Es poden suplir les vacances amb l’ús de treballadors interins? El Tribunal Suprem ha dit que aquesta pràctica és il·legal, i ho ha fet arran del cas d’una treballadora de l’Hospital Clínic de Barcelona, que va firmar 242 contractes en 8 anys i va ser acomiadada. Ara l’alt tribunal ha deixat clar que l’extinció de la relació laboral ha estat improcedent.
El 2007, la dona va començar a treballar a l’Hospital Clínic com a personal de neteja amb contractes d’interinitat per substitució de diferent durada, des dels més curts de 2 dies, fins als més llargs, de 90. Les causes eren ben diverses, des de substituir baixes mèdiques del personal, o vacances, festes recollides al conveni, dies d’assumptes propis, malaltia de familiar o i fins i tot una boda.
Jutjat social 11 de Barcelona i el del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, van veure abans el cas denunciat per la treballadora. En els dos casos les resolucions van concloure que sí que consideraven justificat aquest tipus de contractes, de substitució amb interins i van desestimar el cas.
Readmissió i indemnització
La sentència del Suprem condemna l’empresa a readmetre la treballadora i a indemnitzar-la amb 11.000 euros.
Segons el criteri del Tribunal Suprem, l’interinatge s’articula com una forma de substitució dels treballadors que es troben en alguna de les situacions que originen la suspensió del contracte de treball tal com poden ser, el risc durant l’embaràs o la lactància natural, la privació de llibertat en tant no hi hagi sentència condemnatòria ferma, la incapacitat temporal o l’exercici d’un càrrec públic representatiu, entre d’altres.
Per contra, el Tribunal Suprem recorda en la seva sentència que el gaudi de les vacances no té res a veure amb una situació de suspensió del contracte amb reserva de plaça sinó que es correspon, únicament, amb un període de descans o cosa equivalent, «una mera interrupció ordinària de la prestació de serveis que no genera vacant reservada pròpiament dita». Així ho demostra, per exemple, el fet que durant les vacances, com és ben sabut i al contrari del que succeeix durant la suspensió del contracte, l’empresa no es veu alliberada de l’obligació d’abonar el salari corresponent, segons l’anàlisi del cas fet pel Col·lectiu Ronda.
La sentència del Tribunal Suprem no es limita, però, a constatar la inadequació de la figura contractual de l’interinatge pel supòsit descrit de cobrir les vacances. El veritable interès d’aquesta resolució rau en el fet que considera que tampoc cap altra modalitat contractual de durada determinada, com ara podria ser el contracte eventual, resulta vàlida pel supòsit de substituir treballadors que es troben de vacances o gaudint d’altres tipus de permisos.
La jutgessa ponent del cas, Maria Lourdes Arastey, entén a la sentència que la realització de vacances pel personal d’una empresa com l’Hospital Clínic és una circumstància que entra en la normalitat pròpia d’aquestes situacions i que, per tant, no és ajustada a Dret la cobertura temporal de les seves funcions acudint a la via d’interinitat per substitució. Aquestes absències del treball es produeixen dins el normal desenvolupament del contracte de treball i formen part de la previsió organitzativa que correspon desenvolupar a l’ocupador, allunyant-se de l’excepcionalitat que el contracte eventual vol solucionar.
Li preguntes a algú de l’entorn sobre qui és Javier Padilla i la resposta és «un metge que sap molt de sistemes sanitaris i polítiques sanitàries». I és que fa anys que debat i escriu sobre les desigualtats en salut, les iniquitats del sistema, l’exclusió sanitària, les polítiques de salut pública, sobre quines són les principals amenaces per al Sistema Nacional de Salut i quin hauria de ser el paper dels professionals en la política sanitària. Un paper que ell ha dut a la pràctica.
Javier Padilla és metge de família i comunitària i té formació en l’àmbit de la salut pública, la gestió sanitària i l’economia de la salut. També va ser assessor de Marta Sibina per al grup d’En Comú Podem al Congrés de Diputats
En l’àmbit de la comunicació, va coordinar l’edició del llibre ‘Salubrismo o barbarie. Un mapa entre la salud y sus determinantes sociales’. També ha escrit al blog Médico Crítico i a diverses revistes en l’àmbit de la medicina familiar i l’atenció primària.
L’últim treball que ha fet públic és el llibre sobre ‘sanitat pública, crisis i la importància d’allò polític’ sota el nom «¿A quién vamos a dejar morir?». Javier Padilla va visitar Barcelona per fer-ne la presentació i nosaltres hi vam quedar.
Vas presentar el llibre al costat de la Plataforma CAP Raval Nord Digne a la Capella de la Misericòrdia. Què va significar per a tu?
La Capella és un exemple de gent en contacte amb el territori comunitari i associatiu. Movent-se per intentar dirigir decisions institucionals cap a un bé que és entès com a comú. Era tota una oportunitat presentar-lo allà.
A molts dels presents ja els coneixies.
Sí. Va participar Antònia Raya que és un exemple de professionals que treballen en Atenció Primària amb molta implicació en la comunitat i transcendint les parets de la feina a la consulta.
I justament en un barri caracteritzat per les seves desigualtats
Això per descomptat. El Raval té aquestes connotacions tan diferencials i està clar que la feina que es fa allà i l’afecció a la comunitat no és el mateix que si es treballa a l’Eixample o a Gràcia.
En el llibre el què fas és marcar una base de com està el sistema i també dónes propostes. Si haguessis de definir en una frase el sistema sanitari espanyol, com ho faries?
És un sistema molt bo en els números grans perquè és bastant eficient i notablement inclusiu però té unes amenaces importants sobretot en la seva relació amb l’àmbit del mercantil i el lucre.
I si haguessis de citar aquestes amenaces?
Una té a veure amb la permeable relació que té la institució pública amb l’empresa amb ànim de lucre. Quan es va aprovar el 1997 la llei 15/97 va començar un procés de parasitació de l’empresa privada cap a les institucions públiques. Així l’empresa privada ha aconseguit una estabilització dels seus ingressos a llarg termini sabent que no incorre cap mena de risc. S’aïlla de tots els vaivens dels cicles econòmics, de l’oferta i la demanda… I les institucions públiques li proveeixen uns ingressos a llarg termini.
El problema d’això és que, mentrestant, la institució pública no està invertint en la millora de les seves infraestructures. Per exemple, hem vist que hi ha comunitats autònomes que des de l’any 2010 han disminuït a la meitat la despesa en infraestructura i en renovació d’equipament o tecnologies però no obstant això han mantingut estable o han augmentat la despesa en concerts. Està clar que estem gastant diners en portar de fora, en contractar cap a fora el que hauríem d’estar utilitzant en renovar el nostre equipament i en aconseguir unes institucions públiques sanitàries amb una major capacitat per donar resposta.
Un altre dels problemes que assenyales en el llibre és la medicalització.
El sistema sanitari per bé o per mal és un dels serveis públics on no es demana a ningú uns requisits per entrar més enllà que els requisits de cobertura, cosa que si es fa en altres de serveis de protecció social. Això fa que la via sanitària estigui vehiculitzant moltes problemàtiques que no estan relacionats amb l’àmbit de la patologia o l’àmbit mèdic. Per exemple tota la problemàtica laboral o relacionada amb la renda en general. Tenim uns sistemes de protecció social en l’àmbit de la pobresa que generen malaltia però les seves causes cal enfrontar-les fora d’allò sanitari. Això posa en risc la sostenibilitat de sistema. Si estem vehiculitzant problemàtiques a les quals no podem donar resposta o que, si la donem, és d’una forma molta menys eficient i totalment subòptima, realment estem omplint de problemes no sanitaris del que és la sanitat. El problema de respondre és que desactivem la resposta política i comunitària a desnonaments o temes laborals.
No hi ha participació suficient?
De fet un altre dels problemes és la manca total de participació en el sistema tant dels professionals d’una banda com de la ciutadania per una altra. Això de Raval és un exemple de participació social en salut. Aquí a Barcelona tenim tot el que està relacionat amb el centre de salut de la Mina que és un focus de participació comunitària. La ciutadania és el què roman, els càrrecs polítics van i vénen. Un sistema sanitari que aconsegueixi integrar la visió de la ciutadania, que és molt més a llarg termini,, que no està preocupada pels vaivens ‘d’aquí a 4 anys què ens passarà’ i poden pensar estratègies a molt més llarg termini.
Una altra de les amenaces per les quals preguntaves és que la nostra sanitat està molt fixada en aquells àmbits que tenen capacitat per atreure la inversió. Quan parlem d’hospitalocentrisme no parlem només que els decisors polítics estiguin molt encegats per l’hospital, estem parlant que si al sistema el deixem funcionar sol, els diners aniran cap a l’hospital perquè és qui té tecnologies per atreure finançament de forma gairebé automàtica. Les apostes polítiques han de tenir aquesta capacitat per sospesar aquests fluxos espontanis que van cap a l’hospital. Per què? Perquè la salut pública i l’atenció primària no tindran aquestes tecnologies que atreguin diners perquè és el capital humà la seva tecnologia principal. Aquesta aposta política que es necessita és una cosa que hem de revertir perquè avui en dia no existeix.
Javier Padilla acaba de publicar ¿A quién vamos a dejar morir?, un llibre sobre sistema sanitari públic i desigualtats / Carla Benito
Cal que siguin els mateixos professionals els que liderin aquestes demandes per conèixer-les de primera mà?
Hi ha hagut una transició de la protesta a la proposta en l’àmbit de la salut i la sanitat. En l’acte a la Capella, Carme Borrell agafava al Diari de la Sanitat i llegia un decàleg de propostes d’un grup on ella havia participat. El problema és que hi ha un desacoblament entre la proposta i l’acció. Ho deia Marina Garcés. Un dels signes de la nostra societat és que hi ha hagut un desacoblament entre el saber i el poder. En moltes ocasions fem aquestes propostes des d’un àmbit del saber que no té cap capacitat de poder. Hem d’intentar que aquests dos àmbits s’acoblin. Una de les formes és participar de forma directa en els òrgans de decisió. Posant el cos en l’acció política d’una forma més determinada. Aquests dies es compleix un any de la vaga de l’atenció primària. Propostes hi havia milions, es va aconseguir desactivar la vaga i canvis materials hi ha hagut molt pocs.
Quin ha de ser el paper dels professionals en la política sanitària? L’imaginari col·lectiu separa el metge lliurat a l’assistència i la investigació d’aquell que es fica en política…
En l’àmbit dels professionals sanitaris el que hi ha és una manca absoluta de consciència de classe. Hi ha un desclassament. Per termes generals, qui es preocupa per les propostes i les eleva a l’àmbit de la política real és fins i tot assenyalat com una persona que deixa la puresa de l’assistència.
