Categoría: Gestió sanitària

  • Augmenta l’esperança de vida dels europeus però empitjora la seva salut

    Els europeus tenen una esperança de vida que, de mitjana, supera els 80 anys: 83,6 anys les dones i 78,1 els homes. La dada contrasta, però, amb el fet que no sempre va acompanyada d’una bona salut de les persones. Aquest augment de l’esperança de vida es deu a millores en salut gràcies a les noves tecnologies, nous tractament mèdics i la prevenció en el desenvolupament de malalties. Això s’ha vist reflectit sobretot en l’esperança de superació de càncers, atacs de cor i ictus.

    Tot i això, segons l’informe conjunt de la Comissió Europea i l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) ‘Health at a Glance: Europe 2016’ (La Salut a Europa en un cop d’ull), prop de 50 milions de persones pateixen alguna malaltia crònica i cada any moren més de mig milió de persones en edat de treballar. Això suposa un cost anual de quasi 115.000 milions d’euros per a la Unió Europea. Per reduir aquest cost i disminuir el nombre de morts, des de la Comissió Europea i l’OCDE asseguren que no s’ha invertir més sinó de millor manera. Per això cal potenciar les polítiques que fomenten una bona salut, prevenen malalties i ofereixen una assistència sanitària eficaç. A l’informe també s’explica que factors de risc, com ara el tabaquisme o l’obesitat, causen moltes morts que s’haurien pogut evitar. Actualment, el 16% dels adults són obesos, un 5% més que l’any 2000. Pel que fa al tabac, una de cada cinc persones segueix fumant.

    Diferències en l’accés a l’atenció sanitària

    L’informe permet accedir a dades a escala europea pel que fa a la salut dels europeus i els seus sistemes de salut. Davant dels resultats, el secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, assegura que es podrien salvar moltes més vides si es millorés l’assistència sanitària fins a igualar-la amb la d’altres països de la UE amb millors sistemes de salut. Per això “cal fer molt més per reduir les desigualtats a l’hora d’accedir i gaudir d’una assistència sanitària de qualitat”, diu Gurría.

    Augmentar els recursos que promouen la salut, potenciar les estratègies de prevenció de malalties i millorar la qualitat de l’assistència sanitària, són alguns dels factors clau a l’hora de salvar vides. Segons l’informe, es calcula que davant d’una falta d’atenció primària adequada, el 27% dels pacients es dirigeixen a urgències i que els europeus més pobres tenen de mitjana 10 vegades més problemes pel que fa a l’accés a una atenció sanitària adequada en comparació a la població més rica. Per això demanen que els estats membres millorin l’accés a l’atenció primària i es redueixin les llistes d’espera.

    Un altre dels problemes que enfronta la Unió Europea és l’envelliment de la població: actualment prop del 20% de la població té més de 65 anys, un 10% més que el 1960. A més, està previst que la xifra augmenti fins al 30% el 2060. Aquest envelliment i l’augment de les malalties cròniques, sumat a les limitacions econòmiques, faran necessaris canvis estructurals en l’assistència sanitària. Això vol dir, segons l’informe, incloure l’anomenada salut electrònica, reduint el nombre d’hospitalitzacions i reorganitzant els serveis d’atenció primària i domiciliària. També recomanen racionalitzar la despesa farmacèutica i potenciar l’ús de medicaments genèrics.

  • Els suplements per a l’atenció primària: la xocolata del lloro

    Salut destinarà 65 milions d’euros a pal·liar desigualtats en salut des de l’atenció primària. Aquesta notícia ens arribava fa uns dies. La primera reacció pot ser: que bé, es vol combatre la desigualtat en salut i es vol reforçar l’atenció primària! Nobles intencions, sens dubte.

    Són intencions que en altres ocasions ja ens han manifestat des de l’actual Departament de Salut, en concret el seu responsable, Antoni Comín. L’actual conseller, a diferència del seu predecessor Boi Ruiz, té una nova sensibilitat i es mostra obert a considerar les desigualtats en salut, l’equitat, i l’atenció primària. La nova sensibilitat, però, no es tradueix en mesures efectives ni en polítiques conseqüents. Mesures difícils, efectivament, perquè el sistema sanitari arrossega una càrrega històrica d’ignorància de les desigualtats socials i de menyspreu de l’atenció primària de salut. «Quan deixarem de parlar només de “salut basada en l’evidència” per parlar de “preses de decisió polítiques basades en el coneixement, la ideologia i l’elecció social de prioritats”? preguntaven Joan Benach i Juan Manuel Pericàs en l’article Sis preguntes relacionades amb els Plans de Salut (2016-2020).

    Comín diu que es destinaran 65 milions d’euros addicionals en 5 anys per a les Àrees Bàsiques de Salut (ABS) més afectades negativament pels condicionants socials. Mirem què significa.

    Segons dades de les memòries del Servei Català de la Salut, el pressupost inicial per a Salut l’any 2015 va ser de 8.200 milions d’euros i el  pressupost definitiu de 10.035 milions. La part destinada a l’Atenció Primària (AP) ha estat del 13,79%, o sigui, 1.384 milions d’euros. L’any 2010, que va ser l’any amb el pressupost més elevat de tots, va arribar a 9.547 milions d’euros. La part destinada a AP un 18%, o sigui, 1.718 milions d’euros. La diferència, doncs, és de -334 milions d’euros. Pèrdua que, aproximadament, es va produint ant rere any des de 2011 (en total uns 1.670 milions d’euros.)  La seva traducció en llocs de treball ha estat la disminució  d’uns 1000 metges, 1000 infermers i 1000 persones d’administració a l’atenció primària, el que representa una mitjana de vuit persones menys per equip (La atención primaria en Catalunya, una paulatina regresión).

    Ara es volen destinar 65 milions els propers 5 anys, a raó de 13 milions/any, per 180 ABS que consideren infra-finançades. O sigui que tocaria 72.222 euros per cada ABS i any, més o menys el que val un professional mèdic/any, però una infermera o una administrativa costen molt menys. Realment algú creu que aquesta partida tindrà efectes en la disminució de les desigualtats i en la càrrega de treball dels professionals?

    El sistema sanitari, contràriament al que es creu i es ven, té poca influència en el nivell de salut de les persones. Són molt més determinants el treball, l’habitatge, la suficiència energètica, l’educació, el barri, la contaminació ambiental, el nivell socioeconòmic, l’alimentació, el lleure i les xarxes de suport familiar i social. Però una de les coses que fa que el sistema sanitari pugui incidir en la millora de la salut i en la reducció de les desigualtats és que tingui una atenció primària forta i de qualitat. Fa molts anys ja que Barbara Starfield va aportar proves que demostraven que els sistemes de salut que tenien una atenció primària que reunia els atributs d’accessible, longitudinal, integral i coordinadora reduïen la mortalitat, feien una millor prevenció, milloraven l’equitat i disminuïen els costos sanitaris.

