Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • Observant el futur per prevenir-lo

    Catalunya s’escalfa molt. I tota la Mediterrània
    Capítol 1r

    Enguany, els cirerers no han donat fruits al Solsonès. Les altes temperatures, quan no tocava, van fer que florissin abans, i després, una glaçada va matar les cireres. Fa dos anys, va passar amb els ametllers. Ho explica Aida Garriga, vigilant de la Xarxa d’Observadors Meteorològics del Servei Meteorològic de Catalunya, a Emergència Climàtica/Vida Verda, programa de Ràdio 4.

    L’augment de la temperatura està alterant la fenologia, manifestació directa de l’afectació del clima sobre les espècies vegetals i animals. S’avança la floració, s’allarga el cicle vital, cal més aigua, augmenta l’estrès hídric, les plantes són més vulnerables en augmentar el període vegetatiu…

    El canvi climàtic és cada cop més tangible. Ja es pot palpar. I afecta la vida quotidiana i l’economia familiar.

    Juny i setembre són els mesos en què el canvi climàtic es manifesta més a CAT. Entre el 10 i el 13 de juny, es va viure un episodi de neu i fred a la meitat nord, i fins quasi la revetlla de Sant Joan, les temperatures van situar-se per sota dels valors normals. La matinada del 12 va ser la més freda en un mes de juny a moltes contrades del país. La nevada fou excepcional a sectors del Pirineu Oriental i Prepirineu, amb neu a 1.800 metres.

    Pel contrari, i des del dia 25, la calor es va anar apoderant de Catalunya amb valors no assolits mai durant la revetlla de Sant Pere. A Barcelona, la nit del 28 al 29, la mínima no va baixar de 31 graus a l’Observatori Fabra [inversió tèrmica]. A l’Observatori del Raval, no va baixar de 27, i al de Zona Universitària, de 25. Les temperatures a l’interior, prelitoral i valls pirinenques assoliren, els dies 28 i 29, entre els 40 i els 43 graus, amb rècords històrics com ara 43,6 a Artés (Bages), 43,8 a Alcarràs (Segrià), o 42,4 a Breda ( Selva). Registres fins ara inèdits a la Xarxa d’Estacions Meteorològiques Automàtiques (XEMA). Episodis de temperatura molt alta que no són tan sols esporàdics. Si consulteu les temperatures a l’Observatori de l’Ebre, comprovareu que, des de 1990 ençà, s’han disparat els dies amb temperatures superiors als 35ºC.

    El divendres 28 de juny, un altre fenomen meteorològic fou encara més significatiu, la desproporció abismal entre les temperatures mínimes i les màximes. A Fornells de la Selva (Gironès), la mínima fou de 12,8 °C. Hores més tard, la màxima s’enfilava fins als 43,4 °C. Una diferència excepcional de 30,6 °C. A Das (Cerdanya), es va passar de 7,9 a 38,1ºC. 30,2ºC més alta. A Seròs (Segrià), la mínima fou de 12,7 i la màxima de 42,8 °C, 30,1 °C de diferència. Un fet que es va repetir l’endemà amb una distància de 30.1ºC [ de 13,0 a 43,3]. [Dades extretes del Butlletí de Juny del Meteocat]: Les estacions automàtiques de la XEMA mai havien registrat una amplitud tèrmica tan gran. Fou l’onada de calor més important de les últimes dècades a les comarques de l’interior. I castigà tota Europa. Per posar un exemple, a Gallargues-le-Montueux, a la Provença, es va batre el rècord històric de temperatura de França, 45,9.

    Totes aquestes dades confirmen una tendència: Catalunya s’escalfa molt i el clima es radicalitza. Ara com ara, la temperatura puja a un ritme de 0,40ºC cada decenni. Un grau en els darrers 25 anys. 1,2ºC des de l’era preindustrial. [La temperatura va anar baixant de promig fins a mitjans segle XX].

    Si es manté aquest ritme, i no hi ha res que indiqui el contrari, a Catalunya la temperatura haurà augmentat més de 1,5ºC des de l’era preindustrial, abans de 2030. I s’assoliria el punt de no retorn, – que l’IPCC publicat ara fa un any a Incheon, Corea del Sud, situa en els +1,7ºC -, poc després de 2030. 2ºC a 2040.

    La Conca Mediterrània, de la qual formem part, ja ha superat el grau i mig i té un pronòstic del MedEC de + 2,2ºC a 2040 respecte l’era preindustrial.

    Aigua i precipitacions

    A Catalunya, estem condemnats a disposar de menys aigua, sobretot per l’augment de la temperatura i de l’evaporació. Contràriament, hi haurà més demanda, tant per part dels ecosistemes com per a les activitats humanes. Pel que fa a les precipitacions, els indicis no són prou robustos però no és forassenyat parlar d’una disminució del 15/20%. També es constata una pèrdua d’entre el 20 i el 40% de l’aigua disponible a les capçaleres dels rius catalans. A mitjan segle, els models assenyalen una disminució dels recursos hídrics (aigua blava) del 9,4% al Pirineu i Prepirineu (bàsics per a la regulació dels embassaments i la gestió antròpica i ecològica), del 18,2% a les comarques interiors, i de fins al 22% al litoral. A la zona meridional, la disminució dels recursos hídrics serà molt més elevada: el 40% dels valors actuals respecte als anys 80. El 70%, si ho comparem amb els anys 40. Augmentaran els períodes de sequera – més llargues i continuades – arreu del país i avançarà la desertificació.

    La pèrdua de pluja i d’aigua disponible serà més accentuada als països del sud de la conca mediterrània. La disponibilitat d’aigua dolça caurà. L’augment de la temperatura incrementarà la demanda per irrigació i quedarà compromesa la quantitat d’aigua disponible per a la població. Una primera i evident conseqüència és que s’enduriran molt les condicions de vida per a les persones, els animals i vegetals. L’excés de temperatura, la manca d’aigua, les llargues sequeres i la falta d’aliments incrementaran els processos migratoris que miraran cap a la riba nord.

    Tempestes

    Malgrat la disminució de les pluges i l’augment dels períodes de sequera, que s’allargaran, les tempestes, quan caiguin, seran més intenses. Ho hem comprovat els dies 22 i 23 d’octubre de 2019. Per fer-nos una idea. Segons l’ACA, es van registrar 1.230 m/segon al riu Francolí la mitjanit del 22 al 23. Quasi 10 vegades el cabal de l’Ebre. Dies abans només portava 1m3/segon.

    Tot i que en altres episodis ha plogut més, el dimarts 22 fou el dia més plujós de les últimes dècades si el consideren en el conjunt de Catalunya. En l’últim mig segle no hi ha precedents d’un dia tan plujós a les Garrigues, Pla d’Urgell, sud de la Noguera i est del Segrià. Ha plogut més en un dia que en 10 mesos. Cinc de les estacions de la XEMA han registrat el dia amb més pluja d’una sèrie amb més de 25 anys de dades: Vinyols i els Arcs (Baix Camp), el Poal (Pla d’Urgell), Amposta (Montsià), Vallfogona de Balaguer (la Noguera) i la Granadella (Garrigues).

    Les poblacions més afectades i amb pluges de rècord s’han concentrat sobretot al Baix Camp, on Prades, Montbrió del Camp i Vinyols i els Arcs, han arribat a 292.6 mm, 208.8 mm i 199,7 mm, respectivament. També han estat registres mai assolits abans els 254.4 mm de la Pobla de Cérvoles (Garrigues) i els 206.3 mm de Torroella de Fluvià (Alt Empordà).

    La pluja en molts casos ha anat acompanyada de tempesta: 11.851 llamps núvol – terra. Un tornado al Maresme.

    Al mar es van enregistrar onades de fins a quatre metres i una disminució de la pressió atmosfèrica que, acompanyada de la tempesta, va augmentar el nivell de la Mediterrània, – rissaga: oscil·lació extraordinària del nivell del mar -, fins a mig metre a l’Estartit.

    Consulteu dades aquí.

    Les rierades, a causa de les construccions humanes, incrementen l’exposició i la vulnerabilitat. Això hauria d’obligar a no construir i a treure/apartar habitatges/infraestructures de zones inundables, lleres de rius desviats i terrenys robats al mar. Un mar més elevat i rius i rieres plens d’aigua per les tempestes més radicals inundaran les zones costaneres quan es trobin les dues aigües. La radicalització de la climatologia incrementarà els estralls si no canviem la manera de relacionar-nos amb el medi ambient. Polítics, constructors, societat en general, han d’entendre que el canvi climàtic causarà que la natura recuperi territoris ocupats. La societat ha de comprendre que és la natura qui té el control de la biosfera i ha de treure’s del cap el somni de que és la humanitat qui la governa.

