Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • El sobrediagnòstic de malalties: un fenomen invisible

    «Estem fent els cribratges que toquen en l’edat que toquen?», ens ho hem de plantejar, reflexiona Antoni Dedeu, director de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), en relació al sobrediagnòstic de malalties, un fenomen cada vegada més freqüent. «Per un costat definim sobrediagnòstic com el diagnòstic d’una malaltia que no ocasionarà símptomes però també pot ser el resultat de diagnosticar correctament una malaltia en què el tractament no aportarà cap benefici i pot portar costos innecessaris», resumeix.

    Si bé no hi ha dades estadístiques que permetin conèixer la magnitud del sobrediagnòstic o el sobretractament de malalties a Catalunya, l’AQuAS està utilitzant evidència científica d’altres països. «S’ha vist que el cribratge d’alguns càncers no ha repercutit en la millora dels resultats en salut i també sabem que cada vegada hi ha més llistes d’espera per fer-se proves diagnòstiques», diu Dedeu. «En algunes patologies donem per fet que cal un cribratge com més aviat millor», afegeix.

    El paper de la tecnologia, la cultura social o la medicina defensiva

    Un dels factors que pot contribuir a un sobrediagnòstic té a veure, per exemple, amb els avenços tecnològics. «És molt diferent la malaltia amb clínica que s’intenta diagnosticar mitjançant l’ús de la tecnologia que el dolor sense clínica que busquem amb aquesta tecnologia», asseguren Juan Gérvas i Mercedes Pérez Fernández en un article acadèmic. Com a exemple citen la detecció d’èmbols pulmonars que es diagnostiquen per mitjà d’una tomografia espiral. «Sent cert que són èmbols pulmonars aquests no tenen rellevància clínica i són compatibles amb una vida sana», expliquen, ja que avui en dia la tecnologia permet detectar èmbols «normals», extremadament petits, que no produeixen un embolisme pulmonar.

    Amb tot també hi juga un paper important la percepció i la cultura del ciutadà del sistema de salut i la malaltia així com la visió del professional de com abordar-la. «Els professionals han de ser conscients que els pacients tenen la concepció que els cribratges són imprescindibles. Aquest factor cultural s’ha de canviar i intervenir des de diferents fronts», apunta Antoni Dedeu.

    En això coincideix Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols. «Cal fer la reflexió que no sempre la medicina és una ciència certa ni ho resol tot. La societat està acostumada a tractar tots els símptomes i n’hi ha que no són patològics i no s’arreglen amb pastilles», assegura. Per altra banda, assenyala Terribas, «el professional pot pecar d’excés en la prescripció de proves per exemple perquè es deixa portar per la idea que sempre s’ha de fer alguna cosa i de vegades s’ha d’explicar que el millor és no fer res». Es refereix a això com «medicina defensiva», pel fet que el professional sovint prefereix receptar més que menys davant la pressió del pacient.

    Els costos econòmics, socials i psicològics

    Si bé el sobrediagnòstic s’associa a un cost econòmic – per exemple, fer proves innecessàries- aquest fenomen també comporta costos socials i psicològics, més enllà dels estrictament econòmics. Gérvas i Pérez posen com a exemple les consideracions sobre el diagnòstic de càncer de mama, «durant el tractament del qual es modifiquen aspectes substancials de la figura femenina que es refereixen a l’autoestima».

    L’exemple no és casualitat. Segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, de cada 1000 dones que es fan una mamografia de cribratge, 50 són convocades per fer-se estudis addicionals. A 4 d’aquestes dones se les diagnosticarà de càncer de mama. Les altres 46 es consideren falsos positius. Segons un estudi, els efectes psicològics negatius d’obtenir un resultat fals positiu en una mamografia persisteixen durant almenys els tres anys següents que la pacient sàpiga que no té càncer de mama.

    Un cas similar, que en aquest cas posa Toni Dedeu, és la prova coneguda com a ‘PSA’, que s’utilitza per diagnosticar el càncer de pròstata. «Hi ha cert consens entre professionals que pots tenir un PSA elevat però desconeixes la magnitud del càncer», comenta. Sobre aquesta prova escrivia fa uns mesos Josep Casajuana: «Què passa quan apliquem la prova? Doncs que trobem sovint un PSA elevat (sospitós) en homes que no tenen càncer (és el que s’anomena un fals positiu). I què passa amb aquests homes? Se’ls realitza una biòpsia de pròstata que sortirà negativa, atès que són falsos positius, però no hi ha manera de saber si estem davant d’un pacient que no té càncer o és que en els diferents punts de la pròstata on s’ha fet la biòpsia a l’atzar, no l’hem pogut localitzar. Ja tenim un greu problema d’incertesa i angoixa… que no sabem quan s’acabarà».

    Més pedagogia per fer front al sobrediagnòstic

    «Fins ara la formació dels professionals consistia a dir: ‘si tens eines, utilitza-les’. Però no pot ser que s’utilitzi de forma indiscriminada totes les eines», diu Antoni Dedeu. «Hem de reduir accions innecessàries. Quantes pròtesis de genoll o maluc hem de posar? Quin és el valor que aportem en fer-ho? Quin guany tindrà aquesta persona? Darrere el sobrediagnòstic hi ha un cost-oportunitat», afegeix.

    Per la seva banda, Núria Terribas parla de requeriments ètics imprescindibles. Un d’aquests, apunta, és que sempre que un professional diagnostiqui ho ha de fer partint del coneixement expert i l’aplicació de protocols però alhora «saber que cada cas és únic i que és bo saber adaptar-se». Per ella, s’ha de fer pedagogia en dues direccions: cap a la ciutadania i cap als professionals

  • El cas Igualada

    Res més lluny de la meva intenció, jutjar en aquest breu article als actors directes i indirectes de la tràgica mort d’un jove a causa d’una peritonitis originada per una apendicitis aguda a l’Hospital d’Igualada. Un cop finalitzades les diligències sobre la investigació d’aquest succés, potser coneixem de manera fiable els variats i successius errors que van portar a un fatal desenllaç. Dic bé, variats i successius, perquè així és com solen ocórrer moltes de les morts relacionades amb la cirurgia, i en particular, amb la cirurgia abdominal. Els que ens hem preocupat i hem estudiat aquest assumpte parlem de la síndrome del formatge Emmental (o de Gruyère, per als menys documentats sobre la gastronomia suïssa). Què volem dir amb això? Rarament una complicació letal passa de sobte, sense antecedents. Generalment és el resultat d’una concatenació de fets (els forats en línia) que permeten que el camí cap a la catàstrofe (a través dels mateixos) sigui directe i fatal. Aquesta teoria del formatge foradat sosté que hi ha diversos factors, tant sistèmics com individuals, que es «coordinen, acumulen i succeeixen» de tal manera que el seu final no pot ser un altre. En l’argot hospitalari parlem també de casos «catrasca» (catàstrofe després catàstrofe).

    Imaginem-nos un possible escenari (desconec si va poder succeir així; es tracta tan sols d’un exercici docent): primera visita divendres a la nit amb el personal just en nombre i qualificació i un diagnòstic erroni d’un dolor abdominal que no sembla preocupant; alta hospitalària. Nova visita a les 24 o 36 hores perquè el pacient segueix queixant-se de molèsties i fa nàusees i vòmits. Nova valoració per un metge general poc avesat en els dolors aguts d’abdomen que no pot sol·licitar un escàner perquè en dia festiu el servei de radiologia no està obert. O potser sí que va poder realitzar-se un escàner que va ser interpretat per un radiòleg a distància (per internet, vull dir) que no coneix els símptomes del pacient i que està mal pagat per treballar en diumenge al matí en un gabinet radiològic privat concertat. No sembla que hi hagi signes d’apendicitis a l’escàner. Alta hospitalària. El dilluns al migdia el pacient reingressa per tercera vegada amb molt mal estat general per una peritonitis evolucionada per la qual acaba morint. Potser a la seva mort hauria pogut contribuir un anestesista poc expert que cobria des de feia poc la baixa per maternitat de la titular o potser un cirurgià que només treballa a urgències (amb un contracte per dies en diversos hospitals) poc conscient de la gravetat de la situació i potser sense la suficient perícia.

    Naturalment, tota aquesta història me l’acabo d’inventar, tal com els he dit al començament, però, de ben segur, molts dels meus col·legues subscriurien la possibilitat que els fets s’haguessin desenvolupat així. I, tal com succeeix amb els accidents de trànsit, per cada mort per causes iatrogèniques ha d’haver-hi una bona desena de lesionats greus.

    Centrem-nos ara en les causes sistèmiques d’aquest assumpte que són les que haurien realment de preocupar els responsables sanitaris més enllà de la major o menor competència dels professionals que, per descomptat, també hauria de ser motiu de preocupació: mai cal donar l’alta a un pacient que reingressa en urgències i menys per segona vegada.

    Quins són els factors sistèmics? Són aquells lligats al tipus d’organització hospitalària de la qual ens hem dotat a Catalunya: un hospital a cada cantonada perquè els ciutadans se sentin segurs en tot moment, els alcaldes guanyin eleccions i els partits de qualsevol color col·loquin als seus pròxims a la burocràcia sanitària. Malament. Fa deu anys, la Societat Catalana de Cirurgia -de la qual en aquells dies jo n’era president- va presentar a la Consellera de Sanitat, Marina Geli, un estudi ben documentat per racionalitzar l’assistència urgent titulat «Situació actual de l’atenció quirúrgica d’urgències. Línies de futur». L’informe analitzava les condicions en què els cirurgians treballaven en els serveis d’urgències: les limitacions econòmiques i contractuals, la dispersió de recursos, la complexitat creixent de les patologies i un llarg etcètera de circumstàncies que dificultaven la seva tasca i, per ventura més important, posaven en risc la salut dels pacients i condicionaven grans diferències en la qualitat assistencial a l’ample del territori.

    L’argument principal de l’informe era que no es podien mantenir obertes durant les 24 hores més de seixanta portes hospitalàries d’urgències amb un adequat equipament tècnic i humà. A tall d’exemple: en molts hospitals els cirurgians havien d’operar ajudats per traumatòlegs o ginecòlegs o infermeres; en la majoria de centres no es disposava de radiologia solvent després de les tres de la tarda; la formació dels metges de primera fila és sovint insuficient. L’informe, suposo, va ser acuradament guardat en un dels últims calaixos de l’últim despatx del funcionari nouvingut i aquí va quedar tot.

    L’estudi avalat per la Societat Catalana de Cirurgia oferia la solució més evident: centralitzar les urgències, especialment les de més complexitat, en menys hospitals però més ben dotats en equips humans i tecnològics; no operar d’urgències en hospitals de primer nivell i distribuir les urgències quirúrgiques en una dotzena d’hospitals de tercer nivell ben equipats que podien cobrir bé el territori. A la llarga, aquesta és una solució més econòmica i, més important encara, la que ofereix més garanties als pacients.

    Fa anys que la política fa les oïdes sordes a les evidències, i el cas de la Sanitat és dels més flagrants. Déu sap la de morts i ferits que ha ocasionat tanta superficialitat i tant menyspreu i desconeixement de les professions sanitàries en la planificació hospitalària. El «cas Igualada» és tan sols la punta de l’iceberg, l’incident dramàtic que captiva al periodisme d’ocasió i genera titulars cridaners. Es buscaran culpables, se’n trobaran i s’enjudiciaran, però haurem passat per alt, un cop més, que aquest i altres casos similars que s’amaguen al gran públic constitueixen el preu que paguem per una sanitat planificada i gestionada amb criteris essencialment polítics.

    Els que hem estudiat en detall el problema dels així anomenats «errors mèdics» (que no sempre cal atribuir als professionals), sabem que tenen, o haurien de tenir, un costat positiu: aprendre per corregir; analitzar per entendre; entendre per prevenir. Tant de bo així sigui.

  • Entorns laborals que trenquen amb l’estigma vers el trastorn mental

    La taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és del 61,9% (44 punts més que la població general). Així ho revela l’informe L’Estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, presentat recentment. En Carles Rubio (39) feia vuit anys que era a l’atur, una situació prolongada que li va causar una depressió. L’oportunitat de treballar, després de vuit anys, li va arribar quan va adreçar-se a la Fundació Drissa, entitat sense ànim de lucre que treballa amb persones amb trastorn mental sever per facilitar-los l’entrada en el mercat laboral i millorar la seva qualitat de vida mitjançant, principalment, una feina.

    Així, en Carles es va involucrar en un projecte de l’entitat que preparava a persones que, com ell, feia temps que eren a l’atur, per tornar al món laboral, i ara fa just dos anys va ser una de les persones que van seleccionar per una botiga de roba que obria a Llagostera (Girona). «M’ha canviat radicalment la vida, he passat d’estar amb una depressió tancat a casa a treballar, i des de llavors em sento bé», comenta.

    «La feina és quelcom identitari i quan per raons alienes et quedes a l’atur i a més et costa trobar alguna cosa és com si et traiessin part d’aquesta identitat. Per exemple, continues sent pare o marit però on és el carter, el professor, l’electricista? Hi ha una part de tu que ja no existeix», reflexiona el psicòleg Fran Eiroa.

    En Miquel Isanta és un dels fundadors de Moltacte, la cooperativa d’iniciativa social sense ànim de lucre que va contractar en Carles com a dependent en un dels seus outlets. «En aquells moments [fa deu anys] no hi havia gaires experiències laborals de persones amb trastorn mental, un col·lectiu que sempre ha estat estigmatitzat, i nosaltres volíem generar oportunitats de treball dignes», explica a aquest diari. Des de llavors Moltacte ha anat creixent i actualment té una cinquantena de treballadors -dels quals 27 tenen algun tipus de trastorn mental- que es reparteixen entre les tres botigues, la de Manresa, Igualada i Llagostera. També és una entitat federada d’AMMFEINA Salut Mental Catalunya.

    Un dels propòsits de la cooperativa, assegura Isanta, és «demostrar que hi ha altres maneres de fer empresa». Això ho comenta quan recorda que la primera persona que van contractar «era un cas claríssim d’algú que el van fer fora de la feina després d’assabentar-se que tenia un trastorn mental».

    De fons: el teló de l’estigma

    El cas que explica en Miquel Isanta és freqüent. Resultats de l’informe sobre l’estigma i la discriminació a Catalunya apunten dades que ho avalen: el 28 % de la població general no entrevistaria per a una feina una persona amb un trastorn mental. Davant l’estigma una de cada dos persona oculta a la feina el seu trastorn per evitar un tracte discriminatori. «Sovint les persones que tenen un trastorn mental es veuen relegades a ocultar el trastorn quan busquen feina», assegura Fran Eiroa.

    L’Andrea Quintana (39) s’ha trobat en diverses ocasions discriminada pel seu diagnòstic. «La primera lliçó que et dóna un diagnòstic, per com veus que reacciona la gent, és el silenci», lamenta. «En una entrevista de feina se’m va escapar que tenia un trastorn mental [depressió] i em van demanar de parlar abans amb la psicòloga per decidir si m’incorporaven o no. Al final va anar bé però que et facin passar per una entrevista psicològica és realment dur», recorda.

    Altres resultats de l’informe demostren també que hi ha la tendència que les persones amb trastorn mental que treballen estiguin infraocupades, és a dir, reassignades a categories laborals inferiors quan es revela el trastorn mental a la feina. Això s’explica, en part, per la creença (falsa) que la persona amb trastorn mental pot perdre capacitats intel·lectuals o rendir menys a causa del trastorn. O que les actituds de la resta de companys poden ser discriminatòries pel fet de ser, per exemple, paternalistes. I això és el que va acabar passant-li a l’Andrea. «Em deien ‘vesteix-te amb colors més alegres dona, et sentiràs més bé’ o associaven directament amb la malaltia que un dia pogués estar seriosa o trista», explica.

    Segons el psicòleg Fran Eiroa, davant el coneixement del trastorn hi sol haver dos tipus de reacció: d’una banda, la figura del qui té por a com pot actuar la persona que té el trastorn mental; de l’altra, la paternalista. «El millor és no donar per fet com l’altre vol que el tractis, sinó preguntar com vol ser tractat, el que li pot anar bé a un pot no anar bé a un altre», apunta.

    «Un associa la normalitat amb poder treballar, necessitem que ens tractin de manera normal i poder parlar amb franquesa i normalitat del que ens passa. Si no trobes aquest suport, et trobes molt sol», assegura. Actualment l’Andrea no treballa però, després d’ocultar la malaltia en altres feines, ha fet un pas endavant i ara és activista d’Obertament per a la salut mental. «La manera com desenvolupis la feina no dependrà del trastorn que tens sinó de la fase de recuperació en la qual estàs», diu.

    Sobre això Miquel Isanta insisteix a destacar la importància d’un «entorn laboral saludable» on predomini el respecte. «Sovint les dificultats que ens podem trobar tenen més a veure amb la personalitat de cadascú que no pas amb la malaltia», expressa. «Una de cada quatre persones té o tindrà un trastorn mental al llarg de la seva vida», recorda Eiroa per reivindicar que el mercat laboral s’ha de flexibilitzar i adaptar per facilitar la inserció d’aquestes persones.

