En els darrers dies s’han pogut llegir i escoltar alguns titulars de premsa que alertaven del ràpid creixement dels alumnes i docents confinats en aquesta quarta onada de la pandèmia, que pels centres educatius és la tercera, ja que la primera la van viure totalment tancats. La realitat, però, és que la situació és similar a l’inici del segon trimestre, que va coincidir amb l’arrencada de la tercera onada de la pandèmia, i en canvi el ritme de creixement de grups bombolla confinats està sent notablement més lent.
Segons les dades que actualitza diàriament (tret dels diumenges) l’aplicació traçacovid, aquest dijous hi ha un total de 1.046 grups confinats, que representen l’1,45% dels 72.000 que es calcula que hi ha en total. Al gener, en el nové dia d’actualització de dades després del primer dia lectiu els grups confinats eren més del doble: 2.165. Aquell dia (21 de gener) hi havia 61.147 persones confinades, de les quals 58.091 eren alumnes i la resta docents, PAS o personal extern. Avui hi ha 26.509 persones confinades, és a dir, menys de la meitat.
En el segon trimestre les autoritats sanitàries i educatives van preveure un «creixement vertical» dels grups confinats, ja que la tercera onada de la pandèmia estava sent molt accentuada, i perquè durant tot el mes de gener es van realitzar cribratges massius als centres educatius. Al final, però, el pic no va ser tan alt com s’esperava. Es va arribar als 2.701 grups confinats el 23 de gener (és a dir, l’onzè dia d’actualització de dades després de l’inici del trimestre) i a partir d’aquí la xifra va anar baixant suaument i progressivament fins a Setmana Santa.
Aquest pic del segon trimestre es va quedar fins i tot lluny del registrat el primer trimestre, quan el 31 d’octubre hi va haver 3.504 grups confinats (el 4,87% del total) i per aquest motiu 85.994 persones van haver de quedar-se a casa. En aquells moments es vivia el moment més àlgid de la segona onada de la pandèmia. L’índex de rebrot havia arribat als 943 punts una setmana abans, mentre que al setembre, quan va començar el curs, es trobava en 213 punts, la qual cosa explica perquè el setembre es va viure un ritme relativament lent de grups confinats, que es va accelerar a l’octubre.
En la roda de premsa que va oferir el conseller d’Educació el passat dimarts, Josep Bargalló es va tornar a felicitar per l’esforç que ha fet tothom (alumnes, docents, PAS, monitors, famílies…) al llarg d’aquest curs per mantenir les escoles obertes i segures, i va recordar que a Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia en algun moment del curs 2020/21 han hagut de tornar a tancar les escoles, cosa que no ha passat a Catalunya.
Gemma Tarafa Orpinell es va llicenciar en biologia per la Universitat de Barcelona i es va doctorar en Biologia Molecular també per la mateixa universitat. Les seves publicacions s’han centrat en temes de salut i desigualtat i, al llarg de la seva trajectòria, ha treballat com a investigadora postdoctoral a la Universitat Yale, a l’Institut Català d’Oncologia, i al Grup de Recerca sobre Desigualtat en Salut de la Universitat Pompeu Fabra entre d’altres. Des de les eleccions municipals del 2019 és regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, al mandat anterior era Comissionada de Salut. Tarafa considera que una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures. «Les cures, en general, sempre han sigut invisibles. Ara s’han evidenciat molt més. Cal que la societat reconegui les cures, remunerades i no remunerades. Cada vegada tindran més importància, en una societat que envelleix a marxes forçades», argumenta.
En termes generals, com veu la situació actual de la pandèmia i les perspectives per les pròximes setmanes?
Penso que estem en un punt clau. Les xifres de contagis van augmentant i tenim indicadors molt directes, com és el de la presència de persones ingressades a UCI i hospitalitzacions, que també van en augment, alhora que la velocitat en el procés de vacunació no avança a la velocitat que ho hauria de fer. És clau augmentar el ritme de les vacunacions. El problema greu, però, és que la producció i distribució de les vacunes a escala mundial són limitades, i per tant, crec que en aquest punt és importantíssim l’alliberament de les patents, que són les que ens limiten aquesta distribució. Ara és el moment de fer-ho. Si no, no podrem augmentar la velocitat de la vacunació. I com a problema de salut pública que és la pandèmia de la Covid-19, cal vacunar a tota la població del mon ; perquè si no estem tots vacunats, la malaltia se seguirà estenent . No n’hi ha prou en vacunar els països del nord, també cal vacunar als països de l’hemisferi sud. Per a situacions excepcionals, calen mesures excepcionals.
En el moment actual cal ser molt empàtic amb la població. Vivim una situació de fatiga pandèmica, anímicament complicada i, per tant, cal comunicar amb coherència i pedagogia i cal que les mesures que es posen sobre la taula siguin adequades i ben explicades.
Són adequades les restriccions actuals?
Fa pocs dies ens vam reunir amb la consellera Alba Vergés i la consellera Meritxell Bu dó i els hi vam dir que nosaltres creiem que a Barcelona cal confinament metropolità i no comarcal. No posem en qüestió el fet que calguin mesures, coneixem la situació actual. El que sí que posem en qüestió és la tipologia de la restricció perimetral per comarques. Barcelona és una de les ciutats més denses d’Europa i, per evitar aglomeracions, veuríem molt més adequada una restricció d’un perímetre més ampli, és a dir, un confinament de l’àrea metropolitana.
Com han afectat les retallades dels darrers anys en la gestió de la pandèmia? Com cal reforçar el sistema sanitari?
Aquesta pandèmia ens ha ensenyat moltes coses. Ha fet visibles problemàtiques que ja hi eren, i les ha mostrat amb més força. També n’ha fet aparèixer de noves. Tenim un sistema sanitari que va partir unes fortíssimes retallades l’any 2011, i encara a dia d’avui no s’han recuperat en la seva totalitat el nombre de professionals d’Atenció Primària, o llits d’hospital. Un altre tema és que destinem a la salut pública només un 2% del total del pressupost en salut. La pandèmia ens ha demostrat que la prevenció, és a dir, la part prèvia al tractament de la malaltia, és clau, i ens ha ensenyat que cal reforçar molt determinades àrees del sistema sociosanitari. Un exemple és el que va passar durant la primera onada amb les residències. Tenim clarament un model residencial fallit, al qual ja se sabia abans de la pandèmia i no es va abordar, que se li ha de donar la volta com un mitjó. Ara cal que s’abordi sobretot des d’allà on hi ha la competència per fer-ho.
Certament, una pandèmia com aquesta és molt complexa de gestionar, d’entrada no ens hem de cansar de donar gràcies als professionals que ha lidiat amb aquesta situació sense precedents i també vull destacar dos aspectes sobre com ha funcionat la gestió de la pandèmia. D’una banda, hem après que anticipar-se en un procés com aquest és clau, i en molts aspectes no hi ha hagut prou anticipació. Per altra banda, les mancances estructurals de les quals parlàvem, derivades de les retallades i del mateix model sanitari, no han ajudat en l’abordatge de la pandèmia. Cal replantejar molts aspectes del nostre sistema sanitari. Però això no ho dic des de la crítica; ho dic des d’una visió constructiva. Hem de prendre nota de què ha fallat i fer nous canvis en profunditat en el sistema. Ara tenim una finestra d’oportunitat per fer aquests canvis, i cal aprofitar-la. Com a societat, no podem permetre’ns no aprofitar aquesta d’oportunitat.
Tenim un model molt hospitalocèntric i, tot i que els hospitals fan una feina importantíssima, cal dimensionar bé el sistema, posant més l’accent en altres parts del sistema sanitari, com l’atenció primària, la salut mental, i en les cures, els serveis d’atenció a la persona. I hi ha serveis privatitzats com la rehabilitació que pràcticament no s’avaluen i que serien molt més eficients si s’integressin en la gestió pública i als CAP.
La pandèmia ens ha demostrat que la prevenció és clau i ens ha ensenyat que cal reforçar molt determinades àrees del sistema sanitari, com la salut pública i l’atenció primària
Què pot fer l’Ajuntament per potenciar el sistema sanitari, tenint en compte les competències limitades que té al respecte?
Pot fer i fa moltes coses. Com a Ajuntament hem intentat acompanyar l’atenció primària, que creiem que ha de ser el cor del sistema. La primària té unes grans limitacions de professionals i espais. Des de l’Ajuntament, hem ajudat a suplir la necessitat provisional d’espais fer les ampliacions necessàries dels CAP per poder mantenir circuits nets i bruts A més, vam posar a disposició 45 espais de suport per fer la vacunació de la grip, i ara també la de la Covid. També hem posat a disposició solars per poder construir un nombre no menor dels centres que cal ampliar. En aquest sentit, hem pogut ajudar a dimensionar millor la primària pel que fa, sobretot, a l’espai físic. A la primera onada, vam oferir grans equipaments esportius per fer-hi ampliacions hospitalàries, que van permetre fer créixer el sistema amb 550 llits, que no són pocs. Nosaltres tenim la capacitat també d’incidir en el Consorci Sanitari de Barcelona, tot i que la Generalitat hi té la majoria i determina el pressupost dels contractes del CatSalut, i allà insistim que cal augmentar el pressupost de la primària fins a arribar a un 25% del total del pressupost de salut. Però no només és un problema pressupostari. Quan em refereixo que cal replantejar-se algunes qüestions, em refereixo també al mateix model que tenim. Intentem incidir en tenir una mirada més oberta, d’un sistema més accessible, públic i universal i amb una avaluació més rigorosa de totes les línies
Quines altres accions han dut a terme?
Des de l’Ajuntament de Barcelona, encara que no tenim moltes competències en matèria de salut, estem aprofitant totes les escletxes que ens permet la normativa i les nostres competències i la carta municipal. Treballem en la promoció i prevenció de la salut a través de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Aquí, per exemple, hem treballat nombrosos aspectes de salut comunitària en vint-i-cinc dels barris de menor nivell socioeconòmic . També hem fet una passa molt important pel que fa a la salut bucodental, creant un dentista municipal per a persones vulnerables, que ha atès més de 15.000 visites de persones sense recursos. Cal tenir en compte que més d’un 12% de la població no va mai al dentista per raons econòmiques, perquè no s’ho pot permetre. Creiem que la salut bucodental hauria de ser una salut de primera i per a tothom, i hauria d’estar recollida, al 100%, en la nostra cartera de serveis. Vam presentar al Parlament una llei en aquest sentit que permetria avançar en aquest aspecte. Mentrestant, hem obert aquest primer dentista per a persones vulnerables, i també un segon per infants, i estem treballant en un dentista per tothom.
Gemma Tarafa durant l’entrevista | Pol Rius
Tenim una crisi de salut mental? Com es pretén potenciar els serveis de suport psicològic a la ciutadania?
Completament. Després d’una crisi sanitària com aquesta apareix una crisi social, una crisi econòmica, i també una crisi de benestar emocional o de salut mental, que també és molt important i que tot just ara comença a emergir. La pandèmia ens ensenya també el nostre model sanitari no està preparat per abordar una situació de salut mental com aquesta.
Barcelona és la primera ciutat en tot l’Estat que té un pla de salut mental, que l’hem construït i l’estem treballant amb tots els agents de la ciutat , juntament amb altres administracions, i hem avançat en aquesta mirada de la salut mental comunitària. Uns exemple o model d’aquesta orientació comunitària són els Konsulta’m, que són serveis gratuïts per a joves entre 12 i 22 anys als quals se’ls ofereix acompanyament psicològic, sense cita prèvia. Són serveis que hem instaurat en la comunitat, que hem posat en centres de joves, amb la màxima proximitat. El Pla de salut mental s’ha reforçat durant la crisi Covid amb mesures de xoc i extraordinàries conscients de la crisi de benestar emocional que estava suposant. Durant la pandèmia hem doblat el nombre de punts a la ciutat fins a completar una xarxa de 11 punts. Aquest any hem augmentat, respecte de l’any anterior, en un 138% la presència de joves en aquests espais. També hem posat en marxa a Barcelona un telèfon de prevenció del suïcidi (900 925 555)
En els seus informes, l’Agència de Salut Pública de Barcelona parla de les desigualtats socials, econòmiques i de gènere amb relació a les dues primeres onades de la pandèmia. Com ho valora?
