Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • Es constitueix la Taula Infermera d’Atenció Primària per donar resposta al malestar i desafecció de les infermeres de primària

    La Taula Infermera d’Atenció Primària (TIAP) s’ha creat per «aglutinar el malestar, neguit i desafecció que viuen les infermeres d’Atenció Primària de Salut», i ha estat impulsada per l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC),  el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) i el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermeres de Tarragona (CODITA).  Altres entitats n’estan estudiant la seva adhesió.

    Aquestes demandes i neguit expressades per les infermeres sorgeixen a partir de les propostes de transformació de l’Atenció Primària de l’ENAPISC; entre els temes que més preocupen: el reconeixement de l’especialitat d’infermeria familiar i comunitària i el valor afegit que pot aportar a l’atenció primària, o el ple desenvolupament de les competències de les infermeres, especialment les vinculades a l’atenció longitudinal en totes les etapes de la vida.

    La TIAP vol analitzar i fer propostes per exigir el reconeixement en el lideratge i l’expertesa de les infermeres, que són peces clau per resoldre problemes i situacions de salut i de malaltia, des d’una perspectiva  individual, familiar i comunitària. Per això, entre d’altres temes, expliquen que dins s’hi analitzarà: el nombre d’infermeres necessàries en base a les necessitats de les persones i les característiques sanitàries, socials, econòmiques i de l’entorn, i les innovacions digitals que cal aplicar i com afecten ja en la provisió dels serveis, sobretot en l’entorn domiciliari i en les cures en l’entorn comunitari.

    Les tres entitats promotores de la TIAP, creuen que “una taula de debat com la que proposem, on ens trobem actualment AIFiCC, COIB, CODITA i infermeres compromeses a títol personal, pot ser l’espai que ens permeti canalitzar les demandes i suggeriments que ens fan arribar i treballar en cooperació amb l’objectiu de buscar solucions factibles”.

    En definitiva, la TIAP pretén esdevenir un espai permanent comú on, a través de convocatòries presencials o digitals, s’intentaran canalitzar iniciatives, propostes, suggeriments, innovacions per trobar les millors estratègies i els més grans consensos possibles en  l’atenció familiar i comunitària que  les infermeres  del  nostre país han d’oferir als ciutadans.

  • Metges de Catalunya nega rotundament que les mesures a l’Atenció Primària compleixin amb l’acord que va posar fi a la vaga

    Després de la valoració satisfactòria que donava per complert l’acord amb el qual es va sortir de la vaga de metges de l’atenció primària el passat mes de novembre, Metges de Catalunya ha volgut negar públicament que l’acord s’hagi assolit.

    Carolina Roser, delegada de Metges de Catalunya (MC) dels Centres d’Atenció Primària ha parlat d’un «discurs triomfalista» per part de l’Institut Català de la Salut. Així, el primer que han volgut dir des de MC és que no és cert que hi hagi 262 metges nous als ambulatoris. Tot i reduir-ho a aquesta xifra com a titular, l’ICS parlava de 122 nous contractes i que per ara la resta de vacants les han cobert metges que han retardat la seva jubilació però algunes vacants estan sent cobertes per metges que assumeixen més pacients. Així, Roser denuncia que les 123 places que resten són una sumatòria de la feina que «estan fent entre quasi 800 metges de plantilla que estan treballant més hores; són metges que ja hi eren però que treballen molt més». Per Roser l’acord no s’ha complert al 100% ni molt menys.

    En aquestes declaracions fetes en una entrevista al programa Aquí Cuní, Roser ha desgranat els motius pels quals hem arribat aquí. Metges de Catalunya diu que la vaga es va fer per un excés de càrrega de feina dels professionals i els tres principals ítems que es van acordar per finalitzar-la (límit visites per dia, un temps per pacient de 12 minuts per les visites presencials i una població assignada per metge que ha de dependre de les característiques de la població i que ara supera el que es recomanaria) «no s’estan complint ni molt menys».

    Roser ha volgut recordar que hi ha un compromís per part de l’ICS però també del CatSalut i del Departament de Salut. En aquest sentit i davant el problema dels pressupostos, Roser ha declarat que «el tema del finançament i com fer-ho ho han de resoldre ells que per això és la seva feina».

    «Estem donant un marge massa llarg i de cara a la tardor si això segueix així amb el retard que portem en molts temes i temes de l’acord que no s’han començat a tractar ens plantejarem mesures i una d’elles podria ser tornar a ser vaga», ha respost finalment davant la pregunta si una nova convocatòria de vaga seria una opció.

    Metges de Catalunya també troba el nou pla d’estiu insuficient

    Paral·lelament a les valoracions fetes davant el balanç de l’ICS, Metges de Catalunya aprofita per titllar de «maquillatge» el pla d’estiu de Salut. La contractació de 212 facultatius per reforçar el personal dels centres sanitaris de les zones turístiques durant l’estiu per MC “ni tan sols arriben a cobrir les vacances dels professionals”. El sindicat qüestiona que aquestes incorporacions tinguin el caràcter de reforç, perquè no incrementen les plantilles estructurals, i creu que més aviat actuen com a “paracaigudistes”.

    Segons Salut, aquest estiu hi haurà 21 facultatius més de reforç que l’any passat, fins arribar als 212, tenint en compte que el càlcul es realitza amb el concepte de ‘professionals equivalents’, és a dir, que cada contracte equival a un facultatiu amb una dedicació de 36 hores de treball setmanal durant un mes. “Les plantilles estan tensionades durant tot l’any pel dèficit de personal i per la sobrecàrrega de feina, amb aquesta planificació s’afegirà més estrès, especialment en els centres que a l’estiu veuen duplicada la seva demanda assistencial”, adverteix el sindicat.

    Per a l’organització, un exemple paradigmàtic és el del CAP de L’Escala, una població que passa de 8.000 a 100.000 habitants a l’estiu i que perdrà cinc facultatius (dos per vacances i tres previstos com a reforç que no s’han pogut cobrir) durant el pic més alt d’afluència turística. La solució que aplica el Servei Català de la Salut (CatSalut), explica MC, consisteix a tancar l’agenda de visites programades i destinar tots els professionals disponibles a l’atenció continuada, una situació que penalitza els veïns de la localitat empordanesa. “Els professionals s’indignen quan veuen que s’anuncien reforços a bombo i platerets perquè ho viuen de primera mà i saben que la realitat no és aquesta”, rebla el sindicat.

    Pel que fa a la dificultat que esgrimeix la conselleria per incorporar més facultatius, sobretot en l’àmbit de l’atenció primària, MC rebat que la precarietat de les condicions de treball i de les ofertes laborals comporten un “desincentiu evident” per als professionals. En aquest sentit, l’organització assegura que en les ofertes de treball que arriben d’altres països s’acostumen a postular multitud de candidats i candidates “perquè ofereixen unes condicions laborals incomparables”.

    A més, com cada any, Salut ha planificat també el tancament de llits hospitalaris per ajustar la dimensió de les instal·lacions al descens de l’activitat durant l’estiu. Així, entre juliol i setembre la quantitat de llits disponibles de la xarxa hospitalària d’internament agut passarà de 13.375 a 12.183. En total es tancaran 1.192 llits arreu del territori, el que suposa una reducció mitjana del 9% respecte a la clausura de l’any 2018.

    El sindicat mèdic insisteix en la necessitat d’aplicar una gestió “àgil i flexible” per reobrir les plantes i els llits en cas que sigui necessari per evitar que es reprodueixin les situacions de col·lapse dels serveis d’urgències que s’han viscut en estius anteriors.

  • La ‘llei Aragonès’ : norma per garantir la qualitat de les externalitzacions o Cavall de Troia contra el sector públic?

    El debat sobre la gestió futura dels serveis públics a Catalunya pren protagonisme. El projecte de llei de contractes de serveis a les persones, conegut com a Llei Aragonès, en referència al Vicepresident del Govern i conseller d’Economia, Pere Aragonès, centra la polèmica. Per uns es tracta d’una norma de caràcter tècnic. Per als detractors seria una mena de cavall de Troia que desregularia la gestió pública dels serveis de les administracions a Catalunya fins a punts difícilment imaginables.

    Com no havia passat des de l’inici del procés independentista, en el posicionament de les forces polítiques i socials respecte a la normativa es difuminen els blocs de tipus nacional i es dibuixen amb traç gruixut plantejaments sobre al paper de la gestió pública directa o indirecta dels serveis i el control o no dels serveis al ciutadà per part de l’administració.

    La Llei Aragonès pretén, segons afirma, regular els contractes onerosos que liciten les administracions públiques. Afecta, doncs el conjunt d’estaments governamentals: Generalitat, Diputacions, consells comarcals i ajuntaments.

    Com ha emergit la polèmica? La redacció de la norma va seguir un camí somort, a l’ombra de la tensió política prèvia a l’1 d’Octubre. Va superar filtres com la negociació amb els sindicats CCOO i UGT i els informes preceptius del Consell de Treball Econòmic i Social (CTESC). En l’àmbit parlamentari només va rebre crítiques de la CUP. L’aplicació de l’article 155 va fer que la norma quedés tancada en un calaix. Posteriorment el text va passar a mans d’Aragonès, nou responsable d’Economia. A finals de l’any passat la llei va superar un debat inicial al Parlament sense cap esmena a la totalitat. Però posteriorment les crítiques van aparèixer amb força.

    L’oposició al projecte de llei es basa en la creença que obrirà la porta a una privatització més gran que l’actual en la gestió dels serveis públics. Aquesta argumentació la sustenten la CUP, també Catalunya en Comú Podem, el sindicat CGT i els sindicats independentistes COS i Intersindical-CSC i la IAC, a més organitzacions socials com la Federació d’Associacions de Mares i Pares de Catalunya (FAPAC) i sindicats i sectors defensors de la sanitat pública catalana.

    Per la seva banda, des de l’òrbita governamental (ERC-JuntsxCat) es posa èmfasi en un altre enfocament inclòs en la normativa. La llei estableix, afirmen, com s’han de licitar els contractes de serveis, la seva adjudicació i com es controlarien.

    La normativa, que ha estat precedida per una Directiva de la Unió Europea i per un projecte de llei estatal, a Catalunya estipula que els seu abast afectaria camps com els serveis sanitaris, els serveis socials, d’ocupació i comunitaris, els menjadors, els serveis esportius o els de transport escolar. Des de l’executiu s’argumenta que això no ha de voler dir que s’ampliïn les externalitzacions ja existents i que en tot cas cada administració decidiria si manté la situació actual o la incrementa. Els opositors veuen en aquest darrer punt una via d’aigua que pot acabar per enfonsar el sector públic català.

