Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

La Plataforma CAP Raval Nord Digne ocupa la capella de la Misericòrdia

Després que diversos grups de l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona paressin l’opció d’emplaçar el CAP del Raval Nord a la Capella de la Misericòrdia en la votació del dimarts passat (únics vots a favor de Barcelona en Comú i la CUP), les veïnes del barri, i diversos col·lectius agrupats a la Plataforma CAP Raval Nord Digne han decidit ocupar el matí de dijous la Capella de la Misericòrdia.

Aquest espai és el que desitgen que sigui destinat a l’ampliació del dispensari, però l’espai també és desitjat pel complex cultural MACBA. Aquesta disputa es tradueix en un CAP que no reuneix les condicions per atendre un dels barris amb la densitat de població més alta de Barcelona (tal com expliquem en aquest article). Per això, per a fer pressió a l’administració i als grups de l’oposició per a acabar amb una situació de precarietat que dura ja 17 anys, les veïnes han entrat, a quarts d’11 del matí a la capella.

S’hi han agrupat, durant els primers moments, unes 50 persones, que es troben netejant l’espai, actualment en desús. Degut a la presència de gent gran, les tasques de manteniment, pel moment, es basen en portar cadires i fer l’espai el més còmode possible, ja que la intenció és “aguantar fins el ple de l’Ajuntament de divendres que ve -en el que s’ha de decidir el destí del CAP-“, segons la Plataforma.

Conscients que el proper ple es troba a més d’una setmana vista, els presents han afirmat que l’aposta de mínims és aguantar, al menys, tot el cap de setmana. En aquest període de temps, es contempla fer servir la Misericòrdia com un espai per a la difusió de la lluita de la Plataforma CAP Raval Nord i la celebració d’alguns actes culturals. “Volem fer pressió de cara al ple”, han assegurat.

Iñaki Garcia, membre de la Plataforma, ha declarat als mitjans que «no acceptarem res que passi per sobre de les treballadores del CAP, les veïnes o el sentit comú», en referència a la decisió que es pugui prendre des del consistori. En aquesta línea, ha destacat que «ningú no pot entendre com a prioritària l’ampliació del MACBA» en un barri que, ha dit, «té unes condicions de vida per sota de la mitjana de Barcelona».

Però aquesta reivindicació de la Plataforma no s’emmarca, reitera, en una lluita entre salut i cultura (recorda que es van recollir 6500 signatures per demanar el CAP a la Misericòrdia, entre les que es trobaven noms d’artistes i persones del món cultural). «Fartes d’aquesta situació i veient que no ens ho donaven en una votació, ho hem pres».

Per la seva banda, Núria Villanueva, infermera del CAP Raval Nord, assegura que l’estat del dispensari «afecta a la nostra funció, perquè no podem garantir una qualitat assistencial per l’estat del centre», motiu pel qual l’emplaçament a la Misericòrdia «no és un caprici», segons ha afegit Antònia Raya, també infermera del centre: «és una qüestió de drets bàsics i justícia social».

Tots els presents han reiterat que no es tracta d’una guerra contra el MACBA. «Necessitem un CAP nou i haguéssim acceptat qualsevol espai avalat pels tècnics del Cat Salut, però ara els MACBA ha passat per sobre del barri», ha dit Garcia. «Ens han tocat la dignitat i això ja no pot ser: ara el CAP ha de venir aquí i qualsevol dels altres dos espais que es proposaven, per l’ampliació del museu», ha afegit.

21/03/2019
La violència de dubtar del vot de les persones amb discapacitat

Les persones amb discapacitat viuen cada dia situacions de microviolència. La instrucció de la Junta Electoral Central (JEC) és una demostració més de violència estructural cap el col·lectiu; i és que ha decidit permetre a les properes eleccions que els interventors i apoderats puguin assenyalar les persones amb discapacitat que considerin que no voten conscient, lliure o voluntàriament, anotant el seu DNI a l’acta.

Per si no havíem tingut prou amb el fet de negar moltes persones amb discapacitat poder exercir el vot, ara que el poden portar a terme podran ser observats i valorats per persones que no tenen la més absoluta idea al respecte ni tenen capacitat per poder determinar si el vot es porta a terme de manera conscient o no.

Violència és posar en dubte el valor de la teva votació quan tens el dret a efectuar-la.

La reforma de la llei orgànica de règim electoral (LOREG) es va aprovar per una unanimitat al Congrés del Diputats el passat mes d’octubre per permetre el vot de persones amb discapacitat intel·lectual. Va ser el resultat d’una llarga lluita de les persones amb discapacitat i les institucions. Això suposa que aproximadament unes 100.000 persones podran exercir el seu dret a vot quan abans no el tenien.

Els apoderats dels mateixos partits polítics que es van fer la fotografia el dia que es va aprovar la llei, ara seran improvisats pèrits socials i psicopedagògics per determinar si una persona no exerceix el seu vot lliurement. Cap d’aquests hauria d’admetre aquesta funció que se’ls atribueix. En primer lloc per dignitat democràtica, en segon lloc per una qüestió d’igualtat entres les persones i en tercer lloc perquè no tenen cap mena de capacitat per fer-ho i se’ls està demanant que facin una acció totalment arbitrària basada en intuïcions sobre una qüestió tant important com és el vot democràtic.

La resta de població sense certificat de discapacitat podrem anar a les urnes més tranquil·lament perquè a nosaltres ningú no ens jutjarà. Ningú no valorarà si anem de manera lliure i voluntària perquè simplement no es qüestionarà. Així doncs, com a novetat electoral aquest cop tindrem dues fileres metafòriques que diferenciaran els que voten sense haver de ser jutjats i els que hi ha la possibilitat de valorar-los.

Estem acostumats a que les persones amb diversitat funcional tinguin una vida plena de microviolències. Una vida en la que han de demanar permís per moltes accions de la seva quotidianitat. Demanar permís per entrar a les estacions de metro que no garanteixen la igualtat d’oportunitats, demanant permís per passar pels carrers ocupats per terrasses que impedeixen el pas fluid, demanant permís per votar, per poder exercir un dret tant bàsic com a ciutadà.

Posar en qüestió el vot no ve de nou al col·lectiu, perquè venen d’haver estat qüestionats al sistema escolar, al barri, o haver estat qüestionats com a treballadors i treballadores o fins i tot com a dones i homes. El sistema és el principal generador de discapacitat al nostre país i ho ha tornat a fer amb una acció destinada única i exclusivament a posar en dubte un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans.

Afortunadament a la resta de persones no se’ns qüestiona el per què i com exercim el nostre dret a vot. Ni tan sols es posa en dubte que tothom ho pugui fer de manera lliure i conscient, però el sistema sempre és capaç d’inventar-se alguna acció com per poder marcar d’alguna forma a tot aquell que se surt de la norma.

Malgrat no es podrà impedir el vot, aquesta instrucció perpetua, un cop més, la discriminació social que com una llosa de formigó recau en totes les persones que tenen formes diferents de funcionar respecte a la normalitat estadística.

El que veritablement hauríem d’assenyalar amb el dit és la falta de suports en la vida de les persones amb discapacitat com per poder tenir una vida plena com la de la resta. Ningú no s’atreveix a donar la consigna d’assenyalar en quin moment l’Estat no proporciona veritablement aquests suports com perquè totes les persones puguin tenir la possibilitat d’una vida independent i amb igualtat d’oportunitats. Ningú no donarà l’ordre d’assenyalar els causants de que tots els drets de les persones amb discapacitat no estiguin realment garantits. Sobre això ningú no rebrà l’encàrrec d’assenyalar perquè potser se li faria un esquinç al dit d’haver-ho de fer tantes vegades.

14/03/2019
Un Observatori de les professions sanitàries seguirà els acords del Fòrum de diàleg professional
Després de celebrar-se una primera trobada del Fòrum de diàleg professional el mes de setembre, la consellera de Salut ha presentat en la II Edició del Fòrum de Diàleg Professional els 17 reptes, de present i de futur, per abordar les necessitats de professionals a Catalunya que s’han acordat amb el sector. Un sector que com ja us explicàvem en un reportatge sobre la primera trobada, compta amb col·legis, societats científiques, entitats de pacients, representants del Departament… però també professionals de totes les branques.

