Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • CAMFIC desenvolupa una APP per a metgesses i metges de primària que ajuda a resoldre dubtes sobre ecografies

    Els metges i metgesses de família de la CAMFiC tenen clar que fer un diagnòstic ecogràfic en l’àmbit de l’Atenció Primària comporta una sèrie d’avantatges per al pacient i per al sistema: ajuda a fer el cribratge i diagnòstic precoç de determinades patologies, a reduir la incertesa clínica i a filtrar la derivació d’exploracions complementàries. Alhora, els avenços tecnològics han permès ecògrafs més petits i transportables, el que possibilita fer ecografies en el domicili del pacient en determinats casos. Tot això fa que, segons dades del Grup de EcoAP de la CAMFiC, si els metges de família tenen accés i fan ecografies es redueixi en un 52% les derivacions als serveis de radiologia.

    Que més de la meitat dels centres de salut ja disposin d’ecògraf i que ens els propers mesos ho facin 100 centres més, suposa que un gran nombre de professionals es trobaran amb la possibilitat de fer ecografies. Davant aquesta situació, la CAMFiC ha desenvolupat una APP que es pot descarregar de forma gratuïta pels seus socis, per Android i IOS amb informació i imatges sobre les exploracions més habituals a les consultes d’Atenció Primària.

    L’objectiu de l’APP com destaca el Dr. Pere Guirado, coordinador del grup d’EcoAP (Ecografia Clínica a l’Atenció Primària) de la CAMFiC i un dels promotor de l’aplicació és “impulsar i popularitzar la formació de l’ ecografia clínica en l’àmbit de l’Atenció Primària. De fet, l’APP està dissenyada de manera que serveix alhora de material docent i d’eina de consulta”.

    Els ecògrafs a les consultes de l’Atenció Primària permeten exploracions orientades al diagnòstic dels problemes de salut més prevalents. De fet, moltes són les patologies que es veuen en les consultes del primer nivell assistencial i que són susceptibles de ser valorades mitjançant un ecògraf: massa abdominal palpable, sospita de líquid lliure com ascites o vessament pleural, còlic biliar, alteració significativa de les proves hepàtiques, còlic nefrític, síndrome prostàtic, estudi de les infeccions urinàries de repetició en l’adult, valoració de masses de parts toves, valoració de espatlla dolorosa o estudi tiroïdal, entre d’altres.

    L’APP mostra les imatges del òrgans de l’abdomen i pelvis, i també mostra totes les seves mesures i possibles patologies. També inclou models d’informe i recomanacions. Les futures versions incorporaran també imatges sobre aparell musculoesqueletic, pulmonar, tiroides, ecocardioscopia…

    Per què ecografies des de l’Atenció Primària?

    El Dr. Pere Guirado creu que «formar-nos per fer ecografies comporta importants avantatges; potser la més destacada, que ens augmenta la seguretat en la presa de decisions reduint la incertesa clínica i ens permet filtrar millor la derivació per visita o exploracions complementàries». En aquest sentit remarca que «disposar d’ecògrafs a les consultes d’AP possibilita que aquest nivell assistencial tingui una major capacitat de resolució, disminueix la incertesa, i per tant, suposa un increment de la satisfacció dels usuaris, que eviten desplaçaments i tenen les proves diagnòstiques més accessibles «.

    De fet, segons els experts, entre el 82% i el 93% dels pacients als quals s’ha fet una ecografia a l’Atenció Primària, no necessiten de més prova ni cap derivació, a més realitzant ecografies a la primària, s’aconsegueix que el temps d’espera per a aquesta prova disminueixi a la meitat.

    L’ecografia dins el Congrés

    En l’edició número 27 del Congrés de la CAMFIC un dels tallers consistia en realitzar ecografies constantment en una sala. Ecografies que es poden trobar en el dia a dia dins l’Atenció Primària. Abans d’inciciar-se el Congrés les inscripcions en aquests tallers ja havien tingut molt èxit, com ens va explicar Elisenda Sant, presidenta del comitè organitzador.

    En una entrevista sobre el funcionament i els continguts del Congrés, Sant deia: «És una eina que encara no tenim del tot introduïda i si ho hem aconseguit en alguns centres ha estat gràcies al fet que alguns professionals ho han estat reivindicant. No ha estat des de dalt que ens han dit que ara ho heu d’aplicar. Ha estat des de baix que s’ha reclamat. L’ecografia ha de ser el fonendo del segle XXI. D’aquí no massa anys anirem amb l’ecògraf a la butxaca i és molt important».

    Així, sobre la necessitat d’aprendre i poder tenir accès a ecògrafs, Sant  va afirmar que «en cap cas es vol ser una substitució del radiòleg. Ell té un coneixement diferent i complementari al que tenim nosaltres. Nosaltres partim d’un escenari clínic i el radiòleg fa una definició del sistema anatomapatològic del que està veient». La gràcia és que fent aquesta ecografia bàsica, potser t’ajuda a decidir quina prova cal. A més, segons Sant, també ajuda a disminuir llistes d’espera cap a temes que potser són quirúrgics.

  • “Els alumnes dormen menys del que haurien de dormir… a secundària, a primària i a infantil”

    Marta Portero és doctora en Neurociència, investigadora del grup de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria de l’Institut de Neurociències de la UAB i professora de la Facultat de Psicologia d’aquesta universitat. L’any passat va publicar, amb altres autors, el llibre Neurociencia y educación. Aportaciones para el aula (Graó). Aquest dissabte el Consell Escolar de Catalunya la va convidar a obrir la XXVII Jornada de Reflexió, que va tenir lloc a la UAB i que en aquesta ocasió està dedicat a “el temps a l’educació”. La vam abordar uns dies abans, un vespre després de finalitzar una formació organitzada al Centre de Recursos Pedagògics de l’Hospitalet.

    De què parlarà el dia 16?

    L’objectiu de la xerrada serà intentar apropar les evidències que es tenen sobre com aprèn el cervell i, des de la mirada de la neurociència, quins factors poden promoure els processos d’aprenentatge i de memòria, sobretot centrant-nos en els processos que faciliten la consolidació de la memòria. Qualsevol decisió que es prengui en qualsevol claustre que tingui a veure amb metodologies d’aula sempre portarà intrínseca el factor temps. Quanta durada tindrà aquella assignatura? Quanta aquella activitat? A quina hora començarem? A quina hora acabarem? El factor temps és sempre intrínsec a qualsevol decisió metodològica. Per tant, és important veure què diuen els estudis científics de com aquest factor temps, relacionat amb la metodologia, pot estar afectant en l’aprenentatge dels alumnes. Per exemple, l’hora que es comença una assignatura, si és el matí o la tarda, o a quina hora del matí… aquí hi ha molts estudis que expliquen quines són les diferències de començar a una hora o a una altra. O el temps que trigui l’activitat a dur-se a terme també és un altre factor perquè estarà molt lligat als processos atencionals. Per tant, tenint en compte els processos que faciliten l’aprenentatge i la memòria, parlarem sobre la incidència en ells del factor temps.

    Sobre el que passa actualment, quines serien les urgències a corregir?

    La primera cosa que seria interessant plantejar-se modificar seria l’hora d’entrada a la secundària. Quan l’hora d’inici són les 8 del matí, això implica que molts alumnes adolescents s’estan despertant a les 6.30h, o fins i tot les 6h, depèn de la distància que tinguin per arribar a l’escola. Això ens pot estar afectant les seves hores de son i per tant pot estar afectant l’aprenentatge. Un altre factor interessant és veure que, si les hores són molt concentrades i seguides, és a dir, de 8 a 15h, i per tant hi ha una acumulació de continguts que s’han de treballar amb aquest temps, això pot implicar metodologies molt intensives amb pocs descansos, i això també podria estar afectant els nivells atencionals dels adolescents. I la tercera cosa important és que, pel fet d’acabar a les 3 de la tarda, o a dos quarts, hi haurà moltes hores que l’adolescent tindrà lliures després, en les quals, si l’àmbit educatiu no li està facilitant fer alguna activitat, i les famílies arriben tard a casa, estaríem facilitant que hi hagi conductes de risc durant aquestes hores que l’adolescent no sap molt bé què fer.

    El cervell de l’adolescent, al marge de les hores, està preparat per canviar sis cops de contingut acadèmic cada matí?

    Quan hi ha tanta diversitat de continguts, amb tan poc temps, i de manera tan intensiva, és difícil que es puguin donar processos d’integració d’aquests coneixements perquè no dóna prou temps per integrar-los, per tant pot ser que es facin aprenentatges més superficials i no tan profunds o exhaustius com si disposéssim de dues hores dedicant-les a un contingut concret. Però depèn del tipus de contingut i del tipus de metodologia que s’utilitzi.

    Hi ha qui defensa que les classes no haurien de ser d’una hora rodona, sinó que podrien ser de 45 o 50 minuts.

    Depèn. Fer una classe de 45 minuts, de 60 minuts o de dues hores no és ni bo ni dolent. La reflexió ha de ser perquè ho faig i què vull aconseguir. Fer-la de 45 minuts pot ser fantàstic o pot no ser-ho. I de 60 minuts el mateix. Si vull aconseguir fer una activitat en la qual els alumnes tinguin temps de llegir, d’escoltar, de fer una part pràctica, de dialogar, de compartir, de després aplicar-ho i de fer transferència probablement amb 60 minuts no en tindré prou. I seria bo dedicar-li més estona a aquella tasca. Ara bé, si vull que l’alumne estigui molt concentrat, que pugui llegir i escoltar una cosa molt concreta, que és molt específica i m’interessa molt que hi hagi un contingut molt rellevant, amb 30 minuts en tindré prou. Per tant, no és tant la tasca d’aprenentatge sinó el que vulgui aconseguir el que m’ha de determinar el temps que necessitaré. La variable temps, al final, és el mitjà per aconseguir un objectiu i no la finalitat. Ara bé, que de facto les classes siguin de 60 minuts sí o sí és poc flexible.

    El tema de les hores de son sembla que és el que més preocupa. Hi ha motius?

    Sí, perquè els estudis posen de manifest que podria haver un dèficit d’hores de son important. Els resultats indiquen, en general, que els alumnes dormen menys del que haurien de dormir per l’edat que tenen, tan durant l’etapa infantil, com a primària o bé a secundària.

    També a infantil i primària?

