Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Infermeres: les cures, al centre

    Tenir cura és un art molt poc valorat. Com els pintors incompresos, les infermeres són professionals poc reconegudes però amb un llegat que roman. En el cas de Natalia López-Casero va ser el seu pare qui, veient les habilitats de la seva filla, li va suggerir que estudiés alguna cosa relacionada amb les cures, pel que va decidir matricular-se en infermeria. «Per a mi tenir cura és un art perquè integra tècnica, intuïció i sensibilitat», descriu a SINC.

    Avui és infermera de la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital General La Taca Centro en Alcàsser de San Juan (Ciutat Real). Aquesta especialitat és una de les més dures a les quals s’enfronten les professionals, ja que suposa tractar i acompanyar el pacient al final dels seus dies.

    «La medicina no només cura i restableix la salut. La cura de les persones amb malalties avançades i incurables i en el procés final de la vida requereix una visió global, integral i molt humanista, i aquesta és l’essència de la medicina pal·liativa», destaca López-Casero, que també és vocal d’Infermeria de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL).

    Precisament aquesta atenció a la persona com un tot amb el seu entorn social i familiar, formant part d’un equip multidisciplinari amb metges, psicòlegs i treballadors socials, va ser el que va seduir de les cures pal·liatives.

    La manca de temps per atendre els pacients i als seus familiars, al costat de la coordinació amb professionals externs a l’atenció pal·liativa, són les majors dificultats seu treball. Una cosa semblant li passa a María Dolores Pérez Cárdenas, supervisora ​​de l’Hospital de dia Oncològic de l’Hospital Universitari 12 d’Octubre de Madrid. Si és el cas, l’escàs temps davant d’una xifra creixent de pacients amb càncer complica la seva feina.

    «L’oncologia ha augmentat en nombre de pacients d’una manera vertiginosa en un hospital pioner en tractaments oncològics i es treballa amb molta pressió assistencial», subratlla a SINC. «El més difícil és no poder atendre els pacients amb el temps que es mereixen», es lamenta.

    Escassetat de professionals

    Les infermeres i les llevadores conformen el 50% dels professionals de la salut en molts països. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat 2020 com l’Any Internacional de la Infermera i la Matrona i recorda que es tracta d’una professió molt demandada.

    Es calcula que aquests dos col·lectius representen el 50% de l’escassetat actual de treballadors de la salut, especialment en el sud-est d’Àsia i a Àfrica. A més, l’OMS estima que el 2030 faran falta nou milions d’infermeres i llevadores més si volem que tots els països assoleixin l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 3 sobre salut i benestar.

    «Nombrosos estudis i anàlisis nacionals i internacionals conclouen que falten infermeres per millorar l’atenció i cures a pacients i ciutadans i garantir així la seva seguretat, però també falten en llocs de responsabilitat i directius, a la universitat, en la política…», enumera a SINC Manuel Cascos, president del Sindicat d’Infermeria SATSE.

    Cascos recorda que a Espanya tenim una ràtio de cinc infermeres per cada 1.000 habitants -del sector públic i privat, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) -, quan la mitjana dels països de l’entorn europeu és propera a nou, per la qual que reclama més professionals i que comptin amb els recursos necessaris.

    «Se segueix invertint poc des dels poders públics perquè preval una visió a curt termini que busca resultats immediats i no beneficis a mitjà i llarg termini en la prevenció i salut dels ciutadans», addueix. Per sexes, es tracta d’una professió àmpliament feminitzada. Dels gairebé 300.000 professionals d’infermeria col·legiats a Espanya el 2016, més de 245.000 eren dones el que suposa un 84%, segons l’INE.

    Diferents investigacions han demostrat com la presència d’aquestes professionals beneficia la salut i fins i tot disminueix el risc de mortalitat. Per exemple, un estudi publicat a la revista JAMA Pediatrics va revelar que les dones que van tenir visites prenatals i d’infermeria domiciliàries per a nadons i nens presentaven menys probabilitats de morir respecte a les que no rebien aquestes cures. A més, aquests nens també van mostrar menys risc de morir amb 20 anys per causes que es poden prevenir.

    Però no només la manca de personal i l’escassetat de temps són un problema per a les professionals: les agressions per part de determinats de pacients i dels seus familiars suposen una xacra que segueix sense erradicar-se. Segons l’Informe d’Agressions a Professionals del Sistema Nacional de Salut (2019) elaborat pel Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social i avançat per Redacció Mèdica, el 2018 es van notificar 9.741 agressions a tot Espanya i el 30% d’aquests maltractaments van ser dirigits al personal d’infermeria.

    Alguna cosa està fallant

    «Parlem d’agressions físiques (cops o empentes), psíquiques i verbals (amenaces, insults de tota mena, vexacions…). Es produeixen, en moltes ocasions, per la insatisfacció de pacients i familiars motivada per problemes en el funcionament del servei de salut», afirma Cascos.

    Ho confirma la supervisora de l’Hospital de dia Oncològic de l’Hospital 12 d’Octubre. Si és el cas, encara que no ha suportat agressions físiques, sí que han estat verbals, amb moltes faltes de respecte. «També he patit en moltes ocasions veus i crits», recorda.

    Segons les dades de l’Observatori del Consell General d’Infermeria, les agressions a personal d’infermeria ronden les 1.500 anuals i és una xifra que s’ha mantingut en estable en els últims anys. El seu president, Florentino Pérez Raya, adverteix a SINC que no tots els casos són registrats ni denunciats, per la qual cosa podríem estar davant la punta de l’iceberg.

    Pel que fa a com actuar, Pérez Raya explica que hi ha protocols en pràcticament totes les comunitats autònomes per prevenir agressions i donar suport a les professionals que les pateixen, que inclouen formació específica en prevenció, incloses sessions d’autodefensa en col·laboració amb la Policia Nacional.

    No obstant això, les alarmants dades reflecteixen que alguna cosa segueix fallant. «Cal potenciar la seguretat dels professionals en els centres sanitaris, vigilants de seguretat que puguin persuadir i ajudar a les infermeres en cas de situacions de violència i, sobretot, avançar en el Codi Penal perquè les penes siguin grans», proposa el president del Consell General d’Infermeria.

    Des de SATSE plantegen que no hi hagi protocols diferents per comunitats autònomes, sinó que es desenvolupi una norma que reguli en l’àmbit estatal les actuacions necessàries, tal com han proposat al Ministeri de Sanitat.

    La generació més ben preparada

    Una cosa que diferencia les infermeres espanyoles de les d’altres països és la seva formació. A Espanya, amb l’arribada del Pla Bolonya pel qual es va crear l’Espai Europeu d’Educació Superior, la infermeria va deixar de ser una diplomatura de tres anys i es va convertir en un grau de quatre, equiparant-la a les antigues llicenciatures, que es van reduir de cinc a quatre anys. A més, conclòs el grau, les estudiants poden accedir al màster i al doctorat .

    Però hi ha països europeus en què no és necessària titulació universitària i es pot exercir la professió amb estudis d’FP, després d’haver cursat 10 anys d’educació secundària.

    «Hi ha molta heterogeneïtat. Hi ha països on les infermeres són tècnics no universitaris, en altres la seva formació és de tres anys universitaris i en altres, de cinc», compara Pérez Royo, qui situa a Espanya com a referent per tenir el marc educatiu més desenvolupat i complet, ja que en pocs països les infermeres tenen accés al màster i al doctorat.

    Coincidint amb què 2020 és el seu any, les organitzacions i sindicats d’infermeria confien que l’efemèride serveixi per visibilitzar i impulsar la seva tasca que, a parer seu, no es reconeix com es mereix. «Considero que és una professió infravalorada per la població. Seguim escoltant ‘noia’ per dirigir-se a les professionals», al·lega Pérez Cárdenas. No obstant això, el baròmetre del CIS va mostrar que la professió era de les més valorades pels enquestats, amb una nota de 7,96, tan sols per darrere dels metges.

    Per donar poder a les infermeres i donar a conèixer el que fan, l’OMS i el Consell Internacional d’Infermeria han posat en marxa la campanya Nursing Now (Infermeria ara) que persegueix col·locar a les infermeres en el centre dels desafiaments sanitaris de segle XXI.

    «A Espanya comptem amb la generació d’infermeres i infermers millor formada de la història, amb grans coneixements i moltes ganes i il·lusió per seguir avançant i innovant per millorar el nostre sistema sanitari i l’atenció i cures als ciutadans», ressalta Cascos. Perquè les cures se situïn en el centre.

    Florence Nightingale, pionera de la infermeria

    L’elecció de 2020 en reconeixement a la feina d’infermeres i llevadores no és casualitat. L’OMS homenatja així a Florence Nightingale (1820-1910), considerada la primera infermera professional.

    Retrat de Florence Nightingale treballant. / National Library of Medicine

    El 2020 es compleixen 200 anys del naixement d’aquesta dona que va viure a la rígida societat victoriana desafiant els cànons de l’època, en decidir ser infermera. El 1853, Sidney Herbert, Secretari d’Estat per a la Guerra, en una decisió inèdita, li va demanar que se n’anés a Crimea dirigint un equip d’infermeres per atendre els ferits de la guerra que acabava d’esclatar.

    Nightingale i el seu equip es van afanyar en la neteja i alimentació dels malalts i les seves cures van ser decisives per a la seva supervivència. Els llargs passejos nocturns amb un llum d’oli per controlar la salut dels militars li van valer el sobrenom de «la dama del llum», com va publicar The Times.

    La infermera també dominava les tasques administratives i quan la reina Victòria li va demanar un informe sobre les males condicions de les instal·lacions hospitalàries a la guerra de Crimea, Nightingale va incloure el diagrama de la rosa, que havia dissenyat per a reflectir les causes de la mortalitat dels soldats.

    La seva labor va ser clau perquè es creés la Creu Roja britànica. A més, el seu llegat segueix viu perquè per graduar-se, les infermeres entonen el jurament que porta el seu cognom i cada 12 maig celebren el Dia Internacional de la Infermeria, coincidint amb el seu naixement.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • “Que als hospitals no ens deixin portar el vel no ens protegeix, sinó que ens racialitza més”

    Khadije Sakho té 26 anys; viu a Granollers i, tot i que va néixer aquí, la seva família prové de Mauritània. Té dos fills, la major de les quals té només dos anys, motiu pel qual ha aparcat durant algun temps la seva formació. Treballa com sociosanitària, encara que la seva veritable vocació és esdevenir integradora social, per ajudar les persones que passen “pel mateix pel que he passat jo. He patit molt durant aquests 26 anys”, diu.

    Es refereix a les dificultats inherents a qualsevol família migrada, amb pares i mares de classe treballadora, amb poques garanties laborals i menys estabilitat econòmica. La mateixa situació que Sayoh Ceesare; ella va néixer a Gàmbia i al cap de poc va arribar a Barcelona. Ara, amb 21 anys, està acabant la carrera d’infermeria, trencant així una estadística que jugava en contra seu. Segons un estudi realitzat per la UAB, el fracàs escolar entre fills de migrants dobla el dels autòctons. L’abandonament escolar prematur és elevadíssim entre dones en diversos països de l’Àfrica Subsahariana, però un cop a Catalunya aquesta realitat no canvia necessàriament.