  • Denuncien la «deplorable atenció» a un pacient en un centre sanitari concertat

    Juan Florian, de 76 anys, va ser ingressat aquest estiu a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona després de patir un ictus. Després de diversos dies va ser derivat al centre sociosanitari Isabel Roig, on ha estat ingressat fins aquest dijous, quan està previst que sigui traslladat a un altre centre després que la família hagi denunciat la mala atenció rebuda i que un grup de persones del col·lectiu de Marea Blanca s’hagin presentat aquest dimecres al centre per reclamar-ho.

    La filla d’en Juan, la Mari Carmen del Valle, va decidir-se a posar una reclamació oficial al centre després que es trobés diverses situacions, segons explica en el text presentat, «inexplicables i de motiu de queixa» i d’una condició «inhumana i inconcebible». «L’atenció per la seva recuperació i per preservar la dignitat és deplorable», lamenta al text.

    «El primer dia de l’ingrés, en arribar, em trobo el meu pare a l’habitació amb un vas d’aigua davant seu, aviso l’auxiliar i li comunico que el meu pare pateix de disfàgia [arran de l’ictus], amb el perill d’asfíxia que comporta que prengui líquids», exposa la Mari Carmen. Davant d’aquest avís i després de dir-los que els metges li havien dit que necessitava fer ús d»espessants’, explica, la resposta que va obtenir va ser: «Doncs sort que ens ho has dit, si no tenim una mort ximple».

    Aquesta però no va ser l’única sorpresa que va trobar-se la família. En el text de reclamació s’exposen altres situacions com ara que davant la incapacitat del pacient per menjar sol i la preocupació dels seus familiars per aquest fet, s’hagin trobat amb respostes com «nosaltres no podem estar per ell, donant-li el menjar, parla amb el metge i que et firmi una ordre» o «si ell menja sol, tu deixa’l que així s’espavila».

    Altres situacions que denuncia són que el seu pare sortís al carrer sol tot i l’estat de «desorientació total» que viu -l’ictus li ha deixat la capacitat cognitiva «absolutament tocada», explica a aquest diari- o que després de queixar-se en trobar-se el seu pare assegut a la butaca, amb el puré per damunt i amb una forta olor d’orina i els pantalons mullats, des del centre li donessin un bolquer i li diguessin que se n’encarregués ella mateixa.

    La paciència de la Mari Carmen va esgotar-se el dia que el seu pare va confessar-li que un auxiliar l’havia obligat a empassar-se un flam aguantant-li el cap. «Avui m’han fet plorar», li va dir Juan Florian a la seva filla.

    Ella explica a aquest diari però que la situació que ha viscut el seu pare al centre no és l’única i que si no hi ha més reclamacions és per la resignació o la por. «Davant d’aquesta situació anòmala s’han de demanar respostes a l’equip d’auxiliars i infermeres», comenta a aquest diari.

    L’Ajuntament vol auditar els centres sociosanitaris de la ciutat

    El centre sociosanitari Isabel Roig és de gestió privada (el seu gestor és BlauClínic) però ofereix provisió pública de serveis perquè té un concert amb el Servei Català de la Salut (CatSalut). És a dir, que els pacients accedeixen a través del sistema públic. Actualment el grup Centres Blau Clínic (CBC) disposa de quatre Centres i més de 600 llits a la ciutat: CBC Isabel Roig, CBC Putget Dolors Aleu, CBC Hospital Sant Jordi de la Vall d’Hebron i CBC Clínica Barceloneta. Aquest diari ha intentat contactar sense èxit amb la direcció del centre Isabel Roig.

    Per la seva banda, l’Ajuntament ja ha contactat amb el Consorci Sanitari de Barcelona -l’ens planificador dels serveis a la ciutat-perquè s’obri una investigació, segons ha pogut saber aquest diari. «Volem fer una auditoria als centres sociosanitaris de la ciutat per verificar el compliment dels convenis i que la qualitat assistencial és bona», asseguren a El Diari de la Sanitat fonts de l’Ajuntament de Barcelona. «Ens han comentat que en l’àmbit sociosanitari hi ha centres en què la qualitat de l’assistència no és bona, aprofitarem també per revisar les diferents reclamacions que s’hagin presentat», expliquen les mateixes fonts.

    Segons dades de l’informe Privatització i mercantilització de l’assistència sanitària a la ciutat de Barcelona, encarregat per l’Ajuntament, un 47,5% del volum de contractació entre el Servei Català de la Salut i les entitats proveïdores de serveis sociosanitaris va a parar a entitats privades amb ànim de lucre.

  • Una de cada tres morts per càncer es pot prevenir amb un estil de vida saludable

    El nombre de casos de càncer seguirà creixent els propers anys. Segons les previsions de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), es passarà de 21.592 homes diagnosticats de càncer l’any 2010 a 26.455 casos el 2020, mentre que, en les dones, el nombre de casos incidents passarà de 14.741 l’any 2010 a 18.345 el 2020.

    Si bé el creixement pot atribuir-se sobretot a l’envelliment i al creixement demogràfic, una part té a veure també amb els factors de risc que incrementen les possibilitats de desenvolupar la malaltia i que poden prevenir-se, com ara no fumar -el risc de desenvolupar un càncer de pulmó és 10 vegades més alt en els fumadors respecte als no fumadors- o portar una dieta equilibrada.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), almenys un terç de les morts per càncer es podrien prevenir adoptant un estil de vida saludable. La conscienciació al voltant d’aquestes dades però encara és insuficient, segons la gerent de la Federació Catalana d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) Clara Rosàs. “L’obesitat (un factor de risc) segueix creixent, per exemple. Es parla de prevenció però les dades respecte estils de vida encara no són bones, cal continuar insistint”, assegura Rosàs. Precisament per seguir fent pedagogia la FECEC organitza la Setmana Catalana de la Prevenció del Càncer (SECAPC).

    Per a Carlos A. Gonzalez, metge i epidemiòleg, especialista en medicina preventiva, “falta conscienciació en la població que el càncer és majoritàriament prevenible, una conscienciació que fins i tot és insuficient en les recomanacions dels metges en relació a hàbits alimentaris, per exemple”. González lamenta també que la major part del finançament per la malaltia es destini a recerca genètica, i en canvi, només una petita part, es destini a fer prevenció.

    Les 12 recomanacions del codi europeu

    El consens científic actual sobre com prevenir el càncer queda palès en el codi europeu contra el càncer, que estableix una sèrie de recomanacions basades en evidència científica. El document, que ja va per la quarta versió, va ser presentat el 2014 per la delegació especialitzada en càncer de l’OMS, la IARC.  

    “Són dotze maneres de reduir el risc, de comprar menys números”, apunta Rosàs, que recorda que malgrat la reducció de risc, la malaltia “és una loteria”, com pot demostrar-ho el fet que algú que no ha fumat mai pugui desenvolupar un càncer de pulmó, cita com a exemple. Entre les recomanacions del codi europeu hi ha la de no fumar, viure en un espai lliure de fum, fer activitat física diàriament, evitar l’exposició excessiva al sol i utilitzar protecció al fer-ho, no beure alcohol o limitar-ne el consum, evitar l’excés de pes o mantenir una alimentació saludable.

    “Amb la prevenció no hem de demonitzar actituds o aliments, com va passar amb la carn vermella, però hem de conscienciar sobre pràctiques saludables que costen poc”. Comenta la gerent de la FECEC, que admet que “malauradament l’estil de vida va lligat a la posició socioeconòmica”. Sobre això escriu Carlos A. González en el llibre Nutrición y cáncer. Lo que la ciencia nos enseña: “El compliment d’aquestes mesures [les recomanacions del codi europeu] però no depèn únicament de la predisposició de la població sinó també de les condicions socials i les polítiques sanitàries de cada país, que condicionen els preus i la disponibilitat d’aliments saludables i dels programes de salut pública”.

    La incidència de la condició social

    “El factor social en si mateix no és un factor de risc però està directament relacionat amb l’estil de vida de les persones ja que la prevalença de factors de risc com el consum de tabac o d’alcohol és més alta en les classes més desfavorides”, explica Carlos A. González en una conversa amb El Diari de la Sanitat.

    Precisament els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2015, presentats aquesta setmana, posen de manifest la incidència del condicionant social en la salut de les persones. Per exemple, la prevalença de l’obesitat -un 10% dels casos de càncer s’associen a aquest factor de risc segons Carlos A. Gonzalez- és el doble d’elevada entre els menors de les classes més desfavorides i quan la mare té estudis primaris o no en té que entre els menors de classes més altes.

  • L’obesitat infantil afecta el doble a les famílies de classe baixa que a les de classe alta

    La prevalença de l’obesitat és més elevada entre els menors de les classes més desfavorides i quan la mare té estudis primaris o no en té. Així ho diuen els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2015, que es fixen, entre diferents variables, en l’excés de pes tant en la població adulta com en els menors.

    Segons l’enquesta, que analitza el període 2014-2015, el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys són obesos -d’acord amb les taules de referència que fixa l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a l’hora de considerar que un menor té obesitat-. Ara bé, les diferències en els resultats segons la classe social de la família a la qual pertanyen són molt notòries, així com també destaca que la prevalença de l’obesitat és sis punts percentuals més alta en els nens que en les nenes.

    Mentre que l’obesitat afecta el 8% dels infants de les classes socials més altes – quan la família ocupa llocs directius, gerencials i de docència universitària segons l’ESCA-, el percentatge es dobla en aquells casos en què la classe social és més baixa -llocs de treball manuals- i afecta el 15,9%. Quan es tracta d’ocupacions intermèdies i treballadors per compte propi la prevalença de l’obesitat infantil és del 7,2%.

    La diferència encara és més elevada quan la variable que es té en compte no és la classe social -segons ocupació dels pares- sinó el nivell d’estudis de la mare. A mesura que disminueix el nivell d’estudis de la mare augmenta directament el percentatge d’obesitat infantil. Per exemple, quan la mare té estudis universitaris, l’obesitat afecta només un 6,8% dels nens i nenes, mentre que si el nivell d’estudis són secundaris es tradueix en un 14,1%. La xifra més elevada es detecta en els infants de mares amb estudis primaris o sense estudis, quan l’obesitat afecta a un 21,3% dels nens i nenes.

    El consum d’hipercalòrics, també més freqüent entre els infants de classe baixa

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’obesitat és causada per l’augment d’ingesta d’aliments hipercalòrics rics en greixos, sal i sucres i pobres en vitamines, minerals i micronutrients i per altra banda per un descens en l’activitat física, fruit d’un estil de vida cada cop més sedentari.

    En aquest sentit, i segons resultats de l’ESCA, també destaquen les diferències pel que fa al consum freqüent de productes hipercalòrics i l’estil de vida segons el context socioeconòmic. Mentre que el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioxeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris.

    Una altra dada que mostra el paper dels determinants socials en la salut dels infants té a veure amb el tipus d’oci i l’activitat física. Quatre de cada deu infants té un estil d’oci sedentari, és a dir, que de mitjana passa dues o més hores cada dia mirant una pantalla (la televisió, videojocs o davant l’ordinador). Aquest tipus d’oci, enfront de l’oci actiu que pot ser practicar un esport, és també més freqüent entre els nens de classe social més desfavorida i amb un dels progenitors sense estudis, si bé no és tan gran com ho és en el consum d’hipercalòrics o en l’índex d’obesitat. Per exemple, mentre que entre les classes més altes la proporció de nens i joves d’entre 3 i 14 anys que practiquen un oci sedentari és del 28,7%, entre les més baixes la proporció augmenta fins al 40,6%.

  • «Tenir cura no és més natural per a les dones, ho fan pel privilegi dels homes»

    Joan Tronto (Minnesota, 1952) assenteix a cada paraula. Persegueix amb la mirada cada moviment i atén, amb interès extraordinari, cada consigna que la cap de premsa del Col·legi d’Infermers i Infermeres de Barcelona –on ha fet una xerrada–llança. «Ella em cuida avui», explica riallera.

    Ella mateixa traça el paral·lelisme entre una anècdota tan nímia i el seu robust objecte d’estudi: la ethics of care (ètica de la cura), teoria feminista de principis dels anys 90, esquitxa cada espai de la vida de les persones. Ser conscient d’això és el que fa que Tronto, doctora a la Universitat de Minnesota i acostumada als viatges i simposis, mostri tant interès en les paraules del seu entorn.

    Per a Tronto, tot està relacionat amb la cura: les relacions, les estructures… La democràcia. «Per descomptat també la feina», destaca la politòloga, que relaciona l’ètica de la cura amb el decreixement econòmic i qualifica la cura com quelcom «revolucionari». Un canvi de paradigma.

    Tronto aposta per reduir les jornades laborals i invertir menys en pal·liar i més en prevenir. «Quantes hores treballa vostè?», Pregunto. «Moltes», diu mentre riu. «Jo tinc la possibilitat d’invertir temps en alguna cosa que m’agrada, però no podem obligar la gent que treballa en una cosa menys satisfactòria que faci el mateix», conclou.

    El concepte ètica de la cura ens acompanya tota la vida, asseguren els seus estudis. Però els termes en si no ens resulten familiars.

    La cura és una part essencial del que significa ser humà. No es pot entendre la humanitat sense entendre el que significa tenir cura dels altres. Hi ha molts tipus de relacions diferents que impliquen la cura.

    Defineix la cura com «antídot contra el capitalisme».

    La cura no forma part de moltes teories polítiques. Però jo, com a teòrica feminista, la poso al centre: ¿Què passaria si ens prenguéssim seriosament aquesta part de vida? Crec que la de la cura és la millor crítica al capitalisme; posa en relleu la fal·làcia que el mercat és la manera d’entendre la vida humana… El mercat presumeix que som racionals, autònoms. Ens individuals. El capitalisme construeix un patró de persona que es correspon a un segment petit de la societat. Diu que només tenim responsabilitat sobre nosaltres mateixos o, com a molt, sobre la família. Aquesta no és una manera molt precisa d’entendre la vida.

    Com som, segons l’ètica de la cura?

    Els humans som dependents des del nostre naixement. Necessitem a la gent fins i tot per sentir-nos segurs, ¿més prova que aquesta? Necessitem cures cada dia de la nostra vida. Fins i tot en coses més mundanes: menjar, rentar-se… També quan creixem i ens posem malalts; o quan envellim… Totes aquestes coses poden convertir-se en alguna cosa dramàtica si descuidem la cura en la societat. Quan comencem a reconèixer quanta de la nostra felicitat ve de les cures…

    Joan Tronto
    L’especialista ha exposat la seva tesi al COIB / SANDRA LÁZARO

     

    Es preocupen les societats per la cura?

    No. Es preocupen pels mercats. [Llarga pausa] I a mi em preocupa el següent: ¿Per què invertim tant de temps en la producció econòmica? Fins i tot en les societats democràtiques pensem: ‘Si tenim més feina, més producció, la vida humana serà millor’. I no és cert. La vida de la gent, amb més, no és millor. Necessitem una economia de la cura.

    Què vol dir això?

    Simple: produir menys i centrar-nos més a cuidar-nos.

    Vostè defensa, sota la teoria feminista, que hem d’eradicar la idea de la cura com una cosa natural.

    D’aquí ve l’opressió de la dona, d’entendre la cura com una cosa natural. I els rols socials els creem nosaltres. I això és una qüestió de justícia: uns privilegiats bloquegen a uns altres que ho són menys. Els que estan a dalt, fruit de la seva posició, fan que els altres facin el que ells no volen. I per aquesta simple raó, els homes, que són els que estan a dalt, els presents en l’esfera pública, han relegat les dones… A les seves cases. La pregunta és: ¿És més natural per a les dones la cura?

    …

    No. Són ensenyades a tenir cura, ho fan pel privilegi dels homes.

    L’any 1987 vostè escrivia sobre aquesta qüestió: Més enllà de la diferència de gènere. Cap a una teoria de la cura. Hem avançat en alguna cosa?

    Les coses van millorar una mica fa uns anys, però van empitjorar encara més després. Coses del capitalisme.

    Balanç pessimista.

    [Riu] Sí, vist amb la perspectiva de la història de les ciències socials modernes és dramàtic. Però comparat amb la història de la humanitat, no està malament. Fa realment poc que parlem de les cures, pel que sóc optimista. Aquesta és una idea revolucionària i només estem al principi del canvi.

    Quan parla de cura ho expandeix a ciutats, estats… A la mateixa democràcia.

    Hi ha diverses coses que han de passar. Necessitem pensar en les necessitats humanes i mediambientals. I pensar qui té aquestes responsabilitats: aquí entra la política. Organitzem les responsabilitats atenent al passat, hem de repensar-ho: què agafo i què no agafo. Aquestes eleccions estan relacionades amb la cura, i en això està involucrada qualsevol estructura i institució de la societat.

    Joan Tronto
    Tronto qualifica la cura com un «antídot del neoliberalisme» /  SANDRA LÁZARO
    Com afecta el sistema mèdic, concretament? Vostè ha parlat davant un auditori d’infermeres i infermers.

