Per pròpia naturalesa, l’epidemiologia s’ha d’entendre com una ciència propera als problemes reals de la gent real. Tanmateix, és una gran desconeguda per al públic en general que, això sí, des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, ha escoltat multitud d’anàlisis epidemiològiques amb relació a l’evolució de la crisi sanitària. Per això, el catedràtic de Medicina i Salut Pública Miquel Porta acaba de publicar Epidemiología cercana. La salud pública, la carne y el oxidado cuchillo del miedo, un llibre que vol donar al lector les claus de l’epidemiologia i la salut pública.
L’enfocament de l’autor, però, va més enllà, ja que no es limita a explicar de manera amena i constructiva qüestions d’epidemiologia i salut pública de tota actualitat. El que fa Miquel Porta és, a partir d’aquests temes, analitzar altres qüestions de caràcter cultural, ètic i polític, que són crucials en el món actual. Per fer-ho, parteix d’una premissa central: l’epidemiologia, encara que sovint utilitza i produeix informació mèdica i biològica, és molt més que una branca de la medicina, i també és força diferent de les ciències que estudien qüestions biològiques i físiques als laboratoris, ja que l’epidemiologia estudia i actua sobre poblacions i grups de persones que viuen en condicions reals. Té, doncs, un doble component: l’estrictament mèdic i biològic i el component de caràcter sociològic, antropològic i cultural.
A través de 27 capítols, l’autor ens proposa conversar sobre una àmplia diversitat de temes, des de les possibles causes i solucions del càncer o l’obesitat, la carn processada, el cafè i els plaguicides i altres contaminants, al paper de la genètica i el medi ambient en el risc d’emmalaltir. Lliga, per tant, aspectes relacionats amb la globalització, el medi ambient i la salut global, però també aborda altres dimensions com la música, el futbol i altres plaers terrenals i humans, i els somnis, valors i contradiccions de la nostra vida real avui. I així, a través del llibre, entre idees, fets, anàlisis, cites i bromes, es senten diversos vents força tempestuosos: la immisericòrdia del Poder, la immensa força de la Cultura, les ocultes «possibilitats de la Política» (la política real que treballa pel bé comú), i la dignitat de les persones quan s’informen, pensen, organitzen i actuen.
L’obra es publica també en un moment conjuntural en què el públic en general ha descobert o redescobert la ciència de l’epidemiologia de formes ben insòlites, intuïtives i, sovint, problemàtiques, com les que hem viscut els darrers dos anys. Atès aquest context, també s’analitza en el llibre la gestió de la pandèmia de la Covid-19 a Espanya i a la resta del món. En el context espanyol, s’analitza la cooperació entre les comunitats autònomes i entre aquestes i el govern estatal, amb els seus èxits i fracassos.
Miquel Porta és doctor en medicina, investigador a l’Institut Hospital del Mar d’Investigació Mèdica (IMIM) de Barcelona, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat Autònoma de Barcelona i catedràtic adjunt de les universitats de Carolina del Nord i de Nova York. Com a investigador, ha publicat centenars de treballs d’investigació en diverses revistes científiques d’influència internacional, com The Lancet, Nature o Journal of Clinical Oncology.
Un diagnòstic de càncer és un esdeveniment de gran impacte a la vida de les persones. No només en els mateixos pacients, sinó en les persones que els envolten, siguin familiars o amics, que sovint exerceixen un paper de cuidadors informals dels pacients, constituint un pilar fonamental per aquests. Durant l’etapa de la malaltia, es converteixen en part de l’equip d’atenció contra el càncer, deixant de banda les seves necessitats per a concentrar-se en la cura de l’altra persona.
L’any 2020, el nombre de cuidadors a Espanya es va situar en 427.000 persones, encara que, segons l’informe d’Eurocarers, la xifra no oficial supera els 9,5 milions de persones. Una dada que, a Europa, només la superen països com França, Itàlia i el Regne Unit.
Segons indiquen les dades, a Europa el 80% de la cura és proporcionada per cuidadors informals, malgrat que sovint és poc coneguda o valorada la seva contribució en la cura dels pacients. «La seva tasca, sovint, passa desapercebuda. Moltes vegades, són persones que tenen altres responsabilitats a part de ser cuidadors de la persona malalta, potser estan actius laboralment o han d’ocupar-se d’altres membres de la família», explica Ana González, psicooncòloga de la Fundació Kālida, un centre de suport per a persones amb càncer situat al recinte de l’Hospital de la Sant Creu i Sant Pau.
La cura continuada durant mesos o anys provoca un desgast que pot ser devastador per a aquestes persones, ja que canvia per complet la manera de viure. S’estima que al voltant del 40% dels cuidadors té depressió i ansietat, el 53% expressa fatiga moderada o severa i fins al 95% es veu afectat per trastorns del son.
«Normalment, els cuidadors, igual que els pacients, senten neguit o angoixa per com anirà el tractament i una gran incertesa respecte a l’evolució de la malaltia. A més, se’ls hi sumen totes les responsabilitats associades a l’acompanyament de les necessitats mèdiques. Això pot conduir a quadres d’ansietat o depressió», assenyala González.
Aquest fenomen, denominat síndrome del cuidador, es caracteritza per un esgotament físic i mental, que pot perllongar-se tot i que la persona hagi superat la malaltia. El caracteritzen sentiments com l’enuig, la frustració, la desesperança i la tristesa, així com l’esgotament físic o l’alteració del son.
La importància de cuidar dels qui cuiden
La comunitat mèdica posa en rellevància la necessitat d’una atenció ideal per als cuidadors, els quals haurien d’estar recolzats per un equip multidisciplinari que cobreixi les seves necessitats. Tanmateix, aquest és un escenari que no es dona en la majoria dels casos. En aquest sentit, és important dur a terme una sèrie d’accions pel benestar del mateix cuidador, que van des de canviar determinats hàbits del dia a dia, a rebre ajuda psicològica, tant de l’entorn com en l’àmbit professional.
«Els signes depressius i ansiosos es poden veure prolongats si no s’atenen correctament. Per això és molt important que el cuidador disposi d’un espai de descans i d’autocura, que es dediqui temps a ell mateix i a fer activitats que li agradin», remarca González. «Si el cuidador no es cuida, no podrà cuidar a la persona malalta», insisteix.
Segona la psicooncòloga de Kālida, que imparteix el curs «Et cuido, em cuido», destinat a familiars i cuidadors de persones amb càncer, també és molt important, de tant en tant, delegar la cura a altres persones. «A vegades els cuidadors assumeixen moltes coses per la seva pròpia exigència, però no cal fer-ho tot ells i potser hi ha altres persones que també volen ajudar i que els poden permetre alliberar-se una mica», destaca.
«Els cuidadors s’han de donar permís a ells mateixos per poder sentir i expressar-se», afirma Ana González. I sota aquesta premissa neix el curs «Et cuido, em cuido». «Es tracta d’un curs de quatre sessions en el qual dotem als cuidadors de persones amb càncer d’eines per cuidar-se a ells mateixos, des de consells per relaxar-se fins a eines de gestió de les emocions per fer front als moments complicats», explica. Segons la psicooncòloga, compartir la seva experiència amb altres persones els ajuda molt. «Es tracta de sessions grupals, de manera que les persones cuidadores poder compartir les seves emocions i punts de vista i sentir-se acompanyats en tot el procés de la malaltia», conclou.
Gràcies als telèfons mòbils que la majoria utilitzem, i als enginys digitals del mercat, tenim l’oportunitat d’avaluar els establiments i espais que visitem, tan bon punt sortim d’ells. Si es contribueix així o no que els serveis a tot arreu millorin arran dels nostres comentaris, dependrà del cas que se’n faci de la informació sobre l’experiència personal que aportem. Però, d’entrada, demanar-nos que hi pensem ja és un estímul per a la reflexió individual, a preguntar-nos a nosaltres mateixos sobre allò que va bé i el que no tant, i, tal vegada, il·luminar marges de canvi satisfactoris en tot el que vivim o necessitem.