    “Necessitem lluitar per demostrar que, tot i ser les últimes de la cua, som capaces del mateix que qualsevol noia blanca”, apunta Sayoh, qui es prepara per a aquesta entrevista posant-se el vel. Durant el seu dia a dia, no sempre el duu, però ara decideix vestir-lo per visibilitzar totes aquelles “dones racialitzades que volen formar-se i tirar endavant”. Parlem amb Khadije i Sayoh en el marc de la presentació del projecte ‘Dret a l’educació de qualitat i lliure de violència al Senegal i Catalunya’, impulsat per la Fundació Guné, que lluita per garantir el dret a l’educació i reduir el nombre de noies que abandona el sistema educatiu, treballant simultàniament a Kolda (Senegal) i Canovelles (Catalunya).

    Quan supereu les dificultats per poder accedir a una educació superior, què us fa decantar-vos per l’àmbit sanitari?

    Sayoh Ceesay [SC]: Vaig tenir el coratge de decidir ser infermera per dues raons: la primera era ajudar els altres i la segona les ànsies de demostrar que, malgrat tots els handicap, podia fer-ho. Hi ha molts problemes en el món sanitari i un d’ells és la mala gestió de les diferències culturals, tot i que la sanitat és responsable d’arribar a tots els ciutadans.

    A la universitat només som dues dones negres i és una lluita constant, amb els altres alumnes i part de l’professorat, contra l’estereotip que els immigrants consumim, malbaratem i gastem massa sanitat pública, cosa que no és certa. Els estudis diuen que són els que menys assisteixen a la sanitat, bé perquè estan treballant o bé perquè no es poden permetre el luxe de perdre una tarda al metge per un constipat, quan tenen una família que mantenir.
    M’he trobat amb que he de fer arribar als meus companys, futurs sanitaris, que les coses no són com les creuen. Si un professional es forma amb aquests estereotips, quan hagi d’atendre demà als ciutadans, no ho farà amb la professionalitat deguda.

    Khadije Sakho | Fundació Guné (MS)

    Heu comentat la manca de referents negres en el món educatiu. Això es complica més en el món professional?

    Khadije Sakho [KS]: Jo vaig passar una molt mala època a l’institut; em van derivar a un centre per a nens en exclusió social. Puc dir que per a mi aquest centre em va suposar una experiència positiva, perquè gràcies a ella vaig descobrir què volia ser. Sense les assistents no sé què seria de mi ara; elles em van ajudar a descobrir-me a mi mateixa i per això vaig triar el camí de sociosanitària, per poder ajudar altres persones. Realment vull arribar a ser integradora social, per poder estar al costat de gent que pateix l’exclusió que jo vaig patir… a l’institut em deien que patia bullying  però crec que era més complex que això.

    [SC]: Era racisme. La societat ens convenç que només hi ha racisme quan se’ns agredeix, però el racisme comença des de baix, des del mínim comentari. És la manca de valor cap a una persona, des del fet que et mirin malament fins a que et cridin ‘negra de merda’.

    Sou dones, negres i musulmanes. Amb quines discriminacions us heu trobat en els vostres processos formatius?

    [SC]: Parteixo de la base que sent dona, negra i musulmana sóc l’última de la cua, qui ningú s’espera mai que arribarà enlloc. He sentit barbaritats sobre les dones com; la meva motivació és la meva mare. Les mares subsaharianes, en general, perquè totes estan tallades pel mateix patró i escoltes el mateix d’una que de l’altra. Ella em va fer acceptar el que sóc. “Si estàs orgullosa de qui ets és perquè qui ets no és res dolent, simplement és diferent. Si tens clares les dificultats, tu ets l’única que pot canviar-les. Ets l’última de la fila? Hauràs de lluitar per demostrar que pots fer el que vulguis”. Aquesta reflexió és la que em dóna la força per lluitar contra l’estigma social, començant per mi mateixa i seguint, per exemple, amb les meves amigues blanques

    Concretament en l’àmbit sanitari, amb quina discriminacions us trobeu, tant com usuàries com professionals?

    [SC]: A part de l’estereotip que comentàvem abans que els migrants consumeixen massa sanitat pública, moltes vegades ens trobem amb dificultats per tractar pacients crònics de diabetis o hipertensió d’altres cultures. No pots dir-li a algú d’origen asiàtic que ha de menjar sa d’acord amb una dieta mediterrània, perquè aquest pacient a casa no consumeix aquests productes. Ja els pots facilitar els menús que vulguis, que no seguiran el tractament i ens trobem amb una manca d’adherència terapèutica.

    Si canvien els usuaris, han de canviar els professionals. I això també és important pel que fa a la barrera idiomàtica: si ja és difícil transmetre en el teu idioma què li passa a algú i com curar-lo, si has de fer-ho en un altre idioma ja es perd massa informació.

    Sayoh Ceesay | Fundació Guné (MS)

    Imagino que una de les reivindicacions és tenir traductors, a el menys en zones amb molta població migrada.

    [SC]: Però no n’hi ha. Vaig tenir una professora a la universitat que treballava a un CAP de Santa Coloma, una de les zones amb més immigració, i la barrera idiomàtica era un gran problema per arribar a certs pacients. Amb el tema dels costums, intentem formar-nos per conèixer, per exemple, les dietes de diferents cultures, però amb els idiomes hi ha poc a fer. Encara que, de tota manera, tots els esforços que fem, els fem per pròpia iniciativa, perquè, per ser migrades o filles de migrants, tenim aquesta sensibilitat. Haurien de formar-nos per això a les universitats, perquè demà hi haurà moltíssims més pacients migrats que els que ja hi ha ara.

    [KS]: Jo crec que la gent aquí fomenta el racisme. He estat treballant amb gent gran, totes elles persones blanques, perquè acostumo a treballar en residències i no són espais en que hi hagi persones migrades. Algunes d’aquestes persones són racistes i m’he trobat força vegades amb que em diguin que no volen que els atengui jo perquè sóc negra. Això em fa mal, però el que em sembla realment malament és que companys i companyes els ho posin fàcil i accedeixin a que els atengui un professional blanc.

    Si ets el meu company, has de donar-me suport, ajudar-me a fer que m’accepti, perquè demà passarà el mateix i, si no ho canviem, és una manera com qualsevol altra de fomentar el racisme.

    [SC]: És un problema gran; no serveix de res que et vinguin els companys a demanar-te disculpes, o que et demanin que no t’enfadis perquè és una persona gran o que està malalta… Encara que cal dir que crec que en el món sanitari ens trobem una mica menys aquests problemes perquè, de base, estem envoltades de persones que, si es volen dedicar a la sanitat, és perquè parteixen d’uns valors, de voler ajudar o arribar a les persones. Però, d’altra banda, pel simple fet que són els professionals que han de curar i tractar la societat, és important que no deixem passar ni un sol d’aquests comentaris.

    Ara, les dues porteu el vel. Us ha comportat problemes?

    [SC]: Jo he volgut posar-me’l per a aquesta entrevista per visibilitzar-nos. Perquè, per exemple, a mi no em deixen portar el vel durant les pràctiques en hospitals. És una norma. ¿La raó? Avui és una i demà una altra. Simplement no volen. Quan vaig a un hospital i veig a una treballadora amb el vel, m’emociono tant que fins i tot truco la meva mare. Això del vel és complex: la gent aquí creu que ens obliguen a dur-lo, però el que ens passa és que la societat autòctona no ens deixa portar-lo. És igual d’important que no ens obliguin a que ens deixin fer-ho. Més quan no hi ha cap raó per no vestir-lo.

    Per l’entrevista he volgut portar el vel per representar aquestes dones, dones negres i d’arreu, que porten el vel, que es volen formar i que valen exactament el mateix que les altres. El sistema blanc ens ajuda a nosaltres, a les dones racialitzades, per a que no ens obliguin a portar el vel. M’has preguntat a mi si vull dur-lo? En el món sanitari, és veritat que en alguns hospitals com la Vall d’Hebron sí que ens deixen, però en la majoria és impensable. I això produeix l’efecte contrari: ens racializa més, alhora que ens priva de la nostra identitat i els fills de migrants ja tenim un problema bastant gran d’identificació.

    Sou filles de famílies que van migrar i que van haver de treballar, sense poder estudiar. Quin valor doneu vosaltres a poder-vos formar?

    [SC]: Cap a les nostres famílies, és un orgull. Ho hem aconseguit gràcies a l’esforç dels nostres pares i malgrat totes les dificultats.

    [KS]: Per a mi, estudiar és una importantíssim. Veig la vida de la meva mare, que treballa netejant habitacions d’hotel; arriba a casa esgotada i t’ensenya una nòmina de 600 euros. Si arriba a 700 és perquè durant tot el mes potser només ha tingut un dia de descans. I això a mi no m’ho poden fer. És aquí quan m’adono que l’educació és fonamental.

  • Les dones són principlament les que pateixen el maltractament en les persones grans

    Les dones són les que més sofreixen el maltractament en les persones majors superant el nombre de casos als homes en cadascuna de les franges d’edat: 29,49% enfront del 15,38% entre 65 i 84 anys (44,87%), 19,23% enfront del 7,69% en el tram de més de 85 anys (26,92%) i 16,67% i 11,54% fins als 64 (28,21%) anys, segons les dades registrades durant 2019 pel Servei Especialitzat d’Atenció a Persones (SEAP) del Consell Comarcal del Baix Llobregat (Barcelona), l’únic servei dedicat d’aquestes característiques que existeix a Espanya, i que es van presentar en la jornada «Els riscos d’envellir aquí i ara. Un diàleg crític sobre els maltractaments a les persones majors», organitzada per la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAEU) i el SEAP.

    Durant 2019 el SEAP ha comptabilitzat 77 casos de persones majors i persones en situació de vulnerabilitat amb sofriment emocional que han patit diversos tipus de maltractament (una persona pot haver rebut diversos tipus de maltractament): Psicològics: 29,87%, físics (22,08%), negligències en l’atenció (33,77%), maltractament econòmic (23,38%), abandó (1,3%), abús sexual (1,3%) i uns altres (28,57%).

    La jornada de reflexió sobre els maltractaments als majors té com a objectiu, segons el president de la RAEU, Alfredo Rocafort, «posar en l’agenda pública la situació de vulnerabilitat que sofreixen les persones majors i que encara no estan prou reconeguda, sent un greu problema social, econòmic, jurídic i sanitari que anirà a més sinó es posen solucions pel mateix envelliment de la nostra societat».

    En aquest sentit, el Dr. Josep Moya, psiquiatre i psicogeriatra del SEAP afirma que «la població envelleix i que tenim una de les esperançades de vida més elevades del planeta, la qual cosa implica que les conseqüències de la de longevitat farà que el sistema sanitari haurà d’atendre més casos de problemes de mobilitat, d’ictus, de Parkinson, d’Alzheimer… de malalties derivades del mateix envelliment natural de les persones… i això s’està convertint avui dia en un problema per a l’atenció sanitària, inclosa la pública, que està orientada a l’eterna joventut, la qual cosa es tradueix en moltes ocasions en un maltractament als pacients majors que acudeixen, per exemple, als hospitals públics». «Estem en una societat de l’exaltació de la Dieta Mediterrània, de l’exercici i de la vida saludable, però realment existeix un problema sobre com la societat accepta l’envelliment, el dolor i, fins i tot, la mort», assevera el Dr. Moya.

