Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • «La cerca és la substitució d’un dol que no poden passar perquè no tenen la certesa que els seus fills estiguin morts»

    «Van voler enterrar-nos, però no sabien que érem llavors». Aquest vers pertany a una poesia que va néixer en memòria dels 43 estudiants normalistes que van ser desapareguts a Ayotzinapa (estat de Guerrero, Mèxic) el 26 de setembre de 2014. Es va convertir, també, en consigna de les manifestacions, marxes i moviments reivindicatius que reclamaven l’aparició amb vida dels joves.

    Aquesta frase, igual que les accions de protesta sorgides del cas Ayotzinapa, es van convertir en referència de molts dels moviments de familiars de desapareguts que estan sembrant Mèxic des de fa dècades. No hi ha xifres oficials de quantes persones estan en lloc desconegut però, diverses organitzacions sumen més de 30.000 desapareguts en només deu anys, des que el president Calderón va iniciar la Guerra contra el Narcotràfic el 2006.

    Però la desaparició forçada –s’entén com ‘forçada’ quan participen agents estatals- es va començar a documentar a Mèxic durant la Guerra Bruta com a forma de repressió contra els moviments socials i polítics dels anys 70 i 80. En aquesta època s’expliquen 1.200 persones desaparegudes: «va haver-hi zones molt afectades, com l’estat de Guerrero, amb alguns pobles que van quedar completament devastats, en els quals es van emportar a tots els varons», explica Ximena Antillón, psicòloga especialitzada en acompanyament psicosocial en situacions de violacions dels drets humans i en salut mental comunitària.

    Forma part del centre de recerca mexicà Fundar i, durant tres anys, va estar acompanyant als familiars dels 43 estudiants. D’aquesta experiència va néixer un informe del que n’ha vingut a parlar a Barcelona, en el marc del festival pels drets humans a Mèxic ‘Murmuris del Mèxic Oblidat’, organitzat per la Taula per Mèxic de Barcelona.

    Les xifres ens diuen que, a mesura que passa el temps, la desaparició forçada a Mèxic creix: com podem entendre això?

    El president Felipe Calderón (Partit d’Acció Nacional –PA) el 2006 dissol la Fiscalia especialitzada en moviments socials i polítics del passat, creada per investigar els crims de la Guerra Bruta que va ser creada en els ‘90 però que mai va investigar ni va trobar als desapareguts. Aquí es dóna un pacte d’impunitat perquè no s’arribi al fons de l’assumpte i tractar el passat com a passat. Però, en aquesta mateixa època es comencen a documentar desaparicions, ja en el marc de la Guerra contra el Narco, que deixen de ser per motius polítics i tenen a veure amb les accions d’actors criminals no estatals, com el crim organitzat, però que estan col·ludides amb l’aparell de l’Estat. I es donen desaparicions perpetrades per agents de l’Estat que lliuren a la gent a la delinqüència organitzada perquè realitzin l’execució i al revés.

    I com afronten els moviments de suport a les víctimes aquesta nova ona de desaparicions?

    Vèiem dia a dia que la Guerra contra el Narco estava incrementant el nombre d’executats i desapareguts vertiginosament. És llavors quan, el 2013, comencen a créixer nous moviments de familiars que exigeixen l’atenció de les autoritats així com mecanismes d’interlocució per generar polítiques de cerca. I, poc després, el 26 de setembre d’aquest mateix any, ocorre la desaparició dels 43 estudiants normalistes.

    Aquesta desaparició forçada es dóna en aquest context de connivència de les xarxes criminals i les autoritats de diversos nivells, amb participació de la Policia Federal, Estatal i Municipal, presència de militars i Policia Ministerial, tots ells col·ludits amb el Cartel Guerreros Unidos.

    La psicòloga mexicana Ximena Antillón, del centre d’investigació Fundar, parla sobre las conseqüències psicològiques del cas Ayotzinapa / ©SANDRA LÁZARO

    Quina és la resposta de l’Estat a aquest cas en el qual s’acusa directament a les seves forces de seguretat?

    La primera reacció de les autoritats és criminalitzar als estudiants; van dir que eren infiltrats del Cartel de los Rojos i que per això Guerreros Unidos els havia fet desaparèixer. Però el fet que fossin joves, pobres i estudiants va generar molta empatia entre la societat i es va poder neutralitzar aquest discurs.

    A més, tot el seguiment mediàtic internacional que va tenir el cas va aconseguir que l’Estat tingués una reacció particular amb els 43 i es va aconseguir impulsar el Grup Interdisciplinari d’Experts Independents (GIEI) que van intentar desmuntar la veritat històrica llançada pel govern, que era que els estudiants havien estat assassinats i cremats en deixalleria de Cocula. Gràcies a aquest Grup, es documenten els mecanismes d’impunitat de l’Estat, que va sembrar restes humanes en un riu per fer tot aquest muntatge.

    En l’àmbit psicològic, com afecta la criminalització dels estudiants i aquesta veritat històrica als seus familiars i companys supervivents?

    Quan vem començar a treballar amb els supervivents vam veure moltes conseqüències com a impactes propis de l’estrès posttraumàtic –insomni, por a sortir al carrer o espantar-se amb qualsevol soroll o en veure policia, etc. A més, van viure un procés de dol alterat per totes les manipulacions que s’estaven duent a terme del cas.

    Els normalistes estan units per un vincle molt profund: viuen a l’escola i molts procedeixen del mateix poble. Per això, la resposta durant els atacs va ser admirable: tornaven enrere per recollir als companys que quedaven enrere i els ferits de mort se sacrificaven per aquells que encara podien sortir amb vida.

    La culpa va ser la part més dura, perquè sobreviure va ser alguna cosa totalment aleatòria, així li van donar sentit al fet d’estar amb vida: trobar als seus companys.

    Com és la gestió d’un dol que s’acaba convertint en una lluita en comunitat?

    Quan les famílies s’assabenten del què ha succeït comencen a arribar a l’escola; ells no es coneixien i al principi es dóna una situació molt caòtica. A poc a poc es van organitzant en grups de cerca que no donen resultat.

    És llavors quan decideixen anar a viure a l’escola i comencen les conseqüències psicològiques amb efectes a més llarg termini: deixen les seves cases, les seves collites, la seva comunitat…i es dóna el que cridem temps detingut: perden els referents del pas del temps perquè tota la seva vida es basa en una cerca que no dóna resultat.

    Molts d’ells no tenien experiència organitzativa ni referències de les desaparicions que estaven succeint al país però comencen a mobilitzar-se per buscar als seus fills, la qual cosa, en termes psicosocials, els permet tramitar el seu buit i reorganitzar la seva vida quotidiana. La cerca es converteix en una substitució del dol que no poden passar perquè no tenen la certesa que els seus fills estiguin morts.

    Ximena Antillón ha visitat Barcelona en el marc del festival pels drets humans a Mèxic ‘Susurros del México Olvidado’, organitzat per la Taula per Mèxic de Barcelona / ©SANDRA LÁZARO

    Els familiars dels 43 van començar la seva mobilització amb l’únic objectiu de trobar als seus fills i s’han convertit en activistes pels drets humans. Els compensa aquesta lluita? Com segueixen, tres anys després?

    Es van desgastant i van perdent visibilitat, la qual cosa genera tensions dins del mateix col·lectiu. Ells sabien que s’haurien de preparar per a una lluita llarga, però no s’imaginaven que ho seria tant. Ara segueixen amb la cerca però comencen a tornar a les seves cases, la qual cosa els resulta molt dolorós, perquè senten com que abandonen, però necessiten administrar les energies.

    A més, necessiten mantenir les seves activitats econòmiques donat que no s’han volgut visibilitzar com a víctimes ni com a subjectes d’assistència de l’Estat: van rebre oferiments de diners per part de funcionaris amb l’objectiu de silenciar la seva lluita, però això els ofenia perquè els feia considerar que els seus fills estaven en venda. De l’Estat només volen garanties de recerca per a la veritat i la justícia.

