«Demà dilluns 9, a les 9.30 podeu escoltar-me al programa El Matí de Ràdio 4. Us hi espero». Així anunciava la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, la seva entrevista de dilluns passat. Aquí van començar 24 hores d’anuncis, rectificacions i amenaces al voltant del copagament farmacèutic dels pensionistes.
A l’entrevista a Ràdio 4, Montserrat va avisar que pretenia «ajustar» la quantitat de diners que els jubilats han d’aportar a l’hora d’adquirir medicaments. L’ajust, en les seves paraules, havia de complir que «qui més té hauria de pagar més».
A qui podria afectar aquests plans? El copagament actual, decretat pel Govern de Mariano Rajoy el 2012, fa trams per rendes: menys de 18.000 euros -que paguen un límit de 8 euros al mes-, de 18.000 a 100.000 euros -el màxim és de 18 mensuals- i per sobre de 100.000 que estan limitats a 62 euros.
Sense especificar res més, les paraules de la ministra van ressonar: es plantejava retocar el copagament de manera que es pujaria a un grup de pensionistes. Montserrat va recular. Ho va fer mitjançant un twit que deia «no és cert que es vagi a pujar el copagament farmacèutic als pensionistes de més de 18.000 euros».
No es cierto que se vaya a subir el copago farmacéutico a los pensionistas con ingresos de más de 18.000€.
A més, la ministra va concertar una intervenció a LosDesayunos de TVE per a l’endemà (aquest dimarts). Allà, directament, ha declarat que el Govern del Partit Popular no té previst «la reforma del copagament farmacèutic». I s’ha adherit al sistema actual: «Defenso», la fórmula executada per l’anterior equip de Mariano Rajoy.
No obstant això, al mateix temps, s’ha mostrat «oberta» a «estudiar el que diguin els experts» sobre els copagaments. Segons el seu criteri, «modificar» no implica encarir, sinó que pot fer «que els hi baixis als que tenen menys»: sentit contrari al que va expressar 24 hores abans, en incidir en el fet que els que més guanyen han de pagar més. A més, d’aquesta manera, pot desaparèixer el copagament de les rendes més baixes. Montserrat també ha repetit que defensa el decret de Mariano Rajoy.
El Partit Popular està sòlidament instal·lat en el copagament farmacèutic. De fet, l’anterior ministre de Sanitat, Antonio Alonso -estant en funcions- va afirmar, el maig del 2016, que si el PP tornava a governar «no se suprimirà [el copagament]». Dolors Montserrat ha tancat aquesta jornada d’avenços i retrocessos sobre el finançament de medicaments demanant «no alarmar» als pensionistes.
Les reserves de sang a Catalunya estan sota mínims. Determinats grups, com l’A-, només tenen reserva per a un dia, o l’O-, per a tres. El grup AB+ és el que té la reserva més gran: 12 dies. Els grups sanguinis més buscats són els donants RH negatius, els més minoritaris. Aquesta davallada es deu al fet que durant les Festes de Nadal les donacions s’han reduït un 25% i han situat les reserves en un nivell baix.
Davant d’aquesta necessitat, els bancs de sang han fet una crida a la població perquè en donin. És per això que els principals hospitals de Catalunya faran una marató del 13 al 20 de gener per facilitar la donació, sota el lema ‘La teva sang diu coses. Comparteix-la’. L’objectiu és aconseguir 8.000 donacions. Per primera vegada es podrà donar sang a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya.
Un altre dels objectius de la campanya és que la població conegui el seu grup sanguini ja que, segons el Departament de Salut, quatre de cada deu catalans ho desconeixen. Pot donar sang qualsevol persona sana entre 18 i 65 anys que pesi més de 50 quilos. Es recomana que les dones donin sang un màxim de tres vegades l’any i els homes un màxim de quatre. Es calcula que cada dia es necessiten 1.000 donacions a Catalunya. Els llocs on donar i la quantitat de reserva es poden consultar de manera actualitzada a través del web de la Generalitat.
Una menopausa precoç, la falta de funció ovàrica a causa de la quimioteràpia, una extirpació ovàrica o una edat avançada són motius pels quals una dona pot estar físicament incapacitada per ser mare. Ara, però, amb la donació d’òvuls això ha canviat. Es tracta d’una tècnica mitjançant la qual amb el traspàs d’òvuls d’una dona a una altra – una donant i una receptora-, s’insemina l’òvul de la donant i s’insereix a l’úter de la receptora. El primer embaràs mitjançant aquesta tècnica es va aconseguir el 1983.
Donació d’òvuls a centres públics
A Catalunya hi ha 33 centres on es pot fer fecundació in vitro. D’aquests, 27 són privats i 6 públics. Pel que fa a Espanya, un total de 225 centres ofereixen aquest servei: 181 privats i 44 públics. Aquesta diferència entre centres privats i públics es deu a la falta de recursos econòmics dels quals disposa la Seguretat Social i l’elevat cost de tot el procediment. En el cas de pacients receptores que atenen centres privats, el preu que han de pagar oscil·la entre els 5.500 i els 7.500 euros.
En el cas dels centres públic, molts no tenen programa de donació d’òvuls, com l’Hospital de la Vall d’Hebron o l’Hospital de Sant Pau. La llista d’espera per a tècniques de reproducció humana assistida (RHA) complexes –fecundació in vitro (FIV)– a centres públics és de 22 mesos (2.800 persones), en comparació al mes que hi ha a les clíniques privades. Un factor que en moltes ocasions fa que les receptores es decantin per la medicina privada. L’any 2015 el CatSalut va finançar 1.122 FIV i 1.291 inseminacions artificials.
El Departament de Salut va presentar un protocol en el qual s’amplia l’accés a la reproducció assistida a dones lesbianes i sense parella, un dret que fins al passat juliol no estava garantit. Les tècniques d’RHA que incorporarà aquest protocol en l’atenció especialitzada seran sis: l’estimulació ovàrica, la inseminació artificial conjugal, la inseminació amb semen de donant, la fecundació in vitro (FIV) amb gàmetes pròpies, la FIV amb gàmetes donades (espermatozous i/o òvuls) i la microinjecció citoplasmàtica d’espermatozous.
