La Llei General de Sanitat aprovada l’any 86, de la qual el llavors ministre de Sanitat i Consum Ernest Lluch n’és considerat el pare polític, és vist avui com un dels èxits aconseguits durant la Transició. La llei d’ara fa poc més de trenta anys ha romangut pràcticament intacta des que va ser aprovada durant el primer govern del PSOE. Ara bé, com ha evolucionat el model? Cal revisar-lo? Quins són els reptes actuals?
Precisament amb motiu del trentè aniversari, que va produir-se el mes d’abril passat, l’Ateneu Barcelonès ha acollit aquest dijous una sessió per fer balanç del que va suposar l’impuls de la llei, que situava les bases del model sanitari que avui té l’estat espanyol. Sota el títol Llei general de sanitat: Gestió i finançament, l’economista i director del Servei Català de la Salut, David Elvira, i el metge Juli de Nadal, han reflexionat al voltant del model i de la llei. Nadal va participar directament en el procés de gestació de la LGS, ja que va formar part del gabinet del ministre Lluch, i recentment ha publicat el llibre La construcció d’un èxit: així es va fer la nostra sanitat pública. Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural -editora d’El Diari de la Sanitat– ha estat el moderador.
Les dificultats per acordar un redactat de la llei
“La major part de la gent que va contribuir a fer que aquesta llei fos possible ha quedat en l’anonimat”, ha dit De Nadal a l’inici de l’acte. Segons ha recordat van ser molts els professionals de diferents disciplines, com ara la medicina, la infermeria o l’economia, els que van bolcar-se a construir una nova llei. “No va ser gens senzill acordar l’articulat de la llei, un dels primers fronts de conflicte venia del propi partit, del PSOE, però també de l’establishment mèdic o la indústria farmacèutica”, ha recordat.
L’esquerra de la Transició volia una sanitat pública, universal, gratuïta i finançada amb impostos. “Quan Ernest Lluch va arribar al ministeri les taules eren plenes de documents que la gent d’esquerres havia elaborat sobre com havia de ser el model”, ha dit De Nadal. Per ell, la reflexió prèvia que s’havia fet des de l’esquerra “va ser molt important” i ha citat com a exemple el paper del PSUC.
Els reptes de l’actual model
El director del Servei Català de la Salut David Elvira s’ha referit als reptes del model actual. Una població més vulnerable o fràgil, un sistema infrafinançat o la innovació en són alguns. A més, segons ha destacat, un dels reptes és adaptar el model a la societat del segle XXI: “No és la mateixa que fa 30 anys. Avui la ciutadania està més informada, al segle XXI la política sanitària ha de ser menys paternalista, més participada i ha d’oferir més rendiment de comptes”.
El model actual, després de 30.anys, s’ha de “transformar més que reformar”, ha dit Elvira, i “trencar amb mantres”. El director del Servei Català de la Salut ha reivindicat que el model tingui una orientació comunitària i els determinants socials de la salut en el focus: “No només és important el servei sanitari sinó la situació social del pacient”. A més, també ha reconegut que cal fer un pas més en salut mental així com comptar amb la participació dels professionals i els pacients en les polítiques. Sobre aquest darrer punt ha assegurat que el departament ja treballa en mesures de participació. Amb tot, Elvira ha reconegut que cal superar mantres com per exemple “que la propietat dels proveïdors no importa” i així mateix ha reconegut que la crisi econòmica no va aprofitar-se per fer una reforma estructural del sistema. Per contra, “s’han adoptat mesures de restricció per mitjà una política de preus i excessivament de pressa”, ha afegit.
Per la seva banda, Juli de Nadal ha posat èmfasi en què “els canvis de la sanitat en els darrers anys són tan profunds i vinculats a un progrés científic que no hi haurà capacitat de generar riquesa suficient”. Davant d’aquest pronòstic, el metge ha advertit que “s’han de prendre mesures perquè es corregeixi el finançament del sistema” i ha emplaçat a fer una reflexió sobre un “gran pacte per la sanitat”.
L’acte, que ha comptat amb l’assistència de prop d’una cinquantena de persones, s’ha fet en el marc de xerrades i debats del Cicle d’Economia i Sanitat de l’Ateneu i l’han coorganitzat l’Associació dels Amics de la UAB, la Fundació Ernest Lluch i l’Ateneu Barcelonès.
L’envelliment de la població, la consolidació de les noves tecnologies o un pacient cada vegada més informat són alguns dels aspectes sobre els quals pivotarà el canvi de la professió mèdica en els pròxims anys. Un canvi que els professionals destaquen com a necessari per actualitzar la professió, i de retruc, la formació dels metges i metgesses futurs.
Quin metge necessita la societat? Com s’ha de formar el nou metge? Com poden facilitar les organitzacions sanitàries que el metge exerceixi el seu rol? A quins reptes ètics i deontològics haurà de fer front? Prop d’un miler de professionals miraran de donar resposta a aquestes preguntes en el 3r Congrés de la Professió Mèdica de Catalunya (CPMC), que se celebrarà aquesta setmana a Girona després de vuit anys des del darrer congrés. Sota el lema Construïm junts la professió del futur al servei de les persones, els assistents debatran al voltant d’aquests quatre eixos, que ja s’han treballat en els darrers sis mesos.
L’empoderament del pacient
En Carles Blay fa trenta-tres anys que exerceix de metge. Treballa al CAP Santa Eugènia de Berga. Valora molt positivament que tingui lloc un debat en què es revisin els reptes actuals, ja que al seu parer “la medicina és una pràctica subjecte a canvis en molts aspectes i cal que estigui en revisió contínua”. Un dels principals àmbits de canvi, destaca, és l’empoderament de les persones. “Avui el pacient té un posicionament més madur, és més autònom i està més informat. Cal que el metge tingui una pràctica menys paternalista i més d’acompanyament”, apunta Blay.
En això coincideix la Mireia Garcia, que fa quatre anys que va acabar el MIR i treballa com a metgessa de família al CAP l’Hospitalet de l’Infant (Tarragona). “Tot i que des d’alguns sectors es veu l’empoderament del pacient com una amenaça, la introducció del pacient com agent actiu ha de promoure una nova relació metge-pacient en què hi hagi més diàleg i interacció”, assegura. En aquest sentit, però, matisa que cal també fomentar més educació en salut: “Els pacients s’han de responsabilitzar molt més de les seves malalties”.
Potenciar la col·laboració entre professionals
Per a la Mireia Garcia una de les línies de canvi ha de consistir en “treure la jerarquització” que té el metge a dalt de tot. “S’ha de donar molt poder a tot l’equip assistencial (metges, infermeres, psicòlegs, auxiliars…) i que cadascú des del seu coneixement pugui tenir un rol actiu”, assegura. Amb tot té clar que hi ha d’haver molta més relació entre l’Atenció Primària i l’especialitzada essent el metge de capçalera “qui porti la batuta”.
