Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Així estan connectats el canvi climàtic i la transmissió de la malària

    Des de fa temps hi ha un debat agitat sobre l’impacte de l’escalfament global en la incidència de la malària. Es creu que una de les regions en les que el major efecte podria observar és en els altiplans, on les menors temperatures limiten l’abundància de el vector, provocant brots intermitents i estacionals de la malaltia.

    «Veiem que l’epidemiologia de la malària en aquestes zones està fortament regida pel control climàtic, que es manifesta a totes les escales (mesos, anys i fins a dècades), la qual cosa rasa d’una vegada el debat sobre si el canvi climàtic està o no afectant la dinàmica de la malària a l’Àfrica», explica Xavier Rodó, director de el programa Clima i Salut en ISGlobal, centre impulsat per la Fundació» la Caixa «i la Universitat de Chicago, i primer autor de l’estudi que es publica ara en la revista Nature Communications.

    A finals de segle XX, es va observar una clara disminució en la incidència de la malària a l’est d’Àfrica. Això podria ser simplement el resultat de l’augment de les mesures de control contra la malaltia, o bé podria ser degut a l’alentiment temporal en l’increment de la temperatura mitjana global de la superfície terrestre, un fenomen que es va observar entre 1998 i 2005.

    Per respondre a aquesta pregunta, Rodó i els seus col·legues van posar el focus en la regió d’Oromia a Etiòpia, un altiplà molt poblat situat entre els 1.600 i els 2.500 metres d’altitud. Aquesta regió té l’avantatge de comptar amb registres molt complets de casos anuals de malària per tots dos paràsits (P. falciparum i P. vivax) entre 1968 i 2007, alhora que les intervencions de salut pública per al control de la malaltia no es van reforçar a la regió fins al 2004. Això permet separar l’efecte del clima de l’efecte de les mesures de control en paràsits que responen a el clima de manera diferent.

    Com va impactar el canvi climàtic

    Usant un model matemàtic, l’equip va analitzar la relació entre casos de malària, el clima regional (temperatures i precipitació locals) i el clima global (en particular des de l’oceà Pacífic per l’efecte de l’Infant i de l’anomenada Oscil·lació Pacífica Decadal).

    Els resultats mostren que la variació en els casos de malària per tots dos paràsits es correlaciona extremadament bé amb els canvis en temperatures regionals: el descens en temperatures a la regió lligat a l’efecte del canvi climàtic va coincidir amb la reducció en casos de malària que es va observar a partir de l’any 2000, cinc anys abans que es reforcessin les mesures de control de la malaltia.

    La connexió entre la dinàmica de la malaltia i les condicions climàtiques és tan estreta que s’observa a diferents escales temporals: de l’estacional als cicles multianuals i, fins i tot, decennals.

    Això, al seu torn, va coincidir amb l’alentiment momentània de l’increment en la temperatura mitjana global de la superfície terrestre per efecte del fenomen de l’Infant i de l’oscil·lació decadal del Pacífic. L’anàlisi també mostra que hi ha una «cascada d’efectes» entre la variabilitat climàtica a nivell global (en aquest cas, la temperatura de l’oceà Pacífic) i la variació de temperatures regionals a l’est d’Àfrica, que a la fi es tradueix en nous casos de malària a l’altiplà etíop.

    «La connexió entre la dinàmica de la malaltia i les condicions climàtiques és tan estreta que s’observa a diferents escales temporals: de l’estacional als cicles multianuals i, fins i tot, decennals. La incidència de la malària no només va reflectir els canvis en temperatura, la qual cosa ja havíem demostrat, però també el descens en l’escalfament que es va observar a l’inici de segle, l’objectiu d’aquest estudi», assenyala Mercedes Pascual, investigadora a la Universitat de Chicago i última autora de l’estudi.

    Per Rodó, «l’evidència que el període d’alentiment de l’escalfament global va tenir un impacte sobre la transmissió de la malària demostra el fort vincle entre clima i salut». Aquests resultats també indiquen que, en el moment d’avaluar intervencions de salut pública destinades a controlar la malaltia, s’han de prendre en compte i integrar les condicions climàtiques en els sistemes d’alerta primerenca.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Salut apropa a més malalts un procediment terapèutic per una patologia cardiovascular crònica

    El Servei Català de la Salut apropa a més malalts que pateixen estenosi aòrtica severa -una patologia cardiovascular crònica i mortal- un procediment menys invasiu que una cirurgia cardíaca. D’aquesta manera, es permet facilitar la implementació de l’implant de transcatèter de pròtesis valvulars aòrtiques (TAVI) a pacients de més de 80 anys, sempre que aquests no compleixin les contraindicacions de fragilitat i co-morbiditat. A més, s’ha incorporat la valoració del grau de fragilitat en els pacients candidats, un fet pioner a nivell estatal. Fins ara, aquest procediment només es feia en malalts amb risc alt o amb contraindicació per la cirurgia.

    “Volíem i veiem necessari aquest canvi per evitar complicacions a persones que poden ser més fràgils a una intervenció a cor obert”, explica Xènia Acebes, directora de l’Àrea Assistencial del Servei Català de la Salut. A l’any 2020, 560 pacients amb aquest risc s’han vist beneficiats d’aquest procediment menys invasiu.

    Fins abans de la resolució del CatSalut, cinc centres hospitalaris de referència (Hospital Vall d’Hebron, Hospital Clínic, Hospital Germans Trias i Pujol, Hospital de Bellvitge i Hospital de Sant Pau) tenien la capacitat de fer aquesta intervenció. Amb la nova actualització s’hi ha adherit també l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona. D’aquesta manera, es permet poder oferir una cobertura més extensiva, universal i equitativa. A més, s’ha fet una revisió exhaustiva dels criteris mínims que un centre hospitalari requereix per a la implantació del tractament.

    La modificació s’ha dut a terme per tal de proporcionar aquest tractament als casos que poden obtenir uns millors resultats. “Són aquells on hi ha clars criteris d’inclusió perquè la seva implementació aconsegueixi els millors resultats. És a dir, que el tractament beneficiï a la persona que més ho necessiti”, assenyala Assumpta Ricart, gerent de Processos Integrats del Servei Català de la Salut.

