Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • De ‘Spiriman’ a Jesús Candel: l’antiheroi que ha mobilitzat Granada contra la fusió hospitalària

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Diuen els qui es dediquen a escriure guions que en el seu exercici agraeixen poder treballar amb més llibertat per desenvolupar els personatges. No és el mateix, asseguren, escriure una història pensant en una pel·lícula en què l’arc argumental és més limitat, que fer-ho pensant en una sèrie que permet aportar matisos a la narració per enriquir-la. El que està passant a Granada amb la sanitat pública faria les delícies de l’escriptor més inquiet d’un relat audiovisual perquè s’assembla més al segon que al primer. És un serial amb diversos protagonistes que podria titular-se ‘Dos hospitals contra la fusió’ i en què un dels principals personatges seria sens dubte Jesús Candel, anomenat ‘Spiriman‘.

    Jesús Candel Fàbregas (Granada, 1976) és un dels noms que més sonen pels carrers de la ciutat. És un dels metges d’urgències del Complex Hospitalari de la ciutat. Treballa a l’Hospital Virgen de las Nieves i és també un dels milers de professionals que s’han llençat al carrer en els últims dos mesos per reclamar-li a la Junta d’Andalusia que no segueixi endavant amb una fusió hospitalària que entenen perjudica l’assistència dels pacients granadins. És un entre milers, però és ell qui ha aconseguit mobilitzar d’una manera sense precedents a companys i la societat civil de Granada per a sortir al carrer en tres ocasions fins al moment.

    De Jesús Candel a ‘Spiriman‘

    Fins al juliol, Jesús Candel era un metge de bata blanca graduat per la Facultat de Medicina de la Universitat de Granada. Després d’aconseguir-ho, va ser metge de família resident a l’Hospital de Motril, fins que va tornar a la capital per treballar com tants altres professionals primer a l’Hospital Virgen de las Nieves i posteriorment a l’Hospital Clínic de San Cecilio fins al juliol d’aquest any. En aquella data va deixar de treballar en aquest hospital a conseqüència de la fusió hospitalària duta a terme pel Govern andalús. La fusió preveia que el centre hospitalari de San Cecilio tancaria les portes i que part de les seves especialitats es traslladarien al nou Hospital del Parc Tecnològic de la Salut (PTS) i altres al de la Mare de Déu de les Neus. Al segon d’aquests hospitals va ser derivat Jesús Candel.

    A més de ser metge d’urgències, Candel també treballa des del 2012 amb la seva fundació de ‘Spiribol‘, que treballa amb menors que estan en risc d’exclusió social i que troben sortida als seus problemes a través de l’esport. Els ajuda a través d’un esport que va inventar el seu avi i que consisteix a colpejar una pilota lligada a una corda que gira sobre un pal. L’esport és l’excusa perquè els nens puguin desenvolupar-se a través dels valors que fomenta la seva pràctica. Aquí, amb la seva fundació, és on neix ‘Spiriman‘, el sobrenom que l’acompanya des d’aleshores i que avui s’associa a la mobilització sanitària.

    Quan Jesús Candel es converteix en ‘Spiriman‘ ho fa sota una gorra de color gris i unes ulleres de sol opaques que oculten la mirada d’un home que fa mesos que mira de front. Amb un to que ha anat creixent en vehemència en els últims temps, ‘Spiriman‘ va començar a forjar al juny una mobilització a les xarxes socials contra la fusió hospitalària que es va gestar a través de vídeos amb to didàctic però apuntant a l’objectiu. El que va començar per reivindicar dos hospitals «gairebé» complets, com ell ho deia llavors, ha acabat perdent el matís per cridar al costat de milers de persones que volen que tornin els dos hospitals complets -pel que fa a serveis integrals bàsics, matisen alguns- que hi havia abans de l’estiu i que han deixat de ser-ho amb l’obertura de l’Hospital del PTS.

    Tot i que aquest no va ser el seu primer vídeo, ja que ja n’havia pujat altres de la seva fundació, sí que va ser el primer que li va donar repercussió a nivell social. ‘Spiriman‘ havia nascut com a personatge públic amb un missatge de poc més de cinc minuts i de relat confús. Llavors, no sabia exactament a qui es referia quan parlava de no menysprear la sanitat pública, «que ja està bé». Però sí que es deixava veure que el tancament del San Cecilio al qual dedicava aquestes imatges, seria la seva primera batalla d’una guerra dialèctica començada des d’aquest moment.

    L’estiu va diluir la força i va entorpir el fons de la protesta que ja s’entreveia llavors. El recent obert Hospital del PTS va tenir un període estival relativament relaxat, encara que amb nombroses incidències que advertien que no funcionava tan bé com en els plans del Govern andalús s’havia anunciat. Les setmanes de juliol i agost van crear una mena de «rum-rum» entre els professionals del Virgen de las Nieves i el PTS sobre les dificultats que estaven tenint per assistir als pacients. No era una novetat: temps abans del trasllat, diferents plataformes i sindicats havien posat el seu ull en què la fusió podia suposar un perjudici per a l’usuari de la sanitat pública granadina.