    «L’Administració Pública té una mirada allunyada de la realitat, té poca sensibilitat i s’ha preocupat poc sobre el tracte que determinades organitzacions han donat a les persones majors i que en moltes ocasions han acabat en abús i en un maltractament econòmic, negligència o, fins i tot, maltractament físic o psíquic cap als nostres majors», afirma Ester Fornells, coordinadora del SEAP. «Moltes d’aquestes persones viuen soles -agrega Fornells-, en residències o en situacions complexes que les fan fràgils i vulnerables. Fa falta major sensibilització i fer un treball en la societat en general i en les famílies, ja que la línia entre el maltractament i el no un bon tracte és molt fina. D’aquí la importància de prevenir aquestes situacions a través de serveis especialitzats com el SEAP».

    Els casos del maltractament que van ser tractats pel SEAP van venir derivats principalment de centres de salut mental, Fiscalia i policia, serveis d’orientació jurídica, centres de residència i, en la seva majoria, dels serveis socials bàsics d’ajuntaments. El SEAP ha sol·licitat durant aquest any 21 mesures cautelars per a protegir a les persones majors d’aquests possibles maltractaments (18 a Fiscalia i 3 directament en els jutjats) de les quals es van tramitar un total d’11.

    Espoli econòmic dels fills

    José Ramón Calvo, president de l’Institut de Cooperació Internacional de la RAEU assenyala que «en els últims anys ha emergit un nou i greu problema social: el maltractament a les persones majors. No obstant això, és necessari advertir que no es tracta tant d’un fenomen nou sinó de la sortida de la seva invisibilitat. En efecte, cada vegada més emergeixen a la superfície casos de maltractaments a persones longeves o ancianes i això esdevé en un ampli ventall de modalitats, des de la negligència i l’abandó a la violència física o l’espoli econòmic». Sobre aquest assumpte, Ester Fornells afirma que «l’habitatge i els diners que les persones tenen dipositat en els bancs són els dos assumptes en els quals gira el maltractament econòmic. Fer signar als ancians que tenen minvades les seves facultats mentals poders notarials per a vendre l’habitatge o sol·licitar crèdits amb l’aval d’aquests i els habitatges del qual acaben embargades són casos que ens trobem sovint en el SEAP».

    En el maltractament econòmic estan involucrats principalment els fills, encara que també s’han trobat casos de cuidadors que han aconseguit poders notarials que perjudiquen el patrimoni de l’ancià. Segons les dades del SEAP, en el 36,36 per cent dels casos són els fills els que estan involucrats directament en el maltractament a les persones majors (sobretot per motius econòmics), ja siguin directament ells els qui realitzen el maltractament (33,77%) o de connivència amb altres persones (2,6%). Ressalta també la dada d’autolesions dels ancians amb un 2,6% dels casos.
    Precisament, mentre més ingressos té el maltractat, més ho pateixen: Els que tenen ingressos superiors de 569 € al mes sofreixen el 50,65% dels maltractaments mentre que només hi ha hagut un cas de maltractament a una persona sense ingressos.

    Quant a la deterioració cognitiva de les persones majors maltractades, el 45,45% tenen bé les seves facultats mentals, mentre que el 15,58% té una deterioració lleu, 10,39% greu, 9,09% moderat i un 19,48% sense valoració facultativa. El 48,05% dels maltractats no tenen un grau de dependència aprovat per l’Administració, el 37,66% sí que ho tenen i reben ajuda econòmica i el 14,29% restant tenen un grau de dependència reconegut, encara que no reben prestació econòmica.

  • “Les baixes després d’una agressió sexual solen ser per malaltia comú, no per incident laboral, com si haguessis enganxat un refredat”

    20.300 dones pateixen assetjament sexual a la feina cada any a Catalunya. La impunitat i vulnerabilitat de l’ambient de treball, a causa d’unes relacions de poder desiguals i uns alts càrrecs molt masculinitzats, situen l’àmbit laboral com l’escenari en què el 12% de les dones pateixen violència.

    No hi ha un perfil concret d’agressor; tant pot ser un company de treball, com un cap o un contractador. Així com tampoc no hi ha perfil d’agredida: alts càrrecs i treballadores de base, col·laboradores o fixes, contractades o falses autònomes… Però, sens dubte, les més vulnerables són aquelles dones que treballen en negre, les que no tenen permís de residència i les que treballen en l’àmbit de les cures i de la llar, dones amb les que les lògiques de poder encara es manifesten de manera més masclista i cruel.

    I és que si ja és difícil per a la inspecció de treball provar una agressió sexista en una oficina, en el cas d’una treballadora domèstica costa fins i tot entrar a la llar, ja que abans que un lloc de treball és considerada un domicili particular. Això dóna temps als presumptes agressors de netejar qualsevol tipus de prova que pogués haver de l’agressió. Sempre tenint en compte que, per arribar a aquest punt, hi ha hagut d’haver denúncia. I això no sempre passa.

    Però quan sí que passa, “el relat de la víctima en principi mai no es qüestiona i treballem des de la base que es diu la veritat”, apunta Telma Vega, inspectora de treball. Vega va participar en la jornada ‘Setge a l’Assetjament’, organitzada pel Departament de Treball i en la qual es van abordar els principals reptes per eliminar aquesta xacra.

    “L’administració s’ha construït sobre uns principis i estaments pensats per i per a homes? Sí, però això no vol dir que siguem l’enemic. La llei està feta per homes, però no podem renunciar als instruments que tenim, ja siguin inspecció de treball o el sistema judicial. Si no els fem servir, si no els fem nostres, no els podrem reivindicar”, apunta Vega.

    Amb quin tipus de denúncies o casos us trobeu?
    Normalment són denúncies de persones que diuen haver estat assetjades sexualment, encara que també se’ns notifica des d’organismes com l’Institut de la Dona o l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), que ens deriva casos que els han arribat. El que ens trobem en menor mesura són denúncies per raó de sexe, perquè encara que són les vulneracions més freqüents, moltes vegades se les normalitza i no es té la consciència d’estar davant d’un cas d’assetjament; per tant no es denuncia com a tal.
    Respecte a això, tenim el cas paradigmàtic de les hostesses del torneig de tennis Godó. Es va presentar denúncia, però no van ser les dones treballadores les que ho van fer, sinó que va ser el sindicat UGT que va presentar una denúncia basant-se en el que s’havia publicat a la premsa. Però, com dic, no és l’habitual. El més normal és rebre denúncies de persones que han hagut de marxar per no suportar l’ambient de treball o que estan de baixa a causa de l’assetjament sofert.

    Entenem, doncs, que es denúncia quan ja no hi ha una relació laboral o quan la relació de poder entre treballadora i empresa ja no és tan patent

    Exacte. Les més nombroses són les denúncies que es donen durant una baixa i després de la qual la persona no vol tornar al lloc de treball. En aquests casos, el més freqüent és que s’hagi donat una agressió que ha causat una baixa mèdica. Però aquesta baixa es registra com a baixa per malaltia comuna, com quan agafes un refredat, no com a accident laboral, tot i que les causes de la baixa siguin depressió o estrès degut a l’agressió.

    En aquests casos, com la persona no vol tornar, és quan s’inicia un procediment, que pot passar per una denúncia a inspecció de treball.

    Quan es registra una baixa per motiu d’assetjament, sempre és una baixa per malaltia, encara que les causes de la baixa estiguin íntimament relacionades amb l’ambient de treball?

    Normalment. És una cosa que hauria de canviar, ja que la baixa mèdica es qualifica com a malaltia comuna, cosa que implicaria que no ha tingut res a veure amb la feina. Així que, en aquest cas, són les treballadores les que haurien de fer un procediment per canviar la qualificació de la seva baixa, avisant l’INSS que les causes de la malaltia s’han donat a la feina.

    Només en aquest cas rebríem una notificació de l’INSS, que ens demanaria investigar si hi ha hagut un accident. Quan estem en aquest punt i la persona ens presenta la denúncia, en principi mai qüestionem el seu relat. En termes jurídics no pots assegurar que aquest relat dels fets sigui cert, per la presumpció d’innocència, però sí donem per fet que ha passat. És el nostre punt de partida.

    Treballem d’aquesta manera perquè, des del punt de vista d’una persona que va a una entitat que no coneix i sense saber fins on arribarà la investigació, normalment no menteix. I menys quan mentir suposaria jugar-se un futur laboral inadequat, perdre la feina o tenir dificultats per a ser contractada en el futur.

    Comentes que quan comenceu a investigar, no s’insisteix tant en l’agressió en si, com en el context en què s’ha produït.

    Sí, en la conducta. En el que ha permès que aquesta agressió es produeixi. La part difícil és quan ens citem amb l’empresa i entrem en matèria, amb la convicció que s’ha donat assetjament sexual i els preguntem si han investigat. Si no ho han fet, han de fer-ho. I si han investigat però no prenen mesures, se’ls imposen sancions econòmiques.

    Jornada ‘Setge a l’Assetjament’ | Departament de Treball

    Què passa en els casos en què la persona denunciant continua treballant a l’empresa i ha rebut represàlies per haver denunciat?

    En principi la persona denunciant està protegida i té la garantia que no hi haurà represàlies, però… El problema amb l’assetjament sexual és que la presumpció d’innocència s’articula dins d’un ordenament jurídic que exigeix ​​que, per a imputar alguna cosa a algú, imposar una sanció o pena de presó, s’ha de poder demostrar. Per aquest motiu, és possible que la persona denunciant, en cas de no deixar el lloc de treball i no poder-se provar l’agressió, segueixi compartint espai amb la persona a la qual acusa.

    Per parlar de la conducta que permet l’agressió, hem de parlar de les relacions de poder entre ocupador i treballadora

    Són clars els casos de tocaments o agressió a canvi d’un augment, una contractació o evitar un acomiadament. Però sempre poso com a exemple un cas d’una dona que va denunciar una agressió sexual per part d’un superior, qui li va proposar fer hores extres -remunerades- per poder abordar junts un assumpte de treball. Fins aquí, tot sembla normal. Però el que hem de fer és investigar si és freqüent que es donin aquestes proposicions i si podrien ser l’escenari d’una possible agressió, en base al comportament que exhibeix el superior en qüestió al lloc de treball.

    Si constatem que la persona acusada sol tenir aquests comportaments o sol fer aquest tipus de propostes, ho comuniquem a l’empresa que, segons la Llei Orgànica d’Igualtat, està obligada a tenir un protocol que asseguri un entorn de treball que no permeti l’assetjament, una bona política de prevenció i mecanismes per al seu abordatge. Però els protocols solen fallar molt…

    Com hauria de ser un bon protocol?

    Ha d’abordar molt bé la part preventiva i no ser només una declaració de principis. Ha de garantir la formació dels i les treballadores, establir un entorn de treball segur i definir com es realitzaria la investigació en cas de denúncia o sospita.