Hi ha una espècie de compromís entre la vinculació de dur a terme aquestes propostes reals i aquesta puresa del clínic que és un home de ciència… Perquè a més aquesta figura segueix sent una figura molt patriarcal: aquest home de ciència pura que no es taca amb altres coses. Però és que cal tacar-se. Quan parlem de repolititzar la salut estem parlant que cal despolititzar aquests àmbits del càrrecdel partit que assenyala amb el dit al cap de servei per canviar-lo quan canviï el partit al comandament. Hem de repolititzar just això: que jo tingui pacients migrants indocumentats que no estan rebent assistència per a mi és un problema clínic. Jo entenc que hi ha gent que pensa que només ha de preocupar-se per allò que li ve de la consulta cap a dins però, per a mi, que una part important de la població a la qual jo hauria d’estar prestant assistència tingui un problema d’accés, em sembla que és un problema purament mèdic també.
Hi ha una frase de Rudolf Virchow que deia que la medicina és una ciència social i la política no és més que medicina a gran escala. Això vol dir que hem d’implicar-nos més enllà.
A la contraportada dius que hem de preguntar-nos en quina mesura el sistema sanitari és un reductor o amplificar de les desigualtats socials. T’has respost?
La majoria de les desigualtats socials són pre sanitàries, es gesten en això que després són determinants socials de salut: l’educació, l’habitatge, la renda, la igualtat de gènere… I així arriben al sistema de salut. I aquí en comptes de corregir-les el que es fa és augmentar-les. Les pot corregir mitjançant l’accés: hi ha moltes iniciatives que el que fan és per exemple donar lliure elecció de centre sanitari. Normalment és per pàgines webs o per apps i així ja de per si estàs generant una desigualtat perquè no tothom té la mateixa capacitat per entrar a sistema.
Després hi ha la desigualtat que hi ha dins la consulta. El personal sanitari a la fi som persones humanes amb biaixos. Està molt estudiat que tendim a explorar menys, deixar menor lloc en la presa de decisions o fer entrevistes més curtes a les persones de rendes més baixes. Això és un biaix de què hem de ser conscients per intentar revertir-ho. No pot ser que el sistema de salut sigui reproductor de les mateixes desigualtats que es donen fora del sistema.
En el mateix sentit parles d’un article titulat «L’assalt a la universalitat: com destruir l’Estat del Benestar». En ell descriuen els quatre passos fonamentals per desmantellar els serveis públics.
Això es va produir aquí l’any 2012 bàsicament. Primer, identificar un grup que socialment s’ha vist com no mereixedor d’assistència, que aquí van ser els immigrants indocumentats, excloure’ls. Després fer que la gent de rendes altes tingui la sensació que no rep cap benefici pels impostos que paguen, aquí es van excloure de l’assistència sanitària les rendes de més de 100.000 euros que no fossin derivades de la feina. Posteriorment s’ha de desactivar qualsevol intent d’iniciativa col·lectiva de negociació sigui en l’àmbit sindical o altres àmbits. I, finalment, donar la sensació que no hi ha altra alternativa.
Aquí es va intentar vendre la pèrdua de la universalitat de l’assistència sanitària dins d’un reial decret de mesures urgents per a la sostenibilitat del sistema sanitari. Van vendre que s’havia de fer això perquè si no el sistema es desmunta. És un artifici discursiu perquè és mentida. Sabem que els sistemes sanitaris són més sostenibles si són més inclusius perquè tenen la capacitat per prestar l’assistència en el lloc que s’és més eficient i més necessari. Està clar que és una estratègia de desmuntatge de la universalitat del sistema. La pèrdua de la universalitat és una de les majors amenaces dels sistemes públics a llarg termini.
Sobre el tercer punt, la desactivació de les iniciatives, la pregunta és: de qui és la culpa. Té a veure en com estan dibuixats avui en dia els sindicats?
En l’àmbit sanitari ens trobem una divisió per castes dels sindicats: metges, infermeria, treballadors no clínics… I després el paper dels sindicats més majoritaris com podrien ser CCOO o UGT que a la sanitat també està molt desdibuixat i tot això sempre des de la defensa d’interessos corporatius més que des d’una mirada de la sanitat com un bé col·lectiu i un bé públic que hauria d’estar vetllant una mica més enllà que els interessos gairebé gremials.
Hi ha d’una banda un mea culpa individual i col·lectiu de desclassament però tampoc podem deixar passar que les iniciatives polítiques i legislatives en l’última dècada han anat encaminades a què els sindicats cada vegada tinguin un poder menor. La taxa de sindicació és de les menors de tot Europa. Els únics llocs on és una mica més alta com a Euskadi els sindicats tenen un poder més efectiu. Cal conjugar aquesta sensació de mea culpa dels treballadors amb la consciència que l’estructura realment està portant al fet que els sindicats cada vegada tinguin un pes menor. No ens serveix assenyalar al treballador quan l’estructura està portant cap a això.
Relacionat amb el quart punt sobre fer polítiques desdibuixades: des del RD 2012 i algun canvi que hi ha hagut a nivell vox populi no sembla que es faci res en sanitat. Has pogut conèixer al Congrés durant la teva etapa d’assessor de Marta Sibina quan era portaveu d’En Comú Podem. Quina valoració fas d’aquesta etapa i ara de la ministra Carcero?
Ha estat ministra en funcions més que ministra real i hi ha hagut poca possibilitat per a canvi. Una de les grans decepcions que hi ha hagut ha estat el Reial Decret 7/2018 en el qual es va vendre que s’havia aconseguit la universalitat però després tots els col·lectius que tracten amb persones migrants en situació d’irregularitat documental diuen que els problemes segueixen sent els mateixos o fins i tot majors.
Quan un llegeix aquest Reial Decret és curiós perquè si no veu l’exposició de motius,realment té unes ànsies d’universalitat totals i absolutes. Empren el concepte de dret i no d’assegurament … si veus el cos legislatiu segueix sent molt més garantista que el RD 2012.
Jo crec que això ha estat una equivocació política i el mateix PSOE s’ha adonat perquè la seva primera proposta sanitària per a les últimes eleccions era recuperar la sanitat universal. D’una banda deien que ja l’havien recuperat i per un altre que l’anaven a recuperar. La universalitat de Shrodinger que dic jo, que no se sabia si estava o si no hi era.
D’altra banda s’han fet passos positius en altres aspectes. Especialment en l’àmbit del medicament: Espanya ha impulsat a través de l’OMS una iniciativa de transparència en investigació de nous medicaments, de preus… S’estan fent passos cap endavant aquí. Hi ha una comissió per avaluar el tema de preus de nous medicaments. Crec que en política farmacèutica és on s’estan fent passos més prometedors.
I esperem que el tema de la universalitat sigui una de les primeres coses a arreglar quan tinguem un govern estable.
És clar que aquest és un altre tema. La inestabilitat de tot.
És clar. No es pot legislar si no hi ha un govern amb capacitat de legislar. Cal un govern ja. Per reial decret es pot governar però només fins a un punt. Per tenir polítiques que siguin innovadores i amb capacitat de ser ambicioses necessitem un govern.
I mentrestant? No podem buscar fórmules?
La capacitat de decisió resideix en l’òrgan representatiu democràtic. Intentar buscar vies alternatives no ve a ser altra cosa que subvertir la capacitat del congrés de ser el reflex de la voluntat popular. Hem de ser conscients dels escenaris polítics als quals avancem que són de consens són escenaris diferents dels de partit únic que portem. Caldrà canviar aquesta cultura de diàleg democràtic però en general les polítiques sanitàries són unes de les polítiques en la història de la democràcia que han generat el consens més ampli.
Sobre polítiques, hi ha algunes eternament estancades com l’eutanàsia.
La llei d’eutanàsia és un exemple de llei i dret conquerit i dret que socialment està totalment establert. La gent de tot l’àmbit ideològic segueix creient de forma majoritària que cal regular-ho i aquest és un exemple de com la inestabilitat política arriba a una limitació dels drets. Hi ha una llei que està bloquejada perquè no hi ha govern. Crec que si no vivim una conversió cap a una ultradretització de l’arc parlamentari, l’eutanàsia serà sens dubte el pròxim gran dret conquerit en l’àmbit de la salut.
Javier Padilla amb Antonia Raya i Carme Borrell durant l’acte de presentació del llibre a la Capella/ Rebelionprimaria @rebelioprimaria
Canviem d’àmbit. Al principi d’aquesta entrevista parlàvem sobre la intrusió del sistema sanitari privat dins del sistema públic. Fins a quin punt domines la Llei Aragonès?
Sabent que venia aquí m’ho vaig mirar tot.
Quina lectura fem d’aquest tipus de lleis?
D’una banda, cal ser conscients que la contractació d’empreses privades des de l’àmbit d’alló públic existeix avui dia i és preferible que sigui amb criteri d’interès públic, d’igualtat i de condicions laborals dignes per a les empreses que s’estan contractant i que disminueixi el criteri preu respecte a altres criteris de qualitat per exemple. En fer això de vegades estem obrint portes a coses sense saber què passarà.
En certs punts, trobo paral·lelismes respecte a la llei 15/97 d’inclusió de les noves formes de gestió en el sistema nacional de salut. En aquell moment era una llei aprovada per partits com el PSOE. En veure el preàmbul i l’exposició de motius es veu que no hi ha una motivació de privatització del sistema però el resultat va ser la privatització de la gestió d’una part important del sistema. Hem de ser conscients que per molt benintencionats que siguin alguns marcs legislatius, l’empresa privada sempre anirà un pas endavant per al seu aprofitament.
Parlant amb gent d’aquí que està en plataformes contra la Llei Aragonès em comentaven com pot ser que hi hagi partits d’esquerres que estiguin enarborant aquesta llei. Això ho explica molt bé Nancy Freisher quan parla que a les últimes dècades hem viscut una transició i una alternança entre governs que són neoliberals reaccionaris i altres que són neoliberals progressistes. Els primers plantegen mesures que els neoliberals progressistes acaben legitimant amb les seves accions perquè la diferència entre uns i altres no està en l’àmbit de la redistribució i de les polítiques econòmiques sinó que està en el reconeixement i les polítiques culturals identitàries.
Sense voluntat d’intentar identificar els partits, especialment al Parlament de Catalunya, hem de ser conscients que hi ha una esquerra que nosaltres anomenem esquerra que en l’àmbit econòmic té poques diferències amb allò que nosaltres anomenem dreta.
No vull afirmar cap relació a aquesta última frase teva però Catalunya és la Comunitat autònoma amb un percentatge més alt de persones amb mútua. Què fem amb el negoci de les mútues.
Catalunya sempre ha estat un exemple de fragmentació de l’assistència amb mil i una formes de provisió i barreges entre el privat i el públic i de connivència dins el mateix centre. D’altra banda ha estat sempre un laboratori d’experimentació de noves iniciatives privades en l’àmbit de la salut.
D’altra banda hi ha aquest doble assegurament. La sanitat privada pel que fa a pòlisses d’assegurances sanitàries a Espanya i a Catalunya especialment és un model low cost: és un model de pòlisses de baix cost amb baixes cobertures que bàsicament se centren a facilitar l’accés a agilitzar llistes d’espera.
