Des d’aquest mateix dimecres totes les persones majors de 16 anys ja poden demanar hora per vacunar-se contra la Covid. Ho han anunciat en roda de premsa el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, i la secretària de Salut Pública, Carme Cabezas.
La vacunació d’aquest grup d’edat començarà a partir del 6 de juliol, però Argimon ha explicat que probablement els propers dies les franjes horàries estaran plenes i caldrà esperar uns dies per a vacunar-se. Tot i això, ha remarcat la importància de demanar cita com abans millor. El conseller de Salut també ha fet una crida a vacunar-se a la població que encara no ho fet.
Així mateix, Argimon ha anunciat que la segona dosi d’AstraZeneca, que s’administra a les persones de 60 a 69 anys, s’avança a les 8 setmanes per tal d’accelerar la vacunació en aquest grup d’edat.
Pel que fa a la situació epidemiològica, Salut ha notificat 2.146 contagis en les últimes vint-i-quatre hores i el percentatge de proves PCR i TAR (test d’antígens ràpids) positives ja ha superat el 6%. Una situació que Argimon ha qualificat de «preocupant», ja que s’encadenen més de deu dies consecutius d’empitjorament de les dades.
«Estem en forma d’onada», ha explicat el conseller. «Hi ha una diferència clau respecte a les onades anteriors, que és el fet que afecta persones per sota de 50 anys i no està tenint afectació en els hospitals», ha afegit. Sí que afecta, però, l’activitat als centres d’atenció primària, on la pressió asssitencial va en agument. «El personal dels CAP està molt tensionat», ha assenyalat Argimon.
Al maig de 2021, la viròloga Angela Rasmussen va sostenir que «si els últims 18 mesos han demostrat alguna cosa és que faríem bé en recordar les lliçons de les pandèmies passades en tractar de prevenir les futures», el que implica sortir enfortits d’aquesta crisi.
Els testimonis de passades epidèmies poden ajudar-nos. Encara que no ofereixen respostes definitives sobre el que cal fer, ens adverteixen que l’augment de les desigualtats és inevitable després d’una pandèmia i, si es volen evitar, cal actuar amb diligència.
Pensem en la gran plaga de Londres de 1665. Quan va començar a remetre, el funcionari naval Samuel Pepys va assenyalar que la seva riquesa s’havia triplicat amb escreix aquell any, tot i els terribles moments que molts estaven vivint.
Tot i així, ha lamentat la despesa que va suposar abandonar Londres per evitar els contagis. Pepys havia hagut de finançar l’allotjament de la seva esposa i de les criades en Woolwich i el seu propi i el dels seus empleats a Greenwich. La seva experiència contrasta amb la dels londinencs que van perdre els seus mitjans de vida, i els 100.000 que van morir.
Avui podem veure com les mateixes desigualtats socials i econòmiques s’accentuen. Els directius d’Amazon Jeff Bezos i de Tesla Elon Musk han augmentat el seu patrimoni net en milers de milions de dòlars durant la pandèmia, mentre que molts dels seus empleats s’han enfrontat als riscos del coronavirus en el lloc de treball a canvi d’una escassa remuneració.
De la mateixa manera, durant i després del brot de grip de 1918 -en el qual s’estima que es va infectar un terç de la població mundial i van morir al voltant de 50 milions de persones – els proveïdors de medicaments van tractar d’obtenir beneficis. Als països occidentals, això va venir acompanyat de compres, marcades pel pànic, de quinina i altres productes per tractar i evitar la grip.
Avui també hi ha controvèrsia sobre com les nacions riques fan apilament de vacunes i prometedors tractaments potencials. Tot i que COVAX es va crear per distribuir les vacunes de forma equitativa, el repartiment està sent molt favorable als països rics. Estem reproduint els errors del passat.
La caritat també augmenta
En aquest tipus de crisi, al costat de la cobdícia i la desigualtat també hi ha la possibilitat de realitzar actes de caritat. En Diario del año de la peste de Daniel Defoe -un relat fictici de la gran pesta, publicat molts anys després, en 1722, i escrit amb la veu d’algú que va viure l’esdeveniment- el narrador, HF, comenta:
La misèria dels pobres la vaig presenciar moltes vegades, i de vegades també l’ajuda caritativa que algunes persones piadoses els donaven diàriament, enviant-los ajuda i subministraments tant d’aliments com de medicaments i altres ajuts, segons el que necessitaven
HF assenyala que ciutadans particulars enviaven fons a l’alcalde perquè els distribuís entre els necessitats, mentre que seguien repartint «vastes sumes» de manera directa.
Segons els relats reals de la pandèmia de grip de 1918, en aquesta crisi també es van produir molts actes de caritat. A la pandèmia actual també s’han produït aquests actes de bondat, amb un augment de les donacions benèfiques i dels projectes de suport als necessitats. A tot el món, les donacions s’han tornat més locals i expansives, i l’ajuda mútua -la pràctica d’ajudar els altres en un esperit de solidaritat i reciprocitat- està augmentant.
No obstant això, aquestes pràctiques corren el risc de desaparèixer després de la crisi actual. Després de la «grip espanyola» de 1918, Estats Units va oblidar ràpidament la malaltia que havia matat a uns 675.000 dels seus conciutadans. El període d’auge econòmic conegut com els bojos anys 20 va esborrar els records. Existeixen poques petjades d’allò.
La novel·la curta de Katherine Porter de 1939 Cavall pàl·lid, genet pàl·lid és una excepció. S’hi descriu l’experiència de Miranda durant l’epidèmia de 1918, que malalta i delira de grip, però es recupera. No obstant això, descobreix que el genet pàl·lid, o la mort, s’ha portat al seu amor, el soldat Adam, que probablement va emmalaltir per tenir cura d’ella. És un recordatori que el trauma de les pandèmies és profundament personal i no s’ha d’oblidar.
Les desigualtats persisteixen
Ara que les economies comencen a recuperar-se i s’espera que hi hagi creixement, hem de recordar tant el patiment individual com la commoció social que ha causat la pandèmia, i utilitzar-lo per prendre millors decisions sobre com avançar. La història suggereix que les desigualtats recents reapareixeran tret que ens esforcem a combatre-les.
Pensem, per exemple, en una mena de desigualtat fruit de les pandèmies que porta molt temps de resoldre: que les dones i els nens es veuen especialment afectats. El narrador de Defoe, HF, considera que el fet que les dones pobres haguessin de donar a llum soles durant la pesta, sense llevadora ni veïns que les ajudessin, és un dels casos més «deplorables de tota la calamitat actual».
HF també afirma que van morir més dones i nens a causa de la pesta del que suggereixen els registres, perquè es registraven altres causes de decés encara que fos pesta.
La pandèmia de grip de 1918 també va afectar més als menors de cinc anys i als que tenien entre 20 i 40 anys, deixant a molts nens sense mare o orfes.