    Passat l’estiu i amb el bullici de la nova temporada, el pròleg de la revolució de ‘Spiriman’ va posar punt i final. Els personatges ja s’havien presentat, però l’espectador encara no tenia del tot clar què estava passant. No obstant això, el moviment va començar a caminar amb un altre vídeo a Facebook. Aquí ja no hi havia un missatge perdut en el bonisme. Hi havia un missatge directe i clar contra la fusió de la Junta d’Andalusia. Amb un advertiment gens velat que es començaria a denunciar tot el que no estava funcionant bé.

    Amb un suport cada vegada més majoritari i amb la Conselleria de Salut fins llavors limitada a millorar les instal·lacions de l’Hospital del PTS com a tal, ‘Spiriman’ va aconseguir convocar per primera vegada a una gran quantitat de persones al voltant del que la plataforma ‘Granada para su salud’ també venia denunciant des del maig: que Granada vol dos hospitals complets i amb carteres de servei diferenciades que evitin que el pacient hagi d’»autodiagnoticar-se» per saber a quin centre hospitalari ha d’anar en funció dels seus problemes de salut. La convocatòria havia crescut a les xarxes socials i ‘Spiriman’ ja començava a estar en boca de tots fins que es va plasmar amb fets el passat 16 d’octubre.

    Aquell dia, més de 50.000 persones van sortir al carrer a Granada per demanar el mateix que ‘Spiriman’ havia relatat a la xarxa. L’eslògan dels dos hospitals complets es va apoderar de la manifestació fins al punt de no haver-se baixat mai des d’aquest moment del joc d’escacs en què s’ha convertit la situació sanitària pública de la capital granadina. Aquella demostració de força no va ser en va i va servir perquè, d’una banda, ‘Spiriman’ guanyés més seguidors i que, d’altra, l’Administració, començant per l’Ajuntament de Granada i acabant pel principal al·ludit, la Conselleria de Salut, comencessin a prendre’s seriosament les protestes.

    El que segueix a aquest octubre 16 són cada vegada més vídeos al Facebook de ‘Spiriman’ i el començament d’un joc de cadires en què uns no s’asseguin si no ho fan els altres. La Conselleria de Salut i l’Ajuntament de Granada acorden començar a parlar per «detectar el que no funcioni bé del model sanitari». La tècnica semblava deixar passar el temps per esperar que la pilota es punxés i acabés sense manxa.

    De ‘Spiriman’ a Jesús Candel

    El que va passar és que el líder d’aquesta mobilització local va començar a sentir-se fort i va augmentar la seva campanya. El joc s’estava lliurant a les xarxes i ell era sens dubte el més hàbil a l’hora de participar. No hi havia administració que li fes ombra ni partit polític que pogués fer-se amb les sigles de les manifestacions que des del primer moment van voler ser apolítiques. Fins que el to es va fer més agri.

    La vehemència que ‘Spiriman’ havia regalat en petites dosis en els seus vídeos a Internet va anar guanyant pes a mesura que el metge entenia que l’Administració estava intentant menysprear les protestes o a ell com a cap de la mobilització. Ara ja hi havia noms i cognoms que assenyalar. Primer el conseller, Aquilino Alonso; després Martín Blanco, com viceconseller, a qui consideren un dels principals ideòlegs de la fusió; també al gerent en aquells dies de l’Hospital del PTS, Manuel Bayona; i finalment a la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, a la qual no dubta a interpel·lar per demanar-li que s’impliqui. Trets amb paraules gruixudes i sense embuts. Sota la seva gorra i les seves ulleres de sol, ‘Spiriman’ va deixar de ser-ho per començar a ser Jesús Candel.

    Una mobilització a principis de novembre i una altra manifestació acabant el mateix mes van ser la collita d’una mobilització sanitària que ha tret del carrer la gent de Granada com poques vegades es recorda. El metge d’urgències que havia aconseguit amb els seus vídeos treure els granadins al carrer ara estava disposat a parlar a cara descoberta, com ja feia temps ho eren els seus missatges, contra el qual ell entengués que fes falta. I així ha estat des de mitjans de novembre. Candel pesa més ara que el mateix ‘Spiriman’ perquè reivindica la seva condició de professional evitant la sorna del personatge. En plena metamorfosi, més passos de l’administració.

    Primer van cessar el gerent de l’Hospital del PTS, Manuel Bayona, per Cristina López. Després van prendre en consideració que la conversa no podia ser entre institucions i sí amb les plataformes de treballadors que juntament amb ‘Spiriman’ havien sortit al carrer a protestar. Amb un penúltim episodi de temporada a la passada reunió de l’1 de desembre entre tots els actors possibles -i algun més que no apareixerà entre el repartiment-. Aquell dia semblava que Jesús Candel, les plataformes i l’administració havien aconseguit arribar a un acord per començar a entendre. Però no va ser així: els missatges es van creuar i semblava que l’entesa tornava a estar lluny.

    Ara, la figura del metge d’urgències s’ha desfet en les xarxes socials en alguna ocasió, fent mutar la història a una mena de ‘Black Mirror’ en què internet pot acabar per dinamitar-ho tot. Ara plora, somriu i crida perquè se sent venut i enganyat pels sindicats que formen part de les plataformes i que van decidir un dimarts 13 acceptar un acord que segons ell significa continuar amb la fusió hospitalària.