La sanitat privada és una sanitat deslligada de la necessitat i més propera al consum. Es promou una assistència sanitària molt encaminada a la revisió, lligada a aquesta necessitat de controlar-se i de la revisió perpetua sense cap evidència científica. Desvinculada de la necessitat clínica diguem. Això legitima el sistema perquè la població té la sensació que és necessari tenir un doble assegurament perquè el públic no arriba.
També dóna la sensació de fortalesa del sistema privat quan presten una assistència totalment uberitzada, on la longitudinalitat està bastant perduda i la precarització dels seus treballadors és notable. Els treballadors de les mútues cobren una autèntica misèria per cada pacient que veuen i en condicions força precàries. La mutualització suposa major perjudici que benefici per als sistemes públics de salut. En el nostre entorn més no té una capacitat de lideratge ni de competició, perquè no estan intentant competir. Estan intentant parasitar beneficiant els nínxols de major desprotecció del sistema públic.
Si en la pròxima legislatura s’introduís la salut bucodental dins el sistema públic de salut de les mútues, veuríem una de les oposicions. Ja parlen que no seria possible. Un dels seus grans beneficis és beneficiar-se d’aquests llocs on el sistema públic no aquesta arribant
Boca, ulls i pell.
I atenció a la salut mental. Cal ser conscients també que aquest sistema mutualista és un amplificador de desigualtats socials. Al sistema privat arriba qui arriba i, si ja és de qualitat, són classes molt altes. Les mútues obtenen una quantitat relativament fixa d’ingressos que també provenen del que és públic que és el mutualisme funcionarial com MUFACE. Moltes pòlisses d’assegurament pagades amb diners públics de molts ajuntaments… Barcelona va ser una de les pioneres en desmuntar això quan va arribar el nou govern municipal. Els diners públics que estem utilitzant perquè empleats públics tinguin una assistència privada sostinguda amb diners de tots… Això és una deslegitimació de sistema que no tenen lligar i és d’una herència franquista que no hauríem de permetre.
Per què vas fer el llibre?
Primer perquè m’ho va proposar l’editorial
Portava 10-12 anys escrivint en diferents llocs. Però el fet diferencial és la situació. Després l’any 2008 i l’inici de les retallades hi havia una situació conjuntural en els canvis en despesa, copagament, participació… Fins a l’any 2009-2010 la despesa sanitària creixia per sobre de les variacions del producte interior brut i cada vegada era més important dins l’economia general de país. Des de llavors amb les retallades es produïen més retallades que el que queia l’economia i la despesa sanitària pública cada vegada estava més diluït dins l’economia de país.
De passar d’una situació conjuntural a una estructural és d’on sorgeix el llibre per veure on som i quina interacció poden tenir amb el sistema les polítiques que es plantejaran. Una de les claus seria la relació amb la medicina personalitzada i una altra seria tot el que té a veure amb la renda bàsica. Si mirem a llarg termini, és un dels punts on es pot transformar la nostra visió de la salut i aquesta forma d’intentar desvincular la subsistència diària de la necessitat de la feina assalariada.
“El Parlament de Catalunya reafirma la necessitat d’incorporar una infermera a cada centre educatiu de Catalunya i insta el Govern de la Generalitat a reconèixer als infants amb malalties cròniques i la seva necessitat de gaudir d’atenció sanitària als centres escolars des de l’educació infantil de primer cicle fins als estudis post obligatoris, afegint les seves necessitats sanitàries com a criteri per contemplar aquests infants com alumnes amb NEE”.
Així comença la resolució que ha aprovat aquest matí la Comissió d’Educació del Parlament, a proposta del PSC (amb els vots a favor de PSC, Cs, Comuns i CUP, i només en alguns punts d’ERC i JxCat), i que en síntesi reclama la presència d’una infermera en tots els centres educatius durant l’etapa d’escolarització obligatòria, així com garantir l’atenció sanitària a aquells infants i joves amb malalties cròniques en el 0-3 i la postobligatòria. El Parlament insta també el Departament a presentar, en el termini de 3 mesos, “un pla per a la incorporació d’una infermera a cada un dels centres educatius de Catalunya. Aquest pla haurà de definir les funcions de la infermera escolar, pel que fa a les tasques d’atenció sanitària als infants amb malalties cròniques, de prevenció i promoció de la salut i també la seva relació amb el Centre d’Atenció Primària de referència en el territori”.
A mitjans de juny el conseller Bargalló va anunciar, també en seu parlamentària, que les escoles no tindran infermeres escolars, si més no el curs vinent, però que, per contra, s’havia arribat a un acord amb el Departament de Salut per tal que cada escola tingui un CAP de referència, un acord que estava pendent del vistiplau d’Economia i que encara no s’ha acabat de tancar. L’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE) va considerar des del principi insuficient aquest acord, i això és el que en part ha motivat aquesta nova iniciativa parlamentària.
La resta de punts de la resolució, en els quals sí que s’han acceptat les esmenes presentades per JxCat i ERC, es parla “d’elaborar, conjuntament amb el Departament de Salut, un mapa de necessitats amb el nombre d’alumnes amb malalties cròniques i necessitats complexes, per centres educatius i àrea bàsica de salut”; “elaborar, d’acord amb les dades del mapa de necessitats i al Pla d’intervenció individualitzat compartit (PIIC) de cada alumne amb malalties cròniques i necessitats complexes, un pla territorial per cobrir les necessitats d’aquests alumnes amb malalties cròniques, mentre que no hi ha infermeria a tots els centres educatius”; i de “vetllar perquè el personal sanitari dels equips dels EAPs referent de cada centre educatiu, disposi dels recursos per valorar les necessitats sanitàries dels alumnes amb malalties cròniques”.
La salut de les nenes i nens que neixin avui es veurà “profundament afectada” pel canvi climàtic, segons un nou estudi de la revista mèdica The Lancet. La infància d’avui haurà d’enfrontar, al llarg d’una vida que en molts casos arribarà al segle XXII, a una meteorologia extrema, inseguretat alimentària i hídrica i malalties infeccioses, entre altres conseqüències.
L’informe qualifica el desafiament per al benestar i la salut humana com “sense precedents”, i demana una “intervenció accelerada” per evitar conseqüències negatives per a la salut no només dels nens i nenes, i sinó de persones de totes les edats.
La prestigiosa publicació britànica afirma que contenir l’escalfament global “bastant per sota” de 2ºC (l’objectiu vinculant de l’Acord de París), transformaria per bé la salut de les persones nascudes avui. “Posar la salut en el centre de la transició que ve aportaria enormes beneficis tant per al públic com per a l’economia, amb un aire més net, ciutats més segures i dietes més saludables”, estableix el document.
Per evitar les conseqüències més negatives de l’escalfament global sobre la salut, The Lancet recomana “nous enfocaments” en l’elaboració de polítiques, la investigació i l’activitat empresarial: “Assegurar que la salut d’una persona nascuda avui no es vegi definida pel canvi en el clima requerirà el treball dels 7.500 milions de persones que estem vives en aquest moment”.
L’estudi ha monitoritzat 41 indicadors dividits en cinc àrees: impactes, exposició i vulnerabilitat al canvi climàtic; adaptació, planejament i resiliència de la salut; accions de mitigació i els seus beneficis per a la salut; finances i economia; i compromís públic i polític. Els resultats recullen el consens entre les investigacions de 35 institucions acadèmiques i agències de l’ONU de tots els continents.
El document considera tan sols dos escenaris futurs: un que aconsegueixi que l’escalfament global es vegi contingut “bastant per sota” dels 2ºC, i un altre que continuï la tendència actual de creixement de les emissions. Les decisions que es prenguin en un sentit o altre tindran un efecte profund en les realitats a les quals hauran d’enfrontar-se els humans d’aquest segle i els propers.
Nens, dones i grans
Segons l’informe, els nens i les nenes de tot el món estan entre les persones a les què més afecta la crisi climàtica. Entre les majors amenaces estan la inseguretat alimentària, les malalties diarreiques i el dengue. La transmissió d’aquesta última malaltia és precisament una de les més preocupants, ja que en les últimes dues dècades s’han registrat nou dels deu anys en què el clima ha estat més propici per el seu contagi.
Durant l’edat adulta, els majors riscos per a moltes comunitats es deriven de la incidència d’esdeveniments meteorològics extrems. Aquests són cada vegada més intensos i freqüents a conseqüència de l’escalfament global. Entre 2001 i 2014, el 77% dels països ha patit un augment en el nombre de persones que es troben exposades a aquests danys. L’informe confirma que les dones són més vulnerables per les estructures socials i culturals patriarcals que imperen en la majoria societats. A més, com més pobre és la comunitat estudiada, més afecten els extrems del clima.
Finalment, l’informe també esmenta la vulnerabilitat més gran de les persones majors de 65 anys. Aquesta secció de la població està especialment en risc durant les onades de calor.
Les conclusions de l’informe Lancet Countdown 2019
Impactes, exposició i vulnerabilitats davant el canvi climàtic
L’any 2018, les persones més grans de 65 anys exposades a onades de calor van augmentar en 220 milions d’individus, la major pujada mai registrada.
Les poblacions de 152 dels 196 països del món estan més exposades a incendis forestals que a principis de segle.
La capacitat vectorial per a la transmissió del dengue va ser la segona més alta de la història en 2017. Dels deu anys amb més capacitat de transmissió, nou han tingut lloc des de l’any 2000.
La temporada de creixement de collites s’ha reduït en un 2,9% per al blat de moro, un 3,8% per al blat i un 3,1% per a la soja entre 1998 i 2017.
Adaptació, planificació i resiliència en la salut
El 54% de les ciutats globals esperen que el canvi climàtic amenaci seriosament la seva infraestructura de salut pública.
En 2018, la inversió en adaptació de la sanitat global es va incrementar en un 11,2%, aconseguint el 5% de la inversió total en adaptació al canvi climàtic.
Accions de mitigació i beneficis per a la salut
La intensitat de carboni de sistema d’energia global no ha millorat des de 1990.
Almenys 3.000 milions de persones viuen sense accés a tecnologies i combustibles de cuina nets, i l’ús de tecnologies segures i saludables es manté en el 7,5% de les llars en països empobrits.
La carn vermella procedent de remugants va suposar l’emissió de tres gigues tones de CO2 equivalent el 2016, el 93% de totes les emissions procedents de la ramaderia. Les dietes riques en vegetals podrien millorar la salut i ajudar a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Les emissions del sector sanitari van suposar el 4,6% de les emissions globals en 2016.
Economia i finances
En 2018, 831 esdeveniments meteorològics extrems van resultar en 166.000 milions de dòlars en pèrdues econòmiques. Als països amb menors ingressos moltes més pèrdues, no calculables, no comptaven amb assegurances.
En 2018, les inversions en fonts d’energia lliures de carboni van representar 20% de les totals en el sistema energètic global. Per 2030, aquestes inversions han de representar el menys el 65% del total anual.
L’any passat, al voltant de 135 bilions de dòlars es van comprometre a la desinversió.
Els subsidis als combustibles fòssils o el seu consum es va incrementar fins a 427.000 milions el 2018, més d’un terç més que el 2017 i fins a un 50% més que el 2016.
