Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • I tant que cal donar aire!

    El secretari de Salut Pública del Departament de Salut, Josep Maria Argimon, segons recullen els mitjans de comunicació, s’està plantejant la conveniència de relaxar alguna de les mesures preventives adoptades per a l’alentiment de la propagació de la pandèmia. Alentiment, perquè cada vegada sembla més clar que no és realista proposar-se l’eliminació o l’erradicació del SARS-CoV-2 i les seves variants. Això implica assumir que, com passa amb moltes altres malalties endèmiques, no serà possible evitar que es continuïn produint algunes defuncions per la seva causa.

    No cal tornar a insistir en reflexions que hem fet repetidament en aquestes mateixes planes sobre les mesures antipandèmiques. Tothom ha pogut comprovar amb escreix que les mesures preventives no surten gratis i que poden comportar perjudicis individuals i socials superiors als beneficis que esperem. A més, la nostra societat experimenta des de fa temps una intensa «fatiga pandèmica» que corre el risc de fer-se irreversible i, per això, pensem que convé replantejar l’estratègia agafant el toro per les banyes i assumint que és imprescindible balancejar els pros i els contres per assolir un saldo net positiu, assumint que hi ha, i hi haurà, pèrdues inevitables, però que els guanys potencials poden ser superiors.

    I no ens sembla acceptable formular falsos dilemes, com ara què és més important la salut que l’economia perquè, tot i que les repercussions sobre la economia siguin colossals i comportin inexorablement un empitjorament dels determinants col·lectius de la salut i d’altres dimensions, com ara l’equitat i la justícia social, i l’argument que sense salut no es pot treballar ni produir, és, com a molt, una exageració. Com demostren les malalties laborals -que no sempre son objecte de baixa sufragada- o el presentisme. Però és que les conseqüències sobre l’educació, sobre la salut mental, sobre la cohesió social o sobre la incentivació de l’individualisme no són, en absolut, menyspreables.

    En qualsevol cas, adoptar mesures que limiten els drets humans més elementals i interfereixen intensament en la vida quotidiana de les persones té sentit si els perjudicis per no fer-ho ho justifiquen i per un període raonable. Una justificació que ha de tenir en compte les diverses preferències i interessos dels col·lectius que configuren la ciutadania. També les competències professionals, és clar. Perquè podria ser que les preferències i els interessos d’alguns sectors de la ciutadania esbiaixessin inadequadament les respostes més raonables per a la prevenció i el control del problema. Cert. Com també ho és que els i les professionals de la sanitat o de la recerca també estem exposats a biaixos, de manera que les seves expectatives i els seus interessos no tenen per què coincidir forçosament amb els que el conjunt de la societat consideri adients.

    I si la ignorància o la incertesa han pogut justificar momentàniament l’adopció de mesures de les quals desconeixíem amb prou precisió la seva efectivitat, la seva eficiència, la seva equitat o la seva seguretat, convé anar-les avaluant el més objectivament possible, per si cal adaptar-les o, fins i tot, suspendre-les, com sembla que caldria fer amb la determinació de la temperatura a les escoles o l’aplicació sistemàtica de desinfectants, d’acord amb la informació sobre la poca significació pràctica del potencial contagi per contacte amb objectes.

    Efectivament, cal donar aire i, al mateix temps, assegurar-nos que es comença a generar un clima social més positiu i saludable que ens permeti anar recuperant a un ritme segur i prudent tots els components de la nostra vida quotidiana que hem deixat aparcats durant tot aquest temps.

  • Si no tens telèfon, no tens sanitat: quan la bretxa digital no et deixa accedir a la salut

    Cada vegada hi ha més gestors sanitaris que aposten per la digitalització de les consultes ambulatòries. Abans de la pandèmia, molts hospitals, com el del Mar, ja començaren a invertir quantitats ingents de diners per explorar les possibilitats de la tecnologia per facilitar conciliació de vida familiar-laboral tant de sanitaris com d’usuaris i, suposem, abaratir el cost sanitari. El Consorci va començar, abans de la pandèmia, a implantar un programa anomenat DOCTIVI (en què volen aconseguir un 40% de visites virtuals).

    Segur que aquesta aposta millora la vida de molta gent, però no ens podem oblidar dels que podem deixar pel camí. En aquesta pandèmia la major part de l’atenció ha sigut «telemàtica», és a dir, mitjançant consultes telefòniques i videotrucades, només el que és essencial es feia presencial. I aquesta segueix sent la postura de les institucions.

    Això, que sembla obvi per estar en el segle XXI, deixa d’un reguitzell de situacions ridícules en certes zones, com les de l’àrea de Barcelona Litoral Nord, on molts pacients no tenen accés ni a un telèfon mòbil i molt menys a altres tecnologies.

    Un exemple: un pacient nostre va venir molt enfadat al CAS perquè no podia aconseguir hora amb el metge de capçalera. Explicava que en entrar a l’ambulatori, hi havia algú que restringia l’entrada, i no el deixava passar a concertar cita. El motiu que li donaven és que les cites s’agafaven per telèfon. L’usuari li va repetir mil cops que ell no en tenia, però no se’l van creure. Potser a molts faríem el mateix a l’entrada de l’ambulatori.

    En llocs com la Mina o Santa Coloma (regió sanitària que pertany a l’Hospital del Mar) molts professionals ens hem trobat en la situació de no localitzar als pacients per manca de telèfon: les persones sensellar, addictes (que a causa de la seva malaltia malvenen el telèfon i quan els truques ja tenen un altre propietari), psicòtics amb por a les telecomunicacions (sense telèfon, ni fix), persones amb pobresa extrema que només el tenen per rebre trucades (ni parlar-ne de videotrucades), famílies sense accés a internet… I si a tot això li sumem bases de dades telefòniques on hi consten números que ja no existeixen, moltes vegades ens veiem abocats a fer de Sherlock Holmes per poder comunicar-nos amb un pacient o ho deixem perquè tenim moltes més trucades a fer… o fem mala praxi: deixem un canvi de tractament farmacològic a la bústia de veu (que el pacient no consulta ni sap que té) i ho escrivim a la història clínica com a acte mèdic, o molts cops deixem a l’atzar que el pacient torni a contactar.

    Però el més complex de tot plegat és l’augment de la burocràcia pels professionals (trucades del tot inútils, ja que s’ha d’auscultar, explorar o palpar a la persona i se li dona una nova cita….) o alguns centres on, aprofitant l’avinentesa, redueixen el temps programat per pacient, ja que diuen que les trucades són més ràpides, augmentant la pressió assistencial.

    Però el què per mi és més greu és la pèrdua de confidencialitat: per diverses dones que pateixen violència de gènere és impossible abordar aquestes situacions amb el perpetrador de la violència en la mateixa habitació.

    La bretxa digital (és a dir: com l’accés a les tecnologies són causa de desigualtats socials, i viceversa, com les persones vulnerables socialment acaben tenint més dificultats per la integració tecnològica), es comença a obrir pas en el dret fonamental de l’accés a la salut.

    Tenint en compte que l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2018 publica que hi ha més d’un milió i mig de llars sense connexió a internet (8% de la població) i 18,6 milions de persones que acrediten habilitat digitals baixes o bàsiques, veiem clarament que es tracta d’un col·lectiu vulnerable.

    Les dones (més del 60% dels desconnectats ho són), el col·lectiu de gent gran, les persones amb estudis menors, amb renda baixa, que viuen en zones rurals (llocs on encara no ha arribat l’accés a la xarxa) o que estan aturades són les persones qui patiran més la manca d’accés a tecnologies i, per tant, d’accés a la salut.

    Què passarà quan es digitalitzi la sanitat? Hi haurà programes especials per pacients digitalitzats i no digitalitzats? (és a dir per rics i pobres…) o com que les polítiques sanitàries les fan «experts/es» i els gestors/es que viuen en zones acomodades, potser ni hi pensen que hi ha situacions diferents de les seves?

