Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • «A la classe política li falta responsabilitat per intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari»

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) va nèixer fa 125 anys. Aquest aniversari arriba en un context on tots els professionals sanitaris estan alçats en demandes comunes: la millora de les seves condicions laborals, gaudir de més temps per la recerca i pel tracte amb el pacient, poder conciliar les jornades laborals amb la vida personal… més recursos en definitiva.

    Paral·lelament al període d’activitat pública del col·lectiu, tant els metges com altres professions del món sanitari protagonitzen sovint algun dels debats més interessants de l’agenda política. L’eutanàsia o el dret a morir sense patiment serien algun dels exemples. La majoria dels canvis que s’exigeixen requereix d’intervenció política. Està la classe política preparada per assumir aquest encàrrec?

    El doctor Jaume Padrós, president del CoMB, considera que tant als dirigents catalans com estatals però també a la resta de partits amb representació els hi falta responsabilitat i coneixement del sistema sanitari. Entre d’altres, demana que s’aprovin els pressupostos, recursos, autonomia per als professionals i que es treballi en una sola direcció per tal de canviar models organitzatius obsolets.

    El doctor Padrós, especialista en medicina de família, geriatria i medicina del treball, compleix 5 anys al capdavant del CoMB. El president d’aquest organisme aprofita per fer anàlisis polítics en aquesta entrevista gràcies als coneixements que va adquirir d’aquest món sent diputat del Parlament de Catalunya entre el 1989 i el 1995 per Convergència Democràtica de Catalunya. A més, anys abans també havia estat un dels fundadors de la Joventut Nacionalista de Catalunya i un dels refundadors del sindicat d’estudiants universitari Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC).

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha fet 125 anys. Què suposa estar al capdavant d’una organització d’aquesta magnitud?

    Presidir la primera corporació professional de l’estat de totes les professions és una terrible responsabilitat però és un honor i una satisfacció. Sobretot per tota la quantitat de projectes que es realitzen i altres que ja es realitzaven d’abans. A vegades la tendència dels que ja exercien responsabilitats és oblidar-se que ets hereu també d’allò bo i d’allò dolent. Ets hereu d’iniciatives que veus els resultats però que van ser iniciades molt temps enrere. L’estabilitat és el què les permet.

    I sí, celebrem 125 anys perquè tenim una institució molt forta, molt sòlida. Som molt participatius. Hem estat presents en moments transcendents de la història del nostre país. És la primera institució de tot l’estat que fa ruptura democràtica en la transició. És la que formula propostes per tenir un model de sanitat a Catalunya i Espanya també en el moment de la constitució dels primers governs democràtics. La prova està en l’informe anual del 2018 on es veuen totes les activitats.

    Això entra en contradicció amb el moment que estem vivint. Per una banda ens posicionem en temes que preocupen a la societat i als professionals sanitaris: tractaments de final de vida, eutanàsia, males informacions a les xarxes… tot amb criteris professionals de referència. Per l’altra, això xoca amb una situació de gran incertesa: crisi econòmica i crisi política que, més enllà dels elements de política general, en el cas de la sanitat els professionals tenen unes condicions que no són les ideals.

    Just fa un any es va convocar una vaga històrica justament per tractar això. Com estem ara i per què s’ha arribat a aquest punt?

    Malgrat ho hem denunciat i vam argumentar els motius de la vaga de l’any passat, hem tingut molt poca resposta per part de la classe política en general. Hi ha uns que estan al Govern i tenen una responsabilitat, sí, però la manca de comprensió de quina és la realitat del sistema sanitari i quins són els grans reptes és de tots en general.

    Jo vaig celebrar fa un any que el Departament de Salut entomés per primera vegada, que no ho ha fet mai ni el Ministeri de Sanitat, quina és la realitat i necessitat dels professionals sanitaris que necessitaria la nostra societat. Sovint fem la carta als reis sense que després hi hagi les dotacions econòmiques que permetin que aquests professionals a part d’estar ben nodrits econòmicament, tinguin les condicions materials adequades.

    Des de fa ja quasi bé 5 anys se’ns està jubilant un terç de la població activa. Hi ha un canvi demogràfic molt important en la professió que no és transitori, que ha vingut per quedar-se. Un d’ells és la feminització

    Parles de la cimera del diàleg professional que va celebrar la seva primera trobada just fa un any. Durant la cimera, un altre dels motius que s’argumentaven era que molts metges marxaven a treballar fora de Catalunya

    Això no és veritat. El que passa és que no hi ha xifres. No podem saber què fa la gent en sortir de la carrera. Un cop has fet el MIR, per exercir has d’estar col·legiat i nosaltres tenim aquestes xifres i sabem quin és el moviment migratori. La majoria de moviment emigratori són de metges extracomunitaris que havien vingut i marxen de nou o bé és gent que va per projectes molt concrets i des del punt de vist quantitatiu no és molt nombrós.

    Per exemple, de gener a juliol de 2019, a la demarcació de Barcelona, han marxat 134 metges, que són els col·legiats que s’han donat de baixa del CoMB. D’aquests, 34 eren nascuts a Catalunya, 17 a l’estat espanyol i 83 eren nascuts a l’estranger. Si bé aquestes xifres només són les que fan referència a Barcelona, s’ha de tenir en compte que el col·lectiu en aquesta demarcació representa el 82% de la professió de Catalunya.

    Però si la situació es manté potser comencen a marxar més. Tens professionals molt ben preparats amb un nivell de solvència molt gran però si la sortida és guanyar 1300 o 1400 euros al mes per una jornada completa és evident que s’aniran. Mantenir aquests sous i aquestes condicions de manera indefinida crea un malestar molt gran i això on pivota més és en els metges més joves i en les dones. Tot i no haver diferències ideològiques en el tema de la conciliació entre homes i dones, a la pràctica qui concilia es la dona. Els models d’organització condueixen a la dona a fer això. A més, les dones valoren molt aquesta part de conciliació i no estan disposades a haver d’abandonar una part de la seva vida però això va en detriment del seu desenvolupament professional. Com aleshores no poden fer jornada completa acaben sent abocades a fer un tipus de feina que les porta a ser precàries. Això encara castiga més a les dones joves. I clar, les dones joves són el 70% de les professionals que estan sortint.

    Quants nous professionals faran falta? Com hem de tenir-ho en compte en l’organització?

    No sabem quanta gent caldrà. El què és segur és que els models d’organització han de ser més flexibles, menys rígids i han de potenciar l’autonomia dels equips a l’hora d’organitzar-se. Quan tens equips on la majoria d’integrants són dones metgesses joves i per tant en l’edat de fer família i en edat de conciliar, necessites models d’organització diferents i aquí és on hi ha un cert anquilosament.

    Esperar a veure quin serà el mapa de necessitats del sistema i no fer els canvis que s’han de fer en els models d’organització ens portarà al mateix lloc. Sobretot perquè les necessitats dels professionals és canviant.

    Fabricar un metge o metgessa son 6 anys de carrera més 4 o 5 d’especialització. Tot el que fem ara és pensant en el que hi haurà. Ara l’entrada més gran d’altes col·legials són estrangers extracomunitaris que no han passat pel sistema de pregrau ni de postgrau nostra. Per tant es planteja una altra contradicció: les facultats estan fabricant el nombre de graduats que necessitem? Ho podem intuir però no tenim dades que ho quantifiquin.

    Com a mínim hi ha més demanda a l’examen MIR que oferta de places que hi ha. Per tant, molts graduats no poden seguir amb la seva formació.

