Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • Breu anàlisi dels pressupostos de Salut del 2022

    Malgrat el que el govern diu, en la proposta dels pressupostos del Departament de Salut pel 2022, aquests continuen sent insuficients i mal repartits en les seves prioritats.

    • Proposta del 2022: 11.244 milions d’euros
    • Pressupost del 2020: 9.789 milions d’euros

    L’increment del pressupost, per tant, és de 1.456 milions d’euros. Recordem, però, la despesa real de Salut del 2020, que va ser de 13.097 milions d’euros. És a dir, va haver-hi un dèficit de 3.358 milions. Amb l’augment proposat pel 2022, no s’arriba a cobrir ni la meitat de la despesa real d’un sistema de salut depauperat com el nostre.

    En definitiva, anem cap enrere: no es podrà fer front a les necessitats històriques i urgents, de personal, d’inversions, de canvi de prioritats a l’atenció primària, la salut pública, la salut mental i les cures.

    Distribució del percentatge de l’augment proposat pel 2022

    • Sous: 23,5%.
    • Compres: Medicaments Hospitalaris de Dispensació Ambulatòria (MHDA), un 8,2%; compra de béns i serveis, un 12,2%; farmàcia, un 4,1%.
    • Atenció Primària: 1.885 milions d’euros (increment del 20,7%, però continua estant en un 16,7% del
      pressupost de Salut).
    • Hospitals: 4.821 (increment 12,4%).
    • Sociosanitaris: increment 30,6%.
    • Salut Mental: increment del 47,6%.
    • Transport i emergències increment del 27,4%.
    • Salut Pública increment del 74,5%.
    • Infraestructures increment del 97%.

    Pressupost 2022. Principals línies d’actuació segons la proposta

    Recuperació de l’endarreriment d’activitat i de diagnòstic

    Amb:

    • Programa per a la recuperació de l’activitat diagnòstica i el control de malalties.
    • Programa per a la recuperació de l’activitat.
    • Consolidació de l’increment de despesa derivat de la creació de noves Unitats i llits d’atenció al malalt crític.

    Enfortiment de l’Atenció Primària de Salut i comunitària

    • Consolidació de la política de contractacions
    • Incorporar / consolidar nous rols i perfils professionals:
      • 300 professionals per al suport a residències.
      • 220 infermeres per desplegament de cartera.
      • 746 tècnics de cures auxiliars d’infermeria (TCAI).
      • 746 administratius de suport i d’atenció ciutadana.
      • 150 nutricionistes als EAP com a nou perfil professional.
      • Incorporació de treballadors socials pels EAP.
      • Incorporació de fisioterapeutes.
    • Estendre el desplegament del Programa de Benestar Emocional i Salut Comunitària.
    • Ampliació de la cobertura i horaris del Programa PADES (a les tardes i als caps de setmana)
    • Inici del desplegament del programa de salut bucodental.

    Reforçar l’atenció a la Salut Mental

    Destinant a:

    • Potenciar la millora de l’àmbit d’atenció infanto juvenil.
    • Incorporant accions del Pla de prevenció del suïcidi.
    • Col·laboració amb APiC, SMiA, Salut i escola i en general la prevenció, l’hospitalització i la rehabilitació.

    Pels que fa als professionals:

    • Mantenim l’esforç amb els professionals consolidant les polítiques de contractació.
    • Incrementem l’oferta de formació d’especialistes amb una oferta de 1.630 places, amb 329 places d’infermeria i 45 de psicologia clínica.

    Impuls a l’activitat de Salut Pública

    Reforç de la salut pública amb la incorporació de professionals destinades a:

    • Millorar la intel·ligència epidemiològica i el treball conjunt amb el sistema sanitari.
    • Reforçar àrees de salut pública d’altíssima prioritat i tradicionalment infradotades de professionals, com les relatives a l’emergència climàtica, les vacunes, la salut laboral o les addicions.
    • S’incorporen dues vacunes al calendari vacunal d’alta efectivitat i que s’adrecen a importants problemes de salut pública:
      • Contra el meningococ B adreçada a la població infantil.
      • Contra l’Herpes Zòster adreçada a la gent gran i persones de risc.

    A més de la proposta, caldria especificar les dotacions pressupostàries d’aquestes línies d’actuació, el calendari i el model organitzatiu, sobretot per la proposta d’atenció primària, assegurant la longitudinalitat, accessibilitat, essencialitat, equitat territorial i qualitat.

    També és necessari i urgent assegurar la transparència i participació democràtica real de professionals i ciutadania a tots els nivells del sistema per vetllar per la bona (eficient) utilització dels recursos públics i evitar el negoci i la corrupció tan freqüents.

