Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Els familiars de menors dependents reclamen ser vacunats: «Si ens contagiem, qui cuidarà del nostre fill?»

    El Martí té sis anys i té una malaltia minoritària, encara sense diagnòstic. La seva patologia més greu és la displàsia broncopulmonar, que és fruit de la prematuritat. «Ha estat cinc anys connectat de manera contínua a una màquina d’oxigen i la seva debilitat és el pulmó, que és justament el que ataca aquest maleït virus», explica la Pilar Duque, la seva mare. El Martí va viure cinc mesos a l’UCI de nounats i, comptant totes les hospitalitzacions, ha estat vora de dos anys a l’hospital.

    A causa del seu delicat estat de salut, la mare, el pare, i les seves dues germanes, la Júlia i la Laia, estan confinats des del mes de març, sortint de casa només en comptades ocasions. Però el confinament no és una situació completament nova per ells. «Hem estat aïllats altres vegades. La mascareta no és res nou per nosaltres i teníem gel hidrolitzant a l’entrada de casa des que va néixer el Martí», explica la Pilar.

    Un altre cas semblant és el del Lluc. Aquest infant, de set anys, pateix miopatia miotubular, una malaltia molt minoritària que afecta els músculs i que li impedeix caminar, parlar i respirar per si sol. Necessita una màquina que respiri per ell les 24 hores del dia, una bomba de nutrició i un motor gàstric per poder menjar. Està sempre monitoritzat, de manera que els seus pares controlen contínuament les seves constants vitals.

    «Necessita la nostra atenció les 24 hores del dia i les cures que li fem són les mateixes que se li pot fer a un nen que està ingressat a l’UCI», explica l’Àlex Roca, el seu pare. Igual que en el cas del Martí, fa onze mesos que la família no surt de casa. En aquest cas, només surten per anar a l’hospital, ja que totes les compres les fan per internet per evitar posar en risc el petit. «Hem d’anar una vegada al mes a l’hospital, perquè li han de canviar la cànula de la traqueotomia al Lluc. Aquest és el moment més delicat i perillós», explica l’Àlex.

    El Lluc, amb els seus pares | Cedida per la família

    Les famílies reclamen ser escoltades

    Aquestes dues famílies formen part de la Federació Catalana de Malalties Minoritàries i reclamen que els familiars dels infants que pateixen alguna patologia minoritària siguin inclosos en la primera etapa de vacunació de la Covid-19. El protocol de la vacunació contempla la vacunació a la primera fase dels cuidadors professionals de grans dependents, com fisioterapeutes o vetlladores, però no hi consten els cuidadors no professionals, com serien els familiars directes dels infants amb patologies greus, que realitzen les seves cures.

    «Nosaltres treballem les 24 hores del dia fent de sanitaris, però com que no som professionals no tenim dret a vacunar-nos en aquesta primera fase», denuncia l’Àlex. «El que perseguim és la vacuna, per protegir el Lluc i per protegir els seus únics cuidadors. Si nosaltres emmalaltim, qui cuidarà el nostre fill? Ningú més es pot fer càrrec del Lluc, només aquells professionals de l’UCI que saben fer servir aquests aparells que ajuden al nostre fill a respirar», explica el pare del Lluc i fundador de l’associació Petits Superherois.

    En la mateixa línia s’expressa la Pilar, la mare del Martí, qui defensa que la «vacunació no és més que un reflex del que vivim les famílies amb infants amb discapacitats. Estem oblidats per l’administració. No és que se’ns hagi exclòs, és que ni s’han parat a pensar que existim». «Jo tinc 40 anys i estic a l’última de la fila de la vacunació. Han passat per davant nostre els veterinaris, i se’ns queda cara de ‘ximples’. Demanem figurar en la llista de prioritat de la vacunació com a cuidadors no professionals de nens amb gran dependència», reivindica la Pilar.

    La Federació Catalana de Malalties Minoritàries, juntament amb altres associacions de malalties rares, ha fet arribar una queixa al Síndic de Greuges i ha contactat amb el Departament de Salut i el Ministeri perquè es tingui en compte a les famílies cuidadores de grans dependents. «No moment no hem obtingut cap resposta. És bastant frustrant. En alguns casos ens han dit que ho estudiarien, altres, ni han contestat. Costa molt posar-se en contacte amb els que poden prendre decisions des de dalt», es queixa l’Àlex.

    També les famílies amb infants i joves amb síndrome de Down s’han mobilitzat per reclamar que els seus fills siguin prioritaris en la vacunació. «Les famílies amb persones amb la síndrome de Down volem expressar la nostra preocupació per la falta d’atenció que està rebent aquest col·lectiu en el moment actual. Tot i ser especialment vulnerables davant la Covid-19, aquest grup no està inclòs en la planificació de la vacunació publicitada fins ara», expliquen en una petició feta a través del web Change.org.

    De moment, com que no s’han fet estudis amb menors de setze anys, els infants d’aquesta franja d’edat no estan inclosos en la vacunació. En el cas dels majors de setze anys, la vacunació dels joves amb patologies està contemplada per més endavant. És el cas de l’Òscar, de divuit anys, que pateix immunodeficiència pediàtrica. «És immunodepressiu, no té defenses. Des del seu naixement, va haver d’estar molt hospitalitzat, i a l’escola i els primers cursos de l’ESO va haver de tenir una vetlladora i seguir unes normes d’higiene molt estrictes», relata la Noemí Santiveri, la seva mare. La Noemí defensa que el seu fill, i la resta de persones que pateixen malalties d’aquest tipus, haurien de tenir prioritat en la vacunació.

    Amb l’inici de la pandèmia, a casa de l’Òscar s’han hagut de reorganitzar des del punt de vista logístic. Dos dels seus germans han anat a viure amb els pares i amb el germà de la Noemí, respectivament, per tal de poder anar a l’escola i no posar en risc a l’Òscar. L’altre germà, com que treballa a distància, ha pogut quedar-se a casa. «Si el vacunessin, estaria protegit i podria lluitar contra la Covid en el cas que es contagiés. A més, els seus germans podrien tornar a casa», defensa la Noemí. Segons el pla del Departament de Salut, només els grans dependents -aquells que tenen reconegut més d’un 60% de discapacitat- es vacunaran durant els pròxims dies. L’Òscar, en tenir un 33% de discapacitat, haurà d’esperar. «Jo entenc que primer siguin sanitaris i la gent gran, però no puc entendre que es vacunin abans els policies i els professors i que estiguin a la cua els malalts crònics com el meu fill», defensa la Noemí.

    L’escola a casa

    Per aquestes famílies, la situació en l’àmbit educatiu no està sent gens fàcil. «Fins ara només està regulada la situació de l’infant malalt, que té la professora domiciliària a casa. En el cas del Martí, ve 8 hores a la setmana. Hi ha un buit legal que són els convivents dels nens malalts, com és el cas de les germanes del Martí. El que veiem diverses famílies és desprotecció», explica la Pilar.

    El mes de desembre, la Pilar va presentar una queixa perquè a les seves filles els enviaven una fitxa a través del sistema de l’escola, però no tenien cap professora de referència. «Penso que hi ha hagut una falta d’empatia per part de l’escola», explica. Des del mes de gener, la Júlia i la Laia ja tenen una tutora de referència i tenen més seguiment per part de l’escola, però, segons explica la Pilar, «no deixa de ser mínim». Veient la situació que es presentava a l’inici de curs, la família va comprar llibres de text i la Noemí s’encarrega de fer classes als fills. «Mentre el meu marit teletreballa, jo em dedico a fer classe a les nenes i els dies que no tenim la professora auxiliar del Martí també l’ajudo a ell», explica.

    En el cas de l’Òscar, la família va decidir matricular-ho a l’Institut Obert de Catalunya, on està cursant segon de batxillerat. En aquest institut no es fan classes virtuals, sinó que s’envien materials escrits i vídeos als alumnes perquè els treballin. «L’Òscar, per la seva malaltia, té moltes dificultats per llegir, i això li està suposant un esforç immens», explica la Noemí, la seva mare.

    La socialització, telemàtica

    La pandèmia i el confinament permanent, que no els permet anar a l’escola, també ha afectat la socialització d’aquests infants i joves amb malalties minoritàries. «La socialització del Lluc ja era petita, perquè a l’escola només hi anava dues hores per setmana. Per nosaltres el confinament és una extensió del ‘semiconfinament’ que fem des que va néixer», explica l’Àlex. «Però aquelles poques estones de socialització quan anava a l’escola o veia els seus avis o tiets, tot allò ara s’ha perdut. El Lluc només ens veu, físicament, a la seva mare i a mi», afegeix.

