Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • La nova llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica a Espanya: Un gran pas, però insuficient

    Després d’anys de promeses i dos anys de tràmits, el Parlament espanyol ha aprovat la tan esperada i necessària llei. Les últimes esmenes incloses en la comissió milloren alguns dels objectius i estableixen que per l’any 2030 s’ha d’aconseguir que el 45% del consum final d’energia provingui de les energies renovables. La neutralitat climàtica s’estableix per al 2050 i es proposa reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) en un 23% per a l’any 2030, respecte a 1990 (objectiu revisable el 2023). L’ONU i els grups ecologistes reclamen que per aconseguir l’objectiu de l’acord de Paris (augment de no més de 1,5 ºC de temperatura) s’ha d’assolir una reducció dels GEH d’un 7,6% anual, que per 2030 representaria almenys una reducció del 55%.

    S’estableix la prohibició de la venda de turismes i vehicles de combustibles fòssils a partir de 2040, la prohibició de noves explotacions de carbó i hidrocarburs i de la utilització del fracking. D’altra banda, la llei obliga les ciutats majors de 50.000 habitants a establir plans en els propers dos anys de mobilitat urbana sostenible (com les Zones de Baixes Emissions de Barcelona). Com han assenyalat diversos grups ecologistes, són mesures molt importants, encara que insuficients. No hi diu res de l’aviació, que és un mitjà reconegut com a gran contaminant, ni hi diu res sobre l’agricultura.

    Sobre la importància de el model alimentari actual en l’emergència climàtica, he publicat al Diari de la Sanitat diversos articles que m’agradaria recordar. Es considera pels organismes internacionals, com la IPPC, la FAO i l’ONU, que entre un 20 i un 25% dels GEH en el món s’originen en la ramaderia, a causa de l’extinció de boscos (que són els que absorbeixen el CO2 ), com els produïts en els incendis de l’Amazona, destinats a la cria de bestiar o la producció de cereals destinats a alimentar-los, pel metà, que produeixen els remugants i els fems que generen, i per l’òxid nitrós, que s’origina en els fems, les purines i fertilitzants nitrogenats. El CO2, el metà i l’òxid nitrós són els 3 gasos responsables de l’efecte hivernacle.

    La indústria de la carn és la principal dins de la indústria alimentària a Espanya i, en termes de capital de negoci, és la quarta indústria més important, després de la del petroli, l’automotriu i l’electricitat. El consum de carns vermelles a Catalunya i a Espanya és tres vegades superior al recomanat pels organismes internacionals i l’excés de consum representa una de les causes de les majors malalties cròniques de la població, com les malalties cardiovasculars, la diabetis, l’obesitat i diversos tipus de càncer. És a dir, té una magnitud que mereix que s’hagi inclòs en la llei del canvi climàtic. El que és bo per al clima (reduir el consum de carns vermelles) és bo per a la nostra salut.

    La revista Science va publicar el novembre passat un estudi que mostrava, que encara que els GEH originats en els combustibles fòssils fossin immediatament reduïts, si no s’actua simultàniament sobre el sistema alimentari mundial, no s’aconseguirà complir amb els objectius de l’acord de Paris. Sembla que els redactors de la llei no han llegit el Science, ni tota l’abundant literatura que mostra la importància del model alimentari en el canvi climàtic.

    La ciutat de Barcelona, és aquest any la «capital mundial de l’alimentació sostenible». Una alimentació sostenible ha de ser una alimentació saludable i amb un impacte ambiental reduït. No podem renunciar a aconseguir canviar i millorar el nostre sistema alimentari, perquè amb això ens juguem la nostra salut i la salut de la planeta.

    Referències

    • Estudi de la revista Science: doi: 10.1126 / science.aba35

  • Allò que pot passar a Juneda

    M’agradaria no haver d’explicar aquesta història. Va passar a Juneda, Borges Blanques, Torregrossa i Arbeca, quatre municipis grans en història i en vellesa, de la comarca de les Garrigues, regats per les séquies del Canal d’Urgell, on hi viuen un total de 13.700 persones.

    Recordo haver estat a Juneda ja fa anys, acompanyat per companys del poble. Vàrem fer una excursió pel Parc de la Banqueta, 8 quilòmetres de parc pel camí seguint el canal, sota arbres majestuosos. Els seus salts d’aigua, les màquines històriques per aprofitar l’energia de l’aigua… Juneda és un poblet que vivia de l’agricultura. Però ja fa anys és cobejat per interessos industrials (d’aquests moderns, de «noves tecnologies») que han crescut, a causa de la mala gestió i la corrupció en la política dels residus i les males polítiques agràries i ramaderes intensives i industrials a Catalunya, menyspreant la salut i el bé comú de la ciutadania.