Això, quan l’avaluació té a veure amb la nostra salut i benestar físic i emocional, adquireix un valor encara més notable. Prendre consciència de com estem és el primer pas per poder estar millor. Igualment, sobre el sistema sanitari que ens tracta.
Amb aquesta premissa, la firma alemanya de productes farmacèutics STADA –un dels principals proveïdors de medicaments genèrics d’Espanya- elabora cada any un estudi poblacional de la mateixa salut i sistema sanitari en diferents països d’Europa. Aquest juliol s’han presentat a Berlín els resultats de les entrevistes fetes entre març i abril d’enguany a més de 30.000 europeus de 15 nacionalitats.
L’STADA HealthReport 2022 ha preguntat sobre temes com la satisfacció en l’atenció sanitària pública, les fonts d’informació de salut que més confiança ofereixen, la salut mental, la qualitat del son, l’alimentació i les dietes, o el consum de vitamines i probiòtics. També aquest any s’ha buscat confirmar si la pandèmia de la Covid ha significat realment un punt d’inflexió en certs hàbits, com ara la predisposició a continuar posant-se la mascareta en certs llocs i circumstàncies, rebre atenció sanitària de manera virtual o la percepció dels riscos del canvi climàtic sobre la nostra salut. Un dels principals objectius de l’informe és, segons Peter Goldschmidt, CEO de Stada, «prendre consciència de la mateixa cura de la nostra salut». Les dades obtingudes, a més, i segons Goldschmidt, pretenen ajudar els professionals de la salut, les administracions públiques i grups d’interès en el món sanitari, a millorar-ne la gestió i, amb ella, la salut de la població».
Resultats
La majoria d’enquestats -el 71% de mitjana a Europa-, es mostra satisfet amb el seu sistema de salut pública (75% a Catalunya i 64% a Espanya). La confiança en la medicina convencional continua sent molt gran, amb una mitjana del 86% de respostes positives a Europa, del 93% a Espanya i del 100% a la regió Est de l’Estat, que inclou Catalunya.
Una de les dades que crida més l’atenció és l’hàbit d’anar a la farmàcia que, si a escala global europeu, el resultat és del 56% dels entrevistats que diuen anar-hi un cop al mes, a Espanya són el 72% i a l’àrea que inclou Catalunya, arriben al 75%. Un cop com a mínim a la setmana, ho fan el 5% de la mitjana a Europa, el 6% a Espanya i el 25% a la zona Est d’Espanya, on es compta Catalunya.
El 75% dels catalans diuen anar a la farmàcia com a mínim un cop al mes. La mitjana a Espanya és del 72% i l’europea, del 56%.
Un resultat que, en certa manera, podria inquietar és la tendència de la població a tenir com a referència la informació sobre salut que generen certes persones a les xarxes socials (popular health influencers), tot i que l’estudi, però, no detalla el perfil dels influencers ni, per tant, la qualitat de la formació i bagatge professional que els avala. No obstant això, diuen seguir-los una de cada dues persones a Catalunya (50% dels enquestats), enfront del 37% de la mitjana global a Espanya i el tan sols 12% de mitja que ho fa a escala europea.
Qualitat del son, salut mental i alimentació
Segons l’estudi d’STADA, a Catalunya, el 63% dels enquestats reconeixen tenir una qualitat del son pobre o molt pobre. En canvi, la mitjana a tot l’Estat d’entrevistats que ho senten així és del 42%, i la mitja global europea encara és més baixa, de només el 35%. I, en general, ho atribueixen a l’ansietat i els problemes del dia a dia. També els catalans són els que més clarament es posicionen a favor de prendre alguna cosa per ajudar-los a dormir millor. En concret, el 75% hi està a favor, al costat de la mitjana estatal que respon això en el 59% dels casos i del 47% de mitja del global als 15 països europeus que ho diu.
Respecte a la valoració de la mateixa salut mental, a Catalunya el 57% dels entrevistats considera que la seva és bona o bastant bona, mentre que la mitjana de la mateixa afirmació a Espanya és del 48% i a Europa, del 63%.
Sobre la cura de l’alimentació, l’estudi ha desvelat que un de cada dos entrevistats a l’Estat espanyol (50%) diu haver iniciat una dieta més saludable els dotze mesos anteriors al moment de respondre l’enquesta. La mitjana en l’àmbit europeu és del 40% i a Catalunya és el 38% dels entrevistats que diuen haver-ho fet. En aquest sentit, consideren important per a la salut alimentar-se de manera saludable el 74% dels europeus, el 82% dels entrevistats a l’Estat espanyol i el 63% dels catalans.
Quant al consum de complements vitamínics i minerals, per dormir millor en prenen el 63% de catalans, el 41% d’espanyols i el 30% d’europeus. I per a tenir millors digestions, en gasten el 63% dels catalans, el 30% d’espanyols i el 24% d’europeus.
Efecte Covid
Si la pandèmia de la Covid ha servit o no per promoure certs canvis d’hàbits, ho desvetllen resultats com ara que, en general, ha augmentat respecte al mateix estudi del 2021 la predisposició dels europeus a rebre tractaments de manera remota-virtual. El 64% de la població entrevistada està disposada a fer-ho així, al costat del 57% que s’hi van mostrar receptiva fa un any.
En una altra qüestió de l’entrevista, es demana als europeus si davant de l’actual consideració que estan fent les autoritats a Europa de no adjuntar el prospecte en format paper dels medicaments, sinó de proveir-los d’un codi per escanejar i veure-ho amb una aplicació mòbil. Pel que fa a aquesta qüestió, el 79% dels europeus els sembla bé la idea, a Espanya hi estan d’acord el 83% i, en concret a Catalunya ho veuen bé el 75% dels entrevistats. En general, la tendència de tots els europeus és a tenir més en consideració i valorar positivament serveis i productes més sostenibles.
Continuar posant-se la mascareta en espais públics encara que no sigui requerit oficialment, en cas de patir un refredat, tos o esternuts, són partidaris de fer-ho el 50% dels entrevistats en l’estudi a Espanya, i el 38% en concret a Catalunya, enfront del 30% que ha afirmat que ho faria, del total d’entrevistats a Europa.
Sobre si el canvi climàtic té un efecte directe i negatiu sobre la nostra salut, i amb ell s’incrementa el risc de patir pandèmies, n’estan convençuts el 88% dels catalans, el 72% de mitjana dels enquestats totals a tot l’Estat i, de mitjana als 15 països europeus on s’ha fet l’estudi, el 79%.
Que la irrupció de la Covid té molt a veure amb els increments d’estrès mental també ha quedat evidenciat per la resposta del 38% d’enquestats a Catalunya que així ho viuen personalment, més a prop de la mitjana europea, del 36%, que de la mitjana de respostes en aquest sentit en la totalitat de l’Estat espanyol, que és només del 29%.
Sobre aquest increment de l’estrès vinculat a la vivència de la Covid, Itàlia, amb un 53% de respostes afirmatives, encapçala el rànquing, seguida de Portugal (47%) i Romania (46%). El quart lloc l’ocupa Espanya (43%). Les dues darreres posicions de la llista, la mitjana d’enquestats dels quals admeten haver patit menys augment de l’estrès postcovid són Alemanya (27%) i Països Baixos (24%).
Les conclusions de l’estudi, segons va explicar a Berlín el CEO de Stada, Peter Goldschmidt, es fan arribar al Parlament Europeu i es comparteixen, de manera individual, amb els responsables governamentals dels 15 països on s’han dut a terme les entrevistes.
Per primera vegada, al servei de salut públic a Catalunya s’ha establert un circuit d’interconsulta entre infermeria hospitalària i d’atenció primària. La mesura s’ha impulsat en el marc del projecte Ritmocore, una iniciativa de compra pública de solucions innovadores en salut en què participa l’Atenció Primària de l’Àrea Metropolitana Sud de l’ICS i l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB). L’objectiu és transformar la gestió de la cura i l’atenció dels pacients amb bradicàrdia i arítmies.
