A finals del segle XX, la laparoscòpia marcava un punt d’inflexió en les operacions mèdiques. Amb aquesta tècnica quirúrgica s’introdueix una petita lent òptica, per mitjà d’una mínima incisió a través de la pell, que permet l’exploració visual de la cavitat abdominal. «Un foradet per entrar els aparells al cos significa menys invasió i més fàcil i ràpida recuperació, amb menys dolor i ferida, i menys risc d’infeccions i complicacions», detalla el Dr. Joan Palou, cap del Servei d’Urologia de la Fundació Puigvert. En aquest centre especialitzat en patologies urogenitals van començar a operar amb laparoscòpia l’any 2000. S’obria així un camí més agradable i planer per a cirurgians i pacients.
Cinc anys després arribava a la Fundació Puigvert el primer robot Da Vinci de l’Estat. «No deixa de ser laparoscòpia, però la manipulació la fa directament el robot, sota la direcció a distància del cirurgià. Tu decideixes on talles, a través de comandaments que t’ho faciliten. En realitat, és un robot col·laboratiu (cobot); si fos robot 100%, tu donaries les instruccions i el robot ho faria tot. En aquest cas és el braç de l’uròleg el que precisa els punts d’intervenció», puntualitza Palou.
Però els beneficis que aporta el robot Da Vinci són clars: Imatges en 3D i 10 augments d’apreciació visual, l’eliminació de qualsevol mínima tremolor del pols humà, i el cirurgià seu còmodament davant de la pantalla des de la qual ho visualitza tot amb claredat. Així es treballa amb el robot amb què a la Fundació Puigvert han fet en aquesta quinzena d’anys més de 1.500 intervencions urològiques. «Aquell 2005 vam fer la primera prostatectomia radical robòtica a Espanya –l’extracció de la pròstata-«, rememora el Dr. Palou.
En temps de teletreball, una intervenció amb el robot Da Vinci, amb el cirurgià intervenint des de casa ja és possible. També des d’un país a l’altre. «Amb la tecnologia 5G, la transmissió d’informació és immediata, això és telemedicina», afegeix Palou.
Dr. Joan Palou, cap del Servei d’Urologia de la Fundació Puigvert | Cedida
Gràcies a la incorporació del Da Vinci, a la Fundació Puigvert van ser també pioners en intervencions pediàtriques, l’any 2007. Un any després, van fer la primera cistectomia (extracció de la bufeta) amb robot a Espanya i també amb el mateix robot es va fer el primer trasplantament renal complet a Europa amb cirurgia robòtica. Va ser l’any 2015.
Als Estats Units, ja l’any 2002 s’havia incorporat als quiròfans el Da Vinci. El Dr. Alberto Breda aleshores treballava al Ronald Reagan Ucla Medical Center de Los Angeles (California), on es feien amb el robot intervencions en oncologia i trasplantaments. «La Fundació Puigvert de Barcelona sempre havia estat considerada la ‘meca’ de la urologia a Espanya, i va ser en aquest centre on es va apostar per aquesta tecnologia, quan encara no hi havia tanta evidència científica sobre els resultats de l’ús del robot Da Vinci. Aquí ho van tenir clar des del principi», expressa Breda, que és avui cap de la unitat d’Urologia Oncològica i de l’equip Quirúrgic de Trasplantament Renal de la Fundació Puigvert.
Breda precisa, però, que, en oncologia, es triï una cirurgia oberta, laparoscòpica o bé la robòtica, pel que fa a la curació no hi ha diferència, però sí que es constata una gran millora funcional –continència urinària i potència sexual- i una millor i més ràpida recuperació gràcies al més alt nivell de precisió amb l’opció del robot Da Vinci. «Podent-nos moure a 360º, sense cap tremolor, la reconstrucció minuciosa de teixits ve molt facilitada per la cirurgia robòtica. Quan parlem de 400 o 500 punts de sutura, la robòtica guanya», afirma el Dr. Breda, que presideix actualment la Secció de Robòtica de la Societat Europea d’Urologia (ERUS). Segons explica, actualment ja hi ha 44 hospitals a Espanya que treballen amb robot Da Vinci, i en els pròxims cinc anys, la majoria d’hospitals estaran robotitzats.
Dr. Alberto Breda, cap de la unitat d’Urologia Oncològica i de l’equip Quirúrgic de Trasplantament Renal de la Fundació Puigvert | Cedida
Vall d’Hebron, 3 Da Vinci
L’Hospital Universitari Vall d’Hebron és el primer centre de l’Estat que compta amb tres robots Da Vinci. Amb els dos primers, en onze anys, ja ha fet més de 3.500 intervencions i la incorporació del tercer robot, aquest any, li permetrà fer entre 200 i 300 cirurgies robòtiques més cada any i ajudarà a ampliar la cirurgia robòtica a més especialitats, com ara la que enguany s’estrena, la cirurgia esofagogàstrica.
Segons explica la Dra. Elena Suárez, coordinadora quirúrgica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, el tercer robot Da Vinci compta amb dues consoles, cosa que permet fer cirurgies multidisciplinàries, és a dir, «poden operar dos cirurgians de diferents especialitats al mateix pacient, cadascú des de la seva consola. Quan una malaltia afecta diferents òrgans, per exemple, una endometriosi en què pot estar afectat l’úter, els ovaris i l’intestí, dos especialistes (un ginecòleg i un cirurgià general) poden intervenir simultàniament al pacient, guanyant així seguretat i reduint el temps de recuperació».
El passat mes de maig, al Vall d’Hebron va néixer el primer nadó de l’Estat després de practicar a la mare un cerclatge abdominal per via robòtica. Consisteix a suturar el coll uterí per reforçar-lo, i es va fer amb el robot Da Vinci, que possibilita una cirurgia menys invasiva i amb menys risc per a la futura mare.
Alta precisió en intervenció de columna
I si la precisió és la característica més preuada de la tecnologia robòtica aplicada a la cirurgia, les intervencions de columna vertebral tenen molt a rebre d’ella. L’Hospital Quirónsalud Barcelona compta ja amb una plataforma de guiat robòtic (Mazor X StealthTM Edition) per a operacions de columna. És un sistema pioner que combina les eines necessàries per dur a terme la planificació abans de l’operació amb instruments que ajuden i guien el cirurgià durant aquesta. El robot està indicat per aconseguir una col·locació precisa dels implants que s’utilitzen en cirurgia de columna, sigui percutània, mínimament invasiva, o bé oberta.
El de Quirónsalud és el segon dispositiu d’aquest tipus que s’incorpora a Europa. Segons explica el director de l’Institut Clavel de l’Hospital Quirónsalud Barcelona, que lidera l’aplicació d’aquesta nova tecnologia al centre, Pablo Clavel, de moment, estan utilitzant el nou robot en la col·locació de l’instrumental en cirurgia de columna, «però també treballem perquè sigui capaç de fer altres parts de la cirurgia de columna, com per exemple la descompressió dels nervis, o inclús ajudar-nos en la resecció d’alguns tumors».
Visites a distància
A l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, un robot permet els seus pediatres visitar nens i nenes atesos d’urgència o que neixen a l’Hospital de Berga, com si fossin a la mateixa consulta. És un sistema de consulta mèdica a distància pioner a Espanya que permet compartir decisions clíniques entre professionals i reduir el nombre d’infants derivats a altres centres.
El robot, desenvolupat per l’empresa Teladoc Health, compta amb una pantalla en la seva part posterior, que permet que, quan el professional mèdic es connecta mitjançant videoconferència des de Barcelona, tingui la mateixa perspectiva que si entrés presencialment a la consulta on és el pacient. Segons explica la gerent de l’Hospital de Berga, Anna Forcada, «aquest sistema innovador evita desplaçaments als usuaris i connecta el nostre centre amb un hospital de tercer nivell, permetent-nos oferir una atenció molt més especialitzada i de molta qualitat a pacients d’un entorn rural i dispers geogràficament com és el de la nostra comarca».
Durant tota la pandèmia, sobretot després de la fi de l’estat d’alarma, hem sentit massa crides a la responsabilitat individual, apel·lant a la prudència i al «sentit comú» dels ciutadans. També en altres països com el Regne Unit o els Estats Units, incloent un significatiu missatge del President Biden: «The choice is your’s» (l’elecció és vostra).
Aquests missatges s’han doblat des de l’important repunt de casos en els grups de població més joves, en bona part associats a activitats de lleure que -de vegades sota eufemismes com «viatge d’estudis» o «viatge de fi de curs»- combinen massificació , consum d’alcohol i no massa «sentit comú».
La responsabilitat individual com a solució a la pandèmia
Ningú dubta que la responsabilitat individual (el sentit comú de les persones per fer el correcte) és sempre important. Però aquest renovat èmfasi en la responsabilitat individual com a solució a la pandèmia té dos importants riscos que es retroalimenten entre si. El primer, suggerir que els problemes deriven fonamentalment de l’absència de responsabilitat individual i bon judici dels ciutadans. El segon, posar l’èmfasi en el que la gent hauria de fer per si mateixa, dilueix l’èmfasi en el que els governs han de fer.
Des d’aquesta perspectiva «individual», mantenir la distància, ventilar els espais col·lectius, mantenir aforaments limitats, vacunar-se, aïllar-se en cas de positivitat o sospita, evitar el contacte amb persones vulnerables, etcètera, seria, sobretot, un problema de decisions pròpies: les solucions a la pandèmia estarien en les mans de cadascun de nosaltres.
Sense treure pes a la importància de la responsabilitat individual, l’èmfasi en aquesta perspectiva va contra el que sabem sobre comportaments saludables, contra tot el que hem après durant la pandèmia i contra les mateixes bases de les actuacions de salut pública.
Una «cinquena onada» que no s’assemblarà a les anteriors, però no és intranscendent
El repunt actual a Espanya es caracteritza per la seva rapidesa i la concentració en persones joves. Darrere hi ha moltes causes: la difusió general d’un missatge d’optimisme, l’alta mobilitat d’aquest grup de població un cop perduda la por a contagiar els seus familiars grans, estar pendents de vacunació, les seves maneres de socialització i diversió que inclouen l’agrupament i l’abús d’alcohol (afavorit o aprofitat pel negoci de l’oci nocturn) i, encara que en menor mesura però guanyant importància, la presència de noves i més transmissibles variants.
Evolució de la incidència acumulada en 14 dies per grups d’edat a Espanya des del 15 de maig de 2021 a l’1 de juliol de 2021. Ministeri de Sanitat. Govern d’Espanya.També es caracteritza per una dissociació entre les corbes de transmissió i les d’hospitalització. El ja molt important índex de vacunació de les persones majors de 40 anys evita que aquesta «5a onada» sigui tan catastròfica en hospitalitzacions i morts com les anteriors (o com està sent en aquells països llatinoamericans que encara mantenen taxes baixes de vacunació).