Compromís públic i polític
Les persones individuals solen buscar informació sobre la salut o el canvi climàtic, no dels dos. Quan algú busca informació sobre la relació entre aquests dos temes, la recerca sol iniciar per un interès en la salut.
Els líders nacionals cada vegada criden més l’atenció sobre la salut i el canvi climàtic en el debat de les Nacions Unides. Aquesta tendència està liderada pels estats insulars petits en desenvolupament, que van representar el 36% dels països que van fer referència a aquests temes en 2018.
Metges de Catalunya (MC) ha presentat avui dimarts una denúncia davant Inspecció de Treball contra l’Institut Català de la Salut (ICS) per deixadesa en matèria de salut laboral, en no desplegar les mesures necessàries per limitar les càrregues de treball dels facultatius d’atenció primària i adequar el nombre de visites diàries a la seva jornada assistencial, tal com fixa l’acord de sortida de vaga, signat el 29 de novembre de 2018, per millorar la qualitat de l’assistència i les condicions de treball dels més de 5.700 professionals mèdics del primer nivell sanitari.
El sindicat recorda que la sobrecàrrega laboral crònica “és un factor de risc psicosocial que afecta la salut dels professionals, provocant esgotament físic i mental, estrès emocional i depressió, i, en conseqüència, s’associa a una major probabilitat d’error mèdic”. En aquest sentit, l’organització ja va presentar el juliol passat un requeriment exprés als comitès de seguretat i salut de les direccions d’atenció primària (DAP) de l’ICS per exigir la disminució de les càrregues de treball, però en el dia d’avui encara no ha rebut resposta, motiu pel qual ara adreça la seva queixa a Inspecció de Treball.
Una enquesta feta per MC aquest novembre a 1.260 facultatius (metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs) d’atenció primària de l’ICS constata que un 96% dels professionals “continua patint sobrecàrrega assistencial”, si bé un 45,1% confessa tenir-ne menys que fa un any. Només un 4% manifesta treballar en condicions òptimes.
Per territoris, els equips d’atenció primària (EAP) de Barcelona, Lleida i Catalunya Central (l’Anoia, el Bages, el Berguedà, el Moianès i Osona) són els més afectats per l’excés de càrregues de treball. Per contra, el personal mèdic de la província de Girona, tot i tenir les consultes massificades, és el que més ha notat les millores acordades l’any passat, seguits pel de Terres de l’Ebre i l’àrea Metropolitana Nord (el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Barcelonès Nord i el Maresme).
Aquest excés de visites va en detriment del temps assistencial, ja que un 68,8% dels facultatius enquestats reconeix que “no té garantit un temps adequat per a cada tipus de visita en la seva agenda”. A més, un 62,9% confessa que “ha de dedicar més de dos terços de la seva jornada a l’activitat assistencial”, incomplint l’acord laboral vigent que reserva un terç de l’horari de treball a formació continuada i recerca.
Un dels motius de la sobrecàrrega de treball és, evidentment, la no cobertura de les absències dels professionals. En aquest sentit, un 52,4% dels facultatius assenyala que “mai” no es cobreixen aquestes absències en el seu centre d’atenció primària (CAP), mentre que un 43,4% diu que “a vegades” i només un 4,2%, “sempre”. No obstant, la no contractació de nou personal és el factor més determinant en la cronificació de la pressió assistencial, segons opina un 43% dels enquestats que senyala aquesta circumstància com la causa principal de l’incompliment de l’acord de sortida de vaga.
L’escassetat de plantilla també condiciona la norma de disminuir l’agenda de visites i la població assignada als facultatius que gaudeixen d’una reducció de jornada per interès particular. Així, les direccions assistencials només respecten aquesta regla pactada amb l’ICS en un 17,6% dels casos.
Amb tot plegat, un 37,1% dels professionals es mostra partidari d’organitzar protestes si finalment no es compleixen les millores. Un 33,3% s’inclina per convocar una nova vaga i un 7,9% prefereix no mobilitzar-se. Un 21,7% no s’ha decidit encara per cap opció.
Metges de Catalunya nega que l’ICS hagi complert els compromisos
Davant d’aquests resultats, MC nega “categòricament” que l’ICS hagi complert els compromisos convinguts, tal com va afirmar la setmana passada el seu director gerent, Josep Maria Argimon, al qual li recorda que la seva empresa, com a part firmant de l’acord, “té l’obligació i la responsabilitat d’executar, a tot el territori, les millores signades per alleugerir les càrregues de treball dels professionals”.
No obstant això, el sindicat posa de relleu que s’estan produint “avenços”, sobretot en les zones on més s’han implementat les accions consensuades, com ho demostra el fet que, en els darrers sis mesos, el percentatge de facultatius que afirma tenir menys sobrecàrrega assistencial ha passat del 16,8% al 45,1%.
Ara bé, l’organització recalca que aquesta millora se sustenta, principalment, en el “sobreesforç” que estan fent més de 700 metges i metgesses, els quals han assumit, de manera voluntària i remunerada, un escreix de visites ampliant el seu horari, “atès que l’ICS ha contractat poc més de la meitat dels nous professionals previstos”.
Per a MC, la qualitat sostinguda en el sobreesforç “té data de caducitat” i, per això, exigeix un “augment real de la plantilla de facultatius d’atenció primària”, així com un increment de la despesa sanitària en el primer nivell assistencial que respongui a les necessitats actuals”.
L’ICS assegura que la incorporació de 307 professionals de medicina de família a l’atenció primària suma 11.500 hores més d’atenció sanitària cada setmana
Un any després de l’anunci del primer paquet de mesures a curt termini per enfortir l’atenció primària, la incorporació de 307 professionals de medicina de família (173 contractacions directes, 120 professionals equivalents a 720 metges que han acceptat voluntàriament a treballar més hores i 22 que han perllongat la seva vida laboral més enllà dels 65 anys) ha comportat un augment, cada setmana, d’11.500 hores més d’atenció sanitària per a la ciutadania. Aquest increment, que en els primers deu mesos de l’any suma un total de 495.000 hores, ha disminuït sensiblement el nombre de visites diàries a la consulta.
Per dotar econòmicament el conjunt de mesures, l’ICS afirma que els recursos econòmics destinats a personal de gener a octubre s’han incrementat en 55 milions d’euros més (un 9% més) i cinc milions addicionals per al personal dels dispositius d’urgències d’atenció primària. L’ICS també ha posat a disposició del equips d’atenció primària 22 milions d’euros (11 milions més que l’any anterior) per cobrir substitucions.
A aquestes accions a curt termini se sumen a les recentment anunciades per la institució destinades a afavorir l’acte clínic per reduir la burocratització de la tasca assistencial, disminuir aquelles consultes que no caldria resoldre dins la consulta així com de millora de les condicions condicions i el valor de la tasca assistencial dels professionals. Entre els objectius d’aquest nou paquet de mesures, anunciades la setmana passada pel director de l’ICS, Josep Maria Argimon en una reunió amb els responsables d’atenció primària de la institució, destaquen la promoció de les consultes virtuals i el teletreball.
En aquesta mateixa trobada, el director de l’ICS, Josep Maria Argimon, va donar per assolits tots els acords de sortida de vaga. Més enllà de les trobades periòdiques en el marc de la taula de seguiment dels acords, l’ICS ha promogut 13 reunions de treball amb més de 200 professionals de totes les categories professionals de l’atenció primària a tot el territori, en què s’ha abordat de quina manera s’ha de donar resposta a accions no sanitàries a les quals encara es fan dins la consulta. És a dir, com s’ha de reduir la burocràcia dins la consulta. Aquest canvi essencial també s’emmarca dins la revisió dels rols professionals de tots els dispositius que conformen l’atenció primària.
Finalment, expliquen que, «pel que fa a l’anunci sindical d’una denúncia a Inspecció de Treball, l’ICS respecta l’ús d’aquest procediment i remarca que en la darrera comprovació que va realitzar la inspecció, rebuda l’any 2016 pel mateix sindicat que ho ha anunciat ara, ja va presentar tota la informació requerida».
A Catalunya fins el tercer trimestre de 2019 hi ha hagut 10 feminicidis, 10 dones assassinades per violència masclista. A nivell de tot l’Estat espanyol, el nombre de víctimes mortals arriba a les 49 dones. La xifra de dones que ha patit violència masclista molt greu durant aquest període puja a 75.000 dones i les que han patit violència greu a 200.000.
Les violacions o intents de violació, els intents d’homicidi, les agressions físiques amb armes o sense, amenaces amb represàlies, emportar-se els fills sense permís són alguns dels casos que es consideren fets molt greus.
Molts d’aquests casos acaben a urgències hospitalàries però molts altres s’amaguen. És tasca de l’Atenció Primària ajudar a detectar-ho. I aquesta detecció es pot fer per diferents vies però també a partir de diferents perfils. Per una banda a partir de la dona que la pateix però per una altra mitjançant la detecció de violència masclista en homes.
Una de cada 5 dones ateses per violència de gènere en un centre d’urgències d’atenció primària, ja havia estat agredida prèviament
Un estudi presentat en el marc del 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) ha analitzat les característiques de les dones ateses per violència de gènere en el centre d’urgències d’atenció primària (CUAP) del CAP Salou (Tarragona) de l’ICS durant l’any 2018.
Quan les metgesses i metges de família detecten un possible cas de violència de gènere o d’agressió de qualsevol tipus, ho recullen en un comunicat judicial (que s’envia electrònicament al jutjat). Quan el comunicat judicial recull que es detecta una agressió, va a un jutjat penal (molt més lent en la resolució dels casos), mentre que si s’especifica que es detecta una agressió per violència de gènere, el comunicat judicial va directament al jutjats específics per a violència de gènere, que resolen més ràpidament.
En aquest context, l’estudi ha pretès observar si es recullen adequadament els tipus d’agressió per part dels professionals sanitaris. No es tracta tant de fer una valoració quantitativa, sinó qualitativa sobre com es recullen les agressions en els comunicats judicials.
L’estudi va analitzar els 200 comunicats judicials omplerts pels professionals del CUAP del CAP Salou on es recollia que s’havia detectat algun tipus d’agressió. De fet, d’aquest 200 comunicats judicials, el 67.5% es codifiquen com agressió, i només un 6.5% com a violència de gènere. Ara bé, l’estudi ha comprovat que d’aquests 67.5% codificats com agressió, almenys un 10.4% haurien d’haver estat diagnosticats com a violència de gènere i per tant, no havien estat ben resolts.
Per la metgessa Yolanda Ortega, sòcia de la CAMFiC i autora principal de l’estudi “això ens ha de fer reflexionar. Cal que les metgesses i metges de família tinguem més sensibilitat alhora de codificar els comunicats judicials. La violència de gènere és una realitat que veiem en el nostre dia a dia, i ens hem de conscienciar del paper clau que tenim respecte a la detecció i denúncia d’aquest casos. Un diagnòstic correcte com a violència de gènere permet activar amb més eficàcia el circuit legal per a la protecció de la víctima”. I recorda, a més, que “de fet, no podem oblidar que el paper de la primària és fonamental per detectar aquests casos, abans que es converteixi en una agressió greu, donat que les professionals de la primària tenim un gran coneixement de la pacient, de la seva família i del seu entorn d’una forma continuada en el temps. Aquest coneixement, ens facilita la detecció d’indicis de violència de gènere”.