    Calen, doncs, bones intencions, però també bones polítiques i bones decisions pressupostaries que reverteixin de debò la degradació de l’atenció primària i s’enfoquin a les mesures que tinguin més impacte en la millora de la salut de la població. La resta, és paper mullat, o en aquest cas, la «xocolata del lloro». Només es tracta de tenir clares les prioritats, per poder fer un ús adequat i just dels recursos que tenim. Saben que el 2013 la despesa pública en medicaments per al Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), dels quals s’ha demostrat poca efectivitat i seguretat, va ser de 14 milions d’euros? Una mica més del que es destinarà a partir d’ara per a les 180 àrees bàsiques de salut més «necessitades». Hi ha marge per decidir en què es gasten els diners i una de les primeres mesures hauria de ser la recuperació progressiva del pressupost per a l’AP i assolir en uns anys dels nivells que teníem en el 2010.

  • «La medicina privada està situant-se dins del sistema públic i avui tenim oligopolis»

    La Llei General de Sanitat, aprovada ara fa trenta anys, és vista per molts com un dels èxits més grans de la Transició ja que va posar les bases a Espanya del sistema sanitari públic i universal. Així ho considera Juli de Nadal, metge i membre del gabinet del ministre de Sanitat i Consum Ernest Lluch, considerat el pare polític de la llei. Conversem amb De Nadal sobre la llei i el sistema sanitari actual així com quins són els principals reptes que afronta. De Nadal, que acaba de publicar La construcció d’un èxit: així es va fer la nostra sanitat pública (Edicions Els Llums), es mostra partidari d’un gran pacte sanitari i fa una crida a revisar el model de finançament del sistema per garantir-ne la sostenibilitat. El sistema públic tal com és avui serà sostenible en els propers anys? «No, ja ho estem veient. A poc a poc la medicina privada està situant-se dins del sistema públic i avui tenim uns oligopolis, com Quirónsalud, que cobreixen una part important del mercat», respon taxativament.

    Al principi del llibre expliques que les bases del sistema sanitari que tenim avui es posen amb la Llei General de Sanitat de l’any 86. Durant la darrera etapa de la dictadura es va començar a gestar ja la idea d’una llei o no va ser fins a la Transició?
    El canvi d’allò que era la sanitat a Espanya després de la Guerra Civil ja era motiu de conversa en les facultats de medicina dels anys 60. L’àmbit sanitari es va prendre com un àmbit de reivindicació de la democràcia i la supressió de la dictadura. Una gran part dels elements que recull la llei del 86, les bases, van ser motiu de reflexió de l’oposició del franquisme des de la dècada dels seixanta, sobretot de la mà dels partits clandestins d’esquerra, com el PCE o el PSUC a Catalunya. El mirall d’aquests partits va ser el model anglès: el National Health Service. Durant molt de temps el model anglès tenia algunes modificacions relacionades amb la sanitat cubana, molt orientada a l’Atenció Primària. La Transició recull gran part d’aquesta reflexió, que s’inicia a Catalunya els anys 50. Va ser un grup de metges, la majoria pediatres, els que van començar a reflexionar sobre com havia de ser la sanitat pública. Els estudiants que feien guàrdia passaven bona part de les hores parlant d’això: de com s’havien de formar els metges, com havien de ser els hospitals…

    L’any 82 quan Ernest Lluch es converteix en ministre de Sanitat, quines dificultats o oposició us vau trobar a l’hora de buscar consensos per redactar la llei?
    L’Ernest era un home culte però va ser un privilegiat perquè ell el món de la sanitat el desconeixia i quan va arribar al ministeri es va trobar les taules plenes de papers i propostes sobre com havia de ser el model. Arriba en plena crisi econòmica, derivada de la crisi de finals del 70, amb una inflació galopant i el problema de contenir la despesa pública. Els homes de Felipe González, sobretot els economistes, es van trobar que havien de reconvertir tota la indústria subvencionada per l’Estat i els diners no arribaven. En aquest context el plantejament d’allò que implicava la llei general de sanitat era inassumible perquè no hi havia diners. Aquest va ser un primer obstacle. El segon va ser que la sanitat depenia de 18 estructures administratives diferents. El primer ministeri de sanitat no arriba fins a la Transició. Els grups de pressió, l’establishment dels metges -que van veure que la medicina privada quedaria més reduïda- o la indústria farmacèutica van dificultar que canviés d’un dia a l’altre. L’Ernest però va ser un gran polític, se’n va ensortir i la llei va aprovar-se amb majoria i des de llavors pràcticament no s’ha modificat.

    És positiu que una llei gairebé no es modifiqui en trenta anys o caldria fer algun tipus de revisió? En quin sentit?
    Hi ha coses que s’haurien de revisar perquè la societat ha evolucionat molt però el fet que hagi durat trenta anys vol dir que les bases que es van incloure en la llei van permetre desenvolupar un sistema sanitari que ha estat bastant conforme amb les necessitats de la societat. I el que és més important: amb la satisfacció dels mateixos usuaris. Quan un fa enquestes veu que una de les coses que funcionaven molt satisfactòriament fins a l’any 2007 era la sanitat. El tipus de propostes que feia la llei ha permès també que cada comunitat autònoma ha pogut desenvolupar el seu propi sistema. Hi ha gent que pensa que és poc bo que la comunitat autònoma de Galícia tingui un sistema diferent del basc, el català o l’andalús. Pot ser vist negativament o positivament, és un motiu de debat. El que és cert és que la llei ho ha permès i fins al 2007 els usuaris de les diferents comunitats estaven satisfets amb els seus sistemes. Altra cosa és la sostenibilitat dels sistemes.

    De Nadal va ser membre del gabinet d'Ernest Lluch. / © SANDRA LÁZARO
    De Nadal va ser membre del gabinet d’Ernest Lluch. / © SANDRA LÁZARO

    De fet, en el pròleg Lluís Foix apunta que seria una gran pena per la societat arribar a un punt que un sistema sanitari públic com el que tenim fos inviable. Què ha de canviar per no arribar a aquest punt?
    La ciència i la tècnica evolucionaran molt ràpidament i evocaran en el sistema sanitari tecnologies que tindran un cost impressionant. Cada descoberta d’un nou medicament contra el càncer suposa una despesa tremenda. I això és una cosa que no té aturador perquè ningú pot posar portes al desenvolupament científic i tècnic. Només en tecnologia, farmàcia, aparells de diagnòstic, etc…la riquesa que es genera en un país com el nostre mai podrà escurçar l’angle de relació amb la despesa sanitària. Si volem tenir un sistema sanitari públic, els diners han de sortir de la riquesa del país, ningú posarà diners per gratia et amore. Els governs, a través dels impostos, han de generar una partida que sigui suficient. El cost de la sanitat es pot millorar amb més eficiència però si veus com estan els professionals d’espremuts, controlats i amb jornades esgotadores i salaris baixos… Dit això, la part utòpica de com es pot canviar la situació inclou dues coses. D’una banda, intentar un pacte sanitari a l’estil del que van ser els pactes de la Moncloa. És a dir, en els pròxims vint anys seuen tots els actors -metges, infermeres, jutges, economistes, etc.- per debatre i arribar a acords sobre grans temes. Alguns exemples són l’eutanàsia, el paper de la sanitat privada en el sistema públic, quines prestacions pot donar el sistema de forma generalitzada i gratuïta i quines no, etc.

