És motiu d’alegria que alguns dels professionals, com el Dr. Antoni Trilla, que ens han estat proporcionant informació i demanant-nos prudència durant la pandèmia, comencin a considerar que els valors i els arguments sanitaris no són els únics que mereixen atenció i respecte. Que n’hi ha d’altres preferències, expectatives, valors i, perquè no, interessos tan legítims com els sanitaris, o fins i tot més, perquè no endebades els determinants socials, en conjunt, tenen una notòria influència sobre la salut de les persones i de les comunitats com emfasitzen els programes de formació de salut pública.
I sobretot que reconeguin, que la legitimitat -i la responsabilitat- de les decisions que afecten la població és dels polítics, encara que recorrin a una cita de Margaret Thatcher, perquè qualsevol, ni que estigui als antípodes de la nostra manera de pensar, pot tenir raó en determinades qüestions. Lamentablement, moltes vegades rebutgem els arguments d’altres només perquè no els acceptem ideològicament o política.
Potser paga la pena, però, recordar que, malgrat l’hegemonia del pensament oficial als mitjans de comunicació tradicionals, ja fa més d’un any La Vanguardia mateixa publicava un article de Noah Juval Harari (Lliçons d’un any de la Covid, 14 de març de 2021) on deia literalment:
«L’any Covid ha posat de manifest una limitació encara més important del nostre poder científic i tecnològic. La ciència no pot substituir la política. En decidir sobre polítiques, hem de tenir en compte molts interessos i valors; i, com no hi ha manera científica de determinar quins interessos i valors són més importants, no hi ha manera científica de decidir què hem de fer».
La qual cosa, naturalment, no significa que s’hagin de bandejar les propostes dels experts -dels veritables, és clar- sinó que els legitimats per decidir els han de tenir en compte. Perquè experta és la persona que habitualment sap molt d’un tema específic, però no de tots. I com qualsevol altre esser humà -inclosos els polítics- té el seus interessos i està exposat a biaixos. És obvi que l’expertesa no vacuna contra els errors i que tant uns com altres poden aconsellar i decidir de forma incorrecta.
Així doncs, el que convé, com deia Aristòtil a la seva ètica a Nicòmac i destaca el Dr. Trilla, convé que els polítics siguin prudents a l’hora de prendre decisions polítiques. Prudència que, per a l’estagirita, era una virtut pràctica, deliberar prou bé per a actuar el millor possible. In medio virtus, segons la traducció llatina. Sense oblidar que sovint les conseqüències de les decisions seran positives per a uns i negatives per a d’altres.
L’equilibri no és l’equidistància entre els extrems, sinó que cal definir-lo en cada cas i per la recta raó. I per això cal tenir coneixement, saber plantejar i aprofundir, ponderar, evitar l’excés i el defecte. I, així i tot, no hi ha cap garantia que la prudència dels savis assoleixi els resultats desitjats. La pandèmia Covid-19 és un exemple paradigmàtic de la dificultat de prendre múltiples decisions davant problemes complexos.
De fet, el recurs a l’aforisme de Ciceró, segons el qual «Salus populi suprema lex est», que s’ha fet servir per imposar els valors de la salut o de la sanitat per damunt de tots, no significa que la Salut Pública sigui el més important, perquè salut en llatí i en temps de Ciceró vol dir salvació.
No és això, companys. No és això pel que vàrem lluitar tanta gent. No és això el que volem del que estem pagant entre tots. Avui més que ahir: serveis sanitaris aprimats, retallats, desprestigiats, poc efectius i amb pitjor qualitat cada dia. No donen resposta a les demandes i necessitats de la salut de les persones ni a la salut comunitària, estan centrats en la malaltia i en el fàrmac (la Panacea) i no en la Salut (Hygeia).
Persones, potser amb problemes greus, que s’esperen setmanes en ser visitats al CAP, que no saben, ni poden demanar ser visitats presencialment, que els hi han tancat els serveis d’urgències. Esperes eternes per ser visitat per un especialista de l’hospital, proves repetides perquè entre hospital i CAP no es parlen, mesos d’espera per proves diagnòstiques i anys d’espera per ser operat. En conseqüència: més dolor, més angoixa i més gravetat de la patologia.
Per altra part, els professionals i treballadors del sistema públic de sanitat estan desprestigiats, desmoralitzats, cansats de la sobrecàrrega de treball i els mals sous, amb males condicions laborals (personals i molts cops estructurals), molts amb contractes efímers, sense saber el seu futur. Estan «cremats», i molts d’ells marxen del sistema.
Estem ja farts de protestes, manifestos, articles sobre aquesta situació, darrerament ja ni protestes significatives, amb sensació d’impotència i sense esperança. També estem farts de plans, programes i mesures, sense fets concrets, ni calendaris, ni indicadors, ni mitjans, despeses injustificades i per negocis particulars, corrupcions i declaracions dels mateixos de sempre, la majoria dels quals no creuen en els valors del sistema públic i només serveixen per engreixar la sanitat privada, de mala qualitat i de negoci d’uns quants.
No és això companys, no és això. Cal passar a l’acció. No ho arreglaran, per molt que protestem, els que ens han portat fins aquí, ni fent les mateixes coses, amb promeses i plans de paraules, però no de fets: sense transparència ni mitjans, sense voluntat política per fer-ho.
El problema no són només els pressupostos, el problema són les polítiques. El pitjor és que ens podem gastar més diners (5.000 milions més cada any demanen alguns, un 25% per la primària demanen els altres) però podem gastar-los malament, amb mala qualitat dels serveis, amb externalitzacions de negoci i corrupció, amb més fàrmacs i menys salut…
Només els afectats, sensibilitzats en el problema i els que el pateixen, és a dir, ciutadania solidària (sobretot, els més necessitats) i professionals i treballadors també afectats i solidaris (no parlem de corporativisme), són els que poden concretar els fets de millora. S’han de mobilitzar, organitzar i ocupar-se de les millores per salvar aquest sistema públic, universal, equitatiu, solidari i de qualitat, un bé comú. Implicar-se altra vegada, lluitar, participar en la governança de centres sanitaris, dels Consells territorials, del CatSalut, de l’ICS. Cadascú en i des del seu CAP, hospital, sociosanitari… fer un llistat de demandes, d’organització, de mitjans, de millora de qualitat. Cal anar reconstruint, des de baix, amb els que saben que necessitem i quins són els problemes reals, un nou sistema públic de salut i cures (no només sanitari). Potser encara hi som a temps.