D’altra banda, en l’estudi el perfil de les pacients ateses per violència de gènere són dones d’entre 25 i 50 anys, de les quals un 18.5% ja tenia dos o més comunicats judicials registrats com a víctima de violència, és a dir, que ja havia estat agredida prèviament.
Les agressions tenen lloc majoritàriament a la tarda i nit, i es produeixen sobretot dins el domicili, en un 44% dels casos, a la via pública en un 29.5% i en un 4% a la feina.
Si extrapolem les dades d’aquest estudi podem dir que aproximadament unes 100 dones son ateses anualment en un centre d’urgències d’atenció primària semi urbà (com pot ser un CUAP que atengui una població aproximada d’entre 10.000 i 15.000 habitants) per violència de gènere.
Guia de recomanacions per a la detecció de violència masclista en homes
Aquesta guia, que va presentar l’Ajuntament de Barcelona el 2013 però segueix vigent, va ser elaborada pel Circuït Barcelona contra la violència vers les dones. La guia aspira a ser una ajuda per als i les professionals de la xarxa pública de Barcelona, per tal de que puguin detectar i abordar millor les situacions de violència masclista.
En aquest context, un dels seus apartats aconsella sobre com actuar dins l’àmbit de salut a primària i atenció especialitzada. Des del Circuït Barcelona contra la violència vers les dones es reconeix la necessitat de fer un canvi de mirada en l’atenció a la violència masclista en els serveis de salut i la necessitat d’una major sensibilització per detectar i intervenir amb la víctima i la necessitat urgent de detectar i intervenir també amb els homes que exerceixen la violència.
A la guia expliquen que cal tenir en compte que en els serveis sanitaris s’atenen els homes de la mateixa manera que són ateses
les dones i que es pot dur a terme un seguiment més continuat de les persones i amb més possibilitats d’intervenció. D’aquesta manera, cal aprofitar l’oportunitat que ofereixen els serveis sanitaris i especialitzats per a la realització de la detecció i atenció d’homes agressors per seguir avançant en la lluita contra la violència masclista.
En dibuixar les dificultats i obstacles propis de l’àmbit, detecten que una de les dificultats és que l’home fa demandes de salut concretes buscant respostes concretes i acostuma a acceptar, en menor grau que la dona, preguntes relacionades amb l’àmbit privat de la seva vida. No obstant això, en els serveis especialitzats viuen amb més normalitat preguntes relacionades amb la seva conducta, ja que tendeixen a justificar la resposta amb l’objectiu de la demanda. També assenyalen que un cop detectada la violència masclista a partir de la dona, «que aquesta no tracti el tema amb la seva parella o exparella. Normalment, perquè hi ha molta por a la reacció de l’home».
Finalment també destaquen trobar-se «amb la dificultat pròpia de la problemàtica de la violència masclista ens els homes: sovint costa que s’expressin des de l’àmbit més personal, sovint els homes no reconeixen la violència, no ho consideren un problema; ho poden justificar per haver consumit drogues, per estar en atur, per una provocació, etcètera».
Les oportunitats que apunten que té l’Atenció Primària són l’existència d’una certa continuïtat i intervencions una mica més llargues sobretot en els serveis especialitzats. Aquí, en una bona part dels serveis de salut, la persona pot estar més disposada a rebre preguntes sobre la seva relació de parella o sexualitat. «En alguns serveis especialitzats fins i tot es pregunta directament per la relació de parella o la violència». Afegeixen a més que sovint existeix la possibilitat que, en el mateix servei, s’atengui l’home, la dona, fills/es per disposar de més informació i més contrastada per poder fer una detecció encertada.
La guia també inclou alguns exemples que poden servir als professionals de l’àmbit de la salut com a indicadors concrets d’alerta per a la detecció. Per aquesta, posen en valor el treball en equip multidisciplinari amb personal d’infermeria, treball social, psicologia, medicina, etcètera. Afegeixen que una bona estratègia és normalitzar les preguntes directes sobre la relació de parella en l’exploració dels homes a la consulta: «de la mateixa manera que es fan preguntes sobre el consum de tòxics o sobre els hàbits alimentaris, per exemple, es pot preguntar com la seva problemàtica de salut concreta afecta la relació de parella i familiar».
Per abordar-ho, la recomanació principal és incorporar un nou focus d’atenció en l’abordatge de la violència masclista mitjançant la integració dels homes que exerceixen violència al circuit com a usuaris en processos de violència masclista. «D’aquesta manera, cal que els professionals de la salut comencin (o continuïn) indagant en la violència masclista a partir dels homes. D’aquesta manera, no es responsabilitza només la dona de la fi de la violència, sinó també la persona que exerceix aquesta violència», explica la guia.
Els ciberatacs en l’àmbit sanitari estan a l’ordre del dia, malgrat que la gran majoria no arriben a fer-se públics. Com mostren webs especialitzades en seguretat informàtica sanitària com Health IT Security, Espanya no és una excepció. Va ocórrer a Astúries en un intent de robatori d’informació sanitària, o quan el «criptogusano» WannaCry va obligar els hospitals espanyols a prendre mesures urgents de protecció el 2017.
Segons dades del Centre Criptològic Nacional (l’organisme especialitzat en ciberseguretat dependent del CNI), fins a juny de 2018 havia gestionat 486 incidents en el sector de la salut a Espanya: 314 de nivell crític alt, 169 de nivell mitjà i 3 de nivell molt alt. 303 casos eren intrusions en els sistemes i 125 atacs a través de codi nociu que van afectar els sistemes de centres sanitaris.
Nombrosos experts en seguretat informàtica alerten que els ciberatacs en Sanitat van en augment. Fa uns mesos, el gerent de l’Hospital Universitari de Fuenlabrada, Carlos Mur de Vir, explicava que el 2018 s’havien produït molts més ciberatacs en l’àmbit sanitari que en els últims 10 anys.
Per què ciberatacar centres sanitaris?
Són diversos els factors que expliquen l’interès dels ciberdelinqüents per atacar hospitals i centres de salut. Una raó de pes són les dades de sanitaris dels pacients. No sols són especialment crítics en matèria de privacitat personal, sinó que són també molt valuosos. En el mercat negre, un historial clínic pot arribar a valer 80 euros. A més de les dades de salut, també es troben dades personals que poden utilitzar-se per a la suplantació d’identitat.
Els atacants informàtics han desenvolupat virus específics per al robatori d’informació mèdica. Poden vendre-la en el carreró fosc d’Internet (la denominada ‘deep web’), on webs ocultes als cercadors acullen un mercat negre. El pagament amb bitcoins dificulta el rastreig de diners. Entre els potencials clients estan els entorns d’empreses farmacèutiques i asseguradores, grans interessades en les estadístiques sanitàries.
El 2016, un grup cibercriminal anomenat The Dark Overlord va vendre al voltant de 10 milions de registres mèdics per centenars de bitcoins (el que suposa centenars de milers d’euros). A l’elevat preu que tenen les dades de pacients en el mercat negre s’uneix l’abundància i varietat de vulnerabilitats en els dispositius mèdics i els ordinadors en el camp de la sanitat, que sedueixen als hackers per a atacar amb finalitats econòmics o fins i tot com a entrenament per als seus atacs.
A més del robatori de dades, els ciberatacs també es dirigeixen a l’extorsió econòmica. Bloquegen o entorpeixen l’atenció sanitària, arribant a l’extrem de posar en risc als pacients, fins que els responsables dels centres paguin certa quantitat de diners. El 2017, quan el ransomware WannaCry va afectar de ple al Servei Nacional de Salut de Regne Unit, els professionals sanitaris es van trobar que no podien accedir als registres dels seus pacients. Milers de cites mèdiques es van cancel·lar i els comptes d’email es van suspendre.
El 2016, un hospital de Los Angeles es va veure obligat a pagar gairebé 17.000 dòlars en bitcoins als pirates informàtics perquè desbloquegessin la xarxa d’ordinadors després d’una setmana sense poder accedir a ells. El 2018, una quarta part dels habitants de Singapur va sofrir el pitjor ciberatac de la seva història: es van filtrar 1,5 milions de dades de pacients procedents del sistema de salut del país, en un intent dels hackers per a fer xantatge al primer ministre amb informació compromesa. Altres atacs han provocat errors en llistes d’espera i la paralització de diagnòstics, tractaments o cirurgies en diferents països.
Les vulnerabilitats en la ciberseguretat sanitària
En el camp de la ciberseguretat és popular una dita que diu que els majors forats de seguretat informàtica es troben asseguts enfront de les pantalles dels ordinadors. El factor humà està darrere de la majoria dels riscos de ciberseguretat. Les contrasenyes febles (per exemple: 123456) o apuntades en post-its a la vista en els escriptoris són dos dels errors més comuns. Un altre risc crític és que treballadors sanitaris obrin emails sospitosos que contenen troians o virus.
En els últims anys, a més, han proliferat dispositius mèdics que estan connectats a Internet. Aquestes tecnologies afavoreixen l’intercanvi de dades entre professionals sanitaris de diferents centres, però també obren una potencial porta a visitants indesitjats per a llançar els seus atacs i accedir a dades mèdiques.
L’any passat, investigadors en ciberseguretat van emprar Shodan (un cercador de dispositius connectats a Internet) per a buscar dispositius sanitaris connectats a la xarxa de xarxes. Es van trobar amb una gran quantitat de servidors, bases de dades mèdiques, interfícies d’usuari i xarxes d’hospitals (mal configurades) exposats en Internet que no haurien de ser visibles públicament. Entre la multitud de servidors exposats es van trobar amb aquells que emmagatzemen i processen imatges mèdiques procedents de TAC, ressonàncies magnètiques i raigs X. També van trobar interfícies amb registres sanitaris.
No és cap sorpresa que el fundador d’una de les empreses de ciberseguretat més importants del món, Gil Shwed, declarés recentment en una entrevista en eldiario.es que «els hospitals de tot el món són probablement la baula més feble de la ciberseguretat. Es tracta d’un entorn molt obert que utilitza molts dispositius diferents de diferents fabricadors. La majoria d’aquests dispositius són bastant antics en termes de programari, fan el treball mèdic, però des d’una perspectiva tecnològica, és fàcil penetrar en ells i la gent ho explotarà».
