Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • Wikipedia contra la infodemia

    El 22 d’octubre de 2020, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) anunciava un acord amb la Fundació Wikimedia, editora de la Wikipedia, per difondre informació rigorosa i actualitzada sobre la Covid-19. Aquesta col·laboració s’emmarca en la lluita de l’OMS contra la infodemia, definida com l’excés d’informació i la propagació ràpida de notícies, imatges i vídeos inventats o que porten a equívoc. L’acord implica no només reconèixer que la Wikipedia és probablement la font d’informació de salut més llegida del món per metges i pacients, sinó a més fiable, lliure d’algoritmes comercials i mantinguda al dia per milions de voluntaris, molts d’ells professionals sanitaris. La Wikipedia és una cosa rara, la singularitat mereix ser reconeguda ara que acaba de fer 20 anys.

    «Wikipedia no és una font fiable». Aquest paradoxal títol d’una de les seves entrades és molt revelador de la naturalesa d’aquest recurs, que té més de 6 milions d’articles en 300 llengües i creix a un ritme de dues edicions per segon. Els autors fan aquest advertiment perquè Wikipedia pot ser editada per qualsevol, i això vol dir que la informació pot ser falsa deliberadament, estar a mig elaborar o simplement contenir errors. No obstant això, una de les seves fortaleses és la seva capacitat d’autocorrecció, sobretot en les parts més populars i amb major nombre de editors. L’absència d’anuncis i d’inversors que exigeixin beneficis, el manteniment mitjançant donacions i el voluntarisme d’autors de tot el món mantenen viu un somni enciclopèdic construït no per màquines sinó per persones. I, a més, amb un nivell de rigor igual o major al de les enciclopèdies d’experts, com ja mostrava un article de Nature el 2005, segons el qual la Wikipedia era igual de fiable que la Britànica a les entrades científiques.

    En 10 mesos, s’han creat 6.950 articles sobre la Covid-19 en 188 llengües amb la col·laboració de 100.000 editors. Només les pàgines en anglès han estat vistes més de 330 milions de vegades, 10 vegades més que les publicades en espanyol, que és la segona llengua en nombre de pàgines vistes. Les desenes de milers d’articles sobre salut conformen tota una enciclopèdia mèdica dins de la Wikipedia. Aquests articles poden ser més divulgatius o tècnics, però tots solen estar ben referenciats. Els més 11.325 articles analitzats en un recent estudi incloïen 137.889 cites de revistes acadèmiques. La revista més citada és Cochrane Database of Systematic Reviews, seguida pel New England Journal of Medicine i The Lancet, i el temps mitjà en citar un article d’una revista acadèmica a la Viquipèdia és de 90 dies.

    Segons Alexa, una companyia d’anàlisi de continguts a internet, Viquipèdia ocupa el lloc 13 en la llista de llocs web més populars, encapçalada per Google i YouTube, i copada per les grans empreses tecnològiques i de comerç electrònic. Però l’enciclopèdia és un gegant d’una altra pasta, un supervivent de l’època més idealista d’internet, que manté viva la cultura de la informació basada en l’evidència, la raó i la bona fe per sobre d’altres consideracions. Per això Facebook i Google la fan servir com a font d’autoritat, i també Apple i Amazon, quan els seus respectius assistents de veu, Siri i Alexa, responen a preguntes consultant aquesta enciclopèdia. Segons un article a The Economist, la Wikipedia té la seva reputació més alta que mai. No és l’únic «guardià de la veritat», com la descriu Toby Negrin, de la Fundació Wikimedia, però sí que és el més accessible i amb més respostes a tot tipus de qüestions, incloent les de salut.

  • Es deia Yure i tenia sis anys

    El vam conèixer a començaments de l’any 2018. Es deia Yure, tenia 6 anys i la mirada intel·ligent dels nens que han passat per experiències dures a la seva curta vida. Però era feliç. Feliç de poder jugar amb el seu germà petit, de sentir-se molt estimat pels seus progenitors i per la seva família que havia deixat a Ucraïna, feliç de… viure.

    Yure va ser diagnosticat l’any 2015 d’un sarcoma en grau avançat amb presència tumoral a la cavitat abdominal, mediastí i ossos. Havia estat tractat a Ucraïna i Alemanya amb èxit, però el tumor havia recidivat l’any 2017, data en la qual va iniciar un segon tractament. Després d’un curt període de remissió el tumor va aparèixer de nou, motiu pel qual a Alemanya li van indicar tractament pal·liatiu.
    Davant d’aquesta proposta, els pares d’en Yure varen continuar buscant altres tractaments curatius i es van trobar amb un hospital important del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT) de Barcelona, en el que s’estava fent un assaig clínic en fase III amb un nou fàrmac.

    Després de contactar amb aquest hospital i de vendre el pis i tot el que tenien a Ucraïna per cobrir els 150.000 euros del cost del contracte amb l’hospital, la família es trasllada a viure a Barcelona, on inicia una nova etapa del seu dur camí de vida. Però el tractament tampoc funciona, i el preu inicial del contracte s’eleva. A Ucraïna la germana de la mare ha de vendre la seva perruqueria per seguir pagant el tractament. Els pares estan desesperats. Es plantegen quedar-se a viure a Barcelona, ​​ja estan empadronats i tenen targeta sanitària. Podrien recórrer a la sanitat pública, però no, han signat un contracte amb l’hospital que els sol·licita confidencialitat. Els fa por que si canvien o fan alguna cosa que no és al contracte, el seu fill deixi de ser tractat i de nou recorren als seus amics d’Ucraïna. Però, Yure té una vida curta i a finals de l’any 2018 mor i ens deixa. Els seus pares desolats tornen a la «calor» d’Ucraïna, al seu lloc, un lloc amable per plorar i fer el dol.