    Primer es va produir l’aparició a vàries persones d’uns bonys (quists i pústules) i molèsties a la pell. Després de visitar-se als serveis d’atenció primària varen ser finalment diagnosticats de cloracné, que és una afectació de les glàndules pilosebàcies de la pell produïda per algun producte químic com les dioxines. Recordem que el 2004 l’expresident d’Ucraïna, Viktor Yustucheiko, va ser enverinat per aquesta substància.

    Després varen continuar apareixent altres patologies i efectes: mal de cap i cansament, dolors abdominals en les dones, diagnosticades d’endometriosi, augment d’avortaments espontanis i malformacions en els fetus. També a mitjà termini es va produir un augment molt significatiu de càncers, sobretot de mama i de fetge, i la població es moria abans de moltes patologies agreujades.

    Investigades les causes pel Departament de Salut de la Generalitat amb l’anàlisi dels aliments, l’aigua i l’atmosfera, es va trobar a la sang de la població una contaminació greu, ja descrita feia anys en la població de Catalunya pel Dr. Miquel Porta en el llibre ‘Nuestra contaminación interna‘. En aquest estudi epidemiològic es van analitzar 19 compostos orgànics persistents en sang de la població adulta de Catalunya, i es va trobar una mitjana per persona d’11 compostos (de 3 a 19). Es van trobar més concentracions en gent gran, dones (per tenir més teixit gras), obesos i classes socials més desafavorides (segurament pel tipus d’alimentació). La via d’entrada al cos humà va ser en un 95% la ingesta d’aliments contaminats. En la nostra història es van trobar aquestes xifres agreujades en concentracions de dioxines, sent els més afectats els conreus, les granges de bestiar i les persones d’aquest territori.

    Les dioxines són contaminants ambientals del grup de compostos orgànics persistents (COP). Són substàncies químiques que tenen un gran potencial tòxic (són també disruptors endocrins) i un cop penetren en l’organisme a través de la cadena alimentària, persisteixen en ell entre 7 i 11 anys. En aquest grup s’inclouen més de 500 compostos.

    És coneguda i descrita l’evidència científica que les dioxines, igual que altres compostos orgànics persistents, són produïdes per la combustió de matèria orgànica. Així va començar la recerca del possible focus d’abocaments en el medi d’aquest tòxic i, en aquest territori, es va trobar almenys una empresa de tractament de purins que havia passat de cremar gas natural a cremar residus urbans i altres, molt rics, com se sap, amb matèria orgànica i altres materials (combustió de 40.000 Tm a l’any).

    Aquests tòxics van passar al medi i, d’aquí, als animals i a les persones per via digestiva. Això va passar desapercebut, perquè la xarxa de control dels nivells de contaminació mesura òxids de nitrogen (NOx) i partícules en suspensió (PM10), produïts sobretot per la combustió de derivats del petroli, però no mesura ni es controlen altres contaminants molt tòxics, però menys freqüents.

    Aquí podem recordar altres episodis d’intoxicació massiva per dioxines coneguts:

    • 1949: Explosió a la fàbrica d’herbicides Montsanto.
    • 1960: Bombardeig de la jungla amb «Agent Taronja» al Vietnam. Milers de criatures amb malformacions i 40.000 soldats americans afectats.
    • 1976: El desastre de Seveso, a Itàlia, on es va produir un incendi en una fàbrica herbicides.
    • 1998, 1999 i 2004, a Holanda, Bèlgica i Alemanya. 5.000 granges de pollastres i porcs clausurades el gener del 2011 a Alemanya per contaminació de pinsos amb dioxines.

    La mala gestió del que és públic, la corrupció i la superposició dels interessos privats de lucre per sobre de la salut de les persones i del medi al final es paga molt car. Ho hem hagut de veure clarament amb la pandèmia de la Covid, i no ho veiem amb la pandèmia de la contaminació del medi i el model de producció i consum establert.

    Amb els residus (polítiques i cultura d’un sol ús) també tenim una altra pandèmia. Cal prohibir, reduir, reparar, reutilitzar i reciclar. No podem seguir amb els «abocadors», per controlats que es digui que estan, ni amb els eufemismes de recuperació energètica, cremant residus a cimenteres i altres combustions, com s’ha pretès en aquestes terres. Juneda és avui la història. I que fa el Departament de salut al respecte?