    Aquest és un dels problemes que tenim. Una de les preguntes que s’hauria de fer una societat democràtica és quina sanitat volem. Una d’excel·lència, universal, gratuïta amb totes les prestacions? Calen més recursos. El primer tema que plantejava el document de negociació de govern entre el PSOE i Unidas Podemos era una obvietat perquè posar més recursos és el primer problema que tenim. Ara, també és una obvietat canviar el model d’organització a un més flexible, potenciant l’àmbit comunitari i de primària i no tant l’hospital com a element de referència. I això no ho posen. I al final, per exemple, l’Atenció Primària no necessita tants recursos, que també, sinó capacitat de decisió sobre els pacients i autonomia. Tot per donar resposta a la sociodemografia de la població que estem atenent. Una població més envellida amb malalties cròniques i pacients més apoderats.

    Un altre tema són les discussions bizantines inútils sobre la titularitat de qui presta els serveis. Això té a veure amb la col·laboració públic-privat. Tant el PSOE com Unidas Podemos en el segon punt explicitaven desconeixement del sistema sanitari nostre. Els països més avançats d’Europa amb sistemes universals públics com el nostre, que posen molts més diners del PIB i tenen més recursos en tots els sentits que els nostres, estan molt preocupats per l’estabilitat del sistema. El debat col·laboració públic privat el tenen superat. Jo demano que els responsables de salut de Catalunya, de l’estat, intentem empeltar-se una altra vegada amb els països líders. Nosaltres havíem estat allà amb ells en debats sobre la sostenibilitat dels sistemes sanitaris públics universals. Crec que hem de tornar.

    Com?

    Ens hem entretingut massa temps amb coses que no calia. Hem de consolidar la cultura que per opinar o decidir després hem d’avaluar. No hi ha cap sistema que tingui més eines d’avaluació que el sanitari. Hi ha taules de diàleg al Parlament i al Congrés dels Diputados però la gent no acostuma a defensar els seus arguments amb dades. Hem d’aconseguir desideologitzar la sanitat perquè és dels àmbits on hi ha més transversalitat. Hi ha matisos, evidentment, però respecte la defensa que ha de ser un sistema de qualitat, públic, universal, hi ha bastanta transversalitat.

    Posem-nos d’acord perquè mani qui mani es sàpiga on s’ha de posar l’accés els propers anys. Ha d’haver una certa tranquil·litat en els projectes perquè es vegin els resultats. Això serà més fàcil si la política sanitària tingui una direcció que ja estigui marcada per si canvia el govern.

    Hem d’aconseguir que els resultats en salut tinguin la màxima equitat. No tothom pot fer de tot al país. Aquesta història d’anar reproduint el que es fa a Barcelona a tot arreu és impossible. Es critica el centralisme de Barcelona però és que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi viu el 80% de la població. El terciarisme és impossible que sigui present a tot Catalunya. Per exemple el debat sobre l’activitat de l’oncologia pediàtrica al Taulí? Aquest debat no és polític. La societat Europea Mundial d’Oncologia diuen les ràtios mínimes. Si no s’arriba… però això no vol dir que es tanqui. En aquest cas s’ajunten el servei d’oncologia i el pediàtric. I a banda, Sabadell de Barcelona està a 20minuts, dimensionem què vol dir centralisme…

    Aquest tipus de debats ens ocupen molt de temps i són els que ens aturen en poder avançar en altres grans debats: com aconseguir que l’atenció oncològica pediàtrica sigui de primera a Catalunya i com un ciutadà que viu a Llavorsí i un que viu a l’Eixample tinguin les mateixes oportunitats.

    Un altre repte es com aconseguim retenir talent al sistema públic. Les condicions laborals tenen a veure amb això.

    Però també cal saber que al sistema privat sanitari, que bàsicament és el de les mútues, també té dins seu la precarietat. Hi ha 6000 metges treballat en aquest sector a la demarcació de Barcelona. Les guerres de pòlisses han portat a l’empobriment de l’oferta de qualitat pels ciutadans. Els ciutadans no són conscients que amb aquesta oferta de 10 o 12 euros al mes no es pot competir i que així tampoc es pot donar qualitat. A més, la gent ha de conèixer el monopoli de centres privats en mans d’organitzacions que no tenen res a veure amb la sanitat que a vegades són productes d’inversions.

    Em preocupa la qualitat dels sistema públic i privat. Del públic perquè és el que fa que puguem ser l’instrument més cohesionador, més integrador, que pot donar més resposta a una assistència amb salut per tot els ciutadans sense discriminació. Tot això està en excessiva tensió. Segurament també suma la tensió ambiental. L’element econòmic penja molt i, a més, hi ha poca responsabilitat per part de la classe política de no intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari. També la necessitat que tractin als ciutadans com subjectes madurs.

    Els professionals estem preocupats. La innovació i l’àmbit tecnològic són revolucionaris. Catalunya deixarà d’estar al capdavant d’aquest debat d’innovació? No perquè no podem, va amb el DNA del país. Això és un element d’esperança però necessitem que es posin les piles els polítics. Per ara l’element nuclear de la qualitat no està ressentit però per determinades patologies hi haurà mes temps d’espera. Que es mantingui com està amb els recursos que s’estan destinant a la sanitat és un miracle però és un miracle que no es pot mantenir indefinidament.

    La demanda de més recursos és històrica però per ara no hi ha pressupostos que els puguin contemplar.

    Els que funcionen ara són del 2017 i és obvi que és imprescindible que tinguem pressupostos. Entenem la conjuntura i ens preocupa la situació d’inestabilitat política. Sobretot que hi hagi presos polítics. Nosaltres, com altres col·legis professionals de Catalunya, vam manifestar-nos a favor del dret a decidir. Però cada dia s’ha de fer el pa i sí que és cert que hi ha coses que funcionen però tot això plana a l’atmosfera i si no s’aproven pressupostos moltes coses que cal fer no es podran fer.

    Això va lligat al fet que accions com l’ENAPISC (Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària) no estigui avançant?

    Jo crec que en aquest context s’ha de repensar. Les idees ja estan expressades però no funcionarà de veritat si no hi ha canvis en les formes organitzatives. El CoMB estem treballant en això. Hem de preparar lideratges en l’àmbit de la gestió: clínica, d’equips, econòmica, en valors… el nostre sector té uns valors humans vinculats amb el compromís, l’excel·lència, la generositat… un tipus de valors que estan dins el sistema també han d’estar en el lideratge. El Departament ha d’impulsar una transformació que haurà de consensuar políticament. Això requereix anys i mentrestant s’han de preparar els líders d’aquests sistema que ha de ser transformat per donar resposta a les necessitats actuals però també perquè pugui ser sostenible. Amb independència que en algun moment tinguem més recursos sempre en faltaran i hem de buscar formes òptimes.

    El malbaratament del diner públic és una negligència. Hem de decidir si deixarem que el mercat ens digui cap a on hem d’anar o si serem nosaltres els que diguem cap a on volem anar. Per això necessitem sistemes d’avaluació desideologitzats. Que diguin que quins models aporten què i que aleshores els polítics es decantin cap a on volen anar. Sistemes que no permetin que siguem aturats en debats de fa 30 anys.

    Si volem mantenir la qualitat hem de transformar perquè està canviant la realitat de la societat, la realitat dels professionals, els recursos que tenim… Així no podem continuar. No podem oferir sanitat de qualitat en condicions professionals indignes o amb models obsolets d’organització. Necessitem que el debat tregui el focus ideològic i veure què necessitem pel proper any, 5 o 10.

    Parles de models obsolets, fa poc el sindicat Metges de Catalunya denunciava derivacions de l’especialista cap els CAP. Al mateix temps, depenent l’època de l’any es saturen les urgències dels hospitals. Com podem tenir en compte tots els elements? Qui ho ha de fer?

    Anem a l’AQUAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) i que ens ensenyin com funcionen els models organitzatius propis, autogestionats o portats per entitats. Cal mirar resultats en salut, nivells de satisfacció dels pacients, dels professionals i mirar que costa a l’erari públic.