    Sembla que en alguns casos també. Partint de la base que un infant de 8 o 9 anys hauria de dormir al voltant d’unes 10 hores diàries, n’hi ha que n’estan dormint set o vuit. I durant l’etapa infantil, de 3 a 5 anys, es recomana dormir al voltant d’11-12 hores diàries.

    Cal que tots els nens d’infantil facin migdiada a l’escola? Em sembla que no tothom la fa, o que algunes escoles només la fan a P3.

    És important tenir present que les hores de son recomanades no han de ser necessàriament seguides, i és per això que a l’edat de 3 anys pot ser recomanable introduir almenys una franja de son durant el dia, al migdia o bé a la tarda, per tal d’aconseguir complir amb les 11-12 hores diàries aconsellades durant aquesta edat.

    A primària el principal problema amb els horaris són les dues hores i mitja del temps del migdia?

    Potser es podria escurçar aquest temps del migdia, perquè per menjar no fa falta tant de temps, i poder espaiar més les tasques del matí, o bé fins i tot es podria plegar una estona abans i fer tasques lúdiques per la tarda.

    Molts profes diuen que a la tarda els alumnes ‘no hi són’, o que ‘cacen papallones’, i aquest és un dels arguments dels partidaris de l’horari compactat.

    Però que “no hi siguin” pot ser una conseqüència d’haver-se llevat molt d’hora i haver fet sis hores seguides, intenses, asseguts en una cadira, aprenent continguts diversos; llavors és lògic que estiguin cansats i a les 4 de la tarda tinguin més son o cansament que una altra cosa. En cas que la planificació fos una mica diferent, per exemple començar més tard durant la secundària i fer diferents descansos durant el matí o tasques més actives, el període de la tarda podria ser més productiu, com a mínim les hores de les 2, les 3 i les 4 continuaran sent hores d’activació per als alumnes si ho combinem de manera diferent. Tal com està plantejat ara, les tardes probablement siguin inaguantables per ells.

    Hi ha qui considera que amb l’entrepà que molts alumnes fan a mig matí ja aguanten bé fins a dinar a les 15h. Quant de temps ha de passar entre l’esmorzar i el dinar tenint en compte que hi ha aquest ‘bocata’ de mig matí?

    Depèn de quin tipus d’esmorzar facin i quins aliments hagin ingerit. És diferent prendre’s un suc i unes galetes que un entrepà de mitja barra de formatge. En general, si un alumne ha esmorzat alguna cosa al matí a primera hora, per exemple a les 7.30 del matí, i després a les 11.30h fa un bon esmorzar consumint hidrats de carboni d’absorció lenta i proteïna, els seus nivells de glucosa en sang poden aguantar fins a tornar a menjar a les 15h. Però cal tenir en compte que cada persona pot tenir metabolismes diferents, també si s’ha fet o no exercici físic, etc. Però el problema és quan molts alumnes no han esmorzat res a primera hora i a mig matí no s’alimenten prou bé.

    En aquesta darrera hora del matí hi ha qui hi posa l’educació física, per allò que ja “no hi ha qui els aguanti”, però en algun lloc he llegit que l’educació física millor a primera hora perquè activa les neurones.

    Els estudis científics semblen indicar que l’educació física és positiu fer-la durant les primeres hores del matí i fins a les 12 del migdia. L’exercici físic és activador i pot facilitar els processos atencionals i ens pot facilitar que els alumnes estiguin més concentrats a l’aula a posteriori.

    Quina opinió té de la proposta de reforma dels temps escolars que va presentar abans de l’estiu la Fundació Bofill i la FMRPC?

    És una proposta interessant. Però, com tot, abans de saber si és efectiva o no s’ha d’avaluar, i per tant s’ha de tenir clar quins són els elements que volem modificar, i mesurar-los amb uns indicadors abans de fer cap canvi, i després aplicar la metodologia que es vulgui avaluar amb un grup pilot per mesurar si aquests indicadors s’han modificat, si realment han tingut un impacte positiu. En cas que sigui així, i que, per tant, des de l’evidència científica sembli que la reforma horària és positiva des del punt de vista de l’atenció, la motivació, l’aprenentatge, la memòria, les activitats lúdiques, els factors de risc, etc, que és on volem incidir, aleshores això començaria a tenir sentit poder-ho aplicar gradualment a altres grups i poblacions. A priori la proposta sembla interessant, però fins que empíricament no es pugui investigar és difícil afirmar si és beneficiosa.

    Cicle de debats ‘El temps a l’educació’

    Jornada 1: Quina influència té el temps escolar en el nostre dia a dia?
    Jornada 2: Les famílies i el temps escolar: un binomi encara per resoldre
    Jornada 3: Tenim poc temps per tenir temps: una mirada des de la neurociència als horaris de l’alumnat
    Jornada 4: La jornada intensiva i les interrupcions: el cavall de batalla del temps escolar

  • Les residències per a gent gran, la batalla perduda de la sanitat pública

    El debat de la privatització dels serveis socials, entre ells els sanitaris, ha ressorgit amb els tràmits de la Llei Aragonès. Els sindicats del sector consideren que aquest redactat podria afavorir la privatització de nombrosos serveis. En vigílies de la manifestació que la ‘Plataforma aturem la Llei Aragonès’ celebrarà diumenge 17 a Barcelona, radiografiem el sector de les residències per a gent gran, on la titularitat privada domina clarament sobre la iniciativa pública.

    Darrerament les residències han esdevingut un caramel per al sector privat, i no és casualitat. El que ja es coneix com ‘el negoci dels avis’ atreu inversions, ja que es tracta d’una oferta, a priori, guanyadora i de futur: la taxa d’envelliment a l’Estat espanyol creix de mitjana un 2% anual, i el 2019 és ja del 123%. O el que és el mateix, per cada 100 menors de 16 anys hi ha 123 persones amb més de 64.

    Aquesta dada és una mica més moderada a Catalunya, que es troba actualment amb una taxa d’envelliment del 115%. Tanmateix, després d’una breu davallada a finals de la dècada passada, també va en creixement  sostingut des del 2010. Tot plegat forma part d’una característica compartida entre els països desenvolupats: esperança de vida molt alta (a Espanya de 83 anys segons el Banc Mundial, sent la segona més alta) i taxes de natalitat molt baixes (actualment no arriba al 7%), donant lloc a piràmides generacionals regressives.

    Sector de majoria privada

    Davant d’aquest panorama d’un futur pròxim en què molta gent gran necessitarà cures i assistències, ha estat el sector privat el que hi ha apostat més decididament. Un oligopoli format per grans corporacions i fons d’inversió es reparteix el negoci de les residències privades per a avis i àvies.

    En destaquen Eulen Sociosanitarios (de la multisectorial Eulen), DomusVi (ha rebut injeccions de grans fons d’inversió entre els quals destaca PAI Paterns, que va comprar Cortefiel) i Sanitas Mayores (branca específica per la gent gran dins de la veterana empresa d’assegurances i de salut privada).

    Segons dades del 2016 de la patronal catalana de l’assistència a la gent gran, l’ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), de les 57.000 places als centres
    residencials catalans, només 5.000 eren gestionades directament per la Generalitat. Aquest minso 9% de les places de titularitat pública és la dada més actualitzada, ja que l’administració catalana no publica dades més exactes o recents.

    Es dóna la circumstància que a algunes comarques prou poblades com el Tarragonès o el Maresme només tenen una residència gestionada pel Departament de Benestar Social i Família. Al Vallès Oriental i al Baix Camp n’hi ha només un parell, mentre que en d’altres, com ara la Selva, Osona o el Baix Ebre, no hi ha ni una sola plaça gestionada directament per l’administració pública.

    L’alternativa a la plaça pública: l’ajuda

    El pedaç que s’utilitza per fer front a la falta de llits públics és l’habilitació d’una ajuda a aquelles persones que, mentre esperen a la llista de places públiques, fan ús de residències privades. Es tracta de la prestació econòmica vinculada al servei de centres residencials per a gent, emmarcada en la llei estatal de dependència, i es tradueix en suma econòmica que rep l’usuari/a en funció del grau de dependència i dels seus recursos. En el cas del grau 2 el màxim que es pot rebre és de 426€, xifra que pot augmentar fins als 715€ en el cas del grau 3.

    Es tracta, doncs, d’una mena d’externalització parcial encoberta dels serveis d’atenció a la gent gran, en tant que la Generalitat n’assumeix part del cost, però el duu a terme una empresa privada que, per tant, es lucra econòmicament de la manca de places gestionades directament per l’administració pública.

    Aquest mecanisme compensador de l’escassetat de residències públiques que ofereix la Generalitat suposa un estalvi per les arques públiques: en lloc de cobrar als usuaris la part proporcional de la plaça segons els seus ingressos (com passa en les residències gestionades pel Departament), es limita a abonar-los l’ajut. Amb aquesta fórmula la Generalitat té menys despesa (és menor l’ajut que la part de què es fa càrrec l’administració en els casos de plaça pública).

    L’altra cara de la moneda d’aquest sistema, i tenint en compte que el preu de les places es troba al voltant dels 2.000€ actualment, és que per a aquelles persones amb menys recursos (i que participarien en una part molt petita d’una plaça pública) la prestació pot resultar insuficient, fent que no tinguin accés al servei.

    Fa pocs mesos que UGT, CCOO, CEESC i TSCAT van signar un manifest unitari on asseguren que «malgrat que ha augmentat el nombre de persones que necessiten l’atenció a la dependència, no s’ha recuperat el pressupost previ a les retallades» i reivindiquen la necessitat d’una «dotació real pressupostària»; per reduir una llista de persones en espera de plaça pública, concertada o subvencionada que xifren en 84.000.

    Alerta per la precarització

    El mateix manifest sindical posa esment en la situació laboral de qui treballa en les residències per a gent gran, on exigeixen “posar fi a la precarització d’un sector altament feminitzat, en què mai no s’ha tingut en compte la labor social que es realitza”. En la mateixa direcció apunta el treballador del sector i membre de CCOO Josep M. Martínez, qui denuncia una manca de personal per cobrir les necessitats dels residents i unes ràtios insuficients de professionals per usuaris.

    Martínez assegura que hi ha més demanda que oferta de professionals, cosa que fa que el personal format faci, a causa dels baixos salaris, “un camí habitual de les residències privades o concertades a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final”. Altres fonts del sector recorden que la plantilla de les residències del Departament gaudeixen de millors convenis i sous que no pas en les residències privades, quelcom que atrau professionals cap a les primeres.

