Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Estar ben informat és salut: la CAMFiC contribueix a l’educació sanitària amb els seus Fulls per a Pacients

    «El projecte fulls per a pacients de la CAMFiC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) va néixer el 1999-2000 amb l’objectiu de millorar la informació que els metges podem donar als pacients a les consultes d’Atenció Primària. Una de les principals qualitats del Fulls per a Pacients de la CAMFiC és la revisió periòdica i actualització. Els fulls són d’accés lliure tant per als professionals com per als pacients». Aquestes paraules són les que defineixen al web el projecte on participa des de 2001 la metgessa de família al CAP Manso de Barcelona, Lurdes Alonso.

    La Doctora Alonso va conèixer el projecte a través d’una de les revistes que la CAMFIC editava on hi havien afegit un dels fulls informatius. Alonso feia temps que realitzava fulls especials per als seus pacients i quan va veure els que havia començat a editar la CAMFIC, hi va contactar. «Vam crear un grup de treball cap a l’any 2000-2001 per realitzar aquests fulls informatius per a pacients orientats en el bé per al pacient i en no complicar la vida ni a ell ni als professionals. El grup de treball sempre és multidisciplinari: hi ha metges però també infermeria i personal administratiu o la periodista mateix de la CAMFiC… tot de gent que mira que sigui entenedor», explica Alonso.

    Entre les demandes bàsiques que el grup té vers el full és que aquest sigui útil i segueixi les normes d’educació sanitària: llegibilitat (per això és negre sobre blanc, perquè sigui molt visual i amb un tipus de lletra fàcil); que sigui comprensible (evitar paraules tècniques i substituir-les per paraules més del dia a dia), també que no hi hagi cap interès de la indústria ni cap interès econòmic de ningú; que el full es trobi tot en una sola plana; i que el dibuix sigui dinàmic i que aporti, no només il·lustratiu. «Tot això comporta molta feina de consens dels grups de treball, dels autors, dels revisors científics, dels revisors editorials… hi ha molta gent darrera cada full».

    Tots aquests requisits no tindrien sentit si el material no arribés finalment al seu destinatari. Per facilitar això, des de la CAMFiC han treballat per tal que també siguin accessibles de forma lliure i gratuïta per internet i que tothom ho pugui consultar o imprimir. De fet, si escrius al cercador d’internet «fulls pacients», el material de la CAMFiC et surt com primera opció.

    Un projecte plural per una població plural

    «També traduïm els fulls per facilitar la comprensió de tothom i de tot el procés d’atenció al pacient que, sigui de l’idioma que sigui, pugui entendre el més clarament possible què té o què hauria de fer», relata Alonso. Segueix explicant que si bé la CAMFiC no arriba a tots els idiomes, fora del català, el castellà, el francès i l’anglès, també hi ha molts fulls traduïts al xinès, l’àrab, el basc, el romanès… Ara per exemple s’estan iniciant contactes per traduir tot el material també a l’urdú per a la comunitat de l’Índia i el Pakistan.

    «El xinés és un dels més útils perquè solen saber llegir el seu idioma amb molta més diferència que algú d’un altre origen. A més acostumen a venir a la consulta sols i la comunicació és molt complexa. Els hi encanta quan els hi facilitem».

    Entendre aquestes necessitats és possible perquè els metges que estan treballant els fulls de pacients són metges que cada dia estan passant visita i veuen les realitats de les seves consultes i per tant les necessitats. Això sí, per fer-ho han hagut d’anar buscant solucions a mida perquè la CAMFiC això ho fa de manera voluntària i el suport institucional és poc. Les traduccions per exemple surten de metges originaris d’altres països o de metges que a canvi fan algun curs després a la CAMFiC.

    Actualment hi ha uns 150 fulls fets i si bé hi ha temes mèdics com diabetis o colesterol i també d’alguna malaltia concreta, també hi ha molts fulls sobre el desànim, la serenitat, el dol… «Fulls que s’han treballat molt. També hi ha fulls més tècnics com ara sobre mètodes anticonceptius o instruccions d’utilització d’inhaladors. Hi ha molts tractaments que es fan inhalats per temes bronquials i hi ha molts tipus diferents. Agafar tots els inhaladors i fer els fulls sense la indústria pel mig és complicat. El nostre interès era facilitar la vida al pacient i al professional».

    Els fulls estan tenint un èxit important entre la població que a més els hi ha dedicat temps i per tant valor i importància. El temps de mitjana que els usuaris romanen a cada full digitalitzat al web és de 7 minuts. En aquest sentit, parlant sobre la fiabilitat de les fonts i la importància de consultar en llocs adients i acreditats, Alonso ha detectat que és sovint la gent jove la que s’autoconsulta i s’automedica. Davant d’això, que es busqui a Internet en comptes d’anar a buscar un professional, creu que és important treballar en una edició d’aquests fulls de manera digital, que la web sigui fiable i assenyada i anar incorporant més temes i també hospitals en l’edició d’aquests fulls. De fet, ara estan iniciant el projecte d’obrir una aplicació per a telèfons mòbils des d’on poder visualitzar tots els fulls editats. «Si tu ets un professional podràs saber què és real i que no però els pacients no poden discernir i més quan hi ha webs que semblen fiables i no ho són. Busquem modernitzar i donar totes les facilitats als pacients».

    Un treball col·laboratiu que s’adapta als nous temps

    Per adaptar-se a la realitat doncs i defugir només parlar de malalties, també han realitzat fulls que parlen sobre pírcings o tatuatges o sobre diversitat sexual. En aquest sentit, Alonso destaca que tots els fulls es van revisant i actualitzant contínuament: per nous conceptes, noves recomanacions però també per l’ús de nou vocabulari. «Anem incorporant el gènere i un llenguatge més inclusiu en tots els fulls… Les normes sanitàries obliguen a posar la data en totes les publicacions i això també ens motiva en renovar els fulls antics».

    Si bé la CAMFiC és qui primer com a societat científica, abans que a nivell estatal, va iniciar el treball d’aquests fulls, es troben que hi ha altres entitats que volen també realitzar fulls específics. La Dra. Alonso ens explica davant d’això que intenten sempre proposar sinergies. Un exemple important és el full sobre l’onada de calor que van realitzar juntament amb el mateix Departament de Salut: «basant-nos amb el que ells tenien vam fer el full i ens van donar el vistiplau».

    Paral·lelament a això, des del grup de treball de fulls per a pacients de la CAMFiC van anar a parlar amb l’Institut Català de la Salut (ICS): «des de l’ordinador quan estem treballant a la consulta dins de l’eCAP tenim una pestanya directa que ens remet als fulls de la CAMFiC». Aquest és doncs un acord molt important entre l’ICS i la CAMFiC que també arriba a alguns hospitals. «Per nosaltres és molt important crear sinergies i a vegades ens trobem entitats que ens diuen que no, que faran els seus fulls… nosaltres pensem que és molt més interessant l’economia col·laborativa posada al màxim i més si ho fem des d’un punt de vista social».

  • “Es calcula que, aproximadament, dins de cada aula de secundària hi ha un cas d’anorèxia”

    Fa unes setmanes, la Generalitat va aconseguir que es retiressin de la xarxa set blogs que feien apologia de l’anorèxia i la bulímia. L’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) ha estat implicada en aquesta fita. Com ha estat el procés?

    Fa entre vuit i deu anys que estem intentant moure mecanismes per conscienciar de la realitat d’aquestes pàgines web que fan apologia del trastorn de la conducta alimentària. Nosaltres, com a Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia liderem, juntament amb l’Agència Catalana del Consum, una taula de diàleg per a la prevenció d’aquests trastorns. La nostra acció durant aquests anys ha estat observar quina afectació patien les persones que consumien aquests continguts i quines conseqüències portava. Com a resposta, vam demanar a l’Administració que en prengués responsabilitat. Vam aconseguir establir un protocol que consisteix en enviar aquests llocs web als Mossos per a què puguin valorar l’impacte del contingut que ofereixen. Actualment, hi ha un decret llei mitjançant el qual, a través d’una plataforma de l’Agència Catalana del Consum, es pot denunciar pàgines web amb continguts perjudicials. S’avisa a qui té el domini de les webs per a què les retirin de la xarxa i, si no ho fa, s’enfronta a sancions econòmiques importants.

    Quins són els diagnòstics relacionats amb els trastorns de la conducta alimentària?