És clar que la crisi sanitària ha accentuat les desigualtats que ja existien, aquí i arreu. On un viu i com hi viu és clau; el codi postal té molt més pes que el codi genètic. Viure en una ciutat amuntegada, contaminada, duent una mala alimentació… impacta en la salut. Durant la pandèmia, hem pogut observar que hi ha més contagis en aquelles zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, i això s’explica bàsicament per tres causes. En primer lloc, no és el mateix confinar-se en un pis de 150 metres quadrats amb terrassa que en un pis de 30 o de 50 metres quadrats. Aquest és un dels principals elements que fa que en una zona determinada hi hagi més contagis que en una altra. Un segon element és que en zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, moltes de les persones que hi viuen treballen normalment en feines que no permeten fer teletreball i, per tant, estan més exposats al virus. La tercera causa és que sabem que les persones amb pitjors indicadors socioeconòmics també tenen més patologies cròniques a causa de la seva mateixa situació vital i, per tant, tenen més risc de patir afectacions més greus amb relació a la Covid.
El que tot això evidencia és que veiem més desigualtats i que la pandèmia no ha afectat per igual a totes les zones de la ciutat. D’altra banda, malgrat el gènere ha estat molt invisibilitzat en aquesta pandèmia, cal recordar que les dones són les responsables de les cures, tant en el treball fora de casa ja que són la majoria de professionals sanitàries i socials, com en la cura de les persones de la llar. Per aquest fet tenen un risc d’infectar-se important. Ara bé, els homes, quan emmalalteixen, tenen la malaltia en forma més greu, amb més probabilitats de ser hospitalitzats o morts. Això està relacionat amb les patologies cròniques que són més freqüents en els homes com per exemple les malalties respiratòries que estan relacionades amb la Covid-19.
Quins són els barris que més preocupen?
En aquest moment, el nombre més gran de contagis el tenim a Nou Barris, però la situació ha anat oscil·lant; també hem tingut una gran incidència a Ciutat Vella i en algunes zones del barri de Sants. És molt important que treballem amb dades a la mà. Malgrat en aquesta pandèmia sovint hi ha hagut un ball de dades, el web de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha ofert dades diàries i també per edat, sexe, barri i nivell socioeconòmic que ens han ajudat a prendre decisions lligades al control de la malaltia i també a les conseqüències de les mateixes.
Quan es fan polítiques d’ocupació, d’habitatge o de millora de l’espai urbà, es treballa sobre els determinants socials i les inequitats sanitàries. També quan es fa possible que les persones amb menys recursos puguin anar al dentista o al psicòleg
En termes generals, com es poden abordar des del nivell municipal els determinants socials de la salut i les inequitats sanitàries?
Quan un Ajuntament fa polítiques d’ocupació treballa sobre els determinants socials de la salut, ja que les dades indiquen que les persones amb més de dos anys d’atur tenen tres vegades més de risc de patir un problema de salut mental. També quan fem polítiques d’habitatge o de millora de l’espai urbà treballem per abordar els determinants socials. En els últims quatre anys, hem fet una aposta molt important per l’habitatge públic, construint-ne més que durant els darrers vint anys, fet que tindrà un impacte sobre la salut dels veïns i veïnes de la ciutat. Durant la pandèmia, hem generat 700 places per a persones sense llar, sumades a les 2.200 que ja tenia la ciutat, en comparació amb les 180 que hi ha a la resta de Catalunya. Hi ha temes que han de ser país, i aquest n’és un.
Quan es fa possible com Ajuntament que les persones amb menys recursos puguin anar al dentista o fem més accessible el suport psicològic també estem treballant per l’equitat sanitària. Des de l’Ajuntament, tenim també un fons d’ajut per aquelles persones que no es poden pagar els fàrmacs. Creiem que s’ha d’eliminar el copagament per rendes baixes, ja que moltes famílies no se’l poden permetre. Potenciar la salut comunitària també és una manera molt clara de treballar per l’equitat sanitària, entre d’altres.
Durant la pandèmia, l’Ajuntament de Barcelona ha activat 300 informadors que han anat a peu de carrer en aquells barris on preocupava més el nombre de contagis. Entre els mesos de març i abril vam activar un Programa Municipal de Suport a les Quarantenes, que ha permès a les persones que estan soles i hagin d’aïllar-se fer-los-hi arribar una cistella amb aliments, llençar els seus residus o treure a passejar la seva mascota. Hem acompanyat aquestes persones amb una sèrie de serveis. Per exemple, si en un pis de 30 o 50 metres quadrats hi viuen sis persones i una d’elles s’ha d’aïllar, cal garantir que aquesta persona pugui fer l’aïllament en un hotel salut , o portar el que necessita a casa seva per evitar el contagi de la seva família o convivents.
En paral·lel a les crisis sanitària i social hi ha la climàtica. El medi ambient i la contaminació van millorar durant el confinament, però ja hem tornat a la situació anterior. Quines iniciatives té previst l’Ajuntament? La pandèmia pot ser una finestra d’oportunitat?
Sí, sens dubte la pandèmia és una finestra d’oportunitat en aquest sentit. Durant els mesos de confinament, , tenim dades que ens mostren que la contaminació de l’aire es va reduir a menys de la meitat. Per exemple, el NO2 va passar de 37,8 μg/m3 abans de la pandèmia a 16,8 μg/m3 durant l’estat d’alarma. Els veïns et deien que una de les poques coses positives era veure una ciutat amb un aire net i sense soroll. Cal recordar que aconseguíssim mantenir els nivells de contaminació que l’Organització Mundial de la Salut considera acceptables per la salut , evitaríem 1000 morts a la ciutat de Barcelona cada any. És una xifra molt important. La contaminació també fa augmentar els casos d’asma i altres malalties respiratòries i de càncers. Només per això, val la pena abordar amb contundència aquesta problemàtica. Nosaltres hem engegat moltes iniciatives. Per exemple, hem impulsat la zona de baixes emissions, la ‘Superilla Barcelona’, hem augmentat moltíssim els carrils bici i també hem engegat el pla ‘Protegim les escoles’. D’aquesta manera, l’any 2023 al voltant de 200 escoles tindran alguna actuació per protegir i pacificar aquests espais, perquè un dels grups de població on més preocupa l’exposició a la contaminació són els infants.
Durant la pandèmia, hem impulsat la iniciativa ‘Obrim Carrers’, tallant diversos carrers perquè la ciutadania pugui gaudir amb tranquil·litat d’aquests espais. També hem posat noves tarifes al transport, perquè quan fem un abordatge per reduir el nombre de cotxes és fonamental potenciar el transport públic. Aquesta són mesures que han vingut per quedar-se. La crisi ambiental ja la teníem amb molta contundència abans d’aquesta crisi sanitària i hem de seguir treballant per fer-hi front. Barcelona ha de ser una ciutat més saludable.
Gemma Tarafa durant l’entrevista | Pol Rius
Els serveis socials assistencials estan desbordats? Hi ha el nombre de treballadors socials necessaris?
Segurament mai es fa prou, però totes aquelles persones que han sol·licitat acompanyament a serveis socials n’han tingut. Malgrat que amb la pandèmia hi ha hagut un escut social històric, que no havíem tingut el 2008, amb mesures com l’ingrés mínim vital, els ERTO i un total de 46,6 milions d’euros en ajuts atorgats des de serveis socials, les conseqüències de la crisi social i econòmica s’han fet paleses. Un 32% de les persones ateses als serveis socials durant la pandèmia -de les quals un 64% són dones- no hi havien anat mai. Els serveis socials han fet una feina excepcional, perquè la crisi social i econòmica que vivim és d’una gran magnitud. Pel que fa a l’augment de les plantilles, ho estem treballant amb la Generalitat, que és l’administració responsable del contracte programa . Insistim amb contundència en què cal augmentar les ràtios de treballadors dels serveis socials, perquè la situació ho requereix.
Quan aplaudim normalment ho fem als serveis sanitaris, però els serveis socials també han fet una feina excepcional. Els aplaudiments s’haurien de fer extensius a les treballadores dels serveis socials, a les treballadores de la neteja i de la llar, a aquelles persones que han tingut cura d’algú perquè una altra persona pugui anar a treballar. També a les iniciatives veïnals que han arribat allà on els veïns no arribaven a anar a serveis socials. Els aplaudiments s’haurien de fer extensius a les cures, en el sentit ampli.
Una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures, que cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades.
S’han revalorat les cures amb la pandèmia?
Sí, molt. Les cures, en general, sempre han sigut invisibles. Ara s’han evidenciat molt més, tot i que encara falta molta visibilització. Cal que la societat reconegui les cures, remunerades i no remunerades, les cures en majúscules. En relació a les cures renumerades cal dir que durant el confinament i la pandèmia a l final, quan tothom estava tancat a casa, qui sostenia els serveis eren els treballadors de les cures, en el sentit ampli. Les treballadores que ajuden a una persona gran o amb dependència, per exemple, eren l’única persona que aquesta persona veia durant setmanes. Per tant, feien una funció que anava molt més enllà de les tasques que tenen marcades, eren la seva finestra al món. Les cures que han fet en el sentit emocional han sigut extraordinàries. I han sigut feines sempre molt invisibles. Crec que una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures, que cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades. A més, curem sempre, al llarg de tota la vida,no només en les edats avançades . És molt important posar les cures en valor, i això vol dir acompanyar-les bé, tant des de la societat com des de les administracions.
A la ciutat tenim l’espai ‘Barcelona Cuida’, que és un centre destinat a les persones cuidadores familiars o informals de: persones amb dependència, diversitat funcional, trastorn o malaltia, infants i joves, gent gran; treballadores de la llar i les cures; professionals de les entitats i de serveis de l’Administració; i persones receptores de cures que volen planificar l’atenció que desitgen rebre en moments de pèrdua d’autonomia i procés d’envelliment. Servei que acompanya a aquelles persones a nivell emocional, laboral i jurídic.
Seguint en aquesta línia, parlem del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD). L’Ajuntament de Barcelona va anunciar la seva municipalització el maig del 2019. Quins impediments van trobar? Quines iniciatives han dut a terme per millorar el servei?
El SAD és el segon contracte més important que té l’Ajuntament, després del de la neteja. Estem parlant d’unes 5.000 treballadores. En aquell moment la proposta la vam fer. Tenim 4 lots que són gestionats per diferents empreses i nosaltres vam proposar que una d’elles fos una encomana a una entitat pública. Tanmateix, els serveis jurídics de l’Ajuntament no van considerar que hi havia garanties jurídiques tenint en compte els canvis legislatius i normatius per fer-ho, malgrat que la voluntat política hi era. La nostra proposta continua sobre la taula, perquè sense una garantia jurídica no la podem tirar endavant. Ara, el que hem fet és activar un ‘lot control’, una eina nova que no teníem abans. Aquesta eina farà que els gestors del servei hagin de complir unes condicions, i si no ho fan, nosaltres tindrem capacitat per sancionar-los. Per tant, farem inspeccions per veure com funciona el servei i recollirem les demandes i queixes de les treballadores i els usuaris. En un servei tan important com aquest, hem de poder garantir que s’estigui duent a terme totes aquestes qüestions claus per millorar les condicions de les treballadores i usuaris que han fixat el plec de licitació
El SAD és un sector altament precaritzat i feminitzat. El conveni salarial és en l’àmbit català i, en aquest sentit, tenim les mans lligades. El nou conveni suposa un augment salarial d’un 14% en els pròxims quatre anys. Vam ser el primer Ajuntament a reconèixer el primer conveni col·lectiu català entenent que era un marc imprescindible per la introducció de millores laborals. Això ho hem incorporat a la nova licitació. També hi apareixen nous perfils, com el del terapeuta ocupacional, que es requereix en determinats casos més complexes. Una de les qüestions que hem establert d’obligat compliment és que es puguin fer jornades completes i que les treballadores tinguin una major formació. A més, hem establert que s’avanci cap a un nou model organitzatiu del servei, on 10 o 15 treballadores atenguin un màxim de 60 usuaris. Els gestors han de complir aquestes indicacions. Si no és així, obrirem un expedient sancionador i, en última instància, retirarem el lot al gestor. Hem treballat molt per poder abordar millor aquest servei i aquest lot control ens ha d’ajudar que això sigui així.
