Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • El Col·legi d’Infermeres de Barcelona ofereix 14 beques per a estudiants d’infermeria

    Les matrícules dels estudis d’infermeria es troben entre les més cares de tots els estudis universitaris que s’ofereixen a la demarcació de Barcelona. Per aquest motiu, el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) engega la campanya Més infermeres, destinada a ajudar els estudiants del grau d’Infermeria de la demarcació de Barcelona a sufragar el cost de la seva matrícula.

    Aquests ajuts tenen una dotació de 28 mil euros i s’adrecen al millor expedient de cadascun dels centres que ofereixen el grau d’Infermeria a la demarcació de Barcelona. El procés de selecció de la convocatòria estarà obert fins al dia 30 de novembre del 2021.

    Per a aquesta campanya, es posen a la venda uns caramels que es podran adquirir a la seu col·legial, als quioscos de Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya i l’inici de la Rambla de Barcelona o bé contactant amb els delegats comarcals del COIB. La venda d’aquests caramels servirà per ampliar la borsa d’ajudes de les properes convocatòries en col·laboració de la ciutadania. Cada tub de 12 caramels té un preu de 2,50 euros.

    El COIB, integrat per més de 47 mil infermeres i infermers, és la institució que vetlla per la defensa i la representació corporativa de les infermeres i els infermers. Pretén generar valor social i professional al col·lectiu i alhora contribuir a millorar l’atenció sanitària, sociosanitària i social a Catalunya.

  • Breu anàlisi dels pressupostos de Salut del 2022

    Malgrat el que el govern diu, en la proposta dels pressupostos del Departament de Salut pel 2022, aquests continuen sent insuficients i mal repartits en les seves prioritats.

    • Proposta del 2022: 11.244 milions d’euros
    • Pressupost del 2020: 9.789 milions d’euros

    L’increment del pressupost, per tant, és de 1.456 milions d’euros. Recordem, però, la despesa real de Salut del 2020, que va ser de 13.097 milions d’euros. És a dir, va haver-hi un dèficit de 3.358 milions. Amb l’augment proposat pel 2022, no s’arriba a cobrir ni la meitat de la despesa real d’un sistema de salut depauperat com el nostre.

    En definitiva, anem cap enrere: no es podrà fer front a les necessitats històriques i urgents, de personal, d’inversions, de canvi de prioritats a l’atenció primària, la salut pública, la salut mental i les cures.

    Distribució del percentatge de l’augment proposat pel 2022

    • Sous: 23,5%.
    • Compres: Medicaments Hospitalaris de Dispensació Ambulatòria (MHDA), un 8,2%; compra de béns i serveis, un 12,2%; farmàcia, un 4,1%.
    • Atenció Primària: 1.885 milions d’euros (increment del 20,7%, però continua estant en un 16,7% del
      pressupost de Salut).
    • Hospitals: 4.821 (increment 12,4%).
    • Sociosanitaris: increment 30,6%.
    • Salut Mental: increment del 47,6%.
    • Transport i emergències increment del 27,4%.
    • Salut Pública increment del 74,5%.
    • Infraestructures increment del 97%.

    Pressupost 2022. Principals línies d’actuació segons la proposta

    Recuperació de l’endarreriment d’activitat i de diagnòstic

    Amb:

    • Programa per a la recuperació de l’activitat diagnòstica i el control de malalties.
    • Programa per a la recuperació de l’activitat.
    • Consolidació de l’increment de despesa derivat de la creació de noves Unitats i llits d’atenció al malalt crític.

    Enfortiment de l’Atenció Primària de Salut i comunitària

    • Consolidació de la política de contractacions
    • Incorporar / consolidar nous rols i perfils professionals:
      • 300 professionals per al suport a residències.
      • 220 infermeres per desplegament de cartera.
      • 746 tècnics de cures auxiliars d’infermeria (TCAI).
      • 746 administratius de suport i d’atenció ciutadana.
      • 150 nutricionistes als EAP com a nou perfil professional.
      • Incorporació de treballadors socials pels EAP.
      • Incorporació de fisioterapeutes.
    • Estendre el desplegament del Programa de Benestar Emocional i Salut Comunitària.
    • Ampliació de la cobertura i horaris del Programa PADES (a les tardes i als caps de setmana)
    • Inici del desplegament del programa de salut bucodental.

    Reforçar l’atenció a la Salut Mental

    Destinant a:

    • Potenciar la millora de l’àmbit d’atenció infanto juvenil.
    • Incorporant accions del Pla de prevenció del suïcidi.
    • Col·laboració amb APiC, SMiA, Salut i escola i en general la prevenció, l’hospitalització i la rehabilitació.

    Pels que fa als professionals:

    • Mantenim l’esforç amb els professionals consolidant les polítiques de contractació.
    • Incrementem l’oferta de formació d’especialistes amb una oferta de 1.630 places, amb 329 places d’infermeria i 45 de psicologia clínica.

    Impuls a l’activitat de Salut Pública

    Reforç de la salut pública amb la incorporació de professionals destinades a:

    • Millorar la intel·ligència epidemiològica i el treball conjunt amb el sistema sanitari.
    • Reforçar àrees de salut pública d’altíssima prioritat i tradicionalment infradotades de professionals, com les relatives a l’emergència climàtica, les vacunes, la salut laboral o les addicions.
    • S’incorporen dues vacunes al calendari vacunal d’alta efectivitat i que s’adrecen a importants problemes de salut pública:
      • Contra el meningococ B adreçada a la població infantil.
      • Contra l’Herpes Zòster adreçada a la gent gran i persones de risc.

    A més de la proposta, caldria especificar les dotacions pressupostàries d’aquestes línies d’actuació, el calendari i el model organitzatiu, sobretot per la proposta d’atenció primària, assegurant la longitudinalitat, accessibilitat, essencialitat, equitat territorial i qualitat.

    També és necessari i urgent assegurar la transparència i participació democràtica real de professionals i ciutadania a tots els nivells del sistema per vetllar per la bona (eficient) utilització dels recursos públics i evitar el negoci i la corrupció tan freqüents.

