Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • El Conveni Català de la Geriatria a judici: una patronal es nega a pujar el salari tan sols 58€ al mes

    Aquest mes de juny passat els treballadors de la geriatria haurien d’haver cobrat el seu salari amb un increment gràcies a l’aprovació del Conveni Català de la Geriatria negociat i signat per dos sindicals i per tres patronals. Si no ho van fer i no ho poden fer encara és perquè la patronal ACAD va interposar una demanda i porta als signats d’aquest conveni a judici. L’objectiu, paralitzar aquest conveni específic a Catalunya i fer que els treballadors d’aquest col·lectiu es segueixin regint pel marc estatal.

    No d’acord amb això per diferents motius, els dos sindicats signats, UGT i CCOO van convocar una concentració a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb motiu de la celebració del judici per la paralització del conveni català de geriatria (GERCAT) i en defensa del conveni col·lectiu.

    La incorporació principal que defensa el conveni català és l’increment en igual mesura a tot el col·lectiu. Aquest increment, però, és tan sols d’un 6%. Aquest increment en euros suposa que una gerocultura cobrarà 58 euros més al mes. «Imagina’t com estava el salari d’abans si un increment del salari del 6% només puja això… És un dels pitjors convenis que existeixen al mercat laboral», assegura Jaume Adrover, secretari de Serveis Socials de la UGT Serveis Públics.

    En resum, per exemple des de la UGT denuncien que després d’haver estat negociat i signat, el GERCAT ha quedat paralitzat per una demanda de la patronal ACAD, que argumenta que els sindicats no han demanat permís per negociar a la mesa paritària del conveni marc estatal i que les patronals catalanes no li han donat les cadires que segons ells els pertocaven per la seva representativitat.

    Com explica Jaume Adrover, totes les residències a nivell de conveni col·lectiu venen regides per un conveni de marc estatal que funciona a tota Espanya i que regula les relacions laborals entre treballadors i empreses als geriàtrics. «Aquí, a Catalunya, creiem que aquest conveni marc ens limita en moltes coses i que la situació i la forma de les residències de Catalunya és completament diferent de la resta de l’estat pel preu-llit, per la tipologia de residències…», apunta Adrover. A la pràctica, la Generalitat paga a les públiques i a les concertades uns diners per llit i els sindicats valoren que tots els increments de tarifes que hi hagut no repercutien sobre els treballadors que «cobraven uns salaris pèssims».

    Adrover assenyala que «si mires el conveni marc de dependència veuràs que molts treballadors no arriben ni al salari mínim interprofessional amb unes jornades de més de 12 hores de treball». I és per aquest motiu, entre molts altres, que els sindicats han celebrat que la Generalitat treiés un decret on fixa a les empreses que el 60% de les tarifes repercuteixi directament sobre els treballadors. «Però la Generalitat no pot dir-li a cap empresari que li pugi els sous als treballadors… aleshores, per poder fer efectiu això, les patronals majoritàries i els sindicats majoritaris vem dir doncs una forma de vehicular l’increment de tarifes al salari és fer un conveni català i que aquest conveni reguli la pujada perquè tothom cobri igual», relata Adrover.

    Fins aquí la història del GERCAT sembla que funciona i avança, però aleshores és quan una patronal posa una demanda i impugna el conveni. És ACAD, que afirma que no se li ha demanat permís a la comissió paritària estatal del conveni per poder negociar a Catalunya. Per Adrover, «ACAD és una patronal insignificant a Catalunya», però apunta que són també «una de les filials molt grans a nivell estatal que són a qui els interessa que no els pugin el salari perquè així des d’Espanya fixen un preu salari-treballador molt baixet, però en canvi la Generalitat i la resta d’autonomies apugen el preu del llit i la diferència se la queden ells». Denuncia així que via conveni marc estatal baixen el salari, però donat que les administracions per tenir llits paguen molt diners, hi ha una diferència acumulada que «no va pels treballadors, va a les seves butxaques». 

    Però sobre què s’acull ACAD per poder impugnar un conveni cap aquesta direcció? Resulta que l’estatut dels treballadors permet negociar en àmbit territorial i sectorial. És a dir, els treballadors poden negociar el conveni de geriatria de Catalunya perquè ho diu l’estatut dels treballadors. Què passa? Que en el conveni marc estatal hi ha l’article 7 que diu que per poder negociar en un àmbit territorial i sectorial, se’ls hi ha de demanar permís. Adrover es queixa que la comissió paritària «és un grup d’amics, són tot de persones que han signat un conveni que és una norma que afirma que no podem negociar una cosa que diu la llei… Cap sentit». «Jo quan signo un conveni a Catalunya, l’envio al Departament de Treball i ell em diu si és constitucional o no i el publica. Aquest article del conveni marc estatal va passar tots els controls però ningú es va adonar que va en contra de l’estatut dels treballadors», afegeix. 

    Així, bàsicament, el judici confronta ACAD contra tres patronals i dos sindicats. El primer afirma que els segons no poden negociar a Catalunya i els segons aniran al judici a dir que sí que poden. Adrover també assegura que a ACAD, des de la mesa del conveni de Catalunya, sempre se’ls ha deixat negociar, tenien una cadira: «podien negociar, però no han volgut».

    Ara, des de la UGT pateixen també pel fet que si la sentència els dona la raó, potser la patronal tornarà a impugnar i denunciar al Tribunal Suprem el conveni i així encara s’allargarà tot més. Adrover valora que hi ha molt mala fe: «depèn de les mesures que doni el jutge això seguirà endavant o no. Si ho podem aplicar encara que vagi al Suprem perfecte però si les mesures cautelars són que es pari tot fins que no hi hagi sentència ferma… Aquí tenim un problema».

    En tot cas, des del sindicat defensen que el conveni català de geriatria és l’eina necessària per fer efectives de manera negociada i pactada uns increments salarials i unes millores socials que bàsicament serviran per començar a dignificar un sector essencial. Adrover assenyala que la genr està desmotivada, esgotada i troba molt negatiu que a sobre se la carregui amb «històries d’aquestes que poden ser ajustades al dret, però són bastant injustes com a col·lectiu de treballadors». Més enllà del conveni, Adrover apunta que la Generalitat ha fet tot el que havia de fer i que els empresaris han cobrat tot el que havien de cobrar des de l’1 de gener: «els únics que no hem vist ni un duro som els treballadors», exclama.

    Si es segueix endavant, no obstant els bloqueigs dels empresaris, aquest conveni serà d’aplicació a més del 70% de les residències catalanes i permetrà acomplir amb el decret de tarifes de la Generalitat, que obliga a totes les empreses a destinar el 60% d’aquest increment a apujar el salari dels treballadors. Un decret que és d’aplicació des de l’1 de gener de 2021, tot i que les treballadores i els treballadors no han vist encara cap increment en el seu salari.

  • Hipòlit Pérez, de metge a ingressat a l’UCI

    Les notícies alarmants que venien d’Itàlia i les advertències de companys i metges italians que avisaven que la Covid-19 estava sent molt letal, feien presagiar que el sector sanitari havia d’estar preparat. “Estàvem una mica espantats”, reconeix el doctor Hipòlit Pérez, intensivista de l’UCI de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. “A causa del número d’ingressos, vam decidir fer torns de 12 hores. Teníem molta angoixa perquè no sabíem fins a on arribaríem. El dubte era saber quan arribaríem al màxim, quant de material feia falta i quants llits calien”.

