Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • Els MIR catalans diuen prou: «Reivindiquem uns drets bàsics que fins ara no se’ns han garantit. Ja no podem més»

    «El nostre sou base està al voltant d’uns 1.000 euros, per tant, és pràcticament obligatori fer guàrdies per tenir un sou digne. En una jornada laboral, comptant les guàrdies, podem arribar a fer 60, 70 i 80 hores setmanals de manera habitual». Així descriu Maria Jurado, resident de quart any (R4) de Traumatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, les condicions laborals dels residents de Catalunya.

    David Riaza, R3 de Medicina Familiar del CAP Doctor Carles Ribas, considera que el problema de base és que el sistema fa servir als residents com a «mà d’obra barata» per mantenir el sistema de guàrdies i suplir la manca de metges especialistes. «Si poguéssim triar entre fer o no fer guàrdies, segur que molta gent no en faria, però ens tenen agafats pel sou», explica.

    En la mateixa línia s’expressa Oriol Mirallas, resident de tercer any (R3) d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. «Podem guanyar més diners a costa de sacrificar els caps de setmana o fer torns de nit. A Barcelona, els lloguers estan a uns 900 euros; si cobres 1.100 euros al mes, no tens diners per viure», explica. Segons Mirallas, aquest sou base és «completament insuficient» per al nivell formatiu i responsabilitat que tenen els residents.

    Els metges residents asseguren que amb la pandèmia de la Covid-19 hi ha hagut varis detonants que els han portat a una situació límit. «Amb la pandèmia han canviat els torns, s’ha passat d’un torn de 8 a 12 hores i, en molts hospitals, s’han eliminat les guàrdies. Això ha provocat que la gent estigués més enfadada, perquè el seu sou s’ha vist minvat pel fet de no poder fer guàrdies», assenyala Mirallas. En les causes de l’elevat contagi de metges residents també assenyalen el factor dels ‘llits calents’, compartits en els diferents torns. «En moltes ocasions dormim en habitacions compartides de tres o quatre persones i quan comences a treballar, un company descansa al llit on estaves abans», explica el resident d’Oncologia Mèdica.

    Davant d’aquestes situacions, els MIR catalans, que compten amb el suport del sindicat Metges de Catalunya, han decidit convocar una vaga de tres dies, el 21, 22 i 23 de setembre, per a reclamar millores formatives, laborals i retributives. «Aquesta precarietat dels residents fa anys que s’arrossega, però s’ha anat acceptant. Reivindiquem uns drets que fins ara no se’ns han garantit. L’administració no pot seguir estirant i pressionant, perquè ja no podem més», denuncia Jurado.

    Les reivindicacions

    El col·lectiu de residents de Catalunya es va agrupar en l’Assemblea de Residents ICS, establint una llista única de demandes que van votar més de 850 residents. Els MIR demanen, entre altres peticions, respectar les 37.5 h setmanals de jornada ordinària i no excedir les 48 h setmanals sumant la jornada ordinària i la complementària, respectar el descans setmanal de 36 hores ininterrompudes, que asseguren que no es compleix, i un augment del seu sou base, actualment d’uns 1.000 euros nets, depenent de l’any de residència. A més, demanen que el 15% de la jornada ordinària es destini a la formació no assistencial, un augment del preu per hora de les guàrdies i assegurar les rotacions dels residents davant d’un possible nou brot de COVID-19.

    Una altra de les seves denúncies és la falta de supervisió. «La gran majoria dels serveis d’urgències els porten residents i estan supervisats per residents més grans. Hi ha hospitals on hi ha un adjunt per cada 20 residents, per tant, la supervisió és nul·la», remarca Jurado. Per aquest motiu, els residents demanen que s’incorpori una ràtio d’un adjunt per un màxim de quatre residents, per tal que hi hagi un major acompanyament. «Hi ha moltes coses que poden passar desapercebudes i l’atenció als pacients no és la mateixa, perquè estem parlant de metges en formació que, a vegades, no tenen una formació especialitzada per a diagnosticar patologies que poden ser greus», assenyala la resident de l’Hospital Vall d’Hebron.

    Les propostes del col·lectiu de residents es van traslladar a una reunió amb responsables de CatSalut el dia 9 de setembre però, segons expliquen, les respostes de l’administració han sigut «poc concretes en el què i en el quan». «La meitat de les nostres propostes ja estan estipulades per llei, simplement exigim que es compleixi i que es facin una sèrie de mesures perquè això sigui així», remarca Mirallas. De moment, després de diverses reunions amb l’ICS i les patronals sanitàries, no s’ha arribat a cap acord.

    Aquestes situacions que viuen els residents són un fenomen comú en les diferents comunitats autònomes espanyoles. Per aquest motiu, després de la primera onada de la pandèmia, havent arribat a un punt màxim de saturació, els residents de diversos territoris van començar a crear comitès de vaga per organitzar-se. Els residents de Madrid van ser els primers a convocar una vaga, el 13 de juliol, i més endavant també es van sumar a les protestes els residents de la Comunitat Valenciana, els de Catalunya, Castella i Lleó, les Canàries i la Rioja.

    Madrid: l’inici de les protestes

    El passat 22 de maig, els metges residents de la Comunitat de Madrid van presentar a la Conselleria de Salut una demanda de conveni col·lectiu amb 80 propostes per demanar unes millores en les seves condicions laborals. No va haver-hi resposta per part de l’administració i van decidir convocar una vaga a partir del dilluns 13 de juliol. La vaga era de 24 hores cada dilluns, i la resta de dies en jornada complementària, és a dir, les guàrdies.

    Diego Boianelli, R3 de medicina interna a l’Hospital Clínic Sant Carlos de Madrid i president del comitè de vaga de Madrid, assegurava en una entrevista a aquest diari que molts dels seus companys residents van rebre coaccions per part dels seus supervisors i de la direcció dels hospitals per tal d’aturar la vaga. «Des del meu hospital, el Clínic de Sant Carlos, ens van dir que si fèiem vaga ens suspendrien les vacances. Després van rectificar, però ja va quedar reflectida la seva intenció», explicava. A més, afegia que a altres companys els van amenaçar de no contractar-los a l’Hospital si s’adherien a la vaga o en obtenir una pitjor qualificació.

    Durant setmanes, el col·lectiu de residents de la Comunitat de Madrid van organitzar nombroses manifestacions. Després d’un mes de vaga, els residents van arribar a un acord de mínims amb la Conselleria de Salut i van desconvocar l’aturada. Pel que fa a la formació, han aconseguit ampliar-la amb un certificat d’assistència i hores lectives. Respecte a la jornada laboral, han conquerit el descans després de les guàrdies de 24 hores i el dret a gaudir d’un descans ininterromput setmanal de 36 hores. I en l’àmbit salarial, recuperen les pagues extres que tenien retallades al 50% des del 2010 i obtenen un augment del sou base de 120 euros per a tots els residents. A més, han aconseguit el compromís de la Conselleria d’acabar amb els ‘llits calents’ per a les guàrdies.

  • Els MIR de Catalunya anuncien una vaga els dies 21, 22 i 23 de setembre

    Els residents són metges en formació, però asseguren que treballen com si no ho fossin. Cobren al voltant de 1.000 euros nets al mes i per això es veuen obligats a fer una gran quantitat de guàrdies per assolir un «salari digne». Davant la precarització en la qual es troben, els residents de medicina de Catalunya han decidit convocar una vaga els dies 21, 22 i 23 de setembre.

    Els 3.500 facultatius residents de tots els nivells dels hospitals i centres d’atenció primària estan cridats a la vaga, que té per objectiu la millora de les condicions laborals i retributives, i molt especialment de les condicions formatives dels MIR. El sindicat Metges de Catalunya denuncia el “tracte injust” i el rang de “treballadors precaris” que defineix els metges especialistes en formació des de les retallades sanitàries.

    Entre les seves reivindicacions, els residents demanen que el 15% de la jornada ordinària es destini a la formació no assistencial, que es compleixi la jornada laboral ordinària de 35 hores setmanals i que es respecti el descans de 36 hores setmanals ininterrompudes o bé de 72 hores quinzenals, així com les 12 hores de descans ininterromput legalment previstes després d’una guàrdia.

    Els residents demanen també un augment del sou base -sense guàrdies-. «Podem guanyar més diners a costa de sacrificar els caps de setmana o fer torns de nit. A Barcelona, els lloguers estan a uns 900 euros; si cobres 1.100 no tens diners per viure», explica Oriol Miralles, R3 d’oncologia mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Segons Miralles, aquest sou base és «completament insuficient» per al nivell formatiu i responsabilitat que tenen. «L’adjunt supervisa 8 o 10 residents alhora, però a la pràctica vas sol. Un R4 o R5 de qualsevol especialitat fa, bàsicament, el mateix que un adjunt», assenyala.

    La situació dels residents s’ha vist “extremadament agreujada” per la pandèmia del coronavirus, que ha capgirat les condicions de treball i ha afectat la formació i la retribució d’aquests professionals mèdics. «A molts hospitals s’han fet torns de 12 hores i s’han tret les guàrdies, i els residents s’han hagut de quedar amb el sou base», explica Miralles.

    Els MIR estan disposats a desconvocar la vaga si el Departament de Salut aborda les millores que reclamen. Els facultatius van tenir una reunió amb representants del CatSalut el passat dimarts, però expliquen que no han arribat a cap acord.

  • Sanitàries en Lluita convoca una concentració en contra de la Medalla d’Honor al col·lectiu sanitari: «No volem medalles ni aplaudiments hipòcrites»

    La plataforma Sanitàries en Lluita ha convocat una concentració aquest dijous 10 de setembre a les 19.00h davant el Parlament de la Generalitat per mostrar el rebuig a la Medalla d’Honor que s’atorgarà aquest mateix vespre al personal sanitari per a la tasca duta a terme durant la pandèmia de la COVID-19. La plataforma s’aplegarà també per denunciar la «mala gestió» de la pandèmia per part dels responsables polítiques. Segons denuncien, «les seves decisions no fan més que confirmar la seva aposta per un model privatitzador i hospitalocèntric on les condicions de treball son el de menys».

    Als professionals sanitaris de Catalunya se’ls reconeix amb la Medalla d’Honor del Parlament, en la categoria d’or, per la seva «tasca extraordinària» i la seva «resposta excepcional» durant la pandèmia del coronavirus, una «crisi d’extrema gravetat i sostinguda en el temps», segons anunciava el Parlament el passat mes de maig.

    Segons explica Xavier Tarragón, auxiliar d’infermeria al Parc de Salut Mar (de l’Hospital del Mar) i membre de la plataforma, el que volen els professionals no són «ni medalles ni aplaudiments hipòcrites», sinó que es «garanteixi que el sistema cobreixi totes les necessitats de la població amb unes condicions de treball dignes per als treballadors». Per Tarragón, la pandèmia ha suposat la «gota que vessa el got davant les deficiències que fa anys que presenta el sistema».

    La plataforma Sanitàries en Lluita es va crear arrel de la coneguda com a Plataforma del 5%, un moviment en favor de la recuperació del 5% del sou que es va retallar als sanitaris fa quasi 10 anys. Amb l’arribada de la pandèmia del coronavirus, la plataforma va aglutinar més reivindicacions sota el nom de Sanitàries en Lluita. «No podem quedar-nos només amb la reivindicació del 5%, perquè, al final, el que hem de fer és criticar el model, hospitalocèntric i altament privatitzat que tenim», argumenta Tarragón.

    Així, Sanitàries en Lluita demana una sanitat 100% pública, tant de provisió, com de titularitat, com de gestió i una millora de les condicions laborals del conjunt dels treballadors de la sanitat pública. A més, posa especial èmfasi en la necessitat d’una major inversió en l’atenció primària, un dels sectors més retallats durant la darrera dècada, per potenciar-la i així garantir una millor qualitat assistencial.

    Respecte el pla de reforç de l’atenció primària anunciat pel govern la setmana passada, Tarragón el veu amb escepticisme i critica que «paraules boniques cap a la primària n’hi ha hagut sempre» i que «a l’hora d’atendre les decisions mai s’acaben materialitzant les paraules», posant com exemple les mesures que es van acordar després de la vaga d’atenció primària del novembre del 2018. Tal com recordava Metges de Catalunya en un comunicat recent, «dels 309 metges i metgesses de família que havia de contractar l’Institut Català de Salut (ICS), arran dels acords de sortida de la vaga de 2018, només n’ha pogut incorporar poc més d’un centenar».

    Amb tot, la plataforma Sanitàries en Lluita és partidària de convocar una vaga de sanitaris de cara a la tardor per a reivindicar una millora estructural del sistema de sanitat púbica.

  • Divulgadors científics denuncien la censura de Facebook a les informacions al voltant de l’emergència climàtica

    Acadèmics pertanyents a diverses institucions universitàries i vinculades a la recerca i la divulgació científica han denunciat la «censura arbitrària» per part de Facebook de publicacions i blogs científics al voltant de l’emergència climàtica. Així ho han fet en un acte convocat per Instituto Resiliencia, entitat dedicada a promoure la investigació i difusió de la situació d’emergència climàtica actual, aquest dimarts 9 de setembre al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Un ampli col·lectiu de científics han signat una declaració on critiquen aquesta censura per part de la xarxa social i destaquen la importància de la divulgació científica entorn del canvi climàtic.

    L’acte, sota el títol «Contra la censura arbitrària de Facebook a la divulgació de la ciència acadèmica» ha comptat amb la participació de Virgínia Soler, de Fridays for Future; Jordi Solé i Ollé, director del projecte europeu Medeas sobre límits ecosistèmics; Javier Martín Vide, geògraf i Coordinador del tercer Informe de Canvi Climàtic Catalunya; i Ferran Puig Vilar, divulgador científic i membre del Consell Rector del Instituto Resiliencia. A més, de forma virtual, han intervingut Antonio Turiel, físic i Investigador Senior de l’Institut Ciències del Mar, i Anastasio Urra, economista i professor de la Universitat València. L’acte ha estat moderat per Olga Margalef, geòloga i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona.

    Els acadèmics que han participat en l’acte han remarcat la necessitat d’incorporar més coneixement científic al voltant de l’emergència climàtica als mitjans de comunicació convencionals i han assenyalat que la gravetat de la situació actual que genera el canvi climàtic és molt més gran del que s’acostuma a afirmar en aquests mitjans. «Vivim en un context de crisi ambiental i climàtica, però amb la paradoxal contradicció que tot el volum de coneixement que hi ha té poca transmissió en el mitjans de comunicació», ha explicat Olga Margalef, conductora de l’acte. Per aquest motiu, els signants de la declaració demanen als mitjans de comunicació que «comencin a atorgar a aquestes perspectives la importància i la rellevància crucials que es corresponen amb la gravetat de la situació en què ens trobem.»

    Al llarg de la roda de premsa s’ha afirmat que la humanitat es troba ja immersa en una crisi civilitzatòria d’origen cultural i moral sense precedents i que la crisi econòmica i social en curs és una conseqüència de la crisi ecològica. «La crisi climàtica és un fet que ja estem patint i l’única sortida pot ser trencant o reformulant el sistema actual i introduint canvis profunds en aquest», ha remarcat Margalef.

    Els participants han indicat que la consideració de la informació com a «producte» impedeix que aquestes qüestions, considerades incòmodes o inadequades per al propòsit empresarial, arribin al gran públic i puguin ser objecte de debat obert. Segons Antonio Turiel, la censura de Facebook és «gravíssima» i suposa «un toc d’atenció per replantejar la nostra relació amb les xarxes socials». «Hem de buscar canals alternatius de divulgació, perquè les xarxes socials no són un servei públic, sinó que segueixen interessos privats», ha assenyat el físic i Investigador Sènior de l’Institut Ciències del Mar.

    En la mateixa línia s’ha expressat Ferran Puig Vilar, qui ha viscut en primera persona la censura de Facebook al seu blog de divulgació científica. El membre del Consell Rector del Instituto Resiliencia ha explicat que la xarxa social qualifica tota la informació climàtica d»opinió’, encara que es tracti d’informacions validades científicament. «Darrere d’aquesta xarxa social hi ha empreses amb interessos en contra de la informació climàtica», ha remarcat.

    Els signants de la declaració han insistit a allunyar-se completament dels plantejaments negacionistes i de totes les fake news que inunden les xarxes socials, tot afirmant els seus nivells de formació i capacitació. «No estem especulant. Coneixem àmplia i profundament els fonaments i les implicacions de les proposicions que enunciem, i sabem que les conclusions que dominen el discurs de la societat no estan fonamentades en la millor ciència disponible en no tenir en consideració suficient els límits físics i socials», assenyalen els signants de la declaració.

  • Poliomielitis, l’epidèmia que el Franquisme va ocultar

    Aquest no és el meu primer confinament. Fa prop de setanta anys vaig estar tres mesos tancada a casa per evitar la poliomielitis, que ja havia contagiat a diverses nenes del meu entorn. Van ser els meus pares els que van decidir aïllar-me perquè el Govern franquista del moment mai va donar instruccions ni adoptar mesures per protegir la població d’aquella terrible epidèmia. A la manca d’informació oficial es va sumar la precarietat mèdica de l’època, la mala alimentació que el país havia suportat des de la guerra i la ignorància de la gent sobre uns mals que es consideraven inevitables. Un càstig de Déu.

    La poliomielitis atacava sobretot a menors d’entre sis mesos i deu anys. Per sobre d’aquesta edat també hi havia casos, però menys. El virus causava la mort, però, sobretot, paràlisi a les extremitats. Fins a 1958, gairebé una dècada després que la malaltia hagués començat a fer estralls a Espanya, el règim no la va reconèixer com un problema de salut pública.

    Donada la manca d’estadístiques fiables sobre els efectes de la poliomielitis paralítica a l’Espanya de la postguerra, és difícil, gairebé impossible, establir quin va ser el seu veritable abast. Estimacions oficioses apunten que entre 1949 i 1964 van morir almenys 2.000 persones i 32.000 van patir danys en el sistema nerviós central que van produir paràlisi en braços i cames i danys a la columna vertebral. No obstant això, l’Associació Afectats de Síndrome de Pòlio i Post-Pòlio d’Espanya, en una informació recollida per El País s’estimava en 300.000 els afectats pels últims brots de la malaltia, citant un estudi realitzat en 1970. Molts d’ells encara sobreviuen.

    Però xifres a banda, el que sí que està demostrat és que la pòlio va ser un dur flagell durant gairebé dues dècades, i que es va alternar amb epidèmies de grip, xarampió i altres malalties infantils, a més de la temible tuberculosi, endèmica des de feia dècades. El règim va ocultar les dades, va manipular i mentir propiciant amb la seva actitud que la malaltia fos present a Espanya molt més temps que en altres països. Les autoritats mai van establir un protocol de protecció col·lectiva i les dues vacunes que es van desenvolupar es van utilitzar amb molt de retard. Nou anys la Salk i tres la Sabin.

    Sense instruccions oficials a seguir, quan la malaltia va castigar les meves companyes de col·legi i a nenes de l’edifici on vivia i el contigu, els meus pares van decidir actuar pel seu compte. Relativament ben informats, però sense ser sanitaris de professió, em van imposar una quarantena que, donada la gravetat de la situació, es va perllongar tot un trimestre. No he estat capaç de recordar si el brot del meu aïllament va ser el de 1950 o el de 1952. Jo havia nascut al 44, per tant, tenia sis o vuit anys.

    La nena del 2a esquerra, malalta; la de l’edifici del costat, també; la filla del lleter, a la vora de la mort; gravíssimes dues de les meves millors amigues (totes dues van estudiar després medicina). Totes érem alumnes de la mateixa escola, encara que no del mateix curs. I no hi havia xifres, però als meus pares no els feia falta conèixer-les. La malaltia hi era, a la porta del costat.

    La meva mare, amb ajuda d’alguns llibres de divulgació mèdica, es «va inventar» un protocol. I com tant ella com el meu pare havien de seguir treballant, l’única aïllada vaig ser jo. Es van prohibir les visites. Res d’àvies, amigues ni de bon tros veïns. Vivíem al primer esquerra d’un edifici de tres plantes amb sis apartaments, i al replà els meus pares es treien el calçat i la roba de carrer, i entraven directes a la dutxa. Es fregaven el cos amb un aspre sabó casolà fabricat en la nostra pròpia cuina amb l’oli del racionament, que per cert va acabar, precisament, en 1952. Després es vestien amb roba neta i usaven mascareta i guants dins de casa. Durant els brots la meva mare aplicava als aliments el mateix tractament que quan es produïen les alertes de còlera (aigua bullida fins i tot per rentar-se les dents i només aliments cuinats). Entre un brot i l’altre, les amanides i les fruites es rentaven amb aigua abundant i unes gotes de lleixiu.

    Els col·legis crec que no es van tancar -per descomptat, el meu seguia obert quan els meus pares em confinaren- però sí que hi va haver una desbandada considerable d’alumnes. Els que tenien família al camp enviaven allà als nens per allunyar-los de la ciutat, de l’escola, dels seus germans malalts i dels seus amics. I queien un darrere l’altre. Vam perdre molts dies de classe perquè els brots es van succeir diverses tardors, amb intervals de dos anys, però recuperàvem els programes d’estudis sense contratemps.

    No obstant això, les terribles seqüeles de l’epidèmia no es van superar. Fins al final del batxillerat vaig seguir convivint amb les amigues afectades per la poliomielitis, contemplant els estralls de la malaltia en les seves extremitats deformes. Els nens també es van veure afectats, però només les recordo a elles perquè el meu col·legi era segregat, com gairebé tots en aquells anys.

    El confinament actual m’ha portat a la memòria aquell malson i he tingut curiositat per conèixer alguns detalls de la malaltia. He descobert que els poliovirus que causaven la pòlio són també d’ARN, com els coronavirus. I m’ha sorprès llegir que el 95% dels infectats són asimptomàtics, que els virus no produeixen en ells cap malaltia. Hi va haver moltíssims més infectats dels que es creia!

    Dins d’aquell terrible escenari vaig ser una nena afortunada. Filla única d’una parella ‘añosa’, terme una mica despectiu que s’aplicava a pares grans que per la guerra no van tenir oportunitat (o desig) de procrear més joves, vaig rebre una atenció gairebé obsessiva. Jo ja havia observat, molesta, que les mesures d’higiene sempre anaven a casa meva molt més lluny que en les de les meves amigues, així que quan em van tancar m’ho vaig prendre fatal. Però quan vaig tornar a l’escola vaig entendre molt bé el que allò havia significat. Mai sabré si les «excentricitats» de la meva mare i la meva llarga absència de col·legi van servir d’alguna cosa. Sí que sé que la malaltia va passar per davant de la meva porta.

  • La Justícia reconeix el dret dels MIR madrilenys a cobrar el 100% de les pagues extra, una de les demandes dels residents en vaga

    El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha reconegut el dret a cobrar les dues pagues extres completes als MIR a la Comunitat de Madrid, una de les reivindicacions dels residents en vaga des de fa una setmana a la regió. Aquest dilluns han tornat a sortir al carrer per reclamar que no són «mà d’obra barata», més supervisió, millores en el seu salari i en la seva formació i torns que no siguin «abusius». La sentència, que s’ha conegut mentre els MIR feien una seguda en senyal de protesta davant de la seu de el Govern d’Isabel Díaz Ayuso, és el resultat de l’estimació de la Sala del Social d’una demanda de Comissions Obreres Madrid corresponent a una treballadora de l’hospital de la Princesa.

    Els metges i metgesses en formació a la Comunitat de Madrid cobren només el 50% de la seva retribució mensual en les pagues extra. La situació es manté així des de 2010, quan es va retallar a conseqüència dels ajustos per la crisi. Els magistrats de l’Alt Tribunal madrileny reconeixen ara el dret de la treballadora amb categoria professional de Metge Resident «a percebre cadascuna de les dues pagues extraordinàries anuals a què té dret el personal resident en formació». I estableix que aquesta quantitat sigui la quantia equivalent a la suma de les quantitats percebudes per aquest mateix personal pels conceptes de sou i de complement de grau de formació durant les dotze mensualitats ordinàries. A més, condemna Servei Madrileny de Salut (SERMAS) a l’abonament d’aquests conceptes.

    Una unificació de doctrina que obre la porta a tots els MIR

    El TSJM, a més, preveu la interposició del recurs de cassació per a unificació de doctrina, el que obre la porta a tots els metges residents del SERMAS a requerir l’abonament complet d’aquestes dues pagues extres, si la Comunitat de Madrid no accepta la reivindicació del col·lectiu i evita les reclamacions per via judicial. Segons dades de Comissions Obreres, Madrid té 5.115 facultatius MIR treballant en els hospitals de l’SERMAS i en centres de salut d’Atenció Primària.

    Els MIR han tornat a manifestar-se aquest dilluns, una setmana després de l’inici de la vaga indefinida de guàrdies cada dia de la setmana i de torns només els dilluns. La Comunitat de Madrid manté uns serveis mínims de el 100% que, segons el comitè de vaga, vulnera el dret a parar de el col·lectiu. «No hi som tots, falten els de guàrdia», han repetit els residents a la protesta que ha recorregut els carrers de Madrid aquest matí i ha acabat, com a novetat, a la seu de la Comunitat de Madrid, a la Puerta de Sol. » seguirem tornant a la seva porta cada dilluns per recordar-los que no pararem fins que ens concedeixin el que ens mereixem «, ha dit una de les manifestants a través d’un megàfon al quilòmetre zero.

    La Comunitat de Madrid ha mantingut dues reunions amb els residents des que es va iniciar la vaga i ha ofert un augment de la retribució de la guàrdia i estudiar un complement anual de productivitat. Dues mesures que el comitè de vaga ha rebutjat per «insuficients» i per no solucionar «la situació de precarietat» del col·lectiu, asseguren. La direcció de Recursos Humans de el Servei Madrileny de Salut no s’ha obert a negociar, de moment, la proporció d’adjunts per residents -per augmentar la supervisió- o l’organització de les jornades laborals per evitar que els residents s’empalmin guàrdies amb torns ordinaris, segons el comitè.

    Els MIR de la Comunitat Valenciana, uns 2.700, comencen aquest dimarts una altra vaga indefinida per denunciar, igual que a Madrid, les seves condicions laborals. «No és una qüestió puntual», han recordat els residents des de la Porta de Sol.

    Aquest article s’ha publicat originalment en castellà a eldiario.es

  • Els MIR de Catalunya adverteixen de l’inici d’una vaga indefinida davant la manca de respostes de l’administració

    Els metges residents de Catalunya, igual que han fet els de la Comunitat de Madrid, que van iniciar una vaga indefinida el passat de 13 de juliol, es mostren descontents amb les condicions laborals precàries que, diuen, fa anys que arrosseguen i que s’han agreujat dràsticament amb la crisi sanitària derivada de la COVID-19. En una carta adreçada a la Conselleria de Salut manifesten la seva disconformitat i malestar amb la situació actual i demanen que es doni resposta a les seves demandes i adverteixen de l’inici d’una vaga indefinida si no és així.

    El passat 23 de juny, els metges residents signants de la carta es van reunir amb Josep Maria Argimón i Pallàs, gerent de l’ICS, el qual es va comprometre a donar-los una resposta per escrit de les seves demandes en un termini màxim de deu dies. Després d’aquest termini, no han obtingut cap resposta i demanen reunir-se amb la Conselleria de Salut i la gerència de l’ICS davant “la negativa generalitzada de respostes i la manca de voluntat de col·laboració en un marc de diàleg no hostil”.

    La carta està firmada en nom de les Assemblees de Residents dels Hospitals de Bellvitge, Germans Trias i Pujol, Joan XXIII, Josep Trueta, Vall d’Hebron i de les Unitats Docents de Barcelona Ciutat ICS i Costa de Ponent. Els signants expliquen que “els hospitals de Catalunya haurien de ser capaços de funcionar sense residents, ja que els Metges residents no son considerats serveis mínims, però el gran llast que es porta arrossegant és que, a la pràctica, els hospitals sense els MIR no tenen capacitat operativa”.

    El col·lectiu de residents explica que degut al seu tipus de contracte no podem formar un sindicat que vetlli per les seves condicions laborals i, per aquest motiu, s’han agrupat en l’Assemblea de Residents ICS, establint una llista única de demandes que van votar més de 850 residents. Els MIR demanen, entre altres peticions, respectar les 37.5h setmanals de jornada ordinària i no excedir les 48h setmanals sumant la jornada ordinària i la complementària, respectar el descans setmanal de 36 hores ininterrompudes i un augment del seu sou base, actualment de 1.197,26€ bruts mensuals. A més, demanen un augment del preu per hora de les guàrdies i assegurar les rotacions dels residents davant d’un possible nou brot de COVID-19.

    Els residents compten amb el suport del Col·legi de Metges de Barcelona i del sindicat de Metges de Catalunya, que han col·laborat també en l’elaboració de les demandes.

  • Els MIR de Madrid inicien una vaga indefinida per exigir unes condicions laborals dignes

    Els residents són metges en formació, però asseguren que treballen com si no ho fossin. «És un problema estructural. En principi, els hospitals haurien de funcionar sense nosaltres, ja que, tot i que fem tasques assistencials, estem en període de formació però, a la pràctica, moltes vegades depenen de nosaltres». És el testimoni de Diego Boianelli, resident de tercer any (R3) de medicina interna a l’Hospital Clínic Sant Carlos de Madrid i president del comitè de vaga. «He arribat a treballar 90 hores setmanals, més del doble d’una jornada habitual. Els residents cobrem al voltant de 1.000 euros nets al mes i ens veiem obligats a fer una gran quantitat de guàrdies per assolir un salari digne», explica.

    Davant la precarització en la qual es troben, residents de medicina de 20 hospitals de la Comunitat de Madrid van presentar el passat 22 de maig a la Conselleria de Salut una demanda de conveni col·lectiu amb 80 propostes per demanar unes millores en les seves condicions laborals. No va haver-hi resposta per part de l’administració, així que el 8 de juny van presentar un escrit posant com a data límit el 2 de juliol per arribar a un acord favorable; si no, convocarien una vaga indefinida. Tampoc van rebre resposta, així que van fer oficial la convocatòria d’una vaga a partir del dilluns 13 de juliol, en que també s’ha convocat una manifestació les 10.00 hores. «Simplement volem que ens escoltin i seure a negociar unes bones condicions laborals», remarca Boianelli.

    Els residents asseguren que amb la pandèmia de la COVID-19, hi ha hagut varis detonants que els han portat a una situació límit. Denuncien, per exemple, que no els comptaven com a baixa professional en el cas de contraure la malaltia i que la manca de protecció que tenien ha fet que fossin un dels col·lectius més contagiats d’entre els sanitaris. En les causes de l’elevat contagi de metges residents també assenyalen el factor dels ‘llits calents’, compartits en els diferents torns.

    A més, Boianelli explica que a molts companys residents que se’ls reubicava a altres espais de treball, com el pavelló d’Ifema o els hotels medicalitzats, se’ls prohibia fer guàrdies. «Estaven treballant en jornades interminables i sense possibilitat de fer guàrdies per a complementar el seu sou», afirma Boianelli. Assegura que és un problema que ve de sempre, però que amb la pandèmia s’ha intensificat. «Ho aguantes perquè et diuen que sempre ha sigut així, però també tenim dret a queixar-nos». Amb l’arribada del coronavirus, a més, no han entrat encara a treballar els residents de primer any, així que les seves guàrdies les han hagut de cobrir entre la resta de residents dels hospitals.

    El passat 22 de juny, el comitè de vaga, format per representants dels diversos hospitals, es va reunir amb la Conselleria de Salut, que els va negar la negociació del conveni col·lectiu que van presentar i els va notificar que les propostes serien establides per part de l’administració. També van demanar desconvocar la vaga, però els convocants es van negar perquè no els havien posat cap opció sobre la taula favorable. La tensió creixent es va intensificar encara més quan el passat 8 de juny la Conselleria de Salut va imposar uns serveis mínims del 100% a la vaga. Davant aquesta acció, els convocants van presentar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM). «Ens volen rebentar la vaga i que això no arribi a res, però el que aconsegueixen és que estiguem més enfadats», explica Boianelli.

    El president del comitè de vaga assegura que molts companys residents han rebut coaccions per part dels seus supervisors i de la direcció dels hospitals per tal d’aturar la vaga. «Des del meu hospital, el Clínic de Sant Carlos, ens van dir que si fèiem vaga ens suspendrien les vacances. Després van rectificar, però ja va quedar reflectida la seva intenció», explica. A més, diu que a altres companys els han amenaçat de no contractar-los a l’Hospital si s’adherien a la vaga o en obtenir una pitjor qualificació.

  • La vulnerabilitat dels treballadors a Lleida mostra la insostenibilitat del model agrari

    Rere la cassolada de dimarts al vespre per demanar mesures urgents contra la COVID-19 a Lleida o la campanya Antiracistes que han engegat els moviments socials s’hi acumulen anys i anys de lluites pels drets laborals i fins i tot humans dels treballadors del camp.

    Les demandes que des de la Marea Blanca de Lleida i amb el suport de la Plataforma Fruita amb Justícia Social dirigien a les autoritats el passat dimarts implicaven quatre punts. El primer d’ells, com explicava en una entrevista per aquest diari el portaveu de Marea Blanca Lleida, Gerard Sala, era qüestionar quines polítiques de salut pública s’estan promovent i denunciar la falta de mesures de salut pública i rastreig. “És evident que hi ha elements difícils de preveure en situacions així”, deia Sala, “i també hem sigut curosos a l’hora de fer certa crítica de l’administració i entendre part de la improvisació, però hi ha algunes coses per les quals sí que no hi podem passar”.

    Amb aquesta sentència Sala es referia a reforçar la prevenció que es fa des del servei comunitari de salut pública però podria ser ampliable a la falta de previsió que hi ha hagut des de l’inici de la campanya de la fruita pel que fa a mesures socials. “Les administracions no estan donant resposta habitacional, que volen dir albergs, ni tampoc ajudes destinades concretament al col·lectiu de temporers”, deia Sala. I en aquesta mateixa línia Gemma Casal, de Fruita amb Justícia Social, comenta que aquest any, a causa de la COVID hi ha molts establiments tancats i les empreses no estan facilitant l’allotjament per als seus treballadors.

    Per Casal, arribada la pandèmia, s’ha visibilitzat tota una vulneració de drets que ve de lluny perquè “mentre tothom estava tancat a casa, hi havia gent vivint al carrer” i perquè “mentre s’exigia a les empreses mesures sanitàries per poder anar a treballar, resulta que existia un volum enorme de persones que anaven a treballar sense tenir-les i ni el Departament de Treball ni Salut han fet la feina que s’havia de fer”. En aquesta situació, prosegueix, la Patronal, que des del seu punt de vista sempre ha tingut una mirada i un discurs corporativista, no s’ha volgut responsabilitzar de les conseqüències de les accions de les empreses i, més enllà d’això, “diuen que els rebrots s’estan donant en les persones que dormen al carrer una altra vegada dient que són sense papers i que no són treballadors i això és mentida. El rebrot s’ha donat sobretot a les centrals fruiteres i als magatzems”.

    Així, des de la plataforma es mostren indignats quan les empreses es desentenen dels seus treballadors i apunten que “ells diuen que no són responsables del què fan quan surten de treballar”. Per Fruita amb Justícia Social sí que ho són: “ho són en tant tant que tenen l’obligació de donar un allotjament en condicions”. “Que la manera d’allotjar-los sigui en espais no salubres, a compartir entre moltíssima gent i sense les eines higièniques necessàries per poder mantenir la prevencio de la COVID també és responsabilitat de la patronal”, afirma Casal.

    Mesures sanitàries insuficients al camp i a la central

    La plataforma Fruita amb Justícia Social fa més d’un mes que rep denúncies i queixes de treballadors que asseguren no tenir mesures de seguretat suficients. Algunes de les situacions en les que s’han trobat són no disposar de gel hidroalcoholic però tampoc tenir aigua als camps. També, rebre una mascareta quirúrgica cada quinze dia quan, al seu entendre, haurien de rebre una al dia. “Amb molta gent una mascareta quirúrgica és insuficient i més quan a les centrals fruiteres no pot haver distanciament… I sabem que a molts centres la gent fa doble torn: 16 hores diàries, de dilluns a dissabte en un mateix espai… Clar que diferents persones s’han posat malaltes”, critica Gemma Casal.

    Per la seva banda, Agustí Liñan, secretari a Lleida de la CGT, assenyala que la problemàtica del camp a Lleida no és nova. Per una banda destaca la problemàtica de l’allotjament: “ens trobem que hi ha un munt de gent en condicions infrahumanes vivint al carrer” i, per altra, “tota la precarització laboral que hi ha en el món de la fruita”. Una precarització que ve determinada, segons Liñan, pel tipus de model agrari: “un model que beneficia les grans multinacionals o les grans empreses horticoles i que perjudica als treballadors o a la petita pagesia”. Ara, a les vulneracions, s’ha sumat que les empreses no han disposat les mesures adequades de seguretat i salut als seus llocs de treball. «Es paga per sota del que marca el conveni, s’està fent treballar en dies festius sense pagar el plus de festius, se’ls hi està fent fer hores extres sense pagar-les com a tal i estan fent torns interminables», denuncia Liñan. Qui afegeix que l’eina davant d’això és fer denúncies públiques i a Inspecció de Treball però la por a perdre el lloc de treball fa que siguin els mateixos treballadors els qui posen traves. En tot cas, diu, «la resposta d’Inspecció de Treball en molts casos és nul·la».

    Tant des de la CGT com des de la plataforma Fruita amb Justícia Social creuen que la COVID ha servit per fer emergir de nou tota la vulneració de drets i fer que la població estigui més informada i més sensibilitzada. Tot i que sindicalment sigui un àmbit de díficil actuació també per la pròpia temporalitat i per l’hermetisme de les empreses. Liñan apunta que, tot i que no a totes passa, “costa molt entrar dins les empreses”, que “moltes vegades els delegats sindicals formen part de l’entremat empresarial” i que, per tant, “els treballadors es veuen orfes d’alguna eina que els aixoplugui per reivindicar els seus drets”. Davant d’això, des de la plataforma amb l’ajuda dels sindicats intenten fer arribar informacions a través de xerrades o octavetes als treballadors perquè prenguin consciència de quins drets tenen i en quines condicions laborals haurien de treballar.

    També sobre la realitat de les empreses de treball temporal. “Fan un gran negoci de la gestió de la mà d’obra i els hi és absolutament indiferent què passi perquè no es veuen obligades a donar allotjament ni a garantir les condicions sanitàries. Els es igual si es posen 10, 100 o 1000 treballadors malalts perquè els poden reemplaçar en qualsevol moment. Les ETT tracten a les persones com mercaderia i la patronal diu que no ho poden aturar perquè han de recollir la fruita”, denuncia Casal.

    Amb aquest panorama, des de la plataforma defensen que es fa evident que el sistema no és sostenible, que sense grans pagesos igual podria haver-hi fruita atès que l’agroindústria va cap a aquest camí, però sense jornalers no.

    Imatge de la manifestació en defensa dels drets de totes les persones migrades i refugiades / Plataforma Fruita amb Justícia Social @destriem_ponent

    Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida

    Una altra eina de la que fan ús, com tant Casal com Liñan expliquen, són les denúncies a Inspecció de Treball. Des de Fruita amb Justícia Social, arran de les queixes estem reben de persones que treballen en la campanya de la fruita, ho facin al camp o a les centrals hortofructícoles sobre vulneracions de drets recollits en els convenis agropecuari de Catalunya i de recaptació, emmagatzematge, manipulació i venda de fruites i verdures, exigeixen doncs a la Inspecció de Treball que dugui a terme un pla de treball per inspeccionar les empreses de l’agroindústria de Ponent. Apuntaven que, “tot i que alguns sindicats hagin presentat denúncies els darrers dies identificant conductes concretes i empreses concretes, l’actuació d’inspecció de treball no pot limitar-se a esperar actuar quan hi hagi una denúncia sinó que ha de fer-ho d’ofici, per prevenció i perquè aquestes empreses se sentin interpel·lades a complir amb les obligacions legals i convencionalment previstes”.

    A més, durant la mateixa roda de premsa, van demanar a la Generalitat de Catalunya que auxilies a Inspecció de treball oferint recursos i mecanismes per poder efectuar les tasques de control i inspecció necessàries, especialment al Departament de Sanitat i a l’Agència de Salut Pública de Catalunya perquè es duguin a terme les actuacions de vigilància i de control sanitari oficial que tenen per finalitat evitar o minimitzar els riscos per a la salut humana presents als aliments.

    Per altra banda, com assenyalava Gemma Casal, “en aquests moments ens preocupa tant el brot de la COVID com el brot del racisme que es dóna quan s’assenyala a les víctimes en comptes dels responsables: patronal i administració”. Uns afectats que són els temporers per ser “la baula més feble d’aquesta cadena i, precisament per la seua vulnerabilitat i les seues condicions laborals, són els més exposats a contagiar-se” però també ho són les dones a les centrals fruiteres. “La majoria de les dones treballen als magatzems i als magatzems es donen vulneracions de drets molt bèsties”, denuncia Casal. A banda d’haver de treballar sense distància i amb les condicions generals, a moltes de les dones se’ls hi suma patir “una doble o triple discriminació” per tenir una situació administrativa encara no regularitzada. Casal apunta que la majoria no tenen permisos de treball definitius, que els han d’anar renovant de tant en tant i, sempre sota l’amenaça de l’acomiadament, es veuen lligades a l’únic lloc de treball al qual poden accedir sent a més temporal.

    Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida

    Cinc anys de lluita contra la llei d’estrangeria i les vulneracions de drets laborals al camp

    La plataforma Fruita amb Justícia Social neix l’any 2015 a partir d’una acció promoguda per Crida per Lleida, la candidatura de la CUP i els moviments socials a les municipals. A l’agost de 2015, l’Ajuntament vol desnonar els temporers de la plaça on havien estat vivint durant la campanya de la fruita amb l’excusa de fer obres. Davant la pressió policial, un seguit de persones que feia anys que denunciaven la situació de les persones temporeres als carrers de Lleida van evitar el desnonament i van elaborar un seguit de demandes dirigides a les institucions. Unes demandes que es van convertir en un decàleg que analitzava els eixos de vulneració dels drets d’aquests persones, més enllà de Lleida, a tota la campanya fruitera.

    Com ens explica Gemma Casal de Fruita amb Justícia Social, els tres principals eixos de vulneració i de discriminació cap els temporers era per una banda la llei d’estrangeria i la política de fronteres. Un segon eix, la inoperància d’inspecció de treball i la vulneració sistemàtica del conveni del camp per part de la patronal i, per últim, el propi model agrari “que és un model agrari completament insostenible que requereix de mà d’obra vulnerable i indefensa per fer funcionar al final grans empreses que deixen desassistides i al marge a la petita pagesia”.

    Des d’aleshores, Fruita amb Justícia Social s’ha reunit amb entitats de Lleida però també de fora. Entenent, en veu de Casal, que “Ponent viu una doble discriminació”. Per la centralitat de Catalunya, apunta que Ponent està abandonat i “mentre la campanya funcioni i es puguin computar les exportacions doncs es dóna màniga ampla”. I també, paral·lelament, pel creixement que han viscut en empreses de treball temporal i en altres empreses paral·leles que, sense tenir a veure amb el sector agrari, “s’incorporen a l’agricultura com una forma d’especulació”.

    Així, analitzada la situació, Fruita amb Justícia Social va veure que, més enllà del camp, les vulneracions de drets s’entrecreuaven amb la llei d’immigració i van decidir començar a treballar l’antiracisme amb entitats com SOS Racisme, Tanquem els Cies, la tancada per drets, el sindicat manter… L’altra pol, sobre la lluita pel conveni laboral, el van treballar amb sindicats com la CGT però també amb Càrnies en Lluita. Fins i tot van visitar la gent del SAT, “perquè patien vulneracions molt similars i fins i tot perquè compartim la mateixa gent en ser temporers”. En la mateixa línia, també han visitat Huelva per conèixer la situació del jornalerisme allà i estar també en contacte amb les persones que acaben la campanya de la fruita vermella i van després cap a Lleida “per poder establir unes eines conjuntes de suport cap a les persones temporeres que es mouen d’una campanya a l’altra”.

    A partir d’aquí, sempre dins les possibilitats, ja que tots són voluntaris, la plataforma comença a treballar també en donar formacions, en fer conèixer els drets i saber trobar en quin conveni laboral es trobaven. Quan es troben en casos de vulneracions a treballadors que no s’atreveixen a denunciar, són ells qui ho gestionen alhora que fan incidència a ajuntaments, Diputació i Generalitat perquè s’impliquin.

    Cal que ho facin perquè ara mateix, com ressalta Casal, “és una evidencia que tota aquesta gent vénen per la temporada de la fruita i al setembre marxen. No tenen les condicions de vida garantides i hi ha una enorme vulneracio de drets laborals tant al camp com als magatzems de fruita”. Davant d’això, per ella, “són els moviments socials, a través del tercer sector i de la solidaritat, els qui estem intentant solventar la situació de la gent al carrer” i, per tant, és la gent qui està “cobrint els costos de la patronal agrària”. Reconeix que sí que hi ha hagut alguna iniciativa de l’administració: “l’única que hi ha hagut realment ha estat de l’Ajuntament de Lleida, que és criticable i no és el model que nosaltres voldríem però de moment és l’únic que ha fet alguna cosa”.

  • «Cal un reforç de personal a la salut pública: les unitats d’epidemiologia no poden seguir així»

    La plataforma Marea Blanca de Lleida, en defensa de la sanitat pública, va convocar ahir al vespre una cassolada als balcons i carrers de Lleida sota la premissa “La vida abans que el capital”. La convocatòria també vol exigir als governs i a l’ajuntament que deixin de desviar cap a la gent la responsabilitat i es realitzin polítiques en clau de salut pública.

    Multiplicar així el personal de salut pública per fer seguiment i prevenció, establir mesures socials pels temporers, realitzar inspeccions a les empreses de risc i reduir el temps de comunicació de resultats PCR i d’avís a contactes són les quatre demandes principals.

    Parlem sobre tot això amb en Gerard Sala, portaveu de la Marea Blanca de Lleida.

    Quina anàlisi feu de la feina feta des del Govern des de la Marea Blanca? Quina situació hi ha als hospitals i a l’Atenció Primària i Comunitària?

    Durant aquests dies nosaltres on hem posat l’accent no és tant en la resposta hospitalària, que també, perquè ja és on ho fan els mitjans, com és lògic, ja que són una gran resposta. Nosaltres hem posat l’accent en el qüestionament de les polítiques de salut pública perquè ens consta que, ja no només a Lleida, sinó a nivell de tot el país, no s’ha fet el reforç que es va dir. Sense parlar de tot el què significa el tema de Ferrovial i els rastrejos.. L’Atenció Primària van ser apartats de fer els rastreigs però no han deixat d’assumir moltes coses…

    En aquest sentit hem estat denunciant des de fa uns dies quines polítiques hi ha hagut pel que fa a salut pública: la prevenció, el control i en el cas de Lleida ja el rastreig dels brots que hi hagi hagut. Aquest és un dels primers punts de la cassolada: qüestionar quines polítiques de salut pública s’estan promovent i denunciar la falta de mesures de salut pública i rastreig.

    Al cartell demanàveu més personal

    És necessari un reforç del personal de salut pública. Ara segueixen treballant en les unitats d’epidemiologia amb la mateixa gent que tenien abans de l’epidemia… El Departament de Salut no ens vol dir quanta gent hi treballa però segur que molt poca. A més, tot i que ara ens diguin que la transmissió és comunitària i que pràcticament és impossible de rastrejar i de dir d’on vénen els focus, enteníem com evident que hi hauria d’haver hagut un reforç de personal i mesures en aquestes unitats.

    Als centres per exemple sí que han deixat espais preparats per un rebrot a la tardor però no es té personal contractat doncs molta gent que ha estat durant els darrers mesos no té ja el contracte en curs. El mateix haurà passat en salut pública

    Ara veiem amb preocupació més la salut pública que no tant la resposta hospitalària o els CAP. Són ells qui haurien d’estar rastrejant o seguint cadenes de transmissió i això no s’està fent.

    El professor Àlex Arenas de la Universitat Rovira i Virgili deia que el què caldria serien milers de rastrejadors. I no només pel brot de Lleida sinó en general. Per tant, cal separar la salut pública de les polítiques de sanitat. Des dels CAP veuen com funcionen les coses i no poden fer els rastrejos dels contactes d’un positiu. La dinàmica és que ells truquen quan ets positiu per avisar-te, a les 48 h per veure com estàs i després al cap de set dies. Et fan el seguiment a tu com a usuari amb COVID-19 però això no és un rastreig, no marca la cadena. Qui s’ha d’encarregar d’això és epidemiologia i no ho estan fent.

    Seguint amb les demandes de la convocatòria d’ahir, un segon punt era establir mesures socials pels temporers 

    Sí. Mesures socials bàsicament vol dir habitatge i ajudes. Aquí hi ha moltes plataformes que ho treballen. Alguns brots han sortit d’empreses agroalimentàries més cap a la Segarra i pel Segrià més de la indústria de fruites i hortalisses.

    S’han barrejat situacions de col·lectius vulnerables que treballen aquí com serien els temporers que no tenen lloc on dormir… Considerem que aquí hi ha hagut una falta de previsió i això ha estat una crítica que des de l’inici de la campanya de la fruita al maig s’està fent. Les administracions no estan donant resposta habitacional, que volen dir albergs, ni tampoc ajudes destinades concretament al col·lectiu de temporers.

    Relacionant aquesta denúncia amb el mecanisme dels rastreigs, tampoc s’està anant directament a analitzar si aquestes empreses realment estan mantenint les condicions de seguretat laboral correctes

    Absolutament. I justament aquest és el tercer punt de les nostres demandes: inspeccions bàsicament. Els companys de la CGT i la plataforma en defensa dels temporers Fruita amb Justícia Social ho explicaran en roda de premsa. Diuen que des de l’inici de l’epidèmia específicament pel tema de condicions sanitàries i salubritat només hi ha hagut 4 inspeccions sanitàries. No sé dir-te quantes indústries hi ha a Lleida del món agroalimentari, càrnic i hortícola però són centeners segur per no dir milers. Per tant, aquí també hi ha hagut una desídia de l’administració.

    Crec que és evident que demanem inspeccions. Sí que és veritat que el Govern va dir que era competència de l’estat. I sí, la inspecció és competència de l’estat però és cert que el Govern podria fer denúncia, que és el primer pas ja perquè l’administració estatal hi vagi.

    Encara teniu una quarta demanda

    Per últim, entre les demandes també introduïm un punt més concret de l’àmbit sanitari: per controlar els rebrots o la traçabilitat de la cadena de transmissió. A Marea Blanca Lleida hi ha infermeres, metgesses i usuaris que tampoc som especialistes en això però sí que estaria bé que en general les proves de PCR arribessin a les 48 h màxim. No sabem si es pot reduir més però, en tot cas, el que sí que estaria bé és intentar reduir després del resultat el temps que tarda epidemiologia en trucar als contactes directes. Les infermeres dels CAP ens diuen que es fa a les 48 h com a mínim a Lleida i això és un pèl massa. Per molt que la persona afectada avisi els seus contactes que es quedin a casa, no hi ha una comunicació formal, una comunicació administrativa que informi també sobre què ha de fer el contacte directe. Aquesta és una mesura urgent que només amb certs recursos des d’epidemiologia podria solucionar-se.

    En el pic més alt de l’epidèmia, certa gent que per condicions socials i d’habitatge no es podia confinar a casa va poder fer ús dels hotels salut. Ara en el moment que això ha desaparegut tornen a ressaltar les desigualtats. Potser on més incideixi la COVID serà a les famílies amb menys recursos. Com ha de vehicular-ho això serveis socials?

    A la primera roda de premsa que van fer després de la reunió del què anomenen comissió de seguiment en van parlar. Allà és on hi ha el subdelegat de la Generalitat, el cap d’epidemiologia de la regió sanitària, la gerent de l’ICS de la regió sanitària, els polítics i algun tècnic. Just van dir això: sigui perquè els temporers és molt difícil saber on són, sigui perquè és població mòbil o sigui perquè hi ha hagut transmissió comunitària, no només ens valdrà reforçar els urgencies de l’Hospital Arnau de Vilanova. S’ha de fer seguiment del territori en base a això i amb una coordinació amb serveis socials. Ells ho diuen: amb personal social, amb gent que faci aquesta tasca comunitària i això no vol dir dir-li al temporer que s’ha de tancar a casa. S’ha de fer una tasca de prevenció i de control.

    Una anècdota sobre un company on queda manifest el què parlem: van dir que començava la campanya de tests entre els temporers i van muntar la gran carpa que té el SEM a una plaça molt cèntrica i molt gran de Lleida. Els hi vaig preguntar a companys de serveis socials de l’ajuntament quina coordinació hi havia hagut amb ells. Fins que no va estar muntada la carpa per sorpresa enmig del casc antic, no els hi van dir que anessin a buscar temporers per fer-se les proves. És significatiu que sense que hi hagués aquesta coordinacio amb serveis socials com després se’ls va fer anar corrents. ‘Hem muntat una gran carpa, una gran roda de premsa i per tant ara cal treure la imatge que s’estan fent testejos’… Ho vaig preguntar a gent del SEM i dels 100 i escaig que es van demanar per aquell dia, serveis socials va poder fer anar a 42 persones a fer-se les proves per haver-ho fet tot amb presses. El problema és que no hi ha una estratègia integrada en termes de comunitària.

    Existeix la sensació que s’està improvisant i es van posant pegats. És evident que no es podia preveure però ara, que ja es duen certs mesos de recorregut, podrien haver previst certs escenaris per a la campanya?

    Sempre des de la Marea i des dels moviments socials ho hem vist així. És evident que hi ha molta cosa difícil de preveure en situacions així i també hem sigut curosos a l’hora de fer certa crítica de l’administració i entendre part de la improvisació, però hi ha algunes coses per les quals sí que no hi podem passar. En aquest sentit per exemple torno al primer punt: el reforç de la prevenció del servei comunitari de salut pública. Clar que cal reforçar la primària i les urgències, però l’Agència de Salut Pública està molt malament. Una companya em va dir que mirés les últimes convocatòries de feina de Salut: de les últimes 23 ofertes, 8 són de salut pública. Proporcionalment estaria bé, però això es tradueix en el fet que només hi ha una per cada regió sanitària. A banda, no s’ha reforçat aquesta tasca de prevenció que fa salut pública de manera sucifient però a banda que en algunes regions sanitàries no només no s’ha reforçat aquesta tasca tan important, a més no s’han cobert baixes. És una evidència més del que es viu i no serveix que ens diguin que és molt difícil de preveure si tampoc no responen ara.