  • Negoci per uns quants, patiment per moltes

    En l’època de Boi Ruiz, quan la Gerència d’un Hospital volia tancar una planta de llits, hi posava un cadenat a la porta. Ara ja no cal. N’hi ha prou que, des de l’àrea informàtica, se’ns bloquegi la disponibilitat de llits d’una planta sencera. Els temps tecnològicament han avançat, però sempre actuen igual.

    Això va succeir a Tortosa, a l’Hospital Verge de la Cinta, amb la planta de traumatologia. I quin era el motiu de tancar una planta de llits sencera, ens podem preguntar? Clar, la Covid. Doncs no. La realitat és que es va tancar aquella planta a fi que els metges de guàrdia amb presència física poguessin descansar. No hi havia cap altra opció? Segurament sí, ja que un Hospital disposa de forces recursos i altres espais, però segurament era l’opció més fàcil.

    I esdevé una pràctica habitual. Després van reobrir la planta de trauma, però per acabar tancant la de tocologia i obstetrícia, bloquejant els llits corresponents.

    La primera conseqüència directa i immediata és que els pacients ocupen llits d’altres especialitats que no són les que els hi correspondrien. Els pacients es dispersen per tot l’hospital i es barregen.

    Una segona conseqüència és que els pacients que estan a urgències pendents de llits triguen hores i hores a ingressar a planta i, de fet, segueixen a urgències, malgrat rebre tractament assistencial. Ara ja tenim pacients de totes les especialitats, no només barrejats a les plantes de l’Hospital, sinó també a les urgències. Les urgències es transformen així en una planta més de l’hospital. L’afegit és la sobrecàrrega de treball de les treballadores i treballadors sanitaris i no sanitaris de les urgències. Un gran exemple de capacitat de gestió d’una direcció.

    Una altra conseqüència del bloqueig de llits és la possibilitat d’altes forçades de pacients que retornaran més endavant com a reingressos.

    Tenir menys llits públics implica que es produeixin derivacions d’intervencions a la clínica Terres de l’Ebre antiga Aliança, gestionada per Tortosa Salud SL i Fundació Gesad, col·laboradores i associades a la Unió Catalana d’Hospitals, la gran patronal.

    Tancar plantes senceres de llits públics, pagats amb els recursos públics de tots i de totes, és un altre exemple de degradació del sistema públic. I amb l’avinença dels responsables sanitaris de les Terres de l’Ebre i Catsalut.

  • Viure amb un trastorn de conducta alimentària: «Jo no era conscient de la meva malaltia»

    La Nerea Fernández, de 22 anys, va començar a desenvolupar conductes problemàtiques amb el menjar quan tenia 12 anys. «Tot va començar de manera força subtil, ningú es va adonar. Jo ja feia temps que no em sentia bé amb mi mateixa i que no estava a gust amb el meu entorn i les meves relacions. Em vaig començar a centrar molt en el meu cos i en com em veien els altres», relata. Aquesta situació va coincidir amb una etapa de canvi i de noves amistats, quan començava l’ESO.

    «Jo no acabava d’entendre que em passava. Dinava quasi sempre sola a casa, perquè la meva mare treballava, i vaig començar a restringir aliments: mai menjava dolços, fregits… fins al punt que vaig començar a vomitar», explica. «El primer cop que vaig vomitar va ser força impactant per mi mateixa. Em vaig mirar al mirall, plorant. En aquell moment, ja havia fet un pas més: havia entrat en la boca de la malaltia».

    Cap als 17 anys, la Nerea va fer una baixada de pes considerable. Aleshores la seva família es va adonar que alguna cosa no anava bé i la van portar a un centre. La van diagnosticar amb un trastorn de conducta alimentària no especificat (TCANE), caracteritzat per quadres incomplets d’anorèxia o bulímia nerviosa. Quan va fer 18 anys, però, va demanar l’alta voluntària. «Jo no em volia curar. No era conscient de la meva malaltia i no volia que ningú frenés les meves conductes», assenyala. A finals d’aquell any, va parlar amb la seva família i va decidir demanar ajuda. Primer va ingressar en un hospital de dia i, més endavant, va fer-ho en un 24 hores, on s’hi va estar tres mesos i mig.

    «La primera setmana va ser horrible. Allà t’adones de fins a quin punt pot arribar un trastorn de conducta alimentària. Al centre sí que vaig prendre més consciència de la meva malaltia i vaig veure que no podia continuar així, que em volia curar i no volia fer patir més al meu entorn», explica. Un dels aspectes que més la va ajudar va ser el fet de sentir-se acompanyada. «Un dels sentiments que tenia era que estava sola i que ningú m’entenia. Però veure que hi ha gent que està al teu costat per com ets, malgrat tot, fa que et comencis a valorar més enllà del teu físic».

    Ara ja fa prop de dos anys que està recuperada. «Les meves emocions ja no les gestiono amb el menjar», explica, sent conscient que el que ha viscut l’acompanyarà tota la vida. «Com algú que ha tingut qualsevol classe de dependència, has de tenir una llum vermella que s’encengui quan hi ha alguna situació problemàtica i digui: ‘D’acord, això no està bé’. Has de ser conscient que tens més tendència a obsessionar-te amb l’alimentació o amb el teu cos que qualsevol altra persona».

    Al voltant de 400.000 persones a tota Espanya pateixen algun tipus de trastorn de conducta alimentària, 300.000 de les quals són joves adolescents.

    Les adolescents, les més vulnerables

    Al voltant de 400.000 persones a tota Espanya pateixen algun tipus de trastorn de conducta alimentària, 300.000 de les quals són joves adolescents, segons dades de la Fundació Fita. La mitjana d’edat d’inici de la malaltia són els 15 anys, tot i que entre un 8 i un 10% dels TCA tenen un inici tardà, com podria ser als 30 o 35 anys. 9 de cada 10 de les persones afectades per aquests tipus de trastorns són dones.