    El mar

    La temperatura del mar ha arribat a 26,6ºC a l’Estartit a primers d’agosts d’aquest 2019. Un nou rècord. A la Mediterrània, de mitjana, ha pujat 1,2ºC en els darrers 40 anys i les aigües s’han elevat 13 cm des de 1990. Més de mig pam. En els darrers 20 anys, la línia de la costa ha retrocedit 12 metres de promig entre l’Estartit i Begur – 60 cm per any – , zona on fa les mesures en Josep Pascual, també de la XOM.

    Tot i que no se sap amb precisió quines seran les conseqüències del desglaç a la Mediterrània, les previsions no dubten en indicar que abans de final de segle el nivell del mar haurà augmentat més d’un metre. El mar anirà avançant poc a poc i recuperarà terren. Els deltes de l’Ebre, del Llobregat i la Tordera estan en perill evident. Tant per la salinització, com per la seva possible inundació/desaparició. I això afecta una infraestructura bàsica com és l’aeroport del Prat. Un bon moment, doncs, per plantejar-se el futur d’un sistema de transport de costos climàtics molt alts. De fet, tota la línia de costa és cada dia més vulnerable. Cal replantajar-se les infraestructures que hi ha i les que es puguin fer, començant per ports, espigons i passejos marítims, en definitiva< totes les construccions fetes a costa del mar i massa a la vora del mar.

    Insolació

    La tendència també assenyala un augment de la insolació. Tant l’Observatori de l’Ebre com l’Observatori Fabra han comprovat fa temps que pugen les hores de sol: 63 hores més cada decenni a l’Ebre, i 93, al Fabra, des de 1968. És a dir, que a Barcelona ara hi ha més de 450 hores de sol més cada any. I a l’Ebre més de 300. A més insolació, més evaporació i més pèrdua d’aigua, cosa que agreuja encara més les condicions de vida.

    Tampoc no s’han de menystenir les conseqüències sobre la salut que té una major exposició al sol.

    Algunes reflexions i conceptes finals

    El canvi climàtic és la conseqüència de la mala gestió que la humanitat fa de la biosfera – entre les quals i fonamental, la combustió de matèria orgànica, de la qual els combustibles fòssils en són un derivat – i no la causa dels problemes que l’amenacen: canvis en la temperatura de l’aire i de l’aigua, en les precipitacions, els sòls, els aqüífers, els oceans, els corrents marins, el gel/desglaç, la pèrdua de permafrost, l’efecte albedo, els vents, la insolació, la desertificació, la fenologia, els pol·linitzadors, la capacitat de fotosíntesi, la pèrdua de biodiversitat, els aliments, les migracions.

    La combustió de matèria orgànica que alimenta l’actual sistema econòmic, el capitalisme, suposa contaminar l’aire i abocar tòxics que enverinen l’espai que habitem amb les altres espècies.

    El planeta és finit i finits són els seus recursos, que s’esgoten

    Com més energia i materials es fan servir, més residus es generen i, per tant, augmenten els costos ambientals, perquè les economies estan esgotant la capacitat d’emmagatzematge de què disposen els sistemes ambientals.

    La salut està amenaçada. De fet, ho està la supervivència de les espècies, totes, que habitem la biosfera.

    És molt dur comprovar que la classe política catalana, espanyola, mundial, assisteix impertèrrita a un ecocidi de totes les espècies. Referint-nos a l’espècie humana, no s’immuta davant la mort prematura, evitable, de 350 persones cada any a Catalunya pel cap baix, per excés de calor. 1.400, a Espanya. Segons Ecologistes en Acció, 39,8 milions de persones respirem a Espanya aire contaminat per ozó, si ho mesurem amb els nivells marcats per l’Organització Mundial de la Salut. 9,8 milions, segons la normativa europea i espanyola Moren prematurament per ozó entre 1.500 i 1.800 persones a l’Estat. Els costos, segons el Banc Mundial, foren 5.000 milions d’euros l’any> 2013.

    En tot cas, a Catalunya moren 3.500 persones cada any per la mala qualitat de l’aire, 10.000 a tot l’Estat i 12,5 milions arreu del món. Tant és així que l’Agència Europea del Medi Ambient situa en 2,2 anys la pèrdua d’esperança de vida a tot Europa.

    A Catalunya, estan augmentant les nits en què la temperatura no baixa de 20ªC, nits tropicals, en diuen. A Barcelona, en són 90 de mitjana, però a l’Observatori del Raval superen el centenar. El descans nocturn és més difícil i les conseqüències sobre la salut, notables. De fet, l’augment de la calor té efectes tant sobre la salut física com sobre la mental. A banda de l’estrès que suposa conèixer i acceptar que el món tal com l’hem conegut ja no serà i que hem de canviar hàbits i estructures mentals. De tot plegat, en parlarem en el decurs de la sèrie.

    Enguany les cigonyes van arribar abans al Solsonès, desconcertades. Totes les espècies ho estan. Les persones, també. Amb una diferència: una part, no totes, però una part, les que controlen el sistema econòmic, en són les causants. La resta som col·laboradors necessaris. No podem continuar ni callades ni resignades. Ens hi va el futur, ens hi va la vida.

  • Lola, un sostenidor per a dones amb un sol pit per a «ajudar a veure la no reconstrucció com una opció més»

    El 8 de juny de 2018, Idoia va rebre una notícia que li va canviar la vida: li van diagnosticar un càncer: «Tenia 36 anys i de casualitat, perquè no acostumo a autoexplorar-me, em vaig trobar un bony en el pit. Era bastant gran ja, així que vaig anar al meu metge de família. Em va enviar d’urgència al programa de detecció precoç del càncer de mama, i en tres dies tenia el diagnòstic».

    L’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) estima que 2019 portarà 33.307 casos nous de càncer de mama, la qual cosa suposa un increment del 7,5% des de l’any 2012. «L’augment s’explica per l’envelliment de la població i perquè hi ha millors proves de diagnòstic. En definitiva, es detecta més: abans et mories amb càncer i ni t’assabentaves», apunta Beatriz Díez, responsable de comunicació de l’Associació.

    Segons aquesta font, el 90% de les persones a les quals se’ls diagnostiqui càncer de mama aquest 2019 (99% dones, 1% homes) continuaran vives cinc anys després.

    A l’hora d’enfrontar-se a l’operació, són molts els factors que determinen si el procés ha d’acabar en mastectomia o no. Segons la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica i Reparadora, una mica més del 64% dels casos que es diagnostiquen cada any, impliquen una mastectomia. D’ells, el 30% de les dones se sotmet a una cirurgia de reconstrucció i només el 40% ho fa de manera immediata.

    «Una reconstrucció és una cirurgia agressiva i cal valorar el pronòstic de la pacient i el que suposarà per a ella», explica Beatriz Cirauqui, oncòloga especialitzada en càncer de mama. Una vegada que s’ha valorat positivament l’operació, fer-ho o no «és una decisió de la pacient. Tan respectable és la que vol sotmetre’s a ella com la que no. L’important és que estiguin contentes i se sentin bé».

    Idoia es troba en el grup de les quals han decidit no fer-ho: «Quan vaig començar a assabentar-me més de com anava la cosa, vaig pensar que no veia necessari per a mi passar per tot això per tenir un pit que potser ni tan sols m’agradava després».

    Encara que la seva posició ha estat molt qüestionada a l’hospital, en gran part per la seva joventut, Idoia va entrar al quiròfan amb la idea ferma de no reconstruir-se i va sortir «feliç, sense el càncer, i sense pensar en res excepte en què ja estava bé».

    Al principi, com la majoria de les dones que passen per una mastectomia, va remenar les pròtesis externes com un complement ocasional, però quan va anar a posar-la-hi, tot va canviar: «Em vaig sentir súper trista. Vaig sentir que estava perdent l’autoestima, perquè necessitava una cosa externa per a estar bé». En aquest moment va tenir clar que mai les usaria, pel què va optar per buscar peces de llenceria que s’ajustessin a la seva imatge actual.

    «Em vaig recórrer totes les botigues i no vaig trobar res». Allí hi havia, en qualsevol cas, pròtesis externes i sostenidors per a ficar-les. Però això no era el que buscava. Idoia lamenta que aquests llocs a l’octubre «es vesteixen de rosa» i fan campanyes, però que no obstant això «exclouen a totes les que no ens reconstruïm».

    Després de comprovar que no hi havia res, va escriure a teta&teta, «una associació sense ànim de lucre, però amb ànim de donar molta guerra», com elles es defineixen, que crea productes i iniciatives socials per a reivindicar la llibertat femenina i la igualtat. El seu objectiu era veure si elles tenien més informació: «Els vaig explicar el meu cas. Els vaig dir que si sabien d’algú que vengués un sostenidor per a persones ‘uniteta’ i que si no, ho féssim. Van buscar i van investigar, però tampoc van trobar res. Llavors em van dir que anàvem amb això ‘palante’. I aquí va arribar Lola».

    Bocetos de Lola, el sujetador postmastectomía de una sola copa

    «Volem normalitzar la no reconstrucció. El missatge que hi ha darrere del sostenidor és visibilitzar una opció que no sol remenar-se tant, ja que el més estès és usar pròtesi, ja siguin internes o externes», explica a eldiario.es María Rufilanchas, una de les integrants de teta&teta, sobre l’objectiu de Lola.