Cobertura de vacunació en població major de 40 anys a Espanya. Ministeri de Sanitat. Govern d’Espanya.Molt menys catastròfica no vol dir intranscendent. De fet, la seva importància és enorme:
Encara que la majoria dels casos (en joves, en vacunats amb una o dues dosis) siguin asimptomàtics o lleus, alguns no ho seran tant. Pot estimar-se que 1 de cada 100 infectats serà hospitalitzat, 1 de cada 1.000 desenvoluparà un quadre greu i 1 de cada 10.000 morirà. Són xifres llunyanes a les que hem vist fins ara. Però són molt més que xifres. I amb la transmissió tan elevada acabaran sent bastants vides.
Serà difícil evitar que una transmissió tan alta no arribi alguns grups que, tot i estar vacunats, són molt vulnerables i en els quals les vacunes ofereixen una protecció menor (immunodeprimits, trasplantats, ancians fràgils…). Més persones.
Tot i que els hospitals no es saturin com en altres ocasions, l’atenció primària ja ho està en molts llocs. Molts dels casos seran lleus, però la seva atenció dificulta les tasques de vacunació i, sobretot, impedeix l’atenció als pacients no Covid. L’atenció primària desenvolupa una tasca essencial per reduir les descompensacions i exacerbacions de les malalties cròniques, tasca que està sota mínims des de fa molt temps i que ha de reprendre (i recuperar el temps perdut) com més aviat millor.
L’inici de la mobilitat de vacances. Només aquest cap de setmana s’esperaven 4,4 milions de desplaçaments, fonamentalment des de les àrees metropolitanes (amb les majors taxes de contagi a joves) cap a destinacions turístiques. Amb unes taxes de transmissió tan elevades com les actuals, aquesta mobilitat contribuirà a la propagació del brot, i a l’expansió de la variant delta, que ho retroalimentarà.
En termes econòmics, ha frenat ja la desescalada i pot haver-hi retrocessos. A inici de temporada, l’últim que voldria veure en molts dels territoris amb gran activitat turística és un mapa com el que aquesta setmana publicava el ECDC: Espanya amb els colors molt pujats. Sense comptar l’important dany reputacional a Balears que s’estén al conjunt de país.
L’acció col·lectiva no passa per tornar a les mascaretes a l’aire lliure
Les mesures essencials de l’acció col·lectiva (de salut pública) no passen per mesures (tan vistoses com poc efectives) de tornar a la mascareta a l’aire lliure (encara que la temptació de fer creure que es fa alguna cosa la converteixi en una opció política rellevant).
Les mesures importants en aquest moment són:
Vacunar. És la mesura essencial i s’està fent a molt bon ritme. Passar a uns grups de persones joves abans o després que altres és una discussió menor (més logística que diferencial en efectivitat) que no ens hauria de fer perdre massa temps.
Controlar interiors. Tots. L’oci, restauració, culte, laborals, hotels, comerç, etc. Per descomptat els docents. Qualsevol lloc amb sostre on hi hagi gent dins. La ventilació és l’actuació essencial, però importen els aforaments, la distància, el nombre de persones que poden estar juntes, les mascaretes (aquí sí, i en tot moment que no sigui imprescindible treure). Inclou mantenir el teletreball i pot incorporar tancaments de l’oci nocturn en interiors o, fins i tot, tocs de queda si aquest sector és incapaç de controlar els seus interiors (i la seguretat en interiors no és una qüestió d’estoretes i solució hidroalcohòlica) i als que «van per lliure» perjudicant la resta de sector.
Controlar les concentracions massives de persones. Fins i tot a l’aire lliure i especialment si s’associen a consum d’alcohol o situacions que afavoreixen l’abandonament de la distància. La situació actual no dóna per a festes de cap tipus. Guanyi o perdi el nostre equip. Sigui la festa de la patrona, del sant o guanyi Espanya la copa que sigui. La resposta col·lectiva ha de ser: en aquest moment encara no es pot.
Rastrejar i aïllar. Aïllar cada cas. Aïllar als seus contactes. I aïllar les persones que -encara que no pugui aportar evidències incontestables que compleixin la definició de contacte estret- tinguin un risc augmentat de desenvolupar (i transmetre) la Covid-19.
La salut pública actua sobre riscos (probabilitats). Un continu entre 0 i 1. La justícia és dicotòmica (innocent o culpable). Aplicar les regles de la justícia (no és «contacte estret» mentre no s’aportin evidències de complir una definició operativa -que no jurídica- de rastreig) a la salut pública és massa ignorància a aquesta alçada de la pandèmia. Considerar el «dret» a no ser aïllat per sobre del de no ser contagiat també. El sentit comú també importa quan la protecció d’unes persones suposa el desemparament de la protecció de moltes altres.
I l’afirmació, tan repetida aquests dies, que un resultat negatiu de PCR (o antígens) implica que no podem desenvolupar la malaltia (i no comportem risc per a altres persones) és d’un analfabetisme a hores d’ara intolerable.
Lesmalaltiesinfecciosessónun problema col·lectiu
Durant una pandèmia la salut de cada persona no està completament en les seves pròpies mans. No és que les decisions personals no importin (importen, i molt), però no són l’única cosa que importa. Les malalties infeccioses són transmissibles i, per això mateix, un problema col·lectiu. La nostra salut també depèn de les eleccions que facin les persones del nostre entorn i més enllà del nostre entorn. I de l’acció col·lectiva: de les actuacions de salut pública.
Les actuacions sanitàries en malalties infeccioses es dirigeixen a la cura de les persones malaltes. Les de salut pública responen sobretot a la protecció de la salut dels no malalts. Poden incloure intervencions que limiten drets. Especialment el dret a fer coses que posin en risc (i, recordem, el risc és una probabilitat, no culpabilitat o innocència) a altres persones.
El sentit comú de les persones, de les societats, ha atorgat a la salut pública aquestes capacitats d’actuació. I les administracions sanitàries han d’exercir aquesta responsabilitat col·lectiva. Demanar prudència no està malament. Però no eximeix d’actuar per protegir la salut de tots.
Salvador Peiró és és investigador a l’Àrea d’Investigació en Serveis de Salut de Fisabio-Salut Pública.
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí
Aquest final de curs, els nens han lluït somriures i nassos blancs. La marca de la mascareta als rostres infantils és una bona notícia: les escoles no han tancat. L’aposta per l’ensenyament presencial fins als 14 anys ha sortit bé. «Cap setmana hi ha hagut més de 45 centres educatius tancats a tot Espanya, que no suposen ni el 0,2% del total», assenyala el ministeri d’Educació.
Quin ha estat el secret de l’èxit? Tot apunta que una de les mesures més eficaces ha estat mantenir una major distància interpersonal, cosa que serà més difícil de complir si es torna a les ràtios prepandèmia.
El confinament va fer que molts constatessin alguna cosa en el que potser no havien necessitat pensar fins llavors: les escoles i instituts, a més d’essencials per al futur dels nens, vertebren l’organització social. No en va, «que no tanquin el col·legis va ser aquest principi de curs el mantra quotidià de molts pares i mares».
Molts professors, per la seva banda, «van començar el curs amb por al contagi», diu Rafael Páez, de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres. I també «amb moltíssima feina i estrès», afirma José, director d’un col·legi públic de Madrid, que recorda amb aclaparament els preparatius el passat estiu: crear grups amb menys alumnes, entrades i sortides esglaonades, desdoblar torns de menjador, convertir la biblioteca en una aula…
Avantatges d’anar a classe
A Espanya es va apostar per l’ensenyament presencial fins al primer cicle de secundària, i per la semipresencialitat en els cursos superiors. I «la veritat és que el curs ha anat millor del que s’esperava», comenta Diana, professora de Primària a Madrid i mare de nenes escolaritzades en un altre centre. «Al nostre col·legi hem tingut molt poques classes confinades».
La percepció de les etapes amb presencialitat és positiva també des del punt de vista pedagògic: «S’ha pogut atendre els alumnes molt més, els professors han apreciat els grans avantatges de treballar amb grups més petits», diu Páez.
Cap setmana des de l’inici de curs s’ha superat el 2% d’aules tancades a Espanya, segons Educació.
Teresa, infermera, responsable Covid d’un altre col·legi, coincideix: «Només en dues ocasions ha fet quarantena tota la classe; la resta, només els contactes directes dels positius. I han estat pocs». Cada incidència havia de ser comunicada el mateix dia a l’Administració, a més d’un informe setmanal.
Segons les dades d’Educació, «cap setmana des de l’inici de curs s’ha superat el 2% d’aules tancades». Les xifres són especialment bones a partir del segon trimestre, en coincidència temporal amb la vacunació de professorat.
Entre el 28 d’octubre i el 4 de novembre hi havia un 1,5% d’aules/grups en quarantena a Espanya, el percentatge més alt; a finals de maig eren 0,3%. «El segon trimestre va concloure amb el 99,6% d’aules obertes (0,4% en quarantena)», informa el ministeri.
Font: Ministeri d’Educació, amb dades proporcionades per les comunitats autònomes
Les escoles no han amplificat la transmissió
Tot apunta que els contagis han anat de les famílies a l’escola, i no a l’inrevés: «Els pares ens avisaven del positiu de l’alumne, contagiat per algú de la família; els companys que havien de fer quarantena la feien, però aquests casos no s’encomanaven», afirma Teresa. La percepció de Páez és la mateixa: «Quan arribaven les onades de la pandèmia, els contagis venien de les cases i llavors es produïen les quarantenes, però no els contagis».
Ho corrobora l’informe del passat mes de maig dels ministeris de Sanitat i Educació: «La vigilància epidemiològica en el curs 2020-2021 (…) ha evidenciat que els centres educatius no exerceixen un paper d’ampliació de la transmissió. (…) Els brots en centres educatius han estat reflex de la transmissió comunitària».
Han estat brots petits i més freqüents en educació secundària. «Espanya ha estat un model internacional gràcies a la capacitat de mantenir l’obertura dels centres educatius», afegeix l’informe.
L’Associació Espanyola de Pediatria també ha celebrat la constant presencialitat: «La decisió valenta [de mantenir els col·legis oberts], que no temerària, ja que va estar basada en sòlides hipòtesis científiques, ha permès garantir l’escolaritat presencial per als 8 milions d’alumnes espanyols (…), amb un evident benefici en la seva salut física, psicosocial i mental, així com en el seu aprenentatge. Aquesta és una de les grans històries d’èxit al nostre país, i d’ella hem d’aprendre».
Estudis amb dades del món real
Dades de la UNESCO, en efecte, situen Espanya entre els països que menys dies han tancat els col·legis. I de fet, l’experiència espanyola està en la línia del que estudis de diferent tipus i en diversos països han anat confirmant: amb les mesures adequades, les escoles poden seguir obertes sense convertir-se en focus de contagi.