    En l’exemple que proposava abans d’un cap que aprofita unes hores extra per abusar d’una empleada, com s’hauria d’aplicar el protocol de prevenció per evitar-ho?

    El protocol hauria d’ajudar a identificar els entorns inadequats. Sabem que és difícil, perquè cada cas és un món, però evita les estructures permeses per l’empresa que generen punts cecs i que permeten una conducta individual inapropiada per part d’una persona que ja ha aixecat queixes.

    Així que, s’hauria de començar la prevenció, d’una banda identificant conductes inapropiades i un entorn que permet que es donin aquestes actituds. Un cop fet això, l’empresa hauria d’investigar. En principi és normal que se’m proposi fer hores extra, pot ser adequat. Però pot ser un escenari d’una agressió. D’altra banda, la persona que el proposa ha tingut alguna actitud reprovable abans?

    Hi ha sectors més afectats que altres? És rellevant la feminització d’una professió?

    Quan hi ha molta feminització, es dóna la segregació vertical: la impossibilitat d’ascendir a càrrecs de responsabilitat, tot i ser que la majoria de treballadores són dones. I això és el més difícil de treballar: l’assetjament o discriminació per raó de sexe. Problemes arran d’un embaràs, irregularitats a l’hora d’escollir les dones que ascendeixen…

    El punt cec de la inspecció de treball és la feina de la llar, per la dificultat a l’hora d’entrar a el domicili per investigar, però imagino que també a l’hora de provar una agressió

    És difícil entrar, si. I quan ho fas has de buscar el mateix que en qualsevol altre entorn de treball. El procediment consisteix en què la persona denunciant digui què i on ha passat.

    Però pot ser que no hi hagi proves, al no haver-hi companys de treball que facin de testimoni …

    Per això és important el fet que nosaltres, en principi, donem per fet el discurs del denunciant. És, doncs, la persona denunciada que ha de provar que el seu comportament ha estat correcte. Ara bé, és fàcil provar que no tens, per exemple, vídeos d’una empleada de la llar, si els has eliminat abans.

    Si no es troba res, què passa?

    Res. A no ser que tinguis un informe de lesions. Però en aquest cas ja estaríem parlant de violació o agressió.

    Què passa si no hi ha contracte?

    El pitjor de tot seria si la persona que denúncia no tingués papers. En aquest cas estaria venuda. Si tens papers, però no tens contracte, és més fàcil, perquè es podria arribar a provar una relació laboral i, en aquest cas, es podria seguir la denúncia per una falta d’alta a la Seguretat Social, falta de cotització, etc.

    Seria com la detenció d’Al Capone, llavors… una sanció per un delicte que sí pot provar, a causa de la impossibilitat de demostrar l’inicial

    Una mica. Però cal veure que en algunes ocasions, per poder provar alguna cosa, has de tirar-te a la piscina. Fa poc vaig atendre un cas d’una noia que va causar baixa mèdica a causa que un company la toqués amb el seu penis, davant de tota l’oficina. Ella assegura que al centre de treball, constantment, es fan bromes sexuals; que en un xat de treball s’envien vídeos porno…

    Vaig pensar que podia centrar la investigació en aquestes actituds per poder, després, provar l’agressió que va motivar la denúncia. Però no va ser necessari, perquè en arribar, el primer que van fer els treballadors va ser fer-me bromes sexuals a mi. Així que, a falta de proves per a aquesta agressió, el que segur hi ha en aquest lloc de treball és un ambient que ella no havia demanat i que propiciava conductes inapropiades.

  • El SEM, Bombers de la Generalitat i Vall d’Hebron salven la vida a una dona amb hipotèrmia severa que va estar en aturada cardíaca més de 6 hores

    L’esforç conjunt de professionals del Sistema d’Emergències Mèdiques, el SEM, Bombers de la Generalitat i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron ha aconseguit salvar la vida a una dona amb hipotèrmia severa que va estar en aturada cardíaca més de 6 hores.

    L’Audrey i el seu marit, el Rohan, -ella del Regne Unit i ell de Sud-Àfrica però residents a Barcelona-, van sortir d’excursió el passat 3 de novembre per realitzar un recorregut des de Coma de Vaca a Núria. Les condicions meteorològiques van anar empitjorant al llarg del matí a causa del fred i la neu.

    L’Audrey no recorda res d’aquell dia, però el Rohan explica que cap a les 13.00 hores va veure que la seva dona parlava de forma estranya i inconnexa. Poc després, l’Audrey va deixar de moure’s i va quedar inconscient. El Rohan estava en contacte telefònic amb uns amics que es trobaven a la Vall de Núria. Aquests amics van avisar als Bombers de la Generalitat, a les 13.36 hores. El Rohan no estava segur d’on estaven, així que va enviar als seus amics fotografies de la zona. Gràcies a l’experiència i el coneixement de la zona dels Bombers de la Generalitat, aquests van deduir que la parella estava en un indret més elevat que el que havien referenciat.

    Pere Serral, membre de la Unitat GRAE (Grup d’Actuacions Especials) dels Bombers de la Generalitat, que va participar en el rescat, explica que “immediatament, des de la Sala de Control de la Regió d’Emergències de Girona es van activar el GRAE d’Olot, dues dotacions del parc de Ripoll i bombers voluntaris del parc de Ribes de Freser per iniciar la recerca a la zona del camí dels Enginyers”. Telefònicament, els Bombers van donar indicacions de seguretat al Rohan i li van dir que fes fregues a l’Audrey perquè entrés en calor. En una segona valoració de la ubicació, tot i no aconseguir la geolocalització, els Bombers de la Generalitat van valorar que la parella podia estar a la zona de les Pedrisses, per sobre del camí dels Enginyers.

    Paral·lelament, des de la Sala Central dels Bombers de la Generalitat, el coordinador de guàrdia dels GRAE va demanar activar un helicòpter de rescat i, malgrat que en un primer moment semblava inviable pel mal temps, ja que hi havia unes ràfegues de vent fort i torb, van aconseguir enlairar-lo amb membres de la unitat especialitzada GRAE de la Seu d’Urgell, equipats amb material de rescat, mèdic i d’hipotèrmia. La tripulació de l’helicòpter va analitzar les variables i, malgrat la complicació orogràfica, va optar per fer el rescat. Els Bombers van aconseguir identificar l’alberg del Pic de l’Àliga, informació que fou transmesa a la tripulació de l’helicòpter. Van decidir centrar els esforços en la nova ubicació, després d’haver fet una recerca exhaustiva per tot el camí dels Enginyers.

    Pels volts de les 15.30 h van visualitzar la parella des de l’aire. El mal temps dificultava les maniobres de l’aparell, així que l’helicòpter va realitzar un estacionari, és a dir, helicòpter aturat a l’aire, i el personal del GRAE va saltar des de l’aparell a dos metres de terra. “La primera valoració de l’Audrey indicava que la situació era greu. No li van trobar cap signe vital i li van practicar maniobres sanitàries prehospitalàries”, assenyala Pere Serral. Tot i la complicada situació per l’estat de la víctima i les condicions meteorològiques, l’equip de rescat dels Bombers de la Generalitat va carregar-la a l’helicòpter. Quan van aterrar a l’helisuperfície de Campdevànol, van començar les maniobres de reanimació cardiopulmonar bàsiques de forma ininterrompuda juntament amb l’equip del SEM. Els Bombers de la Generalitat també van procedir a rescatar el Rohan, sense signes de gravetat en el diagnòstic.

    El SEM entra en acció

    A les 16:15 h el SEM atenia l’Audrey. La infermera i el tècnic en emergències sanitàries van iniciar les maniobres de reanimació cardiopulmonar avançada, constatant que la pacient presentava una hipotèrmia severa, 18ºC. El SEM va activar un total de 6 unitats. Com explica el cap territorial del SEM a Catalunya Central, Chus Cabañas, “el SEM ja tenia a la zona una unitat de Suport Vital Avançat i l’helicòpter medicalitzat. Al llarg d’aquesta intervenció, es va mantenir la reanimació de forma perllongada i es va començar el procés de reescalfament del cos”. La Central de Coordinació Sanitària del SEM va activar al cap territorial de Catalunya Central, qui va indicar que la pacient era candidata a ECMO i que l’hospital de destí havia de ser Vall d’Hebron, que compta amb l’ECMO Team, un equip de professionals de referència en aquesta tècnica tan complexa. Es va alertar a Vall d’Hebron per tal que els professionals es preparessin per a la seva recepció.

    A més, donada l’hora propera a l’ocàs, el SEM va decidir que calia activar l’helicòpter medicalitzat nocturn perquè en fes la derivació hospitalària. “Per tal d’escurçar els temps, ambdós helicòpters del SEM es van trobar en un punt intermedi, l’helisuperfície de Vic, on es va realitzar el trànsfer de la pacient (17:07 h) i fou l’helicòpter de vol nocturn del SEM qui la va traslladar fins a Vall d’Hebron, sortint a les 17:24 h i arribant-hi a les 17:44 h”, afegeix Cabañas. Allà, una unitat terrestre del SEM va fer el trànsfer hospitalari, on l’estava esperant l’ECMO Team de Vall Hebron.

    ECMO immediata a Vall d’Hebron

    Quan l’Audrey va arribar a Vall d’Hebron, el Dr. Eduard Argudo, del Servei de Medicina Intensiva i membre de l’ECMO Team, coordinat pel Dr. Jordi Riera, ja havia disposat l’operatiu per realitzar ECMO (oxigenació amb membrana extracorpòria). Després d’examinar a la pacient al mateix túnel d’Urgències, va decidir que calia aplicar ECMO immediatament. “El cor no tenia activitat elèctrica, no hi havia signes vitals, tenia la pell freda i livideses. Semblava que estava morta, però sabíem que, en el context d’una hipotèrmia, l’Audrey tenia possibilitats de sobreviure”, explica el Dr. Eduard Argudo. D’aquesta manera, va ser traslladada directament al quiròfan on els professionals del Servei de Cirurgia Cardíaca van col·locar les cànules de la màquina ECMO per fer circular la sang fora de l’organisme, mentre professionals dels serveis d’Anestesiologia i Medicina Intensiva seguien amb les maniobres de ressuscitació. Després, l’Audrey va ser traslladada a la Unitat de Cures Intensives en ECMO, encara amb el cor aturat, per a seguir amb el tractament i estabilització.

    L’ECMO és una tècnica que es fa servir en pacients crítics que pateixen malalties molt greus respiratòries o cardiològiques en les quals no n’hi ha prou amb el suport vital convencional. La màquina substitueix temporalment la funció del pulmó o del cor. La màquina extreu la sang a través d’una cànula gruixuda localitzada en una vena de calibre gran, la mou mitjançant una bomba centrífuga perquè travessi l’oxigenador, on s’hi incorpora oxigen i es retira diòxid de carboni. Posteriorment, la sang es reintrodueix en l’organisme per una vena o una artèria, com es va fer en el cas de l’Audrey. Com explica el Dr. Eduard Argudo, “amb l’Audrey, que estava amb hipotèrmia severa a 20 graus de temperatura, l’objectiu de realitzar ECMO era oxigenar la sang i perfondre els seus teixits però també reescalfar-la per, a poc a poc, augmentar la temperatura corporal. Per tant, l’ECMO va permetre portar oxigen als teixits i reescalfar el seu organisme”. La hipotèrmia és la disminució de la temperatura corporal central. És severa quan és inferior a 30 ºC. Als 18 ºC el cervell pot tolerar períodes d’aturada cardíaca un temps deu vegades superior que a 37 ºC.

