Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Dolor crònic a l’època de la Covid-19: així ha afectat la pandèmia als pacients

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va afirmar el 2017 que “el dolor crònic és una malaltia; i el tractament, un dret humà”. Segons la Societat Espanyola del Dolor (SED), un de cada sis ciutadans ho pateix. El seu impacte econòmic al PIB és al voltant del 2,5% i suposa la causa més comuna de discapacitat a Europa.

    Aquest malestar recurrent no ha millorat amb la pandèmia. Les investigacions efectuades a la població afectada de dolor crònic no oncològic (DCNO) han posat de manifest que el confinament i les limitacions per aconseguir el control de la Covid-19 han afectat aquesta població.

    Les persones amb dolor crònic veuen molt minvada la seva qualitat de vida a causa de la malaltia que pateixen, i a això s’hi han unit les seqüeles psicològiques de la pandèmia.

    Així, un estudi publicat al març al British Journal of Health Psychology va analitzar la contribució dels canvis vitals deguts al coronavirus malgrat emocional en individus amb diagnòstic de dolor crònic.

    “L’activitat i l’exercici físic –molt importants en aquests pacients– es van veure limitats a causa de les restriccions. I la manca d’accés a l’atenció directa i presencial va provocar una limitació terapèutica”, explica a SINC Alicia E. López Martínez, investigadora de la Universitat de Màlaga i una de les autores de l’estudi. «Per això, el tractament ha descansat fonamentalment en la ingesta de fàrmacs».

    “Les persones amb dolor crònic veuen molt minvada la qualitat de vida a causa de la malaltia que pateixen, i a això s’hi han unit les seqüeles psicològiques de la pandèmia: ansietat, tristesa, preocupació, soledat… La combinació d’aquests aspectes ha induït una afectació psicològica més gran en aquests pacients i una percepció més negativa del seu estat de salut”, afegeix.

    Com apunta l’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor (IASP), és una experiència emocional i no merament física, per la qual cosa la seva percepció és subjectiva i diferencial. I les variables psicològiques tenen un paper important a l’hora d’explicar aquestes diferències.

    Segons la Societat Espanyola del Dolor, al nostre país un de cada sis ciutadans pateix dolor crònic. El seu impacte econòmic al PIB és al voltant del 2,5% i suposa la causa més comuna de discapacitat a Europa.

    Per Jordi Miró, catedràtic de Psicologia de la Salut a la Universitat Rovira i Virgili (URV), “el confinament ha suposat una càrrega emocional afegida per a les persones que pateixen dolor de forma crònica. Mantenir-se ocupats i amb ànim positiu ajuda aquests pacients al dia a dia, facilita l’adaptació i una gestió més positiva dels problemes”.

    El 2020, des de la institució van elaborar una guia d’hàbits saludables per prevenir l’encreuament dels símptomes durant la fase de tancament.

    Empitjorament en aquests mesos

    Una altra investigació publicada el novembre passat estudia la relació entre confinament i dolor crònic. “La pandèmia en general, i el confinament en particular, ha tingut efectes nocius a la població que han estat probablement més perjudicials en persones vulnerables, com aquelles amb dolor crònic”, afirma Rubén Nieto, autor i investigador de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    Els experts van analitzar quines conseqüències té el fet de no poder sortir per a les persones que pateixen algun tipus de dolor de manera habitual, i van arribar a la conclusió que factors que es poden produir durant aquest tipus de tancament poden influir en la malaltia.

    Els resultats mostren un empitjorament del dolor. Situacions viscudes com la inseguretat laboral, la preocupació pel futur, la convivència, la proximitat a una persona morta o la possible infecció per Covid-19 són factors relacionats amb aquest declivi. – Rubén Nieto (UOC)

    “Els resultats mostren un empitjorament del dolor. Situacions viscudes com la inseguretat laboral, la preocupació pel futur, la convivència, la proximitat a una persona morta o la possible infecció per Covid-19 són factors relacionats amb aquest declivi”, apunta Nieto.

    “El més essencial és conèixer com el dolor interfereix amb la funcionalitat del pacient. I les dades posen de manifest que nivells més elevats d’estrès, ansietat i depressió, units a la pèrdua de suport social a causa del confinament, s’associen amb claredat a un nivell d’interferència més gran del malestar en la seva vida quotidiana”, puntualitza López Martínez.

    La ‘distracció’ de la pandèmia

    Un estudi publicat a principis d’aquest any per especialistes de la Universitat de Santiago de Compostela (USC) segueix la mateixa línia. “A Espanya, igual que a altres països, s’ha patit l’anomenat efecte de distracció. Això és la capacitat de la Covid-19 per eclipsar altres problemes de salut, amb conseqüències molt negatives per a tothom però especialment per als que pateixen malalties cròniques”, resumeix Mª Teresa Carrillo de la Penya, del Grup Cervell i Dolor de la USC.

    La situació de pandèmia ha causat demores en procediments, tractaments i intervencions prescrites per als pacients amb dolor crònic. “S’estima que el percentatge de consultes cancel·lades durant la pitjor fase de la pandèmia es va situar entre el 29 i el 100%, amb més d’un 75% de cancel·lacions a aproximadament la meitat de les comunitats autònomes. A més, les mesures adoptades han reduït significativament el seguiment i el control dels pacients”, assenyala l’experta.

    La Covid-19 ha causat demores en procediments, tractaments i intervencions prescrites per als pacients amb dolor crònic. S’estima que el percentatge de consultes cancel·lades durant la pitjor fase de la pandèmia es va situar entre el 29 i el 100%.

    “D’una banda, les mesures sanitàries adoptades han suposat una limitació per accedir a les consultes i una atenció minvada als pacients amb malalties cròniques. De l’altra, les mesures de confinament i aïllament social han contribuït a l’empitjorament de la condició física i emocional”, aclareix.

    Carrillo de la Peña adverteix que “aquest agreujament no només ha afectat el dolor, sinó altres símptomes com la fatiga i els problemes de son. Les investigacions indiquen que s’ha produït un augment del consum de medicació i més temps d’inactivitat. També han augmentat problemes d’ansietat i depressió”.

    Optimitzar la qualitat de vida

    Un dels grans problemes és que les persones amb dolor crònic no sempre reben latenció adequada. Segons Rubén Nieto, “cal un abordatge integral i, encara que la literatura científica ho mostra de forma unívoca, no succeeix de forma habitual. Així, es recomana que tinguin més accés a tractaments no farmacològics avalats empíricament, com ara programes d’exercici físic aeròbic, teràpia psicològica cognitivoconductual, educació sobre la pròpia malaltia, etc.”.

    “Aquesta crisi ha posat de manifest la necessitat adoptar un enfocament biopsicosocial per millorar la qualitat de vida dels pacients. No només cal atendre el dolor, sinó tenir molt en compte l’impacte emocional associat”, comenta, per part seva, Carrillo de la Peña.

    Aquesta crisi ha posat de manifest la necessitat adoptar un enfocament biopsicosocial per millorar la qualitat de vida dels pacients. No només cal atendre el dolor, sinó tenir molt en compte l’impacte emocional associat. – Mª Teresa Carrillo de la Peña (USC).

    “El gran repte és millorar els serveis de telemedicina, identificar quins pacients poden rebre la cura en línia i desenvolupar protocols de triatge per identificar els que necessiten visites presencials. Cal explorar les potencialitats de les plataformes ja disponibles per implementar noves cures, com ara el control diari dels pacients, la rehabilitació o la intervenció psicològica”, afegeix.

    Els experts estan d’acord en la solució: una resposta coordinada d’autoritats sanitàries, societats científiques, investigadors i associacions de pacients per millorar l’atenció de les persones amb dolor crònic i que aquesta no sigui menyscabada sota cap circumstància, tampoc una pandèmia.

    La importància del maneig del dolor

    El setembre passat el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut va aprovar el Pla d’optimització de la utilització d’analgèsics opioides al DCNO. El seu objectiu és optimitzar la prescripció i evitar possibles situacions d’utilització inadequada d’aquests medicaments, com passa a països com els EUA i el Canadà, en què el consum s’ha convertit en un problema de salut pública.

    “Lamentablement, no hem tingut coneixement que aquest pla consideri la perspectiva psicològica, absolutament essencial en aquest àmbit”, revela Alicia López Martínez.

    “I això que els darrers anys s’ha produït un augment important en l’ús de medicació opioide. Inicialment era prescrita per al tractament del dolor de caràcter agut, oncològic i postquirúrgic. Tot i això, s’ha anat produint un clar increment de les dosis diàries d’aquests medicaments per al DCNO”, afegeix.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Albert Planes: «En aquest moment, caldria valentia política per fer una gran reforma de l’atenció primària»

    Després de 33 anys exercint com a metge de família al consultori local de Sant Julià de Vilatorta (Osona), Albert Planes Magrinyà deixa la seva consulta. Membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i referent de moltes generacions de metges i metgesses de família, entre 1990 i 1994 va ser president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i entre 1995 i 1998 va ser-ho de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (SemFyC). «Aquests dos períodes em van permetre conèixer companys de tot Catalunya i de tot l’Estat, companys que encara ara conservo i que m’han ajudat moltíssim a madurar com a professional i m’han ensenyat moltes coses. Em van donar una visió de l’atenció primària des d’un altre punt de vista, més global, més enllà de la meva consulta», explica.