“Els canvis en l’àmbit demogràfic i epidemiològic implicarà cada vegada més persones grans amb més multimorbiditat, és a dir, que presenten més d’una malaltia. “Això ens obligarà a atendre processos molt més complexos en què cadascun dels professionals haurem de ser més generalistes, més col·laboratius i còmplices d’altres professions”, afegeix Carles Blay.
Una formació actualitzada
N’hi ha prou amb un bon expedient acadèmic? S’han de valorar habilitats, a més de coneixements, per ser metge? Convé que matèries com comunicació o ètica tinguin més pes? Aquestes reflexions ocuparan part de la jornada de dijous. La Mireia Garcia, que fa uns anys era tot just acabant la carrera de medicina, troba a faltar en el seu dia a dia a la consulta recursos per abordar problemes o malalties que tenen una base psicosocial. “Gairebé un 80% de les malalties tenen una base psicosocial, que té a veure amb com viu la gent: si es troba a l’atur, si té bronquitis i viu en un pis sense ascensor, etc.”, assegura. Per ella “ningú ensenya això a les facultats de medicina”. “Si la professió està canviant la carrera també ho haurà de fer”, sentencia.
«A les facultats s’ensenya poc d’empatia o de bioètica, per exemple, s’ha de repensar en funció del que la societat reclama. La universitat també és dels sectors que els costa més canviar», assegurava fa uns mesos a aquest diari en una entrevista el president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, Jaume Padrós.
L’indubtable paper de la tecnologia
Un dels reptes més grans serà el paper que jugarà la tecnologia en el dia a dia de la pràctica mèdica. “Com gestionem la ingent quantitat d’informació que hi ha a la xarxa, que les persones tinguin accés digital a la seva història clínica i els condicionants ètics de tot plegat són reptes que imposa la tecnologia”, diu Carles Blay.
De rerefons: l’impacte de la crisi
El darrer congrés de la professió mèdica es va celebrar a Tarragona fa vuit anys i els efectes de la crisi en forma de retallades, pressió assistencial i precarietat laboral seran el teló de fons d’aquest dijous. La Mireia recorda com en acabar la residència va agafar una suplència d’estiu i des de llavors encadena contractes cada any. “Vas encadenant contractes, guàrdies i jornades laborals aquí i allà i això passa factura. A més, no pots planificar quan podràs ser mare o agafar-te una excedència”, lamenta aquesta metgessa.
Amb tot, en Carles Blay, es mostra orgullós de l’actitud del col·lectiu del qual forma part. “Hem mantingut el compromís amb els pacients amb la mínima conflictivitat malgrat tenir més pressió, més complexitat clínica i menys recursos”, diu. “La professió mèdica ha estat capaç de mantenir el compromís amb les persones per damunt de condicionants adversos. Això em fa sentir content de ser metge”, confessa.
Punts de vista sobre la professió mèdica
Recupera entrevistes amb professionals de la medicina en què hem abordat qüestions que tenen a veure amb el que es debatrà aquest dijous al 3r Congrés de la Professió Mèdica de Catalunya (CPMC).
La ciutat de Barcelona, Montcada i Reixac i el barri de La Mina eren els únics territoris de Catalunya on fins la setmana passada l’atenció sanitària continuada a domicili era gestionada per una empresa privada. Des del 2 de novembre passat però aquest servei d’atenció a domicili és assumit per l’Institut Català de la Salut (ICS), l’empresa pública que gestiona vuit grans hospitals i el 80% dels Centres d’atenció primària i que ja se’n fa càrrec a la resta del territori.
La desprivatitzarció del servei, que va alineat amb la tasca que estan fent en el si del Consorci Sanitari de Barcelona la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, recondueix una anomalia territorial històrica. I és que des de del 1994 l’atenció domiciliària urgent l’han proveït a Barcelona empreses privades, que se n’han fet càrrec gràcies a l’obtenció de concerts. La darrera, l’empresa SARdomus, s’encarregava d’aquest servei des de l’any 2010 i tenia un contracte fins aquesta tardor pel qual rebia una anualitat de 2,4 milions d’euros que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) li pagava. Ara el Servei Català de la Salut destinarà aquesta partida a l’equip de professionals del sistema públic que s’encarregaran d’aquest servei i per tant no tindrà cap impacte econòmic en el pressupost públic.
El nou servei disposarà de 148 professionals, dels quals 40 són professionals interins de l’ICS en plantilla estable de nova contractació i 108 professionals -metges i infermeres que ja formaven part de la plantilla de l’ICS-que voluntàriament faran guàrdies. Els 12 vehicles comptaran amb l’equipament habitual: maletins medicalitzats, desfibril·ladors, aparells d’electrocardiograma i mòbils.
El perfil de pacient atès, segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut David Elvira en la presentació del nou model, és gent gran, de mobilitat reduïda, pacients crònics amb més d’una patologia que requereix una atenció al domicili més que no un desplaçament.
El nou model suposarà millores en l’atenció del pacient
El canvi en la gestió de l’atenció domiciliària, que passa ara de mans privades a mans públiques, implica també la integració en l’atenció primària i una millora en l’atenció del pacient. “L’eficiència es manté i la qualitat millora”, ha assegurat el conseller de Salut Toni Comín aquest dilluns durant la presentació davant els mitjans.
El nou model integra del tot l’atenció domiciliària amb els circuits de l’atenció primària. Això vol dir que els metges de família de referència rebran alertes dels pacients visitats i en podran consultar les anotacions fetes pel metge d’atenció continuada. A més, aquest professional podrà programar una visita de seguiment amb el metge de capçalera del pacient. “Que sigui la primària qui s’encarregui d’aquesta part de l’assistència és una qüestió de model, d’empoderar la primària”, ha apuntat Comín. Per la seva banda, la Comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, ha valorat molt positivament l’actuació, ja que “Barcelona era una illa, una excepció dins de Catalunya, i ara integrem aquest servei a l’atenció primària”.
A més, aprofitant el canvi de proveïdor s’han elaborat nous protocols de derivació que inclouen la possibilitat de derivar els pacients d’atenció a domicili als serveis socials d’urgència de l’Ajuntament de Barcelona.