    Les tecnologies, però, han pogut jugar en alguns casos un paper fonamental per mantenir la socialització d’aquests infants i joves. «Els nens han quedat molt aïllats. Per sort, l’Òscar ja és gran i pot mantenir el contacte, via telemàtica, amb els seus amics, i també amb els seus avis, a qui té molta estima», assenyala la Noemí. «La nostra socialització, la dels pares, també s’ha vist molt reduïda, però al final això no té gens d’importància, perquè som adults. El que hem de fer és ajudar-los, ha de prevaldre la seva salut», conclou.

  • Temporalitat i precarització al servei del 061 externalitzat a Ferrovial

    Fa més de quatre mesos que els sindicats de la plantilla que atén les trucades del telèfon 061/Salut Respon, cabdal en temps de pandèmia i d’atenció telemàtica, van denunciar l’alta càrrega de treball. Ha passat el temps, però no han canviat les condicions ni les situacions en què es troben les treballadores. De fet, Salut no ha fet cap canvi, més enllà de prorrogar el contracte d’externalització amb Ferrovial el mes de novembre.

    Alane Chaparro, membre de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), va treballar atenent trucades a una sala del 061/Salut Respon des de l’agost fins al gener, quan, a diferència de la dinàmica comuna, no li van renovar el contracte. Explica que la pràctica que realitza Ferrovial és allargar els contractes eventuals fins a l’any, moment en què per llei haurien d’esdevenir indefinides, quan són acomiadades.

    No té sentit que un servei públic, i més en pandèmia, tingui com a únic objectiu el benefici econòmic d’una empresa

    «La Generalitat dóna subvencions a l’empresa per fer formació, i com més gent formi, més diners rep Ferrovial», argumenta Chaparro com a explicació per a l’alta inestabilitat de la tasca. A més, «de cara a la galeria sempre queda bé dir que has contractat molta gent», afegeix.

    El nivell de rotació és tan alt que, segons la sindicalista, tota la plantilla té contractes eventuals o d’obra i servei, de manera que poden ser acomiadades en funció de la càrrega de treball i abans de l’any sense cap justificació. «En els mesos que he estat han entrat i sortit unes 400 persones. Hi ha hagut un parell d’acomiadaments massius«, explica l’Alane Chaparro.

    La ja extreballadora considera que el fet que el servei estigui externalitzat és «un problema» i no entén com un servei telefònic que dóna servei a tota la població, així com a equipaments de la xarxa pública de Salut, no es gestioni directament des del departament. «No té sentit que un servei públic, i més en pandèmia, tingui com a únic objectiu el benefici econòmic d’una empresa», diu en referència a Ferrovial. «Se’m fa difícil entendre que una extensió del sistema sanitari públic sigui privada», afegeix.

    Chaparro relata que Ferrovial intenta «reduir constantment el temps de trucada, contractar gent nova o acomiadar persones si un mes baixen les trucades». La sindicalista apunta clarament a un culpable: «Els enemics que fan mal a la sanitat pública no és només Ferrovial, sinó Salut i, per tant, ERC», diu. Afegeix que «cal assenyalar perquè les responsabilitats tenen nom i cognoms i s’han de depurar».

    Acomiadada després de fer acció sindical

    La pràctica més repetida a Ferrovial segons Alane Chaparro, allargar el contracte justament fins a l’any, no es va repetir en el seu cas. La treballadora considera que el motiu és que pocs dies enrere havia començat a fer sindicalisme. «Totes les persones que van acomiadar el 31 de gener portaven des del març. Totes menys dues», diu referint-se a ella i a una companya «que va estar molts dies de baixa». En el seu cas, que van entrar a l’agost, la pràctica comuna de Ferrovial hauria estat mantenir-les contractades durant més mesos.

    No és l’únic servei externalitzat per Salut a Ferrovial que ha aixecat polseguera

    «El contracte se’m va acabar nou dies després de fer acció sindical. No em renoven el contracte, tot i que no rebo cap informació i he d’entendre per mi mateixa que estic acomiadada», diu. «No crec que sigui casualitat que tothom a qui han acomiadat sigui del març menys dues, i que una d’elles estigui sindicada», protesta.

    En aquest sentit, Chaparro assegura que de moment ha fet una denúncia individual, tot i que explica que «estem treballant per fer-ne de col·lectives». Amb tot, reconeix que aquest aspecte «s’ha d’acabar de concretar» i encara no pot facilitar més informació.

    La relació entre Salut i Ferrovial

    El servei del telèfon d’atenció sanitària 061 no és l’únic servei externalitzat per Salut a Ferrovial que ha aixecat polseguera des que va començar la pandèmia per Covid-19. El col·lectiu sanitari i bona part de l’opinió pública es va oposar a l‘externalització del servei de rastrejament de casos positius.

    Al llarg de l’explotació per part de Ferrovial es van reportar nombrosos problemes, com ara el fet de no permetre que la plantilla respectés la distància de seguretat a l’entrada de les instal·lacions o greus errors de programari que inutilitzaven la tasca. Per aquest motiu, i quan va començar la campanya de vacunació, Salut va decidir internalitzar el servei.

    Ara bé, no va acabar aquí el problema. El col·lectiu de rastrejadors acomiadats en el moment en què Salut va prendre les regnes del servei, Scouters en Lluita, critica que la Generalitat no els va avisar de la finalització del contracte amb Ferrovial i els va acomiadar sense permetre’ls, de forma efectiva, incorporar-se al servei internalitzat.

  • Prioritats per a la nova legislatura

    El sistema sanitari català ha demostrat que té greus problemes per respondre adequadament a les necessitats de salut de la població i per aconseguir un òptim rendiment social dels recursos que hi dediquem. Aquest fet té a veure amb la forta mercantilització a través de la col·laboració (més aviat parasitació) publicoprivada en les seves diverses formes (Consorcis, fundacions del sistema SISCAT…). Les directrius de les elits econòmiques i polítiques de la Unió Europea per fer front a la crisi sanitària, econòmica i social, s’enfoquen a un major finançament públic per a empreses privades mitjançant els Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE) que afavoriran projectes especulatius i inversions que buscaran més la consecució de beneficis privats que no pas l’interès general.

    Per millorar la salut de la ciutadania i combatre la mercantilització del sistema, Marea Blanca de Catalunya defensa un SERVEI NACIONAL DE SALUT amb cobertura universal, de provisió pública, equitatiu i primarista, tal com s’exposa en el Manifest pel dret a decidir també la nostra salut i el sistema sanitari a Catalunya. La pandèmia de la Covid-19 exigeix així mateix disposar de recursos extraordinaris a curt termini. Per caminar cap aquest objectiu, de cara a la pròxima legislatura a Catalunya marquem les següents prioritats, competència del govern de la Generalitat:

    1. Actuar sobre la pobresa garantint rendes de suficiència (RGC, RMI, RBU) amb gestió àgil i efectiva. Considerar la pobresa i l’empobriment de les persones com a determinant social de malaltia. Prou desnonaments, habitatge i energia per a tothom.

    2. Desplegament de la Llei d’Universalització de la Sanitat Catalana, pendent del Reglament que encara no s’ha implementat, per garantir l’accés universal a la sanitat.

    3. Potenciar els serveis de salut pública de base territorial, amb dotació de personal i pressupostària que promoguin polítiques contra les desigualtats socials en salut. Desenvolupament de l’Agència Catalana de Salut Pública.

    4. Implantar formes de participació ciutadana en l’àmbit de Centres d’Atenció Primària (Consells de Salut), districte o ciutat que participin en la detecció de necessitats, establiment d’objectius i priorització de les intervencions i facin de lligam amb la comunitat. Els acords dels consells han de tenir caràcter vinculant. Per a revertir la deriva autoritària i antidemocràtica de les institucions i desenvolupar els mecanismes efectius de participació real.

    5. Garantir els drets de les persones, sense discriminacions culturals, geogràfiques, o per condició de persona migrant. Accés equitatiu al dret a l’eutanàsia. Atenció especial els drets sexuals i reproductius de les dones. Avortament en tots els centres públics i rescissió de conveni amb les entitats que no respectin aquests drets. No a la mercantilització del cos de les dones.

