La ciutat de Barcelona, Montcada i Reixac i el barri de La Mina eren els únics territoris de Catalunya on fins la setmana passada l’atenció sanitària continuada a domicili era gestionada per una empresa privada. Des del 2 de novembre passat però aquest servei d’atenció a domicili és assumit per l’Institut Català de la Salut (ICS), l’empresa pública que gestiona vuit grans hospitals i el 80% dels Centres d’atenció primària i que ja se’n fa càrrec a la resta del territori.
La desprivatitzarció del servei, que va alineat amb la tasca que estan fent en el si del Consorci Sanitari de Barcelona la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, recondueix una anomalia territorial històrica. I és que des de del 1994 l’atenció domiciliària urgent l’han proveït a Barcelona empreses privades, que se n’han fet càrrec gràcies a l’obtenció de concerts. La darrera, l’empresa SARdomus, s’encarregava d’aquest servei des de l’any 2010 i tenia un contracte fins aquesta tardor pel qual rebia una anualitat de 2,4 milions d’euros que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) li pagava. Ara el Servei Català de la Salut destinarà aquesta partida a l’equip de professionals del sistema públic que s’encarregaran d’aquest servei i per tant no tindrà cap impacte econòmic en el pressupost públic.
El nou servei disposarà de 148 professionals, dels quals 40 són professionals interins de l’ICS en plantilla estable de nova contractació i 108 professionals -metges i infermeres que ja formaven part de la plantilla de l’ICS-que voluntàriament faran guàrdies. Els 12 vehicles comptaran amb l’equipament habitual: maletins medicalitzats, desfibril·ladors, aparells d’electrocardiograma i mòbils.
El perfil de pacient atès, segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut David Elvira en la presentació del nou model, és gent gran, de mobilitat reduïda, pacients crònics amb més d’una patologia que requereix una atenció al domicili més que no un desplaçament.
El nou model suposarà millores en l’atenció del pacient
El canvi en la gestió de l’atenció domiciliària, que passa ara de mans privades a mans públiques, implica també la integració en l’atenció primària i una millora en l’atenció del pacient. “L’eficiència es manté i la qualitat millora”, ha assegurat el conseller de Salut Toni Comín aquest dilluns durant la presentació davant els mitjans.
El nou model integra del tot l’atenció domiciliària amb els circuits de l’atenció primària. Això vol dir que els metges de família de referència rebran alertes dels pacients visitats i en podran consultar les anotacions fetes pel metge d’atenció continuada. A més, aquest professional podrà programar una visita de seguiment amb el metge de capçalera del pacient. “Que sigui la primària qui s’encarregui d’aquesta part de l’assistència és una qüestió de model, d’empoderar la primària”, ha apuntat Comín. Per la seva banda, la Comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, ha valorat molt positivament l’actuació, ja que “Barcelona era una illa, una excepció dins de Catalunya, i ara integrem aquest servei a l’atenció primària”.
A més, aprofitant el canvi de proveïdor s’han elaborat nous protocols de derivació que inclouen la possibilitat de derivar els pacients d’atenció a domicili als serveis socials d’urgència de l’Ajuntament de Barcelona.
D’altra banda, i a diferència del que passava amb el personal de l’empresa privada SARdomus, els professionals que ara fan el servei a domicili tenen accés a la història clínica i farmacològica del pacient en el moment de la visita. Així mateix, si el metge que es desplaça prescriu una recepta aquesta quedarà registrada a la història clínica compartida (HCCC) i a l’estació clínica d’atenció primària (ECAP), que és el programa d’història clínica informatitzada que comparteixen pràcticament tots els equips d’atenció primària de Barcelona. Amb tot, això no suposarà cap canvi a ulls del ciutada ja que el procés d’activació serà el mateix: una trucada al 061 CatSalut Respon, que enviarà segons es consideri un vehicle amb un metge a domicili o una ambulància.
“Des dels 3 fins als 11 anys vaig estar patint abusos sexuals per part del meu avi. Aquesta és la meva carta de presentació”. Ara l’Aina Lanaspa té 25 anys i per primera vegada ha decidit denunciar-ho públicament. “Durant molt de temps ho he tingut molt bloquejat i he viscut amb això com si no em passés res, però ara m’adono que m’afecta en moltes més coses de les que pensava”, reconeix. L’Aina explica una experiència dura, però diverses especialistes en salut mental ho emmarquen dins els patrons habituals en casos com el seu. Parla d’abusos durant més de vuit anys per part del seu avi matern qui, diu ella, sempre ho ha justificat dient que estava enamorat i que era l’Aina qui el provocava.
El cas de l’Aina no és excepcional. L’any 2015, 261 persones van fer teràpia a la Fundació Vicki Bernadet per haver patit abusos sexuals quan eren petits. D’aquestes, 176 eren adultes i 85 menors. Dels casos atesos per la Fundació, el 72% dels abusos van ser a dins de la família: pares, germans, avis, oncles i cosins.
La Laura Rodríguez és coordinadora del Centre Terapèutic i Jurídic de la Fundació Vicki Bernadet. Creada el 1997, la fundació ofereix atenció personalitzada a les persones adultes que han patit abusos sexuals durant la seva infància o adolescència i atén de manera integral i especialitzada l’abús sexual. Des de la Fundació expliquen que sobretot hi van adults entre els 30 i els 45 anys, especialment en moments vitals com quan es viu la maternitat per primera vegada. “L’adult és més autònom, ja no viu a casa de la família, no depèn d’ells. Tot això fa que tingui més eines i recursos” explica Rodríguez. Sovint, apunten els experts, s’afegeix la por que pugui repetir-se i tornar a passar el mateix als fills.