D’altra banda, i a diferència del que passava amb el personal de l’empresa privada SARdomus, els professionals que ara fan el servei a domicili tenen accés a la història clínica i farmacològica del pacient en el moment de la visita. Així mateix, si el metge que es desplaça prescriu una recepta aquesta quedarà registrada a la història clínica compartida (HCCC) i a l’estació clínica d’atenció primària (ECAP), que és el programa d’història clínica informatitzada que comparteixen pràcticament tots els equips d’atenció primària de Barcelona. Amb tot, això no suposarà cap canvi a ulls del ciutada ja que el procés d’activació serà el mateix: una trucada al 061 CatSalut Respon, que enviarà segons es consideri un vehicle amb un metge a domicili o una ambulància.
“Des dels 3 fins als 11 anys vaig estar patint abusos sexuals per part del meu avi. Aquesta és la meva carta de presentació”. Ara l’Aina Lanaspa té 25 anys i per primera vegada ha decidit denunciar-ho públicament. “Durant molt de temps ho he tingut molt bloquejat i he viscut amb això com si no em passés res, però ara m’adono que m’afecta en moltes més coses de les que pensava”, reconeix. L’Aina explica una experiència dura, però diverses especialistes en salut mental ho emmarquen dins els patrons habituals en casos com el seu. Parla d’abusos durant més de vuit anys per part del seu avi matern qui, diu ella, sempre ho ha justificat dient que estava enamorat i que era l’Aina qui el provocava.
El cas de l’Aina no és excepcional. L’any 2015, 261 persones van fer teràpia a la Fundació Vicki Bernadet per haver patit abusos sexuals quan eren petits. D’aquestes, 176 eren adultes i 85 menors. Dels casos atesos per la Fundació, el 72% dels abusos van ser a dins de la família: pares, germans, avis, oncles i cosins.
La Laura Rodríguez és coordinadora del Centre Terapèutic i Jurídic de la Fundació Vicki Bernadet. Creada el 1997, la fundació ofereix atenció personalitzada a les persones adultes que han patit abusos sexuals durant la seva infància o adolescència i atén de manera integral i especialitzada l’abús sexual. Des de la Fundació expliquen que sobretot hi van adults entre els 30 i els 45 anys, especialment en moments vitals com quan es viu la maternitat per primera vegada. “L’adult és més autònom, ja no viu a casa de la família, no depèn d’ells. Tot això fa que tingui més eines i recursos” explica Rodríguez. Sovint, apunten els experts, s’afegeix la por que pugui repetir-se i tornar a passar el mateix als fills.
La Fundació Vicki Bernadet vol oferir atenció integral i personalitzada a les persones adutes que han patit abusos sexuals durant la seva infància o adolescència. / SANDRA LÁZARO
“No hi ha un patró en termes que totes les persones que van patir abusos en la infància són d’una manera concreta o desenvolupen un trauma concret, no existeix la síndrome del nen abusat”, assegura Rodríguez. Tot i això, sí que hi ha uns patrons comuns que faran que es desenvolupi o no el trauma: l’edat d’inici dels abusos, la durada, si l’abusador segueix al cercle familiar, si hi va haver penetració o no, etc. Segons dades de la Fundació entre un 50% i 60% d’aquests tindran una simptomatologia traumàtica. Aquest trauma es veurà reflectit en edat adulta en més de la meitat de casos, quan apareixen problemes emocionals, relacionals, conductuals, d’adaptació social, funcionals i sexuals.
Manca d’interès al voltant de l’abús sexual infantil i la salut mental
En l’informe Resiliència en nens víctimes d’abús sexual: el paper de l’entorn familiar i social la psicòloga Noemí Pereda explica que “créixer en un entorn d’abusos i mals tractes és un important factor de risc pel desenvolupament de múltiples conseqüències adverses, tot i això hi ha infants que aconsegueixen superar aquesta experiència i convertir-se en adults capaços, sans i integrats en la societat. La capacitat de resiliència és clau, però hem de saber com fer-la desenvolupar”.
Segons Pereda, que també és professora del Departament de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic de la Universitat de Barcelona, cal diferenciar entre les conseqüències psicològiques a curt i a llarg termini. A curt termini la persona abusada pot presentar problemes emocionals com ara ansietat, baixa autoestima o sentiment de culpa així com tenir problemes a l’hora de relacionar-se amb amics i familiars. D’altra banda també pot patir insomni o tenir problemes amb l’alimentació i presentar problemes de conducta.
A llarg termini, ja en l’edat adulta, es presenten sobretot trastorns d’estrès post traumàtic, fòbics i depressions. Segons Pereda apareixen trastorns depressius, bipolars, conductes autodestructives, autolesives o poca autoestima. Pel que fa a relacions la persona que ha patit abusos pot trobar-se un major aïllament, ansietat social, relacions de parella inestable o hostilitat mentre que els problemes sexuals poden desenvolupar-se en relacions insatisfactòries, disfuncions, conductes sexuals de risc o una maternitat primerenca. Així mateix, també poden presentar-se problemes funcionals, com ara dolors físics sense raó mèdica que ho justifiqui. En són exemples cefalees, fibromiàlgies i trastorns gastrointestinals o desordres ginecològics.
La dansa moviment teràpia ajuda a tornar a associar cos i ment, un factor clau a l’hora de treballar els efectes psicològics de l’abús sexual / SANDRA LÁZARO
Davant d’aquests problemes, la psicoterapeuta Susana Garcia Medrano destaca la dissociació entre cos i ment que presenten els abusats com un aspecte clau a superar: “la persona abusada separa el cos de la ment i aquesta dissociació li treu la possibilitat de poder gaudir el plaer però la salva del dolor dels abusos”. Amb l’objectiu de tornar a unir cos i ment, Medrano treballa la dansa moviment teràpia amb els seus pacients. “Són processos llargs i complicats. La dissociació és inconscient però tornar a associar-ho ha de ser conscient”, afirma.
“Et crec, no va ser culpa teva, no tornarà a passar perquè ara estàs protegida”
Els professionals coincideixen en el fet que hi ha un moment clau que pot propiciar o evitar l’aparició del trauma: quan s’explica per primera vegada l’abús. “Si el teu entorn respon favorablement i t’expliquen que tot està bé, t’ajuden i et protegeixen, pots entendre què va passar. Cal que transmetem a la persona: ‘et crec, no va ser culpa teva i no tornarà a passar perquè ara ja estàs protegida’”, remarca Garcia Medrano.
L’Aina ho va explicar per primera vegada quan tenia 14 anys a un petit cercle d’amics íntims: “Per mi va ser una gran hòstia, em van dir: ‘no et crec, no tens proves’”. Després d’això, l’Aina no ho va tornar a explicar fins anys més tard a la seva mare. “Tenia por d’explicar-ho, de trencar la família, sabia que seria un punt d’inflexió que marcaria un abans i un després”, recorda. “Era una època on el meu cos estava saturat i necessitava treure-ho d’alguna manera. Em vaig arribar a posar malalta, tenia febre i em feia mal tot”, afegeix.