    Si no hi ha cap gran canvi, el sistema és sostenible tal com és avui?
    No, ja ho estem veient. A poc a poc la medicina privada està situant-se dins del sistema públic i avui tenim uns oligopolis, com Quirónsalud, que cobreixen una part important del mercat.

    Quin ha de ser el paper de la sanitat privada en el sistema públic?
    L’acord públic privat és inevitable però s’han de buscar les bases d’aquest acord i han d’estar molt definides i haver-hi una transparència total. L’autoritat pública hauria de participar en els òrgans de govern de les institucions privades o trobar una manera directa de control. Per exemple, sobre l’oferta del conseller de Salut de la Generalitat, Toni Comín, de comprar l’Hospital General de Catalunya, que pel que diu implicaria deixar de construir dos hospitals nous, em sembla una proposta magnífica però s’ha de veure primer com es faria això. En el llibre poso un exemple que ha anat molt bé de col·laboració públic privada i aquest és el sector de la recerca. Els acords funcionen perfectament i tenim una de les recerques més importants de virus de la sida a Can Ruti (Badalona), amb una col·laboració pública amb La Caixa o el Centre de Genòmica té relació també amb la indústria farmacèutica.

    En el llibre parles de la formació dels metges, el canvi des dels anys 60 fins ara. Com valores que ha evolucionat la formació i en què s’ha de millorar?
    La formació ha tingut una edat d’or, sobretot a partir de finals dels setanta fins als noranta. Es va aconseguir a través de la formació MIR dotar els hospitals espanyols de gent molt preparada. Ara bé, aquesta formació es va fer d’acord amb uns paradigmes que ja no són els actuals. A mesura que la societat s’ha anat democratitzant i el progrés científic i social ha evolucionat, el trasllat de la centralitat del sistema sanitari al malalt, les necessitats de salut de les persones no són només les necessitats d’una malaltia concreta. Hi ha moltes més coses i l’envelliment ha fet també que hi hagi moltes persones grans amb més d’una malaltia. Aquests canvis haurien d’haver comportat canvis també en la formació. Ara és l’autoritat sanitària la que diu que s’estan formant metges que no serveixen per a les necessitats actuals perquè han après una especialitat molt concreta i avui calen metges més transversals. A tots els hospitals hi hauria d’haver metges amb capacitats més plurals i repartides.

    La generació de metges joves actual ha tingut altres reivindicacions en els darrers anys més que no pas un altre model formatiu, com ara unes condicions laborals més dignes.
    El metge ha passat de ser omnipotent i liberal a ser un funcionari i viure d’un sou. La cultura de les generacions més recents és aprovar el MIR, tenir un lloc de treball i acceptar les condicions que ja s’han aconseguit a través de moviments reivindicatius. La gent sembla que ja està conforme amb això…Abans els col·legis de metges eren representants d’una professió liberal i el seu objectiu era la protecció de la professió i el codi deontològic. En el moment en què això es converteix en una professió assalariada els col·legis fan bastant el paper d’un sindicat. Entre el jovent d’ara no hi ha un moviment fort que protesti perquè hi hagi guàrdies que es paguin a un preu irrisori o perquè hi hagi llistes de 50 malalts de consulta externa. La idea de «la meva parcel·la arriba fins aquí» no té res a veure amb l’esperit de la medicina vocacional de fa 50 anys.

    El canvi amb la llei general de sanitat va ser possible, dius en el llibre, perquè hi havia un govern d’esquerres que va impulsar-ho. Quin cicle s’obre ara amb el nou govern a Espanya?
    Amb el nou govern tenim un enorme risc que la parasitació del sistema públic pel sistema privat continuï i que es continuïn posant pegats sobre situacions concretes. La diferència entre ara i abans hi havia reflexió prèvia abans de la decisió política. Abans les coses es veien amb gran angular i ara es veuen amb zoom. Mentre no hi hagi una reflexió d’on es vol anar amb un sistema públic les coses aniran per les seves inèrcies i interessos més concrets dels grups de pressió més grans. En el moment en què tornem a tenir llistes d’espera de cirurgia de dos anys es tornarà a contractar clíniques privades perquè no hi haurà diners. Si no hi ha tendència a un gran pacte sanitari, cada vegada es deteriorarà més el sistema públic.

    De Nadal en un moment de l'entrevista. / © SANDRA LÁZARO
    De Nadal en un moment de l’entrevista. / © SANDRA LÁZARO

    Un dels aspectes crítics de la passada legislatura va ser el RD 16/2012, que qüestionava el principi d’universalitat de la sanitat a l’exclouran alguns col·lectius.
    Algunes comunitats no han fet cas d’això. És una mesura tan impopular que no crec que sigui una via de no retorn de permetre que les comunitats que ho vulguin atenguin aquestes persones. En el llibre també explico que hi ha una altra anomalia en el sistema que ningú qüestiona: els funcionaris. Aquests són 2,5 milions de persones que tenen la sanitat pública garantida i que no tenen retallades, ja que ningú els hi diu que han de pagar la prestació farmacèutica o que tenen llista d’espera. Tenim els dos extrems: l’exclusió amb privilegis i l’exclusió amb manca de privilegis.

    El model de les autonomies pot generar desigualtats entre la sanitat que hi ha entre una comunitat i una altra?
    És desigual però a partir d’un denominador comú correcte, són desigualtats que no generen un greuge comparatiu remarcable. Sí que l’organització sanitària del país basc pot tenir llistes d’espera molt més curtes que el País Valencià però quant a prestacions els diferents models no arriben a crear greuges comparatius. Per exemple, entre el que necessita un trasplantament de cor al País Valencià o Andalusia no hi ha diferència. Una de les formes de millorar el cost de la sanitat és que la gent es faci responsable de la seva salut i conegui bé el sistema. Que sàpiga com funciona, quina és la seva responsabilitat. A les escoles s’ensenya a prevenir embarassos, a vacunar-se però la resta no s’ensenya. La gent sap quins són els seus drets però no les seves obligacions perquè no s’ensenyen. Per exemple, com s’utilitza el 112, quan s’ha d’anar a les urgències, quins medicaments tenir a casa, etc.