    Jesús Candel o ‘Spiriman’. Saben qui és. La seva particular batalla ja ha arribat fora de Granada i es coneix a la resta d’Espanya. El seu to és fosc en ocasions. El missatge però, la seva capacitat de mobilització, ha resultat real. El metge d’urgències, professor de ‘Spiribol’ i activista contra la fusió hospitalària ha recorregut un camí en mig any que l’ha posat en el punt de mira. Ell ho accepta amb cert gust, perquè assegura no tenir por ni tan sols a la suposada campanya de difamació que sosté li estan creant.

    Candel és possiblement el protagonista i antiheroi més inesperat per a la Junta d’Andalusia, que té en aquest home que calla més del que explica a algú disposat a dir el que faci falta per tal de mantenir la lluita dels que com ell creuen que Granada necessita tornar a tenir dos hospitals complets. Tot i la vehemència, la disposició segueix sent bona. Potser el temps no aplani precisament aquest camí.

  • El Síndic investiga les urgències de la Vall d’Hebron pel col·lapse del servei

    El col·lapse a les urgències de l’Hospital Vall d’Hebron ha arribat fins al Síndic de Greuges, que ha sol·licitat reunir-se amb el conseller de Salut, Toni Comín, perquè aquest informi sobre la situació de les unitats d’urgències de tot Catalunya i en particular d’aquest hospital. El defensor del poble ha obert una actuació d’ofici per investigar el servei del centre després que aquest dimecres la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona hagi tramès una queixa sobre la situació, que la setmana passada va assolir pics de 350 pacients. Segons ha informat el Síndic, ha demanat informació sobre el nombre de pacients atesos durant els mesos de setembre, octubre i novembre, la mitjana de temps d’espera per ser atès i  fins a l’assignació d’un llit a planta i les mesures previstes per posar fre a la saturació.

    «Segons les informacions consultades, la saturació podria anar més enllà de fets puntuals i la presència de persones en lliteres als passadissos de la unitat d’urgències podria convertir-se en escenari habitual», assegura el Síndic, que ha sol·licitat a Salut informació sobre les actuacions previstes pel Departament per corregir les deficiències estructurals i de caràcter crònic. El passat mes d’abril l’òrgan va emetre una resolució amb proposts genèriques de millora del servei d’urgències dirigides a tots els hospitals públics i ara vol saber quines mesures s’han aplicat en línia amb les recomanacions fetes. Entre les diferents mesures que va proposar llavors el Síndic hi havia reforçar i potenciar els dispositius extrahospitalaris d’atenció a les urgències o habilitar més llits en cas necessari.Paral·lelament, també s’ha iniciat un procés de recollida d’informació i experiències dels usuaris -perquè puguin traslladar directament la seva percepció del servei rebut- i dels professionals, amb qui s’ha establert un canal de comunicació directa.

    Segons ha explicat la FAVB aquest dijous, els principals hospitals públics en què les Urgències es troben desbordades són l’Hospital de la Vall d’Hebron, el del Mar, el Sant Pau i el Clínic. “No qüestionem l’assistència, que és molt bona, sinó les condicions ja que no és normal que hi hagi malalts que esperen més de 24 hores per un llit”, ha dit la portaveu de Salut de la FAVB Marcela Güell, que ha apuntat que «la situació és d’indignitat total, hi ha molt pacients als passadissos de les urgències, amb els seus familiars de peu perquè no hi ha cadires i amb la llum encesa dia i nit”.

  • Veïns i veïnes de Barcelona: «No volem ni un dia més persones als passadissos d’urgències»

    «La situació és d’indignitat total, hi ha molt pacients als passadissos de les urgències, amb els seus familiars de peu perquè no hi ha cadires i amb la llum encesa dia i nit», denuncia Marcela Güell, portaveu de sanitat de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Després del col·lapse que es va viure durant la setmana passada als serveis d’urgències d’alguns hospitals, com el Vall d’Hebron, amb més de 80 pacients esperant per ser traslladats a planta, la FAVB ha exigit aquest dijous «solucions immediates».

    Segons expliquen representants de la Federació de diferents districtes, els principals hospitals públics en què les Urgències es troben desbordades són l’Hospital de la Vall d’Hebron, el del Mar, el Sant Pau i el Clínic. «No qüestionem l’assistència, que és molt bona, sinó les condicions ja que no és normal que hi hagi malalts que esperen més de 24 hores per un llit», ha dit Güell.

    La FAVB recorre al Síndic de Greuges

    Trini Cuesta, de la coordinadora d’entitats SAP Muntanya, ha recordat que el mes de novembre passat ja van avisar el conseller de Salut, Toni Comín, que els serveis d’alguns hospitals es trobaven bloquejats i que la situació empitjoraria si no es feia res al respecte. Segons Cuesta no han obtingut cap resposta a la carta que van lliurar llavors a la conselleria i és per aquest motiu que han decidit recórrer al Síndic de Greuges i a la Sínidica de Barcelona, a qui aquest dimecres se’ls va fer arribar una queixa. També s’han dirigit a l’Ajuntament de Barcelona i a tots els grups parlamentaris per tal de fer-los coneixedors de la situació.

    Per la seva banda, Elva Tenorio, membre de Tancada Clínic, ha denunciat que si les urgències del Clínic no estan més col·lapsades és perquè es deriven pacients a l’Hospital Sagrat Cor (Quirónsalud) i ha lamentat que hi hagi «llits reservats per aquells que s’ho poden pagar» en una clara al·lusió al braç privat del Clínic, Barnaclínic, que opera dins el mateix recinte de l’hospital.