    Coherents en la seva argumentació, els impulsors de la normativa posen èmfasi en el fet que la norma suposa un canvi important en els requisits per atorgar una adjudicació d’un servei públic a la gestió privada. S’afirma que si fins ara el criteri dominant era el preu. Però, en el futur rel pes en l’adjudicació passaria al 40% i baixaria fins al 30% en salut.

    També es recull que es donarà una millor puntuació a les empreses que millorin als seus treballadors les condicions del conveni col·lectiu, a banda de mesures d’igualtat de gènere, responsabilitat ambiental o d’inserció laboral de persones amb discapacitat. Albert Castellanos, secretari general de Vicepresidència, indicava en declaracions a Nació Digital que cada administración decidirá si externalitza serveis, però si això passa la norma en garantirà la qualitat per als ciutadans.

    CCOO i UGT reclamen garanties

    UGT considera que al voltant del projecte de llei d’externalitzacions s’ha creat una falsa polèmica. José Antonio Pasadas, secretari de polítiques sectorials de la UGT de Catalunya, recorda que els sindicats majoritaris van ser consultats durant el procés de redacció inicial de la llei. Que hi van donar el seu vistiplau i que ara s’ha recuperat el debat a partir d’aquell text sobre el qual, en el seu conjunt, la UGT no s’ha manifestat perquè “es podria pensar que la nostra posició és un suport al Govern de la Generalitat”, diu.

    Protesta de treballadors de l'àmbit d'ensenyament de l'Ajuntament de Barcelona

    Protesta de treballadors de l’àmbit d’ensenyament de l’Ajuntament de Barcelona

    El dirigent ugetista creu que la norma pretén donar resposta a la Directiva 24/2014 de la Unió Europea (UE), que incorpora clàusules socials als processos de contractació pública. Això, segons Pasadas, “té molta transcendència pel que fa als àmbits d’atenció a les persones”. En aquest àmbit, la nova normativa catalana tindria la voluntat d’assegurar condicions dignes als treballadors i evitar que aquest sector sigui sinònim de treball precari.

    Considera Pasadas que la nova norma no fa altra cosa que incloure garanties sobre els àmbits que l’administració pot externalitzar i que aquests estan llistats en la llei estatal aprovada mentre la normativa catalana dormia el somni dels justos durant la intervenció de la Generalitat.

    Per la seva banda, Toni Mora, responsable de Política Territorial, Acció Social, Barcelonès i Migracions a CCOO de Catalunya, afirma d’entrada, “en la nostra opinió els serveis d’atenció a les persones són serveis públics essencials i per tant hauríem de partir de la condició preferent d’una gestió pública directa per part de les administracions”. Immediatament afegeix: “la convivència actual, però, d’àmbits de gestió privada o pública d’aquests serveis ens obliga, com agent social més representatiu al territori, a vetllar perquè les condicions en les quals es produeixi aquesta contractació de serveis tingui les màximes garanties de satisfacció per a la ciutadania i que les condicions laborals i socials dels treballadors i les treballadores que els fan realitat siguin de qualitat i dignitat”.

    D’acord amb els posicionaments adoptats en altres ocasions, CCOO i també UGT, consideren que la llei hauria d’evitar que els serveis d’ocupació deixin de ser exercits directament des de l’Administració. En la seva valoració matisada, CCOO afirma també: “No ens agrada la redacció de l’article 9.2, que deixa la porta oberta a una generalització de les diverses figures d’aportacions per part del ciutadà o ciutadana que ha d’utilitzar el servei”. En un altre punt referit a “l’article 30, sobre condicions d’execució dels contractes de serveis sanitaris, però caldria pel conjunt de la contractació pública a la qual ens referim, l’adequació dels mitjans personals adscrits al contracte, en aquest sentit hem de fer una clara objecció a com pateixen els treballadors i les treballadores del sector una regulació global de les ràtios de personal que, a la pràctica, suposen minoració de plantilles i sobrecàrrega de treball”. El sindicat fa una remarca: CCOO veu aquesta normativa com una bona eina per potenciar l’economia social en l’àrea de l’atenció a les persones. “Defensem la contractació pública i ens agradaria que la col·laboració público-privada no existís però la realitat és una altra”, ha resumit Mora.

    I què hi diu el Tercer Sector, que gestiona actualment bona part dels serveis que han estat externalitzats fins ara? La Confederació, la patronal del tercer sector social de Catalunya, ha defensat amb matisos la llei, “És una norma d’àmbit català necessària, però no resol la mercantilització dels serveis, perquè els grans operadors poden concórrer al procés d’adjudicació”,en declaracions de, Joan Segarra, president de les entitats. En aquest sentit, el Tercer Sector veuria prioritària una acció concertada, és a dir, sortir de l’adjudicació per contracte públic i que els serveis passessin “d’una vegada per totes a les entitats d’iniciativa social”.

    Oposició contundent

    La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és el partit que des del primer moment s’ha oposat a la nova normativa. L’organització que ha vinculat la llei al vicepresident de la Generalitat, ha fet de l’oposició a la Llei Aragonès un mot d’ordre.

    El partit de l’esquerra independentista afirma que “La nova llei consolida i obre la porta a noves privatitzacions de serveis públics”. També assegura que tot i les afirmacions del Govern, “segueix posant el focus en el preu i no en la qualitat dels serveis, un fet que degrada el servei i aprofundeix la precarietat laboral”. Com a conseqüència de l’expressat, “la CUP defensa que els serveis han de ser 100% de titularitat i gestió pública”.

    Igualment Catalunya en Comú Podem, ha virat des d’una visió expectant d’abans de l’aplicació de l’article 155 a una oposició neta defensada ara. La presidenta del grup, Jéssica Albiach, ha declarat: “ja sabem què passa quan qui vol fer negoci entra en els serveis públics, baixa la qualitat del servei públic i empitjoren les condicions laborals”. La llei en tramitació recull, assegura, més de 150 serveis d’educació, de salut i de dependència, entre els quals hi ha, per exemple, l’educació infantil de 3 a 6 anys, l’atenció primària en salut o els serveis socials municipals o comarcals, “que en funció de quina és la voluntat del Govern de torn podrien quedar en mans de les empreses”, ha alertat Albiach.

    Per a la presidenta de Catalunya en Comú Podem cal “blindar els serveis públics, i això es fa prioritàriament amb la gestió directa”. “I per aquells serveis que ja estan externalitzats, creiem que s’han de fer amb el tercer sector i l’economia social, comunitària i arrelada al territori”, ha afegit.

    Altres sindicats com CGT s’han mostrat totalment en contra de la norma sobre externalitzacions. Aquesta organització considera que la norma “està feta a mida de les patronals del sector per garantir la seguretat jurídica de les futures concessions”.

    Igualment, la Intersindical-CSC amb una gran implantació al sector públic, aposta directament per la gestió dels serveis directament des de l’Administració.

    Mur reivindicatiu construït davant del Departament de Salut foto:Metges Catalunya

    Mur reivindicatiu construït davant del Departament de Salut foto:Metges Catalunya

    També Metges de Catalunya, sindicat majoritari en aquest àmbit estratègic, s’ha situat en contra de la llei Aragonès. Creu que obre la porta a la privatització de la sanitat. El sindicat recorda que la sanitat catalana ja està “infrafinançada” i que una externalització de serveis empitjorarà, al seu parer, el servei que es presta.

    I sense sortir de la sanitat, el moviment en defensa de la sanitat pública,Marea Blanca, s’ha mostrat contrari a la llei i assegura que “no hi ha cap directiva europea que obligui els Estats membres a subcontractar o externalitzar la prestació de serveis”.

    D’altra banda, metges amb una trajectòria clara de defensa de la sanitat pública, com Josep Martí, també s’han posicionat contra la llei que prepara el govern .

    Educació: la Fapac lidera l’oposició

    En el camp de l’educació La Fapac va ser, probablement, la primera entitat que va llençar el crit d’alerta sobre la tramitació d’aquest avantprojecte de llei, ja al desembre de 2018. En aquell moment el Departament d’Educació havia aturat el projecte de decret de menjadors escolars (o de temps del migdia), davant l’oposició que s’havia trobat, però també perquè aquest és un dels serveis inclosos en el projecte de llei de contractes de serveis a les persones. Per la presidenta de la Fapac, Belén Tascón, “intenten revestir d’un caràcter tècnic el que és una llei amb una gran càrrega política, ja que permet a l’administració externalitzar el que vulgui”. “Per exemple -diu- la llei et permet mantenir la titularitat pública de les escoles però introduir la gestió privada”, informa Diari de l’Educació.

    Pancarta reclamant ensenyament públic i de qualitat foto: Fundació Alternativa

    Pancarta reclamant ensenyament públic i de qualitat foto: Fundació Alternativa

    Segons la Fapac, la Directiva europea 2014/24 no obliga cap estat membre a regular d’una manera determinada el model de contractació dels serveis a les persones; al contrari, diu Tascón, “ho deixa a la lliure elecció de cada país”. La prova, afegeix, és que “cap altra comunitat autònoma està legislant en el sentit que ho està fent Catalunya”.

    “El Govern pot continuar operant amb el marc legislatiu actual, però si el que vol és donar una major seguretat jurídica a les empreses que contracta, podria haver presentat un projecte que blindés determinats serveis que afecten drets fonamentals, i que aquests fossin obligadament de gestió directa per part de l’administració, però amb el projecte actual no es blinda res”, afegeix Belén Tascón, per a la qual les clàusules socials que introdueix el decret no frenaran la penetració dels grans grups empresarials en el mercat dels serveis a les persones. “S’ha de ser molt ingenu per pensar que una empresa com ACS no tindrà la forma de presentar un pla d’igualtat, o dir que pagarà per sobre del conveni o que fa no sé quina aportació a la millora del medi ambient”, opina Tascón.

  • “Fomentar la relació entre generacions a tots els àmbits socials acabaria amb la discriminació de la gent gran”

    La promoció d’un llibre -amb presentacions, dinars, entrevistes i viatges de ciutat en ciutat sense gaire temps per pair-ho tot plegat-, no deu ser el millor ‘ecosistema’ per a Carl Honoré. Però aquest periodista escocès de naixement i canadenc d’adopció arriba a l’entrevista caminant lentament, amb un barret a la mà, i es pren el seu temps abans de començar a parlar.