    Les desaparicions busquen eliminar dissidències però els familiars, s’acaben mobilitzant, així que es passa a parlar de l’activisme de les víctimes.

    És el mateix que diuen les mares de Plaça de Maig: elles van ser parides pels seus fills. Van començar a fer caravanes, visites a pobles que són víctimes de violències i s’identifiquen amb altres moviments, no només de desapareguts sinó contra els megaprojectes, feminicidis… Se’ls va obrir els ulls al que passava a Mèxic.

    Hi ha un altre tema important referent a l’activisme a Mèxic que és la criminalització. Com porten els familiars que els ataquin per defensar uns drets que ja els han llevat?

    Aquest fenomen es diu cadena de greuges: tenim un context de violència estructural que té a veure amb la pobresa, el racisme…i després els atacs com el de l’escola Normal, que són esdeveniments traumàtics. A partir d’aquí, es donen situacions que cridem retraumatitzants, com la impunitat, l’estigmatització de les víctimes, la criminalització o el maltractament institucional que segueix després. I el pic més alt d’aquesta violència i revictimització és la veritat històrica.

    Els familiars sempre estan bregant amb la possibilitat que els seus desapareguts estiguin morts però la veritat històrica li dóna forma a aquest temor i els fa imaginar-se com va succeir; assassinats o calcinats, com en el cas dels 43. I això és tortura.

    La veritat històrica o la desaparició forçada són realitats que aquí sonen extremes però que per a Mèxic són recurrents. I no es pot parlar d’això sense esmentar la impunitat

    Des de Fundar, abordem la impunitat més enllà de la definició jurídica que és l’omissió a investigar i sancionar, però també es pot donar de forma activa, amb estratègies per protegir als responsables. Així, es desvia l’atenció o s’inventen proves per canviar la versió dels fets i tancar el cas. També es va documentar tortura als detinguts, per fer-los confessar de manera que les seves versions coincidissin amb la veritat històrica.

    I aquesta impunitat legitimada té a veure amb el maneig dels mitjans de comunicació, que no són independents, perquè estan controlats per l’Estat mitjançant subvencions. L’entramat és enorme, perquè no és tan fàcil no investigar amb tot el moviment de familiars organitzats.

    La psicòloga mexicana Ximena Antillón, del centre d’investigació Fundar, parla sobre las conseqüències psicològiques del cas Ayotzinapa / ©SANDRA LÁZARO

    Són els mateixos familiars els que investiguen el que l’Estat no fa?

    Veiem a molts familiars especialitzats en la cerca de fosses clandestines: usen el mètode de la vareta, clavant-la en irregularitats del terreny i si surt una olor fètida és que hi ha restes humanes. Però malgrat ser ells els qui els troben, són les autoritats les que han de fer l’aixecament de proves. Però van veure que ho feien malament i perdien evidències: ells descobrien les fosses i les autoritats les tapaven.

    O el que és pitjor, s’emportaven els cossos i perdien la pista d’on estaven i com els tractaven. Molts familiars expliquen que les restes estan més segures a les fosses que quan les té l’Estat perquè el perill és que tornin a desaparèixer. Desapareixem físicament, dels registres… És la lògica de la desaparició duta a l’extrem.

    La mobilització a Mèxic és enorme, però després hi ha tota una part de la societat civil que no està organitzada. És per passivitat o perquè es normalitza la situació i la por i el cansament paralitzen les mobilitzacions?

    En el terratrèmol, amb Fundar vam anar a donar atenció psicosocial a aquells que esperaven que els rescatadors traguessin a gent dels enderrocs. Va haver-hi un maneig molt revictimitzant sense cap sentit: no donaven informació, treien els cossos d’amagat…

    La gent va començar a organitzar-se, van parlar amb els mitjans de comunicació i van aconseguir que les autoritats responguessin mínimament. Però, en un moment donat, la gent va començar a dir-me que tenien por perquè pensaven que anaven a desaparèixer als seus familiars. Llavors vaig veure com la desaparició havia calat en l’imaginari fins al punt de pensar que li pot passar a qualsevol. I quan sortien a denunciar la situació em deien: «i si ara em desapareixen a mi?».

    La por a Mèxic està sempre present com a forma de control: és el discurs que les víctimes en alguna cosa caminaven, per la qual cosa hi ha una bona part de la gent que pensa que si callen no els hi passarà res. Això l’única cosa que fa és deixar-nos més desemparats, però la por moltes vegades és més forta que la ràbia.

  • «Nosaltres no donem altes. Conviure, acompanyar, compartir… Això és el fonament de l’atenció primària»

    La CAMFiC es defineix com la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, una associació científica i professional de metges especialistes en medicina familiar i comunitària en l’àmbit de Catalunya. Com a missió volen «promoure, mitjançant els socis, el desenvolupament d’una Atenció Primària resolutiva i d’alta qualitat, centrada en la millora de la salut de la comunitat, potenciar i facilitar el desenvolupament professional del soci i, en general, del conjunt de persones que treballen a l’Atenció Primària, en col·laboració amb les organitzacions sanitàries, polítiques i docents».

    El relleu i nomenament del nou president de la CAMFiC es va dur a terme durant el XXVI Congrés d’Atenció Primària celebrat a l’Ampolla durant el 26 i el 27 d’octubre.

    Dolors Forés ha estat la presidenta de la societat durant 12 anys. La Dra. Forés, és cap d’estudis de la Unitat Docent Multiprofessional d’Atenció Familiar i Comunitària Costa de Ponent (ICS), és vocal del Consell de la Professió Mèdica de Catalunya i forma part del Consell d’Administració de l’Institut Català de la Salut (ICS), que és el principal òrgan de govern de l’ICS.

    Antoni Sisó pren el seu relleu després d’haver estat durant dos anys el vicepresident de la societat científica. A banda de ser el nou president de la CAMFiC, el Dr. Sisó és director de recerca del Consorci d’Atenció Primària de Salut Barcelona Esquerre (CAPSBE) i cap del Grup Transversal de Recerca en Atenció Primària de l’IDIBAPS (Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer).

    Ara que podeu fer una valoració conjunta, com veieu el traspàs de la presidència de la CAMFiC?

    Antoni Sisó: Si vols adjectius, ha sigut un traspàs transparent, organitzat, exemplar, amigable. Ha anat bé.

    Dolors Forés: Sí. L’Antoni ha estat durant vicepresident durant un temps i per tant no ha representat cap daltabaix ni per la societat, ni per la junta. Quan algú arriba a un lloc i comença dient que no canviarà res a mi em por.  És obvi que canviarà moltes coses: és molt més jove, és un home, té un perfil professional diferent…

    Quina valoració fas dels últims anys presidint la CAMFiC, Dolors?

    Dolors: En tinc molts d’últims des de l’any 2005… Penso que la societat científica, no gràcies a mi ni tan sols a la junta, sinó gràcies a tots els que han participat, s’ha consolidat com la societat líder dels metges i metgesses de família de Catalunya. Això només ha estat possible per la fidelitat i el respecte que ens han tingut els socis, que han anat augmentant. Igual que els metges no tenen sentit sense els pacients, una societat científica no té sentit sense els socis.

    Ara bé, de la mateixa manera que els socis són una part important, una altra són els grups de treball on els metges i metgesses, ho ressalto perquè hi ha moltes dones professionals de la salut, no només treballen per millorar la integritat de la seva professió sinó que estan organitzats per àrees d’interès. Tenim grups d’experts, vora uns 50, on hi ha d’interessats en patologies més orgàniques i d’altres en patologies relacionades amb el benestar psíquic. Aquí trobem per exemple: el grup de l’adolescent, el de salut mental, el de violència de gènere o el de la gent gran, que es dediquen a fer activitats formatives.