El retard en la maternitat augmenta la demanda d’òvuls
Actualment el 15% de les parelles a Espanya tenen problemes de fertilitat. Tot i que inicialment els motius mèdics eren els principals pels quals una dona acudia a fer aquest tractament, avui en dia això està canviant i l’increment d’edat en el moment de ser mare és ja el primer motiu. Segons el registre de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), el 2015 més del 60% de les receptores d’òvuls tenien més de 40 anys. L’Eurostat explica això amb dades: l’edat mitjana de les dones en el naixement del primer fill ha seguit augmentant des dels 29,1 anys del 2002 fins als 30,3 anys del 2013. Aquest ajornament de la maternitat és una de les principals raons que han consolidat l’augment mantingut de la utilització de les tècniques de reproducció humana assistida (RHA).
Si bé no hi ha una edat límit legal per a ser mare, els professionals recomanen quedar-se embarassada màxim fins als 50 anys a causa de les complicacions mèdiques que poden aparèixer com la disminució de la fertilitat per l’escassetat ovàrica i la mala qualitat dels òvuls. Sí que hi ha una edat mínima, els 18 anys.
En el cas del centre mèdic Dexeus, un dels centres privats de referència pel que fa a la reproducció, la mitjana d’edat de dones receptores del centre és de 42 anys. Aquest retard de l’edat del moment de ser mare s’atribueix, sovint, a raons socials o laborals, com ara que cada vegada es busca més una estabilitat laboral i econòmica abans de tenir fills però també a l’allargament del període d’estudi.
L’edat de la donant, en canvi, se situa als 26 o 27 anys de mitjana, tot i que està permès ser-ho dels 18 als 35 anys per tal d’assegurar la màxima fertilitat de la dona. La doctora Elisabet Clua, responsable del programa de Donació d’Ovòcits i Embrions de la Dexeus, explica que el perfil de donant que reben “és de classe mitjana, no ho fa pels diners com a motiu principal. Moltes vegades són mares, d’un perfil més altruista”. Es tracta de processos llargs, amb moltes proves mèdiques on s’han d’estimular els ovaris i entrar a quiròfan. Tot i el perfil altruista de les donants, es recomana que sempre hi hagi una compensació econòmica «per les molèsties que suposa». El Comitè consultiu de Bioètica d’Espanya recomana una remuneració d’entre els 900 i els 1.000 euros, però en cap cas es tracta d’una xifra obligatòria. Clua associa les donacions a la cultura altruista i de donació que hi ha Espanya “sobretot pel que fa a donació d’òrgans i de sang en comparació a altres països d’arreu del món”. Això es tradueix en el fet que des de l’any 2008, el nombre de donant s’ha incrementat un 10% i cada any quasi 9.000 dones a Espanya donen òvuls.
L’any passat el centre mèdic Dexeus va atendre a 405 donants i 554 pacients, unes xifres que van en augment. Aquesta diferència entre donant i receptores s’explica perquè de cada tres donants, 1,3 vegades una única donant serveix per a dues receptores.
La doctora Elisabet Clua, responsable del programa de Donació d’Ovocits i Embrions de la Dexeus / ROBERT BONET
A Espanya una gran majoria de dones receptores són estrangeres, sobretot italianes, franceses, angleses, alemanyes i americanes. Això es deu, principalment, a la legislació dels països de providència. 1.290 dones van venir a Espanya per fer el tractament pel fet que és una tècnica prohibida en el seu país d’origen. En el cas de França la donació només es pot fer si la dona té més de 30 anys i ja és mare com a mínim una vegada. La receptora, a França, no pot tenir més de 43 anys, ser mare monomarental ni lesbiana. A Anglaterra, a diferència d’Espanya, no està permesa la donació anònima. “Hi ha pacients que decideixen que no volen que els seus fills sàpiguen la identitat de la donant, per això acudeixen a nosaltres” explica la doctora.
La Llei sobre Tècniques de Reproducció Assistida del 2006 determina que s’ha de buscar a la donant en funció de les característiques físiques de la receptora. Tot i això, cal fer entendre a la receptora que, per molt que s’assembli a la donant, mai es pot assegurar la semblança total amb el nen. «Això preocupa les pacients. Hi ha un dol genètic. La pacient ha d’entendre que aquell nen genèticament no té res d’ella. Després està l’epigenètica, – el bebè estarà a l’úter, el parirà, l’alimentarà, creixerà…- però genèticament l’òvul és d’una donant», explica Clua.
Aquesta llei també limita el nombre de nens que poden néixer a partir dels òvuls d’una mateixa donant: sis. No limita, per tant, el nombre de donacions sinó el nombre de naixements. Tot i això, és la donant qui ha de declarar en el moment de la donació si ja ha fet el procediment anteriorment o no i a quin centre. Això fa que no hi hagi un control real del nombre de naixements. Per solucionar-ho, alguns experts recomanen la creació d’un Registre Nacional de Donants de tots els centres de l’Estat.
El seguiment telefònic de pacients crònics complexos en el nostre entorn no ha millorat els resultats del servei que presten habitualment els equips d’atenció primària. Abans d’implementar innovacions organitzatives en l’atenció a la cronicitat cal comprovar la seva eficàcia. Un reduït grup de professionals d’atenció primària vam viatjar a Anglaterra per conèixer innovacions en el maneig dels pacients crònics. Vam aprendre que tots els projectes perseguien un triple objectiu: més satisfacció, més salut i menys costos. Consideraven que si els pacients seguien els tractaments i els controls marcats per les guies de pràctica clínica, tindrien menys descompensacions, el que vol dir més salut, per tant estarien més satisfets amb el servei que rebien i gastarien menys recursos sanitaris. La millor salut els permetria seguir a casa estalviant ingressos hospitalaris o visites a urgències per descompensacions.
Dins dels molts projectes liderats pels Kings Fund que vam visitar, ens va impressionar l’immens «call center» de Birmingham: un regiment d’infermeres seguien telefònicament els pacients crònics dins d’un modern edifici tecnològic. Cada una d’elles vigilava estretament un reduït nombre de pacients. Volien identificar necessitats socials i sanitàries no cobertes i promoure un millor compliment dels tractaments i dels controls marcats pels equips assistencials que els atenien presencialment. Els directius del projecte estaven especialment orgullosos de la costosa inversió que aconseguia uns espectaculars índexs de satisfacció dels usuaris.