    Va saltar a la fama amb el seu llibre In praise of Slow (‘Elogio de la lentitud’, en castellà), que s’ha convertit en un bestseller i el va erigir com a guru del moviment social que predica trepitjar el fre del ritme vital per gaudir-ne més, conèixer-nos a fons i posar el focus on realment interessa. Per viure millor, en definitiva.

    Amb aquest mateix objectiu, Honoré ha escrit un nou llibre: (B)Older. Making the most of our longer lives. A Espanya acaba de sortir amb el títol ‘Elogio de la experiencia’ (RBA Libros). A través d’històries, estudis, informes i dades, el periodista mostra que es pot ser feliç sent vell, dignifica el pas del temps i trenca els prejudicis associats a la vellesa. En aquesta entrevista ens explica com acabar amb la discriminació per raons d’edat a diversos àmbits de la societat.

    Un dia vaig sentir una frase colpidora: “L’experiència és allò que t’arriba quan ja no et serveix per a res”. Vostè argumenta, al contrari, que la vellesa té molts aspectes positius que cal potenciar individualment i social. Quins?

    Pensem en l’envelliment com una època desagradable, però val la pena viure-la de la millor manera possible. És evident que no tindrem la mateixa salut i agilitat que quan érem més joves, però molts altres aspectes milloren amb l’edat, com ara la creativitat, la productivitat a la feina, l’experiència, l’agilitat social… Hi ha estudis que diuen que la maduresa aporta, fins i tot, més felicitat!

    Carl Honoré, durant l’entrevista | Pol Rius

    Les seves ‘regles d’or’ perquè cadascú accepti el pas del temps i el visqui amb naturalitat són, entre d’altres, mantenir el cervell i el cos actius, sortir amb amics, aprendre contínuament… Quin consell és el més important per acabar, a més, amb la discriminació per l’edat?

    La convivència entre gent de diverses edats a tots els àmbits socials és essencial per lluitar contra la discriminació per l’edat. Envoltar-nos sempre de persones de la nostra mateixa edat fa que visquem a una bombolla on sorgeixen els prejudicis, però si diverses generacions comparteixen temps, espai i coneixements, les ments s’obren i l’edatisme es redueix. Sobretot entre els joves, que comencen a forjar una visió més optimista de la gent gran i del seu propi procés d’envelliment.

    Creu que la nostra societat incentiva aquesta convivència entre generacions?

    Ho va fent a poc a poc. Si posem el focus en l’àmbit educatiu, per exemple, ja hi ha centres que fan activitats mesclant alumnes de diversos cursos perquè aprenguin un dels altres. Aquesta decisió hauria de ser, però, transversal.

    L’escola ha estat, doncs, un caldo de cultiu pels prejudicis contra la gent gran?

    L’escola és la bombolla edatista per excel·lència! Allà, en una classe, només hi conviuen nens de la mateixa edat.

    Quins altres canvis hauria de portar a terme el sistema educatiu per contribuir a crear una societat més inclusiva amb aquestes persones?

    El sistema educatiu hauria d’implantar dues idees. La primera idea consisteix a transmetre que l’aprenentatge no és només apte per a joves, sinó una capacitat que es pot desenvolupar a qualsevol edat. La segona idea rau a inspirar als nens i nenes a ‘visualitzar’ com serà el seu veritable ‘jo’ futur, a imaginar com seran d’aquí a 30, 40, 50 anys. Només així prendran consciència sobre la mort i la vellesa i respectaran tot el que s’associa amb aquestes etapes. A més, l’educació superior hauria de ser més flexible, amb centres i universitats que facilitin més -i fins i tot potenciïn- l’entrada i la sortida d’estudiants a qualsevol edat.

    A Espanya, el 30% de la gent amb més de 45 anys afirma haver patit discriminació per l’edat, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Com es pot garantir la protecció dels seus drets?

    Existeixen lleis per protegir jurídicament les persones grans, però a la pràctica no es compleixen. Per això hem d’iniciar un moviment social èpic, una revolució per fer veure l’edatisme com un acte vergonyós i socialment inacceptable, a l’alçada dels pitjors actes sexistes o racistes. Tenim molts flancs on es discrimina la gent gran: l’àmbit educatiu, el jurídic, el mercat laboral… Fins i tot el llenguatge que fan servir els mitjans de comunicació és sovint edatista, amb expressions com ara: ‘a pesar de la seva edat, encara pot saltar en paracaigudes’; o ‘fer 80 anys no li ha impedit treure’s la carrera d’enginyer’.

    Hem de reinventar el discurs i descartar el llenguatge amb sentit pejoratiu que transmeti la idea que, a partir dels 35, tot va de capa caiguda, i que la maduresa és el camí cap a la decrepitud, el deteriorament, la depressió, la demència, la pobresa, la soledat… En realitat, això no és així; diversos estudis i moltes estadístiques contradiuen aquesta idea. L’única sortida per acabar amb els prejudicis contra les persones grans és difondre aquestes dades perquè tothom en prengui consciència. Hem d’engegar una potent campanya publicitària perquè tothom se n’adoni del que estan passant les persones grans i per acabar amb la seva discriminació.

    Carl Honoré, durant l’entrevista | Pol Rius

    Es parla molt de les xarxes socials i la tecnologia com a terrenys que fomenten les diferències entre la gent gran i la gent jove i promouen els prejudicis. Són, en part, responsables d’aquesta bretxa generacional?

    No. Jo sóc molt optimista respecte a les xarxes socials, perquè estan trencant els fonaments de la cultura edatista. Com que retornen l’autonomia i el poder comunicatiu a l’individu i democratitzen la tecnologia, aconsegueixen que tothom mostri en fotos i vídeos la versió més alegre de tenir 35 anys, 40, 50, 60, 80… Són fotos i vídeos d’usuaris de totes les edats fent un ventall d’activitats interessants i positives. La millor manera de lluitar contra els estereotips negatius de l’edat és crear un paisatge visual que mostri el contrari i que provoqui a l’espectador sentiments de felicitat. Evitem les sèries, les pel·lícules i els anuncis que difonguin estereotips ombrívols i tristos de la vellesa! La vida no acaba als 35 o 40, per molt que la nostra cultura ens intenti vendre aquesta idea.

    A qui beneficia l’existència de l’edatisme?

    A una potent indústria anti-envelliment que mou molts diners a l’any i treu profit de la nostra por a fer-nos grans. És veritat que, cada vegada més, les revistes femenines, per exemple, eviten fer servir expressions pejoratives contra l’edat i, pel contrari, inclouen a les seves pàgines fotos de cossos diferents i dones d’edats avançades. Pas a pas.

    Com hem arribat a aquesta visió negativa de l’envelliment a la nostra cultura? N’hi ha d’altres on les persones grans són les més sàvies i més importants del grup.

    Totes les cultures refusen i han refusat al llarg dels temps certs aspectes de la maduresa. Fins i tot a l’Imperi Romà feien burla de la seva gent gran! Aquest sentiment té arrels profundament humanes i naturals: ens fa por la mort, no volem perdre força física… A més, la fertilitat ens atrau genètica, orgànica i naturalment, i aquest és un aspecte clau de la joventut. Per tant, sempre, a totes les cultures, hi ha hagut edatisme; però des dels anys 60 del segle passat, hem posat la joventut sobre un pedestal. La venerem, és l’època vital a la qual tots aspirem, tinguem l’edat que tinguem. La joventut és una etapa de culte. Sempre està present la idea que, com més jove, millor.

    Quan Hillary Clinton es va presentar a la cursa per la presidència dels EUA, un locutor va preguntar a l’audiència si volia veure envellir una dona, dia rere dia, a la televisió. Hi ha qui va criticar durament que la parella d’Emmanuel Macron, el president de França, tingués 24 anys més que ell. L’edatisme està molt present a la nostra cultura, però sembla que encara no hem assolit els objectius del moviment feminista. Estem preparats per a la revolució de la longevitat?

    Ara és el moment. La lluita contra l’edatisme encaixa perfectament amb la del feminisme, amb la del racisme, amb els moviments a favor de noves normes de gènere i sexualitat… Molta gent de totes les edats està qüestionant el model socioeconòmic imperant fins ara i és conscient que hi ha d’haver un altre camí, una re-definició en diferents àmbits. Els canvis són necessaris i reivindicar la vellesa contribuirà a fer trontollar i fer caure estructures obsoletes sobre les quals se sustentava, fins ara, la nostra cultura.

    Carl Honoré, durant l’entrevista | Pol Rius

    Pot descriure com hauria de ser el mercat laboral en un món de respecte a la vellesa?

    Actualment, la ruta de vida laboral és molt rígida, dividida clarament en tres etapes: la primera és la de l’aprenentatge; la segona és la de la feina, els guanys i, moltes vegades, el plantejament familiar; i la tercera és la del descans, que sovint va associat a algun voluntariat. Aquest model va funcionar quan la gent moria als 70, però actualment no té cap sentit, perquè després de la jubilació encara ens poden quedar 25 anys amb força qualitat de vida i capacitats físiques i cognitives per produir fins i tot més que abans. Per tant, crec que el mercat laboral ha de ser més fluid i ha d’oferir la possibilitat de prendre’s anys sabàtics per fomentar l’aprenentatge continu. La vida és com un llibre de diversos capítols en els quals cadascú ha de definir què vol fer.

    Potser, en lloc de jubilar-me, jo vull continuar treballant, però només un dia a la setmana. El sistema laboral hauria de garantir i facilitar aquesta llibertat per aprofitar la meva productivitat -ja hem dit que aquesta sovint augmenta amb l’edat- i perquè jo em senti més útil i sigui més feliç a la maduresa. Traiem-nos el jou de les tres etapes laborals tancades i per a tots iguals. Reinventem-nos la vida!

    LES REGLES D’OR PER VIURE UN ENVELLIMENT FELIÇ

    • Continuar aprenent i experimentant.
    • Cultivar les relacions socials.
    • Tenir referents que de grans han fet grans coses: l’actriu Helen Mirren, el naturalista David Attenborough o fins i tot Michelangelo, que va reconstruir la Basílica de Sant Pere amb més de 80 anys.
    • Mantenir el cervell i el cos en forma i menjar bé
    • Fer que cada moment sigui especial i evitar qualsevol aspecte vital que no aporti alegria.
    • Trobar un propòsit que sigui important a la teva vida
    • Ser honest amb la teva edat. Donar una xifra inferior dona al número d’anys un poder que realment no té i emfatitza la idea que la joventut és millor.
    • Ser flexible i obert al canvi, el creixement i l’evolució.
    • Ignorar a qui diu que sexe i amor són sentiments de joventut. No és cert.
    • Ser positiu i parar atenció als avantatges d’envellir: més felicitat, altruisme, creativitat, coneixement, experiència.
    • Cultivar el sentit de l’humor. Riure millora la salut i allarga la vida.
    • Pensar en la mort com un acte natural. Prendre’n consciència dona forma i significat a la vida i fa que cada segon es visqui amb tota la intensitat.