  • Urgències col·lapsades, el reflex d’un sistema debilitat

    Un altre any, un altre hivern, una altra campanya de la grip i, una altra vegada ens trobem amb els serveis d’urgències hospitalàries col·lapsats. Tornem a visualitzar els passadissos plens de pacients en lliteres i butaques, amb les ambulàncies retingudes fora dels hospitals, ja que no queda espai físic per descarregar els pacients. Mentrestant, encara hem de fer front a la pandèmia i a una nova malaltia, que, com tot apunta, ha arribat per quedar-se i convertir-se en un virus hivernal més.

    Dissortadament, a diferència de la situació de pandèmia, no és un fet estrany que les Urgències superin el seu límit de capacitat. Fa anys, com a mínim des de l’inici de les retallades, que el servei d’atenció continuada dels centres hospitalaris es troba sotmès a una pressió constant. No és cap novetat i ja forma part de la vida quotidiana del personal.

    Així doncs, la pandèmia només ha posat de manifest la precarietat del nostre sistema sanitari causat per les retallades i per una deficient organització i planificació dels recursos. El col·lapse d’Urgències és multifactorial, com bé sabem els professionals, però principalment es deu a l’increment de la demanda assistencial per part de la població, que reclama atenció mèdica i respostes immediates. Les llistes d’espera, tant per concertar una visita amb el metge o metgessa d’atenció primària com amb la resta d’especialistes, i per accedir a exploracions complementàries i proves diagnòstiques, sulfura els pacients que s’atansen a les Urgències a la recerca d’una atenció que saben que rebran de manera garantida, encara que calgui esperar algunes hores. És molt habitual que els mateixos pacients reconeguin que el seu motiu de consulta no és propi del servei, però manifesten la necessitat de veure i parlar amb un metge perquè en el seu CAP no poden fer-ho abans de tres setmanes o un mes.

    Tanmateix, la saturació també és causada per la manca de llits d’hospitalització que dificulta el drenatge de pacients. Això és el que provoca, en la majoria de casos, la ignominiosa imatge de persones «aparcades» a passadissos. Hi ha una dada que il·lustra perfectament el dèficit de llits del nostre sistema sanitari. Mentre que Catalunya compta amb 2,43 llits d’aguts per cada 1.000 habitants, la mitjana de la Unió Europea és de 5, el doble.

    Els serveis d’urgències són l’airbag d’un sistema sanitari permanentment debilitat. Abans es parlava d’estacionalitat, ara és una condició estructural. Tot plegat, causa molt desgast als professionals, amb risc seriós de patir la síndrome d’esgotament professional, coneguda com a burnout. Els facultatius i les facultatives patim aquesta sensació d’estar cremades per la pressió assistencial d’un sistema sempre al límit en què la qualitat assistencial i la seguretat del pacient es poden veure compromeses. Cada professional d’Urgències ha de veure tal quantitat de pacients de manera concurrent que si no es produeixen més errors és per la seva extraordinària dedicació i compromís.

    Una dedicació que es tradueix en extenuants jornades laborals i guàrdies de 24 hores per compensar la manca de personal. Així, ens trobem amb professionals mèdics sobrecarregats que sobrepassen de llarg el màxim d’hores anuals que estableix la normativa laboral europea. En definitiva, condicions de treball poc desitjables per a un col·lectiu que ha de cuidar la salut de la població i atendre situacions d’emergència mèdica.

    Per aquest motiu, una vegada més, els treballadors i les treballadores del sistema reclamem solucions. Pressupostos suficients, recursos adequats i condicions laborals i retributives que atreguin el talent perquè treballar al sistema sanitari públic sigui un motiu d’orgull i no una tortura.

  • Variables alimentàries

    La indústria agroalimentària s’està abocant a la innovació. Sense deixar d’aprofitar cada cop més eficientment els recursos de la terra i el mar, està desenvolupant als laboratoris innovadores tècniques de producció de nous aliments. Els filets de proteïna vegetal elaborats en impressores 3D o la carn de pollastre cultivada al laboratori a partir de cèl·lules mare són només algunes de les novetats més espectaculars i encara molt minoritàries. Hi ha, a més, tot un cúmul d’innovacions que auguren canvis en la producció i el consum d’aliments i tenen a veure, per exemple, amb l’ús de bacteris en nous mètodes de fermentació per elaborar aliments, la creació de granges verticals en grans edificis o popularització del consum d’insectes a nivell global. Totes aquestes i altres possibles novetats en alimentació semblen respondre a les noves necessitats i tendències socials, però són tantes les variables en joc que resulta certament complicat anticipar què menjarem durant les properes dècades.

    L’auge de les llets sense lactosa i d’origen vegetal no es pot explicar només invocant raons de salut, de la mateixa manera que l’aparició de la carn vegana no respon només a raons mediambientals. A més de les variables de salut i sostenibilitat, dues de les de més pes en el consum alimentari, hi ha altres factors que cal considerar per analitzar el futur de qualsevol innovació alimentària. Un, d’importància creixent, és el rebuig de la producció de carn basada en la crueltat amb els animals. Que hi hagi actualment carn barata es deu en bona mesura a les condicions de maltractament en què es produeix, per la qual cosa qualsevol alternativa haurà de tenir així mateix un cost competitiu i assumible. I això no és tot: en parlar de consum alimentari, també cal tenir en compte les variables tradicional-innovador, pur-impur, abellidor-repugnant i natural-artificial, en què hi ha una gran diversitat individual i social.