Per tant, en la recerca de solucions als 17 reptes plantejats hi seran presents: infermeres, metges, farmacèutics, fisioterapeutes, treballadors socials, odontòlegs, psicòlegs, òptics-optometristes, dietistes i nutricionistes, podòlegs, terapeutes ocupacionals, logopedes, biòlegs, higienistes i protètics dentals.

En aquesta segona trobada del Fòrum de Diàleg Professional, la consellera de Salut ha anunciat avui la creació de l’Observatori de les professions sanitàries, «un espai estable i permanent per fer seguiment i compartir coneixement en demografia de professionals i planificació de futur de necessitats» ha afirmat.

El setembre el Departament de Salut va iniciar un procés de participació per identificar les necessitats dels i les professionals del sistema sanitari per fer front als reptes d’envelliment, cronicitat, integració de l’atenció i noves necessitats de la població. Han explicat que durant aquest temps s’ha elaborat un diagnòstic i definició d’aquests reptes que s’han presentat avui. Està previst que, d’aquí a mig any aproximadament, se celebri el III Fòrum de Diàleg Professional que haurà de servir per definir les accions i mesures que permetran abordar les necessitats de professionals a Catalunya.

Els 17 reptes que s’han tancat en aquest segon Fòrum són els següents
1. Definir els principals rols de les professions.
2. Establir, per àmbits assistencials i per a cada una de les professions sanitàries i especialitat, si escau, l’objectiu general de dotació de professionals necessaris per desenvolupar els rols, segons el model i la població.
3. Establir les bases de models de gestió i d’organització del treball en els centres i equips assistencials, que optimitzin la resolució, millorin l’entorn laboral i la conciliació de la vida laboral, personal i familiar.
4. Millorar les competències TIC dels professionals de la salut; avançar en un ús de les TIC que afavoreixi una atenció més personal i en el disseny de serveis d’atenció no presencial.
5. Adequar la planificació i el contingut de la formació de grau de les professions sanitàries a la progressió del coneixement cientificotècnic, els rols professionals necessaris i el treball multidisciplinari que es dona en els centres i equips assistencials.
6. Explicitar als programes de grau, la formació en valors i actituds comuns i propis de les professions sanitàries, per garantir un model d’atenció sanitària de qualitat a la ciutadania de Catalunya.
7. Adequar en la formació de grau, els criteris d’acreditació, qualitat, infraestructures docents i les dotacions de professorat, tant en relació amb el nombre, com pel que fa al seu perfil assistencial i docent.
8. Prendre mesures per afavorir l’equitat en l’accés a la universitat dels estudiants catalans.
9. Definir uns itineraris formatius de formació sanitària especialitzada (FSE) que incorporin explícitament la formació en valors i actituds propis de l’exercici de les professions sanitàries per garantir un model d’atenció sanitària de qualitat a la ciutadania de Catalunya.
10. Revisar i adequar, si escau, la capacitat formativa d’FSE a Catalunya, per garantir la cobertura de necessitats de professionals.
11. Augmentar la capacitat d’atracció de centres i unitats docents de Catalunya per atraure-hi talent i contribuir a retenir-lo.
12. Establir les principals estratègies per captar i retenir el talent professional, especialment aquell que s’ha format en el nostre territori, en coherència amb els valors socials i professionals i els principis del model sanitari català.
13. Promoure el desenvolupament professional continu (DPC) i que la seva valoració i reconeixement contribueixin de manera efectiva a la millora de l’exercici professional.
14. Millorar la qualitat de l’ocupació en el sistema sanitari català.
15. Garantir l’equitat territorial en la disponibilitat de professionals i especialistes, preservant els criteris qualitatius de l’assistència.
16. Impulsar les polítiques de planificació i d’ordenació de la professió infermera.
17. Definir una estratègia de planificació i d’impuls de la medicina familiar i comunitària.
06/03/2019
Estimar en temps d’alzheimer

La malaltia d’Alzheimer s’endinsa en la vida de les persones de manera insidiosa, sense fer soroll però amb pas ferm fins que, de sobte, obliden usar els coberts per a menjar, comencen a exclamar inesperades grolleries o manifesten un inopinat desig sexual. L’alzheimer atrapa així no només al pacient, sinó també als seus éssers estimats.
La deterioració cognitiva que comporta aquesta patologia –que representa el 70% de totes les demències– no afecta únicament a la memòria o al llenguatge. Els pacients experimenten una progressiva disminució dels mecanismes de control, la qual cosa deixa lliure albir als impulsos.

«Tenim menys neurones per a fer el mateix. Tot funciona pitjor», explica a Sinc Luis Agüera Ortiz, cap de secció en el Servei de Psiquiatria de l’Hospital 12 d’Octubre a Madrid. En aquest context, la sexualitat, tan controlada per les normes socials, l’educació i la cultura, no es queda fora.

Els pacients deixen de saber com satisfer adequadament les seves necessitats de proximitat i intimitat i les seves conductes es tornen cada vegada menys matisades. Els escassos estudis científics que tracten el tema parlen de ‘comportaments sexuals inapropiats’, referint-se a una hipersexualitat o desinhibició de les pulsions sexuals.

«La majoria dels articles dedicats a la sexualitat l’aborden des d’aquests ‘comportaments sexuals inadequats’. És sobretot aquesta sexualitat que es considera problemàtica la que rep atenció mèdica centrada en qüestions de consentiment i desinhibició», indica a Sinc Lorraine Ory, investigadora en l’Institut Nacional de Salut i Recerca Mèdica de França, que ha comparat la percepció de la sexualitat en persones amb discapacitats i amb alzheimer.

El descontrol sexual

Des del punt de vista científic, no hi ha a penes dades objectives sobre aquest tema, i en l’àmbit associatiu, sanitari o psicosocial no existeixen protocols d’actuació per a abordar els canvis conductuals sexuals. L’experiència amb pacients demostra, no obstant això, que es poden donar situacions socialment conflictives.

«Una persona amb alzheimer que es despulla en públic, que es realitza tocaments o que es masturba en un entorn que no és la seva intimitat genera animadversió i malestar», detalla a Sinc l’educadora sexual Felicitat Iriarte Romero. Aquests comportaments es deuen a «una disminució del control social i personal que tothom exerceix, més que a una hipersexualitat», aclareix Agüera Ortiz.

Aquests símptomes són especialment cridaners en la demència frototemporal, també coneguda com a malaltia de Pick, en la qual es degeneren centres del cervell com els lòbuls temporals que tenen a veure directament amb el control. «Realment es perd la capacitat de valorar l’adequat o inadequat de les coses en el context social», matisa el psiquiatre, fins fa poc president de la Societat Espanyola de Psicogeriatria.

Aquests pacients, que a més acusen el canvi de manera molt més precoç que altres demències i a edats més primerenques (a partir dels 45 anys), poden començar a fer proposicions a gent que no coneixen de res davant dels seus éssers estimats.

«No hi ha intencionalitat. És a la regió cerebral que té a veure amb el control de la conducta i de l’adequació dels hàbits socials on s’estan morint les seves neurones i, per tant, aquest control deixa de succeir. És molt característic d’aquesta demència», recalca a Sinc l’expert.

En aquestes poblacions, no obstant això, la funcionalitat sexual o les malalties de transmissió sexual són poc analitzades. «Hi ha molt pocs estudis que se centrin en les persones afectades», assenyala Ory.

Però aquests canvis conductuals i aquesta pèrdua de control no es produeixen en totes les persones que sofreixen alzheimer o altres demències. «Depèn una mica de quin ha estat la seva vida sexual anterior. En una persona de 80 anys que ha viscut d’una manera molt important la seva activitat sexual en els 15 o 20 últims anys, és possible que això no tingui major repercussió», subratlla l’expert de l’Hospital 12 d’Octubre.

La vida en parella es ressent

Entre el 50% i el 80% de les persones majors de 60 anys es mantenen sexualment actives, i aquesta activitat sexual normal es pot mantenir fins passats els 80. Malgrat l’edat, el desig no té per què desaparèixer, ni tan sols amb la malaltia d’Alzheimer, encara que sí que poden sorgir pertorbadors canvis conductuals que acaben afectant la parella.

Aquests trastorns en la conducta sexual poden ser font de sofriment a l’entorn del pacient. La sexualitat no és fàcil d’abordar per la parella. Segons una publicació de la Confederació Espanyola de l’Alzheimer (CEAFA) sobre les conseqüències de la malaltia en els cuidadors familiars, la relació afectiva i sexual sol ser un tema tabú.