  • La construcció de la història, la memòria i la cohesió resideix en La vellesa dels barris

    La Leonor “va a tot arreu”. Tenir 85 anys no impedeix que faci tai txi i balli country al centre cívic, que els dilluns els tingui reservat per anar a les cosidores, que participi de les reunions de l’assemblea de barri i que “entremig” també vagi a risoteràpia per a gent gran. A banda, també fa un voluntariat a l’escola de Poble Sec amb nanos de 12 anys: «al principi els ensenyàvem a cosir i fer ganxet però al final ja només parlàvem amb ells» i a més a més fa teatre. Ha passat pel centre cívic, per Gràcia, pel teatre Tantarantana i per la presó d’homes: «vam fer sketchs fàcils de recordar on explicàvem com et veies tu, ensenyaves un objecte volgut i que representava o explicaves la mort de la parella… era un retall de la vida!»

    Des de sempre ben activa, a més, després de passar 8 anys amb una persona en cadira de rodes a casa i que la seva vinculació a Baixem al carrer els hi solucionés sovint la seva rutina, la Leonor ha seguit també en aquesta associació. Baixem al carrer, com ens explica la Noemí, una de les seves treballadores, forma part de la coordinadora d’entitats del Poble Sec, a Barcelona, i té dos projectes principals destinats a la gent gran. Un d’acompanyament més individualitzat, per resoldre les petites traves que la gent gran es pot trobar en el seu dia a dia com ara haver d’anar al metge o per fer un simple passeig, ja que «per la seva mobilitat reduïda i les carències d’accessibilitat del seu edifici, no pot sortir sola al carrer i, malauradament, fa temps que no ho fa». Així, l’altre via, vol promoure l’envelliment actiu i organitza amb l’ajuda de transport adaptat  i cadires de rodes visites a parcs, museus, al teatre, a concerts d’estiu, participen a activitats comunitàries… Tot aprofitant els recursos del barri. «Jo no puc ser voluntària, que amb 85 anys no puc anar a buscar un malalt amb cadira de rodes, però una de les coses que puc fer és fer el pallasso. Faig bromes i m’hi sento bé!», explica la Leonor sobre la seva vinculació amb Baixem al carrer.

    Unes últimes dades revelen que a l’estat espanyol hi ha 4,7 milions de llars unipersonals i que dos milions de persones majors de 65 anys viuen soles. I en aquest context apareix un projecte que ja va per la seva cinquena edició: La vellesa als barris. La cooperativa CàmeresiAcció va iniciar aquest projecte l’any 2015 per tal de treballar en dues direccions: per una banda, la realització de tallers entorn l’ús de les eines audiovisuals i, per l’altra, explicar la vellesa dels diferents barris de Barcelona, en tant que processos de canvi, des de la mirada de la gent gran plasmada en un curt-documental. Els cinc eixos temàtics que han estructurat tots els projectes que s’han desenvolupat fins el moment es basen en l’habitatge, la comunitat, l’activitat econòmica, l’espai públic i el paper de la gent gran en la societat actual.

    Últim dia de rodatge de La vellsa dels barris a Poun dels dies de rodatge amb CàmeresiAcció / CàmeresiAcció

    David Fernández, co-fundador de la cooperativa CàmeresiAcció ens explica que «l’objectiu del projecte és promocionar i apropar la gent gran en un moment i una societat en un sistema on si no ets productiu deixes de tenir valor». Per trencar amb això, com tots els projectes de CàmeresiAcció que, a més de ser productora també realitza intervenció audiovisual. És a dir, dissenyen i coordinen projectes d’intervenció i transformació social mitjançant la creació audiovisual participativa per obrir espais de diàleg, reflexió i denúncia. Així, intenten que siguin els mateixos participants els que fins i tot gravin.

    La gent gran com a emissora del procés de canvi

    Si bé un dels eixos és apoderar la gent gran i dignificar-la, un altre d’essencial com ens expliquen des de CàmeresiAcció és «recuperar o no perdre aquest paper actiu de la gent gran en quant a emissores del procés de canvi d’un barri, aquesta memòria històrica, saber com era el barri abans i entendre com és ara i com valorem aquest procés».

    «Vam parlar de quan érem joves, d’estudiar, de com ara són els joves, de la integració… una mica de cada cosa. Ens vam trobar tres vegades i jo crec que els nanos que ens dinamitzaven s’ho van passar bé també», diu la Leonor. Així, el projecte planteja una reflexió col·lectiva davant un context d’envelliment de la població i d’acceleració de la transformació de les ciutats i les relacions socials establertes en elles. Que sigui la mateixa gent gran la que parli sobre això i s’encarregui de crear els continguts dels curts trenca amb les tendències més assistencialistes i treballa en la participació propositiva, creativa i autònoma de la persona. Per la Leonor, si més no, va ser «una experiència maca». Fer-ho a través de l’audiovisual, com defensen des de la cooperativa a més, «fomenta les capacitats d’aprenentatge, cooperació, autorealització i vinculació amb l’entorn mitjançant el suport mutu, la importància envers la memòria històrica col·lectiva, la participació comunitària i intergeneracional, l’autogestió, l’empatia i l’apoderament envers els processos socials».

    L’equip de Baixem al carrer durant un dels dies de rodatge amb CàmeresiAcció / CàmeresiAcció

    Amb aquesta carta de presentació quan una de les treballadores del CAP Les Hortes va posar en contacte CàmeresiAcció i Baixem al carrer, aquesta entitat no va dubtar en fer servir aquest recurs com una de les activitats a fer amb el grup de gent gran. La Noemí ens explica que quan la cooperativa els hi va ensenyar els models fets a altres barris com Sants-Montjuïc, la Vila de Gràcia, Ciutat Meridiana o el Clot-Camp de l’Arpa, els hi va semblar una molt bona idea i un projecte atraient. «Era una manera de reconèixer el saber de les persones grans i també de dignificar-los, reconèixer que encara tenen coses a aportar», valoren des de Baixem al carrer. Que a més la manera fos atractiva i actual, a través del vídeo i juntament a joves, va fer que s’hi acabessin sumant.

    I és que el projecte després de gravar diferents espais del barri i explicar a càmera diferents històries sobre el passat i el futur i la lectura que es dóna al barri dels canvis que ha viscut, també compta amb un espai de retrobament entre generacions. L’últim dia de rodatge, com ens explica en David, duen «3 o 4 persones de col·lectius joves que estiguin actius políticament dins el barri per contraposar mitjançant un debat com es veu el barri i també intentar trencar amb idees preconcebudes de la gent gran cap els joves per intentar aterrar-ho més al canvi social».

    Un debat on la Leonor es va sentir «molt còmode i integrada». Troba que és important participar a tot arreu però justament en d’aquest projecte destaca «l’oportunitat de posar les nostres idees i entendre de les que no en sabem massa: dels joves, la manera de comunicar-se, els mòbils…»

    La vellesa dels barris s’estrena

    El curt-documental realitzat al Poble Sec es projectarà avui divendres 21 de juny a les 11 hores al Centre Cívic el Sortidor sent el vuitè barri on es desenvolupa el projecte La vellesa als barris.

    La pròxima edició, que ja s’està realitzant, ho fa centrat al CAP Roger de Flor a la Dreta de l’Eixample. Depenent els diners que poden rebre cada any el fan a més o menys llocs alhora si bé la idea inicial era poder-ho fer sempre en 3 barris de manera simultània. Així es poden contraposar diferents barris de nivell socioeconòmic diferent i de procés de canvi o de necessitats diferents, segons expliquen des de CàmeresiAcció. «No són el mateix les inquietuds de la gent gran de Gràcia, que les situen en el turisme, els canvis, la preservació… que quan vas a Ciutat Meridiana que et parlen de 500×20, els desnonaments o la immigració andalusa dels 60».

  • La sanitat pública no és universal: el Govern i el Suprem avalen limitar «la càrrega» d’atendre immigrants reagrupats

    La sentència del Suprem que denega l’accés sanitari gratuït als immigrants reagrupats a Espanya amb els seus fills de nacionalitat espanyola ha donat un recolzament al Govern de Pedro Sánchez. La seva normativa per a «retornar la sanitat universal», arrabassada després de la reforma de Mariano Rajoy de 2012, no era completa: entre altres esquerdes, la seva redacció no corregia l’exclusió dels pares de ciutadans nacionalitzats que no poden treballar a Espanya, generalment per ser ja majors de 65 anys. Aquests que, segons la legislació a la qual s’aferra l’Executiu, suposen una «càrrega» per a les arques de l’Estat.

    El Govern, apel·lant a la Llei d’Estrangeria, exigeix a aquests pares contractar una assegurança mèdica privada per a obtenir la residència per reagrupació familiar. Però les seves pòlisses no sempre acaben cobrint el tractament de malalties greus sorgides una vegada assentats a Espanya, o aquests no poden permetre’s el pagament de la medicació.

    «El dret de reagrupació s’estableix fent-lo dependre d’unes condicions legals que han de complir-se necessàriament per a poder estar residint a Espanya», ha desenvolupat la fallada del Suprem. Entre ells, que el familiar adult reagrupat «subscrigui una assegurança de malaltia que cobreixi tots els riscos a Espanya del familiar, sense que en cap cas la residència d’aquest pugui generar una càrrega per a l’assistència social».

    El nombre total d’afectats per aquesta fórmula d’exclusió sanitària és incerta. L’Institut Nacional de Seguretat Social reconeix haver denegat la targeta per aquesta raó a 754 persones entre 2015 i 2018, segons una petició al Portal de Transparència a la qual ha accedit eldiario.es. No obstant això, col·lectius socials com Jo Sí Sanitat Universal asseguren que la xifra «ha de ser molt més alta» pel fet que «la majoria de les denegacions de targeta sanitària es produeixen en un mostrador, verbalment, sense que quedi constància d’elles ni l’INSS emeti una resolució de denegació per escrit».