Un altre factor de risc addicional són les vulnerabilitats pròpies de certs dispositius mèdics. Sanitat va alertar fa dos mesos sobre determinades bombes d’insulina perquè eren susceptibles de ser hackeadas, modificant la seva configuració i el subministrament de la dosi. El 21 de març d’aquest any l’Agència del Medicament dels Estats Units (FDA) va ordenar la retirada de més de 150.00 marcapassos de Medtronic per greus errors del seu programari. La comunicació sense fil amb aquests dispositius mancava de protocols d’autenticació ni xifrat de dades, la qual cosa, unit a l’existència d’altres vulnerabilitats, feia possible accés de hackers al microprogramari per a alterar el funcionament d’aquests marcapassos, posant en greu risc a les persones amb aquests marcapassos. L’abril passat, un grup de pirates informàtics va demostrar el senzill que és trucar escàners mèdics per a posar un càncer en pacients on, en realitat, no n’hi ha, enganyant als metges amb facilitat.
Els experts en seguretat informàtica són conscients d’aquests riscos i aconsellen una vigilància constant de les xarxes i equips sanitaris. També una actualització del microprogramari de dispositius vulnerables i una educació dels treballadors per a evitar caure en els constants atacs dels hackers.
Vuit mesos amb la Capella de la Misericòrdia ocupada per la Plataforma veïnal i de treballadores en defensa d’un nou CAP Raval Nord. Vuit mesos fins que finalment se’ls hi ha reconegut que aquest és i serà l’espai idoni pel nou CAP. I tot aquests mesos també fa que els seus membres han seguit treballant, com fan des del CAP actual, per dignificar la vida al barri. La xarxa i la comunitat han estat la prioritat durant aquests mesos de lluita. Al mateix temps, la comunitat també s’ha bolcat amb la lluita del CAP i s’han teixit aliances més enllà de l’assistència sanitària. Perquè com sempre han defensat: una atenció primària forta s’aconsegueix fent barri, fent i sent salut comunitària.
Així, més enllà de reclamar un espai digne per poder treballar i atendre els veïns i veïnes del barri, el CAP Raval s’organitza en altres lluites i s’ofereix per donar veu. Per exemple, aquest diumenge passat, arran de la convocatòria de manifestació per part de la plataforma Aturem la Llei Aragonès, el CAP Raval Nord Digne va quedar mitja hora abans del seu inici per anar cap el punt de sortida. «Us convidem a assistir a la manifestació contra la Llei Aragonès, que pretén perpetuar la privatització dels serveis bàsics», tuitejaven.
Diumenge es movien pels serveis públics i avui dijous es queden a casa per la cura dels professionals de l’Atenció Primària. Ho fan acollint la presentació del llibre «Cuando ya no puedes más. Viaje interior de un médico» del metge de família Enrique Gavilán. L’acte serà moderat per Esperanza Martín també metgessa de família i comunitària que ha posat veu a moltes de les mobilitzacions de l’Atenció Primària.
Com ella mateixa ens explica, l’acte s’iniciarà amb una intervenció de la Plataforma en defensa de la Capella de la Misericòrdia com espai per acollir el nou CAP Raval Nord. «Justificaran la localització però també ens faran entendre la relació que aquest espai té amb la defensa del sistema públic de salut i l’Atenció Primària», diu Martín. Després, ella s’encarregarà d’introduir el llibre i també a Enrique Gavilán: «cal saber qui és ell com a referent dins la medicina de família però també les tres línies que té el llibre».
Esperanza Martín troba important fer entendre que ni l’acte ni el llibre estan dirigits exclusivament a professionals: «als professionals els hi pot interessar l’aspecte laboral que ell narra i viu però en el llibre també parla de la seva vessant com a pacient. Aquest llibre pot ser de gran utilitat per la ciutadania i perquè els pacients entenguin què passa a l’Atenció Primària. Pels professionals també és important veure les paradoxes que es troba un quan es converteix en pacient i de sobte es troba prenent pastilles o anant a teràpia quan mai s’ho havia plantejat».
De la frustració a la crisis fins a fer teràpia i deixar la professió: una història a l’Atenció Primària
A la contraportada del llibre, l’editorial Anaconda Editions explica que «Cuando ya no puedes más és el relat de la crisi personal viscuda per un metge de poble». I és que el doctor Gavilán, metge de primària i de poble, va començar a exercir la medicina a petits pobles del nord de Cáceres. En un moment donat es va veure superat per la situació de la medicina, l’atenció primària i va caure en una depressió. El què ell descrivia com vocació i entusiasme inicials, rebutjar les pressions de les farmacèutiques, posar els pacients per davant de tot va xocar amb un sistema que amb retallades, privatitzacions, caos organitzatiu i que deshumanitza la sanitat, acaba derrotant l’individu.
«Enrique Gavilán va tenir primer la força necessària per demanar ajuda i superar el seu enfonsament, i després ha tingut la valentia d’explicar aquesta dolorosa experiència», tanca la contraportada. I és que el llibre, com ens explica Gavilán per telèfon dies abans de la seva visita a Barcelona, va nèixer fa 4 anys amb un motiu únicament terapèutic. El va escriure al mateix temps que passava per una crisi personal «que estava durant massa» i va ser aleshores quan va decidir asseure’s i posar ordre a tot el que li estaba passant, els seus fracassos i els encerts. No tenia cap intenció de publicar-ho.
Per què ho va fer doncs? L’auge de mobilitzacions arreu de l’estat espanyol que aquí a Catalunya es van materialitzar sobretot amb la setmana de vaga del sector sanitari de finals de novembre, just ara fa un any, va ser un dels motius? «En veure que hi havia molta gent indignada per la situació, que no era l’únic que es sentia així… Em vaig veure reflectit a les imatges de les notícies, en aquella situació d’indignació i ràbia. Va ser aleshores quan vaig decidir publicar la història perquè no era només meva», ens declara el doctor Gavilán.
A «Cuando ya no puedes más» el doctor Gavilán diu «Gran part de la culpa de la pèrdua d’identitat de molts professionals d’atenció primària està relacionada amb el rol social que actualment se li atribueix al metge de capçalera: el metge dels papers. Volants, receptes, informes, justificants i certificats s’amunteguen a la taula de les consultes de qualsevol centre de salut. La gent té dret a demanar, i demana. El metge té el deure de donar, i dóna. I com més dóna, obligat per la petició dels altres sense poder atendre el seu criteri professional, més autòmat se sent i menys persona».
I aquesta situació que descriu en el seu llibre encara no ha canviat malgrat totes les millors que es diuen estar adquirint. El doctor Gavilán actualment gaudeix del què fa. Va deixar la seva feina per ser «insofrible la situació». A més «la relació amb els pacients s’havia ressentit» i va considerar que «era el moment de deixar-ho». El va ajudar molt haver estat en teràpia i haver escrit el llibre. Així i tot, és conscient de la situació. Assegura que l’Atenció Primària no ha millorat i que segueixen havent-hi «moviments respecte a les últimes vagues al sector reflectint aquesta situació de descontentament i abandonament».
I és que el doctor Gavilán assegura que «el terreny està preparat, ja que la sequera en Atenció Primària és tan gran que qualsevol gest serveix, qualsevol espurna es propaga». Així i tot, també fa una lectura derrotista. Explica que a Extremadura, a prop de Placencia, van haver-hi mobilitzacions i fins a un parell de reunions amb el servei extremeny de salut: «es van concretar algunes mesures però van arribar les eleccions d’abril i tot això s’ha oblidat… Si hi va haver promeses de canvi però aquí no s’ha mogut res». Per Gavilán, aquests moviments el què fan és desmobilitzar moltíssima gent.
Justament per la gent que no es desmobilitza està feliç de presentar aquest llibre a la Capella de la Misericòrdia. EnriqueGavilán coneix a EsperanzaMartín des que eren residents i després van seguir sent «companys de lluita». «Quan li vaig comentar la possibilitat de presentar el llibre a Barcelona i li vaig dir de què tractava es va prestar a organitzar-ho. Que escollís al CAP Raval Nord em va semblar molt bé perquè no deixa de ser un símbol molt important d’una lluita no només d’un col·lectiu sinó d’un barri sencer». I és que per al doctor Gavilán, «l’Atenció Primària no és res si no és per la comunitat on està inserida».
Les entitats del Raval organitzades al voltant de la Plataforma CAP Raval Nord digne celebra el que descriuen com una victòria veïnal. I és que s’ha fet públic l’acord que permet que es construeixi al nou CAP del Raval Nord a l’antiga Capella de la Misericòrdia. Aquesta ha estat la reivindicació de treballadors i veïns durant mesos com a «única opció respectuosa per al barri».
En un comunicat publicat després de donar-se a conèixer oficialment la notícia, la Plataforma per un CAP Raval Nord Digne deia: «Ha estat un triomf dels “de baix” contra els “de dalt”, de la justícia enfront de l’abús i l’arrogància. No ha estat una victòria fàcil, però estableix un precedent que esperem doni ànims a tantes lluites per ajuntar-se i aconseguir els seus objectius. És un triomf per a la gent davant de les retallades en llibertats i drets. Des de fa anys, la lluita per Barcelona es lliura al Raval i avui podem dir que, en aquesta lluita, les veïnes hem guanyat una important batalla tant simbòlica com tangible. Per primera vegada des de la construcció del MACBA, la salut, la vida de les veïnes, pesa més que la col·lecció privada d’una Fundació».
Des de l’Ajuntament de Barcelona la regidora de Salut, Envelliment i Cures ha estat una de les primeres a manifestar-se:
Ha estat difícil i molt més llarg del que hauríem desitjat, però finalment tenim el #CAPalaMisericordiaJA. Un agraïment a la lluita conjunta de veïnes i professionals. Avui és un gran dia on hem pogut fer compatible salut i cultura pic.twitter.com/pkkYKHKS1y
També ho ha fet Gala Pin. La què va ser regidora de Ciutat Vella ha piulat que «mai no va ser un enfrontament entre salut i cultura, sinó un conflicte sobre què passa i qui perd privilegis quan poses el benestar del veïnat al centre i les veïnes lluiten pels seus drets» juntament amb la frase Mario Benedetti «Lo imposible sólo tarda un poco más en llegar»
#ElCAPaLaMisericòrdia
Finalment el CAP va a la Misericòrdia.
El Macba s’ampliarà per la capella del Macba.
Batalla simbòlica i tangible que guanyen les veïnes del Raval.
De justícia, necessari (i obvi)
Enhorabona @NordRaval!!! I felicitats a tothom q ho ha fet possible! pic.twitter.com/1PkAqdc55t
Els escenaris que han situat finalment el CAP a la Capella
Ens despertàvem amb una notícia publicada a El País on s’avançava que el CAP Raval Nord es situaria finalment a la Capella de la Misericòrdia i que pel MACBA es construirà un edifici nou al costat del Convent dels Àngels. Membres de la Plataforma per un CAP Raval Nord digne asseguraven no saber res més que allò que havien llegit a premsa i que, com la resta de moviments socials en defensa d’una sanitat pública i de qualitat, estaven pendents de com s’acabaria resolent la disjuntiva.
La situació a la qual s’enfrontava l’Ajuntament enfrontava a diversos agents: Departament de Salut, Departament de Cultura, Diputació de Barcelona, el MACBA, el mateix CAP Raval Nord i l’espai de la Capella de la Misericòrdia.
