Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • L’Hospital Vall d’Hebron comptarà amb un nou edifici d’urgències i un altre que concentrarà els serveis ambulatoris

    El 2017, l’Hospital Vall d’Hebron, el complex sanitari més gran de Catalunya, va iniciar un projecte de transformació per seguir creixent, reordenar els espais, modernitzar les instal·lacions i adequar-les a les noves necessitats assistencials. Ara, aquest projecte ja és una realitat. El nou Vall d’Hebron disposarà d’un edifici, anomenat FUL (Edifici de Farmàcia, Urgències i Logístic), que centralitzarà totes les urgències, excepte les pediàtriques, i que connectarà l’hospital general amb l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats.

    El nou Campus també comptarà amb unes noves consultes de la Teixonera, que agruparan tots els serveis ambulatoris, excepte els pediàtrics, a l’altra banda de la Ronda. Està previst que el nou edifici tingui aproximadament deu plantes i al seu interior allotgi 250 consultes, un centenar de gabinets i un centenar de places d’hospital de dia. El trasllat de l’activitat ambulatòria a l’altra banda de la Ronda permetrà esponjar el recinte hospitalari.

    El Pla Especial Urbanístic permetrà endreçar tot el recinte de Vall d’Hebron. El nou heliport, situat al terrat de l’ala oest de l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats, és una de les primeres obres que s’han iniciat i properament entrarà en funcionament. Properament, el nou Campus també estrenarà un nou espai per diagnosticar i controlar les arrítmies.

    Durant l’acte de presentació del nou Campus, el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, ha destacat que “Vall Hebron és un hospital que no només té voluntat assistencial, -que la té i molta-, sinó que també la té de recerca, de docència i d’innovació. I aquesta és una transformació molt ambiciosa en un dels bucs insígnia de la nostra xarxa sanitària”.

    Per la seva part, el gerent de l’Hospital, Albert Salazar, ha remarcat que “el nou Vall d’Hebron passa per les millores de les infraestructures existents, la creació de nous equipaments i per altres elements estratègics com la transformació organitzacional i competencial dels professionals i la col·laboració amb altres entitats presents en l’àrea de referència territorial”.

    Més obert a la ciutat

    Amb l’ordenació del Campus la ciutat guanyarà un nou espai verd, connectat amb els barris veïns. El projecte organitza el recinte a partir d’una trama de camins verticals i horitzontals que faciliti la mobilitat. Els camins horitzontals uniran els barris de Montbau i de Sant Genís dels Agudells i els verticals, el Passeig de la Vall d’Hebron amb el Parc Natural de Collserola. Unes escales mecàniques uniran sud i nord per facilitar la mobilitat a tot el recinte.

    El que ja està en fase d’execució és el nou edifici de la Recerca de Vall d’Hebron. Es construeix sobre els terrenys de l’antiga bugaderia de l’Hospital i comptarà amb 16.757 m2. El nou edifici permetrà realitzar recerca disruptiva i d’excel·lència i apropar encara més la investigació a l’àmbit assistencial. Pel que fa al Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), ja està operatiu un nou espai de 1.400 m2 destinat als equips de suport a la recerca i, posteriorment, es contruirà un nou edifici que comuniqui amb el Centre Cellex.

  • Amós García: «L’EMA no recomana la dosi de reforç, sinó que regula el seu ús i deixa la decisió en mans de cada país»

    «Pan-dèmia. Ho diu el nom: és global». El president de l’Associació Espanyola de Vacunologia i cap d’Epidemiologia del Servei Canari de Salut, Amós García, comença l’entrevista recordant el significat de la paraula més repetida en l’últim any i mig. El preocupa que l’haguem oblidat, vist el desigual repartiment de les vacunes de la Covid-19.

    «És una qüestió ètica, és inacceptable que només l’1% de la gent en països de baixos ingressos estigui vacunada», lamenta García. Acaba de ser nomenat representant espanyol de Comitè Permanent de l’OMS per a Europa, l’objectiu del qual serà reforçar aquesta faceta global de la salut. Tot i això, diu estar orgullós que Espanya hagi vacunat amb eficàcia al mateix temps que se situava entre els països que més dosis donen.

    One health (‘una salut’, en anglès) és un concepte que la pandèmia ha posat de moda i que fa referència a la necessitat d’entendre la salut humana, animal i ambiental en conjunt. També «sindèmia«, combinació d’epidèmies que es retroalimenten i que en el cas de la Covid-19 té un cognom clar: desigualtat.

    «Com que no comencem a reflexionar sobre aquests condicionants se seguiran reproduint en el futur, no en tinc cap dubte», diu García, expresident d’Unicef ​​Canàries. «Aquí hi ha el canvi climàtic, que a més és un potenciador per al sorgiment de futures pandèmies; aquí hi ha la pobresa, que és un factor clau en la possibilitat d’expansió de malalties transmissibles».

    És inacceptable que només l’1% de la gent en països de baixos ingressos estigui vacunada

    Al final de l’entrevista, davant l’obligatòria pregunta de si vol afegir alguna cosa més, García aprofita per recordar-nos que es commemoren tres dècades des de la publicació en dues parts del disc Use your Illusion de Guns N ‘Roses. «Sempre acabo dient que sóc un vell rocker, i això té una clara lògica científica, perquè per treballar en salut pública i epidemiologia cal posar-se molt rock & roll».

    Dosi de reforç i addicionals

    Què opina de la decisió de l’EMA de regular les dosis addicionals i de reforç?

    Ha reforçat la idea de la dosi addicional en uns determinats perfils de la població que tenen un estat d’immunosupressió i gent gran en residències, perquè en ells la resposta no és robusta. Això no és una cosa nova, passa amb altres vacunes.

    L’altre cosa que ha dit és que en edats a partir de 18 anys l’administració [d’una tercera dosi] als sis mesos de la primera punxada és segura i efectiva. És important aclarir que l’EMA és un òrgan regulador del medicament. No recomana: regula. El que ha regulat és que la vacuna de Pfizer es pot administrar amb seguretat i efectivitat en els grups de 18 anys en endavant. La decisió la deixa en mans de cada país, la recomanació correspon a les seves autoritats sanitàries.

    Hauria Espanya aplicar aquestes dosis de reforç?

    Espanya podria començar a plantejar el debat d’implementar aquesta dosi de reforç sobre persones que han tingut una bona resposta però que són més grans. Ja es veuria l’edat: a partir de 60, 65, 70… En envellir, el nostre sistema immunitari entra en immunosenescència i funciona pitjor. Entre 18 i 60 anys no ho veig perquè la resposta és potent i no hi ha una situació epidèmica preocupant ara mateix al nostre país. A més, com diu l’OMS, per donar terceres dosi als que no hi ha evidències sòlides que es beneficiïn, millor vacunem a persones en països en vies de desenvolupament.

    Però Estats Units acaba d’aprovar una tercera dosi pràcticament universal. Caldrà?

    Cal diferenciar una cosa molt important: no és el mateix una tercera dosi que una dosi addicional. Una tercera dosi és necessària quan t’adones, quan implementes la vacuna, que amb dos no aconsegueixes la protecció adequada. Això tindria un caràcter universal i si es decideix s’ha de donar a tots els que s’han posat les dues primeres.

    Hi ha evidència científica en aquests moments que justifiqui la tercera dosi? Jo crec que, de moment, no.

    Una altra cosa és una dosi addicional. Aquesta s’aplica a uns col·lectius concrets en els quals, pel seu estat de salut -ja sigui la immunosupressió o la immunosenescència provocada per la vellesa-, no s’origina una protecció robusta amb la pauta normalitzada. Crec que hi ha evidència científica clara que garanteix aquesta dosi addicional en aquests perfils: en immunodeprimits i possiblement en ancians que visquin en residències.