    Aquesta variabilitat s’aprecia en la repugnància que senten algunes persones davant dels aliments que mengen algunes poblacions humanes, com ara els cucs i els insectes. Francisco Grande Covián deia que és més fàcil canviar de religió que d’hàbits alimentaris, però aquest argument ha anat perdent vigor amb la globalització de la dieta en les últimes dècades i la popularització d’aliments com el peix cru típic del menjar japonès a països sense aquesta tradició. Els més joves són els que es mostren més oberts a incorporar hàbits aliens a la seva tradició, com ara el consum d’insectes. Actualment, hi ha uns 2.000 milions de persones que mengen prop de 2.000 espècies d’insectes a tot el món, i aquesta pauta alimentària es perfila com una de les tendències globals per raons econòmiques i de sostenibilitat, ja que els insectes són un recurs barat i més eficients que altres animals a la producció de proteïnes.

    En aquest context, no seria estrany que s’encunyessin nous termes per promoure la preferència pels insectes a la dieta (“entovorisme”, “entovegetarianisme”). Tots els moviments que promouen l’alimentació ecològica, ja sigui el veganisme, el vegetarianisme, el flexitarianisme o el locavorisme (alternativa que prima els productes locals) ens recorden que menjar és un acte social profundament ideològic. Així mateix, el rebuig als aliments transgènics és un exemple recent del gran pes que pot tenir la ideologia i la irracionalitat a la dieta, superior al de les dades objectives. Així doncs, per al consumidor no serà fàcil prendre decisions sobre les innovacions alimentàries a les planes, entre altres coses perquè no sabem molt bé fins a quin punt solucionen necessitats reals i quins problemes nous poden causar. Però el que sembla clar és que la innovació alimentària ha vingut per quedar-s’hi.

  • 20 anys d’activisme en defensa de la sanitat 100% pública del Baix Vallès

    La Plataforma en defensa de la sanitat pública del Baix Vallès va néixer fa dues dècades a conseqüència dels dèficits sanitaris que patia Mollet, en particular, i el Baix Vallès, en general. Es tractava d’un moviment ampli i plural, en el qual participaven associacions com Adusmic, Col·lectiu Ronda, Afimoic, associacions de veïns i veïnes, sindicats com a CCOO i UGT, partits polítics de l’àmbit de l’esquerra i moltes persones a títol individual. En aquest sentit, volem recordar a grans persones que ja no estan entre nosaltres, com Jordi Bayo, Paco Rodríguez, Francisco Jiménez, Isabel Santiago, Juan Dote i Bernabé Soto. Aquestes persones ens van ensenyar el camí per a defensar la sanitat pública 100%.

    Al llarg d’aquests 20 anys, hem assolit diverses conquestes, com per exemple el nou Hospital de Mollet, inaugurat l’any 2010. Però n’hi ha moltes més: el nou CUAP, l’ampliació de les urgències hospital, la zona blava gratuïta durant 3 hores per urgències, els terrenys al POUM per a una residència i serveis sanitaris, millores importants en rehabilitació, aturar el projecte de crear una unitat de medicina esportiva privada a l’Hospital públic, creació del Consell Participatiu, accessibilitat a les estacions de Mollet, etc.

    A més a més, durant tot aquest temps hem mantingut un contacte directe amb el Servei d’atenció a la ciutadania de l’Hospital, hem participat activament al Consell de participació ciutadana de la Fundació Sanitària de Mollet, hem ofert moltíssim material a l’atenció primària, hospitalària i comercial del Baix Vallès durant la pandèmia. També hem presentat infinitat de mocions que han estat aprovades als diversos ajuntaments de la comarca i hem promogut i participat en diverses manifestacions en defensa de la sanitat pública, teixint aliances amb altres forces socials, sindicals i polítiques per a defensar els drets socials i els serveis públics.

    En aquest sentit, hem sigut membres fundadors de la Marea Blanca de Catalunya. Encara ens queda molt per fer i ho farem plegats amb la gent del Baix Vallès.

  • La COP 26 de Glasgow i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona

    Aquests dies es reuneix a Glasgow la conferència mundial pel clima amb la participació de caps de govern, científics i tècnics de tots els països. Per fora bramen les veus de Greta Thunberg i de desenes de milers d’activistes i ecologistes, al crit de «prou de bla…bla…bla… és l’hora de passar a l’acció». Per dins, António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, adverteix que «de seguir així, estem cavant la nostra pròpia tomba». No és una exageració, el futur de la humanitat està en joc. Els científics ho confirmen, el 2020, els gasos amb efecte d’hivernacle (GEI) causants de l’escalfament del planeta van augmentar, malgrat la restricció del trànsit i l’activitat econòmica produïda per la pandèmia.