    La lectura de l’article publicat recentment «Sant Joan de Déu i el turisme mèdic» ens ha tornat a portar aquesta història que vam viure i acompanyar des de Pasucat i Jo Sí Sanitat Universal i ens ha animat a reflexionar-la i escriure-la. Malauradament, no és l’única, no es tracta d’un cas aïllat. De fet, els darrers temps, hem conegut més casos semblants al d’en Yure, nens i nenes amb càncers que, actualment, estan sent atesos a hospitals de Barcelona. L’anomenat turisme mèdic sembla que és una estratègia que s’està impulsant per atraure els hospitals catalans pacients internacionals, pràctica que es potencia, fins i tot, per l’Agència Catalana de Turisme, com activitat generadora de riquesa i font de negoci. Negoci sanitari que neix i arriba des del mateix cor del Sistema Sanitari Públic Català.

    La consideració de la salut i malaltia com a negoci és un fenomen global, i hi ha diversos actors que se’n beneficien d’ella: les organitzacions privades que ofereixen assistència mèdica, les corporacions farmacèutiques i, fins i tot, fons d’inversió i bancs. Amb aquesta finalitat, impulsen polítiques i legislacions que promouen la mercantilització de la salut, com també la captura dels recursos públics per proveïdors amb finalitats de lucre, companyies d’assegurances comercials i inversors privats.

    En la progressiva deriva del model mercantil i privatitzador de la sanitat pública catalana, amb la connivència publicoprivada i la presència cada vegada major d’empreses amb afany de lucre als centres concertats del SISCAT, que representen quasi el 88% de tots els hospitals de la xarxa pública, el comerç sanitari s’està convertint en una pràctica habitual que perpetua els interessos privats per sobre de l’interès públic.

    Aquestes entitats concertades habitualment desenvolupen consorcis, fundacions i altres formes d’enginyeria financera amb l’objectiu de gestionar els diners que reben del Servei Català de la Salut (CatSalut). Es crea així un sistema opac de finançament i es dificulta el seu control. D’altra banda, es genera confusió entre allò públic i allò privat, i moltes vegades és difícil discernir entre un i altre, perquè els edificis, estructures, personal, material, etc., són els mateixos.

    L’argument que els guanys de l’exercici privat i del turisme sanitari redundarà en benefici de la part pública de l’hospital s’ha mostrat fals i insolidari. En realitat s’han descrit alguns fets que mostren la relació contrària, és a dir, que la sanitat privada viu d’aprofitar la sanitat pública. En aquesta línia, es pronuncia la síndica de Greuges de Barcelona, en resposta a una denúncia referent a Barnaclínic. En el seu informe, descriu com l’activitat privada que exerceix una societat mercantil a les instal·lacions d’un hospital d’utilització pública impedeix que l’espai, l’atenció mèdica i les proves diagnòstiques emprades amb els clients privats, es dediquin íntegrament a les persones ateses a la sanitat pública. I encara que s’utilitzin espais diferenciats, la part privada es beneficia del prestigi i avantatges dels centres aconseguit gràcies a la inversió i recursos públics.

    Cal preguntar-se si volem que Catalunya sigui un focus d’atracció del turisme sanitari. Volem que els hospitals del SISCAT es converteixin en multinacionals del negoci sanitari que potser arribarà a cotitzar a borsa? Volem ser com la Mayo Clinic dels Estats Units (que també diu en el seu web que no en té ànim de lucre)? A més de la parasitació de la sanitat pública per la medicina privada ja comentada, ens hem de plantejar si és solidari un sistema sanitari que fa aquests mercadejos amb el dolor de les malalties de les persones i dels menors d’altres països. El sistema sanitari públic de Catalunya es defineix com d’accés universal i d’atenció integral d’acord amb les necessitats de la població. La introducció progressiva d’aquests mecanismes insolidaris, que s’aprofiten de la malaltia, representen una contradicció amb la mateixa naturalesa del sistema. A més, dol, moral i èticament, aquesta política mercantil, i ens dol el paper que a vegades fa la professió mèdica com «cos interposat» entre les persones malaltes i les multinacionals.

    Tal com s’ha proposat des de la FAVB, ara toca enfortir la sanitat pública, cal revertir el model de provisió mixt fragmentat que incentiva l’oferta de serveis mercantilitzats, i cal revertir tots aquests processos al sistema públic. Si les empreses sanitàries i hospitalàries volen fer això, que sigui sense la col·laboració del Sistema Sanitari Públic. Que deixin de pertànyer al SISCAT. Cap hospital del SISCAT fent aquests negocis.

  • L’Atenció Primària, cabana de palla del sistema sanitari públic

    Han passat deu mesos ja des de l’inici de la crisi de la Covid-19, que ha permès a la Conselleria i als gestors sanitaris, en el nostre cas la Mútua de Terrassa, justificar el desmantellament total de l’Atenció Primària (AP).