    Una nova crítica al domini de capital privat en el món de les residències per a gent gran arriba de part dels investigadors del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut de la UPF, que asseguren que és més difícil “establir una coordinació efectiva entre els diferents nivells d’atenció”, creant “barreres molt grans pel que fa a la continuïtat de l’atenció del malalt”.

    Regidors i ciutadania reusenca visita les instal·lacions en unes portes obertes fetes fa any i mig / Ajuntament de Reus

    L’exemple de la residència Horts de Miró de Reus

    Un cas paradoxal, en què queda palesa la poca celeritat amb què s’obren noves places per donar cabuda a la gran demanda, és el de la futura residència d’Horts de Miró de la capital del Baix Camp. Si bé l’edifici va ser acabat el 2012, formant un complex sanitari junt amb el CAP amb què comparteix bloc i que sí que dóna servei, avui dia la residència encara no és oberta.

    El retard de més de set anys sembla que és a prop d’acabar-se, després que el setembre l’Ajuntament de Reus aprovés el conveni bilateral final entre la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) i el consistori (que explotarà el servei a través de l’empresa de capital municipal Sagessa).

    Així, malgrat que la majoria de places seran públiques -segons els anteriors anuncis havien de ser 24 públiques i 5 privades-, la gestió no serà directament pública per part de la Generalitat, sinó que s’emmarcarà en el que s’anomena ‘centre col·laborador). De fet, en casos en què el centre és col·laborador o privat i no totalment públic, el nom correcte per referir-se a les places és el de col·laborades, i no pas públiques.

    En els darrers dies s’ha repetit un procés de selecció de personal que ja va tenir lloc mesos enrere i que està previst doni un lloc de feina a una vintena de professionals. Pel que fa a les places per a residents, les 29 de la primera etapa podrien ampliar-se en un futur quan s’obri la segona planta de l’edifici.

    Mentre aquest complex ha restat inutilitzat per falta d’entesa entre l’administració local (Sagessa) i la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) -a més d’uns mesos de paralització fruit de l’aplicació de l’article 155 pel govern espanyol-, a la mateixa ciutat la iniciativa privada ha tingut més èxit: el Grupo Ballesol, propitetat de l’asseguradora Grupo Santalucía, va obrir el juny el seu centre número 47 a l’Estat espanyol. Segons fonts de la direcció de la residència, la seva voluntat era disposar d’algunes places d’oferta pública (col·laboradores), però la Generalitat encara no els les ha concedides.

  • En l’aniversari de les aturades dels metges de família i amb alguns dels objectius aconseguits, CAMFIC proposa noves mesures per seguir millorant el sistema de salut

    Avui 14 de novembre s’inaugura el 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) sota el lema “Aixeca’t de la cadira. Ara CAMFiC”.

    En aquest context, CAMFiC que entén que la vaga de fa quasi un any va esdevenir una catarsi per a dues dècades de manca d’inversions i descapitalització de l’AP, fa ara una reflexió sobre la situació de l’Atenció Primària a casa nostra, amb un Congrés que vol posar en valor l’especialitat de la medicina de família i comunitària, i reivindicar-la, saben que els professionals segueixen treballant amb recursos limitats i sota pressió assistencial, però coneixedors de la seva importància i transcendència en la salut de les persones.

    Convertir l’Atenció Primària en l’eix vertebrador del sistema de salut ha d’anar més enllà de dotar-la de més recursos econòmics i ha de suposar canvis que transformin el sistema sanitari sencer i les relacions entre àmbits assistencials: atenció primària, hospitals i centres sociosanitaris.

    I tot això, en un context que ens portarà d’aquí a 5 anys, a que el 26% dels metges i metgesses de família es jubilaran, mentre que les places MIR destinades a medicina familiar i comunitària s’han reduït en els darrers 20 anys.

    Davant d’aquest entorn, CAMFiC proposa algunes línies d’actuacions destinades a millorar l’atenció a la ciutadania, més enllà d’altres canvis més estructurals i pressupostaris que també creu que caldria assumir.

    • Aportar valor a la consulta mèdica desburocratitzant-la. Entre un 20 i un 40% del total de la consultes diàries a l’AP son per motius burocràtics, per això es proposa apoderar l’administratiu sanitari per tal que faci algunes d’aquestes tasques, incorporant-se juntament amb el metge i infermera en la Unitat Bàsica d’Atenció.
    • Reconeixement mutu i reciprocitat entre l’Atenció Primària i l’Atenció Hospitalària. Un tema que tindrà taula de debat propi en el Congrés. CAMFiC demana incloure l’accés directe a la gestió i coordinació dels llits de subaguts per part dels Equips d’Atenció Primària. Cal recordar que els llits per a processos subaguts son aquells destinats a estades en hospital breu, per a l’abordatge de síndromes clínics relacionats amb complicacions, descompensacions i brots de la patologia crònica de base. L’ingrés a un llit per a subaguts es decideix des de l’Atenció Primària, àmbit on es segueix la cura i atenció a patologies cròniques.
    • Transformació del model relacional metge-pacient invertint en TiC, intel·ligència artificial, i consultories virtuals dins de l’Atenció Primària. Un altre dels temes que també es tractarà en el congrés on s’analitzarà com cal incloure les noves tecnologies a les consultes; en aquet sentit CAMFiC aposta per potenciar la carpeta La Meva Salut (espai digital personal, de consulta i de relació, que permet a la ciutadania disposar de la seva informació personal de salut ) com element de promoció de la salut, d’educació sanitària, i d’autocura.
    • Autonomia organitzativa i de gestió financera dels EAP. Diferentes estudis, alguns de la pròpia CAMFiC, posen de manifest que l’autonomia organitzativa i de gestió financera del EAP millora resultats de salut. Igualment, des de CAMFiC es veu imprescindible la incorporació dins els Equips d’Atenció Primària de nous perfils professionals com fisioterapeutes, nutricionistes o psicòlegs clínics.
    • Transformació dels Plans d’Estudi del grau universitari de Medicina. CAMFiC proposa impulsar projectes de fi de grau en atenció primària i assignar un tutor/a metge de família a un petit grup d’estudiants amb l’objectiu de realitzar un seguiment longitudinal al llarg de tots els cursos del grau. Per això, aquest any el Congrés ha convidat a un grup d’estudiants de Medicina que podran assistir a les taules i tallers, i que disposaran d’un espai propi el darrer dia per explicar la seva valoració.

    El Congrés de CAMFiC

    Més de 500 metgesses i metges de família de tota Catalunya es reuniran a partir d’avui 14 de novembre i fins dissabte 16 de novembre en el 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària a la Fira de Barcelona. El Congrés, sota el lema “Aixeca’t de la cadira. Ara CAMFiC”, tindrà quatre línies de treball: orgull de primària, compartim coneixement, salut digital i atenció primària, i seguretat dels pacients, entorn a les quals es desenvoluparan diferents taules de debat, tallers i activitats.

    En aquesta edició, el Congrés de la CAMFiC incorpora novetats importants. Per primera vegada s’obrirà al públic general que podrà assistir a dues de les activitats organitzades: la representació el dimecres 14 de novembre a les 18.30h de l’obra de teatre Fuenteovejuna per part de La Trifulga dels Fútils, una companyia de teatre composta per persones amb trastorns mentals i amb persones que no en pateixen i que està dirigida per un metge de família, i el debat obert La sexualitat no té edat, que es farà el divendres 15 de novembre a les 12.30h.

    A més, en aquest Congrés a Barcelona, la CAMFiC s ‘ha associat amb Healthio i Fira de Barcelona, que treballen per fomentar l’apoderament de la ciutadania i la presa de decisions pel que fa a la seva salut i al seu benestar, i ho fan acostant la innovació a la societat. De manera que de forma paral·lela a les taules del Congrés, Healthio realitzarà tota una sèrie d’activitats vinculades a la diabetis i a les novetats i monitorització en l’atenció a domicili dels pacients.

  • «Més enllà que l’art pugui funcionar com a teràpia, considerem que el que té més valor terapèutic és participar i sentir-se d’una companyia»

    Som al Centre Cívic Baró de Viver. Aquí cada dijous i, ara també, cada dissabte, el grup de teatre “La trifulga dels fútils” assaja l’obra “Fuenteovejuna” que representaran el dia 14 de novembre a la Fira de Barcelona en el marc del 27è Congrés de la CAMFiC.

    Ens hem trobat amb el Manel Anoro  i el Cristian Llàcer, metges de família, i ànimes d’aquesta companyia amateur formada per persones amb trastorns mentals i per persones que no en pateixen.

    Quan neix “La trifulga dels fútils” ?

    Manel Anoro (MA): Va néixer l’any 2000 al Centre de Dia Pi i Molist de Nou Barris. Inicialment neix en un taller de teatre dins d’aquest Centre de Dia, però ja el primer any formem una companyia. Fins l’any 2012 vam estar vinculats al Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau,  perquè d’ell depèn el Centre de Dia Pi i Molist, però després vam seguir com a companyia independent.

     Hi ha gent que està a la Trifulga des dels inicis?

    MA: Doncs sí, deuen haver una o dues persones que estan des de l’inici. Realment, ha passat molt gent per la companyia. Creiem que aproximadament unes 300 persones. Som una companyia que té una manera de funcionar molt oberta, on tothom es benvingut, i si li agrada s’hi queda. Igualment hi ha hagut gent que durant un temps ha estat i que després ha marxat i d’altres que havent marxat, han tornat.

    Com us coneixeu vosaltres dos?  

    Cristian Llàcer (CL): Ens coneixem fa més de 20 anys perquè vam fer la residència junts, i llavors ja compartíem el gust pel teatre. En acabar la residència cada un de nosaltres va fer les seves coses, fins que fa aproximadament uns 6 anys, el Manel em va contactar per entrar a la Trifulga.

    Per què un grup de teatre es converteix en una bona teràpia per a les persones amb trastorns mentals?

    MA: Bé, per començar nosaltres com a companyia no tenim una finalitat terapèutica, som una companyia de teatre com qualsevol altre, amb la particularitat que part de les persones que hi participen tenen un diagnòstic de salut mental. Però sí que és veritat que més enllà de que l’art pugui funcionar com a teràpia, considerem que el que té més valor terapèutic en el nostre cas, és el fet de participar i sentir-se d’una companyia. A més, és una companyia inclusiva on està gent amb i sense trastorn diagnosticat, gent diversa, que venen de llocs diferents; cosa que fa la nostra companyia cosmopolita i molt inclusiva. Crec que el que realment té valor terapèutic, a part de fer teatre, és el fet de formar part de la companyia de teatre.