S’ha trobat un risc de contagi mica més gran en les famílies amb nens amb classes presencials, però només quan no es prenen mesures preventives.
L’evidència és prou sòlida com perquè es parli de «consens» en «una de les qüestions més controvertides de la pandèmia», escrivien a principis de juny a Science els autors d’una investigació sobre el paper dels col·legis en la pandèmia que ha emprat dades de més de mig milió de nord-americans. Aquesta anàlisi sí troba un risc de contagi una mica més gran en les famílies amb nens amb classes presencials, però només quan no es prenen mesures preventives.
Mesos abans, al desembre, una investigació al Regne Unit ja insistia que els contagis en les escoles reflecteixen el que passa fora, sense amplificar: «L’estreta associació entre la incidència de Covid-19 als col·legis i a la comunitat emfatitza la importància de controlar la transmissió comunitària per protegir els centres educatius. Les intervencions s’haurien de centrar en el personal».
A Itàlia, un estudi de seguiment de contactes també va concloure que la pandèmia es mou al marge de les escoles: «Aquesta anàlisi no dona suport a la conclusió que l’obertura dels col·legis va impulsar la segona onada a Itàlia», escriuen els autors.
Un altre treball a Finlàndia també va trobar que «tot i que les escoles infantils i col·legis són importants en la transmissió de la grip, amb la pandèmia de la Covid-19 el seu impacte és molt menor».
«Els nens ho han fet molt bé»
Però, un cop aclarit que és possible obrir els col·legis prenent mesures adequades, la pregunta és: Quines són aquestes mesures? De tot el que s’ha fet, què ha marcat la diferència?
Un dia rere l’altre els nens i nenes han estat mínim vuit hores amb mascareta, s’han pres la temperatura i posat gel diverses vegades al dia i -potser el més difícil- han jugat molt menys amb els amics d’altres bombolles. Com tots els professors consultats, Diana els elogia: «Els nens ho han fet molt bé i les famílies també s’han esforçat, això ha estat molt important».
Però el que costa més esforç no ha de ser el més efectiu. El treball de Science es basava en respostes a una enquesta que permetia relacionar estadísticament els contagis en les famílies amb accions preventives concretes. «Encara que hi ha consens respecte al fet que hauria de ser possible obrir les escoles de manera segura amb mesures de mitigació adequades, hi ha poques dades, i encara menys acord, sobre quin grau de mitigació es requereix», escriuen els autors.
Quines mesures han funcionat?
Un informe del Centre de Control de Malalties dels Estats Units destaca, sobretot, la distància interpersonal d’almenys un metre. Esmenta exemples en què aquesta mesura per si sola ha estat suficient per evitar brots, però sempre en grups d’alumnes reduïts.
El document recorda la importància de posar diverses barreres per si una falla, com les mascaretes. Cita un dels casos que més alarma va crear en el seu moment: un brot massiu en un col·legi d’Israel amb classes de més de 35 estudiants a qui es va permetre prescindir de la mascareta per la calor.
Els estudis donen pes al cribratge diari de símptomes, l’ús de mascaretes sobretot per part dels professors, la reducció dels grups i el seguiment estret dels contactes.
El treball del mes de juny a Science concedeix especial pes al cribratge diari de símptomes -presa de temperatura-, l’ús de mascaretes, sobretot per part dels professors, la reducció dels grups i el seguiment estret dels contactes.
Són resultats que aprofiten l’»experiment natural» que es va produir als Estats Units, on van variar molt les decisions respecte als col·legis. Alguns estats van suspendre completament les classes presencials, mentre que altres van obrir les escoles sense prendre cap mesura. «Aquesta diversitat d’abordatges ens permet aprendre què ha funcionat i què no», afegeixen els investigadors.
Els canvis per al curs vinent
Pel pròxim curs a Espanya, les mesures de prevenció consideren tant els bons resultats del curs passat com la previsió que la vacunació tindrà «un impacte positiu en la morbimortalitat i en el control de la pandèmia, que augmentarà segons s’augmenti la cobertura de la població «, s’afirma al document.
Un dels canvis és flexibilitzar la distància per sota dels 1,5 metres per a tots els grups d’edat quan la transmissió comunitària sigui baixa, però tornar a 1,5 metres per als adolescents en un escenari de molta transmissió. Però també hi ha un altre canvi molt criticat pels professors: la tornada a les ràtios pre Covid: de 20 a 25 a primària i de 23 a 35 al batxillerat.
Presencialitat i salut mental
Per Páez, és un retrocés tant en la qualitat de l’ensenyament com en la prevenció dels contagis: «No entenem que les mesures no es mantinguin, la pandèmia no ha acabat. Aconseguirem el que hem aconseguit aquest any si mantenim les ràtios baixes, si els grups es desdoblen… si es mantenen les plantilles. Si aquest any ha funcionat, si els centres no han estat focus de contagi, s’haurien de mantenir les mateixes mesures».
És imprescindible mantenir una ràtio d’alumnes per professor adequada, no només per a la prevenció de contagis, sinó per adaptar-la a la capacitat educativa que té un professor.
Els pediatres de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) defensen de manera absoluta la presencialitat també en els nivells superiors, després de detectar un important augment dels problemes de salut mental en adolescents. Demanen «garantir l’escolarització completa per a totes les edats de nens al país, evitant el model semipresencial, sent una necessitat a més de educativa i social, de salut mental».
I recorden: «És imprescindible mantenir una ràtio d’alumnes per professor adequada, no només per a la prevenció de contagis, sinó per adaptar-la a la capacitat educativa que té un professor».
Salut ha posat en marxa els primers punts de vacunació mòbils per fer més accessible l’administració de la vacuna contra la Covid. Es tracta d’autobusos o camions que se situaran en diversos espais del territori i que aniran adreçats a persones majors de 40 anys i a col·lectius amb difícil accés a la vacuna. En aquests espais mòbils, on s’hi administrarà la vacuna monodosi de Janssen, no caldrà demanar cita per vacunar-se. En concret, la iniciativa s’ha engegat avui, 7 de juliol, a punts concrets de tres zones: Barcelona ciutat, la regió metropolitana nord i Terres de l’Ebre.
En el cas de Barcelona, s’ha instal·lat un camió-caravana de la companyia automobilística SEAT a l’Arc de Triomf. Segons va explicar el Conseller de Salut, Josep Maria Argimon, en l’acte de presentació del projecte, «l’objectiu de l’estratègia és accelerar la vacunació des d’una vessant molt més comunitària, entre la població dels barris on s’hi instal·lin, oberta a persones majors de 40 anys i, especialment, a persones en situació de vulnerabilitat que tinguin dificultats –idiomàtiques o de bretxa digital, per exemple- per accedir als punts existents habituals». A més, segons va indicar el conseller, servirà per incentivar i facilitar la vacunació a punts concrets del territori on calgui augmentar els índexs de cobertura.
Per la seva banda, la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, va afegir que, a banda de tenir CAP, hospitals i punts de vacunació, “necessitem reforços com aquest que presta SEAT, per vacunar allà on hi ha cobertures baixes, a persones amb dificultats com ara de barrera idiomàtica, i també amb horaris adaptats”. Per a Cabezas, interessa sobretot el grup major de 40 anys, “perquè són les persones que més ingressen ara a les UCI”.
El conseller de Salut, Josep Maria Argimon, i la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, durant la presentació de l’estratègia de vacunació amb punts mòbils | Departament de Salut
Actualment, més de tres milions de catalans i catalanes ja estan vacunats amb la pauta completa, el que representa un 45,9% de la població de més de 16 anys. En les franges de majors de 70 anys està vacunada amb la pauta completa més d’un 90% de la població. En la franja entre els 60 i 69 anys, tenen la pauta completa aproximadament un 50% dels ciutadans, mentre que en la franja inferior, de 50 a 59 anys, el percentatge puja al 70%. Això és a causa del fet que a les persones d’entre 60 i 69 anys se’ls va administrar, majoritàriament, la vacuna d’AstraZeneca, i molts ciutadans d’aquesta franja d’edat encara estant pendents de la segona dosi per completar la pauta. És per aquest motiu que el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va anunciar fa pocs dies l’avançament de la segona dosi d’AstraZeneca 8 setmanes després de rebre la primera -en lloc de 12 setmanes-, alhora que anunciava també l’obertura de la vacunació per a majors de 16 anys.
Els dispositius
L’estratègia del Departament de Salut compta amb autobusos del Banc de Sang i Teixits, un dels quals vacunarà en diferents punts de la zona Metropolitana Nord els propers 15 dies, tots els dies de la setmana, mentre que un altre ho farà demà a Terres de l’Ebre. La resta es repartiran per altres territoris d’arreu de Catalunya, segons les necessitats existents. Cada bus comptarà amb un equip de dues infermeres, un tècnic i dos administratius i tindrà una capacitat de vacunar a 600 persones de 9h del matí a 20h del vespre.
Pel que fa als motor home de SEAT, són camions que s’utilitzen en les competicions i que s’han adaptat per a ús sanitari. En ells també s’administraran dosis sense cita prèvia, en horari de matí i tarda, els 7 dies a la setmana. A més del camió, la companyia automobilística també posa a disposició el seu personal sanitari, que ja té experiència en l’administració de vacunes contra la Covid-19.
Es calcula que prop de 30.000 persones han mort per culpa de la Covid-19 en residències de gent gran. En les primeres setmanes i mesos de la pandèmia, la mortalitat en aquestes residències es va disparar. Els ciutadans s’assabentaven de la mort dels seus pares i mares en aquests centres sense ni tan sols poder acompanyar-los en les seves últimes hores. A algunes comunitats autònomes es van impartir directrius perquè la gent gran afectada per aquest coronavirus no fos derivada als hospitals. La vacunació ha posat fre a aquest infern però queda la sensació de descontrol absolut i desencert a tots els nivells a l’hora de fer front a l’emergència. El periodista Manuel Rico, director d’investigació d’InfoLibre ha revisat aquesta tragèdia en un llibre – «Vergonya! L’escàndol de les residències»(Planeta)- en què no falta ni emoció en la descripció dels fets ni documentació exhaustiva de qui i com gestiona aquest sector.
La paraula ‘vergonya’ és la que millor defineix la sensació que li ha deixat la tragèdia de les residències arran de la Covid-19?