  • Sis preguntes relacionades amb els Plans de Salut (2016-2020)

    Darrerament, la ciutadania catalana i barcelonina ha rebut per part de l’administració diversos missatges de caràcter positiu en relació amb les polítiques de salut, la justícia social i l’equitat. Tant el Pla de Salut de Catalunya –impulsat per la Generalitat- com el Pla de Salut de Barcelona –impulsat per l’Ajuntament de la ciutat- per al període 2016-2020 apunten com una de les seves principals prioritats la reducció de les desigualtats en salut. En tots dos casos la música de les paraules sona molt bé, però entre un pla i l’altre hi ha diferències notables que tenen a veure amb la generació de coneixement i amb les accions concretes que es proposa portar a terme.

    En contra del que algunes persones puguin pensar, la desigualtat en salut no és un tema nou que hagi sorgit amb la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat. A Catalunya, el coneixement sobre la desigualtat en salut i les seves relacions amb la classe social, gènere, migració, edat o territori, té un llarg recorregut. Els primers estudis sobre desigualtats en salut a Barcelona es remunten a tres dècades enrere quan, mitjançant les investigacions realitzades fonamentalment per l’Agència de Salut Pública de Barcelona sota el lideratge decisiu de Carme Borrell, s’inicià un procés de generació de coneixement rigorós, ampli i profund, de les desigualtats en salut de la ciutat.

    Tot i això, actualment els estudis oficials disponibles a Catalunya continuen sent molt limitats. Com sigui que sembla assenyada l’opinió de David Elvira, director del Servei Català de Salut, en assenyalar que sense disposar d’un bon nivell de coneixement «no és possible realitzar polítiques basades en l’evidència», la pregunta es fa ineludible: quan decidiran els polítics catalans aprovar la realització dels estudis necessaris per analitzar i valorar de forma integral i profunda els determinants socials i la desigualtat en salut a la Catalunya del segle XXI, tal com s’ha fet en altres països del món? Només molt recentment el nou govern de l’Ajuntament de la ciutat de Barcelona ha mostrat tenir la iniciativa i coratge polítics necessaris per, d’una banda, exposar amb claredat a la llum pública una realitat abans tapada o semioculta i, de l’altra, presentar un pla per fer front de manera global a unes desigualtats en salut altament tòxiques.

    La seqüència lògica entre conèixer i canviar no és però un procés directe ni immediat. Les escombraries de la història són plenes de magnífics estudis i fantàstics programes plens de recomanacions mai posades en pràctica, així com d’accions per fomentar l’equitat en salut no realitzades ni mai avaluades. En realitat cal parlar no tant “d’evidència per a l’acció” sinó més aviat de “quines evidències es generen per veure quines accions es seleccionen i realitzen”. Quan deixarem de parlar només de “salut basada en l’evidència” per parlar de “preses de decisió polítiques basades en el coneixement, la ideologia i l’elecció social de prioritats”? I és que tant el coneixement disponible com les accions que es prenguin dependran dels principis, valors i ideologies existents, de les teories i mètodes emprats i dels indicadors escollits. Així, per exemple, en relació amb la reducció de les desigualtats, el Pla de Salut de Catalunya emfatitza la necessitat d’actuar front els (mal anomenats) «estils de vida» i les accions de promoció i educació de la salut que generen una vida saludable durant la infància, l’adolescència i la vellesa. Sens dubte es tracta d’objectius rellevants. Tanmateix, la recerca científica ha mostrat amb claredat que «no tria qui vol, sinó qui pot», i que molts col·lectius socials no poden triar lliurement seguir «conductes saludables» a causa dels seus limitats recursos i les escasses oportunitats socials de tipus estructural que pateixen.

    El tipus de polítiques socials, econòmiques, laborals, educatives, ambientals i sanitàries que es porten a terme per part de les institucions influeixen de forma molt notable a la generació de determinants socials, que podran ser negatius per a la salut, com l’atur i la precarietat laboral, els desnonaments i la manca d’accés a un habitatge digne, la pobresa i la desigualtat socioeconòmica, que generen més inequitats en salut; o positius, el què es traduirà en una majors i millors salut col·lectiva i equitat. Al Pla de Salut de Catalunya, més enllà de la retòrica, manca una menció explícita a les accions necessàries per entomar els determinants socials de la salut. Quan s’aplicaran programes i intervencions adreçats a fer front als determinants socials de la salut (incloent l’atenció social i sanitària) mitjançant un enfocament que augmenti l’equitat en salut mitjançant polítiques basades en l’”universalisme proporcional”, és a dir, que millorin la salut poblacional alhora que s’actua prioritàriament a l’entorn dels qui més ho necessiten?

    Per altra banda, el Pla de Salut de Barcelona ha plantejat d’una manera més ambiciosa i alhora específica la incorporació de l’equitat en salut en totes les actuacions, a través de projectes concrets. Alguns exemples són les accions del Programa Salut als Barris, el reforç en l’accés, qualitat i equitat de l’atenció sanitària, o la creació d’un Observatori d’impactes en salut i qualitat de vida de les polítiques municipals, amb un notable nivell de recursos al llarg de períodes de temps perllongats, a diferència de l’abast limitat a l’escala electoral dels anteriors consistoris. S’han programat més de cent accions concretes per a tot el període 2016-2022, amb el 97% del pressupost a càrrec de l’Ajuntament i el 3% de la Generalitat.

    A més de generar evidència, planificar activitats i disposar de recursos, la lluita contra les desigualtats en salut implica enfrontar-se a dos notables desafiaments que, tal com els propis plans reconeixen, estan encara en fase embrionària: assolir una adequada rendició de comptes, amb més i millors processos d’avaluació, i aconseguir una millor democràcia a través d’una major transparència i participació popular, que no es quedi en simple retòrica ciutadanista. No hi ha dubte que l’ús comú de paraules com «avaluació» o «participació» en els plans de salut representen un avenç positiu. No obstant això, pel que fa a l’avaluació, amb algunes notables excepcions, aquesta es troba en la pràctica gairebé sempre absent de les polítiques públiques. Quan es realitzaran les avaluacions que permetin valorar de forma adient i retre comptes a la ciutadania de forma integral envers als resultats de les polítiques en salut pública i equitat?