  • Els tests i la cultura de la incertesa

    «Tenim un missatge simple per a tots els països: test, test, test». Un any després de ser pronunciada, el 16 de març de 2020, la famosa recomanació de director general de l’OMS, Tedros Adhanom, ha pogut ser aplicada amb limitacions molt dispars en els diferents països. Ningú podia preveure que, a hores d’ara, conservés tota la seva vigència ni el desplegament de les diferents proves diagnòstiques. Hi ha països, com el Regne Unit i els Estats Units, que ja han realitzat més d’una prova per càpita; d’altres, com Alemanya, tot just arriben a la meitat i, en la majoria, la proporció és molt menor. Segueix fent falta fer més tests a tot el món, però sobretot cal usar-los eficientment, ja que no hi ha cap d’ideal. I, mentre no estigui vacunada una majoria suficient de la població, el control de la pandèmia passa per l’adequada gestió dels tests, cosa que no és gens senzill.

    Per sort, ja existia un test diagnòstic abans, fins i tot, que es declarés la pandèmia. Als pocs dies de publicar-se la seqüència genètica de virus al gener de 2020, ja estava disponible una prova PCR per detectar el virus en les persones infectades. En el cas de la sida, per exemple, es van trigar més de quatre anys a tenir una prova diagnòstica, després d’haver trigat el seu en descobrir el virus responsable. El problema amb la PCR no és de seguretat (és un test molt sensible que identifica pràcticament el 100% de les persones infectades), sinó que es tracta d’una prova sofisticada (només es pot realitzar en un laboratori d’una certa dimensió per tècnics ensinistrats) i lenta, ja que els resultats poden trigar un dia o més. Un problema afegit és que, tot i que permet identificar el virus des de poc després del contagi, no diu en quina fase està la infecció.

    L’arribada dels test ràpids va solucionar alguns d’aquests problemes. Els test d’antígens, que detecten proteïnes específiques del virus, són similars i tan senzills de fer com una prova d’embaràs disponible a un kit de plàstic, no exigeixen tècnics ni un laboratori i ofereixen resultats en mitja hora. El problema és que només detecten, de mitjana, el 72% dels infectats simptomàtics i al 58% dels asimptomàtics, segons una recent revisió sistemàtica, que ha avaluat els estudis disponibles sobre 16 models de test del més d’un centenar que hi ha a el mercat. La precisió de les diferents marques és molt variable i la majoria no arriba als estàndards mínims recomanats per l’OMS de ser capaços d’identificar correctament almenys al 80% dels positius. Com mostra aquesta revisió, la fiabilitat dels tests d’antígens és molt discreta i només uns pocs poden ser una alternativa real a la lenta PCR, quan aquesta prova no està disponible. A més, alguns dels tests comercialitzats no s’ajusten a la normativa (al web d’Agència Espanyola del Medicament hi ha una llista de test que no compleixen amb la regulació) i poden representar un risc per a la salut pública.

    Un test ideal hauria de ser capaç d’identificar amb precisió a les persones infectades que són contagioses, perquè això és el que facilitaria prendre les millors decisions sobre tractament i aïllament. Tant la PCR com els test d’antígens tenen les seves limitacions i incerteses, però l’adequada i oportuna administració d’ambdós tipus de proves és l’única via per identificar el més aviat possible a les persones infectades i els seus contactes. El que ens mostren totes aquestes complexitats sobre les proves de la Covid-19 és que vivim en una cultura de la incertesa i l’important que és conèixer-la, administrar-la i comunicar-la a la població.

  • Sobre la vacunació, els vacunòdroms i l’Atenció Primària i Comunitària

    La vacunació contra la Covid-19 cada vegada s’assembla més a una tragicomèdia, no tant com els clàssics drames grecs que li van donar el nom, sinó, més aviat, a les versions del renaixement, com «El pastor fidel» de Giovanni Batista Guarini, que Hendel versionà en forma d’òpera o, potser, a les més modernes de Beckett o de Pinter. En tractar-se d’una qüestió prou greu per a la ciutadania que, quan creia que les seves dubtoses esperances en una solució comprensible de la pandèmia -intensament estimulades des de diverses localitzacions- estaven a l’abast de la mà, ara resulta que per motius no massa ben explicats, bona part de la població no acaba de saber quan podrà gaudir-ne.

    Les vicissituds de la política vacunal, des de l’estratègia per a l’adquisició de les vacunes, fins a la seva distribució quantitativa i qualitativa segons els diversos col·lectius candidats, per posar tres exemples il·lustratius, han merescut una constant atenció crítica dels mitjans de comunicació i experts.

    D’ençà de més de tres mesos des de les primeres vacunacions regulars, encara hi ha més interrogants que certeses: Que si els incompliments contractuals dels fabricants quant al subministrament; que si la suspensió temporal de la vacuna d’Astrazeneca a causa d’uns hipotètics efectes adversos no confirmats, que si la politització dels mecanismes d’autorització de les vacunes provinents de Rússia i la Xina i la resistència dels governs occidentals a intervenir temporalment les patents de fabricació, etc. Tot això fa pensar que les coses no s’han fet bé.

