Els col·legis professionals de l’àmbit de la salut de Catalunya han publicat un comunicat conjunt en què assenyalen la necessitat de mantenir els fons estatals de la Covid-19 i que deixin de considerar-se extraordinaris. Segons els signants del comunicat, la pandèmia ha evidenciat la necessitat de canvis urgents al sistema sanitari i en aquest moment, havent arribat a l’etapa de control de la pandèmia, es fa imprescindible entendre i reconèixer que aquesta encara no ha acabat i que el sistema sanitari precisa de reforços, tant pressupostaris com de recursos humans, per fer front a l’activitat habitual i per estar preparat per a noves onades o noves pandèmies.
«Cal en aquests moments recuperar l’agenda d’actuacions recollides al document 30 mesures per enfortir el sistema de salut, elaborat pel comitè d’experts, alhora que es fa imprescindible i prioritari mantenir i consolidar la dotació de recursos econòmics addicionals per fer front als reptes que tenim», escriuen.
D’entre aquests reptes, pel que fa a l’activitat assistencial, destaquen la necessitat de recuperar l’activitat assistencial no Covid-19, a més de dur a terme campanyes de vacunacions, potenciar la salut mental i atendre les conseqüències i seqüeles de la Covid, entre d’altres.
Pel que fa a la renovació estructural del sistema sanitari, els col·legis professionals de l’àmbit de la salut remarca la necessitat d’incorporar no només més metges i infermeres, sinó també nous perfils professionals per enfortir àmbits específics com l’atenció primària, les urgències, la salut mental o la salut pública i per tal d’abordar la desburocratització de l’activitat dels professionals assistencials.
Pel que fa a la transformació organitzativa del sistema sanitari i, especialment, de l’atenció primària, els signants del comunicat consideren necessari dotar-lo de més agilitat, en un procés liderat pels professionals, els quals han de disposar d’eines de gestió més efectives i d’un sistema retributiu i d’unes condicions laborals i professionals més justos.
«Tots aquests canvis i transformacions, també contemplats al Pla de Salut de Catalunya 2021-20252, s’han d’endegar de manera prioritària i urgent, liderats pels mateixos professionals, per tal de fer possible a mig i llarg termini el sosteniment del sistema sanitari i la seva qualitat», destaquen les corporacions.
Així, els col·legis professionals de la salut demanem els recursos suficients perquè tots aquests reptes s’assoleixin i que aquests recursos no hi siguin de manera provisional ni conjuntural, sinó que es consolidin per fer «efectius i sostenibles» aquests objectius. En conseqüència, demanem que es mantinguin els fons estatals COVID-19 i que deixin de considerar-se extraordinaris, d’una banda, perquè la pandèmia no s’ha acabat i, de l’altra, perquè ha evidenciat la necessitat de canvis urgents al sistema que caldrà finançar.
El comunicat el signen el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, el Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya, el Col·legi de Dietistes–Nutricionistes de Catalunya, el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, el Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya, el Col·legi de Podòlegs de Catalunya, el Col·legi de Psicologia de Catalunya, el Col·legi de Treball Social de Catalunya i el Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya.
En Comú Podem ha presentat aquest dimecres un pla de xoc per fer front a la situació actual que es viu a l’Atenció Primària. David Cid, portaveu del partit, ha denunciat la situació de sobrecàrrega en l’atenció primària i ha reclamat que el reforç estructural de l’atenció primària «no pot esperar més». També ha instat al conseller Argimon a «passar de les paraules als fets» i ha demanat que s’apliqui un pla per dotar a l’atenció primària dels recursos que necessita, que sigui l’avantsala de la creació d’una llei específica d’Atenció Primària. El portaveu del grup parlamentari ha remarcat, en aquest sentit, que cal posar l’atenció primària al lloc on es mereix i que cal, per això, «una llei que la blindi». «Aquesta proposta neix perquè sabem que a la majoria de Centres de Salut el funcionament habitual és la supervivència al límit, sense marge de maniobra possible», ha declarat el responsable de la comissió de salut del partit.
Des d’En Comú Podem s’ha qüestionat que, després de sis onades de la pandèmia, el Govern de la Generalitat continuï «ensopegant amb la mateixa pedra, sobrecarregant l’atenció primària». Per això consideren que els 17.000 professionals contractats arran de la pandèmia són estructuralment necessaris per al sistema sanitari català, com també ho són les 300 noves UCI creades. «És a partir d’aquí que cal treballar per ampliar la capacitat de l’atenció primària. Això passa per aspectes tan fonamentals com assegurar les visites mèdiques dels metges de l’Atenció Primària en menys de 48 hores, que calguin menys de tres setmanes per accedir a l’especialista i que els equips de Primària sempre siguin els mateixos», ha apuntat el diputat.
En els dos anys de pandèmia, s’ha constatat, a parer del portaveu, que l’atenció primària de salut i l’atenció comunitària no tenen prou desenvolupament legislatiu, per la qual cosa cal actualitzar i desenvolupar què és i fins on arriba l’atenció primària per a poder protegir aquesta àrea. Per tot això, des del grup parlamentari d’En Comú Podem presidit per Jéssica Albiach, es proposarà una nova llei d’atenció primària de salut que es fonamentarà en cinc punts bàsics.
En primer lloc, l’accessibilitat, defensant el model de proximitat i establint en la nova llei com l’atenció primària s’integra en tot el sistema de salut i com és el seu paper central. En segon lloc, la innovació i funcionalitat, ja que la tecnologia actual, en termes de diagnòstic i de seguiment, permet que es puguin fer molts procediments als centres de salut i que els usuaris puguin tenir la millor atenció, sense haver de desplaçar-se lluny. Això, però, requereix també un nou enfocament en la mateixa arquitectura dels centres, que ha quedat obsoleta. El tercer punt bàsic de la proposta de llei rau en la millora dels equips i en la incorporació de més professionals, de més metges de família, de més infermeres i, especialment, de professionals que ara no estan presents i que són necessaris, com nutricionistes, psicòlegs, geriatres i fisioterapeutes.
El quart punt bàsic que plantegen des d’En Comú Podem és el seguiment i acompanyament, defensant i preservant el que fan els professionals i reforçant que els ciutadans tinguin professionals de referència que assegurin la qualitat assistencial i la seguretat del pacient. Per últim, el grup parlamentari considera que cal donar resposta a l’envelliment poblacional i a la demanda creixent de salut i que això, en un sistema públic de salut sostenible, «només és factible amb un increment mínim del pressupost d’atenció primària fins al 25% del pressupost sanitari total».
Amb la irrupció de la pandèmia de la Covid-19 i la seva evolució, el sistema sanitari ha estat obligat a adaptar-se de múltiples maneres. Els residents s’han enfrontat a canvis significatius en els horaris de treball i en les seves tasques i també han experimentat importants modificacions en la didàctica i la formació.
Segons un estudi publicat a medRxiv, la pandèmia de Covid-19 ha impactat negativament en la formació dels metges residents. Per dur a terme l’anàlisi, els investigadors van realitzar una enquesta a un total de 84 residents dins de la Nuvance Health, una xarxa d’atenció mèdica dels Estats Units, per avaluar la qualitat i la quantitat de l’educació dels residents durant la crisi sanitària.
La xarxa Nuvance Health és un consorci d’hospitals a la regió de la Hudson Valley de Nova York i la regió de Connecticut, una zona considerada com un dels epicentres de la primera onada de la pandèmia entre març i maig de 2020. A l’enquesta van respondre residents de cinc especialitats diferents: cirurgia general, medicina interna, obstetrícia i ginecologia, patologia i radiologia.
D’acord amb els resultats de l’estudi, el 32% dels residents van expressar la seva preocupació que la pandèmia hagi disminuït la seva preparació per esdevenir adjunt, el 13% va expressar la seva preocupació per completar els requisits de graduació i el 3% va considerar que necessitaria un any més de formació.