    Segons la FAVB la saturació del servei a diferents centres de la ciutat és un efecte de les retallades que ha patit el sector públic. Si bé esperen que a l’Hospital del Mar la situació millori amb la inauguració de les noves urgències, prevista pel març de l’any vinent, demanen responsabilitats als gestors i els planificadors per trobar solucions «d’avui per demà». «No som nosaltres qui hem de trobar la solució, són ells, i si no la saben trobar que dimiteixin», ha afirmat amb contundència Marcela Güell.

  • Un Pla pilot busca millorar l’Atenció Primària i Comunitària del Litoral Mar

    L’àrea integral de salut de Litoral Mar, als districtes de Ciutat Vella i Sant Martí, compta amb 14 centres d’atenció primària, un hospital i un sociosanitari. Amb aquest Pla pilot de millora de l’Atenció Primària i Comunitària es vol millorar l’assistència a cinc d’aquests centres, situats a la Barceloneta, el Gòtic, la Vila Olímpica, el Besòs i Ramon Turró. L’Ajuntament de Barcelona i el Departament de Salut tenen previst implantar-lo el 2017 i atendre a quasi 120.000 persones.

    L’objectiu del Pla és reforçar la qualitat i la centralitat de l’Atenció Primària i Comunitària en el sistema sanitari, segons les demandes fetes pel Departament de Salut, la població i els professionals mèdics. Està previst millorar l’accés telefònic i presencial a metges de família i a especialistes i també l’accés a les proves diagnòstiques. Amb tot això, es vol reduir el temps d’espera dels pacients. Una altra de les millores previstes són a nivell organitzatiu dels equips i de la continuïtat assistencial per part dels professionals.

    De moment, però, es tracta d’un pla pilot que començarà l’any que ve de manera inicial a cinc centres. Si funciona, a partir del 2018 s’estendrà a altres centres d’arreu de Catalunya.

     

  • L’Hospital Clínic i el de La Paz repeteixen com els hospitals públics amb millor reputació

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Els hospitals públics La Paz de Madrid i el Clínic de Barcelona són els que gaudeixen de millor imatge entre els professionals sanitaris. Repeteixen la seva posició respecte a l’enquesta de 2015 que realitza l’empresa Merco amb el vistiplau de l’Organització Mèdica Col·legial i el Consell General d’Infermeria.

    La prospecció sobre 18 especialitats mèdiques reflecteix que dels 100 centres sanitaris amb millor puntuació, 74 són públics i 26 privats. Aquest any han intercanviat les posicions al Gregorio Marañón (aquest cop tercer) i el 12 d’Octubre (ara quart). Tots dos a la ciutat de Madrid.

    De fet, cal anar fins al setè i vuitè lloc perquè els sanitaris hagin col·locat hospitals d’altres ciutats: La Fe de València i Virgen del Rocío de Sevilla.

    El rànquing complet del 2016 –que es pot consultar aquí– s’ha elaborat segons l’opinió de 1.082 metges especialistes, 304 d’Atenció Primària, 987 infermeres i altres professionals fins a sumar 3.200 persones) té algunes escalades sorprenents com la de l’hospital Doctor Peset de València que el 2015 ocupava la 65a posició i ara està en la 15a.

    Entre els centres privats, el que millor puntuació ha obtingut és la Clínica de Navarra seguit pel HM Montepríncipe.

  • Comín i els exconsellers del ram accepten que el sistema sanitari necessita més transparència

    Una trobada ha reunit amb l’excusa del 25è aniversari del naixement del Servei Català de la Salut (CatSalut) tots els exconsellers de Salut que ha tingut la Generalitat (amb l’única absència del difunt Josep Laporte). En una taula rodona moderada pel doctor Miquel Vilardell els exconsellers Ramon Espasa, Xavier Trias, Eduard Rius, Xavier Pomés, Marina Geli, Boi Ruiz i l’actual conseller Toni Comín han exhibit consens i complicitats a l’hora de valorar el model sanitari català «com un model d’èxit» si bé han manifestat que cal «més transparència». També ho ha fet així el president de la Generalitat Carles Puigdemont, qui s’ha encarregat de cloure l’acte. Tant Comín com Puigdemont han valorat el sistema nacional de salut com «una de les estructures d’estat més fortes que té Catalunya» tot i que han reconegut que calen algunes reformes.

    Això sí, tot i que la sintonia a l’hora d’alabar el model s’ha fet palesa durant la taula rodona, les retallades durant el mandat de Boi Ruiz, les diferències a l’hora de parlar del model de provisió mixt actual o els casos de presumpta corrupció en aquest sector també han ocupat part de les intervencions. «El nostre sistema de salut és un edifici sòlid, però ha patit una tempesta terrible. Ara hem d’arreglar els desperfectes que ha deixat aquesta crisi», ha dit Comín en relació a les retallades del seu predecessor.

    Si bé pocs s’han atrevit a parlar de corrupció directament -sense anar més lluny l’expresident del Servei Català de la Salut, Carles Manté, és un dels investigats del cas Innova- sí que s’ha posat damunt la taula. De fet, el primer a apuntar «l’opacitat» que ha patit en alguns casos la gestió dels serveis de salut ha estat Vilardell. «Aquest model té uns nivells de qualitat bons però també hi ha petites ombres», ha dit per introduir el que ha ocupat el primer bloc de la taula.