Al tornar a Barcelona vam intentar aplicar la mateixa estratègia al meu petit equip d’atenció primària. Vam utilitzar la beca de final de residència d’un metge de família per fer un seguiment telefònic estret d’una mostra de pacients crònics complexos i comparar-ho amb un grup similar de pacients que només rebia l’atenció ordinària. Malauradament l’avaluació rigorosa de les dues experiències va tenir uns resultats decebedors.
Ni el Call centre de Birmingham ni el seguiment telefònic de Barcelona van aconseguir millores en la salut subjectiva dels pacients ni reduir ingressos hospitalaris ni visites a urgències. Per aquest motiu ambdós serveis han estat discontinuats. Ambdues experiències ens mostren que no és cert que com més coses fem, millor. En aquest cas, el seguiment telefònic no aportava res a l’atenció que ja rebien dels seus equips d’atenció primària. És evident que «les bones idees» i les propostes innovadores, només han d’aplicar-se de forma universal quan han demostrat uns resultats favorables. Molts dels objectius i projectes del CatSalut adreçats a pacients crònics haurien de revisar-se des d’aquesta perspectiva crítica. Promoure activitats no avalades per l’evidència promou un malbaratament de recursos i molesta innecessàriament als pacients. En un temps de recursos tan limitats, és més important que mai adreçar els esforços a les accions que efectivament poden reportar el triple benefici: salut, satisfacció i menys costos.
Per altra banda, hauríem d’anar abandonant aquest sistema paternalista, massa centrat en la guia clínica i els objectius fixats de forma jeràrquica. Hem de caminar cap a un model d’atenció més igualitari, que estigui més centrat en el pacient que en la guia. Els esquemes assistencials han de ser més flexibles. Han de permetre la participació activa del pacient en les decisions sobre el tractament i el seguiment. Els pacients «empoderats» han d’autoresponsabilitzar-se molt més de les seves patologies.
De manera cíclica, des de fa temps, llegim a la premsa notícies sobre el col·lapse dels serveis d’urgències hospitalaris. El problema no es produeix des de les retallades, tot i que aquestes l’han empitjorat. És un problema estructural del nostre sistema sanitari, i fins que no s’abordin reformes estructurals, no hi trobarem la millora. Any rere any s’anuncien mesures per evitar el col·lapse, la majoria dirigides a canvis o ampliacions dels mateixos serveis d’urgències. Tanmateix, any rere any, es repeteix la mateixa situació.
En una entrevista a La Sexta, Rafael Bengoa, exconseller de salut del govern basc, exassessor de l’OMS i del president Obama, deia que el nostre sistema sanitari havia de fer front a un canvi de model. El nostre, que se sustenta en els plantejaments de fa trenta anys, no serveix per a les actuals característiques demogràfiques i de malalties cròniques de la població. Una de les coses que proposava era treure pes als recursos hospitalaris per traslladar-los a l’atenció primària i a l’atenció social en l’entorn de la comunitat. Bengoa també deia que els serveis d’urgències són la part més cara del sistema i donava xifres: es podrien reduir en un 30% si hi haguessin serveis suficients a domicili, sanitaris i socials.
Si es treballés des d’aquesta perspectiva, es podria trobar el desllorigador de la saturació dels serveis d’urgències. Les retallades pressupostàries imposades l’any 2010 eren un bon moment per fer canvis estructurals. No obstant, es va prendre el camí contrari: s’ha pronunciat la distància pressupostària, i per tant dels serveis, entre l’atenció primària i l’hospitalària, en contra de moltes opinions que recomanaven precisament fer-ho al revés. A casa nostra, en els últims anys s’han perdut uns 3.000 professionals de l’atenció primària i s’han tancat uns 60 punts d’atenció continuada dependents d’aquesta. Les decisions tenen les seves conseqüències i una d’elles, és la saturació dels serveis d’urgències dels hospitals.
Una història real que he conegut en el meu entorn és molt il·lustrativa. Es tracta d’un senyor afectat per una malaltia degenerativa en estat avançat i amb mal pronòstic a curt termini. És a casa seva cuidat per la seva família. Un dissabte a la tarda va caure i es va fer un trau al cap. L’esposa va trucar al servei de teleassistència per demanar si el podien anar a curar. Es va desplaçar al domicili una ambulància amb dos sanitaris. En veure l’estat del senyor van opinar que el millor era dur-lo a l’hospital. Sorpresa! La senyora només demanava que el curessin, no que el traslladessin. La resposta va ser: «segons el protocol l’hem de portar a un hospital». Portar-lo a l’hospital era treure’l de casa, avisar la família, esperar en una llitera, desorientar-se, etc. Davant la insistència de l’esposa el van deixar a casa.
Ens podem imaginar una altra manera d’atendre aquesta situació: que hi hagués un telèfon de serveis primaris, que l’esposa hagués parlat amb un professional de proximitat, acostumat a atendre als domicilis, que s’hagués dedicat el temps necessari per esbrinar el què passava i el què es demanava i que s’hagués desplaçat una infermera per fer la cura. I en cas de necessitat sempre es podria avisar una ambulància després de la valoració en el domicili.
Hi ha diferències entre les dues respostes. La primera és estandarditzada; la segona té en compte la situació d’aquell malalt concret i les seves preferències. Amb la primera, el pacient i la família no se senten compresos; amb la segona se senten acollits i atesos. Amb la primera, s’hauria contribuït a saturar un servei d’urgències hospitalari; amb la segona es resol el problema en l’entorn del pacient. La primera porta el malalt al centre assistencial; la segona porta l’assistència allà on és el malalt. La primera és cara; la segona és barata.