Durant la pandèmia de la Covid-19 fins ara, els residents enquestats han percebut que el temps dedicat a la didàctica o a les conferències organitzades ha disminuït i que els metges adjunts han estat menys involucrats a l’educació. S’estima que, de mitjana, van rebre 5,6 hores setmanals menys de treball clínic, 0,02 hores més de temps d’estudi, 1,7 hores menys de didàctica i 1,2 hores menys d’implicació assistencial. A més, la majoria dels residents han considerat que la qualitat de l’educació didàctica va disminuir com a resultat de la pandèmia.
Respecte a les unitats Covid-19, els residents van informar passar entre 29,3 i 39,3 hores setmanals cuidant pacients amb coronavirus, sent els de Medicina Interna els que més hores dedicaven a aquesta patologia amb entre 43,3 i 53,3 hores setmanals.
Segons els investigadors, davant aquests resultats, «és fonamental dedicar atenció als efectes de la pandèmia a les trajectòries professionals dels residents i crear oportunitats innovadores per millorar l’educació durant aquesta època difícil».
«Aquests resultats posen de manifest els impactes variats però significatius de la pandèmia en la formació dels residents. Les diferents especialitats es van veure afectades de diverses maneres i, com abans de la pandèmia, l’educació s’ha d’adaptar a cada especialitat. De cara al futur, els directors de programes i els líders de cada camp han de ser conscients de les necessitats canviants dels residents dins de la seva especialitat», destaquen els experts.
El 21 d’abril del 2021 es va presentar el Pla d’enfortiment i transformació de l’Atenció Primària per part del CatSalut. Entre altres intervencions es preveu incorporar diferents perfils professionals, com els i les nutricionistes. Segons el cronograma previst, el Pla haurà d’estar consolidat a finals del 2022. Comença, doncs, el compte enrere! De moment, però, encara no hi ha cap programa elaborat que detalli els objectius, les funcions i la suposada vinculació de les nutricionistes als equips d’atenció primària (EAP).
Tal com vam comentar en aquesta introducció, la nova figura ens suscita uns interrogants que aquí intentem respondre des del marc conceptual primarista i amb la voluntat de fer aportacions per al benefici de la població i per a la mateixa atenció primària de salut (APS).
Fa pocs dies, Carmen Cabezas, actual secretària de Salut Pública, expressava al Nacional.Cat la seva preocupació pel tema de l’obesitat infantil i la prevalença més gran en barris desafavorits, justificant així la contractació de nutricionistes. Les mesures, tal com diu, han de «sortir de la consulta mèdica», però anar a una consulta d’una nutricionista, no canvia el paradigma «sanitaritzador». Unes declaracions poc centrades en la realitat social de la població, per més que s’anomenin els determinants socials, posar nutricionistes a barris pobres, sense tenir en compte el context social de la seva població pot generar més rebuig que acceptació.
L’informe elaborat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona amb relació als hàbits alimentaris dels infants i adolescents posa xifres a les desigualtats per districte en la prevalença d’obesitat infantil, paral·lela al nivell de renda familiar. El treball recull que les criatures i adolescents de barris de nivell socioeconòmic desafavorit consumeixen més refrescos, usen menys els menjadors escolars i més els establiments de menjar ràpid. En aquest context, posar una nutricionista probablement no seria la millor aplicació de la famosa frase de Michael Marmot: «Si les causes són socials, socials han de ser les solucions». Ens preguntem en quines experiències es basa i quin suport teòric té la proposta del CatSalut.
Vetllar per la salut alimentària i nutricional de la comunitat i dels pacients és responsabilitat dels governs. Donar les recomanacions perquè aquesta sigui el més saludable possible ha estat sempre competència de les infermeres d’APS. En la valoració nutricional, les infermeres, amb el seu concepte holístic de les persones i de la cura, tenen en compte les condicions socioeconòmiques i culturals de la diversitat de la població, els recursos personals dels pacients, etc. Aquesta valoració ajuda a realitzar el diagnòstic d’infermeria i definir el pla de cures, tot fomentant l’autocura i l’acompanyament, mitjançant l’educació sanitària basada en el vincle, l’empatia i la confiança.
Però el debat és candent. Fa unes setmanes van sortir a la llum titulars, en diferents diaris, que enfrontaven a infermeres i nutricionistes amb relació a les competències en l’assessorament nutricional, arran d’una sentència del Tribunal Supremo. La mateixa sentència reconeix, tanmateix, i d’acord amb la Orden Ministerial CIN 2134/2008, les competències infermeres en l’àmbit nutricional i dietètic. Per tant, tenint en compte el marc que ens presenta aquesta oportuna sentència, les nutricionistes són professionals imprescindibles en contextos i malalties que requereixen consell i dieta molt concreta i especialitzada, que no són situacions freqüents a l’APS. Incorporar aquest perfil de professionals en situacions particulars (pacients oncològics, preparació de nutricions enterals i parenterals, esportistes d’alt rendiment…) pot estar molt indicat i ser necessari.
El model salutogènic al qual ha d’orientar-se l’APS, amb una visió positiva de la salut i de la comunitat, ha d’identificar aquells actius que afavoreixen la salut de la població i milloren la qualitat de vida de les persones. Aquest model necessita professionals que tinguin aquesta mirada àmplia sobretot el que pot influir en la salut i això inclou entendre i conèixer les causes de les causes del que menja, com i perquè menja d’una determinada manera cada persona. És un enfocament llunyà del que es planteja en el corpus de coneixement del dietista-nutricionista, orientat a problemes de salut molt específics.
A l’APS no necessitem una nutricionista per a 50.000 persones, sinó solucionar el dèficit crònic d’infermeres. Més infermeres que tinguin cura de les persones, les famílies i les comunitats en totes les seves dimensions amb la mirada holística que les caracteritza i que puguin accedir a consultes i assessorament de nutricionistes i dietistes localitzades en els hospitals quan es troben amb dificultats específiques de consell nutricional. A l’APS, on l’accessibilitat, la longitudinalitat i l’equitat són valors primordials, potser no és el més adient incorporar nous perfils professionals que fragmentin l’atenció de les persones. Sobretot quan el potencial de les intervencions educatives fetes en el seguiment de patologies cròniques, com pot ser la diabetis, han donat resultats molt positius.
Atenint-nos al principi d’equitat, quin percentatge de població es pot beneficiar de tenir una nutricionista en comunitats en què les persones han d’escollir entre pagar el lloguer o menjar? Tornarà a aparèixer aquí una nova versió de la llei de cures inverses? Insistim en el fet que l’alimentació saludable està totalment relacionada amb els condicionants socials, per tant, l’abordatge des de les consultes de les dietistes-nutricionistes en els casos en els quals aquests determinants són desfavorables seria possiblement poc eficaç.
L’alimentació és una qüestió cultural, relacional, conductual i pot respondre a condicionants més enllà de l’acte de nodrir-se. La infermera i la metgessa de família coneixen quina funció ocupa el menjar en cadascú dels seus pacients perquè la longitudinalitat, la relació que es manté al llarg del temps, està associada al coneixement mutu i la confiança que és la base per una atenció de qualitat, més eficient, més humana i més segura. Tota aquesta informació col·lateral ajuda a poder adaptar les recomanacions dietètiques necessàries a cada una de les persones, atenent les patologies cròniques que presenten, sí, però també atenent a tot allò que les condiciona. Amb una mirada global i holística de la persona i les seves circumstàncies, del seu entorn més proper i de la comunitat a què pertanyen i defugint la responsabilització individual amb relació al que una persona menja. Obrint la mirada a tot el que envolta l’adherència a les recomanacions dietètiques, ja que, la majoria de vegades, la manca d’adherència necessita un acompanyament per esbrinar quins són els motius que la causen, més enllà de donar dietes que mesurin de manera exacta els nutrients i les calories que ha de prendre la persona.
El reforç que necessita l’APS ara mateix és d’infermeres i metgesses, però sobretot d’infermeres. Quan això estigui ben dimensionat amb ràtios que estiguin d’acord amb les necessitats de salut de la comunitat, potser, només potser, podríem començar a pensar en altres perfils que, d’incorporar-se, ho haurien de fer amb un rol de col·laboració i mai de substitució.