    Un dels més clars a l’hora de parlar ha estat l’exconseller Ramon Espasa (PSUC). «La gestió cada cop més integrada i transparent faria el sistema més barat i evitaria ensurts molt greus de corrupció i utilització fraudulenta que hem tingut», ha dit. «El sistema que tenim genera la possibilitat de posar la mà al calaix», ha arribat a afirmar Espasa, qui considera que la solució passa per «la publificació del sistema». Tot i que més modestament, Eduard Rius (CDC), ha coincidit a destacar que la transparència i la rendició de comptes «són absolutament necessàries». Per la seva banda, el seu successor en el càrrec, Xavier Pomés (CDC), ha reconegut que «han existit ombres i hi ha hagut manca de transparència» però ha insistit que cap d’aquests elements ha de menysvalorar el que segons ell és: «un gran servei de salut».

    L’exconsellera de Salut Marina Geli (PSC) ha volgut posar l’èmfasi en la confiança en el model. Segons ella, el sistema no està en crisi sinó que el que està en crisi és el sentiment de pertinença amb el sistema sanitari català. Sobre el model, Geli ha apuntat que «el que configura el caràcter públic no es troba en la provisió [és a dir en la titularitat dels diferents proveïdors de la xarxa pública] sinó en qui ho finança».

    Per contra, l’exconseller Boi Ruiz ha qüestionat que hi hagi hagut manca de transparència. «Quin sector és més transparent que el de Salut? Quan diem més transparent, respecte qui?» Que s’hagin produït conductes individuals «són imputables a conductes, no a sistemes», ha reblat en al·lusió al comentari d’Espasa. En aquest sentit també ha demanat «no fer el joc» als que diuen que «ens hem carregat el nostre sistema sanitari», referint-se a les converses que van filtrar-se entre Jorge Fernández Díaz i l’exdirector d’Antifrau Daniel de Alfonso.

    La incorporació de les TIC i la participació dels professionals: reptes actuals

    El darrer bloc de la taula rodona l’han centrat els diferents reptes que afronta el sistema. Un punt de consens ha estat el d’aprofitar la revolució tecnològica precisament per treballar cap a un model més transparent. «Avui podem tenir criteris únics de gestió, aplicar la transparència absoluta de tots els centres online», ha dit Ramon Espasa. «Gràcies a les TIC sabem que això es pot fer a l’instant», ha dit.

    Hem de saber si volem estar a la primera fila de la revolució tecnològica, ha plantejat Xavier Trias, segons qui és necessari mirar com serà la sanitat d’aquí a 35 o 40 anys. «La tecnologia canviarà el model d’atenció al malalt», ha advertit.

    Davant d’aquest repte però Eduard Rius ha assegurat que n’hi ha un altre: assegurar que tota la ciutadania té accés a aquesta innovació tecnològica. Altres reptes que han sortit a la taula rodona han estat la cronicitat, la participació dels professionals o la sostenibilitat del sistema.

    Marina Geli, per exemple, ha apuntat que calen uns pressupostos plurianuals per evitar la «decapitalització dels darrers anys». L’exconsellera també ha reivindicat un pacte amb els professionals perquè participin. «Les propostes han de néixer dels professionals», ha afegit Boi Ruiz.

    Ja en la clausura de l’acte el president Puigdemont ha enumerat una sèrie de mesures que caldran per garantir els serveis. Enfortir el consens social i professional, integrar el sistema social i sanitari, implicar pacients i professionals o acabar amb l’infrafinançament crònic són algunes de les mesures. «Ser capaços de ser fidels al manteniment del model haurà de ser el nostre fil roig a seguir», ha acabat.

  • La millora de les urgències dels hospitals no està només als hospitals

    Davant de la situació de col·lapse (i la que vindrà) de les urgències hospitalàries cal fer un bon diagnòstic de les causes i posar-hi tractament urgentment. És veritat que per culpa de les retallades de pressupost del sistema sanitari els hospitals han tancat llits i reduït personal. Una vegada retornats aquests recursos ja millorarem la situació actual, però el diagnòstic ens dirà que molts pacients que arriben a urgències segurament no hi haurien arribat si haguessin pogut tenir un bon control de les seves patologies cròniques. Són aquests pacients els que col·lapsen realment els ingressos.

    Si l’Atenció Primària i Comunitària pogués fer correctament la seva feina, amb els recursos necessaris i amb resolució i qualitat, podria ser proactiva en el control i prevenció de les complicacions dels seus pacients crònics i d’edat avançada. Podria prevenir i tractar adequadament a molts d’aquests pacients al seu domicili o al mateix CAP. Si els CUAPs (Centres d’Urgències de Primària) tinguessin més recursos i poguessin ingressar directament a centres sociosanitaris de subaguts, no caldria anar a urgències dels hospitals i ingressar als hospitals d’aguts aquells pacients que només necessiten uns dies de control, tractament mèdic i observació. Si el control mèdic i d’infermeria dels pacients ingressats en residencies geriàtriques fos portat per l’atenció primària del seu territori (com un domicili més i amb més recursos) estalviaríem molts patiments i ingressos als hospitals si les activitats comunitàries poguessin ser més preventives i promotores de salut de la població. Si moltes coses més com potenciar i reforçar la Primària (condicions laborals, motivació, lideratge, etc.) fossin possibles…

    Però, com deia la Cesca Zapater en el seu article, per què l’Atenció Primària pugui fer tot això necessita no només el pressupost retallat des del 2010 (el 2010 tenia un 18% de pressupost de salut i el 2015 un 13,7%, 334 milions menys) sinó fins a un 25% del pressupost no retallat (2010), que és el que es considera necessari en els països amb models semblants al nostre.