La millora i la sostenibilitat del sistema sanitari públic no depèn només del fet que es recuperin els milions d’euros que ha perdut (uns 10.000 a nivell d’estat, 1.000 a Catalunya), sinó de què es facin canvis en el model capaços de donar les respostes més adequades a les actuals necessitats. Exemples en tenim. A Suècia, per exemple, s’estan tancant hospitals i invertint en serveis primaris i comunitaris. Seguir posant diners als hospitals, als serveis d’urgències i a l’alta tecnologia no és la millor manera d’assegurar el futur del nostre sistema i no és tampoc la millor manera d’atendre les necessitats d’una part important de la població. Cal repensar els serveis d’atenció continuada i urgent, la via d’accés i la dotació de personal des de la valoració ajustada de les demandes i necessitats i amb la intervenció més adequada al menor cost. Unes decisions basades en aquestes premisses tindrien el seu efecte en els serveis hospitalaris que se centrarien de manera més efectiva en l’atenció a les persones que realment se’n poden beneficiar.
Les persones amb malalties avançades no són l’única causa de la saturació dels serveis d’urgència, evidentment. N’hi ha d’altres, com les consultes per patologies lleus o les limitacions dels centres d’atenció primària, de les quals en podem parlar en noves ocasions.
Per què estan col·lapsades les urgències dels hospitals catalans? Diversos treballadors consultats per aquest diari asseguren que una part de la saturació s’explica per la reducció de personal arran de les retallades que ha patit el sistema sanitari. Per la seva banda, els experts apunten, a més de l’ajust pressupostari, a les necessitats complexes dels malalts crònics (que cada vegada són més a les urgències) i de la infravaloració de l’atenció primària.
Mentre els serveis d’urgències dels centres d’atenció primària segueixen sent desconeguts per a molts pacients, el col·lapse en els grans hospitals s’ha aguditzat en les últimes setmanes. Com que no hi ha llits lliures, el drenatge de pacients que han d’ingressar des d’urgències s’allarga més del compte, de manera que pacients esperen sovint als passadissos més de 24 hores a ser traslladats a planta. Això passa, per exemple, tant a l’Hospital Vall d’Hebron com al Parc Taulí de Sabadell, on tot i que els centres es troben en plena ocupació -en aquests moments no hi ha llits tancats- hi ha un problema de drenatge.
El Taulí, el Mar o el Clínic: desbordats de feina
«La setmana anterior al dia de Nadal els pacients gairebé doblaven la capacitat d’algunes sales d’urgències», denuncia Carlos Llorca, treballador de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, sobre el servei. «Falten lliteres, cadires, oxigen, material i els pacients esperen fins a 5 i 6 hores i poden passar-se 5 dies en una llitera», explica.
Davant d’aquesta situació, comenta aquest portalliteres, és difícil protegir la intimitat del pacient perquè «hi ha més passadissos que biombos«. El Taulí té una població de referència de 400.000 persones i el 2015 va atendre 134.828 urgències.
Com el Taulí, els serveis d’altres grans hospitals també es troben desbordats, com l’Hospital del Mar. En aquest centre, situat al passeig marítim de Barcelona i que té població de referència dels districtes de Ciutat Vella i Sant Martí, les visites a urgències el 2015 van ser 96.691.
Els treballadors han trobat en les xarxes socials una finestra de denúncia de la saturació de les seves urgències. Segons dades recollides en el compte @UrgenPSMar, el 26 de desembre hi havia a les Urgències del Mar 113 pacients i denunciaven que les ambulàncies no podien descarregar, que havia boxes quadruplicats i lliteres pels passadissos. Precisament aquest mes de desembre havien de completar-se les obres d’ampliació de les urgències, que es van reprendre el 2015 després de quatre anys aturades per les retallades, tot i que no estaran a punt fins al primer trimestre de l’any que ve.
A l’Hospital Clínic, expliquen infermeres d’urgències, físicament no hi ha espai per a tenir pacients en els passadissos. Obren algunes sales en funció de l’afluència i de si hi ha llits o no, però no sempre són espais adequats per al pacient. «No són àrees preparades per atendre al malalt perquè no tenen material i la medicació tampoc hi és, però hi ha gent que es pot passar dies en aquestes sales», assegura. El 2014 el Clínic va registrar 109.054 visites a urgències.
Vall d’Hebron: l’hospital amb més visites a urgències
La situació a Vall d’Hebron, l’hospital públic que assumeix més pacients a urgències -el 2014 van passar-hi 187.039 persones-, ha portat la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) a denunciar-ho davant el Síndic de Greuges, que ha obert una investigació d’ofici. En aquest hospital la presència de malalts als passadissos de les urgències no és un fet puntual, segons denuncien els veïns i veïnes.
Marta Rubies és una infermera d’urgències que s’ha sumat a les protestes veïnals. Segons explica a El Diari de la Sanitat, els últims dies s’han trobat amb molts malalts més de 48 hores en una llitera en els passadissos. «Hospitals de menor nivell no tenen capacitat per assumir pacients i no hi ha llits disponibles. Les infermeres tenim molta pressió, tenim els pacients disgregats pels passadissos, és un patir i genera molt estrès i esgotament», diu.
A més, denuncia, «per poder donar cobertura agafen gent que acaba de sortir de la carrera, amb poca experiència i amb contractes precaris». Segons Rubies tot això «és conseqüència de la retallada als pressupostos des del 2010 perquè tanquen les urgències dels ambulatoris i qualsevol ciutadà que es troba malament no sap on acudir». Amb tot, la directora assistencial del centre, Ana Ochoa de Echagüen, assegurava el mateix dia de la protesta que «no hi ha col·lapse».
Tècnics sanitaris consultats per aquest diari coincideixen en aquest diagnòstic. El problema sempre hi ha estat, diuen, però amb la crisi el sistema s’ha tensionat i la vàlvula d’escapament per molts pacients són les urgències. “Si vas al teu ambulatori i no et donen cita per visitar-te per unes angines fins al cap de tres dies vas a urgències”, cita com a exemple un tècnic. “Si ets gran, tens 80 anys i truques al 061 per algun motiu és probable que acabis ingressant. El perfil de persona gran, que avui viu més però presenta més problemes crònics, és el pacient que realment col·lapsa el sistema”, diu. Per ell, la solució passa per un replantejament de model que s’adeqüi més a la societat actual. Això requereix, al seu parer, més educació sanitària però alhora més organització entre els diferents nivells assistencials i més recursos per a la primària.