    L’objectiu de realitzar ECMO en una pacient que portava en aturada cardíaca més de dues hores abans de l’arribada a Vall d’Hebron, afirma el Dr. Eduard Argudo, “era guanyar temps perquè el cervell rebés oxigen mentre tractàvem la causa de l’aturada cardíaca i corregíem les alteracions que presentava”. I emfatitza que “la hipotèrmia va estar a punt de causar la mort a l’Audrey però alhora, també la va salvar, ja que el seu organisme, i sobretot el seu cervell, no es va deteriorar. Si hagués estat en aturada cardíaca tant de temps amb una temperatura corporal normal, hauríem certificat la seva mort. Però sabíem que, amb una hipotèrmia tan severa, tenia una oportunitat de sobreviure gràcies a l’ECMO”. L’Audrey va estar a l’UCI en aturada cardíaca mentre es seguia reescalfant. A les 21.46 h, el seu organisme ja havia arribat als 30 graus. “Vam decidir realitzar una descàrrega elèctrica per intentar despertar el seu cor. I així va succeir: el seu cor va tornar a bategar de forma autònoma”.

    Des que es va aturar el cor fins que va tornar a bategar autònomament, havien passat més de sis hores. Un cop recuperada, l’Audrey va presentar una situació de disfunció multiorgànica que va requerir tractament a l’UCI. Finalment l’Audrey va estar a l’UCI durant sis dies, “ja que volíem monitorar-la contínuament per valorar la seva recuperació física i neurològica. Ens preocupaven especialment les possibles seqüeles neurològiques, ja que pràcticament no hi ha casos de persones que hagin estat amb el cor aturat tant de temps i hagin pogut ser reanimats”, explica el Dr. Eduard Argudo. Posteriorment, l’Audrey va ser traslladada a una habitació a la planta d’hospitalització del Servei de Medicina Interna, on va finalitzar la seva estada hospitalària sis dies després.

    Actualment, l’Audrey fa pràcticament vida normal i està recuperada. Tornarà a la feina en els propers dies. Queda que recuperi tota la sensibilitat i moviment a les mans, que van quedar afectades pel fred.

  • “Reconèixer l’error mèdic, comunicar-lo i demanar disculpes és molt important”

    No és estrany que els mitjans de comunicació es facin ressò de greus errades mèdiques o de denúncies per suposada mala praxi als hospitals. De fet, el darrer 2018 va haver-hi un increment en les denúncies en aquest sentit a l’Estat espanyol, arribant al total de 14.335 casos, segons les úniques dades disponibles, facilitades per l’Associación Defensor del Paciente. Aquesta mateixa font situa Catalunya en el tercer lloc quant a denúncies per comunitats autònomes, amb un total de 2.135.

    En aquests casos l’enfocament hegemònic és des del punt de vista de la primera víctima, la que ha patit l’error mèdic. Però quan això succeeix també existeix una segona víctima -qui ha comès l’error- i una tercera -la institució o centre on s’ha comès-, com es va tractar en una de les taules de debat del 27è Congrés d’Atenció Primària de la CAMFIC.

    En aquesta línia apunta el darrer document publicat pel Grup de Treball d’Ètica de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC). Titulat ‘Reflexions sobre errors i esdeveniments adversos: ètica del reconeixement, la reparació i la prevenció’, és un recull de recomanacions i reflexions dirigides als professionals de la sanitat -especialment els de la primària- per tal de posar sobre la taula una nova forma de pair i actuar davant les errades mèdiques.

    Al text es recorda que, en el marc de la sanitat primària, les errades i esdeveniments adversos poques vegades són de caràcter greu: només un 7’3% dels casos, front un 38% de moderats i un 54’7% de lleus, segons les dades de l’estudi APEAS del Ministeri de Sanitat. Això no obstant, i segons el mateix article, d’aquests esdeveniments fins a un 70’2% eren clarament evitables. Per això el grup redactor busca “promoure l’acceptació que els esdeveniments adversos es donen i impulsar una reflexió sobre la necessitat d’assumir-ne la responsabilitat”.

    Per parlar d’ètica, errors mèdics i del darrer treball del Grup d’Ètica, entrevistem una de les redactores del document i membre del grup, Carme Batalla Martínez. La doctora, que també forma part del Comitè d’Ètica Assistencial d’Atenció Primària de l’ICS, és especialista en Medicina Familiar i Comunitària i treballa al CAP de Sant Quirze del Vallès.

    Quin és el paper dels grups de treball de la CAMFIC?

    Tenen un paper fonamental. La CAMFIC té un vessant que vetlla per les condicions de feina dels metges de família, però és una societat científica i l’objectiu fonamental és la formació i el treball per estar al dia. Els grups de treball són un dels principals actius de la CAMFIC, en té molts i de molts temes.

    Com funciona el Grup d’Ètica? Quines són les rutines?

    Treballem tan presencialment com per via en línia. Però l’ètica demana reflexió, i per això mantenim una reunió presencial mensual. Allí decidim quin document treballarem, qui els farà… Després de fer un treball el grup el discuteix i en reflexionem.

    El grup d’ètica està format per una dotzena de persones. Sorgeixen conflictes dins d’aquest? Va ser fàcil la redacció del document?

    Conflictes no en sorgeixen. Maneres diferents de veure les coses, és clar. Però després de debatre generalment sempre arribem a acords. El tema del darrer document no és complex i no hi va haver problemes. Temes que tenen a veure amb conviccions o creences… sí que generen més desacords. Quan ha passat, ho fem constar en el document.

    Què és l’ètica aplicada a la medicina? Com la definiria?

    L’ètica no hauria de ser específica de res, sinó que és una manera d’enfocar i veure les coses i reflexionar-les. S’hauria d’aplicar a tots els vessants i professions. En medicina òbviament també, perquè treballem amb persones i per tant tenim informacions i un tracte molt íntim.

    Aplicada a la medicina hem de tenir-la present en tot el que fem durant el dia a dia. No crec que s’hagi de dir “Ai, vaig a fer això de manera ètica”, sinó que és impregnar-se d’una manera de fer amb molt de respecte cap a les altres persones.

    Quina diferència hi ha amb el codi deontològic?

    La diferència és que l’ètica no es basa a fer normes, sinó en reflexions i recomanacions per millorar la forma de fer les coses. En canvi, el codi deontològic és un codi normatiu d’obligat compliment. En canvi, l’ètica no és normativa.

    Creu que és suficient o correcta la formació que rep l’alumnat de Medicina al grau, respecte a l’ètica mèdica? I sobre els errors mèdics? Vostè en va rebre?

    No, jo no vaig rebre cap formació durant la carrera ni d’ètica, ni de seguretat, ni d’errors… Aquests projectes han vingut més tard.

    Sobre el que reben ara, crec que encara falta molt. Comença a estendre’s la cultura, però encara queda. Tenim molta tendència a pensar que tot ho fem bé, i quan ens equivoquem la tendència és a amagar perquè es poden rebre sancions. A això li hem de donar la volta.

    Al text es parla d’assumpció de culpa com un procés que ha de fer el professional quan s’equivoca per demanar perdó i alhora aprendre pel futur. Aquesta formació existeix?

    Pràcticament no. No vol dir que no hi hagi activitats o cursos, per exemple sobre seguretat amb fàrmacs sí que se’n fan molts. Al nostre programa informàtic d’història clínica tenim un mòdul de seguretat que ens ajuda en el dia a dia.

    Els residents de medicina de família sí que tenen una formació reglada en seguretat i també en ètica. Però s’ha anat introduint darrerament i molt lentament.

    També s’hi diu que “és important que tot el personal estigui format en la comunicació d’esdeveniments adversos o que hi hagi un equip de suport en comunicació”. És així?

    No, encara no. Alguns centres comencen a treballar-ho, però encara no hi ha un sistema marcat, com podria ser una sessió mensual en què tothom exposi on s’ha equivocat per aprendre i intentar que no torni a passar. Ho hauríem de fer, perquè és inevitable que hi hagi errades, som persones. Però si ho treballem i ens hi fixem, segurament passarà menys.

    Si no es fan aquestes sessions és perquè hi ha la tendència a culpabilitzar o sancionar la persona que s’ha equivocat. Això no vol dir que tinguem carta blanca: si algú comet una negligència, o sigui que hi ha un component de voler fer-ho malament o deixadesa, cal que tingui implicacions.

    Però les errades que, parlant-ne i compartint-les, les milloraríem, ens aniria bé de fer-ho. Hi ha establert un sistema de comunicació d’esdeveniments adversos i errades a través de la intranet, però és enrevessat i la veritat… no es fa servir tot el que s’hauria de fer servir.

    Al document separen les conductes negligents d’aquelles on hi ha «fal·libilitat humana i dels aspectes estructurals del sistema en què treballem». Quina és la diferència? On és la frontera entre mala praxi i els esdeveniments adversos/errors?

    La negligència vol dir que el professional no ha fet la seva feina com l’havia de fer perquè no ha estat atent, no s’ha fixat prou… i per tant hi ha una part d’intencionalitat o deixadesa. En canvi, les errades o esdeveniments adversos no tenen intencionalitat i hi ha molts factors que hi poden influir.

    Una errada gairebé sempre es produeix per una acumulació de circumstàncies. Perquè es doni una errada, cal haver passat per una sèrie de circumstàncies.

    Model de Reason o del formatge suís, segons el qual perquè hi hagi un error s’han de donar un seguit de circumstàncies / Document CAMFIC

    Fins i tot, un esdeveniment advers pot venir amb una perfecta actuació del professional. Seria el cas d’indicar un medicament correcte per una afectació però que després fa un efecte advers greu com una reacció al·lèrgica desconeguda fins al moment. No és una errada, però igualment hem fet mal i hem de demanar disculpes a la persona i explicar-li què ha passat.

    Al seu treball es parla d’una doctora que recepta uns antiinflamatoris a qui no hauria de prendre’n per altres patologies. Això, si no ho ha consultat, seria negligència?

    Ho seria si saps que aquell medicament va malament i l’hi dónes. En el cas del text, quan hi ha contraindicació, podria ser que el professional no s’hi fixés. Pot ser greu, però no deixa de ser una equivocació. La negligència requereix intencionalitat i no fixar-t’hi.

    Probablement, en l’imaginari col·lectiu, es donaria per fet que és una negligència.

    Tenim un programa per contraindicacions, però a vegades n’hi ha que no estan especificades. A més hi ha les característiques de la persona, que és una informació que potser no ha buscat.

    És cert que sempre hi ha una línia fina que costa de distingir. I si el pacient entén que és una negligència, farà la denúncia i ja es prendrà la decisió corresponent. Nosaltres posem èmfasi en les errades que, malgrat fixar-te, succeeixen.

