Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • El Servei d’Atenció Domiciliària del Prat passa a ser gestionat per una entitat pública

    Fa temps que les treballadores dels Serveis d’Atenció Domiciliària de Catalunya reclamen la municipalització d’aquest servei, que segueix sent gestionant per empreses privades en la majoria de municipis de Catalunya i de la resta de l’Estat. Aquest mes de març, el Prat del Llobregat s’ha convertit en un dels primers municipis catalans que posa en marxa un model d’aquest servei gestionat per una entitat pública. A partir d’ara, el Servei d’Atenció Domiciliària el presta la Fundació S21, que forma part del Consorci de Salut i d’Atenció Social de Catalunya (CSC), un organisme públic del qual és membre l’Ajuntament del Prat.

    Aquesta fundació va assumir la prestació del servei el passat 1 d’octubre i, des d’aleshores, ha desenvolupat el nou model d’atenció, que va entrar en funcionament el passat 15 de març. Segons s’explica des de l’Ajuntament del Prat, els dos principals objectius de la gestió directa del servei són «millorar la qualitat de l’atenció i la situació laboral del personal, que fa temps que denuncia les condicions de precarietat en què treballen a les empreses privades del sector».

    Tanmateix, des del sindicat de treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària no es coincideix amb la visió de l’Ajuntament i es denuncia que amb la nova fórmula la situació de les treballadores no ha millorat. «Les condicions laborals han empitjorat. Els sous es basen en un conveni que precaritza a les treballadores», assenyala Pilar Nogués, presidenta del sindicat S.A.D. A més, des del sindicat denuncien acomiadaments improcedents de treballadores.

    Les treballadores defensen que el Consorci de Salut i d’Atenció Social de Catalunya està «emmascarat» de servei públic, però que la finalitat segueix sent «mercantilitzar el món de les cures». Per això consideren que l’única solució és municipalitzar el servei. «És l’única manera d’aconseguir un servei de qualitat i millorar les condicions laborals de les treballadores. Volem una verdadera gestió pública i directa, no una gestió pública emmascarada. I sabem que per fer això només es tracta de voluntat política», defensa Nogués. «No pot ser que les treballadores s’encarreguin de cuidar i les administracions les maltractin», insisteix.

    Segons la portaveu del sindicat, la pandèmia de la Covid-19 ha aixecat la «catifa» de la dependència, on hi havia un «maltractament silenciat». «La pandèmia ha demostrat el poc valorades que estan les cures i la mala gestió de les administracions pel que fa al Servei d’Atenció Domiciliària. No podem continuar així», continua Nogués.

    La presidenta del S.A.D assenyala que aquesta nova fórmula de gestió del servei al Prat del Llobregat, que també existeix en altres municipis metropolitans com Sant Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac o Molins de Rei, contribueix a la indefensió de les treballadores. «Denunciar una empresa privada per males pràctiques a Inspecció de Treball és molt més senzill que denunciar a un ens públic. En aquests casos les denúncies s’allarguen molt més en el temps i les treballadores es veuen desemparades», explica Nogués.

    Distribució dels equips per zones de proximitat

    Des de l’any 2018, l’Ajuntament del Prat havia fet dues licitacions introduint millores respecte a les condicions laborals del personal, les quals van ser impugnades per la patronal dels Serveis d’Atenció Domiciliària. La justícia li va donar la raó a la patronal, argumentant que l’administració no podia interferir en la relació empresa-personal. «La gestió indirecta genera contractes molt poc flexibles i suposava dificultats per posar condicions en la gestió del servei», assenyala Laia Ortiz, directora d’Acció Social de l’Ajuntament del Prat. En aquest sentit, Ortiz defensa que el nou model genera una «major flexibilitat i control públic, ja que qui presta el servei és un mitjà propi».

    En el cas el Prat del Llobregat, l’equip del SAD està format per 85 professionals (82 dones i 3 homes) i atén 500 persones grans, la majoria major de més de 80 anys i amb dependència, el 75% de les quals també són dones. En l’actualitat, el SAD realitza uns 850 serveis al mes, un 75% per motius de dependència i el 25% per motius de risc social.

    Segons l’Ajuntament, el nou model de gestió del SAD pretén oferir un servei més àgil i personalitzat, adequant-lo a les necessitats dels usuaris. «La freqüència amb què s’atendrà cada persona usuària s’ajustarà a les seves necessitats. No només volem prestar un servei, sinó posar la persona al centre, creant un servei adaptat a cada persona», destaca Laia Ortiz.

    Per fer-ho, l’organització dels professionals s’ha estructurat en equips que actuaran en diverses zones de proximitat. Cada grup de professionals s’ocuparà de l’atenció de les persones usuàries de la zona assignada, amb qui tindrà una relació més propera i continuada al llarg del temps, de manera que li permeti «conèixer, detectar i respondre millor a les seves necessitats».

    L’Ajuntament defensa una millora dels contractes i més formació

    El nou model també cerca una millora de la coordinació amb els centres d’atenció primària i els serveis socials de la ciutat. Per fer-ho s’ha creat la figura de la coordinadora SAD, una persona que acompanya a la família i a les treballadores i que atén possibles incidències. «Són persones de referència que poden treballar en casos més complexos juntament amb la treballadora social i que poden posar-se en contacte amb el CAP. D’aquesta manera, es dona més continuïtat a l’atenció a les persones i els serveis treballen en xarxa», assenyala Ortiz.

    Segons l’Ajuntament del Prat, el nou model de gestió del SAD pretén contribuir a dignificar i reconèixer la tasca de les treballadores, augmentant l’estabilitat dels contractes i els sous. «Hem primat augmentar el nombre de jornades completes, reduint-ne les parcials. Però moltes treballadores necessiten fer jornada parcial perquè estan al càrrec de familiars o menors o perquè compatibilitzen la feina al servei d’atenció domiciliària amb una altra», explica Ortiz.

    També es vol facilitar l’accés del personal a la formació continuada i fomentar el treball en equip, per tal de promoure la motivació i el benestar emocional del personal. A més, es preveu la incorporació d’altres perfils en cas necessari, com per exemple de professionals de la psicologia per donar suport en l’atenció a persones grans i dependents.

    Segons Ortiz, el nou model és «un avenç molt important en la gestió d’un servei tan sensible». «En una empresa privada l’objectiu és aconseguir benefici. Per contra, ara sabem que tots aquests diners públics es destinen a millorar l’atenció de les persones», explica. Segons ella, la gestió indirecta per part d’empreses privades empitjora la qualitat del servei. «Posar lucre o la lògica mercantil a àmbits tan sensibles com l’atenció a les persones acaba pervertint el funcionament d’aquest servei. En general, les grans empreses acaben generant una lògica que va en contra de les persones que en fan ús», afegeix la directora d’Acció Social de l’Ajuntament.

    S’observen irregularitats en el funcionament del Consorci

    Segons el seu web, el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) és una entitat pública «amb una clara vocació de servei que té com a missió impulsar models de salut i social excel·lents i sostenibles per millorar la qualitat de vida de les persones, oferint serveis d’alt valor afegit als seus associats».

    Tanmateix, un informe de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, que recull els ingressos i despeses de l’entitat el 2017, es refereix a diverses irregularitats detectades en el funcionament del Consorci. En primer lloc, el document parla de l’existència de filials del Consorci a Mèxic, Argentina i la República Dominicana. Atès el caràcter públic del capital de la societat, la Sindicatura posa en dubte l’interès general de la creació d’aquestes filials a altres països que, posteriorment, comporten, en general, una pèrdua important del valor de les inversions inicialment fetes.

    A més, la Sindicatura també qüestiona l’objecte i l’activitat de la societat, «atès que no van dirigits a la satisfacció de necessitats públiques de l’àmbit territorial de Catalunya». «Totes i cadascuna de les activitats dutes a terme per les societats mercantils de propietat pública han d’estar destinades a satisfer les activitats i necessitats públiques i a la consecució de l’interès general», destaca l’informe.

    La Sindicatura també assenyala irregularitats en els contractes. Per a la fiscalització dels aspectes contractuals i retributius del personal, es va seleccionar una mostra de cent divuit treballadors de grups professionals i categories diferents, representativa del conjunt de treballadors. D’aquesta mostra, l’informe detecta fins a vint-i-quatre treballadors amb contractes laborals fora de l’àmbit del conveni col·lectiu.

    La fiscalització dels contractes també posa de manifest que la Fundació S21 i altres entitats pertanyents al Consorci van superar els límits per encadenar contractes de durada determinada que estableix l’Estatut de Treballadors. A més, l’any 2013, amb un canvi de direcció, es va elaborar un informe sobre la retribució del personal de les entitats fiscalitzades que va posar de manifest l’existència de retribucions derivades d’acords presos per les direccions generals o per les gerències de forma individual, no registrades documentalment. Així mateix, l’any 2017 les entitats del grup CSC van reconèixer i satisfer cinc indemnitzacions per acomiadament improcedent.

    L’Estatut del CSC defineix el Consorci com una «entitat local pública». Tanmateix, en el seu informe la Sindicatura explica que no li consta que s’hagi determinat l’adscripció a una administració pública determinada, la qual cosa s’hauria hagut de fer no més tard del 31 de desembre del 2014, d’acord amb la llei. Per totes aquestes irregularitats, el sindicat de treballadores S.A.D insisteix que la gestió del Servei d’Atenció Domiciliària per part del Consorci és una «gestió pública emmascarada que repeteix les lògiques mercantils de les empreses privades».

  • La FECEC reclama mesures per a la reinserció social i laboral dels supervivents de càncer

    La Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) valora positivament l’aprovació de l’Estratègia en càncer del Sistema Nacional de Salud, acordada entre el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes deu anys després de la seva darrera actualització. Tanmateix, reclama mesures de reinserció social i laboral per a les persones que s’han recuperat de la malaltia.

    L’acord recull 5 línies d’actuació (promoció de la salut i prevenció en càncer, atenció sanitària, atenció sanitària a la infància i adolescència, dades i informació de càncer i recerca) i 40 objectius amb 52 accions a assolir amb accions a implementar. El document ha estat elaborat i consensuat pel Comitè de Seguiment i Avaluació de l’Estratègia en Càncer del Sistema Nacional de Salut, format per les societats científiques i associacions de pacients relacionades amb el càncer, les comunitats autònomes, l’Institut de Salut Carlos III i el Ministeri de Sanitat.

    La FECEC assenyala que Espanya encara està lluny de les recomanacions del Pla europeu de lluita contra el càncer, però assenyala diversos aspectes positius de l’Estratègia en càncer. Quant al model assistencial, valora la creació d’una gestora de casos en els principals tumors i la progressiva extensió del model d’atenció multidisciplinari i cooperatiu, així com també l’aposta per la formació de professionals en habilitats comunicatives amb els pacients, una vella reclamació de les entitats.

    En l’àmbit de promoció de la salut, subratlla com a rellevant que l’estratègia mencioni per primera vegada el càncer laboral i la inclusió de millorar del sistema d’informació i vigilància d’aquest. El conjunt d’entitats també celebra la notícia d’establir un cribratge poblacional per al càncer de cèrvix, com succeeix amb el de càncer de còlon. Subratllen, però, que caldrà una reforma de l’atenció primària per poder atendre aquest cribratge poblacional.

    La federació d’entitats valora també el fet d’oferir atenció social als malalts i als seus familiars a través d’un estudi de l’impacte laboral, psicològic i social de la malaltia, però considera que aquesta qüestió segueix sense abordar-se en profunditat. Així mateix, consideren encertada la fixació de criteris clars en oncologia pediàtrica per atendre segons les franges d’edat en unitats infantils o adolescents.

    Pel que fa a l’investigació en càncer, la FECEC critica que Espanya continuï a la cua d’Europa, amb «propostes poc desenvolupades en comparació amb el Pla Europeu». Aquest pla preveu, entre altres, establir un nou centre de coneixement en càncer per ajudar a coordinar iniciatives científiques i tècniques a l’àmbit de la UE i una iniciativa europea d’obtenció d’imatges oncològiques per millorar la medicina personalitzada i les solucions innovadores.

