Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • Un conte breu sobre la pandèmia: A la sortida del túnel cal evitar enlluernar-se

    Aviat farà un any que el tren de la ciutadania mundial i, per tant, també de l’espanyola, inicià amb la pandèmia Covid-19 la travessa d’un llarg túnel, negre com la gola del llop. Els mapes dels raïls, antics com el mateix tren, no recollien l’existència del túnel i la seva sobtada aparició i la consegüent foscor ens va sorprendre a tots. Els maquinistes no sabien què fer i els passatgers van caure en la por i, fins i tot, en el pànic, i molts arribaren a pensar que la fi del món era a tocar. En aquesta situació de desconcert, no foren pocs els que es van llançar a les palanques d’alarma per intentar aturar el tren. Però les alarmes i la resta de la instal·lació elèctrica no funcionaven i el comboi es va continuar endinsant, donant forts cops a banda i banda i cada vegada a més velocitat, en la foscor del túnel. Una part dels passatgers va patir greus ferides i alguns van morir a conseqüència dels cops i dels desplaçaments, especialment els més vells o impossibilitats.

    Alguns passatgers, una minoria, provaren de convèncer a la resta de la necessitat de mantenir la tranquil·litat, d’actuar amb seny per fer front a la situació de la forma més positiva possible per tothom, reduint al màxim les seves conseqüències negatives. Van començar assegurant-los que, com en qualsevol altre túnel, encara que fos molt llarg, s’arribaria al final i que la foscor donaria pas a la lluminositat. Els aconsellaren engegar mesures per reduir el risc de colpejar-se en la foscor i per superar l’angoixa. La veritat és que aquesta minoria del passatge no va tenir massa èxit amb aquestes senzilles argumentacions i, mentre el tren continuava la seva boja carrera pel túnel, la majoria dels passatgers i els mateixos maquinistes es van embardissar en agres discussions que començaven per criticar els responsables del ferrocarril per no avisar a temps de la situació del túnel i pel mal estat del tren i dels mateixos raïls i continuaven per si era o no convenient encendre foc als vagons per poder-se veure entre ells o confinar-se tots plegats en un únic vagó. La discussió anava pujant de to a mesura que creixien les pors sobre les conseqüències negatives que sobre ells mateixos, les seves famílies, treballs i negocis tindria el segur descarrilament del tren. Alguns, els més excitats, arribaren a les mans i, perdut el control dels seus impulsos, es van enfonsar en una mena de tempesta de moviments desordenats, donant-se uns a altres cops furiosos amb tots els objectes del mobiliari del tren que trobaven a mà, deixant-lo destrossat.

    Després d’un temps llarg, etern, el tren arribà al final del túnel i la desitjada llum ho va inundar tot amb una intensitat que va deixar tothom enlluernat i cec. Pot ser que aquesta fos la causa que la tranquil·litat i seny continuessin absents. Encegats per la llum els maquinistes, no sabien què fer per dominar el tren, mentre que els passatgers continuaven esbatussant-se amb més violència que abans. Ningú es va adonar que el tren estava a punt d’entrar en un segon túnel i, per tant, en una nova foscor absoluta. No va servir de res l’experiència viscuda en el primer túnel per posar fi a les discussions violentes amb nous ferits i morts.

    Amb aquesta nova repetició dels aldarulls, la minoria de passatgers que en el primer túnel havien intentat introduir racionalitat i tranquil·litat en l’anàlisi i en les propostes de solució dels problemes no es va trobar amb forces suficients per tornar amb el seu argumentari previ i va decidir esperar nous esdeveniments davant la impermeabilitat als raonaments dels maquinistes i de la majoria dels passatgers del tren que, a més, els van acusar de negacionistes de la tragèdia i de proposar un nihilisme inacceptable.

    Després d’un segon túnel i nous enlluernaments, arribaren un tercer i un quart i, aleshores, del tren pràcticament solament restava l’esquelet. Quan aquest embogit trajecte de successives foscors semblava no tenir fi, el comboi va sortir a un immens altiplà i, ja sense nous túnels, arribà a l’estació final del viatge on, sobtadament, es va aturar.

    Els lectors que han tingut la paciència d’arribar a aquesta alçada del conte no necessiten cap explicació sobre les grolleres metàfores que descriu. És obvi que aquest relat no acaba bé malgrat el tren, la nostra societat, superi aquesta adversitat, ja que ho farà després de patir deterioraments molt importants, sanitaris, socials i econòmics, possiblement excessius per la irracionalitat de moltes conductes humanes, per la incapacitat individual i col·lectiva d’analitzar amb serenitat certes situacions negatives i per actuar amb manca de resiliència davant les catàstrofes, la malaltia i la mort. És possible que hi hagi motius per al pessimisme sobre el futur la nostra espècie i que s’incrementin si som incapaços, com els maquinistes i passatgers d’aquest conte, de reflexionar, de corregir els nostres errors i voler continuar caminant a cegues, tant en la foscor com en la llum.

  • Autorecollida de mostres PCR a les escoles

    Els darrers dies s’han sentit diferents posicionaments respecte a l’autorecollida de mostres PCR dels adolescents als instituts. Una mesura que, si realment vol pivotar en l’apoderament dels nois/es, ha d’anar de la mà d’un pla d’acció que la faci possible.

    Posar en marxa aquesta iniciativa requereix comptar amb la voluntat dels adolescents, ja que el seu parer és imprescindible, cal adequar una formació que s’ha de contextualitzar en funció de cada centre i cal comptar amb la participació del professorat, de manera que puguin fer seva la responsabilitat que creguin que els pertoca, així com disposar dels mitjans, espais i circuits adients. L’apoderament vers la salut requereix unes condicions contextuals imprescindibles perquè pugui ser una realitat amb èxit.