    La noció de participació ciutadana en l’àmbit de l’equitat es encara a les beceroles. Com desenvoluparem una democràcia realment participativa, en la què la recerca, planificació i avaluació basada en la comunitat, i la generació de pressupostos participatius ocupin una de les primeres posicions al rànquing de prioritats? Participar no és només informar o recollir de forma superficial l’opinió de determinats grups socials; l’expressió plena de la participació requereix conèixer i estudiar en profunditat, obrir espais, temps suficient per al debat, i que la comunitat, de la manera més oberta i transparent possible, desenvolupi l’interès, la capacitat i el poder necessaris per assenyalar necessitats, plantejar prioritats, jutjar les accions realitzades i avaluar els indicadors utilitzats. Un exemple destacable és el recent Pla de Salut Mental de Barcelona, estructurat a partir de l’estreta participació de diferents actors implicats o interessats (ciutadania, institucions, òrgans de la societat civil), que durant sis mesos consensuaren les seves necessitats, prioritats i mesures concretes.

    La desigualtat en la manera de morir i de (mal)viure ha estat i avui és, encara de forma més manifesta, la nostra pitjor epidèmia. Combatre-la exigeix ​​un repartiment molt més equitatiu de la riquesa i dels recursos socials, i un major desenvolupament dels drets i serveis socials que afavoreixi als que menys tenen. Darrere de cadascuna de les decisions que afectin aquestes esferes de poder hi ha constriccions molt reals de tipus polític, legal i econòmic que a l’entorn polític català estan fortament influïdes per ideologies tecnocràtiques o neoliberals amb evidents trets classistes, sexistes o xenòfobs. Si féssim servir una prescripció telegràfica, la recepta seria: per acabar amb les desigualtats s’ha d’acabar amb el sistema que les genera. Tanmateix, constatem com sota el neoliberalisme aquest es regira violentament davant de la més minsa reforma redistributiva, per mínimament que aquesta afavoreixi a les classes populars. Per exemple: el «cap polític» de l’actual Conseller de Salut de la Generalitat, Antoni Comín, sembla estar en perill. I no perilla perquè els usuaris i militants dels moviments socials contra la privatització i mercantilització de la sanitat ho considerin una cara amable de les retallades, una continuació dels plans del seu antecessor Boi Ruiz, sinó perquè els poders econòmics, polítics i sanitaris amb major poder s’estan començant a impacientar amb les seves declaracions i intervencions tímidament progressistes. Ens podem imaginar quina serà la reacció enfront de les mesures del Pla barceloní, molt més radical en les seves mesures i abast.

    Els plans de salut de Catalunya i Barcelona són instruments d’una gran importància per planificar i desenvolupar el model de salut i equitat que volem. Un model que ha de prioritzar els recursos socials i econòmics que permetin realment actuar sobre el millor indicador de justícia social de què disposem: l’equitat en salut. Quan ens prendrem seriosament que l’equitat en salut és la forma més adient de valorar la justícia social d’un país, en lloc d’utilitzar indicadors socials menys rellevants o bé indicadors relatius a l’activitat i creixement econòmic com el PIB?


     

    Joan Benach és professor titular del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, on imparteix assignatures de Salut Pública i Salut Laboral. És també director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut – Employment Conditions Network (GREDS-EMCONET) de la UPF i Co-director del Public Policy Center (UPF-Johns Hopkins University, EUA). Catedràtic acreditat per ANECA, Joan Benach te vincles acadèmics amb la Johns Hopkins University (EUA), la University of Toronto (Canadà) i la University of Alberta (Canadà), entre d’altres.

    Juan Manuel Pericàs és especialista en medicina interna i durant anys dedicat a les malalties infeccioses a l’Hospital Clínic de Barcelona. Més recentment investigador en salut pública i desigualtats en salut. Treballa a Greds-Emconet, Universitat Pompeu Fabra-Johns Hopkins University Public Policy Center).

  • Una ampolla de dos litres de refresc costarà fins a 24 cèntims més amb l’impost al sucre de Catalunya

    Qui compri una beguda amb sucre a Catalunya haurà de pagar un impost. La Generalitat de Catalunya ha gravat, tal i com recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’adquisició de begudes ensucrades envasades, des de la Coca-Cola fins a les begudes energètiques. L’Executiu ha inclòs l’impost a la llei d’acompanyament dels pressupostos del 2017 que presentarà al Parlament en les pròximes setmanes. Segons es detalla en el text, la raó per crear aquest tribut són els efectes del sucre en la salut de la població.

    En concret, el tipus de gravamen de l’impost s’ha situat en vuit cèntims per litre per a les begudes amb un contingut de sucre d’entre cinc i vuit grams per cada 100 mil·lilitres. A partir dels vuit grams de sucre per cada 100 mil·lilitres, el consumidor pagarà 12 cèntims per litre.

    D’altra banda, els encarregats de facilitar la recaptació de l’impost a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) seran les empreses distribuïdores de les begudes. La Generalitat preveu ingressar 41,3 milions d’euros cada any amb la mesura, que seran 31 el 2017 perquè l’impost no podrà entrar en vigor el proper 1 de gener a causa de la tramitació parlamentària dels comptes.

    Ensucrades i envasades

    Què és una beguda ensucrada pel Govern? A més de productes tradicionals, com la Coca-Cola o la Fanta, el nou gravamen afecta els refrescos o sodes, és a dir, les begudes amb gas o sense gas preparades per vendre. Això sí, sempre que vagin envasades en ampolles o llaunes. Però també quedaran inclosos en l’impost les begudes de fruites ensucrades, les que es comercialitzen per prendre després de fer esport, les begudes energètiques, les llets «endolcides o alternatives a la llet» i el te i el cafè «amb edulcorants calòrics afegits» .

    El projecte de llei indica que les empreses hauran de repercutir l’impost al consumidor final de la beguda, de manera que la versió light o sense sucre d’algunes begudes, com la Coca-Cola, seria més barata que la normal. Tant la zero com l’ampolla de Coca-Cola de dos litres costaven 1,41 euros aquest dimecres en un supermercat del centre de Barcelona. Si s’implanta l’impost, la zero mantindria el mateix preu, però l’ampolla normal de dos litres passaria a costar 1,65 euros, un increment del 17%.

    Aquest percentatge se situa prop del mínim del 20% amb el que l’OMS va recomanar augmentar el preu de venda de refrescos i sucs. L’objectiu de l’organització és que disminueixi el consum de sucres lliures, el principal factor que influeix en l’augment de la població amb obesitat i diabetis. Mèxic ja aplica un impost extra a les begudes no alcohòliques amb sucres afegits i Hongria grava els productes amb alts en nivells de sucre, sal o cafeïna. Altres com el Regne Unit, Sud-Àfrica o Filipines han anunciat que ho faran properament.

    L’impost a les begudes ensucrades era una de les mesures per portar més ingressos a les arques de la Generalitat i fomentar hàbits de vida saludables que s’estudiaven des de fa anys. No obstant això, els governs de Mas no el van implantar per les suspicàcies que aixecava entre la indústria del sector.