Per a ella, una de les principals conseqüències de l’abús és que va créixer sense l’estabilitat de la família. “Jo vaig perdre la confiança total en la meva família perquè necessitava ser salvada en un moment concret i, perquè no ho sabien o perquè no van fer-hi res, però no em van salvar. Es va trencar la confiança i el suport que necessitava com a nena, i això m’ha acompanyat sempre”.
El secret, la clau de l’incest
Normalment els abusos comencen a una edat on l’infant encara és molt petit i no sap distingir entre el que està bé i el que no. “Hi ha un xantatge fort del tipus ‘l’avi t’estima, això és especial pels dos, així juguen avi i néta, és el nostre secret’. Aquesta és la clau: el secret” apunta la psicoterapeuta Susana Garcia Medrano. El secretisme al voltant d’això és el primer que fa que l’infant percebi que hi ha quelcom que no està del tot bé. “L’erotització d’un nen no necessàriament és un assumpte violent, pot ser satisfactori, i reconèixer això a l’edat adulta genera un sentiment de culpa molt gran que s’ha de treballar”. La Laura Rodríguez, de la Fundació Vicki Bernadet, ho puntualitza explicant que “si a un nen li dónes un cop de puny les seves alarmes salten, però si l’abraces i li dius que és especial i tothom de la família estima aquella persona abusadora, les alertes no s’activen”. És el que els professionals defineixen com una teranyina que els abusadors construeixen al voltant de la víctima. Davant d’això, l’Aina explica que ha crescut amb la necessitat de complaure tothom d’una manera «malaltissa». «Si no sóc o faig el que crec que esperen de mi, no mereixo que m’estimin. Sóc incapaç de marcar límits encara que em facin mal. No sé dir que no”, reconeix.
A llarg termini, ja en l’edat adulta, es presenten trastorns d’estrès post traumàtic, fòbics i depressions / SANDRA LÁZARO
“Reconèixer que els abusos sexuals infantils existeixen, vol dir reconèixer que et pot passar”
“Jo no sóc la culpable que abusessin de mi. No m’he d’amagar de res, però molta gent no ho vol escoltar, no saben què dir-te” explica l’Aina. Ella s’ha trobat que moltes vegades, a l’explicar-ho, es genera una certa “sensació de morbo, de compassió i d’estigma”. Segons l’Aina “molta gent no vol saber la veritat, saber-ho vol dir reconèixer que això passa, aquí i ara, i que et pot tocar”. En relació a això, Susana Garcia Medrano afegeix que “la salut mental en general no interessa, per tant no es destinaran recursos a tractar les seqüeles que deixen els abusos sexuals en l’edat adulta. Ningú vol reconèixer que això passa; i si no ho reconeixem, mai hi assignarem recursos i mai avançarem”. Laura Rodríguez matisa, però, que “cada vegada hi ha més recursos i sensibilització pels infants, l’adult en canvi queda desemparat”. Això ho justifica per casos més mediàtics com ara els abusos de l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts: “Casos així són una excepció, l’abús quasi sempre és en l’àmbit domèstic, però aquest casos són els que tenen més repercussió mediàtica”.
El primer pas per trencar el tabú és reconèixer-ho i explicar-ho. “La persona ha d’estar preparada per explicar-ho, cada persona ho farà en un moment diferent de la seva vida, quan estigui preparada o cregui que tindrà un entorn que li donarà suport”, explica Garcia Medrano.
Però, un adult té on anar? Què passa si no té una xarxa social que li faci costat? “Vicki Bernadet és de les poques entitats que hi ha i no donen l’abast, estan saturats. Falta personal públic i suport de les administracions”. Així de directe i clara respon a aquesta pregunta Garcia Medrano. L’Aina, des de la vessant de pacient, també secunda la frase: “A mi m’ha faltat algú que hi entengués. Falten especialistes. Els psicòlegs que m’he trobat m’han ajudat a crear una imatge de mi on sembla que tot va bé però no s’han endinsat a solucionar el problema de fons”.
A principis de novembre, l’Aina va omplir-se de valor i finalment va anar a parlar amb el seu avi després d’anys sense saber res d’ell: “Després de tant temps pensant que no tindria mai la força per fer-ho, vaig trobar-me allà, sola, amb ell davant. Va ser tan desagradable com alliberador. Vaig poder desfer-me del silenci, de la ràbia i la pena contingudes”. Per l’Aina, “els seus motius i les seves disculpes no tenen cap pes. Ara, però, les peces trencades es van recomponent i em començo a reconstruir, justament al mateix lloc on una vegada em vaig trencar”.
Des de l’inici de la legislatura s’ha parlat molt de la “desprivitatizació” de la sanitat pública catalana, de com el conseller de Salut Toni Comín aposta per una sanitat pública a diferència de governs anteriors o fins i tot dels seus propis socis de govern. Malgrat que no renovar els convenis amb Quirónsalud de la Clínica del Vallès i de l’Hospital General de Catalunya pot arribar a ser una bona iniciativa, en la seva execució cal garantir els drets dels i les treballadores públiques, que són les qui han aguantat la qualitat del sistema sanitari tot aquests anys de retallades. I és més, la privitatització de la sanitat pública va més enllà d’aquests centres hospitalaris i aquesta empresa en concret.
L’anomenat consens amb què es va dur a terme el desplegament competencial del sistema sanitari català va establir que una part molt important de la gestió i provisió de la sanitat no es faria per organismes pertanyents directament a l’administració pública, sinó per entitats de diferent naturalesa jurídica, tan públiques com privades, que atendrien a la població amb cobertura de pública. D’aquí és on es va crear el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT), un espai d’experimentació de la col·laboració público-privada. De manera, que més d’un 60% de la despesa del sistema de salut català en la provisió de serveis és en forma de concerts a diverses entitats proveïdores de naturalesa jurídica diversa. Per tant, és important remarcar que la privatització de la sanitat pública prové de la seva gènesi.
La CUP Crida Constituent ha defensat sempre la titularitat, gestió i provisió públiques de la sanitat catalana, i entenem que el desgavell, les portes giratòries i els molts (massa) indicis de corrupció tenen a veure amb la diversitat, que alguns diuen, de proveïdors, però sobretot en la borrosa línia existent entre allò públic i allò privat. No es tracta d’ordenar allò existent, sinó que es tracta de garantir que la sanitat pública catalana és això, i que per tant, no es generen pacients de primera i pacients de segona (i fins i tot tercera) en funció de la capacitat adquisitiva, que no hi ha empreses que s’enriqueixen a costa d’un dret bàsic, que a més no està ben cobert, i que els i les treballadores tenen unes condicions dignes per dur a terme un bon servei.