    Ara mateix, hi ha quatre diagnòstics: l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa, el trastorn per afartament i el trastorn de la conducta alimentària no especificat. A nivell general, aquests tipus de trastorns tenen en comú característiques com la insatisfacció corporal i les alteracions en la conducta alimentària. La persona que pateix anorèxia nerviosa duu a terme una restricció alimentària que la porta a perdre pes i a tenir por d’engreixar-se. La bulímia nerviosa consisteix en episodis d’afartaments –ingerir grans quantitats d’aliment en un temps curt− amb compensacions, és a dir, expulsant aquests aliments del cos a través de l’activitat física, vòmits o mitjançant diürètics o laxants. El trastorn per afartament s’assembla a la bulímia, però la diferencia és que no hi ha aquests episodis de compensació. El trastorn de la conducta alimentària no especificat s’utilitza quan no és possible encabir a una persona en un diagnòstic concret. Quan aquesta no encaixa amb els comportaments que defineixen l’anorèxia, la bulímia o el trastorn per afartament, s’etiqueta amb aquest trastorn no especificat.

    Davant de quins comportaments ens hauríem d’alertar en una persona que podria patir anorèxia nerviosa?

    S’han de tenir en compte diferents factors, per exemple, insatisfacció corporal, aïllament i/o alteracions o canvis en l’estat d’ànim. Veiem que la persona deixa de menjar, comença a ser més selectiva amb algun tipus d’aliment, baixa de pes, desapareix menjar de casa, etc. També podem observar que la persona oculta el seu cos o bé l’exposa de manera estranya, manifesta una baixa autoestima, deixa de participar en actes socials relacionats amb el menjar i, a conseqüència, deixa d’assistir a trobades amb els amics o la família i es va aïllant de certs entorns. Pel que fa a l’estat d’ànim, la persona està més ansiosa, depressiva i irritable i això fa que la relació amb els entorns més propers canviï. El senyal d’alerta més important és percebre un canvi. Estar atents i observar els canvis de comportament de les persones del nostre entorn ens ajuda a descobrir si estan patint.

    Com s’ha de tractar a una persona que es tem que pot patir un trastorn de la conducta alimentària, per a què reconegui el què li passa i busqui ajuda?

    Si a una persona li parlem del seu cos, de menjar o de la seva salut, el trastorn es veu amenaçat i, per tant, posarà defenses. Els mecanismes que tindrà per defensar-se són fugir o atacar. És important tenir en compte que, amb aquests comportaments, el què s’està manifestant és un patiment. L’única manera en què podem connectar amb una persona que està sofrint un trastorn alimentari és preguntant-li com se sent, i no demanar-li explicacions, subratllar el què fa amb el menjar o insistint en la baixada de pes. S’ha d’entendre el trastorn de la conducta alimentària com un iceberg. La part visible es correspon amb la baixada de pes i amb el comportament envers el menjar, en canvi, a la part invisible, normalment trobem patiment emocional, traumes, conflictes, estrès, etc. El tractament consisteix en abordar aquestes qüestions emocionals, un cop estabilitzada la part alimentària.

    Quines conseqüències a nivell de salut pot tenir l’anorèxia nerviosa?

    Totes les conseqüències d’aquesta malaltia van relacionades amb les conductes, per exemple, quan la persona restringeix la seva alimentació, baixa de pes, i això deriva en altres conseqüències com pèrdua de la menstruació, sensació de fred, problemes en la percepció i sensació de gana, problemes gastrointestinals i risc cardíac. La persona té la tensió i les pulsacions molt baixes i això posa el cos en risc d’aturada cardíaca. També poden presentar-se signes cutanis: aparició de pèl negre quan el nivell de desnutrició és molt sever i que actua per protegir el cos d’infeccions, fred, etc. Altres conseqüències poden derivar-se de la autoinducció del vòmit: problemes en la laringe i la faringe, a les dents o desequilibris metabòlics.

    Quins són els serveis dels que disposeu a l’Associació contra l’Anorèxia i Bulímia?

    Com a associació, la nostra missió és informar, orientar i acompanyar les persones afectades proporcionant-los informació dels recursos de tractament que hi ha per posar solució al trastorn. No fem tractament. De vegades, realitzem un petit acompanyament per a què la persona pugui motivar-se per accedir a la cura que necessita. També acompanyem a les famílies perquè puguin tenir un espai per a elles i comparteixin com s’estan sentint en aquest procés.

    Hi ha unitats especialitzades en els trastorns de la conducta alimentària als hospitals públics?

    Hem de partir de la idea de què el trastorn de la conducta alimentària és un problema de salut mental, per tant, es necessiten professionals que treballin en aquest àmbit però, a poder ser, que estiguin especialitzats en tractar aquest tipus de trastorns. Hi ha unitats que són exclusives per als trastorns de la conducta alimentària. A Barcelona, n’hi ha a diferents hospitals: per infanto-juvenil, a Sant Joan de Déu i l’Hospital Clínic, i per adults, a Bellvitge, Can Ruti i l’Hospital de Sant Pau. A part, hi ha centres privats que també tenen diferents nivells assistencials. El què recomanem és que el tractament estigui dirigit per un equip terapèutic, no només per un professional.

    Quina és la prevalença de l’anorèxia entre dones i, també, entre homes?

    Les estadístiques indiquen que, de cada 10 persones que pateixen la malaltia, 9 són noies i 1 és noi, encara que les últimes dades que tenim són de l’any 2016. La prevalença en la població femenina jove és d’un 5%, i un 11% està en risc de patir-la. Aproximadament, es calcula que dins de cada aula de secundària hi ha un cas d’anorèxia. La insatisfacció corporal és un comportament molt habitual entre els nois i noies joves fins al punt que la normalitzem, i no ho hauríem de fer. Per això, des de l’Associació contra l’Anorèxia i Bulímia treballem en la prevenció, fomentant certs aspectes com realitzar àpats en família, promoure la bona autoestima i tenir esperit crític envers el model de bellesa.

    Creus que s’hauria d’erradicar segons quin tipus de publicitat on es mostren cossos de dones massa primes?

    El model de bellesa imperant no és només físic, sinó que li són atribuïts una sèrie de valors com èxit, benestar o triomf. I, per desgràcia, tampoc és del tot erroni, perquè estem en una societat on la imatge és molt important. No es tracta d’erradicar un model perquè sigui prim, sinó que s’ha de mostrar el què és real, i no hi ha res més real que la diversitat. La publicitat, poc a poc, ja està canviant aquest model. Empreses com Evax i H&M han introduït en les seves campanyes dones amb cossos diferents. Ens queda camí per fer, però de moment valorem molt positivament la iniciativa de marques que aposten per un canvi de paradigma.

    En un informe que publiqueu, titulat “No trobar la teva talla promou l’anorèxia”, s’afirma que dones amb índexs de massa corporal adequats tenen problemes a l’hora de trobar la seva talla. Des de l’ACAB denuncieu que el sistema de patronatge espanyol és deficient i que contribueix a la incidència de trastorns alimentaris. En què consisteix la vostra demanda sobre aquesta qüestió?

    Un dels fets que genera més insatisfacció és veure que la teva talla canvia segons la botiga on vagis. La nostra proposta consisteix en establir un sistema de talles real consensuat amb els diferents proveïdors. El sistema de talles actual està fonamentat en un model de cos, per tant, no és representatiu. A més, demandem que a les botigues se’ls doni oportunitat a totes les talles per igual i no que, d’uns mateixos pantalons, trobem tres models de 36 i un de 42.

  • Iona Heath: «Cal preparar la gent més aviat sobre el fet que inevitablement ens morim»

    La Doctora Iona Heath és referent mundial de la medicina de família. A part de treballar durant 35 anys com a metgessa de capçalera a Londres, va ser presidenta del Royal College of General Practitioners (RCGP) del Regne Unit, on també va ocupar càrrecs als comitès d’Ètica, de Genètica i de Desigualtats en la Salut.

    També ha escrit nombroses publicacions al voltant de l’ús excessiu dels serveis mèdics i la sobrediagnòsi, i del tractament de la fase final de la vida i la mort. L’entrevistem abans de la conferència que fa a Barcelona en motiu del desè aniversari del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP).

    Com podem dignificar l’envelliment des de la perspectiva mèdica?

    Cal que millorem la darrera etapa de la vida. Ha de ser més fàcil, menys traumàtica. És qüestió de ser més realista. El que acostuma a passar és que quan la gent es fa gran, se’ls diagnostiquen més i més malalties perquè el seu cor s’està fent vell, els seus ronyons també s’envelleixen, el cervell igual… Tot es torna una mica gastat. Així que se’ls recepten més i més pastilles que també els posen malalts.

    I com es podria fer diferent?