Gemma Tarafa durant l’entrevista | Pol Rius
Hem de treballar a marxes forçades en quin model d’envelliment digne volem pel nostre país i la nostra ciutat. La residència és un model que és vàlid per persones amb graus de dependència alts, però per la resta hem de trobar un model més adequat.
La pandèmia ha evidenciat que el model actual a les residències no funciona correctament. Malgrat que l’Ajuntament no té competències en aquest àmbit, quins aspectes creuen què cal millorar? Com garantir un envelliment digne?
Ja teníem indicadors que el model residencial actual no és un bon model per a garantir un envelliment digne de tota la població, en una ciutat que el 2030 tindrà gairebé un 30% de persones majors de 65 anys. Hem de treballar a marxes forçades en quin model d’envelliment digne volem pel nostre país i la nostra ciutat. La residència és un model que és vàlid per aquelles persones amb graus de dependència alts, però per la resta de persones hem de trobar un model més adequat. Així com hem d’avaluar com s’ha gestionat la crisi sanitària des del sistema públic català, s’ha d’avaluar com s’ha gestionat la crisi de les residències. I aquí hem de fer una reflexió sobre quin model volem, és de vital importància. Per això, hem demanat a la Generalitat constituir un espai mixt per poder abordar aquest tema. Hem de caminar de manera coordinada i organitzada per construir un model d’envelliment digne. Per fer que aquestes persones, que s’han deixat la pell durant tota la seva vida per construir aquest pais, tinguin un final de vida digne.
Totes les enquestes i baròmetres ens diuen que la gent, en general, vol envellir a casa seva. Això no tothom ho podrà fer, a causa de la seva situació de dependència o complexitat, però una gran majoria ho ha de poder fer. És important establir quin control i paper ha de tenir la Generalitat en les residències. Fins ara, l’atenció primària no entrava dins les residències i, de moment, aquest canvi ha vingut per quedar-se. Cal entendre que les persones que entren en una residència no deixen de ser usuaris de la primària.
A Barcelona hem impulsat iniciatives com els habitatges amb serveis, que són habitatges públics on les persones grans que van a viure paguen un lloguer molt baix, tenen uns espais comunitaris dins el bloc de pisos i disposen de serveis de l’institut municipal de serveis socials, ja sigui més en la part emocional com la motriu. Aquest és un model on la gent gran no envelleix sola, sinó que ho fa acompanyada d’altres persones. Tenim més de 1.300 persones que viuen en serveis com aquests i, a finals de mandat, en tindrem 500 més. És un model que, òbviament, no resol tota la problemàtica que hi ha amb les residències, però és una iniciativa important. Igual que ho és també el SAD o l’atenció domiciliària que fan els centres d’atenció primària o les residències, per aquelles persones amb un grau de dependència elevat.
A Barcelona hi ha molta gent gran que viu sola. Com ha afectat la pandèmia a aquestes persones? Quines iniciatives s’han dut a terme des de l’Ajuntament per atendre-les?
La gent gran ha patit horrors amb aquesta pandèmia. Hi ha moltes persones grans a la ciutat que viuen soles, i nosaltres, des de l’Ajuntament, hem intentat estar a prop d’elles i acompanyar-les. A Barcelona hi ha 100.000 persones que utilitzen el servei de teleassistència, però també n’hi ha 70.000 que no tenen cap servei municipal ni cap mena de vincle (persones d’entre 70-84 anys). A aquestes 70.000 persones les estem trucant totes, una a una, per preguntar-los-hi com estan i explicar-los-hi tots els serveis públics que hi ha. Hem d’arribar a tots els racons de la ciutat, perquè tenir un servei municipal fa que tinguin xarxa. Per això, és essencial detectar les necessitats que tenen les persones grans i, en aquest sentit, aquestes trucades ens ajuden molt a fer-ne una radiografia actualitzada.
Els sindicats representatius del sector i les patronals hem iniciat recentment el procés de negociació del nou conveni SISCAT, que defineix les condicions laborals del personal que treballem a la xarxa concertada del sistema públic català de salut.
El sistema públic català de salut presenta moltes mancances. Algunes d’elles fa dècades que són problemàtiques, com ara la mitjana de sous més baixos que moltes altres parts de l’estat, amb un cost mitjà de vida més alt, principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona. L’altra problema històric és que els serveis públics de salut, assistència sociosanitària, salut mental… estan o han estat subjectes a diferents convenis col·lectius que, en general, penalitza el personal dels serveis concertats i dels serveis sociosanitaris per iguals funcions i categories professionals. Aquesta penalització és tant quant a sous com quant a drets socials (dies de vacances, horaris…). Això porta al fet que el personal, per poc que pugui, vagi a treballar a la xarxa de primària o hospitalària de gestió pública, o marxi a altres comunitats autònomes o a l’estranger. Això causa un greuge envers les persones que es beneficien de serveis sociosanitaris o de les persones que vivim en comarques, com ara el Vallès Oriental, on tots els hospitals de sanitat pública són de gestió privada.
Les importants retallades realitzades pel govern de Mas, campió estatal de les retallades aprovades durant l’anterior crisi econòmica pel PP i CiU, van aprofundir aquests dèficits estructurals i van aprofundir en la precarietat de l’estat de salut de la sanitat pública catalana. Recordem que la primera declaració com a membre del govern del llavors conseller de Sanitat, el Sr. Boi Ruiz, va ser animar a la ciutadania a què es fes una mútua privada de salut. Les retallades en inversió en salut pública no van estar revertides fins als pressupostos aprovats del 2020. Per fi vam tornar al pressupost de salut del 2010, però amb un augment de la població important, amb un envelliment de la població, amb un augment de la cartera de serveis del sistema públic de salut… i amb una crisi sanitària sense precedents causada per la Covid-19.
L’estrès del sistema públic per la pèrdua de poder adquisitiu, per la manca d’inversió en noves tecnologies, per les piruetes en la gestió per optimitzar al màxim els recursos… va agreujar-se amb la Covid fins a portar-nos al límit d’una fallida multisistèmica que arrossegués el sistema de salut i la salut mental i física del personal sanitari.
Ara encarem un nou procés de negociació del conveni SISCAT sense un govern estable a la Generalitat. L’objectiu de la UGT en aquest procés de negociació és que les condicions laborals del personal afectat pel conveni SISCAT es vagin igualant progressivament durant la vigència del conveni actual a les condicions del personal sanitari dels hospitals catalans de gestió pública. Aquesta igualació progressiva portarà a una major equitat entre el personal sanitari (a igual feina, iguals condicions laborals) i territorial (l’atractiu pel personal serà igual, si més no en l’àmbit de conveni, per treballar a Bellvitge que a Vic).
Sabem que la patronal de la Sanitat Concertada no té pràcticament, però, capacitat de marge per millorar el nostre conveni col·lectiu si no hi ha un govern estable de la Generalitat que faci una aposta valenta, decidida i consistent per augmentar progressivament el pressupost en sanitat. L’acord de govern entre ERC i la CUP, pel que fa a la sanitat, va en la línia que necessita la nostra sanitat pública (igualar progressivament condicions laborals, tendir a gestió pública de serveis de salut, taula permanent de diàleg professional entre CatSalut, sindicats i organitzacions sanitàries per homogeneïtzar les condicions laborals…).
Malauradament, aquestes propostes són, ara per ara, una declaració de bones intencions, mentre no sigui l’acord de legislatura d’un govern de la Generalitat. A més, aquest acord, per poder materialitzar-se, necessita que la inversió en sanitat pública augmenti de forma substancial. El 2018, la inversió pública en sanitat era del 4,7% del PIB català, molt per sota de la mitjana estatal (5,5% del PIB) i només superior a la Comunitat de Madrid (3,6% del PIB) en la comparació entre autonomies. Reconeixem l’important esforç realitzat per les administracions públiques per afrontar l’actual pandèmia. Necessitem, però, que aquest esforç es consolidi en el temps.
La sanitat pública catalana té una important pluripatologia (condicions laborals precàries, importants dificultats per atreure i retenir talent, dèficits d’inversió en noves tecnologies, diferents condicions laborals per iguals categories i funcions); aquesta pluripatologia s’ha vist agreujada per la pandèmia, atès l’estrès psicosocial importantíssim que estem patint el personal sanitari. Estem a la sala d’espera de l’UCI perquè necessitem un tractament agut i posteriorment d’altre sostingut en el temps per millorar de forma estable la salut de la sanitat pública catalana. I, per això, necessitem un govern estable a la Generalitat, que faci una aposta estratègica per una sanitat pública, universal, de qualitat i que atengui a les necessitats de sanitat actuals i futures de la ciutadania. Apel·lem a la responsabilitat de tots els partits presents al Parlament de Catalunya per fer-ho possible.
*La secció sindical de la UGT de la Fundació Privada Hospital-Asil de Granollers està formada per Vicenç Barbancho Galán, Silvia Franco Mas, Lola Lorente Segura, Maricruz Moreiras Andrino, Jordi Ortiz Gil, Núria Sala Atienza, Jordi Vera Fontclara.
Xènia Isern Domingo va ser adjunta al Servei d’anestesiologia Reanimació i terapèutica del dolor de l’Hospital de Berga fins a l’any 2018, en què assumeix les funcions de Cap de Servei d’Anestèsia i coordinadora de l’àrea quirúrgica, càrrec que ostenta actualment.
Com vau viure a l’hospital la primera onada?
La primera onada al Berguedà va ser molt dura. Vam ser una de les comarques amb més mortalitat, perquè es tracta d’una comarca molt envellida i, a més, la Covid va afectar moltes de les persones de la residència geriàtrica de Bagà, que ens correspon per zona. En el moment àlgid de la primera onada, vam arribar a tenir 62 pacients ingressats per Covid en un hospital que, abans de la pandèmia, comptava amb 92 llits d’hospitalització. Això va obligar a totes les i els metges de l’hospital a agafar rols diferents dels habituals. Nosaltres, els anestesiòlegs, vam sortir del quiròfan, perquè es va aturar l’activitat quirúrgica programada i només es feia urgències, i vam ser els encarregats de portar aquells pacients Covid en situació més crítica.
L’hospital, com la majoria dels hospitals de Catalunya i de la resta del món, no estava preparat per atendre l’allau de pacients que vam tenir. A més, els protocols del CatSalut eren molt canviants i havíem d’anar adaptant l’hospital a les diferents directrius que, a vegades, canviaven vàries vegades en un mateix dia. Per sort, els professionals de l’hospital es van bolcar per complet a aquesta transformació i vam ser capaços de crear circuits nets i bruts, amb l’ajuda de Metges sense fronteres. Vam crear una petita unitat de semicrítics, de la qual no disposàvem prèviament, on poder mantenir pacients en una situació més crítica fins que s’aconseguia un trasllat a UCI. També es van improvisar sistemes d’alt flux dels quals no disposàvem abans, i tants d’altres canvis que ens van facilitar la nostra feina i augmentar la seguretat dels i les professionals.