    Les previsions de l’Acord de París d’aconseguir augmentar la temperatura mundial a no més d’1,5 graus i si és possible no més de 2 graus, a final de segle respecte a l’època preindustrial, no es compliran amb les mesures de reducció de GEH acordades actualment. En aquests moments, l’augment ja ha arribat a 1,1° i, en cas de seguir així, arribarà a 2,7°, cosa que causaria la desertització de gran part de la península Ibèrica.

    Paral·lelament a la COP26, s’ha reunit a Glasgow el C40, l’òrgan de govern dels municipis més grans del món, anomenat així perquè inicialment l’integraven 40 ciutats, però avui reuneix 97 ciutats que representen 700 milions d’habitants. En aquesta reunió, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha estat elegida vicepresidenta de l’organisme en substitució de l’alcalde de Londres. És indubtable que aquesta elecció va ser motivada per les importants mesures preses a Barcelona per reduir les contaminacions de l’aire pel trànsit automotriu, amb l’establiment de l’àmplia Zona de Baixes Emissions, i les illes que s’estan desenvolupant per apaivagar el trànsit i guanyar zones d’oci i esbarjo dels veïns a diversos barris de la ciutat. Barcelona havia guanyat, a més, el premi al Pla Clima, com la millor iniciativa de les ciutats Europees.

    En les seves declaracions a Glasgow, Ada Colau va assenyalar una cosa crucial per al nostre futur a Barcelona, ​​preguntant-se per què no es destinen els 1.700 milions que es volen destinar a ampliar l’aeroport (que transporta 50 milions de passatgers a l’any) a millorar i ampliar la xarxa pública de transport metropolità (que transporta més de 600 milions de passatgers per any). És evident que per reduir el trànsit de vehicles privats en imprescindible millorar el transport públic. S’imaginen una xarxa de trens de rodalies, puntual, modern, àgil i veloç? Per què no s’acaba la línia 6 del metro i s’estudia la possible ampliació de la xarxa de metro? A més, va proposar substituir els vols curts (com els de Barcelona-Madrid) pel tren, que contamina 20 vegades menys. Finalment, va fer una crida a destinar més recursos als municipis, perquè són un dels principals instruments de la lluita contra el canvi climàtic.

    Contrasta aquesta postura amb les posicions del Cercle d’Economia, amb la direcció del PSC, del PSOE i d’una part del Govern de Catalunya, que continuen insistint en l’ampliació de l’aeroport, que ha estat denunciat com un gran cop de pilota urbanístic. Són negacionistes encoberts del canvi climàtic? Quins interessos econòmics representen? Allò que és més greu, aquesta postura va en contra de l’opinió majoritària del poble espanyol. Una recent enquesta del diari El País sobre el Canvi Climàtic ha revelat que el 71% dels enquestats estan d’acord a prohibir els viatges curts amb avió si hi ha una alternativa amb tren, i el 63% està a favor d’avançar al 2035 la fi dels vehicles de benzina i dièsel. L’opinió pública està més conscienciada que alguns polítics.

  • De l’Olatz i en Marià

    L’Olatz Vázquez era una periodista i fotògrafa de 27 anys que va morir a principis de setembre a causa d’un càncer d’estómac.

    En Marià Jornet va ser el primer president de l’admirada La Floresta Contra Fronteres i estava involucrat en la Plataforma veïnal en defensa dels consultoris de La Floresta i Les Planes, creada a mitjans de l’any passat, en plena pandèmia. Va morir d’un càncer de pàncrees a principis de gener.

    L’Olatz va narrar la seva vida amb el càncer a través d’un bloc i de les xarxes socials. Ho va fer des de l’inici del diagnòstic i fins al final, quan ja no li quedaven forces. El seu relat és punyent i trist, provoca desassossec. En una entrevista publicada just un any abans de morir, quan només feia tres mesos que li havien donat el diagnòstic i ella encara tenia esperances, detallava el seu periple: «Vaig estar un any un i mig escoltant que no tenia res greu mentre a dins meu hi vagava al seu aire una malaltia descontrolada. Jo sabia que alguna cosa no anava bé. Cada cop em sentia més cansada. Ja no podia ni pujar les escales del meu pis de Madrid sense haver-me d’aturar a la meitat. A les vuit del vespre em ficava al llit, exhausta. Plorava. Alguna cosa no anava bé, però no sabia el què». Finalment, va aconseguir que un metge li demanés una gastroscòpia i la pandèmia va endarrerir la prova.