    Crec que necessitem parlar més amb la gent per entendre què és el que volen fer la resta de les seves vides i respectar-ho. A vegades no és gaire, pot ser només veure créixer les flors del seu jardí o viure un temps més per poder anar a una boda d’un net.

    Sovint la gent gran és més realista que els seus metges, ja que quan tens vuitanta anys ja ets conscient que no tens moltes expectatives de vida. Però tot i que són més realistes, no els agrada contradir als seus metges, així que quan els diuen que han de prendre totes aquestes pastilles, ells ho fan.

    Per mi és molt més important escoltar el que la persona sent i vol aconseguir. No hi parem prou atenció, perquè sempre ens centrem en les malalties però no en el context de vida.

    Aquest és un rol sobretot dels metges de capçalera?

    Absolutament. El paper de l’atenció primària és veure el context, ja que és més propera als pacients que no pas l’hospital. A més, considero que part de la feina de l’atenció primària és, de fet, protegir els pacients d’anar a l’hospital, de la medicina tecnològica. S’ha de contenir la gent a l’atenció primària, no derivar-los a l’especialista si no és que el pacient realment ho vol. Perquè la majoria de vegades es deriva a la gent sense que expressin un desig de ser tractats més enllà.

    Ho ha de decidir el pacient?

    Et donaré un exemple. La doctora Catherine Calderwood, Chief Medical Officer d’Escòcia, va explicar en una conferència justament aquí a Barcelona aquesta meravellosa història sobre un home a qui acabaven de posar una pròtesi al genoll. Ella el va anar a veure i li va preguntar com estava, perquè no semblava gaire content.

    Resulta que ell havia anat al metge en primer lloc perquè li agradava estar dret davant de la porta de casa seva i parlar amb el seu veí. Però se sentia una mica inestable i volia un caminador per poder sentir-se més segur i seguir xerrant dret amb el seu veí. Però en lloc d’això, el seu doctor el va derivar al traumatòleg i va acabar amb un genoll nou que no havia demanat. I encara no té el seu caminador! Això ensenya la diferència entre el que la gent vol i el que els hi fem.

    Si els metges de capçalera cada vegada tenen més en compte el context de les persones, a part de derivar a especialistes mèdics, també ho poden fer als serveis socials?

    No hi ha manera que l’atenció primària ho pugui fer tot però és important ser capaços d’apuntar cap a altres direccions. Cal detectar si la gent no té prou diners per permetre’s una bona dieta o per alimentar als seus fills. Hi ha molts aspectes en els quals l’atenció primària no pot ajudar, com amb l’habitatge, però pot dirigir a la gent als agents adequats.

    Com poden els professionals de l’atenció primària estar atents a aquestes situacions? Com poden veure més enllà de la condició mèdica?

    És el paper del metge de capçalera. No ser massa intrusiu, mantenir l’equilibri, però alhora estar a punt si la gent està preparada per parlar. Cal convidar a la gent a ampliar allò del qual estan parlant. Si venen amb una ferida, per exemple, d’una espelma, que és molt comú, has de preguntar per la causa més profunda. No la immediata, no l’accident amb l’espelma, sinó perquè ha passat això. Sempre intentar ampliar-ho i preguntar més i escoltar més. És qüestió d’obertura i d’estar a punt.

    Si aquest paper no es fa prou, pot ser que sigui pel baix pressupost d’aquest sector?

    Si poses massa pressió a l’atenció primària, pot retenir menys. I crec que és una de les estupideses de no finançar prou l’atenció primària, que aleshores perds tots els beneficis de retenir-hi la gent. Perquè si hi ha massa pressió, per descomptat la gent fracassa, no tindrà prou temps per escoltar de la manera com estic suggerint i els pacients acabaran a l’hospital.

    Sabem que com més fort és el sistema d’atenció primària, millor és l’estat de salut de la població. I això té a veure amb l’habilitat de posar les cures al voltant de cada individu de forma especial i no estandarditzada. I això és la força de l’atenció primària. És realment increïble que, amb totes les proves que tenim, els polítics o els administradors no posin més èmfasi en finançar-la de manera suficient perquè faci aquesta tasca tan important.

    Els hospitals són llocs molt perillosos. Acabes amb un genoll nou que no volies, agafes infeccions, tota mena de complicacions, els medicaments que utilitzem són molt perillosos, cada TAC et dona una dosi brutal de radiació… Només hauríem de deixar que la gent arribi als hospitals quan realment sigui un benefici per ells, no només perquè és a vegades el més fàcil de fer.

    La Doctora Iona Heath al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya | Foto: Victòria Oliveres

    Creus que això es fa diferent al Regne Unit?

    Crec que tenim una manera més rigorosa de no deixar que la gent vagi a l’hospital. Pots anar a urgències si ho necessites però no pots anar a veure un especialista sense que t’hi hagin derivat, cosa que ajuda a retenir la gent a l’atenció primària.

    Però crec que tots els sistemes sanitaris europeus estan patint una gran pressió per les polítiques neoliberals i l’austeritat. Les retallades han sigut molt severes i la sanitat se n’està ressentint. Tradicionalment el nostre sistema sanitari [Regne Unit] era dels més forts, perquè el tenim des de fa més temps, des del segle XIX. Però en canvi no tenim suficients doctors, i ara els professionals de la medicina europeus marxen per culpa del Brexit….

    Com creus que se senten els metges europeus al Regne Unit?

    Se senten insegurs i menyspreats. Això ha fet que molts d’ells, de fet, ja han marxat i ara l’administració està intentant importar doctors de més enllà d’Europa. Al Regne Unit mai hem capacitat un nombre suficient de doctors, sempre hem robat els d’altra gent. Una mala història… Ara, el Brexit vol fer que nosaltres siguem autosuficients i, en canvi, hem de buscar doctors més enllà. Estan canviant els requeriments de visat per metges, una bogeria.

    Què els hem de dir als polítics perquè se n’adonin que finançar millor l’atenció primària seria beneficiós?

    Doncs que probablement és més barata que el tractament hospitalari. Però és sobretot una qüestió d’escoltar realment a la gent gran. Hi ha un article molt interessant a l’Atlantic Monthly que deia que els mateixos doctors, quan s’estan morint, són bastant bons en dir ‘pareu’.

    Hem d’escoltar la gent gran, però que passa si ja no poden parlar per ells mateixos?

    Aleshores hem d’escoltar als qui estiguin més a prop d’ells, tot i que també hi ha el problema dels parents. Sovint és en les famílies més disfuncionals on és el fill de la persona gran, que no viu a prop, que arriba volant i intenta demostrar com estimen al seu pare o mare insistint en més i més tractament hospitalari i proves. En canvi, la gent que ha estat propera al pacient entenen que és inevitable. Perquè hi ha una forta tendència a pretendre que la mort no passarà, fins que és bastant tard. L’única gent que entén que passarà és la gent gran.

    Cal preparar la gent més aviat sobre el fet que inevitablement ens morim. Fins i tot als professionals de la salut, que poden ser a vegades els pitjors, quan volen seguir fent més proves i no tenen la confiança de dir: ‘crec que estem arribant al final’.

    Aleshores seria necessari fer un millor acompanyament?

    Sí. En aquests moments cal saber preguntar coses com ‘on vols estar?’, ‘com et podem ajudar a estar còmode?’, ‘a qui vols veure?’ o ‘hi ha alguna altra cosa que vulguis fer o dir?’ Cal donar aquesta oportunitat a la gent.
    Abans, quan la societat era més religiosa, existia la confessió final, l’extremunció. Necessitem un equivalent secular perquè la gent pugui dir què els fa patir, què necessiten que la gent important per ells sàpiga, si necessiten contactar amb membres de la família de qui s’han distanciat… Necessitem una manera de fer aquestes converses més fàcils i més possibles.

    Tots sabem que no és un moment fàcil però ningú fracassa a morir. Tenim un percentatge d’èxit del 100%. La gent sempre ho ha fet, només hem d’intentar que ens sembli menys una sensació de fracàs.

    Potser perquè tenim un sentiment que això durarà per sempre? I més ara, gràcies a la ciència…

    Això és l’engany modern. La gent està vivint més temps però no sempre vides més felices, només més llargues. I per suposat, com més temps vius, més malalties és probable que tinguis.

    Els éssers humans tenim una fase en què ens creiem immortals. Tu probablement estàs en aquesta fase, jo no. És el problema del metge jove que tracta la persona gran. El doctor jove encara se sent immortal, encara que per suposat no ho sigui, i creu que la ciència ens pot seguir allargant la vida sempre, però no és així!