    Per garantir aquest procediment menys invasiu a les persones candidates, s’ha reforçat la rellevància de l’equip multidisciplinar que valora la idoneïtat de la intervenció per a cada pacient. A Catalunya la valoració del grau de fragilitat es fa seguint l’escala IF-VIG, de disseny català, que permet la presa de decisions individualitzada i ajustada per a cada pacient de manera ràpida i senzilla.

    Les noves indicacions s’han consensuat entre diferents experts de la xarxa pública de Catalunya, entre els quals hi ha cardiòlegs i cirurgians cardíacs dels hospitals de Catalunya, diferents societats científiques, especialistes del Pla Director de Malalties Cardiovasculars i el Servei Català de la Salut. Els criteris estan recollits en el document «Recomanacions d’indicacions per a la implantació transcatèter de vàlvula aòrtica (TAVI) a Catalunya (2019)«.

  • Els riscos per la salut de sobreviure a la Covid

    Ja fa un any d’aquell 13 de març que ens va canviar la vida. El president del Gobierno, Pedro Sánchez, anunciava l’inici de l’Estat d’Alarma que, en principi, havia de durar 15 dies però es va acabar allargant fins al 21 de juny. Tres mesos durant els quals, la població espanyola va estar confinada a casa seva, mentre la Covid ens deixava xifres esfereïdores. La pandèmia no ha acabat encara i, tot i que ja hem deixat enrere el confinament, aquesta restricció s’ha vist substituïda per altres mesures com el tancament perimetral o el toc de queda, que allunyen la desitjada ‘nova normalitat’.

    Aquesta volta al sol es va centrar a protegir la salut dels ciutadans, enfocant-se en la prevenció al contagi del coronavirus. Durant els primers mesos hi va haver una allau de pacients als hospitals i centres d’atenció primària que van obligar a reconvertir els centres sanitaris, transformant unitats, plantes i quiròfans en sales d’UCI. Inclús es van arribar a construir hospitals nous i a adaptar hotels que, com el Plaza, havien quedat buits. La vida de tothom estava centrada en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar. Però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant els ciutadans que, en una situació excepcional com aquella, no tenien a disposició els recursos sanitaris habituals.

    Totes les energies se centraven en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar; però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant la ciutadania

    “Bona part dels professionals sanitaris van haver de dedicar-se a la Covid. Hi va haver una aturada assistencial motivada per la manca de recursos humans i d’espai”, recorda el Dr. Ernest Bragulat, cap del servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. A la manca d’especialistes disponibles s’hi va sumar la prohibició de sortir de casa i la imatge gairebé apocalíptica dels hospitals, atapeïts i caòtics. Les urgències dels hospitals es van convertir en sales per atendre i detectar positius de Covid, fet que va provocar una davallada en les atencions d’urgències no relacionades amb la pandèmia. “La gent tenia por de contagiar-se si venia als hospitals i, a més, hi havia dificultats per a mantenir els circuits habituals de diagnosi”, explica el Dr. Bragulat.

    La por a anar als hospitals va fer que molta gent trigués més del compte a anar al metge o que decidís passar la seva malaltia a l’espai segur de casa seva. Això explica el fet que augmentessin les defuncions a les cases particulars. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), entre els mesos de març i maig, van morir 100.000 persones per malalties no relacionades amb la Covid. Aquesta xifra és gairebé igual a la d’altres anys, però amb la diferència que les morts a hospitals van reduir-se en un 15%, mentre que les morts a domicili van créixer en un 24% i a les residències en un 38%.

    Menys deteccions no vol dir més salut

    Segons el metge, “tot el dia era el mateix. Només vèiem pacients de Covid a urgències”, relata. Així, a l’Hospital Clínic, per exemple, les urgències en traumatologia van arribar a descendir entre un 30 i un 35% en els mesos de confinament. Això, segons Bragulat, té sentit, ja que si la gent no es pot moure de casa no cau a terra, no té accidents i no es lesiona. Ara bé, “què passa amb les apendicitis o els ictus?”, es pregunta el metge, qui afegeix que “vam veure persones que venien a urgències després d’aguantar dies amb malestars que, després, van resultar ser infarts o ictus. Aquestes persones van arribar tard i, en conseqüència, l’opció d’oferir tractaments efectius es reduïa”, explica.

    Els tractaments que es van aturar o alterar no van ser només els de les malalties noves que no s’estaven detectant, sinó que pacients crònics també van haver d’esperar. Durant tot un mes no es van poder fer trasplantaments perquè no hi havia sales de quiròfan disponibles i, també, perquè les donacions es van aturar en gran mesura. Al conjunt de Catalunya, els trasplantaments van caure en un 80% durant març i abril. Ara bé, segons assegura el Dr Bragulat, les llistes d’espera per a tractaments i intervencions “no han augmentat com caldria esperar”. Això és degut al fet que la gent, tot i que el pitjor de la pandèmia sembla que ja ha passat, continua sent reticent a anar al metge. A banda d’això, des de l’Hospital Clínic també posen l’accent en la sobrecàrrega de treball que hi ha als CAP, que són la primera porta d’entrada dels ciutadans al sistema sanitari.

    Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci

    “S’han passat la pandèmia saturats. Al principi amb els rastrejadors, havien de fer el seguiment de les persones confinades i realitzar les proves PCR. Durant una època van estar a càrrec de l’atenció a residències i ara estan amb la vacunació. No es pot fer tot. Hi va haver una època que teníem 3.000 positius diaris a Catalunya, que eren detectats per l’Atenció Primària; no podíem esperar que es dediquessin a res més”, assegura el cap del servei d’urgències. Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci.

    Sense Covid però amb pitjor qualitat de vida

    “Vam entrar en un mode de supervivència”, recorda el Dr. Bragulat. Les restriccions per contenir el virus també han afectat a la gestió dels centres de salut. I és que haver de mantenir les distàncies, haver de canviar els vestits EPI dels sanitaris o desinfectar les sales, fa que no hi pugui haver tants pacients al centre com hauria i això duu a poder fer menys visites. Algunes d’aquestes s’han substituït per atencions telefòniques o telemàtiques, amb les conseqüents mancances. “Si no et puc posar la mà a la panxa com haig de saber que tens, per exemple, un tumor?”, es pregunta el metge, qui assegura que “encara no hem vist les conseqüències de tot això”.