  • Salut destinarà 65 milions d’euros a pal·liar desigualtats en salut des de l’atenció primària

    Les desigualtats socioeconòmiques tenen molt a veure amb les desigualtats en salut, tanmateix els criteris que es tenen en compte per decidir els recursos que es destinen a un CAP o un altre són bàsicament demogràfics. Si es tenen en compte indicadors socioeconòmics, prop de la meitat dels CAP de Catalunya estan infrafinançats en relació a les necessitats que han d’atendre. Davant d’aquest fet el Departament de Salut ha actualitzat, com va anunciar al febrer, els criteris a l’hora d’assignar recursos i preveu un pla de finançament per reforçar l’atenció primària a les zones més desfavorides amb 65 milions d’euros en els pròxims cinc anys.

    El nou model d’assignació de recursos per a la primària es basarà a partir del 2017 en l’índex de privacions socioeconòmiques, un nou indicador elaborat per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) que combina factors com ara el percentatge de població amb rendes anuals inferiors a 18.000 euros o amb un nivell d’instrucció baix, a més de demogràfics. Així, guanyen pes els indicadors socioeconòmics, ja que fins ara només tenien un pes del 20% en els criteris d’assignació. La idea de Salut és que afinant més el mapa de necessitats al territori aquest es tradueixi també en una dotació de recursos més justa que serveixi per pal·liar les desigualtats en salut.

    Vint-i-cinc àrees prioritàries

    “Volem finançar la xarxa d’Atenció Primària perquè sigui encara més capaç de combatre les desigualtats un cop s’han produït”, ha explicat aquest dimecres el conseller de Salut, Toni Comín. Salut ha identificat un total de 180 àrees bàsiques de salut (ABS)-unitats territorials en les què s’organitza l’atenció primària a Catalunya- que estan infrafinançades segons els nous criteris.  Seran aquestes les que a partir del 2017 i fins a l’any 2021 rebran un total 65 milions d’euros. El finançament, que serà addicional, es farà de forma progressiva, és a dir, cada any Salut destinarà 13 milions d’euros. La prioritat, de cara l’any vinent, serà per les 25 ABS amb més desigualtats i per tant prioritàries pel seu subfinançament, que rebran 2,5 milions dels 13 previstos pel total d’àrees amb més necessitats.  Aquests 13 milions addicionals, ha explicat Comín, sortirien dels nous pressupostos del 2017 que el Govern preveu que siguin aprovats.

    La zona que aplega més àrees desfavorides -amb més privació- és l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Encapçalen la llista els Equips d’Atenció Primària de Badalona Sant Roc;  Sabadell La Serra; Mataró Ronda Gatassa; Barcelona Ciutat Meridiana i Badalona Gran Sol-La Salut. Amb tot també estan entre els 25 primers; l’EAP de Tarragona La Granja-Torreforta o el de Constantí, al Camp de Tarragona.

    Es preveu, així, que amb el reforç de les 180 àrees territorials més desfavorides els seus CAP comptin d’aquí a cinc anys amb els recursos necessaris per respondre a les demandes de la població assignada. En què es traduiran aquests recursos -per exemple, en més personal- encara està per veure. Segons Salut els gestors de cada àrea hauran de decidir-ho una vegada estigui clar el pressupost addicional del què disposin. “El que atenen els equips d’atenció primària no són persones, són persones amb una situació socioeconòmica concreta”, ha assegurat Comín des del CAP Gran Sol del barri de Llefià de Badalona, un dels municipis en què es concentren més àrees amb un índex alt de privació.

  • Veïns i veïnes de Barcelona denuncien el col·lapse de les urgències hospitalàries

    Els serveis d’urgències hospitalaris de Barcelona «voregen el col·lapse la major part de l’any». Així ho denuncien els membres de la comissió de salut de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). A través d’un manifest, que els membres han lliurat aquest dimarts a la Conselleria de Salut, lamenten «la precària situació dels serveis d’urgències» que viuen centres com l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron, l’Hospital del Mar o l’Hospital Clínic.

    «La situació dels serveis d’urgències a la ciutat sovint és dramàtica. En molts casos mantenen la situació fins al límit, fins i tot tenint llits d’hospitalització tancats», manifesten. «Avui a Vall d’Hebron hi ha 76 pacients que esperen un llit i alguns fa 5 dies que esperen per passar a planta», comenta a aquest diari Trini Cuesta, activista en defensa de la sanitat pública. «Ara ens consta que l’hospital està gairebé al cent per cent d’ocupació – fa unes setmanes hi havia una vintena de llits tancats- i encara no hem entrat en època de grip», alerta Cuesta.

    Les desenes de persones que s’han presentat a la Conselleria aquest dimarts ho han fet amb missatges visibles de «no més de 24 hores a urgències» o «no més malalts als passadissos» per reivindicar una atenció de qualitat en aquest servei. Allà han pogut parlar amb el director i la Subdirectora General d’Organització i Serveis al Departament de Salut, Xavier Rodriguez i Montserrat Sagalés, i altres membres del gabinet. Aquests han escoltat les seves demandes i els han facilitat una via de contacte per tal de reunir-se en les properes setmanes.

    Missatge de la FAVB en defensa d'una sanitat pública. / © SANDRA LÁZARO
    Missatge de la FAVB en defensa d’una sanitat pública. / © SANDRA LÁZARO

    Des de la FAVB asseguren que la situació a les urgències «és el resultat de la insuficiència de recursos i d’una gestió ineficaç demostrada any rere any». En aquest sentit exigeixen al Departament de Salut, al Servei Català de la Salut i al Consorci Sanitari de Barcelona que donin «instruccions pertinents» i duguin a terme «accions clares» per revertir la situació.

    «Els convidaríem a què, com a mètode experimental, passessin un mínim de 72 hores en una llitera a qualsevol passadís dels hospitals del Mar o de la Vall d’Hebron, amb una bossa de plàstic amb les seves pertinences als peus, sense timbre per demanar ajuda i fent les seves necessitats davant de tothom», assevren en la carta.

    Amb tot, els veïns i veïnes matisen que amb aquest manifest no qüestionen l’atenció que es dóna per part dels professionals tot i que sí que expressen dubtes que «en les condicions físiques i de saturació en les quals han de treballar siguin òptimes per garantir la qualitat i seguretat assistencial».

    Veïns i veïnes de Barcelona denuncien el col·lapse a les urgències / SANDRA LÁZARO
    Veïns i veïnes de Barcelona denuncien el col·lapse a les urgències / © SANDRA LÁZARO
  • Sense data per veure el metge especialista “a causa del nombre de peticions”

    La Maria Núñez no sap quan podrà veure l’especialista de l’esquena al seu hospital de referència: l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. El mes d’octubre passat va rebre una carta de l’hospital en què se li assegura que “a causa del nombre de peticions i la prioritat assignada” el centre no podria atendre la seva petició “a curt termini”. “En el moment que puguem programar la seva petició li ho comunicarem”, tanca la tercera frase del text.  