    Hi ha evidència científica en aquests moments que justifiqui la tercera dosi? Jo crec que, de moment, no. La reflexió que hem de fer és que els països desenvolupats estem parlant de posar una tercera dosi universal sense que hi hagi encara evidència científica suficient i ens oblidem que hi ha països que estan demanant posar la primera a qui no en té cap. Insisteixo: som en una pandèmia.

    Oblidem que aquest és un debat en el qual es barregen els interessos de farmacèutiques i governs?

    [Riu] Jo no m’atreveixo a assegurar això i prefereixo centrar-me en l’evidència científica.

    Ja que algunes persones necessiten aquesta dosi «addicional», podria ser necessària la vacunació anual de certs col·lectius?

    Encara no se sap, però és una possibilitat. Dependrà molt de com consolidem la fase final de la pandèmia. El SARS-CoV-2 ha vingut per quedar-se i el que hem de fer és convertir-lo en un dels múltiples virus amb els quals convivim habitualment. Eliminar la cara més amarga, terrible i dramàtica que hem tingut fins ara: les UCI, les hospitalitzacions i les morts.

    El SARS-CoV-2 ha vingut per quedar-se i el que hem de fer és convertir-lo en un dels múltiples virus amb els quals convivim habitualment.

    Un cop vegem la durada de la resposta protectora de la vacuna, potser hi ha la possibilitat d’una dosi de tant en tant. No ho sé, perquè encara no hi ha informació al respecte. A tota la població? Jo crec que només seria necessària en aquells més vulnerables amb un major risc de tenir complicacions, però encara no hi ha prou dades al respecte.

    Tindrà Janssen una segona dosi?

    Està en estudi i no m’atreveixo a dir res al respecte. Ho està estudiant la Ponència de Vacunes i veurem què es decideix. En aquests moments no et dic ni una cosa ni l’altra.

    Però hi ha certa preocupació entre els que van rebre aquesta vacuna. Estan menys protegits?

    En principi no tenen motiu per a la preocupació: que s’estigui estudiant la segona dosi no vol dir que amb la primera estiguin desprotegits. La segona dosi s’aplicaria per garantir una resposta protectora a llarg termini, però ara estan perfectament protegits. Que es quedin tranquils i, si es pren la decisió de donar una segona dosi, la rebran.

    Calma, paciència i prudència

    A quins reptes s’enfronta la salut global més enllà de la pandèmia?

    Cal lluitar contra la pobresa, contra l’escalfament global, modificar aspectes de la relació de l’ésser humà amb els animals que poden estar condicionant l’aparició de noves pandèmies. És un conglomerat de circumstàncies que se seguiran produint en la post pandèmia i hem de ser conscients.

    Quan va esclatar la pandèmia teníem un sistema sanitari afeblit per les retallades des de la crisi econòmica de 2008. Cal reforçar-lo, cuidar-lo, mimar-lo i treballar perquè els països en vies de desenvolupament també en tinguin un de decent. Això va en el context de lluitar també contra la pobresa. Són elements de reflexió que hem de plantejar-nos, sempre amb una visió global.

    Una de les coses que més he trobat a faltar al nostre país és la manca de capacitat que han tingut les forces polítiques de tenir un discurs comú entre elles i adequat a la situació.

    Els seus missatges a Twitter sempre comencen amb «calma, paciència i prudència». Ha faltat tot això en la gestió de la pandèmia?

    Una de les coses que més he trobat a faltar al nostre país és la manca de capacitat que han tingut les forces polítiques de tenir un discurs comú entre elles i adequat a la situació. Em va resultar descoratjador veure que fins i tot la pandèmia entrava a formar part del debat polític, tirant-se-la a la cara els uns als altres quan estàvem parlant de la crisi sanitària més tremenda que ha tingut el món en els últims anys.

    A vegades se’ns han demanat respostes immediates davant problemes nous. Al SARS-CoV-2 a mi no me l’havien presentat, ningú el coneixia ni sabia què podíem esperar d’ell, però es demanaven respostes immediates.

    Això requeria d’un discurs comú que portés calma a la ciutadania, que estava inquieta davant un problema nou i desconegut. Això em va portar a posar-lo en tots els meus tuits: calma, perquè no estàvem davant la fi del món; paciència, perquè no se solucionaria en dos dies; prudència, perquè anava a ser l’element clau que havia de configurar les intervencions.

    Hem anat donant batzegades durant tota la pandèmia per culpa d’això?

    Parafrasejo a un dels meus poetes preferits, Mario Benedetti, que deia: «Quan crèiem que teníem totes les respostes, van canviar totes les preguntes». Amb això intento dir-te que de vegades se’ns han demanat respostes immediates davant problemes nous. Al SARS-CoV-2 a mi no me l’havien presentat, ningú el coneixia ni sabia què podíem esperar d’ell, però es demanaven respostes immediates.

    La ciència navega en incertesa, que es va consolidant en espais de certesa conforme va arribant l’evidència. El dubte és l’element clau per avançar en ciència i en aquest procés poden haver canvis en el coneixement que vas obtenint.

    Per això jo dic que calia ser molt prudents sempre, també a l’hora de traslladar el discurs, perquè el que avui és A, demà la ciència t’ho pot convertir en B i passat en C. Per això hi ha hagut molts problemes en els processos de comunicació de la situació de la pandèmia.

    Com ha estat treballar sense descans i, a sobre, rebre insults i amenaces?

    Forma part de la faceta més truculenta de la pandèmia i és profundament desagradable i de vegades preocupant, però al final has d’assumir-ho. Els insults a través de les xarxes no els comprenc, però és internet. Quan et comencen a amenaçar de mort fins al punt d’haver de posar una denúncia… Em deien «tic, tac, tic, tac, et falta poc pel judici final, tic tac».

    Després vas passejant pel carrer amb la teva dona i una parella et comença a cridar «assassí de les vacunes» i «venut». Després, quan ho interioritzes amb tranquil·litat, t’adones que no és més que el resultat de la frustració que genera la manca d’arguments de pes.

    Assolir la immunitat

    Israel va compartir dades preocupants sobre la pèrdua d’efectivitat de les vacunes que després van resultar estar esbiaixats. Creu que hi ha motiu de preocupació?

    A hores d’ara la durada de la resposta protectora de les vacunes és molt bona fins a set mesos després de la seva administració. Sobretot segueix tenint un valor clar en relació a les formes greus de la malaltia.

    Em va resultar descoratjador veure que fins i tot la pandèmia entrava a formar part del debat polític.

    Les vacunes no són esterilitzants: no eviten la infecció sinó que emmalalteixis amb un quadre greu. Assolir la immunitat col·lectiva amb una vacuna que no és esterilitzant és complicat. Es tracta de ser conscients que hem de vacunar el major nombre possible de persones per fer-li difícil la vida als virus. No totes les vacunes que posem són esterilitzants, però no veiem la malaltia davant de les quals estem intervenint. Per què? Perquè tenim unes cobertures elevadíssimes que persegueixen fer-li la vida difícil al microorganisme.

    Li estem demanant massa a les vacunes de la Covid-19?

    Els estem demanant massa perquè la pandèmia ens ha costat massa. Molts morts, ingressos hospitalaris, UCI desbordades, sanitaris fets pols, persones que han perdut la feina… Ens ha costat molt i per això possiblement els estem demanant més del que ens poden donar, i mira que ens estan donant.