    Jo personalment pel que aposto és pels models que reforcen l’autonomia dels professionals. Autonomia vol dir decidir on enviar les proves i a quin especialista perquè saps que el temps d’espera és més ràpid i creus que la qualitat és millor en benefici del pacient. Segur que si pots triar guanyes competitivitat i eficiència des del punt de vista de salut. A banda, per tenir una bona qualitat has de tenir professionals realitzats i no peces en una cadena de producció que és el que passa a primària.

    I sí, tothom qui no tingui la responsabilitat directa de la gestió et farà la carta als reis i serà crític. Fem una autocrítica també. La professió s’ha de preguntar que està disposat a fer per la transformació del model. Demanar aquest canvi de xip genera pors. A vegades certes inèrcies i reaccions d’immobilisme tenen a veure amb la falta de confiança que s’ha desenvolupat per la situació actual. Tots hem de fer un procés de revisió. Hi ha moviments dins la professió que volen empènyer cap aquí. El CoMB està fent accions perquè tinguem la gent més preparada millor preparada per poder fer els canvis que demanem al Departament de salut.

  • Sobreviure a una mort per suïcidi d’un ésser estimat és millor en comunitat: la importància de parlar convertit en associació

    L’home de la Maria José va morir per suïcidi fa 5 anys. Com ella mateixa ens explica, en tractar-se d’una mort tràgica, la policia s’involucra i després hi ha un seguiment. Els Mossos d’Esquadra van trucar-la al cap d’una setmana per si necessitava parlar però ella encara no es veia amb forces. En intentar-ho de nou al cap de dues setmanes van acabar anant a casa seva. «Va ser la primera vegada que algú em va parlar del suïcidi d’una manera tan normalitzada», ressalta.

    La visita dels Mossos va servir per informar-la de l’existència de l’associació Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS). «La mort del meu marit va ser a l’estiu i vaig dir trucaré perquè aquesta gent s’ha portat bé, ha vingut a casa meva. Vaig anar quasi com a gratitud a la parella que va venir a casa. L’acollida que em van fer a l’associació va ser molt bèstia per mi. Em van dir coses que ningú m’havia dit: que hi ha una desconnexió en el moment que la persona es suicida, que en aquell moment no veus res i el patiment és molt greu», relata Maria José.

    I és que com ens explica a les portes de l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu de Barcelona durant el Dia de la Prevenció del Suïcidi, afrontar el dol d’una mort per suïcidi és difícil perquè no és «habitual i s’enquista». Així, l’associació DSAS té com objectiu facilitar un espai de confiança i d’escolta respectuosa per acompanyar els supervivents en el seu procés de dol. En els grups de suport que genera s’intenta «acollir tota la gent que ho està passant molt malament, donar suport, dirigir també». A la Maria José per exemple, en el seu moment, la van dirigir a la unitat de Sant Pau de psiquiatria on hi va estar anant durant un temps amb una psiquiatra i un psicòleg.

    Segons dades de l’OMS, cada 40 segons una persona es treu la vida al món i, a Catalunya i a l’estat espanyol, el suïcidi és la primera causa de mort no natural. Maria José exemplifica que si de cada persona que mort per suïcidi hi ha sis persones del seu entorn que quedaran molt tocades, estem parlant de moltes persones l’any que necessiten atenció psicològica per la poca gent que hi ha per atendre’ls. Davant aquesta situació, Maria José declara que s’ha de fer molta feina i «aquesta feina es fa parlant, però no ho fem». «Està demostrat que fer campanyes de trànsit funciona per baixar la taxa de mortalitat. Si sabem això, si sabem que fer campanyes sensibilitza la gent i ajuda a que es redueixin, per què no es fan campanyes sobre el suïcidi? És un mite que parlant es propicia més», declara.

    Així, per ella, el seu gra de sorra «en tota aquesta moguda» és parlar tantes vegades com calgui i siguin necessàries. No només per fer prevenció, també perquè les persones que queden ho facin d’una forma normalitzada. «Jo a la meva vida, l’entorn, laboral, on sigui, m’he trobat gent desesperada que tenia idees suïcides, jo no hagués sabut enfrontar-me a això si no hagués tingut la informació que m’ha donat l’associació. Si em trobo una persona desesperada a banda d’escoltar-la i acompanyar-la és demanar-li que ho deixi per demà, ‘vols treure’t la vida ara, no sóc ningú per dir-te que no, però ho deixes per demà i mentrestant anem a buscar ajuda. Tens algun referent, alguna família? Aplacem i parlem’».

    A més a més de fer ús de l’associació per adquirir recursos, també destinen esforços en treballar com trencar amb els mites que envolten el suïcidi i en què deixi de ser tabú i es criminalitzi. «Una de les coses que més ens agrada a qui hem viscut de prop una mort per suïcidi és que la gent parli d’elles, del què feien, que recordin el dia que vam anar a la muntanya, que no se les recordi només pel segon en el que es va suïcidar. Jo vaig estar casada amb ell 15 anys i que només el recordin perquè es va suïcidar… va fer moltes coses!» Per la Maria José, només recordar la persona per la manera com va morir és criminalitzador: «quan algú mor de càncer es parla de la seva vida, i si es parla de la seva mort es fa poc, i sobretot no es parlarà d’ell com el cancerós… que bèstia reduir-ho tot a és un suïcida».

  • El COMB exigeix a la conselleria de Salut la creació d’un Observatori de les Agressions a Professionals Sanitaris

    Just després de conèixer l’agressió a una metgessa per part d’un pacient, des del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) demanen d’una vegada per totes la creació d’un Observatori de les Agressions de Professionals Sanitaris. L’objectiu és poder veure aquest fenomen que pel doctor Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, com ha explicat en una entrevista per aquest mitjà, «no és menyspreable».

    Si bé el doctor Padrós reconeix que fins ara aquest tema no era el primer en el llistat de preocupacions de la comunitat sanitària a Catalunya, a nivell estatal sí que ho era. «A mi em deixava astorat pensar que fos el primer o el segon problema entre els sanitaris a Espanya perquè no hi ha dades. És necessari que hi hagi una eina objectiva que ens permeti quantificar i saber de què estem parlant», ha declarat el doctor Jaume Padrós.

    El Col·legi compta amb un servei d’assessorament, d’atenció i d’ajuda en els metges que han rebut agressions tant físiques com d’amenaces però veuen limitacions en aquesta eina per donar l’abast a la totalitat del problema. En aquest sentit, la demanda que ara vehicularan dirigida a la consellera de salut Alba Vergés ja es va fer en el seu moment als consellers Boi Ruiz i Toni Comín.

    De fet, en una resolució de la comissió de salut del 20 d’abril del 2017 es va aprovar la Resolució 590/XI del Parlament de Catalunya, sobre les agressions i les coaccions a professionals sanitaris. En l’escrit s’instava el Govern a fer un registre de violència física o verbal de professionals sanitaris.

    «A mi com a president del CoMB m’ha de preocupar i he de vetllar per les agressions als metges però no puc només preocupar-me per ells perquè en realitat els més castigats es troben en altres professions: administratius, auxiliars, infermeria… i en tots ells m’atreviria a dir que les dones encara més i també intueixo que deuen ser més agredides les dones metgesses que els homes metges», ha analitzat el doctor Padrós. En aquest sentit, ha informat que proposaran realitzar també aquesta petició a tots els Col·legis professionals d’afectats, sobretot infermeria.

    Una segona demanda que el doctor Padrós ha volgut revelar a aquest diari ha estat que s’aprovi en l’àmbit parlamentari, més enllà del mateix Govern, una proposició de llei que creï una regulació sobre els drets i deures ciutadans en l’atenció sanitària. «Això ja existeix en altres estats i en altres comunitats autònomes de l’estat espanyol derivant en alguna norma com ara el cas de Navarra on s’han arribat a fixar multes d’entre 600 i 600.000 euros», explica.

