Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • “L’administració no ens escolta”

    La COVID-19 ha accelerat el procés de virtualització en tots els àmbits. Ha crescut el consum de televisió per streaming, han augmentat les compres en línia en tots els sectors… i la salut tampoc s’ha quedat enrere en el procés de digitalització. Les dades mostren com LaMevaSalut, l’aplicatiu del Servei Català de la Salut per gestionar l’accés a la informació i els tràmits sanitaris, ha passat de tenir 160.942 usuaris el març de 2020 a tenir-ne més de 4 milions el novembre de 2021.

    Les administracions i les empreses veuen l’ampliació de l’ús de les TIC com una via per a simplificar processos i millorar l’eficiència i l’atenció cap al consumidor o ciutadà. Tot i això, algunes persones es troben una mica perdudes en el nou entorn digital. En el cas dels professionals, lluny de facilitar-los la vida, sovint els genera estrès i els distancia dels seus pacients. Amb tot, és evident que existeix un grup d’edat que pateix, en major mesura, les conseqüències del procés de digitalització: la gent gran.

    Pilar Trasserra és una activista social que als seus 80 anys participa activament a entitats socials i polítiques a Manresa. La Pilar manifesta que “la gent gran tenim un greu problema que a simple vista no es veu: la soledat. No només existeixen les malalties físiques, sinó també les psíquiques. La medicina familiar era una eina positiva, ja que es mantenia un seguiment del pacient i del seu entorn, però ara no és el mateix”. A més, la Pilar creu que “l’administració no escolta la gent gran i que ens tracta com si fossin nens, i això fa mal”.

    A Catalunya hi ha 7.649.708 persones amb targeta sanitària, de les quals 746.233 són majors de 75 anys, segons dades del Departament de Salut, que representa gairebé un 10% de la població.

    “La fractura digital no està vinculada a l’edat” 

    Anna Buisan, cap de l’Oficina d’Estratègia de l’Àrea de Ciutadania, Innovació i Usuari del Servei Català de la Salut, davant la pregunta de si considera que s’impedeix l’accés a molta gent amb la digitalització de l’accés a la sanitat, explica que “tot el que s’ofereix a través de canals digitals, sigui LaMevaSalut o sigui el canal de citació, són serveis que també estan disponibles a través del taulell, el 061 o el mateix telèfon del CAP”. Amb això, afegeix que “a causa de la necessitat de poder accedir a certa documentació d’una manera molt àgil -es refereix al Passaport Covid– s’ha migrat tota l’atenció a la part digital”.

    La digitalització combinada amb algunes decisions polítiques, com la necessitat de presentar el Passaport Covid a la restauració, han causat el col·lapse del sistema. Des del departament de Buisan han hagut d’iniciar projectes “per intentar descol·lapsar el sistema, com ara el Projecte de Programació per motius per cites i consultes d’atenció primària”. Buisan explica que és un model de gestió de la demanda “que activa el ciutadà i el que fa és seleccionar certs motius de consulta, contra unes agendes de professionals vinculades i amb un canal de resposta: presencial, telefònic o TIC”.

    L’oficina d’estratègia no contempla l’edat com a un factor de discriminació, ja que segons ells la fractura digital no està vinculada al perfil d’edat, sinó al perfil socioeconòmic i apunta que “normalment, són els centres amb més vulnerabilitat social els que requereixen més atenció presencial per resoldre tots els temes que també es poden resoldre en l’àmbit digital”. Buisan fa servir dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) sobre equipaments i ús de les TIC a les llars per defensar la seva posició i afegeix que “les limitacions d’accés als canals digitals depenen més de temes formatius i dels nivells socioeconòmics que no pas de trams d’edat, que poden estar més o menys fracturats digitalment”.

    Internet i els gadgets que es fan servir per accedir-hi formen part de la vida quotidiana i una gran part dels usuaris no és conscient que no tothom té accés a Internet. Al mateix temps molta gent tampoc sap fer servir gadgets específics, com el cas de la aplicació sanitària.

    Segons dades de l’Idescat, extretes d’una enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el tipus de feina o els ingressos no afectarien l’ús de les TIC.

    Tanmateix, la relació amb l’activitat laboral o la ocupació de les persones sí reflecteix diferències notòries. Només el 77% dels pensionistes en fan un ús habitual de les xarxes digitals.

    El nivell d’estudis és un altre factor determinant pel que fa a la digitalització. Les persones amb un nivell educatiu baix fan menys ús d’Internet.

    Finalment, tot i que és veritat que els factors més importants serien el tipus de feina que es té i el nivell d’estudis, l’edat també afecta l’ús de les TIC. Amb tot, només un 74% de les persones més grans de 65 anys utilitza Internet de manera habitual.

    L’enquesta d’on s’han extret les dades es realitza un cop a l’any i reflecteix l’ús d’Internet per a persones d’entre 16 i 74 anys. El gran problema, però, radica en el fet que a les persones més grans de 75 anys, que representen gairebé un 10% de la població, no se les entrevista.

    “La digitalització ha sigut una pèrdua per a tothom”

    Nura Estany és metgessa adjunta de primer any a un CAP de Rubí. És la primera generació de residents formats durant la pandèmia. Tot i que valora positivament els canvis tecnològics, ha trobat la manera d’assegurar-se que ningú quedi exclòs.

    “Quan vam reobrir, ens van proposar que comencéssim a fer videoconferències amb els pacients, però la major part dels pacients que tenim són gent gran i és difícil que es connectin si no tenen els recursos. Vam decidir que era millor el telèfon tot i que perds molta informació, tant visual com de la vida del pacient, que al final és essencial en medicina. Hi ha moltes coses que són útils amb la medicina telemàtica i amb l’aplicació LaMevaSalut, però moltes vegades quan m’envien una eConsulta, amb tot de fotos, he d’optar per citar-lo presencialment, perquè necessito veure-ho. A més, als meus pacients que, per exemple, estan amb un càncer molt avançat o gent amb molta dependència els faig uns papers signats per mi assegurant que poden agafar visita presencial. Tots fem el que podem perquè les persones puguin accedir a l’atenció d’una manera més normal», apunta la Nura, que, tot i això, està favor que es quedi el sistema telemàtic «amb millores».

     

    Anna Cos fa cinc anys que treballa d’infermera. Fins fa poc treballava a un CAP de poble, al CAP Cardona, i ara treballa al CAP Sagrada Família de Manresa, on ha notat un canvi immens pel que fa a la gestió de la sanitat durant la pandèmia de la Covid-19.

    L’Anna creu que la realitat és que el sistema digital no funciona per a moltes persones, sobretot per a la gent gran. “Et venen i et diuen: a això de LaMevaSalut com s’hi entra? Que jo no tinc dades al mòbil!”. Doncs demana-ho al seu net… “Ai no, no, el meu net viu a Madrid!”. La infermera del Bages reconeix que hi ha persones grans que s’han posat molt les piles i que ho saben fer, però n’hi ha que no. Igual que hi ha gent jove que no es vol fer LaMevaSalut, perquè volen que els truquin com tota la vida.

     

    La Covid-19 ha fet augmentar significativament les persones usuàries de LaMevaSalut.

    Però potser per no fer-ne l’ús que n’havia previst l’administració. La gent segueix anant al CAP quan es troba malament.

    Un dia qualsevol davant del CAP Bages a Manresa, hem volgut preguntar a la gent si havien demanat cita, com l’havien demanada, si tenien l’aplicació de LaMevaSalut i si la feien servir. La majoria dels enquestats han afirmat tenir l’aplicació de LaMevaSalut per “deixar algun comentari al metge o metgessa” o “mirar les vacunes”. Ara bé, els que han negat tenir l’aplicatiu han estat la gent més gran, el grup poblacional més vulnerable i oblidat en la digitalització de l’atenció primària.

    Ni LaMevaSalut ni el telèfon han servit per agilitzar processos. Tampoc han generat la confiança necessària en temps de crisi sanitària, perquè les persones segueixen volent presencialitat. Si es descarreguen l’aplicació és perquè decisions polítiques, com la necessitat d’usar el passaport Covid per entrar a restauració i gimnasos, obliguen a fer-ne ús.

    El Departament de Salut és conscient que ha de treballar per intentar millorar la utilitat de LaMevaSalut: “estem fent un estudi d’ús d’eines digitals per identificar els factors de la població que no en fa ús, quins són els motius i què podríem posar a disposició de la ciutadania per millorar-ne l’accés”.

    Així, potser la Pilar Trasserra i més persones perjudicades per la seva situació se sentiran, per fi, escoltades.

     

     

  • Pandèmia Covid-19: les mesures preventives inicials sobre els sanitaris van afectar l’activitat del conjunt del sistema?

    Els professionals sanitaris no són indemnes al contagi pel SARS-CoV-2 ni tampoc invulnerables a la patologia que potencialment provoca la infecció, inclosa la mort. Però en tractar-se d’un col·lectiu menys envellit que la població general la letalitat per Covid-19 en aquest grup és menor. Una mortalitat més reduïda potser com a conseqüència que la proporció d’afectats per comorbiditats és segurament també menor i, per descomptat, perquè es tracta de persones que saben utilitzar millor les mesures preventives que el conjunt de la població.

    Consideració que no pretén rebaixar gens els mereixements dels professionals sanitaris en enfrontar-se a la pandèmia, en molts casos en condicions molt precàries. Circumstàncies que, de vegades, han afavorit precisament la infecció. Encara que en altres casos els professionals sanitaris s’han pogut encomanar en altres entorns.

    El risc de contagi en l’àmbit sanitari -que és bidireccional- i l’afectació dels professionals dels serveis és un factor determinant per al funcionament adequat del sistema sanitari i per això, en l’estratègia preventiva de molts països, entre ells el nostre, cal tenir-ne cura al màxim, ja que la seva saturació o col·lapse empitjoraria l’impacte de la pandèmia.

    El famós propòsit d’aplanar la corba epidèmica, la lògica de la qual és palmària, podria justificar inicialment l’extraordinària intensitat de les mesures preventives. És clar que els arguments que sustenten aquesta manera de procedir es basen en l’eficàcia del sistema sanitari per curar o almenys millorar sensiblement els malalts. Una eficàcia que la inexistència de tractaments específics posa, si més no, en dubte. Encara que estigui clar que alguns malalts hagin pogut sobreviure gràcies a l’atenció clínica, particularment alguns dels casos ingressats a les UCI.

    La gestió dels recursos humans sanitaris per evitar el contagi i la propagació -sobretot en les primeres etapes- va comportar un increment de la pressió sobre els serveis assistencials en obligar a complir als professionals períodes de quarantena i aïllament que els impedien acudir als seus llocs de treball, amb la qual cosa es contribuïa a saturar-los. Sembla clar que aquestes limitacions van ser conseqüència de la incertesa inicial sobre la patogenicitat i la propagació de la infecció o, més ben dit, de l’eficàcia que podrien assolir mesures simples de protecció a tercers, atenent les insuficiències d’equips de protecció individual.

    A mesura que evolucionava l’epidèmia s’ha anat veient que la capacitat patogènica del virus era afortunadament molt menor que la que es podia suposar inicialment comparant-la amb la del SARS i que la contagiositat es podia limitar substancialment -sense poder garantir que fos absolutament- mitjançant mesures força simples, com la ventilació dels espais, la rentada higiènica de mans o l’ús de mascaretes; activitats totes elles que els professionals i treballadors sanitaris han anat podent desenvolupar amb un grau de minuciositat i, per tant, d’eficàcia més gran que el que es pot esperar del comú de la ciutadania.