    Veu possible una temuda fuita vacunal pel qual les vacunes deixin de funcionar contra futures variants?

    Ho veig molt complicat. Els coronavirus no tenen el mateix perfil que els virus de la grip. A més, tenim unes vacunes molt poderoses que han donat un resultat fantàstic. Veig molt difícil aquest escenari.

    Alguns països han començat a vacunar nens i altres són més reticents, mentre Pfizer està a punt de demanar l’aprovació per a majors de 5 anys. Què n’opina d’això?

    En aquest moment el tema dels nens crec que cal guardar-lo en un calaix perquè les vacunes disponibles encara no estan autoritzades per a ells. Que igual s’autoritzen al llarg d’aquest últim trimestre del l’any? No dic que no, però jo em plantejaria una vacunació universal en nens en funció de com estigui el pes de la pandèmia i sempre amb els ulls posats en els països en vies de desenvolupament.

    Si l’epidèmia està controlada caldria replantejar-se si cal vacunar nens quan hi ha ciutadans sense protegir en altres llocs, perquè afortunadament l’impacte clínic que té el SARS-CoV-2 en els més petits no és tan important com en altres grups etaris.

    Jo em plantejaria una vacunació universal en nens en funció de com estigui el pes de la pandèmia i sempre amb els ulls posats en els països en vies de desenvolupament.

    Un altre dels motius per vacunar els nens és que actuïn de difusors als adults, i llavors els vacunes per evitar-ho. Jo sempre dic que prefereixo vacunar els adults, que són els que tenen el problema, però es poden establir polítiques mixtes si realment són difusors, però no sembla que aquest sigui el problema.

    Si la pandèmia no s’aconsegueix mitigar i necessitem tenir més gent vacunada seria un altre escenari i aquí també hauríem de valorar-lo. No ho rebutjo, però a hores d’ara estem anant bé i s’està començant a sentir l’impacte de la vacunació en el desenvolupament de la pandèmia.

    Comentava la importància de ser prudents. Hem entès bé el principi de precaució durant la pandèmia?

    Si ho haguéssim entès bé no haguéssim tingut cinc onades. La segona onada sorgeix a Espanya perquè sembla que estem recuperant una altra vegada la normalitat que havíem perdut i ens relaxem en aspectes que no ens hauríem d’haver relaxat. Vam oblidar una cosa molt important: que el SARS-CoV-2 seguia estant present, i això va ser un element important.

    D’alguna manera, si hem tingut cinc onades és perquè a vegades ens hem oblidat que el problema seguia sent el mateix. És un microorganisme que està allà.

  • Les despeses en sanitat

    Llegint la memòria de despeses del CatSalut 2020 recentment publicada m’han sorgit diverses reflexions sobre el tema. Primer algunes dades significatives:

    Despeses 2020: 13.097 milions d’euros. Recordem que el pressupost aprovat era de 9.739 milions. Això vol dir que hi ha hagut un dèficit de 3.358 milions d’euros.

    Percentatge de despeses dels principals àmbits:

    • Hospitals: 61,93%
    • Primària: 11,98
    • Farmàcia: 21,6 (Receptes: 11,7% + Hospitalària ambulatòria: 9,86%) 2.809 milions.

    Recordem que la despesa del 2019 va ser de 10.243 milions.

    Primera reflexió: per saber que passa en la sanitat, més que el pressupost hem d’analitzar la despesa. Perquè des de fa anys els pressupostos han estat justos i retallats, però cada any hi ha hagut una despesa al final molt superior al pressupostat (dèficit). Aquest any 2020 aquest ha estat molt més elevat (un 25,6%), possiblement amb l’excusa de l’emergència de la Covid-19 (caldria una anàlisi detallada i transparent).

    Alguns «experts» ens deien que havíem d’augmentar el pressupost de salut en 5.000 milions i resulta que aquest any passat ja l’hem augmentat en 3.358 milions. Però aquesta no és la qüestió. Ja els vàrem respondre: aquest augment per què fer? Aquesta és la qüestió: què ha de fer el Sistema Públic de Salut? A més de fer una anàlisi transparent d’en què ens gastem els diners (i el dèficit del 25%), cal una anàlisi de amb quina necessitat ho fem, amb quina equitat, amb quina eficiència ( i també amb quina corrupció i negoci).

    En la despesa d’aquest any 2020, l’atenció primària, malgrat els 3.358 milions més en sanitat, ha seguit marginada dels augments de recursos. Seguim amb un 11,98% del pressupost i, atenció, ens gastem 2.800 milions, un 21,6% en fàrmacs (necessitat o negoci?).

    Ens gastem sobretot en malaltia ja instaurada i a nivells molt cars: en hospitals un 61,93% del pressupost (tenim 64 hospitals pagats amb diners públics a Catalunya!) i en fàrmacs un 21,6% del total. Això suma un 83,5% i la resta va per la primària, sociosanitària, salut mental, Salut Pública, transport sanitari, inversions i manteniments i altres.

    En definitiva, el nostre és un sistema pensat i organitzat per atendre malalts i no per atendre la salut de totes les persones i promocionar la salut i prevenir la malaltia. Per fer front als principals determinats de la Salut: la pobresa, la mala alimentació, no tenir habitatge digne, ni treball, amb un medi ambient contaminat i massificat, amb mala qualitat de vida, problemes greus de gènere, violència, manca d’educció suficient i manca de participació democràtica efectiva i, tot això, acompanyat d’hàbits dolents per la salut. Per fer front a això s’ha de posar la salut com a prioritat en totes les polítiques públiques i tenir un Sistema Sanitari Públic amb prioritats (i recursos) en Salut Pública, Atenció Primària i Comunitari, Salut Mental i Cures, a més de serveis socials ben coordinats amb salut. Potser en tindríem prou, per reforçar aquests serveis, amb els 3.358 milions de dèficit d’aquest any (de moment).

  • La infermera Ester Arimon visualitza la fatiga per compassió

    Comunicar notícies difícils una rere l’altra, estar en contacte constant amb el patiment i veure molta gent morir són aspectes quotidians d’alguns professionals d’infermeria que generen sentiments de tendresa, pena i empatia, però també d’estrès, ansietat, falta d’energia i esgotament. És el que es coneix com a fatiga per compassió.

    «La fatiga per compassió és una síndrome, és a dir, un conjunt de signes i símptomes que afecta els professionals que estan en contacte amb les vivències traumàtiques d’aquelles persones a qui atenen», explica l’Ester Arimon, infermera a l’UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona i autora de la tesi Vulnerabilitat emocional en els equips d’infermeria davant l’exposició al trauma: l’impacte de cuidar.

    En el cas concret dels professionals de la salut i del col·lectiu d’infermeria, aquesta afectació pot esdevenir «pel contacte permanent amb situacions de trauma i mort, en absència d’eines per manegar aquesta proximitat». Això té conseqüències a la salut i interfereix la vida personal i professional.

    La situació de la pandèmia de la Covid-19 ha ajudat a visibilitzar aquest assumpte, però l’Ester Arimon insisteix que no és un aspecte nou. La diferència és que, especialment les primeres setmanes i mesos del coronavirus, mai s’havien trobat amb tantes defuncions i la impotència i la pressió eren molt altes: «Tornaves a la feina l’endemà o després d’un dia de descans i els que hi havia, ja no hi eren».

    Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà.

    «Vam travessar els límits del que era possible»

    El personal d’infermeria ja partia d’una base complicada en termes de fatiga per compassió, però durant la pandèmia s’ha sumat l’angoixa de no saber exactament què fer o de no saber quan s’acabarà. «No trobo un drama superior una mort de Covid que d’una altra patologia, però s’ha afegit una pressió i una incertesa que no es produïen i la sensació que estàs posant en risc la teva vida és molt forta».