    Quan van parlar amb Idoia i van decidir crear-ho, van integrar en l’equip a la marca Aniela Parys, que opta per la fabricació amb elements naturals, i a Noelia Morales, la creadora d’Anna Bonny, uns pegats per a «ajudar a gaudir de la nuesa i el sexe» a dones que s’han sotmès a mastectomia i no han volgut o no han pogut reconstruir-se.

    «Es diu Lola perquè és sinònim de «teta». I com coincideix que també és un nom de dona, perquè pensem que era bonica la coincidència», apunta María. L’arribada del sostenidor és ja una realitat, perquè han superat els 15.000 euros en la campanya de micromecenatge que van llançar: «Estem molt contentes, és una passada com ens ha donat suport la gent». Persones sense càncer i dones «molt agraïdes» que els han enviat missatges dient que «estan desitjant provar-ho».

    Encara que de moment és un esbós, la idea és que el sostenidor estigui a la venda al voltant de febrer o març de 2020. Però abans hi ha molta feina pendent. Per a començar, seleccionar el teixit i fer proves en les potencials receptores: «Ens agradaria poder unir a persones que portin temps operades amb unes altres que s’hagin operat recentment, perquè la sensibilitat de la pell és diferent quan portes pocs mesos a quan portes molts», explica María.

    Al principi, volien fer un sostenidor i un bodi, encara que també estan considerant centrar-se en dos sostenidors diferents: un per al moment de la postmastectomia i un altre per a més endavant.

    El projecte, en paraules de les seves creadores, «ens fa una mica més lliures a totes» i amb ell pretenen que les dones guanyin en seguretat, com va fer Idoia després de la seva mastectomia: «Jo no em sento menys femenina que abans per tenir un sol pit. A més, considero que he guanyat autoestima en tot això; he valorat moltes altres coses i he abraçat molt més el meu cos», subratlla.

    Càncer de mama metastàtic, el gran oblidat

    «La societat ens ha ensenyat que l’asimètric queda molt lleig». Amalia té 48 anys i va ser sotmesa a una mastectomia quan fa deu anys va tenir un càncer de mama. Ella va optar per la reconstrucció, encara que no va ser una cosa imminent: «En el meu cas van passar dos anys almenys, fins que vaig estar reconstruïda».

    Durant aquest temps, va haver d’usar una pròtesi externa: «Són molt incòmodes i et sents fatal». Amalia lamenta que en aquell moment no hi hagués un sostenidor com Lola, del qual és «molt partidària, perquè és important que el món sàpiga que es pot estar amb una «teta» passejant pel carrer». A més, insisteix, «hi ha moltes companyes que no s’han pogut reconstruir; així que per elles també».

    Bocetos de Lola, el sujetador postmastectomía de una sola copa

    Avui, deu anys després d’aquella mastectomia, i quan semblava que la seva història amb el càncer havia acabat, Amalia té metàstasi. Ho va començar a notar el desembre de 2017, per una tos i una picor en la gola, que va ser el senyal que la va portar a unes proves mèdiques i al diagnòstic que diversos mesos més tard va confirmar els seus temors.

    Encara que cada vegada hi hagi més avanços, càncer de mama no sempre s’identifica amb curació. De fet, dels gairebé 33.000 nous casos d’aquesta malaltia que es detecten anualment a Espanya, la Fundació Grup Espanyol de Recerca en Càncer de Mama estima que entre un 5 i un 6% presentaran metàstasi en el moment del diagnòstic. Però no es queda aquí, perquè un 30% de les dones que van ser diagnosticades en estadis primerencs, tindran una recaiguda amb metàstasi, fins i tot anys després d’haver rebut el seu primer tractament.

    «Ara tinc càncer en el pulmó, el fetge i els ossos. Quan et donen aquesta notícia, et cau el món damunt, et creus que ja s’acaba tot, et quedes en blanc, tot es paralitza. Al principi me’l vaig prendre com una maçada brutal», confessa Amalia en conversa amb eldiario.es.

    Unes sensacions que va intentar reduir buscant a més persones en la seva situació. «Vaig trobar a Facebook un grup de suport de dones amb càncer de mama metastàtic, i quan vaig entrar aquí, se’m van obrir els ulls. Vaig veure que no tinc per què morir ja i que el que em diferencia amb la resta de persones és simplement que jo sóc més conscient que la mort és aquí», relata.

    Aquest grup del qual parla Amalia va derivar en l’Associació Espanyola Contra el Càncer de Mama Metastàtic, que va néixer fa una mica més d’un any i mig i de la qual també forma part Marga, de 43 anys: «El 2012 em vaig trobar un bony en el pit un cap de setmana i em van diagnosticar càncer de mama avançat». La metàstasi va arribar cinc anys després, el 2017, canviant la seva vida «totalment», perquè «avui dia no hi ha curació».

    Entre els objectius principals de l’Associació es troba «donar visibilitat a aquesta part de la malaltia, proporcionar suport a familiars i pacients i recaptar diners per a recerca». Una cosa, això últim, per al que han creat el Premio Madre Chiara, en honor a una de les fundadores, ja morta, i en el qual poden participar tots els hospitals d’àmbit nacional. El guanyador es dotarà amb 50.000 euros per a continuar desenvolupant el projecte.

    A més, també col·laboren amb la Fundació Solti, que es dedica només a la recerca contra el càncer de mama i que ha creat el projecte Cronos-Hope, centrat en donar a les pacients de càncer de mama metastàtic un tractament ajustat al seu tumor.

    «El nostre somni és que ens poguéssim curar. Crec que s’aconseguirà, però que encara falta; llavors, volem cronificar-lo: van sortint moltes opcions i l’esperança de vida va en augment», explica Marga.

    «Avui dia puc fer una vida relativament normal, encara que no puc treballar i haig de venir a l’hospital molt sovint», se sincera. Al llarg del procés, ja ha canviat una vegada de tractament: «Sempre estàs amb por de fins quan funcionarà, perquè sabem que dura un temps. Per això és important la recerca, per a allargar la situació al màxim».

    El càncer de mama suposa un viatge en el qual cada any s’embarquen de manera involuntària milers de dones i les seves famílies. Dones que aprenen a conèixer-se a si mateixes i a l’entorn que les envolta. Dones a les quals els agrada ballar, riure, viure i gaudir i que, encara que són fortes i valentes, també senten por i ràbia.

    «Estem fartes de vinga tu pots; vinga si tu ets molt positiva. Si ets una guerrera, ets una lluitadora. No, no em diguis guerrera, perquè no estic en lluita amb mi mateixa o amb el que tinc en el meu cos. Simplement vull dir-li a la malaltia que em deixi viure uns quants anys més, que no vull deixar-me anar encara», tanca Amalia.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La Llei Aragonès amenaça el món sanitari amb noves externalitzacions

    El projecte de Llei de contractes de serveis a les persones, més coneguda com a Llei Aragonès, és cada cop més a prop de tramitar-se. Encara no hi ha data pel debat final i votació al Parlament, ja que es preveia a finals d’octubre però les respostes a la sentència del procés probablement l’endarrerirà. Com a conseqüència, sindicats i organitzacions han ajornat la mobilització prevista contra la llei del 19 d’octubre al diumenge 17 de novembre.

    La norma té com a objectiu la regulació dels contractes que les administracions públiques -no només la Generalitat, sinó també les de nivell local- liciten a empreses externes per prestar serveis relacionats amb l’atenció de persones. Això engloba un ampli espectre d’assistències, que van des de la restauració de les escoles i instituts públics fins a la sanitat passant pel transport escolar o les colònies.

    El redactat es justifica en la necessitat de disposar d’una “regulació específica, diferent del règim general de contractació pública” per aquest grup de serveis tan arrelat a la societat, així com en el codi de bones pràctiques aprovat el 2015 per la Generalitat i alguns sindicats.

    Dues visions oposades

    Segons els seus defensors, especialment ERC en tant que la conselleria d’economia l’encapçala Pere Aragonès, la nova normativa tracta d’actualitzar i millorar els criteris pels quals uns determinats serveis s’atorguen a una empresa o altra. «La promoció de la qualitat, la professionalitat, l’especialitat de les entitats prestadores d’aquests serveis i la seva adaptació a les necessitats dels usuaris, són les que inspiren aquesta Llei”, s’assegura a l’avantprojecte.

    Aquests propòsits no convencen el gruix de partits d’esquerres i de sindicats sectorials, que entenen que la llei afavorirà la subcontractació de serveis i posarà en risc la titularitat pública dels serveis en qüestió: “Obre la porta, de bat a bat, a una possible externalització massiva de prestacions que avui encara estan en mans de la gestió pública i, en conseqüència, a un desmembrament de la xarxa sanitària publico-concertada”, asseguren fonts del Sindicat de Metges. “La llei Aragonès eixampla la via per transferir recursos públics al sector privat, en benefici de l’ànim de lucre”, afegeixen.