    En aquestes circumstàncies i pensat en futures pandèmies convindria valorar els pros i els contres de les mesures preventives aplicables als professionals i treballadors sanitaris com a sector essencial abans de posar-les en marxa. I considerar si mantenir mesures molt restrictives en aquests col·lectius no podria provocar més problemes que els ocasionats directament per la infecció.

    Plantejament que, naturalment, hauria de ser objecte d’una avaluació directa per corregir-ho en cas que resultés inconvenient. Encara que ens temem que perquè pogués funcionar a la pràctica seria imprescindible l’adhesió genuïna dels mateixos col·lectius sanitaris.

  • Medicina androcèntrica: així afecta el biaix de gènere a la salut de les dones

    Al llarg de la història, s’ha tingut la concepció que si s’estudiava els homes, ja s’estudiava les dones. La mirada masculina se situa al centre, i des d’ella s’investiga i es transmet el coneixement. Les conseqüències d’aquest biaix de gènere en la medicina són moltes: des d’errors i demores en el diagnòstic i en l’estratègia terapèutica fins a una desigualtat en l’atenció sanitària, que pot portar a malalties invisibilitzades. Es parteix de la presumpció d’igualtat entre dones i homes en el curs de les malalties, quan, en realitat, l’expressió de les malalties (signes i símptomes), la resposta als tractaments i els pronòstics poden ser diferents.

    El concepte de «biaix de gènere en l’atenció sanitària» va sorgir el 1991, quan un article publicat a The New England of Medicine va iniciar el debat entorn d’aquest tema. En la investigació, es va detectar una diferència significativa segons el sexe en la realització d’angiografies coronàries en pacients hospitalitzats als hospitals de Harvard i New Haven per malaltia coronària. Fins i tot, a igualtat d’edat, comorbiditat i gravetat, els resultats de l’estudi van demostrar que es feia un major esforç diagnòstic i terapèutic en els homes que en les dones. Com no segueixen el mateix prototip en símptomes i signes que els dels homes, moltes vegades una malaltia concreta, com és el cas dels infarts, no és sospita en les dones, de manera que es diagnostica menys.

    «Al llarg d’aquests 30 anys [des de la publicació del 1991], s’ha publicat moltíssim sobre el biaix de gènere en la medicina, però a la pràctica s’ha avançat poc. Una revisió d’estudis publicada l’any passat per la comissió de Dones i Malalties cardiovasculars al The Lancet, conclou que encara ara les malalties cardiovasculars en les dones continuen sent poc estudiades, poc reconegudes, poc diagnosticades i poc tractades. És a dir, bàsicament venien a dir el mateix que l’any 1991», explica la Dra. María Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant.

    Les investigadores de The Lancet defensen que «l’impuls per lluitar per l’equitat i la igualtat per a les dones, tant socialment com culturalment, s’ha de traduir també en una inversió en la millora de la salut de les dones i en posar fi a les llacunes de coneixement».

    Recerca androcèntrica

    Durant dècades hi ha hagut un biaix de gènere en la recerca mèdica, perquè les dones no eren incloses en assajos clínics i això comportava un desconeixement de l’estudi de les malalties en les dones. Ara, malgrat que ja s’inclouen dones en els estudis, la ràtio continua sent insuficient. «La ràtio és d’aproximadament quatre homes per una dona. Per poder detectar si realment un fàrmac és eficaç i segur en les dones, i si hi ha diferències significatives en com les afecta respecte als homes, s’hauria d’incloure una mostra representativa de dones, i no és el que es porta a terme. Això fa que, sovint, encara que s’incloguin dones en els assaigs, no se segreguin els resultats per sexe», assenyala Ruiz Cantero, que va coordinar la monografia Perspectiva de género en medicina, publicada per la Fundació Dr. Antoni Esteve el 2019. Això també passa en els estudis amb animals, on més de dos terços d’aquests són mascles.

    I perquè no s’inclouen més dones en els assajos clínics? «L’exclusió de les dones en els assaigs clínics es deu principalment al risc fetal durant l’embaràs i al fet que les dones tenen molta més variabilitat hormonal que els homes, que fa que tinguin relacions creuades amb els fàrmacs. Per exemple, un antibiòtic no actua igual el dia 14 del cicle menstrual que en un altre dia, en què ha caigut el nivell d’estrògens. Això fa que els assaigs es tornin més complexos», aclareix la catedràtica de la Universitat d’Alacant. Com a resultat, «s’apliquen els tractaments que s’han demostrat que van bé pels homes, però no hi ha prou evidència científica que també vagin bé per les dones, o en la totalitat de les dones», explica la Dra. Fina Mauri, directora del Pla Director de Malalties Cardiovasculars del Departament de Salut i cardiòloga de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

    També s’ha de tenir en compte que els efectes secundaris dels fàrmacs afecten de manera diferent a homes i dones. «Inicialment, es pensava que era per la diferència de pes, però ja es fan els ajustos de les dosis en funció del pes de la persona. El que passa és que la distribució del greix és diferent entre homes i dones, i això fa que els efectes secundaris puguin ser diferents, independentment de la correcció que ja fem. Per tant, hi ha altres factors que s’han de tenir en compte», remarca la Dra. Elena Carreras, cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per les Polítiques de Gènere en Salut.

    Malalties cardiovasculars, primera causa de mort en les dones

    Quan parlem de com afecta la visió androcèntrica a la salut de les dones, l’exemple clàssic és el de l’infart. I és que l’expressió clínica dels infarts en les dones pot ser diferent que en els homes. «El 90% de les dones experimenten dolor al pit, igual que els homes, però també n’hi ha que tenen altres símptomes addicionals, que són més freqüents que en els homes, com nàusees, cansament, dolor abdominal, mal al braç o a les espatlles… això pot fer que els infarts en les dones triguin més a diagnosticar-se», destaca la Dra. Mauri.

    «La diferent simptomatologia de les dones fa que la taxa de mortalitat en els infarts sigui més elevada en elles, perquè com que es triga més a diagnosticar, arriben més greus a l’hospital», assenyala Ruiz Cantero. De fet, entre els anys 2005 i 2015, la taxa de mortalitat per infart a l’estat espanyol va ser del 18% en dones i del 9% en homes, segons un estudi liderat per Antonia Sambola, del Servei de Cardiologia de Vall d’Hebron, en el marc de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC) i la Fundació Institut per a la Millora de l’Assistència Sanitària (Fundació IMAS).

    Segons Fina Mauri, no hi ha massa consciència del fet que les dones també tenen malalties del cor, quan, de fet, la malaltia cardiovascular és la primera causa de mort en les dones a l’estat espanyol, per sobre del càncer de mama. Mentre que els homes pateixen més infarts, les dones tenen més ictus i insuficiències cardíaques. I elles, sovint, triguen més a anar a l’hospital. «La gent els hi diu ‘ja se’t passarà’, o bé són elles mateixes qui minimitzen els símptomes. A vegades pensen que tenen moltes coses a fer. Per exemple, un cop un dona que tenies problemes de cor em va arribar a dir que no podia anar a l’hospital perquè havia de preparar el dinar de Nadal», explica la cardiòloga.

    En la mateixa línia, la cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras, explica que, en general, «les dones tenen aquest caràcter més cuidador, que fa que el primer sigui l’entorn i les persones que tenen a càrrec seu i, després, es cuidin a elles mateixes».

    Pel que fa als factors de risc associats a les malalties cardiovasculars, a banda dels exemples clàssics com el tabac o l’obesitat, hi ha factors específics en les dones que sovint no es tenen en compte. «Per exemple, les dones que han tingut diabetis gestacional o que han tingut hipertensió durant l’embaràs tenen més possibilitats de tenir malalties coronàries en el futur. També tenen més risc les dones amb ovaris poliquístics o les que han tingut una menopausa molt precoç. Aquests factors, a vegades, el mateix metge o metgessa no els té en compte», explica la Dra. Mauri. «Detectar aquests factors de risc és molt important. Si una persona té aquests factors relacionats amb l’embaràs, cal insistir molt a reduir altres factors de risc que sí que depenen de la pacient, com el consum de tabac o el sedentarisme», afegeix.

    «Això és estrès»

    Sovint, els mals i patiments de les dones s’associen a l’estrès o l’ansietat. Es té la concepció que les dones tenen més problemes de salut mental, però realment si a la depressió i l’ansietat, més freqüent en dones, els afegim l’alcoholisme i el suïcidi, la prevalença és semblant en tots dos sexes. Tot i això, l’evidència científica demostra que les dones tenen més probabilitats de sortir d’una primera consulta amb un diagnòstic de trastorn mental, mentre que en els homes es pensa més en una altra causa i es demanen proves complementàries. Aquest biaix de gènere, sovint, es tradueix en una sobremedicació de les dones. De fet, segons les dades, el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones.

    «A les dones els donen cinc vegades més antidepressius que als homes», explica la metgessa especialista en endocrinologia Carme Valls, autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina, en una entrevista al Diari de la Sanitat. Segons Valls, s’obvia la dimensió social i econòmica de la salut. «El problema és que hi ha un desconeixement de les causes dels símptomes de les dones. Evidentment, pot ser que les dones pateixin més ansietat, a causa de les seves condicions de treball, sovint precàries. Però això són problemes socials, no mèdics. Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball. El que es fa, però, és tractar les dones amb sedants i antidepressius», expressa.

    María Teresa Ruiz Cantero coincideix: «S’està tractant de manera farmacològica el que són problemes socials. Què tinc dolor? Doncs un analgèsic. Què no puc dormir? Orfidal. Hi ha un medicament per cada un dels símptomes, però la causa segueix existint, i aquesta no es tracta». Per la investigadora, el principal problema és que els metges i metgesses de medicina general no tenen temps suficient per fer un bon diagnòstic. «Amb una consulta de cinc minuts no es pot diagnosticar i, encara menys, tractar un problema».

    Carme Catalán, en nom de la Xarxa de dones per la salut, argumenta que cal treballar per un model feminista de salut, tenint en compte la dimensió bio-psico-social i mediambiental. «Només actuant des de tots els vessants, podrem millorar la salut de les dones i del conjunt de la població», afirma.

    Malalties oblidades

    La mirada antropocèntrica en la medicina pot provocar també la invisibilització d’algunes malalties, darrere d’un diagnòstic de símptomes psicosomàtics o de patologia mental. És el cas, per exemple, d’algunes malalties inflamatòries digestives, com la malaltia de Crohn, en què es produeix una major demora diagnòstica en les dones perquè s’assumeix que si les dones tenen diarrea o estrenyiment, és perquè estan ansioses o estressades.

    Un altre exemple és la fibromiàlgia, caracteritzada per un dolor crònic a tot el cos i una sensació dolorosa a la pressió en uns punts específics. A més de dolor, la fibromiàlgia pot ocasionar rigidesa generalitzada, sensació d’inflamació a mans i peus i molt cansament, i també es poden notar formiguejos poc definits que afecten de manera difusa, sobretot les mans. Es reconeix com una síndrome, fet que significa que el reumatòleg la pot identificar quan troba en una determinada persona unes alteracions que concorden amb les que han estat prèviament fixades per al diagnòstic.

