Just Deploy It!

Categoría: Opinió

  • Usuàries i treballadores de la sanitat per un objectiu comú

    Fa uns dies, l’Hospital de la Mar publicava al seu Portal de Transparència les dades sobre retribucions percebudes l’any 2020. D’aquestes dades podem extreure diferents conclusions.

    La primera és coneguda i publicada reiteradament: l’inflat salari que rep la nostra Gerent Olga Pané, candidata a consellera de Salut del Partit Socialista de Catalunya, per voluntat expressa del candidat socialista, Salvador Illa. 128.895,77 d’euros anuals. Un sou molt per sobre del president del Govern d’Espanya, al voltant dels 98.000 d’euros i similar al del president de la Generalitat, 130.000 d’euros. I, per cert, un salari, diguem-ne, irregular, ja que, «les retribucions íntegres anuals del personal directiu en cap cas poden ser superiors a les fixades per un conseller de la Generalitat». En aquest cas, les sobrepassa amb escreix.

    No obstant aquest gran sou, sembla no estar capacitada per a fer tot el treball que requereix la gerència del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, d’acord amb la necessitat d’haver de disposar d’una adjunta a la gerència, la senyora Cristina Iniesta, amb un sou una mica inferior al de la gerent, però també bastant per sobre del senyor Pedro Sánchez. Els vincles polítics en el cas de la senyora Iniesta, són amb CIU (recordeu la famosa sociovergència), amb qui va ser delegada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona els anys que Xavier Trias va estar al capdavant del consistori barceloní.

    En total, tenim 20 directius que es reparteixen 1.940.975,89 d’euros. Ens preguntem si en una empresa pública d’uns 4.000 treballadors és necessari disposar de 20 directius i, sobretot, si és necessari que cobrin aquests voluminosos sous, més encara si tenim en compte que el govern català és el que menys percentatge del total de la depesa en sanitat pública destina a la remuneració de les seves treballadores.

    Disposem de 296,07 comandaments pels menys de 4.000 treballadors. Un comandament per cada 12,88 treballadores. Cal? És necessari? No. És evident que no. Amb la necessitat de treballadores que actualment té el sistema sanitari públic, pensem que molts d’aquests comandaments estarien millor fent tasques assistencials. Que hi ha falta de personal ho demostren les més de 24.000 hores extres que s’han realitzat en el PSMar els set primers mesos del 2021. A això cal afegir les aproximadament 60 persones que treballen al departament de Recursos Humans. Un departament gairebé inexistent fa uns anys i que no para de créixer i d’adquirir poder en els darrers. Així doncs, la segona conclusió que extraiem, és el sobredimensionament de tot allò que intervé en la supervisió, control, poder i autoritat sobre les treballadores i treballadors rasos. Aconseguir, però, un reforç estructural, més que justificat, en qualsevol planta d’hospitalització, és pràcticament impossible.

    Si traslladéssim les dades que disposem del PSMar al conjunt de la sanitat pública, obtindríem un nombre aproximat de 394 directius, que s’embutxacarien uns 38 quilos anuals, i tindríem uns 5.827 comandaments pel total de 75.043 treballadors del sector públic de salut. És possible que quan diuen que la sanitat pública és inviable, insostenible per si sola, sigui per fets com aquests? És possible.

    L’altre variable que pot justificar la seva afirmació pot ser la naturalesa de les diferents «empreses» que operen en el sistema de salut a Catalunya. De les 54 entitats, que operen, 19 són Fundacions, 16 Consorcis, 9 són Entitats de Dret Públic, 6 Societats Mercantils, 2 Entitats Autònomes Administratives i 2 Entitats de Naturalesa Singular.

    Podem interpretar d’aquestes dades que el personal sanitari de l’Hospital de la Mar i del conjunt de la sanitat catalana no té massa motius per a estar content. I més si tenim en compte que hem passat dels aplaudiments i de les paraules boniques durant el més dur de la pandèmia a la sobreexplotació en forma d’hores extres, l’augment de càrregues de treball i el deteriorament de les condicions laborals. No ens sorprenen, doncs, dels resultats d’un estudi realitzat per l’Institut de Recerques Mèdiques de l’Hospital de la Mar (IMIM), que concloïa que el 15% del personal sanitari havia patit algun tipus de trastorn mental i que el 50% estàvem amb altes possibilitats de patir-ho.

    Però, i les usuàries, estan/estem contentes amb el sistema sanitari? Amb la qualitat en la seva atenció? Sincerament, creiem que tampoc hi ha motius per estar-ho. El deteriorament que l’atenció primària i comunitària pateix fa més d’una dècada ha facilitat que hagi saltat pels aires arran de la pandèmia. Ha provocat que les visites presencials siguin poc menys que ciència-ficció. Ha ocasionat un mal control i deficient seguiment de les malaltes cròniques. Ha dificultat la detecció i diagnòstic de potencials malalties greus. En definitiva, ha propiciat un munt de situacions que poden haver causat veritables tragèdies.

    Els seus efectes es poden detectar rere els números, on hi ha persones amb noms i cognoms. Ens referim a les desastroses dades quant a llistes d’espera. Som la comunitat autònoma amb més persones en llistes d’espera, un total de 173.694. Som la segona comunitat autònoma que més persones tenim en llista d’espera per cada 1.000 habitants; només ens supera Extremadura amb 24,06. Nosaltres tenim 23,97, i la mitjana de l’Estat és de 15,06. També estem per sobre de la mitjana de tot l’Estat quant a temps mitjà d’espera. A Catalunya és de 155 dies, i la mitjana és de 148. Darrere d’aquestes xifres el que hi ha és patiment. De fet, pensem que hi ha una relació directa entre aquests resultats tan dolents i el model sanitari tan fragmentat i de naturalesa tan variada que comentàvem anteriorment.