Atenció Primària: clau per desencallar les urgències
L’exdirector assistencial de la Vall d’Hebron, Pep Martí, sosté que la millora de les urgències dels hospitals no està només en els centres, sinó també en els ambulatoris. En aquest sentit, Martí opina que «molts pacients que arriben a urgències segurament no haurien arribat si haguessin pogut tenir un bon control de les seves patologies cròniques» i apunta que «són aquests pacients els que col·lapsen realment els ingressos».
Una dona és tractada en un CAP. / Ajuntament de Barcelona
En la mateixa línia s’expressa Cesca Zapater, del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). «En les plantes d’ingrés hi ha una quantitat de gent gran molt malalta important però un ingrés no té perquè ser sempre l’opció més adequada». «Si tinguessin un suport a casa potser no anirien a l’hospital, no caldria», explica. Segons ella, el model actual tendeix a «ingressar-tot». «Vivim en un món marcat per l’intervencionisme, la medicalització i l’hospitalocentrisme», critica.
No obstant, per Zapater el col·lapse de les urgències és multifactorial. Recorda que abans de les retallades pressupostàries ja havia col·lapse. La solució passa, diu, per preguntar-se per què hi ha tanta gent que utilitza el servei d’urgències de manera inadequada. I és que, segons Zapater, la meitat de les persones que van a les urgències dels majors hospitals no requereixen atenció hospitalària ja que podrien tractar-se en els centres d’atenció primària, ja sigui des d’un CAP o a les seves urgències. Això té a veure, segons ella, amb la cultura hospitalària, la necessitat d’immediatesa i l’expectativa que a l’hospital poden resoldre millor la urgència que des d’un CAP.
Un Pla per millorar l’atenció urgent
El 2015 els hospitals de la xarxa pública de Catalunya van atendre gairebé tres milions i mig de visites a urgències, amb una mitjana de 8.784 ingressos diaris, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya. Ara bé, segons la memòria del Servei Català de la Salut (CatSalut) del mateix any, un 63,8% d’aquests pacients van acudir al servei urgent encara que no presentaven un risc vital o una urgència. Segons la memòria, l’espera d’atenció a urgències i la insatisfacció d’assistència va ser un dels principals motius de reclamació en els hospitals encara que no s’especifiquen els expedients per aquest motiu concret.
Davant la situació als principals hospitals catalans de la xarxa pública, Salut aconsellava divendres passat trucar al 061 perquè sigui aquest servei el que indiqui a quin tipus de centre cal anar. Després de donar la xifra que el 64% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un ambulatori, el conseller de Salut, Toni Comín, va fer una crida a donar conèixer els serveis d’urgències dels centres d’atenció primària.
A més, la situació de les urgències catalanes podria tensionar-se més davant l’arribada d’una epidèmia de grip en els pròxims dies. Mentrestant, el Pla Nacional d’Urgències dissenyat per Salut no es presentarà fins al primer trimestre de 2017 i serà a partir de gener quan s’activarà una comissió de seguiment que avaluarà diàriament l’activitat i les incidències de les urgències a Catalunya.
Com explica Raquel Gallego en el capítol ‘La política sanitària catalana’ del Manual de la UAB 26 “Autonomia i benestar. Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000)”, “la construcció intencionada d’un mercat relacional…va precedir el discurs de la NGP (Nova Gestió Pública)”. I ho va fer implantant la separació de funcions amb la creació del Servei Català de la Salut (CatSalut) com a ens comprador de serveis, contrariant la Llei General de Sanitat, que instava a crear una xarxa única pública de provisió directa, amb el mateix consens sociovergent. Són mostres de la tendència neoliberal del nostre model que vaig denunciar en el meu article del mes passat, així com de la hipocresia i de la inconsistència de l’estil “democràtic” que ens va portar a la crisi, fets que van ser denunciats per un 15M que, després de l’intent de bloqueig al Parlament, tenia el 69% del suport de la població.
El CatSalut és el responsable d’un model de compra de serveis que ens ha portat a llogar serveis sanitaris essencials a empreses transnacionals només interessades en el negoci, que estan aplicant les pràctiques ideals del neoliberalisme econòmic com és l’eliminació de la negociació col·lectiva i la seva substitució per mecanismes coactius que porten el personal a rebaixar-se individualment la categoria professional, fet prou humiliant però molt rendible per a l’empresa per la reducció de salari que comporta. És el que està passant ara mateix a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya amb el vistiplau del sistema. Que algú m’expliqui com es pot deixar de ser antisistema.
En el seu procés d’utilització i degradació dels valors més preuats, un altre ‘modus operandi’ neoliberal, el CatSalut també és responsable de vendre a preu de saldo el concepte d’autonomia de gestió. Centrant la gestió en les elits gerencials i (anti)socials que han construït el model, ha pervertit el contingut revolucionari del terme autonomia en fer-la consistir en la llibertat per saquejar els béns públics, evidenciada en casos de corrupció -alguns encara estan essent jutjats mentre que altres han estat sobreseits perquè la Justícia és un altre dels punts flacs del sistema-.
Bocabadat em vaig quedar quan, en la seva compareixença parlamentària, Núria Paniello va declarar, amb tota naturalitat, que ella havia deixat de cobrar el seu salari de presidenta del Consorci Sanitari de Terrassa, alt, però inferior al del gerent, per cobrar-lo com a consellera delegada de la Fundació Sant Llàtzer, una de les entitats que conformen el consorci, desviant la despesa cap a la fundació perquè el seu dèficit no computa com el del Consorci. Ara, el consorci està immers en un pla de viabilitat on el perjudicat, com sempre, serà el personal. Per què no desvien el cost de les seves condicions laborals a la fundació? Ah, no! En el mateix sentit va la reestructuració interna de la Mútua de Terrassa, prevista per a aquest començament d’any. El CatSalut es va crear per afavorir només els de dalt i unes estructures empresarials que es suposen sense ànim de lucre.