    És per això que alguna vegada has comentat que amb el grup de teatre, el que feu és donar una llar a la gent…

    MA: Sí, realment penso que les companyies escèniques són una petita llar, i en salut mental aconseguir una llar és un regal…A vegades ja és difícil tenir una llar per nosaltres, que la tinguin aquestes persones que pateixen solitud i aïllament, doncs, és una sensació increïble.

    En el grup interacciona gent amb aquests trastorns i gent que no en pateix. Com s’ajuden mútuament i com es complementen?

    CL: Sí, si…és una relació perfecte. De fet, nosaltres no pensen en aquesta companyia com una companyia de teatre de gent amb trastorn mental, senzillament la veiem com una companyia de teatre i ja està. Per això hi ha gent de tota mena, i la relació entre ells és boníssima. Certament, la gent va i bé, però molta s’ha anat quedant a la companyia i això ens fa veure que la gent s’hi troba bé; se sent com a casa i per això es queda.

    Quantes obres de teatre heu representat ja en els anys de vida que teniu?

    MA. Des de l’any 2000 que vam començar hem fet unes 14 o 15 obres. El ritme de la trifulga és lent, ….treballem sense presses, fem les coses a foc lent.

    Es per això que esteu uns dos anys per preparar cada obra de teatre, no?

    MA: Sí. És el ritme que portem, no forcem les coses, anem fent. Com que ja ens diverteix tot el procés i és molt bonic, doncs no tenim pressa. És cert que la culminació és l’estrena, però ens ho passem molt bé i gaudim de tots els assajos.

    Estreneu i feu temporada com una companyia?

    CL: (riu) Ja ens agradaria. Hem estrenat justament aquesta obra que ara presentarem al Congrés de la CAMFiC a l’altre festival que es va fer al Fabra i Coats el passat juny. Normalment fem una representació, a vegades pensem que és una llàstima dos anys de feina per acabar fent només una representació. Però és cert que molt més tampoc podem exigir perquè és un esforç haver de retenir el text, i a vegades un ritme més fort els podria provocar ansietat. A més realment lo important és el camí, crear junts, construir junts. La representació final és la culminació, on podem compartir la feina feta amb els amics i la gent que ens estima.

    Però sí és cert que agraïm l’oportunitat de poder actuar en el marc del Congrés de CAMFiC aquest proper novembre, i tornar a representar aquesta obra. Estem molt contents.

    MA: Som una companyia especial, realment. Ells funcionen d’una manera molt concreta, on sabem que en un moment donat dos actors poden desaparèixer pel que sigui, o a vegades un decideix que aquell dia no vol venir. Tot això en el fons és un gran aprenentatge per treballar i enfocar la feina buscant nous recursos. Acabes sent més obert i molt més laxa…aprens a viure tot molt millor.

    Com es finança la Trifulga del Fútils?

    MA:  Mentre formàvem part de Sant Pau, ells ens ajudaven en el finançament dels espectacles. Ara, una bona part de la gent de la Trifulga forma part de l’ associació cultural Matisos, una entitat en primera persona portada per gent amb trastorn mentals.Una de les branques de l’Associació és la companyia de teatre, i per tant, ens financem bàsicament a través de les aportacions dels socis i sòcies de Matisos; i quan fem algun bolo demanen si ens poden ajudar d’alguna manera, només per poder preparar el nou espectacle.

    Sempre heu assajat en aquest centre cívic on ara som, a Baró de Viver?

    CL: Estem aquí des del 2015, abans havíem estat en altres centres cívics.

    MA:  Ens hem buscat sempre la vida, en centres cívics i altres llocs. Presentem el projecte i normalment, com agrada,  ens acaben deixant un espai per assajar.

    Majoritàriament feu obres clàssiques, és per algun motiu?

    CL: Bé, no sempre fem obres clàssiques. Mira, la darrera abans d’aquesta que ara assagem, va ser “El coronel ocell” d’un autor búlgar, sobre la guerra dels Balcans. És una obra força moderna.

    MA: De fet, les obres clàssiques a vegades són més difícils de treballar, i és cert que el text pot influir com en aquesta obra de “Fuenteovejuna” que és en vers. Però sincerament crec que el text no és un problema. El problema és més de les dinàmiques del grup i per les coreografies, perquè la gent tendeix a quedar-se quieta,… però el text no crec que sigui un problema.

    També cal dir que a diferència d’altres companyies de teatre de salut mental, nosaltres no parlem de nosaltres ni de les nostres experiències, que és lo habitual en aquest tipus de companyia. La Trifulga mai ha optat per parlar sobre salut mental, i per tant, sempre hem buscat espectacles d’obres ja escrites, clàssiques o no,  però que no tractessin sobre salut mental.

    Per què Fuenteovejuna per al Congrés de CAMFiC?

    CL: (riu) Doncs perquè ja era l’obra que teníem preparada. És cert que la temàtica és interessant: la revolta d’un poble contra el poder abusiu…que també està ara una mica d’actualitat. Ens agrada representar una obra que mostra com la gent unida pot tenir el seu poder. A més, li hem donat un toc una mica més feminista, donant a les dones més protagonisme. I fins i tot ens ha motivat que sigui un text en vers, que sempre té una mica més de complicació, ha estat un repte per a la companyia.

    MA: A més la representació de l’obra compta amb música en directe acompanyant. Estem convençuts que l’actuació al Congrés de CAMFiC serà tot un èxit.

    Què suposa per a vosaltres actuar davant d’un col·lectiu professional com els metges?

    MA:Doncs jo crec que provoca. Creiem que és bo que sigui un punt provocador, que faci pensar a la gent  que estigui mirant l’obra. De fet, jo crec que el que fem a la Trifulga és molt més potent per ajudar a aquesta gent que el que podem fer a la consulta.

    CL: I crec que a nosaltres també ens ajuda a normalitzar les coses, perquè a vegades tenim un prejudici en salut mental. Aquí t’adones que com més normal tractis la gent, més normal serà tot.  De fet, normalment en aquest tipus d’entorn és on aquestes persones més s’obren i alhora es mostrem molt agraïts.  Creiem que la gent que vagi al Congrés a veure l’obra veurà que gent amb trastorns mental és capaç de fer moltes coses…potser els farà pensar: “si és capaç de fer teatre, perquè no ha de ser capaç d’entendre les coses que li pugui dir a la consulta?”.

    Com s’entra a forma part de la Trifulga?

    MA: Doncs funciona molt el boca orella, i també tenim una web de La trifulga.

    I el futur de la Trifulga?

    CL: (riu) Doncs seguirem, a tope!. Portem 20 anys, ara actualment som 23 persones i  tenim futur.

    Alguna cosa que vulgueu dir per acabar l’entrevista.

    MA i CL: (a l’uníson)  Que vingui la gent a veure’ns i que tinguem molta merda!!

    Aquesta entrevista es va publicar originalment a la web de CAMFIC

  • «‘Aixeca’t de la cadira’ vol dir mobilitzem-nos per reivindicar la nostra professió i la nostra feina que és bàsica per la població»

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) celebra des del dijous 14 al dissabte 16 de novembre el seu Congrés bianual. Amb aquesta edició se’n sumen 27. El seu lema? «Aixeca’t de la cadira! Vine a Barcelona!» Perquè com expliquen amb el programa, «han volgut fer un congrés diferent. Gran. Al cor de la ciutat. Ple de continguts que van des de les actualitzacions exprés als espais de debat».

    L’Atenció Primària «ha demostrat ser un factor determinant en la llarga esperança de vida del nostre país» i per això assenyalant des de la CAMFIC que cal reivindicar-la més que mai. Atenció Primària és tenir cura de la salut dels pacients i de la comunitat anant des de la promoció i prevenció fins a l’atenció de qualitat al final de la vida; passant per una bona celeritat diagnòstica i l’ús dels tractaments més eficients en cada cas.

    Des de la CAMFIC reconeixen que tot això es fa amb «uns recursos públics molt, molt limitats». Davant d’això, el missatge que volen enviar és el d’aixecar-se de la cadira i posar-se en marxa reconeixent que fan malabarismes però sabent que els fan pels seus pacients i per creure en la seva feina. «Lluny de desencoratjar-nos i desanimar-nos, ens cal apoderar-nos i reivindicar-nos».

    Elisenda Sant és metgessa de família, sòcia de CAMFiC. Treballa al Consorci d’Atenció Primària de Salut de l’Eixample (CAPSBE), una entitat pública constituïda per l’Institut Català de la Salut i l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. La doctora Sant forma part del comitè organitzador per primera vegada des que l’any 2000 va fer-se membre de la CAMFIC. Sant ens explica que aquesta edició del Congrés de la CAMFIC fa un any i mig que es treballa gràcies al fet que des de fa un temps el congrés es celebra de manera bianual.

    Parlem amb ella sobre els reptes de la primària, els continguts d’aquest any, la metodologia de les activitats i les preferències o necessitats de la medicina de família i comunitària.

    Aquest any és la 27a edició. Quin recull en feu?

    El Congrés de la CAMFIC era itinerant per pobles i ciutat de Catalunya. Fa 2 anys es va celebrar a l’Ampolla i en fa 4 a Tarragona. Enguany li hem volgut donar més força coincidint que tocava fer-ho a Barcelona. Això facilita que tothom pugui venir i vam començar amb molta empenta de poder bellugar a molta gent. De fer, el lema ‘Aixeca’t de la cadira! Vine al Congrés’, que va sortir fa molt de temps a les primeres reunions dels comitès, mostra que tots buscàvem aquesta mobilització per part de l’Atenció Primària.

    És fàcil, venim d’una vaga ara fa un any d’una setmana dels professionals d’Atenció Primària. Hi ha un neguit i una reivindicació i amb el Congrés hem volgut recollir això però posant-ho en positiu, donant-nos força.

    Motiveu a aixecar-se de la cadira perquè heu analitzat un estancament o que no n’hi ha?