    Amnistia Internacional i l’associació REDER, integrada per més de 300 organitzacions, han lamentat la sentència del Tribunal Suprem i llancen la pilota a l’Executiu, al qual sol·liciten una reforma de la normativa amb la qual pretenien retornar la sanitat universal a Espanya, una de les mesures estrelles de l’Executiu de Pedro Sánchez.

    «La sentència suposa la constatació que l’actual normativa sobre universalitat, el Reial decret 7/2018 no garanteix de manera absoluta la protecció de totes les persones estrangeres que resideixen a Espanya, com ja anàvem advertint les organitzacions», han assenyalat en un comunicat. «Garantir la sanitat universal significa que totes les persones que resideixen a Espanya, independentment de la seva nacionalitat i la seva situació administrativa, gaudeixin del seu dret a la salut, sense cap mena de traves», ha assenyalat Marta Mendiola, responsable de drets econòmics, socials i culturals en Amnistia Internacional España.

    Fins a aquest moment, mentre la Seguretat Social denegava de forma sistemàtica la targeta a aquest col·lectiu, els qui es decidien a recórrer la decisió davant la justícia es trobaven el suport dels jutjats socials i els Tribunals Superiors de Justícia, que en la seva majoria han reconegut el dret a la sanitat d’aquest col·lectiu sentència rere sentència.

    Almenys 80 sentències (40 de jutjats inferiors, 40 de tribunals superiors) han donat la raó als afectats per l’exclusió sanitària dels estrangers reagrupats pels seus fills, segons les noves dades actualitzades pel Col·lectiu d’Afectats per l’INSS. A partir d’ara, amb la jurisprudència marcada pel Suprem, els exclosos a través d’aquesta excepció no trobaran el suport dels jutjats. L’Alt Tribunal ha tallat l’única via a la qual s’aferraven les mares i els pares de ciutadans de nacionalitat espanyola que van obtenir el seu permís de residència a través de reagrupació familiar.

    Els afectats, en suspens

    Una d’elles és Paola (nom fictici). La ciutadana mexicana, de 80 anys, pateix d’hipertensió i requereix una sèrie de medicaments que finança cada mes amb prou feines, gràcies al suport del seu fill, segons va descriure en un testimoniatge recollit per eldiario.es. La dona va recórrer la denegació de la seva targeta davant els tribunals però encara espera la celebració del judici, programat per al mes vinent de setembre. Previsiblement, asseguda la nova jurisprudència del Suprem, Paola es xocarà amb una negativa dels Jutjats socials de Madrid. Si la vista s’hagués produït abans del 13 de maig, quan està datada la sentència del Tribunal, podria haver vist reconegut el seu dret a la sanitat pública, com li va ocórrer al seu marit.

    Juan, el seu espòs, va aconseguir fa unes setmanes la targeta sanitària que li permet començar el tractament contra el càncer de pròstata que pateix, després de la sentència del Jutjat social número 21 de Madrid. «Ja ha pogut acudir a l’especialista i segurament l’operin aviat. El metge ha sol·licitat la cirurgia amb caràcter prioritari», ha explicat a eldiario.es el seu fill, de nacionalitat espanyola i mexicana. L’home, part del col·lectiu Afectats per l’INSS, tem que la fallada del Suprem es tradueixi en la retirada de la targeta sanitària del seu pare.

    «Resulta sorprenent que el Suprem doni la raó a un jutge que ha fallat en un sentit quan hi ha més de 80 sentències de tribunals superiors de justícia, i que hagi assumit sense cap mena de crítica el que diu l’INSS. El Tribunal ha ignorat els arguments de desenes de jutges, així com la resolució de la Defensoria del poble de 2014», ha qüestionat Nacho Revuelta, membre del col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal.

    El 2014, el Defensor del Poble també va condemnar l’exigència d’una assegurança mèdica privada als immigrants reagrupats a Espanya pels seus fills nacionalitzats. Segons va raonar la institució, el Reial decret 240/2007 (que regula el règim dels ciutadans comunitaris) no estableix com a requisit la contractació d’una pòlissa, com defensava llavors l’Executiu de Rajoy, sosté ara el Govern de Sánchez i acaba d’avalar el Tribunal Suprem.

    Des de l’Associació d’Advocats Extranjeristas defensen la reforma del Decret 240/2007 (que regula el règim dels ciutadans de la Unió Europea), al qual s’aferra l’Executiu a causa de modificació amb la reforma sanitària que el Govern de Rajoy va justificar sobre la base de la lluita contra el «turisme sanitari». L’estalvi pressupostari que pretenia aconseguir-se mai va ser demostrat per l’anterior Executiu.

    Des de l’aprovació de la normativa del Govern socialista que pretenia garantir la sanitat universal, a més de l’exclusió d’immigrants reagrupats, la redacció del Reial decret 7/2018 deixa una sèrie d’esquerdes per on s’escorren diferents traves a l’assistència a embarassades, menors d’edat i urgències a causa de la seva situació irregular.

    Les causes de la continuació dels impediments a l’accés sanitari són vàries, segons han denunciat des de Metges del Món. La mateixa redacció de la normativa, titllada d’»ambigua», lligada a la forma de conducta de diferents comunitats autònomes durant el Govern del PP, deriva en l’aplicació de la legislació socialista «amb ampli marge de maniobra», incloent-hi «una interpretació restrictiva» per part de les comunitats autònomes, desenvolupen des de l’organització.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «Molts pediatres han hagut de tornar a aprendre a identificar un xarampió»

    Durant les últimes setmanes, tant l’Organització Mundial de la Salut, com el Centre de Control de Malalties de la Unió Europea han alertat sobre l’augment del nombre de casos de xarampió en tota Europa i, dimarts passat, el Comissari de Salut i Seguretat Alimentària de la UE, Vytenis Andriukaitis, qualificava la situació com a inacceptable, «sobretot tenint en compte que existeix una vacuna eficaç contra la malaltia des dels anys seixanta».

    Encara que els majors brots s’han produït en països que tenen important bosses d’exclusió social i no existeix un accés adequat a les vacunes, en altres països de major poder adquisitiu, com França o Itàlia, la caiguda s’ha associat fonamentalment a una pèrdua de confiança respecte a les vacunes.

    Parlem sobre la importància d’aquest tipus d’intervencions i la desconfiança que s’ha generat entorn d’elles en els últims anys amb Raquel Carnero, coautora -al costat del farmacèutic Luis Marcos i al dibuixant Íñigo Ansola- del llibre Vacunant Dos segles i sumant! (Edicions Universitat de Salamanca, 2019). Carnero treballa per a una consultora de serveis per a la indústria farmacèutica i és col·laboradora de l’ONG de cooperació al desenvolupament Farmacéuticos Mundi (Farmamundi), dedicada a la promoció de la salut i l’ajuda farmacèutica en països menys afavorits.

    Què li sembla la situació que es viu ara a Europa amb el xarampió?

    La propagació d’aquesta malaltia ha estat un efecte de la caiguda de les taxes de vacunació. S’ha perdut l’efecte ramat, amb el que aquelles poblacions que no es poden vacunar, com els nens menors d’un any, que no poden rebre la majoria d’aquestes vacunes, acaben exposats al virus. Al final, molts pediatres han hagut de tornar a aprendre a identificar un xarampió.

    A què creu que es deu el problema?

    Als països industrialitzats, on no hi ha una falta d’accés generalitzada, és per una pèrdua de confiança. D’una banda s’ha reduït la percepció del risc, perquè són malalties que han estat pràcticament erradicades. Ningú es recorda ja de les seqüeles que deixava la pòlio i gairebé ningú ha sofert la desgràcia de veure morir a un bebè per xarampió, amb el que s’ha abaixat la guàrdia. D’altra banda, està el corrent antivacunes, que és una altra part del problema.

    No se li dóna massa importància als antivacunes?

    En països com Espanya els antivacunes són un moviment residual, però hi ha uns altres com Itàlia o França en els quals s’han estès més i la cobertura de la triple vírica, que cobreix xarampió, rubèola i galteres, ha baixat moltíssim. Encara així, hi ha un altre terme que s’utilitza actualment en lloc d’antivacunes, que és el de vaccine hesitancy, que es refereix de forma genèrica als dubtes que poden sorgir a l’hora de vacunar. L’OMS acaba de publicar les 10 amenaces globals de salut i els dubtes o el rebuig a la vacunació és una d’elles.

    Quins factors han influït en la pèrdua de confiança?

    Els dubtes sobre les vacunes s’estenen per molts motius, per exemple, la falta d’unificació dels calendaris vacunals genera desconfiança, perquè la població no té clar per què en uns llocs es recomanen unes vacunes i en uns altres no. Afortunadament, a Espanya, des de gener ja tenim un calendari únic comú, la qual cosa servirà per a tenir una imatge més clara de què és el que es recomana. També estan els dubtes que es plantegen sobre la seva seguretat o eficàcia o els missatges del corrent antiglobalització, que culpen a les grans multinacionals del preu de les vacunes o del desproveïment. Moltes d’elles no han estat ben resoltes, la qual cosa ha acabat generant desconfiança.

    És aquest l’objectiu del llibre, respondre als dubtes de la població?

    El llibre tracta d’abordar la pregunta de per què hi ha tants dubtes si fa dos segles que vacunem. És cert que en els inicis van sorgir molts dubtes, perquè era una societat que no estava preparada per a comprendre aquest tipus d’intervenció sanitària, però que existeixin dubtes avui dia, més de 200 anys després, té molt menys sentit.

    El que volem és llançar un missatge científicament rigorós, però que pugui arribar a tothom de forma senzilla, perquè tothom pugui tenir aquestes respostes. Fins ara pot ser que no hagin tingut fàcil respondre als seus dubtes de forma senzilla i per això molts pares han acabat recorrent a internet i xarxes socials, on pots trobar de tot.

    Per això el projecte també té presència en xarxes socials?

    No es pot lluitar contra els bulos i els mites si no entrem en el lloc on es generen i on es promouen. Hem de buscar diferents vies per a arribar a l’objectiu i no quedar-nos només en el missatge institucional de «vacuna’t».

    Un dels mites més freqüents és el de considerar que és millor que els nens s’immunitzin passant la malaltia què li sembla?

    El problema és que no s’estan tenint en compte les possibles conseqüències. Cal no oblidar que el xarampió també pot provocar sordesa o una meningitis que pugui deixar greus seqüeles neurològiques. Encara que el nen no arribi a morir, se li està exposant a un risc massa alt. No crec que cap mare, amb tota aquesta informació, estigués disposada a assumir aquest risc.