    Dolors Forés, ex presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i Antoni Sisó, el nou president / JORDI ROVIRALTA

    Els grups claus són el grup d’ètica i el grup de qualitat que a part de ser grups absolutament transversals han jugat un paper molt important per seguir amb una visió crítica les activitats formatives que es fan des de la societat així com els continguts, la difusió, els distribuïdors… Tenim a més implantació territorial i després tenim grups que representen la continuïtat com ara la vocalia de residents. Els intentem incloure des del principi, abans de començar de fet, just al passar el MIR es realitza un acte on s’intenta explicar que els hi pot aportar la societat a aquests joves metges de família.

    Quin seguiment se’ls hi fa perquè acabin integrant-se dins la CAMFiC plenament?

    Dolors: Com a societat som els referents de l’Atenció Primària i des del punt de vista professional també som els que sabem el millor i el pitjor de la primària. Als joves que just es sumen a l’especialitat els hi donem suport en els seus inicis ja que no deixen de ser joves amb contractes precaris.

    En aquest sentit, i perquè som els qui sabem les mancances de la primària, com a societat des del govern del tripartit també ens hem dedicat a assessorar els plans directors i estratègics que s’han anat elaborant encara que no sempre hem estat d’acord.

    Què reculls de la Dolors, Antoni? 

    Antoni: Aquests dos anys que he estat com a vicepresident treballant amb la Dolors em fan estar molt agraït per la feina feta. Crec que podem dir que ara la CAMFiC és el dibuix que volíem. A més, jo que vinc més de l’àmbit de la investigació i la recerca, recolliré idees de la trajectòria de la Dolors, que ve més de l’àmbit docent.

    A finals de maig us vau reunir amb el conseller de salut, Toni Comín, junt amb membres de la plataforma Rebel·lió Atenció Primària i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) per traslladar-li un seguit de propostes que busquen millorar l’atenció primària. La resposta del Departament de Salut va ser que aquestes ja es preveien dins l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC). Aquesta Estratègia incorporaria 5.000 treballadors a l’atenció primària per exemple. Ha començat el desplegament de l’ENAPISC?

    Antoni:  No. A hores d’ara l’ENAPISC no ha començat a caminar. De fet, encara estem pendents que s’activin els grups de treball, ja que fins ara ni tan sols ens han convocat.

    Quines propostes veieu més urgents?

    Antoni: Els metges de família volem tenir un rol central dins el sistema. Volem recuperar la centralitat i això passa per treballar des de diverses categories. L’ENAPISC detalla mesures de governança, d’atenció domiciliària, de gestió… Cal revertir la situació de la medicina de família i comunitària amb certa urgència. Ara mateix hi ha un decrement accelerat del número dels metges de família al sistema perquè hi ha jubilacions que no es cobreixen i gent que marxa fora.

    Ens trobem amb 200 metges de família menys al sistema en un moment on tenim població cada cop més envellida, que requereix més visites a domicili i una atenció més complexa. Paral·lelament, tenim una bossa de metges d’entre 30 i 40 anys que viuen en precarietat laboral. No sabem si això l’ENAPISC ho arribarà a tractar però ara mateix veiem que cada cop hi ha menys places, no es convoquen oposicions públiques i no hi ha cap tipus de seguretat quan tenir seguretat a la feina és una necessitat que tothom busca.

    Dolors: Això s’ha de combinar amb el fet que és una especialitat on hi ha moltes dones que veuen que no poden conciliar la seva vida personal amb la professional. Arriben als 30, 40 anys i segueixen sent precàries després d’haver passat una carrera llarga, una residència també extensa…

    Antoni: Per la societat, ser metge està molt ben vist socialment però tot i així el retorn social que reben els joves metges de família no és el que s’esperaven en entrar a la carrera.

    Dolors: El reconeixement social es dóna més en altres especialitats… La premsa mateix va als hospitals a informar-se però, què ha de saber un metge que està tancat a un hospital si ha arribat o no la grip? Som nosaltres el primer contacte amb la societat.

    Dolors Forés, ex presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i Antoni Sisó, el nou president / JORDI ROVIRALTA

    La disminució dels metges de família també es pot explicar perquè els estudiants de medicina trien altres especialitats al realitzar l’examen del MIR (Metge Intern Resident)?

    Antoni: Des de l’any 96 s’estan oferint les mateixes places de medicina familiar. El sistema dels darrers 20 anys s’ha dedicat a crear especialistes de qualsevol cosa menys de família. Som el país amb la ràtio més baixa de metges de família respecte a altres especialitats.

    Dolors: La gent quan comença la carrera vol ser metge, pocs saben quina especialitat faran. És al llarg de la carrera quan comencen a fer una doble selecció dins de grans grups. Els professors haurien d’encaminar als alumnes cap a allò necessari i animar que la meitat d’ells anessin cap a la primària. Ara mateix el MIR es dedica a cobrir places i no estudia a mig-llarg termini quins metges necessitarà el sistema ni tan sols es planteja quines àrees són aquelles on es vol incidir més. Això el que acaba provocant és que els metges residents acaben una especialitat i com no tenen on treballar acaben fent una altra especialitat o marxant del país. És ridícul i costós pel sistema. Podem entendre que planificar sempre és difícil però s’haurien de preveure escenaris i deixar de convocar places en base a la necessitat del moment de cada hospital.

    Com es pot promocionar de nou l’especialitat entre els estudiants de medicina i entre aquells que ja han accedit a la residència perquè s’hi quedin?

    Antoni: La recerca pot ser una bona oportunitat pel metge de família. Catalunya sempre ha estat exportadora de talent i els metges de família podrien investigar en biosanitat i biomedicina. Ara bé, si no hi ha contraprestacions en forma de recursos, calen eines perquè els metges de família es desenvolupin com a investigadors. Aquestes no es creen per la fama que té el metge de família de ser un metge assistencial. Per això, no hem tingut mai el que se’n diu temps protegit, no hem tingut l’ambient que ens ho hagi permès. Cal que per discriminació positiva això es pugui promoure.

    El pressupost públic destinat a Atenció Primària ara està en un 14% però el percentatge ideal seria que es situés en un 25%. Poc pressupost, poc personal… Comptant que la població ha envellit més i per tant ha augmentat la feina de l’atenció primària.

    Antoni: Sempre tindrem feina i no només per l’envelliment de la població sinó perquè nosaltres no donem altes. Això és el fonament de la nostra atenció: conviure, acompanyar, compartir problemes psicològics, socials, familiars, laborals… Des de la CAMFiC parlem de deprescripció que vol dir bàsicament donar-li seguretat al pacient. Ens ve un pacient de 75 anys que pren sis fàrmacs diferents i de cada fàrmac s’han fet assaigs clínics per mirar la seva eficàcia i tolerància però qui li ha receptat un d’aquests no pot saber com li afecta la barreja. És per això que el metge de família ha de ser el metge més accessible de tots. Ens arriben a nosaltres els danys col·laterals, no al psiquiatre que li ha receptat la meitat dels fàrmacs.

    Dolors: Ni tan sols nosaltres podem saber els efectes, ja que aquests són exponencials. No tenim matèria per fer estudis però amb la deprescripció mirem de buscar el major benefici pel pacient.

  • La cooperativa de salut COS presenta una emissió de títols participatius per canviar de local

    La cooperativa sanitària Cos, amb seu a Gràcia, creix. Això ha fet que els seus impulsors es plantegin aconseguir un nou local des del qual incrementar la seva activitat. La seva primera idea va ser aconseguir els fons per a l’operació a través de Financoop, l’organisme que s’ha constituït com a punt de trobada de l’ecosistema financer cooperatiu, en el procés de captació de capital i recursos financers de projectes d’empreses de l’economia social de Catalunya.

    Tot i les possibilitats que obria Financoop els socis de la cooperativa Cos van decidir finançar el projecte a través d’una emissió de títols participatius. Sota la pregunta “Ens ajudes a finançar-ho col·lectivament?”, COS té la intenció de poder arribar a tothom, particulars, empreses i inversors que vulguin invertir els seus estalvis en un projecte socialment responsable. El cert és que l’esforç dissenyat per l’entitat cooperativa té com a objectiu donar resposta al gran creixement experimentat per COS que, segons fonts coneixedores ha implicat un augment del 66% de les persones que n’estan abonades. Amb l’eslògan “Quan el cos creix, la roba et queda petita”, Cos posa de manifest que ha crescut i que necessita un nou local per oferir més i millors serveis.

