Des del 2008 els jutjats han registrat 114.577 denúncies per violència masclista a Catalunya, segons informació del Departament d’Interior. Tot i que no hi ha dades oficials es calcula que prop de la meitat de les denúncies es fan amb el suport i l’ajuda dels serveis d’urgències sanitaris. Aquests serveis o les consultes d’un CAP es converteixen sovint en la porta d’entrada de les víctimes a un llarg circuit que implicarà recursos sanitaris, psicològics, legals i socials i que pot conduir la víctima a denunciar l’agressor. No obstant això, la falta de formació específica dels professionals sanitaris fa que la majoria no tinguin prou coneixements per prevenir, detectar i derivar casos de maltractament.
«No tenim eines per afrontar una situació si tenim una pacient que ha patit violència masclista i pensem ‘serem el primer contacte del sistema per a moltes d’aquestes persones’», expressa preocupada Aina Delgado, alumna de cinquè curs de medicina a la Universitat de Barcelona. «A la carrera l’únic que es fa específic és durant el rotatori de sisè, quan fem una formació de tres hores. La perspectiva de gènere és totalment absent durant els estudis. Ni tan sols a medicina legal es tracta bé el tema de la violència masclista», lamenta.
L’institut que feia la formació va desaparèixer el 2013
Molts dels que es dediquen a l’àmbit de la prevenció i l’abordatge de la violència masclista coincideixen a destacar que falta molta més formació entre professionals. La llei catalana per eradicar la violència, aprovada el 2008, fixa que el Govern «ha de garantir que el professional sanitari té la formació específica adequada». Per garantir-ho, la llei estableix que és l’Institut d’Estudis de la Salut -un òrgan autònom de la Generalitat- a qui li correspon aquesta formació específica exigida.
No obstant això, aquest institut, que s’encarregava de tasques relacionades amb la formació contínua, ja no existeix. El 2013 va desaparèixer i les poques tasques que li quedaven les va assumir la Subdirecció General d’Ordenació i Desenvolupament Professional del Departament de Salut de la Generalitat. Pep Roma, responsable d’Acreditació i Desenvolupament en aquesta unitat, explica per telèfon que si bé entre 2008 i 2011 «es va fer molta formació a professionals en violència masclista» ara mateix la formació no s’està fent. «Hi va haver un moment que amb la crisi es van eliminar programes per retallar la despesa i al final l’IES desaparèixer perquè també van desaparèixer les subvencions i es va retallar en personal», recorda.
A la manca de formació se li suma manca de personal. «A Catalunya sort en tenim de les associacions de dones i els moviments feministes perquè els recursos de les diferents administracions haurien almenys de duplicar-se o triplicar-se», assegura Rubén Sánchez, psicòleg especialitzat en violència masclista que treballa a l’Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte. Per la seva banda la Laia Rosich, psicòloga i membre d’El Safareig, lamenta que un dels àmbits que ha patit més retallades en els últims anys hagi estat el de la prevenció.
Un circuit que no sempre funciona
«La xarxa sanitària i social han d’anar de la mà i el paper dels professionals sanitaris a l’hora de detectar, prevenir i intervenir és crucial. Aquesta primera fase per posar la pacient en contacte amb recursos especialitzats és molt important», explica Sánchez.
Per a ell és molt important «trencar amb el corporativisme» que assumeix que el circuit sempre funciona. «És necessària més crítica constructiva», afirma davant l’audiència de la seva ponència al Primer Congrés per a l’Eradicació de les Violències Masclistes, que ha tingut lloc aquesta setmana a Barcelona.
«Alguns professionals es converteixen en jutges o fins i tot en alguns casos recomanen a la pacient un procés de mediació o teràpia de parella», critica i recorda que la violència masclista és un delicte. Una altra actitud inadequada recurrent és la infantilització de la víctima. «Cal tractar-les com a supervivents, amb sensibilitat i com a adultes», conclou.
Tenir present que pot ser un cas de violència
Per la Laia Rosich l’important en els professionals sanitaris a l’hora de detectar és tenir present que una possibilitat és que la pacient que tenen davant hagi patit violència masclista. El fet de tenir l’opció en ment ja implica, segons ella, un canvi de xip. «És important intentar veure-la sola, observar les seves actituds, el seu estat emocional i practicar una escolta activa», comenta.