Quan Comín va declarar a ‘Diario Médico’ que “utilitzar proveïdors sanitaris heterogenis assegura eficiència, qualitat i equitat, redueix riscos i augmenta avantatges”, de què parlava? De qui parlava? Riscos per al CatSalut, cap ni un. Tots traspassats. Equitat, on? Avantatges, pels gestors. Cedir la gestió és desentendre’s del que passi.
En els meus escrits mensuals al llarg d’aquest any, he repetit que el model sanitari català ha estat posat en qüestió, i no precisament per De Alfonso, ni tan sols per l’assassí masclista, espanyolista i defensor del sistema Alfons Quintà, sinó per una gran part de la població que s’ha adonat que és un frau. La insistent propaganda del CatSalut, o en general de l’actual model sanitari, no fa sinó tensionar el procés independentista amb un conflicte assimilable al de l’aprovació dels pressupostos. Tan demagògic és dir que primer la independència i després ja decidirem el que calgui, mentre s’està donant per fet que continuarem amb el model, com comparar els pressupostos 2017 amb els de 2008 o 2010, quan en realitat s’ha de triar entre els que s’estan debatent o prorrogar els de 2015. No és casualitat, sinó coincidència en un processisme sense data de caducitat, que el PDECat i els Comuns facin servir, entre altres, els esmentats arguments demagògics.
Posar en dubte les aspiracions socials o nacionals de la CUP i equiparar-la amb ERC són simples ganes d’ofendre. Em sembla brillant i d’imprescindible lectura l’aportació al debat de l’article de Vidal Aragonès a l’Espai Fàbrica, però entenc que sense renunciar a posar en evidència tot el que hi diu, no a tot arreu preval la desconfiança promoguda pels Comuns. Ni que només sigui pel medi que m’envolta, i malgrat el meu rebuig de sempre a posicions possibilistes, crec que no ens podem permetre una altra pròrroga dels pressupostos de Mas del 2015, que impliquen dedicar més diners a pagar deute en comptes d’atendre necessitats socials, per minsa que sigui la contribució, i que, a més, és important posar a prova el verb independentista de Junts pel Sí, és a dir, demostrar que és el PDECat, protegit per la ceguesa d’ERC, qui està condicionant la Catalunya independent a esquena de la majoria social i posar en primer pla un procés constituent, un referèndum, la independència i un nou govern que, amb més seguretat, faci uns pressupostos més socials per al 2018.
Més de la meitat dels pacients que acudeixen a un centre hospitalari per una urgència mèdica haurien d’haver anat a un altre tipus de centre, com ara un CUAP (Centre d’Urgència d’Atenció Primària) o un CAP (Centre d’Atenció Primària). Concretament, el 52% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un CUAP i el 12% en un CAP. Si els pacients ho haguessin fet, haurien trobat la mateixa solució i en menys temps en aquest tipus de servei. Per tant, només un terç del total dels casos realment necessitava anar a l’hospital, segons el Departament de Salut. Actualment les urgències hospitalàries de Catalunya atenen a 9.500 persones al dia, les del CUAP 3.000 i les del SEM 3.000.
El conseller de Salut, Toni Comín ha insistit en el fet que «hem de ser capaços que els recursos dels CUAP siguin més coneguts, tenir una xarxa prou capaç d’assumir tots aquests pacients d’urgències i fer un canvi cultural de l’ús dels recursos per part de la ciutadania». Per això insisteixen en que quan una persona estigui malalta truqui al 061 per tal que li recomanin a quin centre dirigir-se. «No ha de ser el pacient el que sàpiga quin dispositiu ha d’utilitzar, però sí que el sistema sanitari que l’està atenent l’ha d’ajudar a saber en cada moment quin és el millor dispositiu» ha matisat Cristina Navarro, directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària.
L’objectiu de Salut és, per tant, que sigui el 061 qui faci el triatge segons el risc que pateix el pacient, dividint-ho en 5 nivells: emergència, molt urgent, urgència, urgència menor i no urgent o programable. També es vol tenir enllestit, el gener del 2018, un sistema informàtic automàtic a tota la xarxa sanitària catalana que ajudi a planificar millor les urgències segons el tipus de pacient, la patologia, el nivell de risc i el temps d’espera mitjana.
El Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC) també preveu incorporar nous serveis, com ara una consulta pediàtrica telefònica o una Xarxa de Bronquiolitis.
S’avança la campanya de la grip
L’epidèmia de la grip podria arribar un mes abans del que estava previst, d’aquí a dues setmanes. Així ho ha assegurat el Departament de Salut durant la presentació del Pla Integral d’Urgències a Catalunya (PIUC), que vol fer front al pic de demanada d’atenció mèdica que hi ha a l’hivern a causa de la grip. Enguany el Pla està dotat amb 16,8 milions d’euros, un milió més que l’any passat. Per això des del Departament asseguren que ho reforçaran amb més personal mèdic i més inversió.
Tot i que encara es desconeix quant temps està previst que s’allargui la malaltia, sí que se sap que el virus predominant és una variant de la grip A, que està inclosa en la vacuna. La Generalitat declararà l’epidèmia de la grip quan afecti 110,7 casos per cada 100.000 habitants. Per obtenir aquesta xifra, 43 centres d’assistència primària i 14 hospitals actuaran com a sentinella fent un servei de vigilància. Les últimes xifres indiquen que durant la penúltima setmana de l’any, 73 persones per cada 100.000 estan afectades pel virus gripal.
José Abelairas va ser cessat al març com a cap de la secció d’Oftalmologia Infantil de l’Hospital de la Pau, després de passar 17 mesos emetent queixes per registre al Ministeri i a la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid en les quals denunciava l’escassetat de recursos de la unitat que dirigia i en la qual s’atén a nens de tota Espanya. Aquest professional va arribar a assegurar que treballaven en condicions «tercermundistes».
Un mes després que les seves reivindicacions es publiquessin a eldiario.es, dos professionals de l’àrea d’avaluació sanitària regional van acudir a aquest servei pediàtric per avaluar les condicions que denunciava Abelairas. «L’hospital va sol·licitar a la Conselleria realitzar aquesta auditoria per comprovar el funcionament de la secció d’oftalmologia infantil», ha recordat a aquesta redacció una portaveu de la Comunitat de Madrid.