    La Maria (nom fictici) té 82 anys i fins no fa gaire era una persona completament autònoma. Des de fa prop de tres mesos però un metge del CUAP Cerdanyola-Ripollet li va diagnosticar estenosis del canal lumbar, un estretament estructural del canal raquidi que li produeix dolor a la zona lumbar que se li afegeix a l’artrosis que ja patia. Després del diagnòstic el metge la va derivar a la Unitat Clínica del Dolor perquè seguís un tractament basat en peridurals terapèutiques. Llavors la Maria va entrar a la llista d’espera, que apuntava que no podria iniciar el tractament de les peridurals fins al maig-juny del 2017.                         

    Davant la llarga espera i l’intens dolor va optar per fer el tractament en una clínica privada però no li va resultar efectiu. Va ser en aquest moment quan la Maria va tornar a anar al CUAP pel dolor i aquesta vegada el metge va derivar-la a l’especialista de l’esquena -que pertany a l’àrea de traumatologia- a l’Hospital de Sabadell. La carta que va rebre fa unes setmanes però l’ha deixat en la incertesa i l’espera indefinida. Des dels primers símptomes de dolors fins ara la Maria “ha passat d’estar bé a anar del sofà al llit i viceversa, a més de dur una bateria de pastilles a sobre per calmar el dolor”, explica un dels seus familiars.

    La carta que va rebre la pacient. / DS
    La carta que va rebre la pacient. / DS

    De moment no sap quin tractament especialitzat ha de seguir, si cal que es faci més proves o si haurà de ser intervinguda en una operació quirúrgica. “Sabíem que hi havia un impàs de temps entre la visita al metge de capçalera i l’especialista però no enteníem com podia ser que l’espera no tingués data”, expliquen sorpresos els familiars de la pacient.

    En llista d’espera sine die: una pràctica habitual

    Davant d’aquesta experiència, un dels familiars de la Maria es pregunta quants casos hi ha com aquest i lamenta que “tot aquest temps d’espera no compta enlloc”. Des de l’Hospital de Sabadell asseguren que no coneixen amb exactitud quantes persones es troben a l’espera que se’ls comuniqui la data en què podran visitar l’especialista. En qualsevol cas, comenten des de l’Hospital, és comú que en algunes especialitats s’envii aquesta carta ja que puntualment no es pot respondre a la demanda d’assignar als pacients data de visita a l’especialista. Les mateixes fonts matisen però que aquests pacients pendents de data de visita ja són inclosos en la llista d’espera i que el temps comença a registrar-se ja des de la derivació del metge de capçalera i neguen que comenci a comptar des de que es dóna dia i hora al pacient.  

    Amb tot, l’espera sense data assignada és habitual en molts hospitals i no és exclusiu del de Sabadell, comenta el metge i exdirector assistencial de l’Hospital Vall d’Hebron Josep Martí, qui destaca però que sí que sorprèn el fet que en aquest cas es notifiqui per carta. “Normalment en casos així es diu als pacients que ja se’ls ha derivat i que ja els trucaran”, afegeix. Martí, que és traumatòleg, explica que precisament aquesta especialitat sol acaparar un 45-50% de totes les visites a l’especialista. “La gent té dolors molt freqüents de tipus físic i solen ser els que acumulen més demora”, explica. Aquest metge, que també és membre del col·lectiu Marea Blanca, recomana que en casos d’espera perllongada amb data o sense data de citació, les persones posin una reclamació al centre.«És de sentit comú que pot haver-hi llistes d’espera raonables per operar-se però el que no és tolerable és la incertesa i l’angoixa. La visita a l’especialista perquè li proposi un camí terapèutic hauria de ser en casos no urgents de màxim tres setmanes», opina.

    Segons les dades oficials, al juny d’aquest any 2.123 pacients es trobaven en llista d’espera a l’Hospital de Sabadell per fer una primera visita a l’especialitat de Traumatologia i el temps mig d’espera se situava en una mica més de dos mesos. Precisament per aquesta especialitat és per la que més pacients es troben en la llista d’espera del centre. En total 21.882 esperaven al juny per visitar per primera vegada l’especialista. Per darrere de traumatologia, les especialitats que acumulen més pacients en espera són urologia (837), neurologia (834) i ginecologia (791). El Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries presentat a l’abril pel conseller de Salut, Toni Comín, tenia com a objectiu reduir a la meitat el temps mitjà d’espera per a la primera visita (163 dies) a l’especialista. Davant la pròrroga pressupostària però el pla, que preveia activitat addicional, va quedar aturat ja que estava pressupostat en 100 milions d’euros.

    Mentre el procés d’espera de la Maria avança, en detriment de la seva salut, els seus familiars han recorregut, davant la incertesa, a una clínica privada perquè pugui veure un especialista.

  • Cal un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya

    En aquest i altres mitjans de comunicació generals i professionals són cada vegada més habituals articles que analitzen des d’una perspectiva crítica el model sanitari català i que proposen mesures diverses com, per exemple, combatre la corrupció, excloure del sistema a les entitats privades amb ànim de lucre, millorar la gestió i eficiència dels centres i serveis així com l’efectivitat de les seves actuacions per potenciar la salut personal i col·lectiva, incrementar l’accessibilitat als recursos d’acord amb les necessitats i no de forma indiscriminada així com prioritzar l’equitat o potenciar la motivació i benestar dels professionals. Totes aquestes (i altres) propostes poden contribuir, sens dubte, de forma significativa a millorar el sistema sanitari català però no impliquen, almenys necessàriament, un canvi del model en què se sustenta. Si parlem de la necessitat de canviar el model no podem limitar l’anàlisi a alguns dels seus problemes o defectes: és com si en el camp clínic volguéssim tractar sempre de forma simptomàtica els problemes de salut sense intentar abordar la fisiopatologia i, sobretot, les seves causes. Aquestes tenen el seu origen en les característiques del propi model i, per tant, si volem utilitzar un tractament etiològic no podem obviar la necessitat d’introduir-hi modificacions substantives.