En concret, el projecte permet que les infermeres familiars i comunitàries dels Centres d’Atenció Primària poden realitzar consultes relatives a l’acompanyament i seguiment del pacient a infermeres especialitzades en arítmies del Servei de Cardiologia de l’Hospital de Bellvitge. A més de telemonitoritzar els marcapassos implantats i els signes vitals mitjançant sensors, dispositius i aplicacions mòbils, Ritmocore té com a objectiu la millora de la presa de decisions i l’empoderament dels professionals d’Atenció Primària i la integració assistencial a través de l’intercanvi d’informació.
Tradicionalment, la interconsulta s’ha entès com un procés de comunicació que s’estableix entre dos professionals mèdics de diferents àrees d’expertesa, en què la persona sol·licitant requereix l’opinió sobre alguna patologia del pacient al metge consultor. Aquest nou circuit afavoreix l’atenció integral i integrada del pacient portador de marcapassos, fomentant la resolució de dubtes de forma ràpida i eficient en qualsevol dels serveis assistencials en els que es troba el pacient.
«Esperem que s’estableixi una comunicació recíproca: que des de l’HUB també puguem fer interconsulta amb les infermeres del CAP i que puguem donar avisos sobre casos en concret. Això és un inici important i esperem que continuï avançant», assenyala Elena Calvo, infermera gestora d’arítmies i hemodinàmica cardíaca de l’Àrea Malalties del Cor del Servei de Cardiologia de l’HUB.
Una major autonomia per les infermeres
Segons Jenifer Ballesteros, infermera de l’Equip d’Atenció Primària Sant Josep, que actualment s’ubica al CAP Just Oliveras de L’Hospitalet, el nou circuit d’interconsultes comportarà molts avantatges: «La forma de solucionar problemes serà molt més ràpida, sense haver d’anar a l’atenció especialitzada, en un espai-temps de menys de 24 hores», assenyala. Per la seva banda, Núria Romero, infermera clínica territorial que ha participat en el disseny del Pla de Curesk, afegeix que és «pas endavant i, a més de cardiologia, tenim esperança per implantar la interconsulta infermera-infermera en altres especialitats».
Des de la plataforma eCAP, la infermera d’Atenció Primària podrà fer la interconsulta de forma asíncrona, adjuntant informació rellevant i fins i tot fotografies. Si la consulta es fa abans de les 13 hores, la infermera de l’HUB respondrà el mateix dia, si no ho farà al dia següent.
«Cobrim pacients d’una zona molt àmplia, molts dels quals havien de venir a la revisió de la ferida a l’hospital, el que sovint comporta desplaçament des de molt lluny i ajuda de familiars. Hi ha cures d’infermeria que s’han de fer valdre al centre d’atenció primària amb la seva infermera de referència», assegura Elena Calvo. «L’equip del CAP coneix bé al pacient i, és per això, que la infermera pot adaptar les cures a la seva forma de vida, al suport familiar i a les seves necessitats, i en podrà fer seguiment en el temps», ha puntualitzat Calvo. En els casos que el pacient ho requereixi, continuarà venint a l’hospital a revisar la cura.
Alguna cosa deuen tenir els suplements dietètics perquè el 52% dels adults nord-americans reconeguin haver-ne pres algun en els últims 30 dies, i el 31% haver pres algun complex multivitamínic en aquest període. Sens dubte, els prenen perquè confien que siguin beneficiosos per a la seva salut i solucionin alguna carència, a part que alguna cosa deuen fer els gairebé 900 milions d’euros de màrqueting d’un negoci de gairebé 48.000 milions d’euros als EUA el 2021 i que segueix en auge. Però el cert és que, per ara, no hi ha proves científiques que el consum d’aquests suplements sigui beneficiós per a la salut, mentre que sí que n’hi ha sobre els efectes perjudicials del consum de suplements de betacarotè i vitamina E.
La suplementomania que es viu als EUA, sense comparació segurament a cap altre país, ve de lluny i sembla haver fet orelles sordes a la informació i les recomanacions de panells independents i autoritats sanitàries sobre la manca d’evidències. El reclam d’aquests suplements és clar i contundent, i es basa, aparentment, en una bona lògica. Els efectes antioxidants d’algunes vitamines (A, C, E) o els seus precursors (betacarotè, de la vitamina A) han de reduir, en teoria, el risc de malalties cardiovasculars i càncer, responsables del 30% i el 20% de la mortalitat, respectivament. Les fruites i verdures són riques en antioxidants i el seu consum s’associa amb un risc menor d’aquestes malalties, però la gran diferència és que aquests aliments són molt més que contenidors d’antioxidants. I, a més, quan s’estudien els efectes del consum de suplements de vitamines i minerals no s’observen aquests beneficis, sinó que s’aprecien danys en alguns casos.
El 21 de juny, el Grup de Treball de Serveis Preventius dels Estats Units (U.S. Preventive Services Task Force o USPSTF), un panell independent que emet periòdicament recomanacions sobre prevenció, va publicar a JAMA una actualització de l’evidència i les seves recomanacions sobre aquests suplements que havia fet el 2014, quan alhora havia actualitzat les del 2003. I el que ha constatat aquest panell amb els nous estudis disponibles (84 estudis, 52 més que el 2014) és que l’evidència disponible és encara insuficient per conèixer els efectes beneficiosos i perjudicials dels suplements dietètics. Per tant, no és possible recomanar ni recomanar en contra del consum en població sana de la majoria d’aquests suplements.
Tot i això, sí que hi ha proves que la vitamina E probablement no aporta beneficis per a la salut i que el betacarotè, a més de no aportar beneficis, pot augmentar el risc de mortalitat i de càncer de pulmó. Per això, en aquests dos casos, l’USPSTF fa una recomanació explícita contra el consum d’aquests dos suplements per part de la població general sana. En el cas dels complexos multivitamínics conclou que hi ha un potencial efecte beneficiós molt petit, però assenyala que aquesta evidència té importants limitacions i molt incerta.
La general manca d’evidència sobre els beneficis de la majoria dels suplements i vitamines, presos de forma individual o aparellats, juntament amb l’evidència que qualsevol efecte potencial beneficiós dels multivitamínics serà probablement petit, sembla que bufa a favor d’un consum i una indústria en expansió. A això hi ajuda tot l’heterogeni argumentari de les explicacions fisiopatològiques sobre els antioxidants. Però una cosa són les explicacions fisiopatològiques i una altra el repte majúscul de comprovar els efectes beneficiosos i perjudicials sobre desenllaços importants que permeti fer recomanacions fermes. Mentrestant, el consum desbocat en adults sans es continua recolzant en la inconsistència científica.
L’enquesta de salut de Catalunya, que elabora el Departament de Salut, va deixar de preguntar sobre els accidents patits pels infants amb la categoria «a l’escola o centre de formació» l’any 2016, si bé els resultats d’aquesta pregunta, malgrat que es recollien, ja no es publicaven des de l’any 2006. Ara una resolució aprovada per la Comissió d’Educació del Parlament, a proposta del PSC, demana al Departament de Salut que recuperi aquesta informació.
A la resolució, aprovada per unanimitat, el Parlament insta també el Govern a «recollir a les memòries dels centres educatius i per part del Departament d’Educació les dades dels accidents produïts en els centres escolars i en horari lectiu o en activitats extraescolars, amb indicació de característiques de la persona que ha patit l’accident i tipologia del mateix». I, d’acord amb aquestes dades, a realitzar un estudi per tal de «minimitzar les dades d’accidents obtingudes».
La iniciativa sorgeix de la demanda d’un ciutadà, que va entrar a la Comissió de Peticions de la Cambra una pregunta sobre per què la major part d’instituts han deixat d’organitzar jornades de prevenció d’accidents i primers auxilis. El diputat socialista Òscar Aparicio es va interessar per la qüestió i quan va voler trobar més informació al respecte va descobrir que no hi havia dades sobre el nombre i tipologia d’accidents que tenen lloc a les escoles i instituts perquè l’Idescat les havia deixat de recollir feia anys.