    En la mateixa línia apunta el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que considera que una hipotètica aprovació de la normativa «facilitaria encara més la possibilitat de buidatge de serveis que estan en mans d’entitats públiques». El FoCAP recorda que un quart del pressupost de la Generalitat en matèria de sanitat va a parar a mans d’empreses privades, un tant per cent molt superior al d’altres comunitats autònomes.

    La postura de sindicats i associacions del món de la sanitat envers les privatitzacions és d’oposició. Mentre el FoCAP recorda que «no hi ha cap evidència que la gestió privada sigui millor ni menys costosa que la pública” i assegura que “genera problemes per manca de transparència en la gestió dels recursos”, el col·lectiu Marea Blanca parla d’”allunyament de les persones usuàries, opacitat, ineficiència i encariment”.

    El Sindicat de Metges, per la seva part, insisteix que no hi ha cap estudi rigorós i objectiu que permeti concloure que la gestió privada és més eficient que la pública. Veuen amb escepticisime reduir les despeses i alhora reservar-ne una part pels beneficis empresarials: «L’única manera és aprimant les plantilles, reduint els salaris i retallant els serveis oferts a l’usuari», asseguren. També recorden casos on la gestió privada ha fet fallida i ha esdevingut un sobrecost assumit per l’erari públic, com l’Hospital d’Alzira (València).

    L’espectre de serveis sanitaris que menciona la llei per regular-ne les externalitzacions és ampli i inclou, entre d’altres, serveis d’urgències, centres de dies, consultes externes, atenció a la drogodependència, transport sanitari i adaptat o salut sexual i reproductiva.

    Transport sanitari, el paradigma de la subcontractació

    Segons l’últim recompte del CatSalut, fet al juliol, hi ha un total de 268 proveïdors privats que presten els serveis dins el sistema públic de salut. Quant a nombre les més rellevants són les empreses que s’encarreguen dels serveis sociosanitaris (71 entitats privades) i de salut mental (50).

    Tanmateix, l’externalització del transport sanitari esdevé el patró que temen els sindicats: el recent canvi de model en aquesta línia de serveis ha comportat una degradació del servei, amb retards en les ambulàncies que superen l’hora o l’hora i mitja, comportant que els usuaris perdin les visites programades.

    El 2015 la Generalitat va convocar concursos públics dividits per regions per explotar els transports en períodes de 6 anys prorrogables als 10 i en què algunes UTE (unions temporals d’empreses) en van sortir més beneficiades i es van repartir una inversió que els darrers pressupostos, del 2017, valoraven en 286 milions d’euros/any.

    Un altre canvi va ser que el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM, empresa pública) passà a concentrar tot el transport sanitari (l’urgent i el no urgent). Malgrat això, 8 de cada 10 vehicles pertanyen a les empreses subcontractades i, en conseqüència, la majoria de la plantilla és externalitzada. Fa un any aquest personal demanava una equiparació del seu sou amb qui està contractat pel SEM i un conveni col·lectiu que encara no ha arribat. Així ho denuncia Tete Oscar, tècnic en transport sanitari i exportaveu de Tècnics en Lluita: “Com que no existeix conveni, les empreses se n’aprofiten amb contractes brossa pels nous treballadors”. “Les empreses privades el que busquen és guanyar més diners. No veuen persones que necessiten ajuda, veuen números”, critica.

  • Experts creen un grup de debat per revertir «la crisi profunda del sistema sanitari»

    Des de fa uns mesos diferents professionals del món de la sanitat però també de l’economia han anat realitzant uns debats que els han dut a una única conclusió: el sistema sanitari està en una crisi profunda i, com ha dit un dels seus membre en roda de premsa, Josep Martí, cal passar de la protesta a la proposta.

    Martí va ser un dels fundadors de la Marea Blanca i ja aleshores van redactar un decàleg amb propostes de millora del sistema de salut. Ara hi tornen amb un llistat dels valors què ha de tenir el sistema de salut. Uns valors que, des del grup de debat creuen que s’han perdut per diferents causes.

    Si el sistema està en regressió, aporta Martí, és primer per una causa financera: «estem infrafinançats i, a més, dels 9.000 milions d’euros que té de pressupost el Departament de Salut, 1.500 milions van destinats directament a pagar el dèficit». Martí a més critica que només es dediqui un 5,4% del PIB al sistema de salut públic, quan la mitjana europea és de 7,5 punts.

    Una altra causa és no haver sabut adaptar-se al canvi demogràfic de la societat. L’envelliment i la conicitat per Martí no són compatibles amb «un sistema que es centra en hospitals i medicaments». I és que el 30% del pressupost de salut se’n va directe a pagar fàrmacs. Per no tenir un sistema sanitari que només es dediqui a l’atenció de la malaltia, Martí aporta que és necessari que s’ampliïn recursos arreu, també en polítiques socials. «Cal augmentar els pressupostos d’habitatge, d’educació, de l’atur… Si tenim més recursos a salut i a polítiques socials el sistema anirà dedicat a la salut de les persones».

    Altres motius serien la manera com s’ha governat fins ara amb «mala gestió, falta de transparència i corrupció», la idea d’arreglar el sistema sanitari amb programes sectorials, ja que, com defensen des del grup de debat el què cal és una anàlisi global, o la falta de professionals en moltes especialitats per la càrrega de treball i el poc reconeixement.

    Maria José Fernández de Sanmamed, membre de la junta del Fòrum Català de l’Atenció Primària i també membre del grup de debat. Des de l’experiència que l’acompanya, defensa que, com moltes evidències científiques defensen, els sistemes sanitaris basats en una Atenció Primària forta i de qualitat obtenen millors resultats en salut.

    «Cal fer un canvi radical i estructural del model, cal un canvi de paradigma» i, per tant, comenta Fernández de Sanmamed, cal arribar a un consens a partir dels valors que ja s’han dibuixat. Com podeu consultar, els valors es divideixen en 11 punts essencials per al grup. Un grup que ha aconseguit ja les adhesions i col·laboracions del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS), la Junta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP) i d’Economistes Davant la Crisis.

    Un d’aquests valors demana «un finançament suficient del Sistema Sanitari amb recursos fiscals, per tal de garantir la contribució solidària i progressiva segons els nivells de renda a la sostenibilitat financera del sistema sanitari públic».

    De fet, des d’Economistes Davant la Crisis asseguren que la manca de recursos ve condicionada per tres factors. Com explica Emili Ferrer, economista membre del grup, el primer factor és que són insuficients: «el sistema pot millorar moltíssim en eficiència de gestió de recursos que té i perquè hi ha unes carències importants en termes d’economia d’escala».

    Com segueix Ferrer, hi ha una diferència gairebé del 30% entre la part de la producció anual destinada a sanitat a l’estat espanyol i la que es dedica a Europa. Una advertència que fa Emili Ferrer però, a l’hora de parlar de dades, és que no són comparables per exemple Catalunya amb França i sí que ho seria amb Escòcia. Per què? La despesa sanitària d’Espanya és superior a la suma de les despeses sanitàries de les comunitats autònomes. A més, afegeix, que «la producció per habitant d’Espanya és el 76% de la mitja de la zona euro però quan comparem la despesa sanitària per habitant resulta que baixem al 64% de la mitja de la zona euro. No és que tinguem menys producció doncs és que directament li dediquem menys recursos». A banda, també planteja que si es compara la pressió fiscal, la part d’impostos en relació amb la producció, hi ha una diferència considerable. A Espanya els ingressos de producció són del 34% mentre que la mitja de la zona euro són del 41%. Aquesta diferència és de 82.000 milions més. Ferrer comenta que «si equiparéssim el que s’ingressa tindríem per cobrir la despesa sanitària d’un any».

    Una salut integral, primarista, amb governança participativa i independent d’interessos

    Els valors que el grup de debat ha volgut transmetre es divideixen en onze punts. Punts que comencen afirmant que la salut de tota la població i l’atenció a les necessitats de salut de les persones són els elements centrals que han de dirigir les polítiques i les actuacions del Sistema. I com «la salut és allò que importa», aposten per un Sistema integral de Salut, no només d’atenció sanitària a la malaltia, orientat als determinants socials de la salut, la promoció de la salut i a les necessitats de les persones i comunitats. Davant d’això, veuen necessari revertir els processos de medicalització i de mercantilització actuals. Una idea que va lligada a crear un sistema centrat en la cura de les persones i no exclusivament en la recerca incansable d’un diagnòstic. Per aconseguir-ho, defensen que el què fa falta és que l’eix bàsic de l’atenció sanitària sigui l’Atenció Primària.