    La darrera conclusió que podem extreure és que ens segueixen sobrant motius per seguir mobilitzats per defensar la nostra sanitat. Una sanitat pública amb millors condicions laborals, amb atenció personalitzada, que atengui persones i no patologies. Centrada en la salut i la seva prevenció, i no en la malaltia i el seu tractament. Podrem aconseguir-ho? I tant que podrem. Organitzem-nos les treballadores amb Sanitàries en Lluita, a través de la Mesa Sindical o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Organitzem-nos les usuàries a través de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics i de totes les organitzacions que hi participen o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Siguem capaces de trobar l’espai per fer-ho plegades. Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública.

  • Covid-19: Vacunar, identificar, registrar

    A Catalunya, es vacuna des del desembre. S’han comentat molt els desavantatges que, sobre la gent, té el fet d’haver fet la campanya de vacunació deixant-ne al marge l’AP (Atenció Primària) i apostant pels ‘vacunòdroms’. Hem celebrat la velocitat que finalment ha pres la vacunació i l’alt índex d’acompliment en algunes franges d’edat i també en determinats estatus socials. Però ens queda molt per comentar: l’eficàcia real de les vacunes (que s’està comprovant un cop administrades), com hi afecta la dificultat de conservació, quines diferències s’han observat entre els diferents laboratoris, els efectes secundaris… Entenem que encara hem de dedicar tots els esforços a la lluita contra la pandèmia i que ja hi haurà temps per l’anàlisi, encara que serà urgent fer-lo tan aviat com sigui possible.

    Hi ha un aspecte, però, sobre el que cal una reflexió urgent: la identificació i el registre de les persones vacunades, que posteriorment facilitarà el certificat de vacunació. Vacunar té dos objectius clars: evitar la malaltia greu a qui es vacuna, i acreditar qui està vacunat per facilitar les mesures posteriors de prevenció d’aquesta malaltia. Estarem d’acord en el fet que, per complir el segon objectiu –el primer no cal dir-ho– cal identificar degudament la persona que rep la punxada. Com s’indica, entre la documentació requerida per vacunar-se, cal la TS (Targeta Sanitària) i el DNI, passaport o carnet de conduir. Al centre on em vaig vacunar jo només demanaven la TS. Comentant-ho en diferents entorns, he pogut comprovar que aquesta ha estat una pràctica habitual, és més, segons la meva petita enquesta, la més habitual. Es tracta d’una mala praxi que podria tenir conseqüències nefastes si no fos perquè la gran majoria de gent es vacuna amb el seu nom i cognoms, i fer-ho d’una altra manera no pot tenir beneficis, més enllà d’algun cas molt particular.

    Hi ha, però, una excepció a aquesta manca de cura a l’hora d’identificar la gent: els perfils que justament s’identifiquen en situació de vulnerabilitat perquè són persones migrades. Els i les negres, els i les àrabs que no han enllestit encara el seu «procés d’integració». Pel fet d’haver aconseguit cita online, amb l’ajuda imprescindible d’algú avesat a fer aquests tràmits al nostre país, han de tenir per força la seva TS que els hi garanteix una assistència sanitària igual que a la resta de catalans. El que passa és que algun d’ells està en una situació administrativa no resolta, i no té cap document que acrediti la seva identitat, tret de la TS. A aquest col·lectiu se’ls hi nega la vacunació, com a mínim al centre que han escollit i pel que havien concertat cita, perquè no poden presentar ni DNI, ni passaport, ni carnet de conduir. Això sí, tota aquella altra gent no racialitzada han pogut vacunar-se sense haver d’identificar-se, perquè ningú ha posat en dubte la seva identitat i han rebut la dosi sense presentar cap altre document a banda de la TS –sempre segons la meva modesta enquesta.

    Nosaltres, els i les que estem interessades en la salut i la sanitat pública i que treballem en entorns on els perfils racialitzats són molt presents, sabem que existeix algun centre de vacunació on no es demana res, pensat expressament per protegir la «nostra» salut facilitant la vacunació dels que pateixen «situacions vulnerables». Però, cal novament discriminar? Cal que es tornin a sentir ciutadans i ciutadanes de quarta? Seria interessant veure com ho fan en aquests centres, a nom de qui s’expedeixen els certificats, quan falta aquest document identificatiu. Perquè veuríem que la mateixa fórmula es podria aplicar al lloc on han anat amb cita prèvia com qualsevol ciutadà, i on molts cops han patit discriminació per no presentar, senzillament, més documentació que la resta -recordo que, segons la meva modesta enquesta, en la majoria de casos, a les persones no racialitzades no ens han demanat res més a banda de la TS per vacunar-nos-.

    Aquesta dificultat hauria estat molt menor si el protagonisme de la vacunació i els recursos haguessin recaigut sobre els i les professionals de l’AP que, per definició, coneixen de primera mà la població que tenen adscrita.

    En resum, caldria més rigor a l’hora d’identificar tothom i facilitar especialment la vacunació i el seu registre a qui es troba en situació de vulnerabilitat. Tornem a topar amb «la llei de cures inverses»: cuidem més a qui menys ho necessita. I discriminem de nou als i les que sempre discriminem.

    Li dec aquest escrit al Sekou, que va sortir del seu intent frustrat de vacunar-se, amb cita concertada normativament, dient que «en este país los que no tenemos papeles somos menos que los perros, que sí que tienen. Pero, ¿habéis pensado que los perros también contagiamos?».

  • Prevenir o tractar la infodèmia

    La batalla per la qualitat de la informació de salut i ciència no està perduda, encara que l’evidència així ho suggereixi. No està perduda perquè hi ha moltes notícies rellevants, rigoroses i, a més, atractives i fàcils de llegir. Mai com ara hi ha hagut tants i tan bons exemples de periodisme explicatiu i de qualitat, sigui el que sigui aquesta qualitat, que aquesta és una de les claus per a l’anàlisi. Però el que motiva aquest comentari és que la primera revisió sistemàtica de la qualitat de la informació mediàtica sobre salut, en concret sobre tractaments (intervencions de salut, no només fàrmacs), conclou que hi ha molt marge de millora, una manera de dir educadament que hi ha massa notícies que no compleixen els criteris de qualitat.