    La cooperativa Cos, va néixer el 2011 al cor del barri de Gràcia. Al seu redós, hi ha una trentena de professionals treballant-hi (dels quals, 12 són socis de treball) i uns 600 socis col·laboradors.

    Cos cooperativa és una experiència remarcable pel que fa al cooperativisme sanitari. Es defineix com a cooperativa de salut. Jordi Vinadé n’era el portaveu en una informació publicada a Catalunyaplural.cat el 2014. Explicava que l’entitat és fruit de la trobada de professionals de diferents àrees: psicòlegs, especialistes en medicina homeopàtica, medicina general, medicina tradicional xinesa, osteopatia, fisioteràpia obstètrica i especialistes en dietètica i alimentació o reflexologia, entre altres. «Tots vam coincidir en les nostres ganes de treballar integrant les diferents disciplines professionals en un enfocament comú», afirmava Vinadé.

    Vinadé afirmava: «ens vam adonar que les especialitzacions tenen aspectes coincidents i que saber combinar els processos terapèutics distints enriqueix els resultats de cara als usuaris i també professionalment».

    Al mateix temps, per la banda dels professionals, aquesta visió també era engrescadora, cosa que va portar el col·lectiu a optar per crear una cooperativa. També hi va influir una idea alternativa a la jerarquització clàssica que es dóna en la medicina. Però a més, hi havia una altra idea nova, l’interès per aconseguir la implicació dels usuaris en el servei mèdic.

    Integració dels usuaris

    Efectivament, la intenció de Cos és integrar els usuaris en la cura de la seva salut. “Seria una mena d’adaptació al que es fa en les cooperatives agroecològiques on els consumidors tenen un paper essencial” segons el portaveu de Cos. Per tant, a més dels socis treballadors la cooperativa ha creat la figura del soci col·laborador, que també té veu i vot en el futur de l’entitat.

    La tasca col·lectiva que es desenvolupa a Cos no es limita per als seus professionals, en el  tractament dels malalts, per exemple, tots els professionals participen, a més d’en la seva àrea d’especialització en les decisions del conjunt del projecte. Igualment, els socis col·laboradors tenen capacitat de decisió i també contribueixen amb la seva quota amb el manteniment de la cooperativa. No debades l’entitat es defineix com una cooperativa sense ànim de lucre i d’iniciativa social.

    A la fi, el treball fet des del 2011, ha suposat que l’entitat necessiti ampliar les seves instal·lacions. Hi ha, de moment aspectes secrets, com on serà el nou espai, però sí que se sap que no es mourà del seu bressol gracienc.

  • La Generalitat detalla les lesions dels 1.066 ferits per les càrregues policials de l’1-O

    Els ferits atesos per lesions causades per les càrregues policials durant l’1-O pugen a les 1.066 persones. El mateix dia 1 d’octubre el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i diversos centres sanitaris van atendre a un total de 991 persones per danys derivats de les càrregues policials en col·legis. Entre el dia 2 fins al 4 d’octubre, 75 persones més es van apropar a aquests centres amb lesions del dia 1.

    El Departament de Salut de Catalunya ha elaborat un informe detallat sobre els ferits: la tipologia de lesió, la gravetat, el lloc on van ser atesos i per qui.

    Així, l’informe concreta que durant el dia del referèndum les lesions més comunes derivades de les càrregues van ser les contusions, amb un 43,9%, les policontusions en un 38,6%, i les ferides, en un 5%. També es van comptabilitzar 64 casos relacionats amb episodis d’angoixa o lipotímies que es van donar en el mateix lloc de les càrregues. Un 68,3% dels atesos van ser homes i un 31,7% dones. A més, també es va atendre a dos menors de menys d’11 anys i 23 persones majors de 79 anys. Afirmen que va haver-hi 5 ferits greus.

    Les lesions més freqüents de les 75 persones que van acudir als centres sanitaris entre el 2 i el 4 d’octubre es divideixen en contusions en un 53,3% i policontusions en un 40%. L’informe també especifica que el 69,3% de les persones ateses van ser homes i el 30,7% restant, dones.

    Policia Nacional s’endú les urnes de l’escola Ramon Llull a Barcelona / ROBERT BONET

    L’informe, realitzat pel Servei Català de la Salut i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, s’ha plantejat com una mostra de «transparència». Arriba després de «desmentir categòricament diverses informacions que han aparegut aquests dies en alguns mitjans de comunicació en els quals s’acusava al Govern d’haver manipulat el nombre d’atesos per les càrregues dels cossos policials de l’estat espanyol durant el referèndum de l’1 d’octubre».

    En el mateix comunicat, Salut va demanar una «rectificació immediata dels mitjans de comunicació que havien assegurat falsament que es va manipular a l’alça el nombre d’atesos comptabilitzant com ferits persones que havien tingut atacs d’ansietat veient les càrregues per televisió».

    Per aquestes acusacions, el conseller de Salut, Antoni Comín, va anunciar el passat dia 3 d’octubre que presentaria una demanda civil contra el coordinador general del PP, Fernando Martínez-Maíllo, per titllar de “farsa” el nombre de persones ateses durant el referèndum. Així, el conseller espera que amb aquesta publicació  s’acabi “de manera rotunda la indignitat de posar en dubte la xifra de les persones ateses pels nostres professionals, la indignitat de qui ha negat les dades”. A més, afegeix que qui ha fet això “no és conscient que a qui estava ofenent no era al Departament de Salut, sinó als professionals sanitaris que han fet els diagnòstics, que han atès els pacients, i a les pròpies persones ateses, que han estat les víctimes d’aquesta repressió”.

    Salut especifica en el seu informe que els trastorns emocionals relacionats que s’hagin donat a partir del 2 d’octubre s’estan comptabilitzant per separat dins d’un programa especial ja anunciat pel conseller.

    Atesos per gravetat, regions i serveis

    L’informe analitza per separat els atesos durant el dia 1 d’octubre i els atesos entre el dia 2 i 4. Finalment, també fa referència als cossos policials atesos.

    De les 991 persones ateses i diagnosticades el dia 1 d’octubre, 214 van ser tractades pel SEM i 777 en centres sanitaris (38 en centres hospitalaris, 40 en centres d’atenció primària (CAP) i 14 en centres d’urgències d’atenció primària (CUAP)). Totes les 75 persones ateses entre el 2 i el 4 ho van ser en centres sanitaris.

    El Servei Català de la Salut (CatSalut) ofereix un llistat de cadascun dels centres que va rebre ferits. El mateix dia 1 va ser Barcelona ciutat la que més serveis va realitzar atenent a 325 persones, el que suposa un 32% del total, seguida per Girona que va rebre 254 ferits, un 26%.

    El SEM atén el ferit per impacte de pilota de goma a l’ull de l’escola Ramon Llull / ROBERT BONET

    Dels ferits, cinc eren de gravetat. De tots els diagnòstics mèdics més greus, cap dels ferits resta a l’hospital. L’última alta va ser donada el passat 16 d’octubre a un home que va patir un infart agut de miocardi en un col·legi de la Mariola (Lleida) i va ser traslladat a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona d’urgència.

    Un altre dels ferits de gravetat responia a una lesió ocular produïda per l’impacte d’una pilota de goma disparada per la Policia Nacional durant el desallotjament de l’escola Ramon Llull a Barcelona. Els tres ferits de gravetat restants responen a traumatismes cranioencefàlics i a un traumatisme d’esquena.

    Del 2 al 4, la regió sanitària que més visites va rebre va ser la de Girona que va atendre a 38 persones, la qual cosa suposa un 50,7%. La segueix Barcelona amb 15 visites.