    La fibromiàlgia és una malaltia més freqüent entre les dones, que afecta un 4,2% de dones a l’estat espanyol. No es coneix la causa ni tampoc té un tractament específic, sinó que es tracta amb fàrmacs per millorar el dolor. Segons escriu Carme Valls al seu llibre, «s’ha atribuït a aquesta malaltia, sense proves objectives, tota mena de dolors musculars per als quals no es trobava cap explicació». En aquest sentit, Valls qüestiona que es tracti amb psicofàrmacs i argumenta que calen més investigacions que estudiïn les dones diagnosticades amb fibromiàlgia.

    Una altra malaltia sovint oblidada, encara que cada vegada més coneguda, és l’endometriosi. Es tracta d’una malaltia crònica en la qual l’endometri, que és el teixit que recobreix l’úter, creix i s’implanta fora de la cavitat original. Pot causar un dolor incapacitant durant la menstruació, un sagnat abundant i dificultar les relacions sexuals. A més, entre un 30 i un 50% de les dones que la pateixen presenten greus problemes de fertilitat. Malgrat ser una malaltia poc investigada, s’estima que l’endometriosi afecta, en més o menys grau, una de cada deu dones.

    «Durant molts anys, s’ha negat el dolor que produeix l’endometriosi i l’invalidant que pot ser en alguns casos. Reconèixer-la és el primer pas per fer un diagnòstic i tractar-la, però si s’associa amb una qüestió psicosomàtica, no es podrà tractar mai», destaca la cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras. Segons la metgessa, s’ha avançat molt en el reconeixement de l’endometriosi, però altres alteracions com el dolor pelvià crònic o el vaginisme són «les grans oblidades».

    Biaix de gènere en la Covid

    Des de l’inici de la vacunació contra la Covid-19, diverses dones han compartit a través de les xarxes socials experiències de desajustos en el cicle menstrual després de rebre la vacuna, amb sagnats més abundants i prolongats, i també endarreriments o retards en l’arribada de la regla. En aquest cas es veu clarament el biaix de gènere en els estudis clínics que, malgrat que van incloure dones, no van contemplar la diferència entre sexes: «Ningú va pensar que les vacunes contra la Covid-19 podrien alterar la menstruació, perquè no es va pensar que hi ha efectes secundaris davant les vacunes i medicaments que afecten específicament a les dones», expressa Carreras.

    Després de la manifestació d’aquestes alteracions menstruals, ara es comencen a fer estudis sobre com afecten les vacunes al cicle menstrual. A Espanya, la Universitat de Granada ha iniciat el Proyecto EVA, liderat per la investigadora Laura Baena. La iniciativa investiga possibles alteracions menstruals després de la vacuna contra el coronavirus. A la fase inicial del projecte s’ha recollit informació mitjançant un qüestionari en línia que compta amb més de 14.000 respostes en què set de cada deu dones asseguren haver presentat canvis en la seva menstruació després de vacunar-se.

    Pel que fa a les diferències entre homes i dones amb relació a l’afectació de la Covid-19, se sap que el coronavirus ha provocat símptomes més severs i més mortalitat en homes, però, en canvi, les dones pateixen més Covid persistent. Es calcula que entre un 10% i un 20% de les persones que han passat la infecció per coronavirus continuen tenint-ne símptomes mesos després.

    La simptomatologia és molt diversa: fatiga, mal de cap, taquicàrdia, dolor muscular i articular, pèrdua de memòria, dificultat per respirar i opressió al pit… malgrat que ara s’ha estudiat més la malaltia, durant mesos hi va haver un gran desconeixement i una elevada infradetecció. «Molts professionals sanitaris han atribuït els nostres símptomes a l’angoixa o a la hipocondria», explicava Esperanza Martin, metgessa de família del CAP Maragall, en una entrevista al Diari de la Sanitat on explicava la seva experiència com a pacient de Covid persistent.

    Canviar la mirada

    Segons Carme Valls, el primer pas per revertir el biaix de gènere en la medicina és canviar la mirada en la ciència i introduir-hi la perspectiva de gènere. «Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats de ciències de salut, de manera que els nous professionals que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja tinguin una mirada diferent i entenguin que hi ha malalties que afecten de manera diferent a homes i dones», remarca.

    En aquest sentit, durant els darrers anys, s’estan fent esforços des de diverses institucions per la incorporació de la perspectiva de gènere a les universitats. Per exemple, el 2018, la Xarxa Vives d’Universitats (XVU), formada per 22 universitats dels territoris de parla catalana, va publicar unes guies per a la incorporació de la perspectiva de gènere en la docència universitària, sota la coordinació de Teresa Cabruja (de la Universitat de Girona), M. José Rodríguez (de la Universitat d’Alacant) i Tània Verge (de la Universitat Pompeu Fabra, i actual consellera d’Igualtat i Feminismes del Govern de la Generalitat).

    La guia del Grau en Medicina va ser elaborada per María Teresa Ruiz Cantero. Per la investigadora, «es tracta que les institucions facin passes estratègiques per incorporar la perspectiva de gènere en la salut i mostrar quin és el valor afegit de la seva incorporació en la recerca, la docència i la pràctica professional». En aquest sentit, destaca també la importància de formar als sanitaris perquè incorporin la perspectiva de gènere en la seva pràctica professional.

    Des de la Xarxa de dones per la salut, a banda de destacar la necessitat de més formació en perspectiva de gènere a les universitats, argumenten també que aquest treball ha de començar des de l’educació de base. «Si hi ha un abordatge des de la infància pel que fa al respecte i la consideració de la igualtat de les persones des de tots els punts de vista, també en la diversitat sexual i racial, els i les estudiants estaran més receptives quan facin estudis superiors».

    Per Elena Carreras, el missatge clau que ha d’arribar a la societat és que la perspectiva de gènere beneficia a tothom. «De la mateixa manera que es poden produir infradiagnòstics en dones, també pot passar en els homes». És el cas de l’osteoporosi, per exemple, que en els homes suposa aproximadament un terç del total dels casos, però no se sospita i, en canvi, es detecta més en les dones a causa de la seva relació amb la menopausa.

    «La mirada de gènere t’amplia les mires. El fet de posar-se les ulleres i mirar-ho tot des d’aquesta perspectiva, comença a moure tota la roda del canvi. Comences per veure com el biaix de gènere afecta les dones, però també et fixes en altres col·lectius invisibilitzats, com la gent gran, els infants o la població més vulnerable», conclou Carreres.

  • Rafael Bengoa: “El sistema sanitari públic es debilita i ara cal una inversió i una transformació important”

    Doctor en Medicina per la Universitat del País Basc, Rafael Bengoa (Caracas, 1952) es va especialitzar en Medicina Comunitària i Gestió Sanitària. La seva dilatada trajectòria internacional i nacional fa d’ell una veu autoritzada per reflexionar, des de diverses perspectives, com ha anat evolucionant la pandèmia i saber quin és el marc per poder comprendre i gestionar la crisi sanitària. Bengoa va ser director de Sistemes de Salut a l’ONU durant 15 anys i posteriorment va assessorar l’Administració Americana en la reforma del Obamacare, la reforma sanitària del president Obama. A més a més, va ser conseller de Sanitat del País Basc. Arran de la crisi sanitària, Bengoa ha participat en conferències i debats, com la darrera La gestió de la pandèmia i els seus ensenyaments”, organitzada pel Club de Roma al CaixaForum Macaya.  Al llarg de l’entrevista, Rafael Bengoa parla de responsabilitat, prudència i coneixement.

    S’alleugera la sisena onada i recuperem certa normalitat. Si deixem de banda el més visible, què hi ha d’estructural que falla?

    Hi ha un problema pendent i que s’hauria de resoldre per a la següent pandèmia, que n’hi haurà: la connexió entre els àmbits tècnic i polític. Un cop més, no ha funcionat bé. Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques. I això es justifica fins a un cert punt. Però, si els polítics no ens expliquen les raons de les decisions, si no ens les detallen, fa la sensació que la decisió és purament tècnica, quan no ho és pas. Si els polítics decideixen, que exposin les raons i les transmetin de manera oberta i transparent.

    Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques

    També sense paternalismes?

    Sí, entre altres coses. Sobre tot no escudar-se en la ciència, quan no han decidit en funció de la ciència.

    En aquesta conjuntura, els mitjans som un recurs més per enfrontar-nos en la batalla contra la pandèmia?

    Sí. La falta de transparència en com es prenien les decisions durant les onades, tant en algunes comunitats autònomes com en tot l’Estat, ha produït que hem assumit el paper informatiu i educatiu dels mitjans. Però necessitem informació creïble. Una mesura pot ser un Hub o un centre neuràlgic d’informació on trobéssim el coneixement científic, on busquéssim l’última informació d’una variant. Però, no el tenim.

    Sembla difícil en una societat ofegada d’informació on transiten mentides i rumors.

    Sí, però, tu pots malgastar una crisi.

    Què vol dir?

    Que, si aquesta pandèmia no provoca una reflexió profunda sobre per què hem arribat fins aquí i com hem d’actuar a partir d’ara, és que haurem fracassat perillosament. Amb aquesta crisi podríem buscar solucions entre tots, no trobes? La pregunta és saber si la crisi sanitària canviarà la política del país.

    Ara l’entenc.

    Un país no pot romandre més de dos anys amb pandèmia sense que es produeixi cap canvi polític estructural. Hem de constatar que seguim en una cultura de molta escassa responsabilitat política. Si hom estar en una democràcia i gaudeix de molt poder, però no assumeix la responsabilitat, és obvi que això s’ha de  corregir.

    En un article, vostè parla que cal ordre i homogeneïtat per combatre la Covid. Però aquesta idea no es contradiu amb la flexibilitat que poden permetre les comunitats autònomes per controlar les onades pandèmiques?

    Jo defenso l’estat de les autonomies, però, quan som en una crisi tan enorme, cal un procés de centralització, de treball amb decisió i en forma de xarxa. S’ha parlat de cogovernança, sí, però d’això no n’hi ha hagut. Rumiem-ho des de la perspectiva d’un ciutadà que intenta informar-se amb sis, set o més canals de televisió autonòmics o nacionals: ell ha de constatar la mateixa informació estructurada en tots. Ara bé, no pot estar escoltant en un canal que calen mascaretes i, alhora, en un altre canal, que no en calen; rebre per un mitjà que x vacuna té uns efectes secundaris, però, al mateix temps, escoltar en un altre mitjà que aquesta vacuna no en té cap. M’explico? Parlo de centralització i responsabilitat cap als ciutadans.

    Afirmaria que ens falta una cultura pandèmica?

    Sí, però no la té ningú. Ens sembla estrany el que passa perquè som nosaltres els qui ara habitem la Terra, però moltes generacions han patit pandèmies molt més violentes que l’actual, si ho contemples històricament. Ara bé, el que convé dir és que ara les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat. Des de 1940, després de la II Guerra Mundial, hi ha hagut 335 virus que han esclatat del món animal a l’humà. No tots s’ha convertit en pandèmia, però n’és el volum. Si parlem només d’aquest segle, citem l’any 2003, amb el SARS 1; i tres anys després, el MERS. A l’Orient Mitjà esclatà l’Ebola i l’H1N1. I ara, el SARS 2. Només en els últims 20 anys hi ha hagut cinc salts.

    Les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat

    Conclusió?

    Que som rucs, si no ens adonem que això s’accelera per haver creat condicions mediambientals favorables per a les pandèmies.

    Aleshores, haurem de començar a aprendre a viure amb el Covid?