    «Les causes són multifactorials i intervenen tant factors biològics com socioculturals, com poden ser els cànons o models de bellesa que la societat accepta com a bons», explica Eduardo Serrano, psicòleg pediàtric de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona i Coordinador de la Unitat de Trastorns de Conducta Alimentària de l’hospital.

    A l’adolescència hi ha una sèrie de factors que poden propiciar l’aparició d’un TCA. En aquesta etapa és on es produeixen més canvis físics, que són encara més evidents en les noies. Això fa que creixi la preocupació pel cos i per adaptar-se als cànons de bellesa que marca la societat. «El pas de la primària a l’ESO és un estressor que fa a les persones més vulnerables a patir aquest tipus de trastorns. És una etapa de canvis físics, però també psicològics: comencen a prendre decisions, busquen trobar-se a si mateix, tenen el desig de més autonomia, de trobar referents…», afirma Serrano. «També hi ha el que s’anomenen els esdeveniments vitals estressants, com un desengany amb una parella o la separació dels pares, que poden funcionar com un desencadenant de la malaltia», afegeix.

    La malaltia es manifesta, per una banda, a través de símptomes físics, com la pèrdua evident de pes, en el cas de l’anorèxia, o les fluctuacions exagerades de pes, en el cas de la bulímia, així com la desaparició o alteració del cicle menstrual. També apareixen símptomes psicològics: preocupació excessiva per l’alimentació i el pes, amb la inclusió de canvis en la dieta, obsessió per l’exercici físic, distorsió de la imatge corporal, irritabilitat o aïllament respecte a l’entorn. Igualment, apareixen sentiments de pèrdua de vàlua personal i de baixa autoestima.

    A les primeres fases del diagnòstic i, fins i tot, del tractament, una característica habitual en els i les pacients és la falta de consciència respecte a la malaltia. «Habitualment, el pacient no veu necessitat de canvi ni troba motivació pel tractament. Li costa entendre que té una malaltia, que ha perdut el control sobre si mateix i que tot el seu món gira al voltant del seu cos», explica el Dr. Fernando Fernández, cap de la Unitat de Trastorns de Conducta Alimentària de l’Hospital de Bellvitge.

    La pandèmia de la Covid ha disparat els casos de TCA, que es calcula que han augmentat en un 20%.

    L’efecte de la Covid

    La pandèmia de la Covid ha disparat els casos de TCA, que es calcula que han augmentat en un 20%. A més, la crisi sanitària també ha fet empitjorar els casos que ja existien i ha provocat, en alguns casos, recaigudes en persones que ja estaven recuperades. «La pandèmia va ser la tempesta perfecta. L’aïllament social, la incertesa, la por al contagi… van ser un estressor més», assenyala Eduardo Serrano, qui explica que, durant el període més dur de la pandèmia, a l’Hospital Sant Joan de Déu l’hospitalització parcial va augmentar en un 33% i els ingressos totals fins un 60%.

    Els missatges que circulaven durant el confinament evocant a la necessitat de fer exercici físic i portar una dieta sana per no «abandonar-se» van anar calant en la població. «Pel fet de no poder mantenir una activitat normal, ha augmentat la preocupació pel pes i la figura i l’obsessió per l’esport. A més, durant la pandèmia hi ha hagut diferents factors estressants, com la pèrdua de poder adquisitiu en la família o la mort de persones properes, que han fet que apareguessin angoixes que normalment no hi eren», sosté el Dr. Fernández. A l’Hospital de Bellvitge, on normalment veuen uns 300 o 350 casos nous cada any de TCA, aquest any n’han vist entre 400 i 450.

    Les xarxes com a amplificador del model de bellesa

    Les xarxes socials per si mateixes no són una causa dels TCA, però sí que poden jugar un paper en la seva incidència. «Les xarxes amplifiquen el model estètic, amb l’afegit que es produeix un retoc de les fotografies i es poden utilitzar filtres, que promouen encara més la idea de perfecció, tot i que sigui falsa. Això pot generar insatisfacció corporal, que és la porta d’entrada a un trastorn alimentari», explica Serrano. «Si jo em sento lluny de l’estàndard de bellesa, disminueix l’autoestima i això em porta a intentar modificar el meu cos amb la dieta, fent esport… tot són factors de risc que poden debutar en un trastorn alimentari», afegeix el psicòleg de l’Hospital Sant Joan de Déu.

    Segons explica la Nerea, hi ha molt poca consciència respecte a la gravetat dels TCA i és habitual banalitzar aquests comportaments amb la dieta o l’esport. «Hi ha moltes influencers que fan servir expressions com ‘compensar el que he fet durant el cap de setmana’ o persones amb TCA reconegut que parlen dels dejunis intermitents», assenyala. «Quan algú que té un TCA llegeix o veu això, fa que la seva malalta evolucioni més ràpidament i pitjor», afegeix.

    Les xarxes amplifiquen el model estètic i promouen encara més la idea de perfecció. Això pot generar insatisfacció corporal, que és la porta d’entrada a un trastorn alimentari.

    Un abordatge multidisciplinari

    Segons dades de l’Hospital de Bellvitge, el trastorn per afartament i l’anorèxia nerviosa són els trastorns de la conducta alimentària que registren un percentatge més elevat de recuperació total després d’un tractament especialitzat, amb un 72% i un 65% respectivament. En canvi, la bulímia nerviosa i altres TCA atípics presenten menys probabilitat de restabliment complet, entre el 40% i 33%.

    D’acord amb els resultats d’un estudi de l’Hospital per avaluar l’impacte dels anys d’evolució de la malaltia en la resposta al tractament dels TCA, en l’anorèxia i la bulímia nerviosa, més de 12 i 14 anys d’evolució incrementarien el risc de cronicitat, mentre que per al grup de trastorns atípics seria de 6 a 8 anys i per al trastorn per afartament de 20 a 21 anys. Així doncs, el reconeixement precoç dels símptomes i el tractament indicat són aspectes claus en l’abordatge d’aquests trastorns.