    Quina és, per vostè, la situació actual de la primària?

    Desgraciadament, estem en una pitjor situació que la que teníem abans de la pandèmia, malgrat que sense l’atenció primària la pandèmia no s’hagués suportat, perquè és aquesta qui ha vist, evidentment, la major part dels casos, encara que als mitjans sovint només apareguin les UCI i els ingressos. Per sort, aquesta és una part petita de la pandèmia. Els casos més lleus també han donat tota una feina de seguiment, de suport, de col·laboració amb salut pública per traçar els contactes… això ha recaigut sobre la primària. Malgrat això, en diversos serveis de salut espanyols, especialment a Madrid, però també a Catalunya, l’atenció primària no s’ha vist reforçada. Hi ha hagut tímides situacions en què s’ha reforçat la primària amb alguns administratius més i els gestors Covid -que van ser un bon encert-, però això no s’ha acabat concretant ni perdurant.

    La difícil situació de l’atenció primària fa anys que s’arrossega…

    Sí, la primària ja estava desballestada i en una situació molt trista abans de la pandèmia, i ara encara ho està més, amb l’afegit que els sanitaris, com també la resta de la societat, han patit una situació molt estressant. Però mentre els hospitals ja estaven reforçats anteriorment, la primària no. Personalment, penso que estem en una situació molt trista que recorda, fins i tot, ara que ja acabo la meva vida professional, a quan vaig començar a treballar. Recordo que l’impuls de la reforma de l’atenció primària va ser aire fresc que va animar als professionals davant d’una situació que era desoladora, en la qual molts professionals estaven desencantats amb la professió i havien perdut les ganes i el gust de treballar. La situació actual em recorda, en certa manera, a aquell estat d’ànim, en què veies professionals enfonsats, sense il·lusió per fer. D’això dedueixo que, igual que en aquell moment la reforma de la primària va ser un fet important, que va donar ànims als professionals, en aquest moment caldria valentia política per fer una gran reforma de l’atenció primària.

    La pandèmia ha fet perdre alguns valors propis de l’atenció primària, com l’accessibilitat o la longitudinalitat?

    Sí, però més que fer-los perdre, jo diria que ha accentuat una situació que ja teníem. Molts dels centres que es mantenen tancats actualment, que encara tenen una accessibilitat poc raonable, probablement coincideixen amb centres que abans ja tenien dificultats per dur a terme una bona accessibilitat, que ja tenien llistes d’espera llargues… no es tracta que algú atengui als pacients cada dia, sinó que qui els atengui sigui el seu metge/ssa, infermer/a de capçalera, perquè si no, no hi ha longitudinalitat. Havíem confós una bona atenció amb la immediatesa. Crec que la pandèmia ha accentuat aquesta pèrdua d’alguns valors, ho ha fet més visible. Altres centres, en canvi, no han perdut pas l’accessibilitat i fins i tot en els pitjors moments de la pandèmia, han buscat estratègies perquè el pacient pogués venir al centre seguint les mesures de seguretat o perquè els professionals poguessin visitar-lo a casa seva.

    Quina importància té la relació metge o infermera de capçalera i el pacient al llarg dels anys?

    Com més llarga és la relació que mantenen, més alta és la influència en la salut del pacient. Sembla que ja comença a influir a partir dels dos anys de continuïtat amb un mateix professional, però a mesura que més llarga és la relació, més augmenta l’esperança la vida, disminueixen les visites a serveis d’urgències i els ingressos, la comorbiditat i la mortalitat de la població. És essencial. Ho és també per la confiança que es crea amb el pacient. Nosaltres treballem gràcies a la confiança que dipositen els pacients en nosaltres: partim d’una relació de confiança i coneixement mutu entre el professional i el pacient i això permet mantenir la longitudinalitat, que influeix de manera important en la salut. La longitudinalitat té unes evidències quant a la millora de la salut molt més altes que molts dels fàrmacs que utilitzem. Aquí ve la tristesa, perquè no hi ha mesures per afavorir que un professional es mantingui al seu lloc de treball durant anys, no hi ha estímul, segueixen abundant contractes curts i precaris. I això no influeix només des del punt de vista professional, sinó que influeix de forma rellevant en la salut de les persones.

    Com més llarga és la relació metge-pacient, més augmenta l’esperança la vida, disminueixen les visites a serveis d’urgències i els ingressos, la comorbiditat i la mortalitat de la població.

    La longitudinalitat també permet detectar situacions de risc.

    Completament. La coneixença i confiança permeten detectar coses que d’altra manera serien molt més difícils de detectar. La confiança permet a les persones explicar coses que d’altra manera no explicarien, com per exemple el fet de viure una situació de violència de gènere. Es necessita un cert grau de confiança per explicar-ho. Aquest grau de confiança és important en qualsevol professional de la salut, però sobretot és característic de l’atenció primària. Jo, si m’he d’operar d’apendicitis i conec el cirurgià que m’ho farà i li tinc confiança, perfecte, millor, però això serà per un període curt. Si quan torno a tenir un altre problema que requereix cirurgia no tinc el mateix especialista tampoc passa res, no té tanta importància. Per tant, la continuïtat en l’atenció especialitzada o secundària també és rellevant, sobretot quan els processos són llargs, però en situacions agudes no és tan important.

    Com han evolucionat les tasques dels metges de família al llarg dels últims anys?

    Hem adquirit molta més responsabilitat quant a l’atenció a les patologies que té el pacient, hem evolucionat quant a utilitzar un cert grau de tecnologies, com fer petites cirurgies, infiltracions o ecografies. Això és positiu, perquè ajuda a ajustar millor el diagnòstic i a guanyar confiança per part de la població. Ajuda també en l’atenció longitudinal, perquè si tens més capacitat de diagnòstic, no hauràs de derivar tant a l’hospital i podràs anar resolent alguns problemes tu mateix com a metge de família. Però, desgraciadament, ens hem deixat pel camí els valors essencials de la primària, com l’accessibilitat i la longitudinalitat. Fer ecografies, per exemple, ho pot fer perfectament un altre professional, de fet els radiòlegs segur que ho faran amb major precisió que nosaltres, però l’atenció longitudinal i accessible no la pot fer cap altre, l’hem de fer nosaltres. Si perdem aquesta essència que forma part del nostre ADN, totes les tecnologies i els avenços que puguem fer tenen un valor relatiu.

    Si perdem l’accessibilitat i la longitudinalitat, que formen part del nostre ADN, totes les tecnologies i els avenços que puguem fer tenen un valor relatiu.

    Quines millores reivindica en l’atenció primària?

    Jo crec que no és tan complicat com es planteja. Es pot entendre, per exemple, que faltin metges, tenim menys metges dels que necessitaríem, però també és cert que hi ha bastants metges de família que quan acaben la residència o bé marxen fora o bé es dediquen a un altre àmbit, com les urgències o l’atenció a final de vida. Si això és bastant general, que ho és, vol dir que tenim un problema. Per tant, la falta de metges no és tan real, sinó que potser no estem aprofitant bé els que tenim. Caldria engegar una sèrie de mesures per assegurar que aquells professionals que han fet l’especialitat de medicina familiar es quedin en un equip l’atenció primària. És una primera mesura que cal treballar també des de les universitats, on seguim sense aconseguir que els estudiants vegin de manera suficient la feina que es fa a l’atenció primària i una cosa que no coneixes no la pots apreciar o estimar.

    Fins i tot acceptant que tinguem problemes en nombre de metges, cal tenir en compte que el nucli essencial en l’atenció primària és el nucli format pel metge/ssa, infermer/a i administratiu/a. Podem tenir altres professionals, com treballadors socials, però aquest nucli essencial es pot reforçar encara que no hi hagi metges posant, per exemple, més infermeres, auxiliars d’infermeria o administratius. Hi ha altres perfils professionals que poden col·laborar amb el metge o la infermera de capçalera perquè l’atenció sigui més eficient. Això no s’està fent. Hi ha alguna tímida idea des de l’Institut Català de la Salut (ICS) de reforçar la unitat bàsica d’atenció (UBA3), assegurant que cada administratiu té una població de referència, per donar proximitat i major qualitat en l’atenció al pacient. Això s’hauria d’acompanyar d’una formació clara en temes sanitaris i de la creació de la figura de l’administratiu sanitari. No és el mateix fer d’administratiu en una empresa que fer-ho en un centre d’atenció primària, cal una formació específica. Formar l’administratiu seria cabdal, perquè pot fer de porta d’entrada en el sistema sanitari i pot redistribuir molt bé les tasques si està ben format entre els diferents professionals. Hauria de tenir capacitat per intentar orientar una mica que és el que necessita el pacient, si requereix una atenció urgent o pot esperar dos o tres dies per visitar-se. Això hi ha administratius que ja ho fan.