    Quan parlen que moltes errades i esdeveniments adversos són deguts a un entorn imposat, a què es refereixen?

    La nostra empresa ens imposa unes guies de pràctiques clíniques, uns protocols fixats… això ens imposa un horari, una agenda que potser és de 40 visites diàries en lloc de 20. Quan un professional porta tantes visites a sobre està més cansat i no té la mateixa capacitat de reacció.

    Si l’empresa t’imposa fer dos torns, augmenta el risc que t’equivoquis. Són condicionants que no depenen de nosaltres i ens poden afectar. El mateix passa quan et truquen cada cinc minuts, quan hi ha soroll… són circumstàncies alienes que ens influeixen.

    La manca de recursos econòmics pot donar peu a errors?

    No tenir aparells en condicions a la consulta ens pot condicionar molt. Si hi ha manca de professionals i en lloc de fer 30 visites n’hem de fer 45 al dia, sí. En global, sí, la manca de recursos pot disminuir la qualitat, però ja n’hem tingut i els professionals hem posat de part nostra banda per pal·liar-ho. Ara bé, en un entorn en què els recursos fossin ideals, si no fem res més, no millorarem. No és només una qüestió de recursos.

    Podria explicar els tres nivells de víctimes?

    La primera és la persona afectada a la qual li ha passat l’errada, la segona és el professional implicat en l’esdeveniment, i la tercera és la institució, que d’alguna manera es veu afectada.

    És un concepte prou desconegut, oi?

    Sí, perquè són els pacients els que fan les queixes, sigui per via administrativa o judicial i se’n parla molt més. Les altres dues estan molt oblidades. La del professional perquè hi ha una tendència a amagar perquè hi ha s’acostuma a culpabilitzar. Si això se li donés la volta hi hauria menys errades i els professionals estarien millor.

    Un professional que ha fet una errada amb conseqüències greus pot arribar a posar-se malalt pel sentiment de culpabilitat i de malestar. Fins i tot hi ha hagut casos de persones que han deixat la professió pensant que no n’eren vàlides. En part, és perquè no han rebut suport, ni de companys ni de l’empresa. És un tema que està mancat de posar-hi formació i dedicar-hi temps.

    Com resumiria la forma en què ha d’actuar un professional davant un cas advers?

    El principal és adonar-se que ha fet l’errada i, quan ho sàpiga, reconèixer-la i comunicar-la al pacient i dir-li: “Ha passat això, demano disculpes”. Una altra via seria comunicar-ho als companys per treballar aquella errada i intentar que no torni a passar.

    Reconèixer l’error mèdic, comunicar-lo i demanar disculpes és molt important. La majoria de pacients, quan demanem perdó, tendeixen a l’empatia amb el professional.

    Avui dia existeix aquesta cultura? Es donen aquests processos d’assumpció de l’errada i de reparació amb el pacient tal com es detalla al document?

    Es fa poc. En general, quan una persona està descontenta o creu que li han fet una errada (perquè la interpretació del pacient pot ser una i el que hagi passat una altra cosa), en general el que fa és denunciar.

    Si nosaltres tiréssim per aquest vessant, moltes denúncies no es farien. I si es fessin, es portarien d’una altra manera. Amb això no vull agafar un caire corporativista, si una cosa és denunciable s’ha de denunciar, però si aquesta cultura guanyés terreny entre els professionals i els pacients, ens sentiríem millor.

    Creu que seria necessari implantar un protocol comú a tots els centres per fomentar aquest procés?

    No sé si un protocol concret es podria aplicar a tota Catalunya, perquè cada centre té les seves particularitats. Sí que seria important que a tots els centres entrés aquesta cultura i s’hi establís. Fa falta que el tema entri dins dels centres i institucions.

    L’administració pública fa prou en aquest sentit? Els caps mèdics i polítics són conscients de la importància d’aplicar aquesta nova cultura?

    Encara ens falta molt. No veig que hi hagi aquesta consciència. Sobre la seguretat sí perquè s’han invertit molts recursos en el programa de seguretat dels fàrmacs, però això no és suficient perquè hi ha errades que no són estrictament de prescripció.

    Els professionals, ara mateix, no tenen a qui anar-li a explicar. Li pots explicar al teu cap, però no existeix una estructura preparada. Manquen serveis, consultes, suport psicològic… això no ho tenim i fa falta.

    Al text parlen d’”un ambient de transparència i sense por a les conseqüències legals”. Suggereixen una menor judicialització dels casos d’errades? Què és la ‘cultura de la seguretat’ que mencionen?

    Vol dir que a la part judicial només hi vagi allò que realment hi ha d’anar. Si tinguéssim espais de discussió, de treball, la formació… segurament moltes coses no anirien a judici.

    Aquest any en el nostre àmbit s’ha fet un curs d’informació a segones víctimes en línia. És la primera vegada que es fa, i darrere no hi ha una estructura organitzada de serveis que atengui professionals que se senten malament perquè han comès errades i són segones víctimes. Hem d’impregnar aquesta cultura, encara estem al començament.

  • ‘Tertúlia Literària Dialògica’, una aposta de l’Atenció Primària i Comunitària als barris

    L’Institut Català de la Salut afirma que «en la salut, no només hi intervenen la biologia i el comportament, sinó també els determinants socials, que són els que expliquen la major part dels problemes de salut d’una comunitat. Els serveis sanitaris individuals i centrats en la malaltia no modifiquen l’estat de salut de la població de manera significativa, és necessari treballar per la salut col·lectiva. Per això, una part important de l’atenció assistencial està  orientada a la família i a la comunitat».

    Maria José Pardo, metgessa de família i directora del Centre d’Atenció Primària La Pau a Barcelona opina que «cal donar visibilitat a tota la feina que des dels CAP es fa per donar impuls a la Salut Comunitària i com s’està treballant en xarxa amb altres serveis i entitats per incidir en els determinants socials i reduïr les desigualtats». Un d’aquests treballs en xarxa s’ha materialitzat al voltant de la Tertúlia Literària Dialògica que promouen des del CAP La Pau amb el suport del Pla d’Acció Comunitària de La Verneda i La Pau.

    La Metamorfosi, de Kafka, Casa de nines, d’Ibsen, El viejo y el mar, de Hemingway o La casa de Bernarda Alba, de Lorca són els llibres que s’han llegit i compartit fins ara. El proper que es farà serà La senyora Dalloway, de Virginia Woolf. I és que, com ens expliquen, sempre es llegeixen clàssics de la literatura universal. Per què? Per Pardo, entenent que la literatura clàssica proposa un conflicte que s’acaba resolent, el què això fa és ajudar a créixer personalment i com a grup a les participants del taller.

    La Mar, una de les membres que participen de la Tertúlia des dels seus inicis, opina que llegir literatura clàssica fa que tots els participants d’una manera o altre es puguin veure reflectits: «per molt que alguns faci 100 anys que es van escriure tracten temes atemporals que vivim avui en dia com la soledat o el feminisme». Ella, com altres participants, va arribar al grup a través de la seva doctora de capçalera. «Pateixo ansietat depressiva i estic de baixa de llarga durada. La meva metgessa em va recomanar fer coses més enllà dels medicaments que em receptava. La treballadora social em va rellevar a alguns tallers i de tots aquest és el que més m’ha servit», ens explica.

    I és que per ella, que reconeix que mai havia estat una lectora fidel, aquest grup s’ha convertit en un espai de trobada, socialització i confiança. Si bé al principi la seva germana l’acompanyava, ara acudeix setmanalment a la cita ella sola. Com una companya del grup li recorda, «llegir et fa més lliure», però la Mar vol anar més enllà i ressalta que més lliure la fa poder considerar el CAP un espai seu, on poder parlar davant de gent que no jutjarà les teves opinions, amb qui parlar i escoltar les vivències d’altres. Depenent del dia, ens detalla, pots entendre un llibre d’una o altra manera i compartir-ho t’ajuda.

    Un dels motius pels quals podem pensar que el grup serviria és per combatre la soledat de la gent gran però no és aquesta l’única finalitat. Davant això, la Mar considera que «la soledat toca a tothom encara que pugui semblar de gent gran». Per experiència pròpia, diu, quan estàs molt malament et tanques en tu i deixes de relacionar-te i fer coses. Creu que per la gent gran anar a la tertúlia els obliga a activar-se i, a més, «senten que poden aprendre i també aportar». De fet, la mitjana d’edat del grup és de 50 anys i si bé la majoria són dones també hi ha algun home.

    Treball interdisciplinar per enfortir la salut comunitària als barris

    «Promoure la Salutogénesi amb activitats conjuntes amb altres entitats del territori, basades en les capacitats i potencialitats dels individus. Millorar les habilitats emocionals, cognitives i socials dels participants, fent xarxa i creant vincles amb la Comunitat. Potenciar la implicació de tots els professionals del centre en la Salut Comunitària duent a terme activitats pioneres».

    Aquest és el llistat d’objectius que s’amaguen darrere de les Tertúlies Literàries i Dialògiques que el CAP La Pau fa un any que celebra. Maria José Pardo, la directora del centre, ens explica que la idea va néixer a partir del diagnòstic de salut del barri que van fer ara fa 5 anys. Dins del programa ‘Fem barri, fem salut!’ hi ha diversos projectes dirigits a tractar el malestar psíquic, l’aïllament social i la solitud no desitjada. També en el somni de barri del Pla comunitari havia sortit la proposta de promoure la salut mental amb la comunitat obrint espais de diàleg obert com les tertúlies, entre pacients i professionals. «Vam veure que la tertúlia literària dialògica és una eina molt estesa i reconeguda en l’àmbit de l’ensenyament. Hi havia moltes experiències en escoles, escoles d’adults i també en presons però seria una eina pionera en un Centre d’Atenció Primària», relata. Va coincidir que des de l’Escola d’Adults de la Verneda una de les seves formadores voluntàries tenia experiència com a moderadora de tertúlies i en feia una amb pacients ingressats a l’àrea de salut mental de l’Hospital del Mar i va funcionar molt bé.

    «Aleshores ens vam preguntar per què no podíem reproduir-ho a l’espai del CAP. Dubtàvem si no seria millor un altre espai o si això ajudaria al benestar i al fet que els usuaris entenguin que les activitats o accions que es fan des del CAP no només van dirigides al guariment sinó que es fa prevenció i promoció de la salut», relata la doctora Pardo.

    El grup, que ajuda a fer xarxa, on es treballen habilitats socials i s’estimula el diàleg, estan format per unes 20 persones. Un moderador s’encarrega de donar la paraula, donant prioritat a aquelles persones que menys intervenen, per tal que tothom pugui exposar els seus arguments de manera igualitària. Els llibres els escullen els mateixos participants i són sempre clàssics de la literatura universal perquè «recullen moltes de les situacions quotidianes on el grup pot veure’s reflectit».  A més, Pardo també destaca que l’aposta per aquest tipus de literatura a banda de donar eines a les participants també les apodera, doncs «d’una altra manera potser no s’aproparien a una biblioteca o no s’atrevirien amb un llibre clàssic».