No voldria que els nostres fills i néts ens diguessin algun dia: «No era això companys, vau deixar perdre un pilar de l’estat de benestar, un bé comú: els serveis públics de salut».
«Més aviat que tard». És la frase més utilitzada pels representants de les diferents administracions sanitàries quan se’ls pregunta per la data de retirada de l’obligatorietat de mascaretes a interiors. Tot i això, malgrat que després de dos anys de pandèmia hi ha ganes, eviten posar dates finals.
Fan bé. En aquest temps també hem après a ser una mica més prudents. Les mascaretes en interiors tenen un paper important en la contenció de la transmissió i la situació actual manté encara importants incerteses. En tot cas, és una mesura rellevant que requereix una certa reflexió.
Aspectes clau abans de retirar les mascaretes a interiors
El risc de transmissió de la Covid-19 és molt més gran en espais interiors que a l’aire lliure. És més, aquest risc no és homogeni i varia en funció de factors com la renovació de l’aire (per ventilació natural o mecànica), l’aforament, les activitats que s’hi fan (major en llocs on es parla en veu alta o es canta) o el temps de permanència en aquests entorns.
Les mascaretes tenen una efectivitat extraordinària per reduir la transmissió de la Covid-19 en espais interiors. I aquesta efectivitat és més gran com més gran és la seva capacitat de filtre i millor el seu ajustament.
De la mateixa manera, el perill és especialment alt en alguns entorns (centres col·lectius en què cohabiten nombroses persones) i més preocupant quan inclouen persones amb més risc de desenvolupar Covid greu (residències, centres sanitaris i sociosanitaris).
En espais interiors amb grans aforaments (locals d’oci i cultura, restauració, culte, docents, etc.) o on cohabiten de manera estable moltes persones (residències, escoles majors, presons, albergs, centres d’internament, etc.) hi ha el risc de superesdeveniments de contagi, capaços de canviar de forma important la dinàmica de la transmissió en un territori, accelerant-la i expandint-la a altres territoris.
Efectivitat de les màscares en espais interiors. / Morbidity and Mortality Weekly Report
Protecció davant de la infecció
La transmissió i, sobretot, el risc de desenvolupar Covid greu, es redueix notablement a les persones immunitzades. Per vacunació, infecció natural o ambdues (immunitat híbrida). Aquesta protecció és més gran en les persones que han rebut una dosi de reforç.
Aquesta protecció davant del contagi, ja que contra el desenvolupament de malaltia greu és molt més duradora, es redueix amb el temps. També es redueix amb algunes variants (òmicron) que tenen certa capacitat d’eludir la defensa oferta per les vacunes o per la infecció amb altres variants (una altra vegada, referit al contagi abans que al risc de Covid greu).
Tot i que totes les persones poden desenvolupar la forma més greu de la infecció, el risc és molt més gran en alguns grups (majors, immunocompromesos, amb algunes comorbiditats concretes o no vacunats que no s’han infectat prèviament).
Tot i que diversos experts opinen que les mascaretes poden produir alguns problemes (especialment problemes d’aprenentatge i interacció social en els nens més petits), no hi ha estudis de qualitat que evidenciïn una problemàtica sanitària o social associada a aquest ús.
Si la transmissió a la població general és alta, és molt difícil impedir que es permeabilitzi fins als grups o entorns vulnerables. Ni a Espanya, ni als països del nostre entorn, i fins i tot fent servir mesures extremes d’aïllament, s’ha pogut evitar una mortalitat elevada en residències de persones grans.
L’ús obligatori de mascaretes a interiors, sens dubte incòmode, no és una mesura especialment disruptiva sobre l’economia. Menys que els aforaments o altres restriccions. I, encara que diversos experts opinen que poden produir alguns problemes (especialment problemes d’aprenentatge i d’interacció social en els nens més petits), no hi ha estudis de qualitat que evidenciïn una problemàtica sanitària o social associat a aquest ús.
La situació actual a Espanya
Després d’una sisena onada extraordinària per volum de contagis i després d’un descens relativament ràpid, la transmissió a Espanya sembla estancada al voltant de xifres d’incidència acumulada en 14 dies superiors als 400 casos notificats per 100.000 habitants. Són xifres altes. Bastant altes. A més, amb l’estratègia actual de “testat”, les xifres de casos reals seran molt superiors a les notificades.
Casos confirmats de Covid-19 per setmana i milió d’habitants a Espanya. / OurWorldInData
Amb la nova estratègia de proves, la diferència entre casos notificats i reals augmentarà encara més i, a la pràctica, la incidència de casos perdrà la seva (ja limitada) utilitat com a indicador de referència per a l’adopció (o desadopció) d’estratègies de proves abordatge de la Covid-19.
La incidència de nous casos (abans que el “percentatge d’ocupació de llits”), d’hospitalització i d’ingrés a UCI -amb certa distorsió per no diferenciar si es tracta d’ingressos “per” o amb Covid- són des de fa moltes setmanes els indicadors de referència per informar les estratègies davant de la malaltia. També semblen estancats, encara que en xifres que no haurien d’impedir l’atenció adequada als pacients Covid i no Covid.