    Per exemple, tenim un munt de mètodes contra les malalties cardíaques, un munt de maneres de fer que ens deixem de morir per culpa del cor. Però això no vol dir que puguem fer que la gent gran es deixi de morir. Si els hi tanques una porta de sortida, hauran de sortir per una altra. Així que, encara que aconsegueixis que la gent es deixi de morir per cardiopaties, normalment no canvies el dia de la mort, no acostumen a viure gaire més. Segurament aleshores tenen més probabilitats que se’ls diagnostiqui càncer o demència. Perquè han de marxar d’alguna manera, no hi ha una continuació de la vida.

    Forcem massa aquests intents d’allargar la vida de la gent gran?

    Molts dels tractaments al final de la vida no funcionen, són difícils i poden ser incòmodes, invasius… Acaba sent un turment per la persona que pren deu tipus de pastilles diferents cada dia, possiblement se n’oblida i en pren massa d’una i massa poca d’una altra… És un embolic.

    Amb què creus que ajuda als professionals l’organització, com la FoCAP?

    Crec que és una organització molt valuosa per l’atenció primària a Catalunya. Aquí tenen l’oportunitat de pensar conjuntament sobre aquest tipus de problemes. Quan escolto tot el que han estat fent, totes les publicacions que han treballat…, és fantàstic! Els ajuda a ser millors i més reflexius.

    Això és del què es tracta, perquè no hi ha res pitjor que l’atenció sanitària superficial, la que “posa una tireta”. L’atenció sanitària superficial funciona per petites coses sobre persones que estan, en general, sanes. Però la majoria d’atenció sanitària és força més complicada. Per exemple, quan situacions com la pobresa o una infància abusiva debiliten la salut de les persones.

    És molt important la relació entre els professionals de la salut i els pacients. Sabem que, si la gent es tracta amb afecte i respecte, milloren en termes de salut. La psicologia de l’atenció sanitària és molt important. Hi ha gent a qui les úniques persones que els hi mostren algun tipus de respecte són els professionals de la salut. De fet, una de les maneres de mesurar l’aïllament social és preguntar: ‘quantes vegades veus a algú que t’agrada?’ Quan jo treballava com a metgessa de capçalera hi havia pacients per qui jo era la persona que veien més sovint que els hi agradés. Això és una tragèdia, si és el teu metge en lloc d’un amic o un membre de la teva família… Però això passa.

    Així que hem de tenir més en compte el context, mirar les persones més enllà i durant més temps. És una cosa que només pot fer l’atenció primària, que construeix una relació de respecte, afecte i confiança que, d’alguna manera, els protegeix.

  • Es disparen un 40% les noves altes en el registre estatal de persones que demanen que se’ls prohibeixi jugar

    El Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc (RGIAJ), una llista estatal a la qual poden apuntar-se els qui vulguin que se’ls veti l’accés a les apostes online i a establiments com a bingos, casinos i sales de joc, va aconseguir en 2018 la xifra rècord de 6.350 noves altes, la qual cosa suposa un increment interanual del 40%.

    Segons recull l’última Memòria de la Direcció General d’Ordenació del Joc (DGOJ), publicada aquest dimarts pel Ministeri d’Hisenda, a tancament de 2018 hi havia inscrites en el RGIAJ 45.893 persones, un 11,6% més que el 2017.

    És la major taxa d’augment des que el juny de 2012 va entrar en vigor la Llei 13/2011 de Jocs d’Atzar, que va establir la creació d’aquest registre a partir de l’existent fins llavors (antic Registre de Prohibits a Bingos i Casinos) per a incloure també a les apostes online, l’enlairament de les quals va permetre aquesta norma, en crear un marc per als operadors de llicències de joc online.

    El RGIAJ recull també a persones incapacitades per als jocs d’atzar per sentència judicial ferma. El nombre d’inscrits en ell ha crescut més d’un 52% des de finals de 2012. Donar-se d’alta «impedeix l’accés als jocs d’atzar online així com aquells altres jocs on l’autoritat autonòmica corresponent hagi determinat la necessitat d’identificació prèvia per a l’exercici del joc», recorda Hisenda.

    El ministeri assenyala que «els seus valors més significatius mantenen una proporció molt similar de trams d’edat a 2017, sent el tram de 26 a 35 anys el més representat en tots dos exercicis». Aquesta franja va concentrar el 34,19% de les noves altes, mentre que la compresa entre els 18 i els 25 anys va suposar un altre 19,74% (19,2% un any abans).

    Això significa que el 53,9% dels nous inscrits el 2018 tenia entre 18 i 35 anys. Aquest col·lectiu ja va concentrar el 2017 per primera vegada més de la meitat de les altes. Llavors, van suposar el 51,5% del total.

    Per comunitats autònomes, Andalusia concentrava el 27,31% dels inscrits en 2018, seguida per Madrid (17,96%), Aragó (9,71%), Catalunya (7,76%) i Comunitat Valenciana (6%).

    El 2018 el percentatge d’altes reincidents (persones que ja havien estat inscrites en el passat) va superar per primera vegada el 10% (10,42%) i també va aconseguir un rècord el nombre de baixes, 1.575 (enfront de 1.159 un any abans). Aquesta xifra no inclou les realitzades el mes d’octubre de 2018 «com a conseqüència de la cancel·lació d’ofici de 2.096 inscrits, que van ser identificats com morts en els Registres Civils del Ministeri de Justícia a través dels serveis la Plataforma d’Intermediació de Dades», explica la DGOJ en el seu web.

    La inscripció en el RGIAJ pot realitzar-se a través de mitjans presencials o a través de la seu electrònica de la DGOJ, i el 2018 aquesta direcció general va posar a la disposició dels ciutadans una aplicació mòbil per a plataformes Android, habilitant així una nova via de comunicació de la sol·licitud, destaca Hisenda.

    La prohibició estatal derivada d’inscriure’s en el RGIAJ, que té una durada mínima de sis mesos (passat aquest termini es pot aixecar a petició del sol·licitant), és per al joc online (el de competència estatal) i s’estén automàticament a les diferents comunitats autònomes, que són les que tenen les competències en bingos, casinos i sales de joc.

    Increment exponencial

    Les dades d’Hisenda s’han publicat a uns dies de les eleccions autonòmiques del pròxim diumenge, que poden marcar el futur del sector del joc davant l’exponencial increment de les cases d’apostes en les zones més deprimides de molts barris.

    El 2018, la patronal del sector va multiplicar els seus contactes amb dirigents polítics per a pressionar a favor del sector en un moment de canvis reguladors en diverses comunitats autònomes, que han imposat, per exemple, restriccions a la distància que ha d’haver-hi entre els salons recreatius i els centres educatius.

    En concret, l’any passat es van produir gairebé un centenar de reunions del lobby Cejuego amb responsables polítics, segons va revelar fa uns mesos la multinacional Codere. En l’últim any, aquesta empresa ha duplicat la seva xarxa de salons recreatius a Espanya fins a superar els 1.000 locals, segons recullen els resultats trimestrals que va publicar la setmana passada.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La realitat de l’avortament en imatges

    Durant segles, les dones han buscat mètodes per impedir o interrompre l’embaràs. Avui dia, hi ha mitjans que faciliten un avortament segur i eficient, tot i que encara hi ha dones que continuen utilitzant mètodes casolans primitius, il·legals i arriscats. En aquest sentit, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), es produeixen més de 55 milions d’avortaments a l’any a tot el món. Per això, cada any, 47.000 dones moren a causa d’avortaments fallits. Tant és així que els avortaments insegurs són la tercera causa principal de mort materna del món i donen lloc a més a cinc milions de discapacitats en gran mesura evitables, segons l’OMS.

    La legislació sobre l’avortament és força diferent a cada país del món, i s’hi pot trobar tant des del lliure accés a l’avortament a serveis sanitaris públics i gratuïts fins a penes de presó per a qui el practiqui. Per tant, la pràctica de l’avortament voluntari està sotmesa a l’ordenament jurídic vigent de cada país, on es pot recollir o bé com a dret o bé com a delicte punible. De fet, l’accés a l’avortament no és només un tema de discussió moral, sinó una qüestió de salut pública. Massa sovint, l’acalorat debat que genera està entelat per la desinformació sobre les veritables repercussions de restringir l’accés a aquest servei de salut bàsic. Penalitzar l’avortament no ho impedeix, només fa que sigui menys segur.

    Precisament en aquests moments el tema resulta més actual que mai al nostre país, ja que alguns polítics espanyols estan fent del tema de l’avortament un element de la seva campanya electoral, defensant posicions retrògrades que l’actual legislació semblava haver superat. Una situació que reclamava una denúncia com la que ens proposa la Laia Abril a On Abortion. La fotògrafa ha decidit fer front a aquest conflicte per mitjà d’una investigació complexa i compromesa que convida al públic, mitjançant un íntim acte d’observació, a transitar per camins abans ignorats que condueixen cap a una (nova) reflexió sobre l’avortament, una pràctica de la qual encara no en parlem prou.