    Abans que es poguessin reorganitzar, l’UCI ja estava plena, igual que la zona de reanimació REA i la unitat assistencial UPA, i el mateix dia que el doctor Hipòlit va tenir els primers símptomes de Covid, van haver d’habilitar la biblioteca en un temps rècord com si fos una unitat de cures intensives. Al març no hi havia prou respiradors a l’hospital per als malalts de coronavirus i els van haver de recollir de clíniques particulars i fins i tot d’animalaris: “Recordo que hi havia un respirador que deia “pigs” (porcs) i un altre que deia “dogs” (gossos). Després vam haver de buscar respiradors antics d’abans del 2000, buscar peces, i també van arribar els respiradors que va fabricar la Seat… Hi havia incertesa sobre què passaria, portàvem tant d’estrès i tanta fatiga que quan em vaig trobar malament ho vaig associar al cansament”.

    L’afecte i l’angoixa d’atendre un company

    Quan el doctor Hipòlit va tenir febre i va donar positiu per Covid, va haver d’anar a casa, però quatre dies després, en veure que cada cop tossia més, no podia parlar i s’ofegava, la seva dona, que és anestesista en un altre centre, el va portar a Urgències del Germans Trias i li van confirmar que estava greu i que havia de quedar-se ingressat. Era el 5 d’abril. “Sabia que anar a l’UCI era una possibilitat, no teníem mascaretes per a tots i ja teníem companys ingressats. També havíem tingut la mare o el pare d’algun company, a alguns els va anar bé, altres van morir”.

    Per la seva experiència, l’Hipòlit sap que atendre un company en aquestes circumstàncies té una càrrega extra: “Ho passes amb molta angoixa, estàs mirant cada dia com estarà, si li falta més oxigen, si haurà claudicat… Hi ha més incertesa, més por, més nerviosisme, perquè quan tu tens un malalt greu i poses tot de la teva part, saps que hi ha una part que no controles”.

    A més, com a especialista en cures intensives, àrea en la qual treballa des del 1993, sabia que era possible tenir una pneumònia associada a la ventilació mecànica, per exemple, perquè els tractaments que reben els pacients són molt agressius: “A vegades, no és tant la malaltia per la qual ingresses sinó la factura que et passa l’UCI”.

    Tot i això, quan li van dir que havia d’estar a l’UCI, reconeix que va sentir cert “alleujament” perquè necessitava descansar. “Notava la cara de pànic dels meus companys, tenien molta angoixa, i els deia ‘tranquils, que anirà bé’. No estava nerviós. Si et poses nerviós, consumeixes més, i no és bo respirar massa ni massa de pressa. Penso que haver vist malalts em va anar bé perquè sabia, en certa manera, dosificar l’esforç”.

    Hipòlit Pérez | Cedida

    Records de l’UCI com a malalt

    Recorda que un dels dies, a l’hora de fer-li una gasometria, que és una tècnica de medició respiratòria invasiva, la companya que havia de punxar-li no trobava l’artèria i va provar més de 10 vegades fins a aconseguir-ho. L’intensivista li deia que no es preocupés, que no passava res, que ho tornés a intentar, i mentre ella es disculpava, ell li donava ànims.

    Viure l’UCI com a malalt va anar més enllà del que és estrictament mèdic. Les nits li feien pànic perquè li costava dormir i físicament es trobava pitjor, però quan sortia el sol tenia la sensació de descans. Somiava molt amb l’aire lliure i tenia moltes ganes d’estar a l’exterior. Va tenir un episodi de deliri en què es veia a ell mateix saltant del llit a un lavabo estrany que tenia la tapa d’or i, quan temps després ho va explicar a les infermeres, li van confessar que aquella nit s’havia tret els catèters i ho va embrutar tot de sang, per la qual cosa el van haver de sedar.

    El primer dia en què va intentar aixecar-se de la cadira no tenia forces, i és que en els 12 dies que va passar a l’UCI va perdre 10 quilos. L’Hipòlit destaca l’afecte i la suavitat dels companys a l’hora de fer-li les cures i la higiene, i ara comprèn més les persones ingressades que diuen que si no van al bany i s’asseuen, no poden defecar.

    Creu que, en el fons, no té un mal record de la seva estada a l’UCI i que va ser un privilegiat, però quan li van donar l’alta ho va tenir clar: va anar a fer el testament vital, per tal de deixar per escrit les instruccions i cures que voldria rebre en cas que algun dia no pogués expressar-ho: “Si m’han d’aplicar mitjans per allargar-me la instància a l’UCI, o si haig de sortir amb un deteriorament que no vull, no cal aplicar-ho. La mort és una cosa biològica que ens ha d’arribar a tots”.

    Un equip motivat

    L’Hipòlit va sortir de l’Hospital Germans Trias a finals d’abril, i es va reincorporar a la feina el 14 de maig, en un moment en què hi havia moltíssimes baixes, i és que la gran majoria de la plantilla es va contagiar de Covid, si bé només uns pocs van haver de ser ingressats. La tornada va suposar “molta felicitat i molta alegria de veure’ls a tots. Estava contentíssim en veure cadascuna de les persones que em saludaven i em deien ‘ja estàs aquí’, ‘què bé que hi siguis’. Em sentia molt reconfortat i molt acompanyat. Jo crec que el futur de moltes empreses és que la gent estigui al lloc de feina no com a càstig sinó contenta, en un ambient de comoditat, on hi hagi un equip que tingui en compte la importància de tot el personal. Ara penso no només en metges i infermeres, sinó en auxiliars, tècnics, neteja, tot. Si no està tot molt engranat i tot molt motivat no funciona una empresa, no funciona l’hospital”.

    El doctor Hipòlit Pérez es va anar recuperant a poc a poc. A vegades s’ofega en pujar les escales i ha notat una caiguda de la capacitat de concentració, però no sap si ho ha d’atribuir a la Covid o bé a la falta de forma física i a l’edat. D’aquells dies a l’UCI sí que perduren les ganes d’estar a l’aire lliure i la sensació de benestar en veure entrar la llum per la finestra, una d’aquelles petites coses en què fins ara no havia reparat.

  • La vacunació ha evitat entre 6.900 i 9.500 morts a Catalunya en el que portem d’any

    Des de l’1 de gener, les defuncions evitades per l’efecte directe de la vacunació s’estimen en entre 6.900 i 9.500. Si parlem de dies d’hospitalització en UCI evitats, serien entre 77.000 i 93.000, mentre que si parlem d’ingressos en crítics, serien entre 4.700 i 5.700. Pel que fa als ingressos en planta, s’haurien evitat entre 31.000 i 38.000. Respecte als casos positius de Covid, s’haurien evitat entre 100.000 i 150.000.

    Aquestes són les dades que ha avançat en roda de premsa Clara Prats, investigadora del Computational Biology and Complex Systems (BIOCOMSC) de la Universitat Politècnica de Catalunya, per a emfatitzar en la importància d’estar immunitzat. Per a la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, aquestes xifres «donen molt de sentit a l’esforç del sistema sanitari de Catalunya en la vacunació», que es va començar a desplegar ja fa vuit mesos.

    El Departament de Salut continua cridant a la vacunació contra la Covid-19 a totes aquelles persones que no han iniciat el procés o que encara no tenen la pauta completa. Especialment en el grup de persones d’entre 12 i 39 anys, que és el grup d’edat prioritari ara mateix. Segons Cabezas, la campanya de vacunació a Catalunya «està evolucionat molt bé en comparació amb altres països de l’entorn», com ho demostra l’objectiu, ja assolit, d’haver superat aquesta setmana el 70% de la població amb la pauta complerta. «D’una vacunació més massiva anem ara a una de més selectiva», ha subratllat Cabezas.

    Pel que fa a les perspectives sobre les pròximes setmanes, l’experiència de l’any passat indica que al setembre va canviar el patró d’interaccions i l’entorn, provocant un creixement intens de la incidència a principis d’octubre. Segons ha explicat Clara Prats, però, la situació de partida actual és «molt millor que fa un any, i molt millor que al juny». En aquest sentit, s’estima que si hi ha un creixement i no hi ha gaire sorpreses, és molt probable que hi hagi una menor afectació en tots els paràmetres.