En l’actual pandèmia, les mares han hagut de donar a llum amb molt menys suport del necessari. També han suportat una major càrrega en haver de compaginar el treball, la cura dels nens i l’educació a casa.
El nombre de nens en situació de pobresa també ha augmentat: s’estima, per exemple, que el 14% dels nens britànics s’han enfrontat a la fam persistent en algun moment de la pandèmia.
Planificar el futur
No obstant això, observar els testimonis del passat no vol dir que estiguem condemnats a reproduir els patrons de desigualtat. Potser poder servir per inspirar el contrari. La sortida de la crisi potser és el moment de considerar canvis radicals en l’statu quo, com la renda bàsica universal i les llars d’infants públiques o fortament subvencionades.
Ha arribat el moment que els responsables polítics i la societat pensin en gran i siguin audaços. Si tenim la sort de tenir una recuperació econòmica ràpida i forta com després de 1918, no oblidem que una altra catàstrofe, ja sigui una pandèmia o qualsevol altra, tornarà a posar de manifest les debilitats exposades al llarg de la història.
Potser no cal esperar que torni la normalitat, sinó recordar l’esperança dels primers dies de la pandèmia: que aquesta esperança serveixi per plantejar una nova i millor normalitat.
Janet Greenlees és professora associada d’Història de la Salut a la Glasgow Caledonian University. Andrea Ford és investigadora en Antropologia Mèdica a la University of Edinburgh. Sara Read és professora en Anglès a la Loughborough University
La suspensió de l’obligació de dur la mascareta protectora en espais oberts, que inclou la continuïtat de dur-la quan no es pot respectar la mínima distancia física entre persones (metre i mig) ha desvetllat reaccions de certa malfiança o d’incredulitat en la gent del carrer però també entre distingits salubristes.
Que la població no experta no s’acabi de refiar és comprensible, atesa la insistència dels mitjans de comunicació en bombardejar el personal amb dades sobre la pandèmia, sovint de significat incert, que no acaben de foragitar la temença d’una nova revifada del problema, malgrat que cada vegada hi hagi més gent que ha estat infectada, així com vacunada, experiències que comporten una disminució notòria dels susceptibles a les noves infeccions.
Una recança que es podria justificar seguint la reflexió de qui fou la directora general de l’OMS quan es va produir la pandèmia gripal del 2009, en el sentit que és millor preparar-se per al pitjor i si finalment no s’esdevé, millor. Una cavil·lació que molt probablement la majoria de les nostres mares i àvies subscriurien i que, ben pensat, no és directament rebutjable perquè la protecció que esperem de la mascareta és de naturalesa diversa que la que ens procura la infecció o la vacuna.
Efectivament, la protecció potencial que la mascareta pot comportar és mecànica, un obstacle que impedeix que les partícules minúscules, entre elles, els microbis patògens abastin les mucoses respiratòries. De manera que davant de l’aparició d’una variant o, encara pitjor, d’una nova espècie de coronavirus que no fos neutralitzada per la immunitat natural o adquirida, mantenir-la en aquells casos en els quals tenim prou indicis de la seva utilitat seria lògic, tot i que a causa de la incertesa de l’evolució, sobretot, perquè seguim molt a sobre de la propagació de nous infectats, aquest comportament preventiu es podria perllongar molt.
En aquest context, estem convivint des de fa setmanes amb aglomeracions multitudinàries de gent jove, sobretot els caps de setmana, en les que no es respecten les mesures de distanciament ni de protecció personal. Aquestes actuacions que es podrien qualificar d’imprudents des d’una perspectiva epidemiològica són contemplades amb graus variables de tolerància per les autoritats i semblen expressions col·lectives de la necessitat de retrobament social i de recuperació d’espais d’oci després d’un període molt llarg d’aïllament imposat per la pandèmia.
Tot indica que estem entrant en una etapa de la pandèmia en què conviuen la por i les ganes de recuperar el temps perdut, que alguns els hi pot semblar imprudència. La por a treure’ns la mascareta en els espais oberts i amb distància de seguretat s’ha estès també entre determinats experts de salut pública, fet que no deixa de cridar l’atenció quan en realitat no tenim fins avui dades fefaents de la seva eficàcia en exteriors ventilats. Caldria no oblidar les potencials conseqüències negatives de les mascaretes per als usuaris, a més d’una eventual falsa confiança, les derivades d’un ús inadequat o dels materials qui sap si perjudicials, com va passar amb les que duien nanografens que foren retirades al Canadà. I sobretot, considerar els altres indiscriminadament com un perill potencial de contagi, independentment que ho puguin ser o no.
Que alguns sanitaris manifestin certa preocupació per si és encara massa aviat per anar recuperant costums reprimits pot reflectir la prioritat que els hi mereix la salut, en abstracte o, com a molt, individual, per damunt de tot. Una salut que mai no podrem protegir absolutament perquè el risc zero és utòpic.
Valoració de la salut més pròpia, però de la clínica que no de la salut pública, per a la qual mai no li ha de ser aliena la influència i la importància de molts altres sectors socials que la sanitat sobre la salut (en positiu) ni, encara menys, de la necessitat de respectar els interessos, les preferències i les expectatives de la ciutadania que només en situacions molt determinades i no massa perllongades s’han de relegar davant els riscos per a la salut.
I sempre que es pugui amb la implicació activa dels diversos sectors comunitaris. Una prerrogativa que sovint pot esdevenir un exemple il·lustratiu de la biopolítica que denunciava Foucault, per a qui la salut pública era un mer instrument per al manteniment de l’statu quo.
Cal evitar caure en desviacions derivades de la por injustificada o de la imprudència irreflexiva. Portem ja més d’un any de pandèmia i la fatiga (inclosa la intel·lectual) ens domina. Hem de fer un nou esforç per injectar l’esperança i la racionalitat que necessita la nostra societat en aquesta fase de l’abordatge del problema.
Zoila Agramonte és la farmacèutica titular de la farmàcia Agramonte, situada al barri de Santa Caterina de Barcelona. En una farmàcia petita com aquesta, ella és una ‘farmacèutica orquestra’, toca fer de tot: des de donar consell farmacèutic a clients i clientes -amb suport emocional inclòs- fins a passar l’escombra un cop s’acaba la jornada, després d’estar 12 hores treballant a la farmàcia.
Com ha estat viure la pandèmia des de la farmàcia?
Per una banda ho vius amb certa pressió, perquè ets el primer filtre del sistema de salut, i fas una feina de contenció que comporta molta responsabilitat. A les jornades laborals que sovint t’esgoten, quan hi afegeixes la tensió d’una crisi com la que estem passant, no és sempre fàcil. Però, per altra banda, també és un privilegi. A mi m’agrada la meva feina. I poder ajudar la gent, no només dispensant o aconsellant medicaments, sinó també calmant les seves angoixes amb informació i el tracte personal i proximitat que donem, per mi és una satisfacció.
A mi m’agrada la meva feina. I poder ajudar la gent, no només dispensant o aconsellant medicaments, sinó també calmant les seves angoixes amb informació i el tracte personal i proximitat que donem, per mi és una satisfacció.
