En introduir les paraules «fòrum postpart» en el cercador d’Internet, la pantalla retorna milers de resultats. Són majoritaris els missatges que parlen de depressió o d’ansietat, molt menys freqüent és trobar a dones que acudeixin als fòrums per parlar de les meravelles de les primeres setmanes de la maternitat. És fàcil visualitzar a les milers d’autores d’aquests post, somnolentes i tristes, adolorides i desconcertades, enfront de l’ordinador, buscant una resposta al malestar que senten en les experiències d’altres dones desconegudes que de sobte semblen molt properes. Preguntant-se si el que els passa és normal, enfrontant-se a emocions que no es corresponen a les esperades.
Així estava Elena poc després de ser mare amb 23 anys recentment complerts. En un moment estava embarassada i en despertar de l’anestèsia, després d’una cesària programada, ja no ho estava. «Sempre m’ha deixat una mica de marca, despertar i veure a la meva filla aquí en un llum de calor allunyada de mi». Al principi només aconseguia agafar-la per donar-li el pit. «Al segon dia d’haver nascut la nena vaig començar a sentir-me trista i amb bastanta ansietat, era incapaç de dormir de nit ni de dia, ho vaig atribuir a l’estada de l’hospital, així que en donar-nos l’alta vam anar a casa, però seguia sense alliberar-me d’aquesta sensació, tenia una nena preciosa, sana, meravellosa, tothom em felicitava i celebrava el naixement de la meva filla, menys jo».
Explica Elena que no entenia on estava la felicitat promesa, per què en lloc d’això hi havia penediment, ganes de tornar enrere i recuperar la seva antiga vida. «Em limitava a fingir amb un somriure fals que tot estava ben i a plorar desconsoladament quan estava sola», diu.
Lucía Martínez i María Teresa Villar són, respectivament, la presidenta i vicepresidenta de l’Associació de Matrones de Madrid (AMM). Les matrones, expliquen, són el referent en el sistema de salut de les mares i famílies, a elles arriben molts dels dubtes que sorgeixen durant embaràs i postpart. «És normal que les dones tinguin sentiments contradictoris en aquesta època, labilitat emocional, o dubtes sobre la seva capacitat per cuidar. Aquestes emocions, sens dubte, estan influenciades per l’entorn, els consells que reben, i els rols de gènere».
«En consulta, les matrones fem una valoració de l’estat emocional en el postpart i, si als 10-14 dies després del part, no s’han resolt símptomes com el plor, l’ansietat o l’estat d’ànim baix, avaluem la possibilitat d’una depressió postpart i valorem derivació a altres professionals», comenten les matrones. «El Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat va elaborar el 2014 una Guia de Pràctica Clínica d’atenció en l’embaràs i puerperi, amb recomanacions basades en evidència científica, entre les quals s’inclou l’estat emocional», expliquen.
La psiquiatra especialitzada en salut mental perinatal Ibone Olza pensa que caldria començar, més enllà de protocols, per «escoltar a les dones, preguntant-los com se senten i quina ajuda necessiten. Els obstetres, per exemple, gairebé redueixen tota la seva atenció a l’evolució física de l’embaràs i de vegades fiquen una por infundada a l’embarassada, la qual cosa es coneix com a ‘efecte nocebo’. El paper de les matrones és clau en tot això, però moltes dones ni tan sols coneixen a la seva».
La psiquiatra dóna algunes claus sobre com saber que ha de demanar-se ajuda: «Si una mare no està bé, si es preocupa a l’excés, si no dorm amb prou feines, si no gaudeix de la maternitat o té por a fer mal al seu bebè, si se sent fracassada com a mare, si hi ha hagut un part traumàtic, o el bebè roman hospitalitzat per prematuritat o altres causes… En totes aquestes situacions seria recomanable buscar ajuda professional. Però l’ideal és que els psicòlegs perinatals siguin part dels equips de l’atenció perinatal, que l’atenció sigui integral».
«El context de criança en les nostres societats occidentals és el resultat de la solitud física, de la falta de referents i del desconeixement real de la maternitat», contextualitza l’antropòloga especialitzada en maternitat María José Garrido. «Un dels problemes en la nostra cultura és que arribem a la maternitat amb unes expectatives bastants irreals i un enorme desconeixement sobre els bebès: en la majoria dels casos, la primera vegada que tenim un bebè en braços, és el nostre», afegeix.
Quan el part és un trauma
«La nena es va quedar morta en el budell», rememora Luna. Fa gairebé tres anys d’allò, quan gairebé 15 dies després de sortir de comptes, i després de diverses anades i vingudes a l’hospital, amb la sensació que alguna cosa no anava bé, l’equip mèdic no va captar el batec de la seva filla. Després d’una cesària d’emergència, Luna va despertar i la seva filla no estava allà, l’havien traslladat en helicòpter a un hospital amb majors recursos. Havia patit taquicàrdia, empassat meconi. Va passar una setmana a l’UVI, els primers dies van ser una batalla de la mare perquè la traslladessin al mateix hospital que la seva filla.
Les setmanes següents tampoc van ser fàcils: «Estava sempre molt preocupada, amb les hormones revolucionades, qualsevol cosa que li passés a la nena em posava molt malament». Amb la convicció que si hagués seguit les instruccions dels doctors que insistien a esperar, la nena no hauria sobreviscut, li va costar diversos mesos superar aquesta por al fet que li succeís alguna cosa. Per a això, va comptar amb el suport de la seva família i amb ajuda psicològica.