    I deu anys de retallades contínues que han afeblit de forma contundent el sistema sanitari; el llop ha bufat fort, però tampoc calia. La sanitat pública s’anava ensorrant progressivament i l’AP era la cabana de palla del sistema. La pandèmia l’ha col·lapsat totalment; l’atenció hospitalària ha aguantat, mai sabrem fins a quin punt (s’ha sobrepassat la seva capacitat de resolució?), ni a quin preu emocional per les treballadores, però l’AP, arraconada des d’un principi, ha sucumbit. Atemorits pels contagis que s’anaven produint, no podent protegir a les seves professionals ni a la ciutadania, els grans gestors van decidir que la millor opció era convertir els CAP en búnquers.

    L’AP ha perdut els seus 2 gran pilars: la longitudinalitat i l’accessibilitat. Sembla que s’està aprofitant l’ocasió per fer un canvi de model, però en sentit contrari al que la ciutadania reclama: s’opta per la privatització sempre que es té l’oportunitat (Ferrovial, llits d’UCI a Hospitals privats, externalització de serveis…). Si des de sempre es demana una millor accessibilitat telefònica, lleugeresa en els tràmits i privacitat en les consultes, s’ofereix la via telefònica i telemàtica com a única forma d’accedir als centres, s’interroga al carrer a plena veu als valents que s’acosten als centres, malgrat les prohibicions, i qualsevol tràmit es converteix en un malson. Es vol consultar amb els professionals de referència? Doncs mai és la primera opció i si, finalment, és possible, el primer contacte telefònic es produeix passats uns dies i la visita, si decideixen que és procedent, passades unes setmanes.

    Sospitem que, si no hi ha una resposta ciutadana i professional potent, aquest model telemàtic/ telefònic que infravalora les visites presencials i el lligam que metgesses i infermeres han establert amb les pacients, s’anirà instal·lant, i ens oblidarem del que havia estat l’Atenció Primària al nostre país.

    En el discurs des del CatSalut hi ha l’acusació velada a la ciutadania d’haver abusat dels diferents serveis fins que la pandèmia ha vingut per demostrar que podíem sobreviure sense una atenció de proximitat, que anàvem al CAP sense criteri, que la longitudinalitat estava sobrevalorada i que les visites virtuals no només poden substituir les consultes presencials, sinó que les milloren. Creiem que els nostres professionals majoritàriament voldrien treballar d’una altra manera, que estan emmalaltint de no poder fer la seva feina com voldrien, de generar frustració, de no saber si hi ha comprensió a l’altra punta del fil… de participar de forma involuntària en l’aplicació de la llei de cures inverses, que significa cuidar més al que menys ho necessita, que és qui se sap moure al sistema, amb les noves tecnologies, i es deixa a la vorera als realment necessitats, que en aquesta situació es queden desvalguts, indefensos.

    Arribades al punt en què ens trobem de la tercera onada, amb una situació a l’AP massa semblant al punt àlgid de la primera, volem centrar les nostres reivindicacions en la informació, la transparència i la participació ciutadana. Ningú ens ha explicat on ens trobem, ni com s’ha organitzat l’atenció sanitària als nostres municipis en el context de la pandèmia. No sabem si als nostres CAP hi ha més o menys professionals sanitaris i administratius que fa uns mesos. No sabem si s’ha incorporat el nombre de professionals que ens tocaven segons «les 30 mesures per enfortir el sistema sanitari«, ni on són els que havien de donar suport a l’atenció davant el coronavirus, a les residències i a les escoles, o els gestors Covid per l’AP. No sabem com s’estan programant les visites. No sabem quan ni com es reprogramaran les proves i visites ajornades, ni quan serà fàcilment accessible la nostra infermera i la nostra metgessa, les que ens coneixen, les que ens han anat acompanyant al llarg de la nostra vida, les que donen nom propi a la longitudinalitat. No sabem com estan les llistes d’espera, en general.

    Tampoc sabem com estan les professionals, com es troben anímicament, com es senten en aquesta nova organització. Ni com se sent la població. Alguna cosa ens arriba, però poca. No estem avesats a posar queixes i, en aquesta circumstància pandèmica, s’afegeix el factor por i desconcert. Hi ha un risc real de desatenció, que el patiment i les morts paral·lels a la Covid pesin més que les mateixes víctimes de la pandèmia. Això, deixant de banda el patiment socioeconòmic que no tocarem a aquest escrit, malgrat que és un factor cabdal en la pèrdua de salut.

    Exigim respostes a tots aquests interrogants. Volem formar part de la solució a aquest despropòsit en què s’ha convertit l’AP, tant per l’atenció Covid com per la patologia no Covid, que és la que era, o pitjor, i no millorarà ni amb les tres M, ni amb la vacuna. També volem que tot el personal dels Equips d’Atenció Primària (EAP) tingui unes condicions dignes de treball i fer-los arribar el nostre reconeixement. I volem els consultoris dignament oberts. I que es creï urgentment, però per quedar-se, una forma de participació estable de la ciutadania per tot el que fa a la salut, on ens puguem trobar amb el CatSalut, els diferents gestors d’uns serveis sanitaris que són nostres, els professionals sanitaris, les diferents regidories de l’Ajuntament, altres entitats ciutadanes…

    Totes aquestes qüestions s’han d’abordar amb caràcter urgent. No fent-ho, posem en risc la nostra salut i la d’una atenció primària que, o surt reforçada d’aquesta crisi (ja!) o no surt, es mor. Passa a ser un muntatge pels pobres, pels que, com dèiem, s’estan quedant a la vorera, pels que no es poden pagar una mútua privada.