    Una altra de les demandes del grup és que hi hagi participació dels professionals i la ciutadania en la governança i control del sistema sanitari públic. Al mateix temps, i després de les vagues i les mobilitzacions que han protagonitzat, una altra de les necessitats és que les persones treballadores del sistema tinguin garantida la qualitat de les condicions laborals, la qualitat de les condicions de treball, la defensa del prestigi professional, la major autonomia de les unitats assistencials, la conciliació personal i familiar, la qualitat de les retribucions, els temps necessari per a una assistència de qualitat, formació, docència i recerca.

  • Les actuacions policials durant les mobilitzacions contra la sentència deixen 131 atencions sanitàries

    Segons informacions del SEM, ahir es van realitzar 131 atencions sanitàries a tota Catalunya. A la ciutat de Barcelona hi va haver 7 altes i un trasllat a l’hospital. A Maçanet va haver-hi quatre atencions in situ amb alta, a Lleida 1 alta i 2 trasllats, a Reus una alta. A l’ocupació de l’Aeroport del Prat, hi va haver 91 atencions in situ i 24 trasllats a hospitals, entre els quals es troba la persona que va rebre un impacte d’una pilota de foam a l’ull. Segons l’Hospital de Bellvitge, ha perdut l’ull.

    Pel que fa al grup de voluntaris de Sanitaris per la República, afirmen que van atendre 81 persones a l’Aeroport del Prat, algunes de les quals van ser derivades al SEM. Així mateix, també destaca la lessió d’un jove de 30 anys al vestíbul de la T1, atès per un traumatisme testicular que li ha produït la pèrdua del 40% de massa testicular.

    Per altra banda, també s’han registrat diverses agressions a periodistes, degudament identificats, de diferents mitjans per cops de porra i bales de goma i salves que han estat denunciades tant pel Sindicat de Periodistes com pel Col·legi.

    Pel que fa als detinguts, segons el grup Alerta Solidària, se’n van quantificar tres: una a Mataró, que va acabar amb llibertat amb càrrecs al vespre. Una a Lleida, d’una persona menor d’edat, que va quedar en llibertat i que ha de declarar avui a la Fiscalia de menors. I una darrera a Barcelona, que es troba encara detinguda a la comissaria del Prat.

    Si voleu seguir l’actualitat que la sentència del procés ha dut als carrers, podeu seguir el minut a minut que estem realitzant des del Catalunya Plural.

    La Policia Nacional fent cordó després d’una càrrega que va fer desplaçar els manifestants de la planta de sortides de l’aeroport del Prat / Carla Benito

  • Qui té el poder de crear opinió pública té la responsabilitat de trencar amb l’estigma: la conclusió d»El Suïcidi als mitjans’

    En Pep Sotillo té 54 anys. De jove va patir un trastorn emocional i es va donar que totes les persones que els patien eren mal vistes per la societat. Sentia que no podia parlar del tema perquè era un tema tabú: es va aïllar cada cop més de manera que la «bola» es va anar fent cada vegada més gran. Va mirar de tirar endavant estudis i feina però com no podia parlar amb ningú de la seva situació això el va dur a una situació límit. Cada cop es sentia més «esquinçat» per dins i va deixar que la bola anés creixent. Quan no va poder més, amb 25 anys, va provar de llevar-se la vida. Va pensar: «sóc un malalt mental, ho seré tota la vida i tota la vida estaré patint. Quin futur és aquest? Per sort vaig sobreviure».

    Aquest testimoni l’ha explicat Sotillo durant la presentació per part d’Obertament de les conclusions de l’Observatori anual de mitjans que aquest any s’ha centrat en ‘El suïcidi als mitjans de comunicació’. La principal tesi de l’informe defensa que parlar-ne sí, però que no tot s’hi val.

    Sotillo demana normalitzar que hi hagi «trastorns mentals i idees suïcides». Explica que el què a ell va salvar-li la vida va ser recórrer a un psiquiatre i una psicòloga: «vaig trobar-me que podia parlar de la mort, dels meus pensaments més escabrosos i tot amb respecte, amb interés per part d’ells i amb tota normalitat. Jo em pensava que això no existia».

    Així, situa als mitjans la responsabilitat de parlar del tema de manera positiva i natural. Sotillo narra que el moment abans de patir un suïcidi tens moltes ideacions, que vens de donar-li voltes durant molt de temps la majoria de les vegades però que el patiment és tan gran que no et deixa pensar. Sotillo defensa que com no pots raonar bé, el més necessari és tenir ajuda externa: «parlar de salut mental i de suïcidi ajuda a que les persones que tenen aquestes ideacions puguin obrir-se i parlar amb altres persones per sortir del seu estat». També, en aquest sentit, al·lega trobar a faltar que els mitjans parlin de si aquella persona que ha mort per suïcidi havia rebut ajuda o no, «que expliquin que si l’hagués rebut hagués estat diferent perquè això, veure un referent, pot ajudar i animar en no caure en el suïcidi, en buscar acompanyament que pot ser família, amics o terapeutes».

    Sotillo de jove es deia a si mateix «calla i fes veure que no et passa res» per culpa de créixer pensant que «qui va al psiquiatra és una persona boja que se la posa dins d’un cistell i s’aparta… Però no som un col·lectiu que es digui suïcida. Cadascú té una història personal i no respon a un grup ni d’edat, ètnia o condició social».

    En què ens equivoquem els mitjans? En el to, en buscar causes i en no usar bé imatges

    Obertament va néixer el desembre de 2010 i aquest és el cinquè que es realitza un Observatori de mitjans sobre salut mental però és el primer sobre suïcidi. La lluita contra l’estigma que treballa aquesta aliança d’entitats que venien de diverses perspectives i trajectòries va passar també pel repte de posar-se d’acord, el que ja va ser tot un repte. A partir d’aquí, i amb l’aliança també de comunicadors, Obertament va començar a treballar per la formació d’activistes, desenvolupar activitats i programes de sensibilització realitzant campanyes diverses de marketing social o han treballat per trencar l’estigma en àmbits més específics com l’educatiu o el sanitari.

    Israel Molinero, president d’Obertament, ha explicat durant la presentació de l’Informe ‘El Suïcidi als Mitjans’, que l’Observatori que l’ha creat va néixer com a resposta a una crisi mediàtica on es van veure «tractaments estigmatitzants com l’estavellament de l’avió de GermanWings». Els primers informes que es van realitzar van mostrar que més de la meitat de les notícies de salut mental estigmatitzaven i que sovint s’associa violència i salut mental. Al 2016 i el 2017 van veure que notícies que venien de mitjans internacionals eren més estigmatitzants que algunes locals. Va ser al 2017 quan es van adonar que les notícies de mort per suïcidi havien augmentat. Relacionat amb el fet que aquest any es va decidir tractar el suïcidi com a tema principal del dia mundial de la salut mental, l’Observatori va decidir que aquest any l’informe dels mitjans seria un monogràfic sobre suïcidi.

    Molinero defensa que l’estigma ens allunya de la possibilitat de parlar lliurement, d’apropar-nos a la gent. Saben que existeix un repte davant la mort per suïcidi i creuen que la lluita contra l’estigma pot ajudar a això. «Cal que hi hagi un reconeixement social que les persones que han intentat suicidar-se poden ser ajudades i que la seva recuperació és clau per la prevenció. Igual que el paper dels mitjans també és clau», conclou.

    I és que com ha desenvolupat Ariadna Rogero, al capdavant de l’estudi, encara hi ha molta feina per fer. Per una banda, la majoria dels articles analitzats posen el focus en el contingut que va encarat a buscar l’origen del suïcidi. L’informe conclou que l’estigma associat al suïcidi que han trobat als mitjans té una estreta vinculació amb l’estigma en salut mental que van detectar en informes anteriors. Molts articles on s’acaba parlant de suïcidi, com explica Rogero, tracten principalment sobre desnonaments o bullying. L’informe denuncia doncs «el fet d’especular amb les causes quan no existeix una resposta clara, l’associació dels problemes de salut mental amb violència o la manca de visibilitat dels testimonis en primera persona. A més a més, en una de cada 4 notícies on es parla de suïcidi hi apareix en relació amb conductes associades a la perillositat.

    Rogero creu doncs que és essencial no només consultar a experts i recórrer a la veu de la persona que ha sobreviscut a un intent de suïcidi i ha recuperat el sentit de la seva vida. O el què seria el mateix, apostar per periodisme que posi el focus en el tractament i la recuperació. Aquests són els que poden «fer canviar la perspectiva». No obstant, aquestes històries en primera persona sobre l’experiència del suïcidi només tenen una presència del 12 %. No tenir referents, no mostrar que hi ha persones que ho intenten es recuperen, defensa Rogero, fa que quan tu has tingut un intent i et trobes que has de refer la teva vida no tens referents que et diguin d’això se’n pot sortir. Et sents aïllat i et penses que només t’ha passat a tu però les estadístiques, segons l’OMS, ens diuen que per cada suïcidi consumat hi ha 20 que ho han intentat»

    L’Informe, realitzat sobre una mostra aleatòria de 200 articles, també ha constatat que el 44,5% de les peces analitzades tenien un to positiu. Això ha fet que Obertament hagi comparat i afirmat que en suïcidi, en contra dels temes de salut mental genèrics, es posa més cura. «La diferència és significativa i suposem que és perquè el suïcidi té un doble estigma perquè ens trobem també amb el dol per la mort però potser també perquè ha sigut un tabú durant molts anys i finalment l’OMS va dir que s’havia de parlar i els mitjans han entomat aquesta responsabilitat», descriu Rogero.