    6. Garantir la provisió pública de cures de qualitat a les persones en funció de les seves necessitats i al lloc on viuen. Pla conjunt de la Generalitat i Ajuntaments per remunicipalitzar el Servei d’Atenció a Domicili (SAD) i establir formes de coordinació amb l’Atenció Primària de Salut, amb la participació de residents i familiars.

    7. Augment de la inversió pública en salut (actualment un 5,3% del PIB a Catalunya) al nivell de la mitjana europea (7 % del PIB). L’augment pressupostari ha d’anar destinat a centres i serveis públics (ICS i altres organismes públics), gestionats amb criteris no mercantils, i a activitats d’alt valor en salut, que tinguin un bon balanç risc/benefici i no medicalitzadores.

    8. Reforçar l’Atenció Primària de Salut amb orientació comunitària, amb un 25% del pressupost total de Salut. Recuperar l’accessibilitat, la presencialitat i la longitudinalitat de l’atenció.

    9. Ampliar la provisió pública de serveis: blindatge dels actuals serveis de provisió pública, cap nou contracte amb empreses privades. Revisió anual de la finalització dels concerts amb empreses privades i traspàs progressiu a empreses públiques. Treure del SISCAT les empreses amb ànim de lucre, reobertura dels llits hospitalaris públics. No a l’atenció privada en centres públics, separació efectiva de les xarxes pública i privada, incompatibilitat d’exercici professional a les dues xarxes. Fora entitats privades dels òrgans de gestió públics. Fora empresaris, grups econòmics i lobbies dels consells de direcció dels centres públics.

    10. No més inversió en hospitals. Pla d’optimització dels actuals hospitals públics, reordenació del terciarisme (servies altament especialitzats o que necessiten molta tecnologia, com és el cas dels trasplantaments).

    11. Redefinició del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i del 061. Traspàs a l’Atenció Primària de funcions que actualment fa i que no li corresponen (atenció emocional, per exemple) No renovació del contracte amb Ferrovial per al 061 que finalitza al 2022 i contractació directa dels treballadors per part del SEM. Contractació directa del personal que treballa en el transport sanitari.

    12. Treure recursos sanitaris de serveis o actuacions sanitàries innecessàries i que fomenten la medicalització i les actuacions nocives i innecessàries. Que aquests recursos es dediquin a actuacions sanitàries útils.

    13. Creació d’una agència pública d’avaluació de tecnologies, productes i serveis, que ha d’informar abans d’una nova incorporació o finançament públic. Revisar la cartera de serveis i productes farmacèutics.

    14. Renovar els càrrecs directius dels organismes públics, nomenament de professionals de reconeguda solvència, que no tinguin conflictes d’interès amb empreses privades i amb un clar compromís amb el servei públic i el bé comú.

    15. Millora de les condicions laborals dels treballadors i treballadores sanitàries de la xarxa pública i concertada: homologació de sous, prou contractes precaris, conveni laboral únic…. Equiparació retributiva dels professionals del SISCAT amb els de l’Institut Català de la Salut. Equiparació del personal del transport sanitari concertat amb els del SEM. Garantir mesures de protecció a professional sanitari i de suport contra la COVID-19.

    16. Augment de plantilles de professionals. Pla per recuperar els que treballen fora del país, fixar a les plantilles les/els especialistes que acaben la formació cada any, tant en Medicina com en Infermeria.

    17. Cap inversió pública per al turisme sanitari (Sant Joan de Déu, Clínic…). Que cap hospital del SISCAT pugui fer negocis d’aquest tipus i s’excloguin del SISCAT els centres que ho facin.

    18. Intervenció pública de centres privats en cas de necessitats derivades de la pandèmia de Covid-19 amb pagaments equivalents al cost dels serveis públics.

    19. Auditoria pública de la gestió de l’emergència sanitària provocada per la Covid-19 i dels diners públics que estan sent desviats a entitats privades aprofitant la pandèmia.

    20. Derogació de les lleis que permeten la mercantilització i la privatització de la sanitat.

    Aquesta article s’ha publicat originalment al web del FoCAP

  • Com Portugal ha arribat al límit del col·lapse

    Durant la primera onada, Portugal es va erigir com un dels països europeus que estava gestionant millor la pandèmia, a causa de la poca incidència que estava tenint la Covid-19. Per la seva situació geogràfica, va ser un dels darrers països europeus en començar a tenir casos de coronavirus i el govern portuguès, amb el primer ministre António Costa al capdavant, veient la situació que s’estava vivint en altres estats propers al país lusòfon, com Espanya o Itàlia, va actuar ràpidament, anticipant-se a la tragèdia.

    L’estat d’emergència es va declarar el 18 de març, quan només hi havia al voltant d’un centenar de casos, especialment al nord del país. La implementació de mesures severes de caràcter anticipatori, com el confinament domiciliari i l’aturada de totes les activitats no essencials, va fer que el país pogués contenir el virus sense gaire dificultats. A l’estiu, les mesures es van relaxar i l’arribada del turisme va donar un cert aire al sector terciari.

    La segona i, especialment, la tercera onada del virus, però, han colpejat durament el país. Les dades del Centre Europeu per al Control de les Malalties (ECDC, per les seves sigles en anglès) són esfereïdores. Mentre la mitjana europea de casos per 100.000 habitants en els darrers catorze dies ha estat de 358,97 i la d’Espanya de 843,05, el nombre de casos per 100.000 habitants ha estat de 1.190,09, marcant una autèntica fita a escala europea.

    El pic de la pandèmia es va assolir el 29 de gener amb una incidència acumulada en 14 dies de 1.669 casos per 100.000 habitants. Durant el mes de gener, a Portugal van morir per Covid-19 fins a 5.576 persones, pràcticament la meitat de totes les defuncions en aquest país des de l’inici de la pandèmia, situant-se com el país europeu amb la taxa de mortalitat més elevada.

    Nombre de casos de Covid confirmats a Portugal des de l’inici de la pandèmia | Font: Direção-Geral da Saúde Portugal

    L’inici de la pujada de la corba es va produir a finals d’octubre i principis de novembre. Davant l’augment de casos de Covid, el govern portuguès va aplicar de nou l’estat d’alarma i un toc de queda segons la taxa de contagi per habitants. Els residents a les zones més afectades, com Lisboa, havien de romandre a casa a partir de les 23 hores els dies feiners i a partir de les 13 hores els caps de setmana, a no ser que tinguessin un motiu justificat per estar al carrer, com la compra d’aliments o medicaments o assistir al lloc de feina.

    Durant el mes de gener, a Portugal van morir per Covid-19 fins a 5.576 persones, pràcticament la meitat de totes les defuncions en aquest país des de l’inici de la pandèmia.

    L’arribada del Nadal

    Una de les causes a les quals s’atribueix l’augment de contagis durant les darreres setmanes és l’impacte de les festes nadalenques. A diferència d’altres països europeus, que van endurir les restriccions a les festes, Portugal va decidir relaxar les normes. Així, entre el 23 i el 26 de desembre no es van imposar restriccions ni en els desplaçaments entre regions del país ni en el nombre de persones reunides.

    «Les mesures es van relaxar durant el Nadal, però també la població en general», diu la Catarina Nunes, infermera portuguesa que treballa a l’Instituto Português de Oncologia Francisco Gentil (IPO). «Es tracta de responsabilitat cívica: no hem d’esperar que ens prohibeixin fer determinades activitats si sabem que són un perill per la salut pública. Aquesta irresponsabilitat social es va agreujar durant el Nadal i ara hem arribat a una situació de catàstrofe», explica.

    Segons Veronica García de Castro, infermera asturiana que treballa a l’Hospital Egas Moniz de Lisboa, hi ha hagut una falsa sensació de seguretat per part dels ciutadans. A més, explica, durant setmanes, la fiscalització per part de la policia ha estat molt baixa. «Quan es va prohibir circular entre regions els caps de setmana, si s’enganxava a algú incomplint la mesura, se’l convidava a tornar a casa, però no rebia cap multa. Sense una penalització econòmica, la gent no sent tanta pressió per complir les mesures», apunta.

    Davant l’advertència del govern britànic sobre la nova variant del coronavirus, durant les festes nadalenques, el govern portuguès va permetre entrar al país a través de vols provinents del Regne Unit només a portuguesos o estrangers amb autorització de residència a Portugal. Malgrat que aquests visitants havien de presentar un test negatiu, aquest fet podria haver ocasionat una major incidència de la variant britànica, que és més contagiosa. S’estima que la prevalença d’aquesta soca al país lusòfon durant el mes de gener va ser del voltant d’un 20%.