La capella estava destinada a l’ampliació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) però just al mes de maig de 2018 el conveni de cessió gratuïta d’aquest espai caducava després de cinc anys. Després de diverses discussions entre octubre i novembre de 2018, l’Ajuntament i el CatSalut oferien un possible intercanvi d’espais físics entre l’edifici actual del Sert i la capella de la Misericòrida. El MACBA ho rebutjava al·legant “falta d’idoneïtat” per les seves necessites expositives.
La Plataforma per un CAP Raval Nord Digne va guanyar els suports de múltiples entitats i organitzacions i es va erigir com un agent fort al barri. Pocs mesos després de l’inici de les discussions públiques, la xarxa que s’havia creat va ocupar la Capella de la Misericòrdia on a dia d’avui encara hi segueixen.
La disjuntiva des d’un inici, defensen des de la Plataforma, no era si s’havia de triar cultura o salut. De fet, en boca d’Anna Romagosa, directora del CAP Raval Nord, durant un debat realitzat el febrer de 2019: “a dia d’avui el que cal fer és prioritzar. No és decidir entre Salut i Cultura perquè entenc que la cultura és essencial per la mateixa salut de les persones”. Així, el que plantejaven ja aleshores des de la Plataforma en defensa del CAP Raval Nord era trencar aquesta dicotomia i qüestionar el model de ciutat pel qual s’estava apostant en no prioritzar recursos per al CAP Raval. Els fets que van conduir cap aquí el debat els vam explicar en un article que vam definir com «la cronologia de la modernització cultural però no veïnal del Raval«. I és que el Raval disposa de 9 equipaments culturals enfront l’únic CAP que hi ha per salut.
La Plataforma demana ara als responsables «que es posin les piles», que ja fa 13 anys que esperen. A més, en aquest sentit, si bé agraeixen tot el suport rebut i la xarxa creada, destaquen que no tot és positiu. «Sempre hi ha els seus peròs», diuen. I és què lamenten que «l’ampliació del MACBA, una ampliació qüestionada per la infrautilització de molts dels espais dels quals ja disposa, elimina una mica més d’espai públic, tan necessitat al Raval». Afegeixen que no entenen la necessitat d’aquesta ampliació i que continuaran «lluitant per vigilar que es compleixin els terminis per a la construcció del nou CAP, així com per replantejar la Plaça dels Àngels en funció de les necessitats veïnals».
Lucía Porteiro és metgessa i es va especialitzar en Anestesiologia i Reanimació a l’Hospital Universitari de Bellvitge. Actualment, treballa a l’Àrea Maternoinfantil de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona. Vam quedar amb ella a la llibreria Altaïr després d’un dia sencer de guàrdia. Ens rep amb un te calent i els seus dos contes sobre la taula.
A ‘Aisha i els salvavides’ els nens protagonistes s’enfronten a una emergència vital. A través de la seva història Lucía Porteiro acosta als seus lectors conceptes relacionats amb el suport vital bàsic. En ‘Preparats, llestos, a somiar!’, la Noa ha emmalaltit i ha d’anar a quiròfan. Lúa, la seva metgessa anestesiòloga l’acompanya a través d’una experiència fantàstica i educativa amb l’objectiu de tractar d’eliminar la por i l’ansietat que presenten nens i nenes quan van a sotmetre a una intervenció quirúrgica.
Amb aquests dos contes, Lucía Porteiro ens transmet la importància de l’educació en salut des de ben petits, concretament a la formació en suport vital bàsic, i ens dóna eines per acompanyar aquests nens que han de passar per un quiròfan.
Medicina i educació van de la mà quan es tracta de prevenció i promoció de la salut. A més, per Lucía Porteiro, humanitzar la medicina hospitalària també és essencial. De fet, destinarà els beneficis que li corresponguin pels contes a finançar el futur Centre de Neonatologia Avançada per a Nens Prematurs Extrems de l’Hospital Vall d’Hebron a Barcelona.
Com vas començar a escriure? Combines dues vessants que no tenen res a veure.
Jo no pensava fer res amb això perquè jo no em dedico a escriure… Va sorgir a mitjans de l’any passat. Jo sóc de la Corunya i vaig anar a passar uns dies a casa de la meva família. Em vaig trobar amb una setmana de pluja amb els meus pares i la meva àvia. ‘Què faig per passar l’estona?’ Feia temps que tenia en ment no sé si un conte però sí fer alguna cosa per als infants que arriben molt espantats a l’hospital. Els seus pares tampoc saben com explicar-los el que veuran. Arriben amb por, ploren… A part del que ja es fa des de l’hospital, em vaig preguntar, de quina manera, de forma bonica i amena que sigui propera a ells, que puguin palpar, se’ls pot explicar això? Sobretot empatitzant la part positiva de tot el procés perquè òbviament a ningú li ve de gust passar per quiròfan ni a un nen ni a un adult. El més bonic que té des del meu punt de vista i per la meva professió és la part dels somnis durant la cirurgia. Estàs totalment dormidet i no t’assabentes de res i hi ha pacients que es desperten i et diuen que no sabien ni on eren. Alguns pensen que estaven a la platja o jugant a casa amb els seus fills. No se sap el percentatge de gent que somia perquè no s’han fet estudis i és una part molt desconeguda de l’anestèsia.
Vaig agafar aquesta idea com a punt positiu. El món dels somnis per als nens és una fantasia on s’inventen coses que mai poden realitzar. No sabia com i em vaig posar a escriure.
L’altre és per ensenyar suport vital bàsic. Vas escriure els dos alhora?
Sí. Penso que ha de ser bàsic que els nens tinguin una assignatura a les escoles que sigui educació per a la salut. Ja sigui des d’ensenyar primers auxilis, suport vital bàsic, mesures preventives per evitar determinades malalties, hàbits sexuals, educació en sexualitat… Des del nostre gremi molts donem suport que es creï una assignatura d’educació en salut que abasti tot això.
Es pressiona molt i hi ha moltes iniciatives súper boniques per ensenyar reanimació. De fet hi ha un equip a Astúries que està bastant consolidat que ensenyen reanimació cardiopulmonar (RCP) als nens a les escoles amb cançons i material visual.
Les idees les tenia però no sabia com materialitzar-les. Al final em vaig asseure, vaig agafar uns folis, em vaig posar a escriure i em va sortir això. A vegades si havia tingut algunes idees. Quan comences medicina vas molt encarrilat: 6 anys estudiant, després tancada en el MIR, després l’especialitat i vas com que no mires a altres costats i no penses que pots fer altres coses a més de la teva feina.
Sempre esteu estudiant i fent exàmens. Fins i tot quan ja sou especialistes heu de renovar títols i actualitzar-vos.
Sí. És com una línia recta i no t’obres a possibilitats i alternatives. Tot el que desenvolupes sempre és relacionat amb el camp a què et dediques. De fet els contes estan relacionats però la part creativa mai l’havia tret.
També és trencar amb la idea que els professionals mèdics treballa en un hospital o en un Centre d’Atenció Primària i, deixant de banda la Comunitària, no incideix més enllà.
S’està posant molt d’èmfasi en la humanització de la medicina, la relació que tenim amb els pacients, evitar que sigui tot tan quadriculat i tan hermètic i que hi hagi un mur que ens separi. Trencar amb la idea que tu fas un diagnòstic i fas una intervenció i punt. Doncs no, s’està intentat que sigui tot més proper i es tinguin en compte les necessitats dels pacients.
Volies publicar des d’un inici?
Els vaig escriure sense pensar-ho. L’hi vaig enviar a la meva germana que és periodista i li vaig dir ‘mira el que he fet per passar l’estona a casa mentre la mama feia una migdiada’. El va llegir, li va semblar interessant i em va dir que amb això podia fer alguna cosa. Buscava treure les idees i deixar-les per escrit d’alguna manera però no publicar.
Dos professionals sanitaris li ensenyen el conte ‘Preparats, llestos, a somiar!’ a un infant abans de ser operat / Dra. Suárez Edo
Com vas fer el pas?
Em va animar ella. No tenia ni idea de com anava el procés i el primer que vaig fer va ser registrar els textos. Això tothom ho sap que una idea pot dir-te qualsevol persona que no li agrada i després fer-ne ús o canviar els textos. Em vaig dir són les meves idees i les anem a protegir. Sabia que estava l’oficina de patents però no sabia més i allà va tot una mica lent. Vaig trobar una pàgina de registre de copy right online pagant una quota. Jo no sé si això és vàlid però el vaig registrar. Després vaig contactar amb una il·lustradora que m’agrada molt i em va dir que primer em busqués un editor.
Vaig fer un llistat gràcies a Internet de totes les editorials que tinguessin secció infantil i vaig fer un enviament massiu. Algunes em van respondre que no estava dins de la seva línia editorial, altres no van dir res i Octaedro va ser una de les primeres que em va respondre que els va encantar la idea. Em van dir que era «una delícia editorial» i vaig pensar que no era per tant però em va anar genial que els agradés perquè és una editorial seriosa i educativa, just el que necessitava.
Llavors va ser tot molt ràpid i els següents passos van ser buscar subvencions i il·lustradors. Jo volia que fossin àlbums il·lustrats, en tapa dura, que fos una cosa bonica. Que no fos un pamflet perquè per a això s’han fet ja moltes coses.
Hi ha hospitals que tenen material propi.
És clar. Tríptics ja els fan els hospitals. Volia contribuir, que fos una eina útil i que quedés bé.
Com vas trobar a l’il·lustrador Robert García?
Quan em vaig posar seriosament a cercar il·lustrador sabia que havia de ser algú que jo em cregués. Si jo no ho feia, les mames o els papes tampoc ho anaven a fer. Havia de ser a més concorde al que jo havia imaginat perquè clar ja tenia en ment uns personatges i uns paisatges.
Vaig parlar amb una noia de Tenerife però per motius personals no podia posar-s’hi però li va encantar la idea i espero poder comptar amb ella per a futurs projectes.
Hi ha futurs projectes ja llavors?
Bé tinc algunes idees. Abans tenia idees però ho anava deixant perquè creia que ja se li hauria ocorregut a algú abans. No li donava importància. Ara cada vegada que tinc una idea l’apunto en una llibreta per si alguna pot funcionar.
Tornem a Robert García.
Bé doncs l’exnòvia del meu marit em va recomanar buscar a l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC). Em vaig passar hores buscant alguna il·lustració que concordés fins que vaig trobar les d’en Robert. Tenia alguna il·lustració per a adults que són genials i alguna per a nens però no moltes perquè es dedica a això des de fa només tres anys. Tot i així em va encantar i vaig quedar amb ell. Aquí a Altaïr, de fet.
És el lloc de les coses importants
Si. És la meva llibreria preferida i passo molt per aquí. Per a mi els llibres i els contes són com una droga.
Al Robert li va encantar el projecte i em va dir que acceptava. Això va ser entre novembre i desembre de 2018. Em va demanar un parell de mesos per acabar altres projectes i li vaig dir que si. Perquè anava a posar pressió si havia trobat a algú que m’agradava? Volia que ell ho cuidés. Podia esperar.