    Mobilització hi ha. Fa un any hi va haver moltíssima. Ara en comptes de fer una reivindicació de queixa ho hem volgut transformar en positiu. Mobilitzem-nos per reivindicar la nostra professió i per continuar endavant amb la nostra feina que creiem que és bàsica. No fa massa va sortir un estudi que una Atenció Primària de qualitat com la que tenim aquí cura. Aquest lema es veu en les temàtiques de les taules de debat. Moltes d’elles busquen això.

    Les heu decidit en base a 8 línies. Com les veu triar?

    En base a una enquesta als socis on marcaven els temes que més els interessaven. Vam anar desgranant i agrupant fins arribar a les taules que presentem. Una d’elles és evidentment l’actualització. A un Congrés vas a actualitzar-te. Tens tres dies concentrats per poder assistir a diferents taules i tallers d’habilitats clíniques, de temes que han anat arribat a l’Atenció Primària com la retinografies, la dermatoscòpies, les ecografies… que són eines noves. És molt gratificant veure l’interès que hi ha per part dels metges i metgesses de família de formar-se en totes aquestes àrees. Hi ha qualitat i ganes.

    El plat estrella de la primera línia seria l’actualització clínica feta pels grups de treball. Hem triat els temes que han tingut més moviment o més novetats els últims anys. Els formats són variats. Per exemple, en una de les sales hi haurà un vídeo. D’entrada dius: ‘ui, entrar i veure una pantalla’. Però són vídeos molt entenedors, molt clars i amb diversos temes. Aquest apartat també permet que els assistents puguin fer preguntes via correu electrònic a aquells que han elaborat les actualitzacions per després tenir una resposta que és el que ens trobaríem en un debat més directe.

    Hi ha metodologies de treball novedoses. No són totes la típica taula en la qual els ponents s’asseuen i deixen anar el seu discurs. Busquem tallers molt interactius i algun treballa amb el sistema del kahoot de votacions.

    Teniu dos ‘escape rooms’ en aquest sentit.

    Sí. Un de refugiats i un d’Infeccions de Transmissió Sexual. Ara està molt en voga tot el que és el game learning perquè veus molt més quan participes i ho fas dret. És això d’aixeca’t de la cadira.

    Després els d’urgències ho fan en format de gimncana: diferents estacions o parades per anar aprenent amb la pròpia habilitat, superant proves…

    Ho feu amb pacients?

    A vegades amb membres del grup que es fan passar per pacients o a vegades amb maniquins per temes de reanimació per exemple. Hi haurà una mica de tot.

    Una altra activitat dinàmica és que en una sala constantment s’estarà fent ecografia que es poden fer a l’atenció primària. És una eina que encara no tenim del tot introduïda i si ho hem aconseguit en alguns centres ha estat gràcies al fet que alguns professionals ho han estat reivindicant. No ha estat des de dalt que ens han dit que ara ho heu d’aplicar. Ha estat des de baix que s’ha reclamat. L’ecografia ha de ser el fonendo del segle XXI. D’aquí no massa anys anirem amb l’ecògraf a la butxaca i és molt important.

    Seguint amb les eines d’habilitats tenim un taller de dermatoscòpia. Abans de derivar al dermatòleg en moltes ocasions li envies la foto i això el pacient ho agraeix perquè les demores en dermatologia són importants. Inclús et reforça a tu mateix. Poder fer la foto i enviar-la fa que el pacient es quedi molt més tranquil.

    Un altre es diu ‘Els meus electros’

    Sí. Cal que l’Atenció Primària domini la interpretació dels electrocardiogrames.

    Un altre taller que tenim és el de ‘To bridge or no to bridge’ que és interrompre o no l’anticoagulació. L’anticoagulació oral, el què és el Sintrom i els nous fàrmacs que han arribat, ha estat una revolució els últims anys de com utilitzar-la i hi ha una mica d’embolic sobre en quin moment s’ha d’aturar per si hi ha una operació. És molt interactiu i a més hi ha molt interès amb aquest tema.

    En un altre parleu de vacunes. Fa poc ha començat la campanya del Departament de Salut sobre la vacunació entre professionals justament.

    Sempre costa molt en aquest país. Veus les xifres de professionals sanitaris i no són comparables amb d’altres països europeus. Li hem posat de nom ‘Vacunació dels professionals: ètica o estètica’ per veure si ens vacunem o no per quedar bé. El què cal és convènce’ns que podem patir la malaltia però també que podem ser transmissors.

    Hi havia una línia que era salut digital i atenció primària.

    Sí. És el de xarxes socials i metges de família. Ara les xarxes són un contenidor on hi ha de tot. I perquè la gent en faci ús els professionals han d’estar convençuts i han de conèixer i distingir les xarxes socials i el contingut de qualitat d’aquell que no ho és. Pots recomanar una app o un portal però has de coneixe’l abans. Hi ha continguts fantàstics que et poden ajudar. Molts estan dirigits al pacient i amb vídeos ben fets que sempre ajuden a que s’entengui més.

    Des de l’Atenció Primària esteu intentant promoure que la gent faci ús del portal de la Meva Salut

    La Meva salut és una eina molt potent. facilita la comunicació amb l’usuari i pot estalviar un número important de visites presencials. Cal fer-ne un bon ús i hem d’instruir bé els pacients de com utilitzar-la.

    Parlant de pacients, feu una xerrada sobre sexualitat oberta al públic de fet.

    El grup de sexualitats fa dos tallers un de disfuncions sexuals dirigit als professionals i un altre de ‘El sexe no té edat’ i està obert a tota la població. Dins el Congrés hi ha sempre una part oberta a la comunitat per fer honor al nostre segon cognom: ‘comunitària’. En alguns casos s’havien fet caminades per promoure l’exercici físic per exemple.

    Aquesta era la part més clínica però teniu altres línies.

    Sí. Una d’elles és sobre el que parlàvem de la salut digital. Una de les activitats és una taula de gran format i l’altre és la conferència del doctor Fernando Fabiani.. És un metge andalús molt mediàtic, molt graciós… Està en un programa televisiu fent peces de salut de fet i explica molt bé les coses de cara a la població. Ens proposa una xerrada sobre la difusió als mitjans de comunicació que es diu ‘I si el fi justifica anar als mitjans?’ Ens fa molta il·lusió que pugui venir.

    Després dins una altra línia tenim una taula que promet molt i de la qual sabem molt poca cosa perquè la persona que l’organitza ens ha dit molt poc. Es diu ‘Atenció Primària i hospitals: Joc de trons?’ És una de les línies reivindicatives de les vagues que hi va haver l’any passat sobre la relació entre atenció primària i hospitals, que ens necessitem moltíssim però costa d’integrar, quadrar, comunicar-nos… Des de fora és difícil de veure.

    L’Atenció Primària té com a definició la continuïtat assistencial. portem els pacients des que tenen 15 anys fins el final de la seva vida. Sovint quan fas una derivació perds aquell continu assistencial. També s’ha de dir que amb la tecnologia ha anat millorant perquè tens retorn del que ha anat passant però amb els hospitals costa i nosaltres hem de seguir estant allà. També tema de llistes d’espera, de criteris d’un o altre… És complicat i per això està plantejat d’una manera divertida amb Joc de Trons.

    També teniu dues taules sobre recerca. La diferència amb els hospitals en aquest tema també és evident.

    Tenim dues taules amb grans temes de recerca i volem donar veu a aquesta reivindicació en positiu. Atenció Primària fem moltíssima recerca i amb molts menys mitjans. L’hospital ja està concebut com un centre de recerca al mateix temps que fan la feina, nosaltres l’hem de posar allà i els que en fan són uns herois perquè tenen molt pocs mitjans. També és cert que des del Departament amb beques PERIS s’ha anat intentant impulsar. Volem presentar grans temes de recerca.

    Aquí també podríem pensar en l’apartat que destineu a la seguretat del pacient i com d’important és estar pendent d’ell d’una manera integral.

    Ens ha sorprès gratament que uns dels temes més demandats és sobre seguretat del pacient. Ha preocupat molt durant els últims anys. Ens hem de dotar d’eines perquè els problemes de seguretat no passin, que el sistema tingui eines i no depengui 100% del professional. Això ens ho van demanar i és una de les grans taules. Ve una persona que ha sigut segona víctima: una professional que va viure un problema de seguretat d’un pacient i va sortir esquitxada per dir-ho d’alguna manera.

    Tornem al lema: ‘Aixeca’t de la cadira’ és una clara crida a la mobilització. Quins continguts heu inclós en aquest sentit?

    Les línies que recullen el neguit de la reivindicació són tres: la d’atenció primària i hospitals és una. La d’orgull primària és la que recull més però en positiu perquè busca reivindicar-nos i explicar-nos els uns als altres tot el què estem fent des de moltíssims camps i àmbits. L’altre ve a dir aixeca’t de la cadira i endinsa’t a la comunitat. És molt millor prevenir i tractar molta gent alhora que no una a una. Ens hem d’integrar a la comunitat i sobretot a tots els serveis que hi ha a la comunitat. Sanitat i social s’imbrinquen per tornar a construir els teixits semblants als que abans tenien més els pobles.

    Al final tenim una taula que es diu ‘i a nosaltres qui ens cuida’. Hem d’estar cuidats per poder cuidar.

    Una xerrada que em va cridar l’atenció es diu ‘Be positive and die’.

    Sí. Hi ha tres esdeveniments que van sols, que no tenen competència amb la idea que tothom assisteixi. Una és la que et deia del Fernando Fabiani i l’altre és la conferència inaugural que la farà el Víctor Amat. Ell és psicòleg i et diria que és un provocador. Ell fuig dels estereotips de ‘Be happy’, ‘Al mal tiempo, buena cara’ i busca donar-li la volta a això.

    Està confirmada la consellera de Salut, Alba Vergés, a la conferència inaugural i al tancament la comissionada de salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa.

    I el tercer esdeveniment que va sol, pel que entenc del programa, és l’obra de teatre.

    És un teatre social de la companyia ‘La Trifulga dels Fútils’ que va néixer ja fa 20 anys al centre Pi Molist i està integrada en part per persones que tenen malalties de salut mental. Són una família i busquen del teatre fe la seva teràpia particular i formem una comunitat d’aprenentatge tant si tenen una malaltia mental o no. Però també busquen mostrar una obra de qualitat. Hi ha moltes maneres de visualitzar el problema i hi hauria altres activitats que tracten més sobre el tema. La cosa és que ells al final busquen mostrar una obra de teatre de qualitat. Busquen desestigmatitzar i integrar-se.

