirus entre el personal de l’entitat. En aquest espai s’hi ha habilitat un servei de dutxes, bugaderia i de repartiment de menjar.

    Segons la Fundació Arrels, les mesures impulsades per l’Ajuntament suposen un pas endavant per donar resposta a la greu situació de les persones sense llar, però no arriben a totes les que viuen al carrer. Des de l’entitat, consideren que la major part d’aquestes mesures s’enfoquen a l’acollida de persones que actualment ja estan en altres equipaments, però que les alternatives per a les persones que dormen a la intempèrie són poques, tenint en compte que la ciutat hi ha al voltant de 1.200 persones que dormen al ras. “La nostra proposta és obrir més espais a la ciutat amb un nombre reduït de places. Les persones sense llar no volen anar a espais amb molta gent, perquè ja han provat d’allotjar-se en albergs i no són una solució efectiva”, expressa Busquets.

    Mesures com les que s’han implementat a la ciutat de Barcelona també s’han introduït a altres ciutats, com Madrid, on s’ha habilitat, entre altres, un hotel i una pensió per allotjar persones sense llar i sol·licitants d’asil. El govern espanyol també ha introduït iniciatives per atendre aquestes persones, entre les quals destaquen el repartiment per part de les Forces Armades de ‘kits’ d’higiene i alimentació i el condicionament d’espais amplis per allotjar-les.

    Les entitats socials, adaptant-se a la nova situació

    L’alerta sanitària ha suposat també que moltes entitats que atenen les persones més vulnerables hagin hagut de capgirar la seva rutina i incorporar les mesures de prevenció i protecció recomanades. Algunes, com la Fundació Arrels, han hagut de reduir la seva activitat i només mantenen aquells espais imprescindibles per l’atenció a les persones sense llar i altres, fins i tot, han hagut de tancar perquè no reunien les condicions necessàries o perquè s’ha donat algun cas potencialment positiu de coronavirus entre el seu personal.

    Per exemple, el Centre Assís, que va haver de tancar, ha intensificat el servei telefònic per assistir psicològicament a les persones sense llar i informar-les sobre la situació. “Hem rebut moltíssimes trucades de gent preocupada. Si nosaltres, que estem a casa, ja tenim por, imagina’t les persones sense llar que estan exposades al contagi les 24 hores del dia”, explica Roger Fe, educador del Centre.

    Per tal d’assegurar que les persones sense llar puguin complir amb les recomanacions sanitàries, el Centre Assís ha engegat una campanya de micromecenatge per recaptar fons per a poder fer un ‘Kit d’emergència per a persones sense llar’, que contingui mascaretes, hidrogel desinfectant per a mans, guants, sabó, termòmetre i altres productes necessaris per a prevenir el coronavirus. La idea és organitzar, per equips de voluntaris, el repartiment d’aquests ‘kits’ a les persones sense llar i a les entitats que atenen aquestes persones.

    Els menjadors socials també han hagut d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Durant aquestes setmanes distribueixen bosses amb menjar per endur-se a l’entrada, en lloc d’habilitar un espai on poder asseure’s. Des del menjador social de la Comunitat Sant Egidi, expressen que “la precarietat de les condicions de vida de les persones sense llar s’ha agreujat encara més en aquest període, degut, en part, per l’aïllament atesa la menor circulació de persones”, que fa més difícil que puguin rebre l’ajuda necessària. Segons la portaveu de l’entitat, Meritxell Téllez, aquests dies pràcticament s’ha doblat el nombre de persones ateses al menjador social.

    I després del confinament, què?

    Les mesures impulsades per les administracions per atendre les persones sense llar arriben per pal·liar la seva situació d’emergència, però queda pendent veure què passarà un cop s’hagi superat la crisi sanitària. “Quan s’acabi el confinament tot tornarà a ser igual. Els pisos turístics tornaran a fer el seu negoci i les persones sense llar tornaran al carrer”, sosté Roger Fe, del Centre Assís. Per això, diu, cal replantejar com es gestiona el sensellarisme. “Hem de preguntar-nos si només busquem gestionar la pobresa o bé erradicar-la”.