    Mesurar la qualitat de les notícies de salut no és fàcil. El principal repte és decidir quina és la vara de mesurar-la. En aquesta revisió, s’han identificat centenars de criteris de qualitat en més de 2.000 estudis (investigacions que, al seu torn, són de qualitat científica molt diversa). Val la pena donar compte dels resultats, perquè aporten llum sobre el problema de la sobreabundància d’informació de salut, en part rigorosa i en part no, encunyada com a infodèmia per l’OMS el 2020.

    En aquesta revisió, els 108 criteris usats per fer un resum quantitatiu (metanàlisi) s’han agrupat en 19 criteris generals. Un d’ells és informar dels efectes perjudicials del tractament, cosa que només complia el 40% de les notícies. Poc més de la tercera part (36%) complia una altra condició important: informar de les alternatives disponibles a la intervenció. La informació sobre el cost del tractament només apareixia en el 18% dels casos i la discussió dels conflictes d’interessos en el 22%. Poc més de la meitat (53%) anava més enllà de la mera informació verbal per quantificar els efectes de les intervencions, i només un 17% aportava resultats en nombres absoluts i no només relatius, que solen ser més eloqüents i sovint enganyosos. Aquestes dades globals sobre notícies en mitjans impresos i digitals, ràdio i televisió mostren que el got de la qualitat informativa està més buit que ple.

    Amb tot, els 19 criteris generals presentats en la revisió no deixen de ser una mostra de la diversitat de criteris i al·ludeixen a només una part dels 44 conceptes clau del projecte Informed Health Choices, que és una referència internacional sobre la qualitat de la informació i el pensament crític sobre tractaments. El problema de la vara de mesurar, com veiem, està embullat i la investigació no acaba de desenredar-ho. A més, és raonable i pràctic que la informació periodística tingui en compte tal quantitat de criteris? Quins són els realment importants? I què pensen de tot això periodistes i ciutadans? Cal no oblidar que són els investigadors que estan definint la qualitat informativa, encara que alguns d’ells amb gran experiència periodística, com el pioner periodista australià Ray Moynham.

    En un escenari ideal, els periodistes haurien de tenir en compte alguna revisió sistemàtica actual sobre la intervenció de la qual informen, generalment centrada en un nou estudi. Però cal exigir-los això? Alguns, en certa mesura, ja ho fan oferint informació de context i opinions crítiques sobre el que aporta el nou estudi de qual es fan ressò. Sens dubte, el grup de periodistes ben formats podria ampliar una mica, però anar molt més enllà és difícil. La conclusió de la revisió assenyala amb encert que és més important promoure el pensament crític en els ciutadans. Com ja apuntaven Steven Woloshin i Lisa Schwartz el 2003, més val tractar en els ciutadans els efectes del que ara anomenem infodèmia que prevenir-la, ja que aquesta és una tasca gairebé impossible, perquè exagerar i distorsionar sempre beneficia a tots els que produeixen i recirculen la informació.

  • Ha començat la guerra per la carn?

    Tot s’inicia amb una campanya de declaracions d’Alberto Garzón, ministre de Consum del Govern d’Espanya, incitant a la població espanyola a consumir menys carn i que aquesta sigui de proximitat. La seva posició està basada en arguments científics que reconeixen que un excés en el consum de carn (Espanya consumeix tres vegades més del necessari o recomanat) és perniciós per a la salut humana i és una de les causes del canvi climàtic. Garzón fa una defensa dels beneficis de la Dieta Mediterrània, que està basada en aliments d’origen vegetal.

    A les poques hores, surt Luis Planas, ministre d’Agricultura del mateix govern, en defensa dels ramaders, assenyalant que la campanya és errònia, com la que «el sucre mata», i diu que sobren dogmatismes. Com si fos poc el despropòsit, el President Sánchez pronuncia una frase d’aquestes que generen vergonya als experts, en favor del consum de carn, dient: «un chuletón al punt és imbatible». Sabem que el president del Govern no és expert en nutrició ni en emergència climàtica, però se suposa que té assessors que ho són.

    Podria haver matisat les declaracions del ministre d’Agricultura, reconeixent que la campanya no és contra el consum de carn sinó contra l’excés de consum. No s’ha recordat ni tan sols del Pla per a l’Espanya 2050, del qual ha donat conferències a tot arreu, que reconeix que hi ha un excés de consum de carn a la població espanyola.

    Cal preguntar quins factors determinen aquest tipus de declaracions que van en contra de totes les evidències científiques. L’excés de consum de carn està reconeguda científicament com a causa de malalties cardiovasculars, de diabetis de l’adult, d’obesitat i de certs tipus de càncer. En un recent suplement de Lancet (titulat compte enrere) que comptabilitza anualment els danys sobre la salut del canvi climàtic, es reconeix que en el món, l’any 2020, es van comptabilitzar 900 mil morts associades a l’excés de consum de carns.

    Més d’un 30% dels gasos d’efecte hivernacle (GEH), causants del canvi climàtic, s’originen en la producció de carn. Fa pocs mesos es va publicar un estudi (6 maig 2021) del Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides sobre «Avaluació global del metà: beneficis i costos de la mitigació de les emissions de metà». Recordem que el metà és un dels tres principals GEH, amb una acció molt més potent que el CO2, encara que menys duradora. En aquest estudi s’informa que un 35% de les emissions de metà provenen dels combustibles fòssils, un 20% dels abocadors i deixalles i un 40% de l’agricultura. Un 32% d’aquests s’origina en la ramaderia, principalment bovina (per la fermentació entèrica dels remugants i de fems) i un 8% del cultiu d’arròs. Com a mesures per reduir la generació de metà es propugna reduir la ramaderia i el consum de dietes saludables de tipus vegetarià amb menor contingut de carn i lactis. Recordem que per gram de proteïna, els llegums produeixen 250 vegades menys emissions de GEH que la carn i que es requereixen 6.000 litres d’aigua, un recurs cada vegada més escàs, per produir ½ kg de carn.