    El nostre sistema sanitari és massa hospitalocèntric i oblida sovint la primària?

    Sí, ho segueix sent, perquè aquesta és una reforma que no s’ha fet. Quan es va fer la reforma de l’atenció primària, que va ser un revulsiu que va permetre canviar moltes coses, es van equivocar en un fet essencial: el sistema sanitari és un i, per tant, no es pot reformar l’atenció primària sense reformar el sistema sanitari en el seu conjunt. I això ho hem anat patint al llarg dels anys. Crec que l’hospital no ha arribat a entendre mai la feina que es fa a l’atenció primària, potser perquè no se li ha proposat tampoc. Si no reorientem l’atenció a l’hospital, l’hospital segueix fent la seva, i això no ha ajudat gens a consolidar la reforma de l’atenció primària. Hi ha una gran diferència entre el pressupost que es destina als hospitals i el que es destina a l’atenció primària, i cal sumar-hi el fet que les retallades van afectar molt més a la primària que als hospitals. Això no s’ha revertit mai.

    Quan es va fer la reforma de l’atenció primària, que va ser un revulsiu que va permetre canviar moltes coses, es van equivocar en un fet essencial: el sistema sanitari és un i, per tant, no es pot reformar l’atenció primària sense reformar el sistema sanitari en el seu conjunt.

    Falta més medicina comunitària?

    Jo crec que hem pecat de no tenir una orientació comunitària prou forta i valenta, però tampoc ens hem de creure que els sanitaris siguem els que hem de resoldre tots els problemes de la comunitat. Nosaltres hi hem de col·laborar, és clar, però molts problemes de base social el que requereixen són solucions socials, com per exemple millores en l’habitatge. Nosaltres podem actuar de catalitzadors o detectors, però bàsicament la nostra feina és treballar en context, saber que estem treballant amb una població que té un determinat context social i familiar, conèixer els problemes del barri, etc. Això es pot fer des de la consulta, però també sortint-ne. Però resoldre problemes socials no és la nostra funció; per això hem de deixar pas a altres professionals, amb els que nosaltres hem de col·laborar.

    Les necessitats en salut en l’atenció primària tenen dos vessants: primer, necessitem més recursos com més envellida sigui la població i, segon, com més pobre sigui aquesta població, més recursos hi hem de destinar. El nivell i edat d’aquella població han de definir els recursos. Després, cal formar als professionals perquè siguin conscients de la llei de cures inverses i, per tant, jo he de destinar més temps no aquell que més atenció em reclama, sinó a aquell que més ho necessita. Després, també hi ha l’àmbit rural, on hem d’adaptar els recursos també a les necessitats de desplaçament i altres condicionats.

    Parlant del món rural, com és treballar de metge de família en un poble com Sant Julià de Vilatorta? Canvia molt la relació metge-pacient?

    Per mi ha sigut molt agradable. He tingut molta sort. Jo crec que la relació que estableixes amb la població és més estreta, més fàcil; el coneixement que arribes a tenir de la població és més profund. També facilita molt que l’administrativa conegui la població i, en aquest sentit, jo he tingut molta sort. Poden fer aquesta tasca que deia d’orientar l’atenció i, per exemple, quan truca a la Pepeta, ja sap que no se li ha de donar hora a les 9 del matí perquè és quan acompanya el seu nét a l’escola. Són petites coses que faciliten molt la tasca. L’administrativa en un poble té un paper molt més rellevant. En definitiva, és molt agradable treballar en un poble. Reconec que els companys que treballen a ciutat, i segons en quins barris, ho tenen més difícil per arribar a la gent, però també crec que podrien aprendre coses del món rural. A la ciutat també es pot fer això que les administratives coneguin la població.

    Li ha sabut greu deixar la consulta? Com afronta la nova etapa?

    Estic vivint el dol (riu). Sap greu, sí. Encara estic fent alguna consulta i m’estic acomiadant dels pacients. És com quan deixes qualsevol altra cosa que aprecies, que t’ha donat molt a la vida, que t’agrada, però que saps que algun dia has de deixar. De moment, faig una reducció de jornada, seguiré fent algun dia de consulta, però serà més aviat ajudar als meus companys quan ho necessitin en algun altre poble de l’àrea bàsica. Faré també algunes altres tasques d’assessoria que m’han demanat que faci, però la consulta meva pròpiament sí que la deixo.

    L’atenció per telèfon per part del professional que coneix el pacient és una cosa i quan no es coneix el pacient és completament diferent. Si coneixes al pacient pots detectar matisos que d’altra manera no series capaç de detectar.

    Com s’ha viscut la Covid des d’aquest poble de poc més de 3.000 habitants?

    S’ha viscut amb molta incertesa, com a molts llocs, sobretot al principi, i amb angoixa. Jo no preveia en la meva vida professional viure una situació com aquesta, i cal reconèixer que la població ha estat molt comprensiva. La població ha entès que canviava la situació i no es podia anar a la consulta per qualsevol cosa i en qualsevol moment. Per part nostra, s’ha viscut amb molta angoixa el fet de veure que en els moments més crítics de la pandèmia no eres capaç d’atendre a tots els pacients, estàvem prioritzant una patologia important que se’ns emportava molta part de la feina, i ens costava estar a l’aguait dels pacients que tenien altres patologies, tot i que en tot moment vam intentar prioritzar els pacients que estaven pendents d’un diagnòstic important o d’alguna intervenció quirúrgica i que no podia demorar-se massa temps.

    El fet que coneguem tots els pacients donava molta proximitat. Trucaves i ja reconeixien la teva veu, i això és agradable. L’atenció per telèfon és una eina que ja utilitzàvem, però que té moltes limitacions, i això lliga amb el que parlàvem de la longitudinalitat. L’atenció per telèfon per part del professional que coneix el pacient és una cosa i quan no es coneix el pacient és completament diferent. No té res a veure la calidesa i profunditat de la trucada i la facilitat d’entendre’ns. Coneixes la veu, el seu context familiar i social, pots reconèixer si està animat o desanimat… en definitiva, pots detectar matisos que si no coneguessis la persona, no series capaç de detectar.

    Durant la pandèmia han tancat alguns consultoris en pobles petits per centralitzar l’atenció en municipis propers més grans i alguns segueixen tancats a hores d’ara. Què en pensa d’això?

    Jo crec que va ser un error. No s’hauria d’haver fet i ara n’estem vivint les conseqüències. El resultat està sent que hi hagi dificultat d’accessibilitat en alguns centres. En aquell moment era quan la gent necessitava sentir-nos més a prop. A part de diagnosticar, orientar, decidir si s’havia d’anar a l’hospital o no, el que fèiem sobretot és acompanyar. Aquest acompanyament es pot fer molt millor si estàs en el teu lloc de treball habitual i atens als teus pacients. A part d’això, hi havia raons epidemiològiques per no fer-ho, ja que el contagi entre professionals és molt més probable si ens concentrem en un centre d’atenció primària amb 40 professionals que no pas si estem repartits en consultoris en diversos territoris. El mateix amb la concentració de pacients. Crec que va ser un gran error. I ho dic des del respecte cap a les persones que han hagut de prendre decisions en aquesta situació d’incertesa. En aquest moment de la pandèmia, no té cap sentit mantenir els centres tancats. No pot ser que ho tinguem tot obert i que alguns pacients tinguin limitacions per accedir als centres de salut.

  • El 70% dels facultatius catalans està afectat per algun dels símptomes de la síndrome de ‘burnout’

    Un 70% dels facultatius i facultatives de Catalunya presenta algun dels símptomes compatibles amb la síndrome de burnout. Concretament, un 70% manifesten cansament emocional, el 62% pateixen un sentiment de despersonalització davant el treball i el 44% una manca de realització personal. Aquests són els principals resultats d’un estudi del sindicat Metges de Catalunya, que ha enquestat a un total de 2.716 metges i metgesses del sistema sanitari català amb relació al burnout o síndrome d’estar cremat a la feina. L’àmbit de treball que més presenta aquest burnout mèdic és l’atenció primària de l’ICS, que concentra el 80% dels CAP del territori i pateix la saturació de les consultes i la sobrecàrrega de les agendes mèdiques.

    El burnout és una resposta a l’estrès laboral crònic que es dona especialment entre els professionals assistencials que treballen en contacte directe amb el pacient. Els símptomes més comuns són el cansament emocional, relacionat amb l’ansietat a causa de l’estrès agut o persistent; la despersonalització, és a dir, la sensació de pèrdua d’identitat i el distanciament emocional cap als pacients i la feina per poder suportar la càrrega assistencial diària; i la falta de realització personal, lligada als sentiments de fracàs en l’exercici del rol professional.

    L’estrès crònic té un gran impacte en la salut dels treballadors, provocant insomni, fatiga, dolor muscular, complicacions cardiovasculars, problemes digestius i altres afectacions en la salut. A més, en l’exercici professional, propicia les errades, l’absentisme, la fuga de professionals, els accidents de treball i una disminució de la productivitat. Això, alhora, impacta en el conjunt de la societat, provocant la pèrdua de qualitat assistencial i desigualtat en l’atenció mèdica.