    Així, aquesta segona proposta del CoMB neix, en boca del seu president, perquè des de l’última reforma del codi penal l’any 2016 tot el que són amenaces i insults, exceptuant casos com ara l’amenaça de mort, ja no estan tipificats com a delicte. «Crear situacions que pugui afectar la qualitat de l’àmbit de l’atenció no és delicte i això és inaudit…», opina el doctor Padrós que defensa que ha d’haver-hi una norma que tingui capacitat sancionadora per «aquells ciutadans que objectivament facin un ús del servei públic tant des del punt de vista físic com de tracte als professionals que puguin atempti la seva dignitat».

    Agafant totes dues propostes i donat que la resolució va ser aprovada per unanimitat, el CoMB defensa que s’ha de crear un Observatori públic però també crear una iniciativa parlamentària o bé un decret o una ordre del Departament de Salut que tipifiqui els comportaments que el codi penal no contempla però que són atemptatoris a la dignitat o a l’ús dels equipaments físics i també dels recursos humans del sistema sanitari.

    La petició arriba de nou en un context on, segons el doctor Padrós, hi ha la percepció que aquests delictes menors que han deixat de ser tipificats han augmentat. Durant l’any 2018, la Unitat Integral de Prevenció de la Violència contra el Metge (UIVCM) va tramitar un total de 81 agressions a metges, 55 d’aquell mateix any i 26 d’anys anteriors. A més, des del CoMB van realitzar 35 assistències a col·legiats per compareixença als jutjats i es va exercir l’acusació particular en 16 judicis.

  • Ciència ciutadana: implicar el veïnat per incidir en les polítiques públiques

    Fa dos anys, els investigadors que estaven darrere del projecte Making Sense van decidir estudiar els nivells de soroll a la plaça del Sol del barri de Gràcia de Barcelona. Aquest estudi, però, no el van fer sols. Els veïns de la plaça, molt afectats per la congregació dia i nit de joves que sovint fan botellón, es van sumar de seguida a la iniciativa.

    L’experiment va consistir a instal·lar 25 sonòmetres als balcons dels veïns que monitoraven la contaminació acústica i, d’aquesta manera, crear un banc de dades amb el qual poder exigir solucions a l’Ajuntament. Però les dades que anaven recollint seguien un patró que no aconseguien entendre: el soroll es movia per la plaça cada dia de la mateixa manera.

    “És el moviment del sol! La gent que seu a la plaça sempre busca l’ombra dels edificis”, va dir als investigadors un nen de dotze anys que vivia a la plaça. “Aquesta dada qualitativa va ser clau per entendre la desviació de les dades”, explica Mara Ballestrini, la investigadora responsable d’aquest projecte. I és que, en tractar-se d’un projecte de ciència ciutadana, els veïns estaven implicats de ple en el projecte i hi podien fer aportacions.

    Mara Ballestrini és doctora en Human Computer Interaction i està especialitzada en el desenvolupament de projectes de ciència ciutadana. En aquests tipus de projectes, és la gent qui s’implica en diverses fases de les investigacions científiques i recull les dades rellevants per a produir coneixement i millorar les polítiques públiques.

    Encara que ens pugui sorprendre, aquesta metodologia no és nova. Ja durant el segle passat, hi havia aficionats a l’observació d’ocells a Anglaterra i als Estats Units que feien recomptes d’aus per a associacions científiques. De totes maneres, és cert que en els últims anys el moviment de la ciència ciutadana ha anat creixent “perquè ara la ciutadania té més a l’abast dispositius de recollida – com els telèfons intel·ligents – i xarxes de coordinació – com Wikipedia o Dropbox – que faciliten la participació”, explica la Mara.

    I no és només la tecnologia el que ha fet créixer aquest tipus d’investigacions. “Hi ha una tendència cap a la democratització i l’obertura dels processos de coneixement, perquè cada vegada la gent està més informada”, diu Ballestrini. És a dir, s’han unit “la voluntat i la possibilitat tecnològica de fer-ho”, afegeix.

    Les investigacions que impliquen a la ciutadania no només són més justes, també poden ser més robustes. La investigadora argumenta que, tot i que alguns científics tradicionals defensen el contrari, “l’error de regressió és menor en ciència ciutadana”, el que significa que poden arribar a ser més fiables. “L’aportació que dóna la gent pot generar resultats significatius, perquè ells tenen informació sobre el seu entorn i les seves pròpies decisions que complementa el coneixement científic”, diu Mara.

    Un pas més: la ciutadania tria la investigació

    Ara Mara Ballestrini està immersa en un nou projecte de ciència ciutadana de la mà d’Ideas 4 Change, l’organització que dirigeix, i ISGlobal. Mentre normalment són els investigadors els qui decideixen la línia d’investigació i la hipòtesi, en el projecte Cities Health volen que la ciutadania dirigeixi la investigació.

    Per això, han preparat un qüestionari on la gent pot exposar les seves principals preocupacions sobre el tema de la contaminació i la salut. Aquesta enquesta, que romandrà oberta fins a mitjans de setembre, va rebre 250 respostes en tan sols els dos primers dies. “Te n’adones la voluntat de la gent de participar”, diu Mara amb orgull.

    A partir d’això, després de l’estiu realitzaran una sessió oberta on es convertiran les preocupacions ciutadanes en preguntes d’investigació viables. Després, vindrà el moment de co-crear amb ciutadans no científics l’experiment i posteriorment, desenvolupar-lo conjuntament. Alhora, es realitzaran projectes similars a Lucca (Itàlia), Kaunas (Lituània), Ljubljana (Eslovènia) i Zutphen (Països Baixos).

    Els ciutadans no han de ser només la mà d’obra

    En molts projectes de ciència ciutadana, tot i això, el paper de la ciutadania es redueix a ser els encarregats de recollir les dades i de fer tasques instrumentals d’anàlisi. “Això comença a ser molt criticat”, diu Ballestrini. “Segueix sent important, però el que veig és que la gent ha d’aportar en totes les parts del procés científic perquè la ciència realment analitzi el que a la gent li importa i l’afecta”, afegeix.

    Els ciutadans poden arribar a implicar-se més si reben de la investigació, i no només donen. En aquest sentit, “si el ciutadà participa, que sigui una investigació que li resulti rellevant”, diu Mara. Aquesta participació també li aporta coneixement científic i l’ajuda a desmitificar la ciència.

    A més, els resultats científics poden arribar a incidir i produir canvis en les polítiques públiques si arriben a la ciutadania, aquesta és capaç de comprendre-ho i es mobilitza, perquè “no és el mateix un moviment ciutadà amb queixes que amb dades”, diu Ballestrini.

    Més projectes de ciència ciutadana a Barcelona

    Més enllà del Cities Health, que just es comença a desenvolupar aquest estiu, hi ha a Barcelona múltiples projectes científics que impliquen la ciutadania per estudiar i combatre la contaminació.

    Un d’ells és LiquenCity, un projecte que va voler descobrir la diversitat de líquens que viuen als arbres de la ciutat per relacionar-ho amb la contaminació de l’aire. Durant aquest any, més de 800 persones – entre alumnes i ciutadania en general – van buscar i van identificar líquens per a la investigació, al mateix temps que aprenien sobre la qualitat d’aquests éssers com a bioindicadors. Aquest projecte del centre de recerca CREAF està ara en fase d’anàlisi i de generació de mapes de nivells de contaminació.

    També el Centre de Recerca per a l’Educació Científica i Matemàtica (CRECiM) està desenvolupant projectes d’aquest tipus de la mà d’alumnes de primària i secundària. Un d’ells es diu ATENCI!Ó i vol analitzar si la contaminació atmosfèrica en els entorns dels instituts pot afectar l’atenció dels alumnes.

    Com que sembla que els projectes de ciència ciutadana estan en auge, una bona manera de trobar-los, més enllà de les xarxes socials, és el web de voluntariats ambientals, que té una categoria específica de ciència ciutadana.