    El model sanitari espanyol i el català se situen en el context dels europeus occidentals i, per tant, comparteixen amb ells alguns problemes conceptuals que cal considerar inicialment. En general, aquests models pateixen forts desequilibris que tenen l’origen en els seus paradigmes dominants: estan centrats en els hospitals (d’aguts), en la sobreutilització de tecnologies complexes i en una assistència reparadora individual, consumista i biologista a les malalties. No es tracta, evidentment, de negar la importància dels centres hospitalaris, de frenar el desenvolupament tecnològic o de criticar l’abordatge personal dels problemes de salut. Parlem de la necessitat de corregir aquests desequilibris a partir de la ubicació en el frontispici del sistema d’altres paradigmes, tan importants com els anteriors, per aconseguir millorar la seva efectivitat, eficiència i sostenibilitat. Ens referim als centres de salut i serveis comunitaris (sanitaris i socials), a la racionalització de l’ús dels recursos i les tecnologies i a l’enfocament biopsicosocial d’una atenció de salut que incorpori de forma decidida perspectives intersectorials i comunitàries. Estem parlant de canviar les prioritats del sistema a partir dels altres paradigmes. Seria important que en el marc legal del nou model sanitari català aquests tinguessin un lloc preeminent, com una mena de declaració de principis absent en la LOSC de 1990.

    El model sanitari català actual es fonamenta en la separació de les funcions de finançament, compra i provisió. Les dues primeres a càrrec del Departament i CatSalut i la tercera adjudicada a entitats públiques i privades i sotmesa a un procés públic de contractació. Des de molts sectors de l’espectre ideològic s’expliciten resistències al manteniment amb diners públics d’empreses privades, amb ànim de lucre, inviables en la gran majoria dels casos sense que rebin recursos públics, tal com s’està evidenciant recentment amb l’intent de la Conselleria de reconsiderar alguns dels contractes establerts amb diverses entitats.

    Els serveis nacionals de salut tenen una de les seves bases conceptuals i de funcionament en una planificació estratègica centralitzada que possibilita el desenvolupament harmònic, efectiu i eficient de les directrius de la política sanitària. Aquestes directrius es transformen posteriorment en actuacions concretes en cada lloc (centre/territori) a partir d’accions de planificació operativa i de gestió susceptibles d’amplis graus de descentralització decisòria. En el cas del model sanitari català la planificació estratègica ha estat dèbil o inexistent i, en moltes ocasions, el Departament de Salut, des d’una posició marcada per la indefinició de prioritats i la debilitat, s’ha limitat a assumir decisions prèvies de les entitats proveïdores. El CatSalut no és en realitat un veritable servei nacional de salut de Catalunya que integri tots els recursos d’utilització pública, com a mínim des d’una perspectiva estratègica. Aquesta situació ha generat una important descoordinació en l’establiment de les competències, ubicació i complexitat dels diferents recursos, sobretot a l’àmbit hospitalari, amb desequilibris territorials i funcionals, fonts evidents d’ineficiència que s’han intentat corregir sense massa èxit per divesos plans de reordenació hospitalària (del terciarisme). Aquests (i altres) problemes justifiquen la necessitat de canviar la concepció del model sanitari català creant un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya que integri de forma efectiva tots els recursos d’utilització pública.

    En la nostra opinió cal iniciar el canvi del model sanitari català a partir d’aquests dos blocs estratègics:

    1. Reorientació dels paradigmes, i per tant de les prioritats, del model i trasllat progressiu de les propostes a la planificació, gestió i acció assistencial del sistema
    2. Creació d’un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya

    És evident que un canvi de model necessita d’un marc polític i legislatiu que el faci viable i que contempli una fase o període de transició entre la situació actual i la d’arribada. En aquesta anàlisi preliminar s’intenten solament apuntar algunes de les premisses d’un canvi que comporta una gran dificultat i complexitat, però això no pot justificar la paràlisi en l’acció política transformadora que necessiten el model i el sistema. Tal com vaig sentir dir al director del CatSalut David Elvira en el debat d’aquest dimecres, no n’hi ha prou amb reformar el model, cal transformar-lo, donar-li noves orientacions fonamentades en la transparència, protagonisme i participació de la comunitat i rendició de comptes. Per poder avançar en aquesta direcció sembla imprescindible abordar una reconsideració en profunditat del marc legislatiu en què se suporta el model actual, la LOSC.

  • Catalunya impulsarà l’impost a les begudes ensucrades que demana l’OMS

    Fa unes setmanes l’Organització Mundial de la Salut va demanar als governs que gravin les begudes ensucrades com a mesura per lluitar contra l’obesitat, després que diversos estudis hagin posat de manifest que la indústria alimentària fa anys que maniobra per ocultar els riscos d’un consum excessiu de sucre. I més concretament, després que un estudi tragués a la llum les pràctiques de Pepsi i Coca-Cola per ocultar els seus vincles amb l’obesitat als EUA.

    Catalunya farà cas de les recomanacions de l’OMS. El Parlament ha aprovat aquest dijous amb el vot a favor de tots els grups i l’abstenció del PPC una moció perquè el Govern impulsi un impost a les begudes amb excés de sucre i sodi. La moció presentada per Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) defensava gravar amb taxes les begudes ensucrades i els aliments insans i no permetre l’entrada d’aquests tipus d’aliments en els centres educatius de Catalunya. “Hi ha taxes que es poden fer per gravar en certs aliments i afavorir els preus d’uns altres. Fer més accessibles els aliments sans i més inaccessibles els aliments insans”, va assegurar la diputada Marta Ribas en una intervenció parlamentària fa uns dies.

    La iniciativa però només tirarà parcialment endavant ja que l’aplicació de nous impostos només afectarà els refrescos i deixarà fora del nou gravamen els aliments insans. El punt que contemplava presentar un projecte de llei per a la creació d’un gravamen sobre els aliments amb excés de sucre, sodi i greixos, no ha prosperat pels vots en contra de Junts pel Sí i el PP.

    El text aprovat estableix un gravamen sobre les begudes de refresc amb excés de sucre o sodi que recaurà principalment sobre les grans distribuïdores de begudes i que previsiblement hauria d’implementar-se el 2017. A més a més, la moció contempla la posada en marxa d’un sistema d’etiquetatge que identifiqui els aliments i les begudes insanes mitjançant els seus perfils nutricionals. En aquest etiquetatge però no hi interferirà la indústria alimentària sinó que serà definit per òrgans del Govern. Així mateix es revisarà la normativa de menjadors escolars per tal que aquesta doni prioritat a la gestió que garanteixin millor una alimentació saludable.

    El sobrepès i l’obesitat a Catalunya

    La diputada de Catalunya Sí que es Pot Marta Ribas ha recordat que “l’alimentació insana” és la causant de gran part de les malalties i que “la meitat dels infants a Catalunya pateix sobrepès i obesitat”. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat. A Catalunya el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys són obesos.

    Els darrers resultats de l’Enquesta de Salut a Catalunya (ESCA) mostraven les diferències pel que fa al consum freqüent de productes hipercalòrics i l’estil de vida segons el context socioeconòmic. Mentre que el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioxeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris.