Fa uns dies, l’Hospital de la Mar publicava al seu Portal de Transparència les dades sobre retribucions percebudes l’any 2020. D’aquestes dades podem extreure diferents conclusions.
La primera és coneguda i publicada reiteradament: l’inflat salari que rep la nostra Gerent Olga Pané, candidata a consellera de Salut del Partit Socialista de Catalunya, per voluntat expressa del candidat socialista, Salvador Illa. 128.895,77 d’euros anuals. Un sou molt per sobre del president del Govern d’Espanya, al voltant dels 98.000 d’euros i similar al del president de la Generalitat, 130.000 d’euros. I, per cert, un salari, diguem-ne, irregular, ja que, «les retribucions íntegres anuals del personal directiu en cap cas poden ser superiors a les fixades per un conseller de la Generalitat». En aquest cas, les sobrepassa amb escreix.
No obstant aquest gran sou, sembla no estar capacitada per a fer tot el treball que requereix la gerència del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, d’acord amb la necessitat d’haver de disposar d’una adjunta a la gerència, la senyora Cristina Iniesta, amb un sou una mica inferior al de la gerent, però també bastant per sobre del senyor Pedro Sánchez. Els vincles polítics en el cas de la senyora Iniesta, són amb CIU (recordeu la famosa sociovergència), amb qui va ser delegada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona els anys que Xavier Trias va estar al capdavant del consistori barceloní.
En total, tenim 20 directius que es reparteixen 1.940.975,89 d’euros. Ens preguntem si en una empresa pública d’uns 4.000 treballadors és necessari disposar de 20 directius i, sobretot, si és necessari que cobrin aquests voluminosos sous, més encara si tenim en compte que el govern català és el que menys percentatge del total de la depesa en sanitat pública destina a la remuneració de les seves treballadores.
Disposem de 296,07 comandaments pels menys de 4.000 treballadors. Un comandament per cada 12,88 treballadores. Cal? És necessari? No. És evident que no. Amb la necessitat de treballadores que actualment té el sistema sanitari públic, pensem que molts d’aquests comandaments estarien millor fent tasques assistencials. Que hi ha falta de personal ho demostren les més de 24.000 hores extres que s’han realitzat en el PSMar els set primers mesos del 2021. A això cal afegir les aproximadament 60 persones que treballen al departament de Recursos Humans. Un departament gairebé inexistent fa uns anys i que no para de créixer i d’adquirir poder en els darrers. Així doncs, la segona conclusió que extraiem, és el sobredimensionament de tot allò que intervé en la supervisió, control, poder i autoritat sobre les treballadores i treballadors rasos. Aconseguir, però, un reforç estructural, més que justificat, en qualsevol planta d’hospitalització, és pràcticament impossible.
Si traslladéssim les dades que disposem del PSMar al conjunt de la sanitat pública, obtindríem un nombre aproximat de 394 directius, que s’embutxacarien uns 38 quilos anuals, i tindríem uns 5.827 comandaments pel total de 75.043 treballadors del sector públic de salut. És possible que quan diuen que la sanitat pública és inviable, insostenible per si sola, sigui per fets com aquests? És possible.
L’altre variable que pot justificar la seva afirmació pot ser la naturalesa de les diferents «empreses» que operen en el sistema de salut a Catalunya. De les 54 entitats, que operen, 19 són Fundacions, 16 Consorcis, 9 són Entitats de Dret Públic, 6 Societats Mercantils, 2 Entitats Autònomes Administratives i 2 Entitats de Naturalesa Singular.
Podem interpretar d’aquestes dades que el personal sanitari de l’Hospital de la Mar i del conjunt de la sanitat catalana no té massa motius per a estar content. I més si tenim en compte que hem passat dels aplaudiments i de les paraules boniques durant el més dur de la pandèmia a la sobreexplotació en forma d’hores extres, l’augment de càrregues de treball i el deteriorament de les condicions laborals. No ens sorprenen, doncs, dels resultats d’un estudi realitzat per l’Institut de Recerques Mèdiques de l’Hospital de la Mar (IMIM), que concloïa que el 15% del personal sanitari havia patit algun tipus de trastorn mental i que el 50% estàvem amb altes possibilitats de patir-ho.
Però, i les usuàries, estan/estem contentes amb el sistema sanitari? Amb la qualitat en la seva atenció? Sincerament, creiem que tampoc hi ha motius per estar-ho. El deteriorament que l’atenció primària i comunitària pateix fa més d’una dècada ha facilitat que hagi saltat pels aires arran de la pandèmia. Ha provocat que les visites presencials siguin poc menys que ciència-ficció. Ha ocasionat un mal control i deficient seguiment de les malaltes cròniques. Ha dificultat la detecció i diagnòstic de potencials malalties greus. En definitiva, ha propiciat un munt de situacions que poden haver causat veritables tragèdies.
Els seus efectes es poden detectar rere els números, on hi ha persones amb noms i cognoms. Ens referim a les desastroses dades quant a llistes d’espera. Som la comunitat autònoma amb més persones en llistes d’espera, un total de 173.694. Som la segona comunitat autònoma que més persones tenim en llista d’espera per cada 1.000 habitants; només ens supera Extremadura amb 24,06. Nosaltres tenim 23,97, i la mitjana de l’Estat és de 15,06. També estem per sobre de la mitjana de tot l’Estat quant a temps mitjà d’espera. A Catalunya és de 155 dies, i la mitjana és de 148. Darrere d’aquestes xifres el que hi ha és patiment. De fet, pensem que hi ha una relació directa entre aquests resultats tan dolents i el model sanitari tan fragmentat i de naturalesa tan variada que comentàvem anteriorment.
La darrera conclusió que podem extreure és que ens segueixen sobrant motius per seguir mobilitzats per defensar la nostra sanitat. Una sanitat pública amb millors condicions laborals, amb atenció personalitzada, que atengui persones i no patologies. Centrada en la salut i la seva prevenció, i no en la malaltia i el seu tractament. Podrem aconseguir-ho? I tant que podrem. Organitzem-nos les treballadores amb Sanitàries en Lluita, a través de la Mesa Sindical o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Organitzem-nos les usuàries a través de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics i de totes les organitzacions que hi participen o generem un nou espai més ampli, si cal. Però fem-ho. Siguem capaces de trobar l’espai per fer-ho plegades. Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública.
La pandèmia no s’ha acabat, les dades epidemiològiques d’ara són molt similars a les de fa un any, cal ser molt prudents per evitar una sisena onada, i sobretot cal vacunar, vacunar i vacunar. Aquest és el missatge que han transmès aquest matí, en roda de premsa, els consellers d’Educació, Josep González-Cambray, i Salut, Josep Maria Argimon, juntament amb la portaveu del Govern, Patrícia Plaja, per informar sobre l’inici de curs (13 de setembre) i el pla d’actuació que aquest mateix matí s’ha fet arribar als centres. En paraules de Cambray, “màxima prudència i màxima presencialitat”.