    «La pressió que han rebut institucions i professionals costa d’explicar a qualsevol persona que no ho ha viscut. Tant professionals com usuaris sabem que el sistema no és infinit ni infal·lible, però ens vam bolcar sense qüestionar-nos quin era el nostre paper i la sensació és que vam travessar els límits del que es creia possible, malgrat la por».

    Per a l’Ester Arimon, entre els equips d’infermeria, que són els que més temps passen amb els pacients, va haver-hi sentiments d’impotència, desesperança, incomprensió i tristor en veure situacions extremes que mai es van imaginar. Tot i això, van estar al peu del canó. «M’ha sorprès de quina manera la tensió i la fragilitat de tots ens ha cohesionat per convertir-nos en més que companys. M’ha sorprès la capacitat de seguir, d’aguantar».

    No obstant això, és imprescindible interioritzar que «el sistema de salut no pot salvar totes les situacions». «Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà».

    «Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada» | Cedida

    Professionals que es plantegen deixar la professió

    Per a la infermera, en un hospital de màxim nivell com el Clínic, el personal veu casos molt durs, com quan el malalt és una persona molt jove o quan hi ha un accident greu de trànsit. «Les infermeres atenem permanentment la salut de les persones i les seves famílies. La bona comunicació amb aquestes persones i l’empatia necessària per entendre i tenir cura de les situacions de malaltia, compromet les infermeres en qualsevol entorn, però algunes unitats com urgències, oncologia o les UCI, les exposa a situacions extremes per l’extrema gravetat dels pacients».

    Precisament, una de les conclusions de l’estudi, que la infermera va començar abans del coronavirus i va revisar durant la pandèmia, és que un 25% de les persones enquestades s’ha plantejat deixar la professió i un 50% ha considerat deixar l’UCI o urgències per anar a altres serveis, com l’Atenció Primària, on no estiguin permanentment en contacte amb la mort.

    Per a l’autora de la tesi, és crucial entendre que, si bé el pacient i el seu entorn han d’estar en el centre, és necessari donar formació sobre com orientar l’atenció i la cura, tot oferint una sèrie d’eines sobre gestió emocional en situacions exigents. «Moltes situacions creen inseguretat en el professional respecte què dir o no dir, si estar present o respectar l’espai, sobre si allò que s’ha fet, dit o omès era el millor que es podia fer. Es creen preguntes, debats, incerteses per a les quals no estem preparades».

    Acompanyar les famílies en un moment tan traumàtic com la mort d’un dels seus membres, especialment si és molt jove, és molt impactant. «Les famílies no ho entenen. I com acompanyes aquella família? L’acompanyament que ofereixes és fonamental perquè més tard no tinguin preguntes que els ressonin sense resposta. Et planteges si es pot arribar a entendre què és el que estan vivint i què necessiten. Moltes vegades, tu t’emportes aquests pacients a casa, és un rere l’altre, no has fet net d’un i ja tens un altre. És especialment dur quan el pacient et recorda algú proper o quan has passat per un cas semblant i el segueixes revivint en els casos nous».

    Durant el treball de camp, la investigadora va enquestar més de mil infermeres de quatre unitats de 14 centres diferents i la gran majoria va considerar imprescindible donar aquest tipus d’informació i formació durant el període acadèmic per tal d’exposar la magnitud del problema. «Moltes companyes es van acostar per separat a preguntar alguna cosa més, amb sorpresa respecte no haver sabut veure abans que allò que sentien tenia un nom».

    Per això, l’Ester Arimon subratlla que identificar aquesta fatiga per compassió és la manera de fer-li front. «Fer-ho visible és imprescindible, perquè prendre’n consciència és el primer pas. No es pot afrontar un problema que es desconeix».

  • La incidència de la covid en els centres educatius és mínima, però les mesures no es relaxen

    El 30 de setembre de 2020, en el conjunt del sistema educatiu català hi havia 1.201 grups de convivència estable confinats, la qual cosa es traduïa en 26.030 alumnes i 1.614 docents sense sortir de casa. Un any després, els grups confinats són 276, els alumnes 7.639 i els docents 322. Els positius acumulats el curs passat en aquestes primeres setmanes de curs eren 2.273 alumnes i ara en són 974. Una quarta part en les dues primeres magnituds, una cinquena en la tercera, i una mica menys de la meitat en la darrera.

    El pic de la incidència de la pandèmia en el sistema educatiu el curs passat es va assolir el 31 d’octubre, quan es va arribar als 3.502 grups confinats (81.920 alumnes i 3.896 docents), una xifra que, amb tot, no equivalia ni al 5% dels grups bombolla existents.

    Aquestes bones dades, però, no impliquen cap canvi en els protocols anticovid establerts pels centres educatius. «Apel·lem a la prudència i a no baixar la guàrdia, la variant delta no ens permet ser triomfalistes”, va afirmar ahir al matí la secretària general del Departament d’Educació, Patrícia Gomà, a l’hora de valorar aquestes dades en roda de premsa. Continua, doncs, la lògica dels grups bombolla, continuen les entrades i sortides esglaonades, i sobretot continua la mascareta a l’aula, possiblement la més molesta i antipedagògica de totes les mesures sanitàries.

     

    La mascareta, quan?

    També a la roda de premsa, la responsable dels programes intersectorials de Salut Pública en la Infància i l’Adolescència del Departament de Salut, Laia Asso, va recordar que el Govern català no podria retirar la mascareta encara que volgués, ja que l’obligació ve d’una normativa estatal. Cada quinze dies el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes valoren la situació epidemiològica i, en opinió d’Asso, si les dades segueixen la tendència actual, i amb les experiències que estan havent en països on ja s’ha pres la decisió de retirar la mascareta a l’aula, «és possible que a partir de la segona meitat d’aquest trimestre es debati sobre la conveniència o no de fer aquest pas».

    A banda, la vacunació també segueix avançant, i ja arriba al 92% dels professionals de l’educació i al 70% dels joves entre 12 i 19 anys amb la pauta complerta. Salut s’està plantejant la possibilitat de fer campanyes específiques de vacunació en aquells instituts on es detectin percentatges més baixos d’alumnat vacunat. També fan una valoració molt positiva de la vacunació entre els adolescents, perquè “estem observant que ara hi ha més positius a primària”, va explicar l’alt càrrec del Departament de Salut.

    El ‘grup constant’ de les extraescolars

    Laia Asso també va avançar que s’està ultimant un protocol per l’arrencada de les activitats extraescolars, que es presentarà pròximament. Només ha avançat un nou concepte (el de «grup constant», que seria el del tercer grup bombolla dels infants i joves, després del familiar i escolar, i amb el qual s’ha de perseguir també la màxima estanquitat i traçabilitat possible). Aquest protocol l’estan treballant conjuntament els departaments d’Educació, Afers Socials i Salut, i la secretaria general d’Esports.

  • Ivana Gallardo i Assumpta Ruiz, infermeres inesperades a l’hotel salut

    La Ivana Gallardo estava fent les últimes pràctiques d’Infermeria de quart de carrera a l’UCI de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona quan es va declarar l’estat d’alarma per la Covid a mitjans de març. «Em quedaven tres setmanes per acabar-les i, d’un dia per l’altre, ens van dir: ‘Demà no vingueu; de moment, quedeu-vos a casa’. Pensàvem que serien només dues setmanes, però després va ser més seriós».