    El càncer i la Covid-19

    Durant la primera onada de la Covid-19 es van limitar les visites i les operacions quirúrgiques, mantenint-se només aquelles  que no podien demorar-se, i les proves diagnòstiques es van posposar. Aquesta reorganització de l’activitat assistencial per donar resposta a la duresa de la pandèmia ha suposat un descens tant en el nombre de nous diagnòstics de càncer com en l’inici de nous tractaments en els pacients oncològics.

    Concretament, segons un estudi liderat per l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC), durant l’any 2020 s’han diagnosticat a tot l’Estat un 21% menys de nous casos de càncer. Segons el Departament de Salut, els diagnòstics de càncer a Catalunya s’han reduït en un 12%. Davant aquestes dades, els experts temen que els retards en els diagnòstics i tractaments comportin una major mortalitat dels pacients.

    En aquest sentit, la FECEC reclama al govern espanyol una dotació pressupostària per restablir un correcte funcionament de l’atenció mèdica, els tractaments, proves diagnòstiques i programes de cribratge poblacional. L’organització sosté que si no es prenen mesures eficaces, el nombre de casos de càncer podria augmentar gairebé un 25 % d’aquí al 2035, segons dades de la UE, fet que faria del càncer la primera causa de mort a Europa.

    Actualment, el càncer és la segona causa de mort a Espanya, després de les malalties de l’aparell circulatori, encara que en els homes és, des de l’any 2000, la primera causa de mort. Aquesta malaltia representa la segona causa de mort al món, amb prop de 18 milions de nous casos diagnosticats i més de 9,6 milions de defuncions relacionades amb tumors cada any. A Europa, 2,7 milions de persones van ser diagnosticades d’aquesta malaltia el 2020, i uns altres 1,3 milions de persones van perdre la vida.

  • El Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris (CAPS), sempre obrint noves fronteres

    El 1983, és a dir, fa 38 anys, el CAPS era la continuació del GAPS (dins del Col·legi de Metges de 1976 a 1982, fa 45 anys), amb la mateixa gent i els mateixos valors, i sempre amb els objectius d’obrir fronteres, de dedicar-se a l’anàlisi, propostes, informació, assessorament i educació en problemes importants i emergents encara no tractats des del Sistema Sanitari establert: en la formació en salut pública (s’havia d’anar a Madrid a la Escuela Nacional de Salut), en la gestió del sistema i centres sanitaris, en temes de danys per la salut de condicions ambientals, de model de sanitat (defensant un Servei Nacional de salut enfront de la Seguretat social establerta), temes de salut diferencial per gènere i altres determinants de la salut. Sempre obrint noves fronteres.

    Del 1979 al 1981, dos comitès d’expertes sobre Atenció Primària, amb dos llibres publicats sobre el seu treball (El metge de capçalera en un nou sistema sanitari i El Centre de salut integral), i entre 1984 i 1988 tres comitès més amb tres llibres més publicats (L’accident nuclear de Palomares, sobre treballar in situ sobre el terreny contaminant, Les radiacions ionitzants i la salut i El medi ambient i la Salut.

    En formació de professionals, el CAPS ha sigut precursor a Catalunya de vàries sessions de seminaris: «Educació sanitària a les escoles» (per mestres), «Introducció a la Salut Pública» (amb vàries edicions), «Seminari sobre Medi Ambient i Salut». I també ha ofert diversos cursos, amb vàries edicions d’un curs de 220 hores sobre «Salut de la Comunitat». També s’han editat Quaderns CAPS sobre temes monogràfics i variats, avui editats fins a 35 números (vegeu el web del CAPS).

    Una altra etapa, noves fronteres. El programa «Dones, Salut i Qualitat de Vida»: a partir de la realització a Barcelona del «1r Congrés Internacional de Dones, Salut i Qualitat de Vida», organitzat pel CAPS i liderat per Carme Valls, el 1996, fa ja 25 anys, es crea el Programa sobre Salut i Gènere. La Xarxa de Dones per la Salut hi apareix ja al primer número de la revista ‘Mujeres y Salud’ el 1997, que fins al moment ha tingut 49 números.

    Aquesta activitat, ampliant-se i modificant-se en el temps, ha comportat consolidar en els darrers anys les línies d’acció actuals fins ara: Dones i Salut, Medi ambient i Salut i Polítiques de Salut.

    Què és avui el CAPS? L’Acta fundacional del juliol de 1983 diu així:

    El Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) és una associació científica i sense ànim de lucre. El seu objectiu és contribuir, a través de l’anàlisi pluridisciplinària de la sanitat, a l’intercanvi d’idees, a la reflexió i a la recerca en totes les qüestions que afectin la salut.

    Els fundadors del CAPS concebem la persona com una unitat biològica, psicològica i social indissociable. Creiem que la salut és influïda directament per les condicions de vida i de treball, i que, en conseqüència, l’estratificació de la societat incideix en les expectatives de salut i també de malaltia. Considerem que la llibertat i la tolerància són condicions bàsiques per al desenvolupament de la salut. Entenem que la qualitat de l’atenció primària és fonamental per a l’eficiència dels serveis sanitaris

    El CAPS vol ser pels sanitaris i, especialment, per als joves graduats, una eina i un estímul per a l’estudi de les metodologies d’anàlisi sanitària, i un nucli que faci possible la cristal·lització d’equips pluridisciplinaris de recerca. El CAPS vol oferir-se als sanitaris de Catalunya i d’arreu d’Espanya com a centre de trobada i de debat, i vol promoure així mateix contactes amb els col·lectius d’altres països que treballin amb un esperit semblant.

    Com que considerem determinant la participació dels ciutadans en la definició dels objectius i de les prioritats sanitàries, el CAPS es proposa, a més, oferir a la comunitat la informació i els instruments al seu abast que puguin ajudar-la a ser protagonista de la mateixa salut. El Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris resta obert a tothom qui s’identifiqui amb aquestes idees i vulguin treballar-hi amb rigor.

    Avui, el març del 2021, han passat 38 anys d’aquesta declaració fundacional. La demografia ha canviat, augmentant molt l’esperança de vida en els països desenvolupats. Les causes d’emmalaltir i de mort també han variat, així com els coneixements i tecnologies. Les persones han canviat, els valors de la societat també han canviat i han aparegut, o s’han fet més evidents, nous riscos i nous problemes per la salut humana i la salut del planeta.

    El CAPS sempre ha tingut l’objectiu d’obrir fronteres, posar en prioritat nous problemes de la salut, analitzar-los i fer propostes per fer-hi front. Avui ens proposem, en una nova etapa, prioritzar el nostre treball en els determinants socials de la salut:

    • Qualitat del medi ambient, emergència climàtica, producció d’aliments i alimentació saludables.
    • Diferències i desigualtats de gènere en salut.
    • Model, organització i gestió dels Sistemes Públics de Salut, prioritzant la Salut pública, l’Atenció Primària i Comunitària i les Cures, com el model més eficient i just per la salut la ciutadania.

  • Parlen els experts invisibles de la pandèmia: així han viscut l’últim any entre l’esgotament i la resiliència

    Quan va escoltar a un amic dir que el confinament havia estat «meravellós» perquè ho havia dedicat a les seves aficions i a fer pa, Teresa va entendre que 2020 no havia estat igual per a tothom. Aquesta infermera reconvertida en rastrejadora es va adonar que només uns pocs estan vivint l’epidèmia amb tanta intensitat com ella. No està sola: molts epidemiòlegs, investigadors i microbiòlegs clínics porten a primera línia un any. Tothom els pregunta com va la pandèmia, però com els hi va a ells?

    Igual que els sanitaris, reneguen del qualificatiu d’»herois». A diferència d’aquests, la seva història ha estat menys explicada. La càrrega de treball que viuen des de març de 2020 fa que no siguin fàcils d’entrevistar: moltes de les converses d’aquest reportatge, mantingudes des de finals de 2020, van tenir lloc durant caps de setmana, vacances o trajectes amb cotxe. Altres intents no van passar del correu electrònic. Abans de Nadal ja estaven molt preocupats, sabien que el gener seria dur.

    Les entrevistes mostren que els vaivens de les corbes epidemiològiques, aquesta muntanya russa en què la societat viu atrapada des de fa un any, tot just es reflecteixen en el seu dia a dia: de vegades, fins i tot treballen més quan tot sembla tranquil. Dormir malament i menjar pitjor és la norma; les hores són inexistents. La seva vida social és escassa, per falta de temps però també per responsabilitat. «El nostre treball de vigilància en cap moment s’ha assemblat al normal des que tot va començar», assegura el director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Aginagalde.

    Si els epidemiòlegs no et diuen que tenen ganes de llançar-se per la finestra, menteixen. Caldria parlar de l’estat de salut dels tècnics: cap sap el que és lliurar – Adrián Aginagalde, director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria
    La cremor és evident: «Si els epidemiòlegs no et diuen que estan amb ganes de llançar-se per la finestra, menteixen. Caldria parlar de l’estat de salut dels tècnics: cap sap el que és lliurar», assegura Aginagalde. Xerrem amb ell a la fi d’unes vacances «obligades» durant les quals va tenir sis reunions diàries. Li treu ferro a l’assumpte quan la conversa, que inicialment anava a tractar sobre la seva situació personal, deriva, inevitablement, cap a la situació epidemiològica: «Ens passa a tots».

    Amb el pilot automàtic

    La  investigadora de l’Institut de Salut Carlos III  Maria Iglesias seqüència mostres de SARS-CoV-2 per estudis epidemiològics i genòmics. Confessa que els seus records de març de 2020 són «confusos», però avui sent que va «amb el pilot automàtic». Amb diferents paraules, és una cosa que expressen altres entrevistats. «És una sensació rara, de cansament però també que no ens podem permetre parar», afegeix. «Hi ha dies que sents que pots amb tot i després passa alguna cosa, t’enfonses, i apareix el cansament i la frustració per tants mesos de treball a velocitat vertiginosa».

    Trucàvem als pacients a les deu de la nit per donar-los el resultat del test i no es creien que la trucada fos real i que hi hagués gent treballant a aquelles hores – Paloma del Pino, treballadora social de la unitat de vigilància epidemiològica de Fraga (Aragó)

    Paloma del Pino és una treballadora social que pertany a la unitat de vigilància epidemiològica de Fraga (Aragó) i diu que des de març de l’any passat sent «com si visqués en una barca» en què rema més o menys segons vinguin les onades, però sempre rema. Recorda treballar fins a mitjanit els caps de setmana i doblar el torn quan un brot en el seu centre va fer que el personal restant hagués de compensar les absències. «Trucàvem als pacients a les deu de la nit per donar-los el resultat del test i no es creien que la trucada fos real i que hi hagués gent treballant a aquestes hores».

    El coordinador de la unitat de seguiment de la covid-19 de Catalunya, Jacobo Mendioroz, només va tenir un dia de vacances en tot 2020: «Depens de com vagi la pandèmia. Si es detecta un brot i cal actuar ràpidament, no pots dir que et truquin el dilluns, perquè llavors en comptes de 100 casos et trobes 700 i vas tard», diu. Assegura que haver viscut situacions «complicades» en el passat, des d’Àfrica a la recerca de malformacions congènites en nens, li ha atorgat certa «resistència».

    Mikel Gallego, microbiòleg clínic del Servei Basc de Salut, és una de les persones que treballen després de les famoses sigles PCR. «Estàvem preparats per fer una a la setmana pensant que arribarien 4 pacients de la Xina», recorda.

    En superar la barrera de les deu diàries ja no donaven l’abast, però aviat farien més de cent. Primer a mà, després amb robots, avui aquests laboratoris recorden més a una cadena de muntatge. Així van aconseguir la xifra de 3.000 PCR diàries: si el 2019 van realitzar 28.000 en total, quan parlem amb ell ja porten 350.000 només de coronavirus. La major «odissea», trobar materials: «S’ha esgotat tot. A Dinamarca, Carlsberg va posar les seves fàbriques a fer alcohol».