Finalment, volem expressar unes recomanacions per tenir en compte abans d’incorporar aquest nou perfil a l’APS:
Reflexionar envers la idoneïtat d’introduir un perfil professional que aportarà poc valor afegit a les necessitats complexes de la població.
Millorar la coordinació de l’APS amb el servei de nutrició de l’hospital de referència i augmentar la cartera de serveis que aquests ofereixen en l’actualitat. Sobretot amb relació al tipus de consultes en alguns casos específics (baix pes, disfàgies, pal·liatius…).
Donar valor a la competència de les infermeres en les recomanacions dietètiques com a eina terapèutica en el seguiment-acompanyament de persones amb patologies cròniques tot dintre de la mirada bio-psico-social i espiritual que tenen aquestes professionals.
Donar valor al coneixement de les infermeres i metgesses de l’APS envers la funció que el menjar té en cadascun dels pacients que atenen, en el seu nucli familiar i dintre de la cultura a què pertanyen.
Referències
De la Fuente Coria MC, Cruz-Cobo C, Santi-Cano MJ. Effectiveness of a primary care nurse delivered educational intervention for patients with type 2 diabetes mellitus in promoting metabolic control and compliance with long-term therapeutic targets: Randomised controlled trial. Int J Nurs Stud. 2020 Jan;101:103417. doi: 10.1016/j.ijnurstu.2019.103417. Epub 2019 Sep 6. PMID: 31683226.
Martos-Cabrera MB, Gómez-Urquiza JL, Cañadas-González G, Romero-Bejar JL, Suleiman-Martos N, Cañadas-De la Fuente GA, Albendín-García L. Nursing-Intense Health Education Intervention for Persons with Type 2 Diabetes: A Quasi-Experimental Study. Healthcare (Basel). 2021 Jul 1;9(7):832. doi: 10.3390/healthcare9070832. PMID: 34356210; PMCID: PMC8307700.
Es calcula que cada any pateixen càncer uns 400.000 nens i adolescents d’entre 0 i 19 anys. Els tipus de càncer infantil més comuns són les leucèmies, els càncers cerebrals, els limfomes i tumors sòlids com el neuroblastoma i els tumors de Wilms. Als països d’ingressos alts, on en general hi ha accés a serveis d’atenció integral, més del 80% dels infants amb càncer es curen, amb medicaments genèrics o altres tipus de tractament, com ara cirurgia o radioteràpia.
Tanmateix, als països d’ingressos baixos o mitjans es curen menys del 30%. En aquests països, les defuncions evitables per càncer infantil obeeixen a la manca de diagnòstic, a diagnòstics incorrectes o tardans, a les dificultats per accedir a l’atenció sanitària i a l’abandonament del tractament, entre d’altres.
Tot i que en els països d’ingressos alts el 80% dels infants i adolescents amb càncer sobreviuen a la malaltia, els tractaments que reben per combatre-la no estan exempts de toxicitat i els causen danys o seqüeles de diferent grau. Aquests nens, per exemple, tenen cinc vegades més risc de desenvolupar una malaltia cardiovascular que la resta de la població.
En aquest sentit, l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha creat una unitat de càrdio-oncologia que visita els pacients amb càncer per tal d’avaluar el seu estat de salut cardiovascular en el moment del diagnòstic i fer-ne un seguiment fins que arribin a l’edat adulta. També porta a terme treballs de recerca per avançar en la detecció precoç del dany cardíac mitjançant nous marcadors i tècniques d’imatge.
“La patologia es manifesta de manera molt variada. De vegades pot passar desapercebuda perquè no presenta cap simptomatologia i d’altres pot manifestar-se de manera molt greu, en forma d’insuficiència cardíaca severa. Hi ha molta variabilitat”, explica la cardiòloga de la nova unitat, Esther Aurensanz.
Identificar el risc cardiovascular
El primer treball de recerca que ha iniciat la unitat té com a objectiu identificar precoçment quins infants i adolescents presenten un perfil de risc cardiovascular. Abans d’iniciar el tractament, extreuen una mostra de sang als infants que participen a l’assaig per fer un estudi de metabolòmica. Posteriorment i, de manera periòdica, els fan tot un seguit de proves -un electrocardiograma, una ecografia, una prova d’esforç o ergoespirometria i una analítica- per detectar el més aviat possible qualsevol anomalia al cor. Si se’n detecta alguna, l’equip estudia amb deteniment el perfil de metabòlits existent abans del tractament per tal de detectar de forma anticipada aquells pacients amb risc de desenvolupar problemes cardiovasculars.
L’objectiu és recopilar prou informació que ajudi a identificar, abans que iniciïn el tractament, quins pacients tenen un risc cardiovascular elevat per mirar de prevenir-los. L’equip espera poder disposar ja dels primers resultats d’aquesta recerca durant el segon semestre de 2022.
Les causes del càncer infantil
El càncer és una de les principals causes de mortalitat a la infància i l’adolescència. A diferència del que passa amb el càncer en els adults, es desconeixen les causes de la immensa majoria dels casos de càncer infantil. S’han realitzat molts estudis per intentar determinar-les, però a aquestes edats hi ha molt pocs càncers causats per factors ambientals o lligats al model de vida.
Algunes infeccions cròniques, com les degudes al VIH, el virus d’Epstein-Barr o el paràsit del paludisme, constitueixen factors de risc de càncer infantil; uns factors tenen una rellevància especial en els països d’ingressos baixos o mitjans. Hi ha altres infeccions que poden elevar la probabilitat que els nens pateixin càncer a l’edat adulta, per la qual cosa és important vacunar-los, per exemple contra l’hepatitis B per prevenir el càncer hepàtic i contra el virus del papil·loma humà per prevenir el càncer cervicouterí. A més, segons es desprèn de les dades actuals, uns 10% dels nens que pateixen càncer tenen una predisposició de caràcter genètic.
Mesures com ara la detecció precoç o el tractament d’infeccions cròniques que poden desembocar en càncer són determinants. Quan el càncer és detectat en una fase primerenca, és més probable que respongui a un tractament eficaç, cosa que eleva la probabilitat de supervivència, disminueix el patiment i, sovint, exigeix un tractament més econòmic i menys intensiu.
Estrès, ansietat, sobrecàrrega de treball, esgotament físic, baixes per positiu en Covid… Dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut un impacte demolidor en els professionals sanitaris. I és que el resultat de tants i tants mesos de desgast ha provocat conseqüències greus per a la seva salut mental.
Segons una enquesta del Consell General d’Infermeria (CGE), dos terços de les infermeres espanyoles han patit episodis greus d’ansietat durant la pandèmia i un terç ha patit depressió. A més, gairebé la meitat s’ha plantejat abandonar la professió i un 63% ha afirmat que es jubilaria abans, encara que això suposés una reducció de la seva pensió. D’entre les infermeres enquestades, gairebé un 60% ha patit insomni i tres de cada deu no tornarien a estudiar la carrera d’Infermeria.
Són les contundents dades extretes de l’estudi Radiografia de la situació professional i emocional de la professió infermera, una macroenquesta que, segons els seus impulsors, posa de manifest «la situació insostenible que viu la professió d’infermera i la indignació creixent entre el col·lectiu». Hi han participat 19.300 professionals per quantificar i conèixer l’impacte de la pandèmia de la Covid entre les més de 275.000 infermeres i infermers en actiu que treballen a centres sanitaris, públics i privats, de l’estat espanyol.
Segons el president del Consell General d’Infermeria, Florentino Pérez Raya, l’estudi representa «una radiografia rigorosa que demostra la pressió assistencial i de tota mena a què estan sotmeses les infermeres. Una situació que ve de molt enrere i que, des de fa dos anys, s’ha agreujat per la pandèmia de la Covid». Pérez Raya denuncia també la precarietat de les condicions laborals de les infermeres i infermers, que habitualment tenen contractes de pocs mesos o fins i tot de dies (o hores).