    L’epidèmia del coronavirus ha posat de manifest la manca habitual de recursos per a l’atenció de les persones sense sostre. Els serveis socials es troben desbordats i tenen un límit en la seva capacitat d’actuació. Segons Albert Sales, Investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), les autoritats han d’incrementar els recursos destinats a aquests serveis i això s’ha de fer amb el suport de totes les administracions. “Els municipis l’únic que poden fer és atendre a les persones sense llar, però no tenen capacitat per controlar, per exemple, el mercat de l’habitatge o la precarietat laboral, que són algunes de les causes del sensellarisme”, destaca. “L’exclusió residencial és una problemàtica estructural i requereix solucions de país”, afegeix.

    L’alerta sanitària i la consegüent crisi econòmica que vindrà provocarà, segons l’investigador, que augmentin les persones que acabin vivint al carrer en els pròxims mesos. La solució, diu, ha de passar per garantir l’accés a l’habitatge. “El problema de les persones sense llar no és de sostre, el que necessiten no és un llit en un alberg, sinó que se’ls asseguri un habitatge”, assenyala. “Els albergs no són espais per refer la teva vida després d’haver passat pel carrer. Un cop més aquesta crisi posa de manifest que un alberg no és una llar”, conclou.

  • Malaltia rara: com acostar la informació mèdico-sanitària a la família

    El 28 de febrer se celebra el Dia Mundial de les Malalties Estranyes, una data destinada a crear consciència sobre aquestes malalties, a millorar l’accés al tractament i la comunicació mèdica.

    Avui dia es calcula que hi ha entre 5.000 i 7.000 malalties estranyes diferents, però cada dia es descobreixen noves. Diagnosticar-les no és fàcil perquè són tan poc prevalents que molts professionals de la salut no les coneixen. Això provoca que, de mitjana, un pacient amb una malaltia estranya esperi al voltant de 5 anys fins a obtenir un diagnòstic i en el 20% dels casos transcorren 10 anys o més fins a aconseguir el diagnòstic adequat, havent-se agreujat la malaltia.

    «Quan arriba el moment del diagnòstic el pacient sol estar cansat. Cansat de proves, d’exploracions, de prediagnòstics erronis i de ‘googlear’ cada símptoma. Està, en molts casos, molt ben informat, però sobretot es troba en un estat de por i desconfiança. Desconfiança perquè li costa creure que (per fi) s’hagi aconseguit posar un nom a allò que li ocorre i por perquè la majoria de les malalties estranyes que coneixem avui dia no es poden curar, són cròniques. Aquest moment, en l’àmbit de comunicació, serà tot un repte per al professional mèdic que doni la notícia», afirma Laura Calpe, la primera redactora mèdica especialitzada en copywriting de salut a Espanya.

    En el moment en el qual el pacient rep el diagnòstic una de les primeres emocions que experimenta és l’alleujament. Uns segons de descans en els quals per fi pot posar nom a què li ocorre, però després, la por es fa buit.

    Claus per a informar el pacient i la seva família d’una malaltia estranya

    L’actitud que tingui el metge davant el diagnòstic de la malaltia i el seu pronòstic serà contagiosa per al pacient i els seus familiars, per la qual cosa presentar (dins del que sigui possible) la cara més optimista de la situació serà clau en com després el pacient afrontarà la malaltia.

    Un altre punt essencial seria el de facilitar dades. Els malalts amb patologies estranyes senten que moltes vegades estar sols en la seva lluita particular. Si el professional disposa de dades o informació que col·loqui el diagnòstic en perspectiva i que li faci veure al pacient que hi ha més casos com el seu a nivell nacional i internacional, faran que anímicament se senti més acompanyat.

    «Em resulten complexos els procediments actuals, amb llargs temps d’espera, que són costosos i no són pràctics perquè el reumatòleg no està familiaritzat amb la malaltia, i necessito visitar diferents especialistes (dermatòleg, psicòleg, etc…) Preferiria anar només a un lloc on tots passin consulta».

    Aquesta cita pertany a un pacient amb una malaltia estranya que participava en un estudi de camp per a avaluar la satisfacció dels pacients de malalties estranyes i els metges respecte als Centres d’Excel·lència.