Quan a Catalunya es parla d’un sistema divers de proveïdors, el que es fa és incorporar i defensar una gran majoria d’empreses, fundacions i entitats de propietat diversa on per tant, el poder de decisió està en els òrgans de govern i on existeix el dret d’apropiació de l’excedent d’explotació, els beneficis. És més es defensen una sèrie d’entitats amb diferent grau d’autonomia de gestió i per tant, amb una capacitat diferent per decidir autònomament l’assignació interna dels recursos disponible, sent elles i no l’Institut Català de Salut (ICS) qui en defineix les prioritats. A més, aquesta autonomia de gestió el que augmenta és l’opacitat del servei públic i no facilita el rendiment de comptes, un element primordial en qualsevol servei públic.
Això ho hem pogut veure en infinitat de consorcis sanitaris entre entitats públiques, com el del Maresme, on aquesta forma de gestió s’utilitza per entrar de ple a competir amb altres proveïdors sanitaris, de manera que es redueix l’activitat assistencial, les ràtios de personal per tractar als pacients, el cost del personal, i a més es regeixen en part pel dret privat com a eina per eludir la normativa en contractes públics, normalment més restrictiva. Així, aquest sistema de gestió ha facilitat l’existència d’espais de mercantilització on sota l’argument d’infrafinançament, les externalitzacions de serveis auxiliars (bugaderia, neteja, cuina…) han augmentat exponencialment i han acabat en unes poques mans, sempre les mateixes. Quants serveis de cuina dels hospitals catalans són gestionats per SERHS, empresa coneguda en part pel cas Bagó?
El debat sobre la “desprivatització” de la sanitat pública hauria d’anar més enllà de les empreses amb ànim de lucre. Què fem amb totes les fundacions amb fons privats o públics que gestionen serveis sanitaris? N’hi ha prou amb dir que són sense ànim de lucre per avalar la seva presència al SISCAT? Una panoràmica de qui són totes aquestes fundacions ens serviria per veure que més enllà de qui ostenta la titularitat de la gestió d’hospitals, centres d’atenció primària (CAP) i d’altres serveis totes aquestes fundacions formen part d’entramats empresarials que de manera indirecta obtenen beneficis d’aquesta gestió d’un servei públic. A més, si la voluntat d’un servei públic és també la rendició de comptes, la transparència i en definitiva, hauria de ser també el control ciutadà, la forma jurídica de fundació no ha estat, és ni serà una entitat democràtica ni participativa. Podem analitzar el cas de la Fundació Santa Tecla, per exemple, llargament denunciat per la CUP d’el Camp de Tarragona. Una fundació que crea al seu voltant un entramat d’empreses que són després contractades per desenvolupar diferents serveis en els diferents centres que gestiona. La perversió del sense ànim de lucre convertit en ànim de lucre en un segon terme.
Davant tot aquest panorama, i amb una suposada intenció de millorar el finançament, es busquen estratègies per reduir les despeses i s’explora (i en alguns llocs s’implementa gradualment) la provisió d’atenció privada al sector públic, de manera que es facilita la doble activitat dels professionals mèdics que pot afectar l’activitat duta a terme de forma pública. Així, quan es fa activitat privada a un centre públic es tendeix a posar com a excusa la defensa de la sanitat pública i no s’explica mai que això genera pacients de primera, de segona i fins i tot de tercera a través de l’ús que es fa de les llistes d’espera, i que per tant, facilita que aquells qui tenen més recursos tinguin accés més ràpid a la sanitat un cop han entrat per la porta d’un centre sanitari públic. De manera, que amb les dues velocitats en l’atenció i la doble activitat dels professionals mèdics es produeix una fal·làcia, i en lloc de millorar la sanitat pública el que s’acaba generant és un augment de les llistes d’espera, pot propiciar encara més les derivacions a la privada i en definitiva, aprofundeix en les desigualtats ja existents.
Per tant, aquest debat sobre la “desprivatització” de la sanitat és coix i molt, massa. Més enllà de fer fora del sistema públic a les empreses amb ànim de lucre (i que hauríem de fer no només amb els dos hospitals fins ara esmentats), cal abordar com es tracten totes les entitats i empreses que actualment són les titulars de la gestió de la majoria d’hospitals del SISCAT, i de molts dels CAP també, i cal sobretot, evitar que empreses privades operin als centres públics. L’intent iniciat l’anterior legislatura per Boi Ruiz per tal de regular i autoritzar l’activitat privada és la manera de continuar sense establir, de manera voluntària, la diferència entre allò públic i allò privat, i per tant, de facilitar que uns pocs facin negoci d’un dret bàsic pagat amb les arques públiques.
En definitiva, si volem salvaguardar el caràcter públic del model, l’única via per assegurar els drets és exercint el control per via directa, és assumir la necessitat d’una única xarxa pública, que expulsi el lucre de la xarxa clientelar que ha existit fins ara. El debat sobre el model sanitari és un debat ideològic, evidentment. Dir el contrari és una fal·làcia. Es tracta de discutir si la sanitat pública està al servei de la població o si està al servei de les empreses sanitàries que porten anys repartint-se el pastís.
Dolors Montserrat i Montserrat (Sant Sadurní d’Anoia, Barcelona, 1973), ha confirmat amb la seva designació com a ministra de Sanitat, Assumptes Socials i Igualtat que és un dels valors a l’alça del PP català. La seva cartera inclou un ampli ventall de tasques pendents per revertir les retallades del primer Govern de Mariano Rajoy.
Sanitat té deures endarrerits. El primer, crear un document específic perquè els immigrants en situació irregular accedeixin a la sanitat pública primària. Un anunci de l’anterior ministre, Alfonso Alonso, que mai va arribar a veure la llum. Un reconeixement que es va tractar d’un error des del punt de vista de salut pública perquè abocava als pacients a acudir a urgències i privava al sistema de fer un seguiment de malalts.
A més, el nou Ministeri haurà de decidir si el copagament farmacèutic és un bon assumpte tenint en compte que ja l’any passat es va constatar la pèrdua d’efecte dissuasiu: hi va haver creixement en la despesa farmacèutica. Aquest 2016, mes rere mes, es va confirmant aquesta tendència.
El Govern exerceix la seva acció sanitària molt especialment en la salut pública. Espanya no fa cas a l’Organització Mundial de la Salut i no ha redactat un pla específic per al fenomen del suïcidi: més de 3.900 a l’any. És la primera causa de mort violenta al país. Supera amb molt als accidents de trànsit o als homicidis.
De la mateixa manera li toca a l’Executiu lidiar amb els tractaments mèdics de llarga durada i grans quantitats de pacients com els de l’hepatitis C. El finançament públic de tractaments, la cartera de serveis, es va retallar res més entrar al Govern Mariano Rajoy. ¿Podran recuperar algunes prestacions?