    Per desgràcia no serà l’únic problema de la digitalització: ara mateix ja en tenim un de prou important sobre la taula que ningú gosa resoldre: els diferents programes informàtics en què cada institució treballa: IMASIS, ECAP, EKON… i cap d’ells és capaç de fer que tots els professionals puguem tenir accés, encara, a tota l’assistència que està rebent el nostre pacient, tot i l’intent del HC-3.

    Això alguns l’anomenen esclavitud tecnològica: quan depens tant d’un software o dels components digitals concrets d’una empresa, amb legítim ànim de lucre, que per realitzar el més mínim canvi comporta, com és lògic, més grans depeses. Hauríem de tenir un component comú i no vinculat a una empresa determinada.

    No crec que ni els gestors ni els polítics ho tinguin al seu pensament ni al programa electoral… Per això, molts de nosaltres defensem una sanitat 100% pública, un conveni just i universal, un sol sistema de suport informàtic, per estalviar i fer un sistema sanitari realment universal.

    (totes les situacions relatades no són fictícies… per desgràcia, són reals….)

  • La Covid persistent: entre la incredulitat i l’esperança

    En pocs dies farà un any que es va decretar l’estat d’alarma a l’Estat Espanyol. Alguns, mentre intentaven que no entrés el virus a casa seva, ja el tenien dins feia dies. Des de llavors, molts dels que es van infectar aquell mes de març continuen tenint símptomes persistents associats a la infecció per Covid-19.

    Encara no hi ha una xifra exacta del percentatge de persones que tenen símptomes persistents, però algunes recerques indiquen que, aproximadament, entre un 10 i un 20% de les persones infectades acaben allargant el patiment físic més de tres setmanes. La majoria no tenen afectacions prèvies i tenen una mitjana d’edat de 43 anys i fonamentalment són dones (4 de cada 5). D’aquestes, un bon grapat encara mantenen, ara com ara, diferents simptomatologies des del març. Estem parlant d’un any sencer de patir la Covid-19.

    El cansament és un dels efectes més habituals, conjuntament amb el malestar general, mals de cap, dolors musculars i articulars, així com la falta d’aire i falta de concentració. Tot plegat, és fàcil que generi un baix estat d’ànim. Ho explicava la Sociedad Española de Médicos Generales y de Familia a partir d’una enquesta que va portar a fer pública el mes d’octubre.

    La majoria de persones en aquesta situació no van tenir accés ni a proves diagnòstiques ni acompanyament mèdic presencial. El missatge era clar: si estàs infectat, però no és «greu», queda’t a casa i tot passarà. Però mentre la pandèmia s’agreujava i el sistema de salut es col·lapsava, malgrat que alguns responsables ho hagin negat, totes aquestes persones feien el que podien per aguantar el patiment que suposava no respirar correctament o tenir molt cansament sense la certesa que allò realment aniria a millor.

    Quan la pressió hospitalària es va relaxar lleument, es van aconseguir algunes visites presencials i diferents proves que fins passats molts mesos no van ser ni PCR ni serològiques. Algunes d’aquestes persones, amb tot el que va trigar el sistema a fer-los aquestes proves específiques de Covid-19, ni tan sols han aconseguit tenir un resultat positiu i han quedat amb els símptomes persistents.

    Però mentre no arribaven aquestes proves o després de fer-se PCR mesos més tard i, òbviament, donar negatiu, les sospites d’ansietat eren massa abundants a les visites mèdiques. A alguns els van fer fora de cribratges d’hospitals i de CUAP perquè «tot sortia correcte»: tensió, respiració, pulsacions i, fins i tot, el ja recuperat oxigen en sang, després de mesos d’autocura. Posteriorment, van arribar les serològiques que demostraven que tot aquell patiment i malestar no es podia ni s’havia de pal·liar amb tranquil·litzants o amb medicacions per l’ansietat.

    Algunes d’aquestes persones van saber provar el que significa tenir activats aquest tipus de medicació al sistema de salut. Un bon grapat de visites mèdiques insisteixen en els tranquil·litzants com a solució, malgrat que no oferien en cap cas la disminució d’uns símptomes que no eren generats per la mateixa persona, sinó per la Covid-19, que havia quedat emmagatzemat d’alguna manera al cos.

    Tot aquest viatge l’estan fent encara moltíssimes persones, i val la pena corregir alguns dels errors que s’han comès amb tota la bona voluntat de fer la millor atenció possible. Segurament, els errors més greus corresponen a un sistema de salut que està sobrepassat i que no pot digerir correctament ni la mateixa pandèmia i, per tant, menys encara, la resta d’atenció mèdica, que inclou les persones que es van acumulant cada dia que passa. Sent optimistes, a la tercera onada hi ha hagut setmanes que hem acumulat més de 2.700 persones que patiran la Covid persistent i, per tant, hauríem de tenir un pla específic per elles.

    El sistema sanitari cal que comenci a oferir rehabilitacions personalitzades perquè les persones puguin començar a tenir eines per gestionar la situació que tenen amb el seu nou cos. Hi ha autèntiques especialistes en fisioteràpia pulmonar que poden ajudar a millorar la respiració de totes aquestes persones. No hauria de passar que milers de persones només obtinguin per resposta que es tranquil·litzin i esperin que això vagi passant. Després d’un any, el sistema ha d’oferir respostes més eficients i generalitzades per totes les persones.

    L’atenció bàsica s’ha de reforçar per donar aquesta resposta individualitzada i especialitzada en funció de la diferent simptomatologia que es doni i, molt probablement, les unitats postcovid dels hospitals hauran de créixer per rebaixar l’impacte de la malaltia i perquè totes les persones siguin ateses per especialistes en un temps prudencial. Si no és així, no fem més que afegir un problema més, l’eterna espera, al mateix temps que va passant augmentant la desesperació.

    Mantenir la malaltia durant tants mesos seguits i haver patit, en nombroses ocasions, la incredulitat mèdica o l’atribució d’alguns símptomes a algunes altres situacions fa patir molt a aquestes persones, que prou tenen amb la intensitat amb què han viscut aquesta experiència. El camí fins avui ha estat ple de pedres que cal anar retirant perquè els nous afectats se sentin com a mínim atesos i no oblidats. La pandèmia va més enllà del nombre de persones que moren, que òbviament són els més preocupants per l’estructura sanitària, però queden milers de vides afectades cada setmana que passa.

    L’atenció primària ha de ser una aposta pel futur immediat, perquè és la que garanteix el dret fonamental a la salut i la igualtat d’oportunitats. Aquesta atenció ha d’estar plenament formada per comprendre la complexitat que suposa la Covid persistent i poder seguir un protocol d’actuació consensuat que garanteixi que tothom ha tingut revisions sobre totes les afectacions que les recerques actuals ja estan manifestant com a generalitzades en aquests pacients.

    Per últim, la participació activa de pacients en la presa de decisions ha de començar a ser un fet ineludible, i això inclou les plataformes generades pels mateixos pacients Aquesta evolució implicarà l’escolta activa tant per part del sistema mèdic com de les persones afectades.

    La motxilla de situacions amb les quals aquests pacients arriben a les consultes no poden obviar-se. Els sanitaris han fet un gran esforç per atendre com han pogut afectar a cada pacient. Però, per molts pacients, l’experiència de la malaltia ha estat el pitjor que els ha passat a la vida i, a tot plegat, s’ha afegit la peregrinació per les consultes d’un sistema de salut que els ha maltractat al llarg d’aquest any.

  • El fals dilema entre eutanàsia i cures pal·liatives

    La molt probable aprovació en el Senat de la Llei de regulació de l’eutanàsia els pròxims mesos introdueix el dret de les persones a sol·licitar una intervenció que provoqui la mort. En el text que s’està tramitant es contempla aquesta opció en cas de patir una malaltia greu i incurable o un patiment greu, crònic i impossibilitant, certificada pel metge responsable.

    La llei es fonamenta en la compatibilitat de drets reconeguts a la Constitució com són el dret fonamental a la vida i a la integritat física i moral, la dignitat, la llibertat o l’autonomia personal. El text destaca aquest últim dret quan reconeix la valoració subjectiva de la persona malalta per considerar acceptable o no un determinat patiment. No és als professionals o a les dades objectives de malaltia, sinó a la mateixa persona a qui es reconeix el dret de decidir en funció dels seus valors. Perquè el debat, l’acceptació i la legislació d’aquest assumpte no correspon als professionals, sinó a la ciutadania.

    Amb la tramitació de la llei s’ha precipitat el debat que fa temps s’està fent des de diversos organismes del camp de la bioètica, en el qual hi ha opinions heterogènies, i s’han expressat posicionaments diferents. Així, el Comité de Bioética de España s’oposa a la despenalització i regulació de l’eutanàsia i contraposa com alternativa un major desenvolupament de les cures pal·liatives. Ho argumenta d’aquesta manera: «El deseo de una persona de que un tercero o el propio Estado acabe con su vida, directa o indirectamente, en aquellos casos de gran sufrimiento físico y/o psíquico debe ser siempre mirado con compasión, y atendido con una actuación compasiva eficaz que conduzca a evitar los dolores y procurar una muerte en paz».

    No tothom ho veu de la mateixa manera. El grup d’ètica de la CAMFIC opina que és falsa la dicotomia entre eutanàsia i cures pal·liatives. Segons diuen, aquestes han de formar part del procés assistencial de moltes patologies i han de ser contemplades pels professionals sanitaris, però no resolen totes les situacions i demandes dels pacients.

    En un molt recomanable document de la Comisión sociosanitaria de los Comités de Ética de Euskadi s’aprofundeix en el debat sobre el suposat dilema eutanàsia-cures pal·liatives, que creu basat en el posicionament previ d’oposició a la despenalització de la pràctica eutanàsica i del suïcidi assistit. S’afirma que hi ha una compatibilitat, no oposició, entre les dues pràctiques, que tenen com a objectiu, ambdues, afrontar i alleujar el patiment. En molts casos serà suficient l’atenció pal·liativa, i en d’altres, una petita part, l’alleujament vindrà de la mà de l’eutanàsia en un context de cures pal·liatives de qualitat i d’un adequat suport social.

    L’experiència en altres països ens diu que al Canadà, per exemple, el 82% de sol·licitants d’ajuda per morir havien rebut prèviament una adequada atenció pal·liativa, però l’havien rebutjat un 13% dels sol·licitants. Una opció i l’altra responen a necessitats diferents, entenent per necessitats les referides a totes les dimensions i valoracions personals. Qui pot tenir una millor opinió sobre el patiment que qui el té? Podem atorgar-nos els professionals una superioritat moral en el moment que una persona en plenitud de capacitats decideix sobre la seva vida i la seva mort? Podem oposar una sedació pal·liativa a la voluntat de morir de manera conscient?

    Aquestes preguntes ens adrecen a plantejar-nos els fins de la medicina. Ja fa anys que l’informe Hastings va situar-los en alleujar el patiment més que en curar la malaltia. Però la professió que viu amb l’imperatiu tecnocràtic, que entén la mort com un fracàs i sovint no escolta el pacient ni el mira als ulls, es resisteix a ser penetrada per aquests valors. Apropar-nos amb una actitud de cura a les persones en situació de final de vida és un repte pel sistema sanitari en conjunt i pels professionals a escala individual.

    L’ajuda a morir i l’atenció pal·liativa són complementàries, no contràries. La llei de regulació de l’eutanàsia no treu la necessitat de desenvolupar cures pal·liatives de qualitat, accessibles i equitatives que puguin ser assumides pels professionals sanitaris de forma habitual. Potser els metges han de reformular el seu compromís amb el pacient, passar de la dicotomia curar-no curar a un plantejament d’acompanyament i ajuda en totes les fases de la malaltia. Compromís que interpel·la de manera especial a qui afronta amb freqüència situacions de final de vida. De mica en mica, l’atenció pal·liativa s’ha sostret a la pràctica mèdica habitual i s’ha assignat a unitats especialitzades, amb caràcter exclusiu segons algunes interpretacions. Promoguda per les administracions, d’una manera o altra, s’ha anat instal·lant la creença i l’hàbit que, quan no és possible aplicar més tractaments i la malaltia arriba al seu final, deixen d’intervenir els serveis que ho feien fins aleshores per transmetre l’atenció a unitats especialitzades en pal·liació. És el que passa en els serveis d’oncologia, quan s’han esgotat les línies terapèutiques disponibles o els assajos clínics a oferir. També passa en altres àmbits assistencials, com l’atenció primària, que a vegades es desentén dels pacients en el final de vida.

    Potser si la relació metge-pacient se centrés més a tenir cura de les persones que en la malaltia i acollís les vivències, els valors i les preferències de cadascú, s’estaria en condicions de reconèixer i oferir la millor opció per a cada situació. Potser en un context que considerés els factors socials com a elements que incideixen en les experiències vitals de la salut i la malaltia, s’entendria millor una medicina que s’orienti al benestar de les persones, també en morir. Potser si la medicina actual fos més compassiva, menys arrogant i menys agressiva, morir bé seria més fàcil que no és ara.

  • Prioritats per a la nova legislatura

    El sistema sanitari català ha demostrat que té greus problemes per respondre adequadament a les necessitats de salut de la població i per aconseguir un òptim rendiment social dels recursos que hi dediquem. Aquest fet té a veure amb la forta mercantilització a través de la col·laboració (més aviat parasitació) publicoprivada en les seves diverses formes (Consorcis, fundacions del sistema SISCAT…). Les directrius de les elits econòmiques i polítiques de la Unió Europea per fer front a la crisi sanitària, econòmica i social, s’enfoquen a un major finançament públic per a empreses privades mitjançant els Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE) que afavoriran projectes especulatius i inversions que buscaran més la consecució de beneficis privats que no pas l’interès general.

    Per millorar la salut de la ciutadania i combatre la mercantilització del sistema, Marea Blanca de Catalunya defensa un SERVEI NACIONAL DE SALUT amb cobertura universal, de provisió pública, equitatiu i primarista, tal com s’exposa en el Manifest pel dret a decidir també la nostra salut i el sistema sanitari a Catalunya. La pandèmia de la Covid-19 exigeix així mateix disposar de recursos extraordinaris a curt termini. Per caminar cap aquest objectiu, de cara a la pròxima legislatura a Catalunya marquem les següents prioritats, competència del govern de la Generalitat:

    1. Actuar sobre la pobresa garantint rendes de suficiència (RGC, RMI, RBU) amb gestió àgil i efectiva. Considerar la pobresa i l’empobriment de les persones com a determinant social de malaltia. Prou desnonaments, habitatge i energia per a tothom.

    2. Desplegament de la Llei d’Universalització de la Sanitat Catalana, pendent del Reglament que encara no s’ha implementat, per garantir l’accés universal a la sanitat.

    3. Potenciar els serveis de salut pública de base territorial, amb dotació de personal i pressupostària que promoguin polítiques contra les desigualtats socials en salut. Desenvolupament de l’Agència Catalana de Salut Pública.

    4. Implantar formes de participació ciutadana en l’àmbit de Centres d’Atenció Primària (Consells de Salut), districte o ciutat que participin en la detecció de necessitats, establiment d’objectius i priorització de les intervencions i facin de lligam amb la comunitat. Els acords dels consells han de tenir caràcter vinculant. Per a revertir la deriva autoritària i antidemocràtica de les institucions i desenvolupar els mecanismes efectius de participació real.

    5. Garantir els drets de les persones, sense discriminacions culturals, geogràfiques, o per condició de persona migrant. Accés equitatiu al dret a l’eutanàsia. Atenció especial els drets sexuals i reproductius de les dones. Avortament en tots els centres públics i rescissió de conveni amb les entitats que no respectin aquests drets. No a la mercantilització del cos de les dones.

    6. Garantir la provisió pública de cures de qualitat a les persones en funció de les seves necessitats i al lloc on viuen. Pla conjunt de la Generalitat i Ajuntaments per remunicipalitzar el Servei d’Atenció a Domicili (SAD) i establir formes de coordinació amb l’Atenció Primària de Salut, amb la participació de residents i familiars.

    7. Augment de la inversió pública en salut (actualment un 5,3% del PIB a Catalunya) al nivell de la mitjana europea (7 % del PIB). L’augment pressupostari ha d’anar destinat a centres i serveis públics (ICS i altres organismes públics), gestionats amb criteris no mercantils, i a activitats d’alt valor en salut, que tinguin un bon balanç risc/benefici i no medicalitzadores.

    8. Reforçar l’Atenció Primària de Salut amb orientació comunitària, amb un 25% del pressupost total de Salut. Recuperar l’accessibilitat, la presencialitat i la longitudinalitat de l’atenció.

    9. Ampliar la provisió pública de serveis: blindatge dels actuals serveis de provisió pública, cap nou contracte amb empreses privades. Revisió anual de la finalització dels concerts amb empreses privades i traspàs progressiu a empreses públiques. Treure del SISCAT les empreses amb ànim de lucre, reobertura dels llits hospitalaris públics. No a l’atenció privada en centres públics, separació efectiva de les xarxes pública i privada, incompatibilitat d’exercici professional a les dues xarxes. Fora entitats privades dels òrgans de gestió públics. Fora empresaris, grups econòmics i lobbies dels consells de direcció dels centres públics.

    10. No més inversió en hospitals. Pla d’optimització dels actuals hospitals públics, reordenació del terciarisme (servies altament especialitzats o que necessiten molta tecnologia, com és el cas dels trasplantaments).

    11. Redefinició del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i del 061. Traspàs a l’Atenció Primària de funcions que actualment fa i que no li corresponen (atenció emocional, per exemple) No renovació del contracte amb Ferrovial per al 061 que finalitza al 2022 i contractació directa dels treballadors per part del SEM. Contractació directa del personal que treballa en el transport sanitari.

    12. Treure recursos sanitaris de serveis o actuacions sanitàries innecessàries i que fomenten la medicalització i les actuacions nocives i innecessàries. Que aquests recursos es dediquin a actuacions sanitàries útils.

    13. Creació d’una agència pública d’avaluació de tecnologies, productes i serveis, que ha d’informar abans d’una nova incorporació o finançament públic. Revisar la cartera de serveis i productes farmacèutics.

    14. Renovar els càrrecs directius dels organismes públics, nomenament de professionals de reconeguda solvència, que no tinguin conflictes d’interès amb empreses privades i amb un clar compromís amb el servei públic i el bé comú.

    15. Millora de les condicions laborals dels treballadors i treballadores sanitàries de la xarxa pública i concertada: homologació de sous, prou contractes precaris, conveni laboral únic…. Equiparació retributiva dels professionals del SISCAT amb els de l’Institut Català de la Salut. Equiparació del personal del transport sanitari concertat amb els del SEM. Garantir mesures de protecció a professional sanitari i de suport contra la COVID-19.

    16. Augment de plantilles de professionals. Pla per recuperar els que treballen fora del país, fixar a les plantilles les/els especialistes que acaben la formació cada any, tant en Medicina com en Infermeria.

    17. Cap inversió pública per al turisme sanitari (Sant Joan de Déu, Clínic…). Que cap hospital del SISCAT pugui fer negocis d’aquest tipus i s’excloguin del SISCAT els centres que ho facin.

    18. Intervenció pública de centres privats en cas de necessitats derivades de la pandèmia de Covid-19 amb pagaments equivalents al cost dels serveis públics.

    19. Auditoria pública de la gestió de l’emergència sanitària provocada per la Covid-19 i dels diners públics que estan sent desviats a entitats privades aprofitant la pandèmia.

    20. Derogació de les lleis que permeten la mercantilització i la privatització de la sanitat.

    Aquesta article s’ha publicat originalment al web del FoCAP

  • L’epidemiologia i el tercer poder

    Les declaracions del jutge Garrido, ponent de la sentència del TSPV que ha anul·lat la decisió del govern basc quant a les restriccions a l’horari d’obertura dels bars i restaurants d’aquella comunitat autònoma, han aixecat tanta o més polseguera que la sentència mateixa. Dir que els epidemiòlegs són «metges de família que han fet un curset», ni que fos amb la intenció -suposadament- de fer veure que almenys algunes persones que es qualifiquen a elles mateixes com a epidemiòlegs, sense que se sàpiga res de la seva qualificació professional i de la seva competència tècnica és, com a mínim, desafortunat. Malgrat que, tal vegada, aquesta provocació serveixi per constatar que al país tampoc hi ha tants epidemiòlegs com sembla.

    Per això, la Sociedad Española de Epidemiologia (SEE), a més de reclamar el respecte que mereix la disciplina i en el seu cas, l’activitat professional o laboral, podria haver aprofitat l’ocasió per exercir l’aspecte -socialment- més benèfic del corporativisme: denunciar l’intrusisme de qui, sense ser-ho, es fa passar per… com fan els col·legis de Medicina, d’Infermeria o d’altres professions; l’exercici de les quals requereix el compromís per part dels col·legiats de no enganyar, ni perjudicar la població amb la seva pràctica professional.

    Però com que l’Epidemiologia no és una professió oficialment reconeguda, aquest exercici corporatiu no és adient. D’aquí potser l’èmfasi de la SEE i d’alguns eminents col·legues en desautoritzar els arguments tècnics amb els quals l’esmentat jutge Garrido justificava l’anul·lació de la decisió del govern basc.

    He de confessar que, com a epidemiòleg de l’administració sanitària pública i com a professor d’epidemiologia i de salut pública i soci fundador de la SEE l’any 1978, en haver superat unes oposicions oficials que ningú no em va regalar, també vaig estar temptat de retreure-li al senyor jutge les seves manifestacions. Però en recordar algunes opinions -per part de persones considerades expertes pels mitjans de comunicació i sovint qualificades d’epidemiòlegs- que m’han provocat vergonya aliena -malgrat que en alguns casos pogués tractar-se de simplificacions amb intenció didàctica-, d’altres consideracions potser són més oportunes.

    L’Epidemiologia no és, a Espanya almenys, una professió regularitzada, ni tan sols forma part de les que esmenta la llei vigent d’ordenació de les professions sanitàries, per la qual cosa pot ser -o considerar-s’hi -epidemiòleg o epidemiòloga la persona que: ha adquirit alguna titulació acadèmica oficial -sovint un diploma de postgrau, com ara el d’Epidemiologia i Estadística de la Universitat Pierre et Marie Curie; o un mestratge (habitualment de Salut Pública amb esment específic per Epidemiologia) d’alguna escola de salut pública -de les quals, per cert, a Espanya només dues sobreviuen i una d’elles, l’andalusa de Salut Pública, sota amenaça de dissolució- o en alguna Universitat acreditada. I, també, qui hagi seguit algun curset, com ironitzava el jutge Garrido, encara que no s’hagi llicenciat en Medicina ni sigui especialista en Medicina Familiar i Comunitària.

    Cal no oblidar tampoc, les persones que ocupen algun lloc de treball qualificat formalment com d’epidemiologia, com ara els professionals d’aquests serveis a les direccions generals de salut pública de les administracions autonòmiques i d’algunes administracions locals. Persones que, atesa la seva dependència administrativa, no acostumen a compartir conjectures ni valoracions sobre els brots epidèmics ni, encara menys, sobre les pandèmies.