    Un altre aspecte clau és l’abordatge multidisciplinari de la malaltia. En les unitats específiques de TCA, com la de l’Hospital de Bellvitge o la de Sant Joan de Déu, intervenen diversos especialistes en el tractament del pacient -psicòlegs, psiquiatres, endocrins, internistes, ginecòlegs, nutricionistes, etc.-. Normalment, els pacients arriben derivats dels centres de salut mental o de l’atenció primària i es fa un tractament específic en funció de la severitat del cas. En algunes ocasions, cal un ingrés a l’hospital de dia i, en d’altres de més greus, un ingrés total.

    En el cas de l’Hospital Sant Joan de Déu, en ser un hospital pediàtric, la família s’involucra en tot el procés. «Des del primer moment, mirem d’empoderar-los perquè puguin entendre tota la repercussió emocional de la malaltia i perquè puguin manejar la renutrició en el cas d’un ingrés parcial. També els facilitem eines perquè puguin gestionar situacions específiques. Formen un equip entre la persona afectada, la família i els professionals», remarca Eduardo Serrano.

    Treballar en l’educació per trencar l’estigmatització de la salut mental és molt important. Cal entendre que tots estem exposats a patir algun tipus de problema de salut mental al llarg de la nostra vida.

    Parlar-ne per trencar l’estigma

    Amb la pandèmia de la Covid-19 s’han disparat i aguditzat el nombre de casos de depressió, ansietat i altres problemes de salut mental. «A causa de l’augment de la demanda, s’han desbordat els recursos que teníem i també han arribat casos més greus a causa del confinament. Calen més recursos per poder fer front a aquest augment de problemes de salut mental», argumenta el Dr. Fernández.

    En la mateixa línia s’expressa la Nerea, qui també reivindica un augment dels recursos destinats a la salut mental. «Hi ha tanta gent que té problemes de salut mental que és impossible que la sanitat pública pugui abastir-ho tot. I hi ha moltes famílies que no es poden permetre pagar un psicòleg a la sanitat privada», afirma. La Nerea també destaca la importància d’educar en la gestió de les emocions des de les escoles, treballar l’autoestima i un pensament crític davant els inputs que rebem a través de les xarxes socials.

    La crisi sanitària també ha posat sobre la taula la importància de cuidar la nostra salut mental. «Treballar en l’educació per trencar l’estigmatització de la salut mental és molt important. Cal entendre que tots estem exposats a patir algun tipus de problema de salut mental al llarg de la nostra vida. La prevenció és complexa, però tot el que sigui reconeixement precoç i trencar el tabú és importantíssim», destaca el cap de la Unitat de TCA de l’Hospital de Bellvitge.

    La Nerea ha volgut explicar el seu testimoni per visibilitzar els trastorns de conducta alimentària, ja que, segons diu, «les persones no són conscients que és una malaltia que et pot arribar a matar i no li donen la importància que se li hauria de donar». Destaca que el més important és demanar ajuda i fer-se valdre a un mateix. «Una cosa que m’he anat repetint durant molt de temps és que només ens tenim a nosaltres. Jo soc l’única persona que estarà sempre amb mi i és una merda estar tota la vida odiant-te a tu mateixa. Per això ens hem de valorar i acceptar-nos tal com som».

  • Urgències col·lapsades, el reflex d’un sistema debilitat

    Un altre any, un altre hivern, una altra campanya de la grip i, una altra vegada ens trobem amb els serveis d’urgències hospitalàries col·lapsats. Tornem a visualitzar els passadissos plens de pacients en lliteres i butaques, amb les ambulàncies retingudes fora dels hospitals, ja que no queda espai físic per descarregar els pacients. Mentrestant, encara hem de fer front a la pandèmia i a una nova malaltia, que, com tot apunta, ha arribat per quedar-se i convertir-se en un virus hivernal més.

    Dissortadament, a diferència de la situació de pandèmia, no és un fet estrany que les Urgències superin el seu límit de capacitat. Fa anys, com a mínim des de l’inici de les retallades, que el servei d’atenció continuada dels centres hospitalaris es troba sotmès a una pressió constant. No és cap novetat i ja forma part de la vida quotidiana del personal.

    Així doncs, la pandèmia només ha posat de manifest la precarietat del nostre sistema sanitari causat per les retallades i per una deficient organització i planificació dels recursos. El col·lapse d’Urgències és multifactorial, com bé sabem els professionals, però principalment es deu a l’increment de la demanda assistencial per part de la població, que reclama atenció mèdica i respostes immediates. Les llistes d’espera, tant per concertar una visita amb el metge o metgessa d’atenció primària com amb la resta d’especialistes, i per accedir a exploracions complementàries i proves diagnòstiques, sulfura els pacients que s’atansen a les Urgències a la recerca d’una atenció que saben que rebran de manera garantida, encara que calgui esperar algunes hores. És molt habitual que els mateixos pacients reconeguin que el seu motiu de consulta no és propi del servei, però manifesten la necessitat de veure i parlar amb un metge perquè en el seu CAP no poden fer-ho abans de tres setmanes o un mes.

    Tanmateix, la saturació també és causada per la manca de llits d’hospitalització que dificulta el drenatge de pacients. Això és el que provoca, en la majoria de casos, la ignominiosa imatge de persones «aparcades» a passadissos. Hi ha una dada que il·lustra perfectament el dèficit de llits del nostre sistema sanitari. Mentre que Catalunya compta amb 2,43 llits d’aguts per cada 1.000 habitants, la mitjana de la Unió Europea és de 5, el doble.

    Els serveis d’urgències són l’airbag d’un sistema sanitari permanentment debilitat. Abans es parlava d’estacionalitat, ara és una condició estructural. Tot plegat, causa molt desgast als professionals, amb risc seriós de patir la síndrome d’esgotament professional, coneguda com a burnout. Els facultatius i les facultatives patim aquesta sensació d’estar cremades per la pressió assistencial d’un sistema sempre al límit en què la qualitat assistencial i la seguretat del pacient es poden veure compromeses. Cada professional d’Urgències ha de veure tal quantitat de pacients de manera concurrent que si no es produeixen més errors és per la seva extraordinària dedicació i compromís.