Violència de gènere
La lluita contra la violència de gènere és un altre dels grans reptes a què s’enfrontarà la nova titular de Sanitat, després que la partida de prevenció hagi experimentat una retallada del 26% des del 2010. S’espera que aquesta ministra lideri l’aprovació d’un pacte d’Estat contra la violència masclista, que ja ha determinat com a «prioritat» l’Executiu.
Aquesta era una de les exigències que el PSOE va anunciar a canvi de l’abstenció i també apareix en el pacte d’investidura signat pels populars i Ciutadans. Aquest mateix dijous era detingut a Burgos un home acusat d’assassinar la seva exdona. Amb ella, són 37 el nombre de dones assassinades per violència de gènere en què va d’any, segons dades oficials.
Modificar la llei integral del 2004 i ampliar-la a altres tipus de violència -més enllà dels que es donen en el si de la parella o exparella– és un altre dels reptes que li esperen. Així, posaria en pràctica el Conveni d’Istanbul, ratificat el 2014, i que obliga a això. Una altra de les línies ja perfilades és la posada en marxa d’un Pla de Sensibilització i Prevenció de la Violència de Gènere tal com estableix la llei. Tot, això sí, condicionat pel pressupost amb què es dotin les mesures, que condicionarà la seva posada en pràctica.
Caldrà veure si els grups de l’oposició que s’han manifestat contraris a la reforma de l’avortament que obliga les noies de 16 i 17 a comptar amb el consentiment patern per interrompre voluntàriament el seu embaràs posen sobre la taula la seva reforma. Hauran de lluitar amb Montserrat, que el 2009 va confirmar assistència i es va mostrar favorable a una de les marxes que diversos col·lectius antiavortament celebraven a Madrid contra la llei de terminis que preparava aleshores José Luis Rodríguez Zapatero.
Quant al sistema de dependència, la nova titular de Sanitat es trobarà amb pràcticament tota l’oposició exigint al Govern la restitució de la partida destinada al qual es va cridar quart pilar de l’Estat de Benestar i que després de diverses tisorades ha quedat col·lapsat. En la passada legislatura l’Executiu va complir el compromís d’incorporar als dependents moderats al sistema -que ho van fer amb vuit anys de retard-, però encara molts esperen a ser atesos. La llista d’espera de la dependència ascendeix, segons les últimes dades publicades a 360.000 persones.
Nova generació del PP català
Montserrat forma part de la nova generació de polítics conservadors catalans liderats per Xavier García Albiol que es van veure superats sense pal·liatius per Ciutadans a les darreres eleccions al Parlament, però que van superar els taronges en els comicis estatals.
La seva relació amb la seva antiga cap de files i que anava un lloc per sobre seu en les llistes del 26-J, Alícia Sánchez Camacho, es va tensar per les enquestes que posaven en dubte el quart diputat dels populars per Barcelona. A més, ja venia tocada perquè des de l’entorn de Camacho s’acusava a l’ara ministra de ser una de les veus que més va pressionar perquè abandonés la direcció del PP català després de l’escàndol de la Camarga. Finalment les dues van aconseguir el seu escó el 26-J.
La nova ministra de Sanitat és filla de la Dolors Montserrat, una veterana del PP català que va abandonar la primera línia política en 2015 després de gairebé trenta anys com a diputada. La seva filla, per contra, no ha format mai part de les files populars a la Cambra catalana, sinó que va iniciar la seva activitat política com a regidor al seu municipi, Sant Sadurní d’Anoia, i al Congrés, on és diputada des del 2008.
L’empresa de la família de la nova ministra deu 2.305.822,98 euros a Hisenda
Montserrat Operador Logístic, empresa que pertany a la família de la nova ministra de Sanitat, deu 2.305.822,98 euros a Hisenda, segons l’última llista de morosos publicada per l’Agència Tributària al juny passat amb dades corresponents al tancament del 2015. A la primera llista de morosos, publicada al desembre de l’any passat, la quantia pendent de regularitzar amb el fisc era d’1.277.896,03 euros.
Fins al juny, quan es va declarar en fallida, l’empresa tenia com a administrador únic a Jaume Montserrat, germà de Dolors Montserrat. Entre els seus apoderats també hi ha la mare de la nova ministra, Dolors Montserrat Cullere, històrica dirigent del PP català. En la seva declaració de béns al Congrés dels Diputats, Dolors Montserrat no va comunicar cap participació en aquesta empresa.
Amb una xifra de negocis de 3.647.769 euros l’any passat (un 10,8% més), 27 empleats i pèrdues de 254.616 euros el 2015, l’empresa va presentar concurs voluntari de creditors (antiga suspensió de pagaments) el passat 17 de juny perquè no podia atendre els seus deutes.
Montserrat Operador Logístic té seu a Sant Sadurní d’Anoia (Barcelona), municipi del qual va ser regidora la nova ministra, i és «un grup d’empreses totalment familiar que ofereix solucions integrals de logística: emmagatzematge, transport i manipulació», segons la seva web.
L’oferta de la Generalitat de comprar l’Hospital General de Catalunya no ha deixat de trobar-se entrebancs des que el conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar la intencionalitat del seu departament en una entrevista. El grup propietari de l’hospital, Quirónsalud, ha afirmat reiteradament que l’hospital no està en venda i fonts del grup van arribar a afirmar a aquest mitjà que Quirónsalud «compra hospitals, no els ven». Aquest dijous qui s’ha pronunciat en contra l’oferta de Comín ha estat l’Alianza de la Sanidad Privada Española (ASPE).
ASPE, que agrupa més de 600 entitats sanitàries i representa més del 75% dels centres hospitalaris de l’estat, considera en un comunicat que l’anunci fet per Comín és «desafortunat per la profunda sensació d’inseguretat generada entre treballadors, pacients i en les mateixes institucions catalanes». En el text l’aliança critica que «la ideologia s’ha posat, una vegada més, per damunt de la lògica i la salut dels ciutadans» i reivindica la necessitat «d’optimitzar els recursos existents i prendre decisions en funció de criteris objectius de cost-efectivitat que permetin proporcionar als ciutadans la millor atenció sanitària possible».
En aquest sentit, des d’ASPE consideren que «la sanitat no pot veure’s immersa en un debat continu sobre qüestions diferents a la qualitat de la prestació sanitària rebuda» i posen en valor les diferents fórmules de col·laboració público-privada que, segons defensen, «contribueixen a augmentar l’eficàcia del sistema i són essencials per mantenir l’accessibilitat dels ciutadans, reduir les llistes d’espera i controlar la despesa sanitària».