La intenció del Departament de Salut és subministrar 2 milions de dosis de la vacuna aquest mes de setembre, que serien més o menys les mateixes del juliol i el doble de l’agost, un mes que ha estat nefast pel que fa al ritme de vacunació. Argimon ha apuntat que, de la franja 12-15 anys, hi ha 161.000 persones que no han iniciat la vacunació i 140.000 que només tenen la primera dosi. També falten més de 100.000 sense cap dosi en la franja 16-19 anys. Aquestes franges d’edat, i sobretot la dels 20 als 29 anys, són la prioritat del Departament.
A banda, hi ha un 10% de personal educatiu (docents i no docents) que no s’ha vacunat. Aquest personal en principi no es preveu que tingui cap impediment a l’hora de desenvolupar les seves tasques.
“Aquest document no és inamovible”, ha puntualitzat Gonzàlez-Cambray. En funció de l’evolució de la pandèmia, les normes poden observar variacions. A banda, el conseller també ha subratllat que “aquestes variacions al document de maig no impliquen adaptacions organitzatives per als centres, els centres ja tenen fet les seves organitzacions”. “Aprendrem del que hem fet el curs passat i mantenim pràcticament totes les mesures sanitàries arreu del país. Adaptem mesures, no les relaxem”, ha afegit.
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha mantingut una reunió amb els consellers d’Educació i Salut, i els seus equips, abans de la roda de premsa | Foto: @Govern
Aquest són els canvis més destacables.
Protocol d’actuació davant d’un positiu a secundària
A infantil i primària, els grups bombolla seguiran confinant-se durant 10 dies cada cop que hi hagi un positiu al grup. En canvi, a secundària es farà una distinció entre l’alumnat que tingui la pauta completa de la vacuna i el que no. El que la tingui no serà considerat un contacte estret del positiu (ni a l’escola ni en cap altre àmbit) i podrà seguir assistint al centre educatiu. El que no la tingui s’haurà de confinar, i per tant s’espera que durant unes setmanes o mesos hi hagi grups on la formació hagi de ser asíncrona, segons expressió del conseller Cambray, amb alumnes a l’aula i altres a casa. En el cas que en un grup estigui tot immunitzat i aparegui un positiu, ningú haurà de fer quarentena.
Contactes estrets
Ara per ara aquest punt està en revisió, tant pel que fa l’escola com la resta d’àmbits socials, segons ha informat el conseller Argimon. És a dir, ara mateix els contactes estrets d’un positiu a l’aula s’han de confinar però no se’ls farà cap prova PCR, perquè el personal sanitari està destinat primordialment a la vacunació.
Famílies
Es permet que els centres deixin entrar les famílies, per exemple quan porten les criatures, o pel període d’adaptació a P3 (que l’any passat no es va poder fer, i per tant s’obre també a P4), o bé per participar en tallers i activitats. No és obligatori que les famílies presentin el certificat covid, però sí recomanable.
Patis i mascareta
Als espais d’esbarjo a l’aire lliure es poden barrejar diferents grups bombolla, sempre i quan portin mascaretes, una novetat que ja es va introduir a finals del curs passat. Ara se n’introdueix una altra: es pot prescindir de la mascareta al pati quan l’activitat es limiti al grup estable.
Entrades i sortides
Es manté l’esglaonament, amb l’única diferència que ja no s’especifiquen els intervals de temps i es permet que cada centre s’organitzi com vulgui. De fet, això és el que ja passava.
Extraescolars
S’encoratja l’impuls d’activitats extraescolars en grups de 10 alumnes, que poden arribar a 15 en determinats casos. També s’encoratja els centres a organitzar colònies, aplicant els protocols que ja es van aprovar el curs passat.
Festes escolars
Les festes escolars es podran fer amb presència de les famílies sempre en espais exteriors, sense aglomeracions i amb distància, mascareta i recomanació que les persones estiguin vacunades.
Parlem amb Antoni Sisó, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), i Nani Vall-llossera, membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), sobre l’impacte de la pandèmia de la Covid en l’atenció primària i sobre els reptes que estan sobre la taula per tal de reforçar el primer nivell assistencial. Per Èlia Pons
En Xavier va cada dia a la residència a veure la Carmen, la seva dona. Això sí, a excepció d’un dia a la setmana, que se li permet fer una visita de vint minuts, la veu sempre a través de la finestra. S’asseu, parla amb ella i li llença petons. «Jo la vull cuidar fins al final. Si m’hagués tocat a mi, ella hauria fet el mateix», diu.Per Èlia Pons
Un informe del Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres (ICNM) avisa que els països més desenvolupats s’encaminen a un futur amb una important falta d’infermeres i infermers. Per Daniel Gallego
En no tenir padró i ser vulnerable podies acollir-te al conveni de la Creu Roja i el CatSalut per aconseguir l’accés a la sanitat. Ara, un nou requisit ha inquietat els moviments socials, que veuen barreres. Per contra, donat que el motiu és indiferent, la Creu Roja hi veu facilitats en la millora del tràmit. A banda, la llei de 2017 d’universalització de l’assistència sanitària segueix sense un reglament ferm que l’articuli i, davant d’això, el correcte funcionament de convenis com el de la Creu Roja amb el CatSalut que donen cobertura a persones en vulnerabilitat i sense empadronament és essencial. Per Carla Benito
Moltes persones que es van contagiar de coronavirus durant el primer pic de la pandèmia segueixen tenint símptomes persistents de Covid mesos després d’haver emmalaltit. És el cas de l’Esperanza Martín, metgessa de família del CAP Maragall. Parlem amb ella per conèixer la seva experiència i la seva opinió sobre l’atenció que reben els pacients amb símptomes persistents de coronavirus. Per Èlia Pons
Malgrat que va ser intervingut per la Generalitat el 2015, el Consorci Sanitari del Maresme ha acumulat més de 61 milions d’euros de pèrdues en els darrers anys. L’Ajuntament de Mataró va aprovar el passat 14 de gener una declaració institucional en la qual s’insta a la Generalitat de Catalunya a resoldre el problema crònic de finançament. Per Èlia Pons
La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals és pitjor en els casos en què hi ha una gran dependència i quan la responsabilitat de la cura és exclusiva. Parlem amb un grup de mares que s’ha organitzat per conscienciar sobre la situació dels seus fills i filles amb diversitat funcional. Per Lina Borrell
Sortir de l’UCI per veure el mar, utilitzar la realitat virtual per fer que el pacient senti més a prop els seus éssers estimats, fer teràpies musicals… totes aquestes activitats formen part del programa d’humanització de l’UCI de l’Hospital del Mar, encaminat a millorar el benestar físic i emocional dels pacients d’UCI de llarga estada perquè tinguin una major qualitat de vida un cop superada la patologia aguda. Per Èlia Pons
Veïns i veïnes de pobles com Dosrius o Cabrils es mobilitzen per recuperar els consultoris mèdics que van tancar amb l’inici de la pandèmia i que encara no han tornat a obrir. Denuncien que el tancament dels centres mèdics vulnera l’accés a la sanitat pública i perjudica especialment la gent gran. Per Èlia Pons
L’estrès per la feina i per les expectatives vitals, la inquietud al contagi i de contagiar l’entorn proper, la incertesa al voltant de la Covid-19, la convivència amb situacions de mort i dol, la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, són alguns dels múltiples aspectes que poden conduir a situacions de malestar emocional entre els adolescents i els joves. L’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris són els exemples més comuns que afecten molts joves a Catalunya. Per Lina Borrell