Segons explica Ibone Olza, les experiències traumàtiques durant el part estan entre les causes de consulta més comunes. «S’estima que probablement un 20% de les mares recents pateixin algun trastorn mental, i en la meitat això ja estava aquí durant l’embaràs. La prevalença varia segons el tipus de trastorn: l’ansietat i la depressió són freqüents tant en l’embaràs com el postpart, l’estrès posttraumàtic és freqüent després del part, les psicosis puerperals i els trastorns obsessiu compulsius són molt menys freqüents».
Un factor de risc per travessar aquest tipus de problemàtiques, explica Olza, és tenir antecedents psiquiàtrics. Aquest va ser el cas de Marta, mare d’una nena molt desitjada, fruit d’un embaràs aconseguit després de quatre anys de cerca i sis processos de reproducció assistida.
«Jo sempre vaig pensar que el dia que aconseguís que progressés l’embaràs se’m treurien totes les pors. Mentida. Durant tot l’embaràs vaig sentir molta por», recorda Marta. En aquells primers mesos de gestació, va tenir una amenaça d’avortament i la seva vesícula va començar a generar pedres i fang. A la por se li va sumar el dolor. «Al final de l’embaràs vaig anar avisant a la meva família que probablement tindria depressió postpart. Ho veia venir perquè sóc pacient psiquiàtrica des dels 20 anys», relata.
No només eren les complicacions de l’embaràs, també se sentia sola, li faltava suport emocional per part de la seva parella, li sobraven conflictes i diferències amb la família. Ibone Olza destaca dos aspectes de la salut mental perinatal: «D’una banda, el seu enorme impacte. Quan una embarassada o mare recent pateix un trastorn mental i no rep el tractament adequat, no només ho pateix ella, li afecta moltíssim al bebè i segurament també a la parella, i aquest impacte pot durar anys o fins i tot per a tota la vida. D’altra banda, en molts casos a causa de l’estigma que envolta la malaltia mental, sumat a la idealització de la maternitat i el desconeixement social, moltes mares no expressen el seu patiment ni reben un tractament adequat».
El part de Marta va anar bé, però al cap de poc la situació la va desbordar. «Què cony he fet amb la meva vida? Jo no vull això!», es deia, ja a casa, amb aquella bebè que plorava i plorava sense parar. «Li cridava, calla! Per què plores? Em vaig tornar boja, no sabia què estava passant, només volia tornar enrere. Em va costar com un mes i mig fer-me càrrec de la situació».
Terrorífica solitud
«La solitud en el postpart és terrorífica. Les mares necessiten ajuda, companyia, escolta, no sentir-se jutjades, i donar-se molt temps per retrobar-se amb si mateixes i amb els seus cossos… Les famílies poden oferir molta ajuda pràctica, però crec important també que les mares aprenguem a nomenar les nostres necessitats sense jutjar-les, a demanar i a rebre», defensa Olza. Les matrones coincideixen que el rol de la família és fonamental: «El més important és que la dona se senti acompanyada i recolzada» afirmen Martínez i Villar.
«El naixement d’un bebè i la seva arribada a casa és una ‘revolució’ de parella i familiar. Per molt preparat que s’estigui gairebé sempre sorgeixen dubtes i disparitat d’opinions en l’entorn, que propicien l’aparició de moments tibants i difícils. En el cas de la mare, aquesta situació s’agreuja amb el cansament i la falta de somni», afegeixen.
Però no es tracta d’una problemàtica individual ni que es resolgui en el marc de les famílies, coincideixen Olza i Garrido. L’experta en salut mental perinatal recorda que «l’important és reconèixer que en molts casos la causa del trastorn és psicosocial: des de la violència de gènere i la violència obstètrica fins a l’estrès laboral, passant pel perfeccionisme o la solitud. És a dir, la salut mental perinatal és un reflex i un indicador de com tracta cada societat a les mares».
Per la seva banda, l’antropòloga apunta a les pressions socials que han d’enfrontar les mares i que se sumen a aquesta solitud en la criança. «S’espera de les mares que tornin a la seva vida normal el més aviat possible, a sortir amb la seva parella o amics, al gimnàs, a realitzar tot el que feien abans de ser mares, com si res hagués canviat, com si la maternitat no fos important».
Per trobar sortides
Més enllà del suport familiar o l’ajuda professional, moltes mares integren espais virtuals o presencials, formats per altres mares per compartir aquestes vivències. «A la setmana de néixer la nena em vaig incorporar a un grup de lactància, i va ser aquí on va començar el canvi. Vaig començar a acceptar que era normal, que eren les hormones, que no era jo la que sentia aquest rebuig, que volia a la meva filla». Per a Marta, aquest espai va ser fonamental per a la superació de la seva depressió.
Maria José Garrido és autora del llibre ‘Xarxes de Maternitat i Criança’, de recent publicació. L’antropòloga entén aquests espais com «una versió actualitzada dels grups de dones tradicionals al voltant de la criança. Les seves funcions més rellevants destaquen l’assessorament i la resolució de problemes i dubtes, compartir vivències o el suport mutu i la sustentació emocional: són mares que sostenen a altres mares establint xarxes afectives de criança».
Incloure major informació sobre el puerperi en els cursos de preparació al part, la possibilitat de compartir experiències amb altres mares que hagin passat per aquest procés, el suport psicològic com a part de l’atenció de la seguretat social a les noves mares, o la garantia que els pares puguin usar íntegrament els permisos de naixement que els corresponen, són algunes de les idees que proposen les dones que van oferir el seu testimoniatge per a aquest reportatge. Iniciatives que, en la seva opinió, facilitarien el trànsit per aquestes primeres setmanes de solitud i desconcert que, molt freqüentment, segueixen al part.