Per la seva banda, fonts del departament de Salut asseguraven a aquest mitjà que la Generalitat només contempla una possibilitat, que és comprar l’Hospital General de Catalunya. La proposta anunciada fa uns dies pel conseller de Salut, Toni Comín, passa per comprar l’HGC per prop de 55 milions d’euros com a inversió que permetria oblidar-se de construir els dos hospitals que encara avui estan pendents al territori: l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola). Els dos equipaments són dues reivindicacions històriques i els dos únics hospitals nous que queden per fer a Catalunya dels catorze hospitals que preveia el mapa sanitari d’inversions de l’any 2005.
Pel que fa als sindicats, aquests veuen amb bons ulls la compra – segons Salut es faria sense cap acomiadament i els treballadors passarien a tenir un conveni públic- tot i que demanen tenir més informació respecte què passarà amb la plantilla, especialment a partir del mes de gener, quan està previst que la Generalitat rescindeixi parcialment el contracte que té amb l’Hospital General. Des del Sindicat Metges de Catalunya (MC) demanen «garanties d’estabilitat laboral per a la plantilla mèdica» i reclamen una «planificació territorial acurada». En aquest sentit, el secretari general de MC, Josep Maria Puig, demana que es clarifiqui la situació i adverteix que «el procés de publificació també podria tenir conseqüències sobre l’activitat sanitària de Mútua de Terrassa, Hospital de Terrassa i Hospital de Sabadell, ja que el CatSalut podria reduir l’activitat que té concertada amb aquests centres per traspassar-la al nou HGC de titularitat pública, amb el consegüent efecte sobre les plantilles».
El model sanitari que avui té l’estat espanyol fa trenta anys. La Llei General de Sanitat (LGS), aprovada el 1986 amb el primer govern del PSOE, va ser la que va aportar les bases perquè a Espanya hi hagués un sistema sanitari universal i gratuit. Un sistema que en els darrers anys ha estat tocat, per exemple, pel reial decret llei del PP d’exclusió sanitària, promulgat el 2012, que exclou del sistema públic persones en situació irregular.
Trenta anys després de l’aprovació de la llei, impulsada pel qui n’és considerat el pare polític, el llavors ministre de Sanitat i Consum Ernest Lluch, l’Ateneu Barcelonès dedicarà una sessió a fer balanç del model que llavors va originar-se. L’acte, que es farà en el marc de xerrades i debats del Cicle d’Economia i Sanitat de l’Ateneu, comptarà amb la col·laboració dels Amics de la UAB, la Fundació Ernest Lluch i El Diari de la Sanitat.
En la xerrada «Llei general de sanitat: Gestió i finançament» hi participaran com a ponents l’economista i director del Servei Català de la Salut, David Elvira, i el doctor Juli de Nadal, qui recentment ha publicat el llibre ‘La construcció d’un èxit: així es va fer la nostra sanitat pública’, en el que dedica un capítol sencer a explicar com es va gestar la llei. També hi participarà, en aquest cas com a moderador, Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural, que edita entre altres mitjans El Diari de la Sanitat.
La llei, a més de posar les bases polítiques i legals per construir un sistema de salut de cobertura universal i pública, de qualitat i d’accés gratuït i coordinat, va establir un sistema estatal de salut descentralitzat en les comunitats autònomes, amb una assegurança pública unificada on s’integraven tots els recursos públics i alguns privats. Aspectes com la gestió i el finançament del sistema sanitari seran debatuts en l’acte d’accés obert del proper dia 9 a les set de la tarda a la sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.
L’estat espanyol va incórrer en diversos errors a l’hora de donar resposta als dos casos importats i el cas de transmissió autòcton d’ebola. Així ho constata l’informe La resposta enfront de l’epidèmia pel virus de l’Ébola a Àfrica Occidental (2014-2015): lliçons apreses en el nostre entorn, elaborat pel Comitè Científic Assessor sobre la Malaltia pel Virus Ebola (CCAMVE). El comitè, creat el 2014 pel Departament de Salut, l’integren una dotzena de professionals dels àmbits de la gestió clínica de malalties tropicals, salut pública, virologia, vacunes, acció operativa i comunicació.
A Espanya hi va haver dos casos importats, que corresponen a dos religiosos de l’ordre de Sant Joan de Déu, i un cas de transmissió autòctona, el de l’auxiliar d’infermeria de l’Hospital Carlos III de Madrid, Teresa Romero. Segons destaquen els experts en l’informe, que s’ha fet públic ara, aquests casos “van disparar una allau de reaccions a tots els nivells, posant de manifest que el model de resposta estava sent feble i inconsistent”.
Per exemple, es critica que el cas inicial fos atès a l’Hospital Carlos III de Madrid quan aquest centre “no disposava de cap acreditació per atendre aquest tipus de pacients”. Una decisió, a més, “incongruent” segons el Comitè atès que Espanya comptava en el moment de la repatriació dels pacients amb dos centres de referència del Sistema Nacional de Salut per a l’atenció de les malalties importades: l’Hospital Ramon y Cajal a Madrid i l’Hospital Clínic-Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, tots ells acreditats pel Ministeri de Sanitat per aquest tipus d’atenció.
D’altra banda, l’informe també destaca que la gestió política i comunicativa del trasllat dels dos pacients, que es va fer a nivell autonòmic, “es va fer a través d’uns responsables manifestament no preparats tècnicament per a la situació, contribuint a la confusió i la desconfiança generalitzades”.
Segons el text un dels errors va raure també en com des de l’administració i alguns mitjans de comunicació es va informar dels fets. La comunicació després de les primeres 24 hores després de la confirmació del cas de transmissió autòctona “va ser especialment desastrosa”, a ulls del comitè, que recalca l’existència d”errors de comunicació durant la roda de premsa” així com també “absència d’informació oficial fluida”. Aquesta absència d’informació hauria fomentat conductes irresponsables des d’alguns mitjans.
Amb tot, es posa en valor que davant possibles emergències de salut pública a Espanya i a Catalunya, el grau de preparació de la resposta ha anat millorant.
Manca de coordinació i lentitud en la resposta internacional
En l’informe el Comitè també fa una valoració de la resposta internacional a l’epidèmia a l’Àfrica Occidental. Aquesta resposta ha estat “lenta i amb importants dèficits de coordinació” segons els experts, que consideren que la resposta a l’ebola va posar de manifest la vulnerabilitat davant epidèmies globals de malalties infeccioses. “La comunitat internacional no està preparada per abordar ràpidament i efectivament crisis de salut pública, especialment quan afecten països de renda baixa”, resa el text.