    El cap d’urgències de l’Hospital Clínic assegura que “arribarà una onada de malalties no relacionades amb la Covid que minvaran la qualitat de vida de la gent perquè la diagnosi es farà tard i el tractament no serà tan efectiu”. Aquest pronòstic es corrobora amb les dades extretes d’un estudi elaborat per la British Paediatric Surveillance Unit (BPSU). A Anglaterra, les reduccions de visites a urgències pediàtriques han disminuït de mitjana en un 50%; això ha dut al 32% de serveis a observar endarreriments en la diagnosi, sobretot en casos de diabetis, sepsis i patologies malignes. L’estudi va detectar nou defuncions de nens, degut a una detecció tardana. Aquestes nou morts van ser superiors a les que es van registrar per Covid en pediatria durant el mateix període.

    Unes altres patologies que s’estan detectant tard són aquelles relacionades amb la salut mental. Segons el Dr. Bragulat, de l’Hospital Clínic, s’estan registrant moltes més atencions, sobretot en la franja infantojuvenil, per depressions, agressivitat, angoixa o crisi. El confinament i totes les restriccions decretades per a prevenir del contagi de coronavirus estan causant situacions de crisi a moltes persones des de fa ja un any. Segons el psicòleg i professor de la UOC Enric Soler, “estem normalitzant el malestar psicològic perquè l’ésser humà és molt resilient. Fins que explota: estem veient que totes les expectatives que teníem se’ns cauen a trossos”, diu, també en referència a la crisi socioeconòmica derivada de la pandèmia. “Les diagnosis psiquiàtriques es poden duplicar en un futur proper”, pronostica.

    La salut mental també és salut

    Enric Soler apunta que hi ha una tendència a sobreposar la salut física a la mental. “Quan algú emmalalteix, la persona i el context es mobilitza per curar el seu cos. Tothom es preocupa de seguir viu, moltes vegades de la mà de tractaments traumàtics i que deixen seqüeles. No és fins que la nostra vida no corre perill que comença la baixada emocional”, explica. El psicòleg considera que hi ha d’haver una intervenció per cuidar de la salut mental des del primer moment, per tal d’aconseguir millors resultats. “Quan demanem ajuda, normalment només podem assistir a un centre on el màxim que ens ofereixen és una sessió d’un quart d’hora que acaba amb una recepta mèdica. No es tracta d’això: la psicologia sempre ha estat marginada i ho veiem ara més que mai, que caldria haver incorporat prevencions de salut mental per superar les seqüeles físiques i emocionals de la pandèmia”, apunta.

    Aquesta prevenció, segons Soler, també s’hauria d’haver aplicat als treballadors sanitaris des del principi, sabedors de les conseqüències que tindria atendre la Covid. I és que segons un estudi publicat a la revista Psiquiatria i Salut Mental, el 45,7% de treballadors sanitaris consultats patia un trastorn mental derivat de la pandèmia, el 14,5% dels quals va resultar discapacitant. Tot i l’atenció que serveis com el de Prevenció de Riscos Laborals de l’Hospital Clínic van oferir els seus treballadors, “hi ha hagut un nombre significatiu de professionals que han hagut de ser derivats als serveis de psiquiatria per rebre atenció i tractaments especialitzats”, asseguren la Laura Pujol, especialista en psicosociologia i el Dr. Ricard Navinés, psiquiatra de l’Hospital Clínic.

    Hi ha tendència a sobreposar la salut biològica a la mental; quan algú emmalalteix, ens dediquem a curar el cos i no és fins que la vida deixa de córrer perill, que ens preocupem per les emocions

    Segons aquests dos especialistes, molts dels treballadors sanitaris presenten “trastorns d’ansietat amb sensació d’inquietud, dificultats per concentrar-se, no poder descansar o desconnectar. Molts pacients acaben presentant trastorns depressius”, asseguren. Aquesta sensació d’angoixa generalitzada i constant també és present al gruix de la ciutadania que, en gran mesura, sent que lluita contra un enemic invisible. La por a anar a l’hospital, a agafar el metro, a anar pel carrer se sumen a la por a quedar-se a casa, sol i aïllat dels éssers estimats. “La pandèmia ens ha robat una parcel·la de llibertat i ens ha obligat a tancar-nos en nosaltres mateixos. Això ens ha fet veure de manera més evident la crisi social, que molts projectes vitals no tenen sentit”, apunta Enric Soler.

    Si bé els infants són el col·lectiu que podria presentar més seqüeles físiques no derivades de la Covid, a l’altra cara de la moneda hi ha les persones grans, que són les qui estan patint més les conseqüències psicològiques. “Són les que han pagat un preu més elevat: van néixer durant la guerra i moren en pandèmia. És una biografia molt trista”, considera el psicòleg. S’han hagut de tancar a casa per sobreviure a un virus, però el preu a pagar és allunyar-se de les persones que s’estimen. Les noves tecnologies, que han estat un gran aliat per a mantenir els vincles emocionals, estan fora de l’abast de moltes persones grans.

    Ara bé, segons Enric Soler, la tercera edat és un dels col·lectius més resilients, amb una “intel·ligència cristalitzada construïda a base d’afrontar totes les pèrdues que han viscut. Han perdut les dents, la joventut, alguns amics,…la vida és un entrenament constant per la pèrdua més existencial, que és la pròpia mort”, explica. I és que, segons el psicòleg, ens falta educació per la mort. “Sempre hem viscut pensant que som immortals, però ens morim a cada segon”. La pandèmia ens ha fet conscients de la mort i del fet que la seguretat total no existeix. “Vivim en una societat massa individualista i el virus ens ha fet adonar-nos que no estem sols i que el que fem influeix en la resta”, apunta. Així, cal resiliència, resistència i paciència per superar aquesta pandèmia que va per llarg i que ens ensenya que el perill no s’acaba només esquivant la Covid.