    Encara que les causes d’aquestes possibles errades són d’origen molt divers, totes conflueixen en una certa incapacitat dels organismes governamentals per dissenyar una estratègia vacunal que contempli diferents escenaris de disponibilitat i administració de les vacunes.

    Pocs mesos abans de l’inici de les vacunacions ja se sabia que -gairebé amb seguretat- durant el primer trimestre de 2021 disposaríem d’una vacuna efectiva i segura amb una sola dosi. Doncs bé, avui en dia, cap dels governs -ni l’estatal, ni els autonòmics- ha explicat amb claredat l’impacte i els canvis que hauria de suposar aquest fet en l’estratègia vacunal.

    Els problemes apuntats s’agreugen amb el temps i, a començament del mes d’abril, encara no sabem quina dinàmica vacunal se seguirà el pròxim trimestre, sobretot pel que fa a la priorització dels grups etaris i amb factors de risc afegits i, el que potser és més greu, s’incrementa la confusió de la ciutadania quan es prenen iniciatives com l’enviament indiscriminat de missatges a col·lectius poblacionals convidant-los a demanar cita per vacunar-se.

    Encara que les vacunes no fossin una solució definitiva, ni que la immunitat col·lectiva comporti l’erradicació del virus Covid-19, sembla que allà on la proporció de persones vacunades és més gran -amb qualsevol de les vacunes autoritzades- la morbiditat i la letalitat disminueixen amb efectes tangibles sobre la demanda sanitària. Un resultat que, ni que sigui provisional, justifica el disseny i la pràctica d’una estratègia vacunal capaç d’assolir de la forma més ràpida possible una elevada cobertura d’immunització de la població. Doncs bé, el ritme de la vacunació continua sent massa lent i no s’ha prioritzat l’estratègia d’administració d’una sola dosi vacunal com una forma d’accelerar-la, tal com han fet en el Regne Unit.

    L’única iniciativa dels governs -entre ells el català- de la qual tenim coneixement per accelerar el pla de vacunació han estat els vacunòdromes. Una proposta que molts considerem inapropiada. Així, segons el Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP) en aquest diari, té molts més inconvenients que avantatges. Entre ells que accentua el deteriorament del sistema sanitari i la paràlisi d’innovació a què ha estat sotmès en les darreres dues dècades, sobretot en l’àmbit de l’atenció primària i comunitària, en fer palesa la desconfiança de les autoritats sanitàries mateixes sobre la seva capacitat de resposta i que els porta a buscar alternatives a fora sense valorar que així contribueixen a augmentar el seu desprestigi davant la població. Es torna a desaprofitar una oportunitat d’or per enfortir i innovar el sistema.

  • Externalitzar la vacunació fora dels CAP és discriminatori i ineficient

    Les entitats sotasignants manifesten el seu desacord amb la decisió unilateral del Departament de Salut de promoure la vacunació de molts ciutadans en grans espais no habilitats com espais sanitaris avisant a la població a través d’sms. Aquesta situació crea greus problemes i disfuncions:

    1. No assegura l’equitat en l’accés a la vacunació. Les persones amb dificultats per a usar eines telemàtiques o que no disposin de connexió a internet mòbil no podran accedir.
    2. No estableix cap criteri de priorització per motius de situació clínica o d’especial vulnerabilitat social com sí que ho podrien fer els professionals que atenen els ciutadans, i els coneixen, des dels seus centres d’atenció primària (CAP).
    3. Obliga les persones a desplaçar-se lluny dels seus consultoris i CAP de referència. Perjudica les persones més grans i/o amb dificultats de desplaçament. Aquest fet s’agreuja en l’àmbit rural.
    4. La vacunació als CAP permet que els professionals de referència resolguin dubtes i donin resposta als temors que genera l’administració de la vacuna.
    5. En les primeres 48 hores d’implantació ha provocat sobrecàrrega i col·lapse de les centraletes telefòniques dels CAP acompanyades de visites presencials als centres
      per consultes de persones demanant informació i ajut. Tot plegat, sense haver informat als professionals del procediment. En lloc de treure feina al CAP, n’ha afegit.
    6. Diverses organitzacions científiques en l’àmbit estatal han manifestat el seu desacord en l’externalització dels plans de vacunació contra la Covid-19.
    7. Novament suposa una despesa de recursos (espais, personal per organitzar-ho, infermeres i administratius per portar-ho a terme) que no serveixen per reforçar la credibilitat al voltant del discurs d’enfortiment de l’atenció primària i salut comunitària.
    8. Vacunar als CAP dona una millor garantia de seguretat del pacient en cas d’un eventual efecte advers.