    Segons alerta el sindicat, els resultats de l’estudi evidencien «el desgast emocional i la desmotivació dels facultatius, forjada per les retallades sanitàries i la manca de solucions als problemes estructurals del sistema públic de salut». La causa de l’esgotament, a parer del sindicat mèdic, es troba en la «sobrecàrrega laboral inabastable i sostinguda dels professionals», que se senten abocats a prolongar la seva jornada de treball de manera sistemàtica. Una circumstància que fa molt difícil el descans i la desconnexió, i posa traves a la conciliació.

    «El dèficit estructural de facultatius i les nefastes condicions laborals i retributives estan també a l’arrel d’un problema que la pandèmia ha accentuat, però que s’arrossega des de l’inici de les retallades sanitàries», assenyalen des del sindicat. En aquest sentit, l’organització recorda que en la base de les mobilitzacions mèdiques dels darrers deu anys «sempre apareixen la precarietat i el desgast provocat per l’infrafinançament de la sanitat pública».

    Davant l’elevada incidència del burnout entre els sanitaris -especialment significativa entre les metgesses d’atenció primària-, Metges de Catalunya engegarà una campanya de sensibilització perquè els facultatius «prenguin consciència de la seva fragilitat i vetllin per la protecció del seu benestar». Així, el sindicat demanarà als professionals que actuïn de manera decidida, establint límits als escreixos de jornada, no realitzant més hores de guàrdia un cop superades aquelles que són obligatòries, o controlant el nombre màxim de visites diàries a les agendes assistencials, entre altres mesures. L’objectiu de l’organització amb aquestes accions, a més de protegir la salut del col·lectiu, és visibilitzar la necessitat d’incrementar la dotació de professionals mèdics, ja que, amb l’actual, no és possible atendre adequadament la demanda assistencial de la població.

    «No estem proposant que abandonin l’assistència, sinó que els professionals posin límits. Aquesta situació de semiesclavatge s’ha d’acabar, perquè només fa emmalaltir als facultatius i provocar un deteriorament progressiu de la qualitat assistencial. Ja que ningú més ens cuida, ens hem de cuidar nosaltres», ha remarcat el secretari general de Metges de Catalunya, Xavier Lleonart.

  • El risc de complicacions neurològiques després de la Covid és molt més gran que amb les vacunes

    La pandèmia ha propiciat el desenvolupament de vacunes contra la Covid-19 a una velocitat i escala sense precedents. Diverses d’aquestes, com la fabricada per Oxford/AstraZeneca i BioNTech/Pfizer, estan aprovades per al seu ús a múltiples països i han demostrat reduir les infeccions, transmissions, hospitalitzacions i morts per aquesta malaltia.

    Tot i això, s’han notificat complicacions neurològiques poc freqüents associades al SARS-CoV-2 i a la vacunació. La comunicació d’aquests efectes adversos rars és molt important per a la valoració del risc-benefici d’aquestes vacunes i per orientar la pràctica clínica posterior a la vacunació. Per això la seva identificació és ara una prioritat científica mundial.

    Per investigar la possibilitat d’una associació entre les vacunes o la infecció i el desenvolupament de trastorns neurològics, investigadors de diverses universitats del Regne Unit van examinar els ingressos hospitalaris per complicacions neurològiques durant els 28 dies següents a una primera dosi d’Oxford-AstraZeneca o Pfizer- BioNTech, o una prova positiva de SARS-CoV-2.

    La comunicació dels efectes adversos és molt important per a la valoració del risc-benefici d’aquestes vacunes. Per això la seva identificació és ara una prioritat científica mundial.

    L’estudi, realitzat en 32 milions d’adults a Anglaterra, revela un risc més gran, però baix, de patir dues rares afeccions neurològiques, la síndrome de Guillain-Barré i paràlisi de Bell, després de la primera dosi d’Oxford-AstraZeneca. Els resultats s’han publicat a la revista Nature Medicine.

    Els autors deixen clar que aquest augment del risc es veu eclipsat per un de substancialment més gran després de passar la Covid-19 per als set trastorns neurològics estudiats. Així, hi va haver 38 casos addicionals de síndrome de Guillain-Barré per cada 10 milions de persones a qui se’ls va administrar Oxford/AstraZeneca, en comparació amb 145 casos per cada 10 milions després de donar positiu per SARS-CoV-2.

    També es va observar un risc més gran de paràlisi de Bell entre 15 i 21 dies després de la vacunació; aquest risc, però, no va ser significatiu en tot el període d’estudi de 28 dies. Els autors van reproduir les troballes en una cohort nacional independent de més de tres milions de persones d’Escòcia.

    Hi va haver 38 casos addicionals de síndrome de Guillain-Barré per cada 10 milions de persones a qui se’ls va administrar Oxford/AstraZeneca, en comparació amb 145 casos per cada 10 milions després de donar positiu per SARS-CoV-2.

    Per a Peter Openshaw, catedràtic de Medicina Experimental de l’Imperial College de Londres, “les complicacions neurològiques de les vacunes contra el coronavirus són molt més rares que les ocasionades per la Covid-19, cosa que demostra la importància vital de vacunar-se”.

    Opina igual Salvador Iborra Martín, immunòleg de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), en declaracions al Covid-19 Vaccine Media Hub: “Les conclusions de l’estudi poden servir de base per prendre decisions sobre com actuar en altres països. Permeten valorar millor el balanç entre el risc i el benefici d’aquestes vacunes, i decidir de manera més objectiva una estratègia de vacunació massiva”.

    Risc mínim d’ictus

    També hi va haver un risc més gran d’ictus hemorràgic en els 28 dies següents a la vacunació amb la vacuna de Pfizer-BioNTech, és a dir, uns 60 casos addicionals per cada 10 milions de persones. Penny Ward, professora de medicina farmacèutica al King’s College de Londres, explica com aquest increment es va observar a les dades d’Anglaterra, però no es va confirmar a la mostra escocesa.

    «A més, va ser superat pel major risc d’hemorràgia subaracnoïdal, trobat amb més freqüència després de la infecció per Covid», afirma. «Des de qualsevol perspectiva, i en particular amb la propagació comunitària de la infecció en augment al Regne Unit, els adults no immunitzats haurien de vacunar-se per reduir el seu propi risc d’efectes greus al sistema nerviós central si s’infecten», afegeix.

    Com que l’ictus hemorràgic va ser tan poc freqüent després de la vacunació de Pfizer-BioNTech, l’estimació de qualsevol augment del risc és imprecisa. Qualsevol possible associació necessita més confirmació independent. – David Werring

    Segons David Werring, de l’Institut de Neurologia Queen Square UCL, “atès que l’ictus hemorràgic va ser tan poc freqüent després de la vacunació de Pfizer-BioNTech, l’estimació de qualsevol augment del risc és imprecisa. Qualsevol possible associació amb l´hemorràgia intracerebral necessita més confirmació independent”.

    Limitacions de l’estudi

    Els autors consideren que aquests resultats ajudaran a la presa de decisions clíniques i a l’assignació de recursos per a aquestes complicacions neurològiques rares. Tot i això, encara compten amb algunes limitacions: “Seria útil replicar les troballes en conjunts de dades de mida similar i a escala internacional”.

    Els autors consideren que aquests resultats ajudaran a prendre decisions clíniques i assignar recursos per a aquestes rares complicacions neurològiques. Tot i això, encara compten amb algunes limitacions.

    “Només s’ha estudiat l’aparició de trastorns després de la primera vacuna, i per això no ens aclareix si aquests riscos augmenten després d’una segona dosi, cosa que seria esperable. D’altra banda, com que només es consideren registres hospitalaris, no es valoren trastorns de menor gravetat o que puguin aparèixer en persones amb una mala cobertura sanitària”, afegeix Iborra Martín.

    «Tampoc no es té en consideració la història clínica, per la qual cosa algunes de les persones podrien haver tingut episodis previs de certs trastorns, com la miastènia», conclou l’expert espanyol.

    Referència:

    Neurological complications after first dose of Covid-19 vaccines and SARS-CoV-2 infection. DOI 10.1038/s41591-021-01556-7 https://www.nature.com/articles/s41591-021-01556-7

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Comença la vacunació de la grip de forma simultània amb la tercera dosi contra la Covid pels majors de 70 anys

    Des d’aquest dilluns, les persones que van rebre la segona dosi de la vacuna contra la Covid-19 i que tenen més de 70 anys, podran rebre alhora la vacuna de la grip i la tercera dosi de reforç. L’objectiu d’aquesta doble vacunació és protegir al màxim els col·lectius més vulnerables davant una possible coinfecció. La tercera contra el SARS-CoV2 ja s’havia obert a les persones que viuen a les residències i a les immunodeprimides i, ara, s’obre a la població general de més de 70 anys.