En aquest sentit, pràcticament el cent per cent (98,7%) de les professionals enquestades ni se senten reconegudes pels polítics ni confien que aquests donin solucions a la seva precària situació laboral. A més, nou de cada deu considera necessari mobilitzar-se per solucionar problemes com la sobrecàrrega de treball, l’esgotament físic i mental, les males condicions laborals i la falta de reconeixement professional.
Font: Consell General d’Infermeria d’Espanya
Un dèficit crònic d’infermeres
A Catalunya hi ha una ràtio de 6,2 infermeres per cada mil habitants i, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2019, en el conjunt d’Espanya la ràtio és de 5,6, mentre que la mitjana dels països de l’OCDE se situa al voltant de 8,8. Espanya únicament supera les ràtios de Turquia, Polònia, Mèxic, Letònia, Israel, Grècia i Xile.
El Consell General d’Infermeria considera que en la situació actual caldria pràcticament doblar el nombre d’infermeres en plantilla per poder prestar una assistència adequada als pacients. Segons els resultats de l’estudi, el 93,6% de les infermeres afirma que s’hauria d’incrementar les plantilles i l’opinió majoritària creu que caldria fer-ho entre un 33% i un 100%.
«No podem continuar maltractant una professió fonamental per a la salut de la població i per al futur de la sostenibilitat del sistema sanitari, ni mantenir amb un nombre de professionals que està a anys llum de les necessitats assistencials de la professió, no podem estar tan allunyats de països del nostre entorn i nivell socioeconòmic com el Regne Unit o França», destaca el president del CGE.
Les precàries condicions laborals del sector provoquen un desgast personal de les professionals, les quals en algunes ocasions opten per continuar la seva carrera professional a l’estranger, on poden gaudir d’unes millors condicions laborals i més estabilitat que a Espanya. L’any 2019 van marxar 425 infermeres d’Espanya a treballar a l’estranger i, fa pocs anys, les xifres eren encara més preocupants. L’any 2012 van marxar 1.132 infermeres, el 2013, 2.792, i el 2014, 2.786.
«Les infermeres que es queden ho fan treballant amb unes condicions molt complexes, perquè són menys i assumeixen les funcions de les que han marxat. Unes funcions que les van sobrecarregant amb el temps. Per això, moltes acaben abandonant la professió, perquè la càrrega de treball és elevadíssima», assenyalava Paola Galbany, presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya (COIB), en una entrevista al Diari de la Sanitat.
La principal solució per revertir el dèficit d’infermeres i afavorir el retorn de les professionals que han emigrat a l’estranger és millorar les condicions laborals de les infermeres i proporcionar-los-hi una major estabilitat.
Reivindicacions a les autoritats sanitàries
El CGE planteja un decàleg de reivindicacions per al col·lectiu d’infermeres i infermers:
Més professionals per assolir almenys la mitjana europea de 864 infermeres per cada 100.000 habitants.
Reconeixement de les infermeres dins del grup professional A1 que dóna accés a funcions de nivell superior.
Condicions laborals dignes i acabar amb l’alta temporalitat.
Impulsar el desenvolupament real de les especialitats infermeres, aprovades l’any 2005, però que no estan reconegudes a moltes comunitats autònomes.
Més infermeres a Atenció Primària per cobrir les necessitats dels usuaris i usuàries de la sanitat.
Millors condicions a l’àmbit sociosanitari i residències i apostar per la figura de la infermera especialista en geriatria.
Infermeres a totes les escoles per promoure la prevenció i l’educació en salut.
Nous contractes a les universitats davant la jubilació dels professors.
Que les infermeres estiguin en llocs de gestió i responsabilitat als centres sanitaris.
Davant la sisena onada per la Covid-19, l’àrea de Salut de Podem hem de manifestar la nostra preocupació per qüestions que afecten a tota la ciutadania i que són conseqüència directa de la gestió política de la sanitat catalana.
La gestió política de la Covid-19, amb canvis de protocols incoherents i diaris, ha afectat greument a la credibilitat de tots i totes les professionals, que no saben a què atenir-se. Escoles, instituts i centres de treball estan pendent dia a dia del que diran avui i del que han canviat d’ahir. La serietat de la protecció de la salut i les mesures per a evitar el contagi han passat de ser una cosa important a ser un acudit del mòbil i no sabem si plorar o riure.
La fallida programada de l’atenció primària ha reduït l’accessibilitat i la universalitat del dret a la salut fins semblar-se a un viacrucis. Les zones rurals i les grans zones urbanes al voltant de la metròpoli de Barcelona han tancat consultes, els serveis de pediatria han deixat de funcionar, i en molts casos no han posat reforços de personal real a l’atenció primària. En altres onades el personal de l’atenció primària es va desplaçar als hospitals, ara no ha estat al revés. Són molt greus les manifestacions del conseller acceptant que la gestió política de la sanitat catalana està portant al creixement desmesurat de la contractació d’assegurances privades. Com si la seva política en fos aliena i això no fos el que estava planificat.
Creiem que hi ha intencionalitat política per a empobrir l’atenció primària fins al col·lapse: en l’era del 5G els centres no tenen ni tan sols línies telefòniques, reactius per a fer tests o tecnologia diagnòstica de segona mà. Això contrasta amb la inversió en noves estructures i inversions de caràcter especulatiu als grans hospitals, a on no és estrany que estiguin ampliant-se o fent nous edificis, que probablement no podran ni tan sols obrir-se a causa de la manca de professionals.
Amb l’alarma de preocupació veiem que associacions patronals publiquen projectes que tenen el beneplàcit públic de la conselleria de salut per a serveis que incrementaran la factura sanitària als ciutadans sense una millora directa, per exemple, l’atenció domiciliària. Aquests serveis són de l’atenció primària de salut, i no de cap altre àmbit. L’actual sistema de salut ja està prou fragmentat (1 sistema amb més de 1.000 empreses) per a crear nous negocis. Entenem que l’únic motiu que hi ha darrere d’aquests moviments és el lucre personal i empresarial i no el benefici dels ciutadans o la millora del sistema d’atenció primària.
No podem acceptar que la política posi als professionals sanitaris d’escut culpable davant els ciutadans, que amb tota la raó estan enfadats. Ja han començat les agressions i amenaces als sanitaris en compte de dirigir-les als responsables polítics, el Departament de Salut i al Govern de la Generalitat. Creiem que s’està utilitzant la fallida de l’atenció sanitària de proximitat (l’atenció primària) per a debilitar-la i destruir-la, i donar pas a una sanitat a la qual els ciutadans tindran una sanitat pitjor, a la que només s’accedirà quan un requereixi intervencions molts complexes (i lucratives) o estigui en situacions d’enorme gravetat.
Creiem que és necessari posar sobre la taula la necessitat de començar a parlar seriosament, amb tota la participació imprescindible, que inclou treballadores i ciutadania organitzada, i de fer valdre d’una vegada per totes la nostra atenció primària i instem a la Conselleria de Salut i responsables polítics centrar tots els esforços a modernitzar i millorar el sistema d’atenció primària i no obrir nous fronts de caràcter especulatiu que busquen reduir-la a un pobre consultori ple de trampes i de teranyines.
La pandèmia de la Covid-19 ha capgirat les maneres de treballar a l’atenció primària i, sobretot durant els pics de contagis, el primer nivell assistencial ha viscut situacions molt complicades. I és que l’atenció primària és un àmbit que fa anys que viu una situació crítica a causa de les retallades i la manca de personal, i la crisi sanitària només ha fet que agreujar aquesta situació.
Segons Meritxell Sánchez-Amat, presidenta del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), una de les coses que crema a les professionals sanitàries de l’atenció primària és no poder fer bé la seva feina: «Sentir que acabem la jornada i marxem a casa preocupades perquè no hem pogut acabar d’atendre bé als pacients, perquè hem hagut de fer la feina ràpidament, perquè no hem pogut acabar de fer els domicilis que caldria haver fet… El que crema és estar crònicament esgotades i preocupades», explica. «Això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així», afegeix.
Quina és la situació actual a l’atenció primària? Com l’esteu vivint?