    L’Assumpta Ruiz feia dos anys que s’havia jubilat i havia estat infermera a Can Ruti, com es coneix popularment l’hospital, des de la seva inauguració l’any 1983. «Quan va començar la pandèmia estàvem a casa. Estàvem seguint les normes que marcaven i estàvem una mica expectants. Tenia contacte amb l’hospital i tenia la sensació que volia fer alguna cosa perquè em sentia malament d’estar a casa mentre veia el que estaven fent les meves companyes. Tothom tenia por, tot era molt desconegut».

    Els hospitals es quedaven sense llits disponibles per atendre l’allau de malalts per coronavirus i els efectius sanitaris eren insuficients, al que cal afegir les baixes de personal per contagi del virus. Quan algun malalt millorava i havia de fer quarantena, moltes vegades no se’l podia enviar a casa, però tampoc hi havia espai al centre perquè venien persones que estaven pitjor, i així es va crear la solució temporal dels hotels salut, que posaven les seves habitacions i les seves instal·lacions a manera d’hospital. Allà derivaven persones tant dels centres sanitaris com del mateix domicili quan no hi havia possibilitat d’aïllament.

    La Ivana Gallardo i l’Assumpta Ruiz van ser cridades per anar a l’hotel salut Rafaelhoteles, que es va condicionar per alleugerir la situació a l’hospital. La Ivana va començar, amb supervisió de professionals titulats, quan encara no s’havia graduat, i l’Assumpta, que estava acostumada a obrir molts nous serveis durant la seva etapa laboral, es va encarregar de dirigir la logística de material sanitari i de material de suport, com cuina, neteja i bugaderia.

    Assumpta Ruiz, infermera jubilada / Cedida

    «No havia acabat la carrera i em sentia insegura»

    La Ivana Gallardo reconeix que, tot i que va acceptar la proposta de feina amb ganes, per a ella va ser un «xoc». «Ningú sabia com reaccionaria el virus, hi havia poca informació, no havia acabat la carrera i em sentia insegura. Vaig començar a treballar el dissabte 28 de març, amb torns de 12 hores, de 8 a 20 hores, dia sí i dia no».

    Els malalts eren, dins de la situació, estables i autònoms, però els inicis van ser intensos. «El primer dia va ser un caos, era quan havien d’entrar tots els pacients. S’havia d’organitzar la medicació, ens havíem d’organitzar nosaltres, però en poc temps ja ho portàvem per la mà, ens vam conèixer els companys i vam fer pinya». Després de l’ensurt inicial, la Ivana va treballar amb certa «facilitat», sempre amb l’assessorament i acompanyament d’infermeres veteranes i d’auxiliars.

    Com que les persones ingressades estaven contagiades i/o havien de fer quarantena, el personal d’infermeria entrava a l’habitació el mínim indispensable, sobretot per repartir àpats i estris per a la dutxa, i esdevenia el contacte humà amb l’exterior. «Aprofitaves i parlaves amb els pacients, perquè a més estaven sols i no podien rebre visites».

    Tot i que els ingressos no eren llargs i atenien moltes persones, hi ha casos que li van quedar més en la memòria. «Hi havia una senyora de 50 o 60 anys que era molt simpàtica i molt agraïda. No sé per què, però al final et quedes amb aquest tipus de persones. També hi havia una noia que tenia algun tipus de problema de desenvolupament i sempre ens feia dibuixos i donava molta alegria. En situacions com aquesta, hi ha gent molt resilient i aquesta actitud l’ajuda a recuperar-se».

    El mes de maig la incidència de la Covid va disminuir i l’hospital ja estava més descongestionat, així que la Ivana va tornar al Germans Trias, primer a l’UCI i després a diverses plantes, sempre relacionades amb el virus. A finals de juny, ja tenia el títol oficial d’infermera.

    «He crescut molt i molt ràpid»

    L’entrada de la Ivana al món laboral va ser «per la porta gran», amb un rodatge que no s’havia imaginat. «No m’he sentit angoixada. Quan veus gent que mor, sí que fa pena, però he tingut bones companyes, que en sabien més que jo i que eren molt accessibles. Va ser una evolució ràpida».

    Ella mateixa es va sorprendre en positiu de la seva reacció. «Jo sempre he pensat que començar a ser infermera em generaria molta ansietat, que tindria por a equivocar-me amb els malalts. Si em comparo amb la infermera que va començar, he crescut molt i molt ràpid professionalment i m’organitzo millor. A mi em va anar bé començar suau i pujar el nivell». El seu contracte finalitza al desembre i, si hagués d’escollir, es quedaria a l’àrea de pneumologia, si bé està oberta a rotar per més serveis.

    «No quedava pràcticament una infermera lliure»

    Per part seva, l’Assumpta Ruiz tenia un llarg recorregut en multitud de disciplines i, quan li van proposar reincorporar-se temporalment a la seva tasca d’infermera, no s’ho va pensar dues vegades. «He obert molts serveis i m’agrada fer coses. No quedava pràcticament una infermera lliure, la situació era molt complicada, i el repte de l’hotel em va semblar una tasca maca».

    «Em van trucar al març. Tot va anar molt de pressa. L’hospital estava organitzant la posada en marxa de l’hotel salut i no tenien personal per gestionar-lo. En una setmana ja estava tot en marxa i l’hotel va obrir a finals de març. Va haver-hi un moment que semblava que aquells dos anys de jubilació no havien existit».

    En el cas de l’Assumpta Ruiz, no va tenir contacte amb els pacients malalts de Covid, ja que era persona de risc per qüestió d’edat. Les dues primeres setmanes van ser complicades perquè, entre altres coses, els protocols canviaven constantment. «Els primers dies no tenies temps de pensar en res. Arribaves a casa i et ficaves al llit. Va ser una voràgine, va tenir el seu un moment complicat fer els equips assistencials i formar la gent. Els primers 15 dies van ser una mica difícils, la tensió assistencial era molt gran, però es van crear uns equips supermacos. Una de les coses boniques que recordo és la implicació de tothom».

    Aquesta infermera veterana recorda la resposta de les empreses a l’hora de facilitar el material, i com des de l’hospital es formaven els equips. «El més bonic va ser la gestió de personal. Hi havia sèniors i estudiants, i van treballar supercompenetrats. Era agradable veure com tothom treballava a una».

    L’Assumpta defineix la situació com «molt dura» i «molt intensa» fins a mitjans d’abril des del punt de vista de facultatius, zeladors, administratius i de tots els sectors, però el resultat final va ser enriquidor. «Nosaltres dèiem que l’hotel era una família. No hi havia conflictes, es feia el que s’havia de fer. En l’àmbit d’infermeria, l’atenció al malalt era complexa perquè només entraven a l’habitació un o dos cops al dia, i els malalts estaven sols, aïllats. Els pacients expliquen que veure els ulls dels professionals vestits amb els EPI creava una relació molt curiosa».

    El Rafaelhoteles va funcionar com a hospital més de dos mesos, fins que es va tancar com a hotel salut i es va preparar per a la seva activitat habitual. L’Assumpta no té cap dubte que, si fes falta, preferiria repetir l’experiència abans que quedar-se a casa: «Si em necessitessin, tornaria a fer-ho».

    Fent balanç prop d’un any i mig després, les imatges que li vénen al cap són les cares de por del principi, no per l’organització, sinó per la seguretat del personal davant un virus desconegut. Les escenes més emotives són les de les persones que sortien entre aplaudiments de l’hotel, un cop curades, cap a casa seva. «La cara de la gent quan sortia i es trobava amb un familiar, és de les coses més entranyables».