Parlem amb Joan Benach, investigador en salut pública a la UPF i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut – Employment Conditions Network, sobre l’impacte de la pandèmia en els grups de població més vulnerables, les deficiències del sistema de salut pública i l’efecte del capitalisme i les activitats humanes en el sorgiment de pandèmies. Per Èlia Pons
Parlem amb Antoni Trilla, cap d’Epidemiologia i Medicina Preventiva de l’Hospital Clínic, sobre l’avenç en el ritme de vacunació i el debat sobre l’alliberament de les patents. “Aquesta és una situació excepcional. És una situació de pandèmia i de risc per l’economia de tot el món. Crec que això justifica que es demani que les patents siguin temporalment suspeses perquè els països puguin fabricar les vacunes”. Per Èlia Pons
Parlem amb Ferran Campillo, pediatre i coordinador del Grup de Treball de Salut Mediambiental de la Societat Catalana de Pediatria, sobre com la contaminació afecta la salut dels infants i joves i sobre els beneficis que comporta pel seu benestar el contacte amb la natura. Per Èlia Pons
Parlem amb la infermera Sandra Reus sobre la seva tasca a la unitat d’hospitalització i de cures intensives de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa durant la pandèmia de la Covid. Per Carme Porta
La metgessa Carme Valls ha publicat el llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing), on parla de la salut de les dones, del biaix de gènere en la medicina i encoratja les dones a empoderar-se i ser protagonistes de la seva salut. Per Èlia Pons
La presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), Alba Brugués, reclama una reforma profunda en l’atenció primària. “Cal molta inversió. No es pot fer un pedaç i dir ‘ja hem complert’, sinó que s’ha de fer una reflexió profunda”, assenyala. Per Èlia Pons
Víctor Saura conversa amb el cirurgià José Manuel Caffarena, perquè fa vint anys li va salvar la vida. Al quiròfan de l’Hospital Sant Joan de Déu no hi va entrar ell, sinó el seu fill de vuit mesos, que va haver de ser operat d’una patologia cardíaca. «Era seu el cor que el cirurgià va apedaçar i recosir. I per això viu. I per això visc». Per Víctor Saura
Parlem amb Júlia Ojuel, doctora especialista en medicina familiar i comunitària, sobre com està vivint la pandèmia de la Covid-19 des del Servei d’Atenció Continuada Domiciliària. Per Carme Porta
Aina Vidal, diputada per En Comú Podem, va tornar al Congrés després d’una baixa per càncer el dia de la moció de censura. Pel que fa a les gestió de la crisi derivada de la pandèmia de la Covid-19, assenyala que «no podem tornar a condemnar generacions presents i futures a la misèria a la qual ens van abocar unes polítiques austericides tan cruels». Per Sandra Vicente
“Molts joves es preocupen poc per la pandèmia, igual com a molta gent gran tampoc l’amoïna gaire el canvi climàtic”, explica José Ramon Ubieto. Amb ell parlem sobre el risc de confinar-nos en nosaltres mateixos per la por al virus i la puixança del món online. Per Siscu Baiges
Un grup de dones ha participat aquest matí als Jardins Roig i Raventós a la convocatòria d’acompanyament que l’Associació MARE ha impulsat com a resposta, explica, «al negacionisme del Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM) sobre la violència obstètrica».
Aquest grup de dones impulsor forma part de l’Associació Catalana per una Maternitat Respectada i Plaent, una «associació per lluitar contra la invisibilització de la maternitat i un acompanyament real a les mares que es presenta com un agent transformador del sistema». L’Associació es planteja coses com ara com és la societat actual envers la maternitat? Què hi ha darrere de la imatge edulcorada dels processos com l’embaràs, el part i el postpart? Hi ha prou cura de les mares? I és que entenen que tot i que cada cop són més les dones que lluiten pels seus drets com a mares, la maternitat continua sent invisibilitzada. Davant el que consideren un abandonament sistemàtic, l’Associació MARE neix reivindicant la importància de l’acompanyament de les dones en la seva maternitat i amb l’objectiu que les cures ocupin l’espai que mereixen a la societat. A més, també té present de manera constant una denúncia ferma contra totes aquelles pràctiques que vulneren els drets sexuals i reproductius de les dones.
Més enllà de tot el què envolta el naixement i l’existència de l’Associació MARE, la iniciativa concreta d’aquestes trobades neix per denunciar el posicionament negacionista del CGCOM sobre la violència obstètrica, una violència de gènere reconeguda pels principals organismes institucionals, com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que el 2020 condemnava a l’Estat Espanyol per violència obstètrica.
Davant la Reforma de la Llei de l’Avortament, el Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM) rebutjava i considerava molt desafortunat el concepte de “violència obstètrica”. Creien que estava “allunyat de la realitat” i que contribueix a “erosionar la necessària confiança metge-pacient”. Davant d’aquestes declaracions, l’Associació MARE manifesta que la discriminació de les dones en etapes vitals com l’embaràs, el part, el postpart o la criança continua sent un espai d’impunitat per a la violència de gènere. Tot i això, sí que consideren que aquest tipus de violència masclista que pateixen les dones cada cop es fa més visible gràcies a les associacions com El Parto es Nuestro o Dona Llum i també pels principals organismes internacionals, com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Aquesta última, l’any 2014, denunciava “el tracte irrespectuós i ofensiu” que reben moltes dones en el part i reivindicava “la importància d’establir controls de qualitat als hospitals”. El juliol del 2019, ho tornaven a dir en un informe sobre les causes i les conseqüències de la violència obstètrica.
MARE també resalta que el Comitè de Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW) de l’ONU condemnava per primer cop a Espanya per maltractament i mala praxi que una dona va patir al seu part. De fet, amb aquesta sentència l’ONU afegia diverses recomanacions a l’Estat Espanyol per «combatre la violència obstètrica». Així, creuen que negar l’existència de la violència obstètrica és silenciar les històries de vida de milers de dones que han patit i pateixen les conseqüències físiques, mentals i emocionals d’aquestes pràctiques violentes. Conseqüències que també afecten les seves criatures i és que un estudi recent sobre violència obstètrica a Espanya revelava que el 38,3% de les dones entrevistades havien patit violència obstètrica. Un 44,4% percebia que va ser sotmesa a intervencions innecessàries i un 83,4% manifestava que els professionals que les van atendre no els hi van demanar consentiment informat.
Segons l’IDESCAT a Catalunya, l’any 2018, el 27% dels naixements van ser per cesària. Mentre l’OMS considera que la taxa ideal no hauria de superar el 15%. Una xifra que varia en funció de la titularitat de l’hospital, però la sanitat pública encara està lluny de complir els criteris recomanats: el 23,2% dels parts als hospitals públics són per cesària. Pel que fa als hospitals privats de Catalunya, la xifra de cesàries puja fins al 37,4%.