    Pel que fa al pla de vacunació, fins ahir s’havien administrat 10.738.296 dosis, el 90,5% de les rebudes. El Departament de Salut ha engegat diverses iniciatives per ampliar la cobertura vacunal: trucades proactives, diferents procediments per a vacunar-se –amb cita prèvia o sense- i l’obertura de punts de vacunació en prop d’una desena de campus universitaris d’arreu de Catalunya.

  • Sant Joan de Déu, el primer hospital d’Espanya en obrir una consulta de toxicologia pediàtrica

    L’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona s’ha convertit en el primer hospital d’Espanya que compta amb una consulta de toxicologia pediàtrica per fer un seguiment als infants i adolescents que han estat intoxicats. Els pacients atesos en aquesta consulta són, d’una banda, infants que, de manera accidental, han ingerit o inhalat substàncies tòxiques que hi ha al seu entorn -com ara productes de neteja o fàrmacs- i, d’una altra, adolescents que consumeixen alcohol i altres substàncies amb una finalitat o bé recreativa o bé suïcida.

    Fins ara, aquests infants i joves eren atesos en una primera instància al Servei d’Urgències de l’Hospital i, posteriorment, eren derivats al seu pediatre de referència per què li fes el seguiment. Els professionals, però, havien constatat que en alguns casos, sobretot els adolescents, no anaven al pediatre. El Servei d’Urgències de l’Hospital ha posat en marxa aquesta nova consulta, liderada per la pediatra Lidia Martínez, per tal de millorar aquesta situació.

    Tot i que a les Urgències de l’Hospital s’atenen cada any al voltant de 400 infants i joves amb alguna intoxicació -el que representa el 0,4% del total d’urgències- a la consulta s’atenen aquells que han ingerit algun tipus de substància que pot tenir un efecte retardat sobre el seu organisme. És el cas, per exemple, de nombrosos fàrmacs, com els antiinflamatoris, que poden afectar els ronyons al cap d’uns dies de la intoxicació.

    La professional de la consulta de toxicologia pediàtrica no tan sols comprova si l’infant ha patit aquests efectes retardats sinó que també impulsa accions per evitar una nova intoxicació. En el cas dels infants més petits que han patit una intoxicació accidental, la professional treballa amb la família per crear un mapa de la casa en el qual vagin localitzant i identificant tots els productes perillosos i els recomana com els poden guardar de manera segura. Si els infants són més grans, se’ls ensenya a reconèixer quins productes no han de manipular.

    En el cas dels joves que han resultat intoxicats després d’un consum excessiu d’alcohol o qualsevol altra substància, l’equip mira de treballar amb ell perquè es comprometi a seguir un pla per deixar o moderar el seu consum d’alcohol, motivar un canvi de comportament i, si cal, derivar-lo al professional o servei corresponent.

  • Leticia Fernández, cardiòloga especialitzada en salut femenina: «Les dones hem d’anar a revisions cardíaques, igual que fem amb les ginecològiques»

    La cardiòloga Leticia Fernández-Friera -nascuda a la Corunya el 1977, però criada a Gijón- és especialista en ecocardiografia i imatge avançada, com la tomografia i la ressonància magnètica cardíaca. Es va formar en aquests camps a l’Hospital General de Massachusetts, la Facultat de Medicina de Harvard a Boston, i a l’Hospital Monte Sinaí de Nova York, entre d’altres.

    Entre les seves principals línies d’investigació destaca l’estudi de l’aterosclerosi, amb especial interès en la prevenció de la malaltia cardiovascular de la dona i les tècniques d’imatge no invasives. Els seus estudis s’han publicat en revistes com Nature, New England Journal of Medicine, JACC, Circulation i la Revista Espanyola de Cardiologia.

    En l’actualitat, dirigeix ​​la Unitat d’Imatge Cardíaca en el grup HM Hospitals, alhora que treballa com a investigadora clínica al Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC). A més, és professora associada de la Universitat CEU-San Pablo i coordinadora del programa de salut cardiovascular de la dona a Atria Clinic.

    Amb l’objectiu de millorar la salut cardíaca femenina i impulsar la prevenció, l’experta s’ha posat al front de l’estudi WAKE UP, l’acrònim procedeix de Women health: an Imaging-based cardiovascular risk-reduction Program. Fernández-Friera opina que, a part de la infrarepresentació femenina en els assajos clínics, «hi ha un problema d’educació i una falta de conscienciació social de l’abast de la malaltia cardiovascular en la dona».

    Les participants de WAKE UP podran veure directament la placa de colesterol en les seves pròpies artèries, així segurament els canvis en els seus hàbits seran més efectius.

    Quin és l’objectiu del projecte WAKE UP?

    Volem promoure la salut cardiovascular de la dona i fomentar canvis apropiats en el seu estil de vida. Per a això, utilitzarem tecnologia d’imatge no invasiva, com l’ecografia vascular, una tècnica senzilla, de baix cost i perfil innocu, que es realitza també en el cribratge de càncer de mama i en les embarassades.

    La imatge d’ecografia vascular per a la detecció d’aterosclerosi proporciona evidència visual del propi estat de la salut arterial i, el que és més important, de la presència de la placa d’aterosclerosi. Això és interessant per a la conscienciació, ja que en poder veure les participants directament la placa de colesterol en les seves pròpies artèries, segurament els canvis en els seus hàbits seran més efectius.

    Amb quins suports compta?

    Aquest projecte compta amb un finançament de 103.000 euros per part de l’Institut de Salut Carlos III i amb la col·laboració de la Fundació Pro CNIC, la Fundació Mapfre, La Universitat CEU-San Pablo i la Complutense, així com del grup HM Hospitals.

    Quan s’iniciarà l’estudi?

    A l’octubre d’aquest any i es prolongarà fins a desembre de 2023. Comptem fins al moment amb 120 voluntàries i ens queda l’altra meitat per reclutar, però el ritme és bo, inclourem a cinc per setmana i tenim tot el 2022 per aconseguir arribar a les 240 que necessitem. Les participants seran dones sense malaltia cardiovascular amb edats compreses entre els 18 i 70 anys. I han de tenir al menys un factor de risc cardiovascular, com diabetis, tabaquisme, colesterol alt, obesitat, sedentarisme, síndrome metabòlica, preeclàmpsia o altres problemes en embaràs, alimentació inadequada, malaltia autoimmune i familiars joves amb infart.

    L’estudi inclou una ecografia vascular no invasiva de les artèries carotídies i femorals a 180 participants per comparar els resultats enfront d’una altra mostra de 60 dones a les quals no se’ls ha de fer la prova.

     

    Les proves es realitzaran al CNIC i el nostre equip multidisciplinari està format per cardiòlegs, estadístics, tècnics d’imatge i biòlegs.

    La doctora Fernández Friera (a l’esquerra) amb dues de les investigadores de el projecte WAKE UP. / Foto cedida per l’entrevistada

    Com es desenvoluparà?

    Comprèn dues visites de les participants, una per abordar la salut cardiovascular i una altra als sis mesos, per tal de valorar canvis en el coneixement d’aquestes malalties i en els hàbits de vida. A la primera visita es realitzaran qüestionaris validats per avaluar la percepció de risc d’aquestes malalties, així com l’existència factors de risc, segons escales tradicionals. Se’ls preguntarà sobre dieta, tabaquisme, activitat física, patrons psicosocials i de son, estil de vida familiar i factors reproductius. També mesurarem la pressió arterial, el pes i l’alçada i es realitzarà una extracció de sang, per analitzar la glucosa, el colesterol, el perfil hormonal i el inflamatori.

    A més, farem una ecografia vascular no invasiva de les artèries carotídies i femorals a 180 participants per comparar els resultats enfront d’una altra mostra de 60 dones a les quals no se’ls ha de fer la prova. Als sis mesos, es farà seguiment per avaluar els canvis en l’estil de vida, mitjançant l’índex de risc Fuster-BEWAT.