  • Estrès, sedentarisme i “fatiga de Zoom”: l’impacte del teletreball en la salut

    La crisi sanitària provocada per la COVID-19 ha implicat que una gran part de la població activa, de les empreses i de les organitzacions s’hagin hagut d’adaptar ràpidament al teletreball per assegurar la continuïtat de l’activitat econòmica.

    La pràctica era relativament minoritària a Espanya abans del 2020. Segons les dades d’un estudi de l’EU Labour Force Survey (EU-LFS) del 2019, la major enquesta europea per mostreig de llars, tan sols un 8,3% dels ocupats espanyols treballaven des de casa, fos de forma habitual o ocasional, xifra que se situava per sota de la mitjana europea (16,1%). No obstant això, les mesures establertes per fer front a la pandèmia van comportar que l’any passat un milió de persones haguessin de recórrer al treball remot, segons l’última enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

    Per fer front a aquest canvi en el model de treball s’han hagut de superar nombrosos reptes relacionats amb aspectes laborals, i el passat mes d’octubre va entrar en vigor el Reial decret llei 28/2020, de 22 de setembre, de treball a distància a partir del qual es pal·liaven les mancances de l’article 13 de l’Estatut dels Treballadors respecte a la regulació del teletreball. També ha estat necessària una major inversió en capital digital i formació dels empleats en l’ús d’aquest. No obstant això, els efectes més preocupants són els relacionats amb la salut dels treballadors.

    Estrès i sedentarisme

    L’última enquesta de Cigna International Markets, que estudia l’impacte global de la pandèmia, mostra que l’equilibri entre la vida laboral i la vida familiar és una àrea comuna d’estrès: més del 40% dels enquestats va dir que sofrien alts nivells d’estrès, i el 14% va declarar que actualment els era impossible gestionar-lo.

    La vida dels teletreballadors s’ha vist alterada per factors com la falta d’horaris establerts, viure i treballar en el mateix espai físic o no comptar amb gaires alternatives per descansar. En conseqüència, moltes persones estan patint estrès, ansietat i sedentarisme, acompanyats d’altres problemes que afecten tant al benestar físic com psicològic dels teletreballadors.

    Alguns efectes nocius per la salut mental estan relacionats amb la dificultat per desconnectar de les obligacions laborals, l’augment involuntari de la jornada laboral, la sobrecàrrega de treball, la sensació d’aïllament, la disminució de la concentració i l’insomni. Aquests aspectes poden acabar desembocant en un desgast professional i la sensació de desbordament, frustració o soledat.

    Relacionat amb el sedentarisme consegüent de romandre assegut durant llargs períodes de temps i treballar sense sortir de casa, el treballador pot sofrir dolors musculoesquelètics, un augment de pes, pesadesa a les cames i trastorns digestius.

    “Fatiga de Zoom”

    El 2020 les restriccions imposades per la pandèmia van impulsar les reunions per videotrucada. Davant aquesta situació, l’aplicació nord-americana Zoom es va convertir en la líder per ser gratuïta i fàcil d’utilitzar i, en tan sols un any, va acumular 477 milions de descàrregues.

    Malgrat això, una conversa mantinguda amb les característiques de l’entorn digital no és el substitut idoni d’una de presencial: el cos la desxifra de forma diferent, fet que comporta una mirada directa, una exposició constant i un esforç mental. Aquest fenomen és el que un estudi psicològic de la Universitat de Stanford ha descrit com la “fatiga de Zoom”.

    Existeixen quatre factors que expliquen aquesta fatiga i generen un estrès addicional. El primer apunta al sentiment d’obligació de mirar als interlocutors, fet que comporta un excessiu i intens contacte visual. El segon factor es deu a l’exposició constant de la nostra imatge, tant a l’escrutini dels altres com a una autoavaluació. El tercer te a veure amb la limitació de la mobilitat, tenint en compte que els participants han de romandre davant la càmera. El darrer factor fa referència a la dificultat que implica la comunicació no verbal, ja que es necessita un major esforç per enviar i rebre senyals, per la qual cosa tendim a parlar i gesticular de forma més exagerada

    Malestar entre els teletreballadors

    Malgrat alguns dels avantatges que suposa el teletreball, com la millora de la productivitat dels empleats en gaudir de més flexibilitat o la reducció de costos de l’empresa, també són nombrosos els efectes negatius sobre la salut física i mental. En aquesta línia, tan sols el 17,2% dels enquestats prefereix treballar des de casa, segons les dades de la primera enquesta electrònica de l’Eurofound, Living, working and COVID-19.

  • Així ha ajudat l’hematologia al tractament de la Covid-19

    La pandèmia provocada pel SARS-CoV-2 ha provocat canvis sense precedents dins dels sistemes nacionals de salut de tot el món, amb més de 102 milions d’individus infectats i prop de 2 milions de morts a dia d’avui.

    En els primers estudis xinesos publicats de pacients infectats i que van patir pneumònia bilateral, es van descriure alteracions hemostàtiques amb tendència a ocasionar malaltia trombòtica venosa i arterial -és a dir, la formació de trombes o coàguls sanguinis en els dos sistemes-, fonamentalment en aquells que van requerir ingrés en Unitats de Cures Crítiques.

    Aquestes observacions han estat corroborades després en múltiples investigacions i s’estima que la incidència de la patologia trombòtica ha augmentat fins a un 30% en les persones que pateixen Covid-19. A més dels factors clàssics de risc, s’han descrit nous mecanismes que predisposen als pacients a una major incidència de malaltia tromboembòlica venosa o TVP.

    La presentació clínica greu de la Covid-19, caracteritzada per la síndrome de dificultat respiratòria aguda, xoc sèptic i coagulopatia, podria explicar-se pel fet que el SARS-CoV-2 -a través de l’enzim convertidor de angiotensina- infecta tant als neumòcits (tipus de cèl·lula especialitzada que forma els alvèols pulmonars) com a les cèl·lules endotelials vasculars, que són el seu principal objectiu.