    L’avortament clandestí, una condemna

    Laia Abril dedica part del seu treball en explicar històries íntimes sobre realitats incòmodes relacionades amb la feminitat. Però més enllà de la temàtica, basa la seva metodologia en projectes de llarg abast que es presenten en diverses plataformes, ja sigui en una exposició, un web o un llibre. La mostra On Abortion, guanyadora del premi de fotografia Madame Figaro-Arles, és el primer capítol del projecte titulat A History of Misogyny. Abril ja està treballant en la segona part de la trilogia que se centrarà en casos de violació a dones i preveu que pugui presentar-lo l’any que ve.

    Amb una meticulosa metodologia d’investigació, Abril recorre al passat per ressaltar la llarga i contínua erosió dels drets reproductius de les dones fins als nostres dies. En paraules de la mateixa Laia Abril, es tracta de construir «un mapa conceptual de les repercussions de no tenir accés a l’avortament al món». Aborda el problema de la restricció de l’accés a l’avortament i de les pràctiques il·legals d’interrupció de l’embaràs des d’una perspectiva «polièdrica», com l’han denominat des de Foto Colectania.

    A l’exposició trobem un variat catàleg d’artefactes que van ser utilitzats com a anticonceptius i mètodes abortius: condons de bufeta de peix o de bosses d’intestí d’ovella, dutxes vaginals, gossypol; xeringues de sabó i ènema, canyes de fusta i plàstic; testimonis de dones que han interromput el seu embaràs de forma il·legal, anuncis de diaris de països on avortar és delicte i que ofereixen aquestes pràctiques amb informació enganyosa, imatges de dones mortes per aquestes causes i fins i tot un arxiu d’àudio amb amenaces a una integrant d’un equip mèdic que realitza, de forma legal, aquests procediments.

    Una veritat tabú

    «El que pensem que és part de la història de l’avortament, en realitat, segueix sent actual, no és tan del passat com pugui semblar», aclareix Abril. Sense anar més lluny, assenyala a les tres dones salvadorenques que van ser excarcerades a principis de març després de passar diversos anys a la presó per practicar i fins i tot per patir avortaments. També crida l’atenció una fotografia d’un embull d’herbes i plàstics que van ser trobats a l’interior de l’úter d’una dona a l’Àfrica. La foto és de 2002.

    Les històries a les quals dóna veu aquesta investigació visual, procedeixen, en gran mesura, de països d’Àfrica i d’Amèrica del Sud; però algunes es troben molt a prop. Algunes de les dones que apareixen en els documents exposats procedeixen de països amb estrictes lleis abortives, com Magdalena (Polònia), Justyna (Polònia) o Lucía (Xile). Una col·lecció d’evidències visuals, auditives i textuals que teixeixen una xarxa de preguntes sobre ètica i moralitat, i revelen una sorprenent sèrie de desencadenants socials, estigmes i tabús sobre l’avortament que han estat invisibles fins ara.

    Abril posa rostre a una qüestió difícil, anònima i íntima, mostrant a dones que han posat en perill la seva vida explicant la seva història en primera persona. També per a molts dels metges que practiquen l’avortament, sovint amenaçats per grups antiavortistes, com el 2015, a Colorado, Estats Units, on van ser assassinats tres metges per practicar avortaments. «És un tema complicat perquè té a veure amb moltes coses: la religió, la moral, els diners, l’estigma i les lleis», explica Abril. El debat sobre l’avortament sorgeix del reconeixement d’una veritat tabú: penalitzar l’avortament no vol dir que no existeixi.

  • Els tractaments de reproducció també són cosa d’homes

    Històricament, la responsabilitat de la fecundació humana sempre ha recaigut en les dones. Amb el retard de la maternitat i l’augment de les complicacions per a aconseguir un embaràs, la recerca sobre reproducció ha focalitzat els seus esforços en el factor femení.

    Malgrat això, en els últims anys la ciència de la fertilitat ha començat a mirar seriosament cap a l’home. Concretament al seu semen. L’última revisió científica publicada a la fi de 2017 en la revista Human Reproduction Update afirma que el semen dels homes occidentals és pitjor ara que fa 40 anys.

    La concentració espermàtica ha passat d’una mitjana de 99 milions d’espermatozoides per mil·lilitre el 1973 a 47,1 en 2011, un declivi del 52,4%. Però el descens és encara més marcat en una altra variable. Dels 337,3 milions d’espermatozoides per ejaculació de la dècada dels 70 s’ha passat als actuals 137,5 milions, un 59% menys.

    Sobre el cas concret d’Espanya hi ha pocs estudis, però tot apunta al fet que també s’està produint aquesta caiguda. El 2008 es va publicar una recerca realitzada en més de 60 centres de reproducció assistida de totes les comunitats autònomes que va constatar la gran disparitat geogràfica quant a qualitat seminal que existeix al país.

    Mentre que a Galícia a penes un 8,5% dels joves posseeix una concentració d’espermatozoides inferior als valors acceptables per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), a Andalusia, Madrid i País Basc les xifres s’eleven fins al 13,7%, el 14,8% i el 18,7%, respectivament; i arriben al 22,7% a Catalunya i Comunitat Valenciana.

    Falta per saber com afectaran aquestes dades al futur de la nostra capacitat de reproducció. Encara que de moment no s’ha observat el descens en les taxes de concepció natural que podria esperar-se donada la disminució dels recomptes d’espermatozoides, comencen a saltar les alertes respecte a l’evolució de la fertilitat masculina.

    Cada vegada més nens neixen després de tractaments de fertilitat però, malgrat l’augment de l’ús de la reproducció assistida, les taxes de fecunditat en molts països –com Espanya– continuen estant molt per sota de la taxa de reemplaçament (2,1 fills per dona).

    El 40% de les causes són desconegudes

    Avui dia l’única eina acceptada per a avaluar la fertilitat masculina és l’anàlisi bàsica del semen o seminograma, que no resulta del tot útil donada la seva limitada especificitat i sensibilitat, per la qual cosa no permet determinar amb certesa si un individu és fèrtil o no.

    Un estudi internacional sobre les causes de la infertilitat masculina, publicat a la fi de 2017 i que va comptar amb la col·laboració de l’investigador de la Universitat de Murcia Jaime Mendiola, conclou que el 15% dels homes són infèrtils en l’actualitat.

    Entre ells, el 40% dels casos es deu a causes desconegudes; un 15% són per algun trastorn genètic vinculat a un problema de fertilitat; i un 30% són pacients amb seminogrames alterats sense causa genètica.

    «D’una banda estan les exposicions concurrents (dieta, estil de vida, disruptors endocrins), però també hi ha treballs que mostren l’exposició intrauterum o prenatals (com la distància anogenital, que prediu alteracions de la funció reproductiva durant la vida adulta)», indica a Sinc Mendiola.

    «Fa 10 o 15 anys l’home no tenia la ‘culpa’ si la dona no es quedava embarassada. Això ha canviat. Hem perdut qualitat seminal al ritme d’un 2% anual des de 1970 fins a 2010 –continua el científic espanyol–. Un control periòdic de la salut reproductiva de l’home permetria detectar alteracions que, de no tractar-se a temps, es converteixen en irreversibles».

    En la mateixa línia hi ha una recerca publicada l’octubre de 2018 que mostra l’augment d’un 9% del risc dels homes de requerir tractaments de fertilitat per a ser pares (d’un 12,4% el 2004 a un 21,3% el 2017). La mostra, formada per prop de 120.000 individus espanyols i americans, és la més gran utilitzada fins avui en la literatura científica mundial.

    «D’una banda, confirma el declivi en la qualitat del semen en els homes infèrtils com ocorre en la població general», explica a Sinc Nicolás Garrido, director de la Fundació IVI i coautor de l’estudi. «I per un altre, aquest descens té repercussió clínica amb efecte evident en la fertilitat masculina: com la qualitat està més afectada, es requereixen tècniques de reproducció assistida més complexes respecte a fa una o dues dècades».

    Es pot millorar la qualitat del semen?

    La tasca reproductiva és una funció de luxe per al cos humà. «Si un organisme té algun tipus de problema, és el primer del qual prescindeix. Des d’aquest punt de vista, qualsevol comportament a favor del nostre estat de salut general pot estar contribuint a millorar la qualitat del semen», afegeix Garrit.