«En aquests moments no sabem quants accidents hi ha ni on es produeixen ni en quines circumstàncies, i sense aquesta informació és molt difícil fer polítiques de prevenció», explica Aparicio a aquest diari. «Em va sorprendre que això no li interessés a ningú», afegeix. A Catalunya hi ha més d’1,3 milions d’alumnes en les etapes d’ensenyament no universitaris, i prop de 150.000 educadors.
A banda de la primera resolució, aprovada fa uns dies, la Comissió d’Educació del Parlament en va aprovar ahir una segona, també per unanimitat, per la qual s’insta el Govern, per una banda, «a realitzar en el termini màxim de tres mesos un estudi comprensiu de tots els centres educatius en secundària que realitzen cursos de formació en primers auxilis, amb indicació de les característiques del curs», i per l’altra a «programar per curs escolar 2022/2023 cursos en primers auxilis adreçat a tota la comunitat educativa de secundària».
A la resolució s’argumenta que amb el volum de gent que mou l’escola «és evident que hi ha la possibilitat de l’existència d’accidents, al mateix temps cal tenir en compte que en la majoria de centres escolars només hi ha farmaciola, però no existeixen serveis mèdics, pel que es fa necessari dotar de coneixements en primers auxilis al conjunt de la comunitat educativa».
Consell Català de Ressuscitació
A la resolució també es recorda que a Catalunya «existeix el Consell Català de Ressuscitació (CCR), que té com a finalitat promoure, coordinar i estandarditzar les activitats formatives, de recerca, de difusió i de bones pràctiques en suport vital i ressuscitació cardiopulmonar arreu de Catalunya (…) seguint les directrius de l’European Ressuscitation Council». En aquest sentit, el Parlament també insta el Govern a «signar conveni amb el Consell Català de Ressuscitació i qualsevol altre entitat del tercer sector que realitzin formació en primers auxilis» per realitzar aquesta formació.
De fet, aquest conveni entre el CCR (entitat creada el 2003 per diverses societats científiques mèdiques, com les d’anestesiologia, cardiologia, medicina intensiva, pediatria, medicina d’urgències) i l’aleshores anomenat Departament d’Ensenyament ja va existir. Es va signar i començar a aplicar el 2015, després d’un llarg periode de proves pilot. Segons es pot veure al web del CCR, el curs 2018-19 el programa de Suport Vital en centres educatius (SVe) ja havia arribat a 500 centres i aproximadament 120.000 alumnes.
El programa, òbviament voluntari, incloïa 15 hores de formació a docents (habitualment, d’educació física), a fi de convertir-los en instructors d’alumnes de qualsevol etapa començant per Infantil 3. Pels més petits, només implicava identificar les situacions de perill, i a partir del cicle superior de primària ja s’explicaven les tècniques de reanimació cardiopulmonar (RCP), si bé no es començaven a practicar fins a 1r d’ESO.
Arriba l’estiu i amb ell també els banyadors, els pantalons curts, els vestits de tirants arrapats, les samarretes que ensenyen el melic, la manca de rutines, l’anomenada ‘operació biquini’, el bronzejat… tots aquests factors fan de l’estiu un dels períodes més difícils per fer front a les inseguretats i pensaments distorsionats i obsessius dels pacients amb un Trastorn de Conducta Alimentària, segons assenyala el Doctor en Psicologia i Coordinador de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de Sant Joan de Déu, Eduard Serrano, en un article de Salut mental 360.
El Trastorn de Conducta Alimentària (TCA) existeix en una societat que no prioritza l’aprenentatge de la gestió de les emocions, on es busca la productivitat de forma frenètica i les inseguretats i els estereotips formen part del pa de cada dia del adolescents. Ens trobem davant d’una tendència a l’alça dels TCA, que es van començar a accentuar arran de l’aïllament de la pandèmia de la Covid. Així ho demostren les dades d’una enquesta de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia feta a les escoles catalanes a 5.135 adolescents d’entre 12 i 16 anys: el 47% de les noies enquestades van declarar estar insatisfetes amb el seu cos i que desitjaven baixar de pes.
El TCA es personifica al cervell de totes les seves víctimes adoptant la forma d’una veu negativa sense fre, que va jutjant i empetitint a la persona fins a deixar-la trista, perduda, malalta.
Mireia Garcia, mirant-se al mirall | Elisabet Molina
Quan la teva principal enemiga és a l’altra cara del mirall
La Mireia Garcia, de 21 anys, explica que avui fa quasi un any que va rebre el certificat d’alta terapèutica de l’Institut de Trastorns de conducta Alimentària (ITA). Entre llàgrimes, encara recorda amb detall el procés de tractament i afirma que «no ha estat gens fàcil, ni per mi ni per la gent que m’estima».
El tractament terapèutic li ha permès adquirir les eines necessàries per a fer front als pensaments més distorsionats i malaltissos. Garcia admet que encara té moments de debilitat, ja que tal com diu ella «un TCA és una lluita constant i complicada».
Mireia Garcia | Elisabet Molina
La veu malalta de la Mireia parlava de l’autoexigència, de no ser mai suficient, d’haver d’arribar sempre un pas més enllà que la resta per tal de poder ser estimada. Per contra, avui es pren la feina amb una altra filosofia. El tractament l’ha ensenyat a prioritzar les seves necessitats personals per sobre de les professionals. També ha après a gestionar de forma més sana les seves emocions i connectar amb elles, lluny de la utilització del menjar com a via d’escapament. La restricció o l’afartament eren els dos vèrtexs de la seva via d’escapament. Explica que, de mica en mica, ha anat veient que l’odi que projectava cap al seu cos era una projecció dels seus problemes a partir d’una mirada distorsionada per la malaltia.
Mireia Garcia, estudiant | Elisabet Molina
L’aïllament
Les víctimes d’aquest trastorn acostumen a ser dones però, tot i ser minoria, també es dona en homes. Lucas Ávarez, de 20 anys, n’és un exemple. Actualment es troba en seguiment terapèutic i, fins ara, ha pogut identificar diferents símptomes propis d’una mala praxi amb el menjar, l’esport, l’alcohol i altres substàncies que el feien allunyar-se de la realitat.
Una de les característiques més perilloses del TCA és l’aïllament de moltes de les persones que el pateixen, el qual afavoreix al desenvolupament i empitjorament de la malaltia. Tal com afirma la psicòloga Maria Rovira, «estar sol propicia el creixement intern dels pensaments distorsionats i conductes autodestructives». Així, en Lucas confessa que moltes vegades, quan estava enfadat amb ell mateix, s’ha volgut «castigar» sense menjar. Veiem, doncs, com darrere el menjar s’estan adoptant moltes conductes autodestructives entre els joves. Unes conductes que moltes vegades poden resultar difícils de detectar si no es tenen els coneixements suficients.
Lucas Álvarez | Elisabet Molina
Un àpat, una lluita
La Regina Catafal ha conviscut amb la malaltia des de la seva infantesa, com moltes altres persones. És difícil fer-se càrrec del que pot comportar conviure amb una patologia alimentària. L’acció de menjar és, en la nostra cultura, un acte social. Sovint, quan ens reunim amb els amics i familiars, acostuma a haver-hi una taula amb menjar pel mig. Viure amb por d’alimentar-se és un impediment constant que té conseqüències en tots els àmbits: social, familiar, físic…
Regina Catafal | Elisabet Molina
Igual que la Regina, la majoria de víctimes de TCA comencen a incorporar a les seves rutines conductes pròpies de la malaltia sense ser-ne conscients, així com la restricció de certs aliments, els afartaments de menjars de forma compulsiva o l’obsessió de perdre pes.
Un dels models de teràpia que més li ha funcionat, explica la Regina, es basa en la que treballa des d’un grup de persones que pateixen totes la mateixa malaltia. «Allà m’he sentit acompanyada, compresa i he pogut intercanviar consells que a mi m’han ajudat en moments complicats».