Jo crec que sí. Quan Planeta i jo vam parlar per primera vegada del títol i va sortir aquest vaig pensar en una història periodística que intento aplicar sempre en temes complicats o d’investigació i és que s’ha d’escriure pensant que es pot defensar fins a l’última coma davant un tribunal. Puc defensar davant d’un tribunal que el que descric en el llibre és una vergonya? Crec que sí. Clarament. Els tres blocs del llibre. És una vergonya el que va passar durant la primera onada de la pandèmia, sense cap dubte. És una vergonya part de com es fa negoci amb les residències a Espanya, la part sobretot relacionada bàsicament amb els fons d’inversió, i també el que ha passat amb les caixes d’estalvi i els pelotazos que s’hi han donat. I tercer, l’Administració absent que descric en el tercer bloc, que és fonamental per explicar com està el sistema. Una Administració absent tant a l’hora de legislar correctament com a l’hora d’inspeccionar i de sancionar els que incompleixen. La paraula ‘vergonya’ és la que millor resumeix aquests tres blocs del llibre.
Per què hi va haver tantes morts a les residències per culpa de la pandèmia? Quina xifra és la més propera a la real, segons les seves investigacions?
Les xifres oficials de la primera onada són d’una mica més de 20.000. Més de 30.000 a dia d’avui. Però si s’analitzen les dades d’excés de mortalitat probablement la primera onada es va acostar als 35.000 residents morts. La xifra oficial ja és esgarrifosa. Analitzo fins a cinc grans causes que van influir en el resultat de la primera onada de la pandèmia. Hi ha una causa objectiva i primera que és l’existència d’un virus amb un potencial mortífer molt gran i que afecta especialment la gent gran. No es pot obviar. Tenint en compte això, hi va haver cinc factors que van influir en què la mortalitat a les residències, sobretot a Madrid, Catalunya i les dues Castelles, fos una barbaritat.
Ho resumeixo molt. Primer, elements estructurals del sistema residencial, previs a la pandèmia. Per exemple, l’atenció primària que viu d’esquena a les residències. Això és una cosa que passa pràcticament a tot Espanya i que les associacions de familiars porten anys denunciant i demanant que es canviï. Segona causa, problemes que es detecten quan sorgeix l’epidèmia: la manca d’EPI a les residències, que era una responsabilitat de les empreses, o la manca de tests per veure qui estava contagiat i qui no, que es pot considerar una responsabilitat de les administracions. Un tercer element són les responsabilitats polítiques, especialment a Madrid i Catalunya. Es van dictar unes ordres: el protocol d’exclusió de Madrid i a Catalunya un protocol, molt menys dur en els termes, que recomanava no ingressar a majors de 80 anys a les UCI. La pràctica d’aquests protocols demostra que la derivació de residents malalts als hospitals va ser pràcticament impossible, entre mitjans de març i mitjans d’abril, tercera setmana d’abril. A Catalunya la dada és molt clara: van morir el març i l’abril 3891 persones grans que vivien en residències. 2797 van morir al propi centre sense ser derivats a un hospital. Això significa el 72%. En circumstàncies normals aquesta xifra està per sota del 20%. Qui mor en una residència? Malalts terminals que no té cap sentit traslladar a un hospital i amb el consentiment de la família. D’aquest 72%, en un 1% o un 2% marginal potser la família va ser informada i ho va acceptar. La resta, no. Per tant, unes responsabilitats polítiques, dictant uns protocols i aplicant unes polítiques que de fet van impedir la derivació als hospitals.
Quarta gran causa: responsabilitats de determinades empreses. Sempre insisteixo i agraeixo molt que es tingui en compte que no es pot generalitzar. Estem parlant d’un sector on hi ha més de 5.200 residències. Catalunya és, amb diferència, la comunitat que en té més: 976. Hi ha des de macrocentres de 300 o més persones a petites residències de 25 o 30 persones on la directora coneix pel nom i cognoms a tots els familiars dels residents. No es pot generalitzar però sobretot als grans grups hi ha problemes empresarials. La manca de personal n’és un. Ja era un problema greu abans de la pandèmia però quan arriba el virus es converteix en un drama absolut. Es comença a posar gent de baixa. Per què hi ha aquesta falta de personal? Perquè hi ha unes ràtios desfasades, aprovades feia 10, 15 o més anys, quan el perfil del resident era totalment diferent, menys dependent. Unes ràtios que amb prou feines es compleixen, moltes vegades no se substitueixen les baixes, les vacances,… i que són inadequades ja en situació de normalitat. Quan va arribar el virus hi va haver residències on quasi no tenien temps per donar de menjar, sopar i esmorzar a la gent gran. Oblida-te’n de canviar-los de postura i altres activitats. Un altre exemple de responsabilitat de les empreses: el caos organitzatiu. En el llibre parlo amb una treballadora de la residència Bertran i Oriola, una de les més afectades a Catalunya, que explica que el caos organitzatiu que es va produir va fer que moltes de les seves companyes entressin en pànic i es donessin de baixa: «D’aquí no en sortim». Aquest caos va fer moltes vegades que les sectoritzacions ordenades pel govern es fessin malament. Cinquè gran factor: les residències estan dissenyades per contagiar no per frenar el virus.
Les residències estan dissenyades per encomanar no per frenar el virus
Què vull dir amb això? El perfil del resident, cada vegada més dependent i amb un deteriorament cognitiu que fa impossible alimentar-lo o canviar-li el bolquer des d’un metre i mig de distància. El tipus d’instal·lacions, amb moltes zones comunes, moltíssimes habitacions dobles. La precarietat laboral que obliga, en determinades comunitats autònomes, a què les treballadores tinguin de vegades dos treballs i, per tant, tenien una mobilitat obligada que els exigia anar d’una residència a una altra i que quan es contagiaven i eren asimptomàtiques portaven el virus d’un lloc a l’altre sense saber-ho. Aquests elements els havien d’haver tingut en compte els responsables de sector. A Galícia, a la primera onada, es van crear ràpidament ‘centres Covid’ als quals es traslladava la gent gran contagiada o amb símptomes compatibles. A Catalunya es va acabar fent però més tard, a l’abril. Això hauria estat una bona mesura però, en general, a l’Estat es va optar -és una manera de parlar, però bastant real- per tancar-los a les habitacions quan entrava el virus en un centre. Tota aquesta sèrie d’elements explica que la mortalitat ha estat molt més gran. Hi hauria hagut morts? Sense cap dubte. Probablement xifres molt altes. Es pot realment afirmar que es va fer tot el que es va poder, com s’escolta de vegades en discursos de la patronal o dels polítics i que si arriba a funcionar tot correctament haurien mort les mateixes persones? Afirmar això és d’un desvergonyiment intel·lectual absolut. Cal tenir molt poca dignitat per fer-ho.
Afirmar que es va fer tot el que es va poder, com s’escolta de vegades en discursos de la patronal o dels polítics és un desvergonyiment intelectual
El govern espanyol va dir que calia sortir junts d’aquesta crisi, però, al sector de les residències, com en d’altres, la seva gestió, el nombre de contagis i la mortalitat es van convertir en una arma política llancívola. Vergonya, també?
Totalment. Les paraules del president de Govern dient que ‘sortirem millors’ d’aquesta crisi és el que els britànics anomenen wishful thinking. Podia ser un desig però des del primer moment es va utilitzar la covid i el que ha passat a les residències com a arma llancívola. La campanya més evident és la del PP d’intentar culpar Pablo Iglesias i dir que era la seva responsabilitat. A Espanya les competències no es canvien per una roda de premsa. Es canvien a través del Congrés dels Diputats i del BOE i al BOE no hi ha cap document que digui que les competències van passar a ser responsabilitat de govern central. El PP ha matxucat amb aquesta mentida permanentment. Això vol dir que el govern central no té responsabilitats? En absolut. En té una i molt gran i evident que és que no li va donar a les residències la mateixa rellevància, el mateix paper que als hospitals. Ho havia d’haver fet. Havia de haver-les considerat igual de prioritàries per a totes les decisions. Aquesta responsabilitat per omissió és del govern central. Les responsabilitats per activa són de les comunitats autònomes. El protocol que impedia traslladar els residents a Madrid si tenien una dependència o un deteriorament cognitiu alt el van signar els alts càrrecs de la Comunitat. Si el van signar és perquè tenien les competències, òbviament. La decisió del govern de Madrid de no utilitzar cap de les tres alternatives que tenia per atendre les persones grans és seva. I a dia d’avui la senyora Ayuso segueix sense trobar un minut per explicar perquè no va utilitzar aquestes tres alternatives. Tampoc ha trobat un minut per rebre a les associacions de familiars i explicar-los com va ser l’actuació del govern de Madrid amb les residències. I la primera decisió que s’ha conegut del nou govern de la senyora Ayuso, amb el suport de la senyora Monasterio, és no donar continuïtat a la comissió que investigava les morts per covid a les residències de Madrid. Estem parlant de més de 6.000 morts. I a Catalunya, la responsabilitat que el 72% de la gent gran que va morir el març i l’abril ho fessin en els seus propis centres sense ser traslladats era del govern de Torra.
«Que la Fiscalia no actuï d’ofici és una indignitat i afegeix dolor a el dolor dels familiars»
Vaig escoltar fa un parell de mesos unes declaracions del senyor Torra dient que no havia destituït al conseller directament responsable per no provocar tensions al govern. Hi va haver un canvi de competències a l’abril i va passar a Sanitat. Totes les persones amb les que he parlat em van dir que aquest traspàs va ser vital i que les coses havien funcionat molt millor. Torra, com a president, havia de cuidar els seus ciutadans. Aquí estem parlant de salvar vides. Això és completament inacceptable. Com que no vol provocar una crisi de govern! Vostè haurà de prendre les decisions que salvin vides, tant si provoca una crisi de govern com si provoca la caiguda del seu govern. S’ha utilitzat la pandèmia com un element polític més de desgast. És terrible. No estem parlant de la política impositiva. Estem parlant de la vida de persones i la major part de les vegades de persones que no podien ni defensar-se, que moltes vegades ni podien explicar el que els passava. El que va passar és que van morir milers de persones que no havien d’haver mort. Hi ha responsables polítics d’això. Probablement hi ha responsables penals. D’altres que no van morir van estar setmanes tancats als centres, com es recull en els informes detalladíssims de Metges sense Fronteres i d’Amnistia Internacional. Molts dels que no van morir i van estar tancats quan va començar a haver-hi trasllats i arribaven als hospitals ho feien nafrats, desnodrits, deshidratats. Es va produir una violació massiva de drets humans de persones indefenses. Això és inacceptable en l’últim Estat en drets del món però en un que presumeix de ser un Estat social i de dret i de pertànyer al Primer Món una vergonya no, crec que ens hem quedat curts en el títol.
A les residències es va produir una violació massiva de drets humans de persones indefenses
La tragèdia de les residències ha tingut repercussions electorals? La victòria d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid sembla indicar que l’electorat s’ha dretanitzat. A les eleccions catalanes, els independentistes que van governar durant la pandèmia van renovar la seva majoria.
Aquesta és una pregunta per a un sociòleg electoral. No m’agrada opinar del que clarament no sé. Puc tenir una intuïció però prefereixo opinar sobre fets. Puc tenir l’opinió d’un ciutadà normal. A l’hora d’anar a les urnes influeixen mil motius, li donem prioritat a unes coses avui i a d’altres d’aquí a dos mesos. El que puc defensar són els fets. El protocol de no derivació hospitalària, que jo anomeno protocol de la vergonya, el va aprovar el govern de Madrid i Ayuso va mentir dient que era un esborrany. Aquest protocol es va aplicar de manera que en els vint dies següents a la seva aprovació, el 18 de març, el 84% dels morts a les residències es van produir sense rebre atenció mèdica i sense ser traslladats a un hospital. Estem parlant de més de 5.000 persones. Ayuso no va medicalitzar les residències, incomplint resolucions expresses del TSJ de Madrid. Va vendre l’existència d’un hospital-miracle on no moria la gent i van traslladar, durant les sis setmanes que va estar obert, a 23 residents amb símptomes lleus i ni un més, en un període en què van morir-ne 5.000. Probablement no hi ha un altre exemple en la història de la humanitat en què es creï un hospital perquè hi ha una emergència humanitària i no es traslladi a aquest hospital als que s’estiguin morint. Això són fets. Sobre sociologia electoral no puc opinar.
Ha detectat diferències entre l’impacte de la pandèmia a les residències públiques i a les privades?
Vaig fer dues anàlisis, entre públiques i privades i el de pertinença a un gran grup. Tinc les dades d’11 de les 17 comunitats autònomes, que són les que me les van facilitar a través de Transparència. Són les que tenia quan el llibre va anar a impremta. Ara en tinc de dues més, les de Navarra i Euskadi. En les altres quatre, en tres casos estic barallant-me als tribunals per obtenir les dades i en el quart, que va encara més endarrerit, estic pendent de la resolució de Transparència. Té pinta que acabaré també als tribunals.
Entre aquestes 11 comunitats hi ha les de Catalunya, Madrid i Castella-la Manxa, que aporten dades estadísticament molt altes, perquè inclouen més del 70% dels morts. Si s’agafa el conjunt d’Espanya, la mortalitat va ser lleugerament més gran en els centres privats. Va ser més gran a vuit comunitats en els privats i a tres, entre elles Catalunya, als públics. Òbviament, la comparació sempre és entre el nombre de places gestionades i el de morts. Hi ha haver-hi diferències però no massa significatives estadísticament. Són molt més significatives si s’analitza la pertinença de les residències a un gran grup. Jo defineixo gran grup com el que gestiona 800 o més places. Hi ha vuit gegants del sector que gestionen més de 4.500 places i hi ha 30 grups que en gestionen 800 o més. L’impacte, la mortalitat va ser molt més gran a les residències gestionades per aquests grans grups.
La mortalitat va ser molt més gran a les residències gestionades per grans grups empresarials
La dada de Catalunya és que aquestes empreses gestionen el 20,36% de les places i a elles es van produir el 24,88% de les defuncions, una diferència del 4,52%. Quan parles amb els directors dels grans grups solen dir que això es deu al fet que tenen residències molt més grans i que en entrar-hi el virus era més fàcil que s’estengués i la mortalitat fos més gran. La següent pregunta és per què tenen residències tan grans i per què en moltes d’elles la majoria de les places estan en habitacions dobles. La raó és econòmica, bàsicament. Insisteixo que tot és en termes proporcionals. Lògicament en una residència més gran es produeixen més morts. Sempre hi haurà més de qualsevol cosa a Catalunya o Andalusia que a La Rioja. Aquest factor és interessant a l’hora de treure conclusions i prendre decisions. A Navarra s’ha aprovat un decret foral i a Cantàbria crec que és una ordre que limiten el nombre màxim de places a les residències. A Navarra s’ha establert en 130, amb l’obligació que el 80% siguin habitacions individuals com a mínim i a Cantàbria, en 120. És el camí que cal seguir. Es queda molt curt perquè només és per a residències noves. Caldria establir aquests números per a tot tipus de residències, determinant un període de carència de cinc, set, deu anys, els que es consideri, perquè les actuals es puguin adaptar i donant ajudes públiques per aconseguir aquest 80% de les habitacions individuals. És important perquè almenys marquen el camí a seguir, anar cap a centres més petits, amb unitats de convivència de no més de 20 o 25 persones. És una lliçó que es pot treure sense cap dubte del que ha passat a la pandèmia. Hi ha dos informes autonòmics amplis de Navarra i Castella Lleó analitzant com va ser la mortalitat i coincideixen que la mida del centre va ser important. A Castella Lleó consideren que són centres grans els que tenen 100 o més places, que tenen el 45% dels residents i allà hi va haver el 60% dels contagiats. Són unes diferències molt significatives. Aquesta és una conclusió nítida i clara que es pot treure de la pandèmia. El que han fet el govern foral o el càntabre es pot fer demà a Catalunya, Madrid i a la resta de comunitats autònomes i cada dia que deixin sense fer-ho és una pena perquè són dies que es malgasten per millorar el sistema residencial.
Que el negoci sigui l’objectiu de les empreses que gestionen la majoria de les residències espanyoles fa que aquest benefici passi per davant de la qualitat de vida i l’atenció sanitària de la gent gran?
En molts casos, sí. En d’altres, no. S’ha d’anar amb compte en generalitzar. Està clar que hi ha determinats grups, sobretot els tres que estan en mans de fons private equity, que per les característiques de la inversió que fan anteposen el lucre a qualsevol altra qüestió. Això no és opinable. Quan entres al web dels fons que controlen Domus VI o Vitalia Home allà no es parla de les ràtios de personal de les residències. Allà parlen de les ràtios de rendibilitat, dels dividends, de les vegades que multipliquen la inversió de la gent que ha posat diners amb les vendes. Aquestes ràtios es veuen en el que ells anomenen ‘casos d’èxit’ ja sigui una residència, un supermercat, una cadena de menjar ràpid o una botiga de roba. No enganyen a ningú. És el que fan. Es dediquen a comprar empreses no cotitzades en borsa, a vendre-les en un termini màxim de cinc anys i abans si troben la manera de donar el major pelotazo possible. Ho fan amb unes operacions d’endeutament brutals. L’endeutament i l’apalancament és tan important que un tipus de les operacions que fan porta directament el nom d’apalancament’. Són operacions de deute molt grans que exigeixen entrar en sectors que generin molt efectiu -les residències són un exemple perfecte d’això- per anar liquidant el deute en el menor temps possible i la millor forma de fer-ho és obtenint els màxims beneficis en el dia a dia. Això en una residència significa retallar o estalviar en personal, retallar en elements com l’alimentació o el manteniment de centre i, per tant, retallar en la qualitat de vida de la gent gran que viu a la residència. Això és indiscutible. No és l’opinió d’una ideologia X o Y. Si algú té algun dubte pot entrar a les pàgines d’aquests fons o en els seus comptes que gairebé sempre estan a Luxemburg. Després n’hi ha d’altres a Jersey, que és on hi ha la matriu. Aquestes no es poden veure però les de Luxemburg sí i es veuen les operacions d’endeutament que fan i com acaben traslladant a Jersey els diners que obtenen a les residències d’Espanya, Portugal o on sigui. Aquesta és la seva política d’inversió i l’apliquen a tots els sectors on entren.
És evident que si tu poses per davant el lucre a qualsevol altra qüestió i arriba un virus com aquest això té unes conseqüències. Si en comptes de tenir unes ràtios tan mínimes tinguessin molt més personal guanyarien una mica menys de diners però haurien pogut suportar molt millor la pandèmia, per posar un dels múltiples exemples. Ara bé, crec molt en l’Administració i com a societat hem de responsabilitzar els polítics i les administracions perquè en la seva mà està canviar les normes. Tu pots posar que el lucre en el sector de les residències, o en el sector social en general, sigui del 8%, com en algun país nòrdic. Sembla un lucre raonable i no el 30% o el 40% amb què ens trobem a vegades. Com Administració tens la responsabilitat de pujar les ràtios.
Els devem a les víctimes i als seus familiars que una comissió independent investigui el que ha passat
Si les dobles, a aquests fons els seria menys atractiu aquest negoci perquè no podrien treure tants diners. I tens la responsabilitat de fer inspeccions a fons i després sancionar seriosament. Si fessis això com a Administració seria un altre factor que faria que a aquests fons no els interessés invertir en aquest sector. Sense entrar en el debat previ de si es pot fer negoci amb la gent gran i les residències. La realitat que en aquest moment tenim és que el 88,5%-89% de les residències són de gestió privada. A Catalunya són el 94,5% i el 92,5% de les places. No es pot nacionalitzar. Cal fer el possible perquè el sector públic vagi guanyant terreny. El desequilibri és brutal. Com que no es pot aconseguir d’un dia per l’altre, d’un any per a un altre, d’un lustre per a un altre, cal prendre mesures per ja, per demà. I aquestes mesures passen per una normativa seriosa, amb ràtios i dades de transparència serioses, unes inspeccions serioses i unes sancions serioses per als que incompleixin, que seran pocs perquè per fortuna, com en tots els sectors, la majoria de la gent ho fa bé. Però als que incompleixin cal posar-los una sanció que no els quedin ganes de tornar a incomplir perquè el seu incompliment afecta la dignitat d’una persona que, la major part de les vegades, no es pot defensar. Cal donar-los un pal econòmic que es quedin tremolant. De l’any 2014 al 2019 es van imposar 10 sancions de més de 100.000 euros. Ni una a residències dels grans grups. L’any 2020 la Comunitat Valenciana va imposar una sanció, que encara no és ferma, a DomusVI, de 174.000 euros. Seria la primera d’aquesta magnitud a un gran grup. Això és responsabilitat de l’Administració i és una part fonamental del perquè el sistema està com està. L’Administració no compleix, no és exigent i no estableix unes normes serioses per garantir que la gent gran estiguin ben cuidada.
Manuel Rico és director d’investigació d’InfoLibre i autor de «Vergonya! L’escàndol de les residències» | Siscu Baiges
No sembla que les denúncies de les associacions i particulars que demanen explicacions i justícia per la mort d’aquesta gent gran siguin acceptades pels tribunals de justícia. No hi haurà responsables físics d’aquestes morts?