    El govern espanyol ha sancionat recentment una llei de canvi climàtic que aposta clarament per les energies verdes i la reducció dels combustibles fòssils, la qual cosa representa un gran i necessari avanç contra el canvi climàtic. Però, cridanerament, no inclou mesures per mitigar els efectes de l’alimentació, que representen d’un 25 a un 30% de la producció de GEH. Entre elles, està reduir el consum de carns vermelles i augmentar el consum d’aliments d’origen vegetal. La indústria de la carn és la quarta indústria més important a Espanya, al costat de la automotriu, el petroli i les elèctriques. Mou un negoci anual de més de 25 mil milions d’euros. Espanya és el tercer productor més important en el món en cria de porcs. De fet, la producció ha crescut de 5 milions el 1960 a 30 milions l’actualitat. Es deixarà al govern pressionar per aquests interessos? Passarà alguna cosa similar als de les petrolieres, que per no afectar els seus interessos es va demorar massa temps a promoure energies alternatives?

    La situació avui no permet més dilacions. Els centenars de morts per l’excés de calor en zones dels EUA i Canadà amb temperatures superiors als 50ºC ens indica que queda cada vegada menys temps per prendre seriosament l’emergència climàtica. El món no tolera declaracions frívoles com les de el president i el ministre d’agricultura. Si us plau, en ells ens hi va la nostra vida i la vida de la planeta.

  • Les preocupacions i els interessos de la gent

    Perquè són importants els exemples com el de la carn vermella? Cada vegada sentim més opinions i preocupacions, de sectors socials, empresarials, i ideològics sobre determinats temes, que es manifesten corporativament i en els seus mitjans de comunicació (quasi tots) i inicien una guerra sobre propostes o mesures de canvi necessàries i raonables pel bé comú.

    Preocupació del sector turístic, del sector de l’automòbil, del sector carni (carn vermella), de la banca, de l’energia tradicional, de l’especulació i tants altres. A mi i a molta gent, cada cop més, en realitat ens preocupen altres temes: la pobresa i la gana, l’atur i les condicions de treball precàries, la privatització del públic pel lucre i la degradació dels serveis públics, les males condicions del medi i el canvi climàtic, les desigualtats i les injustícies, la immigració sense una bona acollida solidària, el persistent patriarcat, masclisme, violència i odi.

    Aquests dos tipus de temes de preocupació, en principi, són deguts als interessos i valors de cada persona, i també els interessos econòmics del model capitalista i individualista que tenim. La «casta» que ja s’encarrega de reclutar a més gent, per poder tenir l’hegemonia social necessària per anar subsistint, utilitza el seu «relat» ideològic, culturalment ancorat als segles passats: «progrés» (en realitat només d’ells), llibertat individual, modernitat i altres. En realitat, lluita per subsistir en un món que necessita canviar urgentment els valors i paradigmes que ha tingut fins ara, i que fins aquí ens han portat. I perquè cada cop hi ha més gent, institucions i governs que comencen a defensar aquests canvis necessaris.

    Avui, submergits en una crisi global de civilització (econòmica, social, sanitària, ambiental) cal sumar-hi més gent al segon tipus de valors i preocupacions: valors que defensen els interessos i les preocupacions reals de la majoria de persones, no precisament de la «casta», valors del comú, de la salut, del medi i de la vida. Només amb una nova hegemonia ideològica majoritària podrem salvar-nos totes i tots, fins i tot la «casta» perquè, seguint pel mal camí, el planeta Terra podrà continuar existint, segurament molt empobrit, però l’espècie humana (i moltes altres), poden desaparèixer.

    Per això cal ser valents i defensar-nos, exigint a les administracions públiques i als poders privats les mesures necessàries i urgents per implantar els valors dels veritables interessos de la vida i la salut. És veritat que encara tot està per fer i tot és possible.

    Però atenció, no es poden sacralitzar els nostres valors, sempre s’ha de posar en context, i en moltes ocasions uns valors poden condicionar altres. Posem l’exemple de les recomanacions de no consumir carn vermella, perquè pot afectar d’alguna manera la nostra salut (el seu consum excessiu) i empitjora l’escalfament global del planeta, per la seva producció industrial. Per tant, podem dir: recomanem no menjar carn vermella, però si això hipotèticament va en contra de l’única font alimentació d’una persona, haurem de dir que sí que en pot menjar. És mes, a mi m’agrada menjar un bon entrecot (com al president del Govern), però miro de menjar-ne no més d’un al mes.

    Un altre exemple de no radicalitzar les consignes i els valors: Jo sé que el transport individual o en família en cotxe de dièsel o gasolina contamina molt el medi ambient i perjudica la salut, però encara tinc cotxe (de gasolina) i treballo perquè la seva utilització sigui mínima i que a les ciutats del futur el transport sigui majoritàriament a peu, en transport públic o no contaminant. De fet, només agafo el cotxe (encara) per sortir de la ciutat els dies de lleure.

    En resum, hem de treballar per implantar nous valors econòmics, socials i culturals, oblidant-nos del PIB, i treballar perquè siguin acceptats per la majoria i que això obligui als empresaris i innovadors a transformar els seus productes i les seves maneres de produir, en uns temps raonables.