Regina Catafal assistint a una teràpia grupal | Elisabet Molina
Cal una major prevenció
Des del conjunt de la societat, és important prevenir els Trastorns de la Conducta Alimentària amb totes les eines i mesures que estiguin a les nostres mans. Tal com afirma el doctor Eduard Serrano a la plataforma Salut mental 360, en una situació de risc, pot ajudar mantenir l’horari dels àpats, fer una exposició gradual del cos i procurar mantenir l’activitat social, entre d’altres. Pel que fa a la població general, la psicòloga Maria Rovira remarca que s’ha d’evitar fer comentaris als altres sobre el seu cos, així com felicitar algú quan ha perdut pes. Declara que «són petites contribucions que poden ajudar a disminuir el creixement dels TCA».
Tothom, amb major o menor mesura, coneix els beneficis de la realització d’activitat física o l’exercici per a la salut. Tot i això, les enquestes de salut mostren que hi ha entre un 30 i un 40% de població sedentària. «El sedentarisme suposa greus problemes de salut. La inactivitat física pot ser la causa principal del 21% dels càncers de mama i còlon, el 27% de la patologia diabètica i es troba en la causa d’un de cada tres atacs de cor», explica Montserrat Romaguera, metgessa de família i de l’esport i coordinadora del Grup d’Exercici Físic i Salut de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).
Romaguera acaba de publicar el llibre Mi médico me manda a paseo, un manual pràctic i amè escrit amb l’objectiu de conscienciar a la població sobre la importància d’incorporar l’activitat física saludable en el dia a dia per tal de millorar la seva salut i qualitat de vida. «Al llarg d’aquests 30 anys treballant com a metgessa de família i de l’esport, he recollit moltíssimes evidències sobre els beneficis que té l’activitat esportiva en la salut. D’alguna manera, he plasmat en el llibre les recomanacions que faig a la consulta, amb la idea que sigui una eina molt didàctica i útil, feta des de la meva experiència», assenyala Romaguera.
«El meu propòsit és apropar l’activitat física a la població, que entenguin que no només és saludable sinó que també pot ser molt divertit», afirma la metgessa, que destaca la importància de trobar una activitat física que agradi i enganxi. Segons les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada persona hauria de fer, com a mínim, 30 minuts d’activitat aeròbica (com caminar o anar en bicicleta) cinc dies a la setmana, o bé 25 minuts tres dies a la setmana si es tracta d’una activitat anaeròbica (com l’aixecament de pesos o exercicis abdominals).
La realitat, però, encara es troba molt lluny de les recomanacions de l’OMS. «Es tracta d’un canvi social i cultural. Hem de conèixer quins recursos tenim el voltant i trobar una activitat física que ens resulti agradable. No cal que sigui un esport, pot ser simplement sortir a caminar una estona. En aquest sentit, el llibre vol ser una petita aportació per sensibilitzar a la població i també als professionals sanitaris», sosté Romaguera. Com explica ella mateixa al llibre, l’activitat física, tot i ser considerada una eina low cost de promoció de la salut, «encara som pocs els metges que la ‘receptem’».
Els beneficis de l’activitat física i l’exercici per a la nostra salut són molts: «L’exercici actua com a prevenció davant de malalties cardiovasculars, la diabetis, la hipertensió, el colesterol, l’obesitat i també actua com a prevenció enfront de diferents tipus de càncer, com el de mama, el d’úter o el de còlon. A més, disminueix problemes de salut mental com l’ansietat, redueix l’insomni, millora l’autoestima i potencia la socialització. És un tot global: augmenta la longevitat i, sobretot, millora la qualitat de vida», destaca la metgessa de família i de l’esport.
Mi médico me manda a paseo analitza per què, en general, fem poca activitat física, proposa com i en què iniciar-nos tant en l’esport com en l’activitat física, com hem de minimitzar riscos i fa recomanacions segons el tipus d’exercici físic. També fa un repàs als tipus d’activitat física que podem fer segons les nostres etapes vitals, des de la infància fins a la vellesa i, a més, inclou capítols específics sobre com fer exercici si tenim alguna malaltia com la diabetis, la hipertensió, colesterol o insuficiència renal. Romaguera també alerta de la importància de seguir les recomanacions mèdiques. «Molta gent s’inicia en l’esport, sovint de gran impacte i esforç, sense cap mena de control ni seguiment mèdic, i això és temerari i pot provocar lesions», destaca.
En tota pràctica professional hi ha una dimensió que no s’aprèn a classe. Es llegeix, si de cas, entre línies, en el dia a dia, observant el resultat de què es fa i què no es fa. En hospitals i CAPs, cada lliçó apresa amb un pacient és un bé per a la salut de tots i totes. Com un pòsit de cafè, allò que queda al final del dia, al final d’un any, d’una carrera professional, d’una vida dedicada a curar i a procurar salut als altres, cada subtil nou saber que suma valor en un professional sanitari, és patrimoni comú. Però, on va a parar aquest ‘saber fer’ quan metges i infermeres es jubilen? Perquè el nostre sistema de salut pública no preveu el seu aprofitament.
«Un bon metge és quelcom més que saber molt de medicina. Hi ha tots els intangibles, més enllà dels diagnòstics mèdics, com el tracte al pacient. A cap lloc ens ensenyen eines de comunicació, a ser assertius, com donar males notícies i saber portar certs moments. I això és difícil transmetre-ho. També s’han de posar ganes d’aprendre-ho o saber-ho captar. Jo he tingut la sort de tenir grans referents per aprendre com fer de metge», exposa el Josep Maria Cots. Té 63 anys i en porta 35 exercint de metge de família i professor a la Universitat de Medicina de Barcelona. «Sempre he tingut residents i els he format, però tota la transferència d’experiència és impossible traspassar-la», considera. Ara ja es planteja jubilar-se, als 64 o als 65.
«Em fa il·lusió fer altres coses, però penso que el sistema sanitari públic podria contemplar una manera de, qui volgués, poder dedicar-se a fer aquest traspàs dels intangibles en medicina, un dia o dos a la setmana, per explicar coses als residents i aconsellar-los des de l’experiència apresa. Això no existeix. En medicina de família, almenys, d’un dia a l’altre, passes de donar el 100% del teu temps, a no donar res el dia que et jubiles», exposa Cots.
«Com es resolen determinades situacions, com s’afronten conflictes ètics, morals, hàndicaps en situacions més complicades, com es tolera la incertesa, s’encomana l’empatia i es compagina la necessària capacitat de frustració amb l’ànim per continuar donant el millor, com s’exercita la comprensió de les emocions personals… res de tot això no s’ensenya a la universitat», afirma Antoni Sisó, president de l’Associació catalana de medicina familiar i comunitària (CAMFIC). Per això considera que «en medicina de família, proposar la figura de l’emèrit seria molt interessant. Fa 30 anys, l’edat de jubilació ja eren els 65 anys, i l’esperança de vida ha canviat molt», diu Sisó.
«Els governs, autonòmics i estatals, haurien de valorar la possibilitat que, qui vulgui, pugui continuar aportant valor al sistema públic, sense penalitzar-los fiscalment. Procurar un marc jurídic laboral als treballadors públics que es trobin en plenitud per fer coses, que ho puguin triar com a favor a la societat. Així donaríem oxigen als grans que puguin i vulguin durant un parell o tres més d’anys deixar alguna cosa més del seu bagatge. Tal com ara, no hi ha un traspàs de coneixement organitzat i seria molt interessant com a societat científica poder proveir d’aquest mentoratge tan valuós».
Com es resolen determinades situacions, com s’afronten conflictes ètics i morals, hàndicaps, com s’encomana l’empatia, com s’exercita la comprensió… res de tot això no s’ensenya a la universitat.
El currículum ocult
«Aprendre l’ofici de metge és una feina de tota la vida», afirma el degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, Antoni Trilla. I, per tant, amb la jubilació, una important saviesa acumulada es perd. Allò que no es veu, però que fa millor la salut i confortabilitat del pacient, «com tractes la gent, com gestiones una situació difícil, com somrius, el currículum ocult», diu Trilla. Ell és un dels professionals de la salut pública que en els pròxims cinc anys podran jubilar-se. Es calcula que ho faran uns 6.000 metges a Catalunya, el que representa un 20% aproximadament dels actuals col·legiats. El llegat de tots ells, els nostres governants no tenen previst la manera de transmetre’l.