    Després de l’obra hi haurà un col·loqui que portarà el director de la companyia, que és metge de família, per reflexionar sobre el què comporta l’estigmatització amb la salut mental i com hem de canviar la nostra actitud com a professionals.

    Això tindrà un sistema de taquilla inversa. Els fons aniran una part per l’obra de teatre i una altra per l’Obra Social Sant Joan de Déu que fan molta feina en salut mental.

    A banda de professionals sanitaris en Atenció Primària, aquest any heu convidat a estudiants.

    Per primera vegada aquest any hem donat beca a 12 estudiants de medicina per assistir al Congrés. És un tema que ens preocupa a l’Atenció Primària des de fa temps. La nostra presència a les facultats de medicina és molt escassa en comparació al pes que té la professió en el conjunt de la població. La meitat dels estudiants de medicina no ho saben però acabaran a Atenció Primària: alguns ja per vocació i altres de rebot. En tot cas, aquests últims acostumen a redescobrir i veure que no només fem receptes.

    Comencem aquest any però voldríem seguir endreçant-ho una mica. És a dir, que fos dins l’assignatura d’Atenció Primària que es donessin aquestes beques com a premi pels millors treballs, a la gent amb més interès.

    I per últim, a part de tots els continguts preparats a través de xerrades i tallers, també teniu un apartat per les presentacions de treballs i els pòsters.

    L’allau de treballs i comunicacions ha estat increïble i també la feina que ha fet el comitè per fer tria. En tenim més de 300 i no tot ha entrat i mira que en els congressos el més fàcil és acceptar-ho tot perquè així t’assegures inscripcions perquè aquella persona haurà de venir.

    Ens ha interessat agrupar en franges les presentacions. Sovint vas a un congrés i estàs tot el dia pendent de quan parla el company, el resident… que puguis tenir la llibertat d’assistir a tots els actes és important.

    Vam decidir també tornar al format paper que si bé no és tan ecològic com el format digital permet que els treballs presentats es vegin tots alhora, facilitant que comparteixis.

    D’altra banda, aquest any també hem inaugurat el concurs de curts audiovisuals i hi ha equips que s’han bolcat totalment.

    De tot això donarem diversos premis durant la conferència de cloenda que serà el dissabte al matí. El premi a les dues millors comunicacions orals, premi als dos millors pòsters i premi a dos vídeos. Un el decidirà el membre del jurat i l’altre serà pel vídeo amb més visualitzacions. Allà es projectaran els dos curts guanyadors.

  • Incrementar les ràtios d’infermeres i el reconeixement de l’especialitat, petició de l’AIFiCC als partits polítics que es presenten a les eleccions

    L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC) demana als partits polítics que es presenten a les eleccions del 10N que apostin pel reconeixement de la infermera familiar i comunitària, i que les seves polítiques en salut valorin l’aportació de les infermeres d’atenció primària en el sistema nacional de salut.

    Amb la campanya electoral, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) fa una crida als partits que concorren a les eleccions perquè introdueixin en les seves polítiques de salut alguns temes que els preocupen especialment:

    • L’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària. És important que totes les infermeres que treballen en l’atenció primària siguin especialistes: via excepcional, via EIR o via experiència (per a les que fa temps que treballen i que no poden, ni podran, presentar-se a la via excepcional). En aquest sentit, des AIFICC reclamen la convocatòria ja de la prova excepcional, que fa 8 anys que està pendent d’executar-se.
    • Ràtios de les infermeres per habitant. L’Associació assegura que cal incrementar el nombre d’infermeres per habitants, ja que estem entre les ràtios més  i baixes d’Europa. Espanya té 5.3 infermeres per cada 1.000 habitants, mentre que la mitjana a Europa és de 9 infermeres per cada 1.000 habitants.
    • Lideratge. Des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària destaquen la necessitat d’apostar de forma clara per les infermeres a les adreces i llocs de decisió. En aquest sentit, des AIFiCC recorden que, a Catalunya, menys del 10% dels equips de primària estan dirigits per infermeres.
    • La prescripció infermera. Demanen una revisió i ampliació del Decret del 22 d’octubre de 2018, perquè ofereixi una veritable seguretat jurídica a les infermeres, i desplegar en la seva totalitat les normatives que permetin desenvolupar al màxim les capacitats de prescripció per part de les infermeres.

  • “La maternitat és, fins a cert punt, egoista: portes a terme una nova vida sense haver-li demanat permís per existir”

    “El llibre neix de la ràbia d’adonar-nos que ens han tingut en una ficció del que és la joventut, la classe mitjana… que són promeses buides per les quals resulta que hem d’estar súper agraïdes, simplement perquè els nostres pares es van deixar la pell per nosaltres, com si això ens tragués el dret a protestar”. Així defineix la periodista Noemí López Trujillo els impulsos que la van portar a publicar el seu llibre ‘El vientre vacío’ (Capitain Swing, 2019), en què relata la seva “crisi personal” de no poder ser mare.

    És la (nova) precarietat, la de la manca d’estabilitat, la de no voler “esclavitzar” les persones que tenim a prop per fer front a la criança la que allunya aquesta generació de dones de ser mares. “No és que no puguem ser mares, és que no podem ser-ho com volem”, resumeix. López Trujillo reivindica en aquesta obra el desig (el de veritat, no el que ve induït pel rol social de dona-reproductora) de ser mare en coherència amb el discurs feminista i la lluita renovada de ‘donar als meus fills el que jo no vaig poder tenir ‘.

    Comences el llibre parlant del precariat, d’aquesta generació que, per primera vegada, viu pitjor que els seus pares i que les dones pateixen en doble instància, impedint alguns desitjos com la maternitat.

    Vull deixar clar que no acabo de comprar la idea que visquem pitjor que els nostres pares. Hi ha algunes circumstàncies que són més desfavorables que les seves, però altres que no. Nosaltres també tenim oportunitats que ells no van tenir, com viatjar o major accés als estudis… qüestions importants per al desenvolupament personal. Però això no deslegitima les nostres queixes: em molesta que no puguem dir que les condicions del sistema no ens facilitin una vida digna i una seguretat pel fet que sempre ve algú que et diu que ‘en altres èpoques es vivia pitjor’ o que ‘hauries d’haver passat una guerra’.

    El llibre és una reflexió en un moment en què entro en crisi personal i laboral i intento fer una lectura més enllà de l’individual. Més enllà del ‘en què he fallat jo?’, no perquè em vagi malament, sinó perquè no em vagi tan bé com em pensava que m’aniria. Perquè no estem en el punt en què ens havíem imaginat que estaríem a aquestes edats. Aquesta lectura em porta a adonar-me que l’escenari que s’ha quedat després de la crisi impedeix que desenvolupem projectes vitals. No només la maternitat, sinó emancipar-nos, viatjar més o estar estable en una projecció de més de tres mesos.

    El llibre neix de l’enuig i la ràbia d’adonar-nos que ens han tingut en una ficció del que és la joventut, la classe mitjana… que són promeses buides per les quals resulta que hem d’estar súper agraïdes, simplement perquè els nostres pares es van deixar la pell per nosaltres, com si això ens tragués el dret a protestar i intentar millorar les coses que queden per fer.

    Alguns dels testimonis que aculls en el llibre parlen de la voluntat de les mares que les seves filles tinguin el que elles no van tenir. Creus que en l’escenari precari que planteges, el compromís d’una maternitat responsable ens fa preguntar-nos, ja no si puc ser mare, sinó si hauria de ser-ho?

    Amb la majoria de dones que apareixen en el llibre hem articulat un discurs feminista amb el que volem ser coherents. Algunes de les dones de la generació que em precedeix, quan m’expliquen les seves maternitats, em diuen que elles tampoc ho van tenir fàcil. Que sí, que elles tenien casa o uns ingressos estables, però que van haver de criar els seus fills a distància o sent mares solteres, amb dificultats. Però després ve el detall important: van ser les seves mares les van criar les seves filles.

    I aquí és on poso l’accent en ser coherent amb el discurs feminista: en la meva maternitat no vull tornar a reproduir el patró en què som nosaltres les que tenim cura, mentre els homes fan invisibles les cures, i fem treballar a les nostres mares. Perquè és una feina, encara que no estigui remunerat ni quantificat en el mercat laboral. No vull que ningú hagi de que cuidar els meus fills, perquè no és la idea feminista de la maternitat que tinc. Em sembla bàsic no esclavitzar ningú, no capitalitzar temps i treballs reproductius perquè ningú em criï el fill. Per això no el tinc. No és que no ens deixin ser mares, és que no ens deixen ser-ho com volem.

    La maternitat responsable passa també per l’escenari que deixarem als nostres fills i filles. La maternitat és, fins a cert punt, egoista: no estàs comptant amb l’altra persona. Duus a terme una existència a la qual no has demanat permís per fer-la existir, a la qual fas ocupar un lloc en el món i tu ets responsable de proveir-lo de les millors condicions. No només perquè, passats els anys jo no em penedeixi de tenir-lo, sinó perquè ell o ella no es penedeixi d’estar en aquest món.

    Un món que cada vegada ens atomitza més fa cada vegada més important la necessitat d’establir vincles i xarxes. La societat no és només precària pel que fa a les qüestions materials.
    És complicat: és difícil establir xarxes amb veïns perquè cada dos per tres t’estàs mudant. Mantenir amistats costa, però és que ni tan sols pots mantenir xarxa familiar: els meus pares viuen lluny quan abans el comú era trobar feina a la teva ciutat i, fent una hipèrbole, tu vivies en el primer i la teva mare en el quart. Però tot i això, encara que em sembla bé establir xarxes, crec que si no tenim una seguretat provinent d’un sistema polític, pot ser un parany. Una organització col·lectiva pot ser una concessió a l’absència de polítiques socials, una renúncia a que l’Estat faci el seu paper.

    Les xarxes enfront de la manca de garanties socials són molt boniques i estan molt bé, però li poden anar bé a l’Estat perquè teixeixes una alternativa als marges que permet que no es facin polítiques. Cal teixir xarxes, i el feminisme va d’això, però sempre que tinguin com a propòsit reclamar els drets als quals volem accedir.

    Des del moment en què la dona reclama un paper en l’econòmic, laboral i polític però la societat s’entesta a reservar-li en exclusivitat paper reproductor i de cures, com fem per jugar a aquests malabars?