    Creu que els fiascos d’algunes vacunes modernes, com la del dengue, poden justificar els temors de part de la població?

    Les vacunes per a malalties tropicals o malalties oblidades són relativament recents i moltes d’elles són experimentals. No és el mateix parlar d’una vacuna candidata per a l’Ebola, que de les quals s’utilitzen a Europa de forma sistemàtica des de fa més de 30 anys i la seguretat dels quals i eficàcia està fora de tot dubte. Hem de tenir en compte que ara mateix s’administren milions i milions de dosis de la triple vírica, amb la qual cosa tenim informació més que suficient sobre aquesta vacuna. A més, tenim un sistema de farmacovigilància mitjançant el qual es recullen tots els possibles efectes adversos que es puguin produir.

    Creu que s’hauria de canviar la legislació perquè la vacunació sigui obligatòria?

    No crec que sigui la millor manera. En una societat madura com la que tenim a Espanya, el que cal oferir és més informació accessible i clara i no pensar a fer obligatòria la vacunació. A més, a Espanya tenim un programa de vacunació molt complet, que és dels millors del món, i una taxa de vacunació elevada, amb el que introduir l’obligatorietat probablement generaria un rebuig encara major.

    El llibre també dedica un capítol a les dones en la història de les vacunes per què?

    Sí, hem volgut donar visibilitat a les dones que han contribuït al desenvolupament de les vacunes perquè no sempre han rebut el reconeixement que mereixien, perquè han estat a l’ombra d’altres investigadors o perquè han treballat en èpoques on les dones no tenien visibilitat. Moltes de les quals esmentem són americanes, però hi ha una espanyola que ha estat reconeguda per l’OMS com la primera infermera de la història en missió internacional. Isabel Zendal va participar, al costat del metge militar Xavier Balmis, en una expedició que va recórrer Llatinoamèrica per a expandir la vacuna de la verola. La missió es considera una fita a nivell internacional i és una cosa del que ens hauríem de sentir orgullosos.

    Aquesta és una entrevista original d’eldiario.es

  • La Marea Verda entra de nou el projecte de llei per un avortament legal, segur i gratuït a Argentina

    Just a les 12 hores, el cel tapa el migdia de Barcelona, però vàries desenes de dones es concentren a les portes del consolat d’Argentina al Passeig de Gràcia. Un cel que s’adiu a la gravetat de les demandes que el grup exigeix: «anticonceptius per no avortar, avortament per no morir». Com? Fent que els avortaments siguin legals i es realitzin en els hospitals.

    En el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, una vintena d’entitats han donat suport a l’acció de la Marea Verda de Barcelona, una plataforma agermanada amb la Marea Verda que va néixer a Argentina per exigir el dret a un avortament legal, segur i gratuït. Que l’acció coincideixi amb aquest dia no és fortuït. Les companyes de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament Legal, Segur i Gratuït a Argentina presentaran per vuitena vegada el projecte de Llei d’Interrupció Voluntària de l’embaràs al Congrés. I com la solidaritat travessa fronteres i mars, les seves companyes, juntament amb les dues regidores de la CUP Capgirem Barcelona, Maria Rovira i Eulàlia Reguant, han presentat també un seguit de demandes al consolat d’Argentina a Barcelona perquè les traslladin a l’ambaixada a Madrid i d’allà arribi també a Argentina.

    El «pañuelazo» que s’ha realitzat a les portes del consolat s’ha gravat per retransmetre’s en directe aquesta tarda a Buenos Aires durant la presentació del projecte de llei al Congrés argentí. Des de la Marea Verda, apunten que «un dels majors fracassos de salut pública en Amèrica Llatina té el seu origen en la idea de la maternitat com mandat social i no com elecció». Aquesta manera de definir la maternitat i les prohibicions que es generen al seu voltant, fan que desenes de dones morin i desenes de milers siguin hospitalitzades cada any arran d’interrompre un embaràs no desitjat amb mètodes perillosos. Per elles, «definir així la maternitat alimenta la idea perversa del patriarcat que és poder legislar sobre els nostres cossos i com conseqüència d’això milers de persones amb capacitat de gestar moren a l’any degut a avortaments clandestins i no segurs». De fet, des la Marea Verda han apuntat que a Argentina l’avortament és la primera causa de mortalitat materna en més de la meitat de les províncies.

    Avui aquest projecte de llei afronta el seu major repte. L’any passat, la darrera vegada que es va presentar, la llei es va aprovar al Congrés per 129 vots a favor, només 4 per davant dels 125 vots en contra. Després el Senat la va tirar enrere amb 38 vots en contra i 31 a favor. Ara, en aquest vuitè intent, el carrer vol que s’aprovi sigui com sigui. Passi el que passi, la Marea Verda ha assegurat que seguirà des dels carrers per matenir la pressió i exigir a legisladors i legisladores que permetin un avortament legal i sense riscos. «Exigim que legislin basats en la realitat i les necessitats dels seus votants i no en els dictamens dels fonamentalismes. La vida de milers de dones i persones gestants depen de la seva decisió. La sobirania en els nostres cossos és clau per la igualtat: la maternitat escollida i l’avortament com dret ple són eines d’equitat i salut pública», han declarat des de Barcelona a les portes del consolat. En aquest sentit, les demandes són clares i lògiques: «educació sexual per decidir, anticonceptius per no avortar i avortament legal per no morir».

    La Marea Verde Barcelona es concentra a les portes del consolat argentí en el dia que es presenta el projecte de llei al Congrés coincidint en el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones / Carla Benito

    A Argentina i arreu, perquè com recordava una pancarta que duia una de les presents, a Andorra la llei recull que l’avortament pot castigar-se amb fins a tres anys de presó, per a les dones i professionals sanitaris que els practiquin, a més de fins a cinc anys d’inhabilitació. Llatinoamèrica és no obstant la regió amb les taxes d’avortament i d’embaràs no planejat més altes. I és que només Uruguay, Cuba, Guyana i Ciutat de Mèxic reconeixen el dret a interrompre un embaràs no desitjat per decisió de la dona. La resta d’estats tenen lleis d’avortament restrictives i penalitzadores. Alguns d’ells, com El Salvador, Nicaragua, Hondures, República Dominicana o Haití amb penes molt elevades o de mort i sense contemplar cap supòsit ni salvar la vida de la dona.

    La concentració ha estat de caire reivindicatiu però no s’ha deixat de banda ni el ritme ni l’alegria. Així, amb el micròfon obert, han realitzat càntics diversos. Un d’ells, amb la melodia de Bella Ciao, deia: «Hoy las mujeres la voz alzamos, chao Macri chao Macri chao, chao, chao, contra el estado y el patriarcado, queremos aborto legal». I un altre que enviava als cures a treballar per quedar-se sense negoci en poder decidir i especular sobre els cossos de les dones.

    I és que com ens explicava Sandra Castañeda, Coordinadora General de la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas y del Caribe, en aquesta entrevista, l’avortament és una eina de control i un negoci per altra banda: «els mateixos metges que públicament s’oposen a l’avortament, després secretament els realitzen per 800 o 1000 dòlars. Clar que volen que sigui clandestí i il·legal. El dia que sigui legal hauran de practicar-lo en el seu servei de salut gratis. Ara poden fer-ho en el seu consultori i guanyant diners». Castañeda també apuntava que per molt que el patriarcat vulgui manar sobre el cos de les dones, «les dones quan volen avortar avorten. Punt. Pot ser il·legal, pot estar penat amb l’infern però quan una dona decideix una cosa la fa». Afegia que, «com a feministes, el nostre deure és transgredir les normes que ens imposa el patriarcat. No hem d’esperar fins que el patriarcat ens doni per si sol el dret. El dret ha anat darrere dels canvis socials i som les dones les que hem de generar aquests canvis». Canvis que avui s’estan presentant per vuitena vegada al Congrés d’Argentina amb el suport de milers i milers de dones d’arreu del món.

  • Salut comunitària, salut mental, addiccions, determinants i desigualtats… per eleccions tots en parlen, no tots hi aporten

    Educació, cultura, tenir un sostre, menjar per dur-se a la boca… les necessitats bàsiques cobertes són paràmetres que tots els partits que es presenten a aquestes eleccions municipals a Barcelona donen per vàlids. Un essencial per a la convivència i la vivència en si de la població és la salut. La seva universalitat i gratuïtat, l’atenció primària i comunitària, els determinants socials de la salut i com encarar la situació desigual d’accés i estat de salut per barris, la salut mental dels barcelonins… La salut i la sanitat són un dels temes estrelles en qualsevol societat, mirem un a un què volen aportar els alcaldables i les seves sigles.

    S’ha de dir, com molts alcaldables sobretot entre Barcelona en Comú, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya s’han dit, que hi ha moltes competències que fugen de la ciutat. Ens hem acostumat a veure acusacions de l’Ajuntament cap a la Generalitat i viceversa sobre qui hauria d’haver-se encarregat i responsabilitzat de tasques. Tenim com a exemple tots els moviments a voltant del CAP Raval Nord on si que depenia de l’Ajuntament l’ubicació del centre però eren Generalitat i Diputació qui al final davant la pressió del MACBA haurien imposat un emplaçament fora de la Misericòrdia, l’opció inicial.

    BeC vol consolidar les polítiques que han reduït les desigualtats en salut a la ciutat

    Des de Barcelona en Comú, i a través dels seus informes «La salut a Barcelona» que feien des del govern juntament amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona, expliquen que «els últims 4 anys s’ha donat especial importància als indicadors referits a les desigualtats territorials». En posen alguns exemples com ara que les desigualtats en esperança de vida en néixer entre els barris més pobres i els més rics han passat de 4,3 anys a 2,4 anys. Per seguir amb aquestes polítiques, BEC proposa posar de nou en marxa «el Pla de Barris amb una durada de 10 anys i donar continuïtat als projectes socials més reeixits». Relacionat amb això, també «continuar estenent els programes de salut comunitària de Barcelona “Salut als barris”, abordant nous reptes de salut, i implantar programes de promoció de la salut a més del 50% d’escoles de la ciutat». Aquesta salut comunitària és un dels punts que volen seguir treballant doncs, com diuen, s’ha augmentat a 25 barris dels 13 on hi era l’any 2014. Per fer-ho, diuen, «cal exigir el 25% de pressupost sanitari de la ciutat per a l’atenció primària», «desprivatitzar i passar a l’atenció primària la rehabilitació ambulatòria i domiciliària, l’atenció de salut a les residències geriàtriques i la podologia, i millorar les condicions laborals en els serveis encara externalitzats» i «desmedicalitzar l’atenció sanitària amb un pla participat per professionals i ciutadania usuària i amb perspectiva de gènere per reduir el 20% de la despesa farmacèutica».