    Això vol dir que hem de posar a l’Atenció Primària, per poder fer bé la seva feina, 660 milions més. Així podríem començar a arreglar realment les urgències dels hospitals. I els ciutadans, ciutadanes i professionals de la salut viurien menys angoixats i amb més salut.

  • Les urgències de Vall d’Hebron toquen sostre durant el pont

    Durant la setmana de pont el ritme d’activitat a les urgències d’un dels principals hospitals de Catalunya, el de la Vall d’Hebron, no ha cessat. Ben al contrari, les visites a les urgències entre els dies 5 i 11 de desembre han assolit xifres molt per damunt de la mitjana d’aquest 2016, situada en 295 pacients per dia. Per exemple, el dia de més afluència, dimecres passat, l’hospital va atendre fins a 355 visites. Una activitat que varia molt depenent del dia ja que la mateixa setmana també es va registrar en un dia 251 visites (per sota de la mitjana). Fonts de l’hospital asseguren que els pics d’aquests dies no poden atribuir-se a un únic motiu ni tampoc hi ha un perfil concret de pacient si bé reconeixen que hi ha «molts pacients crònics». Amb tot, insisteixen a destacar que el centre es troba al cent per cent d’ocupació, és a dir, que no hi ha plantes ni llits tancats.

    Segons el centre, aquest dilluns hi havia una vuitantena de pacients atesos esperant pendents d’ingrés. «Tots ells han estat diagnosticats i estan sent atesos i en observació de l’evolució de la seva patologia. D’aquests, 55 es troben ubicats en un llit en una habitació d’hospitalització a l’àrea d’urgències. La resta es troben ubicats en un box o altres àrees d’atenció d’urgències, sempre sota supervisió del personal sanitari», informen.

    Algunes d’aquestes àrees són els passadissos de l’hospital, explica a aquest diari Trini Cuesta, de la coordinadora d’usuaris SAP Muntanya. «Hi ha gent als passadissos, els zeladors busquen lliteres i els metges els visiten allà, sense cap intimitat», denuncia. «S’estan ocupant llits de Traumatologia, mostra que evidentment intenten fer el que poden, però això és posar pegats i ocupar llits que potser haurien de reservar-se a pacients que han de ser operats», comenta Cuesta.

    Des de l’Hospital de la Vall d’Hebron expliquen que el centre ha activat una sèrie de mesures per fer front a l’augment puntual d’aquests dies. Entre les diferents mesures s’ha reforçat el personal sanitari a l’Hospital General així com les derivacions habituals a altres centres sociosanitaris, per exemple, amb l’increment de 10 llits a l’Hospital de Sant Rafael en relació a la disponibilitat habitual. Una altra de les mesures davant la falta de llits perquè ingressin els pacients atesos a les urgències ha consistit a derivar alguns pacients a Traumatologia i Rehabilitació, on s’han ocupat 12 llits, o a Maternoinfantil, amb 4 llits.

    Un problema crònic

    L’increment de l’activitat, però, no es limita només a aquests dies de pont. De fet, la mitjana de visites d’aquest 2016 -de 295 pacients per dia- suposa ja un augment del 5,3% respecte al 2015, que el seu torn ja suposava un increment del 5% en relació a l’any anterior.

    «Realment tenim un problema important a les urgències que és conseqüència de la manca de planificació i el Vall d’Hebron no és l’únic hospital on hi ha col·lapse, també a l’Hospital del Mar, al Sant Pau o al Taulí», exposa Trini Cuesta.

    Des de la coordinadora de la qual forma part Cuesta reivindiquen des de fa temps que es destinin més recursos i alerten «que encara no estem en època de grip», per referir-se als mesos en què les urgències dels hospitals experimenten una afluència important de pacients.

    Sobre el paper serà el Pla Director d’Urgències -inclòs en el Pla de Salut 2016-2020- el què definirà els pròxims anys el model d’urgències del futur després de revisar la implantació de l’actual model i ordenar l’atenció continuada i urgent. Els objectius del departament de Salut passen perquè el model sigui un model menys fragmentat i que integri els serveis d’urgències d’Atenció Primària i Hospitalària així com el SEM o el 061.

    L’atenció primària com a desbloqueig de les urgències hospitalàries

    Dos de cada tres pacients que arriben per ser atesos a urgències de l’àrea general de l’Hospital Vall d’Hebron pateixen patologies de menor complexitat, que corresponen als nivells 4 i 5 de l’escala de priorització que s’aplica als Serveis d’Urgències de Catalunya després de fer una valoració clínica preliminar dels pacients i classificar-los en cinc nivells segons la gravetat, amb independència de l’ordre d’arribada. Segons el centre, aquestes patologies de menor complexitat, com ara un còlic nefrític o una grip, poden ser tractades en Centres d’Atenció Primària (CAP) i Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), que tenen el criteri i els protocols adequats per fer derivacions a l’hospital si és necessari.

    En aquest sentit recomanen a les persones que necessitin acudir a urgències, que «tot i que Vall d’Hebron els atendrà i està a la seva disposició, tenen l’opció de beneficiar-se d’aquests centres de proximitat». De fet els CUAP atenen mitjana o baixa complexitat i serveixen com a suport als CAP i els complementen en les hores en què el centre roman tancat. Durant el 2015, per exemple, els diagnòstics més freqüents en els CUAP van ser el refredat comú, les angines, el mal de coll, gastroenteritis o infeccions d’orina. «És evident que com menys gent vingui millor podràs destinar els recursos», diuen fonts de Vall d’Hebron.

    Si bé des de SAP Muntanya comparteixen la visió que realça el paper dels CAP o els CUAP a l’hora d’atendre aquest tipus de visites no confien en el fet que aquesta sigui una mesura de desbloqueig. «No són les urgències de baixa complexitat les que col·lapsen els hospitals, són els pacients d’edat avançada amb malalties cròniques i que realment necessiten un ingrés», explica.

  • Vull la «meva» metgessa i la «meva» infermera

    La longitudinalitat en l’atenció vol dir ser atès per la mateixa persona (metgessa, infermera…) per a tots els problemes i necessitats de salut al llarg de molt temps: el metge «de tota la vida». És un valor per als pacients i millora la seva salut com bé han demostrat estudis de Macinko J, Starfield B i Shi L. Aquests autors afirmen que l’atenció focalitzada en la persona es basa en el coneixement acumulat al llarg del temps, punt de partida per a un millor reconeixement de les seves necessitats i problemes de salut. La relació continuada amb les persones i l’atenció als seus diversos problemes comporta major compromís i responsabilització dels sanitaris, un major vincle assistencial mutu i una major confiança, factor clau en la satisfacció i en la implicació i participació de les persones en les decisions que els afecten. També més recentment s’ha informat de millors resultats clínics relacionats amb una llarga relació amb el metge, entre altres un estudi retrospectiu observacional dut a terme al Regne Unit. El concepte es refereix sempre a la relació longitudinal del pacient amb el seu professional, no amb un equip. Els qui hem treballat anys a l’atenció primària sabem que moltes persones, quan no ens troben a la consulta, esperen que hi siguem per consultar els seus problemes. Aquest fet no és un caprici, és una expressió de la confiança i de la necessitat de ser atès per qui més ens coneix.

    En els últims anys, però, els sistemes sanitaris han deixat una mica de banda aquest atribut de l’atenció primària per centrar-se en l’optimització dels processos assistencials i en mesures organitzatives enfocades al rendiment intern o a la facilitat de funcionament dels equips. Així, hem vist com s’han introduït fórmules assistencials centrades més en la malaltia que en la persona, més pensades per facilitar l’organització de les tasques dels equips que en els resultats de l’atenció. Un exemple serien les visites domiciliàries fetes per equips específics, no pels professionals habituals, «de capçalera» (quan més malalts estan els pacients, quan no poden ni sortir de casa, els obliguen a canviar de metge i d’infermera), o la distribució de les visites dels CAP per tipologia de problemes (aguts, crònics, urgents) o per tècniques (infiltracions, crioteràpies, cures…). Pot ser greu la situació que es viu en períodes de vacances, en els quals es poden perdre els professionals referents durant 2 o 3 mesos. També es pot fer una menció especial a les persones desplaçades per llargs períodes, no empadronades, emigrants i nounats que encara no tenen CIP (Codi d’Identificació Personal), als qui no s’assigna professional, i que cada vegada són ateses per un de diferent.

    Aquesta manera de fer assistència porta a intervencions fragmentades, trenca la relació de confiança i resta el factor terapèutic que aporta el propi professional sanitari. L’atenció amb pobre longitudinalitat esdevé menys comprensiva, menys comprehensiva, debilita l’adherència als plans terapèutics, despersonalitza l’atenció i disminueix la resolució dels problemes. També ocasiona repetició de consultes i major demanda a diversos serveis, propis o no de l’atenció primària, com poden ser els d’urgències hospitalaris, perquè sovint la persona torna a consultar amb el seu referent sobre el mateix problema que ha atès un professional d’urgències.

    Les condicions dels equips amb reducció de personal, la inestabilitat de les plantilles, la precarietat laboral, els contractes amb reducció d’horaris i els múltiples contingents diaris que han de cobrir els professionals no faciliten el manteniment de la longitudinalitat, que s’ha sacrificat en favor de cobrir les demandes del dia i garantir l’accessibilitat al servei en forma de visites «urgents» ateses per professionals no referents. Alguns grups de població, sobretot joves, prioritzen l’atenció ràpida per sobre de la consulta amb el seu referent, comprensible, d’altra banda, si es té en compte que en alguns equips no es dóna hora fins al cap de 15 o 20 dies. En general, en entorns urbans s’ha mantingut menys la relació al llarg de la vida que en entorns rurals o semiurbans.

