Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • Veient la llum a la sortida del túnel, però amb prudència i amb necessitat del màxim rigor col·lectiu

    En les últimes setmanes tots hem vist les bones notícies que diverses vacunes dirigides al SARS-CoV-2, el virus que causa la Covid-19, han demostrat una gran eficàcia en prevenir el desenvolupament de la malaltia. El fet que siguin diverses vacunes que han demostrat aquest benefici clar i que el nombre de persones que han participat en aquests assaigs clínics sigui molt gran encara ens dóna una major informació sobre la seva seguretat i la confiança que tenim en elles.

    Per altra banda hem vist en aquesta segona onada de la pandèmia que les mesures de distanciament físic i l’ús continuat de la mascareta fora de l’àmbit estrictament unifamiliar (bombolla) són imprescindibles per evitar la disseminació de la infecció. També hem vist que la millora en el coneixement de com tractar de forma eficaç les persones que malauradament acaben patint la malaltia ha millorat significativament la mortalitat deguda al virus. Així i tot, el nombre de persones que desenvolupen la malaltia continua sent molt elevat, així com el nombre de malalts que desenvolupen seqüeles després de superar la infecció, i d’aquests encara no sabem com evolucionaran a mitjà i a llarg termini. Respecte al nombre de morts només relacionat amb la Covid-19, a vegades el fet de sentir aquests cruels números ens fan perdre la perspectiva, però en el decurs d’aquesta segona onada, i ja no en parlem de la primera, és com si cada dia a l’Estat Espanyol s’estavellés un avió tipus Airbus 320 (els dies millors) o un Boeing 747 (els dies pitjors). Si sentíssim cada dia una notícia com aquesta, segur que ens esfereiria molt més.

    Poc s’ha parlat dels danys sanitaris col·laterals a la Covid-19, relacionats amb les altres malalties que normalment la població té i que degut als efectes sobretot de la primera onada i en menor mesura de la segona, o bé no s’han diagnosticat o bé s´han diagnosticat tard per l’impacte que una emergència sanitària i humanitària com la Covid-19 ha fet en el nostre sistema sanitari. Algunes xifres ens haurien de fer pensar. En el que portem d’any, i respecte al mateix període de l’any passat, hem diagnosticat un 15% menys de malalts amb càncer i hem atès un 40% menys de primeres visites de malalties mentals. Altres exemples que ens han de fer reflexionar són la gravetat d’infarts cardíacs i ictus que hem vist en aquests mesos i que feia anys que no veiem. Moltes són les causes d’aquesta realitat, i sense voler entrar en cap mena de debat, podem incloure la por dels malalts a anar als centres d’assistència primària i als hospitals, la negació o infravaloració dels símptomes, però també al fet que la pràctica totalitat del sistema sanitari es dediqués a atendre una única malaltia per superar el millor possible la primera onada de la pandèmia.

    En la segona onada es va intentar preservar al màxim les altres activitats sanitàries no relacionades amb la pandèmia. El nostre sistema sanitari, com els de la majoria de països del nostre entorn i similar grau de desenvolupament, és molt bo i eficient especialment si considerem el baix percentatge que l’hi dediquem del PIB. Però aquests sistemes sanitaris estan sempre bastant tensionats i en algunes ocasions al límit, a causa de múltiples causes que entre d’altres inclouen l’augment demogràfic, l’envelliment de la població, la pluripatologia, i la limitació de recursos. Aquest és un debat polític i social que haurem de tenir quan s’acabi la pandèmia de la Covid-19 per definir les prioritats que la societat vol.

    Ara tenim un repte davant nostre extremadament important. Com podem afrontar la tercera onada amb la màxima seguretat sanitària per a la nostra societat? Ens enfrontem a una tercera onada amb la ciutadania cansada per tot l’esforç de la limitació de la mobilitat i socialització fet fins ara, amb unes pèrdues econòmiques i una situació de crisi que no es recorda des del final de les guerres europees del segle passat i que afecta moltíssimes famílies. Així mateix, els professionals dels àmbits sanitaris i socials estan molt fatigats. Per aquests motius, entre altres, ens hem de prendre molt seriosament les recomanacions epidemiològiques i sanitàries que siguin més apropiades perquè l’impacte de la tercera onada sigui el menor possible tant en malalts afectats de Covid-19 com en els que tenen altres malalties i que precisen un diagnòstic, tractament i seguiment adequats. Una nova situació d’emergència sanitària, com va passar a la primera onada, produiria una pèrdua de salut a la societat que ens costaria molts anys tornar a recuperar, tal com la prestigiosa revista The Lancet ha mencionat. El programa de vacunacions serà fonamental, i des d’aquí encoratgem a la població a vacunar-se tal com ho indiquin les autoritats sanitàries per aconseguir com abans millor la immunitat comunitària. Però fins llavors haurem de continuar fent aquestes mesures pensant en el bé comú.

    Que ens trobem a la sortida del túnel en els aspectes de salut de la nostra població dependrà en una gran part de com afrontem els mesos que ens queden amb esperit de sacrifici per aconseguir que es compleixin les mesures de protecció i distanciament físic, la responsabilitat social i la vacunació adequada. El nombre d’avions que s’estavellaran en els pròxims mesos dependrà del que fem en les pròximes setmanes i en les festes de Nadal. De tots nosaltres depèn i serà la nostra responsabilitat.