    «Tots sortien per la porta curats»

    Dintre de tot, l’Assumpta creu que va estar en un entorn privilegiat perquè «tots sortien per la porta curats». Només si alguna persona tenia alguna altra patologia diferent de la Covid i empitjorava, tornava a l’hospital Germans Trias.

    Des del seu punt de vista, l’experiència de la Covid hauria de servir per dignificar el sector de la infermeria. «Tot el personal estava cansadíssim, perquè la situació no era fàcil, però la resposta de l’equip va ser fantàstica. M’agradaria que es reforcés el paper de la infermeria, des de les ràtios entre professional i malalt, fins a les condicions laborals. Tenim un bon sistema sanitari i bons professionals, però la pandèmia ha posat en evidència que cal millorar les condicions d’infermeria».

  • La durada de la relació metge de capçalera-pacient està associada a menys mortalitat

    La sobrecàrrega del sistema públic de salut a causa de la pandèmia de Covid-19 ha comportat desatenció o retards diagnòstics d’altres malalties, fet que ha ocasionat molt patiment i, probablement, algunes morts que s’haurien pogut evitar, o com a mínim postergar, d’haver rebut l’atenció adequada de manera precoç. Anem llegint informacions sobre morts que s’atribueixen a retards en l’assistència o en la realització de proves complementàries. Les estadístiques de mortalitat per causes ens donaran idea de l’abast real del problema.

    Tanmateix, les demores per a les visites o exploracions no són l’única causa dels retards diagnòstics i de les males evolucions. Els processos assistencials són molt complexos i en cada cas intervenen múltiples factors, de manera que no es pot atribuir a una sola raó un mal resultat, tampoc un de bo. En una societat i un sistema sanitari que sobrevaloren la tècnica es tendeix a posar el pes dels arguments en els procediments que inclouen alguna tecnologia o prova d’imatge, oblidant que els resultats de l’atenció depenen també d’elements menys tangibles com pot ser l’organització del mateix sistema.

    L’accessibilitat a visites i proves és efectivament important, però per ella sola no garanteix uns resultats satisfactoris si no va acompanyada d’altres condicions. Una d’aquestes condicions és que existeixi una relació pacient-professional duradora en el temps. Valorar la presentació i l’evolució dels primers símptomes és fonamental per fer el diagnòstic d’una nova malaltia i aquesta valoració és més difícil de fer si cada contacte es produeix amb un professional diferent. La relació metge-pacient proporciona un coneixement que no es pot expressar en xifres o imatges. És la informació «tova» que proporcionen canvis que poden ser imperceptibles si no existeix un coneixement previ, o les impressions que genera la persona malalta, que seran més o menys riques en funció del lligam establert prèviament.

    A l’àmbit de l’atenció primària de salut, que és on s’han d’orientar els nous diagnòstics de malaltia, i des d’on s’ha de conduir el trànsit del malalt pel sistema, la relació en el temps i la confiança amb una professional, té un valor excepcional. Hi ha molts estudis científics que analitzen la influència de la durada de la relació entre un professional i un pacient en els resultats en salut. En una recent publicació al British Journal of General Practice es presenten els resultats d’una investigació feta a Noruega d’acord amb registres de més de 15 anys i conclou que la durada de la relació metge de capçalera-pacient està significativament associada amb un ús més baix de serveis d’urgències, hospitalitzacions agudes i una menor mortalitat. Sí, una menor mortalitat. I a més, en els tres aspectes s’observen més beneficis a major durada de la relació.

    Aquests resultats abunden en els trobats en múltiples estudis i revisions sistemàtiques realitzats arreu del món des que la investigadora Barbara Starfield, als anys 90, analitzés la rellevància de la relació continuada entre el metge de capçalera amb el pacient en els resultats de l’atenció primària de salut. A aquesta relació, produïda durant el temps, abordant totes les necessitats de salut, i basada en la confiança mútua, es coneix com a longitudinalitat. És una característica que només es pot donar en el marc de l’atenció primària, que proporciona una visió generalista dels problemes, la comprensió dels condicionants socials, així com la integració de tota la complexitat de les persones, inclosos els seus valors i preferències. Cal remarcar que la longitudinalitat ens parla de la relació d’un pacient amb un únic professional, que és la que té més impacte, no de la relació amb un equip, com a vegades es malinterpreta, i que entraria més en el concepte de continuïtat assistencial.

    Cal repetir-ho una i mil vegades, la longitudinalitat a l’atenció primària redueix la mortalitat. I aquest factor s’hauria d’introduir en l’anàlisi dels retards diagnòstics i en totes les estratègies de planificació, provisió i avaluació de serveis. Aquelles angines que van acabar sent manifestació d’una leucèmia, o aquell mal d’estómac causat per un càncer, i que es van diagnosticar després d’anar d’un metge a l’altre o d’un servei d’urgències a un altre, probablement haurien tingut un recorregut diferent si sempre els hagués vist el mateix metge.

    Si bé l’atenció primària a casa nostra ofereix, en principi, aquesta longitudinalitat tan valuosa, no tots els equips la garanteixen en el mateix grau, i a més s’ha vist molt perjudicada per l’organització adoptada durant la pandèmia. D’això parla un estudi realitzat en l’entorn de l’Institut Català de la Salut per membres dels Sistemes d’Informació dels Serveis d’Atenció Primària (SISAP) i publicat al BMC Family Practice. Comparant els indicadors de l’any 2019 amb els de 2020 troben que durant aquest últim any, és a dir, en plena pandèmia, es va produir una disminució important de la longitudinalitat i que, tot i que en general aquesta és bona, els equips que s’organitzen amb agendes d’urgència, agendes úniques o agendes per tasques o que afavoreixen l’atenció immediata presenten pitjors resultats.

    Malauradament, no totes les organitzacions, equips i professionals tenen clars els beneficis de la longitudinalitat. Són freqüents, encara, les consultes d’urgències als centres d’atenció primària, en les quals s’atenen els motius de consulta dels pacients que no s’han pogut programar amb la seva referent. O la realització de les visites domiciliàries per uns professionals concrets. O les agendes d’infermeria i medicina per tasques o tècniques (cures, injectables, electrocardiogrames, baixes, …). O l’atenció a la cronicitat i al final de vida per equips específics. O les recents agendes telefòniques unificades. O… En tots aquests casos la relació en el temps de la persona atesa amb la seva metgessa se’n va en orris i en aquest punt s’incrementen, segons ens diu l’evidència, les consultes als serveis d’urgències, els ingressos hospitalaris i la mortalitat.

    Hi ha molta preocupació per recuperar les visites presencials als centres d’atenció primària, que és molt important, però si no es recupera la longitudinalitat, la mateixa presencialitat perdrà valor. Els sistemes sanitaris, en les últimes dècades, com molts sectors de la societat, han donat massa valor a la immediatesa i a les respostes ràpides a qualsevol problema o desconfort, en detriment de dimensions assistencials molt més beneficioses, com és la relació de confiança i el vincle amb una professional. La represa de les consultes post pandèmia no pot obviar l’evidència i aplicar criteris arbitraris o «perquè sempre s’ha fet així».

    És cert que algunes direccions marquen de manera correcta el camí, però cal posar les condicions per fer-lo possible (personal suficient, contractes estables…) i consolidar-lo. Incentivar-lo, si cal. Consulta telefònica quan sigui útil, visita urgent quan sigui necessària, visita a domicili quan es requereixi, atenció a final de vida quan sigui el moment… sempre per la mateixa metgessa. També si es presenta un mal de cap, el sucre no va bé, o el mal d’esquena dura massa, quan hi ha problemes a casa o a la comunitat, quan els ànims van a la baixa o costa dormir… sempre per la mateixa metgessa.