    Les tertúlies ara, en una segona edició, s’estan realitzant els dimarts a la biblioteca del CAP, d’on els participants també poden treure el llibre pactat. En cada trobada es comenta les parts que més han agradat i perquè, generant-ne un diàleg i una reflexió conjunta. Des del centre, creuen que realitzar aquest tipus d’activitats als CAP «apropa a la Comunitat de manera inclusiva millorant la capacitat dels participants per escoltar als altres i la creació del coneixement amb el diàleg».

  • Qui té el poder de crear opinió pública té la responsabilitat de trencar amb l’estigma: la conclusió d»El Suïcidi als mitjans’

    En Pep Sotillo té 54 anys. De jove va patir un trastorn emocional i es va donar que totes les persones que els patien eren mal vistes per la societat. Sentia que no podia parlar del tema perquè era un tema tabú: es va aïllar cada cop més de manera que la «bola» es va anar fent cada vegada més gran. Va mirar de tirar endavant estudis i feina però com no podia parlar amb ningú de la seva situació això el va dur a una situació límit. Cada cop es sentia més «esquinçat» per dins i va deixar que la bola anés creixent. Quan no va poder més, amb 25 anys, va provar de llevar-se la vida. Va pensar: «sóc un malalt mental, ho seré tota la vida i tota la vida estaré patint. Quin futur és aquest? Per sort vaig sobreviure».

    Aquest testimoni l’ha explicat Sotillo durant la presentació per part d’Obertament de les conclusions de l’Observatori anual de mitjans que aquest any s’ha centrat en ‘El suïcidi als mitjans de comunicació’. La principal tesi de l’informe defensa que parlar-ne sí, però que no tot s’hi val.

    Sotillo demana normalitzar que hi hagi «trastorns mentals i idees suïcides». Explica que el què a ell va salvar-li la vida va ser recórrer a un psiquiatre i una psicòloga: «vaig trobar-me que podia parlar de la mort, dels meus pensaments més escabrosos i tot amb respecte, amb interés per part d’ells i amb tota normalitat. Jo em pensava que això no existia».

    Així, situa als mitjans la responsabilitat de parlar del tema de manera positiva i natural. Sotillo narra que el moment abans de patir un suïcidi tens moltes ideacions, que vens de donar-li voltes durant molt de temps la majoria de les vegades però que el patiment és tan gran que no et deixa pensar. Sotillo defensa que com no pots raonar bé, el més necessari és tenir ajuda externa: «parlar de salut mental i de suïcidi ajuda a que les persones que tenen aquestes ideacions puguin obrir-se i parlar amb altres persones per sortir del seu estat». També, en aquest sentit, al·lega trobar a faltar que els mitjans parlin de si aquella persona que ha mort per suïcidi havia rebut ajuda o no, «que expliquin que si l’hagués rebut hagués estat diferent perquè això, veure un referent, pot ajudar i animar en no caure en el suïcidi, en buscar acompanyament que pot ser família, amics o terapeutes».

    Sotillo de jove es deia a si mateix «calla i fes veure que no et passa res» per culpa de créixer pensant que «qui va al psiquiatra és una persona boja que se la posa dins d’un cistell i s’aparta… Però no som un col·lectiu que es digui suïcida. Cadascú té una història personal i no respon a un grup ni d’edat, ètnia o condició social».

    En què ens equivoquem els mitjans? En el to, en buscar causes i en no usar bé imatges

    Obertament va néixer el desembre de 2010 i aquest és el cinquè que es realitza un Observatori de mitjans sobre salut mental però és el primer sobre suïcidi. La lluita contra l’estigma que treballa aquesta aliança d’entitats que venien de diverses perspectives i trajectòries va passar també pel repte de posar-se d’acord, el que ja va ser tot un repte. A partir d’aquí, i amb l’aliança també de comunicadors, Obertament va començar a treballar per la formació d’activistes, desenvolupar activitats i programes de sensibilització realitzant campanyes diverses de marketing social o han treballat per trencar l’estigma en àmbits més específics com l’educatiu o el sanitari.

    Israel Molinero, president d’Obertament, ha explicat durant la presentació de l’Informe ‘El Suïcidi als Mitjans’, que l’Observatori que l’ha creat va néixer com a resposta a una crisi mediàtica on es van veure «tractaments estigmatitzants com l’estavellament de l’avió de GermanWings». Els primers informes que es van realitzar van mostrar que més de la meitat de les notícies de salut mental estigmatitzaven i que sovint s’associa violència i salut mental. Al 2016 i el 2017 van veure que notícies que venien de mitjans internacionals eren més estigmatitzants que algunes locals. Va ser al 2017 quan es van adonar que les notícies de mort per suïcidi havien augmentat. Relacionat amb el fet que aquest any es va decidir tractar el suïcidi com a tema principal del dia mundial de la salut mental, l’Observatori va decidir que aquest any l’informe dels mitjans seria un monogràfic sobre suïcidi.

    Molinero defensa que l’estigma ens allunya de la possibilitat de parlar lliurement, d’apropar-nos a la gent. Saben que existeix un repte davant la mort per suïcidi i creuen que la lluita contra l’estigma pot ajudar a això. «Cal que hi hagi un reconeixement social que les persones que han intentat suicidar-se poden ser ajudades i que la seva recuperació és clau per la prevenció. Igual que el paper dels mitjans també és clau», conclou.

    I és que com ha desenvolupat Ariadna Rogero, al capdavant de l’estudi, encara hi ha molta feina per fer. Per una banda, la majoria dels articles analitzats posen el focus en el contingut que va encarat a buscar l’origen del suïcidi. L’informe conclou que l’estigma associat al suïcidi que han trobat als mitjans té una estreta vinculació amb l’estigma en salut mental que van detectar en informes anteriors. Molts articles on s’acaba parlant de suïcidi, com explica Rogero, tracten principalment sobre desnonaments o bullying. L’informe denuncia doncs «el fet d’especular amb les causes quan no existeix una resposta clara, l’associació dels problemes de salut mental amb violència o la manca de visibilitat dels testimonis en primera persona. A més a més, en una de cada 4 notícies on es parla de suïcidi hi apareix en relació amb conductes associades a la perillositat.

    Rogero creu doncs que és essencial no només consultar a experts i recórrer a la veu de la persona que ha sobreviscut a un intent de suïcidi i ha recuperat el sentit de la seva vida. O el què seria el mateix, apostar per periodisme que posi el focus en el tractament i la recuperació. Aquests són els que poden «fer canviar la perspectiva». No obstant, aquestes històries en primera persona sobre l’experiència del suïcidi només tenen una presència del 12 %. No tenir referents, no mostrar que hi ha persones que ho intenten es recuperen, defensa Rogero, fa que quan tu has tingut un intent i et trobes que has de refer la teva vida no tens referents que et diguin d’això se’n pot sortir. Et sents aïllat i et penses que només t’ha passat a tu però les estadístiques, segons l’OMS, ens diuen que per cada suïcidi consumat hi ha 20 que ho han intentat»

    L’Informe, realitzat sobre una mostra aleatòria de 200 articles, també ha constatat que el 44,5% de les peces analitzades tenien un to positiu. Això ha fet que Obertament hagi comparat i afirmat que en suïcidi, en contra dels temes de salut mental genèrics, es posa més cura. «La diferència és significativa i suposem que és perquè el suïcidi té un doble estigma perquè ens trobem també amb el dol per la mort però potser també perquè ha sigut un tabú durant molts anys i finalment l’OMS va dir que s’havia de parlar i els mitjans han entomat aquesta responsabilitat», descriu Rogero.

    Ara bé, si el to positiu és el que més prevalença té, si es sumen les altres categories, segueixen guanyen. El to mixt és aquell en el qual en un mateix article hi ha missatges positius i missatges negatius i això, per Obertament, vol dir que no hi ha directrius clares. El to neutre per la seva part de per si no és perillós perquè normalment són els articles que aporten dades sobre factors o estadístiques o informes d’universitats. «No ens estan aportant res a nivell de prevenció, per trencar el tabú o normalitzar». Tot i així, Rogero veu que aquí tenim la possibilitat de transformar les notícies blanques, que només tenen dades, en positives.

    Treballen tot això perquè, segons el parer d’Obertament, «els mitjans són molt conscients i posen especial cura en la tria d’imatges que fan servir per il·lustrar noticies sobre suïcidi. Tot i així, quan es fa malament té un impacte molt negatiu». Això es tradueix en un mal ús de les fotografies o el fet que, com resa l’informe, «a la secció de cultura abunden les biografies d’artistes que, d’una banda, es repeteixen any rere any en dates assenyalades i, de l’altra, alimenten el mite del geni boig i turmentat que posseeix un talent maleït i que acaba amb la seva pròpia vida». També denuncien que «el perfil de persona amb trastorn mental, comportament violent i conducta suïcida apareix amb força freqüència a la secció de successos». Això fa que es fomenti una relació «errònia entre salut mental i violència, de manera que propaga un retrat estereotipat de les persones que passen per aquesta problemàtica».

  • Salut crea l’Observatori de la Mort per analitzar el lloc i les circumstàncies en què moren els catalans

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha presentat avui el nou Observatori de la Mort, una iniciativa pionera liderada per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, l’AQUAS –a instàncies del Departament de Salut i del Parlament de Catalunya– i que té com a finalitat recollir totes les dades relacionades amb el lloc i les circumstàncies en què moren les persones a Catalunya. L’objectiu de l’Observatori és poder extreure’n conclusions i fer propostes de millora sobre l’ajuda i l’accés a tractaments o serveis en aquesta etapa final de la vida. “Volem una societat que acompanyi i que respecti els desitjos de les persones en el seu final de vida amb dignitat”, ha dit la consellera en el decurs de la presentació.

    Entre les conclusions que s’hi han exposat a la Jornada de presentació de l’Observatori de la Mort, s’ha destacat que cada hora moren 7 persones a Catalunya, i a mesura que s’acosta el moment de la defunció hi ha menys persones a casa. Així, més de la meitat de les defuncions s’esdevenen en centres hospitalaris, més homes que dones. En canvi, les dones moren més que els homes en residències sociosanitàries. Durant la Jornada també s’ha posat de rellevància que a partir dels 65 anys, els homes passen més dies a casa i als hospitals, mentre que les dones a residències i centres sociosanitaris.

    Pel que fa a les cures pal·liatives, s’estima que aproximadament un 62 % de les defuncions de la població adulta i un 67% de les defuncions en població pediàtrica és susceptible de rebre atenció pal·liativa, és a dir unes 40.500 persones adultes i uns 200 infants i adolescents.

    L’atenció pal·liativa, han explicat, és transversal i s’ofereix arreu del sistema sanitari, és a dir, en l’àmbit d’atenció primària, hospitalari i sociosanitari. En aquest sentit han parlat sobre que es disposa de recursos específics de cures pal·liatives en tot el territori català (95 equips del Programa d’atenció domiciliari de suport –PADES-, unitats de cures pal·liatives –amb 409 llits-, 24 equips de suport hospitalaris i 15 equips ambulatoris) els quals atenen a aquelles persones que presenten necessitats d’atenció pal·liativa complexes.