    En l’home, els infarts solen manifestar-se com mal de pit i braç, mentre que en elles els símptomes són més atípics, com el dolor a l’esquena, a la mandíbula, falta d’aire o nàusees. La mortalitat femenina després d’un primer infart és un 20% major que en homes.

    Què espereu obtenir amb aquesta iniciativa que lideres?

    Busquem conscienciar la societat de la importància d’aquestes malalties en la dona, que avui dia són la primera causa de mort de les dones. De fet, a Europa l’índex de mortalitat de dones per aquestes malalties és del 49%, mentre que per càncer de mama és del 3%.

    També ens hem proposat posar en relleu la importància de la prevenció. És important que ens revisem el cor, igual que fem revisions ginecològiques; i que sapiguem reconèixer els símptomes de l’infart femení, que són diferents dels dels homes.

    En quin sentit són diferents aquests símptomes en homes i en dones?

    En l’home, els infarts solen manifestar-se com mal de pit i braç, mentre que en les dones els símptomes són més atípics, incloent sovint dolor a l’esquena, a la mandíbula, falta d’aire o nàusees. Ara que anem descobrint aquestes diferències, es podran diagnosticar de forma més precoç infarts en la dona i millorar les estadístiques.

    A més, l’infart en la dona moltes vegades és pitjor que en l’home, amb un pronòstic dolent a curt termini. El problema és que elles van a l’hospital molt més tard. Tendeixen a aguantar més el dolor o no el reconeixen com una cosa important. És a dir, des que comencen a notar els símptomes fins que acudeixen a la consulta o a urgències passa més temps; llavors, el múscul cardíac està més temps sense oxigen, de manera que arriba en pitjors condicions. Per això, la mortalitat després d’un primer infart en la dona és un 20% major que en els homes.

    Les dones han estat excloses de la majoria d’assajos clínics de malaltia cardiovascular en la suposició errònia que els factors de risc i les recomanacions d’estil de vida són similars per a homes i dones.

    Què és el que falla?

    Hi ha un problema d’educació i una falta de conscienciació social de l’abast d’aquestes malalties en la dona. Això comporta que no es realitzi una valoració precisa del risc cardiovascular femení i s’ignorin els factors de risc específics.

    Les campanyes de càncer de mama han estat molt reeixides, així com les del cor a la dona als Estats Units. No obstant això, en el nostre entorn, encara no hi ha prou consciència del problema de la malaltia cardiovascular femenina, falten estudis per millorar la situació i no hi ha campanyes establertes.

    Les estratègies actuals per controlar els factors de risc, com la hipertensió arterial, la diabetis, el tabaquisme, l’obesitat o el colesterol elevat no estan funcionant, de manera que hem de desenvolupar estudis d’investigació que ens ajudin a controlar un dels problemes més importants del món occidental. I també, específicament, la malaltia cardiovascular en la dona.

    Està relacionada aquesta infravaloració del risc cardiovascular en dones amb el biaix de gènere dels assajos?

    Sí, ja que tots els esforços en l’àmbit de la prevenció i el maneig terapèutic s’han orientat tradicionalment cap al gènere masculí. Les dones han estat excloses de la majoria d’assajos clínics de malaltia cardiovascular en la suposició errònia que els factors de risc i les recomanacions d’estil de vida són similars per a homes i dones.

    No obstant això, l’estratificació del risc és especialment difícil en les dones, atès que la majoria es classifiquen en baix risc de patir una malaltia cardíaca només per ser del sexe femení. Com a resultat, són significativament menys propenses a rebre una pauta adequada de prevenció. A més, el risc en dones està influenciat per factors específics, com hormones, complicacions de l’embaràs, menopausa primerenca, etc. Tot i que aquests factors s’han relacionat amb l’aterosclerosi accelerada i menor supervivència, no s’inclouen en l’avaluació tradicional del risc.

    Les diferents manifestacions clíniques entre sexes condueixen al fet que la malaltia estigui infradiagnosticada i la seva gravetat subestimada en les dones, el que resulta en un maneig inadequat i major mortalitat.

    El nostre propòsit és obtenir informació científica que ens permeti aprofundir en les malalties cardiovasculars en la dona, molt poc explorades fins ara, i trobar eines de prevenció que permetin la seva detecció abans que es produeixi el dany.

    Com pot ajudar el projecte WAKEUP a canviar el panorama?

    El nostre propòsit és obtenir informació científica rellevant i innovadora que ens permeti aprofundir en les malalties cardiovasculars en la dona, molt poc explorades fins ara, així com trobar noves eines de prevenció que permetin la seva detecció abans que es produeixi el dany cardíac.

    En aquest àmbit queda molt per fer. La dona s’ha incorporat a la vida laboral, assumeix múltiples tasques, ha augmentat la taxa de tabaquisme, té un major desconeixement dels símptomes de l’infart o l’ictus, aguanta més el dolor, la qual cosa la fa més vulnerable. Per això, és tan important promoure estudis que ens ajudin a millorar l’educació i la salut del nostre entorn. Unir-nos tots és crucial per a canviar les coses, així com a educar a la nostra societat en aquests problemes, tant a homes com a dones.

  • Cuca Esperanza i Marisa Garreta, infermeres jubilades que vacunen contra la Covid

    La Cuca Esperanza era coordinadora d’hospitalització als hospitals del Mar i de l’Esperança de Barcelona quan es va declarar l’estat d’alarma el març de 2020. Es va jubilar a l’agost, però va continuar anant ocasionalment a l’octubre i al novembre, fins que al desembre li van proposar incorporar-se a l’àrea de cribratge i, després, de vacunació. Recorda la data exacta en la qual va començar la inoculació: “El 27 de desembre vam anar a posar les primeres vacunes a la residència. Va ser un dia important, no perquè estiguéssim en ple Nadal, sinó perquè eren les primeres vacunes”.

    La Marisa Garreta era responsable d’infermeria del centre sociosanitari Fòrum, que també pertany al consorci Parc de Salut Mar. Es va jubilar el març del 2021, però després d’un descans d’un mes i mig, en el qual va acudir a alguna reunió de feina, va començar a vacunar a l’Hospital del Mar: “En cap moment hi ha hagut una ruptura des de la jubilació. Venir és una obligació moral, un compromís, perquè l’única esperança que tenim és la vacuna, així que com més aviat acabem de vacunar, millor”.

    La Cuca i la Marisa coincideixen que són les sanitàries més joves les que han de fer l’assistència directa al pacient, i que si infermeres expertes com elles es dediquen a les vacunes, les professionals d’hospitalització poden seguir amb les seves tasques i no tenir sobrecàrrega. Normalitzen la seva decisió de tornar a la infermeria perquè no tenen malalties de risc i perquè acudeixen una o potser dues vegades per setmana, segons les necessitats. Això, després d’haver treballat jornades de 14 hores diversos dies seguits, com va ocórrer el març i l’abril del 2020, sense poder planificar i amb canvis continus de protocol, és una “meravella”.

    “Ser útil és un luxe”

    Han passat de dirigir equips a acudir a vacunar, i asseguren que és un “gust” poder continuar aportant de forma més descansada. “És molt diferent. En l’època més dura treballàvem en festes, dissabtes, diumenges, tota la Setmana Santa, hi havia canvis d’horaris continus… Creiem que és el que podem fer en aquest moment, és el que podem donar. Dins de la desgràcia, poder treballar i ser útil és un luxe per a nosaltres”, assegura la Cuca.

    Cuca Esperanza vacunant contra la Covid | Hospital del Mar

    “Ha estat un any molt peculiar. No t’has plantejat en tota la pandèmia un horari real. Entraves, però no sabies quan sorties. Ara vacunes, però no has de preocupar-te de si falten o sobren vacunes, si cal descongelar-les, si cal demanar-les. Això era un estrès, però ja no és la nostra responsabilitat. Són dos mons”, reconeix la Marisa.

    La vacuna no és punxar. És tot el que acompanya, és saber si la persona té al·lèrgies, preguntar-li com va anar la primera dosi, tota l’educació sanitària… L’essència de la vacunació és aquí.

    La Cuca i la Marisa no tenen sensació de cansament, sinó que fan el que saben fer, per la qual cosa estan “encantades” de contribuir. “Sabem administrar una vacuna, sabem tractar les persones que vénen i donar-los uns consells. I això és el que fem”, explica la Cuca. La Marisa afegeix: “La vacuna no és punxar. Punxar ho pot fer qualsevol persona, perquè és una tècnica. És tot el que acompanya, és saber si la persona té al·lèrgies, si la pots vacunar, preguntar-li com va anar la primera dosi, tenir un mínim de coneixement abans d’inocular la vacuna, i després, és tota l’educació sanitària, explicar-li tot el que et pot passar, quins efectes secundaris pot tenir, què ha de fer si li passa una cosa o una altra… L’essència de la vacunació és aquí”. La barrera idiomàtica, tranquil·litzar qui es posa nerviós amb les agulles o atendre qui diu que les agulles li maregen són algunes de les coses que, amb l’experiència, són més fàcils de preveure i tractar.

    L’agraïment de la ciutadania

    Abans del coronavirus, imaginaven la jubilació de manera semblant a com l’estan vivint, però sense vacunes i amb viatges, cosa que ara està més restringida. Malgrat això, la Marisa creu que és “gratificant” veure les companyes i atendre les persones que vénen a vacunar-se: “Tenen un agraïment que jo no havia viscut en molts anys de feina. Ara és poca la gent que se’n va sense dir-te “gràcies per la vostra feina”, i aquesta actitud és una de les coses que m’han sorprès. Persones agraïdes n’hi ha sempre, però aquesta generalització m’ha sorprès”.

    Han viscut moments simpàtics amb la gran quantitat de persones que fotografiava el moment de la vacunació per immortalitzar-lo i pujar-lo a les xarxes, però també per enviar-ho a familiars d’altres països en els quals vacunar-se és una cosa excepcional. “Em deien: ‘Jo és que li envio a la meva mare, perquè estigui tranquil·la. És que allà no saben si podran vacunar-se i estan patint molt’”, recorda la Cuca, a qui li crida l’atenció la conscienciació de la població d’origen extracomunitari sobre la importància d’obtenir la vacuna gratis i programada.

    La Cuca i la Marisa resten importància a si la seva tasca és essencial, i consideren que també ho és el sector de l’alimentació, les farmàcies, el transport o la recollida d’escombraries, per exemple. Sospiten que s’ha “mitificat” la feina que porten exercint des de fa 42 anys i que s’ha visibilitzat el paper de la infermeria. Per a la Marisa, “la cura, el sofriment i la mort formen part de la nostra professió. Crec que ara hi ha hagut molt desconcert, molta incertesa, perquè ha estat una allau”.

    Quan se les pregunta fins quan plantegen continuar compaginant jubilació i infermeria, la Cuca diu: “No m’he posat data”, i la Marisa coincideix: “Mentre sigui necessari”.

  • Seguim amb el miratge de la «medicalització» i no de la salut

    Molts titulars amb frases d’experts en mitjans de comunicació diuen que «la primera meta és convertir el càncer en una malaltia crònica», i això podem extrapolar-ho a moltes altres malalties. Jo dic que no: la primera meta per millorar la salut de la població és investigar més i actuar més i millor abans del càncer, en les seves causes i factors determinants per actuar en la prevenció.

    Convertir el càncer en una malaltia crònica és el que interessa a les empreses privades de diagnòstic i tractament, és el seu negoci i el dels interessos corporativistes: els volem crònics, però que no es morin, volem allargar-los la vida ni que sigui en molt males condicions. Segurament és l’enfocament més clàssic de l’ésser humà: actuar quan es presenta el problema, recordar a santa Bàrbara quan trona, matar mosquits o virus quan n’hi ha molts i ens afecten, pensar en mesures «d’adaptació» al canvi climàtic i l’escalfament global enlloc d’actuar sobre les seves causes. Igual passa amb el càncer (i moltes altres malalties).

    Els càncers, a més de factors genètics predisposats, tenen uns factors ambientals i d’estils de vida i sobre aquests no s’investiga prou i, sobretot, no s’actua (o molt poc). També és veritat que actuar sobre alguns d’ells és un tema difícil econòmicament i políticament, perquè és enfrontar-se amb interessos de la cultura consumista i de les grans corporacions.

    Posem l’exemple del càncer de mama en la nostra societat. Cada dia surten als mitjans de comunicació notícies sensacionals sobre mètodes nous de detecció precoç de càncers, alguns mètodes per detecció genòmica, altres per VOMIT (Víctimes de Tecnologia d’Imatges Mèdiques). També són molt volgudes les notícies sobre nous tractaments, sobretot mèdics, que retarden les metàstasis, etc. Tot amb la bona intenció de convertir els càncers amb una malaltia crònica o evitar alguna mort prematura. Aquest camí de la nostra sanitat, reflectit pels mitjans, forma part de la «cultura» i els «valors» hegemònics avui en la medicina i en la societat: actuar i actuar amb la malaltia ja instaurada, amb noves tecnologies, nous fàrmacs, noves tècniques quirúrgiques, potser allargant l’esperança de vida (potser no la qualitat d’aquesta viuda). Això, a més, fa cada cop més insostenible el sistema públic de salut.

    Per altra banda, tenim les taxes d’incidència del càncer (nous casos per 100.000 habitants a l’any). En el cas del càncer de mama, que és el més freqüent en les dones, les taxes d’incidència estan creixent en països com el nostre cada any un 2,2% i no trobem notícies ni estudis de les causes d’aquest creixement a mig món. Seria important poder fer front a les causes (amb evidència científica i mitjans) per prevenir la malaltia i evitar sofriments a les persones.

    Creiem que unes causes són l’envelliment creixent de la població, encara que això no explica l’augment també en dones de mitjana edat. Sabem també que moltes causes no són genètiques, són externes a la persona, com el tipus d’alimentació, el consum de tabac i alcohol, l’obesitat o la manca d’exercici físic. Aquí si podem actuar amb fermesa. Altres causes de la incidència més gran són el major nombre de diagnòstics a causa dels avenços en els sistemes de detecció precoç del càncer, com són les mamografies. Així, el 1976 les taxes eren de 112 per 100.000, apareixen les mamografies i 30 anys després (2006), les taxes han augmentat a 234 per 100.000 (més del doble). Per tant, augmenten els diagnòstics (i sobrediagnòstics, falsos positius), però també han passat 30 anys, amb aparició d’altres causes (ambientals, estils de vida, alimentació, etc.). També està molt menys estudiat en profunditat altres causes, que són més ambientals i socials. Entre aquestes, hauríem de parlar de les dioxines i altres contaminants químics pel càncer de mama i del tipus del treball de les dones, l’estrès i altres factors.

    Mentrestant, seguim mitificant el miratge de l’anomenada «detecció precoç» i les altes i noves tecnologies, amb programes de mamografies i biòpsies poblacionals sofisticats, que comporten més «medicalització», programes amb costos elevats i per alguns poc eficients, a més de possibles efectes no desitjats, falsos positius i sobrecàrrega innecessària dels ja saturats serveis assistencials. Programes de cribratge que salven algunes vides, però no pararan el creixement dels nous casos cada any.

    El mateix podríem dir ara sobre els virus i tantes altres «patologies». Hem de pensar en la Salut i no en Santa Bàrbara.