    En el moment de donar un diagnòstic així, si el pacient i la seva família tenen accés immediat als especialistes que estaran implicats en el seu cas, serà més fàcil que pugui plantejar dubtes, preguntes… Així un tercer punt clau seria informar en equip.

    Unj quart seria fer ús d’un llenguatge senzill i adaptat. És responsabilitat del professional pensar en el destinatari final de la comunicació: quin nivell de coneixement posseeix, com s’expressa i quines pors o objeccions necessita derrocar, i que tots aquests aspectes es vegin reflectits en tota la comunicació.

    Una malaltia estranya és un diagnòstic encara més complex de donar perquè la informació disponible pot ser que no és la suficient per a resoldre els dubtes que tingui un pacient. A més, sovint, l’argot mèdic pot acusar un excés de paraules especialitzades. El professional o centre ha de ser capaç de descodificar i fer el missatge intel·ligible per al ciutadà, independentment dels coneixements que aquests tinguin. «Si no s’entén, l’objectiu de la comunicació no està complert ni complet. És crucial que els professionals adaptin el llenguatge i la terminologia als coneixements del seu interlocutor quan donen una notícia així», recorda Calpe.

    El camí fins al diagnòstic no és senzill. En la majoria dels casos el pacient ha esperat més de 5 anys a rebre aquesta notícia pel que desenvolupar l’empatia amb el pacient és clau. «És vital conèixer bé a qui et dirigeixes, quin pacient tens davant, parlar dels tractaments que importen al pacient, apel·lar a com se sent, mostrar que t’importa i li comprens», explica Calpe.

    Per què és important una bona comunicació metge-pacient?

    En general, la informació és clau per a afrontar i conèixer la malaltia. Per a l’experta, la bona comunicació metge-pacient és molt important perquè, primer de tot, la resolució de dubtes i la informació de qualitat redueixen els nivells d’ansietat i la incertesa del malalt.

    A més, permet al pacient participar de manera activa en la presa de decisions respecte als seus
    tractaments, proves… i l’ajuda a sentir que té cert control sobre la malaltia. També bandeja tabús, facilitant l’alleujament emocional i el suport familiar.

  • Les dones parlen del seu postpart: «Sentia que havia de conformar-me amb el meu nou cos perquè ningú pensaria en la meva salut»

    Miriam va donar a llum a principis de 2019. Era el seu segon embaràs i havia estat molt complicat: a les 19 setmanes s’havia hagut de sotmetre a una intervenció per un desplaçament de l’úter [incarceració uterina] que al principi van confondre amb un lumbago perquè «els dolors d’esquena són normals, el teu cos s’està adaptant, em deien».

    Després de l’operació va haver de fer repòs i, quan li van realitzar una cesària a la setmana 37 -ja no podia aguantar més el dolor- el dia que va donar a llum «em vaig ajuntar amb 30 persones a l’habitació. Tenia ganes de cridar. Ningú va pensar en la meva atenció ni en el que jo necessitava. Tampoc tenia suport emocional per allò que estava passant. Ni ningú em va aconsellar què fer amb el meu cos: com no vaig poder fer esport durant els 9 mesos, vaig engreixar 15 quilos».

    Als seus 34 anys i des de Barcelona, Miriam va ser una de les dones que va comentar el post que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va publicar a Facebook el dia de Cap d’Any. Colau relatava que havia estat intervinguda d’una hèrnia que arrossegava des del seu segon embaràs.

    «Es parla molt (i es ridiculitza) dels símptomes de l’embaràs com les nàusees o els vòmits. Però és molt més que això. Són les estries, la baixa autoestima, les pors i inseguretats, el pes de la responsabilitat, les moltes coses que no has de menjar o beure, que es negui la nostra desitjabilitat i sexualitat durant l’embaràs i en els mesos posteriors. Un element comú a aquestes moltes coses que et passen o et poden passar arran de l’embaràs és que són el TEU problema (…) si no hi ha risc per a la teva vida, tot el que et passi és el TEU problema», escrivia Colau.