  • Parlar, escoltar i aprovar polítiques públiques per a la prevenció del suïcidi

    El Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi ve carregat d’activitats i campanyes per lluitar contra una causa de mort que, segons dades de l’OMS, acaba amb la vida de 800.000 persones l’any. Segons la mateixa font, cada 40 segons una persona mor per suïcidi i per cada suïcidi consumat es produeixen 20 temptatives de suïcidi. El que suma 16 milions de temptatives l’any.

    Sota el lema “Parlar i escoltar, salva vides”, la Federació Salut Mental Catalunya amb la col·laboració de “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS), Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (APSAS) i Mans Amigues – Dol per Suïcidi (DSMA), posen avui en marxa una campanya amb l’0bjectiu de «millorar la informació i prevenció de la mort per suïcidi, i mostrar els recursos i entitats que treballen per sensibilitzar sobre aquesta problemàtica de salut mental, masses vegades silenciada». A través de diversos recursos toquen la prevenció, destrueixen els mites, faciliten informació sobre on anar i apropen testimonis més enllà de les dades i els informes.

    A Catalunya, amb dades de 2017, les últimes recollides fins el moment, es comptabilitzen 495 morts per suïcidi. I, a més, el suïcidi és la mort prematura que més ha incrementat als darrers anys, segons l’estudi «Evolució de la mortalitat per suïcidi a Catalunya en el període 2000-2013: quin impacte ha tingut la crisi econòmica?» del Departament Salut.

    Així, una altra de les activitats per aquest Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi és la que realitzarà l’Associació «Després del suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS)» a través de la campanya «Et volem dir una cosa important» que han iniciat persones que han perdut un ésser estimat per suïcidi. Des de la DSAS, posen de manifest que el «suïcidi es una mort ignorada socialment, que encara suscita uns temors enormes, una ignorància incomprensible, sobretot un terrible silenci que cau amb tot el seu pes sobre els que han sofert una pèrdua per aquesta causa». Denuncien que «ningú que hagi mort a causa del suïcidi no es mereix que qualifiquin tota la seva vida per aquest acte. No hi ha ningú que sigui simplement suïcida. És una reducció injusta, fruit de la ignorància i el temor». Així, recomanen que parlar del suïcidi és la millor manera de prevenir-lo. Amb aquesta campanya volen fer comprendre a la societat que «cal canviar els punts de vista sobre aquest greu problema».

    Per fer-ho, durant tot el matí d’aquesta jornada es trobaran a les portes de l’Hospital Sant Pau de Barcelona per oferir informació al públic sobre el fenomen del suïcidi i té l’objectiu de canviar les idees falses o els mites que envolten del suïcidi i informar sobre signes d’alerta que poden ajudar a detectar, en el moment inicial, persones en risc.

    Infografia de la campanya “Parlar i escoltar, salva vides” / Federació Salut Mental Catalunya

    Contra el suïcidi juvenil, polítiques públiques

    Diferents dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya afirmen que el suïcidi juvenil és la primera causa de mort entre els i les joves d’entre 15 i 34 anys. Que es produeix 1 suïcidi juvenil cada 5,2 dies. Que els homes d’entre 15 i 34 anys multipliquen per 2,5 vegades les dones en els casos de suïcidis (l’any 2016 van ser 50 nois i 20 noies).

    Avui, en el Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi el Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC) ha fet públic un seguit d’exigències a l’administració pública catalana en els àmbits de la salut, l’educació i la comunicació per tal de reforçar la prevenció del suïcidi juvenil. Des del CNJC a través d’una publicació anomenada «Encarem el suïcidi juvenil» aporten que «és necessari superar la visió del suïcidi com a una acció individual i enfocar-lo des de la perspectiva de problemàtica social, així com comprendre els diferents factors de risc que poden conduir algú a treure’s la vida». Inclouen per exemple com a factor de risc els trastorns de la salut mental, les drogodependències, les situacions d’abús o violència, l’assetjament escolar, el ciberbullying o mobbing, patir algun tipus de discriminació, o haver d’afrontar una experiència difícil de superar.

    Opinen que les polítiques de prevenció del suïcidi a Catalunya són ara per ara «mesures puntuals mancades d’una visió global de la problemàtica i no plantegen un pla d’actuació dirigit al jovent». En aquesta línia, el passat mes de juliol, com a conseqüència d’una sessió monogràfica sobre el suïcidi juvenil a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament de Catalunya, impulsada pel CNJC, el Parlament va aprovar per unanimitat una moció que insta al govern de la Generalitat a emprendre una sèrie de mesures.

    Uns mesos després, i coincidint amb aquesta jornada, han publicat 10 demandes emmarcades dins una campanya d’incidència política. En l’àmbit de l’educació demanen que es realitzin formacions proporcionades per experts dirigides a professorat i professionals de l’educació sobre com actuar davant d’idees i/o conductes autolítiques. També assegurar i responsabilitzar persones referents a cada centre educatiu dels equips d’assessorament i orientació psicopedagògica així com incorporar l’educació emocional en el currículum educatiu, de manera transversal i actualitzada també a les noves realitats digitals de joves i adolescents. Un quart punt seria incloure un pla preventiu del suïcidi juvenil dins el Programa Salut i Escola (PSiE) del Departament d’Educació i el de Salut de la Generalitat de Catalunya i, a més, crear protocols d’actuació a les escoles davant les conductes autolítiques revisats per les Unitats de Prevenció del Suïcidi, així com davant l’assetjament escolar i les situacions de risc de l’alumnat.

    Algunes de les demandes que dibuixen dins l’àmbit de la salut impliquen integrar la perspectiva juvenil al programa Codi Risc Suïcidi i en el Pla Integral del Pla Director de Salut Mental i Addiccions i en la resta de polítiques de prevenció. Com en moltes altres matèries, també exigeixen resoldre la manca de recursos i d’Unitats de Prevenció del Suïcidi existent fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. On dibuixen demandes de mínims i de màxims és en acabar amb la descoordinació actual entre els Centres de Salut Mental per a Adults (CSMA) i per a infants i adolescents (CSMIJ). «Actualment quan una persona jove adquireix la majoria d’edat el seu expedient és traslladat i minva l’atenció professional», denuncien des del CNJC que idealitzen crear un centre de salut mental específic per a joves dels 16 als 30 anys però, veient que per ara és inassolible, proposen aquesta millorar de coordinació i incorporar-hi la perspectiva juvenil.

    Les dues últimes demandes es centren en l’àmbit de la comunicació i busquen que es portin a terme campanyes públiques de sensibilització i prevenció del suïcidi, «com es fa en altres àmbits com en les violències masclistes o els accidents de trànsit -segona causa de mort entre el jovent, per sota del suïcidi-«. A més, que es doti els mitjans de comunicació de recursos i formacions per sensibilitzar i adequar un bon tractament informatiu sobre el fenomen, que fugi dels sensacionalismes i abordi l’arrel social del problema.

  • Professors de la UAB i de la UPF en disputa pel futur del Grau de Medicina al Parc de Salut Mar

    La carrera de Medicina sempre ha estat una de les més preuades i millor valorades tant pels estudiants que hi volen entrar com aquells que la deixen enrere. Preuades per la necessitat de generar metges però també, i conseqüentment al valor que li donen els estudiants, per la nota de tall que es genera. Potser la dificultat d’accés ha fet que al llarg dels anys s’anessin generant nous estudis de Medicina en les diverses facultats repartides arreu de Catalunya.

    Ara per ara, existeixen 8 graus: el de la Universitat de Barcelona (UB) a dos campus diferents, el de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), un conjunt entre la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la UAB, el de la Universitat Rovira i Virgili a Reus (URV), el de la Universitat de Lleida (UdL), el grau de la Universitat de Girona (UdG) i, finalment, els dos graus a preu privat a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) i a la Universitat de Vic (UVic-UCC).