    Hem d’aprofitar la proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya per exigir un posicionament clar de totes les formacions polítiques respecte a la Salut i la Sanitat Pública, al futur de la gestió privada i concertada i a la centralitat de l’AP dins el sistema Sanitari Públic. Aquest posicionament ha d’ocupar un paper primordial quan valorem el nostre vot.

  • Qui pressiona per endarrerir l’aplicació del Nutri-Score a Espanya?

    En un article publicat en aquest mitjà fa uns 10 mesos explicava que Espanya, a l’igual que França, Bèlgica, Suïssa, Alemanya i els Països Baixos, havien adoptat el logotip nutricional Nutri-Score, destinat a ser col·locat en la part anterior dels envasos d’aliment, per ajudar els consumidors a reconèixer amb un simple cop d’ull la qualitat nutricional dels mateixos, poder comparar els productes entre ells i ajudar-los a orientar les seves opcions cap a aliments més saludables.

    L’elecció de Nutri-Score per les autoritats de salut pública d’aquests països es basa en sòlides bases científiques que han validat l’algoritme que sustenta el seu càlcul i demostrat la seva eficàcia (més de 40 estudis, alguns d’ells realitzats a Espanya, han estat publicats en revistes científiques internacionals). El seu format de colors (de el verd a vermell) superposat de lletres (d’A a E) el converteixen en una eina senzilla, intuïtiva i comprensible per a tothom.

    El color final, emmarcat en un cercle és conseqüència de la valoració del producte en funció del seu contingut en calories, sucre, greixos saturats, sodi, fruites, vegetals, fibra i proteïnes. El A és el més saludable i l’E el menys saludable.

    Però la decisió de govern Espanyol presa fa gairebé 2 anys, no s’ha posat encara en marxa. Les raons són d’imaginar: si bé alguns industrials i grans distribuïdors han acceptat o tenen previst fer-ho (Eroski, Caprabo, Danone, El Campo…) en canvi, grans empreses multinacionals (entre altres Coca-Cola, PepsiCo, Mars, Unilever, Mondelez, Ferrero o Kraft) segueixen negant-se a afegir-lo en els seus productes. Aquestes grans multinacionals que s’oposen a col·locar Nutri-Score en els seus envasos corresponen a diversos centenars de marques corresponents a milers de productes posats a disposició dels consumidors en els prestatges dels supermercats. És fàcil imaginar que les empreses que fabriquen aliments no saludables intentin impedir el seu ús, per evitar que el consumidor quedi advertit d’això. Per això, s’han dedicat a publicar articles posant en dubte les bases científiques i utilitat de l’etiquetatge, pressionant el Ministeri de Consum, per retardar-ho i a les societats de nutrició d’Espanya perquè no es manifestin a favor del mateix.

    Davant d’aquesta situació incomprensible, uns 80 científics i professionals de la nutrició, salut pública i altres especialitats de tot Espanya, liderats per catedràtics de la Universitat Rovira i Virgili hem signat un manifest, advertint d’aquestes maniobres i sol·licitant al Ministeri de Consum el compliment de la seva promesa d’implantar aquest etiquetatge al començament de 2021.

    Si la nutrició és un dels factors determinants més importants de les malalties cròniques, hem de donar suport l’ús d’instruments que s’han demostrat útils per aconseguir una alimentació més saludable. No permetem que una part de la indústria alimentària faci servir les brutes maniobres que va utilitzar en el seu temps la indústria del tabac.

  • La pandèmia «eterna»

    Estem arribant al primer aniversari de l’inici de la pandèmia Covid-19 i, malgrat la implantació de mesures preventives personals (mascaretes, desinfecció de mans) i socials (evitació de contactes, distància, ventilació d’espais tancats) i de les campanyes de detecció poblacional, els paràmetres epidemiològics i de saturació del sistema sanitari no mostren signes clars de millora, almenys segons els indicadors que estem fent servir per monitorar-la. La ciutadania fa temps que és víctima del cansament i cada vegada pateix més els efectes derivats de la crisi econòmica desfermada per les mesures.

    Segurament no sabrem mai -amb exactitud i precisió- l’impacte que cada mesura ha tingut ni si els beneficis que preteníem han superat els perjudicis sobre la salut i la qualitat de vida de la ciutadania, sobretot en les capes socials més desfavorides. Tampoc podrem saber si l’aplicació des de l’inici d’unes mesures diferents i amb altres objectius, intensitats i cobertures hauria produït efectes més (o menys) positius. Aquestes incerteses no es poden aclarir comparant-nos amb països que han optat per estratègies diferents, ja que la diversitat i multifactorialitat són tan grans que es fa gairebé impossible controlar totes les variables. Ens hem de conformar, doncs, amb la crítica conceptual i metodològica de determinades accions i omissions basades de forma nul·la o insuficient en l’evidència o, fins i tot, en el sentit comú.