    El 84% de les persones ateses entre aquests dies tenien lesions considerades lleus. Només un 2,2% de casos va ser estipulat com a greu. Així, els casos mèdics més greus atesos entre el 2 i el 4 d’octubre responen a una fractura subcapital impactada de fèmur (Hospital Sant Pau de Barcelona) i un cas de policontusions i ferides (PAC La Ràpita).

    Fora dels ferits civils, l’informe comptabilitza en 12 els agents de cossos de seguretat atesos: 9 agents de la Policia Nacional, 2 del cos de la Guàrdia Civil i 1 agent dels Mossos d’Esquadra.

  • Davant el context actual, Irene Santiago recomana «posar les cures al centre i continuar»

    Des de Som Defensores i des d’Irídia, Centre de Defensa de Drets Humans, en coordinació amb altres agents i l’Ajuntament de Barcelona es treballa en un grup de suport jurídic i psicosocial específic dins l’Oficina per la No Discriminació. El mateix 2 d’octubre, conseqüència de la repressió patida a diversos municipis catalans només un dia abans, es va iniciar aquest operatiu de suport psicosocial i jurídic destinat a treballar situacions de vulneració de drets que s’haguessin donat durant la jornada del referèndum derivades principalment de les agressions policials. Parlem amb Irene Santiago, Directora de Psicosocial d’Irídia i membre del grup de suport psicosocial de l’Oficina per la No Discriminació, de la coordinació amb l’Oficina, les tasques que s’estan desenvolupant i les eines de resiliència que estan adquirint barris i grups.

    «Crear grups de suport mutu és una de les eines més resilients»

    Des del dia 2 el correu electrònic específic creat pels agents que participen de l’Oficina per la No Discriminació ha anat rebent diàriament comentaris, denúncies i demandes de suport. Algunes s’han vehiculat tant pel grup psicològic com el de suport jurídic. Santiago ens explica que han estat assistint a escoles i a barris a parlar directament amb les persones afectades per la repressió. En alguns d’ells, tal com s’anima des del grup, s’està iniciant una metodologia grupal per superar les situacions viscudes col·lectivament. Crear grups de suport mutu és, segons Irene Santiago, una de les eines més resilients i d’apoderament que les persones poden crear davant de situacions on les emocions siguin difícils de gestionar.

    Les visites que l’Oficina està realitzant estan dirigides tant a barris, comitès de defensa del referèndum o assemblees que ho demanen, com a escoles que van ser col·legi electoral. En aquests casos, la gestió del conflicte no va encarada només als alumnes sinó a tota la comunitat educativa i a aquelles persones que van ser presents al col·legi al llarg de l’1 d’octubre.

    En format de taller i d’una durada de dues hores, Santiago ens explica que l’objectiu principal és parlar de com trobar eines protectores, com generar espais de suport mutu i com gestionar les emocions col·lectivament. «Allò important és situar les cures al centre», comenta, «així enfortirem la nostra salut psicosocial».

    Santiago veu que, fora del que va passar el mateix 1 d’octubre, Catalunya arrossega des del dia 20 de setembre, amb la detenció de polítics i tot un dia de mobilització al carrer, una escalada del conflicte. «Aquest context desgastant fa que estiguem en un estat d’alerta continua», comenta. Pel grup de psicòlegs coordinats a l’Oficina per la No Discriminació és important doncs transmetre la idea que «es pot continuar». La barreja d’emocions que algú pugui sentir són comprensibles donat «el context desgastant que vivim». En aquest sentit, després de l’eufòria que alguns haguessin pogut viure l’1-O, la por o l’angoixa viscuda per la repressió, la impotència o la frustració, també hi ha gent que es troba davant la decepció post-ple de dimarts 11 d’octubre al Parlament. I ara, després de variar l’estat emocional respecte la situació actual, un nou impacte: estat de xoc per l’entrada a presó dels dos portaveus de l’ANC i Òmnium.

    La barreja de sentiments, contradictoris en si mateixos, provoca una barreja interna i un malestar que genera «una bola» que la persona no sap com expressar. Així, Santiago ens explica que moltes de les persones que assisteixen als tallers que ofereixen no saben descriure exactament el què pensen o senten: «si després del dia 1 això hagués parat i haguéssim passat a viure una situació de normalitat, la gent podria haver-se parat a pensar el què sent, però com això continua, seguim en tensió», comenta Santiago qui, davant d’això, anima a «que ningú s’espanti del que pugui sentir» i que es doni una mirada resilient, una mirada d’apoderament.

    «Posar les cures al centre i a continuar»

    Ens podem trobar el cas que algú no vulgui parlar, cada persona és un món i molta gent prefereix gestionar les cures des de la intimitat. L’atenció psicosocial és totalment recomanable però des d’Irídia també entenen que, com molts estudis sobre contexts de repressió diuen, la major part de la gent acaba activant les seves defenses i la seva resistència per si sol. Sigui de manera col·lectiva, en grups de suport mutu, o d’una manera més íntima i reduïda, és important, per Santiago, entendre que «podem aprendre del què ha passat i del què hem viscut». Si ho fem així, segueix Santiago: «si enfoquem el treball psicosocial cap a la resiliència i l’enfortiment, generarem eines i aprenentatge que ens ajudaran a augmentar la fortalesa emocional i cuidar la salut psicosocial».

    La tasca de l’Oficina per la No Discriminació de l’Ajuntament de Barcelona finalitzarà el 20 d’octubre però Irídia, qui té activat el Servei d’Atenció i Denúncia davant situacions de Violència Institucional (SAIDAVI), es planteja valorar si seguir amb el pla. SAIDAVI és un servei que ofereix assistència jurídica i psicosocial a les persones que pateixen situacions de maltractament en el marc del sistema penal català. Si ho fan, serà per donar suport a aquells grups de suport mutu que es vagin generant i a nous casos que puguin sorgir.

    Irene Santiago entén que la situació política és molt rellevant però no vol que la gent s’oblidi d’ella mateixa. «Hi ha gent que sent que té una responsabilitat política i no crea espais de cures perquè prefereix seguir treballant, però això no és incompatible», comenta Santiago. A més, suggereix que es pot fer feina política «d’una manera més cuidada». Davant el context actual, «posar les cures al centre i a continuar!»

     

     

  • Serveis mínims acordats a cada centre i garantia total en els serveis d’urgència pel 3-O

    Donat que el Govern s’ha adherit a la Taula per la Democràcia d’aquest 3-O, des del Servei Català de la Salut (CatSalut) s’han establert una sèrie de mesures amb l’objectiu de minimitzar les afectacions. Així, han elaborat els plans de contingència i els serveis mínims oportuns en coordinació amb els centres sanitaris de cada territori.

    D’aquesta manera es garanteix el funcionament dels serveis d’urgències i emergències i l’activitat programada inajornable d’unitats especials (cures intensives, coronàries, hemodiàlisi, neonatologia, parts, tractaments de radioteràpia i quimioteràpia i transplantaments d’òrgans), així com cirurgia coronària i oncològica, transport sanitari urgent i no urgent vinculat a les unitats especials, teràpies respiratòries domiciliàries i diàlisi ambulatòria. Per tant, la resta d’activitat programada (visites d’atenció primària i hospitalària, proves diagnòstiques i resta d’intervencions quirúrgiques) es reprogramarà i en els propers dies es comunicarà als afectats la nova data de forma individualitzada.

    Sanitat s’implica contra la repressió

    Imatges, vídeos, textos en xarxes socials…i el món de la sanitat també respon a la situació actual davant la repressió i pels drets fonamentals. L’endemà de l’1-O, dilluns 2 d’octubre, la Taula per la Democràcia va convocar una aturada general de 15 minuts a partir de les 12 h del migdia. Després que patronals, sindicats, autònoms i institucions s’hi unissin, es van realitzar concentracions a les portes dels llocs de treball i ajuntaments.