D’altra banda, no disposem d’informació sobre l’adherència de la població a l’ús de la màscara a interiors (o al compliment dels aïllaments). És probable que en alguns entorns (escoles, aeroports, transport públic) sigui elevada. Tan probable com que en altres entorns sigui molt baixa. I els anuncis de fi de mesures i fi de mascaretes, que tant s’han repetit aquestes darreres setmanes, no han d’estar ajudant a mantenir l’adherència al seu ús.
No disposem d’informació sobre l’adherència de la població a l’ús de la mascareta en interiors (o al compliment dels aïllaments). És probable que en alguns entorns sigui elevada i en altres molt baixa.
Finalment, comptem amb una proporció molt alta de persones amb pauta completa i de persones amb dosi de record. Aquestes proporcions són particularment altes en les persones de més edat, que són les que produeixen més casos greus.
Addicionalment, hem de comptar amb una proporció enorme de persones -vacunades o no- que han passat la infecció durant la sisena onada. Els casos registrats aproximen el 25-30% de la població. Encara que és probable que els casos reals doblin aquestes xifres.
Particularment rellevants són les taxes de contagi en adults no vacunats. Aquest grup de població, relativament petit, ha causat un volum desproporcionat de casos greus durant la sisena onada i, previsiblement, ja comptaran majoritàriament amb alguna protecció per haver passat la infecció. És poc probable que tornin a causar la meitat dels ingressos Covid a les UCI.
Noves hospitalitzacions i nous ingressos a UCI de Covid-19 per setmana i milió d’habitants a Espanya. / OurWorldinData
Aleshores, quan traiem la mascareta a interiors?
Als escenaris més probables per a les properes setmanes -sense presència de noves variants disruptives per una alta capacitat d’escapament vacunal-, és esperable un cert repunt de la transmissió per la reducció real de mesures restrictives (encara que pel reajustament a la baixa del testat les dades oficials diguin el contrari).
Però la població compta amb una protecció important contra la malaltia greu i aquest repunt no s’hauria de traduir en un ascens important de casos greus. Aquesta situació permetria, almenys en teoria, suspendre l’obligatorietat de l’ús de mascareta en espais interiors i, també, com ja s’ha anunciat, aproximar l’abordatge de la Covid a altres infeccions de vies respiratòries altes, a les proves o l’aïllament són inusuals.
Als escenaris més probables per a les properes setmanes –sense presència de noves variants disruptives–, és esperable un cert repunt de la transmissió per la reducció real de mesures restrictives (encara que pel reajustament a la baixa del testat les dades oficials diguin el contrari).
Però les xifres de transmissió encara són molt altes. I molt variables. Des de comunitats amb incidències de 900 per 100.000 a d’altres amb 200 per 100.000. Des de comunitats en clar ascens de la incidència a d’altres encara en descens. I localment aquestes variacions són encara més grans. Fins i tot, algunes localitats estan en situació molt complicada. S’aplicaran les mateixes mesures a llocs amb realitats epidemiològiques extraordinàriament diferents?
I hi ha aspectes dubtosos. Com s’operativitzarà la monitorització de la transmissió quan els nous –i encertats– canvis en el sistema de vigilància epidemiològica s’anuncien per a l’any que ve? Quines mesures es poden adoptar perquè els repunts afectin el mínim possible les poblacions més vulnerables? Com es farà la comunicació social del que, a la pràctica, suposa el transvasament de bona part de la responsabilitat sobre la transmissió als comportaments individuals?
Quan la transmissió és alta és molt difícil evitar que arribi a les residències de gent gran (que ara compliran 6 mesos des de les dosis de reforç) i als grups vulnerables. Tot i que la proporció de casos de Covid greu sigui molt menor ara que abans d’òmicron i de les terceres dosis, taxes com les actuals continuaran donant proporcions significatives d’hospitalitzacions i defuncions en aquests grups.
Encara hi ha aspectes dubtosos. Com s’operativitzarà la monitorització de la transmissió amb els nous canvis al sistema de vigilància epidemiològica? Quines mesures es poden adoptar perquè els repunts afectin el mínim possible les poblacions més vulnerables?
En resum, no tinguem pressa a retirar la màscara a interiors. Vegem com evoluciona la transmissió i com evolucionen les hospitalitzacions. Especialment després de la retirada de la resta de mesures, incloent aforaments, proves i aïllaments. Implantem nous sistemes de monitorització de la transmissió (per exemple, amb mostrejos periòdics) i continuem monitoritzant les residències. Avancem, però amb tranquil·litat.
Si la transmissió baixa una mica més, es podria començar amb les escoles. Potser també en alguns entorns (restauració) on l’ús de les mascaretes és menys testimonial. Potser caldrà deixar per al final altres coses (transport de llarg recorregut). O potser calgui prendre mesures diferents en funció d’aquests semàfors de risc que fem servir per a tan poques coses. Abans que entrar a posar o treure mesures, el que és raonable possiblement sigui preparar un pla per a una retirada progressiva, per sectors, i sempre que es compleixin determinades condicions.
Salvador Peiró és epidemiòleg i investigador a l’Àrea de Recerca en Serveis de Salut i Farmacoepidemiologia de la Fundació per al foment de la investigació sanitària i biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO), València.
Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix l’original aquí
El pròxim diumenge 3 d’abril a les 12 hores, Barcelona serà escenari d’una mobilització impulsada per Marea Blanca de Catalunya i diverses forces sindicals que reclama un canvi de model sanitari i reivindica millores urgents per revertir la situació actual al sistema sanitari. Es tracta d’una mobilització prèvia a la Jornada del dia 7 d’abril, Dia Mundial de la Salut, una data especial per a la mobilització europea contra la mercantilització del dret a la salut.
Sota el lema «La salut no era això», es dona el tret de sortida a una campanya unitària a la qual s’han adherit més d’una trentena de col·lectius i entitats de tot Catalunya, com ara el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Sanitàries en Lluita, Rebel·lió Atenció Primària, el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS), el sindicat Infermeres de Catalunya o la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PasuCat). La campanya inclou un conjunt d’accions que culminaran el Dia Mundial de la Salut.