    És molta pressió perquè saps que això funciona per tu. Tothom a l’atur va ser contractat i, com no hi ha possibilitat de reemplaçament, no pots desertar – Mikel Gallego, microbiòleg clínic del Servei Basc de Salut

    El microbiòleg assegura que estan «sobrepassats, esgotats i desesperats», el que ha provocat alguna baixa per estrès agut. «És molta pressió perquè saps que això funciona per tu. La majoria ha respost, però perquè tothom en atur va ser contractat i, com no hi ha possibilitat de reemplaçament, no pots desertar». Les sis persones entrevistades en aquest reportatge deixen clar que falten mans a tot arreu: una baixa per covid-19 suposa més treball per als que es queden darrere.

    «Hi havia coses agafades amb vímets i, davant la mínima pressió, van esclatar», explica Teresa, rastrejadora que parla amb nosaltres amb la condició de no revelar el seu nom ni la Comunitat Autònoma en què treballa. La conversa va tenir lloc al començament de desembre, en ple optimisme per l’aprovació de les primeres vacunes, i ella va criticar el «triomfalisme de pensar que tot ha passat». Com la resta, sabia que la llum a la fi del túnel està encara més lluny del que ens agradaria.

    Històries reals després de la corba de casos

    La pandèmia ha suposat un enorme desgast personal i professional per a tots els entrevistats. Mendioroz comparteix una de les seves experiències més dures: «Una dona que cuidava als ancians del seu poble de manera voluntària va acabar contagiant a catorze parelles. Imagina’t el que va passar i com va quedar ella». Aquestes històries, sumades a la seva dura experiència inicial com a metge de guàrdia i la dificultat de brots com els d’Igualada i Lleida, han fet que l’epidemiòleg intenti no perdre de vista l’impacte personal que suposa el virus.

    «Cada vegada que veig pujar la corba i els casos tinc al cap el que representen aquests números», assegura. «La corba és el costat asèptic de les coses i és difícil mirar-la sense distanciament, però darrere de cada cas hi ha moltes històries terribles». Cita casos de joves asimptomàtics que van visitar als seus avis: «Encara que no sigui culpa teva, com et treus de sobre que s’han contagiat per tu? És molt difícil per a les persones que ho han viscut».

    Del Pino sent cada positiu com si fos seu. «Hem perdut a familiars de companys per covid-19 i això t’afecta molt». Cita la «inesperada» mort per covid-19 de la mare d’una companya, just quan les vacunes ja semblaven estar a la volta de la cantonada, com un dels moments més complicats. Per això la seva filosofia, per «pau mental», és anar pas a pas i no fer plans a llarg termini. «No sabem el que passarà la setmana que ve, no es pot planejar res amb més de dos o tres dies d’antelació perquè quan menys t’ho esperes alguna cosa tira els teus plans per terra».

    Els imposem mesures [als positius], però no es cobreixen les seves necessitats, així que ara tenen més problemes que durant el confinament i això fa que no compleixin les mesures – Teresa, rastrejadora

    «Ens enfrontem a problemes reals als quals cal posar solució, no és només rastrejar», afirma Del Pino. «T’impliques amb els pacients, que et traslladen els seus problemes i els fan teus». Les dues rastrejadores són testimonis de com la precarietat en què viuen molts espanyols entorpeix el control de l’epidèmia.
    «Els imposem mesures, però no es cobreixen les seves necessitats, així que ara tenen més problemes que durant el confinament i això fa que no les compleixin», diu Teresa. Cita exemples de persones que no cobren si no van a treballar, que no tenen habitacions disponibles a casa per aïllar-se, ningú que els porti la compra o que tenen familiars fora que depenen de les seves cures. Fins i tot treure a passeig al gos pot ser un malson logístic.
    Va ser molt dur explicar-los als temporers que havien d’aïllar-se, perquè t’explicaven que tenien onze fills al seu país i que si no treballaven no menjarien – Paloma del Pino
    Per Teresa, el pitjor moment de la pandèmia va arribar a l’estiu de 2020. «A l’agost ens va venir la bufetada, va ser el pitjor mes de treball de tota la meva vida i sóc infermera des de fa vint anys». Tant, que va arribar a fer broma amb un company sobre com de bé que s’estava a Urgències. Una cosa similar li va succeir a Del Pino a causa dels  brots entre temporers d’Aragó: «Va ser molt dur explicar-los que havien d’aïllar-se, perquè t’explicaven que tenien onze fills al seu país i que si no treballaven no menjarien».

    Pressions inassumibles i solitud

    Iglesias viu sola, lluny de la seva Andalusia natal, i assegura que el confinament li va resultar difícil. «Després d’un dia horrible d’estrès, arribar a casa i que no hi hagi ningú és dur. Vaig estar dos mesos sense que em donessin una abraçada fins que una companya ho va fer, encara que no devia, perquè necessitava per salut mental  que em diguessin que tot anava a sortir bé».

    Aginagalde explica situacions surrealistes, com que el despertin a les 3 del matí per produir dades per a un informe. No obstant això, considera l’»assenyalament públic dels tècnics» el que més l’afecta. «Fa mal i no aporta res. Mai he vist que es demanin els noms dels autors dels informes de posicionament terapèutic de l’AEMPS». Es confessa enfadat per l’assumpte: «És carregar-se la carrera professional de persones que han fet la seva feina tal com se’ls havia demanat i l’informe s’intenta convertir en una altra cosa». Sap que hi ha coses a millorar, però tem que aquests «atacs» sembrin la desconfiança .

    L’assenyalament públic dels tècnics fa mal i no aporta res. És carregar-se la carrera professional de persones que han fet la seva feina tal com se’ls havia demanat i l’informe s’intenta convertir en una altra cosa – Adrián Aginagalde
    «Ha estat un any llarguíssim perquè cada dos dies hi havia novetats, arribava una tècnica nova i havies de tenir-la a punt per al dia següent», explica Gallego. El microbiòleg comparteix la pressió d’haver de seguir fent PCR mentre es posaven a punt test d’antígens, deteccions en saliva i altres eines acabades de sortir al mercat. «No et donen el marge que necessites per provar-ho i després diuen que se ‘escapen pacients, quan amb altres virus la tecnologia és de cinquena generació, mentre que amb el coronavirus la primera va sortir al maig. És evident que cometrem errors».

    El virus es cola en els somnis

    Com suportar aquestes situacions dia rere dia? «Arriba un punt en el qual has de parar perquè la desconnexió es fa impossible», comenta Iglesias. Quan la hiperconnexió genera ansietat i el virus es cola en els somnis, és moment de posar el fre de mà. «Aquest últim any he après que he de gestionar-ho sense que afecti durament a la meva vida».

    Tinc companyes que ploren quan algú incompleix l’aïllament i altres que s’han hagut d’anar perquè no han resistit (…). He vist alguns dels pacients més malalts de la meva vida, però també gent que treballa i es deixa les banyes – Teresa, rastrejadora

    D’una manera o altra, tots els entrevistats han hagut de fer-ho. Del Pino explica que es queda «més tranquil·la» quan surt tot el cansament acumulat, encara que sigui en forma de mals de cap. Assegura que intenta no fer cas de la premsa perquè li genera ansietat: «M’he fet una cuirassa per protegir-me, si només mirem la part negativa ens enfonsem tots».

    Teresa considera necessari «desdramatitzar» en part la situació. «Tinc companyes que ploren quan algú incompleix l’aïllament i altres que s’han hagut d’anar perquè no han resistit veure que tot s’ensorrava una altra vegada». Intenta mirar el costat positiu: «He vist alguns dels pacients més malalts de la meva vida, però també gent que treballa i es deixa les banyes».

    Atrapades en el temps ballant reguetón

    Per als protagonistes d’aquest reportatge els mesos eren de mil dies que es barrejaven com a Atrapat en el temps. Aquesta sensació de déjà vu és repetida per diversos d’ells.

    «No sabies si era diumenge o divendres, ens preocupava perdre la noció de el temps», diu Iglesias sobre els pitjors mesos del confinament. Del Pino assegurava, a principis d’aquest any, que ni tan sols s’havia adonat que estàvem al 2021: «Cada vegada que escric una fi de quarantena encara poso 2020, no em faig a la idea perquè per a mi és una continuació de l’anterior, ha estat una pausa en tots els nivells de la meva vida». Gallego el compara amb viure en una «nebulosa» en què no sap quant de temps passa.

    La solució al laboratori d’Iglesias per trencar aquesta maledicció va consistir en escoltar reguetón a tot volum els divendres. Així es reforçava la moral i marcaven el calendari de manera infalible: «Ens posàvem a cantar i ballar per alliberar-nos, recordo moments de molta unió. Sembla una tonteria, però volíem demostrar que encara en els moments difícils podíem divertir-nos». En temps adversos, gent que no havia treballat abans junta va formar un equip.

    M’ha canviat la vida: he après molt i m’he demostrat que puc treballar sota pressió encara que de vegades hi hagi moments de venir-me avall. Tampoc vull romantizar-ho perquè ha estat intens, he perdut deu quilos – Maria Iglesias, investigadora de l’Institut de Salut Carlos III

    «El coronavirus m’ha canviat la vida: he madurat a nivell professional, he après molt, sóc una persona diferent i m’he demostrat que puc treballar sota pressió encara que de vegades hi hagi moments de venir-me a baix», explica Iglesias, que acabava de doctorar quan la SARS-CoV-2 va trucar a la porta. «Tampoc vull romantizar-ho perquè ha estat intens, he perdut deu quilos». Gallego considera que «és bonic reflexionar i veure que quan feies 80 PCR et queixaves i ara que fas 3.000 és un dia més, però ha costat arribar fins aquí».

    La invasió dels epidemiòlegs de sofà

    La proliferació de xarlatans i todòlegs és inevitable durant les crisis, i és un tema que encén als entrevistats: consideren que les veus més fiables són les que té un altaveu menor. «Són perfils que res tenen a veure amb la gestió de l’epidèmia i, per tant, tenen temps de promocionar la seva marca, però no coneixen a fons el que passa», afirma Mendioroz.

    L’epidemiòleg no és l’únic que critica que algunes figures s’aprofitin de tenir una agenda més lliure, mentre ells es mantenen en un segon pla. «Els microbiòlegs que manegen la covid-19 són al laboratori i han decidit que la seva aportació serà la seva feina, no anar a la tele», diu Gallego, que considera que s’ha generat un ecosistema de persones que aprofiten la pandèmia al seu benefici. «Els falta molta perspectiva del que és el treball diari. El que fa afirmacions contundents probablement estigui bastant allunyat de la realitat».

    Els microbiòlegs que manegen la covid-19 són al laboratori i han decidit que la seva aportació serà la seva feina, no anar a la tele (…). El que fa afirmacions contundents probablement estigui bastant allunyat de la realitat – Mikel Gallego, microbiòleg del País Basc

    Aginagalde defensa que alguns investigadors «sí que aporten molt», però lamenta que altres que mai han treballat en aquests camps acabin per «distorsionar» el discurs. Considera que hi ha una contradicció entre com es prenen les decisions i com creuen que es prenen. Hi ha, en la seva opinió, un «desconeixement brutal dels mecanismes reals que es poden desplegar» per combatre l’epidèmia.

    També lamenta «que es generalitzi l’anècdota» i es «magnifiquin alguns riscos». Creu que es dóna un altaveu als sectors afectats per les mesures, com l’hostaleria, però no s’expliquen els beneficis obtinguts. Això dificulta la presa de decisions per l’elevada pressió rebuda. Aginagalde defensa que els tècnics haurien de poder explicar les mesures, contextualitzar els riscos i contrarestar les males interpretacions que es fan de les dades: «No hi ha un diàleg real entre l’opinió pública i nosaltres, i qualsevol mesura suposa un xàfec» de crítiques.

    «Els epidemiòlegs no són la gent que surt a la tele parlant d’epidemiologia, som pocs i desconeguts», explica Aginagalde. Això provoca, segons ell, molts mites sobre la presa de decisions: «Seguim el procediment administratiu comú i gestionem les noves evidències científiques per integrar-les. És més lent del que marca l’agenda informativa, però quan hi ha canvis no és per un article de premsa».