    Ara bé, si el to positiu és el que més prevalença té, si es sumen les altres categories, segueixen guanyen. El to mixt és aquell en el qual en un mateix article hi ha missatges positius i missatges negatius i això, per Obertament, vol dir que no hi ha directrius clares. El to neutre per la seva part de per si no és perillós perquè normalment són els articles que aporten dades sobre factors o estadístiques o informes d’universitats. «No ens estan aportant res a nivell de prevenció, per trencar el tabú o normalitzar». Tot i així, Rogero veu que aquí tenim la possibilitat de transformar les notícies blanques, que només tenen dades, en positives.

    Treballen tot això perquè, segons el parer d’Obertament, «els mitjans són molt conscients i posen especial cura en la tria d’imatges que fan servir per il·lustrar noticies sobre suïcidi. Tot i així, quan es fa malament té un impacte molt negatiu». Això es tradueix en un mal ús de les fotografies o el fet que, com resa l’informe, «a la secció de cultura abunden les biografies d’artistes que, d’una banda, es repeteixen any rere any en dates assenyalades i, de l’altra, alimenten el mite del geni boig i turmentat que posseeix un talent maleït i que acaba amb la seva pròpia vida». També denuncien que «el perfil de persona amb trastorn mental, comportament violent i conducta suïcida apareix amb força freqüència a la secció de successos». Això fa que es fomenti una relació «errònia entre salut mental i violència, de manera que propaga un retrat estereotipat de les persones que passen per aquesta problemàtica».

  • La Plataforma per la Llengua denuncia un increment de casos de discriminació lingüística a pacients en centres de salut catalans, que «són sistemàtiques i no s’investiguen»

    La Plataforma per la Llengua ha volgut fer arribar als mitjans a través d’una nota de premsa titulada «Crisi a la sanitat pública» unes situacions de discriminació lingüística que cada cop estan anant a més. La Plataforma demana així al Departament de Salut hi posi remei i adopti un protocol contra les discriminacions lingüístiques que prevegi la provisió de cursos de català obligatoris per a tots els facultatius.

    Aquesta demanda i aquest posicionament públic arriba després de constatar un augment notable de les discriminacions lingüístiques en l’àmbit de la salut. Les denúncies que l’entitat rep per part d’usuaris que han patit alguna discriminació o vexació per haver-se dirigit en català al personal sanitari ja arriben a 20 només durant aquest any 2019.

    Entre els casos que han recopilat, exposen un que va fer sonar les alarmes a les xarxes socials fa relativament poc. El 18 de setembre una mare va acompanyar la seva filla, amb discapacitat psíquica, al CAP de les Corts. L’afectada, en una carta pública, exposa que “la meva filla li intenta explicar què li passa, però no l’entén. Jo li dic que és discapacitada psíquica però de seguida em talla i vol que parlem en espanyol. Li recordo la discapacitat i li dic que ella només parla en català”. Pel que explica, aleshores, la metgessa va contestar que ella està fent aquí la residència pagada pel “Ministerio de España” i que, si vol la visita en espanyol o en anglès pot triar, però que el català no el domina.

    La dona diu que “la visita va ser lamentable, si hagués estat per mi m’hauria aixecat i hauria marxat, però al ser la meva filla la que ho estava patint vaig anar fent un mig a mig (català amb ella i traducció a la senyora)”. La queixa d’aquesta pacient a l’ICS encara no ha rebut resposta.

    Des de Plataforma per la Llengua defensen que «l’existència de personal incapaç de parlar i fins i tot d’entendre el català crea situacions de discriminació i de denegació de l’atenció, a part d’inhibir els ciutadans que volen exercir el seu dret de parlar en català». Així, troben «indispensable que el Govern de la Generalitat i l’Administració vetllin perquè els hospitals compleixin escrupolosament la legislació que protegeix els drets lingüístic dels ciutadans». Creuen que la norma escrita no és suficient si «posteriorment no existeixen mecanismes de supervisió i de correcció que evitin els abusos».

    El dret d’opció lingüística suposa que els ciutadans poden adreçar-se a l’Administració en la llengua oficial que desitgin sense que se’ls pugui denegar el servei. Els ciutadans també tenen dret que els treballadors públics de la Generalitat els parlin en la mateixa llengua.

    Agafant les lleis en mà, la Plataforma explica que l’article 11 de la Llei de política lingüística estableix que «en el procés de selecció per a accedir a places de personal de l’Administració […] s’ha d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral com en l’escrita». Aquests preceptes els desenvolupa per a tot el personal de l’Administració catalana el Decret 161/2002.

    Tot i així, des de la Plataforma per la Llengua creuen que «si s’arriba a situacions de discriminació és perquè l’Administració pública en molts casos no ha exigit coneixements mínims de llengua catalana a l’hora de contractar els professionals que donen servei al nostre sistema de salut, en incompliment de la Llei de política lingüística». A aquest efecte, la Plataforma per la Llengua ha fet una observació de centenars de places publicades al lloc web dels diferents òrgans contractants de Departament de Salut i assegura haver constatat que la majoria d’elles no incloïa el coneixement de la llengua catalana com a requisit.

    La Plataforma per la Llengua considera que l’única solució completa al problema és adequar la contractació del personal sanitari a la legislació, que requereix que estigui lingüísticament capacitat. Tanmateix, per protegir els drets lingüístics dels ciutadans i evitar que aquestes situacions se segueixin repetint en el curt termini, l’ONG del català proposa al Departament de Salut d’adoptar un protocol contra les discriminacions lingüístiques que prevegi la provisió de cursos de català obligatoris per a tots els facultatius —amb un termini màxim per adquirir les competències lingüístiques mínimes per poder atendre qualsevol pacient en llengua catalana—, la informació als professionals sobre els drets lingüístics dels pacients i la presentació d’un projecte de llei contra les discriminacions lingüístiques. Aquesta legislació ha de preveure un règim d’infraccions i sancions administratives contra els responsables de vulneracions dels drets lingüístics dels ciutadans.

    «No pienso aprender catalán» o hospitals que reconeixen no complir la normativa

    Fa unes setmanes la Plataforma per la Llengua va denunciar que a l’hospital de Figueres un metge d’urgències va dir a una pacient que se li va dirigir en català: «llevo 5 años trabajando aquí y no lo he aprendido, me voy a quedar y no lo pienso aprender, soy venezolano hispanohablante y usted aprendió el castellano». Quan ella va dir que volia seguir parlant en català, tot i que l’atenció per part del metge seguís sent en castellà, el metge va dir-li que allò era racisme. És a dir, com expliquen, «el metge la va discriminar perquè va voler parlar en català i ell es va mostrar orgullós de no parlar aquesta llengua, manifestant que no la pensava aprendre i acusant la pacient de racista pel fet de voler expressar-se en català.»

    Una altra de les denúncies que ha rebut la Plataforma és el cas d’un pacient de l’hospital de Mataró que va adreçar una carta al centre per advertir-lo que en una atenció d’urgències només un de quatre sanitaris s’hi havia adreçat en català i va afegir que en les ofertes de feina del Consorci Sanitari del Maresme el català no apareix com un requisits necessari.

    Gràcies a la resposta a aquesta queixa, la Plataforma per la Llengua va conèixer que el Consorci Sanitari del Maresme reconeixia que fa 17 anys que incompleix la legislació. L’hospital fuig d’estudi al·legant “dificultats interpretatives tant de la normativa com de les sentències», però assegura que està «revisant els nostres processos de selecció de personal i de provisió de llocs de treball per tal d’incloure l’acreditació del coneixement del català, tal com estableix el Decret 161/2002».

    *En el mes de març de 2019 publicàvem una opinió d’Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua i cirurgià maxil·lofacial, on plantejava que «els ciutadans fan servir menys el català amb els metges que amb la resta de les administracions de la Generalitat. Concretament, un 24,3% menys. I possiblement, sigui culpa nostra, dels professionals de la sanitat».

  • Alba Vergés: «La lluita contra la contaminació atmosfèrica és clau per a la salut i ha de ser compartida»

    Durant la jornada Canvi d’aires: El repte de la qualitat de l’aire a la Barcelona metropolitana, celebrada ahir a Barcelona i celebrada al Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya per analitzar els problemes problemes que genera la contaminació des de diferents perspectives, la consellera de Salut, Alba Vergés, va emfatitzar que la contaminació atmosfèrica és el principal risc ambiental per a la salut, i contra ella cal una “lluita compartida, sumant esforços i comptant amb els experts dels col·legis i associacions professionals, els científics i la societat civil”.