    Aquesta acció dóna pas a la jornada de vaga general de dimarts 3 d’octubre o, en la versió de la Taula per la Democràcia, «aturada de país». Aquesta aturada tindria un caràcter plenament ciutadà i busca que Catalunya s’aturi de manera diversa, és a dir, que els sindicats convoquen als seus treballadors però que les entitats ciutadanes o culturals també mostrin la seva repulsa a la repressió.

    Cal destacar que la Confederació General del Treball (CGT), la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), la Coordinadora Obrera Sindical (COS) i la Intersindical-CSC, ja havien convocat una vaga general per aquest 3 d’octubre fa quinze dies. UGT i CCOO no es sumen a la vaga sinó que participaran de l’»aturada de país» convocada per la Taula per la Democràcia.

    Els treballadors del Servei Català de la Salut (CatSalut), els de l’Institut Català de la Salut (ICS), els de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, els de la majoria d’Hospitals i centres sanitaris del país i els de moltes empreses i serveis sanitaris així com molts Col·legis professionals sanitaris han fet seguiment de l’aturada.

    A banda de l’aturada, tots els CAP que eren col·legi electoral van poder obrir amb normalitat. Els danys als centres on la Policía Nacional o la Guàrdia Civil va intervenir amb violència es redueixen a mobiliari, no pas a material sanitari.

    Aturada de país. Què és la Taula per la Democràcia

    La Taula per la Democràcia es va constituir pocs dies abans de l’1-O amb l’objectiu de donar una resposta unitària, pacífica i coordinada. La Taula està formada per entitats, sindicats i organitzacions de la societat civil catalana. Argumentaven la seva creació en sis punts:

    • Donar una resposta unitària en defensa de les institucions catalanes, els drets fonamentals, el dret que té el poble català a decidir el seu futur polític i la democràcia.
    • Per la vulneració dels drets fonamentals i les llibertats democràtiques que s’estan produint aquests dies per part del Govern i els organismes de l’Estat.
    • Abans de l’1-O, feien una crida a la societat catalana a respondre d’una manera pacífica, ferma i continuada.
    • Consideren que els problemes polítics han de tenir una resposta política i no repressiva i, per això, han instat a les institucions europees i internacionals a procurar que això sigui així.
    • La Taula per la Democràcia és un espai plural que reivindica el dret a decidir el futur polític del poble de Catalunya.
    • Respondre de manera coordinada i continuada davant de qualsevol acció que conculqui els drets fonamentals i no descarten cap forma pacífica i consensuada de mobilització i resposta de país.

    Entre les 40 entitats i organitzacions que conformen la Taula trobem l’Assemblea Nacional Catalana, Casa Nostra Casa Vostra; la CECOT, la Comissió de la Dignitat, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya CONFAVC, la Federació d’Assemblees de Pares i Mares de Catalunya FAPAC, LaFede.cat – Organitzacions per la Justícia Global, Òmnium Cultural o la majoria de sindicats.

    Càrregues al carrer Sardenya amb Diputació després del desallotjament de l’escola Ramon Llull / ROBERT BONET

    Vaga i aturades contra la repressió

    Les últimes dades fetes públiques pel Departament de Salut sobre el número de persones ateses pels serveis d’emergències es van donar durant el matí de dilluns 2 d’octubre. Les xifres sumaven les 844 persones afectades.

    Els ferits van ser atesos pel SEM (Servei d’Emergències Mèdiques) al carrer, als centres d’atenció continuada i en hospitals. La regió sanitària que més ferits va rebre va ser Barcelona que ha atès a 355 ferits. D’aquests, 294 a la mateixa ciutat de Barcelona, 46 a la zona metropolitana nord i 15 a la part sud. La segueix Girona amb 249, Lleida amb 111, la Regió Sanitària de Terres de l’Ebre amb 55, la de la Catalunya Central que ha rebut 46 ferits, la del Camp de Tarragona amb 27 i finalment 1 ferit a la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu i Aran.

    Els dos ferits més greus, un home de la Mariola (Lleida) que va patir un infart durant un desallotjament i un home amb un impacte de bala de goma a l’ull a Barcelona, estan hospitalitzats als hospitals Vall d’Hebron i Sant Pau respectivament. Entre les afectacions ateses, figuren cops per part de la Policia però també atacs d’ansietat.

    L’home que va patir l’infart a la Mariola va ser atès pel SEM per una aturada cardiorespiratòria i va ser traslladat en helicòpter medicalitzat fins a Barcelona, a l’Hospital Vall d’Hebron, donada la seva gravetat. Ara mateix fonts del Departament de Salut afirmen que està estable.

    Davant aquests fets, així, com des de molts altres organismes, el Consorci de Salut i Social de Catalunya ha expressat «la més enèrgica condemna davant l’abús de la força i l’ús de la violència per part dels cossos de seguretat estatals contra els ciutadans de Catalunya en la Jornada del Referèndum». Ho han fet perquè, al seu parer, «resulta del tot intolerable que com a conseqüència d’aquesta violència injustificada 893 catalans fossin ferits quan exercien pacíficament el seu dret d’expressió». Des del Consorci entenen que aquest abús atempta directament contra diversos drets com el d’expressió, de manifestació i el de reunió, que «no és propi de societats lliures i democràtiques». Han aprofitat el comunitat per reconèixer als professionals d’emergències i dels centres per donar una «excel∙lent» atenció als ferits i afegeixen que la seva tasca ha de ser continuar treballant per la salut i el benestar de les persones però també «per la salut de la democràcia».

  • El conseller de Salut cessa als responsables de consorcis sanitaris i entitats públiques del sector davant l’1-O

    El conseller de Salut, Antoni Comín, ha cessat als màxims representants de la Generalitat de tots els consorcis sanitaris i s’ha nomenat ell mateix com a president. Ho ha tan en els centres de salut designats com a col·legis electorals per l’1 d’octubre per assumir la responsabilitat jurídica que se’n pugui derivar però també en aquells que no estan involucrats en el referèndum.. En concret, Comín ha assumit la presidència de 29 consorcis o entitats públiques del sector sanitari, entre els que figuren l’Institut Català de la Salut (ICS), el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) o el Banc de Sang i Teixits.

    Segons el Departament de Salut, l’objectiu d’aquesta mesura és poder garantir el dret a vot dels treballadors sanitaris. Així, Comín seria l’últim responsable dels permisos que es donin al personal sanitari que vulgui anar a votar i li toqui treballar. Tot treballador en una situació de normalitat electoral té dret a 4 hores de permís per anar a votar si és que el seu horari laboral no li permet fer-ho fora del seu torn. Amb aquests cessaments i aquesta assumpció de la responsabilitat serà Toni Comín qui avalarà aquests permisos. És seguint aquesta lògica que Comín ha decidit destituir a tots els responsables i no només a aquells dels qui s’usaran els locals com a seu de votació.

    Les resolucions signades per Antoni Comín porten data de 22 de setembre i inclouen el nomenament d’alts càrrecs del departament de Salut, com David Elvira, Josep Maria Argimon, Francesc Xavier Rodríguez i Eva Sánchez, com a membres representants de la Generalitat en els consells rectors dels consorcis sanitaris.

    Com ja va fer el departament d’Ensenyament amb el Consorci educatiu de Barcelona, la conselleria de Salut tindrà el control directe dels 80 ambulatoris i centres sanitaris designats pel Govern com a col·legis electorals en el referèndum de l’1 d’octubre, suspès pel Tribunal Constitucional. Que aquests 80 Centres d’Atenció Primària i Serveis Territorials de Salut hagin esdevingut punts de votació es deu a la impossibilitat per part del Govern que tots els ajuntaments cedissin espais municipals.

  • «S’esperen un boig, però s’adonen que ets normal»: aules que trenquen el tabú de la salut mental

    “Als 13 o 14 anys vaig estar molt fumuda. Estava grassoneta i a causa del meu físic vaig començar a patir bullying a l’escola, llavors vaig dir que mai més, vaig començar a perdre pes, vaig passar de 90 a 47 kilos, i al mateix temps em vaig anar allunyant de tothom. Jo era de treure bones notes i vaig passar a treure cincs, no volia que ningú m’estigués a sobre, tenia amigues i les vaig passar a considerar enemigues perquè es preocupaven per mi però jo creia que l’únic que volien és que tornés a ser una bola”. ¿L’assetjament va ser la causa del trastorn alimentari o a l’inrevés? “Causa i conseqüència, tot anava lligat”, afirma la Niobe.