«Als cuidadors els costa manifestar els seus sentiments davant les noves situacions i comportaments sexuals que poden sorgir durant el procés de la malaltia: canvis en l’apetit sexual, conductes anòmales, desinhibició, etc.», manifesta el document.

«La sexualitat és un dels temes que no es tracta, no s’aborda o es fa de manera biològica o fisiològica sense aprofundir en l’engranatge», declara Iriarte Romero, presidenta de l’Associació de Familiars de Persones Malaltes d’Alzheimer i altres Demències ALCREBITE a Granada.

Un estudi liderat per científics brasilers va mostrar, mitjançant entrevistes als cònjuges-cuidadors de pacients amb alzheimer, una falta de coneixement en el terme ‘sexualitat’, així com vergonya per a tractar el tema. «La sexualitat està present en la vida d’uns i és anul·lada en la d’uns altres», adverteixen els experts.

Així, en certs casos, la malaltia provoca una apatia important no només per a sortir al carrer, vestir-se, parlar amb altres persones, o rentar-se, sinó també per a tenir sexe. «El pacient amb demència s’oblida de la vida sexual, deixa de tenir aquesta activitat i la parella el sofreix», exposa Agüera Ortiz.

La qüestió de gènere també en alzheimer

Però en la vida en parella tot pot passar: l’espectre és molt ampli, coincideixen els experts. «Hi ha parelles que ho porten millor, fins i tot si hi ha un increment de la demanda sexual que no correspon amb els hàbits anteriors. Però unes altres es poden sentir molt mal i espantades, o poden irritar-se molt», apunta Agüera.

Fins i tot, a vegades, apareixen actituds d’agressivitat o violència. «El malalt es torna més impulsiu, la demanda en la relació es fa més autoritària, sobretot si és home», exposa l’educadora sexual.

Investigadors en el National Ageing Research Institute d’Austràlia suggereixen en un treball que és necessari comprendre l’impacte dels cònjuges cuidadors en les relacions íntimes per a anticipar i donar suport a experiències. A això també s’afegeix la necessitat d’entendre les diferències de gènere en els canvis que es produeixen.

«Quan el malalt és home hi ha major problemàtica, major conflictivitat i més problemes emocionals en la parella que quan la malalta d’alzheimer és dona», revela Felicitat Iriarte Romero.

Per això, algunes dones perceben l’acostament sexual de la seva parella malalta com una agressió i sofreixen alts nivells d’ansietat i angoixa. «Hi ha dones que es veuen reclamades a tenir relacions sexuals no desitjades de manera freqüent. Quan no hi ha relacions amb penetració, hi ha tocaments continus», assegura a Sinc l’experta, que destaca que en aquesta demència es projecten tots els estereotips, prejudicis, falsos mites, tabús i creences errònies entorn de la sexualitat.

No, no s’enamoren d’uns altres

En general, tot canvi en el pacient repercuteix en la parella. Això forma part del procés d’adaptació del paper de cuidador, sobretot quan sorgeixen conductes mai abans observades. «És més freqüent l’increment de trets de personalitat que l’aparició de nous, però poden sorgir», estima el científic espanyol.

El cònjuge se situa en primera línia i el frec amb el malalt és inevitable. «Malgrat ser les persones que més els cuiden, les parelles s’emporten tots els empipaments. El malalt s’enfada amb qui l’està cuidant», assegura Agüera Ortiz, que porta dècades tractant a pacients amb demències.

No obstant això, contràriament al que algunes experiències han relatat, la persona amb alzheimer no només no s’allunya emocionalment de la seva parella, sinó que difícilment pot enamorar-se d’una altra persona. Els pacients es tornen extraordinàriament dependents dels seus cuidadors.

«L’enamorament i la vida afectiva requereixen d’un funcionament mental no deteriorat. En la immensa majoria dels casos, aquests canvis de conducta produeixen més sofriment en la parella», observa el psiquiatre.

Encara que podria ocórrer que les persones descurin la seva afectivitat, això és justament una de les coses que més tard es perden. En realitat, poques vegades s’observa en consulta casos en el que el pacient s’oblidi de la seva parella.

Com controlar els impulsos sexuals

Els canvis de conducta sexual que es poden produir en les persones amb la malaltia d’Alzheimer poden rebre tractaments, sobretot quan la sexualitat es converteix en una cosa disruptiva. «Però no hi ha moltes coses», lamenta Luis Agüera Ortiz, cap de secció del Servei de Psiquiatria a l’Hospital 12 d’Octubre.

Segons l’expert, aquests canvis conductuals es tracten a través de dues vies. Els pacients poden prendre inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS) usats com a antidepressius perquè l’efecte secundari que poden generar és beneficiós en el control d’impulsos. «Produeixen una disminució de la libido i de la funció sexual que en aquest cas es pot utilitzar com una cosa terapèutica», aclareix el psiquiatre.

D’altra banda, també s’han provat tractaments hormonals per a disminuir la sexualitat en casos en els quals el descontrol és molt gran, com amb pacients amb demència frototemporal. «L’abordatge és treballar amb la parella-cuidador i intentar veure les vies perquè aquest tema millori per mètodes no farmacològics, però aquests tractaments ajuden, i, encara que no són curatius, alleugen l’efecte que la malaltia té sobre els mecanismes de control dels impulsos sexuals», conclou.

Aquest és un article de l’Agència SINC

03/03/2019
“Les infermeres fem molt més que simples tasques de cura: omplim buits als que els metges no accedeixen”

Barbara Stilwell és infermera, investigadora i acadèmica britànica. Els darrers 25 anys ha treballat internacionalment en la gestió del personal sanitari a espais tan importants com l’OMS. Fruit d’aquesta feina i conscient de la invisibilització a la que són sotmeses les infermeres, Stilwell ha estat una de les responsavles en reivindicar la necessitat de l’especialització de les infermeres, augmentant-ne els gastos de formació i repensant les lògiques que regeixen la migració entre els professionals de la salut.

Per tota aquesta tasca Stilwell, nombrada una de les 60 infermeres més influents, està al front, com a directora executiva, de la Campanya Nursing Now, una iniciativa del Consell Internacional d’Infermeres i l’OMS per a empoderar les infermeres per a liderar els reptes de la salut. Stilwell va visitar Barcelona, per l’acte en el que es va formalitzar l’adhesió del Departament de Salut i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya a Nursing Now.,

Quin és l’objectiu de Nurse Now i què suposa que Catalunya s’hi sumi?

Som una organització d’ajuda a les infermeres. Intentem posar llum sobre la nostra feina, que acostuma a ser invisibilitzada. Ni els polítics ni la societat ni el mateix sistema sanitari no ho mostren. Massa sovint es pensa que l’infermeria és una espècie de tasca de cura, gairebé domèstica, com una mare que cura una ferida al seu fill. Però el que fem és molt important: som majoria dins el sistema sanitari i omplim buits imprescindibles als que no arriben els metges.

Fem cures, sí, però també som el contacte més proper dins el sistema sanitari que tindrà el pacient. Per exemple, expliquem de manera propera la malaltia, el procés de cura o els tractaments, cosa que no fan els metges. El que fem sobrepassa el que ens demana el sistema.

Diu que les infermeres són majoria al sistema sanitari. Però a Catalunya, per arribar a la mitjana europea, cal que augmentem la quantitat en un 40%. Què caldria millorar?

Seria increïble per a Nurse Now tenir feedback des de Catalunya, per a poder fer un treball seriós basat en un estudi sobre els costos, les competències i la preparació de les infermeres. Dic això perquè, per exemple, a paísos com els EUA formar una infermera costa el 25% del que costa formar a un metge. Ens cal molta inversió en formació. Però, pel que he vist aquests dies a Catalunya, no és un problema greu. És un bon moment per a reformular la política per a incentivar la infermeria, perquè canviaran les competencies i, amb elles, la formació.

Mirant al futur, hi haurà un treball molt diferent del que hi ha ara, canviaran la maquinària, els estris i les necessitats. Però hi haurà coses que sempre es mantindran: sempre treballarem amb persones. I que les cures mèdiques necessitaran un suport euducatiu. Però d’aquí uns anys l’infermeria serà molt diferent de com la coneixem ara.

Com podem incentivar que hi hagi més infermeres?

Hem d’intentar fer-la més atractiva, donar-li més reconeixement. Tot i que ja és una professió meravellosa: fem coses que la resta de professionals sanitaris no fan. És una professió científica, però no és freda: hem d’usar la intel·ligència emocional. Això, que sovint fa que sigui considerada una professió ‘de dones’, és quelcom que els homes també poden fer perfectement. Són competències que s’aprenen.