    El col·lapse dels hospitals

    L’impacte de la tercera onada ha colpejat durament els hospitals portuguesos, i especialment a la zona de Lisboa i Vall del Tejo, on els centres hospitalaris s’han vist en una situació extrema. Igual que s’ha fet en altres països, s’han hagut de suspendre consultes i cirurgies no urgents i mobilitzar professionals d’altres serveis, especialment aquells que estan acostumats a utilitzar ventiladors i altres aparells mèdics, per atendre els pacients de Covid-19 i reforçar els equips. També s’han hagut d’instal·lar hospitals de campanya per esponjar la pressió hospitalària.

    Sorties de l’hospital i veies una vintena d’ambulàncies parades, amb pacients que no podien entrar a l’hospital perquè estava ple.

    A l’Hospital de Santa Maria de Lisboa, el més important i gran del país, durant unes setmanes va haver-hi cues de nombroses ambulàncies amb pacients que esperaven durant hores per ser atesos, alguns que requerien ser ingressats i, d’altres, que simplement esperaven per accedir a un primer triatge. El João, metge resident de l’Hospital de Santa Maria, que ha preferit l’anonimat per a participar en aquest reportatge, explica que la situació a l’hospital on treballa ha sigut molt «crítica i caòtica». «Sorties de l’hospital i veies una vintena d’ambulàncies parades, amb pacients que no podien entrar a l’hospital perquè estava ple», relata.

    Durant aquestes setmanes de màxima càrrega assistencial, l’Hospital de Santa Maria ha rebut pacients provinents d’altres hospitals de la regió que estaven completament col·lapsats. «És com passar la patata calenta, perquè Santa Maria també té un límit», explica el João. El jove, que es troba ara en el servei de medicina interna, explica que ell arriba a l’hospital amb energia, perquè tot just està començant, però que els ànims entre el personal sanitari estan molt baixos. «Els sanitaris estan esgotats i sempre pendents de l’evolució del virus, amb l’amenaça constant que la situació empitjori. Els professionals d’altres àrees no Covid tenen por que els enviïn de reforç a àrees Covid o que tanquin el seu servei», assenyala.

    El principal problema, segons explica la Veronica, és que no hi ha suficients llits d’UCI. «Fa pocs dies, en molts hospitals les UCI estaven al 100%. En alguns casos, fins i tot, al 150%, perquè estaven plenes i a les plantes d’hospitalització hi havia pacients que estaven esperant a entrar a l’UCI per ser ventilats», explica la infermera, que treballa al servei de malalties infeccioses i tropicals de l’Hospital Egas Moniz.

    Centres mèdics especialitzats, com l’Instituto Português de Oncologia Francisco Gentil, on treballa la Catarina, també han vist alterada la seva activitat a causa de la duresa d’aquesta tercera onada. «Des de l’inici de la pandèmia, tenim una àrea d’aïllament i una que no ho és. Sempre que rebem un pacient, es queda en aquesta àrea d’aïllament, fins que es confirma, per mitjà de diverses proves, que no és positiu en coronavirus. Aleshores ja passen a l’altra àrea», relata la Catarina. Abans d’aquesta tercera onada, quan algun pacient de l’IPO donava positiu, era traslladat cap a un altre hospital. Ara, però, la gravetat de la situació ha fet canviar el protocol.

    «Com que els hospitals estan plens i la situació està sent terrible, quan un pacient nostre dona positiu, es queda a l’hospital, a l’àrea que hem obert per a pacients Covid, i el tractem el mateix personal. En el cas que un pacient es posés crític, seria el bloc operatori qui es quedaria amb ell, perquè és l’àrea de l’hospital que té ventiladors», explica la Catarina. Aquest canvi va entrar en funcionament la setmana passada. A més, el pla de contingència també contempla reduir les cirurgies que poden esperar. «La situació és preocupant. Tot s’està allargant i l’endarreriment dels diagnòstics i operacions pot provocar una major mortalitat i morbilitat», assenyala la infermera.

    Davant el col·lapse del sistema sanitari, Portugal ha precisat d’ajuda internacional per pal·liar la situació. Alemanya va enviar 26 professionals de la salut especialistes en cures intensives, entre ells vuit metges, a més de subministraments hospitalaris, bombes d’oxigen i aparells de ventilació mecànica. A més, Portugal ha enviat a Àustria pacients crítics dels seus hospitals. També s’han hagut de traslladar pacients de coronavirus a altres centres hospitaris del país, com a l’Illa de Madeira, on la incidència de la Covid és força lleu.

    Mesures severes per frenar els contagis

    L’impacte de la tercera onada va portar a la declaració de l’estat d’emergència del 31 de gener fins al 14 de febrer. Com que la situació és encara greu, la setmana passada es va prorrogar uns altres quinze dies, fins a l’1 de març. Amb l’estat d’emergència s’ha imposat un confinament domiciliari a tota la població, que només podrà sortir per raons justificades.

    El teletreball s’ha imposat com a obligatori sempre que sigui possible i també s’ha tancat tot el comerç no essencial, mantenint els restaurants oberts només per servir menjar per emportar-se. Malgrat que en un inici les escoles van continuar obertes, el govern va rectificar i ara es mantenen tancades, així com les universitats. El primer ministre portuguès, després d’escoltar el comitè d’experts del govern, ja ha mencionat la conveniència d’allargar el confinament domiciliari fins a Setmana Santa.

    Aquestes mesures han començat a tenir un cert resultat i la corba comença a aplanar-se. La situació actual és força menys greu que fa unes setmanes, però encara és complicada. Un indicador de l’encara gravetat del moment són les dades oficials de la Direção Geral da Saúde del Ministeri de Salut portuguès del passat diumenge dia 14 de febrer. El nombre de morts diaris encara es troba en la xifra de 138, el de persones hospitalitzades és de 4.826 i el de persones a les UCI de 795. Les xifres acumulades durant tota la pandèmia arriben gairebé als 800.000 infectats i més de 15.000 defuncions, en un país de poc més de 10 milions d’habitants. Segons el Ministeri de Salut portuguès, els experts calculen que amb dos mesos de confinament serà possible tenir ocupats menys de 200 llits de cures intensives i 60 casos per cada 100.000 habitants.

    La falta de personal

    Pels sanitaris entrevistats, més enllà de la falta de llits de crítics, el principal problema és la falta de professionals en el sistema sanitari públic portuguès. «El col·lapse del sistema s’ha produït perquè, durant els darrers vint anys, hi ha hagut una reestructuració del sistema nacional de salut. El nombre de professionals és completament insuficient i falten recursos», afirma, contundent, la Veronica. «Si tinguéssim un sistema de salut sa, no tindríem aquest problema. No hi ha capacitat de resposta», afegeix.

    A més, afegeix la infermera asturiana resident a Lisboa, els pacients amb Covid necessiten una vigilància constant que es fa difícil de dur a terme amb el personal disponible. «Els pacients de coronavirus són molt inestables. Potser ara poden estar bé, però al cap de poca estona la situació pot empitjorar molt. Cal fer una gestió de recursos humans, que no hi ha en aquest moment. La realitat és que el personal acaba doblant, i està cremat», indica la Veronica.

    En la mateixa línia s’expressa la Catarina, qui considera que les ràtios per pacients són insuficients. «Com podem donar cures de qualitat si un o dos metges o infermers tenen a càrrec seu trenta pacients? Nosaltres podem adquirir més ventiladors, més llits crítics… però si no hi ha més professionals això no serveix de res», assenyala la infermera portuguesa. El mateix opina el João, qui afegeix que hi ha una gran manca de personal especialitzat per a treballar les unitats de cures intensives.

    Segons l’informe World health statistics 2020: monitoring health for the SDGs, sustainable development goals elaborat per l’Organització Mundial de la Salut, Portugal assoleix els 5,12 metges per cada 1.000 habitants, 1,4 més que Espanya. Respecte a la ràtio d’infermeres, l’últim informe de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) indica que a Portugal hi ha 6,9 infermeres per cada 1.000 habitants, mentre que a Espanya la ràtio se situa en 5,9.