    A partir de dades consultades a la pàgina web sobre estudis universitaris a Catalunya elaborada per l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, en l’últim curs registrat, que va ser el de 2017-2018, es van graduar només als graus públic 875 metges i metgesses. A aquesta xifra se li ha de sumar 104 titulats que ho van fer per la UIC i, en un futur proper, els que aconsegueixin acabar el grau dels 88 matriculats per la UVic que, donat que va iniciar el seu grau l’any 2017, encara no té titulats comptabilitzats.

    Podríem afirmar doncs que cada any es graduen 1000 metges i metgesses només a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Aquest darrer any es van ofertar a nivell d’estat espanyol només 6.797 places de Metge Intern Resident. Només el 44% dels metges que aquest 2019 van realitzar l’examen MIR van tenir l’opció de triar plaça d’especialitat. Aquest percentatge es devia al fet que hi havia 15.475 aspirants per a 6.797 places. Si bé és cert que alguns metges realitzen el MIR per segona o tercera vegada, també és cert que hi ha graduats que no s’hi presenten. L’excés de metges per l’oferta laboral que hi ha després, com a mínim si vols fer-te especialista, demostra que s’ha arribat al topall d’estudiants de Medicina.

    Enmig d’aquest context, poden haver-hi nous canvis en un dels graus de Medicina que afectarien al programa conjunt entre la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Autònoma de Barcelona. En un document elaborat pels professors numeraris de la UAB al Parc de Salut Mar (PSMar), on imparteixen el Grau de Medicina UAB-UPF, defensen la supervivència del grau davant els moviments de la UPF per crear un títol propi de Medicina únicament vinculat a la Pompeu.

    En el document, que compta també amb el suport tant del degà, Vicent Fonollosa, com d’en Ramon Carreras (Coordinador de la Unitat Docent de la UAB al PSMar), afirmen que “l’organització i la impartició conjunta per part de la UAB i la UPF del Grau en Medicina en el que podem anomenar Àrea PSMar – PRBB – Ciutadella és de llarg la millor opció (acadèmica, científica, econòmica, biomèdica, sanitària, ciutadana) per Catalunya, per Barcelona i pel PSMar, incloent, es clar, l’Hospital del Mar i l’IMIM”. Des del professorat no entenen perquè la UPF pretén apropiar-se d’un grau de funciona perfectament i que, a més, tal com està és dels més demanats de tot l’estat.

    Els professors signants rebutgen l’argument de la UPF sobre que a l’Hospital li aniria millor tenir només una sola facultat però, davant d’això, a part de negar-ho rotundament, la UAB defensa que donat què la UB vol també situar un parc de recerca a la zona de la Ciutadella, creuen que el què té més sentit és que hi siguin les tres universitats a la zona.

    En aquest sentit el document argumenta que “en un context internacional d’interdependència, i també de forta competència –ambdues sovint positives i sempre inevitables– ni Catalunya, ni Barcelona ni les nostres universitats i governs es poden permetre o poden permetre aventures solitàries mancades de fonaments acadèmics i econòmics: la col·laboració és necessària i és l’opció més eficient. La col·laboració és una exigència social perquè és l’opció socialment més eficient. Les opcions acadèmiques i sanitàries unilaterals haurien d’explicar amb tot rigor quines inversions desitgen, quins rendiments prometen i de a qui treurien els diners”. I és que aquest és un altre dels problemes que el professorat denuncia. Universitats ara per ara, segons la UAB, ha donat veus que potser deixaria a la UPF fer un grau propi. Si això es donés, argumenten, hi hauria un problema de liquiditat per l’estudiant i pel sistema. Per què? Els signants del document afirmen que si la UAB s’endugués els seus diners i veient que Universitats assegura no tenir-ne, calculen que els alumnes haurien de pagar 14.000 euros per any.

    “De forma especialment rellevant, si quantifiquem les inversions fetes els darrers 10 anys en personal i en béns materials per les dues universitats (i la UAB, durant molts més anys). És un error incomprensible que aquestes inversions no es quantifiquin i no es valorin amb rigor quan es fan propostes pel futur. Ningú ha aportat proves de que la UPF tota sola hauria invertit a més els diners que ha invertit la UAB”. A més d’argumentar d’aquesta manera la dificultat que suposaria per la UPF dur sola la docència del grau, en el document també acusen als professors i metges que volen impartir de manera independent el grau de no pensar en la seva universitat que “té moltes altres prioritats per atendre, com és natural”. Alhora no entenen que “no hi hagi cap documentació amb valor institucional i jurídic sobre els compromisos de finançament d’un hipotètic Grau impartit en solitari per la UPF; compromisos, per ex., per part dels Departaments d’Universitats i de Salut, i de la pròpia UPF”.

    Paral·lelament també manifesten que “la UAB no pot abandonar –i menys com a resultat d’un procés institucionalment, democràticament i tècnicament tan deficient com el que estem patint– una institució sanitària, acadèmica i científica tan important per Catalunya i Barcelona com el PSMar”.

  • Entitats feministes i defensores de la salut reclamen l’accés a l’avortament per les persones migrades

    El reclam per un avortament universal es vol fer notar a Catalunya. Una campanya iniciada a finals de juliol per 10 entitats de l’àmbit de la salut, la defensa dels drets sexuals i reproductius i de dones per exigir-lo supera de llarg les 250 adhesions al manifest.

    El document està dirigit a “totes les autoritats públiques de Catalunya” i, entre altres demandes vitals, exigeix que aquestes estableixin “les condicions per a una atenció sanitària universal, de qualitat, i sostenible sobre la base d’una gestió eficient, eficaç i transparent”. La campanya neix a partir de l’evidència dels buits legislatius i obstacles administratius que els col·lectius denuncien que es troben les persones migrades no residents a Catalunya i sense targeta sanitària. A més, coincideix amb el segon aniversari de l’entrada en vigor de la llei 9/2017 i en un moment en el qual la Generalitat de Catalunya vol realitzar una consulta pública amb l’objectiu d’elaborar un projecte de Reglament per a desenvolupar els continguts d’aquesta Llei.

    En un context d’incertesa, diverses organitzacions van constituir una Taula de Treball sobre l’accés a l’atenció sanitària dels menors de 18 anys, dones i persones embarassades i a la interrupció voluntària de l’embaràs. Entre elles es troben L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, la Marea Verde Barcelona, Metges del Món, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), la Red de Migración, Género y Desarrollo, la Xarxa de Dones per la Salut, la Campanya pel Dret a l’Avortament, Ca la Dona, el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) i Mika Sororidad Internacionalista. Han estat elles les que han treballat el document que pretén “aconseguir que els drets humans de les persones migrades, amb especial èmfasi de les dones i persones embarassades i els menors de 18 anys, siguin reconeguts de manera real i directa, sense cap mena de discriminació”.

    En mostrar aquesta voluntat se sustenten també en les demandes d’organismes com Nacions Unides o el Consell d’Europa, que han subratllat en algunes ocasions que “certes reformes que han realitzat els legisladors espanyols i catalans contravenen els estàndards internacionals de drets humans”. Així, a banda de recordar a les autoritats publiques que se’ls hi ha demanat que garanteixin l’accés a l’atenció sanitària de les persones migrades per diverses vies, també denuncien que “en molts casos la manca d’informació ha afectat les persones migrades en l’exercici del seu dret a salut, a causa dels temors a veure’s davant factures o compromisos de pagament als quals no poden fer front per accedir als serveis sanitaris”.

    Per altra banda, i reponsabilitzant al Departament de Salut i al CatSalut, demanen recursos per a la formació del personal administratiu i sanitari, ja que les organitzacions sotasignants asseguren que han comprovat que els hi falta molta informació sobre com informar sobre la declaració de responsabilitat a les persones que no tenen targeta sanitària.

    Les demandes concretes de les entitats pels drets de les dones i per una salut universal real es recullen en 9 punts. El mantra que els uneix és l’afirmació que la falta d’accés a l’assistència sanitària de la població migrada i refugiada és racisme institucional i, per tant, “és imprescindible que els sistemes de salut superin les barreres culturals i lingüístiques i es realitzi un abordatge multidisciplinari intercultural”.