    Ara bé, la qualitat espermàtica no es pot recuperar en el laboratori, és a dir, no hi ha tractaments in vitro que aconsegueixin que els espermatozoides millorin. El que sí que es pot fer, dins de la mostra disponible d’un home, és triar aquells que presentin les característiques òptimes a l’hora d’aconseguir l’èxit reproductiu.

    No obstant això, nombrosos estudis han analitzat diversos factors que podrien millorar aquesta qualitat, encara que la bibliografia existent és discrepant. Un dels més importants és la pràctica d’exercici.

    «Es desconeix el grau d’activitat física ideal aconsellable i la seva influència des del punt de vista terapèutic per a millorar la qualitat seminal», subratlla Fernando Quintana, director del laboratori d’Andrologia de IVI Bilbao.

    Un altre element són els antioxidants. Segons Mendiola, «normalment quan un home va a una clínica de reproducció assistida se li dóna antioxidants. Però si busquem en la literatura científica, hi ha com a molt deu treballs ben fets que parlin sobre això. A vegades es prescriu per buscar un efecte placebo. Farien falta més estudis per a comprovar si donar aquest suplement és adequat».

    Respecte al tabac i la seva relació amb la mobilitat dels espermatozoides hi ha més recerques. També s’ha associat negativament la qualitat del semen amb l’estrès, tant com una situació permanent com puntuals. Fins i tot amb la ingesta de carn vermella, com en un dels últims treballs de Jaime Mendiola.

    L’edat de l’home importa, però menys

    Un tema igualment controvertit és la influència de l’edat de l’home en l’esterilitat. «Si bé s’han descrit nombroses alteracions endocrinològiques, testiculars, morfològiques, funcionals i genètiques en els espermatozoides, el seu paper causal en l’esterilitat és discutible», apunta Quintana.

    En un estudi que va analitzar 46.078 primers tractaments d’inseminació amb semen de donants i cicles de fecundació in vitro (FIV) i injecció intracitoplasmàtica d’esperma (ICSI), es va trobar que el nombre de naixements vius i avortaments espontanis en els tractaments de reproducció no es va veure afectat per l’edat dels donants fins als 45 anys.

    Un tema controvertit és la influència de l’edat de l’home en la esterilitat. / Pixabay

    «Quan una parella arriba a un centre de reproducció, a elles els fan mil proves», explica a Sinc Miguel Ruiz Jorro, andròleg clínic i vocal de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF). «Però no és que el semen estigui oblidat o hi hagi poca recerca sobre ell. El problema és que l’expert en medicina reproductiva a vegades no el té en compte i continua demanant el mateix que fa 50 anys: un seminograma».

    Per a Ruiz Jorro, des del primer moment cal involucrar als homes. «És molt important saber les causes que hi ha darrere, ja que pot repercutir en la salut de l’home, dels seus futurs fills i en la probabilitat que hi hagi embaràs. A més, un recompte espermàtic baix pot estar relacionat amb una malaltia com el càncer de testicles».

    Congelar òvuls sí, espermatozoides no

    Amb la informació genètica que es té avui dia es descarta un major risc cromosòmic per als nens de pares de més edat. «Però sí que es té en compte, a partir dels 45-50 anys, que si l’ADN està fragmentat podria estar relacionat amb altres malalties», segueix Ruiz Jorro.

    No obstant això, l’opció de congelar el semen per motius no mèdics no es fa en l’actualitat. Segons Nicolás Garrido, «no resulta una opció pràctica. Primer, perquè els beneficis en salut no són tants i, segon, perquè t’assegures que ha de passar per un tractament de reproducció. No sé si té molt sentit».

    Mentre que els homes fabriquen espermatozoides cada dia, la producció d’òvuls i la seva qualitat decau dràsticament a partir d’una certa edat. Per aquest motiu en aquest cas la congelació sí que tingui efectes clínics positius pel major risc de problemes genètics en el futur bebè. De moment, la diana de la reproducció assistida continua apuntant més a les dones.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • No tenir el títol d’infermera especialista pot desplaçar-te del teu lloc de treball per molt que portis 18 anys exercint

    La Marta fa 18 anys que treballa com infermera en àrees de salut mental. La pràctica diària i els cursos que ha anat realitzant garanteixen que controla l’àmbit i que n’és especialista. No obstant els anys de feina i un seguit de formacions que ho podrien acreditar, per no tenir un títol oficial, la Marta podria ser desplaçada del seu lloc de treball.

    Amb l’inici del Fòrum de Diàleg Professional, es va fer palès que la sanitat catalana necessita un 40% més d’infermeres per assolir la mitjana dels països avançats. Els Centres d’Atenció Primària i els hospitals haurien d’incorporar 17.753 professionals per complir les xifres de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Incrementar el personal és una de les demandes històriques dels col·legis de professionals i de les societats científiques d’infermeria però també reconèixer les especialitats. 

    En el mateix article de periodisme de dades on analitzàvem quantes infermeres calien, també veiem que un 92,15% de la infermeria catalana no té cap especialitat reconeguda. Ara, a nivell estatal, s’ha creat una plataforma anomenada en castellà Enfermer@as Especialistas Sin Título Oficial (EESTOs). Els seus integrants són personal d’infermeria que fa anys que treballa en diferents especialitats del sistema nacional de salut realitzant funcions assistencials especialitzades però també fent formació continuada, recerca i fent docència als nous residents a les àrees de treball concretes. Àrees que formen part de les 7 especialitats recollides dins el RD 450/2005, de 22 d’abril. Ara, des d’EESTOs , reclamen obtenir el reconeixement i l’habilitació a l’especialitat que han desenvolupat al llarg de la seva carrera professional. Asseguren que donada la seva experiència, formació continuada, coneixements en recerca i gestió i altres aportacions a la professionalització de la infermeria i les cures de qualitat, estan capacitades per aquesta habilitació.

    Ara per ara, existeixen dues maneres d’aconseguir una especialitat: a través de l’examen d’accés a la residència (IR: Infermera Resident) o a través d’un examen de competència. Mitjançant el primer cas, veiem que a Catalunya només hi ha un 7,85%. El 92,15% de les infermeres no tenen cap especialitat. Entre les que sí: un 2,93% són llevadores, un 1,25% estan especialitzades en salut mental, un 1,12% són infermeres de Família i Comunitària i un altre 1,12% ho són a geriatria. Per últim, un 0,84% són infermeres del treball i un 0,59% pediàtriques.

    La segona via (l’examen de competència) encara està per convalidar i és la possibilitat de fer una prova per equiparar-se a l’especialitat. Pel que fa a Infermeria Primària i Comunitària ara sembla ser que l’examen es podria celebrar a finals de 2019 i i la previsió es que es presentin més de 3.000 persones només a Catalunya. La convocatòria d’aquest examen s’espera des del 2011. En aquest cas, 8 anys d’espera per fer l’examen representen 8 anys d’incorporació d’infermeres sense especialitat que han anat suplint les vacants i els buits que es generaven dins l’especialitat.

    «En el seu moment no hi havia especialistes i se’ns contractava sense títol. Ara hem anat adquirint experiència fent màsters i postgrau, formem als que roten per les nostres àrees i que després obtindran el títol d’especialista», explica Begoña, una altra de les integrants d’EESTO. Demanen urgentment que s’obrin vies excepcionals per no quedar-se penjant en un llimb administratiu. A més, indiquen que els metges ja han tingut 3 vies excepcionals i els psicòlegs 2 i es senten en desigualtat de condicions.

    Pel que fa a les relacions amb aquell personal d’infermeria que sí que té una especialitat reconeguda, des d’EESTO volen fer entendre que els interessos d’uns no aniran en detriment dels interessos dels altres però sí que consideren que la compensació amb els especialistes no pot passar per damunt dels drets laborals de qui no té el títol. Algunes de les integrants de la plataforma denuncien que per no tenir l’especialitat els seus centres els hi diuen que ja no poden promocionar i, per tant, no els hi donen opció de demanar un canvi de torn a matins des de tardes o des de cap de setmana. «No té cap sentit que de matins calguin especialistes i no als altres torns… ho fan perquè amb un bon contracte, amb una plaça fixa, les retenen i no les perden, ja que abans moltes es formaven i després marxaven», denuncien membres d’EESTO.