    Segons l’enquesta de salut de Barcelona, el 16,5% dels homes i el 19,9% de les dones estan en risc de patiment psicològic i el suïcidi és una important causa de defunció, sobretot en les persones joves. Les mesures que volen implantar aquest mandat en termes de salut mental implicarien «exigir duplicar el pressupost sanitari per a la salut mental ambulatòria i comunitària i incrementar els recursos d’atenció domiciliària per a persones amb problemes de salut mental per disminuir la institucionalització i l’ús de psicofàrmacs».

    La feminització de la sanitat és un fet i que les polítiques sanitàries no contemplaven la dona fins fa relativament poc també. Encara ens trobem molt lluny del que BeC cataloga com «equitat de gènere en salut». Sobre això, parlen de «donar una clara orientació de gènere», «millorar l’atenció dels casos de violències masclistes des dels serveis sanitaris, la formació i recursos per a les actuacions i la recuperació» i «continuar l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva».

    Des de BeC demanen, com també ho fa la CUP encara que aquesta ho vol descentralitzar també als barris, la «reactivació del Consell de Salut de Ciutat, rendiment de comptes als consells de salut de districte i constitució obligatòria de les comissions de participació de centres sanitaris amb professionals del centre i ciutadania usuària».

    Internacionalitzar la recerca i renaturalitzar Barcelona

    Junts per Catalunya inicia el seu bloc sobre salut dins el programa electoral parlant «d’impulsar una “Barcelona renaturalitzada” per contribuir a la salut i al benestar de les persones». Segueix amb la idea de crear un Pla de xoc en col·laboració amb altres administracions per combatre i reforçar la participació ciutadana en els grups de salut i drogodependències.

    Les dues pàgines i mitja que el programa de Junts per Catalunya dedica a salut llista diferents idees sense aprofundir-hi massa. Segueix amb amb la idea d’estendre la xarxa de famílies cuidadores i reforçar la participació en l’elaboració i implantació dels programes de salut dels plans comunitaris de barris, amb la col·laboració de les entitats del territori. També esmenten desplegar la mesura de salut sexual i reproductiva a la ciutat de Barcelona conjuntament amb els serveis sanitaris i les entitats del sector per evitar embarassos no desitjats, i malalties de transmissió sexual, especialment en els joves.

    Barregen salut i indústria quan anuncien que continuaran «treballant per la internacionalització de la recerca i la indústria biomèdica i biotecnològica així com donarem suport a la implantació d’aquest tipus d’indústria a la ciutat i la dinamització del clúster biomèdic i biotecnològic», alhora que reforçaran, diuen, «la tasca investigadora de l’Agència de Salut Pública de Barcelona perquè continuï sent un referent de la salut pública mitjançant els projectes de recerca i les publicacions a les revistes científiques».

    Defensar el turisme sanitari per finançar tecnologies i innovació

    El partit de Manuel Valls barreja educació i salut en un mateix punt dins un programa que no supera les 35 pàgines. Opinen que tot i ser competència autonòmica, el programa de Salut de Barcelona ha de vetllar per la qualitat de l’atenció sanitària, així com promoure iniciatives municipals de Salud Pública, Prevenció i Educació Sanitària.

    En les mesures que proposen, sota el títol ‘Salut de qualitat’ a part de voler impulsar Barcelona com una referència en la cura de la salut, parlen d’aprofitar «els actius sanitaris per crear una oferta de qualitat internacional.  Aquesta oferta generarà ocupació i valor afegit per Barcelona, i també un turisme sanitari que permetrà finançar millor l’extensió de les últimes tecnologies i la innovació».

    Sobre salut mental, parlen de desenvolupar un nou Pla coordinat amb el Consorci Sanitari, el Consorci d’Educació i l’àrea de Drets Socials. No diuen com serà. Sobre joves i salut sexual asseguren que actualitzaran i ampliaran l’estratègia de salut sexual i reproductiva. No diuen com serà.

    Crear plans i avaluar situacions

    Reforçar l’acció comunitària de salut, crear un sistema de priorització social dels barris amb vulnerabilitat, fer campanyes per evitar i reduir les malalties de transmissió sexual o elaborar un pla de xoc contra la marginalitat de les persones amb trastorns. Aquestes són algunes de les propostes que Esquerra Republicana de Catalunya inclou en el seu programa electoral en l’apartat titulat ‘Salut pública’.

    També esmenen la necessitat d’un pla director d’urgències psiquiàtriques o un d’acció per a les addiccions a les noves tecnologies. Introdueixen el tema de les residències i de les cures de la gent gran i afirmen que l’objectiu és millorar la participació ciutadana en l’àmbit de la salut a a la ciutat, per districtes i per barris.

    En general, el programa electoral d’ERC fa apostes concretes encara que no ben desenvolupades sobre diversos temes que a banda d’afectar la ciutat, afecten a les persones que hi viuen en ella i el seu entorn. Per exemple, en termes de salut pública, parlen de treballar aigua i aire, l’aluminosi a la ciutat, els brots i plagues o erradicar les malalties contagioses.

    Garantia social i de salut: dos en un

    «El 80% dels determinants de la salut són de fora del sistema sanitari, això vol dir que molts dels problemes de salut més rellevants estan subjectes a la influència de l’entorn i de les condicions de vida de les persones. Per tant, reduir les desigualtats de salut requereix actuar sobre els determinants socials, sobre tots ells». Aquesta és una de les declaracions que incorpora el PSC en el seu programa. I d’aquí extreuen que «incorporaran la visió transversal de la salut en totes les polítiques destinant part del pressupost de cada regidoria a la promoció i prevenció de la salut». Diuen des d’on però no diuen com. Afegeixen que reduiran les desigualtats en salut entre barris amb plans transversals. No donen cap pista de com seran.

    Sí que parlen de serveis socials i d’abordar la pobresa infantil o d’atendre integralment a famílies desnonades. D’ampliar el fons d’emergència per a la pobresa estructural i adequar el servei d’atenció domiciliària a les necessitats quantitatives i qualitatives de les famílies afectades. Ara bé, sota el títol «Prioritat 4. Garantia social i de salut», el PSC no parla de la situació de l’atenció primària i la feina als barris més enllà de la necessitat de trencar amb les desigualtats ni tampoc treballa què fer sobre com donar una perspectiva de gènere a la salut a la ciutat.

    Triar metge i centre sanitari o incentivar el canvi de model de finançament sense dir com

    El Partit Popular, per la seva banda, no ha realitzat un programa electoral concret per a la ciutat de Barcelona. De fet, ha elaborat un text de 54 pàgines titulat eleccions municiplas i autonòmiques 2019; programa marc. Així, no inclou propostes en clau Barcelona i fa referència al conjunt dels «espanyols» per a totes les mesures. Algunes d’elles són de molt difícil gestió i no s’acaba d’entendre la seva intencionalitat com ara que demanen «garantia de llibertat d’elecció de metge i de centre sanitari en el marc del Sistema Nacional de Salut» i afegeixen idees que no incorpora cap altre partit com ara impulsat la utilització del testament vital en situacions terminals.

    Sobre com promoure la medicina personalitzada parlen d’incentivar el canvi de model de finançament dels centres sanitaris que estimulin les activitats preventives. No diuen exactament com ho faran però llisten diverses idees enfocades a les addiccions, l’obesitat o l’assistència a les persones grans. Insisteixen en dotar de tecnologia els equips i de recursos per investigació transnacional.

    La salut, com el dret a una vida digne, garantista, pública i per a tothom

    «Els serveis de salut i sanitat han de ser garantistes i no poden mai derivar del nivell de recursos econòmics de la població. El dret a la salut i l’accés al sistema sanitari ha de ser universal, equitatiu i 100% públic» o «amb l’objectiu de millorar la salut, cal planificar des de la comunitat (el barri o la vila) les deteccions en salut, analitzar les diferents situacions, prioritzar els problemes i les diverses actuacions, implementar les intervencions, fer seguiment i avaluar el pla consensuat». És a dir, «cal planificar, actuar i avaluar des de baix, cal impulsar la creació de comissions de control popular com a usuaris potencials que som totes de la sanitat pública».

    Aquestes són algunes de les afirmacions que la Candidatura d’Unitat Popular incorpora en el seu programa electoral per dir que la salut és vida i com a tal cal que sigui per a tothom i feta des de tothom. Perquè això passin, entre les seves mesures incorporen «revertir les privatitzacions, les externalitzacions i/o la gestió privada dels serveis de salut» a través de la remunicipalització dels serveis i així evitat l’externalització de treballadors que entenen que si no formen part de plantilles estructurals estan precaritzats.

    Cal doncs, més pressupost per la salut comunitària i la salut pública que la CUP enten que es pot aconseguir prioritzant els serveis públics i que la gestió sigui 100% pública.

    Tot i així, fora de les accions directament enfocades a la salut, la CUP incorpora en aquest punt del seu programa electoral que es tingui cura dels drets laborals, implicant aquí dret a la formació continuada, dret a condicions de salari, torns de treball dignes i lliures d’assetjament laboral i sexual. Per ells, això és salut. I sobre com fer-ho? A través dels consells de salut i els agents socials i sindicals que hi vetllarien.

    Un altre punt que tracta i adopta com a mesura és revertir l’especulació farmacèutica de la salut i crear una agència de farmàcia de titularitat pública, així com revisar el sistema de patents i fomentar l’ús de medicaments genèrics i un sistema de preus en relació al valor terapèutic. Paral·lelament a això, dedicar un esforç especial a la prevenció de la salut així com adoptar serveis sanitaris les 24 hores on tothom pugui accedir. Això implica una reorganització de l’estructura actual i contractar més personal.