A pesar que en aquesta auditoria, a la qual ha tingut accés eldiario.es, conclouen que «la unitat disposa d’una estructura i recursos físics suficients per a l’atenció dels pacients», reconeixen que el servei està saturat de menors, que el trasllat dels bebès prematurs al quiròfan genera «algun risc addicional» i que no existeix un equip d’infermers amb dedicació exclusiva a les operacions d’aquestes patologies.
Segons van apuntar a l’abril des del departament de comunicació de la Pau, Abelairas va ser cessat com a cap de la unitat per «les importants deficiències en qüestions de gestió i organització de la secció». Encara que els auditors no assenyalen en les seves conclusions directament al que va ser cap d’aquesta secció durant dotze anys, sí que fan referència a problemes de coordinació: «L’atenció a pacients en consultes externes manca d’organització i circuits definits, es desenvolupa amb massificació de pacients i professionals i es percep desordenada».
Reconeixen que l’espai és «millorable»
El Ministeri de Sanitat va acreditar a cinc especialitats de la unitat d’oftalmologia infantil com a centres de referència nacional (CSUR). A causa d’aquesta certificació, atenen a nens procedents de tota Espanya amb patologies greus i molt específiques que no compten amb assistència en la major part de les comunitats autònomes.
Una de les reivindicacions principals d’aquest professional, i que coincideix amb les d’alguns familiars de pacients consultats per aquesta redacció, era la falta d’intimitat en comunicar els diagnòstics. «No tenim una sala condicionada per explicar-li a uns pares que li hem de llevar l’ull al seu fill perquè té un tumor o que es pot morir per una metàstasi», assegurava Abelairas a eldiario.es.
Els auditors consideren que la consulta és «el lloc més indicat» per donar notícies adverses. Encara que reconeixen que l’espai «és millorable» i que la seva estretor «no facilita el treball quotidià». Insisteixen a subratllar que «el desordre és manifest en tota la zona» i que «l’escassetat d’espai és similar al que ocorre amb les consultes d’altres especialitats de l’hospital infantil».
Aquest últim argument es repeteix al llarg de tota l’avaluació, datada al juny, i emesa per la Direcció general d’Inspecció i Ordenació. En aquest informe els auditors comparen les condicions d’oftalmologia pediàtrica amb les del departament d’adults (que no compta amb especialitats reconegudes pel Ministeri com a centres de referència), i altres especialitats de l’hospital infantil, per destacar que no és un cas excepcional.
Per exemple, sobre la sala d’espera reconeixen que «el perfil i abundància de pacients (bebès, familiars, carrets, etc.) produeix una alta ocupació de l’espai amb aglomeracions freqüents». A més, afegeixen que les consultes externes d’oftalmologia general «tenen una aglomeració i volum considerablement major que les de l’infantil».
A preguntes d’aquesta redacció, una portaveu de la Conselleria ha assegurat que seguiran les recomanacions recollides en aquesta avaluació. «L’hospital ha elaborat un pla que contempla el trasllat temporal de l’activitat de consultes de l’oftalmologia infantil a l’Hospital Carlos III per millorar els espais que es veuran afectats per les obres de remodelació de les urgències infantils», ha informat. Per la seva banda, el departament de Dolors Montserrat no ha volgut opinar sobre aquesta avaluació.
Una altra de les queixes que més preocupava Abelairas era la falta de quiròfans adaptats per a bebès prematurs. «Als nounats els hem de traslladar en incubadores de l’Hospital Infantil al General pels passadissos i ascensors pels quals circula tothom. Si durant el recorregut sorgeix alguna complicació amb el bebè pot suposar un problema», va explicar el doctor a aquesta redacció.
Aquest trajecte «va ser constatat pels avaluadors; no obstant això –afegeixen– es va comprovar que la freqüència d’aquesta situació es produeix una vegada al mes com a màxim». Així mateix reconeixen que aquest procediment «genera incomoditats i algun risc addicional» i recomanen a l’adreça de l’hospital que busquin una alternativa per reduir els problemes. No obstant això, descarten aconsellar que s’instal·li aquest material en el quiròfan infantil, en considerar que l’equipament és «car i molt específic».
En aquesta avaluació, també confirmen que no existeix un equip exclusiu de suport per operar als nens i joves amb patologies oftalmològiques. «Seria aconsellable que s’estudiïn possibles solucions per minimitzar en tant que sigui possible la rotació del personal i es planifiqui la formació necessària per garantir la disponibilitat de professionals qualificats i experts», indiquen a l’informe.
Abelairas es va mostrar molt contundent en afirmar en una entrevista amb aquest mitjà que «l’Hospital de la Pau no compleix els criteris necessaris per atendre als CSUR«. Encara que els avaluadors consideren «comprensible i legítim» que centri en aquests centres les seves demandes, afegeixen que els recursos amb els quals compten són suficients, així com que l’activitat s’ha mantingut «relativament estable en el temps, i l’escassa incidència d’alguns processos no justificaria duplicitats de dotació en els quiròfans o en les consultes que resultarien ineficients».
S’hauria d’»impulsar la dinàmica grupal»
Un altre dels punts en els quals l’antic cap de secció no ha trobat suport dels avaluadors se centra en la necessitat que els sis professionals de la consulta es dediquessin exclusivament a l’Oftalmologia Pediàtrica. En el document emès al juny asseguren que hi hagi tres amb dedicació parcial «es considera ajustat actualment a la demanda i activitats realitzades». A més, sobre la coordinació de tots els professionals asseguren que s’hauria d’»impulsar la dinàmica grupal i el treball en equip».
Finalment, el departament de comunicació de l’hospital va negar a l’abril les crítiques d’Abelairas i va assegurar que havien fet un «important esforç» arribant a invertir més de 300.000 euros. En l’informe, els auditors redueixen la quantitat destinada entre 2013 i 2015 a la secció d’oftalmologia pediàtrica a 91.232 euros.
Els menors que han viscut o viuen situacions de violència en la llar perpetrades per un pare que maltracta a la seva mare requereixen el consentiment del maltractador per ser intervinguts psicològicament. Es tracta d’un requisit legal derivat de la pàtria potestat, recollida en el Codi Civil, que estableix que serà exercida «conjuntament per tots dos progenitors o per un solament amb el consentiment exprés o tàcit de l’altre».