    L’Epidemiologia, com a matèria bàsica de la salut pública, s’inclou al programa de l’especialitat oficial de Medicina Preventiva i Salut Pública que, una vegada aprovat l’examen MIR, s’obté en superar un programa de quatre anys, el primer equivalent a un màster amb l’epidemiologia com a assignatura bàsica. I encara que la majoria de professionals de l’epidemiologia siguin metges, no és imprescindible la llicenciatura en Medicina per a ser-ne, com ara els molt il·lustres sir Austin Bradford Hill, estadístic, o Hal Morgenster, arquitecte.

    Però enllà d’aquestes precisions, des d’una perspectiva de salut pública -entesa precisament com allò que des de la societat es fa per millorar la salut col·lectiva- amb una mirada interdisciplinària i intersectorial i amb la participació activa de la comunitat, aquest episodi ens hauria de fer reflexionar sobre com practicar efectivament l’equilibri que s’atribueix a la divisió dels poders a les societats democràtiques.

    Perquè els valors de l’epidemiologia, que són la base -encara que, algunes vegades, només coartada- de les decisions de l’autoritat política, tenen conseqüències sobre tota la societat, una bona part de la qual pot sentir-se injustament -i legitima- perjudicada i no són els únics valors respectables.

  • Sanitat i eleccions

    En el moment d’escriure aquest article encara falten dos dies per a les eleccions a Catalunya i, quan surti publicat, ja es coneixeran els resultats obtinguts per les diferents forces polítiques que es presenten. En aquest context, he pensat que seria adient tornar a reflexionar sobre dos grups de problemes estratègics generals rellevants de la sanitat catalana que haurien pogut ser protagonistes dels programes dels partits polítics que s’autodefineixen com progressistes i d’esquerres.

    Abans d’entrar en matèria, cal assenyalar que, amb unes poques excepcions puntuals i malgrat la pandèmia, les propostes d’innovació i canvi del sistema sanitari no ocupen un lloc molt visible en els programes electorals i que, com les relacionades amb l’ensenyament, la dependència i altres sectors dels serveis públics, romanen diluïdes en un magma dominat per les reivindicacions superestructurals sobre les interaccions polítiques de Catalunya amb la resta de l’estat.

    El sistema sanitari català pateix des de fa molts anys un greu dèficit de finançament agreujat amb les retallades instaurades a partir de l’any 2008, que han afectat de forma molt punyent a l’atenció primària i comunitària. Aquest problema està relacionat amb el de la ineficiència del sistema, molt significativa i que s’ha vist accentuada per una manca de planificació dels recursos i serveis i de correcció de grups d’activitats assistencials sense una efectivitat demostrada.

    La inestabilitat laboral i la pràctica inexistència d’una política de recursos humans mereixedora de tal nom, ha generat una mena de burnout general dels professionals de tots els àmbits, amb èmfasi especial en els d’atenció primària i comunitària.

    Aquests dos grups de problemes estratègics s’han intensificat en un brou de cultiu propiciat per l’absència d’un veritable Servei Nacional. El Servei Català de la Salut (CatSalut) ja ha demostrat amb escreix i al llarg de gairebé tres dècades la seva inutilitat conceptual i operativa per gestionar i innovar el sistema i sembla mentida que, malgrat les insistents demandes provinents dels diferents àmbits polítics i professionals, no s’hagi abordat la seva transformació en profunditat.

    Les eleccions del 14 de febrer no resoldran aquests problemes essencials del sistema sanitari català i em temo molt que, al contrari, s’accentuaran en la pròxima legislatura, posant en greu risc de deteriorament irreversible aquest pilar bàsic de l’estat i societat de benestar. Mentre els nostres líders polítics s’esbatussen discutint sobre si són llebrers o són podencs els llops, se’ns menjaran el ramat. Tot això, i és el més greu, mentre la ciutadania i, per tant, les seves capes més desfavorides, assisteixen amb impotència a la representació d’aquest drama sociològic.

    Sembla com si la reivindicació de la solució d’aquests problemes fos socialment minoritària i, realment, el fet que no s’abordin amb decisió per cap dels governs i partits des de l’època de la sociovergència, podria donar inicialment la raó als que així pensen. Però no es confonguin; el foc, el malestar social, creix sense pressa, però també sense pausa i arribarà un moment que serà incontenible.

  • La dècada perduda de la sanitat pública a Catalunya

    Segurament pot semblar una obvietat dir que necessitem sortir dels deu anys de malson sanitari o, que cal reconstruir una sanitat pública a Catalunya digna a les properes generacions, com també ho pot semblar dir que això s’ha de fer amb amplis acords i escoltant a tothom. Però, per fer-ho, és imprescindible conèixer què ha passat i a on ens trobem. Cal saber, encara que només sigui per aproximació, quina sanitat ens ha deixat la dècada perduda, la que va de 2010 a 2020. Quin resultat n’ha deixat el desgovern, amb l’afany privatitzador i amb les retallades sustentades amb arguments ideològics.

    Deu anys de polítiques austericides i d’ajustos fiscals, que amb l’objectiu d’amagar injustes desigualtats, apel·laven suposats malbarataments. Polítiques que defensava l’economista Lionel Robbins l’any 1930 en controvèrsia amb John Maynard Keynes i que, trenta anys més tard, Robbins, en les seves memòries, reconeixia que tractar les crisis amb retallades i depressió: «era tan poc adequat com negar mantes i estimulants a una persona que ha caigut a un estany gelat, sobre la base que el seu problema original era d’excés de calor». Efectivament, no es tracta d’excés de prestacions públiques, es tracta d’excés d’ideologia. No en diuen retallar, en diuen ajustar. Com adverteix, Paul Krugman a «¡Acabad ya con esta crisi!» (2012): «el moviment de lluita contra el dèficit mai ha tingut el dèficit com a objectiu; es tracta de fer servir la por al dèficit per destrossar la xarxa de protecció social».

    Deu anys de maltractament a la protecció social, de la sanitat pública, de l’educació pública i de l’habitatge públic a Catalunya ens han deixat sense protecció davant de les carències i l’infortuni. Desprotecció pública que resulta menys tolerable quan es produeix en un país on la pressió fiscal representa el 34,2 % del PIB, considerablement inferior al 41,6 % de mitjana a la zona euro. Deu anys durant els quals s’ha gripat el motor de la igualtat d’oportunitats i s’ha incrementat el privat en detriment del públic. Deu anys de privatització del risc social que ens deixa davant una doble recuperació: la de tot allò perdut en l’última dècada i la d’allò destruït per la pandèmia.

    L’aplicació persistent de polítiques austericides d’ajust fiscal han desballestat el servei de sanitat pública a Catalunya. Cal superar aquesta fase de retallada dels recursos públics destinats a la salut, de reduir la capacitat de la prestació sanitària pública, del maltractament als professionals, de malbaratar la confiança que els ciutadans havien dipositat a la sanitat pública i de propiciar l’expansió substitutiva de la sanitat privada en detriment de la pública. Cal superar l’ampliació provocada de la crònica infrafinanciació de la sanitat pública. Són raons per obrir una nova etapa de reconstrucció, una tasca que només serà possible amb la més àmplia participació, on tothom hi càpiga i comporti la constitució d’un pacte nacional per la sanitat a Catalunya.

    Durant aquests anys, moltes veus han advertit que la crisi econòmica i les seves conseqüències no es podien considerar catàstrofes naturals, a diferència de la sindèmia (terme que el 1990 va aportar Merrill Singer, fen referència als efectes socials derivats d’una causa biològica) provocada per la Covid-19. La crisi de 2008 i la recessió de 2010 tenen una causalitat humana, deriven de decisions polítiques i, per tant, evitables i reversibles. Cal cercar un gran acord del més ampli abast polític i social per la reconstrucció de la sanitat pública a Catalunya. Un acord sustentat en el coneixement de què ha passat i dels resultats que se n’han derivat. Amb l’ànim d’una aproximació a aquesta qüestió, assenyalaré alguns aspectes, de ben segur parcials i molt incomplets, però que poden contribuir al necessari diagnòstic.

    Què han fet?