    També s’ha observat dany de la microvasculatura, amb engruiximent de la paret vascular i formació de microtrombos. Així mateix, la funció fibrinolítica alterada durant la inflamació pulmonar dóna com a resultat l’acumulació de fibrina en els espais alveolars. Aquestes troballes poden explicar els alts nivells de dímer-D observats en pacients amb Covid-19 greu (senyal d’un trastorn perillós de la coagulació de la sang), que es correlacionen fortament amb la TVP i la mortalitat.

    Tractament anticoagulant als pacients

    Les heparines, sobretot les de baix pes molecular (HBPM), han estat el tractament anticoagulant preferit per les seves propietats úniques antifibrinolítiques i antiinflamatòries i, a més, la teràpia antitrombòtica seleccionada com la millor opció per a la prevenció de la TVP en la Covid-19 , basada en l’experiència de la seva utilització de forma rutinària en els pacients hospitalitzats com a profilaxi.

    Però, quina és la dosi òptima de tractament anticoagulant per prevenir la TVP? La Societat Americana d’Hematologia (ASH per les sigles en anglès) i la Societat Internacional de Trombosi i Hemostàsia (ISH per les sigles en anglès) van recomanar inicialment en les seves guies que tots els pacients que ingressaven per pneumònia Covid-19 haurien de rebre «dosis profilàctiques» d’HBPM.

    Sembla que la utilització primerenca de heparines de baix pes molecular en pacients amb Covid-19 podria reduir la mortalitat, especialment en aquells amb dímer-D elevat.

    No obstant això, diversos protocols hospitalaris van ser més agressius en la utilització de dosis més altes a tenir en compte certs riscos trombòtics extres de el pacient o segons els seus nivells de dímer-D. Des de llavors, diferents resultats s’han obtingut en diversos estudis en emprar dosis intermèdies d’HBPM, però sense evidències fermes.

    El que va tenint més consistència és que la utilització primerenca de les HBPM en pacients amb Covid-19 podria reduir la mortalitat, especialment en aquells amb dímer-D elevat, no només mitjançant la prevenció de la TVP, sinó també mitjançant la prevenció de la formació de microtrombos a altres nivells.

    Així, un estudi publicat recentment al British Journal of Medicine demostra en una mostra de 4.297 pacients ingressats amb Covid-19 com la utilització de dosis profilàctiques d’HBPM, abans de les 24h de l’ingrés, redueix la mortalitat als 30 dies, sense augment de el risc hemorràgic. Això sí, en ser un estudi observacional els autors alerten sobre aquesta limitació i conclouen que només amb assaigs aleatoritzats es podran extreure evidències fermes.

    Aportacions de l’hematologia a la Covid-19

    Simultàniament a la publicació de l’anterior treball, la ASH ha publicat l’actualització de les recomanacions sobre l’ús de l’anticoagulació per a la tromboprofilaxi en pacients infectats per SARS-CoV-2 i suggereix la seva utilització «d’intensitat profilàctica -en lloc d’intensitat intermèdia o terapèutica- per a pacients amb malaltia crítica relacionada amb Covid-19 que no tenen sospita o confirmació de tromboembolisme venós (recomanació condicional basada en una certesa molt baixa en l’evidència sobre els efectes)».

    A més, actualment hi ha diversos assaigs clínics en marxa que comparen dosis profilàctiques amb dosis intermèdies d’heparina en aquest grup de pacients per a la prevenció de la TVP. Per això, és possible que aquestes recomanacions puguin canviar quan disposem dels resultats d’aquests estudis.

    Hi ha diversos assaigs clínics en marxa que comparen dosis profilàctiques amb dosis intermèdies d’heparina per a la prevenció de trombosi venoses. Per això, és possible que les recomanacions de tractament canviïn quan disposem dels resultats.

    Aquesta ha estat una de les més importants aportacions que ha fet l’hematologia en la lluita contra la Covid-19. Això sí, juntament amb la investigació en teràpia cel·lular liderada per l’ús de plasma de malalts convalescents i les cèl·lules mesenquimals, la similitud entre la síndrome aguda respiratòria severa i la síndrome d’alliberament de citocines de la teràpia CAR-T, i la quantificació de l’impacte de la pandèmia en els pacients hematològics, amb especial atenció als que tenen hemopaties malignes o han rebut un trasplantament de medul·la òssia.

    Per aquest motiu aquesta nova malaltia ha copat el 16% de totes les comunicacions rebudes en l’últim Congrés Nacional d’Hematologia, Hemoteràpia, Trombosi i Hemostàsia, que es va celebrar el passat octubre de manera virtual.

    Aquest és un article publicat originalment per l’Agència SINC

  • Vall d’Hebron posa en marxa una plataforma de simulació virtual per formar professionals sanitaris

    L’Hospital Vall d’Hebron ha posat en marxa la plataforma SIMOONS (SerIous gaMe per a la formaciÓ OnliNe amb Simulació), una iniciativa pensada per a la formació en línia dels professionals sanitaris a través de la simulació virtual, amb l’objectiu de formar-los en habilitats no tècniques. A dia d’avui, ja s’han format utilitzant aquesta eina més d’un centenar de metges residents i d’infermeria.

    La primera activitat formativa que s’ha engegat (de les deu que formaran el programa) és un escenari virtual que mostra un box del Servei d’Urgències on els participants han de tractar un pacient amb sospita de pneumònia per Covid-19, i està pensat per treballar en equip les habilitats no tècniques de metges residents i professionals d’infermeria.

    Aquesta eina també serveix per assajar l’ús correcte d’Equip de Protecció Individual (EPI), ja que per començar la sessió formativa han de triar l’EPI més apropiat. Els professionals poden parlar amb el pacient i entre ells així com decidir les tècniques per tractar-lo, que anirà evolucionant segons les accions que prenguin. En tot moment, hi ha dos docents controlant la sessió formativa.

    Els serious games són activitats formatives que desenvolupen competències amb l’experiència immersiva com a vehicle principal d’aprenentatge. Les metodologies virtuals ofereixen l’oportunitat d’ampliar l’entorn d’aprenentatge, donant suport a la participació d’equips multidisciplinaris que accedeixen a la simulació virtual i atenen un cas clínic com si estiguessin en un espai real.