    No entenc als que exhibeixen opinions molt contundents, com si fossin veritats, per haver-se llegit un parell de papers i sustentades en una literatura que ara mateix és qüestionable – Maria Iglesias

    Iglesias porta sis anys estudiant virus respiratoris i creu que té encara molt per aprendre. No entén als que exhibeixen opinions «molt contundents, com si fossin veritats, per haver-se llegit un parell de papers» i sustentades en una literatura que «ara mateix és qüestionable». Tem que, a la fi, s’amplifiquin «barbaritats» per culpa de gent que «no sap dir que no és experta». Confessa que li molesta que s’interpretin dades sense context, el que porta «a prendre decisions errònies, generar por i ansietat en la població i falsos dogmes«. Per això demana molta cautela en parlar de fuites  vacunals i variants més transmissibles .

    Un altre element central en la lluita contra la covid-19 són les PCR, que han generat molts debats al seu voltant. A Gallego li fastigueja que s’hagi «tractat de tontos» als microbiòlegs clínics. «Nosaltres sabem del que parlem, i si no fem servir alguna cosa és perquè no té sentit en el dia a dia més enllà de casos concrets», per això considera negatiu que hi hagi qui «faci recomanacions sense saber la seva utilitat ni la dificultat d’exigir aquests resultats» al món real.

    Falta molt per comunicar: el més important, no contagiar

    La visió d’alguns entrevistats incideix en el paper de la responsabilitat individual, que consideren una cosa oblidada. «Hem perdut el discurs que el més important és no contagiar», lamenta Mendioroz. «Com són mesures avorrides que s’han repetit tant, sembla que l’important són els test, el rastreig o la vacuna, quan això no evita que et contagiïs». Considera que hi ha moltes eines que «ajuden» a la contenció, però recorre a l’exemple de la sida per mostrar la crisi d’una altra forma.

    «Imagina que amb la pandèmia de VIH s’hagués dit que l’important era que la gent es fes un test, no tingués relacions i es busqués l’origen del contagi, en comptes del preservatiu. Haurien pensat que estàvem bojos», comenta. «Llavors l’important era el preservatiu i ara és igual: que la majoria de gent es protegeixi i no s’encomani, perquè després molts no volen o no poden aïllar-se». Mendioroz creu que, sense el respecte a les mesures, «la resta és pal·liatiu».

    Critiquen el bombardeig a la població amb conceptes tècnics, com que la incidència acumulada de dues setmanes és millor que la de set dies, en lloc de centrar-se en missatges clars i importants sobre les mesures per no encomanar

    Teresa no entén que encara hi hagi tants dubtes entre la ciutadania i ho atribueix a errors de comunicació, amb missatges en ocasions contradictoris. «S’ha perdut la part més senzilla de què sí i què no, amb missatges molt clars, simples i concrets. Veig gent netejant amb lleixiu les caixes d’ous i a una altra que xerra mitja hora sense mascareta amb la veïna però et diu que no passa res perquè no han pres cafè. Després arriben a un lloc tancat i sense ventilar i el primer que fan és treure’s la mascareta».

    Com Mendioroz, també posa l’exemple de VIH. «Les coses no es canvien d’avui per demà, [amb el VIH] va caldre fer campanyes durant anys perquè la gent tenia pràctiques de risc i va costar que s’entengués». Per això critica la «tempesta d’informació» que bombardeja a la població amb conceptes tècnics com «que la incidència acumulada de dues setmanes és millor que la de set dies», en lloc de centrar-se en missatges clars i importants.

    Problema col·lectiu, canvi individual

    Del Pino, per la seva banda, troba a faltar «iniciativa individual» entre la població. Com rastrejadora, el seu treball consisteix a apel·lar a la «consciència» i la bona voluntat de les persones, per això les considera fonamentals. «Al fin esperem al que ens imposen, el que ens diuen que cal fer. Estem en una pandèmia, no podem esperar que el Govern ens confini. Ha de sortir de tu fer l’estrictament necessari i reduir els contactes per beneficiar la societat».

    Mendioroz fa una altra comparació amb una crisi sanitària recent: la de l’Ebola. «Hi havia ritus funeraris que consistien a tocar i besar el cadàver, i fins que la comunitat no va deixar de fer-ho no es va aconseguir controlar el virus». Opina que falta aquest «canvi de mentalitat» i que, fins que no es produeixi, «les coses no canviaran» perquè «no hem renunciat a una part de la nostra manera de comportar-nos i reunir-nos».

    Mendioroz opina que, com va passar amb el VIH o l’Ebola, cal un canvi de mentalitat per acabar amb la pandèmia perquè «no hem renunciat a una part de la nostra manera de comportar-nos i reunir-nos»

    Per això Mendioroz també creu que sense col·laboració ciutadana és impossible controlar la SARS-CoV-2. «El virus té una capacitat infectiva que supera qualsevol sistema de control. No ens equivoquem: no s’ha controlat en la història una epidèmia a força de diagnòstic i rastreig a menys que hi hagi un tractament o vacuna».

    Potser el major error des del començament de la pandèmia va ser veure’l com un problema individual i no col·lectiu. «Si ens protegim nosaltres també protegim a la nostra família, amics, llocs de treball i economia. És molt més ampli que la protecció individual», diu Mendioroz. Creu que si la majoria seguís les normes, caldria prendre menys mesures restrictives. Convida a veure les coses d’una altra manera: «Això no va del que poden fer els altres, sinó del que pots fer tu».

    Una mirada cap a la post-pandèmia

    «Les grans crisis són una oportunitat per canviar les coses que fem malament», assegura Mendioroz. Confia que la pandèmia serveixi per replantejar algunes, des del model de les residències a les ajudes a la vulnerabilitat social, passant per la contaminació, l’habitatge i la precarietat laboral. No són problemes nous, però el coronavirus els ha fet aflorar: «Aquesta és la realitat del problema. Els brots en escorxadors i entre temporers, per exemple, tenen a veure més amb l’explotació que amb el virus».

    Tampoc auguren uns feliços anys 20: els epidemiòlegs adverteixen que el pitjor està per arribar. «Normalment la post-pandèmia és més dura que la pandèmia», diu Mendioroz. «El sistema sanitari queda destrossat, comencen a morir-se malalts crònics no atesos, l’economia està per terra i les famílies han perdut el seu suport».

    Normalment la post-pandèmia és més dura que la pandèmia. El sistema sanitari queda destrossat, comencen a morir-se malalts crònics, l’economia està per terra i les famílies han perdut el seu sosteniment. O ho intentem pal·liar ja o serà molt complicat –  Jacobo Mendioroz, coordinador de la unitat de seguiment de la covid-19 de Catalunya

    «O ho intentem pal·liar durant la pandèmia o el que vindrà després serà molt complicat, perquè si hem hagut de tancar sis vegades i ens quedem sense diners no hi haurà ajudes socials. Què passarà amb aquesta gent si es descompon completament l’estat de benestar? Si la sanitat pública no pot més i els professionals abandonen en massa?», adverteix Mendioroz. Per això, molts dels experts destaquen la necessitat de crear estructures resilients que puguin suportar una altra tempesta en el futur.

    Els epidemiòlegs creuen que no sortiran ben parats: a les epidèmies, després de la negació, arriba la recerca de culpables. Mendioroz diu que té clar que a la fi de tot els crucificaran. «Has tingut una epidèmia, no l’has parat i ha mort molta gent. No seran comprensius després perquè hi ha moltes històries dures darrere».

    En els seus llocs «pel bé comú»

    Mentre esperem el dia en què puguem abraçar-nos de nou, els entrevistats segueixen en els seus llocs, com diu Del Pino, «pel bé comú».

    Aginagalde demana que els paguin guàrdies i, en el futur, que els seus companys tinguin un pressupost i estructures adequades i similars a les d’altres països. Gallego, que deixin de ser «fàbriques» de PCR i es posi en relleu la importància dels microbiòlegs i tècnics.

    Ser aquí ja és motiu de celebració, però busquem eines per fer-ho amb seguretat

    Del Pino és cauta i fuig de considerar 2021 com l’any en què tot acabarà de cop. «La pandèmia no entén de dates i no hi haurà un abans i un després: el final serà gradual. Sortirem aquest any? Espero, però no les tinc totes amb mi». Teresa considera que «estem tota l’estona en un esprint «, quan en realitat és una carrera de fons.

    «Cal celebrar el màxim possible perquè estar aquí ja és motiu de celebració», opina De el Pi, «però busquem eines per fer-ho amb seguretat». De moment, si hi ha un brindis, les copes hauran de respectar la distància.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Jordi Serra Cobo: «Sempre hi ha hagut epidèmies, però mai ni tan freqüents ni d’aquest abast. Les amenaces continuaran»

    Josep Cabayol Virallonga i Frederic Pahisa Fontanals amb el suport de Siscu Baiges Planas i Ester González García, en nom de Solidaritat i Comunicació – SICOM.

     

    Jordi Serra Cobo és una de les veus de referència a l’hora de parlar de la pandèmica i de posar l’emergència de salut, en el context del canvi climàtic. És investigador expert en eco epidemiologia en el departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona, per la que és doctor. També és membre de l’Institut d’Investigació de la Biodiversitat (IRBio) i Científic que treballa amb l’Institut Pasteur. Hem conversat amb ell en el programa ‘Emergència Climàtica’, de Ràdio 4.

    «Feia molt temps que avisàvem que s’estaven produint canvis molt ràpids i que podríem tenir un escenari pandèmic», diu el doctor Serra Cobo. «L’any 2013 ho vam advertir i no ens van fer cas. Ens podíem haver preparat molt més i protegir-nos, en especial les ciutats, que són els focus on inicialment (després s’expandeix) hi ha més probabilitat que es produeixin aquests fenòmens. Passa, però, que vivim en una societat que actua més per reacció que no pas per prevenció. Procedim quan tenim el problema al damunt».

    I continua: «Sabíem que venia una epidèmia, però no sabíem quina, ni quin virus, ni quan. Ara bé, des de feia temps coneixíem que els coronavirus eren dels patògens que tenien més probabilitat. Hi havia precedents. En aquest segle XXI ja hem tingut cinc epidèmies de coronavirus amb humans i una amb porcs. Per tant, hi havia símptomes que ho estaven avisant».

    Dissonància

    El 2018, per protegir les ciutats contra els virus emergents, es van presentar sengles projectes a La Caixa i a l’Ajuntament de Barcelona. Van respondre que «no tocava». A La Caixa el van trobar innovador, però… Tampoc a l’Ajuntament de Barcelona el van estimar necessari. Hi havia «calma», no s’havien trobat patògens i el projecte els resultava alarmista.

    Explica Serra Cobo: «Era un projecte multidisciplinari que tenia en compte factors socioeconòmics, biològics, epidemiològics. L’objectiu era detectar canvis en la circulació de virus zoonòtics abans que s’expandissin a la ciutadania. Per fer-lo, calia una sèrie d’espècies sentinelles que permetessin descobrir aquestes circulacions de virus a les ciutats».

    Centrat a Barcelona, s’havia de fer també a París i Roma, amb la voluntat d’exportar el model a altres ciutats. L’encapçalaven el doctor Serra Cobo i el seu equip de la Universitat de Barcelona i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat – IRBio –, i el doctor Tomàs Pumarola de la Vall d’Hebron. Hi participaven també l’Institut Pasteur de París, la Universitat de Cambridge, l’Institut Spallanzani de Roma, l’Hospital Clínic de Barcelona, la Facultat de Biologia de la UB, l’equip ‘Cresta’ de la UAB i l’Ajuntament de Barcelona. No es va poder fer. En temps de bonança, els resultava «complicat» prendre precaucions i mesures preventives.
    «No sabrem, postil·la Serra Cobo, si ens hagués permès detectar el coronavirus, però sí que ens haguera possibilitat estar bastant més preparats per donar una resposta més immediata. Les ciutats s’hagueren pogut preparar per prevenir possibles epidèmies. És una de les assignatures pendents. Encara ningú ens ha demanat res…»

    Defensa contra els virus

    En l’àmbit global, un dels fenòmens detectats és que els canvis que es produeixin arreu, de tota mena, són molt ràpids. I molt globals. Un problema greu del qual no en som prou conscients. Les coses que no passaven, ara poden passar.