Apunten també que pràctiques com la maniobra de Kristeller –perillosa per al nadó i per a la mare i prohibida per l’OMS–, l’excés de tactes vaginals, les episiotomies o la separació entre mare i nadó continuen formant part de l’ordre del dia de molts hospitals. D’aquí es deriva que segons dades del nou Protocol de seguiment d’embaràs a Catalunya, 1 de cada 4 dones embarassades pot patir un trastorn mental i 1 de cada 10 mares pateix depressió postpart, en part, degut a l’excés d’intervenció mèdica al que estan sotmeses. I les dades de la Societat Marcé Espanyola de Salut Mental Perinatal (MARES) constaten que més del 75% d’aquestes dones no són degudament diagnosticades ni tractades.
L’Associació MARE considera que aquestes dades demostren que la violència obstètrica existeix i exposa que cal desvincular el concepte “pacient” de l’embaràs, part i postpart, entenent que aquests processos són fisiològics i no patològics. Per aquest motiu, proposen desvincular la maternitat del sistema sanitari. Des de l’Associació MARE es posen així a disposició del CGCOM per contrastar l’evidència científica i revisar els protocols i alhora i tot i algunes crítiques volen remarcar la feina incansable del personal sanitari que treballa per erradicar la violència obstètrica: «la seva implicació és i serà imprescindible en aquesta lluita, tot i això, encara estem lluny que tot el sistema sanitari s’hi comprometi».
MARE debuta acompanyant les ferides de la violència obstètrica | MARE
Per què són necessaris els grups d’acompanyament?
“Els grups d’acompanyament no només són importants perquè cal acceptar que la violència obstètrica existeix, sinó perquè hem de sanar la ferida que aquesta deixa, ja que impacta a curt i llarg termini en la salut mental d’aquella mare i en la relació amb el nadó”, diu Andrea Ros, presidenta de l’Associació, actriu i doula. En la mateixa línia apunta la biòloga i també doula Maria Casso Carrasco, qui insisteix que aquest acompanyament és imprescindible perquè “la violència obstètrica segueix invisibilitzada” i reivindica que el sistema hauria de garantir aquestes cures.
Els grups d’acompanyament han comptat amb la participació de doules que han posat al centre les vivències de les mares. En aquest sentit, Ros assenyala la importància d’aquesta iniciativa perquè “el que no es nomena no existeix, i les violències cal relatar-les per poder agafar perspectiva de la vivència, donar-li valor, forma i poder-la integrar”.
A Barcelona la iniciativa tindrà lloc cada dimecres d’agost als Jardins Roig i Raventós. A més, donat que MARE fa una valoració positiva de la seva convocatòria, ara fan una crida a altres doules de Catalunya perquè de forma voluntària dinamitzin grups d’acompanyament a altres municipis. “Davant l’abandonament del sistema cal que ens seguim organitzant per oferir cures. Hem d’anar més enllà i la revolució de les cures només serà viable si acompanyem, cuidem i sanem”, assegura Ros. I és que aquestes trobades volen crear un espai de seguretat i diàleg on les dones puguin compartir la seva experiència: «és un espai d’acompanyament, informació i calma. Que també vol visibilitzar el patiment silenciat de moltes dones».
«Mentre hem vist com en els últims anys la major part dels centres del nostre entorn han anat recuperant algunes pèrdues, com la jornada anual i el cobrament íntegre del sou en les baixes, nosaltres seguim igual». Per AcampadaMar (Plataforma d’usuaris i treballadors del Parc de Salut Mar).
«L’anomenat turisme mèdic sembla que és una estratègia que s’està impulsant per atraure els hospitals catalans pacients internacionals, pràctica que es potencia, fins i tot, per l’Agència Catalana de Turisme, com activitat generadora de riquesa i font de negoci. Negoci sanitari que neix i arriba des del mateix cor del Sistema Sanitari Públic Català». Per Maria José Fernández de Sanmamed i Luis Rajmil
«La col·laboració publicoprivada en l’atenció sanitària pública fa tants anys que és present a Catalunya que ens hem acostumat a la presència d’unes associacions patronals de la sanitat concertada sense conèixer-les massa bé». Pel Grup de Treball de la Comissió de Salut de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB)
«Si no hi ha una resposta ciutadana i professional potent, aquest model telefònic que infravalora les visites presencials i el lligam que metgesses i infermeres han establert amb les pacients, s’anirà instal·lant, i ens oblidarem del que havia estat l’Atenció Primària al nostre país». Per Assun Reyes
«No tenim cap dubte de les grans virtuts que atresora Argimon en termes d’intel·ligència, competència professional, savoir faire i visió estratègica, però no tenim tant clar si seran suficients per vèncer la inèrcia política dels darrers dotze anys i que es pugui actuar en l’àmbit sanitari amb l’eficàcia necessària». Per Amando Martín i Andreu Segura
“Jo puc dir que des de la meva cel·la jo veia la gent que anava cap a la Jonquera – perquè era una finestra petita que donava a la carretera – i pensava: ostres quanta gent! Però quan ho rumiava al vespre pensava: això no és Catalunya. Sí que hi ha molta gent intentant paralitzar la frontera en contra la nostra sentència, però no és tot el país. Per tant, tampoc érem prou llavors”. Aquesta reflexió que Dolors Bassa explica en l’entrevista sintetitza el seu pensament després dels tres anys llargs que ha passat a la presó. “Jo estic molt d’acord – explica – amb el que hem fet a ERC, ja que hem arribat a la conclusió que necessitem més temps per ser més i millors. No ens neguem a la unilateralitat, però el nostre procés és multilateral. A més, si encara no hem ni començat a negociar, per què s’assumeix que fracassarà?
Com està?
Molt millor que quan estava a dintre. No és llibertat plena, perquè hi ha coses que no les podré fer com per exemple tornar al treball que tenia com cap d’estudis d’una escola concertada. Tinc antecedents penals i no puc anar a tots els llocs on voldria. Però poder tenir el gaudi del dia a dia de poder fer el que vols en el moment que vols no té res a veure amb estar a dins d’una presó.
Creu que l’experiència a la presó li farà percebre aquest gaudi vital durant la resta de la seva vida?
Jo crec que sí, que la presó o una gran malaltia és un sotrac que et fa valorar el que és important i el que és imprescindible. Jo vaig arribar a la conclusió que l’imprescindible és la quotidianitat de poder viure el dia a dia de l’entorn amb la família i les amistats, i també la necessitat de perdre més el sentit material que potser no te n’adones o valores tant quan no has passat per una cosa així.
Ha passat tres anys i quatre mesos engarjolada. Està cansada de la política? Què ha canviat de la Dolors Bassa prèvia entrada a presó respecte a la que en surt, en el sentit d’ideals i de pensaments?
Jo crec que no hi ha hagut cap modificació respecte del què pensava abans al que penso ara. Sempre he cregut que la política és el dia a dia. Jo, que sóc mestra, sóc conscient que quan expliques un tema d’una manera o altra ja estàs fent política. Respecte a les meves conviccions, crec que és un denominador comú de les que hem estat o a la presó, a l’exili, o represaliades, que la injustícia es fa tan explícita i palpable que les posicions prèvies s’enforteixen. Jo era psicopedagoga de feina, però amb conviccions feministes i independentistes. Ara, aquestes conviccions són més fermes.