    “Amb l’arribada de la Covid-19 la formació presencial va quedar molt limitada”, explica el Dr. Jordi Bañeras, coordinador del Vall Hebron Centre de Simulació Avançada. «Per no haver d’interrompre aquest programa, vam decidir desenvolupar serious games, que donessin resposta a aquesta necessitat”, afegeix. En primer lloc, es fa un briefing en el qual es defineixen els rols, s’exposen els objectius d’aprenentatge i es descriu el cas a tractar. Després, els participants accedeixen a l’escenari de simulació on han d’atendre el cas clínic i, finalment, mitjançant una conversa reflexiva, s’acaba fixant l’aprenentatge.

    De la teoria a la pràctica

    Un dels objectius de Vall d’Hebron és potenciar la simulació com a estratègia docent, per tal de garantir els objectius d’aprenentatge establerts. Amb la simulació, es treballa la formació tant en habilitats tècniques com les no tècniques, com el lideratge, la comunicació, el treball en equip o la presa de decisions.

    Laura Millán, infermera de l’Equip d’Accessos Venosos i coordinadora de SIMOONS, explica que “la idea va néixer de la necessitat de desenvolupar simulació de manera no presencial i que donés resposta a diferents necessitats formatives. Tot el que es pot fer en la formació presencial està pensat per poder fer-se també amb SIMOONS. Fins i tot aquesta formació ha aconseguit transmetre quelcom tan essencial com les emocions del pacient”, assenyala.

    Per la seva banda, la Dra. Mònica Rodríguez, Directora de Docència de Vall d’Hebron, destaca que “la simulació és fonamental no només per incorporar coneixements, sinó també per facilitar la seva transferència a la pràctica clínica i contribuir a la seguretat tant dels pacients com dels professionals”.

  • Vacuna de la Covid-19: Una sola dosi?

    Cada dia són més abundants les opinions favorables, també dels experts, a un canvi en l’estratègia de vacunació del Covid-19 que consistiria a administrar una sola dosi de qualsevol de les vacunes, de Pfizer, AstraZeneca o Moderna (la de Janssen contempla ja una única dosi), que són les que més s’utilitzen en el món occidental, a la quantitat més gran de població i en el temps més breu possible. Una recomanació que encara seria una indicació més clara per la gent que ja ha estat infectada i, encara més, pels que han patit la malaltia.

    En dissenyar inicialment les pautes vacunals amb dues dosis no es disposava de dades sobre la seva efectivitat, però avui ja se sap que el percentatge de protecció és superior al 60% amb la primera dosi en gairebé tots els casos. La segona ho incrementaria entre un 10 i un 20 per cent. També hi ha dades cada cop més contrastades de l’associació d’una única dosi amb la notòria disminució dels casos greus i, en conseqüència, dels ingressos hospitalaris i de la letalitat. i pel que sembla una sola dosi també redueix la potencialitat de contagi a terceres persones susceptibles en el cas d’infectar-se les persones vacunades, encara que els entesos no estiguin tan segurs d’aquesta propietat.

    Els anglesos, coneixedors de primera mà dels processos de fabricació a casa seva de la vacuna d’AstraZeneca i dels problemes plantejats per algunes de les variants del virus, varen adoptar des de bon començament l’estratègia de la dosi única. A Espanya encara no s’ha pres cap decisió en aquesta línia.

    Canviar a una estratègia de dosi única, sobretot després d’haver vacunat a la població més vella i, per tant, amb un risc més elevat, proporcionaria la convicció que el creixement ràpid del percentatge de població amb un nivell d’immunització suficient podria reduir en menys temps que fins ara bona part dels casos greus i contribuir a modificar la dinàmica epidemiològica limitant la transmissió poblacional, fins i tot d’almenys algunes de les variants emergents del virus.

    L’aprovació en els pròxims dies de la vacuna de Janssen hauria d’estimular els decisors polítics i els experts per considerar la conveniència d’aquest canvi estratègic. En condicions equivalents d’eficàcia, seguretat, disponibilitat i cost, semblen clars els avantatges de la dosi única quant a la celeritat d’abastar una cobertura vacunal suficient i simplificar de forma molt notable el disseny organitzatiu i la implementació del programa vacunal.

    L’aparició de variants del virus amb més capacitat de difusió, i el que només és, per ara, un temor que caldria verificar, més virulentes, no fóra lògic que frenés la rapidesa de la vacunació, més aviat al contrari, velocitat que en les circumstàncies presents de «fatiga pandèmica» juntament amb el deteriorament progressiu de les condicions socials tant en el camp de la interacció personal i col·lectiva com en l’econòmic convindria accelerar.

    La població en el seu conjunt, i particularment els més joves, necessiten tornar com més aviat millor a una dinàmica d’interacció social positiva i satisfactòria. Cal, amb seny i responsabilitat, lluitar contra l’expansió incontrolada de la por i aconseguir que moltes de les nostres accions quotidianes surtin de la «clandestinitat» a què les sotmeten les restriccions establertes. En definitiva, cal evitar que el deteriorament personal, social i econòmic esdevingui irreversible.

  • Vacunació contra la Covid-19: convèncer, millor que obligar

    Les vacunes contribueixen a la prevenció de múltiples malalties infeccioses. Algunes de les més eficaces han aconseguit resultats històrics per a la humanitat: la verola és l’única malaltia infecciosa humana erradicada del tot, gràcies a la vacunació, mentre que la vacuna contra la poliomielitis ha evitat la paràlisi a milions de persones i és una malaltia en fase d’erradicació.

    La vacunació és un acte d’autoprotecció i de solidaritat al mateix temps: qui es vacuna genera autodefenses enfront de la malaltia i, a més, contribueix a generar immunitat de grup. Quan s’arriba a la immunitat de grup, aquesta protegeix a tota la col·lectivitat de nous contagis. Per sort, per aconseguir la immunitat de grup no cal que tota la societat es vacuni sense excepció, tot i que cal que una majoria important sí que ho faci.