    Exigim que la vacunació es faci als CAP, com a tasca essencial pròpia de les infermeres que hi treballen. Per a fer-ho, si fos necessari, es poden ampliar els horaris i personal d’aquests centres, utilitzant la despesa que suposa fer-ho en centres no sanitaris, o amb persones voluntàries d’altres serveis, tal com es planteja. En aquells CAP amb greus problemes d’espai, caldrà facilitar entorns adients i propers al ciutadà que, sens dubte, sabrà proposar el mateix centre. No fer-ho així és empobrir encara més l’atenció primària de salut del país; i això, com sabem, suposa discriminar les persones més desafavorides, les més pobres, i augmentar la morbimortalitat.

    Referències

  • El nou govern i la Conselleria de Salut

    Si el Sr. Pere Aragonès demostra prou habilitat negociadora, a finals d’aquest mes de març tindrem nou govern a la Generalitat. Fins que es facin els recanvis corresponents a les conselleries i als esglaons directius passaran unes setmanes i ens plantarem a finals del mes d’abril abans que puguin començar a actuar operativament els nous responsables formals, qui seran els vigents protagonistes llavors de la política sanitària catalana.

    Tot i que, des de fa ja mesos, el protagonisme en la sanitat del nostre país s’ha desplaçat de forma clara de l’actual consellera Alba Vergés al seu secretari de salut pública Dr. Argimon. Tant és així que, des d’abans de les eleccions, molts dels líders polítics han dit que no dubtarien en fitxar-lo com a conseller si la seva formació triomfava. Expectativa que han assumit també bona part dels analistes polítics dels mitjans de comunicació catalans, que no han estalviat lloances a la figura del Dr. Argimon. Encara que, tot s’ha de dir, tampoc ha faltat qui, amb certa ironia, atribuïa aquesta bona valoració a la mediocritat imperant avui a la política catalana.

    Nosaltres no tenim cap dubte de les grans virtuts que atresora Argimon en termes d’intel·ligència, competència professional, savoir faire i visió estratègica, malgrat que no tenir tant clar si seran suficients per vèncer la inèrcia política dels darrers dotze anys i que es pugui actuar en l’àmbit sanitari amb l’eficàcia necessària,

    Fins avui, i durant els pròxims mesos, la pandèmia i els seus serrells continuaran procurant una excusa prou convincent per mantenir l’actitud immobilista dels directius sanitaris, però, esperem que més aviat que tard, s’hagin d’afrontar els reptes derivats de la darrera crisi, de les retallades indiscriminades i, el que encara és més transcendent, de la necessitat dels canvis conceptuals i estratègics que precisa, cada dia amb més urgència, el sistema sanitari català.

    Tants com són no és possible abordar-los en aquest article així que només enumerem els que, a parer nostre, són prioritaris i que haurien de comportar una reorientació substantiva del sistema. Mitjançant el disseny i l’aplicació de polítiques transversals de benestar i qualitat de vida amb una participació intersectorial autèntica i no únicament cosmètica o retòrica; una genuïna priorització de la salut pública que transcendeixi la seva tradició burocràtica i contribueixi genuïnament al desenvolupament de polítiques públiques saludables i a l’efectiva protecció i promoció col·lectives de la salut comunitària, començant pels serveis sanitaris mateixos, ajudant al foment real de l’atenció primària i comunitària, que hauria de comportar simultàniament una reforma del terciarisme que equilibrés les dimensions biològica, psicològica i social del sistema sanitari; acompanyat d’una política de recursos humans capaç de motivar uns professionals immersos en el burnout, promovent la prevenció del malbaratament i de la iatrogènia com proposa el programa ‘Essencial’, si bé de manera més preceptiva i, és clar, un finançament associat a les prioritats veritablement assumides.

    Un llistat llarg que no és fàcil d’abordar políticament i pressupostaria. Que requereix imprescindiblement la voluntat política de la major part de l’executiu i, molt probablement, també del suport més o menys tàcit d’altres forces polítiques interessades en la recuperació d’una sanitat de nou exemplar. Perquè ens temem que amb les reconegudes virtuts del Dr. Argimon no hi haurà prou.

  • La ciència per deixar de fumar

    Si el tabac és el principal enemic de la salut pública, és lògic i desitjable que hi hagi molta i bona ciència darrere. I efectivament n’hi ha. Les dades dels estudis sobre el cost en vides i patiment són aclaparadores; només cal recordar tres d’elles: el tabac mata més de vuit milions de persones cada any, escurça la vida uns 10-11 anys de mitjana als que fumen tota la seva vida i, d’una manera o altra, acaba matant a la meitat dels fumadors. També són contundents les dades sobre els beneficis d’abandonar el tabaquisme: deixar de fumar abans dels 35 anys evita gairebé tota la mortalitat anticipada, fer-ho als 60 anys millora l’esperança de vida en tres bons anys i fins i tot passats els 60 segueix reduint la mortalitat i el risc de càncer i malalties cardiovasculars.

    Està clar que el millor que poden fer per la seva salut els 1300 milions de persones que fumen actualment, la majoria en països d’ingressos mitjans i baixos, és deixar de fer-ho. Però quines evidències científiques hi ha sobre tota la panòplia de mètodes per abandonar aquest hàbit? Hi ha infinitat d’estudis sobre l’efectivitat de fàrmacs, pegats i xiclets de nicotina, cigarrets electrònics amb o sense nicotina i altres mètodes que ofereixen resultats més aviat discrets quan es mesura la taxa d’èxit a partir dels sis mesos. Vèncer el desig de fumar associat a l’addicció que crea la nicotina és l’objectiu d’aquests mètodes, i el que se sap és que hi ha fàrmacs que ajuden i que els cigarrets electrònics probablement ajuden a deixar de fumar més que els pegats i els xiclets de nicotina. Però per aconseguir deixar de fumar hi ha un factor addicional determinant que està relacionat amb la voluntat i la motivació.

    Per reforçar la decisió de deixar de fumar s’han assajat infinitat d’intervencions de suport conductual (des de l’orientació i l’exercici fins a la hipnosi), qui l’administra, quins missatges d’ajuda es donen, per quin canal, amb quina freqüència, durant quant temps, etc. Les possibilitats són moltes i hi ha centenars d’assajos clínics sobre intervencions no farmacològiques que hi ha hagut de resumir en desenes de revisions sistemàtiques. Per destil·lar tot aquest coneixement s’ha fet recentment una revisió de revisions Cochrane (overview of reviews o revisió global), i els seus resultats permeten treure ja algunes conclusions. La primera és que l’assessorament conductual és una ajuda eficaç per deixar de fumar i que l’estratègia que millor reforça la voluntat és oferir una compensació econòmica a qui es manté ferm sense fumar. Això sí, aquest reforç només funciona si la retribució és a curt termini i està garantida.

    El conjunt de la investigació també va deixant clar que la combinació d’estratègies (per exemple, cigarret electrònic, assessorament i retribució econòmica) funciona millor que una intervenció aïllada. Queda encara molta investigació per fer, principalment per aclarir l’eficàcia de l’assessorament per deixar de fumar a través de mitjans electrònics, per exemple, mitjançant SMS, aplicacions de telèfons mòbils o vídeos en temps real, a més de seguir investigant si, com sembla, és més eficaç insistir en els com que en els perquès. Però el que ja està fora de tot dubte és que retribuir a qui deixa de fumar és efectiu, ja que el grau de certesa d’aquesta evidència és alt i no cal, per tant, seguir estudiant-ho. Potser tampoc calguin molts estudis sobre la rendibilitat de la intervenció, ja que el 5,7% de la despesa sanitària mundial és atribuïble al tabaquisme. I, si sumem les despeses sanitàries i les pèrdues de productivitat, el cost total del tabaquisme equival a l’1,8% del producte interior brut anual de tot el món. Déu n’hi do.

  • Vacuna de la Covid-19: Una sola dosi?

    Cada dia són més abundants les opinions favorables, també dels experts, a un canvi en l’estratègia de vacunació del Covid-19 que consistiria a administrar una sola dosi de qualsevol de les vacunes, de Pfizer, AstraZeneca o Moderna (la de Janssen contempla ja una única dosi), que són les que més s’utilitzen en el món occidental, a la quantitat més gran de població i en el temps més breu possible. Una recomanació que encara seria una indicació més clara per la gent que ja ha estat infectada i, encara més, pels que han patit la malaltia.

    En dissenyar inicialment les pautes vacunals amb dues dosis no es disposava de dades sobre la seva efectivitat, però avui ja se sap que el percentatge de protecció és superior al 60% amb la primera dosi en gairebé tots els casos. La segona ho incrementaria entre un 10 i un 20 per cent. També hi ha dades cada cop més contrastades de l’associació d’una única dosi amb la notòria disminució dels casos greus i, en conseqüència, dels ingressos hospitalaris i de la letalitat. i pel que sembla una sola dosi també redueix la potencialitat de contagi a terceres persones susceptibles en el cas d’infectar-se les persones vacunades, encara que els entesos no estiguin tan segurs d’aquesta propietat.

    Els anglesos, coneixedors de primera mà dels processos de fabricació a casa seva de la vacuna d’AstraZeneca i dels problemes plantejats per algunes de les variants del virus, varen adoptar des de bon començament l’estratègia de la dosi única. A Espanya encara no s’ha pres cap decisió en aquesta línia.

    Canviar a una estratègia de dosi única, sobretot després d’haver vacunat a la població més vella i, per tant, amb un risc més elevat, proporcionaria la convicció que el creixement ràpid del percentatge de població amb un nivell d’immunització suficient podria reduir en menys temps que fins ara bona part dels casos greus i contribuir a modificar la dinàmica epidemiològica limitant la transmissió poblacional, fins i tot d’almenys algunes de les variants emergents del virus.

    L’aprovació en els pròxims dies de la vacuna de Janssen hauria d’estimular els decisors polítics i els experts per considerar la conveniència d’aquest canvi estratègic. En condicions equivalents d’eficàcia, seguretat, disponibilitat i cost, semblen clars els avantatges de la dosi única quant a la celeritat d’abastar una cobertura vacunal suficient i simplificar de forma molt notable el disseny organitzatiu i la implementació del programa vacunal.

    L’aparició de variants del virus amb més capacitat de difusió, i el que només és, per ara, un temor que caldria verificar, més virulentes, no fóra lògic que frenés la rapidesa de la vacunació, més aviat al contrari, velocitat que en les circumstàncies presents de «fatiga pandèmica» juntament amb el deteriorament progressiu de les condicions socials tant en el camp de la interacció personal i col·lectiva com en l’econòmic convindria accelerar.

    La població en el seu conjunt, i particularment els més joves, necessiten tornar com més aviat millor a una dinàmica d’interacció social positiva i satisfactòria. Cal, amb seny i responsabilitat, lluitar contra l’expansió incontrolada de la por i aconseguir que moltes de les nostres accions quotidianes surtin de la «clandestinitat» a què les sotmeten les restriccions establertes. En definitiva, cal evitar que el deteriorament personal, social i econòmic esdevingui irreversible.

  • Que és la Salut

    Avui, cada cop més persones estem dient que, en els serveis sanitaris, l’important és la salut, no sols l’atenció a la malaltia ja instaurada. Però, per això, hem de tenir clar que entenem per salut.
    No ens enganyem. La salut no són els bons hospitals, les altes tecnologies, els fàrmacs, ni els professionals que surten molt als mitjans, això és per tractar les malalties, molt necessari també però, com veurem, no tant per la salut.

    Si mirem el concepte de salut a la Viquipèdia, es diu que l’OMS el 1946 (hem de tenir present el context històric de la postguerra mundial, la declaració dels drets humans i la creació dels estats de Benestar) defineix la Salut com: «El complet estat de benestar físic, mental i social, i no sols l’absència de malaltia». Hi ha hagut forces crítiques a aquesta definició (utòpica) perquè el «complet estat de benestar» és difícil assolir-lo en moltes ocasions a la vida, i no per això tenim menys salut, i també podem estar malalts i tenir encara molta salut. De fet, un company metge primarista deia en aquest tema, «el complet estat de benestar només el tinc sota l’efecte de les drogues (fàrmacs inclosos) o quan tinc un orgasme compartit».

    Per aquest motiu, seguim amb Viquipèdia, que diu: el 1976 en el Xe Congrés de Metges i Biòlegs (terminologia fruit de l’època, avui políticament no correcte) es va definir la Salut (per l’equip de Jordi Gol) com: «Aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa, que vol dir que és dinàmica. És a dir, tenir suficient autonomia personal per poder porta a terme el nostre projecte de vida (autonomia tan física, mental com dels determinats socials, econòmics, etc.); solidària, en el sentit de tenir-ho amb equitat, sense desigualtats socials, amb el medi ambient, etc.; i joiosa, amb alegria, optimisme, esperança».

    Segons la definició que agafem ens condicionarà el que hem de fer per la salut i, per tant, també quin és el model de Sistema públic de Salut (avui dit de Sanitat) que necessitem i hem d’organitzar. Si ens decantem per la definició de l’OMS (1946), dedicarem els recursos al «benestar», al diagnòstic i tractament de la malaltia (ja instaurada), que voldrà dir: medicalitzar, consum de proves, alta tecnologia i fàrmacs. Amb això no augmentarem la salut de les persones, sinó que intentarem pal·liar la malaltia, ni millorarem els determinants socials i econòmics que limiten l’autonomia (i la solidaritat i equitat). Augmentarem els beneficis de les empreses privades que viuen d’això, fent cada cop més insostenible el sistema públic.

    Si agafem la definició que diu que la salut és autonomia, solidaritat i joia, haurem de fer polítiques de salut en tots els nivells de l’administració pública: econòmiques (renda de ciutadania, impostos progressius i justos, jubilacions, prestacions socials, etc.) ambientals (contaminació, alimentació, canvi climàtic, etc.), educació, cultura, desigualtats de gènere, democràcia i participació real, qualitat de l’habitatge i subministraments, llibertat i igualtat per totes i tots (drets socials). En el tema de model de sistema públic de salut, haurem de dissenyar, organitzar i gestionar polítiques públiques de promoció de la salut, prevenció de determinats i riscos per la salut, bons serveis de salut pública (com hem vist la seva necessitat amb la pandèmia), bona atenció, eficient i de qualitat (que voldrà dir amb més professionals per atendre les necessitats) a l’atenció Primària i Comunitària, a les cures de les persones (de salut i treball social) i a la salut mental.