La Fundació Vicki Bernadet vol oferir atenció integral i personalitzada a les persones adutes que han patit abusos sexuals durant la seva infància o adolescència. / SANDRA LÁZARO
“No hi ha un patró en termes que totes les persones que van patir abusos en la infància són d’una manera concreta o desenvolupen un trauma concret, no existeix la síndrome del nen abusat”, assegura Rodríguez. Tot i això, sí que hi ha uns patrons comuns que faran que es desenvolupi o no el trauma: l’edat d’inici dels abusos, la durada, si l’abusador segueix al cercle familiar, si hi va haver penetració o no, etc. Segons dades de la Fundació entre un 50% i 60% d’aquests tindran una simptomatologia traumàtica. Aquest trauma es veurà reflectit en edat adulta en més de la meitat de casos, quan apareixen problemes emocionals, relacionals, conductuals, d’adaptació social, funcionals i sexuals.
Manca d’interès al voltant de l’abús sexual infantil i la salut mental
En l’informe Resiliència en nens víctimes d’abús sexual: el paper de l’entorn familiar i social la psicòloga Noemí Pereda explica que “créixer en un entorn d’abusos i mals tractes és un important factor de risc pel desenvolupament de múltiples conseqüències adverses, tot i això hi ha infants que aconsegueixen superar aquesta experiència i convertir-se en adults capaços, sans i integrats en la societat. La capacitat de resiliència és clau, però hem de saber com fer-la desenvolupar”.
Segons Pereda, que també és professora del Departament de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic de la Universitat de Barcelona, cal diferenciar entre les conseqüències psicològiques a curt i a llarg termini. A curt termini la persona abusada pot presentar problemes emocionals com ara ansietat, baixa autoestima o sentiment de culpa així com tenir problemes a l’hora de relacionar-se amb amics i familiars. D’altra banda també pot patir insomni o tenir problemes amb l’alimentació i presentar problemes de conducta.
A llarg termini, ja en l’edat adulta, es presenten sobretot trastorns d’estrès post traumàtic, fòbics i depressions. Segons Pereda apareixen trastorns depressius, bipolars, conductes autodestructives, autolesives o poca autoestima. Pel que fa a relacions la persona que ha patit abusos pot trobar-se un major aïllament, ansietat social, relacions de parella inestable o hostilitat mentre que els problemes sexuals poden desenvolupar-se en relacions insatisfactòries, disfuncions, conductes sexuals de risc o una maternitat primerenca. Així mateix, també poden presentar-se problemes funcionals, com ara dolors físics sense raó mèdica que ho justifiqui. En són exemples cefalees, fibromiàlgies i trastorns gastrointestinals o desordres ginecològics.
La dansa moviment teràpia ajuda a tornar a associar cos i ment, un factor clau a l’hora de treballar els efectes psicològics de l’abús sexual / SANDRA LÁZARO
Davant d’aquests problemes, la psicoterapeuta Susana Garcia Medrano destaca la dissociació entre cos i ment que presenten els abusats com un aspecte clau a superar: “la persona abusada separa el cos de la ment i aquesta dissociació li treu la possibilitat de poder gaudir el plaer però la salva del dolor dels abusos”. Amb l’objectiu de tornar a unir cos i ment, Medrano treballa la dansa moviment teràpia amb els seus pacients. “Són processos llargs i complicats. La dissociació és inconscient però tornar a associar-ho ha de ser conscient”, afirma.
“Et crec, no va ser culpa teva, no tornarà a passar perquè ara estàs protegida”
Els professionals coincideixen en el fet que hi ha un moment clau que pot propiciar o evitar l’aparició del trauma: quan s’explica per primera vegada l’abús. “Si el teu entorn respon favorablement i t’expliquen que tot està bé, t’ajuden i et protegeixen, pots entendre què va passar. Cal que transmetem a la persona: ‘et crec, no va ser culpa teva i no tornarà a passar perquè ara ja estàs protegida’”, remarca Garcia Medrano.
L’Aina ho va explicar per primera vegada quan tenia 14 anys a un petit cercle d’amics íntims: “Per mi va ser una gran hòstia, em van dir: ‘no et crec, no tens proves’”. Després d’això, l’Aina no ho va tornar a explicar fins anys més tard a la seva mare. “Tenia por d’explicar-ho, de trencar la família, sabia que seria un punt d’inflexió que marcaria un abans i un després”, recorda. “Era una època on el meu cos estava saturat i necessitava treure-ho d’alguna manera. Em vaig arribar a posar malalta, tenia febre i em feia mal tot”, afegeix.
Per a ella, una de les principals conseqüències de l’abús és que va créixer sense l’estabilitat de la família. “Jo vaig perdre la confiança total en la meva família perquè necessitava ser salvada en un moment concret i, perquè no ho sabien o perquè no van fer-hi res, però no em van salvar. Es va trencar la confiança i el suport que necessitava com a nena, i això m’ha acompanyat sempre”.