  • La Junta del COMB aprofita la pandèmia i les vacances per aconseguir un tercer mandat

    Estem immersos en la cinquena onada de la pandèmia. Catalunya és l’autonomia que presenta la major incidència de Covid-19 i la península Ibèrica registra quasi la meitat dels casos de Covid-19 que es produeixen diàriament a Europa. Aquesta nova onada afecta essencialment a persones joves no vacunades i, afortunadament, s’acompanya d’una menor mortalitat. Tota la pressió assistencial recau en els equips d’atenció primària, que ja estàvem ocupats vacunant, reprenent el seguiment de les patologies cròniques i visitant els pacients simptomàtics. Ara ens veiem desbordats per la decisió del Departament de Salut que, arran de la saturació dels rastrejadors, ha optat per deixar de cribrar els contactes asimptomàtics.

    Moltes d’aquestes persones oligosimptomàtiques no tenen més opció que venir al CAP si volen saber si han passat de la condició de contacte a la de malalt. Aquesta sobrecàrrega assistencial arriba justament quan una part de la plantilla està gaudint d’unes merescudes vacances, molt necessàries per fer front a una creixent pressió assistencial. Tampoc cal recordar que l’oci nocturn està tancat, que totes les reunions es fan de forma virtual i que ni tan sols se celebren de forma presencial les reunions d’escala de veïns. Però com sempre, la junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), totalment aliena a la realitat dels professionals mèdics i de la ciutadania, ha decidit convocar de forma avançada unes eleccions presencials a la junta i l’assemblea de compromissaris, així com ha modificat el codi deontològic, acceptant esmenes fins al 8 d’agost vinent. Les eleccions es faran presencialment com sempre, però les modificacions del codi deontològic que no deuen ser tan importants, es poden fer de forma electrònica.

    És el dia de la marmota. No només perquè l’actual president opta al càrrec per tercera vegada, sinó perquè el mateix grup de persones està dirigint i gestionant la institució i el seu grup d’empreses des dels anys vuitanta. Un article recent dona detalls d’aquesta activitat tan desconeguda pels col·legiats. Tradicionalment, les eleccions es convocaven al voltant de Nadal, aprofitant que els metges estàvem menjant torrons, i aquesta vegada ho fan aprofitant que estem molt ocupats visitant o de vacances. No deixa de ser curiós que en plena pandèmia siguem justament els metges els qui promoguem votacions presencials a l’edifici del Passeig de la Bonanova. És cert que aquesta vegada han permès la votació a quatre seus territorials: Manresa, Sabadell; Terrassa i Vic. Però segueixen sense fer el que volen els estatuts, que assenyalen la necessitat de què hi hagi una taula de votació a cada demarcació territorial. L’actual junta, complint la literalitat dels estatuts, però no el seu esperit, segueix posant una taula de votació de les altres vocalies territorials a l’edifici del Passeig de la Bonanova de Barcelona. Així, els metges del Garraf, per exemple, si volen votar hauran de desplaçar-se fins a Barcelona.

    No ha canviat res: seguim centrant tota la votació en un suposat vot per correu que a la pràctica vol dir que cada candidatura ha de perseguir als metges perquè signin el sobre de votació. Aquesta signatura valorada pel personal del COMB sense formació cal·ligràfica, és el que acreditarà l’autoria del vot. No cal ni el DNI ni la signatura digital que el mateix COMB ens proporciona per estendre les receptes. Suposo que aquest mes d’agost, les candidatures perseguiran els metges per les platges.

    Aquestes picardies del personal fix de la junta del COMB i el particular sistema de votació desanimen la creació de candidatures alternatives. De fet, en les darreres eleccions no hi va haver oposició, només es va presentar la candidatura oficialista. És molt significatiu que en els darrers quaranta anys no hagi guanyat mai la candidatura alternativa. La línia oficialista s’ha mantingut des dels principis dels vuitanta i, fins i tot, alguns metges d’aquella època encara hi són, o bé a la mateixa junta o en alts càrrecs de les empreses creades amb l’aval del COMB.

    Les mancances democràtiques d’aquesta política electoral que segresta una institució pública tan important en mans d’una minoria no és bona ni pels metges, que no ens sentim recolzats, ni per la ciutadania, que no percep el COMB com el garant de la qualitat assistencial mèdica. Tots percebem que les diferents juntes estan més interessades a tirar endavant els seus negocis de pàrquings, assegurances o hotels, garantits per les nostres quotes obligatòries, que en desenvolupar les funcions pròpies d’un col·legi professional.

    El Departament de Justícia, de qui depenen els col·legis electorals, no hauria de permetre que una institució de la rellevància del COMB mantingui un sistema de votació tan opac quan la llei obliga que la votació dels col·legis electorals es faci de la mateixa forma que les eleccions generals. Tampoc és lògic que ni el departament de Justícia ni el de Salut qüestionin aquest calendari electoral, quan justament fa poc tenien molt a dir sobre la forma com s’havien de fer de les eleccions al Club de Futbol Barcelona.

    Aquesta vegada la junta del COMB s’ha accedit en l’aplicació d’astúcies per perpetuar-se al davant de la institució. Per pura vergonya, per respecte als metges que tant volen «cuidar» i per mostrar una actitud exemplar davant de la ciutadania en una situació de pandèmia, haurien de fer marxa enrere i endarrerir el procés electoral.

  • El CAPS i el model sanitari de Catalunya

    El Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) fa seu el document, fruit d’un ampli debat durant mesos, en la prepandèmia, d’un grup de professionals de la salut (metgesses, infermeres, psicòlegs, epidemiòlegs, economistes i gestors) sobre «Propostes de millora del nostre Sistema Públic de Salut«.

    Sobre aquestes propostes i el necessari i urgent canvi de paradigma, de valors i prioritats del Sistema Públic de Salut, diem: «La salut és el que importa», i hi seguirem treballant.