El doctor Antoni Rafecas es va jubilar el passat mes d’abril. Feia 37 anys que treballava com a cirurgià i professor a l’Hospital Universitari de Bellvitge, i abans va ser metge de l’Hospital de Manresa. Explica que a mesura que s’atansava als 65, i més als 70, tenia la sensació que la seva expertesa i experiències viscudes les havia pogut anar compartint, com a professor i a l’hospital, amb els residents. «Ensenyava la tècnica quirúrgica, els punts… Però, com com hem de donar una mala notícia quan hi ha una malaltia greu, o com fer-la més bona notícia perquè hi ha un tractament que, sí, és dur, però tenim una solució per al pacient… com ens posarem al seu lloc, al seu costat, perquè ho pugui entendre de la millor manera, donant-li ànim, que se senti acompanyat… tot això jo he mirat també de transmetre-ho», declara. I confia que això continuï passant, malgrat que no hi hagi un sistema per a fer-ho sempre, amb un protocol establert.
«La humanitat, la proximitat, l’aspecte social, l’equitat, el fet d’actuar sempre èticament, els valors de la medicina no s’haurien d’oblidar, i vull pensar que els que vindran al darrere ho intentaran transmetre, com jo ho he fet. Perquè els joves sí, són més digitals, dominen la cirurgia robòtica, tota la tecnologia. Jo els hi diria, gaudiu-la, aprofiteu-la i useu-la bé, però tingueu també present que sempre tindreu un pacient amb angoixes, compte amb això!, un pacient amb dubtes i pors que, si el cas es complica, heu d’estar al seu costat», exposa el Dr. Rafecas. Ell considera que «l’ideal seria que tots els professors universitaris treballessin a l’hospital, perquè el dia a dia és l’assistencial».
Transmetre el coneixement és intrínsec en el codi deontològic dels metges, però el paper del qui comença és fixar-se en els bons i en els mals exemples. Cal tenir els ulls ben oberts.
Reconèixer, valorar, protegir i facilitar la transmissió d’aquest ‘saber fer’ més humà, aquest valor afegit en la cura al pacient, no es fa a nivell de les mateixes institucions, depèn de cada resident, metge, infermera, de l’esponja que sigui. Tal com afirma l’epidemiòleg i degà dels metges Antoni Trilla, «transmetre el coneixement és intrínsec en el codi deontològic dels metges, però el paper del qui comença és fixar-se en els bons i en els mals exemples. Cal tenir les orelles ben netes i els ulls ben oberts». I això és el que -diu Trilla- miren de transmetre als alumnes, i que facin moltes preguntes. Ell va fer la seva residència a medicina interna i reconeix que era «un corcó preguntant». Però, com a cap de guàrdia, quan era ell el qui havia de respondre les preguntes dels residents admet: «Preferia que em fregissin a preguntes i no que prenguessin decisions sense dir res. A la Facultat diem als estudiants que mai s’han d’avergonyir de dir no ho sé, i això vol dir que han de buscar l’ajuda d’un col·lega».
Antoni Trilla també és partidari d’aprofitar millor els professionals veterans. «Tots recordem algú que ens ha ensenyat una cosa en concret i ens ha fet sentir que de gran volíem ser com ells, explorar o operar igual», diu Trilla. «Jo recordo el Dr. Valentí Valls, cardiòleg ja jubilat, que ens va ensenyar a la meva generació a llegir electrocardiogrames, als anys 80-85. Ho havíem après a fer teòricament, però fins que algú no t’ho posa en context a la pràctica… Ara aniria a ell encara si tingués un dubte. Per mi era i és un referent». I, globalment, explica que en la seva trajectòria, en infeccioses, epidemiologia, preventiva i salut pública ha après a fer-se responsable del pacient, a implicar-se en una atenció multidisciplinària.
Tot i ser molt conscient que no tothom arriba amb el mateix estat físic, psíquic i anímic a l’edat de jubilar-se, Trilla sent que «hi ha una experiència acumulada, personal i professional, que pot ser molt bon complement per a la formació dels que comencen. Els més grans jubilats en bones condicions a qui els agrada la feina i senten la voluntat de ser útils, podrien ser de molta utilitat. Pel talent i veterania serien molt aprofitables, i un resident podria disposar més d’ells. Però s’hauria de trobar una fórmula digna perquè això no està resolt, i està clar que mantenir cert talent suposaria un benefici per a tothom».
El Dr. Trilla creu que això «seria de gran ajuda en aquesta professió que es construeix a base d’un gran coneixement d’experiències, i que requereix molta resiliència, et tomben i et tornes a aixecar, contínuament». I li ve al cap la figura del metge emèrit, però no la veu tampoc ben definida. A la sanitat privada -diu-, això no passa, depenent de l’estat de la persona, poden fer mentoratges o continuar treballant. «En la pública, en general, la tendència és a jubilar-se, i convindria posar-hi un marc prou flexible per aprofitar el professional que vulgui i valgui la pena, que també seria un estímul per mantenir-se al dia la persona».
Acte de comiat de professionals jubilats de l’Hospital del Mar, 2019 | Hospital del Mar
El potencial dels jubilats
Antoni Sisó estima que molts metges de família arriben amb una plenitud de coneixements molt importants que poden ser molt útils per a les persones malaltes. «Està clar que amb 63, 65 o 67 anys no pots exercir de la mateixa manera, sobretot amb el volum que atenem ara no és el més segur pels atesos, ni assenyat ni desitjat pels professionals. Es necessitaria una adaptació. N’hi ha molts que si els hi proposessin alguna cosa atractiva, continuarien. Podrien fer tutories, consultoria, mentoratge, i més tenint en compte la manca de professionals que tenim per davant. Aquell país que s’ho plantegi l’aplaudirem».
L’emèrit -diu Sisó- «és interessant, però cal posar transparència. Jo no conec els criteris per designar-los». I explica que des de CAMFIC van crear una vocalia nova: la secció de metges jubilats, «per impulsar projectes de mentoratge, amb aquest tipus de metge que proporcionen valor, nivell alt de professionalitat i altament vocacional, que pot transmetre tot allò que fa part del core de la nostra professió, però no s’explica en cap aula».
A l’Hospital de Mar, just abans de la pandèmia, es va iniciar un programa pilot a Infermeria. Veient que fins al 2030 es jubilaria més del 30% de la plantilla, un 22 o 23% en posicions de comandament, van preparar un pla de relleu i, gestionant el coneixement a traspassar, va sorgir el programa Deixa el teu llegat. «De manera voluntària, un any abans de la jubilació es prepara tot el traspàs identificant coneixements clau, establint amb una entrevista amb la persona metodologies per a l’adquisició dels coneixements per part de la persona que prendrà el relleu i creant guies de funcionament de cada departament. És un llegat que es posa també a disposició de tots els sanitaris en la plataforma d’e-learning de l’hospital. La nostra idea és fer cultura del compartir, que el que ha estat útil en un sistema, ho pugui conèixer un altre», explica la Cristina Fresno. Ella és la responsable del programa Deixa el teu llegat, juntament amb el director de Recursos Humans de l’Hospital del Mar, Pau Gomar i el cap de la Unitat de Formació Continuada, Jesús Escribano. Junts van organitzar aquesta iniciativa que és, a més, una manera de reconèixer el personal sènior.
Un dels material fruit d’aquesta iniciativa sobre el llegat sanitari són unes guies de coneixement pràctic del lloc de treball on s’inclouen descripcions i consells per al desenvolupament de les seves funcions, així com de la gestió de situacions, per tal de compartir amb el relleu i amb la resta del servei. «Els valors ja establerts des de direcció d’infermera de l’hospital els fem extensius a tota la institució. Són intangibles. Per això vam voler sistematitzar i mesurar quina transferència de coneixement es feia. Fins ara, es feien reunions i traspàs de documentació, però no un procediment com ara. Som conscients que cada marxa comporta pèrdua de coneixement i també saber fer», explica. Compten, això sí, amb el compromís de direcció perquè es pugui destinar temps a això. La intenció és estendre-ho a tots els comandaments assistencials i no assistencials.