Què es pot dir a dia d’avui i què és una previsió d’un periodista? Em sento menys còmode en fer previsions i cal fer-me menys cas perquè no sóc futuròleg. Es pot dir que la Fiscalia està tenint en general, encara que en les últimes setmanes s’està notant un petit canvi, una actitud bastant vergonyosa demanant l’arxiu de querelles sense investigar seriosament. Això ha passat a Catalunya amb una denúncia superdetallada amb múltiples proves que va posar la Coordinadora 5 + 1 i que la Fiscalia va demanar que s’arxivés. Em sembla inacceptable. La Fiscalia si veu indicis de delicte ha d’investigar. Aquesta és la seva funció. La seva funció no és ser advocat defensor. Lògicament, si després d’investigar en profunditat no troba raons per demanar cap processament ha de demanar l’arxiu, però sense fer i demanar proves, sense investigar en profunditat un tema com aquest és inacceptable. I aquesta ha estat l’actitud de la Fiscalia. També a Madrid en determinades resolucions. En les últimes setmanes, a Madrid anem ja per sis denúncies de residències concretes que la Fiscalia envia als tribunals. Però, per exemple, no ha actuat d’ofici pel tema del protocol o perquè el govern autonòmic no hagi utilitzat les alternatives que tenia per ajudar i tractar la gent gran. Un tema on hi ha els documents, el protocol, les dades, tot publicat i que la Fiscalia no actuï d’ofici és una indignitat, una vergonya, i afegeix dolor al dolor dels familiars per la pèrdua d’un ésser estimat i és incomprensible per a un ciutadà normal. La major part de les denúncies són a Madrid i Barcelona. També n’hi ha en altres llocs. Què passarà? La justícia a Espanya és molt garantista i és bo que així sigui. Estem en la fase inicial dels procediments. Sí que es pot dir que ha existit aquesta actitud de la Fiscalia i que hi ha molts tribunals que estan arxivant causes de manera incomprensible.
Cal evitar que els diners públics de les residències acabin en paradisos fiscals en mans de gent que desconeixem
L’últim capítol es titula «Què fer davant l’escàndol de les residències». Enumera 33 propostes. És possible resumir-les d’alguna manera?
Els capítols anteriors són periodístics, objectius i els sotmeto a l’anàlisi de qualsevol persona que vulgui contrastar les informacions que exposo. L’últim capítol és més personal, més subjectiu i algunes de les 33 propostes que faig algú pot no estar-hi d’acord. Hi ha elements estructurals que cal tocar. És fonamental que l’atenció primària no segueixi d’esquena a les residències, que el sistema social i el sanitari estiguin coordinats. Hi ha les qüestions relacionades amb les treballadores – és un sector feminitzat en un 90% en figures com les gericultores- amb l’augment del seu sou, per acabar amb la precarietat. També hi ha una petició clàssica de les patronals en la qual tenen raó, que és incrementar el que es paga per les places concertades, perquè a més ajudaria a pujar el sou a les treballadores. A Guipúscoa i Biscaia que tenen el pagament més alt per dia i plaça concertada és on, amb diferència, les treballadores tenen millors sous. Caldria actuar també en la formació de les treballadores. Transparència en tot el sistema, les inspeccions, les sancions. L’eix és que qualsevol ciutadà que vol anar a una residència o que ha de dur a un familiar a una residència pugui a cop de consulta de pàgina web veure com són les de la localitat que li interessa, amb l’anàlisi més detallada possible. Cal adoptar mesures amb els grups que operen des de paradisos fiscals. Ho fan per reduir al màxim la factura fiscal i són els que s’aprofiten més de diners públics que acaba en residències privades. El 2019 van ser 2.000 milions d’euros. A Catalunya, la Generalitat és titular de 63 residències, de les quals 43 són de gestió indirecta; és a dir, estan privatitzades. El cost anual per a la Generalitat d’aquestes 43 residències són 55,2 milions, amb les dades de les últimes adjudicacions. Cal evitar que aquests diners públics acabin en paradisos fiscals en mans de gent que desconeixem quan la matriu de grans grups de residències està a Jersey. I després hi ha l’Administració. Pot fer dues coses. Una, prestar el servei. No ho fa. El 89% de les residències són de gestió privada. Però hi ha una segona actuació a la qual no pot renunciar i és garantir que el servei que ofereixen les empreses privades és correcte. El tema de l’Administració absent es pot resumir en canvis normatius, més inspeccions i sancions serioses. I respecte al que ha passat: veritat, justícia i reparació. Cal investigar el que ha passat i actuar judicialment quan correspongui. Aquí hi ha una responsabilitat del govern central. Amnistia Internacional li va demanar una comissió independent que analitzés el que va passar a les residències. Calia quan ho va demanar Amnistia Internacional. El govern no ho ha fet però ´és a temps. Sempre és temps per conèixer la veritat i que es repari el que ha passat. I a la vista del que ha passat a Madrid, amb més raó cal una comissió independent que investigui el que ha passat. L’hi ho devem a les víctimes i els seus familiars.
Tenir un sistema residencial feble va ser un dels elements que va contribuir a la catàstrofe, i el seguim tenint
Això que hem viscut a les residències, això que ha descrit al seu llibre, no tornarà a passar mai més?
Si demà vingués un virus similar faríem millor algunes qüestions. Vull creure que, tot i la inhumanitat demostrada per alguns polítics, no es tornarien a aprovar aquests protocols. Hi hauria més tests, més EPIs, probablement els governs sabrien donar a les residències la importància que tenen. Tot el que van ser elements més puntuals probablement s’enfrontarien millor però tots els elements estructurals encara hi són. Els residents segueixen vivint en habitacions dobles, les ràtios de personal segueixen sent les mateixes. Tot el que és estructural no s’ha canviat. És difícil canviar-ho en un any però no s’ha arrencat cap a aquest canvi, excepte en alguna comunitat. El fet que hi hagués un sistema residencial feble va ser un dels elements que va contribuir a la catàstrofe. Aquest sistema residencial feble el seguim tenint i no tenim un sistema residencial fort que resistiria sense cap dubte de forma més sòlida un virus o una crisi sanitària com la que hem viscut.
El creixement exponencial de casos de Covid entre la població jove ha tensat greument l’atenció primària, que ja fa temps que es troba en una situació crítica per la falta de recursos humans i materials. «Aquesta situació no l’hem vist en cap altra onada», explica Núria Villanueva, adjunta d’infermeria del CAP Raval Nord. «En qüestió de cinc dies hi ha hagut un creixement espectacular dels casos de Covid. Estem col·lapsats», diu.
I és que les xifres, a hores d’ara, són força preocupants. Segons les dades del Departament de Salut, els casos actius a Catalunya el passat 2 de juliol eren un total de 24.965, mentre fa dues setmanes eren tan sols de 6.694. Això es tradueix en una incidència els darrers 14 dies de 207,25 per cada 100.000 habitants i una Rt de 2,99. Aquesta última setmana s’han notificat 12.573 nous positius de Covid a tota Catalunya i el risc de rebrot s’ha situat en 978 punts, quan fa tres setmanes (la setmana del 9 al 15 de juny) estava en 83. De moment, la pujada de casos no sembla incidir de manera rellevant en el nombre d’ingressats als hospitals i UCI, sobretot per l’esforç fet en la vacunació i el ritme continuat i accelerat que aquesta està portant.
Tot apunta que la variant índia, l’anomenada delta, altament contagiosa, acompanyada de l’eliminació de les restriccions a l’oci nocturn i de l’excés de confiança de la població, estan darrere d’aquest rebrot, que afecta majoritàriament a persones joves i que ha portat a parlar d’una cinquena onada. «Es tracta de gent jove, la majoria no vacunada, amb una simptomatologia molt lleu. La variant delta dona molta mucositat, cefalees i, a vegades, febre. Són símptomes semblants al refredat, més que no pas a la grip», explica José Carlos Montemayor, infermer del CAP Manso-Poble Sec, que afegeix que aquesta nova onada els ha agafat per sorpresa, «perquè ha vingut molt de cop».
Aquesta onada ha agafat als CAP quan tot just començaven a recuperar les visites presencials. «Ens ha atrapat quan començàvem a reprendre la presencialitat i els controls que havíem hagut de deixar de banda amb la pandèmia. De moment intentarem aguantar, però arriba un moment que tampoc ho podem fer tot: estem vacunant, fent diagnòstics i seguiment dels casos, alhora que intentem recuperar la presencialitat i atendre a tota la població crònica. Costa molt mantenir tota aquesta activitat», assenyala Villanueva.
Aquesta darrera setmana, el percentatge de positivitat entre el total de persones testades als centres d’atenció primària s’ha situat entre un 20 i un 50%, una xifra mai assolida fins al moment. «La situació actual és un autèntic tsunami. És la tempesta perfecta», explica Antoni Sisó, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i metge de família del CAP Les Corts. «Tenim unes dades que no paren d’augmentar i que han provocat situacions molt límit en alguns centres d’atenció primària. Dilluns passat, per exemple, al CAP on treballo es va produir un fet bastant singular: ens vam quedar sense test d’antígens davant l’enorme volum de gent que venia amb símptomes respiratoris», explica.
Segons apunta l’adjunta d’infermeria del CAP Raval Nord, salut pública també està col·lapsada per l’augment exponencial dels casos, fet que ha provocat un retard en el seguiment i traçabilitat dels contactes de Covid positius. Villanueva defensa que treure aquesta tasca a l’atenció primària va ser un error, ja que els gestors Covid ja estaven integrats als equips d’atenció primària, els circuits estaven ben muntats i s’havia guanyat en eficiència i dinamisme. El mateix opina Antoni Sisó, qui assenyala que el rastreig i traçabilitat de contactes forma part de la funció comunitària de l’atenció primària. «Nosaltres coneixem el pacient i el seu entorn, de manera que estem en la millor posició per dur a terme aquesta tasca», diu.
El percentatge de positivitat entre el total de persones testades als centres d’atenció primària s’ha situat entre un 20 i un 50% | Pol Rius
La vacuna i el seu efecte en el relaxament de la població
Davant la nova onada de la Covid, Sisó considera que caldria fer una passa enrere en la desescalada, recuperant les mascaretes als espais exteriors i tornant a tancar l’oci nocturn. «És el conseqüent i el més adequat. L’obertura ha dut a un relaxament general. La gent ha cregut que la pandèmia ja s’havia acabat, quan no és ni de bon tros així», remarca el president de la CAMFiC, que emfatitza en el fet que la immunitat de ramat encara no ha arribat i que no podem donar per controlada la situació.
Amb dades del 2 de juliol, 3.063.751 de catalans i catalanes ja estan vacunats amb la pauta completa, el que representa un 45,9% de la població de més de 16 anys. En les franges de majors de 70 anys està vacunada amb la pauta completa més d’un 90% de la població. En la franja entre els 60 i 69 anys, tenen la pauta completa aproximadament un 50% dels ciutadans, mentre que en la franja inferior, de 50 a 59 anys, el percentatge puja al 70%. Això és a causa del fet que a les persones d’entre 60 i 69 anys se’ls va administrar, majoritàriament, la vacuna d’AstraZeneca, i molts ciutadans d’aquesta franja d’edat encara estant pendents de la segona dosi per completar la pauta. És per aquest motiu que el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va anunciar fa pocs dies l’avançament de la segona dosi d’AstraZeneca 8 setmanes després de rebre la primera -en lloc de 12 setmanes-, alhora que anunciava també l’obertura de la vacunació per a majors de 16 anys.