    Per deixar en mans dels adolescents i del professorat la realització de les PCR s’ha de garantir l’aprenentatge necessari per capacitar-los en l’autoextracció. Les infermeres poden assegurar aquest aprenentatge amb garantia.

    Les conselleries han fet molt bé en retirar aquesta mesura. Ara cal fer confiança amb les infermeres i la seva feina a les escoles, dotar-les de recursos i, conjuntament, buscar millors solucions.

    En aquest article també han participat Núria Cuxart Ainaud, Rosa Maria Escolà Pellicer, Roser Font Canals, Manuela Macarro Rodríguez, Carme Royo Castillón, M. Teresa Rubio Álvarez i Eugènia Vila Migueloa.

  • Anàlisi i propostes sobre el document «d’experts» que vol «enfortir» el sistema de salut de Catalunya

    Primer de tot, cal recordar que el Sistema Sanitari Públic estava ja en una crisi profunda abans de la pandèmia. Ara, des de l’Eix de Salut de Barcelona en Comú, no volem «enfortir», el volem transformar radicalment, millorar-lo per la salut de les persones.

    Molts professionals i treballadores del Sistema estan decebuts i molt desmotivats a causa de la disminució i paràlisi crònica de recursos i la manca de polítiques sèries, que han comportat pèrdues de personal i males condicions de treball amb poques perspectives de millora. Juntament amb la denúncia reiterada de corrupció, retallades i externalitzacions privades de diners públics, aquesta crisi ha explotat, i s’ha fet més evident per tothom amb la crisi sanitària. I tot i això, persisteix la mala entesa lluita contra la Covid. Quan s’hauria d’invertir en recursos per treballar i defensar la ja menystinguda Salut Pública, es continuen construint «Hospitals Covid» que ningú sap, avui en dia, com es dotaran de personal.

    L’actual sistema sanitari, dissenyat al segle passat, pensat sobretot en la malaltia, és un sistema amb creixement constant de la despesa sobretot en fàrmacs, productes sanitaris, altes tecnologies i programes de dubtosa eficiència. Manca d’inversions necessàries (manteniment, reposicions i noves necessitats). Ciutadania que protesta i està cada cop més convençuda de la pèrdua de la qualitat del Sistema Públic (en accessibilitat, llistes d’espera, urgències, etc.), gestors i polítics fent una «política» a curt termini, posant èmfasi en problemes puntuals, amb plans i programes sense recursos i que no es plantegen l’anàlisi i millora radical de tot el Sistema, quan les causes són multifactorials i de Sistema.

    Tot això, juntament amb la cultura hegemònica encara de medicalització de la vida, tant per la cultura de molta població com de molts professionals i d’interessos de negoci i corporatius, ha esdevingut en una insostenibilitat creixent del Sistema, amb dèficits pressupostaris anuals del voltant del 15%, sense comptar amb fer front a les noves demandes i necessitats. Sembla, però, que aquests interessos de negoci continuen a l’alça i on uns veiem una oportunitat per defensar el nostre bé més preuat, com és la Sanitat Pública, d’altres (els de sempre) veuen una oportunitat més per eixamplar els seus guanys.

    Nosaltres creiem que per fer front a aquesta situació és imprescindible una millora radical (des de les arrels) del Sistema. Han passat 34 anys de la Llei General de Sanitat que configurava el Servei Nacional de Salut. El món ha canviat: la demografia, l’epidemiologia, els coneixements i els valors.

    Aquesta crisi, que s’ha fet explosivament manifesta amb la pandèmia, ens urgeix a fer una anàlisi profund i integral per salvar aquest pilar de la societat de benestar, i per això considerem que el primer serà prendre consciència, tant política i ciutadana com professional, de la necessitat de canvi de paradigma (de valors), passant de la importància actual posada en l’atenció a la malaltia ja instaurada al valor de la Salut i la cura integral, personal i de la comunitat. Per això caldrà la millora de tot el Sistema Públic de Salut, posant realment al centre del sistema, tant en recursos com en polítiques i gestió, la salut pública, la promoció i protecció de la salut amb tots els seus determinants i l’Atenció Primària i Comunitària integral. Repetim que no volem «enfortir» aquest sistema sanitari en crisi, el volem canviar per posar-lo al servei de la salut i les cures i volem ressaltar el valor del públic. El document dels anomenats «experts», triats pel govern, polítics que ens han portat fins aquí, sense recollir altres propostes de professionals, ciutadania i institucions, que discrepen dels seus plantejaments, només pretén, com indica el seu títol, «enfortir» aquest model de sanitat ja fallit.

    Per avançar en aquest camí proposem obrir un ampli debat imprescindible per assolir i acceptar aquests nous valors, tant en l’àmbit professional i gestor com ciutadà, per produir aquesta nova cultura i valors i fer les propostes oportunes als nivells responsables del Sistema. Ho anem dient des de fa anys:

    Algunes propostes

    Nosaltres creiem que el primer és pensar amb la salut de les persones i no en els serveis. La salut és el que importa. Sabem que els principals determinants negatius de la salut s’han de fer front amb polítiques globals que estan fora de les competències del Sistema sanitari, però també és necessari i urgent un canvi radical de paradigma, passant d’un Sistema sanitari centrat fonamentalment en la malaltia ja instaurada i la medicalització, a un model públic de salut integral de les persones i la comunitat.

    Per això cal posar com a eix vertebrador del Sistema la Salut Pública, l’Atenció Primària i Comunitària i la cura de les persones, i no exclusivament la recerca incansable d’un diagnòstic. Donat el perfil epidemiològic actual, l’envelliment i les malalties cròniques, les cures han de ser també un dels eixos centrals del sistema.