    La campanya d’enguany del Departament de Salut incorpora com a lema ‘Aquest hivern no t’arrisquis, vacuna’t ara contra la grip’. Salut disposa aquest any d’1.570.000 dosis de vacunes amb l’objectiu de superar cobertures de vacunació del 75% en persones de més de 60 anys i en el personal sanitari i sociosanitari, així com superar el 60% de cobertura en dones embarassades i en persones amb condicions de risc, d’acord amb els objectius de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de la Comissió Europea.

    La secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, va presentar ahir la campanya des del Centre d’Atenció Primària Rio de Janeiro, al districte de Nou Barris de Barcelona. Cabezas va recordar que la grip és un «important problema de salut pública, tant per la seva freqüència com per la possibilitat de presentar complicacions». L’hivern passat el SARSCOV-2 es va imposar al virus de la grip, però enguany ja s’està notant circulació de virus respiratoris, el que fa pensar que aquest hivern sí circularà més el de la grip. “Si volem estar protegits durant l’hivern, ara és el moment de vacunar-se”, va emfatitzar Cabezas.

    Totes les persones que formin part dels col·lectius de risc poden demanar cita a través del web de programació de visites o a través de La Meva Salut, a l’apartat “Cita”. A més, com cada any, es podrà contactar directament amb el centre d’atenció primària corresponent. Els centres també apostaran per la vacunació oportunista, de manera que s’oferirà els vaccins a les persones que, en aquell moment, vagin als centres.

    “Als centres d’atenció primària tenim molta experiència en vacunar. És la nostra responsabilitat i el darrer any de pandèmia ha estat un repte al respecte, perquè hem vacunat molta població. Ara, la vacunació simultània de grip i Covid és un repte més”, va assenyalar durant la roda de premsa Jaume Collado, infermer i director del CAP Rio de Janeiro.

    Per aquesta campanya, el Departament de Salut manté les indicacions de l’any passat, amb l’objectiu de garantir les mesures higièniques i la seguretat dels usuaris. Per tal de descongestionar els fluxos circulatoris als CAP, s’establiran punts de vacunació segurs en espais annexos i comunitaris. En concret, al marge dels CAP, seran uns 385 arreu del país, entre punts externs i comunitaris (com centres cívics, casals, biblioteques, museus, pavellons, etc.) annexos i mòduls.

  • Un estudi proporciona evidència sòlida que la Covid-19 és una infecció estacional com la grip

    Una pregunta clau pel que fa al SARS-CoV-2 és si s’està comportant o es comportarà com un virus estacional similar al virus de la grip, o si es transmetrà amb la mateixa intensitat al llarg de tot l’any. Ara, un nou estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa», proporciona evidència sòlida que la Covid-19 és una infecció estacional associada a temperatura i humitat baixes, similar a la grip estacional. Els resultats, publicats a Nature Computational Science, també subratllen la considerable contribució de la transmissió per aerosols i la necessitat d’adoptar mesures que promoguin la «higiene de l’aire».

    «La qüestió de si la Covid-19 és una malaltia realment estacional es torna cada vegada més important, amb implicacions per a la implementació d’intervencions efectives», explica Xavier Rodó, director del programa de Clima i Salut d’ISGlobal i coordinador de l’estudi. Per contestar aquesta pregunta, ell i el seu equip van analitzar en primer lloc l’associació de temperatura i humitat en la fase inicial de la propagació de virus a 162 països de cinc continents, abans que s’implementessin canvis en el comportament i en les polítiques de salut pública. Els resultats mostren una correlació negativa entre la taxa de transmissió (Ro) i la temperatura i humitat a nivell global, és a dir, majors taxes de transmissió es van associar amb temperatures i humitat més baixes.

    En segon lloc, l’equip va analitzar l’evolució d’aquesta associació entre clima i malaltia al llarg del temps, i si era consistent a diferents escales geogràfiques. Per a això, van usar un mètode estadístic que es va dissenyar específicament per identificar patrons de variació semblants en diferents finestres de temps. De nou, van trobar una forta associació negativa per a petites finestres de temps entre nombre de casos i clima (temperatura i humitat).

    Les primeres onades pandèmiques van minvar en augmentar la temperatura i la humitat, i la segona onada va augmentar en disminuir la temperatura i la humitat. No obstant això, aquest patró es va trencar durant l’estiu, en tots els continents. «Això podria ser degut a diversos factors, incloent concentracions massives de persones joves, turisme, i aire condicionat, entre d’altres», explica Alejandro Fontal, investigador d’ISGlobal i primer autor de l’estudi.

    Quan es va adaptar el model per analitzar correlacions transitòries a totes les escales en països de l’hemisferi sud, on el virus va arribar més tard, es va observar la mateixa correlació negativa. Els efectes del clima van ser més evidents a temperatures entre 12 i 18ºC i nivells d’humitat entre 4 i 12 g/m3, encara que l’equip investigador adverteix que es tracta de rangs indicatius, a causa del temps limitat de registres.

    Usant un model epidemiològic, l’estudi mostra que incorporar la temperatura a la taxa de transmissió funciona millor per predir la pujada i baixada de les diferents onades, particularment la primera i la tercera a Europa. «El conjunt dels nostres resultats dóna suport a la idea que la Covid-19 és una infecció veritablement estacional, semblant a la grip i els altres coronavirus deel refredat comú», diu Rodó.

    Aquesta estacionalitat podria contribuir de manera important a la transmissió del SARS-CoV-2, ja que les condicions baixes d’humitat redueixen la mida dels aerosols i, per tant, augmenten la transmissió aèria de virus estacionals com la grip. «Aquesta associació justifica posar l’èmfasi en la «higiene de l’aire» mitjançant una millor ventilació dels espais interiors, ja que els aerosols poden romandre suspesos durant més temps», diu Rodó, qui subratlla la necessitat d’incloure paràmetres meteorològics en la planificació i avaluació de mesures de control.

  • Unicef insta a vacunar la població adulta dels països pobres abans que la infantil dels rics

    L’Agència Europea del Medicament ha anunciat aquesta setmana l’inici del procés d’avaluació per ampliar l’ús de Comirnaty, la vacuna de BioNTech/Pfizer que s’utilitza en la franja d’edat de 12 a 18 anys, a menors d’entre 5 i 11 anys. A Estats Units i Canadà, l’aprovació de les autoritats sanitàries és imminent, i s’espera que el seu subministrament comenci abans que finalitzi el mes de novembre. Mentre, es va eixamplant la distància en població immunitzada contra la Covid entre els països més desenvolupats (60% de mitjana) i els de la franja baixa (4%).

    Aquest context és el que explica que Unicef, la principal entitat mundial de defensa dels drets dels infants, estigui demanant que es vacuni la població adulta dels països pobres abans que la infantil dels rics. O que es posi una tercera dosi de forma generalitzada en comptes de la població de més risc. En una jornada amb periodistes organitzada pel comitè català d’Unicef, la responsable de programes d’Unicef Espanya, Blanca Carazo, ha explicat que, malgrat que aquesta agència de l’ONU és la principal distribuïdora de vacunes infantils al món, amb 2.000 milions de dosis anuals, “des del punt de vista de l’equitat i amb una visió global, el que cal prioritzar ara és la vacunació dels adults”. Segons Carazo, “per protegir els infants d’un país el més important és que els seus professionals de la salut estiguin vacunats”.

    Unicef forma part de la iniciativa COVAX (liderada per Gavi, l’Aliança per les Vacunes, l’Organització Mundial de la Salut i la Coalició per a les Innovacions en la Preparació davant les Epidèmies) que a començaments d’any es va proposar repartir repartir 2.000 milions de dosis de vacunes de covid19 a tot el món al llarg de 2021. En aquests moments en porten servides 378 milions a 144 països, i l’objectiu per tancar l’any ja s’ha rebaixat a 1.400 milions de dosis.

    Aproximadament una tercera part de les 378 milions de dosis han sortit de donacions de governs occidentals, però Unicef fa una crida a augmentar aquestes donacions, ja que, segons argumenta Quima Oliver, coordinadora d’Unicef Comitè Catalunya, “mentre tothom no estigui protegit tothom seguirà exposat a l’aparició de noves variants del coronavirus”. Però els problemes en els països del Sud no són només d’abastiment, sinó que els baixos índex de vacunació també s’expliquen per la falta de material perquè no es trenqui la cadena del fred, així com de personal qualificat per injectar les vacunes. En aquest sentit, Unicef també està prestant suport a molts països en la capacitació del personal sanitari, i ha subministrat més de 400 milions de xeringues a 94 països i uns 300 equips de cadena del fred a 33 països.

    Els impactes indirectes

    “La pandèmia ha fet un gran mal a la infància, en especial en els països amb rendes mitjanes i baixes”, sosté Blanca Carazo, però no tant perquè els infants hagin desenvolupat la malaltia en un nombre elevat, sinó per “l’incalculable impacte indirecte”. S’ha constatat, per exemple, un augment de la desnutrició infantil en aquests països perquè molts nens i nenes s’han perdut l’àpat que tenien assegurat en horari escolar. O també hi ha hagut 23 milions de nens menys que aquest any s’han posat les vacunes del tètanus o la diftèria, per problemes de distribució o de personal, a la vegada que s’han registrat augments de malalties que semblaven anar a la baixa, com la tuberculosi o la malària.