    Sento que la responsabilitat torna a caure sobre nosaltres en haver de convèncer. És que no he de convèncer ningú de res. Ser conscient del discurs feminista, formar part d’ell i dur-lo a terme amb el menor nombre de contradiccions possible et porta a renunciar a coses i a ser més exigent amb qui t’envolta. Si arriba un moment en què els homes del teu voltant no són partícips, no es formen el seu propi discurs o no articulen un paper actiu en la lluita, no pots estar empenyent-los. Ens quedem soles, així que és fonamental que tinguin un canvi de mentalitat. El feminisme no és quelcom que hagi d’arribar, és quelcom que ja és aquí i són ells els que s’han d’adaptar.

    I, mentrestant?

    No acabo de compartir el component bèl·lic, però entenc i comparteixo el que es vol dir quan es diu que ‘estem en guerra’. No en diria guerra, però sí batalla. En aquestes situacions és difícil que tot vagi bé, sempre hi haurà alguna cosa irresoluble. Però el feminisme ens permet unir-nos cada vegada més entre nosaltres, mentre que seran ells els que s’acabin quedant sols i al descobert.

    Tu reivindiques el dret a ser mare de la manera en què vols ser-ho. Però, i el dret a no ser-ho? Creus que la societat encara dirigeix les dones als rols clàssics reproductors?

    Quan l’INE diu que la majoria de dones segueixen volent ser mares és com quan et diuen que en els treballs a temps parcial hi ha molta voluntarietat entre les dones, perquè elles no busquen feina a temps complet. Per què? Perquè no ho volen o perquè saben que han de tenir cura i no poden compaginar-s’ho? Que no et plantegis una altra possibilitat més enllà de la maternitat, no vol dir que sigui un desig exprés.

    La dissidència de les dones que no volen ser mares i estan constantment sent qüestionades és fonamental per no romantizar la maternitat. Ser mare és complicat i et penalitza en molts sentits: la teva identitat estarà lligada eternament a ser dona i mare, mentre que la d’un home no. Però, d’altra banda, tot i la injustícia, hi ha casos en què el desig no s’extingeix. Per això hem de construir aquests discursos i garanties, sense paraules buides, perquè volem que arribi un moment en què la maternitat sigui realment una opció. Tant si no vols tenir fills mai, com si vols avortar avui i parir demà, com si et vols congelar els òvuls o vols tenir cinc fills, amb parella o sense, ha d’haver un discurs per a tu. No només per a les que volen ser mares i per a les que no, aquesta dicotomia ja se’ns queda curta. I qualsevol dissidència en aquest sentit és molt positiva.

  • Sanitaris per la República: «El nostre gran desig seria desaparèixer, però mentre vosaltres persistiu, nosaltres estarem al darrere»

    Màrius Serra es va adonar que calien sanitaris al carrer per guarir aquelles persones que són ferides a les càrregues i així va néixer Sanitaris per la República. El primer dispositiu va ser el 29 de setembre de 2018, en el marc de la manifestació organitzada per Arran com a resposta a l’homenatge als cossos policials que va organitzar Jusapol.
    Des d’aleshores el col·lectiu ha anat creixent fins el punt que avui en dia compten amb dispositius a Tarragona, Lleida, Girona, Catalunya central i Barcelona.

    La generació 14O acampa des de dimecres 30 a la plaça Universitat de Barcelona i des d’aleshores han omplert de continguts el dia a dia al carrer. Una de les xerrades que s’ha celebrat ha estat donada per Sanitaris per la República amb la presència de Sira Esclasans, fotoperiodista freelance i una de les agredides de premsa d’aquests dies de mobilitzacions.

    Sanitaris va explicar el funcionament del grup. Organitzen equips on intentem que hi hagi 4 persones o més: un comunicador, qui disposa de walkie talkie i fa els informes de les persones ateses on hi consta el nom, les inicials dels cognoms, l’edat, el sexe, quin tipus d’atenció se li ha fet i si l’hem derivat o no al SEM (Servei d’Emergències Mèdiques). Després tindrien un auxiliar, un TES (Tècnic en Emergències Sanitàries) o un socorrista i un infermer o un metge.

    Fins ara, expliquen , tenien pocs metges però ara ja són suficients. Això ha passat perquè fins ara eren uns 200 sanitaris i en les últimes setmanes han rebut 500 sol·licituds. Una de les principals tasques actuals és administrativa, de triatge i formació. De la mateixa manera que han pujat els voluntaris, també han pujat els ingressos. Un Tot Suma que feia que arrossegaven per comprar Desfibril·ladors externs automàtics (DEA) ha superat les expectatives en pocs dies: «cardioprotegirem Catalunya amb uns 10 DEA».

    Sanitaris també està començant a treballar la idea d’incorporar psicòlegs en els dispositius tot i que fins ara ho estan fent els mateixos sanitaris, ja que un dels suports que es dóna més enllà de la cura de la ferida és l’acompanyament emocional.

    A més, com expliquen l’Oriol i el Joan, els dos sanitaris presents durant la xerrada, des de Sanitaris també estan en contacte amb Psicòlegs de l’ANC on tenen una cobertura de psicòlegs important. «Costa digerir les situacions viscudes, són nivells d’intensitat molt alts, perllongats en el temps… la intensitat no ve del pacient perquè el 90% de les atencions són traumes sinó del nerviosisme de l’ambient volàtil i incontrolable. De dimarts a divendres cada dia m’atrinxerava cada dia a un hotel o un bar fins que poguéssim sortir. Hem passat per psicòlegs, hi passem i hi passarem», explica en Joan.

    A Sanitaris per la República, vocació i dignitat van de la mà

    Sanitaris per la República es mou amb un peto groc amb el logo i un casc antimpactes d’escalada. Últimament han hagut d’afegir les ulleres pel foam i pilotes de goma, els gasos però també, com expliquen, per si llencen pedres o ampolles de vidre que a vegades reboten, ja que com es troben a prop de la zona de càrrega els hi pot arribar a impactar alguna peça.

    Treballar en aquestes circumstàncies és complicat perquè es tracta d’»un entorn que no tens controlat, totalment volàtil, on hi ha massa factors que no et permeten treballar amb seguretat». «Te n’adones que ets molt fràgil. Per quantitat de càrregues, per la brutalitat policial…  la capa de gas lacrimogen que hi havia a la porta d’entrada d’on estàvem atrinxerats va ser el pitjor de divendres».

    Per suportar situacions com aquesta, en múltiples manifestacions els sanitaris són aplaudits però ells no es consideren herois. «El nostre gran desig seria desaparèixer, que això duri el menys temps possible, però mentre duri seguirem persistint. Si vosaltres persistiu, nosaltres estarem al darrere evidentment».

    L’Oriol i el Joan de Sanitaris per la República i Sira Esclasans en la xerrada a l’acampada de plaça Universitat / Carla Benito

    Tot i la tensió que els envolta, ells es mouen pel codi deontòlogic de la medicina que és atendre a pacients no a persones. Com expliquen a l’acampada, no preguntaran de quin bàndol és, ni què ha fet, ni quina bandera porta la persona que necessita atenció. «Hem atès a persones de VOX, Ciutadans, Policies Nacionals, Mossos… ens guiem pel codi que diu no prejutjar, no preguntar i neutralitat», detallen. I és aquesta neutralitat la que afirmen que més els està salvant. «Jo he estat encanyonat per forces policials, amenaçats amb porres, tinc companys que han patit situacions més tenses que les meves. Ser neutrals ens està salvant perquè ens arribem a exposar massa i tot», segueixen.

    De la mateixa manera que requereixen assistència psicològica, entre els sanitaris també hi ha moments de flaquesa. «Quan arribo a casa i veig les imatges em pregunto que per què em foto en aquest merder. Però si ells hi són, si ells se la juguen, nosaltres també ho hem de fer. Un dia algú va dir que sols el poble salva el poble. Si uns sou al davant i els que us podem ajudar no hi som també crec que és fallar un moment històric que s’està vivint i fallar al codi deontològic que tenim», van concloure sanitaris dirigint-se als centenars d’estudiants acampats a plaça Universitat.

    Fotoperiodistes es comunicaran amb sanitaris en conèixer les zones de càrregues

    Sira Esclasans es trobava entre els manifestants i la línia policial el dia 16 davant la conselleria d’Interior . En un moment de moviment d’una furgona, els manifestants es van aproximar més a la línia policial i va notar un impacte molt fort a la cama esquerra. Un company va agafar el projectil de foam que li havia impactat. Esclasans va sortir de la zona de risc i caminant va trobar els Sanitaris per la República. A l’endemà a més va apropar-se a un hospital. Tot i que com ella diu no va ser res massa greu, ha hagut d’estar dues setmanes de baixa i movent-se amb crosses.

    Esclasans denuncia que com a fotoperiodistes assumeixen que corren un risc en el moment que es troben en zona de risc i per això porten proteccions com ara casc, ulleres, mascara de gas… també assumeixen que si si estan situats a prop de la policia els hi pugui rebotar alguna ampolla o si estan amb els manifestants poder rebre algun cop de porra. Però el què han vist aquestes setmanes, segueix Esclasans, ha estat un gran nombre de periodistes ferits: «Ho han estat expressament. Si la policia veu que ets periodista perquè ho fas visible, fins i tot li crides, i la seva resposta es ‘me da igual’… si veiem que això es repeteix sistemàticament de cara la premsa, podem pensar que se’ns ha atacat perquè deixéssim de fer la nostra feina». Si és a propòsit o si hi ha una estratègia darrera d’això ningú ho pot afirmar però el que sí mostra és que des del 14 d’octubre els periodistes ferits pugen a 71 persones.  Esclasans també va ressaltar dues detencions com ara la del fotoperiodista de El País.

    Grups de suport per fer front de manera conjunta a aquest atac contra la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació s’estan creant. A banda, fotoperiodistes i Sanitaris s’han coordinat a través d’un grup de telegram perquè com els fotògrafs acostumen a estar a primera línia de càrrega són els primers en veure les agressions i els ferits. «Creiem que era interessant tenir l’eina per parlar amb Sanitaris, donar un suport i que els facilités arribar més ràpid als ferits que ells no veuen».

    Ulleres, casc, màscara de gas… protegir-se per vèncer

    En el torn de preguntes, a banda de mostrar interès pel funcionament de Sanitaris, els principals dubtes entre els acampats van cursar sobre què és més segur per protegir-se.