    Cal abordar l’actual crisi no només com una crisi sanitària, sinó també com una crisi social. Així doncs, s’ha d’integrar en el sistema la perspectiva de les ciències socials i integrar-les a l’hora de valorar quines són o seran les actuacions més importants per dur a terme.

    Caldrà, doncs, reforçar els Serveis de Salut Pública i l’Atenció Primària i Comunitària, per fer front a les necessitats de la ciutadania. Dotar-los del prestigi que es mereixen, d’una major autonomia de gestió i dels recursos necessaris per fer front a totes les necessitats de salut de la població.

    En aquest sentit, cal també integrar millor els serveis de salut amb els de treball social, anar més cap a les cures al domicili i no institucionalitzar innecessàriament, com ha posat de manifest dramàticament l’actual pandèmia. La diversitat en cultures, religions i procedència és una riquesa i el nostre sistema sanitari ha de ser capaç d’entendre cada peculiaritat amb l’objectiu de facilitar l’accés real a l’atenció sanitària. La mirada del sistema ha de ser amplia, tant dels professionals com de l’estructura sanitària, on la participació en la presa de decisions de les diferents comunitats ha de ser escoltada.

    Cal no fragmentar més el sistema, tot al contrari: integrar, coordinar, avaluar i dirigir millor, estalviar en despeses burocràtiques i dispersió, evitant les corrupcions, la ineficiència, la mala qualitat i el negoci amb diners públics. Això ha d’anar lligat amb una transparència absoluta per organismes independents i no estar renyit amb la necessària major autonomia de gestió i clínica dels territoris, centres i professionals.

    Caldrà també parlar de noves competències i lideratges de les professionals d’infermeria, de les feines burocràtiques, les residències, l’augment de la cartera de serveis, la coordinació amb Salut mental i altres i, per tant, del nombre de professionals a cada nivell, de les tasques, les condicions laborals dignes i les remuneracions posades al dia.

    Quan determinem el model de Serveis públics de salut que avui necessitem i els seus objectius per la Salut de les persones, de la comunitat i les cures, podrem tenir d’un Servei Nacional de Salut integral i integrat i podrem parlar de la seva organització i tasques i podrem establir quin pressupost es necessita. Segur que necessitem més recursos, però necessitem saber per què fer i on els posem prioritàriament. La Salut és el que importa.

  • Dos propostes de millora immediates i possibles de l’Atenció Primària en la situació actual

    Fa pocs dies vàrem tenir una reunió amb l’Ajuntament de Barcelona vàries entitats d’Atenció Primària: AIFICC (infermeria de Primària), CAMFIC (metgesses de Primària), FOCAP i Rebel·lió Primària. Vàrem tractar la situació sanitària crítica i es varen fer algunes propostes de millora possibles a mitjà i curt termini. L’Ajuntament es va comprometre a portar-les al CatSalut, i jo recullo dues propostes que em van semblar molt necessàries i interessants davant la situació actual.

    1.Calen criteris clars i clínics en les visites no presencials

    Enfront de la situació actual de l’Atenció Primària, també en el tipus de visita al pacient per part dels professionals, que ha creat fort descontent en la ciutadania, s’han d’establir uns criteris clars i clínicament ètics sobre les visites presencials i no presencials (correu, telèfon, vídeo conferència, etc.). Aquests criteris generals haurien de ser explicats i pactats en un model concret escollit entre el pacient i els seus professionals de referència. Evidentment, la visita presencial ha de comptar amb les mesures de seguretat epidemiològiques necessàries.

    • Visita presencial: com a mínim s’ha de fer sempre en aquelles visites que es requereixi l’explicació i exploració del pacient, en situacions d’angoixa, en processos que requereixin explicacions per part del professional i en aquells pacients que els hi és difícil la utilització dels mitjans no presencials.
    • Visita no presencial: pot ser un bon instrument, en aquells pacients que ho acceptin i que utilitzin els mitjans adients, per visites de seguiment de processos, sobretot crònics, seguiment de medicacions, resultats d’analítiques o proves diagnòstiques normals, preguntes o dubtes ocasionals que no comportin presencia, etc.

    Tots els criteris han de ser ètics, que assegurin l’accessibilitat (no urgent en 48 hores) i la longitudinalitat dels processos, que vol dir ser atès per l’equip de primària (metgessa o infermera) de referència de cada pacient, no per professionals diferents del CAP o específics (cronicitat, domicilis, complexitat, etc.). Només els equips específics d’altres especialistes seran demanats si és precís per l’equip de referència (PADES pot ser un exemple)

    2.Calen més professionals i personal als CAP, per fer front a la demanda

    Per fer front a les demandes tradicionals i a les noves necessitats i responsabilitats, calen més professionals i millors condicions laborals.

    Però, de manera urgent, a causa de la manca de resposta a la contractació de més metgesses i infermeria, s’hauria de buscar i pactar amb el personal actual de cada CAP la manera de millorar l’atenció a la demanda i posar-hi més recursos, mentre no es faci un pla més a mitjà termini de recuperar professionals de salut que han marxat del sistema públic, en el marc de la necessària millora radical de tot el Sistema Públic de Salut

    Pensem en fer front a les càrregues burocràtiques i d’informació no clínica, en l’augment de la plantilla d’administratius, als quals es pot fer formació específica en tasques clíniques, ara realitzades per metgesses. Es pot pactar també i donar les garanties jurídiques (ara pot ser un bon moment) per passar competències a infermeria acreditada en funcions més clíniques. També s’ha d’augmentar la figura d’auxiliar de clínica amb funcions de suport, logística, visita a residències o domicilis de l’equip, etc. S’han de potenciar també altres figures de tècnics de suport necessaris en alguns CAP (mediadors culturals, etc.), treballadores socials per tasques a residències, domicilis o problemes socials en el mateix CAP.