Som persones que ens devem a persones, i el nostre compromís és deixar el millor de nosaltres en vida, com a compromís ètic i moral.
Documentar-ho tot
La Paloma Garcimartín va ser una de les infermeres participants en el programa pilot. «Em va servir per estandarditzar la informació de cada tema: el rol de cadascú en una comissió, els mitjans intermedis, el marc laboral, la formació… Ara bé, de com es funciona en el dia a dia no se sol fer, és un aprenentatge al llarg de la vida. Són intangibles que necessitaries estandarditzar. La majoria no sabem com transmetre aquest altre tipus de coneixement que, més aviat, s’obté observant i fent. Els intangibles són molt difícils de transmetre. El saber de cirurgianes expertes en una tècnica, això sí, però la competència inconscient és quelcom que tens integrat, i és més difícil. No estem preparades per transmetre en tots els àmbits. Qui arriba ha d’estar obert i qui transmet ha de ser generós. En els meus 40 anys a l’hospital, he vist exemples de gent egoista que s’emporta el saber, i és una pèrdua per a l’hospital».
La Gemma Martínez és cap d’Infermeria de l’Hospital Clínic. Allí tenen un sistema organitzat de relleu generacional, però no només pensant en les jubilacions. «És molt important que el coneixement no estigui en una persona i cal anar acompanyant els qui arriben. Per això és molt important que tot ho documentem i ho deixem escrit. Tenim protocols estandarditzats de treball en els rols més complexos, per fer el traspàs de coneixement. Jo personalment no ho vaig tenir, em vaig trobar un buit informatiu». També ella parla de la generositat, inclús amb els consells. «El coneixement que tu has generat és un compromís teu deixar-lo com a llegat. Jo sempre he estat molt agraïda amb el que m’he trobat sembrat. En infermeria, dins del que cap, això es cuida. A la gent jove sempre els dic: si quan arribes a un lloc ho has trobat d’una manera, has de pensar que és per alguna raó. A partir d’aquí, esbrina per què és així i si hi ha marge de canvi. Si pots millorar-ho, li faràs un regal al qui se’n va i a l’equip, però sempre des del respecte i la construcció. Al cap i a la fi, som en aquest món gràcies al qual altres han construït abans», diu.
La cap d’infermeria explica que «una infermera de rol avançat, si es jubila, ho deixa tot escrit perquè la següent pugui basar-se en tot allò que has construït. Jo sempre dic als meus alumnes: pregunteu, tot té un raonament que, si l’aprens, mai s’oblida i ho pots adaptar a cada malalt. I si no teniu el raonament, l’heu de buscar. Qüestionant-te les coses és com les pots millorar».
Gemma Martínez reconeix que cada dia aprèn alguna cosa. «He reflexionat molt en com deixar el meu llegat, per si em passa alguna cosa demà. Tot el que jo manego, la informació està tota digitalitzada i els intangibles els intento transmetre cos a cos amb els meus equips. Si et pregunten un dubte, el resolc, però també t’explico allò que no està escrit». També -diu- «facilita l’aprenentatge que les persones siguin receptives, que escoltin molt. Jo sempre dic als veterans: heu de ser generosos amb les noves generacions. Si no, el problema el tindran els vostres malalts. L’entorn saludable l’hem de generar nosaltres, allò que no saps tu, ho sé jo. Si no, ho busquem. Som persones que ens devem a persones, i el nostre compromís és deixar el millor de nosaltres en vida, com a compromís ètic i moral. Sempre n’hi ha que s’ho guarden però, el currículum, a la tomba, no és res. Si no l’aplico i el comparteixo, de què serveix?».
“Nascuda feble i sensible, la dona, aquesta companya fidel de l’home, mereix el més viu interès i presenta un vast camp a les meditacions de filòsofs i metges”. Així arrenca el Tratado completo de las enfermedades de las mujeres, un text de 1844 que pretén ser una posada al dia de tot el conegut per la medicina sobre les dones fins avui.
El ‘sexe bell’ o l»àngel de la llar’ van ser noms usats per alguns científics del segle XIX, que van apuntalar a l’imaginari col·lectiu la noció de ‘sexe feble’ per referir-se a la dona. “Les modificacions físiques que constitueixen les belleses de la dona són per raó inversa de les que constitueixen les de l’home. Les faccions del seu rostre tenen unes proporcions fines i agradables, els peus són més petits i mans delicades, els braços, les cuixes i les cames són més gruixuts, els músculs de tots els seus membres estan dolçament demarcats amb línies ondulants”, escriu el metge Baltasar de Viguera a La fisiologia i patologia de la dona (1827).
Per De Viguera, que relatava amb profusió la sensibilitat i delicadesa en formes, sentits i caràcter de les dones, les seves qualitats tenien a veure amb “els òrgans de la matriu”. “Aquesta prodigiosa esfera de la perpetuïtat de l’espècie és la que determina els atributs del bell sexe, la que presideix totes les seves funcions, la que desenvolupa les modificacions del seu instint, en fi, la que mana i influeix imperiosament a les passions, gustos , gana, idees, propietats i inclinacions”.
La teoria de conservació de l’energia va servir perquè alguns s’oposessin a l’educació de les dones, ja que els trauria una energia necessària per al funcionament correcte de les funcions menstruals i reproductiva.
Aquesta concepció de l’aparell reproductor femení va avalar desigualtats, entre d’altres, la que impedia que les dones accedissin als estudis superiors: “La teoria de conservació de l’energia va servir perquè alguns s’oposessin a l’educació de les dones, ja que l’esforç que haurien de dedicar a la seva instrucció els trauria una energia necessària per al funcionament correcte de les seves funcions menstruals i reproductives; això impediria la seva finalitat primordial, ser mares”, expliquen a Las mentiras científicas sobre las mujeres S. García Dauder i Eulalia Pérez Sedeño.
A l’úter se’l culpa des de l’antic Egipte: aleshores, es deia que l’òrgan es desplaçava dins del cos de la dona causant tota mena d’afeccions. Després s’han succeït teories més o menys elaborades que relacionen l’úter amb malalties o comportaments indòcils de les dones. La paraula histèria, malaltia de l’úter (hystera, en grec), va acompanyar aquests diagnòstics i va tenir una nova edat d’or al segle XIX.
L’àngel de la llar’
García Dauder i Pérez Sedeño afirmen que al calaix de sastre de la histèria van caure tots els “malestars producte de desigualtats de gènere”. La seva vasta simptomatologia incloïa defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, irritabilitat, mals de cap, pèrdua de gana o tendència a causar problemes. “La dona histèrica estava a un pas de la dona ideal romàntica: un ésser que havia de ser fràgil, dependent, passiu, sense desig sexual, públicament invàlid, domèstic i ociós”, relaten.
Tot i que avui dia la histèria ha desaparegut dels manuals diagnòstics, “es manté el prejudici que les dones són febles, sensibles, que aguanten menys, que es queixen a la mínima. El que es va anomenar molt de temps “una histèrica”, explica SINC Maria Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant.
És comú que, quan no se sap ben bé què passa, es faci servir l’etiqueta de ‘problema funcional’. Elles es queden a l’atenció primària donant voltes i se’ls acaba receptant analgèsics, mentre que als homes se’ls deriva a l’especialista.
I no és una preocupació fútil. Aquest prejudici, diu Ruiz Cantero, és a la base d’una important fallada diagnòstica: que a les dones se’ls sobrediagnostiquin síndromes. “És comú que, quan no se sap ben bé què passa, es faci servir l’etiqueta de “problema funcional”. Elles es queden a l’atenció primària fent voltes i se’ls acaba receptant analgèsics, mentre que als homes se’ls deriva a l’especialista, que li procura un tractament curatiu. Això és molt greu”, afirma.