El secret, la clau de l’incest
Normalment els abusos comencen a una edat on l’infant encara és molt petit i no sap distingir entre el que està bé i el que no. “Hi ha un xantatge fort del tipus ‘l’avi t’estima, això és especial pels dos, així juguen avi i néta, és el nostre secret’. Aquesta és la clau: el secret” apunta la psicoterapeuta Susana Garcia Medrano. El secretisme al voltant d’això és el primer que fa que l’infant percebi que hi ha quelcom que no està del tot bé. “L’erotització d’un nen no necessàriament és un assumpte violent, pot ser satisfactori, i reconèixer això a l’edat adulta genera un sentiment de culpa molt gran que s’ha de treballar”. La Laura Rodríguez, de la Fundació Vicki Bernadet, ho puntualitza explicant que “si a un nen li dónes un cop de puny les seves alarmes salten, però si l’abraces i li dius que és especial i tothom de la família estima aquella persona abusadora, les alertes no s’activen”. És el que els professionals defineixen com una teranyina que els abusadors construeixen al voltant de la víctima. Davant d’això, l’Aina explica que ha crescut amb la necessitat de complaure tothom d’una manera «malaltissa». «Si no sóc o faig el que crec que esperen de mi, no mereixo que m’estimin. Sóc incapaç de marcar límits encara que em facin mal. No sé dir que no”, reconeix.
A llarg termini, ja en l’edat adulta, es presenten trastorns d’estrès post traumàtic, fòbics i depressions / SANDRA LÁZARO
“Reconèixer que els abusos sexuals infantils existeixen, vol dir reconèixer que et pot passar”
“Jo no sóc la culpable que abusessin de mi. No m’he d’amagar de res, però molta gent no ho vol escoltar, no saben què dir-te” explica l’Aina. Ella s’ha trobat que moltes vegades, a l’explicar-ho, es genera una certa “sensació de morbo, de compassió i d’estigma”. Segons l’Aina “molta gent no vol saber la veritat, saber-ho vol dir reconèixer que això passa, aquí i ara, i que et pot tocar”. En relació a això, Susana Garcia Medrano afegeix que “la salut mental en general no interessa, per tant no es destinaran recursos a tractar les seqüeles que deixen els abusos sexuals en l’edat adulta. Ningú vol reconèixer que això passa; i si no ho reconeixem, mai hi assignarem recursos i mai avançarem”. Laura Rodríguez matisa, però, que “cada vegada hi ha més recursos i sensibilització pels infants, l’adult en canvi queda desemparat”. Això ho justifica per casos més mediàtics com ara els abusos de l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts: “Casos així són una excepció, l’abús quasi sempre és en l’àmbit domèstic, però aquest casos són els que tenen més repercussió mediàtica”.
El primer pas per trencar el tabú és reconèixer-ho i explicar-ho. “La persona ha d’estar preparada per explicar-ho, cada persona ho farà en un moment diferent de la seva vida, quan estigui preparada o cregui que tindrà un entorn que li donarà suport”, explica Garcia Medrano.
Però, un adult té on anar? Què passa si no té una xarxa social que li faci costat? “Vicki Bernadet és de les poques entitats que hi ha i no donen l’abast, estan saturats. Falta personal públic i suport de les administracions”. Així de directe i clara respon a aquesta pregunta Garcia Medrano. L’Aina, des de la vessant de pacient, també secunda la frase: “A mi m’ha faltat algú que hi entengués. Falten especialistes. Els psicòlegs que m’he trobat m’han ajudat a crear una imatge de mi on sembla que tot va bé però no s’han endinsat a solucionar el problema de fons”.
A principis de novembre, l’Aina va omplir-se de valor i finalment va anar a parlar amb el seu avi després d’anys sense saber res d’ell: “Després de tant temps pensant que no tindria mai la força per fer-ho, vaig trobar-me allà, sola, amb ell davant. Va ser tan desagradable com alliberador. Vaig poder desfer-me del silenci, de la ràbia i la pena contingudes”. Per l’Aina, “els seus motius i les seves disculpes no tenen cap pes. Ara, però, les peces trencades es van recomponent i em començo a reconstruir, justament al mateix lloc on una vegada em vaig trencar”.
L’any 2014 van morir a Catalunya 526 persones per suïcidi, de les quals un 10% tenia entre 18 i 25 anys, duplicant el nombre de morts en la mateixa franja d’edat per accident de trànsit. Malgrat la incidència del suïcidi en la societat -es calcula que per cada persona que se suïcida n’hi ha vint que ho intenten- continua sent un tema tabú i els mitjans poden jugar un paper crucial en la concepció social.
Si bé l’Organització Mundial de la Salut reconeix que una cobertura informativa sensacionalista del suïcidi pot augmentar el comportament suïcida, cada vegada guanya més pes la teoria que diu que l’efecte pot ser preventiu si se’n parla amb responsabilitat.
Fa uns anys parlar del suïcidi era vist directament com un factor de risc que podia induir a altres persones a una temptativa de llevar-se la vida. Ara, experts de diferents disciplines coincideixen a veure els mitjans de comunicació com una eina pedagògica social tant en l’abordatge del suïcidi com de les seves conseqüències sempre que sigui una cobertura responsable.
Per contribuir a què la cobertura sigui responsable el Departament de Salut, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i l’Associació Després del Suïcidi – Associació de Supervivents han presentat aquest divendres una sèrie de recomanacions als mitjans audiovisuals sobre el tractament informatiu. Entre les recomanacions hi ha, per exemple, evitar la descripció detallada del mètode emprat o evitar relacionar-ho amb idees d’heroïcitat o valentia. «El comportament suïcida no s’ha de mostrar mai com una solució vàlida per afrontar problemes personals, per contra, abordar el dany emocional en la família i amistats pot impulsar una persona amb pensaments suïcides a buscar ajut professional», es diu en el text.
El document presentat també recomana no atribuir la mort a una causa simplista i defugir d’identificar-la amb una malaltia mental com a causa única directa o curar el llenguatge que s’utilitza. Per exemple, des del CAC recomanen evitar expressions com «s’ha suïcidat» i consideren preferible dir «s’ha mort per suïcidi». «S’ha de normalitzar conceptualment el suïcidi: morim per accidents de trànsit, per malalties o per suïcidi», ha dit durant la presentació Cecília Borràs, presidenta d’ADSAS. “Forma part de la realitat i n’hem de parlar per poder prevenir i, així, poder salvar vides”, ha conclòs Borràs.
Objectiu: reduir el nombre de suïcidis
«Els mitjans de comunicació tenen una importància cabdal pel seu impacte», ha reconegut el conseller de Salut Toni Comín, que ha recordat que la mort per suïcidi és un indicador que no ha evolucionat bé durant la crisi. De fet les morts per suïcidi de 2014 a Catalunya són les més baixes des del 2007. Un descens que Comín ha atribuït en part a l’inici el mateix any de la implementació del Codi Risc de Suïcidi (CRS).
Aquest codi, impulsat per Servei Català de la Salut i ja desplegat arreu del territori, és un instrument que atén i fa un seguiment a les persones amb risc de temptativa. Segons dades del departament, des de l’inici al juny del 2014 fins a l’agost del 2016, s’han registrat 3.530 persones que s’han trobat en situació de risc a Catalunya. De fet un dels objectius que conté el Pla de Salut de Catalunya és el de disminuir la taxa de suïcidi en un 10% d’aquí a l’any 2020.
La Montserrat Roig fa 24 anys que es dedica a curar i cuidar nens amb càncer. Treballa com a infermera a l’àrea d’oncologia pediàtrica a l’Hospital Sant Joan de Déu, centre de referència que rep cada any prop de 200 casos nous de càncer infantil. “Posar una línia i dir a mi això no m’afectarà és molt difícil. Ara bé, si alguna infermera oncològica pediàtrica et diu que no s’ha ‘emportat’ mai un nen a casa és que no és una bona infermera oncològica”, afirma.
Com definiries el dia a dia en una àrea com és oncologia infantil?
Per treballar a oncologia infantil necessites saber què és la pediatria, el món de l’infant, i després especialitzar-te en quines són les patologies dels nens amb càncer. Respecte el dia a dia, és cert que quan dius que treballes en oncologia pediàtrica et diuen ‘ui, jo no podria’. Però l’oncologia pediàtrica és vida, és alegria, és esperança. Evidentment hi ha qui es queda pel camí i hi ha moments durs però el nen, si no té dolor, és nen, per tant està amb la seva quimio però està rient o jugant amb altres nens. És per això que tot allò que l’adult potser hi dóna més voltes, pels infants és un altre concepte. Per nosaltres, és un dia a dia molt intens però sempre surts satisfet de la feina que fas.
Entenc que és molt diferent tractar amb infants que amb adolescents a l’hora d’explicar i viure la malaltia.
Amb el nen petit són els pares qui decideixen com explicar-li. En l’adolescent o amb el nen més gran, juntament amb el metge, se’ls explica el que tenen, que hauran de venir a l’hospital, a vegades a ingressar a vegades no, que potser no podran anar a totes les classes de l’escola, que hi haurà períodes que potser no hi podran anar, etc. A part de la informació dels metges també és important com ho viu la família i com ells volen explicar-ho. A l’adolescent se li explica i a partir d’aquí deixem que es vagi paint d’alguna manera, i després tenim l’educació sanitària a l’adolescent, que es fa de manera individual i en el moment que va millor a totes les parts fer-ho. Aquí se li expliquen els hàbits saludables que ha de tenir: tant per a higiene com pel que fa a alimentació, sexualitat, si en condicions no pot anar a una discoteca, per exemple, etc.
Quin és el rol de la infermera en l’acompanyament de la família?
La família després del primer diagnòstic tenen una acollida a planta on se’ls protegeix de tot el que ens és possible, els posem també en contacte amb l’equip de psicòlegs oncològics que tenim i després d’aquest ingrés tenen l’alta i des de l’Hospital de Dia es coordina l’educació sanitària amb les famílies. Cada 15 dies, per exemple, tots els debuts nous que hi ha vénen els pares i de vegades s’hi afegeix un tiet o un avi, per saber què ha de fer si els pares treballen i s’ha de quedar amb el menor a casa. Aquí ja es crea un vincle molt important entre la infermera educadora i aquella família. Tu els dónes eines perquè quan ells arribin a casa sàpiguen distingir l’urgent del no urgent, quan han de venir a l’hospital sí o sí, què fer quan vomiten, si tenen febre, on ens poden localitzar, etc. Després de passar amb ells la primera hora comencen a sortir dubtes d’ells mateixos, com ara ‘què fem a l’hora de dormir’, ‘què fem si no menja’, etc. El primer vincle és a la planta, el segon vincle és durant l’educació sanitària i a partir d’aquí ja ens coneixen a totes les infermeres, no només les educadores. Al final es crea una família, ningú parla de l’habitació 22, la 9 o la 10, parles de la Maria, la Júlia o l’Eric i la seva família. El rol de la infermera no és posar medicació, és saber el que fas, acompanyar i cuidar al nen però també a la família. L’actitud de la família, que ho intenti viure bé i no ficar angoixa en el nen, fa molt de bé a la criatura.
El Sant Joan de Déu rep cada any 200 casos nous de càncer infantil. / SANDRA LÁZARO
Per fer aquesta feina necessites posar una línia professional en la implicació emocional. Les emocions estan a flor de pell…
Posar una línia i dir a mi això no m’afectarà és molt difícil. A poc a poc però anem agafant experiència ique et fa saber estar. Ara bé, si alguna infermera oncològica pediàtrica et diu que no s’ha ‘emportat’ mai un nen o una família a casa és que no és una bona infermera oncològica. Una cosa és que t’afecti com a persona i l’altre és que t’emportis dolor o una paraula que t’han dit. Treballar a oncologia pediàtrica és una escola de vida. De la mateixa manera que a una família o un adolescent li canvien els valors, gent que pensaves que no donaria per tu un duro t’ajuda, què té importància i què no, etc. Això les famílies ens ho transmeten i per tant és una escola de vida. Metges, infermeres, auxiliars, a casa també som família, d’una altra manera. Això sí, el saber estar s’aprèn, aguantar-se unes llàgrimes o donar calidesa quan t’abracen.
Què diries que ha canviat en tu des que vas començar el primer dia fins avui?
Per exemple, quan treballava com a infermera a cures pal·liatives de vegades pensava en les famílies i em deia ‘jo no podria’. Com a infermera d’oncologia veus que aquesta expressió no existeix. Pots amb els ingressos, les recaigudes…També ha evolucionat molt l’oncologia. Des de fa 23 anys fins ara els tractaments han canviat d’una manera increïble. Abans quan un nen vomitava només tenia un fàrmac, ara podem combinar mil coses perquè aquest nen vomiti molt poc o no ho faci. El confort és molt bo en comparació a fa vint anys. També és apassionant tot el que són els assajos clínics. Cada dia has d’estar posant-te al dia. Després nosaltres tenim la gran sort que quan hi ha alguna medicació nova que s’aplicarà de seguida ens reuneixen i ens expliquen com es posa, etc. Com a persona a mi l’oncologia pediàtrica m’ha format i m’ha donat les línies del que vull ser i com actuo amb la resta.
A banda de treballar com a infermeres també formes a altres infermeres en aquesta especialitat.
Estem fent un curs online d’oncologia pediàtrica i també sóc a la universitat, al Màster d’Oncologia Pediàtrica.
Hi ha alguna cosa que diguis als alumnes que han de tenir sempre present?
Sí, la infermera oncològica ha de ser una infermera experimentada però sobretot ha de ser una persona humil. La infermeria fa que siguem iguals, el càncer no fa distinció i per tant no ens podem apropar de qualsevol manera a una família.
De l’inici de la teva trajectòria professional fins ara, hi ha algun moment que recordis especialment?
N’hi ha tants…Però els millors són quan després de tots aquests nens se’n surten, es fan grans i de sobte, al cap de dotze o tretze anys apareix una persona que va ser pacient. Per exemple recordo el cas del Dani, que quan era petit va ser a l’hospital per un limfoma i es va curar. Li dèiem ’piecitos’ irònicament perquè tenia els peus grans. Anys més tard un dia, era amb una companya mirant documents i de sobte, un dia d’agost, apareix un noi i em diu: A veure si em coneixeu. I era ell, que venia a presentar-nos la seva xicota. Ens va fer una il·lusió tremenda. I al cap de dos anys va venir a presentar-nos els seus bessons. Aquesta història és un exemple dels que et fan pensar que aquesta feina val la pena.
La Montserrat Roig ha dedicat més de vint anys a l’especialitat d’oncologia pediàtrica. / SANDRA LÁZARO
La Noah és una de les pacients de l’Hospital Sant Joan de Déu que amb només 8 anys coneix bé els passadissos i els professionals del centre. Té leucèmia limfoblàstica aguda (LLA), el càncer infantil més freqüent. Aquest tipus de càncer a la sang li provoca que per motius desconeguts es produeixin quantitats excessives de limfòcits immadurs que envaeixen la sang, la medul·la òssia i els teixits limfàtics.
«El primer dia és molt dur, no t’ubiques», expressa el pare de la Noah, en Jordi, des de l’habitació on es troben. «Va passant el temps i és cert com els professionals et diuen a poc a poc tot va sortint. Les infermeres estan molt a sobre teu, tothom t’ajuda. Per sort, estem on estem i estem bé», afegeix.
Fa un any que són en el procés de tractament de la malaltia, concretament des del 24 de desembre de l’any passat. «Ara estem a la meitat més o menys. Et diuen pas a pas què has de fer i t’ho expliquen tot molt bé», diu en Jordi. Recorda bé com un dels moments més difícils va ser quan, després d’un mes hospitalitzats -sempre parla en primera persona del plural- van haver de tornar a casa. «El pas d’anar a casa era molt dur per a nosaltres», reconeix. Per a moltes famílies anar a casa implica allunyar-se de les garanties de ser a l’hospital, a prop de professionals que saben com actuar, i això els genera por o dubtes sobre si ho faran bé o no.
A la Noah li van diagnosticar leucèmia amb 7 anys. / SANDRA LÁZARO
L’Hospital Sant Joan de Déu, però, prepara les famílies per fer aquest pas mitjançant l’educació sanitària que es coordina des de l’Hospital de Dia. «Ells t’expliquen què has de fer, que has de netejar-te les mans, com netejar el menjar, etc. També com reaccionar en segons quines actuacions que has de fer amb ella», explica en Jordi.
«En determinats blocs pels quals passa la nena, t’expliquen com actuar, per exemple, que baixarà de defenses, quins símptomes pot tenir, si està pàl·lida o té febre…», afegeix la Carme, la seva mare. «També et diuen quan has de venir al metge o a qui pots trucar si necessites res. Saben l’historial de tots els nens i et diuen què has de fer a cada moment», comenta.
Preguntats per com han viscut fins ara el procés tots tres remarquen que el patiment de l’adult és diferent del de l’infant. «Com a pare pateixes per tot, pels nens potser és una punxada, la posada de la medicació i prou però tu saps el que pot passar o no, què implica la medicació», diu ell.
Els pares de la Noah expressen gratitud amb les paraules però també amb la mirada pel tracte rebut a l’hospital. «Els sanitaris són la família que tens aquí, et coneixen», diuen tots dos. «Qualsevol infermera sap que a la Noah no li agrada, per exemple, que li posin una tireta al cul i llavors ja no l’hi porten», diu en Jordi. La Noah riu per sota el nas.
La Plataforma Trans*forma la Salut, formada per set associacions i persones trans independents, es forma a partir de la necessitat d’agrupar totes aquelles veus per la despatologització de les identitats trans que des de la mateixa comunitat trans nacional i internacional s’ha estat reivindicant durant els últims 10 anys.
A la primavera del 2016 la plataforma Trans*forma la salut, emparant-se en la llei 11/2014 presenta una queixa davant els diferents partits polítics i el Síndic de Greuges. Aquesta acció recull les diferents experiències d’un gran nombre de persones trans que han passat o estan passant per la unitat d’identitat de gènere de l’Hospital Clínic de Barcelona. En totes elles hi ha un denominador comú, el malestar provocat per la patologització de les identitats trans que parteix d’un diagnòstic de disfòria de gènere, i el rebuig a la diversitat d’identitats no normatives, denegant l’accés a la salut en la seva condició trans, com a part de les pràctiques d’aquesta unitat.
Com a resposta a aquest malestar, la Plataforma, assessorada per un equip de professionals transpositius, treballa en un nou model més inclusiu i respectuós amb tota la comunitat trans, en la qual la persona passa a ser el centre del sistema tenint l’última paraula sobre les decisions preses en relació al seu procés de transició.
Un cop presentada la proposta de model al Departament de Salut, en un clima de bona sintonia es comença a treballar conjuntament en l’esborrany que forma el protocol marc per a la implementació del model d’atenció a la salut de les persones trans, presentat el 24 de l’octubre d’aquest mateix any. A partir d’aquí i durant els pròxims mesos treballarem al costat del conseller de Salut, Toni Comín, el Departament de Salut i un equip multidisciplinari de professionals transpositius (Trànsit) a la implementació del nou model.
La Plataforma valora molt positivament tot el procés perquè les noves línies d’actuació suposen un canvi de paradigma en la salut pública catalana, al mateix temps que promocionen i respecten l’autodeterminació i l’autonomia de la comunitat trans. Com a plataforma, reivindiquem el dret a la salut de les persones trans, considerant, a més, que es tracta d’una qüestió de vida i dignitat.
«El rock ha estat la meva teràpia contra la depressió». Bruce Springsteen va reconèixer fa un temps que durant tota la seva vida ha estat lluitant contra la depressió. A la presentació de la seva autobiografia, Born to Run, The Boss ha tornat a aprofundir en els problemes mentals del seu passat. Uns problemes que segueixen estant estigmatitzats i per als que sovint no es dóna una resposta adequada.
La malaltia que ha patit el músic de Nova Jersey al llarg de la seva vida no és una cosa poc comú. Segons l’Organització Mundial de la Salut, és el trastorn mental més freqüent i es calcula que afecta uns 350 milions de persones a tot el món (d’un total de 7.000 milions), sent la principal causa mundial de discapacitat.
Springsteen reconeix en el seu llibre que ha viscut amb una depressió des que era un nen, encara que no va acudir a teràpia fins a gairebé els 40, cosa habitual en molts trastorns mentals que, encara avui, segueixen tenint un important estigma. Però la realitat és que, fins i tot quan reben atenció mèdica, aquesta no sempre és adequada i en molts països, com Espanya, l’atenció primària relativa a trastorns mentals és clarament insuficient.
Segons l’OMS, els obstacles més habituals són «la manca de recursos i de personal sanitari capacitats, a més de l’estigmatització dels trastorns mentals i l’avaluació clínica inexacta». Aquesta situació es dóna en països de tot tipus d’ingressos, on les persones amb depressió sovint no són correctament diagnosticades, mentre que altres que en realitat no pateixen cap trastorn són tractades amb antidepressius, alerta l’organisme.
«Dos de cada tres casos de depressió i ansietat estan tractats per metges d’atenció primària, que tenen pocs coneixements específics i disposen de poc temps per fer una avaluació adequada o per realitzar mesures de cribratge», explica a eldiario.es Antonio Cano, president de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès i professor de la Universitat Complutense de Madrid.
«El percentatge d’encert pel que fa a l’estàndard d’or, que és l’entrevista realitzada per un especialista, és només d’un 20%, és a dir que només s’encerta en un de cada cinc casos», assegura aquest psicòleg.
Un trastorn emocional
L’estat depressiu és essencialment un trastorn emocional que està caracteritzat per diversos símptomes, com la tristesa persistent, l’apatia, la desesperança, etc. No obstant això, no totes les persones que pateixen aquest tipus de trastorn pateixen els mateixos símptomes i la seva gravetat, freqüència i durada poden variar segons la persona. «Si tots aquests símptomes, que poden ser normals en un estat de dol, es donen en uns nivells més alts i durant un període prolongat, es pot dir que un està un estat depressiu», explica Cano.
Encara que avui dia segueix havent-hi moltes llacunes en el coneixement sobre els mecanismes de la depressió, algunes investigacions indiquen que les malalties depressives són trastorns del cervell. Tot i així, no hi ha consens científic sobre això i l’únic que es pot dir és que no hi ha una causa única coneguda de la depressió, sinó que aquesta sembla ser el resultat d’una combinació de factors psicològics, genètics i bioquímics.
«No ho sabem tot sobre la depressió, però sí que coneixem alguns factors de risc», explica Cano. Entre els múltiples factors que poden afectar, aquest psicòleg destaca els psicosocials, com la desocupació, i recorda que «s’ha observat que amb la crisi econòmica han augmentat les consultes per depressió en atenció primària i que fins a un 9% estaven relacionats amb pèrdua d’ocupació, desnonaments, etc».
Per què es dóna també en persones acomodades?
Aquests factors de risc fan que sovint algunes persones assumeixin que la depressió és una cosa associada simplement a la mala situació econòmica o familiar, amb la qual cosa resulta més difícil entendre-ho en el cas d’algú relativament acomodat com Springsteen. No obstant això, Cano assenyala que «es poden traçar moltíssims perfils diferents de persones que han aconseguit el que volen i tot i així entren en una depressió».
«Hi ha molts casos de persones que no tenen problemes econòmics, ni psicosocials, que fins i tot tenen una família unida i una feina que els agrada, però tot i així poden caure en un estat depressiu, perquè no cal oblidar que hi ha molts factors en joc», explica Cano. «Hi ha persones, per exemple, que són molt perfeccionistes en la seva feina i que els va molt bé, però que entren en una dinàmica en què no descansen prou. Són persones que poden arribar a explotar, es podria dir que arriben a morir d’èxit», assegura aquest psicòleg.
La depressió heretada
Entre els factors de risc també poden estar els familiars. Springsteen parla en la seva biografia del trastorn que ha patit i que, segons ell, va heretar del seu pare, cosa que en certa mesura pot ser cert. «La depressió té components que estan relacionats amb els nostres avantpassats, de manera que els fills amb pares que han patit depressió tenen més probabilitats de desenvolupar-la», explica Cano.
Alguns tipus de depressió tendeixen a transmetre de generació en generació, el que suggereix una relació genètica. Tot i així, aquest psicòleg aclareix que «és difícil separar el genètic del que s’ha après, perquè sovint succeeixen les dues coses». En qualsevol cas, Cano insisteix que hi ha programes preventius eficaços per a fills de pares amb depressió. «No estem condemnats a patir el que han patit els nostres pares, ja que estem davant d’un factor de risc prevenible», assegura.
L’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) i l’Ajuntament de Mollet del Vallès investiguen l’origen de tres casos de legionel·losi declarats aquest mes d’octubre a Mollet. Un dels afectats, un home de 89 anys ha mort mentre que els altres dos ja han rebut l’alta mèdica. La víctima patia una patologia de base que va complicar la pneumònia per legionel·losi. Segons Salut, no es descarten nous casos durant els pròxims dies ja que el període màxim d’incubació de la malaltia és de 14 dies. La legionel·losi es transmet per inhalació d’aigua polvoritzada o aerosols i no de persona a persona.
Segons han informat des de l’ASPCAT, en el moment de la declaració del brot es va iniciar la investigació epidemiològica i ambiental amb la recollida de mostres per a la pràctica de les analítiques. Mentre s’esperen els resultats de les anàlisis, s’han ordenat tractaments de xoc de neteja i desinfecció de les instal·lacions investigades com a mesura preventiva. De moment S’han pres mostres de 10 instal·lacions inspeccionades i per la seva part, l’Ajuntament de Mollet investiga elements de baix risc, com fonts ornamentals o recs d’aspersió. El secretari de Salut Pública, Joan Guix, ha explicat que els brots comunitaris com aquest són “més freqüents” entre finals d’estiu i principis de tardor per qüestió de temperatura i d’humitat.