    El calvari del Marià fins al diagnòstic s’assembla al de l’Olatz. A ell no li van dir que estava sa com un roure i que era jove i que els símptomes no eren greus, però quan anava al metge amb mals a les lumbars li deien que era normal després d’haver patit dues pancreatitis. Però, igual que ella, en Marià portava un càncer fatal. Va trigar molts mesos fins que li va arribar el diagnòstic fatal quan ja no hi havia res a fer. Va patir fins a l’absurd. Va morir sol en una habitació de la Mútua de Terrassa perquè el protocol Covid no permetia visites.

    Se n’ha parlat poc de la deshumanització a què ens hem acostumat amb aquesta pandèmia. Darrere de les xifres diàries s’amaguen milers d’històries tristíssimes, com la de l’Olatz i el Marià que no han transcendit dels espais més íntims, però que han anat succeint-se en un degoteig constant. I sempre arribem al cap del carrer: un diagnòstic a temps és ara, massa sovint, una qüestió de sort, sort de tenir una visita presencial, sort que l’equip de família que ens atengui tingui prou temps d’escoltar els nostres símptomes, sort que els sàpiga interpretar i sort que es decideixi a demanar la prova definitiva. És pura sort perquè, amb una sanitat primària retallada –i des de fa uns mesos, a sobre, digitalitzada– és cada cop més difícil que les coses vagin bé i cada cop més fàcil que els nostres símptomes no diagnosticats caiguin en els llimbs. És clar que n’hi ha que tenen sort, no podria ser d’una altra manera. El que passa és que l’equitat no va de tenir sort, ni privilegis, sinó de tenir drets garantits, com el de la salut i l’accés a una sanitat de qualitat. No hi ha més.

    En realitat, la qualitat de la sanitat pública només té un secret: recursos i temps. O sigui, diners. Igual que ens hem acostumat a morts deshumanitzades, ens hem acostumat a acceptar retallades inassumibles que posen en risc l’equitat i les nostres pròpies vides. En una entrevista el 2012 a Susan George, l’autora d’Informe Lugano i activista altermundista reflexionava sobre les mesures d’austeritat imposades als països del sud per la Troika, i deia: «Crec que els grecs i els espanyols són com rates de laboratori per veure quin nivell de càstig i de patiment pot ser acceptat per aquesta societat sense que la gent es rebel·li». Gairebé una dècada després, l’austeritat en la sanitat pública continua. I aquestes «retallades», a banda d’implacables, són contràries a la vida.

    Aquest article es va publicar originàriament al mitjà digital Cugat.cat

  • Desimplementar

    Un dels problemes ja coneguts l’anàlisi de la qual s’ha renovat amb la pandèmia de Covid-19 és la necessitat de no malbaratar els sempre limitats recursos sanitaris. La pandèmia ha estressat tots els sistemes de salut i ha ocasionat enormes despeses imprevistes que han agreujat la crisi econòmica global. La sostenibilitat dels sistemes de salut passa per fer més amb menys i, per això, resulta obligat alleugerir tota la càrrega d’intervencions i proves innecessàries, que aporten poc o cap benefici i fins i tot són perjudicials. Es calcula que almenys la cinquena part de la despesa sanitària és supèrflua i, per tant, un malbaratament de recursos, incloent aquí tots els sobrediagnòstics i les intervencions innecessàries.

    El problema de la medicina supèrflua es ve analitzant almenys des de 2002, quan el BMJ va plantejar el tema amb un inquietant Too Much Medicine? en portada, que ja ha deixat l’interrogant en el camí. En aquest temps, han sorgit algunes iniciatives internacionals per afrontar el repte de les intervencions de salut que no estan justificades perquè produeixen més perjudicis que beneficis, com Choosing Wisely i Preventing Overdiagnosis. Són molts els estudis que van identificant intervencions inútils o perilloses, però queda molt per fer, sobretot en el camp de la síntesi de l’evidència, per oferir arguments sòlids als responsables de la presa de decisions, des dels clínics fins als gestors sanitaris.

    En aquest sentit, una nova col·lecció especial de revisions Cochrane ha reunit 8 exemples d’intervencions de salut que consumeixen molts recursos (algunes impliquen consultes sanitàries addicionals) i, en canvi, són de «poc valor». Aquestes intervencions es cataloguen així perquè se sap (amb un grau de certesa entre alt i moderat) que aporten poc o cap benefici clínic, o bé comporten més perjudicis que beneficis. Algunes d’aquestes intervencions de poc valor són les revisions mèdiques generals de salut en adults sans, les proves mèdiques preoperatòries abans de la cirurgia de cataractes, el raspatge i polit sistemàtic de les dents per a la salut de les genives i les revisions dentals cada sis mesos.

    Aquesta primera col·lecció continuarà, segons assenyalen els autors, amb altres col·leccions de revisions que se centraran en altres intervencions sanitàries de poc valor i en oportunitats per desimplementar tractaments inefectius o perjudicials que els pacients estan rebent actualment. Totes aquestes col·leccions s’aniran actualitzant periòdicament, i el seu objectiu és no només aportar evidència, sinó també crear una base per a la col·laboració en un assumpte tan complex com és la retirada del que no funciona, però consumeix importants recursos.