    L’Atenció Primària i Comunitària s’està enfonsant, necessita mesures amb urgència, estem perdent ciutadans amb cert poder adquisitiu, que se’n van a les Mútues que els hi ofereixen presencialitat i accessibilitat. Cal atendre urgentment aquestes millores radicals i en aquesta estratègia fer un pla pactat amb tots els agents socials i professionals que ha d’incloure les mesures més immediates possibles per no perdre’n més en el camí.

  • Dels aplaudiments al reconeixement: Pacte nacional per a la Salut

    Quan l’OMS va declarar pandèmia mundial la Covid-19 el passat 11 de març, era difícil saber a què ens enfrontàvem. Ben aviat vam entendre, però, que qui ens salvava la vida era el sistema de salut públic, un dels pilars del nostre sistema de benestar a què el coronavirus ha posat a prova. Aquesta prova s’està superant amb nota gràcies a l’esforç dels professionals sanitaris, que han tret forces d’on no n’hi havia per arribar on calgués. Però si ens fixem en l’estat de salut de la mateixa sanitat pública, no ens costarà gaire adonar-nos dels estralls que han fet els anys de retallades al sector. Per això, si alguna cosa hem après d’aquesta pandèmia que ens ha trastocat la vida a totes, és que la defensa de la sanitat pública és un consens transversal. La sanitat pública no es retalla, es reforça i es blinda. I això és el que proposem des d’En Comú Podem al Pacte Nacional per la Salut.

    La nostra sanitat pública és un orgull per a tothom perquè estem segurs que si ens posem malalts estem protegits, independentment del nostre codi postal. Estem orgullosos perquè sabem que és el resultat d’un gran esforç col·lectiu, de mobilitzacions i de batalles polítiques per fer lleis que garanteixen drets, com les impulsades per Ernest Lluch o per Ramon Espasa. És un autèntic exercici de solidaritat social per garantir una xarxa de seguretat. Però la crisi de la Covid-19 ens ha posat davant d’un mirall, i a moltes no ens ha agradat el que hem vist. Aquests darrers mesos ens n’hem adonat que les coses no eren com ens agradava pensar. Sabíem que els anys de retallades, precarització i baixos salaris havien passat factura al sistema, però l’embat de la pandèmia ens han obert els ulls del tot.

    La política de retallades dels darrers anys ens han deixat un sistema dèbil, i la pandèmia ha posat una lupa a les mancances del sistema. Però de qui va ser l’aposta per un model que ha degradat el nostre sistema sanitari? La dècada perduda de les polítiques d’austeritat i retallades té noms i cognoms, començant per Ana Mato i Mariano Rajoy fins arribar a Artur Mas i Boi Ruiz, però també passant per Esquerra Republicana, que ha governat el Departament de Salut des del 2015.

    Quan aplaudíem als balcons als nostres professionals sanitaris i es feia evident que hi ha un immens consens social per reforçar el nostre sistema sanitari, estàvem prenent consciència com a societat de moltes coses que s’havien fet malament. Ara, cal comprometre’s a convertir aquells aplaudiments en drets.

    Jo no vull representar tan sols l’espai de la protesta, sinó sobretot el de la proposta. I és per això que impulsem propostes per a un gran Pacte Nacional per a la Salut, un pacte per transformar el sistema de salut i posar-lo a l’alçada del segle XXI. És en moments greus quan cal ser més valent i atrevit.

    El Pacte Nacional per a la Salut vol donar resposta als sis principals problemes que té el sistema. En primer lloc, augmentar el pressupost per a salut garantint per llei que la inversió sigui, com a mínim, del 7% del PIB. En segon lloc, comprometre’ns a que les retallades no tornin mai més. Perquè és incomprensible que mentre el PIB ha crescut un 8,6% des del 2009, la despesa sanitària pública s’hagi reduït un 11,2%. I sort n’hem tingut de l’acord al qual vam arribar amb el Govern per als pressupostos, amb el que vam aconseguir que el pressupost per a Salut creixi en 900M€.

    Òbviament, el tercer pilar ha de ser el de reforçar l’atenció primària, que és l’autèntic cor del sistema. Perquè tres de cada cinc euros retallats de la sanitat catalana durant l’anterior crisi van sortir de l’atenció primària. La quarta pota del gran acord que proposem ha de basar-se a dignificar la professió dels que ens cuiden. Un dels grans problemes que tenim és la incapacitat per retenir el talent. Però això no és només una qüestió de salaris, que també, sinó de precarietat laboral en la seva totalitat. Per posar només un exemple, tot i que una infermera espanyola cobrarà tres vegades més si exerceix al Regne Unit que aquí, el principal motiu de la migració que patim en infermeria és la precarietat laboral i no el salari. Països com Regne Unit o Alemanya ofereixen el més important: estabilitat, reconeixement i perspectives de millorar.

    Un altre element bàsic de la transformació que proposem ha de ser l’assumpció que cal tractar la salut pública des d’un punt de vista transversal, és a dir, que prevenir és millor que curar. I això cal aplicar-ho a diferents dimensions: protegint als nens i nenes garantint accés a l’esport i a dietes variades; apostant per l’assistència als dependents i a la gent gran des de l’òptica de possibilitar la màxima autonomia; i potenciar l’accés de tothom que ho necessiti a tractaments de salut mental. Perquè és alarmant que un 24,3% dels catalans afirmi haver patit ansietat durant el confinament i un 20,8% depressió.