    La primera constatació és el desballestament de la protecció comunitària als ciutadans. Si prenen com a referència la despesa pública en salut, educació i habitatge acumulada des de l’any 2010 fins al pressupost de la Generalitat de 2020 (Llei 4/2020, de 29 d’abril) i a partir de la informació dels Comptes Generals de cada any i dels estats mensuals d’execució del Pressupost del Departament d’Economia i Hisenda, revaluada en termes d’euros de valor constant de 2020, s’observa que durant aquesta dècada s’han reduït els recursos destinats a aquesta finalitat en 14.724 milions d’euros. Entre 2010 i 2014, amb govern de CiU i suport del PP, es va reduir l’equivalent a 6.494 milions d’euros i, entre 2015 i 2020, amb governs de CiU/JxC i ERC s’han reduït 8.230 milions d’euros.

    En segon lloc, les prioritats d’aquests governs han estat lluny de les necessitats dels ciutadans més afectats per la creixent i intolerable desigualtat social. De la comparació entre la despesa de 2010 i la proposta de pressupost per 2020 es pot observar una aplicació de criteris diferents dels recursos destinats a benestar social que a la resta de finalitats públiques.

    De tal manera que la previsió inicial de cost per la Protecció i Promoció Social per 2020 és només un 0,96% superior a la de 2010, és a dir, els recursos destinats a la població més afectada per la crisi estaran pràcticament bloquejats. Situació que contrasta amb què, entre 2010 i 2018 (última dada), la taxa AROPE de risc de pobresa a Catalunya que va passar del 19,2 % de la població al 24,7 %. El mateix trobem en comparar les dotacions per educació de l’any 2010 amb les de 2020, que són similars: un increment del 0,16% per l’any 2020. El pressupost de 2020 va destinar a salut un 5,6 % menys que la despesa en salut de l’any 2010. El conjunt de prestacions vinculades al benestar social durant aquesta dècada es va reduir un 1,96%.

    En aquest context de contracció pressupostaria, es produeix la paradoxa de la simultaneïtat de retallades en benestar social contemporitzant amb un increment de les altres despeses de la Generalitat de Catalunya no vinculades al deute públic, és a dir, sense computar interessos ni amortització de deutes, que per l’any 2020 experimentaren un increment del 28,34 %. L’assignació a salut per l’any 2020 és 520 milions d’euros inferiors al que es va gastar l’any 2010, en tant que les altres despeses no financeres són superiors en 3.399 milions a les de l’any 2010.

    Aquesta circumstància es fa difícilment compatible atribuir a les restriccions en les polítiques socials només i exclusivament a causes externes al govern, però podria indicar un ordre de prioritats poc vinculat al consens i a promoure l’equitat social.

    En tercer lloc, hi ha hagut decisions tributàries poc responsables que han condicionat la capacitat financera. El mes de maig de 2011, a proposta de CiU i PP, el Parlament de Catalunya va aprovar una modificació de l’impost de successions, un dels impostos cedits a la Generalitat de Catalunya i dels més progressius (al Regne Unit en la dècada dels 1980 el tipus màxim va arribar al 72 %). La projecció de la imposició sobre successions i donacions mostra com en euros de valor constant a 2020, la recaptació per aquests conceptes entre 2010 i 2020 hauria estat aproximadament de 6.230 milions d’euros superiors a la de la mitjana de 2009 i 2010. És a dir, sense aquesta reducció impositiva no hauria estat necessària la retallada en la sanitat pública.

    En quart lloc, el procés de privatització de la sanitat. Si adoptem com a criteri de privatització de la sanitat el requeriment que el creixement de la sanitat privada sigui superior al de la sanitat pública, aquesta ha estat una dècada de privatització. Segons les dades del Servei Català de la Salut sobre sanitat pública i sanitat privada del període 2010 a 2018 (últimes dades) en euros de valor constant 2020, la sanitat pública amb concertada va disminuir 7,8 per cent en tant que la despesa en sanitat privada no concertada va augmentar el 17,3 per cent, passant del 27,2 per cent la despesa total en Sanitat a Catalunya al 32 per cent.

    En aquest context, és significatiu subratllar, segons les dades de la Unión Española de Entidades Asegurdoras i Reaseguradoras (UNESPA), que a Espanya entre 2011 i 2017 el nombre d’assegurats en sistemes privats ha augmentat el 10,9 per cent, que el valor de la prestació mitjana ha augmentat el 6,7 %, però l’índex de preus mitjans de l’INE d’assegurances privades de salut ha augmentat el 36,6 %.

    Amb quin resultat?

    Aquestes polítiques han tingut conseqüències en la reducció dels recursos humans i materials a disposició de la sanitat pública, de les que en destacaré algunes. En primer lloc, sobre els efectius de personal. Segons les dades del Servei Català de la Salut (SCS), entre 2010 i 2017 els efectius de personal de la sanitat pública, amb concerts, s’han incrementat en un 3,5 per cent. El 8,1 per cent en personal facultatiu i el 5,8 en personal d’infermeria. Evolució allunyada del 17,8 per cent i el 18 per cent respectivament d’increment en la sanitat privada sense concert.

    Caldria conèixer el mètode de càlcul d’aquest indicador, és a dir, si es refereix a persones equivalents en jornada completa, que evita la distorsió que genera la precarietat laboral en aquests càlculs, o es refereix a un nombre de persones ocupades sense cap ajust. És una qüestió rellevant, ja que, segons les dades de l’Estadistica de Gasto Sanitario Público (EGSP) la despesa de personal del sector sanitari públic de Catalunya durant aquest període, en euros de valor constant 2020, disminueix el 8,4 per cent, en tant que la mitjana de reducció en el conjunt de les CCAA és d’una reducció del 5,7%.

    En segon lloc, es constata una assignació de recursos en sentit contrari al necessari canvi de paradigma de la prioritat sanitària des de la cura de la malaltia a la prevenció i a la promoció de la salut, canvi que només és possible reforçant els recursos d’Atenció Primària. També, i segons l’EGP, entre 2010 i 2018 s’ha prioritzat l’atenció hospitalària en detriment de l’atenció primària. A Catalunya, l’any 2010, el 14,4 per cent de la despesa sanitària pública es destinava a atenció primària, proporció que es redueix al 13 per cent l’any 2018. Al mateix temps, la despesa en atenció hospitalària s’expandia des del 59,2 per cent del total de la despesa sanitària pública al 65,1 per cent.

    Un tercer indicador és la disposició de llits d’hospitals públics (amb els concertats inclosos) que, segons el SCS, han passat de 14.072 l’any 2010 a 12.776 el 2019, una reducció del 9,2 per cent. Aquesta evolució és molt diferent de la dels llits hospitalaris privats sense concert. Entre 2010 i 2017, última dada de llits privats del SCS, aquests augmenten l’11,4 per cent i els públics amb concert es redueixen el 7,7 per cent.

    Amb quines conseqüències?

    Les retallades de pressupost que porten a la disminució de mitjans personals i materials tenen una tercera conseqüència: la reducció de l’activitat d’atenció assistencial i l’increment de les llistes d’espera. En primer lloc, cal assenyalar que l’atenció primària, malgrat el maltractament a què ha estat sotmesa, ha mantingut l’activitat. Segons el SCS, l’any 2010 es van realitzar 48,3 milions de visites i 49,3 milions el 2019.

    En segon lloc, les altes hospitalàries en la sanitat pública, amb concerts, entre 2010 i 2017 han passat de 740.517 a 738.019 una reducció de només el 0,3, però que contrasta amb l’augment del 8 % en les altes hospitalàries de la sanitat privada no concertada.

    En tercer lloc, les estades hospitalàries, que són un indicador més significatiu, durant el mateix període i amb dades del SCS van passar de 8.435.301 a 7.795.874, una reducció del 5,4 %. Res a veure amb l’increment del 15,6 % de les estades hospitalàries en centres privats no concertats durant el mateix període.

    Una evolució semblant a les estades s’observa en l’activitat d’urgències, que ha disminuït el 4 %. Ha passat de 3.697.430 l’any 2010 a 3.547.050 l’any 2019, a molta distància de l’augment del 44,3 % d’augment de l’activitat d’urgències en la sanitat no concertada durant el període de 2010 a 2017.

    Finalment, la dificultat per obtenir dades homogènies i coherents per observar l’evolució cronològica de les llistes d’espera resumeix la sensació de desgovern i de manca de transparència d’aquests anys de gestió de la sanitat pública a Catalunya. El canvi de metodologia de càlcul de les llistes d’espera, si és que es tracta d’això, no justifica l’opacitat en la presentació de la informació. Opacitat que va des d’anys en què les dades es troben en fulls de càlcul de 4.000 línies sense totalitzar que ha de manipular qui fa la consulta, fins a la manca d’informació en els accessos de consulta sobre per quina raó l’any 2010 la llista d’espera de cirurgia és de 56.670, l’any 2013 puja a 75.075, l’any 2014 baixa a 57.191 i el 2015 torna a baixar a 31.018. La informació més homogènia és la de proves diagnòstiques, quina llista d’espera augmenta entre 2010 i 2019 el 43,5 %, passant de 53 dies a 83. Una referència del nivell es pot apreciar a la comparació de la llista d’espera el 2019 a Catalunya i a les altres Comunitats Autònomes. L’any 2019, la llista d’espera de cirurgia és de 8,7 per 1.000 habitants sobre una mitjana de 5,5, i la de consultes externes en 90 per 1.000 habitants sobre una mitjana de 47.

    Nietzsche diu (citat per René Passet, 2013): «Inventant la mentida d’un món ideal es va fer perdre a la realitat el seu valor, el seu significat, la seva veracitat. La mentida de l’ideal fou fins ara la maledicció que pesava sobre la realitat». Cal un esforç col·lectiu per canviar (no abandonar) la prioritat identitària per la prioritat del real. En primer lloc, per salvar vides i protegir als ciutadans de la Covid-19, però també per reconstruir el sistema sanitari públic i protegir la sanitat pública dels impactes de la lògica dels mercats. Cal fer front a la necessària negociació per la reconstrucció del compromís comunitari amb la salut, per construir el contracte social sanitari, social i federal.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web de Economistas Frente a la Crisis

  • Els gestors mercantils de la sanitat pública: llops cuidant de les ovelles

    No sabem si per a guanyar vots o sense advertir que pot perdre’ls, el futurible candidat a president de la Generalitat, exministre de Sanitat, Sr. Illa, llança a l’opinió pública, a través de la premsa amiga, les propostes d’assignació i repartiment d’alts càrrecs, en hipotètic cas que governi a Catalunya. En aquest sentit, ens sorprenem amb la notícia de la proposta d’assignació per al càrrec de consellera de Sanitat a la Sra. Olga Pané, actual gerent del Consorci Parc de Salut Mar.

    Des d’aquesta Plataforma de treballadores i veïnes, Acampada Mar, analitzem que el Sr. Illa, fidel al seu propi ideari polític, valora i premia als fidels servidors de la doctrina neoliberal, que, sent responsables gestors de centres públics han estat els encarregats de propagar i implantar, més enllà de les lleis i del control públic, les polítiques neoliberals de mercantilització i privatització del sistema sanitari, fins a aconseguir el que tenim ara: un sistema infradotat, fragmentat, ingovernable, col·lapsat, hospitalocentrista, que maltracta i retira drets a les seves treballadores, però llest per a continuar permetent la parasitació del sistema per la indústria i el turisme sanitari privats, amb l’excusa de l’»aliança publicoprivada» del que anomenen nova realitat.

    Aquests càrrecs executius submisos al neoliberalisme i els polítics, tenen per descomptat assegurat el seu futur. Ho hem vist també amb el recent nomenament del gestor de Ferrovial, Max Llobet, responsable del desastrós i letal programa de rastreig privatitzat, que, després de deixar en l’atur a 600 treballadors, ocupa ara un alt càrrec en el Departament de Salut.

    En el cas de la carrera política i professional de la Sra. Pané, veiem una progressió meteòrica des de la seva tendra militància sindical i d’esquerra, experiència que ha utilitzat en els discursos populistes per a intentar enredar a les veïnes indignades, que durant anys han manifestat la protesta a les portes de l’hospital, a una profunda transformació en representant i portaveu del lobby de gestors privatitzadors, sota la influència ideològica i adoctrinament de les escoles de negoci jesuïtes. Un transfuguisme que ha estat sempre molt valorat per les elits econòmiques, cercles d’economia, patronals sanitàries i polítics, de dreta i esquerra.

    Sabem que la política institucional s’assembla molt al funcionament dels grups mafiosos. Els lleials sicaris que posen en la pràctica les ordres neoliberals, reben sempre recompenses. Aquests grups, en forma de grup de pressió i influencia, defensen i executen no únicament les directrius ideològiques en la línia economia de qui ocupi el poder, també i per raons comprensibles, defensen els seus propis interessos com a lobbies. Podem constatar-ho en la composició i els membres del Cercle de Salut, que sempre és anomenat i prioritzat com a representant de la societat civil, per a marcar la deriva de futur del sistema sanitari públic.

    Les treballadores dels centres i veïnes de l’»àrea d’influència» del Consorci Mar, la coneixem bé. Tan bé que vam haver d’acampar a l’Hospital de la Mar per a evitar una modificació dels Estatuts del Consorci, que li concedien plens poders a la gerent, per a privatitzar i gestionar els centres al seu lliure albir, evitant el que ella denomina «tota aquesta penya» d’interventors i controladors públics i burocràtics, que tant molesten a aquesta senyora que ha demostrat la seva genialitat en la gestió empresarial i privatitzadora dels centres públics.

    Aquesta fòbia al control públic tal vegada té relació, entre altres coses, amb les irregularitats que sistemàticament han trobat en la gestió del Consorci? Així i tot, i en el seu cas, sempre ha rebut l’aplaudiment dels polítics connivents, tant de la Generalitat formada per partits neoliberals, com del mateix Ajuntament de Barcelona, suposadament d’esquerra «alternativa», que forma part del Consell Rector de l’Hospital, encara que l’equip municipal mai s’hagi volgut assabentar o responsabilitzar, com diu la llei, de la gestió de la sanitat a Barcelona.

    Les treballadores fa temps que denunciem les polítiques laborals als centres del Consorci Mar. Una de les característiques més lesives, és la històrica penosa política de contractació mitjançant l’abús descontrolat de la temporalitat. Abús reconegut per la Inspecció de Treball, que ha requerit a l’empresa l’estabilització de la contractació i la utilització de contractes temporals exclusivament en els supòsits legalment reconeguts. Requeriments que l’empresa ha ignorat de manera sistemàtica. Ha estat necessària l’arribada de la pandèmia perquè l’empresa reconegui tímidament que la seva política de contractació «potser no ha estat la més adequada». Encara que ho reconegui, això no ha significat que hagi impulsat cap mesura prou efectiva per a aconseguir-ho.

    Cal no oblidar que el Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona va ser l’únic gran Hospital que va sofrir un ERE, en el més agut de la crisi, ara fa deu anys. Gràcies a ell, es van perdre centenars de llocs de treball. No va servir, no obstant això, per a atenuar la precarització de les condicions de treball. Es va augmentar la jornada anual, es va retallar el 5% del salari, es van perdre millores socials, va augmentar la càrrega de treball… I mentre hem vist com en els últims anys la major part dels centres del nostre entorn han anat recuperant algunes d’aquestes pèrdues, com la jornada anual i el cobrament íntegre del sou en les baixes, nosaltres seguim igual, tot gràcies a la persona que el PSC vol com a consellera de Sanitat.

    La seva ferma defensa d’aquest model publicoprivat propicia que dins de la seva empresa existeixin nombroses subempreses, on és fàcil trobar treballadores amb doble escala salarial. És a dir, treballadores amb la mateixa formació, fent el mateix treball, amb les mateixes o millors aptituds, veuen com treballen una jornada anual major, mentre tenen un salari inferior. El Consorci Mar és un petit però fidel reflex del mapa mercantilista del model sanitari català.

    En cas de resultar, finalment, Olga Pané consellera, es veurà obligada a reduir el seu voluminós salari. Els actuals 127.000 d’euros com a Gerent del PSMar, passarien a convertir-se en 115.517 com a consellera. En aquest sentit, els actuals 21 Directius del Parc de Salut Mar es reparteixen, la no-gens menyspreable xifra de 2 milions d’euros anuals. Per a aquests «treballadors» no hi ha miraments. El nombre de Comandaments del Consorci també és significatiu i ens pot servir per a treure conclusions sobre la gestió de la futurible consellera. L’any 2018 hi havia 268,91 en plantilla equivalent a 40 hores, l’any 2019, 304,39. Un increment en un any del 13%. De plantilla ordinària, en el mateix període de temps, l’increment va ser tan sols del 3,3%. La realitat, un comandament intermedi per cada 12 treballadores. Tants càrrecs, per a mantenir controlades a tan poques.

    Actualment es mantenen plantes tancades, en la pitjor situació sanitària soferta en dècades, a causa de la falta de personal. Urgències desbordades amb una deficitària atenció a les usuàries, a causa de la falta de recursos humans i malgrat el sobre esforç i els enormes sacrificis d’aquests, amb l’únic objectiu de reduir els danys causats per la penosa gestió, de la que pot ser nomenada màxima responsable de la sanitat catalana.

    Les portes giratòries funcionen a dreta i esquerra, surten «professionals» de la gestió pública per a anar a l’empresa privada i a la inversa, per a entrar en les institucions del govern com a alts càrrecs polítics, triats a dit. Més que una porta giratòria, és un negoci on sempre guanyen uns i perdem els veritables propietaris dels serveis públics, usurpats directament per gestors lobbistes privatitzadors, o directament empresaris.

    A aquest respecte valgui com un altre exemple paradigmàtic el que està passant actualment amb altres Consorcis denominats «públics», com el Consorci Hospital Clínic, en mans directament d’un conegut director empresarial contractat per a gestionar el futur «pilotasso» urbanístic i el negoci sanitari que preparen. Un negoci que sempre es basarà en la nostra salut i les nostres vides, si continuem deixant-les a les mans de gestors empresarials.

    No sols els poders econòmics i financers defensen els seus interessos. No sols tenim polítics connivents i complaents amb les directives econòmiques del capital, també tenim als seus sicaris i executius, que defensen els seus propis interessos, encara que gestionin la sanitat de totes.

  • El Sistema Públic de Salut que volem. Missatge als nous polítics

    El Sistema sanitari estava ja en crisi profunda i la pandèmia ho ha fet més evident per molta gent. Cal passar a una nova hegemonia: la Salut és el que importa. Per això, quin model de Sistema de Salut cal reconstruir?

    Causes de la crisi sanitària

    • Un sistema centrat quasi exclusivament en la malaltia ja instaurada, en la medicalització de la vida, en fàrmacs, hospitals, alta tecnologia, amb poca autonomia ni participació de la ciutadania ni dels professionals.
    • Un sistema poc eficient en salut, dispers en múltiples entitats, on la mesura principal és en l’activitat, no en els resultats en salut, amb presència de iatrogènia, mesurat en l’esperança de vida, no en vida de qualitat, sense dependències.
    • Un sistema insostenible econòmicament, amb gran despesa en fàrmacs i altes tecnologies.
    • Amb un finançament insuficient: més retallades, més model publicoprivat parasitari, més corrupció, més privatització amb lucre.
    • Amb manca de governança i transparència: decisions en mans de proveïdors, demanda induïda, concerts no avaluats, manca d’inversions necessàries, etc.
    • Amb professionals que abandonen el sistema públic per males condicions laborals, pels interinatges, per la manca de conciliació familiar, per manca d’autonomia i de valoració (especialment a l’atenció primària), pels baixos salaris, etc.
    • Amb uns ciutadans amb una percepció de mala qualitat del sistema (llistes espera, urgències, mala qualitat en el tracte humà, etc.). Els que poden, abandonen el sistema públic per anar-se’n a les mútues.

    El pressupost del Departament de Salut el 2020 va ser d’un total de 9.800 milions d’euros (1.293 euros per càpita), distribuïts en:

    • Atenció Primària: 1.568 milions d’euros (16%)
    • Hospitals: 4.305 milions d’euros (44%)
    • Salut Pública: 142 milions d’euros (1,4%)
    • Receptes: 1.119 milions d’euros (11,4%)
    • Medicació HDA: 746 milions d’euros (7,6%). Total dels fàrmacs: 19%
    • Altres: 1.904 milions d’euros

    La salut és el que importa en la millora del Sistema

    Primer cal definir la salut: La definició de l’OMS de la postguerra mundial, tenia bona voluntat, però ens ha portat a un error: «no és possible el complet estat de benestar físic, psíquic i social».

    La salut és un concepte dinàmic, es pot estar molt o menys sa en cada moment de la vida i es pot estar malalt i tenir molta salut encara.

    La salut té molts determinats positius i negatius. No només la malaltia instaurada perjudica la salut. Sabem de totes les causes determinants negatives de pèrdua de salut: econòmiques (la pobresa) l’habitatge, l’alimentació, el treball, la qualitat del medi, el gènere, l’educació, la sanitat pública, les relacions socials, la democràcia real, etc.

    Per tot això, va sortir una definició de salut positiva en el Xe Congrés de metges de Perpinyà (1976) en plena primavera democràtica. Diu així: «La salut és aquella manera de viure (dinàmica) que és suficientment autònoma (no limitada pels determinants negatius) per poder portar a terme el nostre projecte de vida, solidària (que volem el mateix pels altres i la natura) i joiosa (amb alegria)». Per això podem estar malalts i tenir molta salut (autonomia) encara.

    La definició que agafem farà que el sistema de salut que organitzem sigui d’una manera o d’una altra. Per això diem que la salut és el que importa. La malaltia, fins ara hegemònica en el sistema sanitari, és secundària.

    Un sistema sanitari de caràcter privat es dedica a la malaltia instaurada i els professionals i les empreses cobren per acta realitzada (visita, prova diagnòstica, tractaments, rehabilitació, etc.). Si no tenim en compte l’ètica, a aquest sistema el que l’interessa, per guanyar-se la vida, és que hi hagi molts malalts, crònics si pot ser, però que no es morin encara. És un sistema molt car, amb molta despesa i molt patiment. En un sistema públic de salut, pagat amb impostos progressius, eficient i no corrupte, els professionals, que són els que generen les principals despeses (amb la seva prescripció), estan pagats per sous, no hi ha negoci ni beneficis empresarials. A més d’atendre les malalties, aquests professionals es poden dedicar a la salut (és millor prevenir que curar). Ho hem vist molt cruament en l’actual pandèmia.

    Quin model de Servei públic de salut volem

    Per treballar tenint com a primera prioritat la salut de la ciutadania, més que molts hospitals i molta tecnologia i fàrmacs, el que necessitem és més i millor Atenció Primària i Comunitària i més Salut Pública (informació per planificar, polítiques públiques contra les desigualtats i els determinants negatius per la salut, epidemiologia, vigilància, promoció de salut, prevenció). I aquestes prioritats volen dir molts més recursos per fer-hi front.

    Caldrà una nova Llei de Sistema de Salut, que es caracteritzi per ser un sistema: Públic (no negoci privat amb diners públics) universal, integral, integrat (no dispers entre múltiples proveïdors), transparent, democràtic (amb participació social), avaluable en salut i eficiència i amb bona governança. Perquè, com hem vist, a més de gastar els nostres diners, ens hi va la vida i la seva qualitat.