    Una estona després agraïa els missatges que li havien deixat dones que havien patit «en silenci» les complicacions de l’embaràs i postpart. Li passava també a Maitane, a València. Setmanes abans de tenir la seva segona filla «no deixava de veure cossos de dones destrossats pels embarassos. Em baixava l’ànim en saber que t’has de conformar amb això que en diuen ‘cossos reals’ perquè no hi haurà ningú que pensi en tu i en la teva salut (física i mental). I que la seguretat social només pensarà en què el teu nadó estigui bé i no en com de caigut tindràs els cabells, el pit o els penjolls que puguis desenvolupar després del panxot».

    Un cop la seva nena va néixer «em va revisar una matrona, però ningú et deriva als especialistes per garantir que les seqüeles del part es van curant. Vaig haver de tenir un sagnat molt abundant perquè un facultatiu es prengués una mica de debò el meu estat. El mínim que haurien de fer és enviar-te a unitats de sòl pèlvic per garantir que l’episiotonomia que et fan sense donar-te la informació prèvia i demanar-te el teu consentiment no ha deixat sense funció els músculs de la zona vaginal. Després del meu primer part, va ser per la via privada que vaig trobar a una meravellosa fisioterapeuta experta en sòl pelvià. Va ser qui em va portar al benestar físic i emocional, perquè en recuperar el meu cos vaig recuperar la meva autoestima».

    El mateix la Sonia, en el seu cas per una diàstasi (separació) abdominal. A ella li van fer una valoració de terra pèlvic abans i després en un centre de fisioteràpia especialitzat en el qual també tenen cura dels nadons, «perquè un dels motius pels quals moltes dones no van és aquest, on deixes a l’infant?». Però atribueix haver acudit al fet que ella és sexòloga i està de sobres informada: «En consulta tinc a dones que arrosseguen des de fa 15 anys prolapses a l’úter o la bufeta. O amb problemes sexuals. Ni saben que existeixen aquestes opcions, a mi m’ho van comentar les meves llevadores però no sempre es fa des de la Sanitat. I a més que hi ha una mica tabú d’anar a una clínica a una exploració vaginal, no es parla». En altres països hi ha alguns sistemes: a França, per exemple,

    «Es diu: ‘Si no hi ha perill, ja s’operarà’»

    Segons la Federació d’Associacions de Llevadores d’Espanya, durant el puerperi cal acudir amb urgència a una professional quan la febre és persistent; hi ha inflamació, enrogiment o inflor a la zona de sutura, la ferida supura, esquerdes o inflamació al pit, mal i incontinència en orinar, marejos o palpitacions. Com explica la gineco-obstetra Isabel Serrano, les possibilitats de patir una hèrnia com la de Colau augmenten amb el nombre de fills, per això abans eren més freqüents de veure que ara. La política escrivia que «segons la ginecologia clàssica no era» res greu», així que no van fer res en el moment.» I és veritat que no se li dóna molta importància: és una cosa que dius ‘si no hi ha perill, ja s’operarà», confirma Serrano.

    Però Serrano afegeix que «influeix que cal buscar el moment apropiat per operar, tenint en compte la mida, les molèsties que generi, la localització… I que hi ha vegades que al principi passen desapercebudes. Les llevadores, quan tenen l’oportunitat, el temps i els recursos per atendre les dones en el postpart i criança, ho fan.

    No obstant això no sempre es donen les circumstàncies per desenvolupar aquesta cura: «Aquest tipus de complicacions solen tenir tres causes: que la pacient, de vegades amb una intensa activitat professional o per donar-li poca importància, deixa passar massa el temps, perquè els professionals sanitaris per motius mèdics ho retarden, o, és clar, per una mala pràctica. Però una cosa essencial en la medicina és ser respectuós i valorar i respectar el que la pacient expressa, sempre», explica la metgessa.

    «De la nit al dia, els metges ja no són per a tu»

    Sabina del Río és psicòloga especialitzada en maternitat. Dirigeix ​​el Centre Calma, a Madrid, des d’on lloa que Colau «hagi estat capaç de dir-ho, des de la seva posició. Cal tenir-ho clar: l’embaràs i el part, fins i tot si són normals, deixen seqüeles. Però és que es pot complicar, i tot copeja a l’autoestima. No recuperes el teu propi cos. Mai va la vida en això, però per a moltes persones és molt important».