    A Espanya, tot i que les vacunes no són obligatòries, hi ha una consciència generalitzada que són beneficioses per a les persones que se les posen i per a tota la societat.

    És cert que les persones que es vacunen s’exposen a el risc de patir certs efectes adversos per protegir-se d’una malaltia de la qual no se sap si la patirien en el cas en què no es vacunessin, però que si es pateix pot comportar riscos molt pitjors, per a elles o per als seus cercles pròxims. Però en el cas de les vacunes enfront de la Covid-19, els beneficis per a les persones i per a la societat de la vacunació són molt superiors als seus riscos.

    No és només un assumpte personal

    Per raons de respecte cap a les persones, seria preferible que la vacunació fos una decisió individual. No obstant això, en condicions com les actuals de pandèmia, la vacunació no és exclusivament un assumpte personal, perquè contribuirà decisivament a el control de la pandèmia i, amb això, a millorar ostensiblement la salut de la població, a promoure el bé comú, de què la societat i els individus que la componen es beneficiaran.

    Tot i que és preferible que la vacunació sigui voluntària, hi ha empara normativa en el nostre ordenament jurídic per poder imposar la vacunació obligatòria.

    A Espanya, tot i que les vacunes no són obligatòries, hi ha una consciència generalitzada que són beneficioses per a les persones que se les posen i per a tota la societat. Segons les últimes enquestes, la intenció de vacunar-se ha pujat al doble des dels primers moments en què van estar disponibles i avui l’acceptació supera el 80%.

    Tot i que és preferible que la vacunació sigui voluntària, hi ha empara normativa en el nostre ordenament jurídic per poder imposar la vacunació obligatòria, per raons de salut pública, si fos necessari.

    La legislació preveu la possibilitat d’instaurar tractaments obligatoris, i també hi ha excepcions per al consentiment informat -i es limita el dret a rebutjar els tractaments- en cas de risc per a la salut pública, precisament.

    Informació clara i senzilla

    De les autoritats sanitàries depèn que la població sigui informada de forma clara i senzilla sobre la vacunació enfront de la Covid-19, prengui consciència dels seus enormes avantatges enfront dels seus escassos riscos i valori de manera solidària els beneficis que ocasionaran.

    A més informació i fàcil accés per al públic, més confiança d’aquest en el sistema de salut i en les seves directrius i recomanacions.

    Les autoritats tenen el deure de la màxima transparència i de la rendició de comptes en els processos de creació i distribució de vacunes, inclosos els criteris per al seu accés i els conflictes d’interessos existents. A més informació i fàcil accés per al públic, més confiança d’aquest en el sistema de salut i en les seves directrius i recomanacions.

    En el nostre context, el desenvolupament de medicaments i vacunes es finança en bona part amb diners públics que provenen dels contribuents, els que tenen dret a gaudir dels beneficis, que es tradueixen en l’accés a les vacunes i en el coneixement generat en els processos d’investigació en els quals també han participat voluntaris sans de forma altruista i solidària.

    Avançar tots junts

    Les autoritats sanitàries i els mitjans de comunicació han de col·laborar per proporcionar i transmetre els arguments necessaris per a la presa de decisions lliure i informada de les persones i poder avançar en la gestió de la pandèmia amb la implicació de la societat.

    Esperem que la majoria dels ciutadans residents a Espanya es vacunin voluntàriament contra la Covid-19, de manera que es podrà harmonitzar el respecte a les persones amb l’assoliment del bé comú sense haver de recórrer a l’obligatorietat per preservar la salut de la població.

    Referències

    [1] Article 43 Constitució Espanyola de 1978. Article 12. Un. De la Llei Orgànica 4/1981, sobre l’estat d’alarma, excepció i lloc. Article 3 de la Llei Orgànica 3/1986, de mesures especials en matèria de salut pública. Article 26.1 de la Llei 14/1986, general de sanitat. Article 11.2 in fine de la Llei 16/2003 de cohesió i qualitat de l’SNS. Article 54.2f) de la Llei 33/2011, general de salut pública.

    [2] Article 9.2. a) de la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia de l’pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Europa i la Covid-19: llums i ombres


    El passat dimecres 24 de febrer va tenir lloc l’acte «Per una unió sanitària europea», en el marc del cicle de debats sobre «Els efectes de la Covid-19» organitzat per Amics de la UAB, en col·laboració amb altres entitats, incloses el Diari de la Sanitat. Aquesta sessió titulada va comptar amb la participació de Domènec Ruiz Devesa, eurodiputat socialista i membre del Comitè Federal d’Unió Europea de Federalistes (UEF Europa), i Carme Valls, del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS). El debat va ser moderat per Jaume Masdeu, periodista i corresponsal de La Vanguardia a Brussel·les.

    La sessió va demostrar la posició partidària d’una unió sanitària a escala europea, que la pandèmia de la Covid-19 ha posat de manifest. De fet, es van subratllar, d’entrada, els dos grans avenços de la Unió Europea arran de la pandèmia, com són el Pla de recuperació i resiliència, absolutament inèdit, i l’estratègia de compra conjunta de vacunes, també absolutament inèdita.

    Tanmateix, es va indicar també que a l’inici de la pandèmia va haver-hi una actuació insolidària i deslleial, de tancament unilateral de fronteres i de carrera competitiva entre els diferents països europeus, ni que després es va reaccionar i es va anar a una altra manera de funcionar a Europa. Però aquestes mostres d’insolidaritat les van expressar alguns Estats membres, en aquell context de desconcert inicial davant la Covid-19. Això es va corregir amb l’actuació de les institucions europees i al cap d’uns tres mesos de l’inici de la pandèmia, el canvi de rumb és el que ha portat a aquests dos grans encerts, que encara estan avançant amb moltes debilitats. Entre aquestes debilitats, es va subratllar que, per exemple, que encara hi ha tancaments unilaterals de fronteres, amb incompliment de les normes del codi Schengen.