    Els diversos plans de millora de l’atenció primària que estan en marxa haurien de fer una reflexió crítica sobre la centralitat de la malaltia en l’organització assistencial i retornar el pacient (les seves necessitats, la seva història de vida) al centre de les decisions. El document ‘L’atenció Primària i Comunitària des de la Marea Blanca de Catalunya‘ descriu les característiques que reclama per a una atenció primària de qualitat i no dubta en afirmar que «la longitudinalitat en l’atenció és característica fonamental de l’atenció primària i un dels aspectes més beneficiosos per a la salut. Aquest benefici és encara més significatiu en les persones en situació més fràgil i vulnerable: els pacients crònics, els més complexos, els més grans, els més desafavorits socialment i econòmica».

    Té sentit doncs, que els pacients reclamin ser atesos per la «seva» metgessa i la «seva» infermera.

  • Un impost a les begudes ensucrades: una mesura més contra l’obesitat

    La imposició d’un recàrrec econòmic a les begudes ensucrades és una bona notícia. Vingui d’Espanya, vingui de Catalunya, vingui d’on vingui és una bona notícia. S’ha de contemplar, però, com una mesura més en la lluita contra l’obesitat i no com una mesura, diguem, definitiva.

    Que l’obesitat és avui el problema de salut pública més prevalent no ofereix el menor dubte. És un fenomen, de fet, ja una malaltia, que no respecta edat, sexe o procedència geogràfica. És el resultat del que anomenem balanç positiu d’energia (calories), a saber: que ingerim més calories de les que gastem i aquesta diferència entre entrades i sortides s’emmagatzema en el nostre organisme en forma de greix. El perquè ingerim més calories de les necessàries té a veure amb els nostres apetits, desitjos i plaers, més que amb necessitats bàsiques. Certs aliments, generalment els més rics des del punt de vista calòric, proporcionen tal satisfacció que el seu consum prolongat pot arribar a l’addicció. Disposem ja d’evidència empírica obtinguda en animals d’experimentació que proven que certs aliments poden activar circuits neuronals similars als que s’activen amb el consum de drogues. D’altra banda, el de la despesa calòrica, els hàbits sedentaris no propicien que «netegem» els nostres excessos d’ingesta mitjançant exercici físic. En condicions normals, tal balanç positiu només és saludable en el creixement o en l’embaràs, per posar els dos exemples més clars, però en absència d’una bona excusa fisiològica el balanç positiu d’energia no anuncia res de bo.

    Un cop instaurada, l’obesitat és difícil de revertir. Tots sabem el dur que és posar-se a règim per perdre pes. És més, si l’obesitat es descontrola i acaba sent mòrbida quan es duplica o triplica el que hauria de ser el pes normal, la solució passa sovint pel quiròfan on el cirurgià destrueix l’anatomia normal de l’aparell digestiu i, en cert sentit, construeix una malaltia per combatre amb més o menys eficàcia.

    Cal responsabilitzar més al ciutadà sobre la seva pròpia salut, sobretot en un sistema sanitari públic com el nostre, pagat entre tots i que es basa en la solidaritat. I si la solidaritat i el dret a una atenció sanitària gratuïta són la cara d’una moneda, la creu, obligatòriament, és la responsabilitat de cada un de nosaltres de no abusar-ne. Ens hem de voler més a nosaltres mateixos, declarava aquest diumenge una addicta a l’alcohol en una entrevista publicada en un rotatiu barceloní. Per aquests motius, l’impost sobre les begudes ensucrades no hauria de ser una mesura aïllada sinó formar part d’un pla estructurat per fomentar l’educació alimentària i informar dels riscos que comporta l’excés de pes i el sedentarisme.

    Els mitjans estan disponibles. La informació també. Sense anar més lluny, la Generalitat disposa d’un web sobre educació alimentària i d’un pla (PAAS, Promoció de la salut mitjançant l’alimentació saludable i l’activitat física) modèlics que cal intensificar en els mitjans; però a més cal anar més enllà i intervenir legalment. Al capdavall sembla lògic invertir més en mesures preventives audaces per protegir la salut de la població i menys en solucions farmacològiques i quirúrgiques que no deixen de ser un car pegat.

    A Llatinoamèrica, on l’obesitat ha adquirit ja caràcter endèmic, s’han pres algunes iniciatives legislatives interessants que van més enllà de l’adopció de mesures aïllades. Xile, per exemple, país que pateix una de les taxes més altes d’obesitat i hipertensió, ha legislat durament contra el menjar «ferralla» que obliga no només a detallar els ingredients d’un producte alimentari sinó a anunciar en l’envàs que es tracta d‘un producte «alt en sucre» o «alt en greixos saturats» i a exhibir, si és el cas, un o més distintius negres per alertar el personal de la seva associació amb l’obesitat i les seves conseqüències. Prohibeix així mateix la venda de productes hipercalòrics a les escoles i la seva publicitat televisiva en horari infantil. Castigats els ous sorpresa, les hamburgueses americanes, els cereals enriquits i, per descomptat, les begudes ensucrades. S’eliminen dels envasos, dibuixos o logotips que poguessin reclamar l’atenció del consumidor, especialment dels més joves.

    Mentre escric això, en menys de deu minuts han anunciat a la televisió consecutivament els ous sorpresa, l’hamburguesa doble amb bacó i un refresc ensucrat. I sense contrapès. Així doncs, posem fil a l’agulla.