    Una dedicació que es tradueix en extenuants jornades laborals i guàrdies de 24 hores per compensar la manca de personal. Així, ens trobem amb professionals mèdics sobrecarregats que sobrepassen de llarg el màxim d’hores anuals que estableix la normativa laboral europea. En definitiva, condicions de treball poc desitjables per a un col·lectiu que ha de cuidar la salut de la població i atendre situacions d’emergència mèdica.

    Per aquest motiu, una vegada més, els treballadors i les treballadores del sistema reclamem solucions. Pressupostos suficients, recursos adequats i condicions laborals i retributives que atreguin el talent perquè treballar al sistema sanitari públic sigui un motiu d’orgull i no una tortura.

  • Què sabem sobre la Covid-19 en nens després de 18 mesos de pandèmia i a l’espera de la vacuna pediàtrica

    “Des que el març del 2020 es va declarar la pandèmia de Covid-19, hem après molt sobre el coronavirus SARS-CoV-2 i el seu paper en la malaltia pediàtrica”, escriuen a la revista de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) pediatres d’una desena d’hospitals i xarxes d’investigació espanyols, encapçalats per Cristina Calvo, de l’Hospital Universitari La Paz.

    Fer repàs és útil per valorar el balanç risc/benefici de vacunar els menors d’11 anys, l’únic grup de població a Europa que encara no disposa d’una vacuna contra la Covid-19. Als Estats Units s’acaba d’aprovar la vacuna de Pfizer-BioNTech per a nens entre 5 i 11 anys. L’Agència Europea del Medicament es podria pronunciar d’aquí a un mes.

    Com ha afectat els nens a Espanya la Covid-19?

    “Els nens s’infecten en un percentatge semblant als adults, si bé la majoria pateixen quadres lleus o asimptomàtics. Al voltant d’un 1% dels infectats necessiten hospitalització, menys d’un 0,02% cures intensives, i la mortalitat és molt baixa i generalment en nens amb comorbiditats”, escriuen els pediatres Cristina Calvo, Alfredo Tagarro, Ana Méndez Echevarría, Belén Fernández Colomer, Rosa Albañil Ballesteros, Quique Bassat i M. José Mellado Peinado en un article publicat a Anales de Pediatria a finals de setembre.

    Al voltant d’un 1% d’infectats necessiten hospitalització, menys d’un 0,02% cures intensives, i la mortalitat és molt baixa i generalment en nens amb comorbiditats.

    Estimen una mortalitat de 0,21 per 100.000 nens de 0-9 anys i de 0,34 per 100.000 nens de 10 a 19 anys. Segons dades recollides en un informe del ministeri de Sanitat, fins al 30 de juliol passat havien mort nou nens entre 6 i 11 anys.

    En la majoria, afirmen els pediatres, la Covid-19 provoca infeccions respiratòries i quadres gastrointestinals que no necessiten tractament. L’excepció, molt poc freqüent, és l’anomenada síndrome inflamatòria multisistèmica (MIS-C).

    El 60% dels nens que van necessitar cures intensives, i el 90% dels que van morir tenien altres patologies greus. En concret, la malaltia cardíaca i del fetge i l’asma s’associen a un risc més gran de Covid greu en nens; en canvi, aquesta associació no apareix amb pacients oncològics, malaltia reumàtica ni diabetis.

    Emmalalteixen més amb la variant delta?

    Tant Cinta Moraleda, responsable de l’estudi EPICO -que recull dades de nens amb Covid-19 a 74 hospitals espanyols-, com Francisco José Álvarez García, coordinador del Comitè Assessor de Vacunes (CAV) de l’AEP, insisteixen que no hi ha hagut a Espanya més hospitalitzacions de nens atribuïbles a la variant delta. Als Estats Units sí que s’ha observat una coincidència temporal entre l’extensió de la delta i un augment d’ingressos, però podria ser degut a factors diferents de la variant en si.

    La publicació en Anales de Pediatria reflecteix més aviat que “la gravetat i la freqüència de les hospitalitzacions pediàtriques segueixen disminuint” a cada nova onada de la pandèmia, “i no és clar si aquests canvis es deuen a l’emergència de noves variants o al nostre major coneixement sobre la malaltia”.

    Nounats: no hi ha contagis a través de la lactància

    “El nounat es pot infectar, si bé la transmissió vertical és molt baixa (< 1 %), i s’ha demostrat que el nadó pot cohabitar de manera segura amb la seva mare i rebre lactància materna”, escriuen Calvo i la resta de pediatres a Anales de Pediatria. «En general, les infeccions neonatals han estat lleus o asimptomàtiques».

    La majoria dels contagis en nounats són postnatals per contacte estret, però no a través de la lactància -no hi ha casos confirmats per aquesta via-.

    La majoria dels contagis en nounats són postnatals per contacte estret, però no a través de la lactància.

    Però els pediatres assenyalen: “Aquesta pandèmia també ha tingut un impacte col·lateral derivat de les limitacions imposades a la presència dels pares i mares a les unitats de nounats i de l’estrès dels sanitaris”.

    Què se sap sobre la síndrome inflamatòria (MIS-C)

    «Un petit percentatge de nens experimenten la síndrome inflamatòria multisistèmica pediàtrica (PIMS-TS/MIS-C), generalment 4 a 6 setmanes després d’un quadre lleu de Covid-19», informa Sanitat. No s’ha estimat encara la incidència de manera precisa.