    Per a ella a més s’afegeix un altre factor: «Estem bombardejades en les xarxes d’influencers, d’actrius, que tenen recursos, o no mostren tot, i sembla que al cap de dos dies estan estupendes. Ens tendeixen a fer pensar que això és l’habitual, i en la majoria de les ocasions la realitat no és així». En contraposició, hi ha altres dones a Instagram, com MamaIngeniera, que amb una foto de la seva panxa després de donar a llum deia: «Una cosa és acceptar-ho i acceptar viure amb això, i una altra cosa és acceptar-però voler canviar-ho a millor. Una diàstasi o una pell penjoll que s’enganxa amb els pantalons, empitjora la qualitat de vida de qualsevol».

     

    Ver esta publicación en Instagram

     

    ?Mío? A raíz de una de las preguntas en mis stories de hoy sobre si estoy a favor de hacerme una abdominoplastia, he estado reflexionando un poco. . No me parece mal la cirugía plástica siempre y cuando no te transforme en alguien que no eres. Si se hace de forma medida y buscando un beneficio tanto estético como saludable, me parece que es de puta madre. . Pero por otro lado pienso en todo ese discurso que existe alrededor del “has sido madre y este cuerpo es tu premio”, que da por hecho que tenemos que aceptarnos con nuestro nuevo cuerpo sin más y no encaja conmigo. . Una cosa es aceptarlo y aceptar vivir con ello y otra cosa es aceptarlo pero querer cambiarlo a mejor. Una diástasis o un pellejo colgante que se engancha con el pantalón, empeora la calidad de vida de cualquiera. Y si me dices que tener el abdomen abombado porque mis órganos se quieren salir no va a traerme problemas en un futuro, pues otro gallo cantaría. . No voy a mentir. No he hecho ejercicio hipopresivo de forma intensiva porque lo que he hecho no me ha dado los resultados que me dio en mi primer postparto. Me desanimé. Eso y que una ginecóloga me dijera que dejase pasar un año y después ya se vería. . Quiero visitar a un fisio que me ponga las papeletas sobre la mesa y me diga la verdad. Pero por otro lado pienso que si voy a pasar por quirófano a quitarme el pellejo, ya puestos me arreglen la diástasis también ? Yo que sé. Veo esta operación muy lejana porque sé que el postoperatorio es muy duro y con niños pequeños, pues como que no. . De momento yo me he aceptado. Quiero cambiar, pero cuando doy el pecho en público y todas las miradas se van a mi barriga, no me importa. No me da vergüenza que me miren ni que la ropa me quede mal porque después de comer parece que estoy embarazada de 20 semanas. Pero no me gusta porque esta no soy yo. . Me preguntáis mucho por cómo tengo mi barriga y la verdad es que en esta foto no se aprecia mucho, así que voy a hacer un vídeo de YouTube que espero subir el viernes. ¡Atentas! . Cirugía plástica, ¿si o no? . . . #postpartumbody #diastasisrecti #twims #momoftwins #abdominoplastia

    Una publicación compartida de Laura Fuentes (@mamaingeniera) el

    «Es té tot això com ‘petits problemes’, sobretot si són estètics. I es ven com de ‘bona dona’: «Tu no et queixis, el nadó està bé», segueix del Río.» I passa una cosa: durant l’embaràs, totes les atencions estan centrades en la mare. Tots els metges són per a ella, et cedeixen el seient, fins i tot a vegades es cau en la infantilització. De la nit al dia, amb el part, de sobte són tot pediatres. Ningú et pregunta a tu com estàs, tot és si el nadó menja, si el nadó dorm. És detonant moltes vegades de les depressions postpart». Poques dones van a teràpia per aquests motius,» primer perquè no hi ha temps; segon perquè es banalitza, com aniré al psicòleg per mi si tinc un nadó?; i tercer perquè no es nomena, fa vergonya, ‘

    Les que arriben a anar, a més, no parlen d’això: «S’adonen en consulta que valides el seu patiment, el dur que ha estat per a elles canviar de cos. Això alleugereix bastant. Cal focalitzar en no normalitzar coses que no són normals. Et diuen, ‘se’t passarà amb el temps’, però no tens per què carregar amb què no t’agradi el teu cos, amb la incontinència, amb no tenir vida sexual… Si hi ha professionals que et poden aportar solucions i pots anar com més abans».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Aprendre a casa i a l’hospital, la ‘vida fantàstica’ d’un nen malalt