Després ja va ser ràpid.
Si. Hi va haver molt feedback entre els dos, parlàvem bastant. Volia, sobretot en el de reanimació, que estigués molt ben fet, que quedés bé a nivell científic, que el massatge estigués ben fet i que no hi hagués cap descuit de posicions ni que pogués ser criticat per cap cosa. Són nens que se’n van d’excursió a la muntanya i hi ha un moment donat que un d’ells va a demanar ajuda al poble. És un nen. Hi havia d’haver una referència amb les cases a prop i un camí perquè tu no pots dir-li a un nen enmig de la muntanya que vagi sol a buscar ajuda. Crec que aquestes coses que poden semblar ximples, quan estàs introduint una cosa tan seriosa, s’han de cuidar.
En l’altre, ‘Preparats, llestos, a somiar’ li vaig donar via lliure, que fes volar la imaginació tot el que volgués. A més jo tenia algunes perspectives dels paisatges i dels personatges que quan ho plasmava ell ho trobava genial. Jo tenia idees molt més planes. El procés creatiu em va encantar.
En fullejar-lo es veu ràpidament que els personatges són intergeneracionals i de diverses procedències.
Per a mi era súper important la inclusió i normalitzar ja d’una vegada que hi hagi convivència entre gent de diferents orígens. De fet una nena procedent d’Àsia i una altra de Sud-amèrica són germanets perquè es vegi normal. A més és una nena la que porta la reanimació. Vaig trobar important que fos una nena la qual reanima a un senyor per donar poder a les noies. Ara ja comença a canviar una mica però sembla que com a dona sempre has de tenir algú que et defensi i acostuma a ser un noi. També és una nena índia. Volia que es veiés.
A l’altre és el papa el que està amb la nena a l’hospital, que sembla que sempre han de ser les mames les que han d’estar cuidant dels nens. I és una metgessa anestesiòloga la qual la dorm. Volia ajudar a trencar amb els rols encara que ja s’està fent cada vegada més.
Sona més en els mitjans però si que és cert que encara hi ha poca literatura i es denuncia que hi ha pocs referents.
Ara que m’he ficat una mica més en aquest món si que vaig veient contes que són joies. Per fi s’estan fent coses perquè els nens vegin tot això normal, que canviïn l’estructura tradicional i que aprenguin altres valors.
A part també has inclòs al final dels contes unes guies per a adults que acompanyen la lectura.
Per ajudar-los amb els nens i que siguin conscients el tema que s’està tractant. Hi ha vegades que els adults no saben com respondre davant d’una situació així. M’he trobat en situacions de parades cardiorespiratòries on hi ha dues persones que t’han cridat a tu perquè vagis però no saben què fer. Hi ha el pacient en parada i es queden quiets. Ja demanar ajuda és bastant per a la gent del carrer. Fa un temps et trobaves personal sanitari que no sabia com reaccionar, com fer un massatge o una obertura de la via aèria. Coses súper bàsiques dic. Que un adult no sàpiga reaccionar davant d’una situació així és preocupant perquè es podrien evitar moltes morts. I això ha de començar des de la infància perquè els nens absorbeixen molt més.
Lucía Porteiro li ensenya el conte a una nena a consultes / Dra Erica Schmucker
A la guia del conte sobre reanimació cardiopulmonar (RCP) dius que els nens de 3-4 anys ja són capaços.
Hi ha estudis que diuen que a partir dels 3 anys són capaços de detectar una situació d’urgència i trucar al 112. Si que és veritat que és una edat una mica limit però a partir dels 4 o 5 anys són capaços d’integrar la cadena de supervivència: detectar l’emergència i trucar al 112. Iniciar un massatge tampoc és l’objectiu ni que sàpiguen fer pitjor o millor el massatge però si que sàpiguen que és això el que toca fer.
La col·locació corporal ni que sigui.
Si. L’obertura de la via aèria, comprovar que respira, que no respon, la posició lateral de seguretat… amb 4 o 5 anyets ja són capaços d’integrar-les tot i que depèn una mica de cada nen i dels inputs que rebi. També de com vagi ensenyant això. No és el mateix que facis un taller i no ho tornis a repetir mai més perquè llavors ho oblides. Si es va fent de forma contínua, cada any per exemple, ja si ho integren. Cada dia surten notícies noves de nens que han salvat la vida als seus familiars perquè han fet la trucada. Només reconèixer l’emergència és important. A part si la família veu que el nen sap fer això doncs s’impliquessin més i aprendran d’ells. Si això s’ensenya a les escoles…
S’ho emporten a casa.
I els pares aprendran el que d’altra manera no se’ls ensenya potser. I si ara ho ensenyem a les escoles, aquests nens d’adults ja sabran com reaccionar. Els nens han de rebre una formació necessària adequada a la seva edat. Òbviament no li donaràs tota la informació de tan petits però necessiten que els eduquem bé des de la primerenca infància.
El conte de la RCP té dues utilitats, doncs. En l’altre, on introdueixes el món dels somnis de l’anestèsia, la guia també serveix per calmar els pares. Entenc que de vegades els nens ho porten bé i teniu treball amb els seus grans…
Moltes vegades els acompanyants de l’infant són els que els transmeten l’ansietat o la por. Ells mateixos estan preocupats, no saben què passarà i tenen por. Controlar aquestes emocions és difícil. El nen ho veu i, és clar, s’espanta. Si els pares estan espantats ell també ho estarà.
Sí que s’ha vist que hi ha nens que quan se’ls prepara per al procediment a casa ja sigui per a una intervenció quirúrgica o per realitzar una sedació per a una ressonància magnètica per exemple, ho viuen millor. Recordo uns pares que havien preparat l’infant a casa: l’havien ficat com en un tub a les fosques, li havien dit que havia d’estar quiet, que això era el que anava a passar, però que no passava res. Com ho van practicar a casa, a l’arribar a la zona de ressonància magnètica aquest nen sabia el que anava a viure i es va lliurar de ser anestesiat. No vam haver de sedar-lo perquè podia estar quiet.
Als nens per a segons quines proves on han d’estar quiets, si no aguanten, els hem de sedar amb els riscos que suposa per a nens sobretot amb determinades malalties o pluripatològics. Una sedació no està exempta de riscos així que si vénen preparats de casa i els seus pares vénen tranquils tot va molt millor. La recuperació és millor també perquè evites l’anestèsia. És un procés que milloraria molt tant el pre com el post.
És important que aquests contes surtin d’una especialista? Es pot valorar perquè a part de que siguin més curosos amb allò tècnic, pot servir per ampliar la visió sobre el que feu. No només «dormiu a la gent».
Al cap i a la fi veus al pacient a les consultes, abans d’entrar a quiròfan i quan es desperta, però com ho fa amb els efectes de l’anestèsia residual que li queda doncs se li oblida. S’enrecorda que ha tingut algú que li ha dit que tot anirà bé i que seguidament s’adormirà. La gent no té en compte que el manteniment del pacient amb vida és cosa nostra, que fem alguna cosa més que dormir als pacients.
Tampoc és enaltir la nostra figura com fer-los veure que anirà tot bé, que no hi haurà problemes. La gent té molta por sobretot al despertar intraoperatori, al dolor, a què passarà si no desperta. Aquests mites igual en els inicis de l’anestèsia si passaven perquè la motorització no és la que és ara, els fàrmacs també han canviat moltíssim, la vigilància i la seguretat. Tot això ara és increïble. No et diré que no passin aquestes coses perquè no puc parlar per tots els professionals però jo mai he vist un despertar intraoperatori. El dolor és primordial per a nosaltres que no el tinguin. I òbviament que a l’acabar es desperten. I més els nens.
Cal intentar transmetre’ls a nens i pares la seguretat amb la que nosaltres treballem. Treballem amb l’equip de cirurgia, amb infermeria que el seu paper és molt important en el quiròfan, auxiliars, zeladors… Tots treballem en equip perquè sigui el més segur.
Un nen miri el conte ‘Preparats, llestos, a somiar!’ abans de ser operat / Dra. Suárez Edo
Un mite és el de ser conscient però no poder-se moure per avisar.
Quan tot va bé i tot és segur no es parla. Sempre es parla dels problemes, de les situacions que van malament però gràcies als avenços tecnològics, als avenços en els fàrmacs, en la preparació nostra tot és molt segur.
Òbviament hi ha casos on si hi ha la possibilitat que hi hagi alguna complicació. No és tot meravella però cal intentar transmetre la seguretat que nosaltres tenim a quiròfan perquè vinguin en les millors condicions.
Com han rebut la idea dels contes des del teu hospital?
A tot el bloc quirúrgic de Vall d’Hebron els encanta la idea i el projecte. Hem fet unes xapes per a les bates i els pijames perquè el vegin els nens i tenir-ho com un recurs per a dir-los ‘mira és una nena com tu i està bé’.
Com penses fer la promoció?
He enviat un correu a entitats de reanimació i a organitzacions que fan tallers a les escoles. A l’Associació Espanyola d’Anestèsia també l’hi he comentat.
També he parlat amb el departament de comunicació del meu hospital per veure quina sortida li podem donar dins del centro i també a l’Institut Català de la Salut. Els meus beneficis com a autora els donaré. D’entrada a projectes de la Vall d’Hebron que ja estan en marxa com el Centre de Neonatologia Avançada per a Nens Prematurs Extrems. També és un projecte per humanitzar tota la situació que viuen els pares amb aquests nens, per poder estar amb ells, que aquesta etapa la visquin el millor que puguin i estar més en contacte amb els nens. Més endavant si el llibre va bé i es finalitza la recaptació doncs els destinaré a altres projectes que vagin sortint.
També vaig parlar amb la biblioteca del meu barri i l’editorial intentarà que es compri en totes elles però per la meva banda potser fem una presentació a la secció infantil.
A part hem de pensar com incidir i que arribi al Departament d’Educació. Seria fonamental que es creés ja una assignatura d’educació en salut doncs milloraria molts aspectes en salut de la població. S’estalviarien recursos que es destinen per a situacions que potser per desconeixement s’arriba a aquesta situació. La medicina preventiva és la millor medicina. Sí que de vegades hi ha malalties que t’ha tocat viure, que et surten cosetes que no depenen de tu. Però amb prevenció, les situacions que es poden evitar, milloraria la salut en general per a la població i s’estalviaria molt en recursos de la sanitat pública. Per això cal estar ben informats des de ben petits, crear hàbits saludables. El paper del professor està infravalorat i hauríem de donar molt més suport a aquesta professió. A la fi els coneixements que adquireixen els nens des de petits estableixen una base. Si parteixes d’una mala base després intentar canviar hàbits és complicat. Òbviament les famílies tenen molt a veure.
Els contes s’han editat en català i en castellà.
Sí. I si arriba a haver-hi una segona edició m’agradaria que sortís en anglès i en gallec. Em faria moltíssima il·lusió tenir-lo en la meva llengua. A veure si això va bé!