    Sí, i també estar més preparats pel que és inesperat, sigui en forma de bacteri, de virus o de fenomen atmosfèric. Quan la pandèmia conclogui, haurem de tenir la capacitat per contrarestar-ne els efectes i no sentir-nos tan despullats com fa dos anys. De moment, no la tenim. De fet, els ministeris de moltes comunitats autònomes comencen a fer propostes i estudis per preparar-se i obtenir més capacitat de control. Ara bé, seria bo tenir un pla de preparació pandèmica, tot i que em penso que la UE ens ho exigirà.

    Enfortir-se també vol dir invertir en la sanitat pública. Però, per què està en risc el sistema que precisament ens ha de protegir d’aquesta incertesa?

    El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid, i deixa d’atendre tot el que no ho és. Totes les malalties que no són Covid, no s’aturen: els càncers, les malalties circulatòries, les de fetge, etc. De fet, hi ha un estudi del Regne Unit que mostra com una setmana de retard en una persona amb càncer augmenta 3,2% el risc de mortalitat. I rumiem: fa dos anys que vivim en pandèmia. Tindrà un impacte. Lògicament, les classes amb recursos se’n van a un segur privat perquè volen ser ateses. El sistema sanitari públic, però, es debilita i ara cal una inversió i una transformació important perquè pugui acollir malalts de Covid i malalts de no Covid. I que si en 5 anys esclata una pandèmia, tinguem marge per poder gestionar-la.

    El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid

    Podem dir que anem cap a una sanitat privada de rics i una altra de pública per a pobres?

    Si no actuem com et deia abans, sí. És el que Beatriz Lopez-Valcárcel anomena la ‘latinamericanització de la sanitat espanyola’. És prou encertat. Els qui hem treballat a Llatinoamèrica ho hem constatat.

    Creiem que la millor estratègia econòmica és conviure amb el virus?

    Això se sobreentén quan es parla de ‘gripalització’, el fet que sigui la ciutadania qui entengui que ha de ser ella qui assumeixi la responsabilitat de gestionar la malaltia, com si fos una grip suau. Però és prematur encara esmentar que la ciutadania és a qui li toca responsabilitzar-se totalment de la covid. D’aquesta manera, les administracions ja es poden dedicar a una altra cosa i no estar pensant cada dia amb la covid. Això està bé dir-ho abans d’una onada, però és prematur dir ‘ara us toca a vosaltres fer-vos càrrec’.

    És banalitzar la malaltia?

    Sí, i quan més es banalitza la covid com una malaltia no greu, més s’afirma la idea que ‘no importa que t’infectis’. I és perillós perquè clínicament no podem preveure qui tindrà la malaltia amb un quadre suau i qui amb un de greu. És evident que mor gent per infectar-se d’ Òmicron i que aquesta variant no és inofensiva. El que és important és assenyalar que no es pot preveure si ho passaràs bé o malament. A més a més, cal dir que quan banalitzes el virus, convides a una relaxació de les mesures de protecció, posant en risc als no vacunats, als immunodeprimits i a tots els nens que no estan  vacunats. I estem parlant de molts milions de persones. Necessitem mesures per part de les autoritats: facilitar la compra de mascaretes, fer testos gratuïtament, etc.

    Sabem que les vacunes són efectives. Però, el plantejament de vacunar-se quatre o cinc vegades, no pot esdevenir contraproduent? 

    Estratègicament, no és realista seguir amb quatre, cinc o més vacunes. Ara estem amb la quarta dosis per als immunodeprimits, i està bé perquè són persones vulnerables, sense defenses davant el virus. De fet, quan aparegui l’antiviral, ells han de ser els primers a rebre’l. Ara hauríem de tenir aquest debat, ara el podem planificar amb temps, saber qui ha de ser el primer a rebre l’antiviral.

    I sobre les vacunes?

    Subestimem les diferents capes de protecció que desencadenen una infecció natural o una vacuna, perquè no només hi ha els anticossos. Després tenim una mena de segona cavalleria, com la immunitat cel·lular, que es posa en marxa. De fet, hi ha estudis que demostren que actua i aconsegueix contraatacar moltes infeccions. Avui dia, diverses universitats i farmacèutiques treballen per crear una vacuna multivariant i esterilitzant que sigui un escut contra la infecció i que a més a més, no emmalalteixis un cop t’infectis.

    En un article assenyalava que les pandèmies no s’acaben de cop. Però, en una societat de les presses i de la urgència, sembla difícil comprendre que tot té el seu ritme. Els nostres desitjos van sempre dues passes endavant.

    Sí, és cert. Tots estem programats per viure en una normalitat perquè és on ens sentim confortables i segurs. I cal aquest desig de normalitat per construir la vida. Però, en una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra. Es compren que les persones ho vulguin, però les autoritats no deuen tenir urgència de tornar-hi a un context normal, sinó que deuen basar-se en el coneixement que els adverteix que les pandèmies no s’acaben de cop. I  quan arribi el moment de considerar la fase endèmica del virus, també caldrà explicar que no serà meravellós i que podran haver brots i haurem de controlar-los. Encara, però, és prematur saber el comportament d’aquest virus en estat endèmic. Esperem que sigui com els altres virus.

    En una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra

    Creu que hi ha una falta de perspectiva en considerar que la pandèmia ens afecta a tots?

    Sí, però el ciutadà no té molt a dir sobre com s’ha de vacunar a tota la terra, ja que és una qüestió geopolítica. A Espanya, penso que hi ha una comprensió col·lectiva major que en altres països i que hi ha hagut una interiorització sobre que calia vacunar-se col·lectivament. Si fos com a altres països, les onades s’haurien disparat i moltes més persones haurien mort, i ens trobaríem amb un escenari de dipòsits plens i hospitals saturats. És una sort haver arribat a la sisena onada amb tantes persones vacunades.

    Hi haurà més onades?

    Sí, perquè mentre parlem, el virus busca noves mutacions per atzar i les reprodueix automàticament fins que encerta i diu: ‘aquí m’agafo perquè infecto millor’. I aleshores comença a replicar. Per tant, no podem descartar-ne més. Per això hem d’aprendre entre onada i onada  i preparar-nos davant les imprevisibilitats futures.

    Finalment i per concloure, podem dir que hi ha un punt d’inflexió amb la irrupció de la Covid en les nostres societats? 

    Sí. El virus és un símptoma, com el d’una malaltia. La causa és el maltractament del planeta, i aquesta és la nostra culpa. Si no l’haguéssim maltractat, molts virus no haurien saltat. Però com hem destrossat l’hàbitat natural dels animals que porten virus, hem creat un hàbitat adequat pels virus en un món interconnectat.

  • Curar-se a casa

    El so de la sirena d’una ambulància arribant a un domicili pot ser rebut com una salvació i alleugeriment, o amb la por d’un ingrés. En determinades situacions de salut i consciència, deixar la mateixa llar, el nostre llit, els nostres útils diaris, la separació de la parella, els fills, els pares o germans, pot pesar més en l’ànim d’un pacient que tota l’atenció i cures que es puguin rebre en un hospital.

    Mirar la televisió sense auriculars, escoltar música, sentir l’escalfor del nòrdic o la manteta de tota la vida sobre les cames, la trucada espontània als i dels amics, la companyia constant de tothom a casa, sense l’estrès d’un horari marcat de visites, una habitació compartida amb un altre malalt, un ronc estrany i persistent al costat, o corredisses per l’avís d’una emergència a prop, separen molt dos mons on curar-se. A casa tot continua aparentment igual que sempre, només que fent repòs, del llit a la butaca o sense moure’s del llit, però a la mateixa habitació, sobre el teu matalàs, amb les lectures preferides a la tauleta de nit, la ràdio i el telèfon a mà. Les hores d’una recuperació es poden fer molt més llargues a l’habitació d’un hospital, esperant quan podrà treure el cap per la porta una única visita permesa, que sempre acaba amb un fins demà.

    Si la medicina cada cop contempla més la persona com un tot molt més complet que una malaltia o ferida física, el canvi de paradigma medico-social ha d’incloure la mateixa llar i l’empoderament dels mateixos pacients i cuidadors familiars per fer possible curar-se, recuperar-se amb més confort i companyia. Fins i tot morir a casa és un desig molt freqüent entre els mateixos malalts.

    I és cap aquí cap a on anem, segons explica la directora d’infermeria de l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell, Míriam Algarra. «La sanitat i la filosofia de les cures van cap a l’ambulatorització dels processos i l’hospitalització domiciliària», afirma. Algarra és al capdavant d’un equip de dues infermeres que, una al matí i l’altra a la tarda, fan les visites diàries a 10 pacients hospitalitzats a casa seva. És la primera unitat d’hospitalització a domicili que va posar en marxa l’hospital de Martorell el maig del 2018. I ara ja pensen a preparar un segon equip pels bons resultats obtinguts. «Falta encara més difusió i confiança en aquesta opció, però està demostrat que funciona. Recuperar-se a casa amb la teva família és mitja vida. Als hospitals, la gent gran sovint es desorienta, i grans i joves poden deprimir-se, perquè es pateix la solitud», argumenta la directora d’infermeria. «El llit i el dinar de casa teva, allò que et ve més de gust, el descans, per molt que ho intentem aIs hospitals, no té mai el mateix nivell de confort de casa. I al domicili, a més, redueixes les infeccions», afegeix.

    «Als hospitals han crescut les infeccions nosocomials -per altres microbis aliens als pacients adquirides en intervencions pròpies o d’altres malalts- . Ho hem vist molt amb la pandèmia, molts malalts es van contagiar de Covid als hospitals», recorda el cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar, Xavier Nogués. Això ha comportat, tal com ell mateix explica, que l’hospitalització domiciliària evolucioni i es potenciï encara més. «En els últims anys, i sobretot l’última dècada, hem vist que el malalt està millor en un entorn més confortable i propi, sobretot la gent més gran, perquè així li evitem problemes de desorientació». El Dr. Nogués es refereix a la freqüent confusió que pateixen especialment persones grans amb processos de deteriorament cognitiu o demència, precoç o avançada. «Als majors de 80 anys amb deteriorament cognitiu que arriben a urgències, un lloc inhòspit, després a una habitació estranya, tot això els desorienta. A casa saben perfectament qui tenen de referent, sigui una filla, la mare, un cuidador, i els evitem la confusió», puntualitza el cap de medicina interna de l’Hospital del Mar, que apunta que ja estem anant cap a una transformació. «Cada vegada es necessiten menys llits convencionals i més domiciliaris, perquè recuperar-se en el mateix entorn ajuda molt», precisa.

    «Els teus ritmes i horaris, el teu lavabo, una sopeta, unes llenties, la satisfacció que això dona a l’usuari és més gran que a l’hospital. I potser una cicatrització o un os que se soldi, no seran més ràpids, però sí més agradable i confortable a casa», diu la directora d’infermeria de l’Hospital de Martorell, Míriam Algarra. Precisament la infermeria és clau en el procés de l’hospitalització al domicili, a banda de la coordinació amb els ambulatoris. «El metge fa la visita, però el seguiment, les cures i l’educació sanitària al malalt i al cuidador principal la fem les infermeres», diu Algarra. I abans d’acceptar un pacient per aquest sistema –afegeix- «valorem si el cuidador principal està capacitat i podrà col·laborar amb la tasca d’infermeria. A la porta de la nevera els hi deixem tots els telèfons per qualsevol incidència».