A més a més, es fa una mirada crítica al retard en la decisió i mobilització per part de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), organisme responsable de la resposta institucional i tècnica davant les epidèmies mundials. Un retard al que s’hi van afegir també les actuacions de diversos països desenvolupats: “No és fins a l’aparició dels primers casos importats als EUA i a Europa que es mobilitzen diferents governs de manera consistent i àmplia”, apunta l’informe. En aquesta línia es mostrava crític Luis Encinas, de Metges Sense Fronteres (MSF), que en una entrevista amb aquest diari assegurava que “l’OMS no va declarar l’emergència d’ebola fins al primer cas d’un occidental”. Encinas és una de les persones que ha participat en l’informe.
L’epidèmia més mortífera de l’ebola ha deixat al seu pas 11.300 víctimes mortals i 28.000 infectats, a més d’uns sistemes de salut -els dels països més perjudicats per l’epidèmia- encara més dèbils.
La doctora Adelaida Sarukhan, que ha donat suport en la gestió de la informació científica de l’informe, apuntava ja en un article: “el greuge sobre els països més afectats i la memòria de les seves víctimes serà doble si després d’haver permès el desencadenament de la crisi ignorem les lliçons essencials que se’n desprenen”. En aquest sentit assenyalava com una de les principals lliçons que la lluita contra amenaces a la salut global, com l’ebola, comencen “molt abans que es diagnostiqui el primer cas” en al·lusió a la necessitat d’invertir en uns sistemes de salut forts en països en vies de desenvolupament així com en recursos destinats a la prevenció i la investigació .
És la segona vegada que em veig embolicat en una batalla ferotge al Twitter amb exaltats de l’independentisme neoliberal. En part, la culpa és meva per no resistir-me a la provocació del diputat al Parlament per Podem Catalunya i amic Albano Dante, amb qui ja fa anys que no parlo. Dante em posa com a destinatari de determinades piulades quan se sent injustament atacat en temes sanitaris. Malgrat el meu independentisme declarat, malgrat haver manifestat públicament les meves diferències amb ell i amb els Comuns, els independentistes defensors de les receptes neoliberals no accepten que digui que el model sanitari català està seriosament qüestionat. És aleshores quan es passa del debat civilitzat als insults.
Un punt comú, quan no hi ha arguments, és el d’escampar la màxima de “que ningú respongui perquè jo, Ramon Serna, tinc la veritat”. Mai m’he considerat infal·lible, però els anys i les experiències em confirmen unes conviccions que, evidentment, no agraden a tothom. És ben trist que en el darrer ‘debat’, relacionat amb els recents TOP20, la piulada més replicada hagi estat la que se centrava en un error formal. Sembla que l’Albano es va equivocar en la data d’una notícia sobre IASIST, la constructora d’aquests premis, posant 1992 en comptes del 2002. La piulada en qüestió ridiculitzava la informació, no pel seu contingut sinó per la seva antiguitat, com si el caràcter d’aquests premis i els falsos mites que posen en evidència el model sanitari català no estiguessin prou ben definits ja en aquelles dates.
Una altra eina d’atac que es repeteix són els indicadors i informes suposadament infal·libles que van acompanyats de conclusions aberrants. El darrer rànquing de Bloomberg situa a Espanya en el tercer lloc mundial en eficiència del sistema sanitari. L’agosarada conclusió expressada en un mitjà espanyol davant d’això, explica els enormes beneficis de les retallades sobre la base que l’eficiència és un valor absolut, quan és clarament un factor economicista. És sabut que els números es poden retorçar per tal que diguin el que vol la persona que et vol convèncer que les teves vivències no compten per a res. Aquests malvats no ensenyaran altres enquestes que, entre altres, valorin el temps d’espera per accedir als serveis. És el cas per exemple de la de Health Consumer Powerhouse, que situa a Espanya al lloc 19 entre 37, molt per sota de la classificació del G-20, que deixa el país al lloc número vuit, amb criteris força arbitraris. El que ja fa passar ratlla amb aquestes persones és que et contestin que si t’han abaixat el salari un 20% és perquè no mereixes més i que, en definitiva, el mercat té tota la raó del món. Doncs no, som molta la gent que volem la independència per construir un país on no manin els mercats sinó el poble.
Parlant d’atacs, Joan Solé anunciava el passat 3 d’octubre en la Revista Mirall, una tardor calenta de les privades contra el conseller de Salut Toni Comín. Llàstima que no encertava del tot els instigadors. Com si hagués estat esperant l’anunci de sortida, Montserrat Candini, històrica diputada convergent, més coneguda com a defensora històrica del també convergent Xavier Crespo, carregava contra Comín dient que l’existència de privatització en el model sanitari català no és real. Vaja, que els diners que van beneficiar Crespo eren imaginaris. Com també ha dit Jaume Padrós, no es pot desprivatitzar el que no ha estat privatitzat. Tan aviat com Comín va anunciar l’oferta de compra de l’Hospital General de Catalunya, un mitjà digital espanyolista dictaminava que Comín mentia perquè la multinacional sanitària Quirónsalud que a Espanya dirigeix Víctor Madera havia dit que “ells no han rebut cap oferta”. Sense cap prova, donant per suposat que les multinacionals no menteixen. En poques paraules, el PDECat i l’espanyolisme ranci es donen la mà quan es tracta de defensar els beneficis privats a costa de l’erari públic. Inútils són els intents del mateix Comín d’exculpar el seu antecessor de nefasta memòria. La realitat és que ha empès un lleuger gir a l’esquerra, un inici de trencament amb la sociovergència que ha dominat la història del model, moviments totalment necessaris si el que es vol és demostrar que la independència serà útil per avançar en els canvis socials i de model que la població reclama.
El que caldria veure ara és quina de les alternatives que recollia aquest diari el passat divendres seria la més desitjable, considerant que el que ara estem fent són assaigs preparatoris del més llarg procés de desprivatització que ens espera amb la independència, quan el procés constituent s’hagi definit per un model 100% públic. Crec que Comín hauria d’haver plantejat l’oferta de compra com a un clar ultimàtum. O et deixes comprar, o fins i tot expropiar, per tantes vegades com l’hospital ha estat salvat amb diners públics, d’aquí l’exigència de la CUP d’una auditoria, o no rebràs ni un duro més de la pública. Clar, en el moment actual, una OPA hostil d’aquestes característiques no és creïble. No perquè no sigui viable sinó perquè l’actual govern, més enllà del que íntimament pugui pensar Toni Comín, no té la voluntat de construir un model 100% públic. La gent de la Plataforma en Defensa de l’Hospital Ernest Lluch a Cerdanyola ja havia renunciat a les seves aspiracions en constatar que aquest no seria plenament públic. Potser el més raonable seria continuar amb el pla de desprivatització inicial i esperar que Víctor Madera i els seus nous amos alemanys s’adonin que anem de debò.