El teixit social del Berguedà es va bolcar completament amb l’hospital, vam rebre donacions de tota mena: bates, gorres, mascaretes FFP2 i FFP3, ulleres, respiradors portàtils, etc. Això va fer que no ens faltés mai protecció.
Com va afectar això als i a les professionals, i a l’entorn social?
En les primeres dues setmanes de pandèmia, es van infectar forces professionals. Vam ser un hospital amb un percentatge alt de treballadores i treballadors infectats. De fet, durant una setmana, vam quedar només dos anestesiòlegs a l’hospital, perquè la resta eren de baixa. El teixit social del Berguedà es va bolcar completament amb l’hospital, vam rebre donacions de tota mena: bates, gorres, mascaretes FFP2 i FFP3, ulleres, respiradors portàtils, etc. Això va fer que no ens faltés mai protecció, tot i que en algun moment vam estar al límit, encara que no tinguéssim uns EPI tant «bonics» com els que s’utilitzen a altres hospitals. Una altra ajuda externa que vam rebre va ser de molts i moltes estudiants de medicina, MIR i estudiants d’infermeria que van venir a donar un cop de mà i es van implicar al 100% amb l’hospital. Crec que mai els hi podrem agrair tot el que van fer per nosaltres.
Ha canviat això en les posteriors onades?
La segona i tercera onada han estat molt diferents. Hem tingut pacients ingressats, però res a veure amb la primera onada. Hem tingut pacients greus, però la derivació a les unitats de crítics han estat més àgils. Nosaltres, com a hospital, ens hem equipat millor i també coneixem millor la malaltia i la manera com tractar-la.
És diferent la vida amb la pandèmia al món rural?
Evidentment que sí. El confinament als pobles ha estat més «fàcil» que en les grans ciutats, ja que aquí la majoria de gent disposa de jardí o terrassa, i això fa que el fet d’estar a casa s’hagi pogut portar millor. En l’àmbit professional també és molt diferent. La implicació emocional és molt més alta, ja que molts dels i de les pacients que hem tingut eren familiars d’alguna amistat o coneguts nostres i, quan les coses no anaven bé, això va anar deixant empremta. A més, en els hospitals comarcals les plantilles de professionals són més reduïdes i això fa que una baixa, sigui per malaltia o per qualsevol altre motiu, es noti molt més.
Com és el teu dia a dia, en el context de pandèmia, amb les i els pacients? Ha canviat?
El gran canvi viscut en el nostre cas és que hem passat a fer molta feina de forma virtual. La majoria de les visites preoperatòries, que abans eren presencials, ara es fan telefònicament. El mateix passa amb la majoria de visites de seguiment a la unitat del dolor que, una vegada diagnosticat el pacient, es fan telefònicament, a menys que no hi hagi algun símptoma nou. L’altra cosa que ens ha canviat molt a l’hora de treballar és el fet que a quiròfan no entra cap pacient de forma programada que no tingui una PCR negativa de menys de 72 hores, o bé anticossos de la malaltia. Això fa que la programació de quiròfan hagi de ser molt més estàtica i que ens veiem abocades a suspensions de cirurgia a última hora, amb el que això comporta per l’organització del pacient i de l’hospital.
Com hospital rural tenim la necessitat d’aconseguir professionals amb interès per desenvolupar la seva feina en aquest entorn, i això costa d’aconseguir.
Com ha estat la relació amb els familiars que no han pogut visitar les persones malaltes?
La relació amb les famílies ha estat molt dura. Moltes vegades donàvem males notícies per telèfon a persones que no coneixíem ni els hi veiem la cara. Especialment durant la primera onada, que no es permetia l’accés a ningú sense autorització. A la planta Covid encara ara les visites estan prohibides. En les altres plantes l’hospital sempre s’ha procurat que, en major o menor grau i segons l’evolució de la pandèmia dins i fora de l’hospital, aquells pacients que es troben al final de la vida, grans dependents, menors o parteres poguessin tenir visites, ni que només fos en determinades franges horàries.
Què creus que hauria de millorar?
Suposo que com tot el personal sanitari demanem un parèntesi, per a recuperar-nos emocionalment i físicament, ja que portem molt de cansament acumulat. I, a la vegada, aquest parèntesi ens ha de servir per a poder plantejar com afrontem la recuperació de la nostra feina habitual, sense oblidar que la Covid conviurà amb nosaltres durant força temps.
A més, com hospital rural tenim la necessitat d’aconseguir professionals amb interès per desenvolupar la seva feina en aquest entorn, i això costa d’aconseguir, ja que els grans hospitals de l’àrea metropolitana també estan oferint moltes places.
L’exministre de Sanitat, que va ser candidat del partit socialista a la presidència de la Generalitat, Salvador Illa, reconeix que, si es pogués tornar a enrere, hagués començat abans a prendre mesures enfront la pandèmia. «En aquell moment, teníem la informació que teníem. Hem après molt i hem comès errors, tot i que Espanya va ser dels països que va decretar abans l’Estat d’alarma pel nombre de casos i de defuncions», afirma Illa en una entrevista al Catalunya Plural. El que fou candidat del PSC assenyala que la pandèmia ha sigut una «sacsejada per tothom, una cura d’humilitat, sobretot per les societat occidentals».
Illa sosté que durant els darrers anys hi ha hagut una davallada de recursos públics que han repercutit en el deteriorament de les polítiques públiques, especialment en la sanitat. Creu, però, que la pandèmia ha servit per posar de manifest diverses problemàtiques. «M’estimo més agafar-ho per la part positiva: això ha estat una sacsejada, i ha posat sobre la taula que els professionals han d’estar ben atesos», destaca Illa.
«La immensa majoria de professionals sanitaris no estan principalment moguts per una pulsió pecuniària, sinó que tenen una veritable vocació de servei. Fins fa relativament poc, els sanitaris no estaven considerats com els ‘herois’ de la nostra societat. Ara hem vist el paper fonamental que hi juguen, i considero que ha d’haver-hi un increment de recursos destinats al sector», sosté Illa.
Respecte a la vacuna contra la Covid i el paper de les indústries farmacèutiques, Illa considera que hi ha hagut una plantejament comú entre la indústria i els decisors públics. «S’han avançat recursos públics a l’hora de finançar projectes d’investigació conjuntament amb empreses privades sota control públic. L’important és que tots aquest recursos que s’han abocat han sigut per tenir una vacuna l’abans possible i perquè aquesta vacuna pugui estar en disposició de tota la població», afirma Illa. De fet, recorda, Europa ha finançat «moltes més dosis de les que necessita per la seva població amb l’ànim que puguin arribar a d’altres indrets.» Remarca, però, que cal ser molt exigent respecte les empreses privades. «Quan es detecta que -si fos el cas- alguna empresa prima l’interès crematístic per damunt de l’interès públic, s’ha d’actuar amb contundència», emfatitza l’exministre de Sanitat.
Respecte la suspensió de la distribució d’AstraZeneca per menors de 60 anys, tenint en compte que els efectes secundaris registrats – en aquest cas, trombosis- representen molts pocs casos respecte la totalitat de les vacunes distribuïdes, Illa es limita a afirmar que cal fer cas al que diguin els experts. «És cert – i jo no amago el cap sota l’ala – que quan jo era Ministre de Sanitat les decisions les prenia jo. Però aquí ha de ser el què diguin els experts. I qui són els experts? L’Agència Europa de Medicaments, l’Agència Espanyola de Productes Sanitaris i també a Espanya hi ha una ponència d’experts de totes les comunitats autònomes. Efectivament, són decisions difícils de prendre, però jo no m’apartaré una coma del què ens han recomanat», exposa Illa. El ara president del grup parlamentari Socialistes i Units per Avançar al Parlament de Catalunya remarca també que és tracta de processos dinàmics. «Es van incorporant noves dades i, per tant, pot ser que d’aquí una setmana s’hagin de reavaluar els protocols. Són situacions que tenen una complexitat, no són blanc o negre», conclou Illa.
La pandèmia de la Covid-19 està posant sobre la taula de l’actualitat en els mitjans de comunicació problemes conductuals individuals i col·lectius que ultrapassen aquesta situació puntual, ja que tradueixen dinàmiques d’interacció entre les estructures polítiques i de govern, la ciutadania i els experts que són cada cop més habituals en les societats del món desenvolupat.
Els dirigents polítics, els experts i els mitjans de comunicació, actuant, aparentment, de manera no coordinada i des de punts de partida diferents, han aconseguit conduir a la ciutadania a una mena de subjugació o segrest de la seva capacitat d’elaborar de forma autònoma, tant en l’àmbit personal com comunitari, les seves pròpies anàlisis i, conseqüentment, decisions en tots els aspectes relacionats amb la pandèmia.
Des d’aquests tres àmbits s’ha construït una «veritat» pandèmica a la que el conjunt de la ciutadania ha tingut que sotmetre’s de forma gairebé ‘borreguil’, sense capacitat d’oposició i anàlisi alternativa. Aquesta situació ha portat a una classificació binària de la població en dos grans blocs: obedient (responsable) i transgressor (irresponsable). La crítica a les actuacions dels polítics i els experts s’admet en determinats aspectes puntuals però no sobre l’estratègia global adoptada en el camp de les mesures preventives comunitàries no farmacològiques o en el de les vacunes.
En aquest ambient de subjugació, amb certs visos d’autoritarisme, els responsables polítics i els experts s’han vist presoners, per una banda, de les seves pròpies errades i, per altra, de la dinàmica evolutiva lògicament variable en el temps del procés pandèmic. La necessitat d’introduir canvis continus, tant en les mesures restrictives poblacionals com en els plans de vacunació, ha generat en la societat dos tipus principals de sentiments: desconfiança i por.
Prenent com a exemple paradigmàtic la vacuna Astrazeneca, no pot ser estrany que generin desconfiança en la població els sorprenents canvis en la recomanació (o prohibició) de la seva administració en diferents grups etaris. En un primer moment es va desaconsellar per a les persones majors de 55 anys, argumentant que en els assaigs clínics inicials no s’havia inclòs un nombre suficient de persones grans. El dia d’avui, la recomanació és justament la contrària i s’aconsella per a persones més grans de 60 anys i es prohibeix en els menors d’aquesta edat. Tot sembla indicar que tant una decisió com l’altra no s’han fonamentat en una sòlida evidència científica, fet confirmat per la variabilitat de les recomanacions entre els diferents països.
Polítics, experts i mitjans de comunicació han pretès convèncer a la ciutadania que les vacunes eren la solució única, total, innòcua i definitiva del problema oblidant matisar el missatge avisant de la possible aparició, com en tota actuació sanitària farmacològica o no, de problemes i efectes secundaris greus, en aquest cas trombosi venosa cerebral i abdominal. De nou, la vacuna Astrazeneca, però sembla que també (fins avui) la de Janssen ha mostrat aquest problema en molt pocs casos. Al sentiment de desconfiança s’ha sumat ara el d’una por amb un cert component irracional que pot fer trontollar les previsions de compliment d’objectius dels plans de vacunacions.
Seria necessari (i estrany) que els polítics i els experts que alimenten les seves decisions valoressin prioritàriament potenciar la capacitat d’anàlisi de la ciutadania i el seu empoderament autònom en lloc d’adoctrinar-la.
«La pandèmia ha sigut un test d’estrès per l’atenció primària, l’àmbit més desemparat del sistema sanitari». Així defineix el president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), Antoni Sisó, el que ha suposat la crisi sanitària pel primer nivell assistencial. «L’atenció primària es va transformar completament. Els professionals es van haver d’adaptar a la nova realitat, començant pels canvis en les agendes, els rols, els horaris, els protocols… també els espais, que s’han hagut d’adaptar per poder generar circuits diferenciats, Covid i no Covid», assenyala el metge de família.