    El sistema mèdic també ha de repensar-se. La medicina és un exemple clar de com la ciència ens porta, generalment, pel mal camí. ‘Puc fer un nou medicament que curarà…’. Guau! Potser hauríem de gastar menys diners en la indústria, i més en la gent. Potser pensant en la gent ens adonem que necessitem menys. Menys, sobretot, feina.

    Decreixement?

    El capitalisme vol traduir-ho tot en termes de mercat. Fins i tot les relacions i les cures. Hi ha un llibre, Born to buy [Juliet Schor, 2004], que ho il·lustra: a Amèrica la gent treballa 50 hores a la setmana. I els hi preguntes: ‘¿Per què?’. I et responen que és per donar-li un futur als seus fills, per comprar coses als seus fills. El que no ens hem plantejat és que potser invertint més temps amb ells, necessitaran menys coses. I això parla de lògiques de la producció, que han de ser substituïdes per lògiques de la cura.

    Això no sembla competir a la majoria de la gent, que no té possibilitat de decidir. Quins petits canvis podem fer?

    Tornem a Marx: Per què canviem el nostre temps? Diners? Necessitem treballar la meitat, 20 hores. Amb millors salaris. Però això serà complicat. Per baixar-lo a un nivell quotidià: la gent ha de democratitzar i canviar cada institució de la qual forma part. Família, amistat, comunitat. ¿Què puc fer cada dia per reduir el meu consum i alhora mantenir les relacions amb el meu entorn? Aquí rau la revolució. El poder de l’ ètica de la cura recau en com entén la vida cadascú: cuidar-se és el més important.

  • El 80% de persones amb transtorns mentals asseguren haver estat discriminades per la seva condició

    Se sol considerar, erròniament, que les persones que tenen un trastorn mental viuen una percepció alterada de la realitat, no poden controlar les seves emocions o poden reaccionar de manera imprevisible en qualsevol moment. Ho avisa l’estudi L’Estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, que destapa una xifra que demostra que la discriminació i l’estigma vers la malaltia i el trastorn mental encara està molt estesa: el 80,1% de les persones amb trastorn han estat discriminades per raó de salut mental i el 54,9% ho han estat bastant o molt freqüentment.

    Entre les principals formes de discriminació que recull l’estudi presentat aquest divendres i dut a terme per Obertament, la Universitat Autònoma de Barcelona i Spora Sinergies -basat en enquestes a 967 persones que han patit o pateixen un trastorn mental- hi ha la sobreprotecció i control, el rebuig i el menyspreu o les burles. A més, es constata que la discriminació afecta tots els entorns socials de la persona: l’àmbit laboral, l’educatiu, el sanitari i el familiar. Per exemple, la taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és del 61,9% (44 punts més que la població general) i hi ha la tendència que les persones amb trastorn mental que treballen estiguin infraocupades, és a dir, reassignades a categories laborals inferiors quan es revela el trastorn mental a la feina. A més, existeix la creença que la persona amb trastorn mental pot perdre capacitats intel·lectuals o rendir menys a causa del trastorn.

    En l’àmbit educatiu l’estudi posa de manifesta que les persones enquestades han experimentat discriminació tant per part del professorat (un 18,9% de les persones amb trastorn mental ho reconeix) com de la resta de l’alumnat (el 29,5% han estat discriminats per companys).  “En entorns educatius poden sorgir actituds de por, inseguretat i dubtes a l’hora de tractar alumnes amb trastorn mental”, assenyala l’estudi. Segons Aleix Caussa, un dels investigadors que ha participat en la seva elaboració, “no s’evidencien criteris d’actuació davant un alumne amb trastorn mental”.  Amb tot cal matisar que les dades sobre educació s’han extret en relació a l’última experiència educativa de la persona entrevistada -sense diferènciar entre institut, universitat o un altre tipus de formació-.

    Així mateix la discriminació també es filtra en l’atenció sanitària. Sense anar més lluny, el 26% de les persones amb trastorn mental afirma haver estat discriminat en un centre hospitalari en alguna ocasió pel fet de tenir un trastorn mental. “La manca de protocols d’atenció a la salut mental fa que el tractament depengui de la sensibilitat i o interès personal de cada professional. El 18% de les persones enquestades ateses en algun servei de la xarxa de salut mental asseguren haver rebut sobreprotecció o control i el 24% haver patit algun tipus d’intromissió o pressió, per exemple, per no tenir fills.

    Fugir de l’estigma a través de l’ocultació del trastorn

    Per a les persones que tenen un trastorn mental, és relativament fàcil ocultar-lo, ja que a simple vista no es percep. “Davant l’estigma hi ha persones amb un trastorn mental que opten per ocultar el trastorn”, ha advertit Caussa en la presentació de l’estudi aquest divendres.

    De fet, un 82% de les persones amb un trastorn mental utilitzen l’ocultament parcial o total del trastorn a algú en algun àmbit de la seva vida: ja sigui a la feina, al centre educatiu o a amics i familiars i fins i tot la seva parella. Ara bé, mentre que en l’entorn familiar o d’amistats l’ocultació del trastorn és inferior al 20%, en el laboral és més del doble: un 48,5% no ho expliquen a cap dels seus companys, sovint també motivat per la por a perdre el lloc de treball.

    És el cas de la Isabel Jiménez, que té un trastorn mental i ha estat anys ocultant-lo a la feina. “En els últims mesos he dit el que em passa i animo a tothom a fer-ho. Dir-ho no ha canviat res a la pràctica però per mi ha estat un abans i un després i avui estic en el punt que vull”, ha explicat durant la presentació Jiménez, que s’ha convertit en una activista contra l’estigma. Compartir fets o experiències així com alçar la veu quan algú expressa un prejudici són recomanacions d’Obertament per combatre l’estigma. 