Pel que fa al brot de legionel·losi detectat a Salou al setembre la xifra d’afectats s’eleva a 11 -un dels quals va morir- segons dades actualitzades de Salut. Sobre aquest brot, Guix ha assegurat que ja està “controlat” i ha informat també que les mostres recollides a l’hotel on s’havien allotjat tots els afectats han donat positiu de legionel·la. Amb tot, falta creuar aquestes mostres ambientals amb les clíniques per assegurar que aquest és el focus causant del brot. Finalment, i en relació al brot de legionel·losi declarat aquest mes d’octubre a Vilafranca del Penedès, ha explicat que els quatre afectats han evolucionat satisfactòriament, si bé l’origen encara és desconegut i el període d’incubació encara està latent.
El Departament de Salut ha iniciat la campanya “Fumar? Jo no m’hi embolico”, destinada a alumnes de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) amb l’objectiu de frenar el consum de tabac entre els adolescents. Amb la campanya, busquen desmuntar les falses creences que existeixen al voltant de les cigarretes fetes amb tabac de cargolar, més conegut com a tabac de liar, i també avisar dels seus riscos.
Segons el programa ‘Classes sense Fum’, els adolescents pensen que el tabac de cargolar dóna més llibertat per escollir la quantitat a fumar, és més fàcil saber què es fuma, més modern, més natural i, per tant, menys perjudicial que les de tipus manufacturades. També creuen que és més fàcil deixar de fumar amb aquest tipus de tabac. Davant d’això, des de Salut avisen que aquest tipus de cigarretes no són menys perjudicials que els manufacturats. El programa va destinat especialment al primer cicle de l’ESO, on hi ha alumnes de 12 a 14 anys, una edat on molts joves s’inicien en el consum de tabac. Amb això, es vol conscienciar sobre els riscos associats que comporta el tabac i evitar, també, que n’incrementin el seu consum.
L’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) publica dades on, tot i que fa anys que s’observa una disminució en la prevalença de tabaquisme a la població catalana, el 25,5% de la població fuma diàriament. D’aquests, s’ha multiplicat per 8 el nombre de persones que prefereixen el tabac de liar, passant d’un 3,3% el 2006, al 26,7% el 2015. Aquest augment es deu, sobretot, al baix preu que té en comparació al manufacturat. També calculen que qui més tabac de liar fuma són les persones joves i amb estudis universitaris o de classe social mitjana i alta. Actualment el 6,7% de la població fuma tabac de cargolar, unes 420.000 persones.
El programa “Fumar? Jo no m’hi embolico”, està coordinat conjuntament per l’Agència de Salut Pública de Catalunya, del Departament de Salut, i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
Per ironies de la vida, quan el president de França, François Hollande, afrontava aquest setembre una vaga de metges que criticaven la precarietat laboral del país, al mateix temps i en nom de les Nacions Unides llançava una crida a augmentar la inversió en recursos humans del sector salut. Hollande presentava la conclusió principal de la comissió d’alt nivell sobre Ocupació en Salut i Creixement Econòmic que encapçalava ell mateix i pel president de Sudàfrica Jacob Zuma. El document assenyala que les retribucions de metges i infermeres no són una despesa pel pressupost, sinó una inversió que reportarà beneficis econòmics al país. Els experts calculen que el retorn a la inversió en professionals de la salut és de nou euros per cada euro invertit, especialment en els països més desafavorits. L’informe desmunta moltes de les teories que han donat suport ideològic a les polítiques d’austeritat aplicades els darrers anys. Sense anar més lluny, a casa nostra, el Departament de Salut i el Ministeri han volgut assegurar la sostenibilitat del sistema sanitari intentant augmentar la seva productivitat a partir de reduir salaris i plantilles.
Richard Horton, editor de la prestigiosa revista anglesa The Lancet i co-autor de l’esmentat document, critica durament als economistes que fan aquestes propostes d’augmentar la productivitat del sector salut. Opina que efectivament existeixen sectors capaços d’incrementar la seva productivitat i obtenir uns beneficis que poden compartir amb els treballadors. Però n’hi ha d’altres, com la música, el ballet o la sanitat, que no es poden comportar d’aquesta manera. Ironitza preguntant: que guanya una orquestra tocant de forma més ràpida? O un ballet dansant frenèticament? Els metges o les infermeres que treballen sobrecarregats o precàriament no són més productius, al contrari, ofereixen un servei de pitjor qualitat. Si estan mal pagats o aturats, emigraran a altres països o buscaran altres feines. El país perdrà uns professionals molt valuosos que hem format amb els impostos de tots. En definitiva, la població rebrà les conseqüències negatives d’aquestes polítiques que cerquen augmentar la productivitat del sector de la salut.
Justament el progressiu envelliment de la població i l’increment de les malalties cròniques fa que cada dia necessitem més personal sanitari. Es calcula que l’any 2030 en precisarem el doble dels que tenim en l’actualitat. El document aporta un decàleg de propostes de com s’ha de fer aquesta inversió en recursos humans per tal d’obtenir beneficis pel conjunt de la població. Indica que si fem créixer la plantilla, transformem els programes formatius, els reorientem cap a la comunitat i l’atenció primària i oferim una cobertura universal augmentarem l’equitat i el creixement econòmic inclusiu del conjunt de la societat.
Els gestors i polítics de salut catalans farien molt bé en prendre bona nota d’aquest document de les Nacions Unides. A casa nostra la precarització laboral en l’entorn sanitari no està només denunciada pels professionals. Els tribunals europeus també alerten dels abusos comesos, especialment sobre els professionals més joves que treballen com interins o eventuals.