    La titular de Salut va iniciar la seva intervenció destacant que promoure la salut no només és curar persones malaltes sinó també incentivar estils de vida saludable i viure també en entorns que ho siguin. Vergés va parlar sobre que el Departament de Salut està impulsant una recerca que permeti avaluar l’afectació de la contaminació a l’aire metropolitana de Barcelona i de Catalunya per a la salut de la població, especialment dels més vulnerables com els infants, i així poder implementar polítiques que millorin la salut de la població.

    La consellera també va afegir que, al maig, el Govern català va ser un dels primers al món a declarar l’emergència climàtica en el marc de totes les mobilitzacions liderades fins ara. També, que al setembre passat s’aprovés el pla nacional per a la implementació de l’agenda 2030 per assolir el 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS) entre els quals hi ha el promoure una energia neta i assequible, fer ciutats més sostenibles i emprendre accions contra el canvi climàtic.

    “Tot plegat és cabdal, perquè fixa el compromís del nostre país amb la comunitat internacional i la lluita contra el canvi climàtic en un context polític global molt complicat”, va dir Vergés abans de cloure la jornada explicant la darrera mesura emmarcada en aquesta lluita: la posada en circulació d’una primera remesa de la nova flota de 344 vehicles 100% sostenibles de l’Institut Català de la Salut (ICS). “Tenint en compte l’evidència científica sobre l’afectació de la contaminació de l’aire sobre la salut de les persones, es fa necessari seguir treballant per disminuir aquesta contaminació. Si la disminuïm, millorarem la salut”, va concloure.

    Els principals contaminants

    Els principals contaminants a la conurbació de Barcelona són les partícules en suspensió (PM) i els diòxids de nitrogen (NO2), i depenent de la seva concentració en l’aire i els factors de risc d’exposició de les persones, poden tenir efectes perjudicials per a la salut a curt i/o a llarg termini.

    Per exemple, les PM provoquen un augment d’afeccions respiratòries i cardiovasculars i la seva exposició disminueix l’esperança de vida 1 any de mitjana a la regió europea de l’OMS. Per la seva banda, l’exposició a llarg termini a l’NO2 es relaciona amb un increment dels símptomes de bronquitis en infants asmàtics. De fet, els nadons i els nens en edat preescolar són, juntament amb les persones amb malalties cardíaques o de l’aparell respiratori i les dones embarassades, el grup de persones més vulnerable als efectes dels contaminants atmosfèrics.

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya va establir, amb la col·laboració d’ISGlobal, unes recomanacions per reduir l’exposició a la contaminació de l’aire. Així, pel que fa a l’activitat física a l’aire lliure es recomana fer-la en les hores del dia amb menys contaminació i evitant les vies amb més trànsit rodat, mentre que a les llars es recomana ventilar l’habitatge en les hores amb menys trànsit al carrer.

    Aquests consells es completen amb altres precaucions addicionals a adoptar si se superen uns determinats nivells de contaminació. Per exemple, si se supera el valor límit diari de 50 µg/m3 de PM o el valor límit horari de 200 µg/m3 d’NO2 es recomana que la població vulnerable redueixi l’exercici físic intens, especialment a l’exterior.

  • José Antonio Bosch: «Hi ha dones que acudeixen a avortar i travessen un passadís de persones que les criden assassines»

    Un front comú contra la fustigació al qual es veuen sotmeses les dones a les portes de les clíniques a les quals acudeixen per a avortar. És l’objectiu de la campanya #AbortoSinAcoso, llançada aquest dimarts per la Plataforma ProDerechos, que aglutina a més de 60 col·lectius per a exigir mesures a les institucions. L’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI) porta anys cridant l’atenció sobre les accions que els grups ultracatòlics duen a terme gairebé setmanalment en diverses ciutats d’Espanya i que suposen «una vulneració de drets», en paraules de l’advocat i assessor jurídic d’ACAI, José Antonio Bosch.

    Els ensenyen fotos i fetus de joguina, els parlen de suposades conseqüències de l’avortament o els diuen que en les clíniques es produeixen «assassinats». Quines conseqüències té això per a les mateixes dones que acudeixen a avortar?

    Encara que no sóc metge, em consta, segons ens diuen els companys que treballen en les clíniques, que des d’un punt de vista mèdic les dones entren amb les constants vitals alterades, estressades o nervioses. És a dir, no en les millors condicions per a sotmetre’s a una intervenció mèdica. D’altra banda, des del punt de vista legal, aquestes conductes suposen la vulneració dels seus drets i llibertats fonamentals. I d’una manera molt gratuïta perquè en el fons el que hi ha darrere és una posició ideològica molt concreta. Estan en contra de l’avortament, però com no poden impedir que les dones avortin perquè la llei el reconeix, pretenen imposar-los el seu criteri moral mitjançant aquest tipus d’accions.

    Des de les clíniques sempre s’ha posat el focus en l’Administració Pública, però malgrat el pelegrinatge de reunions amb diferents institucions, sembla que res s’ha mogut. Quin paper estan jugant?

    L’Administració Pública no està assumint la seva responsabilitat. I és responsable, en primer lloc, perquè l’avortament és una prestació sanitària que està reconeguda pel Sistema Nacional de Salut i perquè existeix una norma que reconeix a les dones el dret a interrompre voluntàriament el seu embaràs. Aquesta llei, de 2010, estableix que a aquest dret s’ha d’accedir amb qualitat en qualsevol part d’Espanya. Així que en aquests casos s’està incomplint.

    Hi ha dones que acudeixen a avortar i entren a una clínica travessant un passadís de persones que els increpen, els pregunten per què avortaran, resen o els diuen assassines. Això és una vulneració directa de drets i llibertats fonamentals i un atemptat contra les dones. Entre ells, el dret a la intimitat i a la integritat física i moral. Això a una dona que potser s’ha estat pensant la seva decisió, però que ja l’ha pres. Imagina’t el que és trobar-te després amb un grup d’estranys i estranyes que el que intenten és que canviïs de criteri.

    Quina resposta han donat les diferents institucions públiques amb les quals s’han reunit aquests anys?

    Hem visitat subdelegats del Govern, conselleries de Salut i ens hem reunit amb la ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo. És a dir, hem anat tocant a la porta de les diferents administracions competents i la resposta sol ser portar-ho al terreny de la llibertat d’expressió. Però clar, s’obliden de la resta de drets en joc en aquest acte.

    En aquest pelegrinatge hem notat que la sensibilitat dels grups d’esquerres és molt major que els de dretes. Però més enllà d’això, el que fan les institucions és passar-se la pilota unes a unes altres.

    De fet, solen vincular la impunitat amb la qual actuen aquests grups amb el fet que l’avortament sigui una prestació dirigida a dones.

    Pensa per un moment en un centre de transfusió de sang en el qual un grup d’una determinada religió es posés a la porta sistemàticament a dir ‘no entris a donar sang perquè va contra les normes de Déu’. O que hi hagi gent que es posi a la porta d’unes Urgències d’un hospital i comenci a dir als pacients que entren ‘cura, que et mataran’. Creus que durarien molt? Quina diferència hi ha entre aquestes prestacions i l’avortament? Perquè d’una banda un posicionament ideològic i per un altre que és un problema que afecta les dones. Això és el que silencia el tema i provoca que des de determinades posicions es miri per a un altre costat.

    Des d’ACAI denuncien que en molts casos aquestes accions traspassen la línia de la mera informació i poden arribar a constituir un delicte.

    Sí, en moltes ocasions. Podrien ser delictes d’injúries, calúmnies, lesions a la integritat moral o coaccions. No obstant això ens trobem amb el problema que la majoria requereixen la denúncia per part de la víctima. És a dir, l’acció penal no es pot iniciar d’ofici. Això és complicat perquè aquestes dones han dut a terme un acte íntim i molt personal, han pres la decisió i després és difícil que acudeixin al jutjat. En alguna ocasió que sí que ha ocorregut les denúncies han acabat arxivades. La majoria perquè l’autor és desconegut. Ningú sap qui és l’autor, però tampoc hi ha major interès a esbrinar-lo. És com quan et trenquen una lluna d’un cotxe i vas i poses una denúncia. S’arxiva perquè no saben qui és l’autor. En això ens tracten igual que a les llunes dels cotxes.

    Quin tipus de grups són els que duen a terme aquestes accions? Són sempre els mateixos?

    No són els mateixos sempre ni actuen a nivell estatal. A Màlaga són uns, a Madrid uns altres i en el Puerto de Santa María (Cadis) uns altres. En molts casos no els tenim identificats, però sí que tots comparteixen ideari. Venen que tenen una preocupació per la dona embarassada i que la volen ajudar. Jo sempre he pensat que haurien de preocupar-se més pels nens que ja han nascut que pels què no han nascut encara, però és així com d’alguna manera es presenten. Què hi ha de fons? Gent que vol imposar la seva moral en la vida civil. I que, com no els agraden les normes perquè són contràries a la seva moral, en aquest cas la Llei de 2010, busquen la via de fer-ho. En el fons són grups fonamentalistes i anti llibertats.