La manifestació del pròxim diumenge tindrà dos punts de sortida: una primera columna amb el lema «25% Atenció Primària Ja» sortirà de la Plaça Universitat i estarà formada per usuaris i usuàries, moviments socials i ciutadania en general. La segona columna s’iniciarà a la Ronda Sant Pere, amb el lema «Treball Digne per una bona qualitat assistencial», i estarà formada per treballadors i treballadores i forces sindicals com CCOO, Catac CTS IAC, CGT o USOC. Les dues columnes confluiran a la Plaça de Catalunya, on es llegirà el manifest de la campanya.
«Una sanitat en precari, amb llargues llistes d’espera i un personal esgotat per les males condicions laborals. Un sistema on els recursos públics es destinen a serveis privatitzats de baixa qualitat, i sense mecanismes per saber quin és el destí final dels diners. La Salut #NoEraAixò». Així comença el manifest, que reivindica un canvi de model sanitari urgent que sigui «universal, cent per cent públic, de qualitat i basat en l’atenció primària».
Els convocants reclamen, en primer lloc, un enfortiment «real i immediat» de l’atenció primària, que ha de passar, segons defensen, per l’augment de pressupost mínim del 25%, com recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i per garantir els elements que la fan més efectiva en la millora de la nostra salut: l’accessibilitat per a tothom, la relació continuada al llarg del temps amb el o la professional, l’abordatge integral de les necessitats i la coordinació de tots els serveis i atencions que rebem. «Una atenció primària de qualitat implica, a més, un ús racional de les tecnologies, recuperar la presencialitat i l’adequació dels espais dels centres perquè permetin realitzar amb qualitat els serveis necessaris», afegeixen al manifest.
Un dels cartells de la campanya
Les entitats que impulsen la campanya reclamen també que els usuaris i usuàries, veïns i veïnes puguin accedir a fer propostes i expressar necessitats, i per això reclamen la creació de Consells de participació en tots els centres. Demanen, igualment, revertir les privatitzacions, ja que consideren que posar la sanitat pública en mans d’empreses privades està generant «uns serveis precaris i de mala qualitat». A parer dels convocants, és una situació que comporta el malbaratament de milions d’euros públics i que causa un gran patiment a una població que hauria de poder exercir el dret a rebre uns serveis sanitaris de qualitat.
Denuncien, a més, que gran part de les decisions i contractacions que es duen a terme a l’àmbit de la salut siguin opaques, que els convenis amb les entitats privades es renovin sense la deguda rendició de comptes i que, malgrat que es parla de futures inversions en atenció primària, no es concreta mai el destí real dels diners ni tampoc es respon a les demandes de les persones que treballen als centres.
Un altre dels eixos de les reivindicacions implica posar fi a la precarietat laboral (interinitat, convenis desiguals, eventualitat perpetuada en el temps, etc.) que pateixen moltes de les persones que treballen en l’àmbit de la salut, de manera especial aquelles que ho fan en serveis privatitzats. La posició de les entitats convocants és que la precarietat laboral es tradueix en l’esgotament crònic de les plantilles i en una remuneració que està molt per sota del raonable i que això passi en un sector tan essencial perjudica tant la qualitat del servei que rep la ciutadania com la mateixa salut de les persones que fan la seva tasca en l’àmbit sanitari i de les cures.
Els convocants de la mobilització consideren que les desigualtats i les iniquitats sanitàries són una font de malalties i per això fan una crida a les administracions a què assumeixin la responsabilitat de garantir una vida digna per a tothom. Això implica, com figura en el manifest, que hi ha tot un seguit de determinants socials que afecten negativament a la salut de les persones, com ara viure amb un alt índex de contaminació, patir en carn pròpia una situació de pobresa energètica, un desnonament, tenir un lloc de treball precari o una llei d’estrangeria que dificulta l’acollida a persones refugiades i immigrants.
El sindicat Metges de Catalunya (MC) celebra que el Departament de Salut «hagi reaccionat davant l’evidència» introduint incentius de sou per a l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària, però reclama que la millora de sous es faci extensiva a la resta de les especialitats perquè els Metges Interns Residents (MIR) «deixin de ser mileuristes».
El Departament de Salut va anunciar aquest dijous que els nous residents R1 de l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària i els d’Infermeria en Salut Mental, que s’incorporaran als centres a finals del mes de maig, rebran una millora retributiva d’entre 5.000 i 9.000 euros l’any, en funció d’on es trobi ubicada la unitat docent. Segons el Departament de Salut, aquesta mesura respon a l’aposta de l’administració per «enfortir l’atenció primària i comunitària i la salut mental», així com atraure i retenir talent.
Segons el sindicat, la mesura s’explica pel dèficit «flagrant» de facultatius a l’àmbit de l’atenció primària, que encara no ha recuperat el nombre de professionals anterior a les retallades. «Mentre l’any 2010 hi havia 6.669 metges al primer nivell assistencial, el 2021 eren 6.164, tot i el reforç extraordinari fet amb motiu de la pandèmia», afirmen des de Metges de Catalunya.
El sindicat mèdic considera que les condicions laborals i retributives de l’atenció primària són un fre per a la contractació i formació de nous facultatius i assenyala com a causes la pèrdua de prestigi, la sobrecàrrega assistencial dels professionals, la jornada ordinària treball dels residents catalans, que fan dues hores diàries més que en altres comunitats, i les baixes retribucions.
En aquest sentit, Metges de Catalunya recorda que «hi ha més especialitats deficitàries» i que «la captació i retenció del talent mèdic és urgent per millorar la qualitat assistencial i garantir el relleu generacional del personal facultatiu». Per aquest motiu, reclama a Salut que «no es quedi aquí» i apliqui una millora retributiva per a tots els residents que reconegui el seu rol determinant per al funcionament de sistema i allunyi els seus sous del llindar del mileurisme en què es troben ara.