    No oblidem que la relació estable amb el metge de capçalera aporta també beneficis per al sistema sanitari i tota la societat, en la mesura que optimitza la utilització dels serveis, tot incrementant la seva disponibilitat i la seva capacitat assistencial. Totes hi sortim guanyant.

  • Amnistia Internacional denuncia que les farmacèutiques productores de vacunes contra la Covid aviven «una crisi de drets humans sense precedents»

    Sis empreses que estan al capdavant de la distribució de les vacunes contra la Covid-19 aviven una crisi de drets humans sense precedents amb la seva negativa a renunciar als drets de propietat intel·lectual i compartir la tecnologia de les vacunes, i gairebé cap d’aquestes empreses dona prioritat als lliuraments als països pobres, segons Amnistia Internacional.

    Són les conclusions del nou informe Doble dosi de desigualtat: Les empreses farmacèutiques i la crisi de les vacunes contra la Covid-19, on l’organització ha avaluat sis de les companyies que produeixen vacunes contra la Covid-19: AstraZeneca, BioNTech, Johnson & Johnson, Moderna, Novavax, i Pfizer. Segons Amnistia, la «passivitat contant» de les farmacèutiques, que han monopolitzat la propietat intel·lectual i impedit la transferència de tecnologia, «ha perjudicat els drets humans dels milers de milions de persones que encara no poden accedir a una vacuna contra la Covid-19 que pot salvar-los la vida».

    Dels 5.760 milions de dosis administrades a tot el món, tan sols un 0,3% s’ha destinat als països d’ingressos baixos, i més del 79% va als països d’ingressos alts i mitjans-alts. Si ens fixem en els països d’ingressos baixos i mitjans-baixos, la realitat és que menys del 10% de la població d’aquests països està totalment vacunada, davant del 55% de la població dels països rics.

    «Les vacunes contra la Covid-19 han d’estar disponibles i ser accessibles per a totes les persones de forma immediata. Vacunar a tothom és l’únic camí per sortir d’aquesta crisi», ha declarat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional. «En molts països de baixos ingressos ni tan sols el personal sanitari i la població en situació de risc han rebut la vacuna. Amb aquesta flagrant desigualtat com a teló de fons, BioNTech, Moderna i Pfizer hauran guanyat en conjunt 130.000 milions de dòlars nord-americans a finals de 2022», afegeix Callamard.

    Segons l’informe, Pfizer-BioNTech ha entregat el 99% de les seves dosis a països d’ingressos alts o mitjans-alts. Això suposa, per exemple, que Suècia ha rebut una quantitat de dosis nou vegades superior a la de tots els països d’ingressos baixos junts. Amnistia calcula que aquesta empresa haurà obtingut ingressos per valor de més de 86.000 milions de dòlars a finals de 2022.

    Per la seva banda, la farmacèutica Moderna encara no ha lliurat cap dosi de vacuna als països de baixos ingressos, ha facilitat només el 12% de les seves vacunes als països d’ingressos mitjans-baixos i no lliurarà la gran majoria de les seves comandes pel programa COVAX fins al 2022. Uns compromisos amb COVAX que tampoc complirà la farmacèutica Johnson & Johnson fins a l’any vinent.

    Compte enrere de 100 dies

    Coincidint amb la publicació d’aquest informe, Amnistia Internacional llança una campanya global amb el suport de l’Organització Mundial de la Salut i l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als drets humans per demanar responsabilitats als Estats i les grans farmacèutiques. La campanya «Compte enrere de 100 dies: 2.000 milions de vacunes contra la Covid-19 ara!» exigeix que es compleixi l’objectiu de l’OMS de vacunar el 40% de la població dels països d’ingressos baixos i mitjans-baixos i que es reparteixin 2.000 milions de vacunes abans a aquests països abans que acabi aquest any.

    L’organització insta els Estats que redistribueixin amb urgència els centenars de milions de dosis sobrants que no s’estan utilitzant, i als desenvolupadors de les vacunes que garanteixin que almenys el 50% de les dosis produïdes es destinin a aquests països, ja que, segons diuen, si els Estats i les empreses farmacèutiques segueixen la seva trajectòria actual, no s’albirarà el final de la crisi de la Covid-19.

    «Per aconseguir una distribució ràpida i equitativa, els desenvolupadors de les vacunes han de donar prioritat als lliuraments destinats als països que més les necessiten i suspendre els drets de propietat intel·lectual que tenen, compartir els seus coneixements i la seva tecnologia i formar a fabricants qualificats per incrementar la producció de vacunes contra la Covid-19″, ha assenyalat Agnès Callamard.

  • Covid-19 i vacunació infantil: un debat segrestat?

    El 65% dels adolescents catalans ja tenen la pauta completa de la vacuna de la Covid-19 i un 15% més té la primera dosi, segons les darreres dades fetes públiques la setmana passada pel Departament de Salut. La vacunació de la franja 12-18 s’ha executat sense gaire o cap debat, si bé abans de l’estiu algunes veus es qüestionaven la seva necessitat o fins i tot la seva idoneïtat. I la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, ja ha avançat que molt probablement, a partir dels assajos que estan fent les farmacèutiques, l’Agència Europea de Medicaments (EMA) autoritzi la vacunació dels infants de la franja 5 a 11 anys a partir del gener. Hi ha prou garanties? S’està fent una lectura acurada del balanç risc-benefici?

    Francis Garcia Collado, professor d’Ètica, psicologia i pensament científic de la UdG, opina que s’està corrent massa: “En ciència no es pot passar per alt el factor temps –explica–, el fet que una agència com la EMA o l’OMS digui que no hi ha riscos, i que algunes persones també ho considerin, no és una opinió científica degut a un concepte que en ciència és clau: la connectivitat epistèmica. Sembla evident que, observant què ha passat amb anterioritat en el desenvolupament d’aquests vaccins, per exemple en animals, cal ser prudent i conservador i encara més amb els més petits, com a societat no ens podem permetre errors greus”.

    Garcia Collado apunta que “cada cop són més els experts o institucions que, com el JCVI (Joint Committe on Vaccination and Immunisation) del Govern de Regne Unit, no recomanen la vaccinació universal per a menors de 16 anys sans. Es basen en l’inexistent risc pels menors en cas de contraure la malaltia. A banda, hi ha dues qüestions que no es poden menystenir: els estudis sobre efectes adversos apareixen progressivament, com per exemple un de recent als Estats Units sobre el risc postvaccinació en adolescents de patir problemes cardíacs sis vegades superior al d’emmalaltir a causa del SARS-CoV-2, entre altres”.

    La variant delta ho canvia tot?

    Des del Departament de Salut, en canvi, defensen la seguretat i la conveniència de la vacunació en menors. A preguntes d’aquest diari, la responsable dels programes intersectorials de Salut Pública en la Infància i l’Adolescència, Laia Asso, assegura que a Catalunya no s’ha registrat cap efecte secundari significatiu entre els menors que s’han vacunat, més enllà dels que ha tingut la població adulta, com maldecaps i febre, i que la irrupció de la variant delta és el que ha fet canviar el parer científic inicial pel que fa a la vacunació d’infants i joves.

    Segons aquesta alt càrrec, “l’any passat diferents estudis van evidenciar que la covid es transmetia molt poc des dels infants, però la variant delta s’està comportant de manera molt diferent de les variants clàssiques, té una càrrega viral 1.200 vegades superior i provoca que el col·lectiu d’infants sí que tingui aquest potencial transmissor».