Malgrat que s’hagi obert la vacunació a aquesta última franja d’edat, que és la que està protagonitzant l’actual repunt de casos, els professionals sanitaris assenyalen que no es pot fiar tot a la vacunació. «Amb una sola dosi comencem a generar immunitat a partir de les dues setmanes, i quan arriba una major protecció és uns dies després de la segona dosi. Hi ha la sensació que quan et vacunes de la primera dosi ja et pots relaxar, però no és així», emfatitza José Carlos Montemayor, infermer del CAP Manso.
| Pol Rius
A la primària falten mans i recursos
Els professionals de l’atenció primària fa molts mesos que exerceixen una important tasca de contenció de la pandèmia alhora que continuen assistint a la població crònica i vulnerable dels barris que atenen. La gran càrrega de feina, especialment amb l’acceleració de la campanya de la vacunació, ha fet que moltes infermeres hagin de doblar. «L’única manera de sortir d’aquesta situació és vacunant. Som les que som i, per tant, estem tirant endavant a base que el personal dobli, però estem totes molt cansades», explica Villanueva.
Per això, defensa que s’ha de reforçar la primària sigui com sigui, perquè «està demostrat que tenir una atenció primària forta repercuteix en la qualitat de vida i de salut dels pacients i redueix la mortalitat». En aquest sentit, reivindica un 25% del pressupost de Salut dedicat a l’atenció primària i la contractació de més personal. «Però no de manera provisional, sinó de forma estructural. Necessitem més professionals per poder garantir una atenció de qualitat», puntualitza.
En la mateixa línia s’expressa Antoni Sisó, qui defensa que cal enfortir l’atenció primària amb els recursos humans de sempre, és a dir, metges i metgesses, infermers i infermeres i administratius. «Cal un pla d’enfortiment dels recursos humans, per exemple, posant més places MIR de medicina de família, congelant places MIR d’altres especialitats que ja assoleixen els estàndards europeus, que no és el cas de la medicina familiar», assenyala. També defensa que es destini un 25% del pressupost de Salut a l’atenció primària, però sense «trampes». «El pressupost per l’atenció primària ha d’anar només a l’atenció primària. Altres dispositius com centres de salut mental o centres de salut sexual i reproductiva no són atenció primària», remarca.
D’entre les seves reivindicacions, exigien la recuperació de la metgessa i infermera de referència dels pacients, ja que, segons explicaven les entitats convocants, «l’atenció primària és beneficiosa quan és accessible i longitudinal, realitzada per una mateixa professional amb la qual es creen vincles de confiança». A més, els convocants de la mobilització van reclamar que es faci un redimensionament dels Equips d’Atenció Primària en funció de la població a atendre, garantint unes condicions laborals dignes per a tots els treballadors i treballadores de la sanitat.
El Col·legi de Biòlegs de Catalunya exigeix al Ministeri de Sanitat la regulació dels biòlegs com a professió sanitària, que des de fa anys està regulada en diversos països europeus. A la sanitat catalana hi ha uns 2.500 biòlegs, contractats com a titulats superiors en institucions privades i públiques, i que treballen a l’àmbit clínic, però on no se’ls considera professionals sanitaris.
El degà del Col·legi de Biòlegs de Catalunya, Lluís Tort, defensa que «sense els biòlegs, el sistema sanitari es quedaria sense moltes especialitats», com la Genètica Clínica i la Reproducció Assistida, on el 98% dels especialistes són biòlegs. «En aquestes disciplines els biòlegs haurien d’estar en situació d’igualtat a la resta dels professionals (metges, farmacèutics, infermers, psicòlegs) que sí que tenen reconeguda la seva funció sanitària», denuncia Tort.
Actualment, són considerats professionals sanitaris només els qui hagin obtingut el títol d’especialista en les especialitats de laboratori d’Anàlisis Clíniques, Microbiologia i Parasitologia, Bioquímica Clínica, Immunologia, Radiofarmàcia i Radiofísica Hospitalària, però no en moltes d’altres on els professionals de la biologia duen a terme activitats assistencials, analítiques, docents i investigadores.
Fa anys que el Col·legi mantén una interlocució amb els diferents membres del Ministeri que han anat passant pel govern, però de moment encara no han obtingut un compromís ferm en regular els biòlegs com a professió sanitària. «Com que hi ha canvis de govern constants, hem de reiniciar la interlocució. Amb el ministre Illa havíem arribat a un principi d’acord per tirar-ho endavant, però l’equip dirigit per Carolina Darias, inicialment, s’ha mostrat reticent», explica Tort.
El degà del Col·legi de Biòlegs de Catalunya, Lluís Tort, denuncia que «la posició del Ministeri pot desembocar en situacions d’abandonament i indefensió per als pacients, ja que sense la necessària regulació, els actes professionals realitzats per biòlegs poden quedar fora de la cobertura de les assegurances de responsabilitat que han de tenir els hospitals». Recentment, però, sembla que el Ministeri ha reconsiderat la seva posició, i el Col·legi espera que reprengui el seu compromís aviat.
Una tasca desconeguda
Segons Tort, hi ha un gran desconeixement de la tasca que fan els biòlegs en la sanitat, «ja que la seva figura professional continua sense gaudir a Espanya d’un reconeixement legal específic», denuncia Tort. I és que els biòlegs també juguen un paper clau, per exemple, en la lluita la Covid-19.
«El desenvolupament de les vacunes, la realització de proves diagnòstiques i anàlisis, la labor dels equips de recerca i dels especialistes en virologia, que han estat en primera línia, és només part d’un treball tan important com poc reconegut», sosté Tort.
Avui dia, gairebé totes les especialitats mèdiques se secunden d’una manera o altra en la genètica i en la biologia molecular per als seus diagnòstics. En aquest sentit, la seqüenciació del coronavirus ha servit per a millorar les tècniques de diagnòstic, indagar en possibles tractaments, observar el comportament de les diferents soques i desenvolupar vacunes en temps rècord.
Una altra tasca en la qual intervenen els biòlegs és, per exemple, en el tractament del càncer, on és imprescindible diagnosticar els tipus tumorals amb tècniques de biologia molecular per a optimitzar els resultats. També en la reproducció humana, on els biòlegs són majoritaris, i on el control biològic té cada dia més importància a causa dels canvis en els hàbits de vida.
També hi ha biòlegs en àrees com l’Anatomia Patològica, la Dietètica i la Nutrició o les Malalties infeccioses. En sectors com la Salut Pública, trobem especialistes en sanitat ambiental i seguretat alimentària, que participen en el desenvolupament de controls i protocols per a menjadors de col·legis, hostaleria o restauració, en les anàlisis d’aigües residuals per a la detecció de patògens o en els protocols per a la desinfecció.
Una investigació publicada a la revista Journal of Clinical Epidemiology per científics de l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII) mostra les combinacions de símptomes més freqüents en les persones que es van infectar per SARS-CoV-2 a la primera ona epidèmica a Espanya, i analitza quines característiques tenien els que van passar la infecció de forma asimptomàtica.
A més, els autors han desenvolupat un model predictiu de el risc d’infecció per SARS-CoV-2 basat en símptomes, que pot facilitar la detecció de casos en població general en moments i zones amb circulació activa de virus. Aquest treball es basa en la informació de l’estudi nacional de seroprevalença ENE-COVID que va coordinar l’any passat el ISCIII, i que va comptar amb la participació de més de 61.000 persones.
Les infeccions asimptomàtiques van ser més freqüents en nens i joves (45%), seguits de les persones de més edat (36%).
Els resultats assenyalen que gairebé el 30% de les infeccions per SARS-CoV-2 a Espanya durant la primera onada de la pandèmia van ser asimptomàtiques, i que van ser més freqüents en àrees en què la circulació de virus era menor. Homes, persones joves, gent gran i fumadors van mostrar més infeccions asimptomàtiques que la resta de la població infectada.
L’estudi se centra inicialment en les gairebé 3.000 persones infectades entre els més de 61.000 participants de l’estudi ENE-COVID. A més de proporcionar xifres de prevalença d’infecció segons les característiques dels participants (per exemple, segons el seu índex de massa corporal o presència de malalties cròniques com càncer o patologia cardiovascular), els investigadors van prestar una especial atenció a la presència o no de símptomes.
Un 28,7% de les infeccions van ser asimptomàtiques, amb una proporció una mica més gran en homes (32%) que en dones (26%). Les infeccions asimptomàtiques van ser més freqüents en les províncies menys afectades per la pandèmia (40%) i entre els infectats sense contacte amb casos coneguts (41%). Per grups d’edat, l’absència de símptomes és més freqüent en nens i joves (45%), seguits de les persones de més edat (36%).
Un dels problemes de l’estudi de la covid-19 és la poca especificitat dels seus símptomes (mal de cap, febre, tos, diarrea …), que poden ser degut a moltes altres causes. Al ENE-COVID prop de 17.000 persones van tenir símptomes que podrien ser compatibles amb la infecció per SARS-CoV-2, però l’estudi va mostrar que només un 10% d’ells tenien anticossos enfront de virus. Per això, en la segona part de l’article els investigadors han descrit les combinacions de símptomes més habituals entre les persones que sí tenen anticossos.
Model predictiu basat en símptomes puntuables
Els experts van comparar a persones simptomàtiques amb i sense anticossos per desenvolupar un model de puntuacions capaç de predir la presència d’infecció per coronavirus, basat en els símptomes més associats a malaltia d’acord amb les dades de l’estudi de seroprevalença: 1 punt per la presència de cansament sever; 1 punt per l’absència de mal de coll; 2 punts per la presència de febre, i 5 punts a la pèrdua sobtada de l’olfacte i / o de l’gust (anòsmia / agèusia).
El model permet detectar més de l’70% dels casos d’covid-19 entre persones simptomàtiques amb una especificitat superior al 70%.
Amb aquest senzill sistema de puntuació, el model permet detectar (quan aquesta puntuació és igual o superior a 3) més del 70% dels casos d’covid-19 entre persones simptomàtiques amb una especificitat superior a l’70%. Els autors assenyalen que aquesta eina pot ser especialment útil en entorns comunitaris i en atenció primària.
Les autors principals de la feina són Beatriz Pérez Gómez, Roberto Pastor Barriuso i Marina Pollán, de el Centre Nacional d’Epidemiologia (CNE) de l’ISCIII. Entre els signants hi ha més investigadors del CNE, científics de el Centre Nacional de Microbiologia (CNM), de l’CIBER d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) i tècnics de l’Ministeri de Sanitat, a més d’investigadors col·laboradors de totes les comunitats autònomes, tots ells com a part de l’anomenat Grup d’Estudi GEN-COVID.