    Cada pandèmia ha estat diferent. Unes van anar perdent virulència amb l’adaptació dels gèrmens causals als hostes humans, entre altres coses perquè d’aquesta manera els agents també milloren la seva supervivència; tot i que sempre hi ha hostes que poden emmalaltir; d’altres, han esdevingut estacionals, altres, han desaparegut sense saber ben bé perquè, potser perquè les circumstàncies ambientals o les condicions de vida dels hostes susceptibles els hi han estat adverses. Fins i tot, alguns tractaments i algunes vacunes han jugat un paper decisiu en el control d’algunes d’elles. Per això, les previsions sobre l’evolució d’aquesta pandèmia són encara molt incertes i és ben lògic que, en lloc d’esperar una evolució espontània favorable, tractem de controlar-la amb els mitjans disponibles.

    No obstant això, hauríem de tenir en compte que, fins ara, almenys, el més rellevant que s’ha aconseguit han estat unes noves vacunes, exemple il·lustratiu de la capacitat de reacció humana davant dels problemes i que, a més, han obert un camp extraordinàriament prometedor per afrontar no solament malalties infeccioses, sinó, pel que sembla, altres processos patològics fins ara molt reticents a les intervencions sanitàries. Unes vacunes que hem de veure com ens ajuden a controlar la situació.
    Molta gent espera que amb això superem definitivament el problema. Encara que el més probable és que la seva influència benèfica -que la majoria desitgem- sigui més modesta. De manera que, a més de l’esforç de les vacunacions, convindria insistir en la limitació dels efectes adversos de les mesures preventives -dites no farmacològiques-, la perllongació de les quals durant massa més temps no sembla sostenible. Efectes adversos socials, òbviament, però també sanitaris, perquè la focalització desequilibrada sobre la pandèmia també té conseqüències sobre d’altres malalts i encara més sobre els professionals i les organitzacions sanitàries.

    Qualsevol que sigui el disseny d’un pla de vacunacions trobarà opositors. Algunes vegades, justificadament, -perquè la perfecció no és característica humana- i, d’altres, no tant, perquè sempre hi ha qui posa pel davant els seus propis interessos als del comú, però fóra bo que la ciutadania conegués els criteris i els procediments amb els quals s’ha planificat i, encara més, els processos, les activitats i els resultats de l’operació. Retre comptes és una responsabilitat de les autoritats.

    Però sense que la nostra societat assumeixi que la incertesa és una faceta indissociable de la vida quotidiana i també de la sanitat i sobretot que recuperi la capacitat -pròpia de les societats menys privilegiades- d’acceptar millor els infortunis, que no vol dir resignadament, sinó per tal que els remeis no siguin pitjor que la malaltia, ho tenim difícil. També cal que els dirigents i líders prioritzin la seva responsabilitat en la millora del benestar de tota la població sense sectarismes hipotalàmics.
    La pandèmia s’està fent eterna. Potser està a les nostres mans que aquesta eternitat no sigui un infern.

  • En temps de pandèmia, jo em vacuno

    Amb el suport de les xarxes socials, el discurs pseudocientífic dels ‘xarlatans’ ha crescut com els bolets al bosc a la tardor. Aquests, sense cap mena d’evidència científica –ni remordiment-, i amb total impunitat, escampen el seu missatge per la xarxa. Les xarxes socials i la plataforma de vídeos en línia a Youtube, en van plens. Un clar exemple d’aquestes males praxis la tenim al nostre país, on alguns pseudoterapeutes afirmen -sense cap mena de pudor- que la Covid-19 es pot curar amb plantes medicinals i l’MMS, o el que seria el mateix, diòxid de clor, més conegut com a lleixiu. Evidentment, no hi ha cap estudi o evidència científica que afirmi aquesta aberrant teoria.

    També podem trobar col·lectius que han engegat campanyes en contra de la vacunació amb «eslògans» i afirmacions tan absurdes com que ‘la vacuna fa més mal que bé’ -no hi ha cap evidència científica al respecte- o que hem de confiar en els remeis naturals i la medicina alternativa per curar-nos. Tampoc podien faltar els negacionistes, que en nom de la «seva» llibertat, en molts casos, s’han manifestat gairebé amb total impunitat, negant la malaltia i les seves conseqüències. I per acabar l’any amb «alegria», aquí a Catalunya hem tingut el cas de la ja famosa Rave de Llinars del Vallès, on centenars d’eixelebrats es van reunir, sense cap mena de mesura de protecció en vers la Covid-19, per celebrar la nit de Cap d’Any i on els Mossos d’Esquadra van trigar fins a tres dies en desallotjar als assistents.

    Què podem fer els ciutadans en enfront d’aquesta situació, falses declaracions i actes incívics? En primer lloc, hem de confiar en la ciència i la medicina. Les campanyes de vacunació han demostrat al llarg de la història ser tremendament efectives per combatre les malalties infeccioses. Sense anar més lluny, la Verola, malaltia que va matar a uns 300 milions de persones al segle passat, va poder ser erradicada al nostre planeta, gràcies a una campanya de vacunació massiva que es va engegar el 1958. I, en segon lloc, hem de fer cas omís a aquests xarlatans, ja que les seves pseudoteràpies no tenen el suport de la comunitat científica i no hi ha cap evidència que indiqui que funcionen per combatre o curar la Covid-19. Només la ciència i una correcta planificació per part de les autoritats competents en les campanyes de vacunació ens podran treure d’aquest mal son que ha sigut i, malauradament, continua sent, la Covid-19.