Ara comencem a notar que estan baixant els casos. És veritat que les mesures que s’han pres per disminuir la burocràcia, tot i ser insuficients, estan ajudant una mica a disminuir la pressió als CAP. No obstant això, tenim una part del personal que és positiu i això dificulta l’organització dels equips. Són moments difícils.
Seria un bon moment per replantejar el tema de la gestió de les baixes?
Sí. De fet, abans de la pandèmia ja ens havíem pronunciat a favor de les baixes autodeclarades. Té sentit que hi hagi una visita quan es requereix atenció mèdica, però quan és una atenció burocràtica perd tot el sentit. Hi ha, per exemple, quadres lleus de gastroenteritis o quadres respiratoris, amb febre o no, que el que necessiten és repòs domiciliari. Fer sortir a la gent per anar a buscar un paper al CAP és contraproduent, per la persona malalta i perquè es gasten recursos que no estan justificats mèdicament. La burocràcia treu temps per l’atenció als pacients i, per tant, les baixes autodeclarades serien una mesura de descongestió immediata, i no només en pandèmia. El problema és que les empreses demanen la baixa des del dia zero i es converteix en urgència una qüestió burocràtica. No té sentit. Més enllà d’això, la reflexió és que s’està utilitzant el sistema sanitari, l’atenció primària, per fer d’obstacle perquè la gent agafi la baixa. Hi ha un problema de confiança entre empresaris i treballadors.
Amb la pandèmia ha canviat molt la vostra manera de treballar a l’atenció primària i heu assumit tasques derivades que abans no fèieu. S’ha ressentit l’atenció a la patologia crònica?
L’atenció primària és molt heterogènia i arreu del territori català hi ha situacions diferents. Hi ha equips que, per les característiques d’edat i composició del personal, han tingut més dificultats per tirar endavant tota la feina, Covid i no Covid, però a partir de la quarta onada jo crec que ja es va recuperar bastant l’atenció no Covid a tot arreu. Ara bé, quan ve un pic de contagis, en molts llocs l’atenció a la patologia crònica es paralitza o es redueix molt. No a tot arreu. Però sí, és evident que ha sigut un dels problemes.
Això reflecteix la incomprensió de l’administració respecte del que és l’atenció primària. Al principi de la pandèmia no només consultoris petits sinó centres d’atenció primària van tancar: a l’Hospitalet, segona ciutat més poblada de Catalunya, es van tancar alguns centres i a Barcelona també es va voler fer, però va haver-hi resistència. Aquest fet reflecteix una falta de confiança en l’atenció primària. I no només pel fet que es tanquessin consultoris i centres, sinó pel fet que es planifiqués la vacunació als anomenats vacunòdroms. A la pràctica, la majoria de la vacunació s’ha fet als centres d’atenció primària, però, un cop més, perquè la primària ha estat reclamant fer aquesta feina. Inicialment, es volia fer la vacunació més en centres de vacunació massiva. S’ha perdut l’oportunitat de bolcar recursos en l’atenció primària. I jo em pregunto: realment el CatSalut aposta per l’atenció primària? Perquè els fets ho desmenteixen.
Es continua tenint, doncs, una visió massa hospitalocèntrica?
En general, sí. Quan hi ha alguna cosa que se suposa que no acaba de funcionar, en lloc de reforçar la nostra xarxa d’atenció primària, que és molt bona, es creen dispositius, noves unitats i es reforcen altres nivells, en lloc de fer-ho a l’atenció primària. Un exemple és l’atenció domiciliària. L’atenció primària fa atenció domiciliària, està dins de les seves funcions, però s’estan destinant recursos a fer unitats hospitalàries d’atenció domiciliària. Això és duplicar recursos i és d’una ineficiència important, ja que es podria fer perfectament des de la primària. A vegades, només és qüestió de dotar la primària dels recursos i eines que es necessiten pel tractament. Tot això ens fa pensar que no es creu en l’atenció primària.
S’ha contractat més personal administratiu, auxiliars d’infermeria i, amb molta menys proporció, infermeres i metgesses, però sense fer una reforma més profunda, serà difícil que l’atenció primària sigui atractiva per aquest personal.
Fa gairebé dos anys que convivim amb el coronavirus. Què és el que hauria d’haver canviat a la primària i no ho ha fet? S’ha reforçat prou amb més professionals?
Hi ha hagut una inversió insuficient en si mateixa i insuficient en comparació amb la inversió que s’ha fet en altres nivells assistencials. Sí que és cert que s’ha contractat més personal administratiu, auxiliars d’infermeria i, amb molta menys proporció, infermeres i metgesses, però sense fer una reforma més profunda, serà difícil que l’atenció primària sigui atractiva per aquest personal, com també passa moltes vegades a l’atenció hospitalària pública. Primer de tot, cal oferir contractes llargs i amb bones condicions, ja que encara ara s’estan fent a l’atenció primària contractes, a infermeres sobretot, però també a metgesses, de pocs mesos. Però cal fer una aposta molt més valenta, i això té molt a veure amb el fet que metgesses i infermeres puguin fer de metgesses i infermeres, i no de secretàries del sistema, que treballen fent feina burocràtica. Poder facilitar que es pugui compaginar la feina assistencial amb docència i amb recerca, per exemple, faria més atractiva l’atenció primària.
Des de les institucions es repeteix molt el mantra «no es troben professionals».
Això se soluciona canviant les condicions laborals en les quals treballem i fidelitzant el personal que tenim. Trobem a faltar un pla de recuperació de personal per atreure metgesses i infermeres a l’atenció primària. En l’àmbit hospitalari s’han ofert contractes d’infermeria de dos anys, el que ha fet que moltes infermeres de primària se n’hagin anat cap als hospitals, perquè allà tenen una continuïtat que no tenen a la primària. El problema no és només una qüestió de sou, malgrat que els sous a Catalunya són més baixos que a la resta de l’Estat. La gent no pensaria a marxar si aquí pogués treballar bé. Una de les coses que ens crema a les professionals sanitàries és no poder fer bé la nostra feina, sentir que acabem la jornada i marxem a casa preocupades perquè no hem pogut acabar d’atendre bé als pacients, perquè hem hagut de fer la feina ràpidament, perquè no hem pogut acabar de fer els domicilis que caldria haver fet. Això és el que desgasta més, més que una nòmina determinada a finals de mes. El que crema és estar crònicament esgotades i preocupades. I això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així.
Durant la pandèmia ha quedat demostrat que l’atenció primària té una capacitat d’adaptació molt gran i que totes les tasques que s’han demanat de més, s’han fet i molt bé. Tanmateix, durant alguns moments de la pandèmia la primària s’ha desbordat, i això també té un impacte en la salut mental de les professionals.
Sí, té un impacte en la salut mental de les professionals i també de la població en general. La primària és molt adaptable, en bona part, per la capacitat de treball de les professionals, però mantenir aquest esforç al llarg del temps és esgotador. El retorn que tenim dels pacients ens anima. Sí que és veritat que durant la pandèmia hi ha hagut moments de crisi entre professionals i pacients, però jo crec que hem d’anar de la mà: estem en el mateix vaixell i hem de remar plegades. Som vasos comunicants, perquè si nosaltres estem saturades això també acaba repercutint a la població. Jo tinc la sensació que la població ens ha fet costat, tot i que hi ha excepcions, és clar. La meva vivència a la consulta és que, encara ara, quan truques a algun pacient o el visites a la consulta et pregunta com estàs vivint la situació de la pandèmia i valora la teva feina.
El que crema és estar crònicament esgotat i preocupat. I això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així.
Quina importància té la relació metge o infermera de capçalera i el pacient al llarg dels anys?
Tenir una metgessa i infermera de família al llarg dels anys redueix la mortalitat i millora la salut de les persones. De fet, un estudi demostra que tenint la mateixa metgessa durant 15 anys es redueix la mortalitat en un 25%. La feina a l’atenció primària és molt satisfactòria. El vincle que es crea amb els pacients és molt enriquidor pel professional. Per tant, la longitudinalitat té efectes beneficiosos per la salut de la població, però també en els professionals. I si es garantís i es treballés per facilitar-la, les professionals que se’n van a l’estranger, a treballar a les mútues o altres dispositius, potser es quedarien.