    Ella ara té 25 anys, treballa, té parella i amigues, i se sent especialment realitzada perquè pot compartir la seva difícil experiència amb alumnes de tercer d’ESO gràcies al programa What’s Up: Com vas de salut mental?, engegat fa un parell d’anys pel Departament d’Ensenyament i l’ONG Obertament, entitat especialitzada en la lluita contra l’estigma sobre les persones amb problemes de salut mental en qualsevol àmbit social. “Es tracta de trencar el tabú i que a l’escola els alumnes puguin parlar sobre com se senten, aquest és el primer pas”, comenta la Niobe, que afegeix que l’experiència li ha servit “per reconciliar-me amb la Niobe adolescent”.

    What’s up es defineix com una proposta pedagògica que involucra l’equip docent mitjançant la “infusió curricular” per la normalització de la salut mental. Aquesta infusió consisteix en l’aplicació de 9 unitats didàctiques corresponent a 6 àmbits competencials (matemàtic, lingüístic, cultura i valors, cientificotecnològic i educació física) en les quals, a la vegada que se segueix el contingut curricular corresponent, s’aborda el tema de la salut mental. Per exemple, a classe de català s’organitza un debat amb un presentador, un jurat, i diversos grups d’alumnes on l’objectiu és l’ús correcte de la llengua però el tema de debat és la salut mental.

    Al final d’aquestes unitats didàctiques –cada centre decideix quantes i com les utilitza o si hi introdueix alguna adaptació– es fa una sessió amb el testimoni. “Els alumnes esperen un boig, llavors et veuen entrar, t’escolten i s’adonen que ets una persona normal; per ells això és un primer xoc”, explica la Niobe. Durant la xerrada, afegeix, “surten coses molt maques i molts alumnes et diuen que per fi poden parlar d’allò que els preocupava, que és el que jo no vaig fer, jo m’ho vaig callar fins que vaig explotar”.

    Alumnes de tercer d’ESO

    El programa –que també compta amb el suport de l’obra social La Caixa– s’adreça als alumnes de Tercer d’ESO perquè, segons els responsables d’Obertament, el 75% dels problemes de salut mental s’inicien a l’adolescència. El curs passat van arribar a 1.500 alumnes de 24 instituts repartits en les comarques de l’Urgell, Anoia, Baix Llobregat, Bages i Barcelonès. Aquest curs la previsió d’Ensenyament és que el programa arribi a 3.500 alumnes de 60 centres d’educació secundària, i a mig-llarg termini la idea és ampliar-lo a altres cursos de l’ESO o fins i tot de primària i entitats de lleure. Com a testimonis compten de moment amb 34 persones, una de les quals és la Niobe, que té tota la intenció de seguir fent-ho.

    En la presentació del programa What’s Up, feta fa uns dies a Barcelona, els seus responsables van assegurar que tots els centres on es va implementar el curs passat pensaven repetir-ho aquest any, i que s’havia constatat una disminució significativa en estigma i discriminació en els instituts on s’havia aplicat (avaluant-ne cinc d’ells i cinc on no s’havia fet).

    Empar Llopis, coordinadora d’ESO de l’institut Ventura Gassol de Badalona, recorda que el seu claustre va rebre la proposta d’implementar el programa amb moltes reticències, malgrat que des del Departament els van dir que per fer-ho no calia ser expert en salut mental. Al final, però, l’experiència ha estat molt satisfactòria. “Els professors ens vam adonar que coneixem moltes coses dels nostres alumnes però a la vegada en desconeixem moltes altres, que intentem treballar les emocions però no sempre hi arribem”, explica Llopis, per a la qual el moment àlgid del programa és la visita del testimoni: “El torn de preguntes es va quedar curt, als alumnes els va tocar la fibra i van sortir molt conscients que un problema de salut mental el pot tenir qualsevol”.

    Trencar el tabú, asseguren des d’Obertament, permet identificar el malestar emocional i a acceptar-lo, tant pel qui el té com per part dels seus companys, també provoca que hi hagi més alumnes que recorrin al suport del seu tutor o del psicopedagog del centre o que apareguin espais de confiança on surtin experiències que fins el moment havien estat silenciades.

    Segons un estudi sobre estigma i discriminació als entorns educatius fet per Obertament i corresponent a l’any 2016, al voltant d’un de cada tres alumnes amb trastorns mentals han patit algun tipus de discriminació a l’escola per part dels seus companys, ja sigui evitació i rebuig (14,3%), sobreprotecció i control (10,8%) o escarni (10,8%). En un percentatge inferior, també n’hi ha que pateixen aquesta discriminació per part del professorat. Això fa que més de la meitat ocultin el diagnòstic, als companys i als professors, si bé no sempre ho aconsegueixen, la qual cosa desemboca sovint en abandó dels estudis o canvi de centre.

  • Els metges cubans es tornen imprescindibles en el sistema sanitari brasiler

    Són les vuit del matí i el sol ja pica fort a la petita ciutat de Salgado, a l’Estat de Sergipe, al Nord-est de Brasil. Jaquelin Matos es puja al cotxe de la seva unitat mèdica juntament amb el xofer i la infermera i comença la seva gira quotidiana a la zona rural del municipi. El recorregut transcorre per una de les zones més pobres del país: les cases són humils i les carreteres, sense asfaltar. Més del 57% de les famílies estan per sota del llindar de la pobresa.

    El cotxe para a casa d’Edjane Bastita, una dona que va donar a llum a la seva nena Maria Isabel fa només cinc dies. Després de donar-li els consells d’higiene i de lactància, accepta el plat de menjar que se li ofereix. Perfectament integrada en la comunitat, solament el seu accent i les seves ocasionals faltes de gramàtica revelen que porta menys de 3 anys al país. Jaquelin és una dels 11.000 metges cubans que es troben actualment en territori brasiler i que atenen les zones rurals i urbanes del país amb manca de professionals de la medicina. La seva presència es deu a un acord entre els governs de Brasil i de Cuba de 2013 anomenat “Más médicos”.

    Malgrat el considerable progrés social dels anys 2000 a Brasil: eradicació de la gana, disminució de la pobresa, creació d’ocupacions, la medicina va quedar com a assignatura pendent. L’objectiu de l’acord era contractar durant un període limitat a metges cubans en l’àmbit de l’atenció primària mentre s’accelerava la formació de professionals al país. “L’eficiència de la medicina cubana és reconeguda internacionalment per la força de la seva atenció primària i nosaltres volem aprofitar aquest intercanvi per millorar la nostra assistència i la formació dels nostres metges”, explica João Cavalcante, responsable de l’acompanyament dels metges cubans a l’Estat de Sergipe. El programa va permetre un increment del 29% de les consultes mèdiques en els municipis beneficiaris de “Más médicos”.

    No obstant això, aquesta arribada no va ser exempta de polèmica. D’una banda, l’oposició va acusar al govern llavors presidit per Dilma Rousseff de finançar el règim castrista. I és que el govern cubà recupera la major part del sou pagat per Brasil als metges cubans: d’11.000 reals (euros), el metge només cobra 2.900.

    El programa ‘Más Médicos’ visita nadons i dóna eines a les mares per tenir-ne cura / HANS VON MANTEUFFEL

    Per part de la comunitat mèdica, les crítiques són també virulentes. Per al Dr. Florentino Cardoso, president de l’Associació Mèdica Brasilera, el programa Més mèdics és un programa “electoralista”. “Es difon una propaganda enganyosa que consisteix a dir que la medicina cubana és bona”, critica, malgrat que l’Organització Mundial de la Salut considera el sistema mèdic cubà com “un dels més eficaços del món”.