En un primer moment hi havia manca de mascaretes, guants… heu patit per falta de recursos?
Al començament va ser molt difícil, hi havia manca de tot, pel que fa a mitjans de protecció. Davant d’això, vam intentar posar-hi serenitat, ganes d’ajudar i molta feina. Estic contenta perquè tot plegat ens va donar fruits i, en el nostre cas, per sort, vam poder tenir força material durant tot el confinament, vàrem poder oferir mascaretes, guants, gel, informació… a la nostra clientela. Potser no als preus i en les quantitats que volíem, però sí que vam poder donar servei.
La farmàcia és un servei sanitari i, alhora, comunitari. Us arriben les necessitats, percepcions i problemes de les persones usuàries.
Sí, crec que hem jugat un paper fonamental, hem estat donant una resposta directa a la població. Des del començament de la pandèmia, vam portar la venda de tots els material de protecció i vam orientar a la població. La gent estava molt perduda i no sabia com afrontar aquesta situació. L’ajuda domiciliària ha estat clau, de la mà de l’hospital i el sistema sanitari. Quan la gent era a casa, nosaltres seguíem donant servei.
Els tests serològics, cribratges, PCR, autodiagnòstic… recau sobre les farmàcies molta pressió?
Ha estat un tema polèmic. La farmàcia comunitària, com a servei important i fonamental, ha patit, perquè no hem pogut donar aquest servei de proves diagnòstiques, perquè no estem adaptades. La farmàcia estava disposada a assumir més responsabilitat en aquesta crisi i era una necessitat. Tot i això, de pressió no ens en manca. Som la primera trinxera del sistema sanitari. De fet, el Col·legi ja ha reclamat poder exercir un rol més actiu en el cribratge de casos i ara estem esperant l’ordre ministerial en què es defineixi com fer-ho, a partir dels autotests o sigui quin sigui el procediment. Cal tenir en compte que són proves costoses, molta gent les necessita i no pot assumir les despeses de laboratori. La gent s’ha trobat molt perduda. Les farmàcies estan preparades per l’atenció d’urgència, però calia més formació de la que tenim, a banda que caldria una organització molt complexa.
El Col·legi ja ha reclamat poder exercir un rol més actiu en el cribratge i ara estem esperant l’ordre ministerial en què es defineixi com fer-ho.
Què creus que ha faltat durant aquest any?
Les farmàcies hem fet el que hem pogut, i no hem parat de treballar. Hem treballat moltíssim. Crec que hauríem haver pogut tenir els tests d’anticossos i que la gent se’ls pogués fer a casa, hagués sigut molt més fàcil i barat. La gent s’hauria pogut controlar. D’altra banda, les mesures de control i reciclatge han estat un problema. Ha faltat molta informació i no s’ha tingut consciència de com transmetre-la correctament. Informar la gent ha sigut complicat. Ara que fa més d’un any de la pandèmia, si ens posem a valorar tot el que ha comportat, això és el que més ha fallat: calia una educació social de com gestionar aquesta situació, i aquí hi tenim un paper rellevant que se’ns podia haver donat des de l’inici.
L’Agència per a l’Abordatge Integral del Treball Sexual (Abits) és un servei de l’Ajuntament de Barcelona que ofereix atenció sanitària, psicològica, social, laboral i jurídica a les dones que exerceixen o han exercit la prostitució. “El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia. Nosaltres intentem no jutjar, oferim programes que puguin ser útils, sense pressió, per tal que siguin elles les que prenguin les seves decisions”, explica Bàrbara Roig, directora de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament.
“El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia” | Pol Rius
Abits compta amb un Servei d’Atenció Socioeducativa (SAS), que està format per educadores socials, treballadores socials, psicòlogues i advocades. El SAS acostuma a ser el primer contacte directe i, a partir d’aquí, les professionals valoren les necessitats de les dones, incloses les transsexuals. Més endavant, pot haver-hi un seguiment i un acompanyament des de les oficines per apropar-les als diferents serveis de la ciutat.
La gran majoria de les dones ateses són estrangeres, i moltes d’elles es troben en situació irregular, per la qual cosa una de les grans demandes té a veure amb la regularització de la seva situació administrativa. Altres necessitats estan relacionades amb l’habitatge o com aconseguir prestacions econòmiques a les quals tenen drets, però que sovint desconeixen.
També s’ofereix assessorament en matèria de formació i de treball, per a la qual cosa compten amb altres entitats de la ciutat, com Barcelona Activa, que depèn de l’Ajuntament, o la Fundació Surt. “Moltes vegades estem amb empreses i sectors que tradicionalment són molt feminitzats, sobretot de neteja i cura, però intentem buscar alternatives. Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci”.
Roig destaca que són les dones les que fan el pas de voler formar-se o treballar d’una altra cosa, i tant les associacions com el consistori miren de facilitar els plans d’inserció laboral. Els anys 2017, 2018 i 2019, per exemple, van aconseguir diferents contractes laborals un total de 58, 75 i 90 dones, respectivament, segons les dades d’Abits.
“Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci” | Pol Rius
L’any 2020 va ser excepcional per la pandèmia de la covid-19 i, en aquest exercici, del qual encara no s’han tancat les dades, hi havia més demanda d’ajudes en temes d’alimentació i habitatge. “Amb la covid, la situació ha empitjorat moltíssim perquè no podien treballar i es van quedar sense ingressos durant molts mesos, i vam fer el lligam amb els serveis socials durant el confinament. També hi ha hagut l’impacte psicològic del confinament, com a la resta de la població en general”.
Per a Roig, més enllà de l’estigma que es té sobre la prostitució, els perfils són molt diversos. “Hi ha dones que necessiten el treball sexual per complementar els ingressos, com per exemple dones que estan cobrant una pensió d’invalidesa o de viduïtat que és molt baixa, o dones que ja tenen una feina estable i que potser ja tenen els seus clients fixos. I moltes ho fan durant un temps i no pensen que es dedicaran tota la vida”.
En cas que les professionals d’Abits detectin que hi hagi tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual, és a dir, que obliguen les dones a prostituir-se, es deriva a la Unitat Municipal contra el Tràfic d’Éssers Humans (UTEH). Els anys 2018 i 2019 la UTEH va detectar més de 360 víctimes a la ciutat de més de 30 nacionalitats diferents, sobretot nigerianes. “Evidentment, és un delicte que nosaltres veiem fragant, però a vegades les dones no volen denunciar-ho perquè tenen molta por o perquè pensen que ho poden manegar”.
Atenció a la via pública
Mercè Meroño és presidenta de la Fundació Àmbit Prevenció, que tracta el treball sexual a través de l’àrea d’Àmbit Dona, adreçada a dones i també a homes. “Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen”. Principalment, Àmbit està present al barri del Raval, la Zona Franca, els voltants del Camp Nou i algunes zones de l’autovia de Castelldefels, sempre en espais oberts. A més, té alguns pisos a Mataró per a dones que han patit violències sexuals.
“Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen” | Pol Rius
Àmbit ofereix serveis molt diversos, des de la donació de material al seu local del Raval i als llocs on hi ha les persones que atén, fins a diferents tipus d’assessoraments legals. “Qualsevol dona que estigui exercint el treball sexual pot venir a buscar material preventiu, que se’ls ofereix gratuïtament, o pot dir-nos si té necessitat en temes d’alimentació, de la seva situació legal administrativa, de manca d’habitatge, o de qualsevol tema vinculat als drets i la discriminació. Tots aquests temes, depenent de la demanda, són atesos per una o una altra professional”.
“En infermeria, fem proves ràpides de VIH, sífilis i hepatitis, i també es fa la connexió amb els diferents serveis públics. Tramitem la targeta sanitària a aquelles persones que, perquè no estan empadronades, perquè tenen dificultats, perquè són nouvingudes i encara no han pogut tramitar els papers, encara no la tenen i mirem que es garanteixi un accés directe i el més ràpid possible als serveis de salut”.
La covid-19 ha suposat un canvi en les demandes, que ara se centren més en alimentació, productes d’higiene, pagament de lloguers i tramitació de rendes garantides o d’algun tipus d’ajut al qual tinguin dret. “Han deixat de treballar i moltes vegades es viu al dia, no estem parlant d’un treball sexual d’alt standing. Hi ha diferents modalitats i espais on s’exerceix el treball sexual; nosaltres atenem dones vinculades al carrer, de les quals més del 80% són migrades”. En aquest sentit, el ventall de demandes de tipus administratiu per saber per on s’han de moure és molt divers, des de renovar documentació caducada, fins a tramitar l’asil i coordinar-se amb entitats especialitzades.
“identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…” | Pol Rius
Per a Meroño, aconseguir el vincle amb les treballadores del sexe implica “no jutjar-les”. “Entenem i també expliquem que moltes vegades aquesta sensació de culpabilitat i de por forma part de l’estigma, però el que diguin els altres té a veure amb un judici de valor que fan sobre tu, i això no vol dir que tu siguis la culpable. Hi ha que tenen criatures i tenen por que hi hagi un impacte en la seva vida quotidiana”.
Per l’experiència d’Àmbit, entre les diferents violències sexuals que s’han trobat, hi ha que no poden ser demostrades, com ara que un client es tregui el preservatiu o que forci a pràctiques sexuals no consensuades. En alguns casos en què s’ha arribat a denunciar, “moltes vegades les dones estan sota sospita” pel fet de ser prostitutes. Per a la presidenta d’Àmbit, “això per nosaltres, és una violència institucional. Reivindiquem que ha d’haver protocols específics i que s’ha de formar els professionals i les professionals no només en l’àmbit sanitari, sinó també jurídic”.
En cas de percebre algun indicador de tràfic d’éssers humans, des d’Àmbit contacten amb serveis específics per tal de “buscar el recurs més adequat”. Meroño assenyala que “identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…”. “Quan aquesta dona està preparada, li proporcionem un espai perquè pugui parlar amb especialistes en tràfic, estaríem parlant d’entitats com Sicar, que tenen juristes, han vist moltes dones víctimes de tràfic i saben fer una exploració i una entrevista molt definida”.
Acompanyament en locals tancats
L’associació Genera reivindica els drets de les prostitutes, igual que Àmbit, però amb la diferència que Genera treballa sobretot amb dones que estan en espais tancats de Barcelona i Girona. “A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid”, explica la Marta Farrés, treballadora social de Genera.
“A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid” | Pol Rius
“Normalment, quedem amb les encarregades i acordem quan anar, als matins acostumen a estar més lliures perquè hi ha menys clients. Un cop allà, ens presentem, per si hi ha alguna dona que no ens coneix, expliquem qui som i des de quina perspectiva encarem el treball amb les treballadores sexuals. La nostra perspectiva és des dels drets, no des de l’assistencialisme, i els expliquem que com a treballadores sexuals tenen una sèrie de drets”.
Entre aquests drets, hi ha l’accés al servei de salut de manera gratuïta, ja que moltes de les dones són migrades, ho desconeixen i paguen mútues privades. Gràcies a un conveni amb la Conselleria de Salut de la Generalitat, Genera pot demanar targetes sanitàries per a aquestes dones, a més de proporcionar preservatius durant les visites. “Elles estan molt preocupades per les enfermetats de transmissió sexual. Es cuiden molt, qui més preocupada està per la seva salut són elles mateixes, són molt conscients”.
Les qüestions jurídiques formen el segon gran eix que preocupa les dones ateses, i Genera té una advocada especialista en violències masclistes, migració i llei d’estrangeria que les assessora de forma gratuïta. “Les educadores socials tenen el primer contacte amb les dones i les informen que poden anar a l’associació a parlar amb l’advocada, que les pot assessorar en aquest i altres temes, ja siguin ajudes escolars, de retorn al seu país, d’herències, de drets laborals… Perquè moltes estan contractades en un altre sector, com l’hostaleria, i no se’ls compleixen els drets”.
Per a Farrés, l’acompanyament emocional és igual d’important. “Hi ha moltes dones que estan exercint la prostitució i, a causa de l’estigma, s’han d’amagar. No poden dir que són treballadores socials a la seva comunitat de veïns, a les mares del col·legi quan porten els seus fills, a la seva família… Quan tu portes una doble vida, et produeix una mica de desgast emocional. Aquí oferim un espai, o allà mateix quan anem als clubs, i intentem acompanyar-les i explicar que és l’estigma, que no és culpa seva, que el fet d’haver-te d’amagar a vegades provoca desajustaments”.
Farrés creu que sovint hi ha una tendència a “infantilitzar” les prostitutes i a no donar-les veu: “Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema. Elles tenen dret a decidir i això és el que intentem potenciar. Hi ha que volen una regulació i hi ha que volen que les deixin en pau”.
“Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema | Pol Rius
A Girona, les professionals de Genera estan en contacte amb les prostitutes dels macroclubs de La Jonquera, quan no estan tancats per la covid-19, sigui visitant-les als clubs o quedant amb elles a un centre cívic. També fan visites a pisos de Figueres i fan ronda per la carretera nacional N-II. Les demandes, assegura Farrés, són les mateixes entre les dones d’un lloc i d’un altre, si bé normalment les que estan en carretera són les que es troben en una situació més vulnerable. “Hi ha més perill estant en carretera, i hi ha més incidència de tràfic quan no tenen poder de decisió sobre què fan, com ho fan, amb qui ho fan, i no tenen control dels seus diners”.