    «No estem recomanant que s’abandonin aquestes intervencions, sinó simplement que els responsables de la presa de decisions tinguin en compte aquesta evidència», assenyalen els autors d’aquesta col·lecció en un editorial. «Si aquestes intervencions ja s’han interromput o reduït a causa de la pandèmia de Covid-19, els responsables polítics, els professionals, els pacients i el públic han de ser conscients que seria més segur no tornar a les pràctiques anteriors a la pandèmia. En canvi, si les intervencions han continuat, els responsables de la presa de decisions podrien considerar la millor manera de desimplementar-les».

    Durant la pandèmia, l’ús dels serveis sanitaris s’ha reduït aproximadament en un terç, encara que amb variacions importants, i principalment entre els pacients amb malalties menys greu. Aquesta situació inèdita constitueix un extraordinari experiment natural sobre els efectes, positius i negatius, de la reducció de l’assistència sanitària, que està pendent d’estudiar a fons. Tots aquests estudis ajudarien a estimar fins a quin punt és urgent desimplementar algunes intervencions i quines són les prioritàries.

  • Límits de contaminació atmosfèrica per la salut

    El tema dels límits de concentracions a l’atmosfera de determinats contaminants per a la protecció de la salut de les persones i el medi és un tema important per legislar i complir. Històricament, sempre hi ha hagut més permissivitat per part de les legislacions que ens afecten: les directives de la Unió Europea, que són acordades pel Parlament Europeu, i són més permissives que les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut. A més d’això, hi ha hagut una històrica permissivitat també per part de les administracions públiques (per interessos econòmics de grups de pressió i polítics) de poca vigilància i sanció dels incompliments d’aquesta legislació. Tant és així que la Unió Europea ha sancionat als nostres governs per aquest tema.

    Ara sembla que ens ho prenem més seriosament, però cal ser més ràpids i eficaços. Parlem d’algunes dades per conèixer el que l’OMS proposa (i recomana), ara de canvis de límits de contaminació (que, per cert, molts mitjans han explicat amb alguns errors). Recordem que la normativa dictada per la Unió Europea (UE) en referència a la contaminació atmosfèrica és d’obligat compliment per als Estats membres.

    Per una banda, la Directiva 80/779/CEE estableix valors de qualitat per a les partícules en suspensió i el diòxid de sofre. Va ser incorporada en la legislació espanyola pel Reial decret 1613/1985. Per altra banda, la Directiva 85/203/CEE, incorporada en la legislació espanyola pel Reial decret 717/1987, estableix valors de qualitat per al diòxid de nitrogen. Després tenim la Directiva 99/30/CEE, relativa als valors límit de diòxid de sofre, diòxid de nitrogen i òxids de nitrogen, partícules i plom en l’aire ambient. Aquesta va ser incorporada en la legislació espanyola pel Reial decret 1073/2002.

    Segons el Quadern del Col·legi de Metges de Barcelona «El medi ambient i la salut» redactat pel CAPS l’any 2012 i que jo mateix vaig coordinar, els límits mitjans anuals legislats per la Unió Europea i acceptats per Espanya d’Òxids de Nitrogen i Partícules eren:

    • Diòxid de Nitrogen NO2 (2002): Valor límit anual per a la protecció de la salut humana 1 any civil 40 µg/m3 de NO2
    • Partícules en suspensió inferiors a 10 micres PM10: Valor límit 1 any civil 40 µg/m3
    • Partícules en suspensió petites inferiors a 2,5 micres PM2,5 (2008): Valor límit 1 any civil 25 µg/m3

    L’OMS recomanava per NO2 una mitjana anual de 20 g i per a Partícules PM2,5 una mitjana anual 10 µg. La nova recomanació de l’OMS anunciada aquests dies és per NO2 una mitjana anual de 10 µg/m3 (la meitat de la recomanació anterior per l’OMS i 4 vegades menys de la Directiva de la UE) i per Partícules PM2,5 una mitjana anual de 5 µg/m3, també la meitat del recomanat fins ara.

    Són bones notícies per la nostra salut. Ara caldrà posar-se a la feina, superar reticències i protestes interessades d’uns quants i anar depresa, perquè pel que fa al canvi climàtic ja hem vist que se’ns acaba el temps i la contaminació ja provoca morts prematures.

  • La durada de la relació metge de capçalera-pacient està associada a menys mortalitat

    La sobrecàrrega del sistema públic de salut a causa de la pandèmia de Covid-19 ha comportat desatenció o retards diagnòstics d’altres malalties, fet que ha ocasionat molt patiment i, probablement, algunes morts que s’haurien pogut evitar, o com a mínim postergar, d’haver rebut l’atenció adequada de manera precoç. Anem llegint informacions sobre morts que s’atribueixen a retards en l’assistència o en la realització de proves complementàries. Les estadístiques de mortalitat per causes ens donaran idea de l’abast real del problema.