Referència:
Beatriz Pérez-Gómez et al. «GEN-COVID Nationwide serosurvey served to characterize asymptomatic Infections and to develop a Symptom-based risk score to PREDICT COVID-19». Journal of Clinical Epidemiology (2021).
Més d’un centenar d’entitats, entre moviments socials i veïnals, col·lectius de professionals de l’àmbit sanitari i forces polítiques, han impulsat més d’una quarantena de concentracions durant el dia d’avui arreu de Catalunya davant de diversos centres d’atenció primària. La convocatòria respon a una crida de la Marea Blanca de Catalunya, en el marc de la campanya ‘Ara més que mai sanitat pública, sí o sí Atenció Primària’ per «aturar la degradació progressiva de l’atenció primària i comunitària» i exigir la reobertura dels CAP i consultoris locals tancats amb l’inici de la pandèmia de la Covid-19.
«Entenem amb caràcter urgent i prioritari l’atenció primària com a servei imprescindible per a la població i per al sosteniment i permanència d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat, i per això reclamem una atenció primària que garanteixi els atributs que li donen sentit i la participació efectiva de la població en les decisions de política sanitària en tots els nivells i instàncies», han comunicat els convocants de la jornada. Les mobilitzacions estan repartides arreu del territori des de les 10:30 fins a les 20 hores, tant a grans ciutats com Barcelona (amb accions a diferents barris), Tarragona, Girona, L’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Terrassa, Badalona o Mataró fins a localitats com Masquefa, Polinyà o Abrera.
La jornada s’ha engegat amb una roda de premsa convocada a les 9:30 h davant del Departament de Salut amb representants dels diferents moviments socials i veïnals i forces polítiques i sindicals adherides a la convocatòria, on han intervingut, entre altres, la diputada Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, i Eulàlia Reguant, de la CUP. Albiach ha destacat la necessitat de recuperar la longitudinalitat i els valors propis de l’atenció primària i de millorar les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. «Si alguna cosa ha demostrat la pandèmia és que tenim uns professionals de primera, que han de ser ben tractats», ha assenyalat la diputada. Per la seva banda, Eulàlia Reguant ha defensat un sistema sanitari 100% públic i l’augment del pressupost destinat a l’atenció primària. «Esperem que la jornada d’avui sigui l’inici del camí per assolir un sistema sanitari totalment públic, primarista i que posi la vida de les veïnes al centre», ha dit Reguant.
A la roda de premsa han intervingut la diputada Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, i Eulàlia Reguant, de la CUP. | Èlia Pons
Segons explica Marea Blanca, el sistema sanitari i els seus professionals han fet un esforç «enorme» per atendre les noves necessitats que s’han presentat arran de la pandèmia de la Covid-19, però a canvi de deixar de banda moltes altres necessitats que tenia el sistema. «Partíem d’un sistema debilitat per un baix finançament públic que la dinàmica de mercantilització que les polítiques capitalistes d’austeritat dels últims anys imposen sistemàticament», assenyalen, alhora que remarquen que la part del sistema que més ha patit les conseqüències de la pandèmia ha estat l’atenció primària, que també és el sector que ha patit més retallades durant els darrers anys.
Antoni Barbarà, de Marea Blanca, ha assenyalat en roda de premsa que la jornada és «l’inici d’una revolta. «Tornem als carrers, que és el nostre lloc habitual de presència i lluita com a moviment social. Estem més juntes que mai, perquè la ciutadania tenim dret a posar-nos dempeus, i no pararem fins a guanyar aquesta batalla», ha dit Barbarà.
— La Comunitària del Cap Raval Nord (@CapRavalNord) June 30, 2021
Marea Blanca remarca que l’atenció primària no és una prioritat per als governs ni per als diferents grups de poder que operen en la sanitat, perquè genera «poc negoci». «Les mesures que ha posat en marxa el Departament de Salut han estat bàsicament de contractació de personal administratiu per a tasques Covid i, en lloc de restablir el funcionament dels CAP i consultoris i reforçar-los per assumir noves funcions, s’han obert altres dispositius, com centres de vacunació, o s’han dedicat recursos a altres línies de serveis externalitzats, com el 061 i el SEM», denuncia la plataforma en defensa de la sanitat pública.
A més, l’organització denuncia que el tancament de CAP i consultoris locals, alguns dels quals encara continuen tancats, té «greus repercussions pel que fa a l’accés de la població a aquests serveis sanitaris bàsics, en especial per a les persones grans i amb més problemes de salut». L’entitat sosté que molts centres continuen amb poques visites presencials i que les demores per a les proves i exploracions, així com per a les consultes als hospitals, s’han allargat «de manera inacceptable». «Tot això repercuteix en un empitjorament de la qualitat de l’atenció i dels problemes de salut», remarquen.
A les mobilitzacions s’hi van sumar entitats com el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) o Rebel·lió Atenció Primària | Cap de la Sagrera(19h) / Pol Rius
A les mobilitzacions s’hi han sumat entitats com el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) o Rebel·lió Atenció Primària, que han remarcat el patiment dels i les professionals de la salut durant la pandèmia per no tenir les condicions adequades per donar l’atenció que «saben i poden donar». «Anys de retallades, que no han revertit els últims governs de la Generalitat, amb un pressupost molt insuficient i unes plantilles minvades i maltractades, van deixar als CAP sense capacitat de resposta», assenyalen des de Rebel·lió Atenció Primària. «Com a resultat de l’augment de demanda assistencial per la pandèmia, les baixes per malaltia i l’estrès sotmès als i les professionals d’AP, aquesta no compta amb els mitjans necessaris per a reprendre la seva activitat prepandèmia en condicions de donar una assistència digna», afegeixen.
Maria José Fernández de Sanmamed, del FoCAP, ha assenyalat que l’atenció primària de qualitat és aquella que «és accessible, que atén ràpid a la ciutadania i on són els mateixos referents qui ens visiten sempre». «Desgraciadament, l’atenció és molt hospitalocèntrica i medicalitzada, i la Covid-19 ens ha agafat en un moment on l’atenció primària estava profundament debilitada, a causa de les retallades. O aconseguim el 25% del pressupost destinat a l’atenció primària, o la primària caurà i, si cau la primària, cau el sistema sanitari públic», ha argumentat.
Les reivindicacions
Marea Blanca i les entitats signants del manifest de la jornada reclamen la reobertura de tots els CAP i consultoris locals i la recuperació de les visites presencials, evitant la bretxa digital que expulsa la gent gran del sistema. També exigeixen la recuperació de la metgessa i infermera de referència dels pacients, ja que, segons expliquen, «l’atenció primària és beneficiosa quan és accessible i longitudinal, realitzada per una mateixa professional amb la qual es creen vincles de confiança». Així mateix, destaquen que aquesta professional de referència ha de poder decidir si es fa un ingrés hospitalari o sociosanitari, prioritzar una exploració o una visita d’especialitat.
A més, els convocants de la mobilització exigeixen que un 25% del pressupost de Salut es destini a l’atenció primària, que es dugui a terme una millora dels equipaments tecnològics, en molts casos obsolets, i que es faci un redimensionament dels Equips d’Atenció Primària en funció de la població a atendre, garantint unes condicions laborals dignes per a tots els treballadors i treballadores de la sanitat.
Proposen també posar en marxa Consells de Participació en cada Àrea Bàsica de Salut amb representació de pacients i ciutadania com a instrument per millorar la transparència, la qualitat dels serveis i la gestió dels centres. Així mateix, les entitats convocants remarquen la importància d’impulsar programes d’atenció comunitària per a un enfocament global dels problemes de salut, incidint en els determinants socials de la salut.
Aquesta és una història recent dels moviments socials en defensa de la Salut i del Sistema Sanitari Públic de Catalunya. Moviments inspirats en la moguda del 15-M i en resposta a les retallades, la corrupció i les privatitzacions que deriven en la crisi profunda del Sistema Públic de Salut a partir del 2010.
Els antecedents de la Marea Blanca van ser la constitució el 2011 (fa 10 anys) de la Plataforma pel Dret a la Salut (PDS) i Dempeus per la Salut Pública (febrer 2009). Aquests antecedents tenen tres etapes temporals: la primera, de denúncia i protesta de la situació sanitària, amb tres manifestos i vàries manifestacions (contra l’Euro per recepta, com a exemple). La segona etapa, fruit de l’assemblea anomenada ‘Sedeta 1’, una etapa de múltiples protestes i accions, radicalització i extensió a tot Catalunya contra actuacions i retallades. Destaquen importants manifestacions a Lleida contra l’intent d’un Consorci amb l’ICS, a Mataró per l’hospital, a Barcelona, al SAP Muntanya, cadenes humanes i ocupacions a l’Hospital Vall d’Hebron, l’Hospital del Mar, el Clínic, manifestacions contra la venda de dades sanitàries (projecte VISC+), l’impuls de la revista Cafè amb Llet, i altres. Finalment, la tercera etapa, l’assemblea de la Sedeta 2, «De la protesta a la proposta», on es va definint el programa cap a un autèntic Servei Nacional de Salut.
I d’aquí neix la Marea Blanca de Catalunya. Es constitueix el 28 de febrer de 2015 en una assemblea amb 300 assistents representant a 60 entitats, organitzada pel Parlament Ciutadà, al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, amb l’aprovació del Decàleg del Sistema de Salut Públic que volem i defensem per Catalunya.
Aquesta lluita per la salut, pels drets de la ciutadania i la defensa dels serveis públics i el bé comú, ha seguit aquests anys amb diverses intensitats i s’ha globalitzat al territori. Marea Blanca ja és un referent a Catalunya de lluita social, coordinada en l’àmbit de l’estat (com altres Marees).
En aquests moments, amb un nou govern (en Salut més professional i tècnic) i una nova «etapa» política a Catalunya, sortint, esperem, d’una etapa dura de crisi sanitària, social, econòmica i política, pensem, ara més que mai, amb la importància de la Salut de la comunitat i la qualitat dels Serveis de Salut públics com a garantia d’equitat, juntament amb la lluita i les polítiques per reduir les desigualtats econòmiques, socials i culturals. Marea Blanca segueix amb la idea de lluitar per aquests objectius. Si no ho fan ells, ho farem nosaltres. Ara ens hem posat al CAP la defensa i la qualitat de l’Atenció Primària, les Cures, la Salut Mental, la Salut Pública (sembla que la pandèmia ens l’ha descobert), els drets de les professionals i treballadores del Sistema i la Participació ciutadana.
Així ha estat possible tornar a convocar les mobilitzacions per tot Catalunya per la campanya per la salut ‘Ara més que mai sanitat pública, sí o sí Atenció Primària’. L’objectiu de la campanya, que compta amb un manifest de reivindicacions urgents que han signat més de 100 entitats, és aturar la degradació progressiva de l’Atenció Primària i Comunitària i començar a millorar-la. Nosaltres seguim, amb la determinació i l’esperança de millora.