  • «Adiós, compañera». Acompanyar fins al final

    Moltes vegades, en la meva pràctica com a metgessa de família, vaig trobar a faltar una llei d’eutanàsia. Millor dit, la van trobar a faltar moltes de les persones que es preparaven per morir. Quan la malaltia està molt avançada i no hi ha tractament possible, quan el patiment o la incapacitat esdevenen inacceptables, hi ha malalts que demanen ajuda per morir, o la demanarien si fos possible.

    «Ajudi’m a morir». «Doctora, faci el que pugui». «Vostè ja sabrà què ha de fer». Són frases escoltades a pacients que m’interpel·laven en el meu paper de metgessa de capçalera -mai millor dit-, asseguda, sovint, en el mateix llit. Ho deien amb la mirada directa als ulls i la veu més sincera que es pot escoltar mai.

    Les limitacions legals planaven en les converses amb malalts i familiars que sabien que no podien demanar una intervenció no permesa. Recordo una pacient amb un càncer avançat. Eren els temps obscurs de la denúncia al Dr. Luís Montes, de l’Hospital de Leganés. A la taula de la cuina, el marit tenia un diari obert per la pàgina que parlava precisament de l’eutanàsia i del Dr. Montes i, assenyalant el diari, em va dir: «Jo hi estic d’acord, no hi ha dret el que li fan a aquest metge». Paraules que vaig interpretar que donaria la seva aprovació a qualsevol intervenció que escurcés el patiment de la seva muller, fins i tot, si comportava la mort. Probablement m’ho demanava. Una mort inevitable a curt termini, tanmateix.

    A partir d’ara, «el que puguin» fer els metges serà diferent, els malalts podran morir millor i sol·licitar mesures actives per precipitar la mort en els casos que contempla la llei que ja s’està tramitant i s’aprovarà aviat al Congrés dels Diputats. Després, el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut haurà d’elaborar un manual de bones pràctiques i els protocols per fer efectiva la llei. Posteriorment, els serveis sanitaris de les comunitats autònomes hauran de completar els mecanismes per difondre la llei entre professionals i ciutadania, posar en marxa la Comissió de Garantia i Avaluació i elaborar i facilitar la documentació que s’haurà de complimentar.

    La proposició de llei que s’està treballant té limitacions i aspectes millorables, sens dubte, però és un reconeixement inequívoc del dret a l’eutanàsia que la societat demana fa temps. Però ja se sap que el que diu la llei es pot desenvolupar de diferents maneres, per tant haurem d’estar atents a manuals, protocols i sistemes d’implantació en cada sistema de salut autònom.

    Un dels aspectes que caldrà vetllar és que es faci una bona interpretació de la figura del «metge responsable» que es contempla en l’articulat. En aquest sentit diu: «El médico responsable es el facultativo que tiene a su cargo coordinar toda la información y la asistencia sanitaria del paciente, con el caracter de interlocultor principal del mismo en todo lo referente a su atención e información durante el proceso asistencial, y sin perjuicio de las obligaciones de otros profesionales que participan en las actuaciones asistenciales».

    En la majoria de casos, aquest «responsable», qui té aquestes funcions en el moment d’una possible sol·licitud d’eutanàsia, és el metge o la metgessa de capçalera, com les ha tingut al llarg de la vida i de la història de malaltia. Història que ha possibilitat converses sobre aspiracions, creences, temors i voluntats. Converses que no s’acostumen a tenir entre familiars o amics, perquè la mort continua tenint quelcom de tabú en la nostra societat. Segons John Berger, el metge de capçalera és el familiar de la mort i s’espera que en sigui consol i testimoni. Morir és un fet biològic, com també és el final d’un relat de vida únic i particular que clausura una experiència compartida amb altres persones i amb la comunitat on s’ha viscut. Tancar bé aquest relat és important per a tothom, també per al metge de capçalera i , que no pot quedar exclòs d’aquest últim episodi que forma part de la vida que ha acompanyat, diagnosticat, tractat, curat o alleujat. «Adiós, compañera», em va dir un pacient el dia abans de morir-se en un bell resum de la relació que havíem tingut durant la seva malaltia.

    Les administracions sanitàries, sovint cegues i sordes a la realitat assistencial, poden tenir la temptació de buscar un «metge responsable» en unitats o professionals ad hoc, o «especialitzats». Seria un greu error, seria desposseir el metge de capçalera d’una part essencial de la seva naturalesa com és acompanyar la persona malalta fins al final, perquè aquest fet omple de significat la pràctica de la medicina de família, que és profundament humana i esdevé en una relació de persona a persona.

    Cal esperar, doncs, que es posin en marxa tots els mecanismes i recursos per fer possible que el metge «responsable» que atengui la petició d’eutanàsia d’una persona sigui el mateix (sempre que sigui possible) que l’ha conegut, escoltat, mirat, tocat, comprès, consolat… i, en definitiva, ha estat testimoni de la seva vida. Perquè, com diu Iona Heath a Qüestions de vida i mort, «si volem ocupar-nos de manera apropiada del patiment i oferir una atenció adequada als moribunds, hem d’assegurar la continuïtat de l’atenció i un compromís constant entre aquests dos individus». El compromís entre el professional i la persona que se’n va.