La malaltia de Chagas, també anomenada tripanosomiasi americana, és una malaltia potencialment mortal causada pel paràsit Trypanosoma cruzi (T. cruzi). Es calcula que al món hi ha entre sis i set milions de persones afectades per aquesta malaltia, que es troba sobretot a zones endèmiques de 21 països d’Amèrica central i del sud.
A Espanya, més de 50.000 persones a Espanya viuen amb Chagas, de les quals 613 són nenes i nens, segons estimacions d’una anàlisi liderada per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa». Aquests resultats, publicats a la revista Travel Medicine and Infectious Disease, confirmen que la infecció per Trypanosoma cruzi podria ser la malaltia parasitària importada més comuna al país.
El Chagas és una malaltia associada a la pobresa extrema. El vector que transmet el T. cruzi és un insecte conegut com a ‘vinchuca’, segons la zona geogràfica. Aquest insecte viu a les esquerdes de parets i sostres dels habitatges construïts amb maons, branques o palla, és a dir, en habitatges més precaris.
A causa dels fluxos migratoris, la malaltia s’ha tornat comuna també en zones no endèmiques, on es transmet principalment de mare a fill (Chagas congènit) i, en menor mesura, mitjançant transfusions de sang o trasplantaments d’òrgans. Així, al llarg dels darrers anys, la malaltia s’ha estès a altres continents i s’ha anat detectant cada vegada més als Estats Units d’Amèrica i Canadà, a molts països d’Europa i alguns d’Àfrica, la Mediterrània Oriental i el Pacífic Occidental.
Espanya és, fora del continent americà, el país amb la càrrega més gran de la malaltia, a causa de l’elevat nombre de migrants llatinoamericans. «Malgrat el risc de transmissió, pocs països han implementat mesures de control adequades en bancs de sang i d’òrgans, o en serveis d’atenció prenatal», explica Ana Requena, qui dirigeix la línia de recerca sobre migració i salut a ISGlobal. «Però per a això, es necessiten estimacions més precises del nombre real de persones infectades», afegeix.
Una malaltia infradiagnosticada
A partir de dades oficials de diverses fonts, recollides entre 2010 i 2018, Requena i el seu equip van calcular en aquest estudi, per a cada comunitat autònoma d’Espanya, el nombre de migrants llatinoamericans i el país de procedència, la prevalença de la malaltia en les diferents poblacions migrants i el nombre de pacients tractats per a la malaltia. L’anàlisi estima que 55.367 dels 2,6 milions de migrants provinents de països endèmics viuen amb la infecció per T. cruzi, i més de la meitat dels casos, el 54%, són persones que provenen de Bolívia, on la prevalença de la malaltia és molt elevada. A més, de les gairebé 800.000 dones migrants en edat reproductiva, 23.382 d’elles estaven afectades el 2018.
Segons l’equip investigador, l’índex de persones infradiagnosticades a Espanya és elevat, al voltant del 70%, encara que les diferències interregionals són considerables. Aquestes diferències poden deure’s a diferents polítiques d’accés al diagnòstic i tractament, així com a programes de cribratge prenatal i conscienciació. L’índex de persones no tractades també és elevat: un 82,5% en persones majors de 15 anys i del 60% en menors de 15 anys, destaca l’estudi.
«Gràcies als programes de cribratge prenatal implementats en diferents comunitats, la detecció i tractament en la població infantil ha millorat considerablement», apunta Requena. Però els resultats de l’estudi indiquen que Espanya continua sent un país amb alta prevalença de Chagas, en el qual un gran nombre de persones no estan diagnosticades ni tractades, incloent-hi a dones en edat reproductiva, un grup que hauria de ser prioritari.
Els símptomes
La malaltia de Chagas té dues fases. Per una banda, la fase aguda, que dura uns dos mesos després de contraure’s la infecció. Durant aquesta fase circulen pel torrent sanguini una gran quantitat de paràsits, però en la majoria dels casos no hi ha símptomes o aquests són lleus i no específics. Algunes persones poden presentar febre, mal de cap, engrandiment de ganglis limfàtics, pal·lidesa, dolors musculars, dificultat per respirar, inflor i dolor abdominal o toràcic.
Per altra banda, trobem la fase crònica, en la qual els paràsits romanen ocults, principalment al múscul cardíac i digestiu. Fins a un 30% dels pacients pateixen trastorns cardíacs i fins a un 10% presenten alteracions digestives o neurològiques. Amb el pas dels anys, la infecció pot causar mort sobtada per arrítmies cardíaques o insuficiència cardíaca progressiva com a conseqüència de la destrucció del múscul cardíac.
El tractament
La malaltia de Chagas pot tractar-se amb benznidazol i amb nifurtimox, que maten el paràsit. Ambdós medicaments són eficaços gairebé al 100% per curar la malaltia si s’administren al començament de la infecció a l’etapa aguda, fins i tot en els casos de transmissió congènita. Tot i això, la seva eficàcia disminueix a mesura que transcorre el temps de la infecció, i les reaccions adverses són més freqüents en edats avançades.
No hi ha vacuna contra el Chagas, de manera que el control de vectors ha estat el mètode més eficaç de prevenció davant aquesta malaltia. El cribratge de la sang és necessari per prevenir la infecció per transfusions sanguínies i el trasplantament d’òrgans i per augmentar la detecció i la cura de la població afectada a tot el món.
El 2005, l’Organització Mundial de la Salut va reconèixer que la malaltia de Chagas era una malaltia tropical desatesa. Això va facilitar que es reconegués més la malaltia a l’escena internacional i es comencés a lluitar contra el feble compromís polític per combatre-la, així com la insuficient investigació i desenvolupament científic relacionat amb la prevenció, la detecció i l’atenció integral, inclòs el diagnòstic, tractament i els instruments d’informació i educació. Malgrat això, encara hi ha moltes deficiències en la notificació de casos i el seguiment d’aquests, així com una manca d’accés al diagnòstic i tractament per a milions de persones infectades.