    «Cal controlar les mercaderies, afirma Serra Cobo, perquè arribin sense ‘acompanyants’, siguin espècies invasores o patògens. El mosquit tigre va arribar a Sant Cugat del Vallès procedent del sud-est asiàtic, en una importació de pneumàtics on hi havia postes del mosquit. A través de les mercaderies també ha arribat la papallona que ens està deixant sense boix a la Garrotxa i el Ripollès, per posar dos exemples».

    De la mateixa manera que arriben espècies invasores que podem veure (mercaderies / importacions), poden arribar nous virus.

    Per altra banda, a les ciutats hi ha una fauna que va canviant en el decurs dels anys, com és el cas de la tórtora turca, que s’ha convertit en una de les espècies més abundants, i de la qual no sabem la quantitat de patògens que hostatja. És un procés dinàmic en el qual les espècies van canviant i, per tant, variant els microorganismes que poden contenir.

    Així doncs, és necessari fer tres coses, sosté Serra Cobo:

    Controlar les mercaderies.

    Controlar les espècies, de fauna, sense aprensió, però amb voluntat ferma de controlar quins possibles patògens poden dur.

    I una tercera més complicada, el control del moviment de persones, tan local com globalment. En especial, quan saps que hi ha un focus infecciós allà d’on provenen.

    «Permeteu-me un exemple, diu Serra Cobo, a l’Amazònia estem investigant el Zika. Al començament de l’epidèmia del Zika, quan observaves els casos al Brasil, era interessant comprovar com s’anaven distribuint en els pobles on hi havia carreteres. És a dir, que era amb els vehicles on, molt probablement, es transportaven els mosquits que arribaven així als pobles on es produïen els casos. Distribució, doncs, molt relacionada amb les vies de comunicació. Tots ens movem molt, i això té un preu».

    Orígens

    El 28 de desembre, publicàvem a Catalunya Plural una entrevista amb el doctor italià Giovanne Apolone, director de l’Institut Nacional del Càncer a Milà. En síntesi, informàvem que el virus circulava per Itàlia des de setembre de 2019, tres mesos abans que es notifiqués formalment l’epidèmia a la Xina.

    Mesos abans, Jordi Serra Cobo ho havia anticipat: «El virus no va aparèixer el desembre de 2019 a Wuhan. Les nostres dades, argumenta, ens permeten afirmar que l’octubre de 2019 ja hi havia el coronavirus a la Xina».
    Probablement el que va passar a Wuhan fou el seu engrandiment. En aquelles dates de desembre, a la ciutat hi va haver una gran concentració de gent a causa de les festes tradicionals, amb centenars de milers de persones al carrer, tal vegada més d’un milió, omplint de gom a gom els carrers, places i mercats. Les concentracions van afavorir la propagació de la malaltia que ja es difonia. I una ciutat plena de gom a gom, d’onze milions d’habitants, amb la gent als carrers, va fer que s’amplifiqués una malaltia que ja per ella mateixa era molt transmissible. Wuhan és un centre educatiu, industrial i tecnològic molt ben connectat. Si es va produir un fenomen d’amplificació com el descrit, la propagació era cosa fàcil. [Recordem que la doctora Rosa Maria Pintó, el doctor Albert Bosch i el seu equip, van descobrir que el virus era a les aigües residuals de Barcelona el mes de març de 2019]

    Ecosistemes

    Hi ha tres regions on es concentra la màxima biodiversitat i també de patògens: l’Àfrica Central (a Camerun la pèrdua de boscos s’estima d’entre 800 i 1.000 quilòmetres quadrats anuals en part per a la construcció de carreteres i l’expansió d’assentaments humans), el Sud-est Asiàtic (on s’ha perdut el 30% de la superfície forestal en quaranta anys), i l’Amèrica Central i l’Amazònia (a l’Amazònia la desforestació supera el 17% i està a un 3% d’arribar a un possible punt de capgirell (no retorn), que se situa a partir del 20% i que d’assolir-se i confirmar-se, convertiria la selva en sabanes seques). I una quarta regió emergent per causa del desglaç que podria alliberar patògens enterrats.

    Raona Serra Cobo: «Quan es produeix una desforestació de boscos tropicals per implantació d’assentaments humans, agricultura, granges, cases, es destrueix una part de bosc i de la fauna que vivia en aquest bosc. Una part dels animals marxen i una altra pot tenir problemes de supervivència i morir. Però hi ha una tercera part que intenta trobar nous refugis allà on vivien. Aquests nous resguards els aconsegueixen en els assentaments construïts pels humans: granges, cases… Aleshores, aquestes espècies, que no tenien contacte amb les persones ni amb els animals de granja, ara, en fer els aixoplucs a les cases i granges pròximes, comencen a tenir-ne. En el cas que aquests animals siguin reservoris d’algun patogen, augmenta la probabilitat d’una adaptació del patogen a l’espècie humana i/o a les espècies d’animals de granja. Si esdevé, s’incrementa la possibilitat d’un salt d’espècie. És el cas del coronavirus probablement».

    Quan canviem la dinàmica de conducta d’una espècie que és reservori de patògens, ens explica Serra Cobo, variem el cicle dels patògens i podem alterar el risc de transmissió. Quan això passa, es possible que es modifiqui el risc de transmissió a un nou amfitrió. Sovint, som nosaltres. És la transferència zoonòtica, un patogen d’origen animal infecta els humans. S’han posat, i continuem posant, les bases de noves epidèmies: Zika, Ébola, SARS, MERS, hepatitis E, dengue, chikungunya, Nipah, Covid-19…

    I continua discorrent: «l’origen ancestral del coronavirus, del SARS-CoV-2 que ha causat la COVID-19, és amb molta probabilitat, el ratpenat. Ara bé, els ratpenats no han transmès la COVID-19 a les persones. En el pas del coronavirus de ratpenat a les persones hi ha tota una evolució. Per tant, en la transmissió hi ha d’haver, amb molta probabilitat, una espècie més propera a la humana, que ha actuat com a intermediari. En tot cas, i és molt important destacar-ho, la pandèmia no ha sortit d’un laboratori, ni és un virus manipulat. És un virus procedent de fauna salvatge que ha evolucionat i passat a l’espècie humana».

    Context destructor

    Primer, fou amb la canya de sucre lligada a la colonització, l’esclavitud i l’acumulació de capital. Després, la ‘revolució verda’ dels anys cinquanta de segle passat, que va causar desigualtats, fam i pobresa i greus danys a l’entorn i la biodiversitat. Ara és el torn de l’agroindústria, que amb alts rendiments basats en entrades tecnològiques (pesticides, fungicides…), ha penetrat i destruït territoris dedicats a l’agricultura familiar basada en l’autoconsum. Els monocultius, com els de soja i palma d’oli, són els responsables del desplaçament i despossessió de milers i milers de camperols de les seves terres. Però no tan sols.

    En un anterior article a Catalunya Plural titulat ‘La salut del planeta llança nous crits d’auxili’, ja citàvem Delia Grace, epidemiòloga, veterinària i acadèmica de l’Institut de Recursos Naturals de la Universitat de Greenwich, a Londres. Grace és autora principal de l’informe de Nacions Unides ‘Prevenint la propera pandèmia: les zoonosis i com trencar la cadena de transmissió’, presentat el juliol de 2020. Argumenta: «en l’últim segle han sorgit més i més malalties infeccioses: vaques boges, grip aviària, VIH-SIDA, grip espanyola, i ara la COVID-19. El 75% han tingut com a font animals salvatges. I moltes infeccions han arribat als humans usant com a ‘ponts’ animals domèstics molt més nombrosos que els salvatges: pollastres, porcs, remugants i altres tipus de bestiar. La demanda de proteïna d’origen animal —ous, pollastre, carn bovina, peixos— n’és una de les causes més importants».

    La indústria està dominada per uns pocs tipus genètics similars. Els animals estan amuntegats i estressats i, en aquestes circumstàncies, el seu sistema immunitari es debilita. En molts països, les mesures de bioseguretat no són bones. «Estem observant una enorme pressió sobre els ecosistemes impulsada per l’augment de població, amb un enorme increment d’indústries extractives». I afegeix Delia Grace: «no n’hi ha prou amb tractar els símptomes de la pandèmia, s’ha d’investigar d’on ve el problema i, si no ho fem, tindrem més pandèmies».

    En joc està la salut de tot el planeta, una única salut basada en la interdependència entre l’activitat humana i els sistemes naturals (aigua, aire, terra, biodiversitat) i el seu impacte en les persones i les altres espècies que habiten la biosfera: una salut planetària que estem comprometent.

    Escoltat el programa de ràdio, Jaume Portell, periodista, ens ha fet arribar un encertat comentari per entendre com el sistema econòmic pretén aprofitar-se de la situació, oblidant-se, un cop més, de les persones i les seves necessitats i drets inalienables.

    Els negocis per davant de les persones

    «Quan mencioneu l’oli de palma, diu Portell, els diferents cultius dedicats a l’exportació i la desforestació, cal tenir en compte el moment actual als mercats financers. Després d’una injecció històrica de trilions de dòlars procedents dels bancs centrals decidits a rescatar bancs, transnacionals i negocis, molts capitals necessiten llocs on aconseguir rendibilitat. Un dels últims refugis, tal com va passar el 2008, és el de les matèries primeres. Per aquest motiu, la fusta o l’oli de palma estan en màxims històrics. És a dir, com que es poden guanyar molts diners venent fusta i oli de palma, l’incentiu per continuar talant boscos i vendre aquests productes es multiplica. A principis de gener, el banc d’inversió Goldman Sachs va pronosticar un «supercicle», és a dir, un augment dels preus de les matèries primeres un cop l’economia torni a la «normalitat». Com que els preus d’algunes d’aquestes matèries havien caigut a conseqüència de la pandèmia que generava un menor consum, havien quedat molt «barates» i, per tant, comprar-les aleshores i esperar una pujada de preus, era una gran oportunitat per guanyar diners. I molts ja s’estan preparant per quan arribi aquest dia.

    Ratpenats

    El canvi climàtic té una incidència cabdal en la hibernació dels ratpenats, exposa Serra Cobo. A Sant Llorenç del Munt, explica, estem fent el seguiment d’una colònia des de l’any 1952. A una cavitat, a 65 metres sota la muntanya, on hi ha sensors que controlen la temperatura de forma exhaustiva, hem constatat que la temperatura ha pujat aproximadament 2 °C. (Dades coincidents amb l’augment detectat pel Servei Meteorològic de Catalunya que situa l’anomalia de la temperatura des del període preindustrial en un increment de quasi 2 °C).

    En els darrers vint anys (coincidint amb l’acceleració del canvi climàtic), els ratpenats han canviat els costums d’hibernació. Ara el període comença més tard, és més curt i fan servir una estratègia diferent.

    Canvi Climàtic

    El canvi climàtic, que ha escalfat l’atmosfera, augmenta la temperatura i altera els oceans i la superfície, fa de l’aigua un be escàs, capgira els ecosistemes, destrueix selves i boscos (tropicals i boreals), amenaça la biodiversitat, desertifica el sòl, redueix la producció de l’agricultura, canvia la fenologia, provoca que els animals hibernin diferent, es modifiqui el comportament dels ratpenats, o faciliti l’adaptació del mosquit tigre… Aquest canvi climàtic d’origen antròpic, originat especialment per la crema de combustibles fòssils i el creixement permanent, també causa pandèmies. Fa que les espècies migrin, abandonin les zones on vivien, que ara són més càlides, i s’ubiquin en territoris on abans no hi eren i als quals poden arribar ‘acompanyades’. Així mateix ocasiona, que hi hagi zones de la Terra que s’estan desglaçant com ara l’Antàrtica, Sibèria, Grenlàndia, l’Àrtic en general. I sota el gel i el permagel, pot haver-hi patògens enterrats des de vés a saber quan, que quedin alliberats i circulin pel planeta. L’agost del 2016, un nen de dotze anys va morir i una vintena de persones van quedar infectades a Rússia perquè el desglaç desenterrà rens morts per àntrax als anys quaranta del segle XX. En aquest cas, el patogen era recent i conegut i es va poder combatre ràpidament. Tot i això, va morir un nen!