    I, finalment, ens sembla fonamental clarificar l’actual sistema sanitari, garantint un control públic de tots els serveis i recursos. La iniciativa privada amb ànim de lucre en el terreny de la salut i del benestar social només ha produït fins ara més desigualtat social, territorial i assistencial. Tots hem vist i patit les conseqüències d’un model basat en el fet que «allò privat és més eficient que allò públic». Ara és l’hora de posar els fonaments per a una transformació integral que miri al futur i fer-ho tots plegats, deixant ben clar quines són les prioritats de Catalunya. Totes estem d’acord que cal transformar el nostre sistema de salut pública. Doncs treballem per a un sistema centrat en la salut i no en la malaltia. En definitiva, un sistema centrat en les persones, que són els pacients, però també els professionals. Sobre això decidirem els catalans i les catalanes el pròxim 14 de febrer amb el nostre vot.

    Referències

    • Dades d’Amnistia Internacional.
    • Estudi del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP)
    • Informe Anual del Sistema de Salut de 2019 elaborat pel Consell General d’Infermeria d’Espanya
    • Estudi de la Fundació Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAPJGol), en col·laboració amb l’Institut Català de la Salut (ICS), la Red de Investigación en Actividades Preventivas y Promoción a la Salud (redIAPP) i Salud entre Culturas (SEC) https://www.diaridegirona.cat/catalunya/2020/05/12/24-dels-catalans-podria-patit/1043155.html 

  • La sanitat diu prou

    Les últimes setmanes la sanitat a Catalunya, com a la resta d’estat, està manifestant que està tipa d’aguantar la sobrecàrrega laboral i les males condicions laborals.

    Primer van ser el MIR que van seguir una vaga de tres dies el mes de setembre amb reivindicacions de tipus formatiu, laboral i retributiu i n’anuncien una altra per els dies 19-23 d’octubre al considerar que l’oferta que fa Salut i les patronals és insuficient.

    Des del dia 9 és el transport sanitari qui està de vaga, convocada per cinc sindicats, també amb reivindicacions laborals i salarials.

    Per als dies 13-16 està cridat a la vaga el sector mèdic de l’atenció primària (les metgesses de família i altres metges que treballen dins dels EAPs o fora d’ells com pediatres i ginecòlegs) pel sindicat Metges de Catalunya amb reivindicacions laborals i retributives.

    No és casualitat que ara esclatin aquestes protestes, que són fruit de problemes estructurals del sistema sanitari espanyol i, de manera més especial, del sistema sanitari català. Són anys acumulats de precarietat econòmica resultat de les restriccions dels sistemes sanitaris públics de l’última dècada, de les privatitzacions i de l’orientació a les tecnologies i l’atenció hospitalària que ha comportat un total menyspreu de l’atenció primària de salut. La pandèmia no ha fet més que aguditzar les problemàtiques existents i ha portat a les treballadores i treballadors al límit de la seva capacitat i resistència. Aquest estat s’arrossega des del mes de març i no es veu una perspectiva que les circumstàncies que l’han empitjorat canviïn aviat.

    En diverses ocasions hem valorat la situació com a molt greu i hem cridat les institucions a prendre mesures decidides de millora. Cal dir que el pla d’Enfortiment de l’Atenció Primària ha fet les aportacions més significatives dels últims anys, però no són suficients per donar resposta a les necessitats de salut no COVID ni per treure el sistema dels problemes crònics que pateix.

    Defensem una transformació del sistema sanitari català a fons per convertir-lo en un veritable Servei Nacional de Salut com proposàvem amb aquest decàleg.

    Ara, volem recollir tot el malestar que expressen les mobilitzacions i compartir la majoria de reivindicacions. Però, tal com vàrem manifestar arran de la vaga d’atenció primària del 2018, considerem que no es poden formular peticions que qüestionin el rol de l’atenció primària, no siguin viables o que suposin desatenció de la població, com és cas de la limitació del nombre de visites diàries.

    Cal un pla d’acció conjunt de tots els sectors professionals que conformen l’atenció primària (infermeria, medicina, administració, auxiliars, treball social) i de les forces sindicals, socials i polítiques per aconseguir millores urgents i realitzables a curt termini que han d’anar dirigides a que el sistema faci un gir resolut cap a l’atenció primària

    Treballarem en aquesta línia per a evitar l’esfondrament de l’atenció primària de salut perquè sense una atenció primària forta no és possible un sistema sanitari públic.

    Aquest és un article publicat originalment al web del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP)

  • L’impacte de la pandèmia des d’una mirada de dones

    Des de l’aparició del coronavirus, en un intent de pal·liar els seus efectes devastadors, els governs van dictar mesures verticals, poc reflexionades i compartides. Des del Moviment Feminista es va denunciar el model social i sanitari actual: altament privatitzat, amb poc pes de l’atenció primària, pocs recursos, on es menysprea el treball de les cures i amb uns models qüestionables en els serveis sociosanitaris i d’atenció a la gent gran.

    Durant la pandèmia s’han agreujat les vulnerabilitats de les dones confinades amb els maltractadors, de les que demanen exercir els drets sexuals i reproductius (a proposta de col·lectius feministes s’ha establert un protocol per la interrupció de l’embaràs), de les que viuen en residències, sobretot les de gent gran, de les que viuen en infrahabitatges, de les dependents d’economies informals, de les que fan feines precàries, encara que essencials, de les afectades per la manca de drets de la Llei d’estrangeria. També han aparegut demandes noves, com les de les dones que han de teletreballar amb nenes i nens petits a les llars. La majoria d’aquestes demandes, però, no han sigut escoltades per les institucions públiques i continua havent-hi un gran forat entre les mesures anunciades i la realitat.