    En aquest sentit demanen que el Reglament garanteixi l’assistència sanitària dels residents en risc d’exclusió social, de tots els menors de 18 anys, així com l’atenció a totes les persones i dones embarassades que estan a Catalunya estiguin o no empadronades, durant l’embaràs, el part, el postpart i la interrupció voluntària de l’embaràs. Per tant, que l’empadronament no constitueixi un obstacle a l’accés a l’atenció sanitària ni que el període mínim per a acreditar l’arrelament s’estableixi en un termini de 3 mesos.

    Per seguir saltant-se traves burocràtiques també consideren esdencial que es redueixi al mínim el temps d’espera per a obtenir la targeta sanitària. A banda, i lligat amb la idea de formar el personal administratiu i sanitari, també demanen que el decret garanteixi que “en cap cas es realitzarà cobraments d’urgències”. Entenen que “negar aquest dret  [ser atés d’ugències] és una mesura regressiva i contrària a la universalitat efectiva del dret a la salut de totes les persones”. Paral·lelament a la formació d’uns, també indiquen la necessitat de realitzar campanyes informatives a la ciutadania sobre el dret a la salut, “especialment a les persones i col·lectius d’especial vulnerabilitat, per a què coneguin i exigeixin els seus drets”.

    I com per tot cal que t’informin però també cal poder-ho entendre, per últim, demanen que el Parlament de Catalunya aprovi una reforma de la Llei 9/2017 en lectura fàcil. Encara afegeixen que “mentre s’aprova aquesta reforma, exigim que la Consellera del Departament de Salut emeti una Instrucció que reguli l’atenció sanitària d’urgència a aquestes persones”.

  • De vacances amb els reportatges més llegits!

    Ara que ja està ben avançat el juliol, la redacció d’El Diari de la Sanitat s’agafa unes setmanes de vacances. Abans de tancar, però, i com cada cop que us deixem uns dies, us volem deixar amb un repàs dels últims mesos fet amb la vostra mirada.

    Nosaltres tornem el 2 de setembre amb les forces renovades i mentrestant, perquè no només hem publicat deu bons articles al llarg del curs, trobareu a les nostres xarxes socials alguns dels reportatges, articles i entrevistes que han omplert El Diari de la Sanitat.

    Els 10 articles que més heu llegit durant aquest curs

  • Una sentència constata que Quirón va ordenar a una metgessa fer un dictamen pel qual un treballador va ser acomiadat

    D’un «no ha de conduir autocars de forma temporal, precisa un canvi de lloc de treball» a un «no ha de conduir» de manera indefinida. Són dos informes mèdics, emesos per una doctora de Quirónprevención sobre un treballador d’Autocars Meg Bus S.L. que pretenia reincorporar-se al seu lloc després d’una llarga baixa per malaltia. Tots dos dictàmens mèdics es porten vuit dies de diferència i l’últim, que impedia al conductor a exercir la seva labor, va servir a l’empresa per a acomiadar a l’empleat. Un jutge acaba d’anul·lar l’acomiadament per vulneració de drets fonamentals i constata que Quirónprevención va imposar a la metgessa aquest canvi de valoració.

    «Aquest sobtat canvi de criteri de diagnòstic es va produir per una decisió directa de la direcció de l’empresa de prevenció de riscos i sense que l’actor tornés a passar cap altre reconeixement», recullen els fets provats de la sentència, datada el 27 de juny i que ha difós el gabinet jurídic de Comissions Obreres a Catalunya, que va defensar al treballador.

    El magistrat, Albert Rodulfo Giménez, del jutjat social número 33 de Barcelona, acredita aquest fet per la prova documental aportada així com la testifical del judici, en el qual es va interrogar a la metgessa que va signar aquests informes.

    La doctora va reconèixer en la vista que va ser ella qui va subscriure aquest últim dictamen que invalidava al treballador per a conduir, però que «aquest sobtat canvi de directriu mèdica la va signar per expressa indicació (imposició) de la direcció de la seva empresa i sense que s’hagués efectuat cap altre reconeixement físic a l’actor», recull la sentència. El jutge subratlla «la contundent declaració, ferma, clara i decidida efectuada» de la facultativa.

    eldiario.es s’ha posat en contacte amb Quirónprevención per a preguntar per aquests fets constatats pel jutge i fonts de la companyia afirmen que, «efectivament, la sentència recull un canvi en l’informe de la doctora de Quirónprevención que va realitzar el Reconeixement Mèdic a aquest treballador». No obstant això i malgrat el declarat per la metgessa en el judici, la companyia afirma que «aquest canvi obeeix únicament al criteri professional de la doctora com a especialista en medicina del treball i és compartit per la Direcció Mèdica de Quirónprevención».

    Jonathan Gallego, director del gabinet tècnic jurídic de CCOO de Catalunya, celebra la sentència i destaca la seva rellevància a l’hora de «destapar» una pràctica que intueixen en moltes ocasions des del sindicat, «però que és molt difícil de provar: que les empreses de prevenció i les mútues actuen de connivència amb les empreses per a beneficiar-les». La majoria de les vegades, prossegueix, els metges recolzen els informes i «aquí vam tenir la sort que la doctora es va sincerar i va dir que havia rebut una pressió per a canviar l’informe».

    CCOO Catalunya està valorant «la possibilitat de denúncia via Inspecció de Treball o judicial a l’empresa de prevenció per aquestes pràctiques irregulars», afegeix Gallego.

    Un informe «manipulat» per a justificar l’acomiadament

    Com es va arribar a aquest informe «manipulat», com el denomina el mateix magistrat? El treballador va estar de baixa des de desembre de 2016 fins a juliol de 2018, a partir de quan es va prendre vacances fins al 12 de setembre, data de «reincorporació efectiva», segons la sentència.

    Jonathan Gallego explica que «quan un treballador té una malaltia molt llarga i es reincorpora al seu lloc, ha de passar per l’empresa de prevenció de riscos laborals, que li fa una valoració mèdica». La companyia que avalua els riscos ha d’estimar si aquesta persona és apta o no –o amb limitacions– per a exercir el seu lloc. En aquest cas, l’empresa que realitza la prevenció de riscos laborals en Autocars Meg Bus S.L. és Quirónprevención, part de Quirón Salut, el major grup empresarial privat en prestació de serveis sanitaris a Espanya.

    El conductor va tenir un primer control de Quirónprevención el 27 de juliol de 2018, en el qual es va determinar que era apte per a exercitar les tasques del seu lloc de treball. A causa de la medicació que prenia, el treballador va sol·licitar un nou reconeixement mèdic, que va dur a terme la metgessa que va atestar en el judici. D’aquesta avaluació, la doctora va concloure en un informe datat el 10 de setembre que l’home no podia conduir de manera temporal. «No apte per a l’acompliment del lloc de treball fins a la normalització del procés patològic actual. No ha de conduir autocars de forma temporal, precisa un canvi de lloc de treball», recull aquest informe.

    Vuit dies més tard i sense tornar a avaluar a l’empleat, aquesta mateixa doctora subscriu un nou dictamen en el qual qualifica al treballador com «no apte per a l’acompliment de lloc de treball», però ja de manera indefinida, amb recomanacions específiques que el denunciant «no ha de conduir».

    El magistrat Rodulfo Giménez desentranya a què es deu aquest canvi en el diagnòstic i conclou que l’empresa Autocars Meg Bus va ser la instigadora de l’informe per a justificar més tard l’acomiadament («la fraudulenta finalitat perseguida») del treballador, que era també delegat sindical de CCOO. La maniobra «ha implicat necessàriament una tercera empresa» (Quirónprevención) i «ha forçat la voluntat i el prestigi professional de la doctora que va emetre l’informe», sosté el jutge.