    Cal vacunar els nens? Aquesta pregunta segueix sense una resposta clara. Per Blanca Carazo, ara mateix només estaria justificat en els casos d’infants amb malalties cròniques o problemes de salut. Per Rafael Vilasanjuan, director d’Anàlisi i Desenvolupament Global de l’ISGlobal, “el fet de demanar la seva vacunació seria per tal de baixar les taxes de contagi, però com a benefici individual desconeixem si val la pena, ja que en aquesta franja de població els ingressos hospitalaris i el desenvolupament de la malaltia severa és rara. El virus podria utilitzar els menors com a reservori i a partir d’aquí augmentar taxes de transmissió en adults, però en tot cas ara per ara suposa més risc comunitari no vacunar arreu als adults d’Àfrica o Llatinoamèrica, on podrien sortir noves variants que baixessin molt l’efectivitat de la vacunació”.

    En una enquesta realitzada entre famílies dels Estats Units a finals de setembre i feta pública fa uns dies, un de cada tres pares amb infants de la franja 5-11 es mostrava disconforme o molt disconforme amb la possibilitat d’injectar la vacuna de la Covid als seus fills. Aquestes famílies argumentaven la seva preocupació davant dels efectes secundaris o a llarg termini de la vacuna. Amb tot, dos terços ho veien favorablement, i d’aquests una àmplia majoria fins i tot considerava que hauria de ser obligatòria per anar a l’escola, com passa amb la resta de vacunes.

  • La vaga del 061: millors condicions laborals, però la internalització acordada com a objectiu final

    Un dels acords d’investidura que es van redactar gràcies a la pressió de la CUP cap a ERC va ser la internalització del 061 i del transport sanitari com a serveis bàsics, essencials i públics que són. Quin és el problema? Que el Departament de Salut va quedar en mans de Junts per Catalunya i ERC no sembla poder convèncer als seus socis de Govern. Així, tot i el compromís per part de l’actual president de la Generalitat, el seu conseller de Salut ni prioritza la internalització, però tampoc es reuneix amb els seus treballadors. Com denuncien els sindicats que convoquen la vaga indefinida al 061 que comença avui 19 d’octubre: ni l’empresa que els contracta, Ferrovial, ni Salut ni tan sols el SEM s’estan implicant en donar resposta a les seves reivindicacions. De fet, no ha participat en cap de les reunions de mediació tot i que se’ls hi ha demanat des de la plantilla que ho fessin.

    Dins de tota aquesta xarxa de serveis públics és fàcil perdre’s. Què hi pinta Ferrovial aquí? No havia estat una de les grans polèmiques acabar amb aquesta concessió? No. La concessió que es va aturar va ser la del servei extraordinari de rastreig Covid. Això va passar gràcies a la mobilització del personal sanitari, sobretot de l’Atenció Primària que defensa una atenció longitudinal i de proximitat als serveis existents. Així, moltes veus es van aixecar en contra de l’adjudicació per part de la Generalitat de Catalunya a Ferrovial d’un contracte de 17 milions d’euros destinat a rastrejar els contactes de positius de coronavirus. Finalment no va ser la filial Ferroser Serveis Auxiliars qui va gestionar el dispositiu telefònic de la Generalitat per rastrejar aquests contactes, però això no vol dir que l’empresa perdés tots els contractes que ja tenia.

    Un d’aquests és el de la gestió del 061 a tota Catalunya, amb més de 700 treballadors al seu càrrec des de 2015. Si ja amb el tema del rastreig es van deixar veure les maneres de fer de l’empresa, a banda de qüestionar què aporta l’externalització de serveis essencials, els treballadors del 061 segueixen insistint en la millora les seves condicions laborals, però sense deixar de banda que la solució és la internalització.

    La vaga indefinida ha començat aquest dimarts 19 d’octubre i la plantilla es concentrarà de 13h a 16h a l’edifici central del SEM al carrer Pablo Iglesias 101, a l’Hospitalet de Llobregat. «El SEM no ha volgut saber res de nosaltres, ni ara ni mai», diu Sergi Arbonès, secretari general de la secció sindical UGT a Ferrovial 061. Convocada per la UGT, la CGT i la USOC, la vaga vol denunciar els continus incompliments pel que fa a salari, jornada laboral, contractació, conciliació i uniformitat. Després d’una reunió amb el Departament de Treball per acordar els serveis mínims, però també intentar arribar a punts de consens, només van aconseguir «guanyar» incloure armilles en els seus uniformes, «res entre tot el que demanem», segons ha explicat Arbonès.

    Així, entre les demandes no aconseguides, però ni tan sols parlades, ja que com apunta Arbonès, l’empresa no vol negociar perquè argumenta que «no poden assumir les pretensions de la vaga», exigeixen que es redueixi el nombre total d’hores anuals de la jornada completa, la limitació dels dies seguits treballats, que es retribueixi la plantilla com a personal d’emergències, com fa el conveni del SEM, i reclamar la paga covid per a la qual el SEM no els ha tingut en compte. També exigeixen que es redueixi l’alta eventualitat existent des de sempre en aquest servei, evitant la consegüent rotació de personal, i augmentar les hores de contracte de personal convertit a indefinit que actualment són 16 hores mensuals, «que no es fan mai», ampliables segons el mes.

    Si res de tot això pot canviar, segons els arguments que se’ls hi va donar al comitè d’empresa durant la mesa de negociació on es van pactar els serveis mínims, és, segons Arbonès, «perquè l’empresa diu que estan lligats a un contracte amb el SEM, un contracte que caduca d’aquí a dos mesos amb una pròrroga màxima de sis mesos». Així, mentre Ferrovial està «lligat de mans econòmicament», també estan jugant a quedar bé per poder tornar a presentar-se al concurs públic de gestió del 061.

    Això explicaria la part econòmica que segons Arbonès es pot entendre que no pugui canviar si va lligada a pressupostos. Pel que fa a la part de conciliació, sembla que el SEM li passa el dimensionament de feina mensual i això provoca, s’excusen, que l’empresa gestora no pugui fer una planificació anual.

    Caldrà doncs seguir mobilitzant-se per aconseguir la internalització del 061 que, més enllà de les millores laborals ara, és l’objectiu dels treballadors del servei. Arbonès agraeix i recorda que només la CUP està portant a plens el tema i des de la plantilla demanen més implicació i responsabilitat política. Per la seva banda, la CUP, que també va demanar la internalització del transport sanitari i del 112 -tot i que aquest últim servei no va entrar a l’acord de Govern- va recordar a finals d’agost que aquestes internalitzacions no només formen part d’un acord entre ells i ERC, sinó que Junts per Catalunya també hi va votar a favor el passat mes de juliol a través d’una moció al Parlament.

  • UCI segures més enllà de les pandèmies: aprenentatges del SARS-CoV-2

    La pandèmia del virus SARS-CoV-2 ha estat un dels episodis més durs mai assolits per la comunitat mèdica a tot el món i per la societat, en general, per la gran quantitat de famílies escapçades que ha deixat. Del descomunal desbordament de feina per al personal sanitari i les consegüents afectacions físiques i psicològiques se n’ha de prendre nota, també per la informació que ens aporta com a prevenció futura. «El que ha passat ha estat d’una magnitud mai vista i amb conseqüències dramàtiques, que als experts ens ha de fer reflexionar», diu la presidenta i fundadora de la Asociación Española de Enfermería de Prevención y Control de Infecciones (AEEPyCI), Inmaculada Fernández Moreno.

    «Amb l’anterior pandèmia de grip A el 2009, ja vam tenir un primer ensurt, va ser com un simulacre, però vam tenir sort i es va controlar més ràpidament. Hi havia fàrmacs per tractar-la», diu la presidenta d’AEEPyCI. Reconeix que «moltes decisions es van haver de prendre sobre pressió i sense coneixement ni prou evidència, tot va ser molt dinàmic, però crec que han faltat infermeres expertes als llocs de decisió, i més participació d’elles als protocols nacionals i locals tant per a crear els protocols, com en l’àmbit estatal i de les comunitats».

    De fet, segons dades de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos (OCDE), l’Estat espanyol disposava, abans de la pandèmia de 5,89 infermeres per cada 1.000 habitants, ocupant la posició 25 dels 32 països analitzats, per tant, va afrontar l’emergència de Covid-19 amb menys professionals d’infermeria que 24 països de l’OCDE. Al capdavant de tots ells hi havia Noruega, Suïssa i Islàndia, amb 18,05, 17,96 i 15,73 infermeres per 1000 habitats respectivament.