    De l’Observatori de la Mort també s’extreu que homes i dones viuen un nombre d’anys semblant en bona salut (66,5 anys), per tant, les dones viuen més anys que els homes però amb mala salut. De fet, l’esperança de vida de les dones a Catalunya és de 86,2 anys mentre que els homes arriba als 80,7 anys.

    Els informes de l’AQuAS també indiquen que les persones sol·licitants del grau del reconeixement de dependència tenen una edat avançada: el 54,6% té més de 80 anys. Entre 2007 i 2018, a la data de defunció, la mitjana d’edat de les persones valorades de dependència és de 85,43 anys.

    L’Observatori també destaca que en el 2018, la mitjana d’edat de defunció ha incrementat en un 2,9 % respecte a la del 2007.  I que la mitjana d’edat de les persones valorades que es troben en residències de gent gran en el moment de la seva defunció és de 88,53 anys (període 2015-2018).

    De tots els recursos, un 37% és un recurs residencial en el moment de la seva defunció (període 2015-2018). Els serveis i les prestacions a les persones amb dependència en el final de la vida, han de respondre a la voluntat i necessitats de la persona dependent. És per això que un dels reptes de l’AQuAs per als propers anys serà el d’analitzar si els serveis que s’ofereixen donen resposta amb qualitat a les necessitats de l’augment de l’edat de vida i a de les persones que s’atén.

    AQuA presentarà properament una nova eina perquè la Ciutadania pugui decidir

    Dins el marc del projecte Decisions Compartides, l’AQuAS publicarà al setembre la nova eina web de decisions compartides al final de la vida que tindrà com a objectiu donar veu a la ciutadania sobre l’etapa del final de la vida.

    Com han explicat durant la seva presentació, en l’etapa final de la vida, les persones necessiten una atenció integral, adequada a les seves necessitats. Actualment ens trobem davant d’una societat amb gran diversitat de persones i amb diferents motivacions i amb una àmplia varietat de necessitats, voluntats, preferències i desitjos al final de la vida que hauran de ser respectades. Davant d’aquest procés i un cop garantida la informació necessària, les persones tenen el dret i el deure d’expressar les seves preferències i els seus valors, i acordar amb el seu entorn i els professionals sanitaris quin tipus d’atenció volen rebre.

  • El càncer afecta emocionalment, física i social a les persones que el viuen: Kalida Sant Pau col·lectivitza “un refugi” per aprendre a gestionar-ho

    A la Susanna li van diagnosticar càncer d’úter el novembre de 2018. En realitzar-li una extractomia per un mioma (un tumor benigne que es troba a l’úter) i en fer l’anàlisi patològic va ser quan, de manera indirecta, li van detectar el càncer d’úter i d’endometri que cursava amb metàstasi.

    Directament en saber que tenia un càncer va dirigir-se a Sant Pau on a banda «de la muntanya russa emocional» que va viure de cop, va iniciar tot un circuit de proves. «Com estava força avançat entres en un dinamisme molt ràpid: el 30 de gener ja vaig tenir la primera sessió de quimioteràpia», ens explica. Després d’això, més proves i tractaments resumits en 6 sessions cada 21 dies. Fins ara que gràcies a proves de control han pogut veure que està tot net però, com tolera molt la quimioteràpia, seguirà encara amb un parell de sessions addicionals per reforçar i frenar tot allò que no es veu.

    En aquests set mesos que la separen del dia que li van diagnosticar la malaltia un element important en el seu dia a dia que li ha fet més suportable el tractament ha estat l’espai que la Fundació Kalida ha aixecat dins el recinte de l’Hospital Sant Pau de Barcelona. Un espai que té com a finalitat acompanyar les persones amb càncer, als seus cuidadors i familiars, en les diferents fases del procés oncològic i fer-ho en un entorn arquitectònic dissenyat especialment per a aquest fi. Kalida s’ha convertit en el seu «refugi emocional, una segona família».

    El què fa de Kalida un lloc especial no es pot resumir en una sol línia. Si bé es va constituir l’any 2016 i les seves activitats es realitzen des d’aleshores, fa poc més d’un parell de mesos que la Fundació va inaugurar un edifici-refugi per aquelles persones que estiguin passant un procés de càncer. En un entorn dissenyat especialment per a aquest fi, l’edifici que acull Kalida Sant Pau és una llar per a tots els seus usuaris. Arribar, obrir la porta i en comptes de trobar-se un mostrador-recepció el primer que vegis sigui una zona de butaques i una taula ben llarga justament al costat d’una gran cuina dóna ja una sensació familiar.

    Tot el que es troba dins de Kalida ha estat donat i tots els seus serveis són gratuïts per a pacients oncològics i les seves famílies / Carla Benito

    Per no passar-ho sol, passa’t-hi

    Allà asseguda et trobes una de les persones voluntàries que t’acull i t’orienta per explicar-te tot el que necessitis. La majoria de persones que arriben a Kalida vénen dels passadissos del Servei d’Oncologia però també hi ha molta altra gent que ve d’altres centres. L’edifici està just a sota i en línia recta d’aquest servei per facilitar el seu accès. Molts oncòlegs també en parlen amb els seus pacients però per fer ús dels serveis de Kalida no cal que vinguin amb derivació mèdica. Els serveis són gratuïts i serveixen per complementar els tractaments mèdics, mai per substituir-ne cap d’ells. Aquests serveis els ofereix un equip de professionals especialitzats en suport oncològic: psicooncòlegs, infermers, treballadors socials i terapeutes… I també fins a 18 voluntaris com la Rosalia. Ella assisteix cada dimecres 3 hores al migdia per fer companyia, xerrar o el que sigui necessari amb algun dels usuaris de l’espai. Ho fa després d’haver rebut ella també ajuda per part de Kalida quan el centre encara només s’ubicava en una habitació de l’hospital i ella estava vivint un procés de càncer. Per ella ser ara voluntària és retornar allò que li van donar.

    Però en què consisteix aquesta ajuda o aquests serveis? El programa que Kalida ofereix, inspirant-se en l’experiència de l’organització Maggie’s, de la xarxa internacional de centres de la qual forma part, va encarat a donar resposta a les necessitats psicosocials de les persones amb càncer. Així, com ens explica el director de la Fundació, Joan Reventós, la Fundació ofereix una avaluació de necessitats en tres àmbits: emocional i psicològica, pràctica (informació laboral per exemple) i social. A Kalida es fa un seguiment individualitzat si la persona ho necessita perquè després aquesta vagi entrant poc a poc a grups. “Les persones amb càncer viuen un moment de desorientació i sembla que no puguin decidir res de la seva vida. Aquí intentem que recuperin el control de les seves vides”, afirma Reventós.

    Només en el primer mes de la inauguració de l’edifici, havien realitzat 707 assistències. EL 30% de les quals eren a familiars o a cuidadors. Tot i atendre a les dues perspectives, sí que és cert, com ens expliquen, que no barregen en els mateixos tallers o activitats a les dues vessants, ja que podria ser “disruptiu tant pel grup com per les persones”. El què sí que tenen clar des de Kalida, com ens relata el seu director, és que són un complement al tractament i per tant no interactuen amb aquest. Tot el que fan està basat en evidències científiques i en aquesta línia realitzen tallers de relaxació i ioga però no reiki per exemple.

    A finals de juny el centre començava a tenir ja una afluència considerable  de persones que omplien moltes de les seves activitats i la seva rutina fins aleshores havia implicat la realització de tallers de nutrició, sessions de relaxació mindfulnes o ioga i també grups de suport emocional. Per ara s’han dedicat a escoltar molt i a veure les necessitats dels seus usuaris i no descarten ampliar els tallers. Reventós declara que el de nutrició és el què més demanda té, ja que les persones que visiten el centre verbalitzen que hi ha manca d’informació.

    Sara Garcia és una de les psicooncòlogues amb les que compta Kalida i a més és coordinadora del centre: “des de l’hospital els oncòlegs ens verbalitzen que tota la gent que torna de Kalida els hi fa una valoració molt positiva, que els ajuda molt tota l’atenció que reben aquí. És un bon indicador”. Un altre bon indicador que assenyala és que aquelles persones que s’apropen i s’apunten a un dels cursos de sis setmanes l’acaben fent sencer. “Si no estiguessin interessats, el deixarien i, a més, vénen després a preguntar ‘què més teniu?’”, indica Garcia.

    La cuina i el menjador sçon l’epicentre de Kalida Sant Pau per a tots aquells que utilitzen els seus serveis / Kalida

    El suport entre iguals, clau per avançar

    “Tenim un ventall d’activitats i de recursos força ampli que toca la part social, la més pràctica, l’àrea més corporal de les alteracions del cos i l’emocional. Totes tres serveixen per millorar la qualitat de vida”, explica Garcia. La Susanna. Ella va conèixer Kalida a través de cartells i en va parlar amb la seva oncòloga. Aleshores s’hi va apropar i en xerrar amb l’Ester, la infermera del centre, li van explicar que donaven suport en diferents àmbits: “des de l’assessoria laboral quan estàs de baixa, una emocional o altres més pràctiques com la nutrició… Em van ensenyar un calendari amb totes les activitats que feien i em vaig apuntar a tot allò que vaig veure interessant i què em podia donar eines per la malaltia”. En aquesta lògica, la Susanna ha fet des la relaxació o la nutrició com arteteràpia.

    Per ella, que ara ve a vegades a fer un cafè i prou o a llegir una estona encara que no tingui cap visita al metge o cap activitat programada, Kalida és un refugi. “Comences a venir per les activitats, ara vens una mica abans i et fas un cafè i parles amb la gent… de mica en mica veus que aquí estàs bé i còmode i que et va bé emocionalment”.

    En la mateixa línia que els professionals de la Fundació, la Susanna així com la resta d’usuaris tenen clar que una cosa és el seu tractament i l’altre les activitats que realitzen a Kalida. Valora així que mentre des de Sant Pau li estiguin administrant quimioteràpia intravenosa i estiguin fent-li el seguiment mèdic de tot el que comporta, des de Kalida li aportin el suport necessari per gestionar emocions, estrès o per aprendre a conviure amb aquesta malaltia. “Aquí, gràcies a les trobades, som tots com una família. Hi ha una connexió que no pots explicar… els teus amics o la teva família ho pateixen però ho viuen d’una altra manera”, explica.

    En aquest sentit, Garcia entén que les famílies pateixen impotència i frustració en no poder ajudar. La seva gran por, segueix, és no saber gestionar aquesta por ni les emocions quan per qui estàs patint és un altre a qui no vols tampoc mostrar-li que no pots o no saps ajudar. Pel que han analitzat, la por de les persones diagnosticades de càncer va des de por a com anirà el tractament, els efectes secundaris, com es reduirà la qualitat de vida, l’impacte en el dia a dia… pors més vitals serien la por a patir, patiment físic, i la por a morir. Davant d’això, Sara Garcia creu que “li hem de donar una normalitat perquè si no tenim por a morir potser és que ens passa alguna cosa que posa en alerta el nostre instint de supervivència”. Així, entén que la por a morir s’ha de naturalitzar, ja que “és molt natural morir, una altra cosa és de quina manera i en quin moment”.

    Joan Reventós Rovira, director de la Fundació Kalida