    Referències

     

  • Carmen Vives, catedràtica de Medicina Preventiva: «Durant el confinament la violència sexual va seguir aquí, però va adoptar altres formes»

    Ahir va començar la XXXIX Reunió Científica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE) en la Universitat de Lleó. Hi participen prop de 600 experts per parlar de la gestió de la pandèmia, les desigualtats socials, el canvi climàtic, l’atenció a la fi de la vida i altres qüestions de salut global, com la violència de gènere.

    Carmen Vives Cases, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant, ens explica com les conseqüències econòmiques i socials derivades de les mesures adoptades per contenir la Covid-19 -confinament, cessament d’activitats econòmiques i educatives- han intensificat la presència d’estressors relacionats amb aquest tipus de violència, com la inestabilitat econòmica, la limitació d’accés a recursos sociosanitaris o la convivència continuada amb els agressors.

    La violència de gènere és una epidèmia a Espanya?

    El terme ‘epidèmia’ s’aplica tradicionalment a les malalties infeccioses i, afortunadament, això no és una patologia transmissible. No obstant això, per les dimensions que ha adquirit -no només a Espanya sinó també en el món-, les seves diferents formes i la seva afectació a diversos col·lectius, estem parlant d’un greu problema de salut pública, que ha existit tradicionalment. I si bé sobre ell s’han fet diferents polítiques i intervencions, moltes d’elles ressenyables, segueix manifestant-se amb xifres alarmants.

    La violència que coneixem és només la que es detecta i la que es declara. És a dir, no s’actua si les persones afectades no ho expliquen o si el col·lectiu de professionals no treballa en la seva prevenció i tractament.

    Com va influir una situació com el confinament sobre la violència sexual?

    Durant els mesos de confinament es va observar un augment de la violència psicològica i sexual, el que es va traduir en un increment de demandes d’atenció psicològica, d’acompanyament i d’escolta i d’ajuda per cobrir les necessitats bàsiques de les dones i els seus fills i filles (habitatge, alimentació…).

    No obstant això, una de les conseqüències més importants de les mesures de prevenció de la Covid-19 és que la capacitat dels serveis especialitzats que no impliquen una atenció d’urgència (detecció, campanyes de visibilització o conscienciació) va caure en picat amb la pandèmia. El missatge era ‘queda’t a casa’, de manera que evidentment les persones -i també els professionals- van deixar en segon lloc tot el que no fos coronavirus.

    Tot això ha tingut greus conseqüències perquè la violència que coneixem és només la que es detecta i la que es declara. És a dir, no s’actua si les persones afectades no ho expliquen o si el col·lectiu de professionals no treballa en la seva prevenció i tractament.

    I com va afectar això a les denúncies realitzades durant el tancament?

    Crida l’atenció que tot i que de març a juny de 2020 les denúncies per violència de gènere a casa nostra van disminuir un 35% en comparació del mateix període un any abans, els casos atenien a situacions molt greus de violència física, psicològica o sexual -en una proporció molt superior a la que es donava abans del confinament-.

    La pitjor situació es donava en les dones que convivien encara amb els seus agressors. A més, moltes es van veure obligades a desenvolupar estratègies de mitigació de conflicte, una cosa que s’ha observat també en altres països. És a dir, que la major part de les amenaces, humiliacions o insults van quedar mitigats.

    Les acusacions es van produir sobretot en aquelles que estaven en situacions de vulnerabilitat social, sense suports, amb fills dependents al seu càrrec o altres denúncies prèvies sobre altres parelles agressores o si els seus agressors ja tenien antecedents de maltractament sobre altres parelles. Aquests contextos socials van fer que, tot i les mesures de distanciament, que tenien moltes dificultats per sortir de casa o estaven obligades a viure amb ells, posessin una denúncia.

    Del març al juny de 2020 les denúncies per violència de gènere a casa nostra van disminuir un 35%, però els casos atenien a situacions molt greus de violència física, psicològica o sexual.

    Com ha estat la resposta sanitària a les víctimes durant la pandèmia?

    El que ha passat amb la violència de gènere en realitat va passar amb tots els problemes que no eren el coronavirus. El servei sanitari, encara que normalment serveix com a suport important en la lluita contra la violència de gènere, en els primers mesos no ho va ser. Els casos de violència de gènere no van arribar; però això es va deure al fet que tant l’atenció primària com l’hospitalària es va reorientar exclusivament a la Covid-19.

    Durant el confinament es va passar d’una sanitat centrada en l’individu a una centrada en la malaltia. A més, hi havia por de contagiar-se i la idea de no anar si no era una cosa urgent. També s’ha comprovat que la capacitat de resposta davant la violència va minvar per altres factors que vénen arrossegats des de fa molt de temps, com la manca de recursos o suport.

    Pel que fa als més joves, ha augmentat en els últims mesos l’assetjament sexual en aquesta població?

    En un estudi qualitatiu dirigit a professionals de la salut i joves de 18 a 35 anys hem trobat diferències molt interessants. Mentre els treballadors sociosanitaris consideren que la violència sexual va augmentar i es va intensificar en gravetat (per les demandes que van rebre), els joves tendeixen a pensar que va disminuir (ja que per a ells aquest tipus de violència es produeix en llocs d’oci, com una sortida nocturna ).

    Però no és així, ja que depèn de la violència sexual de la que parlem. La que va augmentar va ser precisament la que es va donar en les relacions de parella, però també en l’entorn digital. Els continguts intimidatoris i inadequats a través de xarxes socials o missatgeria o amenaces i humiliacions relacionades amb la vida sexual de la víctima en els mitjans virtuals van augmentar igualment durant el confinament. En definitiva, la violència sexual va seguir aquí, el que passa és que va adoptar altres formes.

    Què es pot fer per millorar la situació al nostre país?

    És fonamental que els serveis que existeixen d’atenció als casos de violència de gènere comptin amb els recursos, el suport i els protocols necessaris per seguir treballant en situacions de crisi com les viscudes. En cas contrari, quan passa alguna cosa com la Covid-19 el sistema col·lapsa.

    D’altra banda, els professionals fins ara havien desenvolupat moltes de les seves activitats confiant en el presencial. Però durant la pandèmia van comprovar que havien de canviar les estratègies. I per fer aquest canvi es necessita formació, no pot fer-se de la nit al dia en una cosa tan greu.

    És fonamental que els serveis que existeixen d’atenció als casos de violència de gènere comptin amb els recursos, el suport i els protocols necessaris per seguir treballant en situacions de crisi com les viscudes.

    Existeix un perfil de les víctimes de violència de gènere a Espanya?

    No, però hi ha una diferència clau a tenir en compte. Durant anys hem vist que la violència interactua també amb les circumstàncies socials de les persones. Per això, com més advers és el context social (nivell educatiu més baix, situació socioeconòmica més deprimida, ser d’una minoria ètnica o població immigrant), les seves dificultats de sortir d’una situació de violència són més grans. Perquè quan es decideixen a trencar amb això i denuncien, es troben en una situació molt greu. Per descomptat, en altres col·lectius s’està donant també, però en aquests casos sol denunciar-se i prendre mesures abans.

    La llei orgànica de violència de gènere a Espanya, de 2004, va ser pionera en el seu moment. Creu necessària una actualització?

    La nostra llei és una de les més completes d’Europa. El problema no és el text, tot i que caldria pensar en mecanismes per involucrar activament els homes en la lluita contra la violència de gènere. Perquè en aquests documents només apareix com maltractador, i això no és cert.

    De la mateixa manera, també és important que englobi altres realitats que s’estan donant, com la població adolescent, i que s’estengui més enllà de l’àmbit de la parella, ja que la major part de les situacions d’assetjament es produeixen en altres contextos, com el laboral o l’acadèmic.

    Com creu que evolucionarà aquest greu problema en els propers anys?

    La dada positiva és que ara la violència es denuncia més, es reconeix més i més cada vegada són més visibles les diferents formes en què es manifesta. La dada negativa, però, és la magnitud que està adquirint en els joves, tant la violència sexual com altres formes de violència. És esgarrifós.

    La violència cada vegada es denuncia més, es reconeix més i són més visibles les diferents formes en què es manifesta. No obstant això, la magnitud que està adquirint en els joves és esgarrifós.

    Com a experta crec que hi ha un treball important a fer d’implicació dels homes en la lluita contra la violència de gènere. Perquè prevenir la violència implica també mostrar models de masculinitat alternativa, més actius en la lluita contra aquesta xacra i més proactius a favor de el feminisme. Això és fonamental i podria canviar una mica la situació que veiem en els més joves.

    Xifres a Espanya de violència de gènere i assetjament sexual

    Al nostre país, 9 de cada 100 joves d’entre 18 i 34 anys han patit alguna forma de violència sexual en l’últim any. La prevalença global és més gran entre les dones (10,5%) i en les nascudes fora d’Espanya (12%). Per sexe, la prevalença és major entre els homes amb atracció no heterosexual (homosexuals: 14,2% i bisexuals: 10,6%) i en les dones amb atracció bisexual (17,5%).

    Pel que fa a l’assetjament sexual, les dones tenen gairebé el doble de probabilitats que els homes d’experimentar-lo (49% enfront de 22,2%, en els últims 12 mesos). A més, entre homes i dones heterosexuals, la prevalença estimada és menor pel que fa a l’observada entre persones bisexuals, gais i lesbianes (31,5% vs 53%, 39,2% i 34,6% respectivament).

    Un meta-anàlisi publicat recentment mostra que el 9% dels adolescents han experimentat violència sexual en les seves relacions de parella. Aquesta prevalença és més alta en noies que en nois, respectivament (14% vs 8%).

    Segons l’última macroenquesta sobre violència contra les dones, a Espanya el 8,4% de les dones que han tingut parella alguna vegada han patit violència sexual. En les dones de 16 a 24 anys, aquest percentatge arriba al 12,4%, en comparació del 8,9% de les dones de 25 anys o més.

    Referències d’estudis presentats al congrés de la SEE:

    • E. Castellanos-Torres, C. Vives-Cases, L. Otero-García, M.J. López, G. Pérez, G. Renart, C. Saurina, B. Sanz-Barber, L. Vall-Llosera et. al. Perspectives juvenils i professionals sobre l’impacte del confinament per covid-19 a la violència sexual. Gac Sanit. 2021; 35 Supl Congr: 83
    • B. Sanz-Barber, C. Saurina Cannals G. Renart Vicens, L. Serra Saurina, L. Vall-llosera Casanovas, L. Otero Garcia, MJ. Lopez, G. Perez, C. Vives-Cases. Efecte del confinament a Espanya sobre la violència sexual a dones i homes joves. Gac Sanit. 2021; 35 Supl Congr: 44
    • G. Renart, L. Serra, L. Vall-Llosera, C. Saurina, L. Otero-García, G. Pérez, M.J. López, C. Vives-Cases, B.Sanz-Barber. Assetjament sexual a joves a Espanya en els últims 12 mesos i influència del confinament per covid-19. Gac Sanit. 2021; 35 Supl Congr: 68

  • Hi haurà una sisena onada de la Covid a la tardor?

    Amb la tornada de les vacances i l’inici d’un nou curs escolar i laboral, és previsible que augmentin les interaccions socials i, per tant, el risc de contagi. A més, aquests contactes es produiran en espais més tancats que no pas fins ara, durant l’estiu. Tot plegat, sumat a la variant delta, més contagiosa, fa témer una sisena onada de la pandèmia a la tardor. De fet, el mateix conseller de Salut, Josep Maria Argimon, ja avisava en una entrevista recent a Catalunya Ràdio que és «molt probable» que arribi una nova onada.

    Des de finals del mes de juny hem assistit a la cinquena onada de la pandèmia de la Covid-19 que va anar pujant d’intensitat durant el mes de juliol i que s’ha caracteritzat per afectar, especialment, a persones joves. Aquesta onada ha posat contra les cordes l’atenció primària, minvada per la falta de recursos i de personal. «Aquesta situació no l’hem vist en cap altra onada. Estem col·lapsats», explicava Núria Villanueva, adjunta d’infermeria del CAP Raval Nord, en una entrevista al Diari de la Sanitat.

    A mesura que ha anat avançant l’estiu i també les xifres de vacunació, alhora que s’han pres mesures per frenar els contagis, com les restriccions a la mobilitat nocturna, les xifres de contagi han baixat, tot i que la situació epidemiològica segueix sent complicada. El 5 de juliol es va assolir el pic amb un risc de rebrot de més de 1.900. Les darreres setmanes, tanmateix, han posat en evidència que la cinquena onada està ja de sortida i la incidència acumulada a 14 dies ha passat, en tres setmanes, de 311 a 167, amb dades de l’1 de setembre, el que situa el risc de rebrot en un 120, quan a principis d’agost encara estava al voltant de 600. Igualment, la Rt ha passat d’un 0,83 la setmana del 12 al 18 d’agost a un 0,76 la setmana del 27 d’agost a l’1 de setembre.

    «Entrem al mes de setembre amb 1.000 casos diaris de baixada i, tot i que és possible que s’alenteixi el descens amb la tornada a la feina, la perspectiva és bona, ja que estem en una millor situació que l’any passat quant a casos», explica Clara Prats, investigadora del grup de recerca en Biologia Computacional i Sistemes Complexos (Biocomsc) de la UPC. L’altre cara de la moneda, però, són les UCI: «Arriben molt més plenes que l’any passat», afirma Prats. Malgrat que a mesura que ha anat avançant l’estiu el nombre d’ingressos també ha anat a la baixa, actualment hi ha 938 persones ingressades als hospitals i 316 a les UCI.

    Per la seva banda, el doctor Roger Paredes, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol, explica que la situació actual és molt millor que a l’inici d’estiu, però que continuen els ingressos diaris. «Nosaltres encara tenim entre dos i tres ingressos nous cada dia. Per tant, estem anant en la bona direcció, però no podem abaixar la guàrdia, i hem de seguir utilitzant les mascaretes, respectant la distància de seguretat i duent a terme una bona higiene de mans», remarca.

    En referència a l’impacte dels ‘botellots’ i les festes multitudinàries que hem presenciat aquest estiu, Prats explica que ens trobem encara en un «terreny delicat». «Si es produeixen moltes situacions de supercontagi de manera simultània i sistemàtica, es pot desbordar la situació i es poden produir supercadenes de contagis. Per tant, aquestes situacions de màxim risc epidemiològic on no es respecten les mesures de distància ni la utilització de mascaretes és el primer que hem d’evitar», remarca. En la mateixa línia s’expressa el doctor Paredes, qui assegura que, malgrat que ara hi ha més persones vacunades que fa uns mesos, aquestes festes multitudinàries són un «caldo de cultiu» pel coronavirus.

    I doncs, és possible que arribi una sisena onada a la tardor?

    Segons la investigadora de la UPC, és possible que durant aquestes pròximes setmanes, amb la tornada a l’activitat laboral i escolar, la baixada de casos s’acabi aturant i, fins i tot, que es doni un creixement, però caldrà veure de quin tipus d’onada parlem. «No té res a veure parlar d’una sisena onada com si fos la quarta que vam tenir, que va tenir una incidència força baixa, que una onada com la que hi ha hagut des de principis d’estiu, molt més intensa», explica. «Si hi ha un augment de casos, el més important és que sigui assumible i no comporti una onada d’ingressos a l’UCI i de mortalitat i això, amb la vacunació, cada cop li posem més difícil al coronavirus», afegeix.