    Els símptomes són variats: “febre, símptomes gastrointestinals, erupcions cutànies, lesions miocàrdiques, aneurismes a les coronàries i xoc”. És freqüent l’ingrés a UCI. El MISC-C se segueix investigant, perquè encara que comparteix característiques amb altres síndromes inflamatòries en nens, també té diferències. En un estudi amb dotze nens espanyols de 5 a 14 anys sense malalties prèvies, els pacients van estar 10 dies de mitjana ingressats, gairebé la meitat a UCI. Cap no va morir.

    Els pediatres espanyols van elaborar ja fa un any un document de consens sobre com tractar aquesta síndrome.

    I la Covid persistent?

    Com en els adults, s’estima que el 10% de nens que han passat la infecció de forma lleu o asimptomàtica poden tenir Covid ​​persistent, assenyala l’informe de Sanitat. “Els principals símptomes associats són: fatiga, mal de cap, dispnea, debilitat, confusió mental, deteriorament cognitiu i canvis d’humor, que poden afectar les activitats de la vida diària i l’exercici acadèmic, impedint assistir a l’escola o realitzar activitats extraescolars”. També és una àrea de recerca activa, explica Álvarez García.

    Com en els adults, s’estima que el 10% de nens que han passat la infecció de forma lleu o asimptomàtica poden tenir Covid ​​persistent.

    És, de fet, “la part que més desenvolupem a EPICO”, ​​diu a SINC Moraleda, “però encara no tenim dades per compartir”. Els símptomes són variats i inespecífics, “estem encara lluny de caracteritzar-los bé, però no podem banalitzar-los. Cal continuar investigant”.

    Són contagiats més que contagien, i no a l’escola

    Ja no hi ha dubtes, assegura el pediatre Ángel Hernández Merino, de l’AEP, que al contrari que amb altres virus respiratoris, com ara la grip, els nens no són grans contagiadors de la Covid-19. Al contrari. «Els nens rarament originen successos de supercontagi i semblen ser menys infecciosos que els adults», escriuen els pediatres a Anales de Pediatria. La capacitat d’infectar augmenta amb l’edat, fins a igualar la dels adults a l’adolescència tardana. Això és així, tot i que s’ha detectat alta càrrega viral, de virus viables, en nens i nadons.

    Els nens rarament originen esdeveniments de supercontagi i semblen ser menys infecciosos que els adults. La capacitat d’infectar augmenta amb l’edat, fins a igualar la dels adults a l’adolescència tardana.

    Els nens i nenes s’infecten sobretot a casa, assenyala Sanitat: “La major part dels contagis en nens tenen lloc en l’àmbit domèstic, fins i tot durant el curs escolar. En els brots als centres educatius, sovint els treballadors són els casos índexs (…). D’altra banda, en general, els adults en els entorns escolars no presenten una vulnerabilitat més gran a patir Covid greu que la població general”.

    Tot i així, els pediatres recorden que aquestes dades s’han recaptat amb una comunitat educativa que compleix estrictament l’ús de màscara.

    Efectes indirectes de la pandèmia

    La pandèmia no només ha provocat la malaltia de la Covid-19. També s’han produït nombrosos danys col·laterals derivats de la dificultat d’accés a l’assistència, escriuen els pediatres a Anales de Pediatría. «La salut mental de la població pediàtrica s’ha vist seriosament afectada«.

    En un recent article a La Voz de Asturias, Federico Martinón Torres, Cap del servei de Pediatria de l’Hospital Clínic Universitari de Santiago, alertava de la necessitat de prendre “les mesures adequades de protecció de la població infantil de les greus conseqüències indirectes d’aquesta pandèmia: descens en les cobertures vacunals rutinàries i «reemergència» d’infeccions pediàtriques greus, “despriorització” en les estratègies de salut, increment alarmant en patologia psiquiàtrica infantojuvenil, augment dels maltractaments infantils i violència domèstica, o interferències significatives en la seva educació i relacions socials amb imprevisibles conseqüències a curt i mitjà termini”.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí

  • Vacuna per donar classe

    Els empleats de les escoles públiques de la ciutat de Nova York van tenir fins a l’1 d’octubre per vacunar-se contra el Covid-19. Els que no ho complien o no havien rebut una exempció religiosa o mèdica van ser retirats de la nòmina i posats automàticament en un permís no remunerat. Aquest estatus els permet mantenir l’assegurança mèdica, però no els dona l’opció de buscar una altra feina.

    “No volia deixar l’aula. Em van obligar a marxar», diu la Michellene Barrett, professora de Brooklyn que va decidir no vacunar-se per motius religiosos, però la seva exempció va ser denegada. Barrett és un dels 6.680 empleats del Departament d’Educació (DOE) que no s’ha vacunat del total de 167.000 treballadors. Tot i que ella i milers d’altres s’han quedat temporalment sense feina, l’alcalde sortint Bill de Blasio es manté ferm en la seva posició. El 7 d’octubre, una setmana després que s’apliqués el mandat, va anunciar que el 95% dels empleats a temps complet havien rebut almenys una dosi. Aquestes xifres són encara més elevades ara, ja que el Departament d’Educació ha informat que hi ha al voltant de 3.400 treballadors que s’han vacunat recentment, des que el mandat va entrar en vigor.

    “Crec que Déu ens dona lliure voluntat, i no entenc per què el govern no fa el mateix”, diu Barrett, afegint que després de vuit anys treballant per al Departament d’Educació, té vetada l’entrada als seus edificis. «Ens consideren una amenaça per a la seguretat”.

    Abans del mandat, els treballadors de les escoles públiques havien de sotmetre’s a tests d’antígens setmanals o mostrar proves de vacunació. Ara els empleats com Barrett, que estan en un permís no remunerat, no poden buscar una altra feina, segons les directrius del Departament d’Educació (DOE). Però això no significa la fi de la seva carrera al Departament d’Educació. Si els empleats es vacunen, poden tornar als seus llocs de treball en qualsevol moment durant l’any escolar i com a màxim dues setmanes després de presentar una prova de vacunació al DOE. Fins llavors, es contracten substituts que realitzen les seves tasques.