    «Un dels reptes que haurem de resoldre és el de la prevenció, reflexiona Serra Cobo. Un altre, combatre les epidèmies. Saber com el canvi climàtic afecta els reservoris de virus i, per tant, la dinàmica dels virus. Investigar, estar amatents dels virus emergents. Estem canviant moltes coses. I és cert, reconeix, que sempre hi ha hagut epidèmies. Però mai ni tan freqüents, ni d’aquest abast. Les amenaces continuaran. Si no es canvia, estarem subjectes a més epidèmies. Ja en portem cinc de coronavirus aquest segle, però també cal afegir l’epidèmia provocada per l’Ebola, entre d’altres. La COVID-19 és una mostra del que pot venir».

    «Tenim reptes per afrontar com a espècie, conclou. La salut, les epidèmies, la sanitat (una sola salut, la planetària). La regulació de la demografia. La relació amb la natura. Entendre que res creix indefinidament. Que el món és finit, que els recursos són finits. En definitiva, que no podem fer el que ens doni la gana. I tot plegat, ho hem d’entendre per la nostra pròpia supervivència. Ens cal un canvi d’hàbits, de manera de viure, de mirar el món. Una de les coses que més costa a la nostra espècie».

    El projecte CONVAT

    Jordi Serra Cobo va molts dissabtes a la muntanya, a la natura, a ‘caçar’, no bolets, sinó coronavirus per nodrir el projecte CONVAT. És un projecte de la UE, ens explica. Estem posant a punt un biosensor, de la mida d’un telèfon mòbil, per detectar coronavirus. No només el SARS-CoV-2, sinó tota mena de coronavirus. «Buscar els molts i molts coronavirus – explica- que hi ha a la natura, i buscar que aquest biosensor sigui capaç i fiable per detectar-los és molt important perquè cal estar amatent, fer-los atenció».

    La recerca la fa l’equip de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio), amb l’Institut Català de Nanociències i Nanoteconologia liderat per la professora d’Investigació del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Laura M. Lechuga, la Universitat de Marsella, o l’Institut Spallanzani de Roma. «Estem cercant al Nord d´Àfrica, a les Illes Balears, a Catalunya…», explica Jordi Serra Cobo.

    El biosensor ja funciona per detectar la COVID-19. «No encara, però, per detectar els altres coronavirus que circulen per Catalunya», explica.

    «Permetrà diagnosticar una mostra (sang o saliva) en molt poc temps i quantificar la càrrega viral. I és tan fiable com una PCR. La detecció ràpida de mostres positives de coronavirus permetrà fer les PCR només a les persones que hagin donat positiu en el biosensor. Això sí, caldrà fer-les, perquè el biosensor només ens diu si la persona dóna positiu o no, i quina càrrega de virus, però no ens diu la seva estructura, com està constituït. Per saber-ho, és necessari fer la PCR i després seqüenciar-ho. Serà barat (10 o 15 euros) i fàcil d’utilitzar. Servirà per diagnosticar, estalviant molt de temps i diners. CAPs i hospitals disposaran de l’aparell. Al projecte li falta un any aproximadament per estar enllestit».

  • Vacunació Covid-19: on millor que als CAP?

    Fa dues setmanes que s’ha iniciat la vacunació de la Covid-19 als CAP. Ja era hora que es comptés amb l’atenció primària, i estem contentes de poder oferir la vacuna a una ciutadania que està patint intensament les conseqüències de la pandèmia, especialment les persones més vulnerables, que són les que ara estem vacunant. No es pot pensar en fer una campanya massiva de vacunació sense comptar amb l’atenció primària, amb les infermeres que fa anys que fan altres campanyes massives de vacunació, professionals que coneixen cada pacient i les seves cuidadores, les seves circumstàncies i limitacions.

    Ara bé, hi ha hagut un problema greu de planificació i de recursos i d’informació a la població que han carregat els CAP, amb centenars de trucades diàries preguntant pel procés de vacunació. Entenem que la planificació està condicionada per l’arribada de vacunes que depèn de factors externs, però, tot i això, tot plegat ha sigut precipitat i els equips han rebut «per sorpresa» i amb indicacions canviants, l’arribada de les vacunes. Com passa massa sovint, ens vam assabentar per la premsa del que estava passant i havíem de fer. Tanmateix, ja ens hi hem acostumat. I amb l’excusa de donar autonomia als CAP per organitzar la vacunació com millor creguin, s’hi ha traspassat una responsabilitat que no depèn únicament dels equips i que hauria de recaure en l’àmbit institucional. Cada cop que s’encomana una tasca als equips d’atenció primària s’hauria de preguntar: què necessiteu per fer la tasca que us encomanem ara i que organitzareu vosaltres?

    No hi ha cap reforç de personal per fer la vacunació ni gestionar les trucades de programació i desprogramació, els pocs recursos que han arribat en els darrers mesos són clarament insuficients i ja han estat absorbits per l’activitat quotidiana dels CAP. Segueix plovent sobre una situació d’una precarietat extrema, assumir noves tasques vol dir deixar de fer tasques habituals de gran importància.

    El mateix personal que s’esforça per recuperar l’atenció domiciliària dels pacients més vulnerables perquè la pandèmia ha multiplicat les tasques que s’han de fer (atenció diferenciada Covid i no Covid, recuperació de l’atenció a persones amb patologies cròniques que han perdut el seguiment, realització de PCR i test antigènics de casos i contactes i de meses electorals, informes de treballadors especialment sensibles, informes per meses electorals) i per la disminució de personal disponible (baixes, indicacions de risc dels serveis de salut laboral, por i mancances organitzatives dels equips), és el personal que ara es dedica a la vacunació de la Covid-19. Aquest procés, com tots sabem, té una certa complexitat logística per les necessitats de conservació, transport i maneig de les vacunes i per la incertesa sobre el nombre d’unitats de què es disposarà cada setmana. Aquest darrer fet genera un gran volum de feina administrativa que no poden assumir les infermeres, i per la qual cal personal administratiu.

    Així, no és només que les administratives, infermeres i metgesses estiguem exhaustes després de treballar un any en situació d’emergència sense cap treva, és que dificultar les tasques pròpies dels CAP i trencar la longitudinalitat de l’atenció perjudica la salut de les persones i la percepció que la població té de la feina d’uns professionals que s’estan deixant la pell.

    Es va dir que posarien mòduls als CAP amb dificultats d’espai per atendre de forma diferenciada pacients Covid i no Covid i per fer la vacunació sense interferir amb l’activitat quotidiana dels equips. El que ha arribat en molts casos és un cubicle amb espai per a una consulta i dos seients per a fer PCR o vacunar sense aigua corrent. En alguns casos els CAP han declinat aquests mòduls perquè consideren que no compleixen els requisits bàsics i perquè no resolen cap problema.

    Amb la pandèmia s’ha fet encara més evident que un sistema sanitari públic amb una atenció primària forta és fonamental per poder donar resposta als continus i canviants requeriments de la situació. Però el CatSalut segueix sense prendre decisions per tenir una atenció primària forta i amb recursos adequats. Al contrari, en molts moments ha perillat fins i tot l’atenció primària precària, que sense reforços continua atenent la població: s’imaginen l’atenció als casos lleus i moderats de Covid en serveis centralitzats? La realització de proves PCR i test antigènics només en serveis centralitzats? Els informes clínics per les meses electorals en serveis centralitzats? L’atenció sanitària en general només feta en dispositius tipus CUAP i urgències d’hospital? Moltes d’aquestes coses el CatSalut les ha contemplat i, fins i tot, implementat… I la realitat de la importància de l’atenció primària s’ha imposat. Cada euro que destinen a fer vacunacions al Camp Nou, a fer contractes a Ferrovial, a donar competències, poder i recursos al SEM, a fer mòduls hospitalaris a tort i a dret (potser algun sí té sentit) i no a reforçar l’atenció primària per fer bé el que sap i pot fer, són diners perduts per necessitats futures o renúncia a satisfer el dret a la salut de les persones.

    Celebrem l’arribada de la vacunació de la Covid-19 als CAP. El CatSalut i la societat poden comptar amb el nostre coneixement tècnic i de la població que atenem i amb la nostra disponibilitat per assumir tasques que poden contribuir a la salut de les persones. Però no podem esperar ni un minut més per fer-ho amb els recursos adequats i el poder i el reconeixement que també són necessaris per garantir l’èxit del procés.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web del FoCAP

  • Salut presenta una guia clínica per atendre persones amb Covid persistent

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha comparegut aquest matí en roda de premsa des del CAP Manso de Barcelona per explicar els eixos principals de la Guia clínica per a l’atenció de les persones amb símptomes persistents de Covid-19 que s’ha elaborat des del Departament de Salut conjuntament amb 14 especialistes de societats científiques de diferents àrees (atenció primària, pneumologia, neurologia, psicologia, etc.) i que ha comptat també amb la participació de persones amb símptomes persistents de Covid.

    Vergés ha comparegut acompanyada de la secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut, Carme Bertral, del codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor, Xavier Surís, i de la portaveu del Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19, Sílvia Soler.

    «La Covid-19 era una malaltia absolutament desconeguda fins fa un any, així com els símptomes persistents de Covid. Aquesta guia pretén acompanyar a les persones que pateixen aquests símptomes i donar-los-hi respostes», ha assenyalat la consellera de Salut, qui ha destacat que l’elaboració d’aquesta guia és una «fita històrica».

    Actualment, hi ha identificades 512 persones a Catalunya amb Covid persistent, però els estudis científics estimen que entre un 10 i un 20% de les persones que s’han contagiat podrien patir símptomes persistents de Covid-19. «Sabem que la Covid persistent està infradiagnosticada i, per aquest motiu, hem creat un diagnòstic específic a l’ECAP, el sistema d’informació de l’atenció primària, per poder facilitar la identificació i diagnòstic d’aquestes persones amb Covid persistent», ha explicat Vergés.

    En concret, els símptomes més freqüents de Covid persistent són dispnea, tos, fatiga, dolor toràcic, palpitacions, febre o febrícula, artràlgies i miàlgies, símptomes digestius, cefalea, símptomes cognitius (‘boira mental’, manca de concentració i de memòria, etc.), formigueig i adormiment, pèrdua total de l’olfacte o del gust, dermatitis i conjuntivitis.

    El camí per elaborar aquest document es va iniciar el 15 de maig, quan el Departament va impulsar una sessió anomenada ‘Jo pregunto’, on la ciutadania adreçava els seus dubtes a l’administració respecte a la pandèmia. En aquella trobada, moltes persones van preguntar sobre els símptomes persistents de Covid, i es va decidir abordar aquesta problemàtica. «El primer que vam fer va ser posar-nos en contacte amb aquestes persones que patien símptomes persistents de Covid. La participació s’ha fet efectiva, de baix a dalt i de dalt a baix. Teníem un problema i la voluntat de resoldre’l», ha remarcat la secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut, Carme Bertral.

    El propòsit de la guia és arribar a un consens en l’atenció integral a la Covid persistent, ja que els afectats han manifestat una variabilitat en l’atenció en funció del territori i els professionals que els han atès. «L’objectiu és marcar unes pautes per intentar que la variabilitat en l’atenció a les persones amb Covid persistent sigui la mínima possible i que tothom actuï amb unes pautes semblants», ha explicat Xavier Surís, codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor.

    El circuit comença a la primària

    La guia clínica posiciona els equips d’atenció primària com a primer nivell de referència per a les persones amb Covid persistent. Cada cas tindrà un abordatge integral i amb una visió biopsicosocial, amb suport dels professionals: d’una banda, dels de salut mental i dels equips de rehabilitació, quan calgui; de l’altra, en coordinació amb les unitats de treball social, si en els casos es detecten factors de risc social.