    La cooperació cubana en matèria mèdica no és alguna cosa recent. El país del Carib va enviar per primera vegada una brigada mèdica a l’exterior el 1960. Va ser a Xile després del gran terratrèmol que va afectar la ciutat de Valdivia. El 1963, el govern d’Algèria, que acabava d’aconseguir la seva independència, va demanar ajuda a Cuba davant l’èxode massiu de metges francesos. Avui dia, l’assistència mèdica cubana es compon d’una banda de brigades mèdiques enviades en cas de catàstrofes naturals, com va ocórrer després del gran terratrèmol que va afectar Haití.

    D’altra banda, Cuba té acords amb altres països per efectuar tasques d’assistència primària. En el cas de països pobres, com Bostwana, Guinea Equatorial o Guatemala, el govern receptor només ha de proporcionar espais de treball, allotjament, alimentació i una petita retribució per a despeses personals que no supera els 200 dòlars al mes. En el cas de països més rics com Brasil, 35 dels 62 països amb els quals Cuba té acords en matèria mèdica, els serveis no són gratuïts, sent Qatar i Aràbia Saudita els seus “clients” més rics. Segons l’exministre d’Economia José Luis Rodríguez, aquests serveis van generar una mitjana d’ingressos d’11.543 milions de dòlars anuals entre 2011 i 2015, sent la major font de divises del govern, per sobre del turisme. Però potser l’acord més emblemàtic és el de Veneçuela, que envia uns 100.000 barrils de petroli per dia a la illa a canvi dels serveis mèdics.

    Per als professionals, la participació a aquests programes suposa una millora dels seus ingressos. És el que explica per què Jaquelin participa per segona vegada en un servei a l’estranger, després de passar dos anys a Hondures. A Cuba només cobrava 50 pesos convertibles, és a dir menys de 50 euros. A Brasil, gairebé 1000 euros.

    Dins el programa ‘Más Médicos’, metges cubans visiten a zones rurals i urbanes / HANS VON MANTEUFFEL

    A Jaquelin li queden poques setmanes a Brasil i avui comença a acomiadar-se d’alguns pacients. Arribant al llogaret de Cabral, entra a la petita casa de Joaquim Andrade. Aquest senyor de 99 anys ha perdut la vista i amb prou feines s’aixeca de la butaca. Jaquelin li anuncia que el visita per última vegada. Joaquim no aconsegueix pronunciar una paraula però immediatament li cauen unes llàgrimes. A la seva doctora també.

    Si bé Jaquelin preveu tornar a Cuba per retrobar-se amb el seu fill, el programa «Más médicos», com els altres programes d’assistència mèdica a l’exterior, són també una oportunitat per escapar de Cuba i anar-se a un altre país. Yvonne, una companya de Jacquelin que treballava amb ella des del principi, va aprofitar aquesta oportunitat. Un dia, quan faltaven pocs mesos per a la fi del seu contracte i la seva renovació no estava assegurada, va desaparèixer amb el seu fill, que es trobava a Brasil en una de les visites anuals permeses. Ningú va saber el que havia passat fins que van veure a Facebook les seves primeres fotos preses a Estats Units.

    Davant l’elevada quantitat de metges que acaben instal·lant-se a Brasil gràcies a les facilitats donades pel govern brasiler, el govern de la illa va anunciar a l’abril passat que no enviaria el contingent de 710 metges que anaven a substituir a alguns dels quals havien acabat la seva missió. No obstant això, el programa no sembla amenaçat a curt o mig termini. És més, al setembre de l’any passat, el govern de Michel Témer, que sempre va ser molt crític pel que fa al règim castrista i que va barrejar cancel·lar el programa, no va tenir una altra opció que la de prorrogar-ho per a tres anys donada la seva alta acceptació entre la població beneficiària.

    Aquest projecte ha estat finançat pel Centre Europeu de Periodisme (EJC) a través del Innovation in Development Reporting Grant (www.journalismgrants.org).

  • La plantilla d’ambulàncies de Girona inicia una vaga indefinida contra la retallada salarial

    Els treballadors de Transport Sanitari de Catalunya (TSC), la concessionària d’ambulàncies de la demarcació de Girona i una part del Maresme inicien aquest divendres una vaga indefinida. L’aturada es fa, segons un responsable de CCOO de la Federació de Serveis a la Ciutadania (FSC), per evitar que l’empresa apliqui unilateralment canvis en les categories dels treballadors, que els suposarien una reducció salarial que podria arribar als 300 euros mensuals. També es queixen els treballadors que TSC ha aplicat sense negociació canvis en les bases des d’on operen. Això fa que a la rebaixa de salaris se sumi el cost i les incomoditats del trasllat.

    «En el fons el què passa en aquesta empresa repeteix l’esquema que es dóna amb altres casos de concessions de serveis públics a empreses privades», diu Miquel Pérez Bueno, responsable a Girona de la FSC. En una primera etapa, les empreses es presenten al concurs amb una oferta a la baixa. Un cop aconseguida la concessió l’adjudicatària inicia maniobres, diu Bueno, per rebaixar costos. I en el cas del servei d’ambulàncies l’operació implica reduir salaris.

    «El primer que va fer l’empresa va ser intentar canviar de categoria laboral bona part de la plantilla, que supera els 300 treballadors. Aquest canvi suposaria una reducció salarial de fins  als 300 euros», diu Pérez. A més, les actuacions de la direcció de la societat incompleixen, fins i tot, les condicions de les pliques de l’adjudicació, segons fonts laborals. Això va disparar la reacció dels treballadors, que l’agost passat van convocar diverses jornades de vaga, i manifestacions a llocs on TSC hi té un bases importants, com Girona i Malgrat. Els trasllats a bases diferents de les que tenien abans els empleats fa que, per exemple, una persona que treballava a Girona hagi d’anar a a Sant Hilar cada dia.

    TSC, l’empresa adjudicatària del concurs, és propietat d’un fons d’inversió que té com a principal accionista la família Bonomi, propietària també del parc d’atraccions Port Aventura.

    El comitè d’empresa de TSC està format per CCOO, dues organitzacions locals, El Sindi.cat i el Sindicat de Treballadors del Transport Sanitari de Girona (STSG) i UGT.

    En les anteriors aturades els serveis mínims decretats van arribar al 85%. Com passa en altres ocasions el comitè de vaga els ha recorregut, però el veredicte es pot conèixer molts mesos després del conflicte.

    Els treballadors asseguren que, igual com en les anteriors jornades de vaga, les aturades se centraran en el transport programat. Això vol dir que no hi ha intenció d’afectar el transport urgent, que també està afectat pels serveis essencials.

    En la primera tongada de protestes de l’agost, el comitè de vaga va considerar que l’aturada va ser seguida pel 70% dels treballadors que podien seguir-la.
    De cara a la nova convocatòria els treballadors estan molt queixosos del paper fet per la Generalitat en les reunions de conciliació. «Més que buscar un acord el que feia era carregar contra el comitè d’empresa» afirma un conductor d’ambulància.

    Els retrets dels treballadors no es limiten a les seves condicions laborals. Afegeixen que, fruit de la política de l’empresa, els usuaris pateixen problemes com que durant l’agost amb una forta onada de calor alguns vehicles que transportaven persones, generalment ancianes, a fer la diàlisi, no tenien aire condicionat.

    Els xocs entre la direcció de TSC i els treballadors no són nous. La inspecció de treball va aixecar acta a la societat i a una de les seves filials per negar-se a netejar els uniformes dels seus treballadors. En aquella ocasió CGT va denunciar que l’empresa obligava els treballadors a rentar a casa seva la roba de treball.

    El concurs per a l’adjudicació del transport sanitari a Catalunya va ser el més important de l’administració que presidia Artur Mas. En total suposava que les empreses adjudicatàries rebran uns 2.000 milions en deu anys. D’aquesta xifra gairebé la meitat va anar a parar al grup Bonomi.