Les professionals de l’atenció primària potser no brillem tant, perquè la nostra és una tasca de cures i, com a tal, és menys visible i valorada, però, a la pràctica, aporta moltíssima salut. Durant la pandèmia jo no he sentit que la gent es queixés en l’accés de les visites a consultes externes hospitalàries, tot i que s’han anul·lat i no s’està donant el servei d’abans; en canvi, sí que hem sentit molta gent que es queixa de l’atenció primària. Per què? Perquè l’atenció primària és molt important. Fa una feina de formigueta, una feina silenciosa, una feina que quan és ben feta no es nota, però que quan no es pot fer com hauria de ser, es troba a faltar molt. L’atenció primària, fins ara, estava treballant i resolent moltes coses, i ara que té dificultats per fer-ho tot es nota. Però, malgrat les dificultats que tenim al dia a dia, continuem fent una feina molt valuosa: continuem anant als domicilis, continuem acompanyant a final de vida, continuem atenent el malestar emocional creixent de la població, continuem atenent la patologia crònica, continuem diagnosticant… La primària és molt adaptable a les circumstàncies i cada euro que s’inverteix en atenció primària té un retorn molt elevat. La pregunta, doncs, és perquè no s’inverteix prou en atenció primària.
Els professionals de l’atenció primària estan desmobilitzats?
El nostre col·lectiu, en general, costa de mobilitzar i, després de tot l’esforç que va suposar la vaga de l’atenció primària del 2018 i veure que no hi ha hagut un canvi substancial, ha vingut la pandèmia i ens ha agafat cansades, decebudes i, moltes vegades, enfadades. En aquesta situació, mobilitzar és difícil. Ara que estem en plena sisena onada és impossible plantejar accions, però més endavant sí que s’ha de fer. El que hem de començar a plantejar-nos, més que potser grans mobilitzacions, és qüestionar i deixar de fer coses que se’ns demanin i que no tinguin sentit. Això potser no tindrà una repercussió mediàtica tan gran, però internament pot tenir conseqüències. Per exemple, pel que fa al tema de les baixes, fer-les al final de la consulta, quan s’hagi acabat la feina que considerem que és essencial. Seria una manera de ser fidels a la nostra feina i a la nostra població.
La longitudinalitat té efectes beneficiosos per la salut de la població, però també en els professionals. I si es garantís i es treballés per facilitar-la, les professionals que se’n van a l’estranger, a treballar a les mútues o altres dispositius, potser es quedarien.
Recentment, el Comitè de Redacció d’Actualizació en Medicina de Família, va publicar una editorial que defensava la tesi de «deixar de fer per poder fer», i que ja no té sentit estar testant i rastrejant contactes de persones sanes amb símptomes menors i que s’ha de deixar espai a les malalties cròniques, a la prevenció i a tot això que forma part de l’essència de l’atenció primària. En la mateixa línia, el Departament de Salut preveu eliminar quarantenes obligatòries i el rastreig de contactes per Covid a l’abril. Què en pensa?
Aquesta editorial va ser molt ben rebuda entre els professionals de l’atenció primària. A diferència d’altres onades, en aquesta sisena onada ens hem trobat que la feina que fèiem potser no estava aportant allò que calia. En altres onades, vèiem molts casos lleus, però també vèiem casos més greus. En aquesta, estem invertint moltíssims esforços en persones asimptomàtiques o amb símptomes molt lleus i deixant de fer altres coses, i això ha fet que hi hagués un qüestionament de la feina que estàvem fent. Des del FoCAP també vam publicar un article en la mateixa línia. Jo crec que el que té valor és que metgesses i infermeres de família, des del coneixement de la nostra feina i del que fem dia a dia, estem explicant a polítics i a altres professionals de la sanitat la nostra situació i fem una crida a replantejar la nostra feina. El que abans potser tenia sentit, ara deixa de tenir-ne, i crec que és molt valuós que hi hagi veus valentes que posin aquests temes sobre la taula.
Després es pot discutir si la relaxació de les mesures ha de ser ara o més endavant, però és una manera de dir: «Escolteu, els que estem a peu de carrer treballant, si bé no som especialistes en salut pública, sí que som especialistes en la nostra feina i sabem que estem deixant de fer altres activitats molt importants». Jo crec que aquesta sisena onada ha marcat un punt d’inflexió. Hem de tenir present que, a part de la Covid, la resta continua existint. El que ha sigut curiós d’aquest editorial, que ha anat més enllà de la primària, és com des d’altres nivells assistencials el que s’ha fet, en consonància amb la consideració que es té de l’atenció primària a la nostra societat, ha sigut treure valor a què es diu a l’editorial pel fet que ve de metges de família, que no som experts en virus ni en epidèmies. Nosaltres som experts en la nostra feina i el que nosaltres fem a la primària no ho coneix altra gent. Hem de reivindicar la importància i el valor què nosaltres aportem al sistema sanitari. Cal canviar la concepció que la societat té de l’atenció primària, donar-li valor i reivindicar-la, perquè sense la primària no és possible la sanitat pública.
Les infermeres de Catalunya acaben d’estrenar el vídeo ‘Vacunar no és només punxar’, en el que donen a conèixer el paper cabdal que han tingut i estan tenint en la campanya de vacunació contra la Covid-19. Però en la promoció de la salut social, elles i ells sempre hi han estat, són un pilar fonamental procurant la prevenció de malalties. Les vacunes de la nostra vida, no només les més protagonistes ara per la pandèmia actual, totes, la infermera les sap. I no tan sols les prepara i administra, les infermeres i infermers són el primer esglaó i l’últim en la immunització de la població.
Porten el rigorós control de l’administració de les barreres immunològiques que fa que puguem parlar d’una pandèmia de tifus a Barcelona ubicant-la tan enrere com és l’any 1914. Les malalties com el xarampió, diftèria, hepatitis, rubèola, varicel·la, diftèria, poliomielitis, tosferina… infermeres i infermers ens les allunyen. Les seves mans ens acompanyen en l’arribada a aquest món. Compten tots els nostres dits, miren si respirem bé i si tot ens funciona per començar a viure, i són també les que estrenyen la mà de qui se’n va en el darrer moment, a casa seva, en els equips dels Centres d’Atenció Primària (CAP), de PADES, o aplicant les cures pal·liatives en l’habitació d’un hospital o residència geriàtrica.
La infermeria és a tot arreu. Infermeres i infermers estudien, planifiquen, actuen i investiguen. I no se’n pot prescindir. Als CAP, als hospitals, Centres de Salut Mental, presons, escoles, unitats mòbils d’emergència, missions d’ajuda internacional… La seva dedicació diària les va fent expertes en certes matèries.
La Roser Crivillé va estudiar infermeria a l’escola de l’hospital Josep Trueta de Girona. I ja s’hi va quedar. Va treballar com a infermera al servei d’Oftalmologia durant més de 20 anys. Sempre havia trobat a faltar un reconeixement d’especialitats com la seva, atribuïdes a les infermeres que prestaven el seu servei amb la seva expertesa enfocada en aquell departament, com qualsevol dels llicenciats en Medicina especialitzats en Oftalmologia. A ningú se li acudiria enviar a un metge o metgessa expert en salut dels ulls a treballar amb l’equip de podòlegs, però en el cas de la infermeria sí que podria succeir que el personal s’enviï d’un departament a l’altre.
Només les llevadores tenen blindades les seves competències i lloc específics. De fet, van néixer com a professionals en solitari, sense cap més professional al costat. La Història de la professió de llevadora, obra de diversos autors publicada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, ho explica molt bé. I tal com exposa la Cristina Bonhomme, llevadora a l’hospital de Manacor, a Mallorca, «històricament, les llevadores hem anat a banda de les infermeres. En altres països, com la Gran Bretanya, fins i tot són titulacions diferents. Però aquí en un moment de la història es va unificar en el mateix col·legi professional, amb la pèrdua de personalitat laboral. Laboralment i legalment podem treballar independentment dels metges».