El sistema penitenciari hauria de canviar de dalt a avall, i, sobretot, amb relació a les dones
Durant els mesos en què les negociacions pels indults semblava que s’havia de resoldre a principis, però passaven els mesos i no acabaven d’arribar… Què pensava vostè? Hi confiava?
Confiar no he confiat mai en res. A la presó aprens a no fer-te expectatives, perquè les expectatives et fan mal. La negociació fou mentalment molt dura per nosaltres. Sabíem alguna cosa, el que ens podia anar explicant per exemple en Jaume Asens. Jo sabia, que la UGT en el meu cas havia demanat l’indult i jo estava molt contenta, perquè creia que a la presó no hi fèiem res i per tant podíem fer molta més feina fora que dins. Però els inputs que ens arribaven eren pels mitjans de comunicació i eren contradictoris, i això va ser un patiment. Jo no ho vaig viure gents bé tot aquest temps. De fet no vaig fer la bossa fins al mateix dia al matí perquè no veia clar que poguéssim tenir l’indult.
Creu que sense la pressió de la representació catalana d’Unidas Podem hauria sigut possible?
És una suma de factors, però és cert que Unidas Podem ho van dir des d’un principi, i en especial en Jaume Asens, que va treballar molt perquè hi hagi els indults i un canvi en codi penal i que es resolgui políticament el conflicte que hi ha. ERC va aconseguir que l’altra part assumís que hi havia un conflicte polític, i la pressió del Consell d’Europa, Amnistia Internacional, i la mobilització a Catalunya… La suma dels factors ho va fer possible.
El PSC l’ubica vostè en el bloc establert del 155 o creu que s’hi pot fer alguna cosa. És a dir, creu que en un futur pròxim podrà tornar a ser concebible una aliança tripartida entre Comuns, PSC i ERC?
A mi em costa ubicar el PSC per pensar una aliança de partits d’esquerres. El PSC continua encara amb un argumentari molt semblant al que tenia després de l’u d’octubre. Jo des de la presó he tingut més relació amb el PSOE que amb persones orgàniques del PSC, però en canvi he rebut moltes cartes de militants del PSC, sobretot amb els que compartíem afiliació a la UGT. Cap de les persones rellevants del PSC ha fet cap detall per venir-nos a veure, encara que amb algunes hi he tingut molta relació. Això, sumat a les declaracions em costa molt pensant que van canviant, però no dic que no ho puguin fer.
“Jo era psicopedagoga de feina, però amb conviccions feministes i independentistes. Ara, aquestes conviccions són més fermes.” | Pol Rius
Ha hagut de viure l’època més dura de la pandèmia entre reixes. Les presons són llocs opacs desconeguts per la gran majoria de la població, i poques vegades la gent que hi entra hi surt té la seva presència mediàtica: què explicaria, o què ha après de la presó, quines coses l’han sorprès?
Jo abans d’entrar-hi, ho reconec, no en sabia res del sistema penitenciari. Crec que una de les coses importants és que es visibilitzi. És opac, com comentava vostè, i jo també li dic que és obsolet. Hem de poder fer una introspecció i preguntar-nos perquè tenim les presons allunyades dels centres, amb poquíssima possibilitat de formació, perquè hi ha tan poc acompanyament i inserció laboral. El sistema penitenciari hauria de canviar de dalt a avall, i, sobretot, amb relació a les dones.
Per què?
Doncs perquè tot està pensat pels homes. A la meva presó érem entre 35-40 dones i 800 homes. En el món capitalista on vivim tot està pensat per la quantitat, des de productes que podies comprar al economato, el tipus d’activitats que es fan… Tot estava pensat per la gran majoria, és a dir, per homes. Això s’hauria de canviar.
S’ha parlat molt menys de les preses que dels presos. Lledoners era conegut per a tothom, mentre puig de les bases tenia poca presència mediàtica. Carme Forcadell diu que va en surt més feminista. I vostè?
Jo diria que més feminista no, perquè quan hi vaig entrar ja ho era molt. En el món laboral he treballat tota la meva vida en quelcom molt explícit com és la discriminació per raons de gènere… Però a la presó sí que te n’adones que més que discriminació hi ha victimització. Moltes de les dones que hi ha són víctimes, o bé perquè són víctimes de gènere, de la drogodependència, o d’un sistema capitalista el qual no els hi ha donat cap xarxa de seguretat. A més, se les victimitza per ser mare i dona, i aquesta part cal reivindicar-la. Jo sempre dic que de les 40 que érem, dos o tres sí que havien comès un delicte per quedar-se, però totes les altres, si rasques, era que havien arribat al delicte per com havien sigut tractades prèviament per la societat.
Però la Generalitat té competències en l’àmbit penitenciari, i vostès estan al govern. Per què no fa res per canviar-ho?
Bé, jo no hi estic al Govern, eh! (riu) D’acord, li pregunto ara en representació d’ERC.
Sí, sí. Jo crec que amb el sistema penitenciari hi ha moltes i moltes tasques pendents. S’ha de dir, també, que a Catalunya estem més avançats – com a mínim per allò que jo vaig poder viure – a Espanya. Ara bé, el tema que crec que ens hauria d’ocupar més té a veure amb la prevenció, a allò que passa abans d’entrar al sistema penitenciari. Per exemple, la Renda Mínima Garantida que es va implantar quan jo era consellera era fonamental per a millorar o resoldre part d’aquests problemes, tot i que no puc dir que en la implementació hagi anat fantàsticament. Hi ha gent que arriba al delicte perquè no té ni un mínim.
La vessant de la sanitat de la gent gran, i això inclou les residències, hauria de ser totalment públic
Sobre la gestió de la pandèmia vull preguntar-li què n’opina de la feina del seu successor Chakir el Homrani davant la Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies, altament criticada pel maneig de les residències durant els primers mesos. Parlava amb ell en aquells moments?
Sí, amb el Chakir som amics. Un cop cada mes o cada dos mesos venia a la presó i m’explicava com estava a la situació. Penso que va passar per una situació molt complicada, i que la pandèmia va de manifest problemes estructurals en el sistema de residències. Jo no valoro, ni critico ni no critico el que fan els meus companys. Segur que si jo hi hagués estat al capdavant hagués fet coses diferents.
Però hi ha una anàlisi dia d’avui del que no funcionava correctament del sistema de residències? Quina part de responsabilitat, per exemple, s’haurien de canviar de cara una propera pandèmia?
El model ha de ser més sociosanitari. Això està clar. Un dels problemes és que les residències, o moltes d’elles, estan concertades o privades. L’altre problema era que la sanitat no estava dins de les residències, i si trobo que vam fer bé alguna cosa va traspar-la a la gestió de la sanitat. També hem tingut un model basat en macroresidències, com si fossin hospitals, i hem d’avançar cap un model com si fossin cases, relacions més familiars. Personalment crec que la vessant de la sanitat de la gent gran – i això inclou les residències – hauria de ser totalment públic.