    Tanmateix, les demores per a les visites o exploracions no són l’única causa dels retards diagnòstics i de les males evolucions. Els processos assistencials són molt complexos i en cada cas intervenen múltiples factors, de manera que no es pot atribuir a una sola raó un mal resultat, tampoc un de bo. En una societat i un sistema sanitari que sobrevaloren la tècnica es tendeix a posar el pes dels arguments en els procediments que inclouen alguna tecnologia o prova d’imatge, oblidant que els resultats de l’atenció depenen també d’elements menys tangibles com pot ser l’organització del mateix sistema.

    L’accessibilitat a visites i proves és efectivament important, però per ella sola no garanteix uns resultats satisfactoris si no va acompanyada d’altres condicions. Una d’aquestes condicions és que existeixi una relació pacient-professional duradora en el temps. Valorar la presentació i l’evolució dels primers símptomes és fonamental per fer el diagnòstic d’una nova malaltia i aquesta valoració és més difícil de fer si cada contacte es produeix amb un professional diferent. La relació metge-pacient proporciona un coneixement que no es pot expressar en xifres o imatges. És la informació «tova» que proporcionen canvis que poden ser imperceptibles si no existeix un coneixement previ, o les impressions que genera la persona malalta, que seran més o menys riques en funció del lligam establert prèviament.

    A l’àmbit de l’atenció primària de salut, que és on s’han d’orientar els nous diagnòstics de malaltia, i des d’on s’ha de conduir el trànsit del malalt pel sistema, la relació en el temps i la confiança amb una professional, té un valor excepcional. Hi ha molts estudis científics que analitzen la influència de la durada de la relació entre un professional i un pacient en els resultats en salut. En una recent publicació al British Journal of General Practice es presenten els resultats d’una investigació feta a Noruega d’acord amb registres de més de 15 anys i conclou que la durada de la relació metge de capçalera-pacient està significativament associada amb un ús més baix de serveis d’urgències, hospitalitzacions agudes i una menor mortalitat. Sí, una menor mortalitat. I a més, en els tres aspectes s’observen més beneficis a major durada de la relació.

    Aquests resultats abunden en els trobats en múltiples estudis i revisions sistemàtiques realitzats arreu del món des que la investigadora Barbara Starfield, als anys 90, analitzés la rellevància de la relació continuada entre el metge de capçalera amb el pacient en els resultats de l’atenció primària de salut. A aquesta relació, produïda durant el temps, abordant totes les necessitats de salut, i basada en la confiança mútua, es coneix com a longitudinalitat. És una característica que només es pot donar en el marc de l’atenció primària, que proporciona una visió generalista dels problemes, la comprensió dels condicionants socials, així com la integració de tota la complexitat de les persones, inclosos els seus valors i preferències. Cal remarcar que la longitudinalitat ens parla de la relació d’un pacient amb un únic professional, que és la que té més impacte, no de la relació amb un equip, com a vegades es malinterpreta, i que entraria més en el concepte de continuïtat assistencial.

    Cal repetir-ho una i mil vegades, la longitudinalitat a l’atenció primària redueix la mortalitat. I aquest factor s’hauria d’introduir en l’anàlisi dels retards diagnòstics i en totes les estratègies de planificació, provisió i avaluació de serveis. Aquelles angines que van acabar sent manifestació d’una leucèmia, o aquell mal d’estómac causat per un càncer, i que es van diagnosticar després d’anar d’un metge a l’altre o d’un servei d’urgències a un altre, probablement haurien tingut un recorregut diferent si sempre els hagués vist el mateix metge.

    Si bé l’atenció primària a casa nostra ofereix, en principi, aquesta longitudinalitat tan valuosa, no tots els equips la garanteixen en el mateix grau, i a més s’ha vist molt perjudicada per l’organització adoptada durant la pandèmia. D’això parla un estudi realitzat en l’entorn de l’Institut Català de la Salut per membres dels Sistemes d’Informació dels Serveis d’Atenció Primària (SISAP) i publicat al BMC Family Practice. Comparant els indicadors de l’any 2019 amb els de 2020 troben que durant aquest últim any, és a dir, en plena pandèmia, es va produir una disminució important de la longitudinalitat i que, tot i que en general aquesta és bona, els equips que s’organitzen amb agendes d’urgència, agendes úniques o agendes per tasques o que afavoreixen l’atenció immediata presenten pitjors resultats.