    En aquest sentit, es va apuntar que aquests dos grans avenços (el Pla de recuperació i l’estratègia conjunta d’adquisició de vacunes) són, com deia l’eurodiputat Ruiz Devesa, dos originals exemples de «mutualització» a escala europea que, malgrat les dificultats, reforcen encara més el procés d’integració europea. La cooperació multilateral i aquesta mutualització (en l’aspecte econòmic és el que s’han anomenat «eurobonos») reforça la mateixa Unió Europea i resulta molt més eficient en benefici de tots. El que és cert és que el cost de la no-Europa, és a dir, recuperar-nos econòmicament i adquirir vacunes de manera individual cada Estat, hagués sigut un escenari absolutament ineficient i desigual.

    També es va indicar en el debat que les competències en matèria de salut segueixen sent competències dels Estats i la Unió Europea només hi té competències de suport a l’actuació dels Estats. En aquest sentit, la pandèmia ha demostrat que estem davant el que és pot anomenar un mal públic transnacional, que requereix una governança europea. D’aquí va sortir la idea de la unió sanitària europea a la qual es va dedicar bona part de la jornada. Els ponents van indicar que aquesta unió sanitària europea, amb una política europea de salut, podria abordar els grans problemes de salut que no es poden afrontar a escala d’un sol Estat, sinó que requereixen, necessàriament, la cooperació multilateral. L’article 168.5 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea podria ser la base jurídica per aquesta unió sanitària, ja que permet adoptar directives i reglaments davant de pandèmies transfrontereres, si bé no permet l’harmonització de disposicions nacionals. Es va explicar, en aquest sentit, que el novembre passat, sobre la base d’aquesta disposició dels tractats, la Comissió Europea va començar a formular una primera proposta.

  • Què en sabem sobre la immunitat davant la Covid-19?

    A mida que la pandèmia de Covid-19 avança, també ho fa el nostre coneixement sobre la magnitud, el tipus i la durada de la resposta immune que generem enfront del virus SARS-CoV-2, ja sigui com a resultat de la infecció natural o de la vacunació. Aquesta informació definirà, en gran part, l’evolució de la pandèmia i guiarà les estratègies que hàgim d’adoptar per a protegir a la població.

    En aquest sentit, el Grup Col·laboratiu Multidisciplinari per al Seguiment Científic de la Covid-19 (GCMSC), promogut per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació “la Caixa”, i el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB), amb el suport de l’Associació Catalana de Centres de Recerca (ACER), acaba de publicar l’informe What do we know about Immunity to SARS-CoV-2? Implication for Public Health Policies, on fa una revisió del coneixement actual de la immunitat enfront del SARS-CoV-2 i les implicacions a nivell de polítiques de salut pública.

    L’informe aborda el que se sap de la resposta immune a la infecció per SARS-CoV-2, sobretot respecte als actors de la immunitat anomenada ‘adaptativa’ (anticossos, cèl·lules B i cèl·lules T CD4 i CD8), que és la que confereix memòria immunològica. També inclou el coneixement sobre la immunitat generada per la vacuna i la necessitat de definir “valors de tall” que puguin predir si una persona tindrà protecció enfront de futures infeccions.

    La primera i més important conclusió de l’informe és que la gran majoria de les persones genera una immunitat protectora que dura almenys sis mesos, i probablement més. Malgrat que s’han descrit alguns casos de reinfecció, els estudis de cohort analitzats fins ara indiquen que aquesta immunitat protegeix contra la malaltia en cas de reinfecció i que és duradora, amb cèl·lules B i T que assoleixen un nivell estable després de sis mesos.

    “Per aquesta raó insistim que, en un context de dosis limitades, les persones que ja han passat la infecció no siguin considerades com a prioritàries per a la immunització”, assenyala Silvia de Sanjosé, presidenta del GCMSC i autora principal del primer document del grup sobre grups prioritaris per a la vacunació.

    Els experts assenyalen que la inducció d’anticossos és ràpida i passa en la majoria de les persones després de la infecció, tot i que la magnitud és variable i més gran com més greu és la malaltia. Els anticossos neutralitzants, la majoria dels quals estan dirigits contra el domini que s’uneix al receptor cel·lular ACE2 (anomenat domini d’unió al receptor o RBD), estan presents a la gran majoria de persones infectades i poden bloquejar la infecció pel virus.

    Tot i això, remarquen que hi ha menys informació disponible sobre la resposta dels limfòcits T, que tenen un paper clau en la generació de memòria immunològica, però que estudis recents indiquen que en gairebé totes les persones infectades es detecten cèl·lules T que reconeixen Spike i d’altres proteïnes virals, fins i tot en aquelles que no tenen nivells detectables d’anticossos.

    L’equip investigador recomana realitzar estudis prospectius per a definir marcadors de protecció immune i valors de tall que simplificarien els assajos clínics de vacunes i ajudarien a decidir sobre la necessitat o no de revacunar. Els experts adverteixen que l’emergència de noves variants virals podria comprometre l’eficàcia de vacunes existents i subratllen la necessitat de realitzar una vigilància molecular tant en poblacions humanes com en animals susceptibles d’infecció. Finalment, insisteixen que la vacunació global és necessària no sols des d’un punt de vista ètic, sinó també epidemiològic.

    Els autors de l’estudi remarquen que el document haurà d’anar-se actualitzant de manera adient en funció dels avenços científics. “Un any després de l’emergència del SARS-CoV-2, ja tenim una millor idea de la dinàmica de la resposta immune després de la infecció, però encara queden moltes preguntes obertes”, assenyala Julià Blanco, investigador d’IrsiCaixa i autor principal de l’informe. “Per exemple, encara no hem identificat marcadors relacionats amb la protecció i no ha passat suficient temps per a dir quant temps dura la immunitat”, afegeix.

    Grup Col·laboratiu Multidisciplinari per al Seguiment Científic de la Covid-19 és una plataforma independent de persones expertes de diferents disciplines i trajectòries en recerca que té com a objectiu fer un seguiment continuat de l’evidència científica directament relacionada amb el control de la pandèmia per impulsar les decisions tècniques i polítiques que implica la resposta a la Covid-19 a través d’informes que puguin ser consultats per les administracions, entitats privades i el conjunt de la societat.