El Comitè d’Empresa del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona ens vam reunir amb el sotsdirector del CatSalut, Ivan Planas, per traslladar-li els motius que ens porten a demanar la destitució de la nostra Gerent, la Sra. Olga Pané i Mena.
Aquí van algunes valoracions personals, sobretot del que vam parlar en aquesta reunió. Primer de tot, estem allunyats, molt allunyats, d’aquests tècnics, buròcrates de corbata. El senyor Planas ens va deixar clar en diverses ocasions que ell era economista i que de números controlava. De ràtios i càrregues de treball, ja si això…
Tots sabem que els números, si els estires prou, poden acabar dient allò que et convé. Em va venir al cap un dibuix de ‘El Roto’: «Darrere dels números hi ha persones. Doncs que s’apartin!».
Vinyeta de l’artista ‘El Roto’
Doncs això, darrere dels números que presenta la Gerent al CatSalut, que tants bons resultats obtenen, hi ha treballadores amb condicions laborals, com a mínim, qüestionables. Hi ha pacients que es passen un munt de dies a urgències. El patiment humà, tant de treballadores com d’usuàries, no surt als seus números. La precarització que hi ha darrere de cada externalització, de cada privatització, tampoc acaba d’encaixar dins dels seus «números».
«Estem limitats, ja no podem incrementar la massa salarial. Ja ens agradaria poder destinar tots els diners que volguéssim a millorar condicions de les treballadores, però els recursos són finits».
No hi ha recursos suficients? Recursos n’hi ha. En mans de qui? Cal una redistribució fiscal per aconseguir els recursos necessaris per finançar de manera adequada sectors cabdals, com ho és el de la salut. El gràfic de sota acredita que tenim marge per incrementar la pressió fiscal, preferiblement, a qui més té.
Aquest altre gràfic demostra la necessitat d’incrementar la pressió fiscal, per poder arribar a apropar-nos a la inversió en sanitat de països importants del nostre entorn. Irlanda, que fins fa poc era considerat una mena de paradís fiscal, és l’excepció que confirma la regla.
Aquesta última gràfica també demostra que Catalunya està molt allunyada de les Comunitats Autònomes que major inversió fan en sanitat (€/hab). També es troba per sota de la mitjana espanyola, només per sobre de Madrid, Andalusia i Múrcia.
Que sí, que Espanya ens roba i tal. Jo no soc de números (tampoc de lletres), ni sé si Catalunya té capacitat per incrementar la pressió fiscal*, principalment a qui més té, dins les seves competències recaptatòries, però sí que tinc clar que aquest és el camí, «tota la resta, és una estupidesa». És cert que l’espai i context d’aquesta reunió no eren els més adients (ni jo la persona apropiada*) per mantenir aquest debat.
El que sí que podíem fer era qüestionar el repartiment que fa la Gerent d’aquests, ja de per si, insuficients recursos. La resposta del sotsdirector, no diré que em va sorprendre, però sí que és molt significativa: «El salari de la Gerent no és pas alt (130.000 euros), al contrari. 20 directius no és pas una xifra gaire elevada, ni els 2 milions que es reparteixen en salaris són elevats. Si un sou és alt o baix, és relatiu. Normalment, va lligat al grau de responsabilitat». «Un comandament per cada 13 treballadores? S’hauria de veure si fan tasca assistencial o no aquests «comandaments».
Potser sí que estaria bé saber quants d’aquests comandaments executen tasca assistencial.
«La modalitat de contractació pública mitjançant «procediment negociat sense publicitat» és la modalitat que en tot el sector sanitari predomina, ja que moltes vegades les mateixes marques de la indústria sanitària imposen comprar els seus productes». Si fa o no fa, va ser això el que va dir. Doncs, exacte, bàsicament això és precisament el que denunciem i qüestionem.
Sobre haver estat l’única Gerent d’un gran Hospital que va aplicar un ERO en l’anterior crisi:«Escolta, que va ser un pacte que es va arribar amb la majoria del Comitè d’Empresa. I es va acordar per evitar altres tipus de retallades com la del 5%». Sí, l’heu llegit bé, va ser exactament això el que va dir. Si no sap que sí que vam patir tota mena de retallades, també la del 5%, em preocupa. Si ho sap, em preocupa encara més. Quant a que va ser pactat amb el Comitè, només dir que cap altre Comitè va haver de decidir entre l’acomiadament de 194 treballadores o un ERO, ja que cap Gerència ho va posar sobre la taula. La senyora Olga Pané sí que va executar aquesta barbàrie.
«Les externalitzacions no són privatitzacions (un clàssic) i poden servir per…». No recordo bé com va seguir, i no voldria dir cap barbaritat, però juraria que era quelcom així com per equilibrar balanços i fer inversions per sobre del topall que tenen marcat*. Fixeu-vos que el que va destinat a personal és despesa, la resta són inversions.
Va seguir «Penseu en la manca d’espai que tenim a les instal·lacions de l’Hospital del Mar i l’elevat preu per metre quadrat de la zona de Ciutat Vella. Si portem les instal·lacions a Santa Perpètua, s’estalviarien molts diners i es podria aprofitar més espai del mateix Hospital per atendre més pacients». Tot i que crec que no seria la millor fórmula i que podem aconseguir espai dins l’Hospital del Mar, comprant el seu relat, quina necessitat hi ha d’externalitzar el servei? Que marxi a Santa Perpètua, o on considerin, però que continuï sent un servei propi del PSMar. Oi que tenim el CAEM de Salut Mental a Santa Coloma i no passa res?
Segur que em deixo coses sucoses, però aquests punts són els que més em van cridar l’atenció. Ara ens queda que la Gerent comparegui al Parlament per vendre i fer atractiva aquesta externalització. Tenim pendents reunions amb la part de l’Ajuntament i de la Generalitat del Consell Rector i tornar al CatSalut per parlar amb la seva directora, la Sra. Gemma Craywinckel.