    Refer-se d’una prostatitis –inflamació de la pròstata-, una pielonefritis –infecció del ronyó- o una pneumònia, avui es pot fer a casa amb totes les garanties i seguretat mèdiques, «encara que es requereixi tractament endovenós, perquè se subministren totes les eines que calen. Es parla amb la família o cuidador, se’ls explica quan s’hi anirà, se’ls donen els telèfons de referència per a qualsevol urgència o consulta, se’ls subministra el material per prendre la tensió, la temperatura, se’ls instrueix en com tractar-ho, tenen una guia d’actuació. El metge i la infermera passen visita i estem en constant contacte amb el malalt», explica el Dr. Xavier Nogués.

    Pel que fa al perfil de pacient i malalties que poden seguir tractament o postoperatori a casa, segons Nogués, «en malalties amb recaiguda molt aguda, com un infart de miocardi, no es podria fer l’hospitalització al domicili, però sí en casos d’insuficiència cardíaca, també en qualsevol mena d’infecció, sempre que no hagi fet un xoc sèptic. Fins i tot s’han atès pacient amb Covid a casa amb oxigen. Qualsevol procés mèdic, com una quimioteràpia es pot fer i és molt bo fer-ho, però necessitem que tothom es corresponsabilitzi a casa i es reconegui la importància de fer-ho així».

    El cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar, puntualitza, però, que no s’ha de confondre l’actuació a domicili del metge de capçalera, i l’hospitalització a domicili. Abans, quan el metge de capçalera considerava un ingrés, avisava l’ambulància i el pacient ingressava a l’hospital. Ara, segons sigui l’estat del pacient, el metge pot avisar que requereix visita diària i es fa l’hospitalització domiciliària, així se salva el pas d’haver d’anar a urgències. A l’Hospital del Mar, comenta Nogués, «dels 14 ambulatoris que tenim, hi ha una xarxa de gestores de casos i una supervisora domiciliària que, si veu un cas amb necessitat d’ingrés, es posa en contacte amb nosaltres. I el mateix també es pot fer des d’una residència geriàtrica. El metge de capçalera fa la primera avaluació i ho comenta amb la gestora de casos, i un cop ingressat, ja intervé l’equip d’hospitalització domiciliària, fins que el pacient rebi l’alta».

    A l’Hospital del Mar, el 70% d’ingressos hospitalaris a domicili no passen per l’hospital, d’urgències o des del mateix ambulatori ja van cap a casa. El 30% restant, un cop estabilitzats després d’haver estat ingressats, segueixen la recuperació a casa seva.

    Tecnologia a favor

    Amb les noves tecnologies i, sobretot, els softwares específics que recullen les constants del pacient des de casa seva, la saturació d’oxigen, la humitat, la hidratació, la pressió, la temperatura, i les envien al metge, amb alertes per qualsevol alteració que pugui derivar en una emergència, permeten i afavoreixen molt l’opció de l’hospitalització al mateix domicili. «S’està incorporant fins i tot l’hospitalització a domicili en l’àmbit quirúrgic. Fins ara, la cirurgia major ambulatòria ens ha permès passar de 3 o 4 dies o una setmana ingressats a un dia com a màxim d’ingrés i després poder anar a casa. Ara es podran fer cirurgies majors sense haver de fer ni tan sols un o dos dies d’ingrés a l’hospital», detalla el cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar. Metge i infermera fan visites a casa, per fer cures de les possibles ferides, i amb el control remot coneixen les constants. «El malalt cada dia és avaluat per infermeria o el metge, i telemàticament», puntualitza Nogués. Per tant, tal com afegeix, «cada vegada es necessiten menys llits convencionals i més en domicilis, perquè l’entorn ajuda molt en la recuperació».

    La situació més problemàtica -segons explica el Dr. Nogués-, és amb gent que viu sola. «Aquest és un dels grans problemes que tenim. Els diferents departaments de l’administració haurien de mirar de tenir una flota de persones preparades que pogués estar amb aquesta gent. Ara no hi ha suficients treballadors familiars per a qui està bé, però necessita suport un temps, per poder quedar-se a casa amb el tractament. Per això, a banda de la medalla, hi ha d’haver algú per si, per exemple, se li escapa la via, cal un cuidador 24 hores durant el temps de la baixa». L’altre factor imprescindible és la confiança en el procés, i la corresponsabilitat de la família o cuidador. «En molts casos, fins que no ho proven i veuen que és més eficaç, tenen certa por», diu el cap d’internistes de l’Hospital del Mar.

    Telemedicina

    Les vídeoconsultes dels sanitaris amb els malalts a casa seva o de l’hospital a un altre centre sanitari estan escrivint també grans passos endavant en l’atenció que estalvia temps, evita desplaçaments i altres riscos per al pacient i descongestiona les sales d’espera físiques.

    Recentment, l’Hospital del Mar, en col·laboració amb AstraZeneca, ha posat en marxa de manera pionera tractaments amb immunoteràpia a domicili de pacients amb càncer de pulmó, dins de la política del centre d’humanització de l’assistència sanitària. «La humanització de l’atenció als pacients amb aquest tipus de càncer significa que siguem capaços d’adaptar els processos al pacient en lloc del pacient als processos, tant diagnòstics com terapèutics. És a dir, que puguem salvar barreres com les dificultats físiques a les quals s’enfronten persones amb aquest càncer, així com la dificultat per poder estar acompanyats per familiars que treballen en els horaris de visita mèdica», argumenta la Dra. Edurne Arriola, cap de la secció de càncer de pulmó del servei d’oncologia mèdica de l’Hospital del Mar, i impulsora del projecte. Adrià Rossell, infermer d’atenció domiciliària que hi participa, afegeix també que «encara que la situació de la pandèmia ha millorat, hem d’evitar, especialment en pacients amb patologies respiratòries, els desplaçaments a l’hospital, donat que, malgrat que prenguin les màximes mesures de seguretat, no deixen de ser un possible focus d’infeccions».

    A l’Hospital de Bellvitge, el juliol de l’any passat van iniciar un programa d’hemodiàlisi a domicili, molt més còmode per al pacient, adaptat als seus horaris i necessitats, que permet sessions més freqüents i menys agressives, disminuint el risc de complicacions i augmentant la supervivència en relació amb els pacients que es dialitzen a l’hospital, segons han demostrat ja estudis internacionals. A més, es facilita així el manteniment de l’autonomia i l’activitat laboral del pacient.

    Al mateix hospital, ja fan també seguiment remot dels dispositius implantats per al control de les arrítmies que pateix un 15% de la població de més de 50 anys. Són solucions digitals que des de Bellvitge també apliquen a pacients d’ictus, a partir de l’alta mèdica. L’hospital coordina el projecte anomenat ‘Strack’, que pretén millorar la qualitat de vida de les persones que han superat un ictus i prevenir la seva repetició. «El pacient és el centre del procés assistencial i, més enllà dels professionals i el centre que l’atengui, s’apodera de la seva patologia, millorant l’adherència als tractaments i hàbits vitals més adients per a la seva salut», segons explica el Dr. Pere Cardona, coordinador de la Unitat de Neurovascular de l’Hospital de Bellvitge. Juntament amb l’Hospital de Sant Pau, Bellvitge també ha estat pioner a Catalunya en monitorar via control remot els seus pacients amb marcapassos.

    Sessió de musicoteràpia al domicili d’un pacient de l’Hospital maternoinfantil Sant Joan de Déu

    L’atenció domiciliària en infants i adolescents

    El servei de Neonatologia de Vall d’Hebron fa ja 15 anys que té en marxa el programa d’hospitalització domiciliària en què el nadó ingressa al seu domicili i la família esdevé la principal cuidadora, juntament amb una infermera que acompanya i controla l’evolució amb visites presencials. Lideren aquesta iniciativa un grup d’infermeres expertes en aquesta especialitat. Els principals beneficis de l’ingrés a casa són la reducció de l’estada hospitalària, disminució de la mobilitat, millora de les taxes d’alletament, la vinculació, la competència i la confiança dels pares i família, així com de la salut mental dels pares. El programa inclou no només nadons prematurs i de baix pes amb problemes de maduració i nutrició, sinó també d’altres amb alta complexitat, com per exemple amb nutrició parenteral crònica, portadors de traqueotomies, gastrostomies, oxigenoteràpia amb sistemes d’administració de pressió i, ocasionalment, en casos de riscos psicosocials. Avui el Vall d’Hebron és un dels primers centres referents en l’hospitalització domiciliària amb aquestes característiques.

    I l’Hospital de Sant Joan de Déu compta amb dos programes d’atenció domiciliària per a joves amb trastorns de salut mental. Un és adreçat a infants i adolescents amb trastorn de la conducta alimentària (TCA), per continuar amb la família les pautes assolides durant tres setmanes en ingrés, en les quals la família hi ha participat també. Així al seu retorn al domicili, estan més preparats per abordar les situacions de conflicte que es puguin donar en la pràctica quotidiana. «La família participa com a coterapeuta en el tractament», expliquen la psiquiatra Raquel Cecilia i el psicòleg Eduard Serrrano.

    L’altre programa de salut mental del Sant Joan de Déu acompanya a casa diferents problemàtiques en situació d’elevada inestabilitat i amb diversos factors socials i familiars que necessiten un abordatge integral que cobreix de manera integral les necessitats clíniques, socials i familiars. En aquest cas, els professionals fan un pla terapèutic individualitzat i visiten de 3 a 4 vegades a la setmana el domicili, donant suport i acompanyament estret amb la família. S’aconsegueixen així millores clíniques significatives i un menor impacte en el jove i la família, que si es fa un ingrés psiquiàtric.

    Sant Joan de Déu també desplega la seva atenció a la mateixa llar per a pacients pediàtrics oncològics. Ho fa amb el suport d’AFANOC i el seu projecte La Casa dels Xuklis, que és una llar d’acollida temporal per a les famílies que s’han de desplaçar lluny dels seus llocs d’origen per rebre tractament als hospitals referents de Barcelona.

    Pares i mares que cuiden i acompanyen, i programes amb professionals fan possible conjuntament que fan que cap peluix i cap carícia o abraçada deixi de rebre’s per la necessitat d’un tractament hospitalari. Fins i tot la música com a teràpia està començant a introduir-se als domicilis particulars, per fer més dolç l’acompanyament en l’atenció pal·liativa. L’Hospital de Sant Joan de Déu ha estat pioner a Catalunya en fer que una musicoterapeuta visiti els infants a casa per fer amb el nen i la seva família activitats musicals amb l’objectiu d’afavorir el seu benestar i facilitar la interacció amb els pares. La iniciativa està vinculada a un estudi de recerca que es durà a terme durant dos anys per estudiar l’impacte de la musicoteràpia en infants amb malalties greus o cròniques complexes. Tot, per poder fer més amable i confortablement, qualsevol alteració de la salut, amb el mínim trasbals i la màxima normalitat que aporta una llar.

  • Conveni SISCAT o la tercera part d’un sainet conegut

    El tercer conveni col·lectiu de treball del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) enfila el segon any de negociació sense cap mena d’avenç ni concreció. Les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), i els sindicats CCOO, UGT i Sindicat d’Infermeria (SATSE) continuen representant els seus respectius papers en una obra de teatre amb un tercer i últim acte conegut: la signatura d’un conveni de mínims, amb renúncies respecte a les reivindicacions de partida, en pro de la sostenibilitat del sistema.