Parlem de la situació política. Vostè ha declarat que confia en la Taula de Diàleg. Exactament en quin sentit hi confia?
Bé, jo confiar ja no confio en res, però sí que tinc esperança. A la presó he après que és el dia a dia. Però sí que tinc esperança, per què si no quina és la solució?
Però en què té esperança?
En què hi hagi una negociació.
Però la negociació ja se sap que hi serà. Ara bé, si del que es tracta en aquesta nova etapa és la de no defugir de les veritats polítiques que tenen consideració l’actual correlació de forces, es fa difícil pensar que govern d’Espanya cedirà en el curt en la proposta del referèndum.
Per què? Pot passar que d’aquí poc a Escòcia hi hagi un segon referèndum… Entenc la pregunta, però hi ha molts inputs de l’entorn que fan pensar que allò que poden haver dit que no, d’aquí a un temps sigui que sí. Jo el que sé és que nosaltres tenim clara la proposta que portem, i una negociació sempre comença així. Es posen dues propostes a damunt la taula i parlem-ne. No estem tancats a res. És evident que s’han de moure.
“Jo no sóc negativa, i menys ara que he tingut tres anys per a fer una reflexió profunda del que ha anat passant. Jo continuo tenint aquesta esperança, que no vol dir confiança.” | Pol Rius
L’escenari a dos anys vista que presenta Junts per Catalunya en l’hipotètic cas que la taula no doni els seus fruits és el de “preparar un nou embat democràtic”.
Bé, està clar que hem de tenir preparat què farem si hi ha immobilitat a l’altre costat. Però jo també em faig la següent pregunta: ara la societat catalana està més preparada del que estava l’any 2017 per anar a un embat contra l’Estat? Jo penso que no. Per tant ens hem de reforçar. Jo estic molt d’acord amb el que hem fet a ERC, ja que hem arribat a la conclusió que necessitem més temps per ser més i millors. No ens neguem a la unilateralitat, però el nostre procés és multilateral. A més, si encara no hem ni començat a negociar, per què s’assumeix que fracassarà? Jo no sóc negativa, i menys ara que he tingut tres anys per a fer una reflexió profunda del que ha anat passant. Jo continuo tenint aquesta esperança, que no vol dir confiança.
La comunitat internacional ha avalat la gestió del Pedro Sánchez sobre Catalunya, o, almenys, molt més que la gestió de Rajoy…
Perquè el Pedro Sánchez també s’ha mogut, no ha fet el mateix que havia fet el PP abans. A l’octubre del 2017 la nostra proposta sempre va ser de diàleg i de negociació, no haguéssim acabat en la via unilateral si a l’altre costat hi hagués hagut un mínim de diàleg. L’han recolzat a partir del moment en què s’ha mogut.
Però que la comunitat internacional es posi del costat de tipus de gestió que fa el Pedro Sánchez en contraposició a la gestió feta pel PP – que saben que és explosiva i que genera mala publicitat – no implica necessàriament que prefereixin recolzar l’independentisme a la dreta espanyola, ja que al final els estats estan protegint els seus propis interessos…
Cert. Jo crec que hi ha una cosa que sí que hem après i és que Europa és l’Europa dels estats i no l’Europa de les nacions, i que és l’Europa econòmica i no social. Llavors hem de combatre i continuar lluitant sabent això, sí. És veritat que ara, mirant retrospectivament i analitzant tota la força que hi havia a l’altre costat ho faríem diferent, i això ho he dit sempre.
En el darrer programa del FAQS a TV3 hi va anar convidat David Madí, una mica en representació o amb l’interès de conèixer la part opaca del Procés: les coses que encara no es poden dir, com qui va organitzar el referèndum, qui hi havia darrere de Tsunami Democràtic… quan creu que es podrà saber les veritats al darrere d’aquests fets?
Quan no hi hagi l’espada de Dàmocles de la repressió que t’amenaça amb la presó i la repressió. Jo entenc que gent com en David Madí o en Xavier Vendrell no poden enraonar perquè estan en mig d’un procés judicial. No es pot parlar lliurement perquè ens han retallat la llibertat d’expressió i de poder explicar com són clarament aquestes coses. Per altra banda, jo crec que la gent que hem estat a la presó hem perdut aquesta por. En tot cas, crec que ha de passar un temps perquè puguem explicar què va passar amb temes com el Tsunami Democràtic. Jo puc dir que des de la meva cel·la jo veia la gent que anava cap a la Jonquera – perquè era una finestra petita que donava a la carretera – i pensava: ostres quanta gent! Però quan ho rumiava al vespre pensava: això no és Catalunya. Sí que hi ha molta gent intentant paralitzar la frontera en contra la nostra sentència, però no és tot el país. Per tant, tampoc érem prou llavors.
Vostè a banda de ser militant d’ERC, també ha tingut una altra militància amb el món sindical de la UGT. Quan d’important ha sigut per vostè aquesta segona militància (primera en el temps) i com valora el futur dels sindicats en l’era de la robotització, l’externalització i la individualització?
En l’àmbit personal, l’afiliació a un sindicat és el més important que m’havia passat. A l’UGT vaig aprendre a defensar els drets, a negociar, a tenir contacte amb gent de diferents ideologies que s’uneixen per defensar uns drets. Què ha passat? Que ens ha faltat consciència de classe. Hem anat avançant cap a una societat més capitalista i més individualista, i ens ha enganyat el que s’ha anomenat “classe mitjana”. Alguns pensàvem que la classe mitjana ja ho érem i teníem tot, però venen mal dades i estem uns mesos sense cobrar, de sobte tot s’ensorra. Crec que els sindicats s’han atomitzat, però segueixen sent imprescindibles.
Alguns pensàvem que la classe mitjana ja ho érem i teníem tot, però venen mal dades i estem uns mesos sense cobrar, de sobte tot s’ensorra
Què creu que hauria de canviar el món sindical?
Igual que fossin menys sindicats corporativistes i siguin més sindicats de classe. Que siguin capaços de defensar el que és laboral concret i el que és social general. Evidentment que hi ha d’haver canvis en els sindicats, però a hores d’ara segueixen sent les organitzacions millor preparades per a defensar els drets dels treballadors i treballadores. Jo, per posar un exemple, un dels debats que he tingut amb sindicalistes és que en el sistema educatiu no hi hagi cap explicació de què són i fan els sindicats. Molts joves només coneixen els sindicats quan tenen una dificultat laboral. Aquí s’ha de fer una reflexió profunda de cap on hem d’anar.
“Hem après que Europa és l’Europa dels estats i no de les nacions, i que és l’Europa econòmica i no social” | Pol Rius
Com ha explicat abans, vostè va estar al capdavant de la Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies en la implementació – amb algunes dificultats – de la Renda Mínima Garantida (RMG). En aquest sentit li pregunto sobre la proposta de la Renda Bàsica Universal que, en principi, forma part del pacte de Govern amb la CUP.