A Catalunya, les llevadores, a més a més de portar els controls d’embaràs, citologies, assessorament de mètodes anticonceptius i d’altres cribratges sobre malalties de transmissió sexual, fan xerrades de preparació al part i després al puerperi, de consells postnatals. Però també fan visites postpart domiciliàries, xerrades sobre la menopausa, a alumnes d’ESO, escoles i àrees bàsiques de salut (ABS), sobre sexualitat.
«El part ha estat durant molts anys sota el poder dels ginecòlegs. En certs fòrums es fa referència a ells ja com a ‘ginecosauris’, perquè els costa molt reconèixer que nosaltres som les especialistes del part normal i que ells només hi han de participar si els cridem perquè el part és distòcia (procedeix de manera anormal o difícil) i s’ha d’acabar amb un instrumentat o una cesària», detalla Bonhomme. Puntualitza, però, que «el nostre hospital de Manacor és únic, un petit oasi en aquest sentit, per tantes coses com fem en exclusiva les llevadores, però en general els paritoris continuen sent dels ginecòlegs». Per tant, això i un reflex en el sou que guanyen en funció d’aquest reconeixement a la seva especialitat, encara són trams de lluita per al col·lectiu.
Especialitats als llimbs
Les especialitats en infermeria s’aconsegueixen fent l’IIR (Infermer Intern Resident, EIR en castellà), que és el sistema per aconseguir la formació en una determinada especialització un cop acabat el grau d’infermeria que forma com a infermers generalistes. L’IIR són dos anys de formació en pràctiques que paga l’Estat, i segons la nota que es treu es tria el lloc de l’especialitat, de la mateixa manera que obtenen les seves especialitats els metges, incloent-hi cirurgians i psiquiatres, a través del MIR, i els psicòlegs amb el PIR. De no fer-ho, uns i altres no podrien treballar en una especialitat concreta.
El dia d’avui hi ha 7 especialitats reconegudes: Llevadores i Salut Mental van ser les dues primeres i un Real Decreto del 2005 en va reconèixer les altres cinc: laboral, pediatria, geriatria, familiar i comunitària i medicoquirúrgica. Un cop aprovades pel ministeri de Sanitat, es passen al ministeri d’Educació, que crea una comissió d’experts per definir les competències i el pla formatiu de les futures especialitats que es diferenciaran de la infermeria generalista. El pla d’infermeria familiar i comunitària no va ser creat fins al 2011 i, ara com ara, l’especialitat medicoquirúrgica encara no està ni tan sols definida. El temps d’espera de les aprovacions de tot fa que moltes infermeres hagin anat acumulant experiència en una especialitat. És el cas de milers d’infermeres i infermers.
Per reparar aquesta situació, es va pensar a convocar exàmens extraordinaris, proves excepcionals per poder certificar els coneixements teòrics de l’especialitat amb l’experiència acreditada i atorgar les especialitats. Però des del 2011 que es va crear el pla per a familiar i comunitària fins al 2021, per exemple, només se n’ha convocat un. Es va realitzar a Barcelona l’11 de desembre passat i s’hi van presentar totes les infermeres que reunien els requisits i els anys d’experiència en CAP. A la prova no s’hi van poder inscriure moltíssimes infermeres, perquè els requisits necessaris per presentar-s’hi s’havien de complir abans del 2011.
En defensa del reconeixement de totes les altres especialitats, es va crear l’associació Enfermeros Especialistas Sin Título Oficial (EESTO), conformada per professionals de la infermeria de diferents comunitats de l’Estat que es van posar en contacte perquè les especialitats en les quals han anat esdevenint experts, fruit de la seva feina diària, per un motiu o l’altre, han quedat fora de la via oficial per obtenir-ne la qualificació. La Marta Aceña, membre de l’associació, n’és una. «Vaig acabar la carrera el 2001 i des d’aleshores que treballo a l’àmbit de la Salut Mental. No tinc l’especialitat reconeguda, perquè la prova extraordinària va coincidir amb la meva baixa maternal, però fa vinc anys que treballo en Salut Mental i, per tant, faig feina realitzant les competències pròpies d’una especialista, tot i que la meva plaça no està categoritzada com especialista», comenta. «S’estan creant especialistes amb comptagotes, que no tenen un lloc on aterrar coherentment segons l’especialitat perquè les places no estan creades», diu.
Com ella, hi ha milers d’afectades que reivindiquen el reconeixement de les seves especialitats, de la seva expertesa durant anys en un mateix àmbit de treball, com tenen les llevadores, que van ser la primera especialitat reconeguda oficialment. Cap infermera que no sigui llevadora pot fer les tasques que desenvolupen elles. En canvi, les llevadores també poden exercir com a infermeres generalistes. Llevadora és l’única especialitat en infermeria que compta amb la seva identitat pròpia, definició i concreció de les competències que desenvolupa, una categoria professional sense confusió a l’hora d’oferir places en qualsevol hospital o CAP. A Catalunya, malgrat l’empresa pública, l’Institut Català de la Salut (ICS), té reconeguts com a perfils professionals la infermera del treball i la infermera en salut mental, no estan reconegudes com a categories professionals per part del Govern català.
Les vocalies de la Junta de Govern del COIB han reivindicat permanentment el reconeixement tant les diferents categories professionals pels especialistes com la definició de llocs de treball específics. Segons declara la responsable d’Atenció Col·legial del COIB, Isabel Quintana, «el Govern hauria de fer el reconeixement de les categories professionals perquè si no les empreses no crearan les places d’aquestes especialitats». També lamenta que només les especialitats de llevadora i laboral comptin amb directiva legal europea, la de treball, en concret, per la llei de riscos laborals que especifica que els professionals que es dediquen a aquest àmbit han de tenir l’especialitat requerida. Són les dues úniques amb requisit del títol. «Nosaltres fa anys que reivindiquem el reconeixement de les categories i una bona planificació de les especialitats que es necessiten per tenir més places de residents, igual que per les generalistes. Si no, les empreses no crearan llocs de treball i els convenis de treball no les recolliran».
Fer valdre una feina molt específica
«La nostra raó de ser és tenir cura per mantenir la salut de les persones i famílies, tant quan s’està malalt com quan s’està sa, perquè tenim la promoció i la prevenció com a pal de paller», diu la Glòria Jodar, doctora en Infermeria, responsable de l’Àrea de Coneixement i Desenvolupament Professional del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona i consellera al Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. «Tota persona a Catalunya té una infermera referent a la qual pot demanar dia i hora per ser visitada de manera presencial, telefònicament o per e-consulta. Les infermeres valoren motius de consulta, resolen problemes de salut, gestionen i fan el seguiment oportú en cada cas i cada situació, des de demanar analítiques de control, fins a recomanar o canviar la dieta, o revisar un tractament i valorar la seva adequació i adherència. Tot això amb absoluta autonomia del metge», explica Jodar.
«La patologia centra la tasca dels metges. Nosaltres ens centrem en la resposta de les persones per mantenir la SALUT fins i tot en situació de malaltia per tal de mantenir la màxima autonomia i control de la situació , en definitiva tenir cura per maximitzar l’autonomia, o continuar una vida amb normalitat tot i patir una situació de cronicitat, ajudem a la persona a buscar recursos propis per mantenir el seu màxim potencial de salut», diu. «Però el món valora més el tractament d’una malaltia. El cardiòleg et pot posar un stent i curar-te un infart, però surts d’allà i no tens qui et cuidi, no vetlla ningú per la medicació, no tens calefacció a casa i pots haver de tornar a l’hospital. Per tant, és tan important mantenir la situació de salut, que el diagnòstic i tractament», sentencia Glòria Jodar.