    A Espanya, a més, segons explica la Inmaculada Fernández, «entre la coordinació de prevenció de riscos laborals i control d’infeccions, en algun moment, es van donar missatges diferents. D’acord que es va actuar molt pel pànic, que la gran afluència de malalts no es podia gestionar bé de cap manera, però tot això s’ha d’aprendre a resoldre, s’han de tenir plans». I afegeix encara que, segons el seu parer, «hem de millorar l’assistència amb EPI posat, que garanteixi la nostra seguretat però també la del malalt. Si arriba a ser una pandèmia amb un virus com el de l’Ebola, amb tants sanitaris contagiats, hauria estat devastador».

    «Especialistes en prevenció, control i vigilància, infermeres que treballen sempre a primera línia com a tallafocs de la transmissió d’infeccions no van ser prou presents als comitès de decisió als hospitals», considera Fernández. «Una infermera experta en prevenció i control d’infeccions, a peu de llit en una UCI són només dues mans més, però pot, en canvi gestionar recursos materials, adaptar circuits i protocols i capacitar professionals de manera molt ràpida», argumenta la infermera especialista en prevenció, que durant la pandèmia va treballar d’infermera assistencial en una UCI.

    La presidenta de l’AEEPyCI admet que «sí que s’ha demostrat que tenim un alt nivell competencial, hem fet equip. La pandèmia és una lliçó positiva de les mancances que ens podem compensar si fem equip. Crec que una mesura de futur seria disposar de llistes d’infermeres ‘uciables’, perquè se’ns pot presentar un accident de tren, ja no parlo d’epidèmia, si cau un avió, que tinguis equips amb experts per improvisar UCI, preparar equips potents versàtils, reforçant la multidisciplinarietat i la interdisciplinarietat, especialistes en el seu cadascú, però totalment transversals».

    «En els equips de control de les infeccions nosocomials són multidisciplinaris, hi intervenen especialistes en medicina preventiva, microbiologia, farmàcia hospitalària –que vetllen per un ús adequat dels antibiòtics- i especialistes en malalties infeccioses, juntament amb les infermeres i infermers de serveis de control. I tots ells treballen de forma coordinada», segons explica l’especialista en malalties infeccioses de l’Hospital Vall d’Hebron, Benito Almirante.

    Basant-se en el que la Inmaculada Fernández Moreno ha viscut i coneixa a escala estatal, creu que aquests equips de prevenció i control d’infeccions nosocomials «haurien de dependre directament de gerència. Un càrrec de comandament dóna el suport directiu necessari per aconseguir canviar conductes, això només es pot fer des de la jerarquia superior, transversal i depenent de gerència, ni direccions mèdiques ni d’infermeria, és a dir, una bombolla de metges i infermeres que treballen junts depenent de la gerència». I precisa també la necessitat de tenir infermeres de prevenció i control d’infeccions formades. «La meva societat científica ja ha demanat que sigui una especialitat. No té sentit comptabilitzar les infeccions si després no actues. Calen equips que facin plans de millora».

    En aquest sentit, reconeix que els Projectes Zero «han estat un èxit enorme, han salvat moltes vides a les UCI. Amb la Covid, però, es van perdre les mesures perquè no hi havia recursos, les sales comuns fomenten la transmissió de microorganismes. Es va ajuntar tot. Però ara ens hauríem de preguntar si hem format bé la gent durant la pandèmia, si han estat suficients les formacions en línia. Jo crec que ens hem de preparar millor», expressa, alhora que reconeix grans aprenentatges. «Hem après a manegar el pacient, a controlar l’aire ambiental, mirant els circuits d’aire amb els enginyers. En general, s’ha après que tot és possible i que tenim capacitat de transformar-nos estructuralment, i sabem que en això els equips de manteniment han estat peces clau», considera.

    També des de l’Hospital del Vall d’Hebron, Benito Almirante ho reconeix. «Hem après com els hospitals es reorganitzen de manera molt més àgil en funció de cada moment, adaptant espais com potser abans ens hauria semblat impossible. I el personal que treballa al conjunt del sistema sanitari ha après a utilitzar una sèrie d’instruments per lluitar contra les infeccions nosocomials». Sobre la higiene de mans, també hi veu un gran avenç. «Abans de la Covid era practicada, però mai al 100%. I avui en la pràctica totalitat d’activitats, pacients i nosaltres ho hem interioritzat, independentment de si són Covid o no», exposa.

    El segon element que Almirante destaca en termes de seguretat és la protecció respiratòria. «L’ús generalitzat de les mascaretes ha representat un canvi important en l’aspecte cultural, protegeix els pacients de malalties víriques que els sanitaris els puguem transmetre, perquè, com a persones que som també podem fer-ho», diu Almirante. Recorda que «abans de la Covid només utilitzàvem mascaretes en situacions especials indicades prèviament. I ara ho fem de forma universal, en planta, a les consultes externes i als gabinets de proves atenent pacients. Així estem fent una protecció molt important».

    I el tercer factor important que hem après –subratlla l’especialista en malalties infeccioses de l’Hospital del Vall d’Hebron- fa referència a l’accés als hospitals i el contacte entre pacients i familiars i entre familiars de diferents pacients. «Els pròxims mesos i anys els hospitals hauran de replantejar l’accés lliure a totes hores. Ja s’estudia ara, l’ús de mascareta en l’interior i la higiene de mans i es qüestiona el moviment sense control en tots els espais hospitalaris. Des de l’ICS i el Departament de Salut i en cada centre en particular ja es treballa per establir una normativa nova d’accés beneficiós per als pacients. I tot això tindrà un gran impacte positiu en el conjunt del sistema sanitari mundial».

    Ús adequat dels antibiòtics

    Un altre impacte positiu que pot haver tingut la macroexperiència de la Covid, segons avança Benito Almirante, és el que haurem après sobre l’ús adequat dels antibiòtics, i de com, si se’n fa un ús inadequat, els bacteris es tornen resistents, augmentant les possibilitats de no poder controlar infeccions ni evitar-ne la transmissió. «A la majoria de pacients, a l’inici de la pandèmia se’ls va donar antibiòtic per prevenir infeccions bacterianes. Però, a mesura que avançaven els mesos -3,4 o 6 mesos- vam aprendre que no hi havia tal risc i l’administració d’antibiòtics es va reduir. Es va limitar a qui realment ho necessiti. De manera indirecta, això ha fet reflexionar a molts professionals, a fer un ús racional dels antibiòtics». I, donat que l’emergència va posar a les UCI a molts especialistes diversos, «cirurgians, ginecòlegs, metges d’especialitats molt llunyanes ho han pogut comprovar, i per tant, també la pandèmia ha contribuït a conèixer millor els antibiòtics».

    En aquest sentit, l’especialista en malalties infeccioses del Vall d’Hebron considera que el món de les infeccions nosocomials ha posat sobre la taula mesures de protecció universals a curt, mitjà i llarg termini. Tal com diu, «tots hem après molt de la Covid. D’aquí a uns anys pot haver-hi una altra pandèmia, per un virus respiratori, que podria molt bé provenir d’un animal. I també hem de tenir en compte que les infeccions nosocomials poden viatjar igualment a través dels continents. Pot ser que un bacteri resistent comenci a desenvolupar-se en un país i en un temps no massa llarg pugui localitzar-se en un altre lloc del planeta en molt poc temps», exposa Benito Almirante.

    «Tot això ha estat un test d’estrès del sistema sanitari i no l’hem aprovat», diu el director científic de Vesismin Health, Eladi Gómez. En vistes de tot el que aquest especialista ha anat escoltant del nostre i d’altres països, segons expressa «hem retrocedit anys respecte a tot el que havíem avançat en prevenció d’infeccions nosocomials». I confia en «tenir ara prou perspectiva a l’hora de replantejar-nos ser més realistes del que vam ser perquè, el millor del món, si en el moment necessari no ho tens disponible i al lloc adequat, acaba per no ser eficaç, per sofisticat que sigui».

    Des del Consejo Asesor del Programa de Seguridad de Pacientes Críticos del Ministerio de Sanidades considera ara una prioritat recuperar les normes establertes pels diferents Projectes Zero i formar més gent per a la seva implementació. «El compliment de les recomanacions per evitar IRAS (Infeccions Relacionades amb l’Assistència Sanitària), així com la disseminació de BMR (Bacteris MultiResistents) –exposen- forma part del tractament integral que han de rebre els pacients durant l’estada en les UCI. I és responsabilitat del personal sanitari que hi treballa la seva aplicació, tot i les grans càrregues de treball i desgast emocional que implica el risc de contagi durant els períodes d’epidèmia. La preparació per afrontar aquest repte depèn de les autoritats sanitàries i dels gestors dels hospitals».

  • Infeccions nosocomials: el silenci rere la pandèmia

    Mai com durant els primers mesos de pandèmia havia significat un risc tan gran entrar en un hospital. Ni acompanyants, ni visites de familiars, ni consultes externes, ni el comiat que mai ningú hagués imaginat no poder fer. El SARS-CoV-2 va condicionar i sobrecarregar de tal manera l’assistència sanitària, que els rigorosos protocols per a la prevenció d’infeccions nosocomials –les adquirides en un centre hospitalari- van haver de passar a un segon terme.