  • Canviem el sistema sanitari a Catalunya: Fora la privada de la pública

    El model sanitari Català es va concretar el 1990 amb la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que va crear el Servei Català de la Salut (CatSalut) i va consolidar un sistema sanitari mixt publicoprivat. Aquest integra en una sola xarxa d’utilització pública tots els recursos sanitaris, siguin o no de titularitat pública, i recull una tradició d’entitats (mútues, fundacions, consorcis, centres de l’Església) històricament dedicades a l’atenció de la salut el SISCAT.

    Aquest sistema de salut mixt dóna lloc a males pràctiques i a col·laboracions emmascarades publicoprivades, com derivacions de pacients d’Hospitals de titularitat pública a Hospitals de titularitat privada. Donant-se aquesta circumstància, el pacient o usuari del sistema de salut català tampoc té garantida una correcta assistència, ja que aquestes «col·laboracions» més que mirar per la salut del pacient, en molts casos, miren de fer negoci a costa d’ell. La perversió del sistema també ha donat lloc a que, d’una manera totalment inacceptable i sense cap mena d’ètica, es contractin serveis sanitaris privats a espais públics, situació que des de la nostra plataforma ja hem denunciat en vàries ocasions.

    Des de la Plataforma de la Sanitat del Baix Vallès i la Marea Blanca de Catalunya, demanem i reclamem un Sistema Sanitari de gestió pública 100%, ja que ens oposem a la mercantilització de la Salut dels ciutadans i ciutadanes per part de la medecina privada i creiem fermament que amb una gestió pública amb suficients recursos, eficient i amb control democràtic, el sistema sanitari que nosaltres defensem tornaria a recuperar la vàlua perduda durant aquesta darrera dècada, a base de les retallades fetes pels diversos governs que han passat per la Generalitat, especialment per l’exconseller de Salut Boi Ruiz i Artur Mas.

    Per revertir aquesta situació de la nostra sanitat es necessita un augment urgent de recursos, i que això vagi acompanyat d’una gestió pública d’aquests. D’aquesta manera, i amb voluntat política per part de les administracions competents, de ben segur que sortiríem d’aquesta situació tan precària que viu actualment la sanitat pública catalana.

    Volem un sistema 100% públic. No al sistema publicoprivat! Tot el poder i recursos per la pública!

  • Comunicació antirretórica

    L’art de la retòrica i la persuasió pot ser molt eficaç per convèncer i crear adhesions, però té els seus perills. La guerra dels relats està molt present en l’arena política, però opera en moltes altres ordres de la vida. Fins i tot l’objectiva i benemèrita ciència no és immune als cants de sirena de la comunicació persuasiva, perquè és una activitat humana i els científics també volen vendre el seu producte. Això és especialment evident amb els tractaments mèdics. Hi ha molts casos de relats d’avenços terapèutics que van circular com contes meravellosos, amb aquest segell de veracitat que només aporta la ciència, que van resultar ser enganyosos i van acabar malament. Són històries alliçonadores de com no s’hauria de comunicar la ciència. Recordem algunes.

    La història de la superaspirina explica com, a finals del segle XX, es van desenvolupar uns nous antiinflamatoris no esteroides (AINE) amb tots els avantatges dels vells, com la popular aspirina, però sense els seus efectes secundaris, en particular el sagnat d’estómac. Els mitjans de l’època es van fer ressò d’aquest prodigi, però també els van defensar medallistes olímpics i infinitat de metges, tot i que les proves científiques eren febles. Les superaspirinas es van consumir de forma massiva per l’artritis i l’artrosi, i al mateix temps van anar apareixent els seus efectes secundaris en forma d’ictus i fatals infarts de miocardi. Quan les evidències científiques van sortir a la llum, havien mort milers de persones, i el medicament estrella (Vioxx) va ser retirat del mercat. Havia estat un gran èxit de comunicació i màrqueting, però el relat complet ens parla d’investigacions esbiaixades, proves parcials per aconseguir l’autorització, conflictes d’interessos i precipitació.

    La de la teràpia hormonal substitutiva (THS) és una altra instructiva història del perillós còctel de proves preliminars i comunicació incompleta, expansiva i poc crítica. Durant més de 20 anys, molts metges li van estar explicant a les dones menopàusiques el conte que la THS podia no només eliminar els molestos fogots, sinó també prevenir els infarts de miocardi i els ictus. Pocs semblaven advertir que aquesta recomanació es basava en estudis esbiaixats i tendenciosos. Amb el temps i la realització d’assajos clínics de qualitat, es va comprovar que la THS, lluny de prevenir infarts i ictus, augmenta el risc de malalties cardiovasculars i càncer de mama. Encara que l’augment del risc és moderat, moltes dones van patir i van morir per l’administració massiva d’un tractament recomanat amb entusiasme i que no va ser correctament avaluat en el seu moment.

    I hi ha moltes altres històries, com la del trastuzumab (conegut pel seu nom comercial, Herceptin). Aquest fàrmac estava indicat en principi per tractar el càncer de mama metastàtic, però aviat va passar a usar-se per al càncer de mama en fase inicial, a causa de la pressió de grups de pacients i professionals, amb l’alè de molts mitjans de comunicació. El clam i la falta de sentit crític generals es va traduir en missatges massa favorables que callaven les limitacions i perjudicis de el tractament. Un cop més, el relat persuasiu i esbiaixat incomplet es va imposar a les proves científiques i la comunicació equilibrada i completa.