    Malauradament, no totes les organitzacions, equips i professionals tenen clars els beneficis de la longitudinalitat. Són freqüents, encara, les consultes d’urgències als centres d’atenció primària, en les quals s’atenen els motius de consulta dels pacients que no s’han pogut programar amb la seva referent. O la realització de les visites domiciliàries per uns professionals concrets. O les agendes d’infermeria i medicina per tasques o tècniques (cures, injectables, electrocardiogrames, baixes, …). O l’atenció a la cronicitat i al final de vida per equips específics. O les recents agendes telefòniques unificades. O… En tots aquests casos la relació en el temps de la persona atesa amb la seva metgessa se’n va en orris i en aquest punt s’incrementen, segons ens diu l’evidència, les consultes als serveis d’urgències, els ingressos hospitalaris i la mortalitat.

    Hi ha molta preocupació per recuperar les visites presencials als centres d’atenció primària, que és molt important, però si no es recupera la longitudinalitat, la mateixa presencialitat perdrà valor. Els sistemes sanitaris, en les últimes dècades, com molts sectors de la societat, han donat massa valor a la immediatesa i a les respostes ràpides a qualsevol problema o desconfort, en detriment de dimensions assistencials molt més beneficioses, com és la relació de confiança i el vincle amb una professional. La represa de les consultes post pandèmia no pot obviar l’evidència i aplicar criteris arbitraris o «perquè sempre s’ha fet així».

    És cert que algunes direccions marquen de manera correcta el camí, però cal posar les condicions per fer-lo possible (personal suficient, contractes estables…) i consolidar-lo. Incentivar-lo, si cal. Consulta telefònica quan sigui útil, visita urgent quan sigui necessària, visita a domicili quan es requereixi, atenció a final de vida quan sigui el moment… sempre per la mateixa metgessa. També si es presenta un mal de cap, el sucre no va bé, o el mal d’esquena dura massa, quan hi ha problemes a casa o a la comunitat, quan els ànims van a la baixa o costa dormir… sempre per la mateixa metgessa.

    No oblidem que la relació estable amb el metge de capçalera aporta també beneficis per al sistema sanitari i tota la societat, en la mesura que optimitza la utilització dels serveis, tot incrementant la seva disponibilitat i la seva capacitat assistencial. Totes hi sortim guanyant.

  • Sobre participació, transparència i responsabilitat en l’adjudicació del projecte per construir un CAP nou al Raval Nord

    No és acceptable que les treballadores del CAP i les veïnes, col·lectius i organitzacions ens assabentem per la premsa de la decisió sobre el concurs per adjudicar el projecte de Nou CAP al Raval Nord. Enteníem que a més de complir amb tots els protocols burocràtics, administratius i polítics, es tindria en consideració la participació de les treballadores i veïnes de Raval, i no ha estat així. Ara es convocarà en quinze dies una reunió, en què els responsables del Catsalut informaran sobre un procés decidit, sobre un projecte aprovat.

    Per si no n’hi hagués prou, s’informa sobre una fotografia del projecte guanyador que constarà de 2.500 metres quadrats, quan sempre s’havia parlat que fossin 3.000, espai mínim per poder desenvolupar en condicions l’atenció. S’informa sobre el Servei de pediatria, quan no existeix en l’actualitat. S’informa sobre la implementació de l’ASSIR quan ja està en funcionament des de fa dècades a la cartera de serveis del CAP.

    A la fotografia es veu la part de la Capella que es mantindrà, quan sempre havíem entès que es preservava el que tenia valor patrimonial, l’escala i l’absis. A part de judicis estètics, és important saber si implica pèrdua d’espai.

    Són preguntes, dubtes, necessitats parlades durant molt de temps que es podien haver tingut en compte i haurien ajudat al fet que tot fos millor, però no ha estat així, per la inèrcia burocràtica o per la voluntat de deixar-nos al marge i això fa mal i ens sembla inacceptable. Els processos han de ser transparents, rigorosos i de bona fe, i s’han de demostrar en els fets.

    Esperem que es donin les explicacions pertinents, que es puguin implementar les necessitats manifestades especialment per les treballadores del CAP i que es facin en els temps necessaris. La urgència és tenir un CAP a condicions i està a la mà fer-la sense moltes dificultats.

    Un cop més hem de dir: «Disculpin les molèsties, existim!!!». Han estat molts anys per saber com funcionen les coses i exigir respecte. Gràcies als protocols de suport mutu i solidaritat de veïnes i treballadores ocupant l’antiga capella, oposant-nos al projecte del cub i lluitant tossudament per tenir el Nou Cap és avui és possible que es concreti el projecte.

    La participació no és escoltar els que en saben, que prenen les decisions i després ens expliquen als que suposen que no sabem i ens concedeixen uns petits marges de decisió per deixar-nos satisfets. La participació és fer el seguiment, conèixer i donar la nostra opinió, abans de prendre les decisions. No és tan difícil d’entendre.

    Associació Cultural el Raval-El Lokal, una petita part de la lluita per un CAP Nou al Raval Nord.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web de El Lokal-Raval