    Quines mesures exigeixen a l’Administració Pública?

    El que plantegem és que es creï un tipus penal ampli en el qual s’englobés qualsevol tipus d’obstaculització, coacció o difusió d’informació falsa pel que fa a l’avortament. És alguna cosa que ja ocorre a França. Com la situació política ho fa impossible ara, creiem que hi ha una solució fàcil. És alguna cosa semblant al que passa amb el tabac i les escoles: no et prohibeixo fumar però no es pot fer davant d’un col·legi. La idea seria establir una distància mínima perquè a les portes de les clíniques no puguin dur-se a terme aquest tipus d’accions, com ja ocorre en altres països. Informi, resi, manifesti, encengui les espelmes que vulgui… però no en una clínica.

    La Llei de l’Avortament de 2010 encara no s’ha desenvolupat completament. Què falta?

    Fonamentalment tot el que té a veure amb l’educació sexual a les aules i la formació dels professionals. La norma era molt ambiciosa, però s’ha quedat reduïda a únicament el que és l’atenció a la interrupció voluntària de l’embaràs en si mateixa.

    D’altra banda, només una mínima part dels avortaments es fa en la sanitat pública. La majoria es deriven a clíniques en les quals les dones no paguen res amb les quals l’Administració Pública té concerts.

    L’avortament és una prestació que hauria de donar el Sistema Nacional de Salut. En comptes de donar-ho directament als seus hospitals, es practica en les clíniques acreditades, que efectivament són clíniques concertades. Crec que ocorre per diverses raons, la fonamental, que l’avortament té una connotació ideològica i religiosa darrere. En un servei de salut, un ginecòleg que, pel mateix salari que cobra per dedicar-se a revisions o parts, es dediqués a practicar avortaments tindria l’inconvenient que està estigmatitzat, potser no promocionaria… Estaria fent un treball més incòmode. D’altra banda, en el servei públic de salut està reconeguda l’objecció de consciència dels seus professionals. I finalment, com el sistema actual funciona bé i té un nivell de qualitat important, tampoc hi ha hagut mai res d’interès per canviar-lo.

    Aquesta és una entrevista de eldiario.es

  • “El que mengem té més impacte que el que votem”

    Daphne Duval, científica superior a l’Agència de Salut Pública del govern d’Anglaterra, va ser una de les protagonistes de la Jornada Anual Alumni Barcelona 2019. En aquesta entrevista defensa l’acte de menjar com un acte polític, una acció quotidiana amb potencial per a aconseguir canvis a favor d’un sistema més sostenible. Duval, que treballa en l’estudi d’evidències científiques per a elaborar polítiques de salut pública en nutrició, també és graduada en el màster universitari de Nutrició i Salut de la UOC.

    Per què considera que podem convertir l’acte de menjar en polític?

    Penso que tenim un problema més greu amb el que comprem que amb la papereta que portem quan anem a votar en unes eleccions. El que mengem té més impacte que el que votem perquè cada dia comprem menjar i mengem de tres a cinc vegades al dia, les mateixes que triem què comprem i on ho comprem.

    I això ho converteix en polític?

    Triem on posem els diners, i penso que aquesta és una manera molt eficaç de crear la demanda per a aconseguir els canvis que volem. Em sembla que això, com a individus, és més fàcil d’aconseguir que en molts altres sectors de la societat. En relació amb l’energia, què fan els governs amb l’energia? Aquí tenim molt poc poder, passa el mateix amb l’educació. L’alimentació és una de les poques àrees en les quals tenim un poder determinat. Ho veig a Anglaterra i també a Espanya. A Anglaterra, els supermercats i el sistema alimentari estan canviant gràcies a la demanda.

    Per a concebre-ho com un acte polític la gent també necessita tenir-ne consciència. Com s’aconsegueix aquesta consciència?

    Tant a Anglaterra com a Espanya hi ha gent que té aquesta consciència i n’hi ha que no la té. S’aconsegueix amb l’educació en un sentit general. A Espanya, els últims tres anys, la gent ha pres molta consciència sobre la importància del menjar. Aquí les xarxes socials tenen un paper molt important, encara que hi ha una doble cara, perquè hi ha el problema de la influència dels que donen consells d’alimentació sense tenir ni idea del que diuen. Però també hi ha gent molt bona a Espanya que ha ajudat a crear aquesta consciència sobre la necessitat de menjar sa i sobre la necessitat d’entendre que el nostre sistema alimentari té un impacte en el medi ambient.

    En societats amb molta desigualtat aconseguir aquest grau de consciència serà més difícil. Com es pot trencar aquesta desigualtat?

    Sí, això ja és més polític. Amb el canvi climàtic és molt probable que augmenti aquesta diferència, la qual cosa és un problema molt greu. El treball final de màster a la UOC el vaig fer sobre la pobresa alimentària, i no és que la gent pobra no sàpiga que ha de menjar verdura, és que no en pot menjar perquè és més cara, se’n perd més i és més complicada de cuinar. Menjar bé requereix més preparació, i aquesta gent, que és la que ho necessita més, sovint no disposa de cuines adequades, ho té més difícil i treballa en horaris més complicats. El primer que s’ha de fer és que aquesta gent tingui un poder adquisitiu més elevat, perquè, si no pot pagar el gas i l’electricitat, el menjar queda en un segon terme. Hi ha solucions polítiques.

    Quines?

    Crec molt en el poder dels impostos. Hauríem de tenir un sistema d’impostos perquè els productes que siguin menys sostenibles siguin més costosos i els productes amb menys impacte siguin més barats. A Anglaterra es va plantejar posar un impost a la carn per resoldre aquest problema i, al final, el consell ètic ho va rebutjar perquè els més pobres haurien estat els que n’haurien patit les conseqüències, mentre que els més rics haurien continuat comprant carn. Els més rics tenen els diners i són els que contaminen més, mentre que els més pobres són els que necessiten més el poder nutricional que hi ha a la carn. Hauria de ser un sistema molt més complex, en el qual quan introduïssis un impost sobre la carn abaixessis alhora altres impostos o fessis alguna cosa perquè la gent ho pogués complementar i es pogués alimentar. Si no es fa així, hi haurà més desigualtat. No hi ha una solució fàcil i és un tema complex. També hi ha molts lobbys. És important que la gent com nosaltres, que estudia, té poder adquisitiu i s’ho pot permetre, ho fem perquè aleshores tot serà més fàcil.

    Com es pot aconseguir reduir l’ús del plàstic?

    Tot està relacionat. Pots triar comprar alguna cosa molt processada, que no és sana i porta molt embalatge, o comprar més verdures i si pots sense plàstic. Així, gent com nosaltres ha fet pressió i els supermercats han vist que baixaven les vendes, de manera que han introduït canvis per a tothom.

    Continuem vivint per damunt de les nostres possibilitats. Hi ha temps per a aturar el desastre?

    Queda poc temps. Penso que és complicat, però que val la pena intentar-ho perquè hi ha incerteses i no és del tot clar. Sabem que anem malament i que hi ha poc temps, però val la pena intentar-ho. Si no, què fem? S’ha de provar perquè encara que només millori una miqueta la vida de les generacions futures és important.

    El govern del Regne Unit té en compte aspectes de nutrició per a fer les seves polítiques?

    Sí. El Regne Unit té un problema molt important amb l’obesitat: dues terceres parts dels adults tenen sobrepès. Això té un cost increïble per al sistema de salut, és molt problemàtic. Hi ha un programa de reformulació de la quantitat de calories dels productes de la indústria. És una mesura que de moment és voluntària, però la idea és que la gent, sense haver de canviar els hàbits, pugui consumir menys sucre, i això és una manera més fàcil. L’altra cosa que s’ha fet és implantar l’impost sobre begudes ensucrades; en introduir un impost que va per límits, moltes indústries han fet reformulacions de productes per a aconseguir-se situar per sota dels límits i no haver de pagar aquests impostos. És una manera més eficaç perquè la gent amb menys recursos millori la seva dieta.

    A banda dels impostos i els límits, l’educació no és un terreny per mitjà del qual es poden aconseguir coses?

    Els estudis demostren que l’educació no hi té gaire impacte, però és necessària per a justificar totes les altres mesures i perquè la gent entengui la raó dels impostos. També és important la publicitat, per a veure com es pot limitar la publicitat a la televisió. Tanmateix, amb el Brexit s’ha parat una mica tot.

    Si el problema ja és greu als països rics, en quina situació es troben els països pobres?

    Tenen diversos problemes. D’una banda, els relacionats amb la desnutrició, però també tenen un problema d’obesitat a les grans ciutats. En aquests països tenen la doble cara. A llocs com la Xina o l’Àfrica ho tenen complicat, tenen un problema doble.

    Aquesta entrevista es va publicar a UOC News