    Els signants d’aquest article són:

    • Joan Albanell Mestres
    • José Alvarez Sabin
    • Manel Armengol Carrasco
    • Josep Basora Gallisa
    • Merce Beltran Vilagrasa
    • Joan Bladé Creixenti
    • Rafael Blesa Gonzàlez
    • Mercè Boada Rovira
    • Francesc Bosch Albareda
    • Jordi Bruix Tudó
    • Elies Campo Güerri
    • Joan Carles Galceran
    • Elena Carreras Moratonas
    • Maria-Josep Carreras Soler
    • Joan Comella Carnice
    • Eloy Espin Basany
    • Enriqueta Felip Font
    • Ignacio Ferreira González
    • Joan Genescà Ferrer
    • Jordi Giralt López de Sagredo
    • Maria Queralt Gorgas Torner
    • Isabel Illa Sendra
    • M. Antònia Mangues Bafalluy
    • Josep Maria Llovet Bayer
    • Sara Marsal Barril
    • Carlos Molina Cateriano
    • Meritxell Mollà Armadà
    • Xavier Montalban Gairín
    • Lucas Moreno Martin-Retortillo
    • Miguel Pera Román
    • Victor Pérez Sola
    • Patricia Pozo Rosich
    • Aleix Prat Aparicio
    • Josep Antoni Ramos-Quiroga
    • Maria Reig Monzón
    • Jordi Sierra Gil
    • Rafael Simo Canonge
    • Marta Sitges Carreño
    • Josep Tabernero Caturla
    • Álvaro Urbano-Ispizua
    • Eduard Vieta Pascual

  • La Covid-19 i la societat postpandèmica

    Una part no menyspreable de la ciutadania fa temps que es pregunta si la pandèmia ens haurà ensenyat algunes coses que ens ajudin, personalment i col·lectiva, a no recaure en algunes de les errades comeses. També hi ha qui qüestiona si les conseqüències negatives de les mesures adoptades no ens faran retrocedir anys o fins i tot decennis en l’esforç de corregir les desigualtats socials injustes i, en general, de millorar les perspectives de les generacions futures. Perquè no es pot negar que la pandèmia i les mesures per tractar d’alentir la seva difusió i els seus efectes en termes de morbi-mortalitat i de sobrecàrrega dels serveis sanitaris provoquen deterioraments significatius en la qualitat de vida de molta gent i, el que encara amoïna més, una notòria disminució de l’equitat.

    Els decisors polítics, amb el suport de bona part dels experts -entre còmplices i ostatges- dicten mesures per tal d’evitar el col·lapse dels serveis sanitaris, intentant reduir la capacitat transmissible del germen a la seva mínima expressió, amb l’esperança que alguna de les vacunes en marxa pugui controlar decisivament el problema. Una actuació que es basa en la lògica que és millor fer el que puguem fins al límit, malgrat la ignorància i sobretot la incertesa quant a l’evolució de l’epidèmia. Ignorància que no s’aplica, però, a les conseqüències negatives que provoca aquesta reacció sobretot en els sectors socials més desfavorits.

    No tant perquè moltes de les actuacions promogudes no tinguin prou proves de la seva efectivitat, sinó sobretot perquè no s’han valorat en termes del balanç entre beneficis i perjudicis esperables o de la relació cost/oportunitat comparativament amb altres alternatives. Des de la percepció general que estem davant una potencial catàstrofe apocalíptica és comprensible mirar de fer tot allò que es pugui, malgrat els dubtes sobre la seva utilitat. Amb la il·lusió de trobar solucions terapèutiques gairebé miraculoses que no sembla que contribueixin substantivament a reduir la mortalitat evitable. Una actitud que menysprea l’advertiment explícit d’Archibald Cochrane quan ens deia que aquesta era la millor manera d’enfonsar un sistema sanitari.

    Sense que es fomentin iniciatives per impulsar de forma decidida les innovacions que precisen la sanitat i els serveis socials en el marc d’unes noves polítiques transversals de benestar i qualitat de vida. Fins i tot alguns propòsits de desenvolupar la promoció col·lectiva de la salut comunitària mitjançant projectes intersectorials i participatius queden alentits davant la prioritat d’eliminar o quan menys frenar la difusió viral. Fins on estem disposats a arribar en aquesta espiral de deteriorament de les condicions de vida actuals i previsiblement futures?

    Ens diuen que ens hem d’esforçar una mica més. Hi ha qui pensa, o almenys ho diu, que si som responsables -és a dir, obedients- això no durarà gaire, però ens temem que es tracta d’un desig, d’una esperança incerta. I el que sí que sabem és que la situació social empitjora cada dia i ens amoïna pensar que els perjudicis causats siguin tan importants que facin inviable un «reset» mínimament acceptable dels sistemes de producció de riquesa i protecció social per tornar a assolir uns nivells de benestar semblants als d’avui i, el que és més important, que es visualitzin unes perspectives de futur atractives per a les generacions més joves.

    En els darrers mesos ningú pensa en altra cosa que en les vacunes com solució definitiva de la pandèmia. Però les vacunes que s’estan aprovant en aquests dies comporten molts interrogants, particularment quant a la seva influència sobre la capacitat de contagiar dels vacunats, en relació amb la durada de la immunització i d’altres, sense oblidar els problemes relacionats amb el seu transport, emmagatzematge, administració i control.

    Tots desitgem superar quan més aviat aquesta situació, però difícilment ho podrem fer des d’una societat que no agafa el toro per les banyes; assumeix els infortunis i gestiona assenyadament la incertesa. La societat postpandèmica és molt probable que no sigui millor que abans. Perquè si tenim en compte el creixement exponencial de les desigualtats socials, la destrucció d’una part significativa del teixit productiu generador de riquesa i l’actitud reactiva i poc agosarada i innovadora dels responsables polítics no podem sentir-nos molt esperançats en un futur de progrés.

  • Matrix a la sanitat

    Els polítics que ens governen viuen a Matrix, una realitat virtual, inhumana més ben dit, que s’aprofita dels humans per anar vivint ells en un món fictici per conservar l’únic que els interessa, el seu poder i els seus negocis. Jo els acuso, per la situació dels professionals de la sanitat decebuts, desesperats i desertant, la ciutadania enfadada i sense esperança (la por és la pitjor consellera), els recursos públics retallats i privatitzats, ja fa anys insuficients i mal gastats.

    Així és com està la situació de la sanitat pública avui, sobretot en l’atenció primària, les cures i la salut pública. Jo acuso: fins aquí ens hi han portat no els virus sinó les males polítiques dels governs dels darrers anys amb l’austeritat d’allò públic i el desballestament de què en deien Estat del benestar en mans de la ideologia del neoliberalisme i el capitalisme depredador. Un pilar de l’Estat del benestar imprescindible enfonsant-se. Tot això es perdrà com llàgrimes sota la pluja.

    Ara surten taumaturgs insignes, individuals i en grup, que diuen el que s’ha de fer, propostes que no són més que «enfortir» el que s’ha fet fins ara. Segurament la majoria ho diuen perquè no saben què fer i per inèrcia corporativa o funcionarial. Altres sí que saben bé el que volen: seguir manant i seguir beneficiant-se personalment dels recursos públics. Han de fer com si tot hagués de canviar perquè tot segueixi tal com està ara. És el seu interès.

    Nosaltres, com diu el bon amic Amando, ara hem de demanar l’impossible, hem de seguir «en el camí» de la utopia, amb esperança, de la defensa de la salut per a totes i tots, que vol dir: llibertat, igualtat, solidaritat, defensa de què és comú. El camí fa pujada i anem a peu, però cal insistir, no perdre l’esperança perquè hem d’entendre, com deien els de la UPEC, que ells són pocs (molt pocs). Nosaltres som moltes, necessitem molts Neos i Trinitys que ens ajudin a defensar els interessos de tota la humanitat. Seguirem lluitant; recuperarem, enfront de la depressió, l’esperança de canvi radical de la sanitat pública cap a un autèntic servei públic de salut i cures. Un servei que ha de formar part de la lluita per a una nova realitat, fora de Matrix, econòmica i social, per fer front a la triple crisi en la qual estem immersos, lluita sense la qual no hi pot haver salut. Fem possible el que sembla impossible.

    Quan vam saber els resultats del procés democràtic als Estats Units, es va produir l’alegria de milions de ciutadans d’aquell país i de tot el món pel resultat, que ha permès treure del poder a una persona malalta, despòtica i amb tots els adjectius pejoratius, un exemple del que ens portava la deriva d’aquest món esgotat.

    Mireu, jo no sóc gens admirador dels Estats Units, amb la seva cultura molt extensa de prepotència, armes, xenofòbia i neoliberalisme. Sembla mentida en un dels països que va engendrar la moderna forma de democràcia liberal i constitucionalista, amb la seva deriva cap a la cultura fins ahir hegemònica. El món s’ha tret de sobre una mala persona que representava aquesta manera de ser i actuar (de molts americans), però els altres, que són molts, ens han donat una sorpresa i han opinat que és millor una persona «normal», un vell polític moderat, assenyat, acompanyat per uns col·laboradors moderns (feminisme, ecologisme, diàleg, respecte, llibertat de minories). Ho han fet possible.

    Als Estats Units han guanyat la democràcia i l’esperança (encara que sigui imperfecta i formal). Ha guanyat el món sencer. En aquests moments difícils, de crisis generalitzades –econòmica, social, ecològica, sanitària i d’idees de futur– s’ha recuperat, una mica, l’esperança. Esperança més necessària que mai. Ens han dit un cop més: tot està per fer i tot és possible. Perquè el que sembla impossible és de sentit comú.

    Ara fa 34 anys de la Llei general de Sanitat d’Ernest Lluch: una sanitat pública, universal, integral i de qualitat. Avui moltes coses han canviat: la demografia (envelliment), l’epidemiologia (cronicitat), els coneixements, la tecnologia, els valors i la cultura. Això, al costat del neoliberalisme que ha aprimat i privatitzat part dels sistemes públics, fa que calgui replantejar com volem aquests sistemes. Cal una nova Llei d’Ordenació sanitària de Catalunya al servei de la salut i les cures, personal i col·lectiva.

    Aquest article s’ha publicat orignalment a El Triangle

  • 100 milions per l’atenció primària!

    Abans d’aquest pont de desembre, vaig veure a la consellera de Salut Alba Vergés apel·lant a la responsabilitat ciutadana, per aplicar les mesures adients i adequades, que hem d’adoptar envers la pandèmia de la Covid-19. Això està molt bé. De fet, i per la meva experiència personal, asseguraria i podria dir amb total seguretat, que la majoria de la ciutadania a la qual la consellera de Salut feia referència ja compleix les normes amb diligència. I és per això que jo a ella i el seu Departament també els voldria fer un recordatori i una recomanació.

    Els diners que destinen a la construcció d’hospitals no necessaris i la contractació de rastrejadors privats, que són uns 100 milions d’euros (poca broma), es podrien destinar a reforçar l’atenció primària. Des de fa molts anys, hi ha molts centres d’atenció primària que es troben en una situació precària. D’altra banda, la contractació d’una empresa privada com Ferrovial (amb un contracte milionari i sense concurs previ) per fer el seguiment dels contagis per Covid-19 és inacceptable. A banda que la seva gestió ha sigut un fracàs estrepitós –com els mateixos treballadors d’aquesta empresa han reconegut a diversos mitjans de comunicació-, l’autoritat competent va decidir de prorrogar el seu contracte, agreujant encara més el problema i incrementant la despesa econòmica.

    Entre una cosa i l’altra, com ja he apuntat, s’han gastat uns 100 milions d’Euros. Que podrien haver estat destinats a; contractar més personal, metges, metgesses, infermeres, auxiliars, més centres de primària, el Cuap que tan necesari és pel Baix Vallés, i també contractar administratius amb condicions laborals dignes i acceptables. Es podrien haver distinat també a millorar les infraestructures de molts centres d’atenció primària, que actualment estan treballant d’una manera precària. I de pas, també a reforçar i millorar les tecnologies (telèfons d’atenció, sistemes informàtics) per donar una atenció més eficient a la ciutadania. 100 milions donen per molt si estan ben gestionats i vostè, senyora consellera Alba Vergés, i el seu Departament, fins ara no ho estan fent d’una manera eficient. El conjunt de la ciutadania agraeix els seus consells i els seus recordatoris de com hem d’actuar envers la pandèmia. Tingui vostè -i la seva conselleria- també en compte les nostres demandes com a plataforma i ciutadania i actuï en conseqüència.

  • Rescat o cop definitiu als serveis públics?

    En primer lloc, cal qüestionar el sistema que s’utilitza per fer arribar aquests ajuts a qui els necessita. En aquestes aportacions de fons europeus, és l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) qui s’encarrega de la seva gestió. Els crèdits i suports financers que ofereix l’ICO es gestionen habitualment a través dels grans bancs espanyols. Sí, els mateixos que vam rescatar amb els diners de totes i dels que no hem recuperat els diners. El paper d’intermediaris d’aquests bancs fa que siguin els grans beneficiats de tot aquest procés. Obtenen uns grans guanys, a causa de la diferència dels tipus d’interès que els hi imposa l’ICO a ells, respecte als que ells imposen a les empreses sol·licitants de préstec. I això no és tot, si les empreses no poden tornar els diners dels préstecs, és l’Estat qui assumeix les pèrdues, no pas els bancs. Negoci rodó.

    En segon lloc, es fa necessari qüestionar l’esborrany del Real Decret Llei per a gestionar els contractes finançats amb aquests fons europeus. Aquest document és un gir de rosca més cap a la privatització dels Serveis Públics. Amb ell, es consolida el model de Col·laboració Publicoprivada (CPPs). No ofereix garanties i deixa exempte d’aplicació la normativa actual a totes aquelles operacions que es considerin «Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica» (PERTE). Algunes perles d’aquest document:

    «[…] es declara igualment de tramitació urgent els procediments administratius que estiguin vinculats a l’execució dels fons inclosos en l’àmbit d’aplicació d’aquesta norma. […] seran les comunitats autònomes i entitats locals les competents per a configurar els seus respectius procediments de tramitació de convenis, quan escaigui simplificar-los o agilitzar-los»

    «Art 9. Podran ser reconeguts com […] PERTE, aquells […] per al creixement econòmic, l’ocupació i la competitivitat de l’economia espanyola, que exigeixen la col·laboració publicoprivada per la presència de riscos significatius que obstaculitzen a la iniciativa privada»

    «Art 51. […] Els contractes i acords marc que es vagin a finançar amb fons procedents del Pla de Recuperació […] queden exempts del requisit de l’autorització per a contractar prevista en […] la Llei 9/2017 […] Contractes del Sector Públic

    «Art. 64 […] seran reduïts a la meitat els terminis establerts per al procediment ordinari, excepte els relatius a la presentació de sol·licituds i recursos»

    «No cabrà recurs contra l’acord que declari l’aplicació de la tramitació d’urgència al procediment»

    «Amb efectes des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei i vigència indefinida es modifica la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de Règim Jurídic del Sector Públic»

    En definitiva, delimita ostensiblement el control públic dels diners destinats a aquestes operacions i obre de bat a bat privatitzacions en potenciar la modalitat de col·laboració públic-privada, tan lloada per diferents lobbys de pressió autòctons, com el Cercle de Salut o el Cercle d’Economia. Ells la lloen molt, però no són poques les evidències que demostren «insuficiències generalitzades», «despeses ineficaces», «falta de transparència», «abusos socials, ambientals i de gènere», «precarització de condicions laborals i salarials», «corrupció», «retards», «sobrecostos» i un llarg etcètera d’aspectes negatius en aquesta modalitat de contractació. Podem concloure doncs, que aquesta suposada col·laboració, és més aviat, una parasitació que traspassa els diners públics (de tots i totes, cal recordar-ho) en mans de grans empreses privades i habitualment amb pitjors resultats econòmics i de qualitat del servei. Sembla justificat sospitar, que els grans interessos empresarials volen aprofitar el drama de la Covid-19 i les seves alarmants conseqüències per fer un pas de gegant en el seu full de ruta.

    No podem permetre que, novament, no es rescati a les persones. Els diners del rescat han d’arribar a les empreses i famílies directament, sense intermediaris extractors de recursos. Cal finançar amb una agosarada reforma fiscal, una Renda Bàsica Universal, que garanteixi l’existència material digna de totes les persones. Redistribuïm la riquesa. S’ha de posar fi a la parasitació de la privada dins la pública. La sanitat i els serveis públics en general han de ser de provisió, titularitat i gestió, 100% públics.

    Cal revertir totes les lleis que permeten aquestes privatitzacions de la sanitat. La llei 15/97 i l’article 90 de la LGS a escala estatal i la LOSC a Catalunya. D’acord, perfecte, i com ho fem? Hem d’aprofitar aquesta nova amenaça del repartiment dels fons europeus per denunciar les malifetes d’aquest model tan instaurat a casa nostra, però alhora desconegut per molts sectors de la població. Com diu l’amic Carles Roig, «cal crear alarma social». Potser és aquesta una nova oportunitat de determinar un objectiu comú, clar i definit per la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics (evolució de l’exitosa Plataforma aturem la llei Aragonès), en l’àmbit autonòmic. Serem capaços d’articular des d’aquesta plataforma mobilitzacions conjuntes amb totes les diferents plataformes i organitzacions que la componen? I, serà possible coordinar-nos arreu de l’estat amb altres plataformes de les diferents Comunitats? Entenc que així haurà de ser si volem tenir alguna petita possibilitat d’èxit. Posem-nos-hi.

  • La sororitat no es paga

    Imagineu el soroll de la caixa registradora i aneu sumant: curs de preparació a la ma(pa)ternitat: 150 €, ioga prepart: 30 € la sessió, subscripció a un canal amb informació sobre maternitat i criança: 100 €, visita d’assessora de lactància: 70 €, curs en alimentació complementària: 90 €, visita de pediatra privada: 70 €, curs de preparació a la lactància, curs de primers auxilis, curs de massatge infantil, llibres diversos per omplir una biblioteca, curs de criança conscient, curs d’educació emocional, visites de recuperació del sòl pelvià…

    Vist tot junt és fàcil pensar que és una exageració i que a ningú no li passaria pel cap comprar-ho tot. Però el cas és que moltes de nosaltres, acabarem adquirint, com a mínim, uns 4 o 5 ítems d’aquesta llista. I si ho fem, és perquè la informació que s’hi dona o el servei que es presta és necessari i en molts casos, de major qualitat que el que rebem dels serveis públics. Així doncs, aquesta llista és un exemple més de la manca de suport públic a tot allò relacionat amb la maternitat, de la privatització de la salut de les dones i de l’acompanyament a la criança.
    I molt probablement, el canal per on ens arribarà la informació de tots aquests cursos i serveis és Instagram.

    L’augment de comptes de mares mostrant el seu dia a dia amb les criatures i exposant les seves reflexions sobre la maternitat i el volum de seguidores que tenen és simptomàtic de què necessitem trobar-nos entre nosaltres i que volem parlar «públicament» de maternitat i criança. Ara bé, aquest boom també s’explica per la manca d’informació i acompanyament que obtenim pels canals tradicionals i públics, així com la dificultat que tenim de construir xarxes de cures entre el nostre entorn en un context de nuclearització familiar i de comunitats atomitzades.

    He sentit dir a moltes mares que Instagram les ha salvades. I no puc evitar compartir el sentiment i alhora estremir-me una mica quan ho sento. Instagram no és un canal d’informació contrastada ni científica, exceptuant alguns comptes, ni un espai de suport entre dones i menys de sororitat. En la majoria de casos és un canal de construcció de la identitat pública i de captació de noves clientes. Ara bé, és cert que a moltes ens ha salvat, especialment durant època Covid, perquè hi hem trobat consells, recursos valuosos i ens hem sentit identificades amb altres dones que comparteixen les seves experiències amb la maternitat. Per altra banda, seguint-les també ens hem sentit culpables o enganyades de no viure la maternitat de la mateixa manera o ens hem vist impulsades a adquirir qualsevol producte per ser millors mares.

    Jo mateixa vaig tenir el part natural, ràpid i respectat que es pregona per la xarxa, però no vaig plorar d’èxtasi ni d’emoció com a les fotos que havia vist, sinó que ho vaig viure gairebé com un tràmit, i això també em va fer sentir culpable. La confiança a cegues que podem arribar a donar a moltes instagramers és fruit de l’educació que hem rebut on no hem après a confiar en les nostres capacitats, el nostre criteri, ni instint i en la soledat amb què vivim la vulnerabilitat que suposa un embaràs, part i postpart.

    Així doncs, a causa de la desídia dels serveis públics i la violència obstètrica que patim, hem de constatar les mares, pediatres, llevadores, assessores diverses instagramers, com una nova font d’informació i acompanyament a les maternitats. Per això m’agradaria demanar-los que assumeixin que el seu poder d’influència no està exempt d’una immensa responsabilitat i que nosaltres ens les mirem amb ull crític. Algú pensarà que no és necessari, ja que de forma desinteressada estan suplint les mancances dels serveis públics, però la realitat és que molts d’aquests comptes tenen associada la venda de productes i serveis. Malgrat que es venguin com a canals de suport entre dones, el que en definitiva som és una cartera de clientes.

    En l’era del capitalisme rosa, les reivindicacions feministes han perdut càrrega política i en molts casos han esdevingut reclams publicitaris. No és estrany que en la publicitat de la majoria dels productes i serveis vinculats a la maternitat s’emprin paraules com «sororitat», «criança feminista», «cures al centre», «maternitat empoderada»… Això es deu a la manca d’estudi i coneixement de la història i la teoria feminista al nostre país i l’assumpció generalitzada que el feminisme és només una forma de viure i no una lluita política col·lectiva que reclama com a mínim, noves polítiques públiques. No he vist en aquests comptes cap reclam en aquesta línia.

    Així doncs, més enllà de si seguim o no aquestes influencers, urgeix que li reclamem a l’Administració que compleixi amb les seves funcions i treballi per garantir els nostres drets sexuals i reproductius. Si no ho fem, estarem contribuint a la mercantilització de l’acompanyament a les maternitats i del suport mutu entre nosaltres, sense gaire consciència ni debat del què això comporta en termes de bretxes socials.

    És també en aquest context de mercantilització de les relacions humanes que com a feministes hem de recordar-nos que la sororitat no es paga i que l’activisme no es cobra. Amb això no vull negar el dret que tenim les dones de guanyar diners d’allò que dominem o ens apassiona. Fins i tot, és una qüestió de coherència amb els mateixos ideals. Jo mateixa he cocreat una consultoria amb perspectiva feminista, però en cap cas treballar-hi em converteix en activista. Totes les iniciatives laborals amb perspectiva feminista són necessàries i diria que urgents i poden contribuir al moviment. Tanmateix, no s’han de confondre amb l’activisme que podem fer cadascuna de nosaltres, sense un rèdit personal en termes econòmics, ni tampoc de poder ni de reconeixement públic. Així mateix, el nostre desconeixement i fins i tot negació dels lideratges positius, en l’era del personal branding, ha derivat en l’aparició de dives feministes i gurús de la maternitat i ha comportat que fins i tot ens costi imaginar espais igualitaris que tinguin l’únic objectiu de cuidar-nos i reivindicar-nos, sense tutories.

    En definitiva, no podem parlar de sororitat si hi ha una mercantilització del suport mutu, si una sola persona en treu un benefici personal en format de major poder, ingressos i visibilitat pública que no repercuteix a la comunitat i si no hi ha per objectiu comú la lluita feminista. Per aquest motiu, fins i tot en xarxes de criança obertes a tothom no està garantida la sororitat. Ens la trobarem quan hi hagi el desig i la pràctica real de cuidar-nos entre nosaltres i de contribuir a un canvi social feminista, sense quotes d’entrada ni comissions, entre iguals i des de les nostres vivències diverses. I no només no és difícil fer-ho, sinó que és realment bonic i alliberador intentar-ho.

    *Gràcies a la Marta, la Maria, la Júlia i la Mireia, sense elles aquest article estaria ben desenfocat.

  • Qui enganya a aquesta gent? Alguns errors en les despeses en sanitat

    Els que prenen decisions en política sanitària a Catalunya s’han equivocat molt, sobretot en la priorització de les despeses per la via d’urgència. És clar que ensenyen les seves preferències de model sanitari: un model centrat només en l’atenció a la malaltia ja instaurada i no en la salut de la comunitat, en la salut pública, la prevenció, l’atenció primària, la salut mental i les cures. Un model que dona negoci amb diners públics, poc transparent, privatitzador, poc eficient i corrupte. Per la via d’emergència -sense concurs- s’han comès darrerament dos errors importants en aquest camí.

    Per una banda, fer cinc hospitals annexos a altres hospitals (per si quedessin col·lapsats els 62 públics que ja tenim, cosa que no va passar en la primera onada) amb un cos pressupostat de 85 milions d’euros (no es compta el personal nou). Seran els «nostres» Isabel Zendal. Més hospitals! Mentrestant, molts centres d’atenció primària fa anys que estan col·lapsats i en males condicions, i segueixen igual (alguns amb carpes annexes).

    L’altre error ha sigut contractar, també sense concurs, a una empresa privada, Ferrovial, el seguiment dels contagis per Covid-19, un contracte per 17 milions i que ha resultat un fracàs ineficient.

    En total, es destinen a aquests errors un mínim de 100 milions d’euros, que al final de les obres poden ser més. Enlloc d’això, no s’ha seguit amb valentia l’estratègia de reforç de personal i de competències (entre elles, les noves formes d’atenció de la salut després del fracàs de les residències). Amb la construcció d’hospitals no necessaris i la contractació de rastrejadors privats, descoordinats de la resta del sistema i ineficients, en una tasca que hauria de fer l’atenció primària, es gasten 100 milions, que es podrien gastar en reforçar l’atenció primària.

    Amb 100 milions es podria:

    • Contractar 400 metgesses, per 24 milions d’euros, fent tornar, oferint bones condicions laborals i continuïtat, als que han marxat del Sistema.
    • Contractar 600 infermeres, per 30 milions d’euros
    • Contractar 500 auxiliars i administratius, per 17 milions d’euros.
    • I encara ens queden 29 milions d’euros per una millora de les tecnologies, telèfons, informàtica i construcció de nous CAP

    S’han fet també altres errors o no s’ha fet el que s’hauria d’haver fet per la salut de la gent, que un altre dia haurem d’analitzar i rectificar:

    • No s’ha fet oficialment una exhaustiva i bona anàlisi del que va passar a les residències geriàtriques i, per tant, no s’ha actuat radicalment perquè no es repetís el mateix en la segona onada.
    • No s’ha fet una anàlisi d’eficiència i salut de l’actual estructura i funcions dels diferents àmbits del sistema sanitari, que la pandèmia ha posat al descobert. I, per tant, no s’ha planificat seriosament, ni dotat de recursos a l’Atenció Primària perquè pogués fer front amb seguretat i qualitat a les demandes existents (les velles i les noves).

    Sembla que haurem de canviar les prioritats polítiques i, per això, haurem de canviar els polítics (i a qui els enganyen).

  • Educació sexual o pornografia; com aprenen els joves?

    Cal destacar, analitzar i inclús problematitzar alguns aspectes que acompanyen aquesta afirmació. Doncs és cert que actualment el inici del consum pornogràfic es dóna en infants a partir dels 10 anys i que són el 80% dels nois els què consumeixen pornografia com a font d’informació per conèixer en què consisteix el sexe.

    Potser el problema parteix d’aquí, d’equiparar la sexualitat a la pornografia. Parlant d’una sexualitat molt bàsica o inclús errònia que simplifica allò sexual com el què es fa amb els genitals. Però la sexualitat és molt més que això, la sexualitat és la cerca de plaer, la relació amb l’altre, la construcció d’una identitat, dels desitjos propis, del autoconeixement.

    Alhora la sexualitat, en aquest país, ve heretant la censura i el tabú propi d’una moral determinada. Un tabú que produeix no tan sols que sigui amagada la informació sexual sinó que inclús siguin jutjades, sobretot les dones, que viuen o parlen de forma explícita o desitjant sobre la seva sexualitat.

    Per tant, l’absència d’educació sexual lligada la tabú de la sexualitat femenina desemboca en situacions desigualitàries a les relacions heterosexuals, principalment. Com diu Judith Butler “el poder ho travessa tot” i és difícil deixar aquest poder, après i reproduït al sistema patriarcal, fora de les trobades sexuals.

    El problema és la falta d’educació sexual, tot aquest tabú que comporta la conseqüència de no tenir una altra font d’informació sobre sexualitat que no sigui el porno. Si a casa no es parla de sexualitat i a l’escola tampoc, què els queda als joves per aprendre’n? La pornografia, la qual, més, està molt fàcilment al seu abast. L’assumpte és que el porno no pot ser el llibre d’educació sexual dels i les joves, doncs aquest no reprodueix la realitat, és fantasia, és ficció. I aquí hi ha un problema, en equiparar el porno a la realitat.

    D’una manera semblant ocorre quan es condemnen, socialment, les agressions sexuals. Doncs davant d’un cas com el de la manada o davant la situació de les treballadores sexuals, el què es condemna és l’acte sexual, l’acte en si i no l’absència de consentiment. Apareixen discursos que jutgen els desitjos i les fantasies femenines tals com “cap dona pot consentir tenir sexe amb varis homes o exercir el treball sexual de forma voluntària”. Així doncs, de nou, es jutja a les dones i no a l’altre que exerceix la violència davant la falta de consentiment.

    La psicòloga i feminista Cristina Garaizabal ho expressa al seu article Ese oscuro objeto de deseo afirmant que: “Al parlar de sexualitat cal diferenciar molt clarament la sexualitat de les agressions sexuals. Agredir es pot fer a través de la sexualitat i de qualsevol altra faceta del comportament humà i el que defineix una agressió és la imposició mitjançant la violència o la intimidació de la voluntat d’una persona sobre l’altre”. (Garaizabal, 2020)

    Garaizabal continua l’article fent referència a les cançons masclistes, anomenades així perquè exalten el sexe dur i explícit. Un sexe que, seguint la moral determinada que reprimeix la sexualitat femenina, hauria de semblar quelcom no propi de la feminitat, quelcom més propi de la masculinitat. Per tant, una dona no podria sentir-se interpel·lada en aquests cançons des d’una posició activa i apoderada. D’aquesta manera, es torna a caure un cop més en la idea que la sexualitat explícita és una agressió cap a les dones, doncs la sexualitat femenina sembla que hauria de ser més sensual que sexual i lligada a l’amor.

    La filòsofa i feminista Clara Serra, en una entrevista a la La Tuerka, del 2016, comentava que “no es poden jutjar els desitjos femenins, les fantasies femenines (construïdes en un entorn patriarcal) perquè aquest judici no aposta per l’emancipació de les dones, quelcom estem fent malament si jutgem a les dones des del feminisme.”

    En aquesta línia el que apareix és la idea que la sexualitat no és quelcom propi de les dones, per tant s’estigmatitza a aquelles que es mostren sexualment explícites i actives. Alhora es pressuposa que a les dones els hi costa dir “NO”, potser a algunes els hi costa però la solució és aprendre a posar límits, per exemple amb l’educació, i no demanar a l’Estat que els posi per nosaltres. Doncs fent això, apareix de nou la imatge de la dona com a ésser objecte i vulnerable incapaç de pensar i expressar el què vol per sí mateixa. (Garaizabal, 2020)

    La solució, penso, no passa per la censura, de seguir reprimint el que refereix a la sexualitat, sinó per oferir altres models que s’apropin més a la realitat. Doncs actualment l’educació sexual no és obligatòria a les escoles i el tipus d’educació sexual que es rep, en aquelles on hi ha una motivació del professorat per fer-ho, sol estar del costat dels fins reproductius o de la sexualitat com a perill.

    Això provoca que trobem joves que anomenen els seus genitals com “aparells reproductors” i no saben gaire més de l’assumpte perquè, com comentava abans, es simplifica la sexualitat a ser el què es fa amb els genitals. Es deixa al marge tot el que refereix a les relacions sexe-afectives, al respecte, al consentiment, al desig, al plaer…

    I en conseqüència apareixen problemàtiques en els joves lligades a la sexualitat com ara la disfunció erèctil o l’ejaculació precoç per intentar complir uns models de sexualitat que s’allunyen de les pràctiques sexuals reals. Per altra banda, el 90% dels joves afirma que tindrien menys problemes amb la seva sexualitat si tinguessin accés a la informació.

    En conclusió, al meu parer, la solució no passa per la censura del porno, doncs això és bastant difícil de fer-se efectiu i alhora reprodueix la idea que la sexualitat ha de ser tabú i reprimida. La solució passa per començar a trencar esquerdes en els tabús entorn la sexualitat. I d’aquesta manera oferir altres models, altres espais educatius que aportin aspectes lligats a la sexualitat. Aspectes tan necessaris pel desenvolupament sexual com el consentiment, l’afectivitat, l’autoconeixement, el respecte a l’altre i a una mateixa o el plaer i el desig com a centre.

    Referències:

    Butler, J. 2004. Lenguaje, poder e identidad. Madrid: Síntesis.

    Garaizabal, C. (2020) Ese oscuro objeto de deseo en ctxt.cat.

    Serra, C. (2016) Entrevista al programa La Tuerka. Recuperat de https://www.libertaddigital.com/espana/politica/2017-06-14/clara-serra-la-fantasia-de-violacion-y-de-sexo-con-violencia-es-un-deseo-femenino-1276601032/

  • Gràcies!

    Aquesta Revista és vostra. De la comunitat sanitària. Com El Diari de la Sanitat. I les primeres línies són per donar-vos les gràcies. Els metges i metgesses, les infermeres i infermers, el personal auxiliar, el de neteja…, tots els que heu viscut en primera línia el combat contra la Covid-19 heu resistit; ens heu curat i cuidat fins al límit de les vostres forces, físiques i emocionals. Per això entenem aquesta revista com un testimoni de la vostra lluita i com un acte d’agraïment i homenatge.

    L’única bona notícia que ens han deixat aquests temps tan difícils és que heu resistit. Gràcies al ‘factor humà’. Al compromís dels professionals. A la vostra capacitat de curar i de cuidar. De salvar vides, o d’acompanyar-les fins al final quan la medicina ja no hi podia fer res més. Amb l’immens desgast emocional d’haver gestionat el dolor dels pacients que han hagut de donar l’últim adéu a la família a través vostre.

    Els professionals del sector sanitari també heu estat víctimes de la falta de mitjans de protecció. I de la manca de recursos després d’aquelles retallades de fa deu anys, que no s’han fet revertir mai. Recordem la frase de Winston Churchill quan, referint-se als pilots de la RAF, va dir: «Mai tanta gent els ha degut tant a tan pocs». Ara podem dir el mateix del personal sanitari que ha lluitat, en condicions extremes, per salvar-nos. Alguns, deixant-hi també la vida.