Per acabar, enllaço aquest fil de Twitter comentant algunes de les qüestions plantejades per la nostra Gerent a una Jornada sobre model sanitari, que s’ha produït mentre escrivia aquestes línies i que, en certa forma, està molt lligat amb els temes tractats amb el Sr. Ivan Planas en aquesta reunió de la qual parlo. També serveix per reforçar, encara més, la necessitat de desfer-nos d’ella com a Gerent.
En l’únic tema que coincideixo amb ella (amb trampa flagrant) és en el plantejament que fa de la necessitat de centralitzar la compra de serveis i de material per aconseguir millors condicions. Aprofitar el que anomenen l’economia d’escala*. En realitzar comandes de major volum, millora el preu de la matèria. A més, permet obtenir contractes a llarg termini que redueixen els costos unitaris. Per què, doncs, no centralitzar la compra de tot el material, maquinària, medicació… a través del Cat Salut? I ja de pas, que la contractació de tot el personal i la seva gestió, la faci també directament el CatSalut, sense Patronals pel mig. És evident que el sentit de la seva proposta no és aquest. Ella pretén fer grans constructes privats o consorciats, que centralitzin el màxim possible tota aquesta activitat en mans privades o semiprivades.
Potser estic dient una bestiesa, però em sembla molt assenyat malgrat els meus inexistents coneixements sobre economia (Ay, Manolete, si no sabes torear, ¿pa qué te metes? Doncs perquè em ve de gust i perquè soc un inconscient. *Dit això, demano disculpes per endavant, per totes les incorreccions i/o errors tècnics en aquestes quatre línies. Si us plau, corregiu-me, vull aprendre’n).
La Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM) i l’organització Formació Sanitària Especialitzada unida (FSEunida) han convocat una manifestació aquest dimecres a Madrid per protestar contra l’actual sistema d’elecció de places MIR. Els metges residents reclamen que el sistema d’elecció de places de formació sanitària especialitzada es realitzi a temps real i no per torns de 400 persones.
Es tracta de la mateixa protesta que l’any passat va mobilitzar milers de futurs residents contra el model d’assignació automàtica de places que va imposar el Ministeri de Sanitat a causa de la pandèmia i de la necessitat d’evitar la presencialitat dels candidats. Els manifestants critiquen que el Ministeri de Sanitat, malgrat comprometre’s en la convocatòria anterior a millorar el sistema per apropar-lo el més possible a una elecció en temps real, ha mostrat la seva intenció «nul·la» de fer-ho en les diferents reunions mantingudes amb els representants dels futurs especialistes.
Tradicionalment, l’elecció era de caràcter públic i l’aspirant tenia la capacitat de veure en directe quines places són escollides amb anterioritat al seu torn, podent calibrar la seva llista i prioritats sobre la marxa. Tanmateix, des del 2021, un procediment telemàtic adjudica automàticament les places en funció de les preferències manifestades i de l’ordre d’elecció que correspongui a cada aspirant. Segons Àlex Mayer, secretari de residents i joves facultatius del sindicat Metges de Catalunya, l’elecció en temps real «és un procés molt més obert que deixa en mans dels mateixos interessats la tria de places i permet que cadascú pugui triar el seu futur professional».
Els futurs especialistes també protesten per la imprevisió de Sanitat, que encara no ha publicat la resolució que estableix les dates d’elecció de places i d’incorporació als centres sanitaris dels nous residents. Segons va traslladar el setembre passat al Fòrum de les Professions Sanitàries, l’adjudicació de places s’havia de produir al març i la incorporació al maig, però hores d’ara es desconeix el calendari definitiu.
La manifestació ha començat a les 13.00 hores des de la Porta del Sol i continuarà fins al Ministeri de Sanitat, on hi haurà una concentració final per llegir un manifest de les organitzacions convocants. Sota el hashtag #23MSanitario, centenars de residents estan compartint per les xarxes socials missatges en defensa d’un sistema d’adjudicació de places «just i equitatiu».
L’alegria pressupostària transitòria que, dins la trista economia de l’atenció primària, ha suposat la pandèmia de la Covid-19, s’ha aprofitat per incorporar psicòlegs i nutricionistes als equips. Una primera ullada podria fer pensar que els directius obeeixen una carta que vaig publicar a La Vanguardia amb motiu de l’arribada a la conselleria del Dr. Josep Maria Argimon, quan volia destinar el 25% del pressupost a l’atenció primària. Però, una lectura més reposada deixa ben clar que la decisió no és conseqüència del meu escrit, o en tot cas no de tota la seva literalitat. A la carta deia: «No contracti més metges. Contracti dins dels equips més infermeres, psicòlegs i fisioterapeutes, sempre que estiguin disposats a assolir autònomament la seva responsabilitat sobre els pacients aguts i crònics».
Certament, hem innovat introduint aquests nous perfils professionals dins dels equips d’atenció primària, però no hem abandonat el costum atàvic de gestionar maldestrament la seva incorporació. Aquests nous professionals han aterrat sense que ningú, ni tan sols ells mateixos, sàpiga exactament quin és el seu paper. Els nouvinguts han destinat les seves primeres setmanes laborals a reunir-se per acordar entre ells quin ha de ser el seu rol professional. Ens hem mantingut ferms en la tradició de contractar uns professionals i després, quan ja els tenim, pensar en què els podem ocupar. Si no sabíem el que havien de fer, com hem pogut descriure el perfil professional que precisàvem? I com hem pogut seleccionar les persones que millor s’ajustaven al perfil? De la mateixa manera que sovint critiquem la indústria farmacèutica dient que primer descobreixen el medicament i després inventen la malaltia, aquí hem contractat uns professionals i ara hem de trobar la necessitat de salut que els justifica. Si contractar psicòlegs i nutricionistes no assistencials era la solució, doncs quin era el problema?