    És per això que ens adherim a la Marea Blanca de Catalunya que, enfront del creixent deteriorament de l’Atenció Primària i Comunitària, inicia una nova campanya per la denúncia, defensa i millora urgent d’aquesta. Ens adherim a les mobilitzacions del pròxim 30 de juny en els centres sanitaris i, més concretament, el CAPS ens proposem defensar els següents punts:

    Millores urgents en Atenció Primària

    Què li demanem al nou govern de Salut de la Generalitat? Quatre mesures de manera urgent per fer front a les demandes de salut de la ciutadania i dels professionals, per fer front al deteriorament de l’Atenció Primària:

    1. Obertura dels centres d’atenció primària tancats. Caldrà un llistat i calendari.

    2. Calen criteris clars i clínics en les visites no presencials.
    Enfront de la situació actual de l’atenció primària, també en el tipus de visita al pacient per part dels professionals, que ha creat fort descontent en la ciutadania, s’han d’establir uns criteris clars i clínicament ètics sobre visita presencial i no presencial (email, telèfon, vídeo conferència, etc). Aquests criteris generals haurien de ser explicats i pactats en un model concret escollit entre el pacient i els seus professionals de referència. Evidentment, la visita presencial ha de comptar amb les mesures de seguretat epidemiològiques necessàries.

    S’ha de fer sempre una visita presencial, com a mínim, en aquelles visites que es requereixi l’explicació i exploració del pacient, en situacions d’angoixa, en processos que requereixin explicacions per part del professional i en aquells pacients que els hi és difícil la utilització dels mitjans no presencials. La visita no presencial pot ser un bon instrument en aquells pacients que ho acceptin i que utilitzin els mitjans adients, per visites de seguiment de processos, sobretot crònics, seguiment de medicacions, resultats d’analítiques o proves diagnòstiques normals, preguntes o dubtes ocasionals que no comportin presència, etc.

    Tots els criteris han de ser ètics, que assegurin l’accessibilitat (no urgent en 48 hores) i la longitudinalitat dels processos. Això vol dir ser atès per l’equip de primària (metgessa o infermera) de referència de cada pacient, no per professionals diferents del CAP o específics (cronicitat, domicilis, complexitat, etc.). Només els equips específics d’altres especialistes seran demanats si és precís per l’equip de referència (PADES pot ser un exemple).

    3. Reforç urgent de personal. Caldrà decidir el tipus de personal, tenir un pla i calendari.

    4. Constitució de les Comissions de participació en centres d’atenció primària. Objectiu del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) pendent d’aplicar, que es podria estendre a tot Catalunya. El document de Criteris deia això: L’Òrgan Tècnic d’Atenció Primària (AP) del CSB va acordar al mes d’abril de 2016 la creació d’un grup de treball per concretar uns criteris i unes recomanacions de participació ciutadana i professionals en centres d’AP (La Comissió permanent del CSB ho va aprovar).

    Introducció:

    Participar és formar part, prendre part d’una tasca o responsabilitat comuna. Són aquelles accions individuals o col·lectives fetes per la ciutadania en les polítiques o activitats públiques.

    La participació ciutadana, juntament amb la dels professionals de la salut, és un dret i un instrument imprescindible per millorar la transparència, qualitat, eficiència i governança del sistema de salut. Caldrà voluntat política de l’administració, implicació i empoderament de ciutadans i professionals, així com aprenentatge i formació en aquest procés.

    En aquest resum formulem una sèrie de criteris mínims i recomanacions a tenir en compte, per a la participació ciutadana col·lectiva en centres d’atenció primària a la ciutat de Barcelona.

    Es configuraria aquesta participació en Comissions de Participació d’Atenció Primària. Serien de creació voluntària, del centre on hi hagi demanda i teixit associatiu actiu, com a ciutadans organitzats en representació col·lectiva. Hi hauria una comissió per ABS o CAP, segons la funcionalitat assistencial de cadascun. Revertiria al Consell de Salut corresponent.

    Objectius:

    • Coproducció de polítiques de salut.
    • Participació en Programes i accions comunitàries.
    • Millorar els resultats i la gestió dels centres de salut, incorporant el diàleg amb la ciutadania

    Funcions:

    • Seguiment de l’avaluació de la gestió del centre.
    • Participació en la definició i seguiment del pla de qualitat de centre i dels resultats amb propostes de necessitats i de millora.
    • Participació en la definició i seguiment del pla comunitari.
    • Participació en la definició i seguiments de projectes i plans d’acció del centre.
    • Seguiment de drets i deures.
    • Treballar per la corresponsabilitat, qualitat, seguretat i sostenibilitat del centre.
    • Participació en la definició i seguiment de la implantació dels objectius de salut al territori (Pla de salut i PAM/PAD).
    • Informació i seguiment del Contracte Programa amb el CatSalut.
    • Informació, anàlisi i propostes de millora sobre queixes i reclamacions.

    Proposta de composició:

    • Direcció del Centre.
    • Professionals del centre (metgesses, infermeres, administratius, treballadores socials, altres).
    • Representant de qualitat i seguretat o del comitè d’ètica del centre.
    • Tècnic/ representant del districte municipal.
    • Representació ciutadana del territori (associacions de veïns, plataformes de salut), seran candidatures acreditades presentades al Consell de Salut.
    • Representants dels pacients experts o d’altres grups de pacients crònics del centre.
    • Representants dels grups de famílies cuidadores.
    • Representants dels usuaris del centre (a concretar el sistema d’elecció). Es recomana no més de 15 persones.

  • La infermeria, sempre a la trinxera

    La professió de la infermeria és fonamental, i una de les més apreciades a la sanitat, a pesar de la situació de Catalunya, que passa per una precarització del sector, si més no, preocupant. I no només pels baixos sous i la cada vegada més elevada càrrega de treball, la falta de recursos humans i materials i les jornades extenuants de treball. A tot això, recentment, s’ha afegit també la falta de respecte per la professió d’infermera i la poca transparència en la gestió de la contractació d’infermeres per a la campanya de vacunació contra la Covid-19 a tot el territori català.