    Pel que fa a la salut mental, apunten que cal «definir uns protocols sociosanitaris específics per a l’atenció de les persones afectades per una malaltia mental, que evitin les negligències o problemes en l’atenció sanitària que sovint pateixen les persones que pateixen una malaltia mental greu»

  • Barcelona serà la tomba del canvi climàtic? Segons els programes la resposta és no

    La contaminació sempre s’ha vinculat a les grans ciutats i a les àrees industrialitzades. Des de fa uns anys s’està denunciant una normalització que, a Barcelona, provoca 354 morts l’any i fins a 30.000 morts prematures a tot l’estat espanyol. De fet, segons un estudi promogut per Ecologistes en acció, la qualitat de l’aire provoca quinze vegades més morts prematures que els accidents de trànsit.

    Contaminació i indústria i contaminació i cotxes és la vinculació evident que la majoria realitza. Ara bé, què passa més enllà a la ciutat que provoqui aquesta crisi atmosfèrica? Els grups municipals han introduït aquest paràmetre en els seus programes electorals. Analitzant quines propostes aporten i si serveixen realment en la lluita contra la contaminació veiem que si bé durant el darrer mandat el Pla Clima Barcelona ha pres importància, les seves funcions no s’han acabat de fer efectives.

    Qui ha estat més rotund en campanya pel que fa a la contaminació i la crisi atmosfèrica ha estat el número 4 a les llistes de la Candidatura d’Unitat Popular. Marc Cerdà, ambientòleg de professió obria un fil de twitter on denunciava la inacció en la lluita contra el canvi climàtic. Des de la CUP, a més, han vinculat més factors a la contaminació com ara la massificació turisme i les accions que es fan per aquest com ara la construcció de «2 noves terminals de creuers que multiplicaran quasi per dos els creueristes (4,4M/any) incrementant també les emissions de CO2».

    Com ens recorda en un article publicat en campanya, «les ciutats juguen un paper rellevant com a grans estructures de consum de combustibles fòssils i com a emissores del 70% dels gasos d’efecte hivernacle (GEH) del planeta». Vinculant-ho a això, parlava de decreixement del turisme per reduir la contaminació. Per exemple afegia que el port i l’aeroport són els «responsables de més del 90% de les emissions de GEH del turisme».

    Davant d’això, les propostes que aporten els partits són ben diverses:

    La Zona de Baixes Emissions permanent per reduir un 20% la contaminació

    Barcelona en Comú segueix defensant el seu pla Zona de Baixes Emissions i implementar-ho de manera permanent a partir de l’1 de gener de 2020. Es combinaria amb mesures de mobilitat que aconseguirien, diuen, reduir la contaminació en un 20% al final del mandat, i reduir en 125.000 els vehicles circulants a la ciutat a l’horitzó 2024.

    Pel que fa a la fira, el port i l’aeroport, apunten que cal treballar per tal que s’adaptin als objectius climàtics i de gestió dels residus de la ciutat establerts al Pla Clima i a l’Estratègia de Residus Zero. Això es tradueix en obtenir la presentació abans de juny de 2020 d’un pla de descarbonització i reducció i gestió de residus que suposin una reducció de les emissions de CO2 per l’any 2030. De quant, no acaba de quedar clar en el seu programa ja que parlen d’una reducció del 45% però fent-ho respecte als nivells de 2005. Quina proporció de reducció està feta i quina queda per fer és una incògnita i per tant no es pot valorar la possibilitat que s’aconsegueixi. El mateix passa quan asseguren arribar a un reciclatge del 60%, a més d’un pla d’increment de la producció d’energies renovables que multipliqui com a mínim per cinc la generació actual.

    Si les baixes emissions no funcionen… peatge per entrar a Barcelona

    El que ara es presenta com Junts per Catalunya, el segon grup municipal amb més regidors actualment parla de crear un Barri d’Emissions Zero: «convertirem un barri de la ciutat en energèticament autosuficient com a prova pilot per tal de poder estendre a tot Barcelona les mesures que s’hi hagin implementat». Pel tema de les emissions i en la línia de reduir la contaminació de vehicles privats a la ciutat, en declaracions, Artadi ha fet referència a poder plantejar-se pagar un peatge a l’entrada a la ciutat si les mesures que entrin en vigor funcionen o no. Això ho vinculen amb ampliar la mobilitat del transport públic.

    Pel que fa al port de Barcelona, Artadi més que propostes s’ha dedicat a denunciar que l’alcaldessa actual no hagi cuidat prou el port ni hagi pressionat l’estat per la seva manca d’inversions. Més enllà d’això i de mesures per l’eficiència energètica a habitatges, Junts per Catalunya no desenvolupa gaires idees en el seu programa electoral contra el canvi climàtic.

    Transport públic gratuït dins la ciutat

    Ciutadans, que s’amaga en aquestes eleccions municipals rere l’aposta de Manuel Valls, parla de donar màxima prioritat a la lluita contra el canvi climàtic per que entenen «el greu moment d’emergència climàtica i des de Barcelona, juntament amb les altres grans ciutats del C-40» volen liderar «tots els esforços que ajudin a revertir la situació actual». Per disminuir l’ús del vehicle privat, proposen aplicar un model d’emergència urbana per contaminació, on el transport públic podria ser gratuït pels desplaçaments per la ciutat.

    El programa de Valls també parla de residus i reciclatge però ho fa de puntetes, com la majoria de les seves mesures, i sense dir el què, relegar-ho a l’empresa: «proposem un salt quantitatiu i qualitatiu amb la col·laboració dels ciutadans però també amb temes d’innovació tecnològica, social i aprofitant les iniciatives del sector empresarial més avançat».

    El seu programa electoral no reuneix més propostes sobre contaminació o contra el canvi climàtic però sí que en campanya Valls ha deixat anar algunes idees més rere preguntes de premsa o en actes públics com ara defensant el port de Barcelona.

    Electrificar el Port de Barcelona per reduir la contaminació de creuers i mercaderies

    El següent grup municipal amb 4 regidors ha estat Esquerra Republicana de Catalunya. En aquest nou mandat amb Ernest Maragall al capdavant i Alamany de segona, volen «fixar objectius ambiciosos de reducció d’emissions de CO2 del 40% sobre els valors de 1990, que implica doblar la intensitat de l’esforç recollit en el Pla Clima 2018-2030». A més, en el programa electoral inclouen elaborar pressupostos de carboni, i fixar, indicadors i mecanismes de seguiment participatius.

    Pel que fa a la zona de baixes emissions, de la mateixa manera que proposa per exemple BEC, des d’ERC volen determinar les restriccions definitives d’accés a aquesta zona a partir de l’any 2020. Sobre el Port, sense dir res de les noves construccions que rebran més creuristes, parlen «d’avançar cap a l’electrificació del Port de Barcelona o l’àrea de control d’emissions, amb l’objectiu de reduir la contaminació que generen els creuers i els vaixells de mercaderies del port».

    En el punt sobre el tractament de residus fixen com objectiu adaptar el model de recollida a les característiques de cada barri i com objectiu assolir el 60% recuperació de la brossa orgànica prioritzant la separació en origen i un sistema de recollida no anonimitzat. També proposen «desenvolupar la nova contracta de neteja per adaptar-la a les noves necessitats de la ciutat: augment dels nivells de recollida selectiva (per a passar del 35% al 60% que fixa la legislació europea), increment de la recollida porta a porta o implantació de contenidors intel·ligents i vehicles més ecològics».

    En dies d’alta contaminació, transport públic gratuït

    El PSC de Collboni també parla de fomentar «la reducció de les deixalles orgàniques i residus verds enviats als abocadors així com les deixalles sòlides i potenciar reciclatge d’una major part dels residus generats maximitzant la reutilització de tot tipus de materials (incloent telèfons mòbils i material electrònic en general)». Sobre el Pla Clima que ja s’ha iniciat en aquest mandat asseguren que l’impulsaran i actualitzaran «alineats amb els compromisos pel 2030 de reducció del consum energètic un 40% pel 2030, aconseguir un consum energètic d’origen renovable del 40% i una disminució d’emissions C02 del 40% respecte al 2008».

    Vinculat a reduir les emissions, des del PSC també volen contemplar la possibilitat de peatonalitzacions i de restriccions de circulació al centre de la ciutat, «per millorar alhora la qualitat del nostre medi ambient i dels nostres usos de l’espai públic». A més, proposen que el transport públic sigui gratuït els dies d’alta contaminació.

    Rebuig a qualsevol prohibició dirigida als vehicles de combustió

    Així com la majoria, el PP també repeteix la frase de reduir emissions per complir amb els objectius compromesos per l’any 2030. Tot i així, el partit de Bou afirma taxativament que «rebutjaran les prohibicions als vehicles de combustió», ja que «ha de ser l’evolució tecnològica i les decisions dels consumidors els qui marquin el ritme de substitució d’unes tecnologies per altres». A la pràctica doncs, no volen instaurar cap mesura per reduir el trànsit a la ciutat. En declaracions, no obstant, Bou va dir que els cotxes de fora haurien de tenir un aparcament a les estacions de tren i a canvi de no entrar el cotxe podrien rebre uns bitllets amb descompte. Fa un parell de dies, Bou parlava sobre les bicicletes i titllava d’absurds molts dels carrils que s’han creat durant aquest darrer mandat.

    Transport públic, bicicletes, ecotaxes al port i la no construcció de més terminals

    Tot el contrari que la CUP que aposta per la mobilitat a peu i en bicicleta i per a les mercaderies així com per apostar per un bon ús del transport públic, reduint-ne les tarifes, i poder guanyar espai públic. Per fer-ho, proposen «pacificar els carrers de la ciutat, reduir la velocitat de circulació a 30 km/h i restringir la circulació de vehicles privats als carrers, exceptuant els del veïnat i els servis públics, per reduir la circulació un 50% als barris». El pla per promoure l’ús de la bicicleta a banda de crear carrers d’ús preferent també implica «triplicar la xarxa d’aparcaments de bicicletes per a les veïnes en l’espai públic i regularitzar-ne i limitar-ne l’ús per a les empreses de lloguer de bicicletes, especialment, les enfocades a l’ús turístic»

    Per millorar la qualitat de l’aire, proposen elaborar una estratègia que també impliqui «millorar l’actual monitoratge ambiental dels barris i ampliï l’actual xarxa amb noves estacions automàtiques, que posi un èmfasi especial en els aspectes en els quals ara hi ha menys informació (Nou Barris, Horta – Guinardó, Sant Andreu i, especialment, els barris de la Marina els voltants del port de Barcelona)». Sobre el port, a banda de la negativa a la nova construcció, demanen limitar l’arribada de creuers i ferris al port i establir una ecotaxa a aquests i limitar l’entrada al Port de naus que usin combustibles altament contaminants, sense els filtres adequats.