El fenomen del “lover boy”
“Quan pensem en tràfic, tenim al cap una macroxarxa de dones i un senyor superpoderós que les domina a totes, i no és així. A Girona, sobretot amb les dones que treballem nosaltres, hi ha el fenomen del “lover boy”, en què el proxeneta és la seva parella. Els mecanismes que utilitzen són els de l’amor romàntic: les sedueixen i es casen. El marit explota la seva companya, li diu que no pot fer res més, l’humilia, li treu totalment l’autoestima, li fa veure que només ell la pot ajudar i que ella només pot fer treball sexual perquè no podrà fer res més”.
Com que el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual està reconegut com a violència masclista, el circuit és el mateix que en les violències masclistes i es parla amb els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) o els Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE) de la zona, que intervenen, i llavors elles decideixen si denuncien o no. “Denunciar mai és una cosa fàcil, i més en els casos en què el proxeneta és el teu marit. Tenen molta por. Si tot va bé, entren en un circuit i van a una casa d’acollida. Passa poc. Les associacions les detectem, però només poden identificar-les com a víctima de tràfic les policies”.
Tenen cura de la seva salut sexual
La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR), dins del qual hi ha el Programa Rosa, especialitzat en atendre treballadores sexuals. Es tracta d’un equip de quatre persones (llevadora, ginecòloga, auxiliar d’infermeria i administrativa) que rep dones de tota l’àrea metropolitana els dimarts de 10:30 a 13:30 hores.
La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR) | Pol Rius
Segons explica Redondo, aquest servei específic està ben valorat per les usuàries perquè no han de donar explicacions sobre la seva ocupació ni sobre per què volen tenir un control més exhaustiu d’infeccions de transmissió sexual, citologies o controls d’anticoncepció, o perquè volen més proves d’embaràs. “Moltes d’elles no volen explicar-ho i aquí se senten com que tenen una relació més directa. Moltes vegades les seves demandes estan relacionades amb temes delicats, tipus avortaments o malalties de transmissió sexual, i se senten cuidades. Aquí ja assumim i ja sabem que això és un programa per a treballadores sexuals i no cal que ens expliquin què ha passat o perquè ha passat”.
Les dones coneixen aquest servei gràcies a les entitats socials i al SAS, que les ajuden a obtenir la targeta sanitària. Les visites poden ser programades o d’urgències, i prop del 80% de les pacients són migrades. Els grups majoritaris són les nigerianes, que acostumen a parlar anglès, les romaneses, que solen portar molts anys aquí i ja coneixen l’idioma, i les llatinoamericanes. En el cas que necessitin una persona que faci d’intèrpret, les pròpies associacions s’encarreguen que les acompanyi un traductor.
“Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població” | Pol Rius
Entre la ginecòloga i la llevadora, cada dimarts al matí atenen entre 10 i 20 usuàries, cadascuna en la seva consulta, i en un mes poden arribar a unes 50 persones, normalment d’edats compreses entre els 20 i els 40 anys. Per a Redondo, les dones a les quals atenen són “plenament” conscients de la importància de la seva salut. “Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població. Els interessa estar sanes, no pel treball sexual en si, sinó per elles mateixes”.
En el cas de les prostitutes que es queden embarassades, el seguiment és “com el d’un embaràs normal, tenint en compte que hi ha més risc d’infecció de transmissió sexual i que cal tenir uns controls que potser una persona que no té altres parelles o que no té activitat sexual tan sovint, no tindria”. Com que no tenen baixa per maternitat, durant uns mesos deixen la seva activitat i viuen d’estalvis, d’ingressos de la seva parella o de la seva família, o d’alguna ajuda dels serveis socials si pot demanar-la.
A més del CAP Drassanes, el CAP Manso també disposa d’un servei especialitzat d’aquest tipus i el CAP Numància en té per a treballadores sexuals trans.
El sindicat Metges de Catalunya (MC) es mostra “sorprès” i “indignat” davant el pla d’estiu anunciat pel Departament de Salut, amb la previsió de mantenir oberts més del 90% dels recursos estructurals. En total, es destinaran a la campanya estival prop de 8 milions d’euros, la mateixa partida que l’any passat i tres vegades més que el 2019.
Segons va anunciar Salut, l’atenció urgent i continuada seguirà operativa, i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) garantirà l’atenció urgent les 24 hores del dia, així com la coordinació entre tots aquests dispositius. Alhora, es mantindran les eines telemàtiques implantades arran de la Covid-19, tot i que es procurarà que els centres recuperin la presencialitat en la mesura del possible.
Per al sindicat, la fórmula proposada pels responsables sanitaris recau, una vegada més, en el sobreesforç dels professionals i l’increment de la sobrecàrrega de treball. MC considera “vergonyós” que Salut “se’n renti les mans” i es “resigni” davant la manca crònica de personal, “carregant sobre les espatlles dels professionals les deficiències del sistema i desistint de promoure millores laborals i professionals que evitin la fuga de facultatius i atreguin el talent de fora”.
L’organització adverteix que les plantilles estan “completament exhaustes”, tant des del punt de vista físic com psíquic, després de l’increment descomunal de l’activitat assistencial derivada de la pandèmia de la Covid-19 i de l’escassetat de recursos humans que arrossega la sanitat catalana des de fa més d’una dècada.
Per això, el sindicat augura un augment “preocupant” de les desercions i baixes laborals entre el personal mèdic per ansietat, depressió o estrès posttraumàtic, si l’Administració no hi posa remei “immediatament”.
Des que el febrer de 2020 el virus de la Covid-19 va començar a expandir-se per tots els països del món, les nostres vides han canviat radicalment. Les conseqüències biològiques, psicològiques, socials i econòmiques han estat devastadores.
La pandèmia era una amenaça altament probable, però haver-la ignorat ens ha fet pagar un preu encara més alt. Perquè aquesta pandèmia no es convertís en sindèmia, tal com ha passat en tots els països del món, s’hauria d’haver realitzat una visió de Salut Pública més enllà de l’àmbit sanitari.
Per això, 44 investigadors, investigadores i professionals de múltiples àmbits, hem dirigit una mirada multidisciplinària i basada en l’evidència per analitzar el que ha passat, on hem fallat i el que hem après. D’aquesta manera, podrem superar el que ens queda d’aquesta crisi de la millor manera possible.
Per a això, hem plantejat una reflexió sobre el que ha passat en més d’una dotzena d’àmbits, tot i que encara podrien incloure més que també són clau. Per això, aquest treball es planteja com un principi i no un final. Així ha nascut el Libro Blanco de la Covid-19.
Restriccions, vacunació i sistema sanitari
S’han presentat 175 propostes des de diferents punts de vista. El primer d’ells és el referit a la Sanitat, on s’han analitzat les següents idees:
La sanitat sociosanitària. Les propostes es basen en reforçar el sistema públic, aconseguir un sistema assistencial eficaç i eficient i pensar com volem tenir cura de les persones grans. Així mateix, es pretén augmentar l’Atenció Primària al 25% dels pressupostos sanitaris i duplicar els de Salut Pública per aconseguir un equilibri adequat.
Les mesures no farmacològiques. S’ha revisat l’efecte taula de la implantació i eliminació de les restriccions. A més, s’han proposat mesures de vigilància, prevenció i control millor gestionades.