    Per Vicky Fumadó, pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses, les coses s’estan fent ràpides però bé. “És la primera vegada que tota una indústria està treballant per una sola vacuna, i com passa amb tots els assajos clínics es comença amb adults, i quan hi ha evidència que no hi ha problema a poc a poc es va baixant a altres edats”, senyala Fumadó, per a la qual la població infantil s’haurà de vacunar sí o sí, ja que en cas contrari la malaltia es perpetuarà. “És veritat que els nens són menys transmissors, però si no tens aquest grup d’edat protegit mantens la transmissió, i el que també sabem és que la vacuna no és permanent, que no és infal·lible i que el virus va mutant, o sigui que quan abans tinguis protegida tota la població, millor”.

    Immunitat de grup, un mite?

    Però és possible tenir-la tota protegida? Garcia Collado cita unes declaracions fetes aquest estiu per Andrew Pollard, pediatra i director del Grup de Vacunes d’Oxford, segons el qual la variant delta ha convertit la immunitat de grup en un “mite”, és a dir, que el virus seguirà entre nosaltres, i que, “si es pertany a un grup sense risc com és el dels menors no té cap sentit assumir riscos potencials”. Aquest professor i membre del Comité avaluador d’ètica i bioseguretat de la UdG aclareix que no forma part de cap moviment antivacunes, “ben al contrari, qui defensa la ciència i les vacunes defensa un desenvolupament rigorós d’aquestes”, apunta Garcia Collado. “El que tampoc podem ignorar –afegeix– és que el vaccí encara és un fàrmac experimental, i parlar d’un fàrmac experimental com si no ho fos simplement el fa més perillós, la Declaració d’Helsinki ens recorda que les persones estan per sobre d’interessos socials o científics”.

    Tampoc ho veu clar el pediatre de l’Hospital Mutua de Terrassa Sergio Flores, que abans de l’estiu va publicar un article a The Conversation explícitament titulat: Por qué aún no tiene sentido vacunar a los niños frente a la COVID-19. En el seu article, Flores recorda que cap pediatra és antivacunes, ja que “la pediatria és la branca de la Medecina que més assentat té el concepte de vacunació universal”. Amb tot, en aquest cas considera que no té lògica buscar la immunitat de ramat amb la població infantil mentre hi ha països del nostre entorn amb taxes molt baixes de població vacunada.

    “Mentre hi hagi persones sense vacunar –escriu Flores–, la capacitat que té el virus de mutar generarà variants que poden reactivar noves pandèmies, i els països que avui dia tenen la capacitat de vacunar als nens podran patir noves pandèmies en el futur. El desequilibri en la vacunació a nivell mundial és un perill global que ens pot fer tornar a la casella de sortida”.

    És possible la immunitat per barris?

    En conversa amb aquest diari, Sergio Flores reitera que “s’ha de vacunar a tots els adults de tot el món i als nens deixar-los tranquils”, perquè “no serveix de res que a Espanya tinguis al 70% de la població vacunada i al Marroc no arribin al 30%”, i perquè “la teoria ens diu que no s’ha de vacunar als nens per un virus que no els fa res”. És molt lamentable, afegeix, veure que hi ha països que llencen vacunes mentre n’hi ha d’altres que no en tenen, i que de fet les que realment fa molts anys que necessiten són les de malalties com la pòlio, la varicel·la o el xarampió.

    Amb les dades demogràfiques de l’Idescat, Flores calcula que si a Catalunya es vacunés tota la població major de 12 anys s’arribaria al 93%, molt per sobre del 85% que ara es busca per assolir la desitjada (o tal vegada utòpica) immunitat de ramat, la qual cosa planteja un interrogant inquietant: ¿estem pensant a vacunar nens malgrat que no faria falta per compensar el tant per cent de la població adulta que es nega a posar-se la vacuna?

    En tot cas, per Flores el risc de la vacuna per a la salut dels infants i adolescent és mínim, ja que fins ara només s’han descrit alguns episodis de pericarditis i miocarditis “que són molt poc habituals i que amb un simple tractament antiinflamatori tenen bon pronòstic”, comenta. En aquest punt, Vicky Fumadó hi coincideix: “Pel tipus de vacuna i per l’enginyeria que s’ha fet servir no té per què haver-hi cap efecte a llarg termini, i en els assajos que s’estan fent en infants, malgrat que encara no s’han publicat les conclusions definitives, no s’està veient que hi hagi efectes diferents de la d’altres grups”.

    Però Garcia Collado insisteix en què aquests casos són la punta de l’iceberg, perquè «la connectivitat epistèmica ens adverteix que els veritables efectes adversos podrien aparèixer a partir de 3 anys de la vacunació, tal com ja ho suggereixen diferents CEO de farmacèutiques», i que per això s’han assegurat que, amb el vaccí del coronavirus, en cas d’efectes adversos inesperats, les indemnitzacions les pagaran els Estats.

  • Sobre participació, transparència i responsabilitat en l’adjudicació del projecte per construir un CAP nou al Raval Nord

    No és acceptable que les treballadores del CAP i les veïnes, col·lectius i organitzacions ens assabentem per la premsa de la decisió sobre el concurs per adjudicar el projecte de Nou CAP al Raval Nord. Enteníem que a més de complir amb tots els protocols burocràtics, administratius i polítics, es tindria en consideració la participació de les treballadores i veïnes de Raval, i no ha estat així. Ara es convocarà en quinze dies una reunió, en què els responsables del Catsalut informaran sobre un procés decidit, sobre un projecte aprovat.

    Per si no n’hi hagués prou, s’informa sobre una fotografia del projecte guanyador que constarà de 2.500 metres quadrats, quan sempre s’havia parlat que fossin 3.000, espai mínim per poder desenvolupar en condicions l’atenció. S’informa sobre el Servei de pediatria, quan no existeix en l’actualitat. S’informa sobre la implementació de l’ASSIR quan ja està en funcionament des de fa dècades a la cartera de serveis del CAP.

    A la fotografia es veu la part de la Capella que es mantindrà, quan sempre havíem entès que es preservava el que tenia valor patrimonial, l’escala i l’absis. A part de judicis estètics, és important saber si implica pèrdua d’espai.

    Són preguntes, dubtes, necessitats parlades durant molt de temps que es podien haver tingut en compte i haurien ajudat al fet que tot fos millor, però no ha estat així, per la inèrcia burocràtica o per la voluntat de deixar-nos al marge i això fa mal i ens sembla inacceptable. Els processos han de ser transparents, rigorosos i de bona fe, i s’han de demostrar en els fets.

    Esperem que es donin les explicacions pertinents, que es puguin implementar les necessitats manifestades especialment per les treballadores del CAP i que es facin en els temps necessaris. La urgència és tenir un CAP a condicions i està a la mà fer-la sense moltes dificultats.

    Un cop més hem de dir: «Disculpin les molèsties, existim!!!». Han estat molts anys per saber com funcionen les coses i exigir respecte. Gràcies als protocols de suport mutu i solidaritat de veïnes i treballadores ocupant l’antiga capella, oposant-nos al projecte del cub i lluitant tossudament per tenir el Nou Cap és avui és possible que es concreti el projecte.

    La participació no és escoltar els que en saben, que prenen les decisions i després ens expliquen als que suposen que no sabem i ens concedeixen uns petits marges de decisió per deixar-nos satisfets. La participació és fer el seguiment, conèixer i donar la nostra opinió, abans de prendre les decisions. No és tan difícil d’entendre.

    Associació Cultural el Raval-El Lokal, una petita part de la lluita per un CAP Nou al Raval Nord.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web de El Lokal-Raval