    Sobre la diferència entre bales de foam i pilotes de goma, els sanitaris van comentar que es tracta de les dimensions de l’arma que s’utilitza, la intensitat i el rebot. El foam dirigeix l’impacte i el rebot de  la pilota de goma és incontrolable: «s’han vist rebots de tercer i quart impacte i per tant la pilota de goma té més trajectòria però és el foam qui actua a una distància més curta i guanya en intensitat».

    Pel què fa a les ulleres de protecció la resposta va ser clara: no estan fetes per rebre impactes de pilotes de goma ni de foam però millor portar-les que no fer-ho, encara que res garanteix la protecció de l’ull. En el cas de les viseres del casc de moto, si bé van reconèixer que són més fràgils, sanitaris van opinar que probablement saltaria la visera.

    I pel gas? Almax i aigua, una solució casolana i econòmica que inhibeix bastant la picor de les partícules del gas lacrimogen.

  • L’impacte dels esdeveniments post-sentència requereix suport psicosocial: Cuidem-nos en dóna resposta

    La sentència del judici del procés el passat 14 d’octubre ha creat un nou context sociopolític. Una situació de tensió ha dut a mobilitzacions diàries des d’aleshores que han estat acompanyades d’actuacions policials que, segons diverses entitats de control i drets humans denuncien, s’han saltat els protocols. La repressió policial acumula una trentena de presos, gairebé dos cents detinguts, alguns d’ells posats en llibertat però amb causes obertes, i més de mig miler de ferits. Alguns d’ells amb traumatismes de gran importància, amb pèrdua de massa testicular i fins a 4 ulls perduts per impactes de pilota de goma o foam.

    I tot això en dues setmanes. La rapidesa i la immediatesa de la vida durant aquestes dues setmanes a part de les lectures diverses que minut a minut impactaven des dels mitjans de comunicació, a banda de la possibilitat d’haver patit de prop la brutalitat, han fet que de nou posar les cures al centre sigui una necessitat primordial.

    De fet, des de CDR Catalunya es piulen consells en cas d’identificació o detenció acompanyats de la frase «contra la repressió, cuidem-nos» o organitzacions com ara Arran, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, han publicat un vídeo sota el lema «Ens tenim a nosaltres. Protegim-nos, defensem-nos, cuidem-nos».

    En la mateixa línia, un grup de professionals de l’ajuda, entre ells psicòlegs, pedagogs o educadors socials, s’han constituït en un grup per «oferir la seva tasca voluntària en situacions de crisis i emergència social» sota el nom de Cuidem-nos. Al Diari de la Sanitat hem parlat amb ells sobre el per què del grup i sobre què ha de fer la població.

    Com neix la idea de Cuidem-nos?

    La iniciativa sorgeix en un moment molt determinat, la brutal repressió policial duta a terme pels cossos de seguretat durant les manifestacions post-sentència, però alhora engloba inquietuds de necessitat de cura cap a la població en moments d’emergència social de vàries professionals i de la necessitat de començar a teixir xarxes de cures entre totes nosaltres.

    Exacte, com dieu, entre totes compteu amb una àmplia varietat d’especialitats. Es podria dir que doneu un suport interdisciplinari. Què aporta cada perfil? 

    Cada una de nosaltres treballa en el sector de l’ajuda a nivell psicoterapèutic i social. Coincidim que allò que ens cal en moments de crisi emocional, és retornar cap a un mateix i alhora buscar suport en el grup, així doncs, el nostre estil d’acompanyament es basa en l’apoderament (validar i legitimar el que un sent) i oferir a la persona i, per tant, també al grup, la possibilitat de recordar-se de si mateixa i de quines són les seves eines i capacitats d’autocura.

    La vostra principal eina de difusió són les xarxes socials. Com us articuleu al voltant d’aquestes i com valoreu, justament des de la vessant de la necessitat de la proximitat, que tot s’aboqui a la virtualitat? És a dir, l’actualitat i la immediatesa de les xarxes pot ser la mateixa que angoixi a les persones que no poden assumir el consum continu d’informació i imatges repressives per exemple.

    La nostra i única eina de difusió són les xarxes socials, encara estem digerint la bona rebuda cap a Cuidem-nos!

    Si bé és cert que apostem pel contacte amb el grup, el teixit social i el tu a tu, també hem d’aprofitar la inèrcia virtual que la majoria de persones consumim. És com anar a la plaça del poble i posar-se a disposició per escoltar des del respecte, sense judicis i xerrar amb qui se’ns acosti.

    Precisament entre tanta connexió a través de les xarxes amb allò que ens produeix malestar, creiem que obrir una escletxa de cures, amb una imatge o unes paraules reconfortants, ens permet parar i oferir a les persones aquell toc d’atenció que dona un espai a les emocions, escoltar-les, preguntar-nos què necessitem i gestionar-les de manera que puguem retornar a un cert punt de tranquil·litat emocional.

    Encara estem en un punt inicial de Cuidem-nos, tot just teixint l’estructura i la xarxa de suport. Ens queda molta feina per fer i per consolidar. La iniciativa va néixer de manera espontània i, fent un símil culinari, diríem que acabem de posar tots els ingredients de millor qualitat a la cassola per fer un bon àpat nodridor. D’aquells que es couen a foc lent…

    I per què ara i no post 1 d’octubre per exemple? Aleshores es van crear grups i tallers de suport psicosocial també.

    El fet que la gran majoria de víctimes de la brutal agressivitat policial són les joves i alguns sectors les criminalitzen, ha sigut un punt decisiu per engegar la iniciativa. Volem oferir aquest suport al jovent però també a la resta de la població.

    La necessitat que sentíem totes les components del grup és aportar una mirada més amorosa, reconeixedora i respectuosa, a la causa social i cap a la comunitat, posant les nostres professions al servei de qui ho requereixi de forma gratuïta i confidencial.

    Quin tipus d’atencions feu? Via telefònica o telemàtica, quedeu amb la persona que ho demana… Com actueu?

    Cuidem-nos pretén fer atencions en moments puntuals de crisi com a conseqüència del moment social que estem vivint i donar suport i una mirada diferent a la societat, sorgida de l’atenció a les emocions i la cura cap a nosaltres mateixos i entre nosaltres. En cap cas volem obrir un procés terapèutic. Si detectem algú que pot necessitar una atenció més a llarg termini, li aconsellem consultar a una professional de la psicologia proper a la seva xarxa.

    Pel moment, l’atenció ha sigut essencialment per xarxes socials. En breu, posarem a disposició un número de telèfon i atenció telefònica a través d’una aplicació encriptada per a mòbils que permet fer trucades i vídeotrucades.

    Quin tipus de necessitats us trobeu? Podem pensar que la majoria responen a actuacions policials o a tenir familiars o amics a presó…

    La majoria de demandes tenen a veure amb poder entendre el què els hi passa i en com gestionar la tensió i els conflictes emocionals provocats per la repressió que estem vivint i la participació en les manifestacions i altres accions reivindicatives. També amistats properes a les persones detingudes o lesionades, pares i mares amb certa preocupació per com acompanyar als fills, malestar a conseqüència de les imatges (vistes o viscudes) i tot un cúmul de símptomes post-traumàtics per l’exposició a una situació tant estressant. També atenem a altres persones que degut a un estat de vulnerabilitat connecten amb altres vivències personals i ens demanen ajuda.

    Quins recursos preventius existeixen? Ens podríeu donar alguns consells genèrics per afrontar de manera individual o amb col·lectivitat la situació?

    A grans trets recomanem Cuidar-nos, de dins cap a fora. És a dir, començant per atendre respectuosament i sense judici, les emocions i comportaments que se’ns activen i prioritzar les relacions entre persones que ens sentim properes, afins i còmodes, propiciar trobades de cures acompanyades de persones amb qui ens podem expressar lliurement. I aprofitar per parlar d’altres temes!

    També donar sortida creativa a allò que s’està movent internament, buscar nous relats per viure el mateix, legitimar i donar espai a totes les emocions. Des d’aquest lloc és possible gestionar el malestar: escriure, dibuixar, escoltar música, esports de descàrrega, llegir, ballar… Tot d’activitats que ens donen plaer.

    Cuidar els bàsics: menjar bé, fer exercici, descansar… Amb el descans millor comprometre’s a dormir amb el mòbil lluny i procurar estar una estona abans d’anar a dormir sense mirar-lo i no mirar-lo només llevar-nos.

    I, sobretot, fer un consum moderat de la informació, en especial de les imatges de violència policial. Arriba un moment que cal fer-nos responsables de la quantitat d’imatges i documentació que consumim i aturar de fer-ho si no ens està sumant res positiu.

    Ens caldran moltes abraçades per poder seguir dempeus caminant amb fermesa i serenor.

     

    La importància del suport psicològic també des de l’ANC

    Després d’una primera setmana de mobilitzacions al carrer en conèixer la sentència al judici del procés, la sectorial de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) de Psicòlegs per la Independència va activar un servei d’assistència psicològica per als afectats per la repressió. És a dir, com expliquen, el servei va dirigit a aquelles persones que hagin viscut o patit una situació traumàtica o dura «i que, un cop hagi arribat a casa, o passades 24 o 72 hores després del trauma, necessitin atenció psicològica». Paral·lelament, també l’han encarat a l’assistència de famílies que tinguin familiars detinguts, retinguts o empresonats i necessitin suport. 

    El servei, això sí, remarquen, és un servei d’acollida i no de teràpia. És a dir, inclou dues sessions telefòniques o presencials gratuïtes. Si, un cop transcorregudes les dues sessions se segueix requerint atenció personalitzada, es derivarà cap a un altre professional, o el mateix que l’ha atès però ja fora del servei que dóna l’ANC. Aquest primer contacte és gratuït, recalquen des de l’organització, i és gràcies als membres voluntaris de Psicòlegs per la Independència.

    Com expliquen, el que ofereixen és una primera atenció via telefònica per saber com està el pacient, i a partir d’unes primeres preguntes, s’identifica el seu estat. A partir d’aquí, s’obren dues vies d’actuació. Una, en la qual un professional es posa en contacte amb l’afectat, hi parla i hi comparteix recursos per afrontar la situació emocional en què es troba. Si amb aquestes eines no és suficient, llavors s’ofereix la possibilitat de dur a terme una atenció personalitzada, cara a cara, en cas que la situació sigui crítica.