Un exemple, per a l’experta, es troba als primers temps de la covid-19. “Al principi, la malaltia es va relacionar principalment amb una afecció de l’aparell respiratori, que afecten més els homes. Més tard es va veure que també s’associa amb problemes intestinals, més comuns en dones. D’aquesta manera, les dones van sortir més malparades en diagnòstic, cosa que té a veure amb la mortalitat”.
Desig sexual, el just
«Es toca cada nit» diu, sanglotant, la mare d’una adolescent al doctor protagonista de la sèrie de televisió ElAlienista, «els capellans diuen que necessita banys freds i sangoneres, que el diable és a la seva ment», a la qual cosa el facultatiu respon que no hi ha res malament a la seva ment, “sinó que s’està convertint en una dona”, en una perspectiva que no semblaven compartir molts dels seus col·legues a la vida real.
“No hi ha gaudi sa que no sigui reproductiu. Els desitjos culpables i nocius els de les infèrtils, les nodrisses, les prostitutes, les lectores, les tísiques i les histèriques”, va escriure el 1876 el ginecòleg Ángel Pulido. La masturbació era considerada un “hàbit funest”, i el desig femení s’associava amb les classes baixes, les primitives d’ambients càlids i les malaltes nervioses i físiques, així que es va trobar un terme per patologitzar la libido femenina: nimfomania.
Segons explica a SINC la sexòloga Laura Morán, és molt difícil determinar quant desig o quanta excitació sexual és massa: “Van intentar modernitzar la nimfomania anomenant-la hipersexualitat, però no va ser possible quantificar aquestes variables i per això no apareix a l’últim Manual diagnóstico de los trastornos mentales. Mentre puguis complir les funcions bàsiques de supervivència com són menjar, dormir, treballar i socialitzar, si vols dedicar la resta del teu temps al sexe, doncs fantàstic”.
Van intentar modernitzar la nimfomania anomenant-la hipersexualitat, però no va ser possible quantificar aquestes variables i per això no apareix a l’últim Manual diagnòstic dels trastorns mentals.
Així d’arrelada estava aquesta creença a la societat que, segons explica a Señoras que se empotraron hace mucho la historiadora Cristina Domenech, unes professores d’una escola per a senyoretes d’Edimburg, presumiblement parella, van guanyar un judici gràcies al fet que el jurat no podia creure que una dona conegués el gaudi sexual.
A mesura que avançava el segle, es va estendre la idea que la dona normal i sana, la mare de família, ha de ser una dona fèrtil, propietària d’una sexualitat moderada. I aquí ve la següent creació ad hoc: la frigidesa. “És una malaltia? No, el que passava és que els processos d’excitació femenins no s’entenien. Ni tan sols les mateixes dones els coneixien, no podien explicar als seus partenaires sexuals el que els agradava i el que no. Això té a veure amb una educació sexual insatisfactòria”, diu Morán.
L’actual disfunció sexual femenina (DSF) és una malaltia que, per a García Dauder i Pérez Sedeño, es va construir per crear el nínxol de mercat d’un nou medicament. Els canvis en el desig sexual de les dones, afirmen, no són una malaltia sinó un procés normal, “fins i tot una resposta saludable a factors com l’estrès”.
Però encara que el desig moderat estigués ben vist, la masturbació seguia sense veure’s amb bons ulls, i preocupava especialment la seva presència en adolescents. Hi va aparèixer una altra malaltia ja desapareguda: la clorosi, que presentava pal·lidesa, dificultat respiratòria, somnolència o supressió de les regles. “Sovint, els diagnòstics mèdics la relacionaven amb la menstruació i la masturbació. Per a molts autors, la malaltia desapareixia quan l’adolescent madurava i normalitzava la vida sexual a través del matrimoni”, afirmen en aquest article els pediatres Miguel Zafra Anta i Víctor Manuel García Nieto.
Un signe dels temps va ser la creació dels primers grans magatzems, que va treure al carrer les dones amb diners, que fins aleshores encarregaven la roba des de casa seva. Els carrers, de sobte, no eren només territori masculí, explica l’investigador Nacho Moreno a Ladronas victorianas. A elles, diu, ja no en tenia prou de quedar-se a casa.
La reputació de les dones de classe alta no permetia l’escàndol d’anar a la presó si delinquien, així que metges especialitzats en trastorns femenins determinaven que el seu impuls de robar no era més que deliris relacionats amb la menstruació.
Intervencions innecessàries
Pels trastorns causats pel ritme de la civilització moderna, el remei van ser les cures de repòs. Un neuròleg pioner d’aquestes cures va ser Silas Weir Mitchell. Els seus remeis van ser criticats per l’escriptora Charlotte Perkins Gilman a El papel pintado de amarillo (1890), un relat que descriu el seu tancament en una habitació sense permís per treballar o rebre visites: “Viu una vida tan casolana com et sigui possible, realitza no més de dues hores d’activitat intel·lectual al dia i no toquis mai més una ploma, un pinzell o un llapis”, va ser la seva recepta.
S’hi van aplicar tractaments com la hipnosi, l’aïllament o la dieta; i altres com sangoneres aplicades a la vulva, a l’anus i al coll de la matriu.
Altres metges indicaven la manipulació dels genitals femenins fins a arribar al paroxisme histèric, l’orgasme, cosa que només podien fer ells o les llevadores, atès que la masturbació femenina era indecent. També s’hi van aplicar tractaments com la hipnosi, l’aïllament o la dieta; expliquen a La mujer en los discursos de género, i d’altres tan delirants com sangoneres aplicades a la vulva, a l’anus i al coll de la matriu; cauterització del coll uterí amb nitrat de plata; injeccions de diversos líquids a la vagina, hidroteràpia en forma de dutxes, raigs vaginals i banys freds o temperats o electroteràpia.
Si la causa de tot mal era l’úter, alguns van considerar que la solució també era extirpar-lo: es recomanaven histerectomies, ooforectomies (extirpació dels ovaris), fins i tot ablació de clítoris. María Fernández Chereguini, ginecòloga i membre de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO) explica, en conversa amb SINC, que fins i tot avui dia aquesta intervenció intenta evitar-se: “Excepte per una patologia maligna, sagnats o miomes que no es controlen amb tractament mèdic o per prolapse genital, no es realitza. I si es fa és, normalment, mitjançant laparoscòpia. Aquesta manera d’extirpació no invasiva era impossible a l’època”.
A més de la funció reproductiva, l’úter és responsable de la sustentació del sòl pèlvic, però la seva extirpació no hauria de provocar efectes secundaris. Tot i això, “treure els ovaris pot produir una menopausa avançada, amb els problemes que això comporta: risc cardiovascular i problemes en els ossos, entre d’altres”.
La mirada femenina
Les desigualtats en la medicina continuen existint i “afecten la qualitat de vida de les pacients i el seu projecte de vida”, diu Ruiz Cantero. “Es relaciona amb la cultura de les cures: elles en tenen cura, i elles també en tenen cura”. La perspectiva de gènere és necessària perquè els biaixos, afirma, “es contagien i ens els acabem creient homes i dones. Acaben responent als prejudicis que es tenen sobre les dones negant-se les seves pròpies sortides”.
Les desigualtats en la medicina continuen existint i “afecten la qualitat de vida de les pacients, i el seu projecte de vida”, diu Ruiz Cantero.
“Avui hi ha més dones científiques, i estan canviant la mateixa manera de fer ciència. S’estan plantejant preguntes que mai no s’havien formulat abans”, explica la periodista Angela Saini al seu llibre Inferior. “Es qüestionen coses que es donaven per assegudes, i les velles idees deixen pas a altres de noves. El retrat distorsionat –sovint negatiu– de les dones que hi havia en el passat ha estat qüestionat en les darreres dècades per investigadors, que afirmen que era equivocat”.
I conclou: “En un món en què moltes dones segueixen patint el sexisme, la desigualtat i la violència, [les dades] poden transformar la manera com ens veiem mútuament. Si disposem d’estudis seriosos i xifres fiables, els febles es poden tornar forts i els forts, febles”.
Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí
