Últimament sentim a parlar d’un concepte que resulta notícia: l’edatisme, que significa, en general, discriminació per motius d’edat. La paraula no és nova, però mai n’havíem sentit a parlar com ara. El terme es va definir pel gerontòleg i psiquiatre Robert Butler el 1968, qui en va descriure tres components connectats entre si: les actituds perjudicials envers les persones grans i la vellesa; les pràctiques discriminatòries contra les persones grans; i les pràctiques institucionals i polítiques que perpetuen els estereotips sobre les persones grans. Posteriorment, el terme s’ha fet servir també amb relació a altres grups d’edat.
L’actual moment de pandèmia i de transformació del sistema assistencial és una ocasió idònia per reflexionar sobre el fenomen.
L’edat és un factor biològic que influeix en la salut de les persones, però l’edat i altres causes biològiques no són les úniques que determinen el grau de salut o la seva qualitat, ni l’esperança de vida. De fet, es calcula que els factors biològics només són responsables del voltant del 15-20% de la nostra salut. La resta depèn del que s’anomenen determinants socials, que són l’estructura social, política, econòmica i cultural, les condicions de vida i de treball, el medi ambient, o els recursos materials de què disposem per viure (com ara l’habitatge, el nivell d’ingressos, la càrrega de treball reproductiu, etc…). Aquests determinants no afecten de la mateixa manera a tothom, i s’han descrit el que s’anomenen eixos de desigualtat segons els quals els recursos existents es distribueixen de manera desigual i creen injustícies determinades per factors socials. L’edat és un eix de desigualtat també en el si del sistema sanitari.
La pandèmia ha fet visible una realitat que ja existia abans: la de milers de persones grans que viuen en residències i no tenen el mateix accés a l’atenció sanitària que la resta de població. De manera majoritària, no se’n fa càrrec el sistema públic de salut, sinó empreses privades concertades amb la Generalitat, que actuen al marge dels serveis d’atenció primària i, sovint, amb una qualitat molt per sota de la que ofereixen aquests. A Catalunya són més de 60.000 persones distribuïdes en un miler de residències. Van ser notícia els problemes que van patir durant la primera onada de la pandèmia i el «rescat» que van haver de fer els equips d’atenció primària públics. Ara com ara no hi ha una solució satisfactòria, continuen els concerts amb les empreses privades que van demostrar les seves limitacions, mentre que l’atenció primària no intervé, o ho fa de manera parcial, en els centres.
El tancament de centres arran de la pandèmia, en especial a l’atenció primària, està originant problemes en l’accessibilitat que afecten més la gent gran, tal com ha alertat Amnistia Internacional en el seu Informe «La otra pandemia. Entre el abandono y el desmantelamiento: el derecho a la salud y la Atención Primaria en España». A l’inici, es van tancar més de 400 centres d’atenció primària i consultoris locals. La majoria d’aquests últims continuen tancats en l’actualitat de manera incomprensible i injustificada. Les persones grans, que estan més malaltes i necessiten més serveis de proximitat, són qui més els perden perquè tenen dificultats per desplaçar-se a una altra localitat. Poblacions com Sta. Coloma de Cervelló, Dosrius o Cabrils… reclamen la reobertura dels consultoris.
Les tan pregonades noves tecnologies i les seves aplicacions (internet, la meva salut, l’e-consulta) o el simple telèfon que s’han imposat a l’atenció primària funcionen com a barreres d’accés presencial per a tothom, però es comporten com a veritables factors de discriminació per a les persones grans, sovint amb disminucions sensorials, que no tenen les habilitats per fer-les servir, o simplement no en disposen.
Altres desigualtats ja es podien observar abans de la pandèmia en un tema tan rellevant com la prescripció de medicaments. Les persones grans estan sotmeses a més polimedicació, és a dir, prenen més de cinc fàrmacs. A Espanya, entre la població més gran de 65 anys no institucionalitzada, la polimedicació se situa al voltant del 50%. És cert les persones grans presenten més patologia, en concret, el 70% té malalties cròniques, una mitjana de quatre per a cada persona. Però també és cert que un terç dels medicaments que prenen no tenen una indicació clara. La polimedicació s’associa a la presència d’efectes adversos, que són més freqüents en les persones grans. Es considera que les reaccions adverses afecten pràcticament el 100% de persones quan prenen 10 o més fàrmacs. Reaccions adverses que poden portar a un ingrés hospitalari o, fins i tot, a la mort.
Un altre terreny de discriminació per edat és de la investigació. Els assajos clínics de medicaments freqüentment no inclouen gent gran o ho fan amb gent gran sana, que no és representativa de la població a qui després s’aplicaran. Aquest fet ha quedat visualitzat amb les vacunes per a la Covid-19. En els assajos previs a la comercialització la representació de la gent gran era baixa, al voltant del 4% de majors de 75 anys en el cas de Pfizer. El mateix està passant amb la investigació dels tractaments, en els quals només hi participen un 50% de persones grans. Això fa que es desconegui d’entrada tant l’efectivitat com els efectes adversos en aquest nombrós grup de població.
Es pot parlar encara de més desigualtats en el sistema sanitari vers les persones velles, per exemple, en el tracte. Sovint s’observa una infantilització que comporta pèrdua d’autonomia i ataca la dignitat, com no preguntar la mateixa opinió, preguntar-la als fills, tractar amb una familiaritat que no toca, o parlar en general dels «avis». O les actuacions excessives i perilloses, com algunes intervencions suposadament preventives basades en la realització de proves i en la prescripció de medicaments (vitamines, minerals, protectors d’estómac, per la demència…) que augmenten la dependència del sistema sanitari i fan créixer la bossa de polimedicació i els seus efectes adversos. En el sistema privat la discriminació és encara més gran. Per exemple, a partir de certa edat, les companyies d’assegurances no admeten nous clients, o incrementen el preu de les pòlisses, perquè els vells no són rendibles.
En resum, el sistema sanitari incrementa les desigualtats en salut per raó d’edat. Falta molt perquè el nostre sistema públic sigui equitatiu i solidari. No és una empresa tan difícil si les polítiques es conceben i s’impregnen de sensibilitat social.