    Aquesta cura cap a l’especialista ha fet que ja a Andalusia i al País Valencià , on ja existeix aquesta norma de desplaçament, ja hi ha hagut diverses persones EESTO afectades. Ara s’han denunciat aquests casos i s’han pogut paralitzar. No saben si per la pressió de la plataforma o perquè no hi ha prou especialistes i es segueix necessiten personal. Així doncs, la norma existeix però no s’està fent efectiva. A Catalunya no està tan sols creada la categoria professional ni la norma de reconversió de plaça. Per intentar paralitzar el cop, abans que passi tot això, volen provar de regularitzar la seva situació. Per fer-ho, de moment s’han reunit amb el Consell General d’Infermeria, amb Rodrigo Gutiérrez, director general d’Ordenació Professional del Ministeri de Sanitat i ahir es van reunir amb la Ministra de Sanitat per tornar a parlar de la seva situació. En general l’actitud de resposta és de comprensió i escolta però no han aconseguit cap compromís de ningú per escrit.

    La plataforma seguirà difonent la necessitat de regular la seva situació perquè, com assegura la Marta, són «la solució per desembussar aquest problema». «Tenim anys treballats i tenim competències. Només cal mirar quins requisits es volen establir i que ens deixin treballar», demana. Més que res, segueixen, que «no es pot posar a un EESTO a la mateix alçada que a un graduat», ja que no té sentit que «després de 18 anys treballant es demani fer un examen i després fer dos anys de rotació en una residència potser a l’altra punta de l’estat».

    «Que com ens afecta que no ens reconeguin? Ens desplacen forçosament, no tenim les mateixes possibilitats a l’hora de fer una oposició… però el què fa més mal és que sentim un desprestigi professional perquè l’argument que donen les administracions per defensar les especialitats és que si no tenim treballant gent titulada està en risc la seguretat del pacient i la qualitat de la cura. Com si amb nosaltres no hi hagués seguretat ni qualitat. Com poden dir aquestes barbaritats?», s’exclamava Begoña.

  • El CoMB estrena la campanya #SalutSenseTrampes que anima els ciutadans a ser crítics amb la informació a la xarxa

    En una jornada sobre les notícies falses, el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) ha estrenat aquest matí la campanya #SalutSenseTrampes. Ho ha fet amb el llançament d’un vídeo on metges, metgesses i personalitats reconegudes dels àmbits de la cultura, la comunicació i l’esport recorden als ciutadans i ciutadanes que, davant la gran quantitat d’informació sobre salut que hi ha a Internet, és indispensable tenir precaució i aplicar el sentit comú i l’esperit crític a l’hora de seleccionar continguts.

    Internet, especialment a través de les xarxes socials, posa a l’abast dels ciutadans i ciutadanes una enorme quantitat d’informació sobre salut. A la xarxa, hi ha molts continguts útils i de qualitat disponibles, però també molta desinformació i moltes falses notícies (les conegudes fake news), que, en el pitjor dels casos, poden arribar a suposar un risc greu per a la salut.

    Identificar qui hi ha darrere d’una informació de salut, desconfiar de promeses de curació miraculosa i de falsos rumors sense evidència científica o consultar un professional sanitari abans de prendre cap decisió seriosa que afecti la salut són alguns dels missatges i recomanacions que es formulen al vídeo.

    La campanya #SalutSenseTrampes s’ha presentat durant la cloenda de la jornada Com combatre les ‘fake news’ de salut a la xarxa, que s’ha celebrat a la seu del CoMB. L’acte coincideix amb el 20è aniversari de Web Mèdica Acreditada (WMA), el programa col·legial d’acreditació de webs mèdiques que atorga un segell de qualitat als continguts de confiança.

    El vídeo compta amb la participació d’un grup de metges i metgesses especialment compromesos amb la divulgació de continguts de salut, com són les pediatres Montserrat Esquerda i Lucía Galán; les metgesses de família Sònia Miravet, Ethel Sequeira i Beatriz Jiménez; l’epidemiòleg Antoni Trilla, i l’investigador Manel Esteller.

    Han volgut també sumar-se a la iniciativa del CoMB i col·laborar en aquesta campanya els esportistes Gerard Piqué, Ona Carbonell i Àlex Corretja; els comunicadors Gemma Nierga, El Gran Wyoming i Carlos Mateos i l’actriu Aina Clotet.

  • Quan un CAP esdevé un problema de ciutat

    Ens acostem a un moment crucial per a definir el futur del CAP del Raval Nord. Aquest divendres 29 de març els grups municipals votaran en el Plenari municipal la rescissió o no del conveni de cessió de la Capella de la Misericòrdia al MACBA per tal de que en aquest espai s’hi pugui construir el nou CAP Lluís Sayé.

    Si és així, es culminarà un procés en què, durant 13 anys, 3 governs municipals de colors polítics diferents han cercat un espai per a aquest equipament bàsic per la salut del barri valorant més d’una dotzena de possibilitats diferents; una necessitat que ja estava inclosa en els dos darrers convenis de planificació d’equipaments sanitaris signats entre la Generalitat de Catalunya, el Consorci Sanitari de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona (el corresponent al període 2008-2015 i el vigent, 2016-2023).

    Per donar compliment a aquesta necessitat, i d’acord amb la creixent urgència degut al progressiu deteriorament de les condicions del CAP, des de 2016 vam accelerar la cerca d’alternatives. S’han anat examinant diferents opcions –incloent diverses possibilitats d’ampliació de l’edifici actual- que han estat successivament descartades per part del Servei Català de la Salut, l’ens responsable de la política sanitària catalana. Veient aquesta situació, ja al 2017 l’Ajuntament va plantejar la possibilitat de que calgués rescindir el seu conveni de cessió de la Capella de la Misericòrdia en el cas de que les diverses opcions que s’estaven estudiant no fossin viables per a acollir el nou CAP, aquesta opció es va comunicar també al Museu d’art contemporani.

    La cessió de la Misericòrdia, aprovada el 2013 i vigent fins 2033, incloïa la possibilitat de ser rescindida per causes d’interés general i si en un termini de cinc anys no s’havien fet les obres –com efectivament es va complir el 2018. Tenint en compte que el Servei Català de la Salut s’ha ratificat en diverses ocasions en els darrers mesos sobre la urgència de construir el nou CAP i la manca d’altres alternatives viables a curt termini, a finals de 2018 finalment es va iniciar el procés per a revertir la cessió.

    En conseqüència, en paral·lel es va començar a treballar conjuntament amb el propi museu per a buscar alternatives per al MACBA per així donar compliment del projecte d’ampliació que preveu el seu pla estratègic aprovat també el 2017. Actualment s’han examinat 4 propostes diferents d’ampliació del museu en espais contigus a la plaça dels Àngels sobre les que se n’està avaluant la viabilitat i potencialitat: descartades dues, els estudis es centren ara mateix en el parking i l’anomenat «cub».

    Alhora, en aquests darrers mesos, treballadores del CAP i veïns i veïnes del Raval s’han anat organitzant en la Plataforma CAP Raval Nord Digne!. Van recollir més de 6.500 signatures instant a iniciar els tràmits per extingir la concessió de l’espai de la Capella de la Misericòrdia al MACBA. Per primera vegada a la història, doncs, i gràcies al nou reglament de participació aprovat el 2017, al Plenari municipal del 22 de febrer es va presentar una proposició d’iniciativa ciutadana (no jurídicament vinculant) en la que els partits polítics es van haver de posicionar i que va ser aprovada.

    A la Comissió d’Economia prèvia al Plenari del mes de març es va votar “a efectes de tràmit” –és a dir, de manera no vinculant-, portar la rescissió del conveni al Plenari, proposta que va comptar amb els vots en contra del PSC, PDCat, Ciutadans i PP i la reserva de vot d’ERC. En resposta, la Plataforma va decidir ocupar la Capella, ocupació que encara persisteix, per seguir exigint que es prengui una decisió ja per poder iniciar les obres el més aviat possible.

    Així doncs, en el moment actual ens trobem en un punt d’inflexió decisiu. És necessari prendre una decisió. Deixar-ho per al proper mandat, com demanen alguns partits, pot implicar allargar un procés fins després de l’estiu com a mínim, i el CAP no pot seguir esperant més per una solució incerta. Cal tenir en compte que en aquests anys han passat tres governs diferents, pel que un canvi de govern tampoc sembla que hagi de ser cap garantia de res. Les necessitats de salut dels veïns i veïnes del Raval no poden esperar més.

    No pot ser que els processos electorals paralitzin necessitats ciutadanes sobretot en els casos, com en aquesta cessió, que s’estan discutint des de ja fa més d’un any. Paral·lelament, s’han ofert alternatives a l’ampliació del MACBA. A nivell de temps, hi ha una de les dues qüestions que té prioritat. Malauradament, el debat s’ha enfocat com un enfrontament entre cultura i salut, un enfocament erroni que ha fet que hagi diferents actors del sector cultural que s’hagin manifestat a favor del CAP.