    La pandèmia de la Covid ha estat un terratrèmol que ha deixat inservible el terreny sobre el qual s’edificava bona part del sistema de salut. L’empremta d’aquesta crisi és i serà inesborrable per a la sanitat pública, en general, i per als seus professionals, en particular.
    El momentum reclama, doncs, altura de mires per reconstruir un sistema malmès, esgotat i sense una orientació de futur. I els fonaments de la reconstrucció no poden ser altres que la millora substancial de les condicions laborals i retributives del principal actiu que té el servei públic de salut: els seus treballadors i treballadores.

    Perquè la realitat és que els sanitaris, en especial els facultatius, ja han desconnectat d’un sistema que els estressa, els desmotiva i els maltracta. Fer novament atractiu l’exercici professional a la sanitat pública hauria de ser un dels principals objectius d’aquest nou conveni, però la realitat és molt diferent.

    Lluny d’expressar-se com una negociació rupturista amb els pactes anteriors, amb una proposta clara de millora de les condicions de treball, els negociadors de Metges de Catalunya (MC) observem una repetició calcada del guió viscut en els processos precedents.

    Els posicionaments de les patronals es troben ancorats en l’immobilisme més absolut, sostenint com a argument que no és necessari modificar qüestions perquè «sempre han estat així», o proposant modalitats contractuals amb un 40% de jornada «flexible». Per la seva part, els companys de la part social també repeteixen patrons. La negociació comença amb la reclamació de millores contundents per part de les tres organitzacions sindicals que tenen un fort component d’allò que avui dia se’n diu ‘postureig’, una posició de força de cara a la galeria i per al consum extern a la qual es renuncia en els primers compassos de la negociació, sense cap mena de rubor. La sobreactuació en els comunicats i les declaracions, assegurant que no transigiran amb determinades propostes de la part empresarial, una mica més tard queden diluïdes en el mar de l’establishment.

    Cadascú amb el seu guió, les patronals apel·lant a les «cotilles pressupostàries i de la funció pública», i els sindicats defensant com a grans conquestes mesures de baix calat, acabaran signant un pacte per «responsabilitat». Una vegada més, els representants dels prop de 60.000 treballadors i treballadores del sector malbaratarem l’oportunitat de canviar les regles del joc, i el que és pitjor, ignorarem el clam de transformació que arriba des de les plantilles dels centres de salut.

    Si aquest és el final de la tercera part del sainet, els facultatius deixaran enrere la indignació d’anteriors ocasions i miraran cap a la porta de sortida. «No trobem metges» serà la frase més repetida dels pròxims anys.

    Els representants de MC continuarem defensant una transformació radical del sistema públic de salut d’acord amb tres eixos: pressupost, personal i contractació. Una dotació pressupostària per a la sanitat pública a l’alçada de la demanda assistencial i suficient per fer front a les necessitats d’inversió i renovació del sistema. Una millora important de les condicions laborals i retributives dels professionals, apropant-les a les que s’ofereixen als països de l’entorn. I un pla de contractació que asseguri el relleu generacional i que tingui la capacitat de retenir el talent mèdic.

    Mentrestant, continuarem sent actors d’aquesta peça teatral poc divertida, encara que còmica per moments.

  • Què en sabem sobre la nova vacuna de Novavax contra la Covid-19

    Amb Nuvaxovid s’estrena una nova generació de vacunes anticovid basades en una tecnologia diferent de l’empleada a les quatre disponibles fins ara. Pertany a les anomenades vacunes de proteïnes, perquè conté la proteïna de l’espícula del SARS-CoV-2. Un dels seus principals avantatges és que es conserva en neveres convencionals, cosa que en facilita la distribució en països amb menys recursos.

    Segons s’indica a l’última actualització de l’estratègia de vacunació espanyola, publicada el 8 de febrer, Nuvaxovid aviat començarà a administrar-se a Espanya als qui tenien contraindicades les vacunes disponibles, o que han rebut vacunació incompleta “per reaccions adverses greus a les vacunes de ARNm, per antecedents d’al·lèrgia a algun dels components i per altres indicacions mèdiques que recomanen evitar la vacunació amb aquestes vacunes o altres circumstàncies”. La pauta completa amb Nuvaxovid és de dues dosis separades en unes tres setmanes.

    Nuvaxovid aviat començarà a administrar-se a Espanya als que tenien contraindicades les vacunes disponibles, o que han rebut vacunació incompleta.

    Aprovació a Europa

    La Comissió Europea en va aprovar l’ús el 20 de desembre passat, poc després que l’Agència Europea del Medicament (EMA) en recomanés l’ús: “Nuvaxovid ofereix un alt nivell de protecció davant de la Covid-19, una necessitat crucial a l’actual pandèmia. (…) L’Agència ha decidit que els beneficis de Nuvaxovid són més grans que els seus riscos”.

    L’autorització és “condicional”, fet que implica que “s’espera obtenir més informació sobre la vacuna, que la companyia estarà obligada a proporcionar”, diu l’EMA.

    La Comissió explica que l’autorització condicional es basa en “dades menys completes” que les requerides per a una autorització normal. Es fa “si el benefici de la disponibilitat immediata d’un medicament per als pacients supera clarament el risc relacionat amb el fet que encara no es disposi de totes les dades”. Però “també garanteix que aquesta vacuna contra la Covid-19 compleix les normes de la UE”.

    Per què és Nuvaxovid diferent?

    Les quatre vacunes disponibles fins ara funcionen introduint a les cèl·lules humanes les instruccions genètiques per produir proteïnes del virus. Les cèl·lules de la persona vacunada exhibeixen així proteïnes virals a la seva membrana, de manera que el seu sistema immunitari aprèn a reconèixer-les ràpidament en cas d’infecció. En canvi, la vacuna de Novavax inocula directament la proteïna S del virus, juntament amb un altre compost obtingut d’un arbre (Quillaja saponaria) que estimula la resposta immunitària.

    La vacuna de Novavax inocula directament la proteïna S del virus, juntament amb un altre compost obtingut d’un arbre que estimula la resposta immunitària.

    Les proteïnes es disposen en nanopartícules, esferes d’unes 30 milionèsimes de mil·límetre de diàmetre. Cada nanopartícula exhibeix a l’exterior una quinzena de proteïnes S, formant una estructura similar al virus autèntic.

    Una tecnologia ben establerta

    Encara Novaxovid és la primera vacuna de proteïnes contra la Covid-19, la tecnologia no és nova. Es va emprar per primera vegada als anys 80 a la vacuna contra l’hepatitis B, i després a la del virus del papil·loma humà (HPV), la tosferina i la grip, entre d’altres.

    Fabricació en cèl·lules d’arna, a Espanya

    La proteïna per a la vacuna es fabrica en cèl·lules d’arna, una tècnica ben establerta que s’empra des de l’any 2000. Primer s’insereix el gen d’aquesta proteïna en un baculovirus, un tipus de virus que infecta insectes, i s’hi infecta a arnes; les cèl·lules d’arnes infectades, convenientment cultivades, es converteixen així en factories de la proteïna desitjada.

    Un cop collides, les proteïnes s’autoassemblen de manera natural -explica Novavax en un vídeo– formant les nanopartícules que simulen el coronavirus real.

    La producció industrial de la proteïna S per a la vacuna de Novavax per a tota la Unió Europea la realitza el grup biofarmacèutic Zendal a través de la seva filial Biofabri, situada a O Porriño (Pontevedra).

    Qui l’ha finançat

    Novavax és una companyia nord-americana petita per al seu sector que fa diverses dècades que desenvolupa vacunes; encara que quan va irrompre la pandèmia cap havia aconseguit ser aprovada, l’experiència amb els coronavirus SARS i MERS va impulsar la companyia a desenvolupar una vacuna contra la Covid.

    El 2020 Novavax va rebre 350 milions d’euros de l’organització internacional CEPI, sigles de Coalició per a les Innovacions en Preparació per a Epidèmies, que finança amb donacions públiques i privades la investigació en vacunes contra malalties infeccioses emergents.

    La companyia també compta amb 1.600 milions de dòlars de fons públics dels Estats Units, i ha subscrit contractes de compra anticipada amb Europa i altres països.

    Compromisos de lliurament a Europa

    L’agost del 2021 la Comissió Europea va anunciar la signatura de contractes de compra anticipada amb Novavax. Aquell mateix mes, Espanya va aprovar l’adquisició avançada de 2.284.085 dosis, com a part assignada en el repartiment dels primers 20 milions de dosis compromesos amb la Unió Europea. Aleshores els lliuraments es preveien “per a finals de 2021 i principis de 2022, a raó de 679.972 dosis al novembre de 2021, 810.850 al desembre i 793.263 per a gener de 2022”, va informar en el seu dia Sanitat.

    Ha estat aprovada després d’analitzar els resultats de dos assaigs clínics doble cec amb més de 45.000 persones.

    Sobre els assaigs i l’eficàcia

    Com informen les agències del medicament europees (EMA) i espanyola (AEMPS), la vacuna de Novavax ha estat aprovada després d’analitzar els resultats de dos assaigs clínics doble cec -en què els participants i els sanitaris no saben si s’inocula la vacuna o un placebo- amb més de 45.000 persones.

    El primer estudi, a Mèxic i els Estats Units, va mostrar una eficàcia del 90,4%; el segon, al Regne Unit, l’eficàcia de la vacuna va ser del 89,7%. «En conjunt, els dos assajos mostren una eficàcia del voltant del 90%», informa l’AEMPS.

    L’AEMPS observa, però, que “quan els estudis estaven en curs, els ceps que circulaven eren el cep original de SARS-CoV-2 i algunes de les variants preocupants, com ara alfa i beta. Actualment, les dades existents sobre l’eficàcia de Nuvaxovid davant d’altres variants d’interès, inclosa òmicron, són limitades”.

    Reaccions adverses lleus

    Les reaccions adverses en aquests assaigs clínics van ser “generalment lleus o moderades i van desaparèixer un parell de dies després de la vacunació”, assenyala l’AEMPS. Les més comunes van ser sensibilitat o dolor al lloc de la injecció, cansament, dolor muscular, mal de cap, malestar general, dolor a les articulacions i nàusees o vòmits.

    Com amb les altres vacunes, el sistema de farmacovigilància nacional i internacional continuarà recollint dades sobre aquestes reaccions quan comenci a fer servir la vacuna.

    El que encara no se sap

    Hi ha preguntes que encara no es poden respondre, com el temps que durarà la immunitat generada per la vacuna o en quina mesura Nuvaxovid redueix la transmissió del virus d’una persona a una altra. «Encara no es coneix en quina mesura les persones vacunades podrien ser portadores del virus i propagar-ho», assenyala l’EMA.

    Sobre si els que ja han passat la Covid-19 es poden vacunar amb Nuvaxovid, l’EMA no va trobar “efectes adversos addicionals” en aquests casos. Admet, però, que “l’assaig no va oferir prou dades per determinar l’eficàcia de Nuvaxovid en persones que ja han patit la Covid-19”.

    Nuvovaxid en persones al·lèrgiques a les altres vacunes

    La Societat Espanyola d’Al·lergologia i Immunologia Clínica (SEAIC) ha cridat l’atenció sobre el fet que Nuvovaxid conté entre els seus excipients POLISORBATO 80, també present a les vacunes d’AstraZeneca i Janssen. La SEAIC recomana “que no s’administri la nova vacuna de Novavax davant del SARS-CoV-2 sense haver realitzat de forma prèvia, i per un al·lergòleg titulat, una avaluació al·lergològica en aquelles persones que haguessin presentat reaccions al·lèrgiques sistèmiques, especialment si haguessin estat greus, amb qualsevol altra vacuna davant del SARS-CoV-2”.