    Les principals pèrdues arran de la pandèmia han afectat col·lectius amb condicions de treball i de vida molt precàries, majoritàriament dones. També han afectat moltes de les persones que treballaven als sectors sanitaris, sociosanitaris i residencials, sectors altament feminitzats. Hi ha hagut afectacions degudes a les condicions de confinament, on els condicionants socials, com l’empobriment, han tingut un pes molt important, tant en el risc d’infecció com en altres riscos per a la salut física i mental.

    Durant el confinament, els Serveis Socials, tot i haver estat sempre insuficients, han reduït a un mínim les seves prestacions, dificultant encara més la vida de les persones més necessitades, en un moment que aquestes demandes estaven augmentant. Costa d’entendre com, per por a la Covid, es tancaven alguns serveis públics, quan al mateix temps continuaven funcionant alguns serveis concertats o subvencionats i s’incentivava el voluntariat.

    Algunes de les demandes des del Moviment Feminista, i des de diversos fronts, han estat explicades en el manifest fruit del debat organitzat el 28 de maig. Tenen a veure amb una visió bio-psicosocial i mediambiental de la salut, en el reforçament i una major inversió dels serveis públics i en canvis de model dels mateixos, incloent els d’atenció a la gent gran i la població més vulnerable i prioritzant i valorant l’atenció primària i els serveis més propers a les persones, exigint qualitat i calidesa i replantejant els models externalitzats, fragmentats i privatitzats. En resum, exigint veu i poder d’incidència a les organitzacions de dones i altres organitzacions socials, incloent les usuàries, com en el cas de les familiars que lluiten per la dignificació com a ciutadanes de les residents a les residències assistides i, sobretot, respectant i impulsant els drets sexuals i reproductius.

    Avui, amb la pandèmia, valorem la sanitat pública i veiem que cal replantejar la seva organització al voltant de la ciutadania i la comunitat. Convindria que els responsables que als anys 90 van treballar en l’elaboració del marc legislatiu actual, amb lleis aprovades per consens de totes les forces polítiques, en molts casos, reconeguessin la situació de forma clara davant la ciutadania i s’apropessin a debatre les accions a realitzar per adreçar-se cap a l’eficiència del sistema sanitari, entès com més salut amb el màxim aprofitament dels nostres recursos.

    Des de l’Atenció Primària, professionals, usuàries i altres organitzacions socials han demanat la millora dels recursos i del seu rol. També des de Salut Pública, la Societat Espanyola de Salut Pública i Epidemiologia se n’ha fet ressò i subscriu les demandes. La diversitat de formes de gestió i de proveïdors públics i privats en serveis com els sanitaris i els serveis socials no han ajudat a donar unes prestacions equitatives i de qualitat.

    Hem d’anar cap a un nou model de millora dels Serveis Públics. Des de diversos fronts socials, cal treballar perquè la presència del gènere en les polítiques no sigui solament una consigna políticament correcta amb poc contingut: ha d’haver una voluntat política de remoure els fonaments de les polítiques públiques, tant les que tenen a veure amb els determinats socials com les que afecten els fonaments d’orientació de les polítiques públiques. De fet, des de fa anys hi ha un mandat d’aplicar la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. L’any 2008 es va aprovar la Llei 5/2008, que parteix de la premissa que els drets de les dones són drets humans i que la violència masclista és una greu vulneració d’aquests drets. Una altra llei important a Catalunya ha estat la Llei 17/2015, que en l’article 13 planteja que les polítiques públiques en matèria d’igualtat entre dones i homes, que la Generalitat té assumides, s’han d’articular per mitjà de l’actuació transversal aplicant la perspectiva de gènere. En l’article 43 parla de la incorporació d’aquesta perspectiva en els programes de salut laboral, en l’article 46 sobre les actuacions sobre els usos del temps i en el l’article 48 sobre Polítiques de salut i serveis.

    Malgrat tenir les eines legislatives suficients, malgrat que els departaments de la Generalitat han desenvolupat algunes eines, la concreció és encara molt minsa, si no inexistent. S’han centrat en treballar i aplicar protocols per detectar i atendre les violències masclistes, dotar de recursos -insuficients- d’acompanyament i protecció i en millorar les polítiques de salut sexual i reproductiva. Tot i que aquest treball ha estat clarament insuficient, aquests petits avenços són contrarestats per esdeveniments que demanen concentrar esforços humans i econòmics. En aquests moments, és quan queda palesa la feblesa d’algunes polítiques públiques a favor de les dones.

    Un dels exemples pluridisciplinaris de propostes ha estat publicat pel CAPS l’any 2020 sota el títol «Algunes propostes de millora del nostre Sistema Públic de Salut«. Aquest treball conjunt és un intent de donar una alternativa global, en la que el gènere i, amb aquest, la millora de la salut de dones i homes i les poblacions més vulnerables, sigui un eix prioritari en el canvi de model.

    Referències: 

  • Cap a on?

    Les entitats del Tercer Sector, des de sempre, estem entomant les problemàtiques socials on les administracions no arriben però ha estat amb la pandèmia que aquesta situació s’ha agreujat. D’una banda, les necessitats socials han augmentat: als col·lectius que ja patien exclusió s’hi han sumat sectors socials que mai haurien pensat trobar-se en una situació de necessitat semblant. D’altra banda, i com s’ha denunciat des d’ECAS, detectem col·lapse administratiu en serveis imprescindibles.

    La situació comença a ser greu, en aquesta segona onada d’infeccions del COVID-19, i sense un estat del benestar consolidat -ans al contrari estem patint les conseqüències de les anteriors crisis i les retallades en polítiques socials que es van portar a terme-, estem trobant polítiques socials febles i continuen les retallades en àmbits fonamentals.