En teoria hi estic totalment d’acord. Abans d’això: la RMG va costar molt implementar-la, perquè era la primera vegada que es feia un dret subjectiu, no només de persones, sinó d’unitat familiar. Ara, passat aquest temps des del 2018 fins ara jo crec que no s’ha acabat d’implementar bé, sigui pels problemes burocràtics o per com ha evolucionat la societat. El que no podem tenir, en tot cas, són les bosses de pobresa tan importants que tenim. Per tant estaria totalment d’acord en passar-ho cap a Renda Bàsica, fet que implica que hem de redistribuir totalment els recursos que hi ha, i modificar el pressupost i la política fiscal de manera substancial. Penso, a més, que si tothom tingués aquest mínim la societat en general milloraria. No en tinc cap dubte. L’empresariat podria escollir lliurement a qui volgués, i el treballador perquè sabria que té una supervivència econòmica que li permetria cercar per la feina adequada.
Acabem: quins plans té per les vacances d’agost?
Doncs miri, al juliol he estat ocupada amb actes diversos i l’agost me’l penso agafar per mi. Intentaré gaudir del paisatge, estaré per la meva terra de l’Empordà, aniré a la muntanya i faré una mica la meva. Llavors, hauré de buscar feina de cara el mes de setembre, perquè a causa de la inhabilitació no puc tornar a la meva feina i llavors n’hauré de buscar una altra. No em podré jubilar com havia pensat perquè si pogués ho faria. No en tingui dubte! (riu)
El 13 de gener de l’any 1902 es posava la primera pedra de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, una petita ciutat emmurallada dedicada a guarir les persones, en uns terrenys a l’extraradi urbà, avui dins del districte d’Horta Guinardó, al seu límit amb l’Eixample. Sota la direcció de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, l’obra va ser finançada pel banquer Pau Gil, davant de la necessitat de construir un gran hospital que respongués a la creixent demografia. A més de pavellons dedicats a diferents especialitats mèdiques, el recinte construït gràcies al mecenes incloïa també l’escola d’Infermeria. El rei Alfons XIII el va inaugurar oficialment el 16 de gener del 1930.
En realitat, aquell projecte donava continuïtat, i modernitzava un servei que fins aleshores s’havia procurat des del barri del Raval, a l’Hospital de la Santa Creu, distribuït en diferents edificis, un dels quals avui acull la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquell antic hospital també havia estat projectat, l’any 1401, per centralitzar l’atenció a les necessitats que sis hospitals ja existents a la ciutat -Sant Llàtzer, Sant Macià, Santa Eulàlia del Camp…- no podien cobrir de la mateixa manera.
Des de l’Edat Mitja, de la mà de petites institucions religioses i la contribució, moltes vegades dels mateixos feligresos, i societat civil en general, no només a Barcelona, sinó a tota Catalunya, es van anar creant petits hospitals. Atenien a tothom, tant a la gent que podia pagar els tractaments, com als qui no podien. La beneficència ho cobria. Fins i tot hi havia atenció per als viatgers, gent de pas per la ciutat i els pobles.
Així, a Catalunya es va anar creant una xarxa d’hospitals de proximitat que es van posar en marxa gràcies a l’empenta civil i l’Església, i oberts a tothom. El de la Santa Creu i Sant Pau és només un exemple, encara que molt significatiu, però, no només per la seva magnitud. El recinte projectat per Domènech i Montaner és avui Patrimoni de la Humanitat com a gran referent d’obra civil modernista. És un espai visitable, on s’organitzen activitats culturals, des que va ser rehabilitat de manera íntegra, ja que les funcions d’atenció mèdica les compleix, des de l’any 2009, un nou edifici hospitalari ubicat al nord-est del recinte modernista.
Tot i que l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha estat des del seu origen, i encara avui, governat per representants de la ciutat i de l’Església a través de la Molt Il·lustre Administració (MIA), que des de l’any 1990 inclou també a la Generalitat, forma part del sistema integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT). És una fundació sense ànim de lucre que gestiona l’hospital, però sota el paraigües de planificació i supervisió del Govern.
A comarques
Un altre exemple com el del Sant Pau el tenim a Manresa. Tal com s’explica al llibre Els hospitals de Manresa. Història d’una transformació, publicat recentment per la Fundació Althaia, i que va anar acompanyat per una exposició, al municipi de Manresa, la història dels hospitals creats per iniciatives particulars arrela de lluny. L’any 1260 ja estava documentat l’Hospital de Sant Andreu –que es deia Hospital Superior-, i el 1274 es troba referenciat per primer cop el de Santa Llúcia, que es pensa que és fins i tot anterior. Parlem del segle XIII. Però és que en el moment de la transferència de competències en matèria de salut a les comunitats autònomes, l’any 1981, Catalunya es va servir d’aquesta xarxa sanitària que ja havia anat creant amb iniciatives privades, mutualitats, entitats religioses o mecenes particulars, per posar en marxa el sistema sanitari que tenim avui. “Quan entra en vigor la legislació que garanteix l’atenció sanitària universal, a Catalunya no es crea una xarxa pública pròpia, sinó que s’aprofita la que ja existeix, i es garanteix un sistema públic amb hospitals de titularitat diversa. Aquest és el fet diferencial respecte a d’altres comunitats i del qual n’han agafat idees d’altres països, d’Europa i de l’Amèrica Llatina”, explica Manel Jovells, director general de la Fundació Althaia, Xarxa Assistencial de Manresa. És una fundació privada sense ànim de lucre que dona servei integral en l’àmbit sanitari i social, regida per un patronat conformat per l’Ajuntament de Manresa, l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu i la Mútua Manresana. La seva xarxa assistencial i universitària és la de referència per a 260.000 habitants del Bages, el Solsonès, el Moianès, la Cerdanya i el Berguedà.
Aprofitant la diversitat d’aquest model propi d’hospitals i centres d’atenció mèdica que esquitxen Catalunya des de fa tants segles, esdevé el model de sanitat concertada, que a Catalunya concentra avui el 70% dels llits hospitalaris. La resta de llits estan en hospitals públics, propis de l’Institut Català de la Salut (ICS).
En el cas dels centres d’atenció primària, a Catalunya el 75% pertanyen a l’ICS i n’hi ha un 25% de concertats. I, pel que fa als centres d’atenció a la Salut Mental i Sociosanitària, a Catalunya són concertats més del 85%.
El Govern de la Generalitat acredita els centres autoritzats per donar servei en un sistema de salut pública, gratuïta, universal i de governança pública, però gestionada per cada centre. La Unió Catalana d’Hospitals és l’associació empresarial d’entitats sanitàries i socials referent entre les entitats que conformen el sistema de salut i atenció social. Es va fundar ara fa 45 anys. “Concentrem el 95% de la sanitat concertada i treballem per aquesta concertació, que garanteix revertir els bons resultats en la sanitat pública”, expressa la gerent de la Unió Catalana d’Hospitals, Roser Fernández.