    L’atenció dels pacients, doncs, comença a l’atenció primària, preferiblement amb una consulta presencial on se’ls fa una exploració, analítiques i una radiografia de tòrax en el cas que hi hagi afectacions pulmonars. A part d’aquí, es fan les corresponents derivacions, de manera «individual i rigorosa». El document inclou els criteris que s’han de seguir per a la derivació dels pacients a rehabilitació i proposa també exercicis perquè els pacients que no requereixen un suport tan intens per part dels equips de rehabilitació puguin fer a casa.

    La guia també conté recomanacions sobre les exploracions i proves que s’han de fer als pacients, els criteris de consulta i els signes d’alarma que s’han de tenir en compte, ja que es tracta de símptomes que a vegades poden amagar problemes de salut més greus. Aconsella també com s’ha de fer una atenció ordenada. «En tractar-se d’una malaltia sistemàtica que afecta tants aparells del cos, no seria bo que les persones anessin passant d’un especialista a l’altre sense obtenir cap resposta. L’atenció s’ha de fer de manera ordenada», destaca Surís,

    El codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor ha remarcat també la manca d’evidència científica que hi ha encara respecte a la Covid persistent. «La guia no està tan basada en l’evidència científica com voldríem, perquè n’hi ha poca. L’única manera de generar-la és fer recerca en pronòstic i tractament», ha explicat. En aquest sentit, es tracta d’una guia que s’anirà actualitzant. «Esperem que d’aquí a uns mesos puguem actualitzar-la i millorar-la d’acord amb l’evidència científica publicada i amb un major coneixement d’aquesta problemàtica», ha assenyalat Surís.

    Tot i que no hi ha un acord internacional sobre a partir de quants dies de símptomes de Covid es pot considerar que el pacient pateix Covid persistent, la guia estableix que qualsevol símptoma que es mantingui més enllà de les tres setmanes es pot considerar Covid Persistent, ja que és el període que normalment comprèn un quatre agut de Covid-19.

    Com que no hi ha un codi diagnòstic que permeti classificar aquesta malaltia, no se sap exactament el nombre de persones que la pateixen. Sí que se sap, però, que la majoria de les afectades són dones, motiu pel qual la guia ha incorporat una visió de gènere. També que factors com l’obesitat o que els pacients hagin tingut una gran variabilitat de símptomes en el moment de passar la malaltia podrien ser variables inicials que augmentarien el risc de patir Covid persistent.

    Escoltar els pacients per a millorar l’atenció

    A la presentació de la guia clínica impulsada pel Departament de Salut ha participat també el Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19, representants per la seva portaveu, Sílvia Soler, qui ha assenyalat que avui era un molt important pels pacients de Covid persistent. «La guia és fruit de la col·laboració dels pacients de Covid, el Departament de Salut i professionals sanitaris que ens han acompanyat en aquest camí incert. Hem aconseguit una guia consensuada a tres bandes», ha destacat la portaveu del col·lectiu.

    «Ens hem de felicitar, perquè és el primer grup de treball en Covid Persistent que ha treballat amb el pacient des de l’inici de la seva creació. És un acte de justícia que volem agrair. La participació ciutadana ha de ser el model que enriqueixi les societats i les faci més democràtiques i empoderades», ha afegit Soler. La portaveu del col·lectiu ha remarcat que, malgrat que és un dia per «celebrar», també ho és per «denunciar que les persones amb Covid persistent fa un any que estem desateses, no per manca de voluntat, sinó perquè la sanitat pública ha col·lapsat».

    En aquest sentit, Soler, en nom del col·lectiu, ha traslladat una sèrie de qüestions que creuen que s’han de tenir en compte. En primer lloc, han demanat una major formació dels professionals de l’atenció primària i dels hospitals en Covid persistent. «Si no ens coneixen i reconeixen, no podrem fer un recompte de persones que patim Covid persistent», ha explicat. A més, el col·lectiu demana la creació d’«unitats post Covid multidisciplinars» per tot el territori català i una major coordinació de tots els organismes de salut pública, definint una única línia estratègica d’atenció a la Covid persistent. Així mateix, exigeixen dotar de recursos per a la recerca a l’atenció primària i hospitalària. «Sense investigació, no aconseguirem respostes davant aquesta malaltia», conclòs Soler.

  • Els metges i metgesses de família de Catalunya han fet quasi 4.000 ecografies pulmonars per identificar infecció pneumònica per la Covid-19

    Durant el darrer any, els metges i metgesses de família de Catalunya han fet quasi 4.000 ecografies pulmonars vinculades a la identificació de la infecció pneumònica per la Covid-19. Segons el Servei Català de la Salut, a Catalunya hi ha 366 centres d’atenció primària amb ecògrafs i, amb la pandèmia, s’han incorporat uns 92 ecògrafs portàtils i 80 sondes ultraportàtils amb tauleta.

    Coincidint amb la crisi sanitària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) va posar en marxa un curs online gratuït de formació en ecografia pulmonar vinculada a l’abordatge de la infecció per Covid-19 i, des del març de 2020, han realitzat aquest curs uns 10.000 metges i metgesses de família, dels quals 4.000 són de Catalunya. La resta d’assistents són d’altres territoris de l’estat espanyol i de països com Argentina, Perú o Equador.

    Segons la CAMFiC, potenciar el diagnòstic ecogràfic en l’àmbit de l’atenció primària comporta una sèrie d’avantatges per al pacient i per al sistema. En primer lloc, ajuda a fer el cribratge i diagnòstic precoç de determinades patologies, a reduir la incertesa clínica i a filtrar la derivació d’exploracions complementàries. Alhora, els avenços tecnològics han permès comptar amb ecògrafs més petits i transportables, fet que possibilita fer ecografies en el domicili del pacient en determinats casos. Segons dades del Grup de EcoAP de la CAMFiC, si els metges de família tenen accés i fan ecografies es redueixen en un 52% les derivacions als serveis de radiologia.

    Abans de la pandèmia la CAMFiC va crear l’EcoAPp, la primera aplicació d’ecografia per a Android i IOS, amb informació i imatges sobre les exploracions més habituals a les consultes d’atenció primària, que ajuda als professionals a resoldre dubtes. L’EcoAPp, que està disponible en català, castellà, anglès i portuguès, s’ha actualitzat incloent una part específica sobre dubtes i informació referida específicament a l’ecografia pulmonar.

  • El nou govern i la Conselleria de Salut

    Si el Sr. Pere Aragonès demostra prou habilitat negociadora, a finals d’aquest mes de març tindrem nou govern a la Generalitat. Fins que es facin els recanvis corresponents a les conselleries i als esglaons directius passaran unes setmanes i ens plantarem a finals del mes d’abril abans que puguin començar a actuar operativament els nous responsables formals, qui seran els vigents protagonistes llavors de la política sanitària catalana.

    Tot i que, des de fa ja mesos, el protagonisme en la sanitat del nostre país s’ha desplaçat de forma clara de l’actual consellera Alba Vergés al seu secretari de salut pública Dr. Argimon. Tant és així que, des d’abans de les eleccions, molts dels líders polítics han dit que no dubtarien en fitxar-lo com a conseller si la seva formació triomfava. Expectativa que han assumit també bona part dels analistes polítics dels mitjans de comunicació catalans, que no han estalviat lloances a la figura del Dr. Argimon. Encara que, tot s’ha de dir, tampoc ha faltat qui, amb certa ironia, atribuïa aquesta bona valoració a la mediocritat imperant avui a la política catalana.

    Nosaltres no tenim cap dubte de les grans virtuts que atresora Argimon en termes d’intel·ligència, competència professional, savoir faire i visió estratègica, malgrat que no tenir tant clar si seran suficients per vèncer la inèrcia política dels darrers dotze anys i que es pugui actuar en l’àmbit sanitari amb l’eficàcia necessària,

    Fins avui, i durant els pròxims mesos, la pandèmia i els seus serrells continuaran procurant una excusa prou convincent per mantenir l’actitud immobilista dels directius sanitaris, però, esperem que més aviat que tard, s’hagin d’afrontar els reptes derivats de la darrera crisi, de les retallades indiscriminades i, el que encara és més transcendent, de la necessitat dels canvis conceptuals i estratègics que precisa, cada dia amb més urgència, el sistema sanitari català.

    Tants com són no és possible abordar-los en aquest article així que només enumerem els que, a parer nostre, són prioritaris i que haurien de comportar una reorientació substantiva del sistema. Mitjançant el disseny i l’aplicació de polítiques transversals de benestar i qualitat de vida amb una participació intersectorial autèntica i no únicament cosmètica o retòrica; una genuïna priorització de la salut pública que transcendeixi la seva tradició burocràtica i contribueixi genuïnament al desenvolupament de polítiques públiques saludables i a l’efectiva protecció i promoció col·lectives de la salut comunitària, començant pels serveis sanitaris mateixos, ajudant al foment real de l’atenció primària i comunitària, que hauria de comportar simultàniament una reforma del terciarisme que equilibrés les dimensions biològica, psicològica i social del sistema sanitari; acompanyat d’una política de recursos humans capaç de motivar uns professionals immersos en el burnout, promovent la prevenció del malbaratament i de la iatrogènia com proposa el programa ‘Essencial’, si bé de manera més preceptiva i, és clar, un finançament associat a les prioritats veritablement assumides.

    Un llistat llarg que no és fàcil d’abordar políticament i pressupostaria. Que requereix imprescindiblement la voluntat política de la major part de l’executiu i, molt probablement, també del suport més o menys tàcit d’altres forces polítiques interessades en la recuperació d’una sanitat de nou exemplar. Perquè ens temem que amb les reconegudes virtuts del Dr. Argimon no hi haurà prou.

  • Tenir una necessitat assistencial és el nou requisit per aconseguir la Targeta Sanitària

    Fa sis anys, a principis de març del 2015, el Servei Català de la Salut i la Creu Roja signaven un conveni per facilitar l’accés als serveis sanitaris a les persones en situació de vulnerabilitat. Això passava amb el conseller de Salut, Boi Ruiz, el director del Servei Català de la Salut, Josep Maria Padrosa, i el president de la Creu Roja a Catalunya, Josep Marquès.

    L’objectiu era donar cobertura sanitària a persones que, per motius excepcionals, no ho poden fer perquè els falta algun requisit indispensable, majoritàriament l’empadronament. Ja aleshores deien que en aquest cas, es poden trobar col·lectius en situació d’extrema vulnerabilitat, com ara persones sense permís de residència, no empadronades, persones desnonades o sense llar, entre altres col·lectius.

    Així, dos eren els requisits bàsics: no tenir empadronament i trobar-se en situació de vulnerabilitat. Ara el conveni entre el CatSalut i la Creu Roja incorpora un tercer element: tenir una necessitat assistencial. Davant aquest requisit, moviments com la PasuCAT (Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya) i Jo Si Sanitat Universal, denunciaven que aquesta actualització del conveni, estableix un requisit que pot ser vulnerador de drets, suposant una barrera afegida en l’accés a l’assistència sanitària que el conveni vol garantir.

    Davant aquestes sospites, l’organització que signa el conveni defensa a través d’Òscar Barbero, director d’intervenció social del Servei d’Immigrants i Refugiats de la Creu Roja que no importa ni es fiscalitzarà el motiu que s’al·legui. Incorporar aquesta casella al formulari de sol·licitud de la Targeta Sanitària per Barbero no canvia res: «Al revés. Estem intentant garantir que es faci un bon ús per qui ho necessita». Entenen que el simple fet de viure requereix assistència sanitària i per això defensa que un motiu pot ser anar al metge de capçalera perquè sí, per fer seguiment. «El conveni no ha canviat: vostè és un col·lectiu dels considerats vulnerables, no es pot empadronar i per tant no pot tramitar de manera normalitzada la targeta doncs m’omple el formulari i posa proves Covid o tractament o visitar metge de capçalera… que consti que hi ha una necessitat perquè és el que incorpora el conveni, però ja està», especifica Barbero amb exemples.