    Barrett, que també és autora de llibres infantils, té previst guanyar diners venent-los mentre es manté en la baixa no pagada. “Tinc esperança perquè soc religiosa, i crec que tenint fe, les coses funcionaran per a mi.»

    L’altra alternativa per als empleats que rebutgen la vacuna és renunciar al seu lloc de treball, rebre una indemnització i tenir la llibertat de buscar una altra feina, mentre mantenen la cobertura mèdica fins al 5 de setembre del 2022.

    “El més important és que les escoles obrin de nou”

    Alguns pares estan preocupats per com pot afectar la situació als seus fills. Benjamin Morden és el pare de tres filles inscrites a centres públics de la ciutat de Nova York que estan molt emocionades de tornar a anar a l’escola de forma presencial, després d’un any i mig d’aprenentatge en remot.

    “És clar que prefereixo no tenir un substitut. Però crec que, en general, és fonamental que les escoles obrin de nou», diu Morden, que té dues filles a l’M.S Salk School of Science al centre de Nova York. Morden diu que no ha estat informat de cap substitució a les classes de les seves filles. «Crec que la majoria de professors i personal escolar volen venir a l’escola i volen ensenyar. En aquest sentit, és desafortunat que hi hagi hagut tensions, tot i que puc entendre els dubtes que genera una vacuna completament nova.»

    Rhonda Perry, la directora de l’M.S Salk School of Science, i diversos professors que estan vacunats no han respost la sol·licitud d’entrevista, i han dirigit al Diari de la Sanitat al sindicat de professors per comentaris. El sindicat, denominat United Federation of Teachers (UFT), tampoc està disponible per a una entrevista, però ens deriven al seu lloc web on expliquen la seva posició. Segons un comunicat de premsa, la UFT dona suport al mandat sempre que es concedeixin exempcions, però la unió està preocupada per una possible escassetat de treballadors. Entre les 1876 escoles públiques de la ciutat, actualment hi ha 126 casos positius de Covid-19, 93 entre els estudiants i 33 entre els treballadors, segons el mapa de casos que actualitza diàriament el Departament d’Educació i que informa de casos detectats, quarantenes i aules tancades a causa de l’exposició.

    Mona Davids, la fundadora de la Unió de Pares de Nova York, està preocupada per la substitució dels agents de seguretat de les escoles. “El Departament d’Educació pot trobar professorat substitut i paraprofessionals, però com va dir el comissari de la NYPD quan es tracta d’agents de seguretat escolar, no hi ha prou substituts”, diu.

    Quiann Simpkins, un agent de seguretat escolar de Coney Island (Brooklyn), diu que els agents no estan disponibles per a comentaris amb el Diari de la Sanitat, i explica en un missatge de text que «tothom està descontent i la moral és realment molt baixa.»

    Imposar mandats de vacunes és legal

    Malgrat els esforços dels antivacunes, existeix un precedent legal per als mandats d’aquest tipus. “La Constitució dels Estats Units fa molt temps que permet als estats i ciutats imposar mandats de vacunació”, diu Kate E. Andrias, professora de Dret de la Universitat de Columbia. “La jurisprudència i els estatuts posteriors, però, deixen clar que les exempcions mèdiques i religioses són necessàries.”

    Els filantrops de l’educació també estan prenent nota de com els grans districtes escolars com Nova York estan gestionant el Covid-19. Bree Dusseault és investigadora principal del Center on Reinventing Public Education, un grup de recerca amb seu a Seattle que mira com els districtes urbans dels Estats Units han respost a la pandèmia des del tancament el març de 2020.

    “Nova York és un dels 14 districtes dels 100 que estem seguint que obliga a tot el personal a vacunar-se. Els altres 25 requereixen o prova de vacunació o realització de tests de forma regular. I això significa que Nova York forma part de la minoria», diu Dusseault.

    Malgrat tot, alguns treballadors segueixen lluitant contra el mandat. És el cas de NY Teachers for Choice, una organització formada per un grup de professors que s’oposen als mandats mèdics. Al seu lloc web expliquen que el grup va demanar una ordre judicial el 12 d’octubre per bloquejar el mandat, però va ser denegada i estan treballant per apel·lar-la. Des de NY Teachers for Choice no han respost a les peticions de comentaris.

    La ciutat de Nova York porta des de l’agost aplicant la vacunació obligatòria per a l’interior de restaurants i cafeteries, així com en gimnasos i activitats de lleure en interiors. Pel que fa a la resta de treballadors públics, també estan sotmesos, des del passat 29 d’octubre, a la mateixa norma que els empleats escolars. Les recents eleccions i el nomenament d’un nou alcalde al gener diran si les mesures segueixen en peu o si hi ha algun canvi o matís en la seva aplicació.

  • Metges de Catalunya considera que el pressupost de Salut per a l’any 2022 es queda “molt curt”

    Metges de Catalunya (MC) creu que la partida d’11.171 milions d’euros per al Departament de Salut que preveu el projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2022 es queda “molt curta”. Segons el sindicat, l’increment de 1.382 milions dels comptes sanitaris respecte al pressupost de l’any 2020 (9.789 milions) és “insuficient” per seguir fent front a la despesa que genera l’atenció a la pandèmia i a la postpàndèmia, i per revertir “per complet” les retallades sanitàries aplicades des de l’any 2010.

    A més, la organització considera que aquest pressupost no permetrà realitzar les inversions que requereix el sistema de manera prioritària, com la millora de les condicions laborals i retributives dels professionals, el relleu generacional i l’increment de la plantilla de facultatius, i la renovació i manteniment de les infraestructures i equipaments.

    Segons el sindicat mèdic, si es detreuen els fons extraordinaris habilitats per a la lluita contra la Covid, el pressupost és “merament continuista” i “deficient” per cobrir la despesa sanitària bàsica prevista per al 2022. “No suposa un salt endavant, sinó la continuïtat de l’infrafinançament crònic de la sanitat pública”, considera Metges de Catalunya.