    “A l’hospital tens moltes estones d’oci, i escriure m’ajudava a posar en ordre els meus sentiments, m’ho passava molt bé, i vaig tenir el somni que estava fent un llibre i ara estic al·lucinat perquè sé que és molt difícil publicar un llibre”. Això ens explica Dídac Bautista, autor de La vida fantàstica. Lliçons de vida d’un nen amb somnis, publicat per Planeta en català (Estrella Polar) i castellà (Destino), i que es presenta el 29 de gener al recinte modernista l’Hospital de Sant Pau. “He tingut una vida bonica, malgrat que l’he passada entre medicines i hospitals –segueix el Dídac–, i m’agradaria ajudar a molts nens i nenes malalts com jo a què puguin tenir una altra visió de la vida”.

    Al Dídac li van diagnosticar leucèmia amb 3 anys. Va haver de deixar l’escola a P3 i es podria dir que encara no hi ha tornat amb normalitat. Durant els nou anys d’infantil i primària, el Dídac ha passat per dos trasplantaments de medul·la òssia i un tractament experimental per derrotar el càncer, a banda de llargues temporades de quimio i radioteràpia. Superats els primers mesos de l’últim trasplantament, el novembre de 2017, però amb les defenses encara molt baixes, tot el 6è el va fer amb atenció domiciliària. Ara fa 1r d’ESO i dues hores al dia ja les fa a l’institut, amb la resta de companys.

    La gènesi del llibre són els dos mesos que va passar en una cambra d’aïllament de Sant Joan de Déu durant el segon trasplantament. “Ell no ho va viure com una cosa negativa, però sí que era dur haver d’estar separat dels seus germans grans; jo el vaig encoratjar a què escrivís com se sentia, però mai hauria pensat que acabaria en un llibre”, explica Mireia Torguet, la mare del Dídac, al qual descriu com “un nen molt feliç i molt conscient de tot”. “El que vam intentar no només va ser guanyar a la malaltia en l’àmbit mèdic, sinó també en l’emocional”, afegeix.

    Durant aquells dos mesos el Dídac va escriure tot el que li passava pel cap: records, sentiments, idees, anècdotes del dia… I quan va deixar l’hospital va seguir. Algun d’aquests materials van arribar al grup Planeta, des d’on van demanar a la família que els enviés la resta. El llibre agafa només els escrits més reflexius del Dídac, que estan il·lustrats per Carme Solé Vendrell. Solitud, tristesa, ràbia, enuig, dolor, impaciència, felicitat, il·lusió, esperança… Cada capítol ve precedit d’una d’aquestes paraules. Això, per exemple, escriu Dídac en el primer capítol, titulat “Sentiments”.

    «Si penses que estar ingressat llargues temporades en un hospital pot arribar a ser molt avorrit, t’equivoques. Hauries d’haver estat amb mi aquests vuit anys, hauries descobert com d’emocionant pot ser viure en un hospital. Hauries descobert quants nens i nenes viuen en aquests centres, i que no tots van a l’escola com tu i els teus companys. Hauries descobert un món que ni jo ni la meva família pensàvem que existia, i que, per sort o per desgràcia, hem conegut. Jo no me’n penedeixo, perquè, deixant de banda la malaltia, he crescut en un món que m’ha enriquit d’una manera immensa».

    Una feina per mestres experimentats

    “M’agradaria que aquest llibre el llegissin molts mestres, perquè puguin educar a les escoles de la forma com m’han educat el Julián i la Carme”, comenta el Dídac. Julián Artacho és el mestre domiciliari que el Dídac va tenir quan feia 6è. Carme Barba és la mestra que va tenir amb anterioritat, mentre era a l’aula hospitalària de l’Hospital Sant Joan de Déu. Tots dos són docents amb molts anys d’experiència, que en el seu dia van decidir dedicar-se a l’educació d’infants malalts. I tots dos han participat de les consultes per determinar quin seria el millor itinerari pel Dídac per reincorporar-se al sistema educatiu.