    Prats admet, però, que la represa de l’activitat laboral i escolar ens juga en contra i recorda el que va passar el setembre de l’any passat: «Amb el retorn a la feina i l’augment de la mobilitat i dels contactes en espais tancats, vam començar a notar un increment en nombre de contagis que va derivar en una situació epidemiològica greu». Per això, diu, serà clau l’augment del percentatge de persones vacunades al llarg d’aquest mes de setembre.

    Per la seva banda, el doctor Paredes compara la situació de Catalunya amb la d’Escòcia, que ha tingut una evolució semblant a la nostra. «Amb la variant delta van pujar molt els casos de Covid a Escòcia, després van baixar i ara ha arribat un segon brot amb més casos. Aquí podria passar el mateix», assenyala. Puntualitza, però, que és molt difícil predir que passarà en el futur i que el que si sabem del cert és que el virus continuarà circulant per molt que ens vacunem. «Hem de vacunar-nos tots, però tampoc ho podem fiar tot a la vacunació», destaca.

    La vacunació i la variant delta

    Pel que fa a la vacunació, i malgrat que el mes d’agost, per motiu de les vacances, se n’ha ressentit el ritme, amb dades fins al 4 de setembre, el nombre de persones vacunades a Catalunya amb la primera dosi és de 5.728.713 i amb la pauta completa de 5.423.498. Això ha fet superar ja el 70% del total de la població vacunada amb la pauta completa. Les franges d’edat on el nombre de vacunats encara és inferior és la de 12 a 14 anys, ja que es va obrir més tard i només el 25% de la població d’aquesta franja d’edat té la pauta completa, mentre que les franges d’edat entre els 15 i els 19 anys i entre els 20 i 24 anys pràcticament el 60% dels joves ja té la pauta completa. El Departament de Salut vol fer encara un esforç per administrar al llarg d’aquest mes de setembre uns dos milions de dosis, el que ens situaria amb un alt percentatge d’immunitat.

    «A favor hi ha el fet que tenim una immunitat molt més elevada, a anys llum, de la que teníem l’any passat. Per contra, el retorn a la rutina laboral i la variant delta, que és la predominant i que sabem que és molt més contagiosa», explica Prats. Tal com assenyala el doctor Paredes, «aquesta variant fa que les vacunes siguin menys eficaces quant a frenar la transmissió, encara que són igualment eficaces quant a frenar les complicacions clíniques i els ingressos». Això, segons Paredes, fa pensar que la immunitat de ramat, definida com la situació en què el virus deixa de circular, no l’aconseguirem amb les eines que tenim el dia d’avui.

    «No és realista pensar que el virus deixarà de circular. El que podem aspirar és a un control funcional d’aquest virus: Que arribem al moment en que ens puguem contagiar, però no emmalaltir. Això ho farem sobretot amb les vacunes, entrenant al nostre sistema immunitari perquè sigui capaç d’eliminar el virus aviat i no ens generi afectacions greus, i també amb nous fàrmacs, amb els quals estem treballant, que previndran hospitalitzacions», assenyala el cap del Servei de Malalties infeccioses de l’Hospital Germans Trias. Segons la investigadora Clara Prats, aquest control funcional implicarà que tindrem el virus circulant, però d’una forma assumible, de manera que no calgui implementar grans mesures de contenció i que no es desbordin els hospitals ni l’atenció primària.

    En relació amb el fet que en alguns països ja es parli de programar terceres dosis de la vacuna, Paredes explica que, de moment, no hi ha dades sòlides que apuntin que s’hagi de posar la tercera dosi a tota la població, sinó només a aquelles persones que, malgrat estar vacunades, es poden infectar i tenir complicacions greus de la malaltia. «Parlem d’aquelles persones que tenen un sistema immunitari més debilitat: persones immunodeprimides o trasplantades, que estan rebent tractaments immunodepressors o persones grans amb patologies prèvies», assenyala.

    Girar la mirada cap al sud global

    Segons un estudi de la Universitat Johns Hopkins publicat a la revista mèdica British Medical Journal (BMJ), un 25% de la població mundial no tindrà accés a una vacuna contra la Covid fins a l’any 2022. I és que mentre Espanya supera amb escreix el 70% de la població vacunada amb la pauta completa, països com Sudan o Nigèria només tenen un 1,4% de la seva població vacunada, segons dades d’Our World in Data.

    «Hem de girar del tot la mirada cap al sud», expressa la investigadora Clara Prats, qui insisteix en el fet que la pandèmia és un problema global i no estarà controlada fins que ho estigui a tot arreu. «Mentre el virus segueixi circulant a escala mundial, anirà entrant sistemàticament al nostre territori i seguirà havent-hi la probabilitat que sorgeixin noves variants que compliquin la situació epidemiològica», remarca. «La vacuna té un efecte personal, que ens protegeix de desenvolupar malaltia greu, però també col·lectiu, perquè redueix la transmissió. Per tant, l’objectiu no és vacunar el 80 o 90% dels catalans, sinó vacunar el 80 o 90% de la població mundial», afegeix Prats.

    En la mateixa línia s’expressa Roger Parades, qui assenyala que en alguns països del món, on no han arribat les vacunes, la situació és «absolutament dramàtica i la gent està abandonada a la seva sort». Per això, defensa que «és urgent que pressionem als nostres governs perquè cedeixin el seu excedent de vacunes i contribueixin a un esforç global per assegurar que arribin les vacunes a tots aquells països on no estan arribant. És una qüestió d’humanitat i solidaritat», conclou.

  • La situació del sistema sanitari i social no convida a l’optimisme

    La pandèmia Covid-19 no és que hagi tensat les costures del nostre sistema sanitari, és que ha destrossat el vestit que encobria les seves misèries. Els discursos xovinistes dels qui proclamaven que el nostre era el «millor sistema sanitari del món» s’han demostrat més falsos que un «duro sevillano», tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat.

    I és que les mancances de la política sanitària acumulades durant més de 20 anys han emergit com les aigües brutes del clavegueram amb les tempestes que sovintegen aquests dies, i ho han fet de forma violenta, generant unes desfetes que malauradament deixaran empremtes duradores, qui sap si irreversibles.

    Són molts anys, moltes les indiferències culpables davant uns problemes que molts veien venir. Hi ha moltes anàlisis, informes i documents des de diverses instàncies, fins i tot dels mateixos governs, advertint de la imperiosa necessitat d’adaptar uns sistemes dissenyats a principis dels anys 80 del segle XX i que fa molts anys que mostren signes evidents de fatiga conceptual i manca d’adaptació a les noves necessitats i expectatives d’una societat ben diferent de la d’aleshores.

    Si a la insensibilitat davant aquestes necessitats afegim l’actitud generalitzada de flatulència defensiva per part de la majoria dels responsables polítics, tal vegada heretada de l’època de la transició democràtica, tenim servida la fórmula del desastre al qual estem assistint, entre d’altres, en els sectors sanitari i social.

    La pandèmia de la Covid-19 ha contribuït a fer paleses les mancances i els errors d’unes polítiques sanitàries i socials indolents, incapaces d’abordar de manera innovadora les transformacions que els hi calen a aquests sistemes. I no és només, ni principalment, que també, la manca d’inversions en recursos materials, en termes estructurals i de personal, sinó de l’absència gairebé total d’iniciatives que fessin viables els canvis en els àmbits sanitari i social per adaptar-los sense xocs violents a les necessitats canviants.

    Pensem que res no convida a l’optimisme, malgrat el recurs a l’evocació de l’aforisme gramscià perquè el pessimisme de la raó pot ultrapassar la voluntat. És clar que en el nostre cas personal no és descartable que sobre el nostre estat d’ànim influeixi una nefasta combinació entre la frustració davant la manca d’assoliment de tantes il·lusions com s’han posat, amb la inevitable senilitat. Tant és així que si no apareixen aviat prou mentalitats innovadores, decidides i enèrgiques l’ofici de difunts s’atansa, i no solament per als autors.