    La prioritat era atendre com fos, aportar als malalts l’oxigen que els seus pulmons infectats no podien garantir, al mateix temps que infermeres i metges es protegien del contagi del virus. L’excés de pacients, la necessitat de crear amb la màxima rapidesa possible espais per atendre malalts crítics i proveir-los de personal -ni format ni habituat a treballar en UCI-, l’únic que, amb prou feines podia prevenir va ser un col·lapse del sistema.

    Des de l’any 2009, l’aplicació dels Projectes Zero (programes Bacteriemia Zero, Neumonia Zero i ITU-SU Zero), i les campanyes d’higiene de mans dins del Programa de Seguretat dels Pacients Crítics del Ministeri de Sanitat van aconseguir fer disminuir els índexs d’infeccions nosocomials, registrant, l’any 2019 el nivell més baix mai assolit a les UCI de l’Estat espanyol, i dels més baixos d’Europa. Però, amb la irrupció del virus de la Covid es va desbordar la feina a les UCI i els intensivistes no varen poder fer el registre prospectiu de portadors de microorganismes resistents -previst als programes de control d’infeccions. «És molt difícil lluitar contra el que no tens diagnosticat», apunta Eladi Gómez, director científic de Vesismin Health, firma especialitzada en el desenvolupament i distribució de productes per al control d’infeccions en l’àmbit hospitalari, amb presència en més de 400 hospitals i exportant a 45 països.

    Només en algunes UCI, malgrat les condicions tan desfavorables, van aconseguir de forma retrospectiva fer el registre ENVIN (registre d’infeccions relacionades amb l’ús de dispositius durant l’estada d’un pacient a l’UCI) de la primera onada de la pandèmia. Les dades presentades del Registre ENVIN 2020 pertanyen a pacients ingressats en UCI entre l’1 de març i el 31 de maig de 2020, incloses les UCI ampliades. En total hi havia 1.525 pacients, distribuïts en 61 UCI de 54 hospitals de tot l’Estat. Com és habitual -i tal com detalla l’informe de la Sociedad Española de Medicina Intensiva, Crítica y Unidades Coronarias (SEMCYUC)-, es van recollir variables com la localització dels pacients, factors de risc, comorbiditats, diagnòstic, tractaments, etc. El mateix any, en el període del 15 de setembre al 15 de desembre, es va realitzar de forma prospectiva el seguiment de 14.489 malalts ingressats en 137 UCI de 113 hospitals. L’altre registre nacional de dades d’infeccions nosocomials (estudi EPINE), de fora de les UCI, en la resta d’espais dels hospitals, es va suspendre.

    Quan l’onada més virulenta de la tempesta (la primera onada) va passar, les dades varen revelar que més d’un terç de pacients en unitats de crítics havien patit infeccions nosocomials, set vegades més que les enregistrades al mateix període el 2019. I un 88% d’aquestes infeccions van experimentar una resposta greu, sobretot sèpsia. Són les primeres dades del registre ENVIN 2020 –que analitza les infeccions adquirides a les UCI a tot l’Estat-, que (SEMICYUC) va fer públiques en un congrés virtual, el juny d’aquest any, sobre ‘Infeccions relacionades amb l’assistència sanitària en pacients Covid-19 ingressats a l’UCI durant la primera onada de la pandèmia’.

    «Ningú estava preparat per absorbir una allau així, que va obligar a habilitar més llits d’unitats de cures intensives (UCI), amb personal que no tenia prou coneixement de les màquines ni formació com a intensivistes», declara el Dr. Paco Álvarez Lerma. «També s’ha de tenir en compte que el malalt Covid és molt més fràgil que el que és habitual a les UCI i que la mitjana de la seva estada a les UCI va ser d’uns 16 dies de mitjana, quatre vegades més del que s’acostuma a estar a intensius», afegeix. En les primeres dades analitzades, a més, es veu que el 82% dels pacients Covid-19 a les UCI varen necessitar ventilació mecànica, el doble del que era habitual abans de la pandèmia.

    Segons explica el Dr. José Antonio Martínez, des del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic, «en un pacient amb ventilació mecànica durant un temps prolongat, que presenti, a més, distrés respiratori (dificultat respiratòria aguda), el risc d’infecció augmenta encara més, i en la Covid el percentatge d’afectats per aquest trastorn és enorme». Tal com expressa Martínez, «en condicions òptimes de treball, l’aplicació del conjunt de mesures preventives a les UCI han demostrat la seva eficàcia reduint les infeccions nosocomials, però la pressió assistencial en la primera onada de pandèmia va fer més difícil mantenir el rigor del paquet de mesures».

    Els EPI, qüestionats

    En els congressos d’especialistes en medicina preventiva i atenció en unitats de malalts crítics, també ha quedat exposat que algunes modalitats dels equips de protecció individuals (EPI) varen demostrar una notable eficàcia en la protecció dels professionals mèdics, però deixant a l’hora evidència de certes dificultats per realitzar determinades maniobres als pacients, així com més complexitat per efectuar la mateixa higiene de mans, a causa de l’ús de guants superposats. Tot això es podria vincular a una major possibilitat de contagi de bacteris, per exemple, en la manipulació de dispositius. De fet, les dades sobre incidència d’infeccions relacionades amb l’ús de catèters, segons el Registre ENVIN 2020, en la primera onada de la Covid-19 es va disparar fins als 12,4 episodis per mil dies de catèter venós central (CV), quan el 2009 s’havia aconseguit rebaixar per sota dels 3 episodis per mil dies de CVC.

    Des de l’Hospital Clínic, el Dr. José Antonio Martínez, afegeix que «és necessari que fem una reflexió respecte als EPI, per enfrontar-nos a una altra situació semblant, amb una protecció eficient, però que permeti l’assistència sanitària de la mateixa manera i amb iguals garanties que si ho féssim en condicions normals, sense cap pandèmia, és a dir, atendre amb absoluta facilitat, tal com es fa amb el pacient no infectat». Aquí rau una de les lliçons que ens deixa la pandèmia.

    «Hem après que hauríem de poder comportar-nos en aquestes situacions com en qualsevol situació habitual. Si un hospital munta tres UCI més per una emergència, no només cal pensar en l’entorn físic, que ja és important, també en les característiques per evitar infeccions, i si es munten allà on no hi són, això ja és un defecte. A més, s’ha de tenir en compte que preparar personal d’un dia per l’altre no garanteix el mateix grau d’entrenament, activitats com la manipulació de catèters s’ha d’assumir que puguin no fer-se igual. EN aquest sentit, l’entrenament és essencial. És un fet, hem de preveure les nosocomials, perquè un cert nombre de pacients moren per una d’aquestes infeccions, i tots els intents per a reduir-les es fan en aquest sentit».

    En el Consell Assessor del Programa de Seguretat de Pacients Crítics del Ministeri de Sanitat, que va crear els ‘projectes zero’ hi participen representants de sis societats científiques que, arribada la pandèmia, van haver d’estar tots al peu del canó, amb la percepció que hi estava havent moltíssima infecció nosocomial. Quants malalts de Covid haurien mort per infecció no està demostrat i caldria fer una anàlisi retrospectiva per determinar-ho, segons expliquen els experts en medicina preventiva. «Podria ser que les inferiors xifres de mortalitat per Covid d’altres països s’expliquin perquè van anar al detall, destriant les morts per Covid i les morts amb Covid, però a Espanya sospito que es van comptabilitzar sovint de manera conjunta», apunta Eladi Gómez, director científic de Vesismin Health.

    Gómez va ser un dels assistents al congrés ‘Aportant valor a la medicina preventiva en temps de pandèmia’ celebrat a Lleó del 6 al 8 d’octubre, on es va exposar que la principal barrera de l’aplicació dels protocols de prevenció de nosocomials ha estat la manca de formació i experiència dels professionals a les UCI esteses i la dificultat d’aplicar les recomanacions per sobrecàrrega assistencial.

    Admès per tothom que no es va poder respondre d’una altra manera, davant de l’augment d’IRAS (Infeccions relacionades amb l’assistència sanitària), el mateix Consejo Asesor del Programa de Seguridad de Pacientes Críticos del Ministerio de Sanidad, l’octubre del 2020 va presentar una adaptació de les recomanacions d’aquests protocols a l’UCI durant la pandèmia per homogeneïtzar les cures dels dispositius invasius i minimitzar el risc d’infeccions relacionades amb el seu ús.

    «Després d’un inici amb molta incertesa per part de tothom, ara comencem a millorar, la tendència és a disminuir les infeccions, però cal un compromís ferm de les comunitats per formar personal nou i recuperar les pràctiques segures. Les infeccions nosocomials no són cap tema nou, però és molt més freqüent en l’etapa Covid», afirma el Dr. Paco Álvarez Lerma. «Han estat molts els professionals de les UCI que, en temps de pandèmia, han continuat aportant informació al registre ENVIN, i això ens ha permès conèixer l’impacte de la pandèmia en els pacients crítics (Covid i no Covid), així com establir una estratègia per a recuperar com més aviat millor les nostres taxes d’infecció relacionades amb dispositius, prèvies a la pandèmia», afegeix.