Pel que fa als plans de vacunació, les propostes es basen en crear una comissió de persones expertes independents per al control, seguiment, millora i actualització dels efectes secundaris de la vacunació. També es planteja una comissió similar per les diferents variants de virus. Finalment, cal definir un pla de vacunació sòlid basat en l’evidència disponible i les recomanacions d’experts. A més, s’ha considerat imprescindible elaborar un pla per garantir la repartició equitativa de les vacunes i assegurar que no es perdi cap dosi. També s’hauria de prioritzar la vacunació dels grups poblacionals amb major mortalitat i persones que no hagin patit una infecció prèvia. Finalment, pretenem que es garanteixi l’accés a les dades crues i l’escrutini independent dels resultats dels assajos clínics de les vacunes. Les autoritats competents han de garantir els acords i objectius del C-TAP i el mecanisme COVAX (per a un accés equitatiu a les vacunes) i exigir que es suspenguin temporalment les patents de les vacunes. També és fonamental la integració de l’R + D + I.
A la secció d’economia les persones expertes analitzen dos temes per fer front a la crisi.
Factors socioeconòmics. Es prega reduir la temporalitat de l’ocupació pública, realitzar un seguiment de la desigualtat i reflexionar sobre mesures fiscals. Així mateix, s’ha considerat fonamental assegurar el cobrament de l’Ingrés Mínim Vital, dotar els serveis socials municipals de partides econòmiques i generar nous llocs de treball.
La micro i mesoeconomia. Es recomana crear un sistema per a la recuperació de cada sector i deixar espai a les empreses en la presa de decisions que els afecten.
D’altra banda, s’ha de treballar en la diversificació de proveïments de béns i serveis bàsics, generar una adequada col·laboració públic i social, posar en marxa ajudes d’accés a l’ocupació adaptades a cada tipus de col·lectiu. Tot això sense oblidar les tres grans transicions: la verda, la digital i la sociodemogràfica.
Comunicació directa i clara, una tasca pendent
Per la seva banda, en l’Àmbit social s’han recollit reflexions sobre tres temes:
La política de comunicació. Durant la pandèmia hem après que hem de donar a la ciutadania explicacions clares, comprensibles i rigoroses, prioritzar la qualitat (abans que la quantitat i la freqüència) i oferir dades actualitzades. També és important tenir cura de la comunicació emocional i fomentar la presència de portaveus competents en les llengües oficials. L’objectiu és que aquesta comunicació faciliti la vida quotidiana dels ciutadans i que s’escolti a la ciutadania, afavorint una comunicació bidireccional.
Gestió de les dades. Es proposa publicar dades actualitzades d’una manera transparent, habilitar la seva accessibilitat, centralitzar la informació i interpretar-la de manera preliminar.
El marc legal. Es proposa definir en una llei autonòmica sobre les mesures adoptables en el cas de pandèmia, avançar en l’aprovació del reglament que ha de desenvolupar la Llei General de Salut Pública i crear un organisme de coordinació més eficient entre comunitats autònomes.
És fonamental, a més, adequar determinades lleis tenint en compte els possibles règims sancionadors orientats a garantir el compliment de les mesures adoptades.
Protecció de la infància i innovació a les aules
Finalment, pel que fa a l’Educació es refereix, s’han realitzat propostes en cada un dels nivells educatius:
Adoptar mesures legislatives i de protocol dirigits a la infància tenint en compte la seva vulnerabilitat.
Prioritzar els espais exteriors, l’ús de la natura i introduir mesures curriculars enfocades a les cures i la gestió d’emocions.
A les escoles, instal·lar nous recursos de prevenció sanitària com màscares transparents, proves menys invasives per als menors i monitors CO₂. Així mateix, és important reformular l’organització dirigida a grups bombolla, menjadors, transport o entrades i sortides dels centre.
Pel que fa a l’etapa universitària s’han realitzat les següents propostes:
Integrar tots els agents educatius en la presa de decisions i millorar els canals de comunicació per transmetre clarament al professorat i alumnat que fa a protocols.
Facilitar, ampliar i oferir espais perquè la vida universitària es desenvolupi amb qualitat: espais de treball, descans, menjador, transport, etc.
Incorporar noves metodologies, com a plataformes digitals, millores en la qualitat de les classes en línia, oferir servei psicològic i revisar les taxes a abonar.
Aquestes i moltes altres propostes configuren el Libro Blanco de la Covid-19. En definitiva, aquest projecte no és més que l’inici d’un treball propositiu i d’anàlisi sobre com ha transcorregut la pandèmia amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de tot el món.
L’equip multidisciplinari segueix treballant per rebre noves propostes i visions des de diferents àmbits, en un treball polièdric, coordinat i científic. Creiem fermament en la necessitat de la transparència, el debat i el diàleg social.
Esther Gutiérrez López és netejadora en parts, endoscòpia i morgue a l’Hospital de Santa Caterina de Salt. Com ella mateixa diu: «Qui ve i qui se’n va, tanco el cicle». Gutiérrez, a més, és delegada de Prevenció i membre del sindicat Comissions Obreres.
Com us va afectar l’esclat de la pandèmia?
Se’ns va multiplicar la feina, vam passar de netejar una habitació i la seva higiene diària o netejar qualsevol àrea, la sala de parts o les oficines, a haver de fer no el doble sinó multiplicat a l’enèsima potència. Entrar en un despatx i pensar: la grapadora, el pot de tippex, els teclats… no només havia d’estar impecable, sinó que havia de ser d’una exhaustivitat tremenda. Vam haver de posar molta més atenció a les manetes, seients, interruptors… tot el que entrava en qualsevol de les plantes en què treballàvem es devia netejar amb protocol Covid, és a dir, l’habitació de qualsevol pacient que entrava per primera vegada per una urgència, un part o per a una visita. Això vol dir posar-se els EPI, tres parells de guants, posar-te bé la granota i totes les proteccions.
Havíem fet simulacres i cursets per a l’Ebola, però amb l’inici de la pandèmia de la Covid vam haver de reciclar-nos, adaptar-nos contínuament i estar molt i molt pendents de fer-ho tot correctament. En el nostre cas, anàvem molt ben equipades, però no tothom tenia la mateixa preparació. Tot el material de protecció te l’has de posar i treure correctament. Sentíem la por lògica d’infectar o de contagiar a la família. De fet, algunes de les meves companyes es van contagiar en haver-hi un brot en la seva planta.
Havíem fet simulacres i cursets per a l’Ebola, però amb la pandèmia de la Covid hem hagut de reciclar-nos i adaptar-nos contínuament.
Sou un col·lectiu molt feminitzat, invisible i en condicions laborals molt millorables.