    Tot va començar quan l’exconsellera de Salut, Alba Vergés, va anunciar la necessitat del Departament de Salut de reclutar infermeres i infermers per reforçar la campanya de vacunació, ja que es preveia que no seria assumible únicament per part de les professionals que actualment estan treballant a l’Atenció Primària. Es va habilitar un formulari perquè el personal d’infermeria s’apuntés voluntàriament. Fins aquí, tot bé. Però feta la llei feta la trampa, ja que no hi havia cap document on quedés establert el tipus de contracte, les condicions laborals, la duració ni la remuneració que s’havia de percebre per fer aquesta tasca. Que sí, VOLUNTÀRIA, però no GRATUÏTA.

    El col·lectiu d’infermeres ja va demanar que es realitzés una contractació transparent i amb igualtat d’oportunitats, on les condicions fossin dignes per a tots els professionals contractats, alhora que l’enumeració econòmica fos un reconeixement al sobreesforç realitzat. En molts casos, els criteris establerts per remunerar les hores realitzades fora de l’horari laboral ha esdevingut desigual i, en alguns casos, ha perjudicat als treballadors i treballadores, que han dedicat moltes hores de feina a fer aquesta tasca.

    Fa falta més transparència i respecte en aquest tipus de gestions per part del Departament de Salut, i sobretot, respecte cap a uns professionals que es juguen la salut a la trinxera i a la primera línia de foc contra la pandèmia.

    Per últim, volem fer un reconeixement al treball realitzat a totes les infermeres i infermers per cuidar-nos. Sempre amb la sanitat 100% pública.

  • El sistema sanitari post Covid

    Provinents del Pla Europeu de Recuperació (Next Generation EU), dotat amb 750.000 milions d’euros, Espanya rebrà aproximadament 60.000 milions en transferències no reemborsables i uns 80.000 milions en préstecs. El pla presentat pel govern espanyol davant la UE referent a la gestió dels fons que rebrà inclou la Renovació i ampliació de les capacitats del Sistema Nacional de Salut, amb una dotació prevista de 1.069 milions d’euros, un 0,77% del total, que es destinaran a inversions. La gran part de les inversions (74%) es dedicaran a l’adquisició d’equips d’alta tecnologia en el Sistema Nacional de Salut. A part de les inversions, es plantegen cinc reformes:

    1. Enfortiment de l’atenció primària de salut (APS).
    2. Reforma del Sistema de Salut Pública.
    3. Consolidació de la cohesió, l’equitat i la universalitat.
    4. Reforç de les capacitats professionals i reducció de la temporalitat.
    5. Reforma de la regulació de medicaments i millora del seu accés.

    Cap d’aquestes reformes tenen assignat un finançament.

    Segons l’anàlisi que fa la Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), la quantitat de fons destinada a sanitat estaria molt per sota del que hi dedicaran altres països, com Itàlia, que serà del 7,5% del seu pla de recuperació. Aquesta entitat considera que es desaprofita una ocasió única per enfortir el sistema públic de salut i reclama com a mínim un 5% dels 140.000 milions d’euros anunciats, que serien 6.000 milions més.

    Juan Simó parla de «reformes fake» referint-se a les reformes sense finançament: Huelga decir que las reformas no sólo precisan dinero, también hay que tener claro el diagnóstico de la situación, el escenario hacia dónde se quiere ir y, sobre todo, el camino hacia tal escenario. Pero si de partida se proponen reformas a 0 euros esto significa, probablemente, que se trata de reformas poco creíbles, reformas sólo en el papel y poco más (reformas fake). Algo que conocemos bien en atención primaria: de marco estratégico (aquí) a marco estratégico (aquí) y tiro porque me toca. Viejas promesas vacías que se sustituyen por nuevas promesas vacías también. Política de entretenimiento en la que embarcamos en 2007 que, sin rumbo y a la deriva, nos lleva al «entre todos la mataron y ella sola se murió».

    Per altra banda, els Projectes Estratègics de Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE) que rebran i gestionaran els fons opten per un model de col·laboració publicoprivada, malgrat els dictàmens del mateix Tribunal de Comptes Europeu que desaconsellen aquesta fórmula per opacitat, retards, encariments i corrupcions. El president Sánchez ja ha anunciat que després del cotxe elèctric, el segon projecte estratègic de col·laboració publicoprivada que proposarà a l’executiu serà en l’àmbit de la «Salud de Vanguardia y la salud que incorpora los avances innovadores de la biotecnología en la prevención, el diagnóstico, el tratamiento y el manejo clínico de los pacientes».

    És en aquest marc que hem d’interpretar els moviments que es produiran els anys vinents en la sanitat catalana gestionada per JuntsxCatalunya, successora de Convergència i Unió (CiU), líders en retallades i privatitzacions.

    Haurem de veure com evolucionen els plans dels dos governs, però d’entrada hi ha motius de preocupació. El sistema sanitari català ha abandonat l’atenció primària i s’ha enfocat a un futur en el qual actuarà de motor econòmic de les empreses sanitàries i de biotecnologia. Està prevista la construcció de nous hospitals que actuaran com a centres de negoci, d’atracció d’inversors estrangers i d’impulsors de la investigació que realitzaran empreses privades i en rebran els beneficis. El projectes del nou Clínic, el ja començat SJD Pediatric Cancer Center i d’altres van en aquesta direcció. Ho denuncia la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics en el seu manifest «El Clínic com a paradigma del nou model sanitari mercantilista», en el qual afirmen que «les pretensions de la indústria sanitària, amb les institucions públiques al seu servei, continuen marcant un paradigma totalment contrari a un model 100% públic de salut basat en els principis democràtics de l’atenció primària i ignorant l’acció política i social sobre els condicionants de la salut de les persones i la salut pública. Un paradigma de mercantilització de la salut i la privatització de la sanitat per al benefici de la classe capitalista i d’una casta mèdica privilegiada».