    “Passem dues hores diàries durant quatre dies a la setmana amb els nostres alumnes, cara a cara, quin altre mestre fa això? Aquí es viuen situacions dures, perquè per un mestre és dur veure morir un infant amb el qual has establert una relació tan estreta; ells són els alumnes més vulnerables del sistema, i per això aquesta feina l’haurien de fer mestres molt preparats”, considera Artacho. Fins fa només tres anys, al Consorci de Barcelona l’atenció domiciliària la feien els últims en arribar a la bossa d’interins. Ara s’ha millorat una mica. Hi ha un equip estable de 9 docents… però la resta que fan falta per atendre al centenar llarg d’infants que requereixen aquest servei segueixen sortint de la bossa d’interins.

    Els mestres domiciliaris i els hospitalaris treballen coordinats. “La nostra principal funció és l’acompanyament a uns nois i noies que estan en una situació molt complicada, intentem normalitzar en la mesura del possible aquest moment que estan passant, entendre quines són les seves necessitats i les seves pors, i fer de vincle amb el seu centre”, resumeix Artacho. Per aquest mestre, que ha dedicat part de la seva trajectòria professional a la cooperació internacional (va ser coordinador de l’Agència Catalana de Cooperació), cada cas és especial, i el del Dídac també. “Ell i la seva mare són persones excepcionals, però tenim molts altres nanos amb unes ganes tremendes de tornar a l’escola, la nostra missió és recorda’ls-hi que hi ha un món allà que els està esperant”.

    Retorn a la ‘normalitat’

    En el cas del Dídac, la seva lenta reinserció en la vida acadèmica està causada per motius de salut, perquè encara es cansa molt (va començar el curs amb cadira de rodes i mascareta, ara només necessita crosses), però també pedagògics. Calia trobar un centre on la forma de treballar fos similar a com ell havia treballat amb el mestre domiciliari i hospitalari. Sobretot, un centre petit on començar de zero amb companys nous. “Actualment, l’educació es preocupa molt pels resultats, i el que tots aquests nens malalts han viscut no es pot mesurar de la mateixa manera”, comenta Mireia Torguet, la mare del Dídac, que també és mestra.

    Carme Barba hi coincideix: “El retorn a l’escola és un dels grans problemes que tenim, per una banda, perquè ells han estat els reietons de la casa durant mesos o anys, tothom ha estat pendents d’ells, i de sobte són un més en un grup de 25, per l’altra molts tenen por del rebuig quan tornin, especialment a determinades edats. Però el principal problema és la poca flexibilitat del sistema davant d’aquests casos”. Barba va ser la mestra del Dídac quan era a la cambra d’aïllament. Una cambra en la qual tot aquell qui entra s’ha de dutxar abans. “Va ser un trimestre molt intens, ell és un nen molt especial que posa moltes ganes i il·lusió a tot el que fa”, recorda.

    “El Dídac és un nen molt feliç i molt conscient de tot” | Foto cedida per la família

    L’Institut on va el Dídac (La Sagrera Sant Andreu, en mòduls prefabricats a l’exterior del recinte de Fabra i Coats) és nou d’aquest curs, i això és un avantatge perquè la seva població la formen només les tres línies (distribuïdes en quatre grups) de 1r d’ESO. Alumnes de la mateixa edat del Dídac. Els primers dies es van preparar a consciència. El Julián hi va anar uns dies, “perquè no sentís que s’havia quedat sense el seu referent”, explica. Una infermera de Sant Joan de Déu també hi va estar per explicar als alumnes què volia dir passar per una leucèmia. I el mateix Dídac els va voler explicar per què anava amb crosses, o perquè pel carrer havia d’anar amb mascareta, o perquè els diversos tractaments amb cortisona han deixat la seva pell amb moltes marques d’estries.

    “El primer dia que vam sortir em va dir, ‘mama, gràcies per haver trobat un institut com aquest’”, recorda Mireia Torguet. “Han posat totes les facilitats, treballen per projectes des de l’acompanyament emocional, potencien la creativitat i l’expressió, i tots els professors han entès que el Dídac no està acostumat al ritme de l’aula, que necessita més temps i tranquil·litat per respondre, i que no sempre pot assistir al centre per problemes de salut”, afegeix.