La feminització de la professió és un factor perjudicial per a que no hi hagi més persones que es decantin per la infermeria?

Parlar de l’infermeria com una professió de dones és una tonteria: hi ha més dones metges que homes també! El problema de les dones no és amb feines concretes, sinó que és un problema del sistema laboral. Moltes, si no tenen ajuda, no es poden dedicar a feines tan sacrificades com les mèdiques. Però, definitivament, podem descartar que les dones no estiguin fetes per la ciència. I aquest és un altre assumpte: la infermeria no és considerada com una feina científica.

És un treball complex del que sovint només es destaquen les cures bàsiques o posar injeccions, però ser infermera vol dir fer matemàtiques per calcular les dosis; enginyeria per a controlar els estris i màquines; psicologia i fent gala d’inteligència emocional…És una tasca molt complicada que porta a lidiar amb situacions molt complicades, com drames personals, malalts terminals o nens malalts. S’ha de ser una gran professional per a fer-ho com toca.

Vostè és una de les que defensa l’especialització de les infermeres, però a Catalunya només el 8% ho estan. Què aporta a la professió?

Afegeix un què a les infermeres que, com he dit, treballen en condicions molt complexes. Els metges s’especialitzen, per què les infermeres no? Quan una persona té càncer se li ha de donar unes cures, un tractament i una atenció diferent. No pot ser que una infermera atengui desenes de persones amb malalties diferents i necessitats específiques. Necessitem dedicar temps de qualitat als pacients i, per això, cal que hi hagi certes nocions sobre un tipus de patologia que es donin per sabudes i que la professional. No té sentit que la professional s’hagi de preparar per a tractar un malalt amb càncer i després passar a l’habitació d’un que pateix paràlisi.

Aquests coneixements també són important si entenem que les infermeres sovint supleixen algunes funcions dels metges, que estan mancats de temps. Hem de treballar i formar-nos per donar qualitat de vida als pacients .

La medecina és un dels camps en els que es donen més mobilitat de professionals. Catalunya és un territori del que marxen metges i infermeres i Anglaterra és un país receptor. Com veu aquesta situació?

La majoria de professionals no volen marxar per sempre. És una qüestió de buscar una millor formació que la que tenen als seus països, o bé intentar trobar unes millors condicions laborals. En definitiva, han estat expulsats. Necessitem compromisos per a retenir a les persones allà on s’hi sentin còmodes, on se sentin a casa. Hem de ser creatius per a cobrir les seves necessitats i canviar el mercat.

Però, per molt que a Anglaterra rebem molts professionals sanitaris, nosaltres també marxem. Estats Units i Austàlia són territoris molt atractius, ho he de reconèixer. Però també és veritat que sovint hi ha massa mobilitat, dels que marxen i els que tornen. Hem de treballar per a que les persones se sentin còmodes per treballar i formar-se als seus països d’origen, però si tot i així volen marxar, hauriem de treballar per a que s’hi puguin quedar.

Per això, hem d’incentivar formacions per a que els que vulguin continuar la seva vida professional on han migrat, puguin fer-ho amb totes les garanties i que sigui una tria lliure. També els hem de formar, però, a la tornada per a que puguin aplicar bé el que han après als altres països.

Parlava de pressionar les institucions. Una de les maneres més clàssiques de pressió en el món laboral són les vagues. Però en el món de la sanitat no són freqüents. A Catalunya se n’havia de fer una la setmana passada però finalment es va arribar a un pacte. Com valora les vagues en l’àmbit sanitari?

Hem de mantenir alerta els polítics sempre i una vaga és un mecanisme molt vàlid. El problema, en el cas de la sanitat, és que deixar de treballar és deixar d’atendre persones que pateixen. Una aturada, si no es garanteixen bé els serveis mínims -que en medecina no responen a xifres sinó a necessitats de persones- pot significar posar en perill els pacients.

Però sempre que es pugui assegurar la plena atenció dels pacients s’han de fer aturades perquè la Salut és una cosa necessària i per a ser excercida amb garanties els professionals han de ser-hi agust.

28/02/2019
Educar des del menjador: quan el menú forma part del pla d’estudis

Cada matí, tres petits baixen a la cuina de l’escola infantil La Jara, en el barri madrileny d’Usera. Allí pregunten als cuiners quin és el menú del dia i, aula per aula, li ho comuniquen als seus companys, de 0 a 6 anys, mentre compten i anoten en un foli quants nens han assistit a classe aquest dia. Després, tornen a baixar a la cuina, per a informar els cuiners i que aquests calculin la quantitat de menjar que han de preparar aquesta jornada. Així, «aprenen lectoescriptura d’una manera molt funcional i molt pràctica», explica la directora del centre, Elena Puch. Aquest és el primer exemple en el qual les educadores utilitzen el menjar com a eina d’aprenentatge. «És un moment educatiu més», assenyala.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que «la promoció de les dietes saludables i l’activitat física a l’escola és fonamental en la lluita contra l’epidèmia d’obesitat infantil». Segons l’informe Aladino 2015, la taxa de sobrepès i obesitat infantil se situa en el 41%. La Jara és una de les escoles que s’engloba en el projecte Alimentar el canvi, de la cooperativa Garúa, que aposta per una alimentació ecològica o de proximitat en la qual els pares també són partícips de les decisions que es prenen respecte a l’alimentació dels seus fills. «Ho vam conèixer per l’associació de famílies, que ens va animar a presentar-nos», explica Puch.

Amb l’alimentació saludable van arribar també una altra sèrie de rutines educatives. Els més petits es posen el pitet i col·loquen la cullera al costat del plat; els majors (de 3 a 6 anys) treballen les matemàtiques repetint la seqüència cullera-plat-forquilla-got en posar la taula; amb cinc anys, tots els dies, hi ha responsables que ajuden les educadores i serveixen als seus companys. «Van sent conscients del que ells volen menjar i del que s’han de servir, posen la taula, socialitzen amb els seus amics, mengen tranquils, saben que no poden tirar el menjar…», enumera Azucena de Juan, la secretària de l’escola, on «mai» es força a menjar.

Hàbits contra la desigualtat

«Tenen les seves funcions i les seves responsabilitats. A més, hi ha un percentatge molt alt de menjar ecològic. És important no només perquè mengen sa, sinó perquè impulsem un canvi en el paradigma, que els arriba a ells educativament», explica Ana Paniagua, una mare del centre. «Quan iniciem el projecte, vam fer una sèrie d’activitats de sensibilització amb les famílies. Va ser una sorpresa que aquelles més interessades no eren les que a priori podrien estar-ho, sinó aquelles amb nivells socioeconòmics més baixos, a les quals els importa l’alimentació dels seus fills i filles», assenyala Luis González, pare i membre de la comissió de menjador. «Hi ha famílies del barri, molt pobres i amb molt pocs recursos, la prioritat principal dels quals és sobreviure. Tenim claríssim que l’únic menjar saludable del dia és la que tenen aquí», afegeix Puch.

L’alimentació a l’escola ajuda també a atallar les desigualtats. En aquesta no hi ha diferència entre el berenar que els petits prenen en l’esbarjo. Sempre és fruita de temporada, que dóna el centre. De fet, pels passadissos es veuen safates amb plàtans i mandarines. «Al principi costava, però ara mengen moltíssima fruita», indica l’educadora Almudena Abellán. «Si veus els berenars dels nens d’aquesta escola, hi ha més fruita», confirma Paniagua. «Quan portes molts anys a l’escola acabes tenint contacte amb famílies que han anat canviant els seus hàbits alimentaris com a conseqüència del procés que es viu en el col·legi», apunta González.

Aquesta és una de les poques escoles de la Comunitat de Madrid que té gestió directa del menjador. És a dir, és la pròpia escola qui elabora els menús, que han de tenir el vistiplau de la Comunitat, i gestiona el seu pressupost. Com aconsegueixen elaborar un menú compost per productes ecològics (excepte la carn, el peix i els lactis, que són inassumibles econòmicament)? «El menjar ecològic és més car però preferim… preferim no pensar-ho molt!», riu Puch. «Anem treient una altra sèrie de despeses. Per exemple, caldria pintar, però no tenim diners. Un any fem una cosa, un altre any, una altra, però que els nostres nens mengin bé», explica.

En el cas dels col·legis públics de la Comunitat (fins a 12 anys), la normativa obliga al fet que el servei de menjador sigui gestionat per una empresa externa segons criteris econòmics, la qual cosa dificulta aquest tipus de projectes, així com que els pares tinguin capacitat de decisió sobre l’alimentació dels seus fills.

Diferències entre comunitats

«Som consumidors captius», denúncia Isabel Fernández, portaveu de la plataforma Ecomedores Madrid, que persegueix que prevalguin criteris de qualitat i sostenibilitat en la compra pública d’aliments. «A les famílies els preocupa la salut, però la salut ara també és mediambiental», recalca. En tot cas, les adjudicacions depenen de les comunitats autònomes. Per exemple, al País Basc, els pares i mares podran gestionar els menjadors escolars a partir del pròxim curs. Alguna cosa que ja ocorre a Galícia, on conviuen diferents models de gestió o a Catalunya, on es permet més flexibilitat als centres.

En el col·legi concertat Ciutat educativa Hipatia, en Rivas Vaciamadrid, l’aposta per un menjar més ecològic i de proximitat va partir del propi centre. «Costa que els nens acostumin el paladar a aquests productes i, també, acostumar a les famílies, que ens han d’anar acompanyant», explica el responsable del menjador, Carlos Carricoba. Per això, es van fent petits passos, encara que «ara tot el que se serveix és ecològic i el que no pot ser, per qüestió de pressupost (carns, peixos i lactis), és de proximitat», explica. El producte que arriba des de més lluny és el plàtan, de Canàries.

També en aquest centre utilitzen el menjador per a conscienciar a l’alumnat. «Les nenes i nens de 5è i 6è se serveixen sols, solament el que ells menjaran. D’aquesta manera, en la safata no queda cap residu», indica Carricoba. L’objectiu és estendre aquesta mesura a 3r i 4t, per al que hauran d’»anar progressivament, perquè tenim 2 hores per a 1.100 nens». A més, a les aules es realitzen activitats relacionades amb el menjar, «per a saber la petjada ecològica que deixem si portem productes de fora» i pel centre hi ha cartells amb missatges sobre el que contamina consumir determinats productes.

Sessions de sensibilització

El director d’infantil i primària d’Hipatia, Carlos Méndez, explica que «el projecte té una part educativa de treball a les aules». Aquesta part consta de sessions de sensibilització respecte al producte ecològic, i aborda diferents temàtiques: «aliments de proximitat, quants recursos fan falta per a tenir la carn per al consum humà o quina cistella de la compra fan en altres països, per a entendre les diferències socioeconòmiques». Això acompanyat d’un impuls per la dinamització dels patis. «Es forma als monitors de menjador perquè treballin amb l’alumnat i que el temps de pati no sigui un temps lliure, sinó que sigui lliure per a qui vulgui i que qui vulgui pugui fer ús de racons de joc o de la mediateca», desenvolupa Méndez.

A més, han creat el grup ‘alumne ajudant’, a través del qual els majors s’encarreguen que «no hi hagi nens sols i d’incorporar i integrar als més petits amb els majors», indica. Precisament, per la quantitat de nens i l’absència de professors, els menjadors escolars poden convertir-se en un focus de conductes més dominants entre iguals, que s’agreugen en els casos d’assetjament escolar. «Els menjadors han de ser espais on la gent se senti a gust per a menjar i per a estar», defensa Alberto Brasero, del projecte Alimentar el Canvi, que denuncia també el nivell d’estrès al qual està sotmès el personal, que ha de suportar volums de soroll per damunt fins i tot dels 90 decibels.

«Això és un horror per als nens», defensa la directora de la Jara. Allí, els petits mengen en les seves respectives classes, amb la resta de companys (un màxim de 22 per classe) i les seves dues educadores. «Tal com ens ho plantegem, el procés cal acaronar-lo», indica Puch. Per això, quan els seus alumnes arriben al col·legi «s’espanten, perquè solen passar a instal·lacions enormes, amb persones que no són les seves tutores i estan perduts totalment. No hi ha ningú que els doni suport o els doni una mà», conclou.

Aquest és un article original de eldiario.es

24/02/2019
El temps, l’atenció especialitzada i l’actitud posterior: claus per superar un ictus

La Josepa Forn va estudiar psicologia i pedagogia i treballava en el món de l’educació especial. D’un dia per l’altre va patir un ictus i la seva vida va canviar dràsticament. Explica que va passar per diferents estats per acostumar-se a la seva nova realitat però que si ha tirat endavant ha estat gràcies als professionals i a tots aquells que han estat al seu costat però també, i sobretot, a l’actitud.

«Jo no podia moure el costat esquerre, però avui puc jugar amb els meus néts i ser feliç. És molt important l’actitud. Vaig passar per una depressió molt forta perquè passar de poder-ho fer tot, ser una persona molt activa, ser autònoma, treballar, i més si, com a mi, la teva professió t’agrada, a no poder fer res i haver de prejubilar-te és molt dur». Forn, ha explicat la seva experiència durant l’acte ‘L’Ictus: l’estat de la qüestió. El mèdic i el pacient’ que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès i va ser el primer dels tres debats que es realitzaran dins el cicle ‘Sanitat: l’estat de la qüestió’. Un cicle on es parlarà amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya: Ictus, cardiopaties i càncer.

En aquesta primera ponència Josepa Forn, pacient d’èxit, ha volgut deixar clar que malalties com l’Ictus es pot tirar endavant. De fet, en patir l’ictus, i retornant a la idea de l’actitud que compartia, recorda que si bé al principi la dutxaven en una llitera, després va demanar que la dutxessin dreta i en uns dies ja va demanar un caminador. Així, més enllà d’una rehabilitació necessària, cal mostrar-se predisposat i, segons Forn, feliç. Aquesta és la idea que ha volgut transmetre amb el seu llibre «Donant un xic de felicitat», que va escriure després de realitzar un curs d’escriptura i un altre de teologia.

A part de l’actitud posterior calen dos elements indispensables per actuar davant un ictus: el temps i l’atenció especialitzada. Per parlar sobre això, l’acte va comptar amb la presència del doctor José Álvarez Sabin, cap del servei de neurologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Álvarez, a més de ser el doctor de Josepa Forn, també ha format part de múltiples grups de treball i comitès i ha coordinat el grup de treball ‘Malalts amb ictus’ i diversos protocols i guies de pràctica clínica.

Des d’aquest coneixement, Álvarez ha explicat en què consisteix un ictus i els tipus que hi ha. Dades que ha volgut ressaltar de l’estat actual de l’ictus, situen aquesta malaltia com la segona causa de mort i la primera en dones. A més, és la primera causa de discapacitat, la segona de demència – sent un factor de risc d’Alzheimer-, la primera causa d’epilèpsia i una important causa de depressió. Per altra banda, per l’entorn immediat, el 80% de les persones que han patit un ictus necessiten un cuidador. Un 35% de les persones que assumeixen aquest rol són persones en actiu. D’aquestes, 3 de cada 10 han de deixar de treballar. L’impacte d’un ictus té doncs també un impacte social important.

Álvarez ha explicat també durant la seva ponència que, donat que l’esperança de vida s’ha doblat en l’últim segle, l’ictus cada cop serà més freqüent. De fet, una de cada cinc persones majors de 45 anys patiran un ictus al llarg de la seva vida. L’ictus augmentarà en un 34%, les seqüeles un 25% i la mort un 45%, ja que hi haurà més volum de població en edat de patir-ne.

Davant d’això, Álvarez no ha parat de repetir una paraula al llarg de tota la seva ponència: temps. I és que per cada minut que el cervell està mal irrigat es perden dos milions de neurones. Ser-hi a temps és doncs fonamental, ja que a més fins a les 24 hores hi ha una operació clau que acostuma a ser d’èxit. Aquesta consisteix a introduir un catèter que creua el coàgul que ha obturat l’arteria que està impedint que la sang circuli bé pel cervell. Es desplega aleshores una malla i, aquesta, després, en ser estirat el catèter, arrossega el coàgul i desobtura el pas.

L’Ictus: 21 segles d’història

El doctor Álvarez també ha volgut la seva ponència per explicar què és, com actua, com es prevé i com es tracta l’ictus per explicar els seus orígens. Situa els primers coneixements sobre l’ictus en l’època d’Hipòcrates, 500 anys abans de Crist. Aleshores l’anomenaven apoplexia i volia dir colpejat violentament. Aleshores es creia el cervell com un òrgan desproveït de sang i es van trigar més de 21 segles en trencar amb això.

L’any 1628, Harvey va descriure la circulació de la sang però no és fins 30 anys després que Wepfer descriu la circulació cerebral. El 1761, Morgagni va distingir dos tipus d’apoplexia i, 100 anys després, l’any 1856, Virchow diferencia la trombosi de l’embòlia. És finalment a l’any 1968 quan es parla per primera vegada d’ictus però fins l’any 1977 no es considera com tractable.

18/01/2019
La grip a poc a poc ja ha superat la barrera epidèmica a Catalunya

Des del Departament de Salut han anunciat que el continu ascens que la grip venia experimentant en les darreres setmanes a Catalunya ha fet superar ja per primera vegada el nivell d’epidèmia. Així, durant la setmana passada, ha augmentat la taxa d’incidència de síndromes gripals registrada per la xarxa sentinella: se situa ja als 119,59 casos per 100.000 habitants, per sobre del llindar epidèmic d’aquesta temporada, establert en 110,7 casos.

Segons el model predictiu elaborat amb dades corresponents a la segona setmana d’aquest any, l’activitat gripal durant les setmanes 3 i 4 presentarà un nivell epidèmic baix-moderat, però creixerà cap a un nivell moderat amb pics de nivell elevat en algunes regions de la demarcació de Lleida i Tarragona.

Pel que han explicat des de Salut, segons les dades analitzades en el marc del programa PIDIRAC, durant la segona setmana de l’any la taxa d’incidència de síndrome gripal ha estat més alta en els menors de 5 anys (367,65 casos per 100.000 habitants). La resta de grups d’edat també mostren un increment respecte de la setmana anterior, excepte en el grup de 5-14 anys que es manté estable. Pel que fa als ingressos hospitalaris greus pel virus de la grip, del 7 al 13 de gener s’han registrat 18 ingressos en els hospitals de la xarxa sentinella, i des de l’inici de la temporada (a principis d’octubre) un total de 129. El 72,7% d’aquests casos no estaven vacunats.

Pel que fa a l’activitat als centres sanitaris, durant la setmana del 7 al 13 de gener del 2019, s’ha atès un total de 69.651 urgències, de les quals 8.107 han requerit ingrés hospitalari (11,64% del total). Respecte la setmana anterior, les urgències ateses als hospitals han disminuït un 1,20% i els ingressos hospitalaris han augmentat un 0,04%. En comparació amb la mateixa setmana de l’any 2018, l’activitat urgent ha augmentat un 1,97% i el nombre d’ingressos ha disminuït un 0,81%.

Del total de les urgències ateses als hospitals, el 80,84% són pacients adults (56.309), mentre que la resta correspon a població pediàtrica (13.322). En relació amb la setmana anterior ha augmentat un 0,42% la proporció de pacients pediàtrics.

Durant aquesta setmana els hospitals han atès un total de 26.617 visites de nivell de prioritat I, II i III, és a dir, de major gravetat, que representen un 38,21% del total de les urgències, un 0,03% menys que la setmana anterior.

Pel que fa als equips d’atenció primària, durant la setmana del 7 al 13 de gener, s’han atès un total de 873.215 visites, un 74,41% més que la setmana anterior. Aquest increment s’explica, en part, pel fet que aquella setmana aquests centres van romandre tancats per Cap d’Any. Del total de visites realitzades aquesta setmana, 840.593 s’han fet als centres d’atenció primària i 32.622 al domicili del pacient.

Per grups d’edat, el 10,08% de les visites han estat d’infants de fins a 15 anys; el 50,27% d’adults d’entre 15 i 65 anys i el 39,65% restant de persones majors de 65 anys. En comparació amb la mateixa setmana de l’any anterior, els equips d’atenció primària han fet un 4.40% més de visites.

Pel que fa als centres d’urgències d’atenció primària (CUAP) durant la setmana del 7 al 13 de gener han atès un total de 22.142 visites, un 7,81% menys que la setmana anterior.

Finalment, el 061 Catsalut Respon ha atès 35.749 casos aquesta setmana, dels quals 2.451 han requerit l’atenció d’un metge a domicili. En relació amb la setmana anterior suposa una disminució dels casos d’un 0,57% i una disminució de les visites domiciliàries del 13,15%.

18/01/2019
Incrementen els trasplantaments d’òrgans però també la negativa de donació entre les famílies

El 2018 s’han dut a terme un total de 1.149 de trasplantaments d’òrgans, un 3,9% més que el 2017. Aquestes dades suposen un creixement en les intervencions per cinquè any consecutiu a Catalunya, segons dades recopilades per l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT). Tot i aquests resultats, les negatives a la donació per part de les famílies, que rebutgen la donació dels òrgans i teixits del seu familiar, s’ha incrementat significativament, trencant una tendència positiva dels darrers anys.

Amb la xifra dels 1.149 trasplantaments, també han explicat que els 151,2 trasplantaments per milió de població (pmp) representa una de les taxes de trasplantament més elevades del món. Per tipus, el 2018 van augmentar els hepàtics (un 13,8%), els cardíacs (un 18,3%), els pulmonars (un 16,9%) i el pancreàtics (un 23,5%). Els renals van reduir-se lleugerament (-1,2%), degut en part al descens de la donació de viu.

Per centres, els programes de trasplantament de l’Hospital de la Vall d’Hebron han liderat, amb 319 intervencions, el rànquing de centres amb més trasplantaments realitzats, seguit per l’Hospital de Bellvitge (254) i l’Hospital Clínic (250).

Pel que fa a les llistes d’espera per trasplantament, 1.059 persones estan a l’espera de rebre un trasplantament de ronyó, 77 de fetge, 27 de cor, 30 de pulmó i 28 de pàncrees.

Les negatives familiars trenquen la tendència positiva dels anys anteriors

Les negatives a la donació, és a dir, el nombre de famílies que rebutgen la donació dels òrgans i teixits del seu familiar, s’ha incrementat significativament aquest 2018, trencant una tendència positiva dels darrers anys. El 2018, el percentatge de negatives familiars, entre el total d’entrevistes familiars realitzades, s’ha situat en el 18,7% o, el que és el mateix, quasi 2 de cada 10 famílies de potencials donants, no han donat el consentiment a la donació dels òrgans del seu familiar.

Les causes principals d’aquestes negatives han estat la negativa de la família sense especificar cap raó concreta (46%), la negativa prèvia del donant (34%) i altres motius (11%). A més, el 3% de les famílies encara al·leguen dubtes amb la mort encefàlica o la integritat corporal i un 2% problemes amb el personal sanitari. Un 4% addueixen motius religiosos com causa de negativa.

Tot i aquestes negatives, també han valorat que la donació cadàver s’estabilitza i la de viu segueix a la baixa. És a dir, tot i l’augment considerable de les negatives familiars i de no haver-se superat la xifra rècord de 333 donants de l’any 2017, el nombre de donants cadàver vàlids obtinguts l’any 2018 s’ha situat a prop, 328, (-1,5%), en el que suposa el segon millor resultat de la història. L’any 2018, la taxa de donació a Catalunya ha estat de 43,3 donants per milió d’habitants, un punt inferior a la de l’any 2017.

Per tipus de donant, els de mort encefàlica (cerebral) disminueixen lleugerament (-3,7%) mentre que els d’asistòlia (cardíaca) segueix augmentant (2,6%), gràcies als donant de mort en asistòlia controlada (malalts terminals ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca).

Els donants vius segueixen, un any més, la seva tendència a la baixa: 128, 10 menys (-7,3%) que el 2017, degut als bons resultats de la donació cadàver. L’any 2018, 122 donants van donar un ronyó a una altra persona i 6 una porció del seu fetge. La donació d’aquests òrgans és realitza, majoritàriament, entre mares/pares a filles/fills, entre germanes/germans o entre membres de la parella.

L’Hospital de Vall d’Hebron, amb 57 donants cadàver vàlids i 24 donants vius ha estat el centre amb més donants. L’han seguit de prop l’Hospital de Bellvitge, amb 57 i 22, i l’Hospital Clínic amb 36 i 36 respectivament.

Pel que fa a trasplantaments pediàtrics, l’any 2018 els dos centres autoritzats per trasplantament pediàtric a Catalunya -l’Hospital Infantil de Vall d’Hebron i l’Hospital Sant Joan de Déu- han realitzat 53 trasplantaments (25 de ronyó, 15 de fetge, 8 de cor i 5 de pulmó). Globalment, aquests xifres representen que gairebé 1 de cada 3 menors de l’Estat espanyol ha estat trasplantat en un dels dos centres pediàtrics de Catalunya. La procedència dels òrgans ve de 28 donants de cadàver: 10 d’ells catalans, 16 d’altres comunitats autònomes i 2 d’un altre país europeu; i de 12 donants vius de ronyó i fetge.

Es constata menys donació de teixits i cèl·lules

Per les dades que s’han facilitat durant la presentació, aproximadament, 12.000 pacients s’han beneficiat dels teixits distribuïts pel Banc de Sang i Teixits (BST) de Catalunya, obtinguts prèviament gràcies a la donació. El BST va gestionar l’any passat 1.501 donants de Catalunya (-3,6% respecte el 2017), dels quals es van obtenir 2.305 teixits (-5,2%). En total, es van donar 1.483 còrnies, 184 vàlvules cardíaques, 118 vasos sanguinis, i van haver 368 donants de teixit múscul-esquelètic i 152 de pell. Recorden a més que, si s’estima que un donant ideal d’òrgans pot salvar fins a 8 vides, amb un de teixits es pot millorar la vida de més de 100 persones.

Pel que fa a la donació de medul·la òssia, tot i reduir-se el nombre de potencials donants respecte el 2017, l’any 2018 s’han incorporat 3.923 nous donants al Registre de Donants de Medul·la Òssia (REDMO). Així, a Catalunya hi havia, a 31 de desembre de 2018, 51.354 persones inscrites. A més, els donants efectius (persones que finalment han donat medul·la òssia o sang perifèrica destinada a un trasplantament) han augmentat durant l’any 2018 un 72% en relació a l’any passat (43 vs. 25). Per altra banda, el banc de cordó del BST ha distribuït 72 unitats destinades a trasplantament.

Tant l’OCATT com el Departament de Salut volen destacar com a fonamental la donació d’òrgans per a què els trasplantaments siguin possibles i ho cataloguen d’un gest solidari fonamental. En aquest sentit, han volgut posar de manifest la importància de la generositat i la solidaritat de les famílies de les persones donants, que «amb el seu gest fan un regal de vida i esperança». Igualment, fan un reconeixement explícit als professionals i als hospitals catalans que, una vegada més, han contribuït de manera decisiva en l’assoliment dels excel·lents resultats de trasplantament a Catalunya.

14/01/2019
«Estar 34 anys en un mateix CAP és excepcional però per un pediatre és molt satisfactori treballar amb gent humil i amb dificultats»

Cadascú tria la seva professió i la seva feina per aptituds, habilitats, gustos o necessitats. Que el treball triat et retorni satisfacció potser no és un dels requisits principals a l’hora d’escollir a què dedicaràs els principals anys de la teva vida. Tot i això, que quan et jubilis el teu entorn t’ho agraeixi i que acabis per descriure 34 anys de la teva vida com una satisfacció és tot un privilegi.

Aquest és el cas de Josep Maria Casanovas Gordó, metge pediatre que just s’ha jubilat ara després de treballar durant 34 anys i mig al Centre d’Atenció Primària Roquetes Canteres. L’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes li ha entregat una placa de reconeixement en nom de tot el barri per la seva tasca desenvolupada amb els nens i nenes de la comunitat.

Parlem amb ell sobre les bondats i les traves de treballar com a pediatre a l’Atenció Primària, sobre quins canvis ha viscut i sobre per què les virtuts de treballar en un barri que ell mateix descriu com «un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis».

A les noves generacions després d’aquests dies de vaga? Els hi diu que «la pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica» i afegeix a més que ara falten molts pediatres, ja que està havent-hi moltes jubilacions: «hi haurà feina per tots».

Com t’endinses en el món de l’Atenció Primària quan tan sols ni existia com a tal?

Acabo la carrera l’any 1977 a l’Hospital Clínic. Volia fer pediatria i me’n vaig a Vall d’Hebron, amb la Universitat Autònoma. Aleshores em recomanen que és el millor lloc per poder fer l’especialitat a l’escola professional, una cosa que ara ja no existeix. Mentrestant em presento a l’examen MIR. Del 78 al 82 faig l’especialitat però en aquella època podies simultaniejar l’escola professional amb el MIR i fer pediatria per les dues vies.

En acabar el MIR, les places dels ambulatoris eren feines que ocupaven dues hores i després feies domicilis i és aleshores quan l’any 83-84 hi ha unes oposicions per obtenir places de pediatria, ja que s’està reformulant l’Atenció Primària. Qui les fem, ens convertim en metge adjunt de pediatria i et destinaven a la Mina de Sant Adrià, a Canteres a Roquetes o a Vila Roja a Girona. La reforma comença, els Centres d’Atenció Primària s’obren de 8 a 20 hores i nosaltres treballem 6 o 7 hores al matí o a la tarda. A Canteres formem un equip amb 5 pediatres perquè en aquell moment hi havia uns 5.000 nens. No es va preveure que la natalitat baixaria i després d’arribar al màxim amb el naixement de 115.000 nens, 10 anys després, l’any 1995 ens vam quedar amb la meitat de pacients.

Què et trobes en entrar al centre Canteres i com ho encares?

Quan entro a Roquetes tenia 30 anys, molta il·lusió, un equip molt maco que teníem una feina nova, un projecte nou, amb tota la llibertat del món per fer el que volíem, ja que ni ells mateixos tenien clar que havíem de fer. Ja érem aleshores metges de l’Institut Català de la Salut perquè les competències ja estaven traspassades. Des del 1984 fins al 2000 estem al CAP Canteres i allí donàvem tota la vessant assistencial però també podem fer recerca, cosa que ara és cada cop més habitual però aleshores era molt innovador, podem fer docència perquè la UAB crea unes places de professors associats que fem amb els alumnes de sisè de medicina. Aquests comencen a passar un parell de mesos pel CAP i roten per medecina de família i per pediatria per veure el dia a dia d’un ambulatori. Això l’estudiant de medicina que té al cap només a l’hospital no ho coneix i és molt interessant. A més, ens omple d’orgull veure que alumnes que han passat per allà després s’han fet pediatre d’Atenció Primària. També vam publicar algun treball, ja que aleshores hi havia poca literatura sobre el canvi de model: ningú havia explicat què passava amb el canvi a l’Atenció Primària. A part de docència i assistència hem publicat i hem fet recerca doncs. Un exemple el trobem al voltant de la vacunació infantil. Fins principis dels 90 hi havia un calendari vacunal determinat i a partir d’aleshores hi ha una explosió de noves vacunes i nosaltres des d’un centre i des d’un barri tan petit vam poder participar en fer assajos clínics i per tant en la recerca. Complim així les tres potes que fonamentals del metge: l’assistència, la docència i la recerca.

Canvieu aleshores de centre.

El CAP Canteres, l’edifici era molt antic, una planta baixa amb només una entrada i una sortida. Era molt gran però poc adequat i arribem així a una segona etapa, a partir de l’any 2000, on ens mudem a un nou centre molt més adient, molt més modern, com els que coneixem ara. El barri té entre 18.000 i 20.000 habitants i és com un poble i el nou CAP el situen al centre del poble.

Allà comença una nova etapa que introdueix la informatització del centre per exemple. Deixem d’utilitzar la història clínica, una novetat dels anys 80 que aleshores es guardaven en sobres i en calaixos, i passem a poc a poc a informatitzar-ho tot. Un altre aspecte que ens trobem és que als anys 2000 arriben molts immigrants de tot arreu a tota Barcelona però encara més a la zona on ens trobem. Vénen d’Àsia, d’Àfrica, de l’est d’Europa de Sud Amèrica… i això ens dóna un coneixement al qual no estàvem acostumats. Veiem altres tipus de patologies i per nosaltres aquesta època és molt interessant. Fins al 2008 arriba molta gent a Roquetes. Roquetes és un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis. Anem tirant durant aquests anys i molta gent també torna als seus països d’origen.

A part dels components de l’equip que érem metges de família, pediatres i infermeres, s’afegeix odontologia, psiquiatria, ginecologia i llevadores pel control de les embarassades… El CAP s’amplia moltíssim. Comença així també a donar-se molta més formació continuada. Tenim la sort de trobar-nos molt a prop de Vall d’Hebron i el contacte és molt fluid. Gràcies a poder fer doncs, com he dit abans, assistència, docència i recerca, hem participat de molts projectes. Ara, per exemple, Roquetes participa en un estudi per determinar in situ si aquell pacient amb un quadre febril té una grip. Això ens permet donar un diagnòstic fiable als pares i això comporta que aquests pacients rebran menys tractaments antibiòtics i també faran menys visites. Molta gent al tercer dia de febre es posa nerviosa i va a l’hospital però donar el diagnòstic tancat els pares saben que el nen seguirà tenint febre però perquè té una grip que li han pogut determinar. Hem avançat moltíssim.

Roquetes és un dels barris amb les rendes més baixes. Creus que per tenir la necessitat de la sanitat pública reconeixen més la part més humana i al metge i el pediatre de família? Ve d’aquí el reconeixement de l’Associació de Veïns i Veïnes?

A mi em va il·lusionar molt perquè no m’ho esperava. Però un pediatre que està 34 anys i mig en un mateix lloc és excepcional i això deu haver estat el que ha fet que l’Associació de Veïns m’ho hagi volgut agrair. En un poble potser sí però dins la ciutat de Barcelona no és habitual que un metge aguanti tants anys en un mateix lloc. A més, el 2008 es jubilen dos pediatres i em quedo jo un parell de mesos. De passar de cinc pediatres, en un moment determinat em quedo sol fins que arriba un altre pediatre. Durant alguns anys hem patit moments molt difícils. Jo com a pediatre em sentia molt còmode amb la població. És molt satisfactori per un pediatre poder treballar amb gent humil, gent amb dificultats. Hagués pogut marxar a altres zones, podria haver accedit a una altra plaça però vaig preferir quedar-m’hi.

Moltes vegades ens diuen que només veiem problemes banals però això no és cert: per les portes de l’Atenció Primària pot passar qualsevol tipus de patologia. Podem estar més o menys preparat però veiem de tot i per això la importància de la formació continuada. Sempre podem derivar-los a l’hospital però inicialment han passat per les nostres mans i nosaltres només amb el fonendo, la llitera i els coneixements de cadascú l’haurem intentat diagnosticar.

Una de les reivindicacions de l’Atenció Primària és reconèixer aquesta porta d’entrada.

A Barcelona és molt fàcil recorre als hospitals i sent de tercer nivell és normal que certes les trobin banals però s’ha de veure que la base som els metges de l’Atenció Primària. El 90% dels pacients passen per nosaltres.

A nivell comunitari i en prevenció en salut, com ho treballàveu?

Sempre a Roquetes se n’ha fet molta. Quan vaig començar hi havia un programa dirigit a aquelles mares recents per acompanyar-les que es deia ‘Ja tenim un fill’. Ara això ja s’ha instaurat arreu però abans no era comú i a Roquetes ja anàvem a les escoles bressol del barri per resoldre dubtes als pares. Eren interessants les trobades on cadascú exposava les seves dificultats tant a escoles bressol com escoles de primària.

Es parla que cada cop els nens estan més hiperdiagnosticats.

La generació actual de pares tot i estar més ben preparats, més educats i més ben informats, també tenen més por i costa que apliquin sentit comú. També que els pares que treballen, si tenen el nen malalt, això els hi suposa un problema. A Roquetes els avis han sigut un mur de contenció molt important, ja que són ells els qui cuidaven els nens quan no podien anar a l’escola. I és cert que els pares a vegades es saturen però també és culpa de l’estrès que els hi suposa la vida actual que fa que vulguin sempre que els nens estiguin bé i sans.

Que hi hagi hiperdiagnòstic està relacionat amb altres factors com ara els mediambientals. Ara veiem moltes infeccions respiratòries, després ve l’època de la grip i això cada any i tota la vida ha estat igual. Es diagnostiquen més perquè es coneix més i aleshores també preocupa més.

La població està envellint i s’està cronificant, en els nens també ha canviat el marc?

A pediatria utilitzem molts pocs fàrmacs. A més, incorporant el diagnòstic ràpid, amb el que pots detectar si tens una grip, una bronquiolitis o si té un virus o no, podem estalviar antibiòtics. Hem guanyat moltíssim amb aquestes proves de detecció ràpida: si pots afinar tant pots dir als pares que tal cosa no requereix cap tractament i que simplement hauran d’esperar que passi amb certes indicacions. Els pediatres actuals utilitzem pocs fàrmacs i hem aconseguit que els pares, tot i que tothom busca solucions i entenen sovint que un fàrmac és una solució, han aprés que hi ha patologies que es curen soles. En els últims 30 anys hem guanyat una barbaritat: han desaparegut els antibiòtics que es posaven mitjançant injecció. Ara només se’ls hi posen vacunes i perquè la majoria són via intramuscular. S’ha fet molt bona feina aquests últims anys però clar els professionals estan molt cansats i vista l’última vaga… Jo he tingut el privilegi de poder viure l’atenció primària des de l’inici amb la reforma i ha estat molt interessant.

Quin missatge deixaries a les noves generacions, a les que han triat l’especialitat i a les que dubten sobre què triar?

La pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica. Falten molts pediatres, ara està havent-hi moltes jubilacions i hi haurà feina per tots. El problema és que l’administració no reconeix l’esforç que fa tota la professionalitat. Això s’ha vist i per això s’ha fet una vaga de quatre dies, però no sé si servirà per massa. Semblava que ara l’administració era més sensible però va a la seva. Al final es va poder tallar la vaga però l’administració és poc sensible als professionals i la sanitat ha tirat gràcies a la bona voluntat de metges i infermeres. L’esforç es reconeix però: que ho faci l’Associació de Veïns fa que vegis que ha valgut la pena però l’Administració no es porta gaire bé i això ho sap tothom. Ho ha reconegut la mateixa població que no ha dit ni mu. La gent t’ho diu: ‘veure que els professionals sanitaris, que no es queixen mai, que han aguantat tot el sistema, que ara fan una vaga, és perquè la situació deu ser caòtica’. Una cosa és tenir suport i l’altra com has de treballar tu per anar tirant el dia a dia. No sempre tens sort de viure en un equip on la gent s’entén bé. L’altre avantatge de la pediatria és el privilegi de poder tenir una professió que gaudeixes, que encara que portis 40 anys treballant-hi, quan la deixes tens un cert dol. Jo això no m’ho imaginava. Fa un mes i mig que no treballo a la medicina pública i encara tens ganes. No desitgem jubilar-nos.

Encara que dins d’una rutina, cada dia viviu coses diferents.

Clar. Coses noves que t’obliguen a formar-te per aquell malalt. És un privilegi. Això l’Administració ho sap i per això se n’aprofita. Sap que normalment tota la gent que treballa dins el món sanitari està contenta i vol fer-ho

Segueixes exercint a les tardes però.

Fa molts anys que tinc una consulta i a les tardes ara encara segueixo treballant una mica amb la població de Catalunya que té una mútua. Qui la té ha anat minvant perquè tenim la sort que la sanitat pública és molt bona, els professionals són molt bons i estan molt ben preparats. La part privada és una comoditat de les famílies però no té massa sentit. Jo fa 37 anys que vaig començar la consulta en acabar la residència i em vaig plantejar deixar-la en algun moment però hagués estat un error perquè al final la medicina que fas tu a casa teva també et dóna molta satisfacció.

I a la inversa? Deixar la pública vas arribar a plantejar-t’ho mai?

No. Hi ha l’aspecte econòmic i la gent relaciona la medicina privada amb els especialistes que guanyen tants diners però en el cas de la pediatria és insignificant això. Tot i que mai hem estat ben pagats mai m’he arribat a plantejar deixar la medicina pública. Primer van ser molts anys d’il·lusió, després va venir una època de més dificultats, sobretot quan em vaig quedar sol, després va retornar la il·lusió amb nous professionals i amb l’equip que conformàvem amb infermeria… Quan treballes amb bon rotllo, que veus que hi ha tan bona relació, que pots aprendre i ensenyar, també la relació amb els estudiants de sisè de medicina… Ells canviaven cada dos mesos i veure el què aprenien i com vivien la relació que existia entre el pediatre i les famílies que seguiràs des dels 0 als 15 anys del seu fill… S’estableix sempre un vincle que ara a mi, per com ho he viscut, m’ha comportat aquest reconeixement. A pesar de les dificultats, fer de pediatre és un privilegi.

20/12/2018