Des del 1989, la sanitat es financia mitjançant els impostos que paguen els ciutadans, i no a través dels fons de la Seguretat Social, que és una confusió freqüent quan es parla de la Seguretat Social com a sinònim de xarxa de salut pública i gratuïta. Amb les aportacions dels contribuents a la Seguretat Social –autònoms i treballadors per compte aliè- es paguen les pensions i l’atur. El pressupost destinat a sanitat el decideix cada comunitat, i Catalunya s’hi destina gairebé el 40% de la seva caixa total. “No s’ha de confondre dèficit estructural amb el model sanitari”, puntualitza Manel Jovells, que va ser gerent de l’ICS del 1995 al 1999, destacant com a “fet històric l’infrafinançament de la sanitat a Espanya en general, i Catalunya en particular”. Jovells posa en valor el model de mecenatge, “com a eina que s’ha de poder mantenir. Si està ben tractat fiscalment, és una manera de que la gent pugui decidir on van els seus impostos, una manera de col·laborar i participar”.
Qualsevol ciutadà pot consultar la central de resultats econòmics, informes de satisfacció o d’altres temàtiques sobre atenció sanitària a Catalunya, com ara les infeccions nosocomials, a través de la pàgina de l’ Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS).
Les diferències de sexe i gènere influeixen en la incidència de la infecció per SARS-CoV-2 i en la mortalitat per Covid-19. De fet, la informació disponible fins ara mostra un major risc de mortalitat per als pacients masculins a tot el món. Això podria estar relacionat amb diferències intrínseques del sexe en la reacció immunitària o amb característiques específiques del procés infecciós.
Una investigació publicada a Nature Communications revela que només el 4% dels articles que investiguen enfocaments terapèutics per al tractament del coronavirus -registrats a ClinicalTrials.gov (una base de dades d’estudis clínics realitzats arreu del món) entre l’1 de gener de 2020 i el 26 de gener de 2021- van informar explícitament d’un pla per a incloure el sexe o el gènere com a variable analítica.
Els autors indiquen que la inclusió del sexe com a variable podria contribuir a la identificació d’intervencions eficaces i proporcionar més dades sobre la patologia. Per la seva banda, el gènere -que descriu la identitat, les normes i les relacions entre els individus- pot afectar l’accés a proves, diagnòstic, atenció mèdica i tractaments, i també influeix en la disponibilitat de suport social, econòmic i logístic, i en el comportament preventiu i de risc.
Fins i tot amb la informació i el consens general sobre l’impacte del sexe i el gènere en la Covid-19, només 1 de cada 4 estudis considera explícitament les dues variables en els seus criteris de reclutament i només 1 de cada 20 les examina explícitament en el seu pla d’anàlisi.
«En aquesta pandèmia hem vist des del principi que l’impacte de la malaltia pot ser diferent en les dones que en els homes», explica a SINC Sabine Oertelt-Prigione, investigadora del Centre Mèdic de la Universitat de Radboud (Països Baixos). «Per primera vegada en els 15 anys que porto fent aquesta feina, no he hagut de convèncer la gent que sexe i gènere influeixen en la malaltia».
Oertelt-Prigione i la resta de l’equip es van proposar comprovar si el que semblava ocórrer en els hospitals de tot el món es traduiria en una major atenció a la investigació al sexe i al gènere. «Volíem veure si això portaria a un canvi en les pràctiques, ja que sabíem que històricament els assaigs clínics no han tingut la potència suficient per investigar els efectes específics en les dones», afegeix.
Els resultats demostren que, fins i tot amb la informació i el consens general sobre l’impacte del sexe i el gènere en una malaltia, això no canvia automàticament la pràctica d’investigació.
«Trobem que només 1 de cada 4 estudis planeja considerar explícitament el sexe o el gènere en els seus criteris de reclutament i només 1 de cada 20 pensa examinar explícitament el sexe o el gènere en el seu pla d’anàlisi. Quan analitzem els estudis publicats, la situació millora lleugerament, ja que aproximadament 1 de cada 5 assajos ofereix alguna informació desglossada per sexe. Per descomptat, això està lluny de ser suficient», continua l’experta.
El problema d’excloure les diferències de sexe i gènere
Suprimir les diferències de sexe per a informar sobre els resultats dels assajos clínics podria suposar un augment de el risc d’efectes secundaris per al sexe exclòs, mentre que en no abordar el gènere com a variable es perd una oportunitat de tractar la desigualtat en l’atenció sanitària.
«Necessitem més normes vinculants per evitar que el 50% de la població estigui inadequadament representada i informada sobre els efectes d’una intervenció que rebran», subratlla Oertelt-Prigione. «No és acceptable que visquem en l’era de la medicina personalitzada i no se sàpiga si un medicament és més efectiu en les participants femenines que en els masculins».
«Sol·licitem que les agències reguladores facin un pas endavant i exigeixin més transparència i que les revistes científiques apliquin normes més crítiques en la presentació d’informes. No es tracta d’una croada política, sinó de produir la ciència més fiable, sòlida i socialment rellevant», insisteix.
Necessitem més normes vinculants per evitar que el 50% de la població estigui inadequadament representada i informada sobre els efectes d’una intervenció que rebran. No és acceptable que no se sàpiga si un medicament és més efectiu en les participants femenines que en els masculins
Sabine Oertelt-Prigione, autora.
Al llarg de la investigació, els autors van identificar 237 estudis que van planificar mostres aparellades per sexe o representatives o que van emfatitzar la informació sobre el sexe o el gènere, i 178 estudis que van informar d’un pla per a incloure el sexe o el gènere com una variable analítica.
No obstant això, dels 4.420 estudis registrats, la majoria (2.496 estudis) no van fer referència al sexe o al gènere en el registre de l’assaig, i 935 estudis van esmentar el sexe o el gènere únicament en el context del reclutament.
A més, de les 45 publicacions d’assaigs controlats aleatoris d’intervencions farmacològiques per a la Covid-19, només 8 van informar de resultats desglossats per sexe o anàlisis de subgrups.
Limitacions de l’estudi
Els autors adverteixen que els seus resultats només han analitzat la base de dades ClinicalTrials.gov, el que podria afectar l’aplicabilitat global dels seus resultats. D’altra banda, la mida de les mostres i les cultures disciplinàries poden impactar en la inclusió del sexe o el gènere en els estudis i que els investigadors potser no hagin proporcionat la informació completa sobre les anàlisis de les dues variables quan van registrar els seus estudis.
Suprimir les diferències de sexe als assajos clínics podria suposar un augment del risc d’efectes secundaris per al sexe exclòs, mentre que en no abordar el gènere com a variable es perd l’oportunitat de tractar la desigualtat en l’atenció sanitària.
No obstant això, sostenen que tots els investigadors que treballen en Covid-19 haurien d’aplicar una metodologia específica per sexe i que una anàlisi més exhaustiva hauria d’abordar les repercussions relacionades amb el gènere i identificar les experiències de subgrups específics i les barreres d’accés.
«Encara que hàgim sabut des del principi que el sexe i el gènere són importants en la Covid, això no s’ha traduït en un canvi de les nostres pràctiques habituals. Podem tenir tota la informació que vulguem, però aquesta no s’aplica automàticament si no se sol·licita formalment», conclou Oertelt-Prigione.
Referència:
Emer Brady, Mathias Wullum Nielsen, Jens Peter Andersen & Sabine Oertelt-Prigione. Lack of consideration of sex and gender in COVID-19 clinical studies. Nature Communications DOI 10.1038 / s41467-021-24265-8