    I el Dídac, efectivament, és un noi molt conscient de tot. I com va per l’institut?, li preguntem. “Em va molt bé, és un nou món que estic descobrint, i estic veient que hi ha petits problemes que s’han de resoldre”. A què et refereixes? “Necessito més temps per fer les coses, però això és pel temps que he passat a l’hospital, res més”. I segueixes escrivint? “Sí, i vull fer un segon llibre, que serà una novel·la, explicant la meva vida”.

    L’import dels drets d’autor de la venda de La vida fantàstica. Lliçons de vida d’un nen amb somnis es destinen a l’Hospital de Sant Joan de Deu i a la Fundació d’oncologia infantil Enriqueta Villavecchia.

  • L’exposició fotogràfica «Sentir y crear para cuidar» reflecteix el treball d’estudiants d’infermeria sobre empatia i VIH

    La fotografia reflexiva cerca apropar a l’alumnat a les experiències viscudes per les persones. Juan Leyva, professor al grau d’infermeria a la Universitat Autònoma de Barcelona va decidir agafar aquesta metodologia i combinar-la amb el treball per trencar amb l’estigma que envolta les persones que conviuen amb VIH.

    L’acte que avui inaugura una exposició fotogràfica respon a un treball de mesos amb 17 estudiants de primers curs del Grau en Infermeria, fruit d’una formació complementària sobre empatia i VIH que es va realitzar durant el primer trimestre de 2019. La presentació es realitzarà a les 12h al hall de la Unitat Docent Ciències Mèdiques Bàsiques a la UAB.

    L’activitat, realitzada vers persones que viuen amb VIH, buscava ajudar els alumnes a desenvolupar l’empatia i gestionar emocions diverses, a més de la creativitat i el pensament reflexiu. L’activitat formativa, finançada per la Conferencia Nacional de Decanos de Enfermería, està dins un projecte més gran, coordinat pel Dr. Juan Leyva, que vol avaluar l’eficàcia de la metodologia per desenvolupar i mantenir l’actitud empàtica de la qual formen part tres professores més del Departament d’Infermeria: la Dra. Mariela Aguayo, la Dra. Rebeca Gómez i la Dra. Sabi San Rafael.

    El projecte formava part de la formació extracurricular. És a dir, els alumnes que l’han realitzat ho feien de manera voluntària. «A la universitat avaluem per competències i dins d’aquestes, a banda dels coneixements i les habilitats, tenim en compte l’actitud. Ensenyar coneixements i habilitats i deixar penjat el caràcter no és bo. Amb aquest projecte treballem l’empatia», ens explica Juan Leyva.

    La feina que els ha dut a presentar avui finalment una exposició ha constat de tres mòduls diferents: el diagnòstic, conviure amb la medicació i la cronificació i conviure amb l’estigma i la discriminació. «La idea era que ells experimentessin el que viuen els pacients», aporta Leyva. Així, durant unes quantes sessions van compartir i van treballar sobre relats de pacients publicats en fòrums diversos de persones afectades per VIH. Leyva relata que volia que els alumnes treballessin i sentissin el relat i, d’aquí, passessin a representar aquesta emoció sentida amb una imatge. A banda també havien de tenir les eines per explicar aquesta imatge. Es combinava així el pensament reflexiu amb la fotografia. El procés va fer que professors i alumnes ploressin, riguessin i s’abracessin.

    «Ara ja hem fet la intervenció i estem comparant resultats amb gent que ha fet l’activitat i gent que no amb una escala per valorar l’empatia», conclou Leyva sobre com extreure més informació de la utilitat del projecte. A banda, a nivell individual de cadascun dels alumnes, també ens explica que «dels 17 estudiants que van participar només un d’ells va dir que sí que li interessava el tema però que, pel seu caràcter tímid i que funcionava millor amb ordinadors, la metodologia li havia incomodat. La resta, assegura Leyva, creia que aquest tipus d’activitats s’haurien d’incorporar en totes les assignatures».

    Fotografia dins l’exposició «Sentir y crear para cuidar»
    Fotografia dins l’exposició «Sentir y crear para cuidar»
    Fotografia dins l’exposició «Sentir y crear para cuidar»