És a dir, es precisa l’autorització dels dos en determinats àmbits, com l’educatiu o sanitari, i circumstàncies, entre elles, la intervenció i tractament psicològic amb el fill o filla de tots dos. Un fet que ocorre fins i tot en aquells casos en els quals el pare ha estat condemnat per violència de gènere o existeix un procediment obert contra ell, però no ha estat privat de la pàtria potestat.
Segons les últimes dades difoses aquest dilluns pel Consell General del Poder Judicial, solament en el 0,8% de les ocasions en què la justícia dicta una ordre de protecció per a una dona, li retira cautelarment la pàtria potestat al presumpte agressor. D’aquesta manera, quan la dona i els seus fills o filles acudeixen a serveis d’atenció psicològica han de demanar l’autorització al pare.
Aquest requisit legal es manifesta en el Codi Deontològic del Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs a través de l’article 25, que exigeix informar els pares o tutors dels menors que seran intervinguts.
En cas que un d’ells no ho consenti, el Codi Civil preveu la via judicial per obtenir l’autorització. Si el professional intervé al menor sense l’autorització d’un d’ells, s’arrisca a ser denunciat per l’altre progenitor i sancionat pel col·legi.
El PSOE insta al Govern a prendre mesures
«En un 20% dels casos que atenem el pare rebutja la intervenció afirmant que no és un maltractador i que els seus fills no han d’estar a cap programa», assegura Pablo Neva, coordinador del programa d’atenció a fills i filles de víctimes de violència de gènere que desenvolupa l’Institut de la Dona de Castella-la Manxa.
«Algunes dones es neguen a iniciar un procediment judicial», apunta el psicòleg, perquè pot resultar revictimitzador al costat del cost emocional que suposa per a moltes reviure la seva història i el retard al qual se sotmet la intervenció. «No volen tornar a passar per la pedra del jutjat ni l’experiència de ser qüestionades o el seu relat posat en dubte», explica Neva.
En la mateixa línia s’expressa la presidenta de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del CGPJ, Ángeles Carmona, que reivindica «un canvi legal perquè en els casos en els quals hi hagi condemna o una ordre de protecció en vigor no sigui necessària l’autorització».
El 12 de desembre el PSOE va registrar una proposició no de llei al Congrés per instar al Govern «a prendre les mesures necessàries perquè l’atenció i assistència psicològica quedi fos del catàleg d’actes que requereixen una decisió comuna en l’exercici de la pàtria potestat quan existeixi sentència ferma o hi hagués una causa penal en curs per maltractaments o abusos sexuals».
Els socialistes apunten a la llei integral, que en el seu article 19 estén als menors a càrrec de la dona víctima de violència de gènere el dret a l’assistència social integral. D’altra banda, la llei d’infància que va entrar en vigor a l’agost del 2015 reconeix els menors exposats a la violència de gènere com a víctimes directes.
Però, què passa quan les víctimes no denuncien i sí que acudeixen a serveis d’atenció? Segons la Macroenquesta elaborada el 2015 pel Ministeri de Sanitat únicament denuncia 28,6% de les víctimes, per tant els seus fills i filles no tindrien dret a ser ateses en cap cas. Per a Carmona, «seria interessant» explorar vies com «que serveixi amb l’informe dels serveis socials perquè el jutge ho legitimi».
El ‘modus operandi’ depèn de cada servei
«Ser condemnat per violència de gènere va aparellat a perdre drets, o almenys a no tenir poder sobre la decisió que puguin ser guarits els mateixos traumes que ell mateix ha generat», resumeix Neva, que apunta al fet que en alguns jutjats de violència sobre la dona s’inclou en la mateixa sentència un apartat que legitima la intervenció psicològica sense necessitat d’autorització.
«No obstant això, és una cosa que no sol ocórrer gairebé mai, és minoritari», assenyala un advocat del Centre de la Dona depenent de l’Ajuntament de Azuqueca d’Henares (Guadalajara). «També és veritat que no ho solen demanar les parts», prossegueix. La veritat és que no hi ha uns criteris homogenis en cap dels àmbits: ni judicial ni psicològic.
Per això, el ‘modus operandi’ depèn de cada servei d’atenció integral a les víctimes. Diversos psicòlegs han relatat a eldiario.es com empren determinades estratègies perquè el menor sigui atès amb urgència. Alguns centres canvien el nom dels programes i opten, per exemple, per no cridar-ho intervenció psicològica, sinó «acompanyament emocional» per no requerir autorització.
«Se sol enviar un burofax a l’home i s’entén que si no contesta està autoritzant», sosté Itziar Fernández, extreballadora d’una casa d’acolliment per a dones i els seus fills i filles. «El que és clar és que no té cap sentit que una dona que està fugint del seu agressor necessiti una mica d’ell perquè el sistema l’està exposant», argumenta.
El risc de la denúncia de l’agressor
Olga Barroso va treballar durant gairebé deu anys en un recurs de l’Ajuntament de Madrid per a víctimes. «A nosaltres la Fiscalia de Menors ens va autoritzar al fet que en valorar un dany derivat d’una situació de violència l’hi comuniquéssim per no demanar l’autorització», assenyala. No obstant això, «és necessari un major blindatge» perquè «t’enfrontes a possibles denúncies dels agressors».
L’article 25 del Codi Deontològic –que contempla l’obligació d’informar a tots dos progenitors– «és el que més vulneren els professionals», afirma un integrant de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid. «En moltes ocasions és vulnerat per psicòlegs que davant una situació de violència i per protegir als menors no informen», apunta una psicòloga que està esperant a la sanció que previsiblement el col·legi li imposarà.
L’experta, que prefereix no revelar el seu nom, ha estat denunciada pel pare dels menors als quals va avaluar, a pesar que compta amb una sentència condemnatòria per maltractaments. Ha estat qualificat pel col·legi madrileny com a «falta molt greu», encara que una comunicació de l’Assessoria Jurídica del mateix en 2011 acreditava en un cas similar que no era necessària l’autorització.