    Podríem parlar de la manca de solucions reals, de la fallida de l’Ingrés Mínim Vital o la incertesa del desenvolupament de la Renda Garantida Ciutadana, d’un sistema sanitari que parteix d’una base insuficient fruit de privatitzacions i retallades diverses des del 2011, d’un sistema educatiu que té problemes per absorbir les problemàtiques derivades, de les lluites electoralistes que porten a la confusió i, inclús, al relaxament… les diferents administracions no donen l’abast amb les actuals eines però també, s’ha de prioritzar quins han de ser els instruments de sortida. Mentre es privatitzen bancs, salvats amb diners públics, també es redueix la inversió en polítiques que poden ser garantia de futur. És el cas de les polítiques actives d’ocupació.

    Ja el mes d’abril el govern del Regne d’Espanya va anunciar una reducció dels recursos a polítiques actives, els destinats a les comunitats autònomes. El passat mes de setembre a la conferència sectorial de treball i afers socials de l’estat, es van anunciar els recursos distribuïts. A Catalunya es retalla un 22,14% dels recursos per a portar a terme polítiques actives d’ocupació, 86 milions d’euros menys que l’any passat. Aquesta retallada afecta directament als milers de persones que s’han vist abocades a l’atur.

    Al gran retard en el pagament dels ERTO -un alt percentatge de persones encara no l’han rebut-, la complicada gestió de la sol·licitud i manca de resposta de l’IMV -persones que l’han sol·licitat fa 4 mesos que no han rebut cap mena de resposta-, el tancament d’oficines de treball, d’atenció ciutadana o serveis socials que no han pogut atendre les necessitats en augment… tot plegat fa molt més difícil la vida a la ciutadania i fa que el volum de treball i necessitat de resposta urgent de les entitats socials sigui enorme i la urgència social preocupant.

    Les solucions són complexes -no simples com es fa veure des del populisme més barroer- però totes passen per una inversió en polítiques socials més àmplies. Cal reprendre el que va quedar aturat fa uns anys i desenvolupar lleis com la de serveis socials o de dependència; reprendre el que desenvolupava la llei de suport a les famílies pel que fa a monoparentals i nombroses, especialment, i recuperar polítiques reals per a totes; avançar cap a una política d’ajuts no condicionats, cap a una Renda Bàsica universal i incondicional que permeti ingressos per a la vida digna; desenvolupar polítiques econòmiques que permetin la redistribució i polítiques d’ocupació que donin resposta a les necessitats. Tot plegat cal repensar amb més rapidesa i empatia el que es fa des de les administracions posant sobre la taula els privilegis de gènere, econòmics i socials per a desenvolupar bones polítiques.

  • Absència de proves

    L’absolució en un judici per estafa o assassinat, posem per cas, ens ve a dir que no s’ha provat que els acusats hagin comès el delicte. Aquesta manca de proves no prova que no hagin comès l’estafa o l’assassinat, simplement indica que no s’ha pogut provar, la qual cosa és molt diferent. Considerar que una afirmació és vertadera perquè no hi ha proves en contra és una fal·làcia que s’anomena crida a la ignorància o argument ad ignoratiam, al·ludint que s’argumenta des de la ignorància (la falta de proves) en comptes de des del coneixement. La medicina, tan exigent ella amb les proves o evidències i amb els procediments probatoris, és un terreny fèrtil per a aquesta fal·làcia i també per a una altra manera de pensar equivocada: considerar que si un tractament mèdic s’usa de forma habitual és perquè la seva eficàcia està provada (científicament, és clar).

    La crua realitat és que molts dels tractaments mèdics tenen una efectivitat real desconeguda, ja que no ha estat provada (en assaigs clínics de qualitat, s’entén). I, no obstant això, se segueixen utilitzant. Tot i que no hi ha una comptabilitat pública de totes les intervencions de salut i les respectives evidències sobre la seva efectivitat, és un secret a veus que falten proves sobre els efectes de molts d’ells. En un ja clàssic anàlisi sobre els beneficis i riscos de 3.000 tractaments avaluats en assaigs clínics, publicat fa més d’una dècada a la revista Clinical Evidence del grup BMJ, es mostrava que la meitat d’ells tenia una efectivitat desconeguda. Del restant 50%, el 3% probablement no eren efectius o eren perjudicials, el 5% era improbable que fossin beneficiosos, el 7% tenien un balanç equilibrat entre beneficis i riscos, el 24% eren probablement beneficiosos i el 11% eren beneficiosos. Encara que la revista va deixar de publicar-se el 2016, la figura adjunta que recull aquests resultats és tan impactant que encara segueix facilitant comentaris i és fàcil localitzar-la a internet.

    Aquests 3.000 tractaments no van ser seleccionats per Clinical Evidence entre els més utilitzats i tampoc ofereixen una panoràmica completa de tots els disponibles. És possible, a més, que en els anys transcorreguts des d’aquest anàlisi les coses hagin millorat. Però, en qualsevol cas, la rotunditat de les dades revela fins a quin punt es fan servir tractaments que no han estat prou estudiats en assaigs clínics de qualitat, o bé que han estat estudiats i els resultats no han estat publicats i, per tant, les dades disponibles poden oferir una imatge distorsionada. El que ve a revelar aquesta aclaparadora manca de proves és no només l’envergadura de la tasca de la investigació clínica, sinó també les limitacions i mancances d’aquest tipus d’investigació.