«Vam capgirar l’atenció primària com un mitjó i vam demostrar la nostra capacitat d’adaptació i flexibilitat en un moment molt crític», sosté, per la seva banda, la presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), Alba Brugués, qui defensa que la pandèmia ha visibilitzat més l’atenció primària i ha fet palesa la seva importància dins el sistema de salut. Tot i això, també defensa que la crisi sanitària ha fet aflorar les mancances que té l’atenció primàira en quant a recursos i estructures. «Hem vist clarament que tenim uns centres obsolets i petits i que falten moltes mans, especialment infermeres», destaca la infermera d’atenció primària.
La falta de recursos humans té un gran impacte en la sobrecàrrega de feina, que alhora tensa els professionals. «S’està atenent a la població i fent el control de la pandèmia amb els recursos de sempre», destaca Nani Vall-llossera, metgessa de família del CAP del Bon Pastor i membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). «Només hem millorat des del punt de vista dels administratius, el reforç dels quals ha sigut imprescindible, però continua sent insuficient».
Després d’un any de pandèmia, assenyala Vall-llossera, hi ha molt «cansament emocional i frustració, perquè no sembla que s’estiguin posant solucions perquè l’horitzó sigui treballar en unes millors condicions». «Saber que quan arribes a la consulta tens cada dia una llista de més de 40 pacients angoixa molt. I més quan saps que la població està patint tant. Nosaltres acollim el patiment de la població i posem el millor de nosaltres per emfatitzar amb la seva situació i decidir adequadament el que s’ha de fer en cada moment. Però tenir tantes visites diàries afecta la teva capacitat d’empatia i de resolució dels problemes de salut dels pacients», destaca.
Segons explica la metgessa de família, aquesta «llista interminable de pacients» també dificulta que el professional sigui proactiu amb els pacients que no té a la llista. «No tenim capacitat per trucar aquell pacient que no hem vist en tota la pandèmia ni de pensar més enllà de la llista que tenim, que és el que se’ns ha prioritzat resoldre», explica. «No pot ser que aquesta situació, de visitar 40 o 50 pacients al dia, sigui telefònicament com presencialment, es cronifiqui. I és la sensació que tenim: que la situació d’emergència s’ha cronificat i que no hi ha prevista cap mesura per treure’ns d’aquesta situació. Això és molt angoixant i decebedor», apunta. En la mateixa línia, Brugués apunta que s’han doblat moltes jornades laborals per cobrir el dèficit de personal, i que això fa que els professionals estiguin esgotats. «Hi ha hagut moments molt crítics. Ens hem adaptat i multiplicat les nostres tasques, però hem viscut moments molt durs».
L’atenció als pacients crònics, perjudicada per la pandèmia
La gran càrrega de feina derivada de la situació pandèmica, ha provocat que els professionals tinguin dificultats per seguir la seva tasca habitual de seguiment dels pacients crònics. «En aquest seguiment al pacient crònic detectes signes d’alerta que eviten que la seva salut no vagi a pitjor. Aquesta activitat no l’hem pogut fer com voldríem. Tot el que era immediat i urgent estava cobert, però tot el que es podia demorar no ho hem pogut fer, i això passarà factura en detecció de patologies, com el càncer, i també en els programes de prevenció i promoció de la salut», explica la presidenta de l’AIFiCC. Això provoca, segons Vall-llossera, que els professionals hagin de fer «malabarismes» per atendre tota aquesta complexitat. «Però, evidentment, tot i fer molts esforços i deixar-nos la pell, no arribem a tot», afirma.
Segons una anàlisi pendent de publicació del Consorci d’Atenció Primària de Salut Barcelona Esquerra (CAPSBE), del qual Antoni Sisó n’és el director de recerca, si es comparen les xifres del 2020 amb les dels tres anys anteriors, hi ha hagut una reducció d’entre el 35 i el 50% del diagnòstic d’una gran quantitat de malalties. «El 2020 es van detectar respecte als anys anteriors un 22% menys de càncers de mama, un 27% menys de càncers de pròstata, un 45% menys de melanomes, un 60% menys de càncers de ronyó i un 45% menys de càncer de tiroides. En canvi, es van detectar un 42% més de càncers de pulmó, perquè hem fet més radiografies de tòrax a causa de la Covid», explica Antoni Sisó.
L’atenció telefònica, o la pèrdua de «l’acte terapèutic» amb el pacient
Les consultes telefòniques que s’han instaurat amb l’arribada de la pandèmia, per tal de minimitzar els desplaçaments i les visites presencials innecessàries dels pacients, ha arribat per quedar-se. I, en efecte, en algunes ocasions, com comunicar els resultats d’una analítica de seguiment o fer una baixa mèdica, la teleassistència pot ser molt útil i fer guanyar en eficiència. Tanmateix, amb les trucades telefòniques també es perden moltes coses pel camí. «És molt més difícil captar matisos i, sovint, es presta a més malentesos. I, òbviament, suposa una gran barrera per a les persones grans, amb problemes de salut mental o per a les persones migrades», sosté Vall-llossera.
«El valor de l’atenció primària és que es crea un vincle amb el pacient. Si jo arribo al centre de salut i em visito amb qualsevol professional, l’atenció primària ha perdut tot el seu valor. El que té sentit és que el professional genera una relació terapèutica amb el pacient, perquè el vincle genera confiança, i la confiança ajuda a que els processos vagin millor, i també que el professional diagnostiqui millor», destaca Vall-llossera. «Aquest vincle és evident que no es genera de la mateixa manera per telèfon. A les consultes, segons quin clima es crea, els pacients t’expliquen coses. Hi ha hagut situacions de violència de gènere que he pogut conèixer perquè a la consulta s’ha donat aquesta situació de comoditat i confiança», explica la metgessa.
El mateix opina Alba Brugués, qui destaca que cal trobar l’equilibri entre la presencialitat i la teleassistència, adaptant-se a les necessitats del pacient. «Per exemple, en el cas d’una persona jove que fa una consulta molt concreta i que necessita rapidesa, potser la presencialitat no li aporta cap valor afegit, mentre que una altra persona sí que se’n pot beneficiar», afirma la infermera, qui posa èmfasi en que la gran virtut de l’atenció primària és que el professional coneix molt bé els pacients. «Aquest coneixement fa que cada professional pugui adaptar la seva manera de treballar o dirigir-se al pacient d’una manera o altra en funció del que li pot beneficiar més en cada moment de la seva vida».
Vall-llossera considera que cal recuperar els valors de l’atenció primària que s’han perdut amb la pandèmia. «Hem de recuperar l’accessibilitat, la longitudinalitat, la integralitat. Hem de recuperar la visió comunitària i tota la presencialitat que sigui possible, utilitzant les eines telemàtiques que hem vist que poden ser útils en determinades ocasions». També destaca que la pandèmia ha fet «saltar pels aires» la capacitat dels equips de tenir una visió comunitària i que cal «recuperar altres espais de salut als barris i la capacitat des del sistema sanitari d’adreçar les persones a altres recursos de salut que no són sanitaris». «A vegades, els pacients ens consulten per un malestar emocional que té molt a veure amb el fet que ja no puguin anar al centre cívic on solien anar abans de la pandèmia o al casal de la gent gran a trobar-se amb els seus amics. Això durant els tres mesos de confinament es va aguantar prou bé, però fa més d’un any que estem en aquesta situació de pandèmia i la gent s’ha quedat sense els recursos de salut que tenia abans».
La vacunació i els ‘vacunòdroms’
L’atenció primària s’està fent càrrec de la vacunació contra la Covid als majors de 80 anys i dependents, així com als seus cuidadors principals, però la vacunació als altres grups de població s’està fent en altres espais, com universitats o poliesportius. El Departament de Salut, a més, va comunicar que, quan hi hagi més vacunes disponibles, s’habilitarien grans espais per a fer una campanya de vacunació massiva, els coneguts com a ‘vacunòdroms’.
En un posicionament conjunt, el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), Rebel·lió Atenció Primària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) manifestaven la seva posició contrària a l’externalització de la vacunació fora dels CAPs, fet que consideraven «discriminatori i ineficient».
«Novament suposa una despesa de recursos (espais, personal per organitzar-ho, infermeres i administratius per portar-ho a terme) que no serveixen per reforçar la credibilitat al voltant del discurs d’enfortiment de l’atenció primària i salut comunitària», deien en aquest manifest les organitzacions signants.
«S’està cometent novament l’error de no aprofitar aquesta xarxa impressionant que el sistema sanitari té a cada barri i poble i que coneix a les persones, que és l’atenció primària. No té sentit. El que té sentit és reforçar la xarxa que tens al territori», reivindica Vall-llossera. Segons la metgessa de família, les contradiccions en el procés de vacunació són constants i hi ha hagut una «mala política comunicativa» des de l’inici de la campanya. «Ens van assabentar pels nostres pacients que el departament estava enviant missatges SMS a les persones d’entre 60 i 65 anys per vacunar-se», explica.
En la mateixa línia s’expressa Alba Brugués, qui considera l’externalització de la vacunació fora dels CAPs un «contrasentit». «Només ho justifico en la situació que arribessin una gran quantitat de vacunes Pzifer, que arriben dilluns i s’han d’administrar abans de divendres. La resta de situacions no les entenc», destaca. També afegeix que fent un càlcul de la població assignada en cada àrea bàsica, l’atenció primària podria vacunar perfectament a tota la població a qui li toqui administrar-se la vacuna. «Fins i tot, podríem obrir els centres els caps de setmana per fer vacunacions, de manera que els usuaris no s’haurien de desplaçar a centres lluny del seu domicili o població», remarca.
El Pla d’enfortiment de l’atenció primària, insuficient
El passat mes de setembre, el Govern de la Generalitat anunciava les bases d’un nou pla d’enfortiment i transformació de l’atenció primària amb l’objectiu de potenciar-la més enllà de l’impacte que genera la Covid-19, amb una inversió de 300 milions d’euros -125 milions anuals fins al 2022-. Des d’un principi, aquest pla va generar oposició en l’atenció primària. «Benvinguts siguin aquests diners, que poden suposar un alleujament de la greu situació en què es troba l’atenció primària, però ni de lluny serviran per fer-ne l’eix vertebrador del sistema. El problema de l’atenció primària és estructural, no d’aquests últims mesos», manifestaven en un article publicat en aquest diari Francesca Zapater, Josep Martí i Maria José Fernández de Sanmamed.
Mesos després de l’anunci d’aquest pla, la percepció per part dels professionals de l’atenció primària no ha millorat. «El Pla d’enfortiment de l’atenció primària no ha sigut suficient. Posar mòduls prefabricats al costat dels CAP no és una resposta davant la necessitat de modernització de l’atenció primària. No pot ser que muntem cinc nous hospitals i, en canvi, a l’hora d’enfortir l’atenció primària hi posem mòduls prefabricats que no tenen aigua corrent. Calen nous centres i nous equipaments», destaca el president de la CAMFiC, Antoni Sisó.
El que sí que s’ha valorat positivament ha sigut la inclusió de la figura dels gestors Covid als CAP i del coordinador Covid a les escoles. També es valora la contractació de més administratius sanitaris, però, tot i això, els entrevistats consideren que el pla de Salut és insuficient. «Sembla que la primària sigui la ‘germana pobre’ del sistema sanitari. Benvingudes siguin més mans, però el que s’ha fet és un pedaç que no soluciona massa la situació que vivim. El dèficit de l’atenció primària no s’acabarà fins que tinguem un pressupost adequat a les necessitats del sistema. Moltes persones han participat en fer propostes de millora, però les idees s’han quedat sobre el paper i s’han traduït poc a la realitat», manifesta Brugués.
De fet, segons indiquen les dades, a Catalunya, la inversió en atenció primària s’ha reduït un 24,28% en la darrera dècada, sent un dels sectors que van estar més castigats per les retallades. «Serem persistents i emprenyadors amb què s’assigni el 25% del pressupost als centres d’atenció primària. Ara bé, l’atenció primària són els equips i centres d’atenció primària. Serveis com els centres de salut mental o els centres de salut sexual i reproductiva no són atenció primària. Per tant, demanem que no es facin promeses polítiques que enganyin a la gent», destaca Sisó.
«No serveix de res dir que l’atenció primària és l’eix vertebrador del sistema si després això no es veu reflectit en les polítiques sanitàries. Cal una major inversió, calen més professionals d’infermeria i medicina als CAP i unes millors condicions laborals», defensa Vall-llossera.
Més autonomia de gestió
A banda d’una major inversió en l’atenció primària, els professionals reclamen més capacitat de decisió i autonomia. «Un equip d’atenció primària hauria de tenir autonomia per gestionar els seus pressupostos en funció de les necessitats de la població que atén, adequar la seva plantilla i materials a les necessitats de cada barri. Si no tenim aquesta autonomia, anem lligats amb estructures molt rígides i ineficients», considera la presidenta de l’AIFiCC, Alba Brugués.
Segons Nani Vall-llossera, cal que els professionals de l’atenció primària tinguin capacitat per prioritzar una atenció especialitzada a un pacient. «Per exemple, si veig que un pacient viu una situació de molta fragilitat i el vull ingressar en un sociosanitari, primer l’he d’enviar a urgències i a l’hospital ja decideixen si aquell pacient és tributari d’anar al sociosanitari. Jo, que he sigut la metgessa d’aquesta persona durant molts anys, no tinc capacitat per decidir el que és millor. Podem acordar de manera coordinada algunes coses, però no som interlocutors, i això és molt greu pel pacient, i també pel sistema sanitari. Que el sistema funcioni depèn que l’atenció primària funcioni i, per això, ha de tenir recursos i poder de decisió», defensa la metgessa, membre del FoCAP.
Reconeixement de les especialitats i incorporació de nous perfils
Les demandes de l’atenció primària passen també pel reconeixement de l’especialitat de la infermeria de família. «La primera reforma de l’atenció primària va ser possible perquè es va reconèixer l’especialitat del metge de família. Estic convençuda que la segona reforma implicarà remarcar la tasca de la infermeria familiar i comunitària, amb la incorporació de més places i amb el reconeixement de les competències i expertesa que adquireix durant la residència. Sempre es diu que els especialistes estan a l’hospital, però a l’atenció primària també hi ha metges i infermeres especialistes», reivindica Brugués.
Per la seva banda, Nani Vall-llosera defensa que cal crear la figura de l’administratiu sanitari amb la formació i reconeixement que actualment no té. «Els administratius estan fent una tasca brutal durant la pandèmia. Tota l’atenció telefònica que s’ha multiplicat exponencialment ha estat vehiculada per aquests professionals. El problema és que no tenim una figura de l’administratiu sanitari amb competències suficients que li permeti aportar valor afegit i ajudar més a l’atenció primària. És una figura clau, però que s’ha de repensar i, per descomptat, s’ha de formar i remunerar de manera adequada», destaca.
El president de la CAMFiC, Antoni Sisó, reivindica també la necessitat d’incloure nous perfils en l’atenció primària, com els psicòlegs clínics o els fisioterapeutes. «Són dues figures absolutament nuclears, que han de deprendre dels centres d’atenció primària, com a part de la plantilla». La pandèmia de la Covid ha fet augmentar exponencialment el malestar psicològic de la població, un malestar que atenen i tracten els professionals de l’atenció primària. «Davant l’auge d’aquests problemes de salut mental, la incorporació del psicòleg clínic és una necessitat urgent», defensa Sisó.
«Tenim el mateix model d’atenció primària des del 1981. L’autèntic repte ara és la transformació de tot el sistema sanitari, posant l’atenció primària al centre. Quan l’eix sigui de debò l’atenció primària, el sistema serà més sostenible del que és actualment i tindrem més i millor cura de la gent», destaca Sisó. «El sistema necessita que la nostra veu s’escolti, que diguem quin és el sistema que nosaltres creiem que és millor, que participem perquè sigui possible», conclou Vall-llossera.
«La mort no és l’únic que importa. També hem de tenir en compte les vides canviades». Això era el que deia en un article a la revista The Atlantic Nisreen Alwan, una investigadora en salut pública de la Universitat de Southampton.
Alwan es referia a la Covid persistent que ella mateixa estava patint, la prolongació de símptomes en el temps després de superar aparentment la infecció. Però també podria aplicar-se a les seqüeles físiques que podrien quedar després de la malaltia, especialment en els casos més greus. Seqüeles com fibrosi del pulmó, danys neurològics o de cor.
Un any després de la declaració de pandèmia, queden moltes coses per estudiar i resoldre sobre les seqüeles del coronavirus i de la Covid persistent.
Des de l’inici de la pandèmia s’han publicat nombrosos estudis sobre les possibles conseqüències del virus, donant la impressió de vegades d’estar davant d’un «monstre de mil caps«. Era així realment o estàvem davant d’un virus nou, potencialment molt greu, però una mica distorsionat pels milions de casos simultanis i una atenció inusitada?
«És difícil trobar un equilibri», deia el viròleg Efraïm Rivera-Serrano. «No és un virus zombi apocalíptic que sigui tan diferent de tota la resta i que de cop i volta pugui fer-li totes aquestes coses a el cos. Però tampoc vols trivialitzar el que està succeint».
Un any després, resulta una mica més senzill bussejar entre el soroll. Tot i que encara queden moltes coses per estudiar i resoldre, això és el que anem sabent sobre el que pot passar després de superar la Covid.
Seqüeles: el temps està jugant a favor
Les seqüeles s’entenen com un dany en un òrgan conseqüència de la infecció i que es pot objectivar mitjançant una prova diagnòstica.
«La terminologia és una mica confusa -reconeix Salud Santos, cap de Servei de Pneumologia i responsable de la unitat postcovid a l’Hospital de Bellvitge, a Barcelona-. Quan parlem de seqüeles solem entendre-les com una cosa permanent, però en aquest cas no tenen per què ser-ho. Molts dels danys que queden en les primeres setmanes semblen millorar amb el temps».
Quan parlem de seqüeles solem entendre-les com una cosa permanent, però en aquest cas no tenen per què ser-ho: molts dels danys semblen millorar amb el temps. -Salud Santos, cap de Pneumologia i responsable d’unitat post-covid a l’Hospital de Bellvitge
Tot i que la Covid greu pot afectar molts òrgans, «les seqüeles més importants són les pulmonars», afirma Santos. «Els pacients que no necessiten ingressar en un hospital és molt poc probable que tinguin algun problema, però els més greus sí que poden desenvolupar alteracions, per exemple fibrosi de pulmó». Aquestes cicatrius són una de les complicacions que es tracten en la unitat post Covid, tant amb fàrmacs com amb rehabilitació.
Molts dels malalts greus que han estat hospitalitzats triguen a recuperar-se. Part de la debilitat que mostren després de rebre l’alta es refereix a l’anomenada síndrome post-UCI, conseqüència d’haver passat setmanes en un llit de cures intensives, però no és l’única causa: «Realment la Covid severa produeix pneumònies més greus que altres virus respiratoris als quals estem acostumats», reconeix Santos.
Part de la debilitat que mostren els malalts greus que han estat hospitalitzats es refereix a l’anomenada síndrome post-UCI.
Ara bé, quines són les conseqüències a llarg termini? Quants acaben recuperant el funcionament dels seus pulmons de forma completa? Alguns de les primeres dades van ser alarmants: un dels estudis inicials va trobar que el 98% dels pacients hospitalitzats seguia tenint alguna alteració en la imatge pulmonar un mes després de la diagnosi.
No obstant això, els números milloren molt amb el temps, encara que puguin canviar segons la gravetat dels pacients. Per exemple, un estudi va trobar que un mes després de l’alta el 65% té imatges pulmonars normals. Un altre, tres mesos després de l’alta, el va reduir al 30%. La bona notícia? El 75% tenien ja una funció respiratòria normal.
«El funcionament del pulmó millora abans que les proves d’imatge», confirma José Ramón Blanco, metge adjunt de el Departament de Malalties Infeccioses de l’Hospital Sant Pere a Logronyo i director del Centre d’Investigació Biomèdica de La Rioja (CIBIR). «El que estem veient és que la majoria dels pacients millora i es recupera amb el temps. Dos mesos després de l’inici de la pandèmia, la conversa seria molt diferent. Sembla que, en aquest sentit, el temps està jugant al nostre favor».
Molt soroll més enllà del pulmó
A l’octubre de 2020, les alarmants conclusions d’una prepublicació van saltar a molts titulars, afirmant que un 70% dels joves contagiats tenien algun òrgan danyat quatre mesos després de la diagnosi. El treball va incloure 200 persones i una infinitat d’irregularitats: un terç no havien tingut un diagnòstic per PCR o anticossos, pràcticament gairebé el 100% seguien tenint símptomes als quatre mesos, no hi havia persones sanes per comparar ni proves prèvies que acarar. Cinc mesos després segueix sense publicar-se en cap revista científica.
El SARS-CoV-2 és capaç d’infectar cèl·lules diferents a les del pulmó. Això, juntament amb la inflamació que provoca en ocasions, pot en certs casos donar lloc a danys en llocs com el sistema nerviós o el cor, entre d’altres. No obstant això, semblen estar lluny del que es va dir al principi.
Tot i que les xifres més exactes sobre les conseqüències de la malaltia del coronavirus trigaran a conèixer-se, semblen estar lluny de les alarmants conclusions que es deien en principi
A l’estiu de l’any passat es comentava que més de la meitat dels contagiats desenvolupava símptomes neurològics. En canvi, la lletra petita deia que en la seva gran majoria eren mals de cap i pèrdua d’olfacte, «que, encara que puguin trigar un temps a recuperar-se, ho fan en la immensa majoria dels casos», assegura José Ramón Blanco.
Es va dir també que els infectats podrien tenir més probabilitats de patir deteriorament cognitiu, malaltia de Parkinson o d’Alzheimer amb el temps.
Les declaracions es basaven en la idea que alguns virus poden augmentar aquest risc, però «no hi ha evidència per a sostenir aquesta idea, és parlar sobre hipòtesis», matisa Blanco. Segons aquest plantejament, alguns tipus de grip s’han relacionat amb el Parkinson, i virus de tipus herpes gairebé omnipresents en la població amb l’Alzheimer. Si fos cert, el món ja era abans un lloc perillós.
Els ictus o infarts cerebrals van ser també un motiu d’alarma perquè semblaven poder afectar gent jove i sense factors de risc aparent. Una revisió d’estudis va trobar que la Covid sí que augmentava el risc pel desenvolupament de coàguls, però en gent ja hospitalitzada. Un altre estudi realitzat a l’Hospital Vall d’Hebron a Barcelona no va veure, però, que el risc fos significatiu. I els casos que podien atribuir-se a la Covid es donaven en pacients particularment greus.
Que un virus provoqui una inflamació no vol dir que tingui conseqüències: molts virus provoquen miocarditis que majoritàriament passen desapercebudes i desapareixen, inclosos els de la grip o altres estomacals.
D’altra banda, encara que el virus pot provocar danys cardíacs en els pacients amb pitjor pronòstic -i fins i tot augmentar el risc cardiovascular setmanes després de ser donats d’alta, com s’ha comunicat-, la por va créixer quan es va publicar que fins al 60% de els contagiats, independentment de la seva edat i gravetat, presentaven alteracions al cor típiques de miocarditis (una inflamació) quan se’ls feien proves d’imatge. El treball va ser criticat i van haver de corregir dades, però els autors van mantenir les seves conclusions.
No obstant això, que un virus provoqui una inflamació no vol dir ni molt menys que aquesta tingui conseqüències. «No hem vist problemes rellevants per això en els hospitals», reconeix Blanco. Molts virus provoquen miocarditis que passen desapercebudes i desapareixen, inclosos els de la grip o altres intestinals, com els de tipus Coxsackie B. La qüestió és que només es fan proves d’imatge quan donen símptomes, que és el que es recomana. En realitat, ningú sap fins a quin punt pot ser comú en la població.
El real no és només allò en el que reparem, moltes coses succeeixen a l’ombra. L’atenció que ha despertat el nou coronavirus ha portat moltes a la llum, distorsionant en ocasions els contorns. «Això no vol dir treure-li importància, però cal posar-ho en context», assegura Blanco.
La Covid persistent: un problema per definir
Si les seqüeles impliquen que hi ha algun òrgan danyat i que es pot observar, la Covid persistent té a veure amb alguna cosa diferent: es refereix a la presència de símptomes sense dany aparent i que alguns pacients refereixen patir temps després d’haver superat la infecció aguda.
Com amb les seqüeles, les primeres dades van ser molt alarmants: un estudi fet a Itàlia a principis de la pandèmia va mostrar que la meitat dels pacients seguien presentant problemes com fatiga als dos mesos. No obstant això, es tractava de persones hospitalitzades, on la gravetat de la malaltia i l’ingrés prolongat fan més lenta la recuperació.
La Covid persistent es refereix a la presència de símptomes sense dany aparent i que alguns pacients pateixen després de superar la infecció aguda.
Poc temps després van aparèixer altres, alguns d’ells molt comentats. Una enquesta internacional organitzada per pacients va publicar que fins al 90% dels contagiats, independentment de la seva gravetat, presentaven símptomes 40 dies després de la infecció.
El problema és que les dades no podien interpretar-se així. En realitat, l’enquesta estava adreçada a aquelles persones que tenien dificultats per recuperar-se (el que inflava els percentatges), només una de cada quatre havia tingut un test positiu i alguns dels símptomes eren molt lleus. És difícil considerar com a símptoma específic una major ansietat quan s’estava en confinament per una pandèmia.
No tenim definicions clares del que passa amb la Covid persistent, però és una cosa evident i real. Joves que corrien maratons ara han de pensar-se si podran caminar 300 metres. -José Ramón Blanco, metge de Malalties Infeccioses de l’Hospital San Pedro (Logronyo) i director del Centre d’Investigació Biomédica de la Rioja
Probablement, el millor i més representatiu estudi fins a la data s’ha publicat recentment a la revista Nature Medicine. A través de registres de milers de pacients en una app des del moment de la diagnosi, es va estimar que un 13% segueix experimentant símptomes després d’un mes. El percentatge baixa al 4,5% als dos mesos i al 2% als tres.
«A causa del disseny de l’estudi, les proporcions reals podrien ser una mica més grans, però en conjunt no creiem que canviïn molt», comenta a SINC Clare Steves, investigadora del King College de Londres i una de les responsables de l’estudi. L’edat, la gravetat o la presència de més símptomes a l’inici augmenten les possibilitats de patir-lo, tot i que joves i i amb quadres més lleus no estan exempts de risc, amb més probabilitats en cas de ser dona.
D’entre les desenes de símptomes descrits, un destaca en tots els estudis: la sensació de fatiga, de vegades extrema. «El problema és que no tenim definicions clares del que està passant», reconeix Blanco. «Però quan veiem molts d’aquests casos t’adones que és una cosa evident i real. Joves que corrien maratons ara han de pensar-se si podran caminar 300 metres per baixar les escombraries».
Tot i que els percentatges siguin menors de què es va parlar al principi, l’acumulació de milions de contagis implica que moltes persones s’estan trobant amb problemes per recuperar-se. A més, el perfil dels símptomes ha despertat la preocupació que alguns d’aquests casos evolucionin a una síndrome de fatiga crònica.
«Crec que cal enviar un missatge de tranquil·litat», opina Jordi Casademont, director del Servei de Medicina Interna i responsable de la Unitat Funcional de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica a l’Hospital Sant Pau de Barcelona. A part que caldria fer un diagnòstic específic que les enquestes no permeten, «tècnicament es necessiten sis mesos d’evolució per poder començar a considerar-ho. La immensa majoria de les persones es recuperen abans, i això és el que han de pensar», explica.
La síndrome postviral
«La síndrome postviral és conegut, es produeix en ocasions quan té lloc una resposta immunitària potent», assegura Casademont. Encara que amb diferents freqüències, «pràcticament qualsevol procés infecciós pot donar una síndrome postviral», afegeix Blanco. «El problema és que no sabem a qui els succeirà».
Tampoc es coneixen bé els mecanismes. En el cas de la Covid s’han proposat diversos. «El més probable és que es degui a un estat d’inflamació prolongada», explica Blanco, tot i que «podria haver-hi casos de reaccions autoimmunes», entre altres hipòtesis. «Probablement estiguem anomenant amb el mateix nom a processos diferents», considera.
S’han proposat diversos mecanismes que expliquin la síndrome postviral del coronavirus. El més probable és que sigui un estat d’inflamació prolongada, amb alguns casos de reaccions autoimmunes.
Un dels virus que amb més freqüència produeix aquesta síndrome és el virus d’Epstein Barr o de la mononucleosi (la malaltia del petó). I, encara que no demostrada, una teoria és que una part dels casos de fatiga crònica podria produir-se després certes infeccions particularment simptomàtiques, entre elles la mononucleosi.
«La fatiga crònica es considera una síndrome de sensibilització central i sol donar-se davant d’una situació d’estrès, que pot ser de molts tipus. També biològic, com el resultant d’una infecció -explica Casademont-. Però en general es tracta d’una cosa molt multifactorial».
Això sí, encara que no hi hagi cap marcador objectiu que l’acrediti, «els pacients no l’inventen. Les proves mostren que en els seus cervells les àrees relacionades estan més actives», assegura.
Una major edat o gravetat a l’inici augmenten les possibilitats de patir Covid persistent, amb més probabilitats en cas de ser dona.
Ajudar, tractar i investigar
Si la síndrome postviral és important, «l’abordatge ha de ser físic, psicològic i fins i tot social», assegura Blanco. «Cal evitar l’estigma i les connotacions que se li associen. I recordar que la gran majoria dels casos es recuperaran». Casademont considera que el percentatge que arribarà a desenvolupar una síndrome de fatiga crònica serà molt reduït, de manera que «han de pensar que no passarà, han d’evitar caure en un cercle viciós».
Més que unitats especialitzades, el que aquests pacients necessiten és que se’ls dediqui temps en atenció primària. Però, quin metge d’atenció primària té aquest temps? -Jordi Casademont
En cas que cronifiqués, Casademont considera que «en general poden ser ajudats en atenció primària. Més que unitats especialitzades, el que aquests pacients necessiten és que se’ls dediqui temps. Però, quin metge d’atenció primària té aquest temps?». Blanco reclama: «Necessitem una estructura d’atenció a aquests pacients i també per a la investigació».
L’acumulació de casos en directe, l’atenció i els diners poden facilitar els estudis. Estats Units acaba d’anunciar un projecte finançat amb més de mil milions de dòlars per estudiar durant quatre anys les conseqüències de la Covid. Entre els seus propòsits està estudiar l’evolució de més de 40.000 contagiats.
Casademont, però, no espera grans revelacions pel que fa a la fatiga crònica. «No és cert que no s’hagi estudiat la seva relació amb els virus. S’ha fet, i molt. Però influeixen tants factors que mai han aparegut resultats clars». Pel que fa a la síndrome postviral, Blanco és més optimista: «Alguns resultats fins i tot podrien ser extrapolables i donar-nos respostes a problemes que no les tenien fins ara».
Un any després, anem veient amb una mica més de claredat què passa després de superar la Covid, però queda encara bastant per desentranyar. Molts estudis en marxa ajudaran a clarificar-ho. «És impossible comprendre completament les conseqüències a llarg termini d’una malaltia que no existia fa un any», deia en un article l’especialista en malalties infeccioses Steven Deeks. «Portarà temps, però estem fent tot el possible».
El 19 de novembre la residència propietat de la Fundació Fiella va alertar del positiu d’un treballador del centre i va informar les famílies que se suspenien les visites. Va ser l’endemà quan es van fer proves PCR a tots els residents i treballadors amb el resultat de 49 persones contagiades. Malgrat que el brot de coronavirus semblava estar controlat, el dia 25 es va realitzar un segon cribratge i es va comprovar que el virus s’havia estès per la residència: al final d’aquella setmana els positius s’havien triplicat.
La Conxita, als seus 85 anys, conserva el cap molt clar i està decidia a fer sentir la seva veu. Pel camí hi ha perdut companys que tenien noms i cognoms, i ella encara se sent dèbil i dolguda. Pertany a una generació castigada per la guerra -ella hi va perdre una cama- i era tornen a ser ells qui pateixen exageradament les conseqüències d’aquesta crisi.
Manca d’informació
La dona expressa el seu descontentament per la manca de comunicació que hi va haver des de la residència, fins i tot, cap als propis afectats. “Jo m’assabentava del que passava per les notícies de la televisió i de la premsa, però aquí ningú ens informava”, explica. A fora les famílies també reclamaven informació. La Chelo Llastarri, la filla d’una altra resident, explica que ella anava sabent el que passava gràcies a personal de l’hospital que coneixia i s’informaven per ella. La incertesa va ser una de les sensacions que més es va compartir entre els afectats. “Cada dia veiem com marxava gent que coneixíem, un darrere l’altre, era molt dur i ho vam passar malament”, comenta la Chelo. “Avui et deien que el teu familiar estava dèbil però estable, i l’endemà t’anaves a acomiadar d’aquella persona”, s’emociona el Francesc Borrell, familiar d’un resident que va morir durant el brot de Covid-19.
Personal desbordat
Els contagis també s’estenien entre els treballadors i ràpidament la residència es va quedar amb personal insuficient per garantir una atenció adequada. La María José, auxiliar de geriatria del centre, explica que van haver d’adaptar-se a la dramàtica situació en qüestió de minuts. També va ser difícil explicar què passava als residents, sobretot a aquells que pateixen demència, que no entenien per què s’havien de quedar sols a les habitacions. Després de donar positiu en coronavirus, com la majoria dels seus companys, va haver d’agafar la baixa mèdica. “Casi tots els auxiliars es van contagiar, i els que van quedar i la gent nova que entrava, malgrat posar-hi tota la seva voluntat, no donaven a abast”, explica la Conxita.
El Departament de Salut intervé el centre
En vista de l’elevat nombre de contagis i la complexa situació, el 28 de novembre el Departament de Salut va intervenir la residència. En aquell moment el brot de Covid-19 ja afectava 150 persones (120 residents i 30 treballadors), per la qual cosa el Departament ha estat molt criticat per aquesta intervenció tardana. En aquell moment, Gestió de Serveis Sanitaris (GSS) es posava al capdavant de la gestió del centre i donava indicacions de vetllar per una prestació de l’activitat assistencial amb garanties.
També ha estat molt criticat el mateix centre per no haver desinfectat abans les instal·lacions. Havien passat deu dies des del coneixement del primer positiu i la desinfecció no es va dur a terme fins a l’endemà que Salut intervingués. El president del Patronat de la Fundació Fiella, Joan Antoni Mateo, va fer declaracions sobre la situació viscuda a la residència en un comunicat per vídeo. La Fundació continuava exculpant-se de tota responsabilitat davant el brot de coronavirus que havia afectat el centre i negava que no s’apliquessin els protocols. Mateo afirma que “en cap moment els padrins han quedat desatesos” i afegeix que “el personal afectat va ser apartat immediatament de les seves funcions de seguida. Per això els professionals van haver de fer una actuació amb un sobreesforç molt important”. Les comarques del Pallars són una zona amb poca població i es reitera que no hi havia una resposta suficient a la demanda de nou personal de substitució, fet que va provocar que des de Salut s’optés per portar una gestió de fora.
Tot i que els residents disposaven de telèfons -propis o del centre- per mantenir el contacte amb les seves famílies, aquells mesos es van viure amb molta preocupació i amb molta enyorança. La Chelo explica que diàriament parlava amb la seva mare, però al mateix temps “la trobava molt a faltar perquè abans hi anava cada dia”.
La consellera de Salut, Alba Vergés, va anar el geriàtric de Tremp el 15 de desembre, on va lamentar totes les morts i va defensar la tutela del centre exercida per part del Departament de Salut. Tanmateix, la seva visita no va ser percebuda amb gran entusiasme. La Conxita es mostra molt crítica amb la consellera: “No es va dignar a entrar! Per por al contagi? Doncs que no vingui”. Assegura que es va sentir molt molesta, perquè “per fer una fotografia no calia que vingués”, i molt abandonada, diu, “com si fóssim un moble i que els d’aquí dins no importéssim”.
La Fiscalia de Lleida posa en marxa una investigació
El 22 de desembre s’anuncia que la Fiscalia de Lleida investigarà la direcció del centre per possibles delictes d’homicidi per imprudència i contra la seguretat. Malgrat que el centre geriàtric de la Fundació Fiella va ser una excepció durant la primera onada de la pandèmia i només va tenir un contagi, no va tenir la mateixa sort en la segona onada. El centre va patir un brot molt virulent que va arribar a gairebé la totalitat d’usuaris i treballadors, deixant-lo pràcticament sense plantilla i equip directiu. La Fiscalia considera que la xifra de defuncions és massa alta amb relació als brots d’altres centres geriàtrics. Els entrevistats creuen que una investigació és raonable, tot i que, al mateix temps, entenen que el virus és molt agressiu i complicat de contenir i que, en vista del desbordament de personal, es van fer les coses el millor possible.
Residència lliure de Covid-19
Gairebé sis mesos després del brot de coronavirus, la residència de Tremp, actualment sota la gestió de Sant Joan de Déu-Terres de Lleida, ja es considera «verda», és a dir, és a dir, sense cap cas
confirmat, sospitós o contacte estret de Covid-19. Tant usuaris com treballadors estan vacunats, i els membres del personal han tornat al centre veient-se molt més preparats per fer front a la pressió i sobreesforç que comporten situacions com la viscuda. No obstant això, la María José explica que el retorn va ser molt dur emocionalment: “Quan vaig tornar de la baixa per coronavirus, al principi, plorava cada vegada que entrava allà, ara són la meitat de padrins… és molt trist”.
El centre s’ha tornat a obrir i, tot seguint unes estrictes mesures de seguretat per evitar qualsevol propagació del virus, els residents poden rebre les visites dels seus familiars. “La sensació que em transmet la residència quan vaig a visitar la meva mare és de molta pena; la veig a través d’una taula enorme i una pantalla de plàstic, i ella quasi no em sent”, comenta la Chelo agraïda perquè la seva mare està bé, però al mateix temps entristida per la gran distància que les separa.
La Conxita, tot i ara sentir-se ben atesa, està molesta amb el tractament que hi va haver cap als residents des de finals de novembre fins a mitjans de gener. “Em vaig sentir desemparada, com si no fóssim ningú”, es queixa per ella i pels seus companys, “no és la manera de tractar a la gent”.
Residències: llocs «segurs»
Segons declaracions del President del govern espanyol, Pedro Sánchez, i de la Ministra de Sanitat, Carolina Darias, amb l’arribada del darrer lot de vacunes de Pfizer, es desencalla finalment la vacunació dels majors de vuitanta anys. Tanmateix, les persones grans que viuen en residències ja han estat totes vacunades i segons Cinta Pascual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), actualment són els llocs més segurs per viure-hi.
Malgrat que ara les residències es consideren un petit univers “segur”, el brot de Covid-19 de finals de novembre es va emportar la vida del 42% dels interns del geriàtric pallarès. El centre Sant Hospital de Tremp – Fundació Fiella no ha estat l’únic que s’ha hagut d’acomiadar de persones grans residents; segons dades de l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) a Catalunya han mort 3.390 persones grans des del 14 de març de 2020 al 21 de febrer de 2021, i 12.680 persones més s’han contagiat.
Que els i les professionals sanitaris estan fent un sobreesforç durant aquest any de pandèmia és una realitat àmpliament reconeguda. Un sobreesforç que s’associa a un patiment sostingut del qual se n’ha visibilitzat només una part i algunes causes. Cert patiment va amb l’ofici de ser metge, com bé s’ha exposat a la literatura, entre d’altres, per Camus (La peste), Winckler (Las confesiones del Doctor Sachs) o Berger (Un hombre afortunado). També amb tots els oficis que tenen a veure amb tenir cura de persones.
L’observació del patiment, el testimoniatge de la malaltia i de la mort, sobretot quan les possibilitats d’evitar-los són minses, enfronten amb qüestions profundes de l’ésser humà: el sentit del dolor, la inevitabilitat de la mort, el valor de la comunitat, la solidaritat, o la compassió… Són vivències que calen de mica en mica i es tradueixen en emocions, sentiments i cognicions. Quan l’allau és intens i continuat pot esdevenir insuportable, punt al qual han arribat molts sanitaris en aquesta pandèmia.
En l’entrada «El nostre patiment» del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), infermeres i metgesses parlen en primera persona de les seves experiències i impressions durant la pandèmia. Refereixen haver sentit incertesa, por, inseguretat, frustració, impotència, culpa, tristesa, esgotament, desànim, ràbia, indignació, angoixa, col·lapse, bloqueig mental, desesperació, pèrdua, aïllament, separació… que s’han anat acumulant en els seus cossos i les seves ments. Durant molts mesos, han dominat les emocions negatives o desvinculatòries (segons les anomena JL Tizón a Salud emocional en tiempos de crisis, Herder) que han conviscut amb d’altres de caràcter positiu o vinculatori que han sustentat i protegit d’un patiment encara més desestructurador. El sentit del deure, del professionalisme o de la cura han mantingut els i les professionals dempeus durant aquest temps que sembla inacabable, com ho han fet les manifestacions de suport i estima dels pacients.
Les companyes del FoCAP parlen també d’un altre tipus de patiment, l’ocasionat per raons estructurals i institucionals. L’escassetat de mitjans i de personal amb què s’han enfrontat a la pandèmia s’ha vist agreujada per les agressions repetides que des de les organitzacions s’han dirigit a l’atenció primària (AP): ignorar la importància del seu paper en la contenció de la pandèmia, tancar CAP i consultoris, posar el focus de la gestió i de la comunicació en els hospitals, els constants canvis en les instruccions, la reorganització assistencial… De manera que, a més a més d’atendre malalts i pandèmia, van haver de reivindicar, resistir, o fins i tot desobeir, per poder fer la seva feina.
Després d’un any, les coses no han canviat massa, i els explicables errors inicials s’han convertit en norma. Continua faltant personal, no es recupera la visita presencial, es posen en marxa «vacunòdroms» fora dels CAP o es construeixen més hospitals quan molts consultoris locals continuen tancats.
També mencionen la importància de la ideologia i els valors que han inspirat les respostes de les institucions. Els protocols no han deixat espai per poder plantejar dilemes, els automatismes s’han imposat a la reflexió, la tecnologia ha rellevat la confiança i el vincle. Diuen: «Que es prioritzi la visita telefònica i que costi tant recuperar la presencialitat no és casual. Respon a una escala determinada de valors i a les dificultats per reconèixer el patiment de l’altre». Dilemes, reflexió, confiança, vincle, persones… Són paraules i conceptes estranys en l’actual pensament neoliberal, més vinculat als algorismes i a les solucions tecnològiques.
Després d’un any, les coses no han canviat massa, i els explicables errors inicials s’han convertit en norma. Continua faltant personal, no es recupera la visita presencial, es posen en marxa «vacunòdroms» fora dels CAP o es construeixen més hospitals quan molts consultoris locals continuen tancats. La coincidència en valorar com a dolenta la gestió de l’atenció primària és tan àmplia, que fins i tot Amnistia Internacional la qualifica de «segona pandèmia» en una investigació que ha dut a terme en tres comunitats autònomes, entre les quals es troba Catalunya.
Tot això fa mal, molt mal, perquè es qüestionen fonaments de la professionalitat i devalua el treball de milers de persones que s’hi deixen la pell massa vegades, literalment. El dany emocional no es reconeix adequadament i ja s’ha començat a anomenar i mesurar des d’una mirada biologicista i medicalitzadora. Es parla de «trastorn mental» dels sanitaris, i amb l’ús d’aquestes paraules i aquest concepte, s’està assenyalant el camí del possible abordatge i tractament. Qüestionaris i escales són poc útils per penetrar en el món de les emocions, que es veu traslladat -trastocat- al món dels símptomes i els diagnòstics. Ansietat, depressió, insomni, o estrès posttraumàtic no poden descriure sense un cert reduccionisme un patiment emocional que és molt més ampli, més ric semànticament i simbòlicament. El fet de posar l’etiqueta de trastorn o de malaltia a un patiment no sols l’amaga, sinó que també responsabilitza la persona d’uns símptomes i sentiments que són normals, la desposseeix de capacitats i la revictimitza. En posar l’atenció en l’alteració personal s’obvien les causes sistèmiques que provoquen el malestar. En la mateixa línia, i com és habitual, els mitjans de comunicació amplien el missatge: «La meitat dels sanitaris tenen símptomes de trastorn mental per la Covid», quan seria molt més ajustat a la realitat recollir que la sobrecàrrega i la mala gestió causen patiment.
A institucions, polítics i gestors els costa reconèixer, conèixer, comprendre i acollir el patiment dels i les professionals. De la mateixa manera que no reconeixen els errors ni en demanen disculpes, acció que seria reparadora i molt més «curativa» que els fàrmacs o els regalets que el CatSalut ofereix. No podem demanar al coronavirus que repari el mal que està fent, però sí que ho podem demanar a totes aquelles persones i institucions polítiques i dels diferents poders que amb les seves accions estan provocant dany. Des de la prepotència no es contempla el deure de reparació vers la societat o les sanitàries. Però es pot fer si es vol. El mateix JL Tizón ofereix en el llibre citat més amunt un llistat de mesures reparadores que poden portar a terme les administracions. Mesures no des de la «salut mental», sinó des de la perspectiva social i psicosocial, de protecció i atenció emocional, de foment de la solidaritat, del suport mutu i de les xarxes de relació, espais de contenció emocional en els centres, espais de reflexió. I si és necessari, contemplar accions de cura i atenció personal, com pot ser oferir dies de descans remunerat.
Un dels ensenyaments de la pandèmia ha estat la vulnerabilitat a què estem exposats i la necessitat que tots hem tingut de ser cuidats. També la importància que té l’AP en la contenció de la infecció, en l’atenció a les persones malaltes o en risc d’estar-ho, en el rescat de les residències, en els nous dispositius com els «hotels de pandèmia» o en activitats d’abast poblacional com la vacunació. Tot, en unes condicions molt precàries, però sempre des de la responsabilitat i l’actitud de cura. L’alt grau de patiment esgota les forces per seguir treballant i per seguir aguantant el menyspreu i la manca de recursos, fet que està revertint en la població.
Reparar vol dir reconèixer el valor de la feina i de l’entrega i posar les mesures necessàries per poder fer-la bé. Prestigiar socialment l’AP i el seu paper durant, abans i després de la pandèmia. També, esmenar els errors per no repetir-los, retornar a professionals i població els serveis tancats i un aspecte essencial sense el qual no es pot tenir cura plenament, que és retornar la relació personal, la presencialitat i la confiança. Elements que el telèfon i la tecnologia mai podran suplir.