    Fuentes d’Autocars Meg Bus afirmen a aquest mitjà que recorreran la resolució judicial «en els pròxims dies» i apunten que «el contingut dels fets que determina la sentència no s’ajusta a la realitat», per la qual cosa esperen «poder demostrar-ho davant el tribunal».

    Repressió sindical com a avís a la plantilla

    Que el treballador anés representant sindical no és un fet fútil. L’acomiadament del conductor es va produir el 18 d’octubre de 2018 i Autocars Meg Bus ho va motivar per una causa objectiva: la «ineptitud sobrevinguda» per a exercir el seu lloc que reconeixia l’últim informe de Quirónprevención, així com la seva impossibilitat de reubicar-lo en un altre lloc. No obstant això, el diagnòstic de Quirónprevención que motiva suposadament la decisió tenia més d’un mes d’antiguitat.

    Entre l’emissió de l’informe i l’acomiadament es van celebrar les eleccions sindicals en Autocars Meg Bus, per les quals el conductor afectat en aquest procés va tornar a ser triat per la plantilla com a delegat de personal de CCOO. Nou dies després, l’empresa va comunicar que el posaven al carrer.

    El magistrat conclou, «amb fundat coneixement de causa» en opinió del catedràtic de Dret del Treball Eduardo Rojo, que la decisió de canviar «dràsticament el criteri clínic de l’actor es va promoure des de la mateixa direcció de l’empresa demandada [Autocars Meg Bus] que va esperar a fer-la, o no, efectiva, atesos els resultats que es poguessin donar en les eleccions sindicals que es van celebrar un mes després».

    El jutge considera per tant que l’acomiadament és una represàlia a aquesta reelecció de l’afectat com a representant dels treballadors. El magistrat *Rodulfo Giménez anul·la l’acomiadament per vulnerar els drets fonamentals de llibertat sindical i garantia d’indemnitat (que no s’imposin mesures de represàlia a un treballador pel fet d’exercir els seus drets) i condemna a l’empresa a readmetre a l’empleat i a abonar-li els salaris deixats de percebre des del seu acomiadament.

    També acorda una elevada indemnització al conductor per danys i perjudicis, de 50.000 euros, com havia demanat el demandant. El jutge considera que és una quantitat proporcionada a les «greus circumstàncies» del cas, en el qual l’acomiadament de l’afectat era «una trucada d’atenció o avís a altres potencials navegants sindicals» per part de Meg Bus. Aquesta quantitat a més contribueix «a la finalitat de prevenir o dissuadir aquest tipus d’actuacions antisindicals».

    A més d’Autocars Meg Bus S.L., el jutge condemna a l’empresa Cintoi Bus S.L. –també demandada pel treballador–, ja que entre ambdues existeix un «funcionament unitari», en el qual s’intercanvien treballadors sota una mateixa direcció empresarial, i el magistrat troba «indicis suficients per a considerar que existeix una confusió patrimonial» entre ambdues.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • 10 contes i novel·les per treballar la malaltia, la mort i el dol

    És fonamental abordar aquesta complexa situació amb sinceritat, honestedat i claredat, sense caure en la sobreprotecció o en eufemismes que poden confondre més i alimentar tabús als infants. És necessari acollir-los i acompanyar-los en aquesta nova situació, des de i en la proximitat.

    Es tracta d’oferir un espai més d’expressió dels sentiments i les emocions, reconèixer-les, compartir-les i naturalitzar-les.

    Els contes poden ser un bon recurs. És desitjable fer una lectura prèvia i sobretot, quan el llegim plegats, fer partícip l’infant de la història. Podrà empatitzar amb els protagonistes i li pot ser útil per poder expressar-se, posar nom a allò que sent i que està passant. Podem fer preguntes sobre què ocorre al conte, aturar la lectura quan ho veiem convenient, preguntar-li com se sent, què en pensa… I si ens pregunten, cal dir sempre la veritat, amb paraules que puguin entendre, així com repreguntar “I tu què penses?”.

    Cada infant té el seu procés i necessiten temps diferents per elaborar la pèrdua. Cal acollir les emocions i reaccions tal com ragen, i que no se sentin estranys o culpables per tenir-les: a nosaltres també ens passa. És complex i difícil, per això és millor fer aquest camí junts. Acollim i ens sentim alhora, acollits. Com adults, hem de facilitar aquests espais d’expressió per viure-ho de forma emocionalment saludable.

    És recomanable afrontar la situació com més aviat millor (en casos de malaltia greu), ja que els infants capten de seguida els canvis en el seu entorn, i arribat el moment, facilitar el comiat.

    Sempre va bé apropar-se a la biblioteca del barri i consultar el fons de contes. De fet, de la mateixa manera que llegim un conte d’aventures, d’animals fantàstics, etc. També podem llegir un conte amb la temàtica que ens ocupa, com un fet que ocorre en el nostre dia a dia i en poder parlar-ne amb naturalitat. Des d’aquí, fer una petita recomanació.

    Contes

    El camí d’en Dan i El camí de la Lua.

    Xevi Ventura, Neus Ballesteros, Ivan Tàpia i Ewa Sitko

    Ens ajudarà a parlar de la mort de la mare o del pare. Acompanyarem als protagonistes en el seu procés de dol i en les diferents emocions que viuen. Ens farà viure de prop les fases del dol.

    El niño de las estrellas.

    Grient, katrien van der; il Somers, Patrik

    Clara, una nena de 6 anys que durant l’estiu ha vist com el seu germà ha mort. Està molt trista. A més comença un nou curs amb una nova mestre, que l’ajudarà en el seu camí.

     

    Como todo lo que nace

    Elisabeth Brami

    Ajuda a explicar el cicle de la vida i de la mort en diferents àmbits: la natura, els animals, les persones… Fa un recorregut per les fases que segueix qualsevol ésser viu. Un relat tranquil i natural.

     

    Una flor de recanvi per a la mare.

    Rebeka Elizegi

    Parla del procés de malaltia greu de la mare de la protagonista, amb molta tendresa i sensibilitat, des de la perspectiva del nen, utilitzant també les estacions de l’any per entendre el dur procés de la mare.

     

    On és el iaio?

    Mar Cortina

    A partir dels 9 anys. Text preciós sobre la pèrdua de l’avi o de l’àvia. La mort acompanya a la vida i nosaltres acompanyarem al protagonista per les seves vivències.

     

    El buit.

    Anna Llenas

    A partir dels 7 anys. El conte explora les diferents sensacions i emocions que ens generen les pèrdues, i allò que ens ha de permetre superar l’adversitat, i donar-li un sentit. Un buit gran, que de mica en mica es fa més petit.

     

    La Júlia té un estel.

    Eduard José i, Valentí Gubianas

    A partir dels 6 anys. Una història molt tendre i sensible. La mare, greument malalta, tracta d’ajudar a la seva filla, li explica que anirà a treballar a un estel.

     

    Narrativa

    El nen de l’ombra

    Beatrice Masini

    Novel·la a partir de 9 anys. L’Héctor ha perdut el seu germà petit, i a casa, no se’n parla. Un llibre que parla d’estimar i de la pèrdua, i com s’arriba a acceptar i conviure amb la nova situació.

     

    Coi de Quico

    Jaume Cela

    A partir de 10 anys. Tracta sobre la mort de l’avi, i per sobreposar-s’hi la mare li regala un quadern perquè escrigui tot el que pensa i sent. De mica en mica, se n’anirà sortint reconstruint la figura de l’avi i la relació que hi tenia.

     

    Abans de néixer, després de morir.

    Jaume Cela

    Novel·la per adolescents. Tracta d’una noia de 15 anys que perd la seva mare en un accident inesperat. Un relat on pots acariciar els protagonistes i acompanyar-los en el difícil i pedregós camí que tot just han iniciat.

     

    Més recursos: https://natibergada.cat/58-contes-per-parlar-de-la-mort