    Però no ens hem d’enganyar. L’absència d’evidència no és evidència d’absència, com diu un aforisme que circula en medicina des de fa dècades, i que ha donat títol a al menys als articles de Phil Alderson el 2004 i de Douglas Altman i Martin Bland el 1995. Certament, no és fàcil aconseguir respostes d’alt grau de certesa a les preguntes sobre intervencions de salut, sobretot quan les investigacions no es duen a terme amb els dissenys adequats i traspuen biaixos pels quatre costats. En els casos en què l’efecte d’un tractament és molt gran, no cal estudiar a molts pacients per detectar-ho, però quan la mida de l’efecte és petit les coses es compliquen. Assegurar que un tractament no funciona (evidència d’absència d’eficàcia) és científicament complicat i arriscat, ja que l’habitual és que, simplement, no hi ha proves que sigui eficaç.

  • Tristesa COVID, la nova recança

    Ha passat gairebé un any des que va començar tot. Hem experimentat l’estranyesa, la por i l’angoixa, la ràbia, l’amor, la solidaritat i els dols. Ara, iniciant la tardor -i sense la llum estival, apareix amb força la tristesa. Els seus signes són clars: mutisme entre amics, sense el bullici dels grups de whatsapp ni les trobades cara a cara; esgotament i desafecció per activitats creatives o professionals; problemes de son; inquietud en el cos; i un sentiment íntim de pèrdua del sentit de moltes de les coses que fem, al no tenir ja un objectiu ni perspectives clares.

    Ho expressava L. -un pacient que passa molt de temps amb les pantalles- amb aquestes paraules: “És com anar en tren i veure com passa la teva vida, però tu estàs fora”. Aquesta frase reflecteix bé el sentiment d’exili que cada un de nosaltres ha experimentat alguna vegada en tot aquest temps. Exili de la seva pròpia vida.

    Cadascú té les seves raons particulars, però algunes les compartim tots. Entre elles la decepció del què no arriba després de les expectatives de la desescalada. O les pèrdues que s’acumulen (vides, treballs, vincles, recursos). Al que se suma una creixent crisi social amb cada vegada més vides desnonades, la desconfiança en els dirigents, el rebuig a mesures confuses i contradictòries, i l’esgotament de tanta incertesa i canvis que ens detenen en un interminable stand by .

    Coordenades espai i temps

    Les persones ens orientem per dos eixos bàsics, les coordenades de la modernitat. Em refereixo a l’espai, que inclou el vincle als altres, i a l temps. Només cal veure les tècniques de tortura psicològica per comprendre la seva importància. Quan a un detingut se l’aïlla i se li treuen tots els referents temporals (mitjançant habitacles segellats o drogues), l’impacte psicològic immediat és un estat confús, amb signes de depressió i paràlisi, després d’una incipient ràbia. Una mica d’això, en menor mesura clar, ens està passant a nosaltres.

    Hi ha alguna cosa irreal al paisatge de màscares en què vivim que fa que de vegades no reconeguem al conegut que passa pel costat, que no puguem entendre la pàgina del llibre que acabem de llegir (encara que es tracti d’un text fàcil). O que ens sorprenguin els petons i abraçades d’una pel·lícula, com si això fos ja un altre temps.

    La distància amb els altres ens allunya també de nosaltres mateixos. Ens costa més imaginar el futur post-covid-19, i recorrem més fàcilment a alimentar la nostàlgia. Alguns joves -no tots- i uns quants adults, com hem vist, neguen d’entrada aquest present i exigeixen que tot sigui com si res hagués passat. És una altra defensa davant les pèrdues.

    La tristesa no és depressió

    Això que ens està passant és la tristesa COVID. I no cal confondre-la amb una depressió o qualsevol altre trastorn mental, com alguns ràpidament auguren cada vegada que hi ha una crisi. “Hi ha persones deprimides però jo vinc per saber una mica més del per què” m’explica M. en la consulta.

    La tristesa és un problema quan ens estalvia les preguntes i els perquès, allunyant-nos del saber. Per això, el psicoanalista Jacques Lacan li oposava, com a antídot, el gay savoir (el “saber alegre”), resultat de l’atreviment de cada un en manifestar això que el posa trist. I dir-ho de tal manera que, sense aspirar a comprendre del tot les seves causes, li obri nous interrogants sobre el seu desig alegre de viure.

    La clau està en passar de la impotència -el sentiment que ens aclapara per allò que no podem fer- a la impossibilitat -el reconeixement de que hi ha coses impossibles-, sense solució programada. Un pare o una mare no poden explicar els misteris de la sexualitat als seus fills, no perquè siguin incapaços o ignorants, sinó perquè la sexualitat no s’ensenya, s’experimenta subjectivament.

    Igual ocorre en la teràpia psicològica, on no tot és ‘curable’ perquè, més enllà de les capacitats i potències del clínic, el que compta és el consentiment del pacient. Ell decideix el límit del possible. Donar-se contra el mur de la impotència condueix a la recança. Acceptar els límits permet, en canvi, fer el possible en cada cas.

    Cal temps i esforç per treure la tristesa, i no ens serveix la lletania de l’autoajuda. Es tracta més aviat de no quedar-se a la paràlisi de l’acte ni en l’abstracció del virtual, rebutjar la nostàlgia -sempre enganyosa- i afavorir les trobades presencials. Tot això sense renunciar als plaers quotidians ni als projectes previstos (encara que ajustem els objectius inicials), aplicant les mesures preventives necessàries.

    La tristesa ens empeny a separar-nos de la vida, com aquest tren sobre el qual fantasiava L. I, tot i que al gran Antonio Carlos Jobim, un dels pares de la bossa nova, li semblava que, a diferència de a felicidade, la tristesa no tenia fi, la veritat és que ell va trobar la bona i poètica manera de traduir-la. D’això es tracta, de fer alguna cosa amb ella en el temps que ens queda fins a la fi del malson COVID.

    Aquest article d’opinió va ser publicat primer a The Conversation