Així i tot, la infermeria no es visibilitza, tot i ser present 24 hores als hospitals, per exemple, i tot i la importància de totes les seves funcions. «Si després d’una intervenció no hi ha qui vigili si s’infecta la ferida, si l’abdomen està tou, o si es disparen les constants, tot això no ho fa la infermera perquè toqui passar un informe per escrit, sinó perquè hi ha un procés que t’ha de mantenir bé o alertar que no va bé que parteix d’un mètode científic, absolutament emmarcat en la millor evidència». Però a tot això no se li acostuma a donar valor, de vegades per pura inconsciència i reflexió. «El pacient dóna importància al cirurgià que li ha posat l’stent, però el cert és que si t’envien a casa després, et pots morir si ningú no vetlla perquè tot funcioni, des del naixement fins a la mort. Aquest és el nostre paradigma, cuidar. I no tothom l’entén, o no ho expliquem prou bé nosaltres tampoc».
Els cinc sentits d’infermeres i infermers tenen en compte la persona com un tot global, però això no està renyit amb el gran domini que arriben a adquirir treballant en un servei concret any rere any. D’aquí que la Glòria Jodar també fa esment a la necessitat de reconèixer les especialitats i crear les places necessàries de cadascuna. «Hi ha gent amb el títol de Salut Mental, però la seva cadira és d’infermera generalista. En l’àmbit acadèmic tot rutlla, l’especialitat la fas per entrar al món laboral on a ningú se li acut fer-li un contracte de metge generalista a un traumatòleg, però a una infermera sí».
Des de la seva jubilació, la Roser Crivillé encara pensa que les especialitats en infermeria haurien de funcionar exactament igual que en el cas dels metges i metgesses. Ella, en un moment donat, i amb afany de fer prevaldre tot el que ja dominava, però sense cap reconeixement oficial, es va inscriure en un curset a l’Hospital Clínic de Barcelona per obtenir, si més no, un títol, que només va tenir sentit per a ella.
En el món anglosaxó, «infermeres de pràctica avançada» és com anomenen a les professionals que fan molt més que cuidar la persona, estan en una unitat molt específica, com pot ser cardiologia o hemodinàmica.
«Aquí sempre ens han volgut com a personal polivalent, a la carrera ens formen per ser-ho», precisa la Teresa Salvador, infermera de la promoció del 95. «Vaig entrar de corretorns fent suplències a l’Hospital de Sant Pau. Aleshores no hi havia especialitats, més enllà de la de llevadora», concreta. Anava fent suplències i va fer-ne una al servei de Psiquiatria. La salut mental en la carrera l’havia tocat molt de passada només, però ella d’allà ja no es va voler moure. «Em va impactar molt, i em vaig sentir molt identificada perquè els debuts de les malalties són als 17, 18, 20 anys i jo en tenia uns 20 o 21. I allò em va tocar molt. I veure tant de patiment, em duia a preguntar-me: Com es cura això on es pot posar una tireta? Com aprenc més jo?».
La Teresa es va impregnar com una esponja, va fer el postgrau de salut mental, després de toxicomanies, mediació i resolució de conflictes, teràpia de grup… Volia aprendre. «Tinc la sort d’haver-me trobat molt bons psiquiatres, infermers i psicòlegs. M’agradava molt la urgència prehospitalària, però en salut mental vaig quedar atrapada, i m’encanta el que faig», confessa. I va poder convalidar tot el seu aprenentatge i pràctica, passant un examen a Madrid que li va reconèixer l’especialitat com a Infermera especialista de Salut Mental. Ara, des del CSMA Sant Martí Nord, treballa amb pacients i les seves famílies, tranquil·litzant-los i valorant el nivell de risc en què estan.
Quan les primeres vacunes contra la Covid-19 van arribar per a la seva administració, les indicacions dels laboratoris deien que de cada vial es podien extreure 5 dosis; tot i això, a molts centres de salut hi ha infermeres que en treuen entre 6 i 7. D’un producte car i escàs les infermeres hem tret un terç de dosis que no estaven quantificades, i moltes persones se n’han beneficiat.
Si algú duu a terme una feina complexa, diem que és capaç, però quan a més la realitza d’una forma que fa que sembli fàcil, diem que és un mestre o fins i tot un geni. Això, això no obstant, no passa amb totes les professions. Quan les infermeres fem bé la nostra feina i l’executem, amb la gràcia i la màxima competència de qui sap com fer-ho, de la forma més ràpida, senzilla i econòmica, no ens diuen genis, sinó que normalment deixen de veure’ns. Desapareixem.
Un bon exemple d’això és la immunització comunitària davant la Covid-19, que les infermeres estem fent possible. Si bé en els seus primers dies, l’arribada de la pandèmia va fer evident la importància crucial i el compromís social ferm de tots els professionals de la salut, quan ha arribat el moment d’immunitzar, una competència que és pròpia de les infermeres i especialment de les d’atenció familiar i comunitària, aquesta rellevància s’ha esvaït.
Després de viure en la pitjor pandèmia dels últims cent anys, l’opinió pública està més sensibilitzada que mai sobre les mesures de prevenció, les possibilitats assistencials del sistema, l’existència de coronavirus i fins i tot el funcionament dels tests d’antígens, però vacunar s’ha reduït a una acció gairebé mecànica: la punxada. En realitat, la vacunació és una responsabilitat col·lectiva liderada per les infermeres. Som els professionals de la salut amb la formació, les competències i les habilitats necessàries per desenvolupar tot un procés que requereix coneixements i habilitats en cada una de les seves fases i que serveix per garantir la màxima seguretat fins a l’administració.
És imprescindible seguir una metodologia precisa que inclou des de l’anàlisi i la valoració dels grups que han de rebre la vacuna, fins a determinar l’oportunitat segons edats i factors de risc. També implica la planificació logística , el manteniment de les dosis, el control de la seguretat dels espais d’administració, la recollida exhaustiva de dades i l’observació de normes de consulta i d’efectes adversos.
En el cas de la vacuna de Covid-19, la vacunació massiva està servint per reduir el nombre de casos, les hospitalitzacions i per accelerar la protecció a les persones més vulnerables. A més, facilita el restabliment de les activitats assistencials i permet la recuperació de les activitats socials i econòmiques.
Les infermeres ja fa més d’un any que estem vacunant la població contra la Covid-19 i impulsant al màxim la primovacunació de les persones de 12 anys i més. El temps que hem invertit ha estat alt però molt efectiu. En aquest moment, a Catalunya tenim unes cobertures del 94% en residències i del 83% en persones de 70 anys o més i per sobre de 57% en persones de 60 a 69.
Hem incorporat mesures i espais per tal d’augmentar aquestes cobertures desplegant un seguit d’accions, sobretot l’adaptació contínua dels espais de vacunació a centres d’atenció primària, domicilis, residències o punts especials de vacunació massiva. Hem buscat la col·laboració d’entitats i associacions i fins i tot hem ampliat horaris als caps de setmana. Paral·lelament, hem mantingut les campanyes per immunitzar a la població infantil als centres de salut i a les escoles amb les vacunes que anomenem sistemàtiques i que ajuden a prevenir moltes altres malalties que continuen circulant i poden infectar qualsevol persona no protegida.
Aquesta protecció que ens donen les vacunes protegeix a qui rep la vacuna i tots els qui l’envolten. Junt amb altres programes eficaços de vacunació com la Grip estacional, que ajuden a mantenir cobertures vacunals que fan disminuir la seva incidència, fem la nostra comunitat més resistent i contribuïm al bé comú.
Durant aquest últim any, he pogut viure la integració sistemàtica i planificada de la identificació dels grups de risc, la seva priorització, la sensibilització de la comunitat i l’administració i registre de les dosis. Tot això sense deixar d’escoltar les necessitats físiques i emocionals, les pors i els dubtes d’aquelles persones que he atès.
Penso que aquest és el gran valor afegit que aportem les infermeres catalanes, prioritzant la cura a les persones, el seu benestar i en general el de tota la nostra comunitat. Per a una professió com la nostra, que ha crescut tant en les darreres dècades, però que arrossega el pes d’una tradició que la fa invisible i el problema d’unes condicions de treball inadequades per a moltes de les seves integrants, seria molt trist deixar passar una oportunitat com la que estem vivint per explicar tot allò que fem per a la societat.