A la feina a més a més, s’ha afegit que no hi ha hagut un reconeixement del 100% de la baixa, només del 60%. En altres casos es reconeixia el 75% per ser de risc. A les netejadores d’empreses externes no se’ns ha reconegut ni se’ns ha donat la gratificació que s’ha donat a tot el sector sanitari. Podia tenir una lògica que a les empreses externes no s’assumís des del Departament, però sí que es va fer amb el personal sanitari de l’empresa de diagnòstic per la imatge.
A més, sigui l’empresa que sigui, nosaltres estarem sempre a l’hospital, i això no es reconeix. En aquesta pandèmia això ha tingut una clara conseqüència discriminatòria. Ningú ens ha agraït ni reconegut, només hem rebut quatre aplaudiments, que no dic que no siguin importants, però ens hem vist en el centre i, alhora, invisibles. Cap professionals sanitari s’hauria atrevit a entrar als box si nosaltres no els haguéssim netejat. Hi ha un biaix claríssim; és per ser netejadores que no ens han reconegut. Tot i això, hem marcat els temps i ens hem guanyat el respecte de tot el personal, som professionals formades i ara s’ha vist de forma clara una cosa que quedava molt al marge.
Com us heu organitzat durant tota la pandèmia?
La sobrecàrrega de treball i tot el que comporta s’ha assumit d’acord amb el nostre esforç. El que comentava abans: no eren higienes «normals» com abans de la pandèmia. Qualsevol fluid ens complicava molt més la feina, no era només netejar sinó una desinfecció molt a fons, i hem permès que totes les persones de l’hospital estiguessin en espais segurs. Hi havia menys visites i acompanyants.
La conciliació ha quedat de banda, per què hem pensat que el nostre paper era ser-hi, i hi hem estat. Algunes companyes han demanat excedències o permisos per estar amb menors o dependents perquè no tenien com fer-ho, però la resta ens hem buscat la vida per poder complir amb la feina. Cada dia era una nova batalla, no sabíem el que ens trobaríem. No se’ns va incloure en el Reial decret en el qual es va determinar el contagi de treballadors i treballadores essencials com a malaltia laboral. Ens hem manifestat perquè se’ns escolti.
La conciliació ha quedat de banda, per què hem pensat que el nostre paper era ser-hi, i hi hem estat. Ens hem hagut de buscar la vida per poder complir amb la feina.
S’ha entès el vostre paper?
Les higienes d’espais «normals» no Covid es van seguir fent, però tot era més complicat. Es veien menys persones a l’hospital, però estàvem en plena saturació. Potser no estava a vessar de gent, però estava ple de pacients amb Covid, totes les plantes eren Covid. Tenim 9 boxes d’UCI, però se’n van haver d’obrir més: a urgències una àrea d’UCI, l’hospital de dia també es va convertir en UCI, l’àrea de pal·liatius l’ha van traslladar… tot era molt més complicat, i la neteja s’havia de fer molt més a fons, pel perill que comportava el fet que un espai no estigués degudament desinfectat. Nosaltres seguíem sent les mateixes, no hi va haver cap reforç, i el temps per dedicar a cada neteja se’ns exigia que fos el mateix. L’esforç ha estat immens. Només et posaré un exemple: la companya que ha de netejar els vestidors on tot el personal de l’hospital es canvia i es dutxa ho havia de fer en dues hores. Va ser inhumà! Després ha variat una mica, però no hi ha prou consciència de la sobrecàrrega que hem suportat.
Nosaltres seguíem sent les mateixes, no hi va haver cap reforç, i el temps per dedicar a cada neteja se’ns exigia que fos el mateix
Després d’un any de pandèmia, el sector ha fet una aturada. Què heu reivindicat?
Aquí a l’hospital es va fer l’hora d’aturada convocada a tot Catalunya reclamant la gratificació que no ens han donat. Som el sector més precari de l’hospital i, en general, a la societat. El sector de la neteja és el que menys cobra. Com que som personal essencial, no podíem fer una aturada de tot el dia, i només vam fer una hora per torn i, sense possibilitat de negociar, ens van posar un 60% de serveis mínims. Això va impedir a molta gent participar. No hem tingut el mateix reconeixement que la resta de personal de l’hospital, ni pel que fa a la gratificació econòmica ni pel que fa al reconeixement de la Covid com a malaltia professional i, a més, se’ns ha impedit seguir l’aturada. Però seguirem fent coses exigint els nostres drets, perquè creiem que la nostra lluita és justa.
Des que el març de 2020 l’OMS declarés la Covid-19 com a pandèmia, les nostres societats han hagut de conviure amb mesures excepcionals de control epidemiològic que inclouen la restricció de drets fonamentals com la llibertat de moviment. La majoria dels països van imposar mesures més o menys estrictes que freqüentment incloïen el tancament dels espais públics -amb el consegüent dany econòmic que aquesta aturada va provocar-, i les restriccions en el desplaçament dins dels mateixos Estats i entre ells.
Amb l’objectiu de posar fi com més aviat a aquesta situació excepcional, s’han proposat diverses opcions per reobrir les societats sense deixar de banda la salut de la població. Una d’aquestes opcions són els anomenats passaports immunitaris, un sistema d’identificació i facilitació del moviment de la població immunitzada enfront del SARS-CoV-2. Tot i que aquesta figura ja existeix per al cas de malalties com la febre groga o la poliomielitis, la seva introducció té conseqüències ètiques i pràctiques que han de ser considerades seriosament abans de prendre una decisió sobre el millor model.
Una idea sense sentit a l’inici de la pandèmia
A l’inici de la pandèmia aquesta eina es va proposar com a possible solució, però va ser ràpidament descartada per basar-se en els anticossos generats després de la infecció per Covid-19.
La raó va ser doble: per una banda, no teníem prou coneixement de virus com per afirmar, sense una prova serològica, que la persona quedés immunitzada després de la infecció, ni per quant de temps.
De l’altra, la possibilitat d’atorgar privilegis a les persones que hagin passat la infecció podia crear una discriminació efectiva davant d’aquells que no l’haguessin passat, a més d’incentivar el contagi per poder accedir a aquests beneficis.
Per què ara sí?
El que ha canviat des de llavors fins ara són les eines d’immunització. Amb tretze vacunes aprovades en diferents països i la major campanya de vacunació de la història en marxa, el passaport immunitari es presenta com una opció realista i acceptable.
Amb tretze vacunes aprovades en diferents països i la major campanya de vacunació de la història en marxa, el passaport immunitari es presenta com una opció realista i acceptable.
L’ús d’un certificat de vacunació com a passaport immunitari presenta tres avantatges importants. En primer lloc, la seva fiabilitat. Com que les persones vacunades adquireixen altes taxes d’immunització i transmeten menys el virus, és possible que prescindeixin de mesures com la distància social i les mascaretes, com ja es fa als Estats Units, sense que això suposi un risc significatiu per a la seva salut i la del seu entorn.
En segon lloc, suposa una possibilitat realista d’accelerar la reobertura d’una forma relativament segura i començar així la tan anhelada recuperació econòmica. Sense els certificats immunitaris, la desescalada de restriccions hauria d’anar guiada pel descens de casos, l’ocupació hospitalària i, finalment, per la immunitat de ramat. Aquesta fórmula, però, permet accelerar l’obertura en el curt termini, pal·liant les conseqüències de la crisi econòmica.