    La companyia contribuirà amb 1.100 milions de dosis a COVAX, l’instrument creat per aconseguir accés dels països desafavorits a la vacunació.

    Novovax i l’accés dels països pobres a les vacunes

    La companyia, que ha comptat amb un finançament important per part de CEPI, contribuirà amb 1.100 milions de dosis a COVAX, l’instrument de l’OMS, CEPI, l’aliança GAVI i altres organismes internacionals creats per aconseguir accés dels països desafavorits a la vacunació. Així, donat el pes de Novavax a COVAX, els retards d’aquesta companyia en la producció de la seva vacuna haurien dificultat COVAX assolir els seus objectius.

    Però Novavax té des del 17 de desembre passat llum verda de l’OMS per començar a ser distribuïda. Es tracta, explica aquest organisme, d’una “aprovació per a ús en emergències (…) que avalua la qualitat, seguretat i eficàcia de les vacunes contra la Covid-19 i és un requisit previ per al subministrament de les vacunes a través de COVAX”.

    La vacuna que distribuirà COVAX és la de Novavax produïda sota llicència pel Serum Institute de l’Índia, amb el nom de CovovaxTM. Segons l’OMS, donarà «un impuls molt necessari als esforços en curs per vacunar més persones als països d’ingressos baixos».

    El director de CEPI, Richard Hatchett, també va celebrar l’aprovació per part de l’OMS: “NVX-CoV2373 és segura, eficaç contra múltiples variants, i es pot emmagatzemar en un frigorífic normal, per la qual cosa es pot desplegar fàcilment sense els costosos i onerosos requisits de la cadena de fred. Amb més de 1.000 milions de dosis accessibles per a COVAX, espero que aquesta vacuna recolzada pel CEPI contribueixi significativament a controlar la pandèmia a escala mundial”.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • L’actitud defensiva i la inèrcia anul·len la innovació

    Són moltes ja les veus que insisteixen en la necessitat d’introduir canvis importants en les polítiques de benestar i qualitat de vida, centrades sobretot en els sistemes d’atenció sanitària i social. Però malgrat que aquesta perseverança no s’albiren per enlloc signes que els nostres polítics i gestors siguin capaços de generar iniciatives innovadores estratègiques i de gestió.

    És prou sabut que la inèrcia dels macrosistemes públics genera una important resistència als canvis. I que l’efecte «bola de neu» pot esclafir aquells que tracten de desviar la seva trajectòria massa frontalment. D’aquí que per superar-la calguin estratègies prou sagaces que incloguin períodes de transició que permetin la introducció de canvis progressius i no massa traumàtics, per aconseguir canviar el nucli conceptual i organitzatiu dels sistemes, els seus objectius i la trajectòria per assolir-los.

    Aquests períodes de transició més o menys perllongats propicien les actituds polítiques defensives derivades de la preferència gairebé absoluta dels líders i responsables polítics per aquelles accions que els hi proporcionin rèdits i prestigi en el temps més curt possible i continuar així mantenint-se en el poder, convençuts potser que són els que millor ho poden fer.

    Tal vegada sigui que la malfiança ens ha accentuat l’escepticisme, però no sabem trobar en el panorama polític català (i espanyol) perfils i lideratges capaços de desenvolupar canvis realment innovadors. El sumatori de la inèrcia amb l’actitud defensiva és enemic declarat de la capacitat d’innovació.

    És cert que la pandèmia Covid-19 ha rebentat les costures del sistema dels serveis públics, però és prou clar que els problemes ja venien d’abans, fins i tot d’una època anterior a la crisi de 2008. Això vol dir que estan incorporats profundament en els sistemes i que formen part del nucli estructural de la relliscosa «bola de neu». Sense oblidar que alguns almenys són el producte d’estratègies polítiques determinades per a les quals mai ha estat prioritari enfortir els serveis públics de la nostra societat.

    Arribats en aquest punt cal assenyalar, encara que sigui de forma genèrica, les reflexions i els àmbits d’actuació en els serveis públics que considerem és prioritari desenvolupar des d’una perspectiva innovadora per millorar el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania, particularment malmesa, objectiu que hauria de ser la missió essencial de l’activitat política:

    1. Assumir que, en aquests darrers decennis el context sociològic, econòmic, cultural i d’utilització dels serveis públics ha canviat molt, per la qual cosa calen innovacions i adaptacions profundes.
    2. Admetre que, malgrat el progrés científic i tecnològic, les desigualtats socials, particularment les més injustes, s’han accentuat darrerament de forma gairebé insuportable.
    3. Construir visions més globals dels problemes i de les seves possibles solucions per tal de dissenyar accions polítiques i de gestió transversals.
    4. Adoptar una clara disponibilitat intel·lectual i política per abordar la reorientació conceptual, estratègica, organitzativa i de gestió dels sistemes d’assistència sanitària i social.
    5. Assumir que aquesta reorientació ha de tenir una traducció operativa en l’atenció prestada a les persones, centrada en l’equitat i capaç de promoure un abordatge racional de les necessitats i expectatives, fugint de plantejaments utòpics i demagògics i que fomenti efectivament la responsabilitat que tots i cadascun de nosaltres tenim, en la mida de les nostres possibilitats.

    Aquests suggeriments és obvi que no esgoten l’anàlisi, però ens poden ajudar a desempallegar-nos de la tètrica sensació que ens procura el deplorable panorama actual que, com el canvi climàtic, sembla que ens porta cap a la desertificació intel·lectual, ètica i política.

  • David Cid: “El Departament de Salut té les prioritats equivocades»

    David Cid (44) porta fent política gairebé vint anys, tant en l’àmbit institucional com en els moviments socials. Va començar a militar a Joves d’Esquerra Verda l’any 2004, d’on va ser-ne el coordinador de joves. La militància el va portar a afiliar-se al sindicat CCOO, a participar dels moviments ecologistes amb Greenpeace i de la lluita antiracista a SOS Racisme. Des del 2017 és diputat del Parlament de Catalunya per En Comú Podem.

    Parlem amb ell de salut, ja que en l’actualitat, Cid és el responsable del partit en matèria sanitària; considera que “cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi” i que cal acabar amb els concerts en la sanitat pública per motius d’accessibilitat, però per motius d’eficiència.

    A banda de ser el portaveu del grup d’ECP, participa en la Comissió de Salut del Parlament. Li pregunto respecte de la proposta de la nova llei per l’atenció primària. Què es pretén millorar, quins són els objectius immediats?

    El mateix conseller Argimon reconeix que el sistema públic de salut està perdent qualitat. Les mútues privades han passat en quatre anys d’un 25% a un 32%, i el mateix conseller situa que això és la porta d’entrada a la privatització del sistema. Nosaltres li vam traslladar que això té a veure amb el col·lapse de l’atenció primària, tal com ho denuncien els professionals, que estan a una situació límit, com els i les usuàries dels serveis. Nosaltres demanem un pla de xoc d’urgència que garanteixi l’accessibilitat, imposant un màxim de 48 hores per tenir accés físic al centre d’atenció primària i que no triguis més de tres setmanes en veure l’especialista. Això implica disposar dels recursos necessaris. Cal arribar al 25% del pressupost en sanitat respecte del total dels pressupostos per abocar als recursos que necessita l’atenció primària. Si no ho fem ja, tenim el perill d’anar cap a un sistema dual en el qual tindrem una part dels usuaris que utilitzen la sanitat privada per l’atenció primària, i per aquelles més greus la càrrega recaurà sobre el sistema públic de salut.

    El mateix conseller Argimon reconeix que el sistema públic de salut està perdent qualitat.

    Amb dades més concretes, què implicaria això per exemple, en el nombre de places d’assistents sanitaris o en el percentatge que s’hauria d’incrementar del pressupost?

    Ara mateix ens trobem segons indica la conselleria al voltant del 17% dels recursos del departament de salut que es destinen a l’atenció primària, i volem arribar al 25%. Els metges i metgesses de capçalera han de fer al voltant de vint-i-cinc visites diàries, però en la situació excepcional de la Covid-19 n’han fet seixanta, setanta, o fins i tot cent al dia. Necessitem més professionals, sí. Metges, personal administratiu i infermeres.

    Però com proposen finançar-ho? El pressupost de sanitat és, conjuntament amb el d’educació, la despesa més elevada dels pressupostos. Elevar d’un 17% a un 25% implica apujar impostos?

    Per una banda, aquí hem de saber que el pressupost anual de salut, que sempre necessita més recursos, és un pressupost rècord. És el més elevat que ha tingut mai, pràcticament 13.000 milions d’euros. La clau és de prioritats, i penso que el Departament té les prioritats equivocades. Destinar el 25% depèn de l’organització del departament. Tenim un sistema públic de salut que està molt orientat cap a la visió hospitalària, i això té a veure amb el model. Per exemple tots els consorcis, a diferència de l’Institut Català de la Salut (ICS), no tenen un contracte – programa, sinó que el cobren és en funció de les proves diagnòstiques. Per tant, sovint el que passa és que aquests consorcis, que gestionen primària o hospitalària, aposten molt per hospitalària.

    «Tenim un sistema públic de salut que està molt orientat cap a la visió hospitalària, i això té a veure amb el model» | Pol Rius

    Té algun exemple?

    L’altre dia vaig estar en el consorci sanitari del Maresme, històricament infrafinançat, però que també gestiona tres centres d’atenció primària de Mataró. Per intentar quadrar els números el que reforcen són totes aquelles proves diagnòstiques; no la prevenció, sinó el tractament. Jo crec que cal passar d’un model hospital-cèntric a un model on, en el cor, hi hagi l’atenció primària. Són molts els centres d’atenció primària que estan perdent especialitzats, i, després, no s’ha revertit el tancament de les urgències en els centres d’atenció primària, cosa que el acaba provocant és un col·lapse de les urgències hospitalàries. Cal un canvi l’organització del sistema. I això no és tant un tema de recursos com de fixar prioritats.

    Parlem del model de prestació de serveis, doncs, que compagina entre el funcionament públic i el concertat dins del mateix sistema de salut. L’aposta per un sistema plenament públic és una aposta realista com a model de futur? 

    L’aposta ha de ser per allò públic. Quan parlem de canvi de model parlem de dos elements: situar la primària com a prioritat per evitar la pèrdua de qualitat del sistema tot revertint el creixement de les mútues, i acabar amb els concerts per motius d’eficiència. Des d’un punt de vista econòmic n’estem veient les conseqüències, tal com ha passat a l’Hospital Broggi, que ha hagut de ser intervingut per la mateixa conselleria. Però és que també és perjudicial per als usuaris. Per exemple, el que ens traslladen els treballadors del transport sanitari – i els usuaris – és que al final les empreses privades prioritzen els seus serveis privats. L’Hospital del Mar i Parc Taulí, per exemple, tenen voluntat d’externalitzar les esterilitzacions quirúrgiques; de fet ja es va aprovar en el Taulí, i ho van haver de revertir no només per un tema de condicions laborals, sinó pels resultats: hi havia més infeccions hospitalàries i les peces arribaven en mal estat. En definitiva: cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi, alhora que intentem recuperar serveis que han sigut externalitzats durant els darrers anys. Ho haurem de fer manera gradual perquè no és senzill, però aquest és el camí que, malauradament, la conselleria no segueix.

    Cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi, alhora que intentem recuperar serveis que han sigut externalitzats durant els darrers anys.

    Té sentit que els professionals concertats no tinguin les mateixes condicions i requisits que els treballadors públics quan ambdós, al final, són finançats pel mateix pressupost públic?

    No té cap sentit. Ara mateix s’està negociant el conveni del SISCAT, i està absolutament empantanegat i, malauradament, el departament no es vol implicar. Però jo vull insistir en el fet que no és només que els treballadors no tinguin les mateixes condicions sinó que els usuaris no les tenen. Hi ha una desigualtat claríssima en l’àmbit territorial. Fa poc vaig estar al consorci sanitari de Vic reunit amb representants dels treballadors i una de les coses que em traslladaven era que les ràtios d’infermeria no tenen res a veure amb les de l’ICS. Això provoca que moltes infermeres abandonin els seus llocs de treball i es passin a la primària; tot i que perden diners, la tensió i l’estrès laboral disminueix. És a dir, s’està produint un moviment paradoxal que és el següent: metges de la primària l’abandonen perquè no poden més, però en l’àmbit d’infermeria deixen l’hospitalària per passar a la primària. Això significa que el sistema està a una situació límit i que les condicions del sector concertat són molt pitjors que les que tenen en el cor del sistema públic, que és l’ICS.

    El sistema està a una situació límit i les condicions del sector concertat són molt pitjors que les que tenen en el cor del sistema públic

    Sobre les residències: durant la Covid-19 es van viure un dels episodis més difícils per la mala gestió que va haver-hi. Han passat dos anys, però crec que la sensació general és que, ben bé, no s’ha aclarit quin va ser el problema real. 

    Jo crec que el que ha passat és que s’ha volgut tapar. Es va constituir una comissió d’investigació la darrera legislatura que es va tancar en fals, tot aprofitant que s’acabava la legislatura. La sorpresa que ens hem trobat aquesta legislatura és que ERC, Junts per Catalunya i PSC no l’han volgut tornar a posar en marxa. Al final ha passat el mateix a Catalunya que a Madrid, però allà van ser PP i VOX qui la va bloquejar i aquí PSC- ERC – Junts amb un suposat grup de treball que tampoc s’ha posat en marxa. És molt greu el que va passar, però no hem arribat a una conclusió sobre què és el que va passar i què s’ha de canviar. Avui dia, el sistema de residències continua funcionant exactament igual que llavors.

    Per acabar: una de les conseqüències greus de la pandèmia ha estat el peatge en la salut mental dels més joves. Hi ha un problema amb la salut mental que és la falta de cobertura general del sistema públic. Què s’ha de fer amb la salut mental dels joves?

    En els pressupostos vam introduir una partida de 80 milions d’euros, que havia de servir per reforçar la salut mental dels i les joves. Crec que el model de salut mental en infants i joves no funciona. Sovint trigues dos o tres mesos en tenir la primera visita, i en casos greus, per exemple, de trastorns alimentaris on es requeriria visites setmanals, se n’ofereix només una al mes. Durant la pandèmia, s’han disparat els casos de trastorns de conducta alimentària en infants i joves i també els pensaments suïcides. Penso que en aquest camp cal innovar, i que el que s’està fent a Barcelona està marcant el camí. L’experiència dels Consulta’m –psicòlegs públics gratuïts– estan funcionant molt bé. Estan en espai on els joves poden accedir sense cita prèvia. De moment, les dades que ens trasllada la regidora de Salut Gemma Tarafa és que en el 97% dels casos es fa una feina de prevenció que implica que no s’han de derivar al centre de salut mental d’infants i joves. Crec que això ho hauríem d’estendre a tot Catalunya, i, a més, econòmicament, és fàcil de posar en marxa.

    També li hem reclamat al Departament de Salut que apliqui l’experiència de Barcelona respecte al telèfon de prevenció del suïcidi: el 50% de les trucades que es reben són de fora de Barcelona. La feina que estan fent és espectacular, perquè es visibilitza un tema que havia estat tabú, es dona suport, i perquè serveix també de servei d’acompanyament per a familiars. En coses així, tots els grups polítics hauríem d’anar a l’una.

  • Sanitat: si no és ara, quan ho arreglarem?

    Mentre molts partits polítics i moltes administracions públiques i parlaments deixen de fer les seves funcions, a les quals estan obligats constitucionalment, de defensa i treball pel bé comú i la reducció de les desigualtats, la majoria de ciutadans estan cada cop més desmoralitzats i molt preocupats, perquè les seves condicions de vida i de salut han empitjorat i han perdut l’esperança i les ganes de lluitar.

    En salut i en sanitat, la crisi és molt profunda (i també en medi ambient i crisi climàtica). La pandèmia ho ha empitjorat tot fins a graus inimaginables. Molta gent ha descobert la mala gestió dels recursos públics, la corrupció, la ineficiència, la manca de transparència, la improvisació i manca de democràcia i els interessos particulars i polítics, insolidaris. Hem descobert (o reafirmat) els greus problemes polítics, econòmics i socials de la comunitat en què vivim.

    Mirem les notícies als diaris i les televisions i només aprofundim en la por i la depressió, perquè alguns mitjans alimenten l’alarmisme amb mentides i falses notícies, que molts cops fomenten el negacionisme o la desesperança.

    Hem tocat fons, i no arreglarem les coses fent el mateix que fan els polítics. Cal aprendre del que ha passat, les seves causes globals, no diferents de les causes de les altres pandèmies en què estem vivint fa molts anys: el neoliberalisme i la seva globalització, el capitalisme financer que governa la terra, la crisi climàtica, la pèrdua de democràcia, de drets socials i de salut. Ara ens cal, urgentment, fer un bon anàlisi independent i transparent del que ha passat i per què ha passat, i proposar-nos un canvi radical de model, polític, econòmic, cultural i social. Si no ho fem ara, quan ho farem?

    30.700 persones grans mortes per la Covid a les residències geriàtriques a Espanya (segons dades provisionals del Ministeri d’Afers Social i Sanitat fins a novembre del 2021). Les vacunes han estat fabricades en temps rècord per cinc laboratoris farmacèutics, amb una pobra vigilància per les agències de vigilància farmacològica (com ens n’hem assabentat ara). Aquestes empreses, en 18 mesos, han obtingut uns beneficis de 23.103 milions de dòlars per les vacunes, un increment d’ingressos del 96% (els més beneficiats: BioNTech, 99%, i Moderna, 93%). I sense alliberar les patents. El que importa és la malaltia (però que les persones no morin) i, així, necessitarem cada cop més dosis.

    En un altre àmbit, cal recordar la mala gestió, precipitada per la por, i potser corrupta, de la quals avui encara en sabem més coses: segons la Sindicatura de Comptes de Catalunya (expedient 69), la Generalitat va comprar 300 respiradors (per UCI) el 2020 i va pagar incorrectament 7,9 milions d’euros a una empresa falsa (Innjoo Technology). La mateixa sindicatura atribueix 200 expedients a Salut per mala pràctica.

    Recordem també els 17 milions d’euros a Ferrovial i els 71 contractes verbals (sense suport escrit i signat) pel camí de les emergències. Ja vam publicar el tema dels 87 milions d’euros, també per la via d’emergències, per la construcció de cinc hospitals «satèl·lits» (en realitat «fantasmes») per la Covid, dels quals no hem sabut res més. Mentrestant, els CAP encara hauran d’esperar quatre anys per millorar les seves instal·lacions obsoletes.

    Aquesta crisi també ha comportat un greu deteriorament de la salut mental, sobretot en la població jove, amb grans problemes de precarietat laboral, i en els professionals i treballadors de la sanitat i la dependència. Els suïcidis a Catalunya s’han incrementat en un 195%. S’ha produït un augment dels casos de depressió i angoixa, i molts professionals sanitaris (metgesses i infermeres, sobretot) abandonen la professió o estan de baixa. I, mentrestant, el sistema sanitari públic s’enfonsa, continua retallat, amb un pressupost insuficient per les demandes de sempre i agreujat al límit per la pandèmia, mal gestionada, sobretot a l’atenció primària, salut comunitària i cures, salut pública i dependència. Les mútues privades, en canvi, augmenten els seus ingressos, gràcies als qui poden pagar, i deserten del sistema públic, un sistema públic per cada cop més pobre.

    És urgent revertir aquesta situació. Si no defensem nosaltres, la ciutadania i els treballadors de la sanitat, els drets adquirits amb molts esforços i lluites, si no defensem els béns comuns, el dret a la salut i a les cures per tothom, a un medi ambient saludable, aigua, energia i natura del comú, a un habitatge digne, alimentació sana, treball en bones condicions laborals, democràcia plena (republicana), política sana i dialogant… Qui ho farà? Seguiran les polítiques que beneficien a la casta econòmica? Fins quan?

    Necessitem ja una nova llei de salut i sistema sanitari, que defineixi clarament i posi al dia diferents conceptes, com què és salut i els seus condicionats socials, econòmics i culturals, i legisli salut en totes les polítiques. I, en sanitat, necessitem serveis socials i cures: un sistema clarament públic, amb control estricte i transparent i, si són necessaris, concerts amb entitats privades sense lucre i amb clàusules de qualitat laboral i assistencials. Un sistema que no pugui ser parasitat ni corromput per interessos particulars.

    Segurament no necessitem més hospitals. A Catalunya, tenim 68 hospitals d’utilització pública pagats pel CatSalut (entre ells, 25 de privats concertats). El que necessiten són recursos suficients per fer la seva feina ben feta en el seu territori. És urgent també unes millors condicions laborals i millores estructurals. De fet, aquests dies ja estem veient protestes en aquest àmbit hospitalari arreu de Catalunya que poden anar augmentant.

    Necessitem una atenció primària i comunitària amb salut mental comunitària i bona coordinació amb l’atenció hospitalària, un augment del pressupost perla primària de fins al 25% del pressupost de Salut, per atendre amb qualitat i eficiència el que se li demana: bona accessibilitat i atenció, majoritàriament presencial, per part de la metgessa i infermera de referència, amb atenció de proves diagnòstiques i consultes amb menys de tres mesos. Això vol dir tenir plantilles suficients i condicions laborals estables i dignes, per tal que puguin tornar els professionals que han marxat del sistema.

    No ens hem de deixar la millora també dels serveis sociosanitaris, la majoria avui centres de negoci amb lucre de diners públics (hi ha 102 centes sociosanitaris a Catalunya, dels quals 75 són privats concertats). Hem d’anar cap a un nou sistema d’atenció a la dependència i les cures, passant de l’actual, molt centrat en residències, a models d’autonomia residencial.

    Perquè això sigui possible i efectiu, caldrà establir també per llei una millor governança i control de tot el sistema i els serveis, amb participació real de professionals i ciutadania en la seva governança. Són unes millores que no poden esperar a la futura llei de Salut i Sistema Sanitari, de redacció i tràmits parlamentaris lents. Cal ja l’anàlisi que hem dit sobre el què i perquè ha passat. Una anàlisi independent i amb transparència absoluta. Cal demanar responsabilitats i uns plans de millora reals a curt termini globals del sistema públic per salvar i revertir els enderrocs.

    El dia 7 d’abril és el Dia Mundial de la Salut. Mobilitzem-nos! Hi haurà un acte unitari en defensa del Sistema públic de Salut el dia 3 d’abril.