    Els hospitals van ser capaços d’adaptar-se a l’emergència en un temps rècord. L’atenció primària va complir la seva funció millor que mai, tractant molts pacients a casa i aconseguint preservar el sistema del col·lapse. Ens expliqueu que la vostra millor recompensa ha estat l’alta d’un malalt després de setmanes de combat a l’UCI. És una alegria compartida per tots. El fruit d’un treball col·lectiu. Podria ser una bona metàfora de la solidaritat necessària per superar, junts, la pandèmia i la crisi econòmica i social.

    Sempre tindreu en la memòria els dies de l’any 2020 en què vau lluitar contra el coronavirus i la ciutadania sortia cada dia a les 8 del vespre per aplaudir-vos. Però temeu l’oblit quan hagi passat l’emergència. Per això insistiu tant en la necessitat de reforçar la sanitat pública. De fer revertir les retallades de personal i de recursos. De dotar de mitjans els hospitals i l’assistència primària. De canviar el model fallit de les residències de gent gran.

    La principal fortalesa a l’hora de fer front al coronavirus és disposar d’un sistema sanitari eficient, amb professionals entregats i amb prou recursos. I d’una ciència potent. El combat contra el coronavirus hauria de servir per recordar que una sanitat universal i avançada és imprescindible a l’hora de garantir l’equitat i la justícia social i per tenir possibilitats de vèncer amenaces globals com la que afrontem ara. Després de la batalla, serà el moment de recordar-ho i de tornar a posar la sanitat pública al lloc que mai no hauria d’haver perdut.

    Nosaltres seguirem aquí. Al vostre costat. Com fem des de l’any 2016, quan a la Fundació Periodisme Plural vam posar en marxa El Diari de la Sanitat. Vam néixer amb la voluntat de fer un periodisme independent i lliure al servei de la comunitat que lluita en primera línia per defensar un dret tan essencial com és l’assistència sanitària. Vam néixer per escoltar la vostra veu. Reclamàveu més temps, més recursos, més implicació de la societat i durant molts anys heu estat patint retallades i silencis. I, malgrat tot, quan va esclatar l’emergència més greu de les nostres vides, heu donat un exemple de coratge i eficiència que no oblidarem mai. Gràcies!

  • Sense canvis en el model alimentari no podem complir amb els objectius de l’acord de París

    Els gasos d’efecte hivernacle (GEH) són els causants de l’escalfament global de la planeta, que produeix el canvi climàtic. Dos terços, aproximadament dels GEH s’originen en l’ús de combustibles fòssils (carbó, petroli, gas) per a la generació d’energia. Un terç s’origina en l’agricultura, i d’aquesta, un 80% a la ramaderia. La desforestació (eliminació de boscos que absorbeixen CO2) per a la cria de bestiar, els fems i el metà dels remugants són els principals factors associats a la indústria de la carn i, en menor mesura, l’ús de fertilitzants nitrogenats.

    Diversos estudis, entre ells el nostre en la cohort EPIC d’Espanya, han mostrat que el consum de carn (especialment la vermella) genera més del 40% dels GEH de la dieta i els lactis un 20%, mentre que el consum d’aliments vegetals (fruites, hortalisses, cereals i llegums) generen menys del 12% dels GEH de la dieta.

    Un recent estudi publicat en la més prestigiosa revista biomèdica del món, Science, titulat «Global Food system emissions, could preclude Achieving the 1,5ºC and 2ºC climate change targets» i liderat per investigadors de la Universitat de Oxford mostra que, tot i que les emissions actuals generades per combustibles fòssils fossin detingudes, si no hi ha canvis en els models alimentaris no es podran complir els objectius de l’acord de Paris.

    Els autors estimen que el sistema alimentari actual genera 1.356 giga-tones de CO2 i que si es produïssin canvis en la dieta i s’adoptés un patró alimentari d’una dieta rica en vegetals es podrien reduir les emissions a 706 giga-tones, és a dir, gairebé a la meitat.

    Cal preguntar-se perquè no hi ha una política més activa per promoure un canvi en el model alimentari. El preu dels aliments és un dels factors claus en la decisió dels consumidors. El govern té a les seves  mans la política fiscal i si s’establissin preus subvencionats per als aliments d’origen vegetal i taxes per augmentar el preu dels d’origen animal, s’aconseguirien canvis importants en el consum. Per què no s’estableixen mesures clares per afavorir la producció ecològica de productes vegetals, en petites explotacions de proximitat?

    El mes d’octubre, el Parlament Europeu va actualitzar la PAC (Política Agrària Comuna) que consumeix el 40% del pressupost comunitari. Representava una gran oportunitat per introduir importants canvis en la producció alimentària, per a una agricultura més ecològica i sostenible. En lloc d’això, es va aprovar un acord que elimina els condicionants ambientals (cap limitació a l’ús d’agrotòxics), estableix les ajudes només segons les tones de producció (que afavoreix a les grans explotacions de terratinents i no al petit productor) i elimina la prohibició d’explotacions d’alt valor ecològic. Va ser aprovat pel bloc del Partit Popular, pel bloc Liberal i el bloc del Partit Socialista, inclosos els diputats de PSOE (que proposa una sortida ecològica de la pandèmia). Greenpeace i altres associacions i partits ecologistes van classificar l’acord com «una sentència de mort per a les petites explotacions, la natura i el clima».

    Com podem comprovar, cada vegada hi ha més evidències sobre la importància del model alimentari en la crisi climàtica i sobre les estratègies efectives per mitigar-lo. Però els que tenen a les seves mans el poder per fer-les efectives parlen molt, però fan molt poc. A la població ens queda prendre consciència que si substituïm aliments d’origen animal per aliments vegetals estem mitigant el canvi climàtic i, el que és important, millorant la nostra salut. La nostra salut i la de la planeta és cosa de tots.