Finalment, si un certificat basat en la infecció podia promoure el contagi, també podem argumentar que un passaport basat en la immunització fomenta la vacunació en poblacions reticents.
Problema: el nacionalisme de les vacunes
És important també tenir en compte que els passaports immunitaris vénen acompanyats d’una sèrie de reptes que val la pena analitzar per així fer-los front.
Diferents països i institucions han emès als seus propis passaports immunitaris, com és el cas de la Xina, amb el seu «certificat sanitari internacional per viatjar» i el «passaport verd» d’Israel. Cada un d’aquests ‘passaports’ és vàlid per a unes vacunes determinades que varien segons el país, la qual cosa pot traduir-se en una falta de reconeixement internacional dels certificats, de manera que no serien de el tot útils per reobrir el trànsit global.
Quant durarà el passaport?
A més, no tenim prou informació per determinar quant dura la immunitat conferida per cada vacuna, per la qual cosa no podem estar segurs de quin seria la vigència dels certificats. Per fer front a aquest desafiament, la clau resideix en la cooperació global i l’intercanvi d’informació.
Com evitar la discriminació
Un altre repte a tenir en compte és la possible creació de desigualtats de dos tipus: dins dels propis països i entre ells. En primer lloc, i mentre no s’assoleixi la immunitat de ramat, hi haurà en els països persones vacunades i persones no vacunades, generalment responent als plans de vacunació de Govern.
Si un certificat de vacunació fos indispensable per viatjar o per accedir a serveis, s’estaria produint una discriminació efectiva de les persones no vacunades.
En segon lloc, als països d’ingressos alts s’espera arribar a la immunitat de ramat al voltant de 2022, però en els països d’ingressos baixos i mitjans la data que s’estima és 2024 -encara que poden diferir depenent de diversos factors, com són les diferents variants del virus-. Si un certificat de vacunació és indispensable per viatjar o per accedir a determinats serveis, s’estaria produint una discriminació efectiva de totes aquelles persones no vacunades. La solució en aquest cas passa perquè el certificat no sigui obligatori per a aquestes activitats, sinó una alternativa a altres processos de cribratge, i que hi hagi un accés massiu a test diagnòstics assequibles.
La privacitat
El tercer repte se centra en el maneig de dades personals. En primer lloc, és important garantir la protecció de la privacitat, que les dades que contingui el certificat siguin usades únicament per al propòsit per al qual va ser concebut i no siguin de domini públic sense el consentiment de les persones que el posseeixin.
Les falsificacions de certificats són una amenaça molt real davant la qual caldrà elaborar solucions.
D’altra banda, és difícil garantir la identitat del portador del certificat. S’ha proposat com a solució vincular els certificats als registres d’identitat, però no tots els països els utilitzen. A més, una gran quantitat de persones a tot el món no té documents bàsics d’identitat. Les falsificacions de certificats són una amenaça molt real davant la qual caldrà elaborar solucions adaptades al context.
La solució europea
En aquest context, la Unió Europea sembla haver tingut en compte els desafiaments a l’hora de dissenyar el passaport immunitari que entrarà en vigor l’1 de juliol, l’anomenat «Certificat Covid Digital de la UE», i que permetrà acreditar de forma senzilla que una persona ha estat vacunada contra la Covid-19; o s’ha realitzat una prova el resultat de la qual ha estat negatiu; o s’ha recuperat de la Covid-19.
El document serà fàcilment accessible, gratuït i no caldrà per viatjar per Europa, només facilitarà els tràmits. Les persones sense el certificat podran seguir viatjant, encara que subjectes a les condicions de cada Estat membre, cosa que teòricament sí que podria generar desigualtats.
D’altra banda, la UE mobilitzarà 100 milions d’euros per proporcionar test assequibles als països membres. Serà un certificat únic per a tota la Unió Europea, tot i que en principi no servirà per viatjar fora de les seves fronteres. Haurem d’esperar al pròxim mes per comprovar si el passaport immunitari europeu supera els reptes propis d’aquest tipus de certificats.
Si bé poden ser part de la solució, cal seguir treballant per aconseguir una adequada i equitativa cobertura vacunal i reforçar els serveis sanitaris i de vigilància epidemiològica.
És evident que un passaport immunitari planteja tant avantatges com desafiaments a nivell científic, econòmic, social i polític. Els avantatges són importants i ajuden a entreveure una llum a la fi de túnel de la pandèmia, però no hem de perdre de vista els grans reptes als quals cal donar resposta abans d’implementar aquesta opció.
A més, és important considerar que aquest tipus de certificats no poden ser l’única mesura presa per la reobertura, i que si bé poden ser part de la solució, cal seguir treballant per aconseguir una adequada i equitativa cobertura vacunal i reforçar els serveis sanitaris i de vigilància epidemiològica. Només així aconseguirem recuperar la normalitat i estar preparats davant futures emergències en salut.
ClaraMarínés metgessaresidentde MedicinaPreventiva iSalutPúblicaa l’HospitalClínic de Barcelona icol·laboradora del Departamentd’Anàlisi del’Institutde SalutGlobal de Barcelona(ISGlobal),centreimpulsatper laFundació «laCaixa».
La mascareta deixarà de ser obligatòria a l’exterior a partir del pròxim 26 de juny. Ho ha anunciat el president del govern espanyol Pedro Sánchez durant la clausura de la reunió del Cercle d’Economia a Barcelona. Aquesta decisió s’aprovarà el pròxim dijous en un Consell de Ministres Extraordinari.
Per tant, aquest serà el darrer cap de setmana amb mascareta obligatòria en els espais a l’aire lliure. «Els nostres carrers, els nostresrostres,començarana recuperar enels propersdies el seuaspecte normal«, ha assenyalat Sánchez durant la seva compareixença.
L’anunci arriba després d’un any i un mes d’obligatorietat de dur la mascareta a l’espai públic, des del 21 de maig de 2020, quan es començava a relaxar el confinament domiciliari imposat durant l’estat d’alarma. L’avenç en la vacunació contra la Covid-19 ha permès que la incidència del virus anés baixant, de manera que s’ha pogut aixecar finalment l’obligatorietat de la mascareta a l’exterior en els casos en què es pot mantenir la distància de seguretat. Per aixecar la mesura s’ha de modificar la llei vigent, que es preveu que es faci per mitjà d’un decret llei.
Ara per ara, la principal preocupació és la variant Delta, que ja representa el 20% de tots els casos positius a Catalunya. «Això vol dir que en poques setmanes, entre 2 i 4, serà la variant predominant», va assenyalar Argimon ahir en una roda de premsa del Departament de Salut. La variant Delta és més transmissible i també presenta una certa diferència en la simptomatologia respecte a altres soques, provocant més refredat nasal i cefalees.