    La decisió al voltant de la ubicació del nou CAP del Raval ha cristal.litzat i exposat de forma meridiana múltiples tensions i conflictes que viu la ciutat i en concret el districte de Ciutat Vella.

    En primer lloc, és un símbol de la dificultat per a decidir com donar resposta a les diferents necessitats socials quan es disputen un bé intrínsecament escàs, com és l’espai al barri del Raval, un dels més densos d’Europa, amb gairebé 50.000 persones en poc més d’un km2 i que a més compta amb menys de la meitat d’espai públic que la mitjana de la ciutat (3,4 m2/habitant vs 8 m2/habitant de Barcelona).

    Exemplifica també una concepció de la política urbana que ha actuat en el seu centre històric des d’una perspectiva de promoure la centralitat sense tenir sempre prou en compte ni corregir els costos que té aquesta mirada en la vida dels veïns i veïnes. Una política de millora urbana que ha confós sovint l’urbanisme, el “posa’t guapa”, i la ubicació de grans equipaments poc porosos amb el territori amb la millora real de les condicions de vida dels veïns i veïnes.

    Les seves necessitats no sempre s’han prioritzat prou, en un Raval Nord on es concentren 100.000 m2 d’equipaments culturals de ciutat i/o de país i només 33.000 m2 d’equipaments de proximitat dirigits als residents, on l’especulació immobiliària d’abast nacional i internacional es viu de forma salvatge i quotidiana en forma de desnonaments i augment preus del lloguer, i on, en definitiva, es combina la ciutat aparador amb la persistència d’unes desigualtats socials que acaben generant una renda mitjana significativament menor i 6 anys de diferència en l’esperança de vida respecte els barris més benestants de la ciutat.

    Aquest conflicte exemplifica, així mateix, les contradiccions entre la cultura com a font de pensament i de cohesió social i uns posicionaments per part dels equipaments culturals no sempre prou sensibles a altres necessitats urgents i punyents. Això exemplifica clarament també les contradiccions entre el paper en la creació de debat i pensament crític que sens dubte compleix un museu com el MACBA, no només valuós sinó imprescindible, i les seves pràctiques i prioritats com a institució, així com les dificultats de la gestió público privada i de la rendició de comptes respecte la presa de decisions d’una institució com el MACBA, on el paper de les institucions públiques i la seva Fundació privada al seu sí mereix una reflexió detinguda.

    El cas del CAP del Raval nord ha fet evident també la manera com es percep la participació ciutadana, creant-se un debat en que uns i altres acusen els veïns i treballadores organitzades d’estar manipulats per diferents partits, com si la ciutadania no pogués pensar per sí mateixa.

    Finalment, constitueix un exemple de com les dinàmiques mediàtiques i partidistes, i segurament els cicles electorals, dificulten poder dur a terme debats assossegats, informats i realistes, necessaris per poder prendre una decisió complexa com aquesta, que requereix posar d’acord molts agents i institucions per tal de prioritzar entre diferents necessitats socials.

    És possible ampliar el MACBA i millorar el CAP Raval Nord? La resposta és que sí. Però ara, aquest divendres, cal donar resposta a les necessitats del CAP, llargament ajornades durant 13 anys. I la setmana que ve continuar treballant per aconseguir una solució pel MACBA, ja en marxa.

  • Cuidem-nos: per una cultura de la salut pública al Raval

    La meva recerca d’antropologia històrica em va permetre veure que el Raval, des de la seva fundació, tot i estar físicament molt a prop -actualment- del centre de poder, sempre s’ha considerat un espai al marge. Una mena d’abocador de problemes socials, refugi de fugits, de tota la gent que no es considerava que estava a l’alçada de la vocació de modernitat de la ciutat.

    Seu de CNT i d’una UGT combativa i col·laborativa i enclavament predilecte de “la ciutat de les barricades”. Al mateix temps una mena de temple on els joves díscols i els madurs perversos de la burgesia europea vivien les seves nits de trapelleries.

    Aquesta tensió entre lloc prohibit i espai de canallisme l’ha convertit en un autèntic laboratori de cultures de control. Es va iniciar amb la Casa de la Misericòrdia i les lleis de pobres que tenien com a fita evitar el rodamondisme…recloure i forçar al treball a tots/es aquelles que no volien sotmetre’s a l’assalarització massiva i expropiadora a la que es va veure abocat gran part del país des de finals del segle XIX.

    Curiosament, les cultures de control implementades -que no han desaparegut pas, sinó que s’han anat acomodant a les noves realitats poblacionals- tenen aquest funció de recloure i explotar tots els “anormals” mitjançant, primer la misericòrdia (S. XVIII), posteriorment l’higienisme (XIX) i l’urbanisme (XIX-XX). Però no ha estat fins el segle XXI, amb el ‘civisme’, que aquesta població se l’ha declarada enemiga del progrés de la ciutat i s’ha decretat la seva persecució i expulsió.

    Es tracta d’una mena d’escombrament de les poblacions improductives per tal d’aplanar el camí per poblacions amb més capacitat de consum i a ser possible visitants ocasionals i, per tant, ideals: vénen, consumeixen, callen i marxen.

    Aquestes poblacions visitants són ideals perquè es conformen com els “bons veïns” que reclamen més civisme i “més dignitat pel barri” i acceleren l’expulsió dels indígenes, impossible de posar-los al servei de l’especulació i el consum espuri. Encara millor resulten els turistes, poblacions que causen molèsties que afecten especialment els veïns amb menys recursos que veuen el seu dia a dia convertit en una gimcana en la que han d’evitar comiats de solters, festes
    privades, brutícia i sorolls i tot tipus d’actes típics d’un festival de música o un parc temàtic.

    Aquesta és la situació actual. Si va haver un moment en que els intel·lectuals de Barcelona van apostar per millorar les condicions de vida dels habitats del Raval (des del propi pla Cerdà fins al Centre de Tuberculosos) la nova esquerra capitanejada pels Maragall, Bohigas, Subirós o Subirats, han considerat que el problema del Raval era que “no tenien prou cultura” i que el que calia era farcir el Raval de Centres Culturals.

    Així, el barri el barri més associat a la pobresa i la delinqüència del Catalunya s’ha convertit -des del projecte del Liceu al Seminari-, en el Raval Cultural on hi ha més centres d’aquest tipus que en cap altre barri d’Europa. No els enumeraré tots, però sí que vull fer notar com aquests “mamuts culturals”, tal com els anomena Manuel Delgado, han ocupat eloqüentment els espais abans dedicats a la misericòrdia, a la reclusió i control de pobres o a la salut. Hospitals que esdevenen biblioteques, esglésies que esdevenen centres de documentació o llibreries, convents de reclusió de “dones penedides” que es converteixen en Residències d’Investigadors i un llarg etc…

    Els espais han canviat però les funcions s’han mantingut. Es tracta de temples on expiar les culpes d’uns i redimir els comportaments dels altres.

    Potser el Raval és paradigmàtic en donar compte d’aquest abandonament al que les elits culturals han condemnat les classes populars descapitalizades. Mig segle enrere es considerava -amb raó o sense- que les esquerres eren responsables de les classes més vulnerables i que, d’alguna manera les havien de guiar i recolzar per fer una societat millor.

    Però no és fins l’arribada del PSC a la ciutat, que aquest projecte s’abandona, iniciant-se, com perfectament reconeix el primer director del MACBA Miquel Molins, una “agressió en tota regla, una agressió il·lustrada però una agressió” contra els veïns.

    Perquè si alguna cosa sabem sobre el Raval és que s’han comés tot tipus d’agressions, violències i atropellaments en nom del bé….del benefici i darrerament en nom de la cultura. I sabem que els poders comtals mai no s’han estat der res per agredir al Raval per, amb l’excusa de millorar la ciutat, destruir tot el que no els hi semblava prou ‘xic’ per encabir-se en la postal…

    Això s’ha pogut fer perquè el barri ha estat sempre maleït per part de la dreta però abans que res, per part de l’esquerra, aquella que era capaç de dir el que mai no s’hagués pogut dir sobre cap altre barri d’europa: que “les intervencions de millora i sanejament del barri del Raval, tot i que van ser concebudes pels arquitectes del GATCPAC, les van fer les bombes feixistes del 37 i 37”.

    Ens trobem doncs en el penúltim assalt contra el Raval, aquell fruit d’un atracament, la cultura o la vida…i nosaltres diem, en el Raval estem per una cultura de la vida en comú, col·lectiva, conflictiva i digna que passa, primer de tot per restituir una cultura de la salut pública