    El cervell humà és molt sensible als relats persuasius, potser des que es va desenvolupar la comunicació en els nostres ancestres a la calor de les històries explicades al voltant de les fogueres nocturnes. Però la comunicació persuasiva no casa bé amb la ciència, que ha de ser, per contra, informativa, equilibrada, reveladora de les incerteses, notària de la qualitat de l’evidència i inoculadora del sentit crític, com es reflexiona en un recent comentari publicat a Nature. Cal novel·lar per dir les grans veritats, com diuen els novel·listes, però les veritats de la ciència són més concretes i probabilístiques, i necessiten una comunicació imparcial i antirretórica.

  • Represa amb més longitudinalitat

    La Covid-19 està posant contra les cordes l’atenció primària de salut (APS) i qüestionant el seu futur. De fet, però, la pandèmia en si només hi té una part de culpa. La resta cal atribuir-la al dèficit estructural en equipaments i personal que s’arrossega des de fa anys, i a les mesures organitzatives dels equips que es prenen des del mes de març i que no s’han revertit. Tancament de CAP i consultoris, dràstica reducció de les vistes presencials, agendes úniques per tasques, pèrdua de professionals referents, i altres, són mesures que encara estan presents en molts centres. Professionals i ciutadania reclamem des de fa temps la tornada a la «normalitat», si més no, deixar enrere l’excepcionalitat que es va imposar els primers mesos de la pandèmia.

    La realitat no és la mateixa en tot el territori, en alguns llocs les visites presencials s’han recuperat de manera raonable, però en d’altres encara és una assignatura pendent. Es diu que no tornarem a tenir el que teníem, que alguns canvis es quedaran per sempre. Probablement serà així després de la sacsejada pandèmica. Però, com ha de ser la «nova normalitat»? Sobre quines bases s’ha d’edificar? L’actual moment no deixa de ser una oportunitat per repensar i reconstruir l’APS, partint d’allò que ens diu l’evidència. No necessitem invents improvisats, només es tracta de portar a la pràctica el millor coneixement. Actualment hi ha formes d’organització diverses i això no és negatiu, mostra les particularitats de cada lloc, si bé no sempre responen als criteris que defineixen l’APS i a vegades es va cap a una atenció distant, despersonalitzada i dispensaritzada.

    La situació és molt fràgil, el sistema trontolla, les necessitats de la població són molt altes i les professionals estan molt cansades. En aquest estat crític es precisen bones orientacions per sortir-ne amb èxit, és a dir, que l’APS representi el paper que li pertoca en el sistema i la societat. És un repte que emplaça els i les professionals, però de manera primordial les administracions públiques implicades.

    Recentment, la Direcció assistencial d’atenció primària i a la comunitat de l’Institut Català de la Salut està presentant als equips d’atenció primària (EAP) un esborrany de document titulat Recuperem i enfortim l’Atenció Primària, recomanacions per a la represa. Aquest document aposta de manera decidida per «recuperar la presencialitat, la longitudinalitat i l’accessibilitat, per garantir i ampliar el contacte directe amb els nostres pacients, necessari per al diagnòstic i seguiment de problemes de salut, en un entorn de centres segurs i oberts». En l’apartat de propostes de millora es fa referència a aspectes assistencials, organitzatius, espais i tecnologia, professionals i ciutadania. El document marca objectius ben definits per a la recuperació de l’APS basats en l’accessibilitat, la longitudinalitat, la capacitat de resposta, la presencialitat, i la distribució de tasques dins de l’equip.

    Valorem molt positivament el valor que dóna a la longitudinalitat, la característica més potent de l’APS i també la més malversada els últims mesos. En aquest sentit, el document formula propostes que compartim i hem defensat moltes vegades: obertura d’agendes de cada professional per contingent assignat, un mínim de 12-15 visites presencials al dia, treballar en UBA3 (metgessa, infermera i administrativa), recuperar atenció per professional de referència… I de manera explícita parla d’eliminar progressivament les agendes comunes de seguiment de casos i evitar organitzacions d’urgències (entenem les consultes rotatòries en els EAP per atendre «urgències» de tot l’equip).

    Són un munt de propostes raonades que donaran peu a treballar en les direccions intermèdies i en els equips i recuperar la tasca assistencial a través de la relació personalitzada i el compromís amb les persones la salut de les quals tenim a càrrec nostre.

    En moltes ocasions hem reclamat a les direccions i gerències posicionaments clars i recomanacions basades en l’evidència, ara se’ns presenta una oportunitat per refer el paper perdut. Tenim, però, una recança, i és que aquest document no quedi, com d’altres, en paper mullat. Farà falta decisió i lideratge. Decisió per portar a terme les mesures, per dotar els equips dels recursos necessaris, per apartar els obstacles del camí. I un lideratge efectiu i afectiu, que sàpiga escoltar, donar suport i omplir de sentit la feina de cada dia. Que prengui decisions i organitzi l’equip amb l’objectiu, no de cobrir forats o que els professionals netegin les agendes programades, sinó de donar la millor atenció amb longitudinalitat, amb particular atenció a les persones més vulnerables, especialment les que no poden sortir del domicili. Caldrà disposar de direccions d’equip amb disposició i capacitat, substituint les que remen en sentit contrari. En aquest cas caldrà resolució per engrescar noves professionals que assumeixin el rol de lideratge, donar-los el suport que necessitin i no sobrecarregar-los amb feines que no reverteixen en el bon funcionament dels equips.