     

  • La soledat no volguda en gent gran: un factor de risc per a la salut mental

    Un dels principals factors de risc de patir una depressió és la solitud en edats avançades, entre els 65 i els 75 anys. «Hi ha diferents factors que poden portar a l’aparició de la simptomatologia depressiva, com ara, les pèrdues acumulades amb l’edat, problemes de salut, l’hospitalització, mort de familiars propers, etc. i aquests factors són especialment presents en la gent gran», explica a aquest diari Montserrat Lacalle, doctora en Psicologia i consultora a la UOC.

    A Catalunya, més de 280.000 persones majors de 65 anys viuen soles i s’estima que d’aquestes, més de 175.000 pateixen soledat no desitjada, segons dades de l’Associació d’Amics de la Gent Gran, que alerta que moltes d’aquestes persones ho fan en silenci. «Sabem que el fet de tenir una bona xarxa familiar i social pot actuar com a factor de bon pronòstic en molts trastorns, per tant, la soledat actuaria com un factor de risc», comenta Lacalle.

    Cada vegada més persones es troben en situació de soledat no volguda a causa de canvis en les estructures familiars i l’impacte de la crisi, condició que pot predisposar a situacions d’exclusió social i tenir conseqüències per a la salut.A més, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), dues terceres parts dels afectats per un trastorn mental no arriben mai a demanar ajuda a un professional sanitari. Un silenci que també afecta la gent gran, en qui sovint es confonen els símptomes d’una malaltia mental amb el mateix envelliment.

    Ara, un estudi europeu, l’Eurodep, ha volgut posar el focus en aquest col·lectiu, i ha observat, basant-se en una mostra de més de 3.000 casos d’homes i dones d’entre 65 i 84 anys, que la depressió afecta el 12,3% de les persones grans. Amb tot, els experts asseguren que hi ha molt d’infradiagnòstic i que per tant el percentatge de persones que pateix una depressió entre aquest col·lectiu pot ser més elevat ja que molta gent no consulta el metge. “Hi ha una necessitat de conscienciació sobre els problemes psicosocials en la gent gran per poder oferir serveis d’atenció a la salut mental d’alta qualitat per a aquestes persones”, conclou l’estudi. Preguntada per l’índex de depressió en gent gran que viu sola, Montserrat Lacalle assegura que «és difícil obtenir dades concretes donat que l’aïllament farà que la persona no consulti i el seu cas estigui a risc de no ser diagnosticat ni tractat».

    Patir mala salut mental: un risc més alt en les dones

    L’informe INSOCAT Gent gran: pobresa i vulnerabilitat, presentat aquesta setmana per l’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), recull que el 2015 el risc de patir una mala salut mental entre la població de 65-74 anys era del 6,6% en els homes i el 9,7% en les dones. La diferència entre homes i dones s’explica per la sobrecàrrega de les dones grans, segons l’ECAS, ja que sovint cuiden de néts, pares o altres familiars en situació de dependència, amb els consegüents efectes que això genera.

    També hi ha més dones grans que homes que viuen en llars unipersonals a Catalunya: en un 75’5% dels casos són dones enfront del 24,5% d’homes. “Quan la soledat no és volguda, afecta la salut i la supervivència de la persona. El suport de la família és molt important per pal·liar la vulnerabilitat de la gent gran”, assegura Gemma Roces, de la Creu Roja.

    Factors més enllà de la soledat no desitjada

    Altres factors que poden comportar problemes de salut mental també tenen a veure amb els determinants socials. Per exemple, el 6% de les persones de 65 anys i més tenen problemes per mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada, un percentatge que s’ha duplicat des del 2013, segons l’informe INSOCAT. Patir una situació de pobresa energètica o tenir problemes en l’habitatge com ara goteres o humitats tenen efectes negatius en la salut, amb major vulnerabilitat davant el risc de patir patologies com al·lèrgies, malalties respiratòries i ansietat o depressió, s’alerta.

  • Més de la meitat dels pacients etiquetats com a al·lèrgics a un medicament no ho són

    A gairebé un 60% dels pacients avaluats se’ls podia retirar l’etiqueta d’al·lèrgic a fàrmacs. Aquests són els primers resultats preliminars d’un estudi que es va posar en marxa en fase pilot ara fa 4 anys i que ha analitzat fins al moment els casos de 468 dels pacients atesos a la unitat d’Al·lergologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

    «Moltes vegades s’etiqueta el pacient com a al·lèrgic a un determinat fàrmac sense cap tipus d’estudi. Això porta a evitar un medicament que podria ser necessari més endavant i ocasiona una angoixa al pacient que pot condicionar els seus tractaments futurs», explica el Dr. Ramon Lleonart, de la Unitat d’Al·lergologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Precisament l’èmfasi es posa en el fet que un diagnòstic incorrecte farà que el pacient eviti prendre’s el medicament al que suposadament és al·lèrgic i que, per contra, pot ser important per a la seva salut.

    Amb tot, des de l’Hospital de Bellvitge expliquen que l’estudi de les reaccions a fàrmacs és complex i que no existeix cap bateria de proves que permeti saber d’entrada si un pacient té al·lèrgia a un medicament. L’única que permet el diagnòstic definitiu és la prova d’exposició controlada, que no està lliure de risc ja que pot causar una reacció -és per això que cal fer-la en un hospital-. D’entrada, l’al·lergòleg repassa la història clínica dels antecedents del pacient per treure’n informació i també pot realitzar proves cutànies o de laboratori, però sense l’exposició controlada el diagnòstic no és 100% segur.

    Els resultats s’han presentat aquest dimecres al centre hospitalari, durant la jornada «I Matí Al·lèrgia Bellvitge. Reaccions al·lèrgiques a fàrmacs». També en aquest context s’ha presentat el díptic «Estudi de reacció al·lèrgica a fàrmacs» elaborat pel comitè d’al·lèrgia a fàrmacs de la Societat Catalana d’al·lèrgia (SCAIC) d’acord amb la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).