    Això vol dir canviar d’arrel l’actual Sistema Sanitari cap a un Sistema Públic de Salut: integral (amb tota la cartera de serveis), integrat (sense la dispersió de proveïdors de serveis, ni les externalitzacions privades dels recursos públics), amb una crida pel retorn als borns professionals que han desertat del sistema per les males condicions laborals, tornant a donar els recursos necessaris, el prestigi i les bones condicions de sous i permanència en el sistema. Caldrà també una bona política per fer front a la medicalització i consum innecessari i perjudicial de fàrmacs i tecnologies. Per això, caldrà un canvi de «cultura» i percepcions dels mateixos professionals (formats per fer front a la malaltia) i de la ciutadania (molts cops manipulada amb la por per interessos de negoci o corporatius)

    En fi, cal una aposta ferma i radical per la salut de veritat. Això vol dir un canvi de paradigma, de programes i accions polítiques, o seguir en el camí fet fins ara, de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Així ens ha anat en la pandèmia. Cal passar d’invocar a Panacea a fer-ho a Higiea, deessa de la salut veritable.

  • Guarir la salut mental dels professionals sanitaris

    La ‘indefensió apresa’ és un concepte que es va formular a mitjans del segle XX per categoritzar els dèficits emocionals, cognitius i conductuals que es produïen en animals d’experimentació després d’haver estat exposats a situacions estressants, aversives i incontrolables. Els animals sotmesos a aquest estrès mostraven símptomes similars a una depressió humana: pèrdua de pes, agitació, canvis en el patró de la son, dèficits en aprenentatges, alteració en l’eix hipotalàmic-hipofisari-adrenal i canvis en les vies serotoninèrgiques. Posteriorment, aquests estudis experimentals amb animals s’han replicat en humans, creant una línia de treball que associa exposició a vivències estressants o traumàtiques amb respostes d’inhibició en l’àmbit conductual, depressió i hiperactivació emocional.

    El burnout (o la síndrome del treballador cremat) es relaciona amb una resposta emocional angoixant davant un estrès laboral crònic, directament vinculat amb vivències d’esgotament físic i mental, i sentiments d’ineficàcia o inadequació, molt especialment en l’àmbit sanitari. Des de la psiconeuroimmunologia, que relaciona condicionants psicosocials amb la resposta immunitària de les persones, no costa gaire pensar que aquest estat d’esgotament pot repercutir en la salut dels treballadors i les treballadores.

    Abans de la Covid, en molts casos els professionals de la salut reportaven vivències d’indefensió i esgotament. Sanitaris que se sentien poc valorats, poc escoltats, sobreexigits i sobrecarregats. En la vaga de facultatius de l’any 2018 ja es va explicitar la incidència del burnout en els metges i metgesses, i es van reclamar millores en les condicions laborals i professionals per reduir la sobrecàrrega causant de l’estrès.

    La pandèmia ha estat una catàstrofe emocional, una muntanya russa amb moments de pànic, jornades maratonianes d’exigència continua accentuada per l’exposició permanent a la mort, molt sovint viscuda des de la impotència o la culpa. La lluita dels professionals ha estat encomiable, però, a poc a poc, els sentiments d’esgotament, els quadres posttraumàtics, l’ansietat i el desànim s’han apoderat del personal assistencial. El rescat per part dels responsables de cuidar els cuidadors encara no ha arribat. El paper de les autoritats de totes administracions públiques en aquesta cura ha estat, sent benvolent, millorable. Ara que s’albira la llum al final del túnel ja es pot intuir que hi haurà una feina ingent en l’atenció psicològica als professionals de la salut.

    El filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, autor del llibre «La societat del cansament», explica que les persones s’autoexigeixen ‘funcionar’, davant de qualsevol circumstància, sense escoltar els senyals de fatiga o dolor. Aquesta hiperactivitat, a manera de fugida endavant, provoca tal esgotament que la persona pot arribar a caure en una depressió.

    Així doncs, és ara que com a societat hem de prendre la responsabilitat col·lectiva de guarir-nos davant l’onada final d’aquesta pandèmia, la de la salut mental. I són els responsables polítics els que han de prendre mesures perquè el personal sanitari, sens dubte el col·lectiu més vulnerable en aquest sentit, es pugui refer i continuar duent a terme la seva tasca assistencial, però amb unes condicions molt més saludables que les que s’han trobat fins ara.