    L’acord de govern Junts-ERC per a la legislatura que ara comença mostra les prioritats que es marquen: «Dotar amb 5.000 milions d’euros addicionals durant els pròxims cinc anys i seguir reforçant el sistema públic de salut, preservant la preeminència de la gestió pública». Que aquests 5.000 milions d’euros aniran bàsicament a la biotecnologia i als hospitals ens ho indica el punt següent de l’acord: «Reforç de l’atenció primària i comunitària amb el desplegament del Pla d’Enfortiment de l’Atenció Primària amb una inversió global de gairebé 300 M€ en els pròxims 3 anys, i amb l’objectiu d’arribar al 25% del pressupost de Salut». 300 milions de 5.000 és el 6%. Què pensen «enfortir» amb aquest 6% enfront del 94% que anirà a altres parts del sistema? Amb aquestes previsions, el pressupost per a l’atenció primària no tan sols no arribaria al 25% (afirmació retòrica i tòpica), sinó que baixaria al 12%. És una presa de pèl. Com «preservar la preeminència de la gestió pública» sigui tan prioritari com la inversió en l’atenció primària, estem arreglats.

    L’atenció primària de salut, la sanitat de proximitat, les cures a les persones, l’enfocament biopsicosocial de la salut i la malaltia, les necessitats bàsiques, l’abordatge de les desigualtats en salut, les malalties no curables, les discapacitats, la salut comunitària, el patiment humà… quedaran fora del marc d’interessos i d’inversions i seguiran en l’actual misèria. A no ser que tots plegats ens adonem de la distopia sanitària que representa el model biotecnològic que persegueixen i reclamem ben fort una medicina i una sanitat centrada en les persones i totes les seves necessitats.

    Aquest és un article publicat originalment al web del FoCAP

  • L’actitud científica

    La breu narració que fa la Wikipedia de la mort dels quatre presidents dels Estats Units que han estat assassinats és un bon exercici per a la memòria històrica de la medicina. Amb tots ells, Lincoln el 1865, Garfield el 1881, McKinley el 1901 i Kennedy el 1963, la medicina de l’època va fer tot el que va poder per salvar-los la vida. Dels quatre magnicidis, el més il·lustratiu és el de Garfield, que va rebre dos trets que no van afectar cap òrgan vital. L’il·lustre ferit va estar més de dos mesos en un llit a la Casa Blanca, mentre els metges -en el seu afany per trobar una de les bales- van anar convertint una ferida d’uns mil·límetres en una ferida greu. I va acabar morint «per culpa de la infecció i de l’hemorràgia interna que li van causar els metges».

    El cas pot sorprendre pel poc temps transcorregut. Però en aquest escàs segle i mig la medicina ha canviat profundament. El 1881, ja havia abandonat l’època precientífica de les sagnies, purgues, trepanacions i altres tractaments que mataven més que curaven. I, per primera vegada, tenia una explicació científica per a l’origen de moltes malalties, una vegada que Pasteur havia presentat en la dècada de 1860 proves que els microbis eren la causa d’infeccions. No obstant això, els metges seguien sense acceptar una cosa que no podien veure i es preguntaven «on són aquestes petites bèsties?», aferrats a una pràctica clínica sustentada en l’autoritat i la tradició. Mentre Garfield moria a mans dels seus metges, Koch mostrava aquestes petites bèsties en el seu microscopi, inaugurant la bacteriologia.

    La medicina es feia científica amb un retard de diversos segles respecte a la física o l’astronomia, però la immensa majoria dels metges ni estaven al cas de la ciència ni pensaven com a científics. En els 80 anys que van des de la teoria microbiana a l’ús mèdic de la penicil·lina el 1941, el progrés clínic no va ser realment apreciable. A partir de llavors, els avenços mèdics es van començar a disparar. Quan Kennedy va morir el 1963, els metges tampoc van poder fer res per salvar la vida d’un home amb el cervell destrossat, però la pràctica mèdica tenia ja unes sòlides bases científiques i s’havien aconseguit èxits com el dels trasplantaments d’òrgans. Els metges no eren científics -i la majoria d’ells segueixen sense ser-ho- però la medicina era ja plenament científica, perquè en la professió prevalia l’actitud científica, aquesta actitud que implica aprendre de l’evidència empírica, revisar-la contínuament i modificar d’acord a la pràctica i, si cal, les pròpies creences. Aquest ha estat el gran canvi.

    No sempre és fàcil diferenciar la ciència del que no ho és i de la pseudociència. Mario Bunge va proposar a Pseudociència i ideologia fins a 12 condicions necessàries que havia de complir un camp de coneixement per a ser considerat científic. Però l’aventura intel·lectual d’aconseguir una definició de ciència d’acord amb les lleis de la lògica sembla finalment en via morta davant la impossibilitat d’identificar les seves condicions necessàries i suficients. Alguns filòsofs de la ciència segueixen donant-li voltes al problema de la demarcació i reivindicant el mètode científic, però es van obrint camí idees més pragmàtiques com la de l’actitud científica que defensa el filòsof Lee McIntyre com el més genuí de la ciència i que implica un compromís col·lectiu ferm amb l’evidència. Aquest compromís no evita que hi hagi fraus, errors i exemples de mala ciència, però permet identificar-los, esmenar-los i avançar. 140 anys després de la mort de Garfield, els tractaments mèdics segueixen sent una causa de malaltia i mort gens menyspreable. Però la preeminència de l’actitud científica a la medicina és el que garanteix que cada vegada es conegui millor el que cal fer i el que no cal fer.