    En aquest sentit, l’organització recorda que el sistema públic de salut “no ha sortit de l’UCI” i no ho farà si no rep la injecció de recursos que reclamen tots els experts i actors del sector, que se situa al voltant dels 5.000 milions d’euros. “Sense un finançament adequat no es podrà enfortir l’atenció primària ni els serveis d’urgències hospitalàries, tampoc es podran reduir les llistes d’espera, ni millorar les condicions de treball dels professionals, ni oferir oportunitats laborals capaces de captar i retenir el talent mèdic”, conclou el sindicat.

  • La vacuna de la grip s’associa a menys gravetat i mortalitat per Covid

    L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) alerta que aquest any la grip pot ser més nombrosa i presentar casos més greus, donat que s’ha disminuït la immunitat col·lectiva al no haver pràcticament grip l’any passat.

    Un recent estudi publicat a la revista Vaccines assenyala que quan s’han donat hiverns suaus amb taxes d’incidència de la grip baixes, els anys següents es registraven casos més greus. Això podria suposar que fins a un 48% de la població fos susceptible a la infecció per la grip. Davant aquest context, enguany s’ha incrementat en 120.000 les vacunes de la grip, que arribaran a les 1.570.000 dosis.

    Des de l’AIFiCC recorden que haver-se posat la vacuna de la grip s’associaria a una menor gravetat i una menor mortalitat per la Covid i que patir el virus de la grip i de la Covid alhora, podria suposar multiplicar per 6 la probabilitat de morir. Per aquest motiu, fan una crida a la població que es vacuni de la grip i de la tercera dosi de recordatori de la Covid en el cas que requereixi.

    “Iniciar la vacunació de la grip amb la coadministració de la tercera dosis de la vacuna Covid en majors de 70 anys complica la campanya, ja que haurem de tenir en compte quina vacuna de Covid-19 cal administrar a la persona que ve a vacunar-se, que faci 6 mesos mínim de la segona dosis, etc. Per tant, hi haurà més factors a controlar que només en la campanya de la grip, però la coadministració ajudarà a aconseguir millors cobertures i una més alta immunitat col·lectiva”, explica la infermera Pepi Estany, coordinadora del grup de vacunes de l’AIFiCC.

    L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya també fa una crida perquè els professionals sanitaris es vacunin de la grip. «El col·lectiu encara es vacuna poc, l’any passat un 42.5%, quan la mateixa OMS recomana que s’hauria d’arribar a un 75%», remarquen. “Com a professionals sanitaris tenim la obligació ètica de vacunar-nos, per protegir als nostres usuaris, per protegir-nos i no haver de causar baixa en el nostre lloc de treball i per protegir a les nostres famílies”, argumenta Estany.

  • Què es farà amb el personal contractat per la pandèmia Covid-19?

    Els darrers dies sovintegen les notícies sobre l’acomiadament dels professionals contractats amb motiu de l’esclat de la pandèmia Covid-19. Algunes comunitats autònomes ja han començat a fer-ho amb la justificació de què no tenen disponibilitat pressupostària per incorporar-los de forma més o menys estable a les seves plantilles. Altres comunitats esperen les dates de finalització dels contractes provisionals. En el cas de Catalunya, no coneixem encara la decisió del govern, tot i que sembla que el propòsit del Departament de Salut fora perllongar les contractacions extraordinàries per aquest motiu almenys durant uns mesos.

    Estem parlant de milers de professionals i treballadors sanitaris distribuïts pels diferents nivells del sistema, la majoria dedicats a funcions i tasques directament relacionades amb la pandèmia. Ara que la situació, afortunadament, s’estabilitza, podem preguntar-nos quina podria ser la millor decisió al respecte. Perquè ja fa uns quants anys que es parla de la insuficiència de professionals del sistema sanitari i de forma molt significativa en els àmbits de l’atenció primària i comunitària i de salut pública. Sembla com si aquests components haguessin esdevingut simple apèndix del sistema públic que no deixen d’emmagrir-se, tant pel que fa als recursos materials com als personals. I això malgrat les recomanacions d’enfortiment d’aquests serveis per part de les autoritats internacionals. Suggeriments sistemàticament desatesos, no solament a casa nostra.

    I com que la pandèmia Covid-19 -com fa quaranta anys la síndrome de l’oli tòxic o la SIDA i d’altres problemes col·lectius de salut- ha fet ostensiblement paleses les deficiències del nostre sistema sanitari, potser fora l’hora de no deixar passar de nou l’oportunitat, compte tingut que la probabilitat que arribin nous i greus nous problemes col·lectius de salut no sembla petita.

    La temptació d’aprofitar l’avinentesa per ampliar els recursos personals del sistema sanitari tindria a més l’al·licient de satisfer algunes reivindicacions sindicals i corporatives. Però no seria la solució. I fins i tot podria generar disfuncionalitats, perquè sense tenir clares les funcions i les activitats que els professionals i els treballadors incorporats recentment han de desenvolupar, el mer increment acostuma a generar nous problemes més que solucions.

    Però despatxar-los a tots sense més tampoc no sembla una bona opció. Així que la conclusió del dilema és més descoratjadora: qualsevol de les decisions, acomiadament o incorporació estable a la plantilla del sistema, no tindria clares conseqüències positives. I és que quan es volen construir solucions als problemes de forma precipitada, sense un projecte estratègic previ i ben definit, els resultats deixen molt a desitjar en termes d’equitat, justícia, efectivitat i eficiència.

    Si durant, almenys, la dècada precedent els nostres responsables polítics no haguessin assistit de forma passivament culposa al deteriorament progressiu del nostre sistema sanitari, sense assumir la cada cop més urgent necessitat d’analitzar-lo estratègicament i operativa, de redissenyar-lo i incorporar les innovacions que demana el nou context cultural, social, econòmic i tecnològic, és molt possible que problemes com el que avui ens ocupa poguessin gaudir de solucions més positives que les esmentades prèviament.

    Però més que plorar pel que ja no té remei fora més assenyat posar fil a l’agulla d’una vegada.