I és que els símptomes no sempre permeten determinar que es tracta de violència. Segons explica Carme Valls, metgessa membre de l’ONG CAPS i referent en temes de gènere i salut, sovint els símptomes poden confondre’s amb una situació d’angoixa. Mal de cap, de panxa, dolor articular, confusió mental, pèrdua de memòria o dificultat per concentrar-se són alguns d’aquests símptomes. És per això que en casos de dubte, explica, sobretot en centres d’atenció primària, la metgessa de capçalera pot jugar un paper crucial no només observant amb atenció sinó fent preguntes clau com ara ‘el teu marit, parella o amic és gelós?’. «Les persones que pateixen violència masclista ho viuen com un secret i explicar-ho a algú que no et coneix de res és extremadament delicat», afegeix Rubén Sánchez.
«Les característiques d’accessibilitat, contacte directe i continuïtat amb els diversos col·lectius de dones i el fet de comptar amb equips multidisciplinars fan de les consultes sanitàries un context idoni per detectar a les dones en situació de violència, així com per prevenir i frenar les conseqüències de la violència en la salut i el benestar de les dones», recull el Protocol per a l’abordatge de la violència masclista en l’àmbit de la salut a Catalunya.
Amb tot, la Laia Rosich reconeix que «la pressió assistencial dels metges, que han de cenyir-se a les ràtios de pacients, dificulta molt tenir el temps mínim per atendre la pacient amb la calidesa suficient per generar un espai de confiança».
De l’informe de lesions a la Fiscalia: l’inici del circuit
«Fins a quin punt puc involucrar-me? Com sé si estic posant en perill la víctima?», es pregunta una de les assistents del Congrés Violències Masclistes. A Catalunya la Llei 5/2008 és la que estableix el marc legal en situacions de violència masclista.
Segons aquesta «totes les persones professionals, especialment els professionals de la salut, dels serveis socials i de l’educació, han d’intervenir obligatòriament quan tinguin coneixement d’una situació de risc o d’una evidència fonamentada de violència masclista, d’acord amb els protocols específics».
Segons marca el protocol el professional ha d’»emetre, quan sigui procedent, el comunicat de lesions i l’informe mèdic corresponent», que es fa arribar a la Fiscalia, des d’on es valorarà el cas i s’activaran els mecanismes corresponents. A més, segons el circuit fixat, el professional també haurà d’informar dels recursos jurídics i de seguretat. De fet, des de les mateixes oficines de l’Institut Català de les Dones (900 900 120) s’ofereix assessorament a professionals sanitaris en cas de dubte d’on derivar la pacient o com prosseguir en un cas concret. Amb tot, tant Rubén Sánchez com Laia Rosich insisteixen que el professional no prengui mai la decisió sol sinó que ho faci un equip multidisciplinari.
Per la seva banda, el grup de Violència de Gènere i Atenció Primària de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), recull reflexions ètiques en un document publicat el 2013. Aquest grup de professionals recorda en el document que si bé la llei els obliga a comunicar les situacions de violència també els obliga a atendre la dona i vetllar per la seva seguretat. «La llei diu que hem de comunicar les situacions de violència de gènere però – fora de la presència de lesions – no precisa quan». En aquest sentit recomanen als professionals que valorin des d’equips multidisciplinars cada cas particular per seguir oferint assistència a la víctima. «La responsabilitat amb la llei i l’atenció a les dones en situació de violència no es mesura per una única decisió presa de forma heroica, solitària i urgent. Són molts actes clínics i assistencials sumats els que perfilen la responsabilitat del metge cap a la violència», conclouen.
En el document també es recorda que és imprescindible que a l’hora de realitzar el part de lesions i l’informe a la justícia, s’ajudi a la dona a prendre mesures de seguretat: «Si veient la situació en què es troba la dona pensem que el comunicat podria augmentar el risc d’agressió cal considerar la possibilitat de no remetre immediatament l’informe a la justícia».
Així ho apunta també el codi deontològic, segons el qual «el metge té el deure de denunciar l’existència de violència un cop s’asseguri en la mesura del possible de la protecció de la víctima».