    I aquesta ja era la base d’un conveni que es va signar fa sis anys i que fins ara ha facilitat l’assistència sanitària a unes 1.500 persones l’any. Així, des d’aleshores, aquelles persones que no poguessin accedir a la salut per les vies d’acreditació ordinàries, trobaven en aquest conveni una manera d’aconseguir un document provisional que els cobrís l’assistència. L’acord no modificava la regulació general sobre els serveis assistencials sanitaris, sinó que pretenia reforçar l’accés a la sanitat pública fins que aquestes persones aconseguissin un accés normalitzat.

    Per identificar aquestes persones subjectes del conveni, la Creu Roja disposa de diversos punts d’atenció. Més enllà d’això, també les entitats i plataformes que treballen en el sector així com serveis socials eren punts des d’on identificar les persones en aquesta situació per tal d’ajudar-les a tramitar la sol·licitud. En aquest punt, el CatSalut expedeix els documents acreditatius que els donen accés provisional a l’assistència sanitària pública. Un accés d’ús unipersonal i amb una vigència d’1 any.

    Traves o facilitats, maneres de veure el conveni

    Per la PasuCAT i Jo Sí Sanitat Universal, quan una persona té una necessitat assistencial, ja és «massa tard» per a tramitar una targeta sanitària. Defensen que «per definició, el dret a l’accés a la sanitat es garanteix abans de precisar atenció mèdica, amb l’excepció de la via d’urgència, teòricament garantida a la Llei catalana 9/2017». Remarquen a més que el temps que passa des de la sol·licitud d’aquestes targetes fins a la seva emissió pot ser de fins a tres mesos; «un temps que, davant una necessitat assistencial, pot suposar excessiu amb conseqüències molt negatives per a la salut».

    El major dubte que se’ls hi genera és si es fiscalitzarà el motiu o si l’acceptació o no d’aquest dependrà de l’administratiu que el rebi. En tot cas, una de les membres dels col·lectius explica també que davant l’incendi al Gorg a Badalona van tramitar les sol·licituds per algunes de les persones que s’havien quedat al carrer al·legant necessitat d’assistència pel trauma que havien viscut. Tan sols un mes després la Targeta Sanitària no havia arribat però sí el CIF per fer-ne ús. Són doncs les barreres el que fa patir.

    I és que convenis com aquest i el seu correcte funcionament són essencials atès que és el que garanteix que tothom pugui tenir accés a la sanitat mentre no es defineixi el reglament sobre la llei 9/2017 d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Els moviments també denuncien que després de quasi quatre anys des de la seva aprovació al Parlament segueixi sense existir un reglament que «provoca un buit legal amb profundes variabilitats entre centres sanitaris en la normativa a aplicar». I és també per això que des de la PasuCAT i Jo Si Sanitat Universal pensen que és necessari eliminar aquest tercer requisit en el Conveni Creu Roja i el CatSalut.

    Els col·lectius defensen que «per definició, el dret a l’accés a la sanitat es garanteix abans de precisar atenció mèdica, amb l’excepció de la via d’urgència, teòricament garantida a la Llei catalana 9/2017»

    Per la seva banda, Òscar Barbero explica que la Creu Roja en general ha estat molt implicada en la gestió de la pandèmia i amb la incorporació d’aquesta casella als formularis pretenia facilitar i agilitzar tot el tràmit burocràtic i que tot fos més directe. El nou formulari, que ha de ser omplert per serveis socials, la Creu Roja o entitats d’atenció com podrien ser Caritas, però també la mateixa PasuCAT que fa acompanyaments, és molt més senzill, explica, i possibilita que després la targeta arribi directament a la persona que la demana. «Amb la Covid el servei s’ha vist incrementat perquè hi havia molta gent que s’havia de fer una prova d’antígens o PCR i el que volíem era que aquest tràmit no entorpís la velocitat ni la facilitat de fer aquesta acció», exemplifica Barbero.

    Així, com ja s’ha dit abans, insisteix que el canvi és a millor, que no modula res i que si hi ha un motiu, el què sigui, doncs ja està. «No és cap discriminació omplir la casella del motiu sanitari, ja que no cal que posis ‘tinc tos’, pots posar ‘metge de capçalera’ i prou», diu. I és que això després també ho utilitzen per fer estadístiques i «collar als ajuntaments perquè acabin empadronant col·lectius a les seves poblacions que tenen dificultats per la no normalitat del padró».

    Des de la Creu Roja recorden que l’atenció d’urgència és universal i pública i no cal cap document que t’acompanyi. Quan s’activa el seu conveni és perquè hi ha una persona que no es pot empadronar i és de cert col·lectiu vulnerable, però a més té una necessitat sanitària. «Si no hi ha cap necessitat mèdica, no tens cap necessitat d’accedir a la targeta sanitària en aquell moment, que això és el que diu el nostre conveni i ho ha dit sempre», desenvolupa Barbero. Que afegeix que incloure aquesta casella no és més que un pur formalisme, ja que «no demanem informes ni deneguem o no deneguem» perquè no tenen aquesta potestat. Per què remarcar-ho doncs si alhora reconeixen que qualsevol motiu és vàlid? Segons Barbero, el servei s’ha trobat situacions en les quals «algun familiar resident aquí demanava targetes sanitàries pels seus fills que estaven en el país d’origen, que ja eren majors, que no tenien cap necessitat sanitària, que vindrien aquí simplement i voldrien la seva targeta per quan vinguessin però sense necessitat d’anar al metge». Apunta que això seria fer-ne un mal ús, que ja quan vinguessin, que s’empadronessin i fessin el tràmit al CAP per la via ordinària. També apunta que així es busca que no hi hagi un ús fora del que és el conveni. També per ajudar a la gent que es pot confondre perquè vol anar al metge d’urgències i creu que necessita una targeta sanitària… «Aquesta persona que vagi d’urgències ja l’atendran i després ja si necessita la targeta ja la tramitarem», sentencia.

    «Amb la Covid el servei s’ha vist incrementat perquè hi havia molta gent que s’havia de fer una prova d’antígens o PCR i el que volíem era que aquest tràmit no entorpís la velocitat ni la facilitat de fer aquesta acció»

    Anys de debats i dubtes al voltant de l’accés universal a l’assistència sanitària

    L’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. La llei estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament. A nivell estatal es va aprovar el Reial Decret-llei 7/2018, de 27 de juliol. Totes dues normatives van ser la resposta davant l’exclusió produïda pel Reial Decret-llei 16/2012, de 20 d’abril del Partit Popular. Des de Marea Blanca tenien clar que aquestes normatives eren completament insuficients. Per aquelles dates, la PASUCat i JoSíSanitatUniversal van presentar l’informe 6 anys d’exclusió sanitària: l’impacte del Reial Decret Llei 16/2012 a Catalunya; on van denunciar 375 casos d’exclusió sanitària que van detectar des de l’any 2013 fins al 2018, i van apreciar aquest greuge com la punta de l’iceberg de l’exclusió sanitària a tota Catalunya. Ressaltaven que, si això havia passat, era, en gran part, perquè tot i haver passat dos anys i mig, encara no s’havia reglamentat la llei.

    Segons el reglament, els col·lectius en risc d’exclusió social havien d’acreditar la condició de ser residents o d’arrelament sigui amb contractes que haguessin tingut, amb visites mèdiques demostrables, etc., a través dels serveis socials de centres del SISCAT i ser «oficialitzats» com a persones sense recursos en els departaments competents abans de dos mesos de sol·licitar la targeta sanitària. Després d’haver fet la sol·licitud, el CatSalut podia resoldre fins tres mesos després.

    A banda de tots aquests punts que no quedaven clars o que no agradaven als col·lectius que treballaven amb les persones en risc d’exclusió, un any després de l’aprovació al Parlament de la llei d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics, el Consell de Ministres espanyol interposava un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles d’aquesta llei catalana. Davant aquest recurs que podia impugnar la llei catalana, diversos organismes s’hi van manifestar en contra. És el cas del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) o del Consorci de Salut i Social de Catalunya. Entenien que no es poden concebre els objectius de la sanitat pública de promoció de la salut col·lectiva i de vigilància i prevenció dels problemes de salut sense la integració i l’atenció dels col·lectius més vulnerables, que alhora són els que tenen un risc més alt d’emmalaltir. A més, per ells, defensar l’accessibilitat universal i el finançament públic dels serveis converteix el sistema sanitari en un «instrument de cohesió social i de justícia distributiva per pal·liar les desigualtats socials i les seves repercussions en la salut de les persones».

    Encara un any després, el CatSalut publicava la Instrucció 05/2019 anomenada «Actuacions per evitar el frau de llei en l’accés a l’assistència sanitària amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic».

    Des de la Marea Blanca titllaven d’«escabetxina» el què suposava aquesta instrucció pel que respecta a l’accés al Sistema Nacional de Salut. Més enllà de l’accés, descrivien la instrucció com un text «racista que assenyala de manera discriminatòria les persones migrants que viuen a Catalunya com a defraudadores del sistema, alhora que augmenta els requisits d’accés a la sanitat pública». A més, en un comunicat on llistaven tot el rebuig que els hi despertava, afegien que «marcar com a frau de llei l’accés a la sanitat pública de persones migrants malaltes pel fet d’haver viatjat recentment i no complir amb un controvertit requisit com disposar de contracte de treball o lloguer abans de fer-se l’empadronament, és un abús que res té a veure amb el respecte pel dret a la salut ni pels drets humans».

    L’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Quasi 4 anys després segueix sense reglament

    I és que eren justament aquestes línies les què la instrucció marcava com a frau de llei: que la persona hagi viatjat recentment, en els darrers tres mesos, del país d’origen a Catalunya, que la persona patís amb anterioritat la malaltia que ha comportat l’atenció o que la persona no hagi acreditat ser titular de cap contracte de treball, contracte de subministrament (aigua, gas, electricitat, etc.), contracte de lloguer o qualsevol altre document per acreditar el caràcter de residència habitual, subscrit a l’Estat, amb anterioritat a la data d’empadronament.

    Davant aquest plantejament, els moviments socials com ara Marea Blanca, Jo Sí Sanitat Universal, la Pasucat o Obrim Fronteres entre d’altres mostraven preocupació i indignació per l’aprovació d’aquesta instrucció i del reglament, que estava en fase de consultes, de la llei d’universalitat de la sanitat a Catalunya de 2017. De fet, entenien que «totes dues tornen de nou a crear exclusió, amb un argumentari propi del PP que ens retorna a la seva llei de 2012». També destacaven i catalogaven com a «molt greu» el fet que volguessin utilitzar els sanitaris com a policies antifrau.

    En el text demanaven que, en cas de l’existència d’indicis d’una situació que pugui ser constitutiva d’un supòsit de frau de llei, fossin les entitats proveïdores de serveis sanitaris les qui ho comuniquessin a les unitats d’assistència al ciutadà de les regions sanitàries. Posteriorment, aquestes juntament amb els serveis d’inspecció haurien de portar a terme les corresponents actuacions i, si fos el cas, emetre l’informe de proposta de suspensió de la Targeta Sanitària Individual. Aquí, especificaven que la proposta de suspensió es notificava a la persona interessada i se li donava un termini mínim de 10 dies i màxim de 15 dies per fer al·legacions i presentar la documentació acreditativa de la residència. Finalment, el tercer punt del procediment deia que, en cas que no s’acredités la residència, s’emetria la corresponent resolució de suspensió de l’assistència sanitària.

    A principis de 2020, el CatSalut suspenia la Instrucció per evitar el frau de llei en l’accés a assistència sanitària. Com a mínim la suspenia fins que entrés en vigor el Decret que desenvolupa aspectes fonamentals sobre l’abast que ha de tenir l’assistència sanitària en cas de persones en risc d’exclusió social o persones pertanyents a grups en risc d’exclusió social. Ho feia per tots els dubtes i contrarietats que havia suscitat en amplis sectors.

    En tot cas, avui dia encara no hi ha un reglament que blindi un accés universal real.