No sabem el que han de fer, però tenim molt clar el que no han de fer: al contrari del que demanava a la meva carta, els contractats no poden atendre directament a la població, sinó que han de promoure la salut poblacional. És lloable voler millorar l’atenció comunitària, però recordem que és molt complicat augmentar la salut mental i alimentària d’una població. En tot cas, no és mai la tasca d’un únic professional ni una fita que assolible a curt termini. Si tenim en compte que un psicòleg cobra com un metge i una nutricionista com una infermera, penso que serà difícil aconseguir millores dels indicadors comunitaris de salut mental i alimentària que justifiquin la inversió. Encara que potser aquests tipus d’avaluacions no preocupen als responsables del sistema. Simplement, tenen més diners i se’ls gasten.
Em temo que tornem a repetir l’acudit de la regata de traineres. Com sabeu, l’espanyola va arribar última amb molta diferència de la resta de barques a rems europees. Aquest resultat vergonyós va promoure una rigorosa avaluació de la qualitat de la trainera. Els avaluadors independents contractats per l’administració van comprovar que l’estructura era impecable: hi havia tots els directors generals necessaris, els assessors, els tècnics de salut, els operadors de sistemes, els farmacèutics i les comissions de qualitat i de seguretat que calien. Els problemes se centraven exclusivament en el procés i per aquest motiu van acordar que la velocitat milloraria fent un curs de rem a l’únic remer de la trainera. Aquí repetim l’acudit. Portem més passatge que farà de professor al pobre remer. Hem oblidat que l’avaluació de l’atenció primària europea realitzada per l’Observatori Europeu de l’OMS de Polítiques i Sistemes de Salut critica l’excessiva estructura del model d’atenció primària espanyol. Algú pensa que aportar més convidats a les múltiples reunions inútils que realitza l’extensa estructura directiva de la nostra atenció primària donarà més salut als ciutadans? La tecnoestructura de les organitzacions professionals sanitàries es nodreix dels metges i les infermeres que estan a la consulta, o sigui al nucli operatiu. Per què els psicòlegs i els nutricionistes han de ser diferents?
No penseu que potser les infermeres que, amb molta il·lusió lideren les activitats comunitàries, se sentiran poc valorades i en conseqüència rebran amb recel les noves incorporacions? No aprofitaríem millor les competències d’aquests nous professionals si els atorguem responsabilitat d’atenció directa als pacients? No serà més efectiva la seva formació si parteix del coneixement de la realitat de la consulta que si es basa en el seu coneixement teòric i en l’obtingut en les reunions directives?
Alguns pensaven que els problemes de l’atenció primària eren només pressupostaris, però ara veiem que són molt més profunds. És greu no tenir diners, però ho és encara més gastar-los de forma ineficient. És trist comprovar que des de la finalització de la reforma a principis de segle, els directius de l’atenció primària estiguin més preocupats en conservar la seva posició que en introduir canvis que atenguin les necessitats no cobertes dels ciutadans.
El 73% de les metgesses que exerceixen a Catalunya afirmen haver patit situacions de masclisme en el tracte amb els pacients. Així un revela un estudi dut a terme pel sindicat mèdic Metges de Catalunya (MC), en el qual han participat 685 professionals. Les conductes discriminatòries fan referència al llenguatge sexista emprat pels usuaris quan es relacionen amb les professionals, però, sobretot, a la diferència de valor i reconeixement que atribueixen els pacients als metges i metgesses. Així, el 65% de les enquestades considera que la credibilitat i l’autoritat que s’atorga a les facultatives és inferior a la que es dona als facultatius.
A més, el 41% de les metgesses afirma que ha patit actituds masclistes per part dels seus companys i superiors jeràrquics (caps, directors i gerents). En aquest sentit, segons el sindicat mèdic, l’enquesta «corrobora el sostre de vidre que impera també en el sector sanitari». El 56% de les enquestades sent que el fet de ser dona limita les seves possibilitats de promoció laboral i el 53% assegura que els càrrecs de responsabilitat del seu centre de treball els ocupen homes. En el cas de l’Institut Català de la Salut (ICS), amb un 75% de la plantilla formada per dones, només el 30% se situen en llocs de comandament, segons dades del II Pla d’Igualtat de l’empresa pública, que a més indica que la bretxa salarial és de l’11%.
La maternitat, motiu de desigualtat
El 74% de les facultatives creu que la maternitat ha afectat el progrés de la seva carrera professional. De fet, MC afirma que tenir fills esdevé el principal factor de desigualtat per a les metgesses, tant a nivell retributiu com d’accés a càrrecs directius i de lideratge en projectes d’investigació i recerca sanitària.
Entre les causes, el sindicat assenyala la major petició de reduccions de jornada, les excedències i permisos per cura de menors i persones dependents (70% dones i 30% homes), la infrarepresentació de les dones en els llocs de comandament, especialment en els de major retribució, la reducció del nombre d’hores de guàrdia que realitzen les professionals mèdiques i la major dificultat per accedir a alguns complements salarials, així com als nivells superiors de carrera professional.
La conciliació, segons apunten les participants a l’estudi del sindicat mèdic, és l’arrel del problema: el 67% de les enquestades lamenta que no té facilitats per conciliar la vida personal i laboral.
Davant els resultats de l’enquesta, MC considera “urgent” que el Departament de Salut apliqui “polítiques efectives i no retòriques d’igualtat”. Per una banda, el sindicat reclama l’activació de campanyes de sensibilització adreçades a la població per “erradicar el sexisme de les consultes”. Per altra, exigeix que el lideratge femení sigui el “principi rector de la gestió sanitària”, de manera que la maternitat o la cura de persones dependents no suposin un obstacle per al desenvolupament professional ni un motiu de discriminació laboral i retributiva.
«La feminització de la medicina és una realitat i el sistema de salut no pot ser aliè ni immobilista respecte als canvis i adaptacions que siguin necessàries per garantir la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes», conclou el sindicat.