    Tanmateix, la greu situació viscuda durant les darreres setmanes a Portugal ha evidenciat que el nombre de professionals no és suficient per fer front a l’impacte d’aquesta tercera onada de la Covid. A això se li suma el nombre de professionals sanitaris infectats, que a principis de mes assolia els 10.000. Des de l’inici de la pandèmia, més de 22.000 sanitaris de Portugal han donat positiu per coronavirus.

    Davant la falta de personal, el govern portuguès ha permès la contractació de personal ja jubilat i també de metges sense l’especialitat finalitzada. A més, s’ha accelerat el procés de validació dels títols dels professionals sanitaris estrangers per poder incorporar-se als equips de salut el més aviat possible.

  • Canvis en els paradigmes econòmics arran de la pandèmia

    El passat dijous 11 de febrer va tenir lloc la sisena sessió del cicle de debats organitzat per Amics de la UAB sobre els efectes de la Covid-19. L’acte, sota el títol “La Covid-19 fa canviar els paradigmes econòmics”, va comptar amb la participació de Carles Manera, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears, conseller del Banc d’Espanya, ex conseller del govern balear i membre d’Economistes davant la crisi, i Cecilia Castaño, catedràtica d’Economia Aplicada a la Universidad Complutense de Madrid i Vicepresidenta de Economistas frente a la crisis. El moderador de la sessió va ser Manel Manchón, periodista de Crònica Global.

    Aquesta era el segon dels debats del cicle d’Amics de la UAB que versava sobre aspectes i conseqüències econòmiques de la Covid-19. L’objectiu del debat era revisar on ens trobem i quines són les perspectives de futur sobre la situació econòmica. En aquest sentit, Carles Manera va partir del fet que abans de la Covid-19 ja hi havia símptomes de ralentització econòmica i que aquest retrocés de la economia mundial no ha fet més que aguditzar-se amb la crisi pandèmica que, a més, ha portat un canvi en la visió de l’economia.

    Castaño va subratllar també que la crisis de la Covid-19 ha evidenciat la vulnerabilitat dels sistemes productius i social i la incertesa. Hem vist com el sistema productiu d’Espanya i de la Unió Europea que és també molt vulnerable, ja que s’han trencat les cadenes mundials de valor. Tot això ja estava molt alterat abans, però s’ha agreujat, amb la manca de subministres arran de la pandèmia i la manca de capacitat de producció suficient d’equipaments de protecció o, també, de vacunes. També s’ha mostrat la vulnerabilitat d’economies orientades fonamentalment al turisme, com l’espanyola, o la vulnerabilitat de les xarxes de protecció social i dels sistemes públics sanitaris, després de les brutal retallades que ha sofert. A més, tot està encara presidit per la incertesa fonamental de que no sabem quan durarà tot això; una incertesa que sempre és el pitjor per les expectatives econòmiques.

    Un altre dels temes que es va plantejar en el debat va ser el relatiu als nous reptes i canvis econòmics exigits també en el fons de Next Generation de la Unió Europea i les seves prioritats. No es tracta d’inventar-se nous sectors productius, però sí adaptar sectors com el turisme, atesa la seva importància en el Producte Interior Brut d’Espanya, i reindustrialitzar i diversificar el sector de serveis. Entre aquests serveis, els serveis de cures i d’atenció als nens i a la gent gran s’han de revaloritzar, ja que s’han revelat també com a cabdals, amb gran importància pel seu volum de treballadors i per la incorporació plena de la dona en el mercat del treball. En aquest sentit, es va indicar que en la proposta de transició digital que Espanya ha presentat a la Unió Europea estan inclosos aspectes relacionats amb l’empoderament de la dona i en el coneixement més ampli i la tecnologia més innovadora. Però tot això és molt més difícil, ja que es tracta de plantejar processos que millorin efectivament la vida de les persones i això és molt més difícil que construir autopistes o línies ferroviàries.

    Els dos economistes van subratllar que el salt en el model públic requereix també de manera molt important de processos que han de portar a terme les administracions públiques, reforçant així la dimensió pública de l’economia i dels serveis. I això precisa d’una governança democràtica, amb implicació en xarxa de molts components, cohesionant les societats. Evitant, de totes totes, el risc dels populismes, un perill molt real en moments de crisi econòmiques com l’actual.

  • Aprovada a Barcelona la primera teràpia europea CAR-T per tractar el càncer amb cèl·lules modificades genèticament

    Familiars que es mobilitzen per obtenir recursos que portin a trobar cura per a malalties dels seus éssers estimats, i equips i centres d’investigació hospitalaris que ja han après a entrenar les cèl·lules d’un organisme per combatre, elles mateixes, els seus agressors (immunoteràpia). A l’Hospital Clínic de Barcelona aquestes dues realitats han donat lloc a la primera teràpia gènica desenvolupada íntegrament a Europa en la que es modifiquen els limfòcits T del pacient, cèl·lules del sistema immunitari presents a la seva sang, perquè tinguin la capacitat d’atacar les cèl·lules tumorals. La troballa del mecanisme per aconseguir-ho ha rebut l’aprovació de l’Agencia Española del Medicamento y Productos Sanitarios (AEMPS) per utilitzar-la com a medicament de fabricació no industrial per a pacients amb leucèmia limfoblàstica aguda (LLA) majors de 25 anys resistents als tractaments convencionals i sense alternativa terapèutica, fins ara.

    El nou tractament creat al laboratori de l’Hospital Clínic, i no en mans de la indústria farmacèutica, ha estat batejat com a CAR-T ARI-0001, les sigles de Chimeric Antigen Receptor T-Cell, i el nom de l’Ari. L’Ari Benedé va ser diagnosticada de LLA i va morir el 2 de setembre del 2016. Abans, però, la seva malaltia va portar-la a ella i a la seva mare, Àngela Jover, a posar en marxa el Projecte ARI, una iniciativa per fer realitat una millor atenció a pacients oncològics i hematològics en els seus domicilis, i per recaptar fons per a investigar i poder arribar a implantar a Catalunya aquesta teràpia avançada, aconseguida a l’Hospital Clínic, que fins aleshores només es podia rebre als Estats Units. Per això, el tractament nascut a Barcelona esdevé el primer CAR-T creat íntegrament a Europa aprovat per una agència reguladora, i el primer tractament amb cèl·lules modificades genèticament que aconsegueix a Espanya l’aprovació de l’AEMPS.

    La seva consecució ha pogut comptar amb 1.800.000 d’euros provinents d’empreses, fundacions, associacions i particulars que varen ser donats per al Projecte ARI. Tal com expressa el Dr. Urbano-Ispizua, director de l’Institut Clínic de Malalties Hemato-Oncològiques, «amb el Projecte ARI va començar tot. No només els recursos econòmics necessaris, sinó la motivació, la il·lusió i el treball en equip. Sempre estarem en deute amb l’Ari». Altres fons per aconseguir aquesta conquesta han arribat d’ajuts públics i beques.

    El desenvolupament d’aquesta nova teràpia ha estat possible gràcies a la implicació d’un equip multidisciplinari amb més de 175 professionals liderat pel Dr. Manuel Juan, cap de Servei d’Immunologia al Centre de Diagnòstic Biomèdic (CDB) del Clínic i responsable de les plataformes conjuntes d’Hospital Sant Joan de Déu i Banc de Sang i Teixits. Segons ell mateix explica, «el mètode de preparació utilitzat per a l’obtenció del nostre CAR-T és robust i reproduïble i permet rebaixar el cost de producció de la teràpia per fer-la assequible a les institucions acadèmiques i que estigui disponible per a tots els pacients». La consecució d’aquesta fita també ha estat possible -afegeix Juan- «gràcies a l’expertesa en investigació del Clínic-IDIBAPS – Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer- i a disposar de les infraestructures necessàries per poder elaborar un tractament d’aquestes característiques».

    | Hospital Clínic

    Esperança per a un 15% de pacients

    La leucèmia limfoblàstica aguda (LLA) és un dels quatre tipus principals de leucèmia que es coneixen, i es caracteritza per una producció excessiva de limfòcits, cèl·lules del sistema immunitari, un tipus de glòbuls blancs, immadurs, que es multipliquen de forma ràpida i desplacen les cèl·lules normals de la medul·la òssia. En la majoria dels casos, s’aconsegueix una remissió total d’aquests amb quimioteràpia o amb el trasplantament de medul·la òssia, però entre un 10% i un 15% dels pacients acaben morint per resistència al tractament, per la seva toxicitat o per una recaiguda. I en aquests casos, la immunoteràpia, que és l’estimulació de les defenses naturals del mateix cos en què el CAR-T està basada, pot tenir un paper fonamental.

    «El fet de produir aquest CAR-T el nostre propi hospital fa que puguem preparar-lo en molt poc temps, un aspecte fonamental tenint en compte la fragilitat de molts d’aquests pacients. A més, podem adequar el tractament en funció de les característiques del pacient. D’altra banda, el fet de tenir el producte a les nostres mans, fa que puguem modular la quantitat de CARTs a administrar o repetir la dosi, si fos necessari», destaca el Dr. Urbano-Ispizua.

    El pacient és el donant

    El CAR-T és un tipus de teràpia cel·lular i gènica en la qual el pacient es converteix en el seu propi donant. Consisteix a modificar els limfòcits T del pacient perquè tinguin la capacitat d’atacar a les cèl·lules tumorals. «En el nostre cas, el CART s’ha desenvolupat a partir d’un anticòs propi creat a l’hospital fa més de 30 anys al que li vam trobar una nova aplicació», explica el Dr. Manel Juan. A partir de la separació dels components de la sang s’obtenen els limfòcits T, un tipus de glòbuls blancs encarregats de la resposta immunitària. Aquests es reprogramen genèticament perquè, quan siguin transfosos de nou al pacient, puguin reconèixer específicament les cèl·lules tumorals i atacar-les. Passades tres setmanes ja es pot observar la resposta en el pacient.

    L’assaig d’aquesta investigació, liderat pel Dr. Julio Delgado, del Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic, i la Dra. Susana Rives, del Servei d’Hematologia de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, es va posar en marxa el juliol de 2017. En l’estudi es van incloure 58 pacients adults i pediàtrics, dels quals, 38 amb LLA van ser tractats amb el CAR-T desenvolupat al Clínic. Tots els pacients havien rebut diverses línies de tractament i la gran majoria havien estat trasplantats de moll de l’òs. Es tractava per tant de pacients sense alternatives terapèutiques disponibles.

    La infusió del CAR-T i el maneig posterior dels pacients es va realitzar en els Serveis d’Hematologia de tots dos hospitals. Els pacients van romandre ingressats a les sales d’hospitalització del Servei d’Hematologia per al control de les toxicitats associades a l’efecte del CART. Alguns pacients van haver de ser traslladats a una Unitat de Cures Intensives. Els resultats de l’assaig demostren que el CAR-T ARI-0001 produeix una resposta completa en més d’un 70% dels pacients, és a dir, que no queda malaltia residual.

    Ara, Europa

    La seguretat i eficàcia d’aquest nou tractament amb immunoteràpia aspira ara a poder també arribar a pacients a través d’hospitals d’arreu d’Europa. Segons explica el cap de Departament de medicaments d’ús humà de l’AEMPS, el Dr. César Hernández, «l’autorització d’ús que es concedeix d’acord amb aquesta legislació de medicaments de teràpia avançada de fabricació no industrial ha de permetre, tant l’accés de pacients que no tenen altres alternatives de tractament, com continuar generant coneixement sobre el medicament perquè, eventualment, s’aconsegueixi una autorització de comercialització centralitzada per a tot Europa».

  • Els fons per a la recerca del càncer infantil cauen un 44% a l’Hospital Sant Joan de Déu a causa de la pandèmia

    El 15 de febrer és el Dia Internacional del Càncer Infantil, una de les principals causes de mortalitat entre nens i adolescents a tot el món. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, cada any es diagnostica càncer a aproximadament 300.000 nens d’entre 0 i 19 anys. La majoria dels càncers infantils es poden curar amb medicaments genèrics i amb tractaments d’altres tipus, com la cirurgia i la radioteràpia, però no sempre és així. Als països de renda alta, més del 80% dels nens afectats de càncer es curen, però en molts països d’ingressos mitjans i baixos la taxa de curació és d’aproximadament el 20%, segons indica l’OMS.

    Un percentatge molt important dels diners que es destinen actualment a investigar el càncer infantil provenen de donacions de la societat civil atès que, en tractar-se d’una malaltia que afecta un sector petit de la població, els projectes de recerca atreuen menys subvencions públiques que els destinats als adults. La pandèmia de la Covid-19, però, ha causat estralls en aquestes donacions. A l’hospital que tracta més casos de càncer infantil a Espanya, l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, els fons captats per a la recerca del càncer infantil han disminuït el 2020 un 44% a causa de la pandèmia.

    L’Hospital Sant Joan de Déu rep cada any al voltant de 270 nous casos de càncer infantil, un 30% dels quals són pacients de fora d’Espanya. Per tal de captar fons per avançar en la recerca d’aquest càncer, famílies i entitats de tota mena organitzen diverses activitats, com ara curses, fires o concerts. A causa de la pandèmia, però, moltes d’aquestes activitats s’han hagut de suspendre. El resultat és que mentre l’any 2019 es van fer 148 activitats presencials per a captar fons per a la recerca a l’Hospital Sant Joan de Déu, l’any 2020 només se n’han pogut fer 90. Aquest fet ha tingut una repercussió econòmica molt important perquè, mitjançant aquests actes, s’han captat 427.000 euros menys que l’any 2019.

    Tot i això, l’Hospital podrà mantenir l’activitat de recerca prevista per aquest any gràcies als fons de reserva i a l’obtenció de tres beques de la Marató de TV3, però la principal preocupació ara és que la situació de la pandèmia i les restriccions es perllonguin durant molts mesos i posin en perill la captació de recursos per a la recerca del 2022. Per això, l’Hospital ha fet una crida a la població perquè facin donacions que permetin pal·liar aquesta situació.

    Millores en els diagnòstics i els tractaments

    Al laboratori de recerca infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu hi treballen 45 investigadors, els quals han aconseguit millorar el diagnòstic de càncer infantil incorporant tota la tecnologia que permet actualment el diagnòstic molecular més precís de cada tumor, pas clau per identificar els subtipus de càncer i avançar en el descobriment de millors tractaments.

    En aquest sentit, l’Hospital Sant Joan de Déu ha pogut oferir tractaments, dins del marc dels assajos clínics, com són ara teràpies tant reconegudes com el CART-19 per leucèmies refractàries o un tractament d’immunoteràpia per a pacients amb neuroblastoma de mal pronòstic, que és pioner a Europa. Els investigadors també han desenvolupat un tractament pioner al món contra el retinoblastoma que evita que alguns nens amb càncer de retina perdin l’ull o es quedin cecs a conseqüència de la malaltia.

    A més, juntament amb investigadors de la Universitat Politècnica de Catalunya, han participat en la creació d’un teixit de nanofibres de caràcter biodegradable que, impregnat amb fàrmacs antitumorals, ha de permetre als cirurgians després de l’extirpació d’un tumor recobrir la zona per eliminar les restes tumorals que puguin haver-hi quedat.

  • Martín Barra (Cs): «La Generalitat ja té, en matèria sanitària, moltes competències, que a vegades no exerceix de manera suficient»

    El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Acabem aquesta roda d’entrevistes amb Martín Barra, de Ciutadans.

    Dissabte 6: Santi Rodríguez (PPC)
    Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP)
    Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat)
    Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem)
    Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC)
    Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat)
    Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)

    Martín Barra López, nascut a Saragossa el 1956, és fisioterapeuta d’Atenció Primària de l’ICS i doctor en Ciències de la Salut i de l’Esport per la Universitat de Saragossa. Afiliat a Ciutadans des de la seva fundació, va ser portaveu del Grup Municipal de Ciutadans a l’Ajuntament de Viladecans i, en l’actualitat, és Diputat del Parlament de Catalunya i membre de la Comissió de Salut de Ciutadans.

    Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?

    Fins ara s’ha actuat tard i amb eficàcia temporal i limitada. Hem d’adoptar mesures eficaces, el que no vol dir ni més restrictives ni un confinament generalitzat, sinó de forma primerenca, abans que els indicadors arribin a ser alts. Mesures primerenques, eficaces, estricta vigilància contínua i, en tots els casos, amb ajudes directes als sectors afectats.

    Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?

    És imprescindible. La descoordinació entre Comunitats Autònomes, amb el Govern Central i d’aquest amb Europa no només té efectes negatius en termes de salut, econòmics i socials sinó que, a més, decep als ciutadans que no entenen per què no es prioritza salvar vides i llocs de feina, sobre els interessos particulars dels partits que es troben, temporalment, al govern de torn.

    Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?

    Ciutadans són l’únic partir que, en aquesta legislatura, hem presentat una proposició de llei per a la millora de la gestió les llistes d’espera, que va ser rebutjada sense parlar-ne. El que és clar que no es pot fer, és posar-se una bena als ulls. S’ha de prioritzar, amb un pla de xoc adequadament dotat, la reducció de la situació actual de la llista d’espera agreujada per la Covid, i s’ha d’avançar cap a un nou model de futur més eficient.

    La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?

    Més que un problema de quin departament té la gestió, qui controla els recursos destinats a aquest sector o qui és el responsable de supervisar, el que s’ha de buscar és la coordinació interdepartamental per a reforçar el servei, incloent-hi personal d’infermeria a totes les residències, amb l’objectiu de millorar el benestar de les persones usuàries d’aquests equipaments.

    De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?

    El primer, i fonamental, és revertir les brutals retallades pressupostàries que van aplicar els governs de la Generalitat a partir del 2010 i que, molt per sobre d’altres comunitats autònomes, fins i tot, pitjor finançades que la Generalitat, encara patim, convertint els problemes estructurals en crònics. Una prioritat serà la reforma integral de l’Atenció Primària perquè sigui de veritat l’eix funcional del nostre sistema sanitari.

    Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?

    Tot el sistema està infrafinançat. Des dels grans hospitals, passant pels hospitals comarcals, l’atenció primària i fins al més petit dels consultoris locals. Sense dubte, s’ha d’invertir més i, al mateix temps, amb millors controls de l’ús dels diners públics, per garantir que tots els catalans puguin accedir a la ansitat en igualtat de condicions, visquin on visquin.

    Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?

    Cal una reforma integral de l’Atenció Primària. Reforçarem els equips d’atenció primària i fixarem la rendició de comptes periòdica de la seva direcció d’acord amb indicadors objectius de resultats en salut, qualitat cientificotècnica i percebuda, docència i investigació, despesa i rendiment assistencial. Fomentarem el pagament per incentius sobre aquests indicadors per millorar l’eficiència i recuperar el poder adquisitiu dels nostres professionals. Potenciarem l’atenció comunitària i domiciliària per part dels professionals dels centres de salut, sobretot en el cas de pacients crònics i a l’àmbit rural.

    Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?

    Sens dubte, s’ha de reconèixer la gran tasca dels professionals de la salut, entre altres mesures, amb una retribució millor de l’actual, i el nombre de recursos humans s’ha d’incrementar fins a situar-nos en estàndards europeus.

    Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?

    Donarem la màxima rellevància a la Salut Pública dins del sistema sanitari, amb la dotació pressupostaria adient: potenciarem l’educació per a la salut, la prevenció, la promoció d’hàbits saludables i la vigilància epidemiològica aprofitant l’experiència recent amb la pandèmia de la Covid-19.

    Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?

    El nostre objectiu és incrementar el pressupost públic en R+D+I fins a assolir l’objectiu europeu del 2% del PIB. Dotarem de més recursos per finançar la investigació científica i tecnològica per agents públics i privats, posant un focus destacat en la investigació biomèdica.

    Acabi la frase
    1. Les mesures restrictives actuals són… ineficaces i mancades d’ajudes directes als sectors afectats.
    2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat… la pitjor crisi sociosanitària de les nostres vides.
    3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… la Generalitat ja té, en matèria sanitària, moltes competències que a vegades no exerceix de manera suficient. En temps de pandèmia, ha de prevaler la coordinació entre tots els nivells administratius.
    4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… més inversió i veritable compromís per part del govern.
    5. La crisi econòmica i les retallades… s’han de revertir amb urgència.
    6. La col·laboració publicoprivada és… necessària pel desenvolupament global de la societat.
    7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure de… despeses innecessàries i improductives, a més d’un adequat control i bona gestió dels recursos existents.
    8. La telemedicina… és una bona eina que cal aprofitar i que, al mateixa temps, s’ha d’utilitzar adequadament.
    9. Amb relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… donarem suport a la futura llei d’eutanàsia, però sense oblidar que, al mateix temps, cal potenciar i disposar de cures pal·liatives per a tothom que ho necessiti i a tot arreu.
    10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig a… la pública.

  • La dècada perduda de la sanitat pública a Catalunya

    Segurament pot semblar una obvietat dir que necessitem sortir dels deu anys de malson sanitari o, que cal reconstruir una sanitat pública a Catalunya digna a les properes generacions, com també ho pot semblar dir que això s’ha de fer amb amplis acords i escoltant a tothom. Però, per fer-ho, és imprescindible conèixer què ha passat i a on ens trobem. Cal saber, encara que només sigui per aproximació, quina sanitat ens ha deixat la dècada perduda, la que va de 2010 a 2020. Quin resultat n’ha deixat el desgovern, amb l’afany privatitzador i amb les retallades sustentades amb arguments ideològics.

    Deu anys de polítiques austericides i d’ajustos fiscals, que amb l’objectiu d’amagar injustes desigualtats, apel·laven suposats malbarataments. Polítiques que defensava l’economista Lionel Robbins l’any 1930 en controvèrsia amb John Maynard Keynes i que, trenta anys més tard, Robbins, en les seves memòries, reconeixia que tractar les crisis amb retallades i depressió: «era tan poc adequat com negar mantes i estimulants a una persona que ha caigut a un estany gelat, sobre la base que el seu problema original era d’excés de calor». Efectivament, no es tracta d’excés de prestacions públiques, es tracta d’excés d’ideologia. No en diuen retallar, en diuen ajustar. Com adverteix, Paul Krugman a «¡Acabad ya con esta crisi!» (2012): «el moviment de lluita contra el dèficit mai ha tingut el dèficit com a objectiu; es tracta de fer servir la por al dèficit per destrossar la xarxa de protecció social».

    Deu anys de maltractament a la protecció social, de la sanitat pública, de l’educació pública i de l’habitatge públic a Catalunya ens han deixat sense protecció davant de les carències i l’infortuni. Desprotecció pública que resulta menys tolerable quan es produeix en un país on la pressió fiscal representa el 34,2 % del PIB, considerablement inferior al 41,6 % de mitjana a la zona euro. Deu anys durant els quals s’ha gripat el motor de la igualtat d’oportunitats i s’ha incrementat el privat en detriment del públic. Deu anys de privatització del risc social que ens deixa davant una doble recuperació: la de tot allò perdut en l’última dècada i la d’allò destruït per la pandèmia.

    L’aplicació persistent de polítiques austericides d’ajust fiscal han desballestat el servei de sanitat pública a Catalunya. Cal superar aquesta fase de retallada dels recursos públics destinats a la salut, de reduir la capacitat de la prestació sanitària pública, del maltractament als professionals, de malbaratar la confiança que els ciutadans havien dipositat a la sanitat pública i de propiciar l’expansió substitutiva de la sanitat privada en detriment de la pública. Cal superar l’ampliació provocada de la crònica infrafinanciació de la sanitat pública. Són raons per obrir una nova etapa de reconstrucció, una tasca que només serà possible amb la més àmplia participació, on tothom hi càpiga i comporti la constitució d’un pacte nacional per la sanitat a Catalunya.

    Durant aquests anys, moltes veus han advertit que la crisi econòmica i les seves conseqüències no es podien considerar catàstrofes naturals, a diferència de la sindèmia (terme que el 1990 va aportar Merrill Singer, fen referència als efectes socials derivats d’una causa biològica) provocada per la Covid-19. La crisi de 2008 i la recessió de 2010 tenen una causalitat humana, deriven de decisions polítiques i, per tant, evitables i reversibles. Cal cercar un gran acord del més ampli abast polític i social per la reconstrucció de la sanitat pública a Catalunya. Un acord sustentat en el coneixement de què ha passat i dels resultats que se n’han derivat. Amb l’ànim d’una aproximació a aquesta qüestió, assenyalaré alguns aspectes, de ben segur parcials i molt incomplets, però que poden contribuir al necessari diagnòstic.

    Què han fet?

    La primera constatació és el desballestament de la protecció comunitària als ciutadans. Si prenen com a referència la despesa pública en salut, educació i habitatge acumulada des de l’any 2010 fins al pressupost de la Generalitat de 2020 (Llei 4/2020, de 29 d’abril) i a partir de la informació dels Comptes Generals de cada any i dels estats mensuals d’execució del Pressupost del Departament d’Economia i Hisenda, revaluada en termes d’euros de valor constant de 2020, s’observa que durant aquesta dècada s’han reduït els recursos destinats a aquesta finalitat en 14.724 milions d’euros. Entre 2010 i 2014, amb govern de CiU i suport del PP, es va reduir l’equivalent a 6.494 milions d’euros i, entre 2015 i 2020, amb governs de CiU/JxC i ERC s’han reduït 8.230 milions d’euros.

    En segon lloc, les prioritats d’aquests governs han estat lluny de les necessitats dels ciutadans més afectats per la creixent i intolerable desigualtat social. De la comparació entre la despesa de 2010 i la proposta de pressupost per 2020 es pot observar una aplicació de criteris diferents dels recursos destinats a benestar social que a la resta de finalitats públiques.

    De tal manera que la previsió inicial de cost per la Protecció i Promoció Social per 2020 és només un 0,96% superior a la de 2010, és a dir, els recursos destinats a la població més afectada per la crisi estaran pràcticament bloquejats. Situació que contrasta amb què, entre 2010 i 2018 (última dada), la taxa AROPE de risc de pobresa a Catalunya que va passar del 19,2 % de la població al 24,7 %. El mateix trobem en comparar les dotacions per educació de l’any 2010 amb les de 2020, que són similars: un increment del 0,16% per l’any 2020. El pressupost de 2020 va destinar a salut un 5,6 % menys que la despesa en salut de l’any 2010. El conjunt de prestacions vinculades al benestar social durant aquesta dècada es va reduir un 1,96%.

    En aquest context de contracció pressupostaria, es produeix la paradoxa de la simultaneïtat de retallades en benestar social contemporitzant amb un increment de les altres despeses de la Generalitat de Catalunya no vinculades al deute públic, és a dir, sense computar interessos ni amortització de deutes, que per l’any 2020 experimentaren un increment del 28,34 %. L’assignació a salut per l’any 2020 és 520 milions d’euros inferiors al que es va gastar l’any 2010, en tant que les altres despeses no financeres són superiors en 3.399 milions a les de l’any 2010.

    Aquesta circumstància es fa difícilment compatible atribuir a les restriccions en les polítiques socials només i exclusivament a causes externes al govern, però podria indicar un ordre de prioritats poc vinculat al consens i a promoure l’equitat social.

    En tercer lloc, hi ha hagut decisions tributàries poc responsables que han condicionat la capacitat financera. El mes de maig de 2011, a proposta de CiU i PP, el Parlament de Catalunya va aprovar una modificació de l’impost de successions, un dels impostos cedits a la Generalitat de Catalunya i dels més progressius (al Regne Unit en la dècada dels 1980 el tipus màxim va arribar al 72 %). La projecció de la imposició sobre successions i donacions mostra com en euros de valor constant a 2020, la recaptació per aquests conceptes entre 2010 i 2020 hauria estat aproximadament de 6.230 milions d’euros superiors a la de la mitjana de 2009 i 2010. És a dir, sense aquesta reducció impositiva no hauria estat necessària la retallada en la sanitat pública.

    En quart lloc, el procés de privatització de la sanitat. Si adoptem com a criteri de privatització de la sanitat el requeriment que el creixement de la sanitat privada sigui superior al de la sanitat pública, aquesta ha estat una dècada de privatització. Segons les dades del Servei Català de la Salut sobre sanitat pública i sanitat privada del període 2010 a 2018 (últimes dades) en euros de valor constant 2020, la sanitat pública amb concertada va disminuir 7,8 per cent en tant que la despesa en sanitat privada no concertada va augmentar el 17,3 per cent, passant del 27,2 per cent la despesa total en Sanitat a Catalunya al 32 per cent.

    En aquest context, és significatiu subratllar, segons les dades de la Unión Española de Entidades Asegurdoras i Reaseguradoras (UNESPA), que a Espanya entre 2011 i 2017 el nombre d’assegurats en sistemes privats ha augmentat el 10,9 per cent, que el valor de la prestació mitjana ha augmentat el 6,7 %, però l’índex de preus mitjans de l’INE d’assegurances privades de salut ha augmentat el 36,6 %.

    Amb quin resultat?

    Aquestes polítiques han tingut conseqüències en la reducció dels recursos humans i materials a disposició de la sanitat pública, de les que en destacaré algunes. En primer lloc, sobre els efectius de personal. Segons les dades del Servei Català de la Salut (SCS), entre 2010 i 2017 els efectius de personal de la sanitat pública, amb concerts, s’han incrementat en un 3,5 per cent. El 8,1 per cent en personal facultatiu i el 5,8 en personal d’infermeria. Evolució allunyada del 17,8 per cent i el 18 per cent respectivament d’increment en la sanitat privada sense concert.

    Caldria conèixer el mètode de càlcul d’aquest indicador, és a dir, si es refereix a persones equivalents en jornada completa, que evita la distorsió que genera la precarietat laboral en aquests càlculs, o es refereix a un nombre de persones ocupades sense cap ajust. És una qüestió rellevant, ja que, segons les dades de l’Estadistica de Gasto Sanitario Público (EGSP) la despesa de personal del sector sanitari públic de Catalunya durant aquest període, en euros de valor constant 2020, disminueix el 8,4 per cent, en tant que la mitjana de reducció en el conjunt de les CCAA és d’una reducció del 5,7%.

    En segon lloc, es constata una assignació de recursos en sentit contrari al necessari canvi de paradigma de la prioritat sanitària des de la cura de la malaltia a la prevenció i a la promoció de la salut, canvi que només és possible reforçant els recursos d’Atenció Primària. També, i segons l’EGP, entre 2010 i 2018 s’ha prioritzat l’atenció hospitalària en detriment de l’atenció primària. A Catalunya, l’any 2010, el 14,4 per cent de la despesa sanitària pública es destinava a atenció primària, proporció que es redueix al 13 per cent l’any 2018. Al mateix temps, la despesa en atenció hospitalària s’expandia des del 59,2 per cent del total de la despesa sanitària pública al 65,1 per cent.

    Un tercer indicador és la disposició de llits d’hospitals públics (amb els concertats inclosos) que, segons el SCS, han passat de 14.072 l’any 2010 a 12.776 el 2019, una reducció del 9,2 per cent. Aquesta evolució és molt diferent de la dels llits hospitalaris privats sense concert. Entre 2010 i 2017, última dada de llits privats del SCS, aquests augmenten l’11,4 per cent i els públics amb concert es redueixen el 7,7 per cent.

    Amb quines conseqüències?

    Les retallades de pressupost que porten a la disminució de mitjans personals i materials tenen una tercera conseqüència: la reducció de l’activitat d’atenció assistencial i l’increment de les llistes d’espera. En primer lloc, cal assenyalar que l’atenció primària, malgrat el maltractament a què ha estat sotmesa, ha mantingut l’activitat. Segons el SCS, l’any 2010 es van realitzar 48,3 milions de visites i 49,3 milions el 2019.

    En segon lloc, les altes hospitalàries en la sanitat pública, amb concerts, entre 2010 i 2017 han passat de 740.517 a 738.019 una reducció de només el 0,3, però que contrasta amb l’augment del 8 % en les altes hospitalàries de la sanitat privada no concertada.

    En tercer lloc, les estades hospitalàries, que són un indicador més significatiu, durant el mateix període i amb dades del SCS van passar de 8.435.301 a 7.795.874, una reducció del 5,4 %. Res a veure amb l’increment del 15,6 % de les estades hospitalàries en centres privats no concertats durant el mateix període.

    Una evolució semblant a les estades s’observa en l’activitat d’urgències, que ha disminuït el 4 %. Ha passat de 3.697.430 l’any 2010 a 3.547.050 l’any 2019, a molta distància de l’augment del 44,3 % d’augment de l’activitat d’urgències en la sanitat no concertada durant el període de 2010 a 2017.

    Finalment, la dificultat per obtenir dades homogènies i coherents per observar l’evolució cronològica de les llistes d’espera resumeix la sensació de desgovern i de manca de transparència d’aquests anys de gestió de la sanitat pública a Catalunya. El canvi de metodologia de càlcul de les llistes d’espera, si és que es tracta d’això, no justifica l’opacitat en la presentació de la informació. Opacitat que va des d’anys en què les dades es troben en fulls de càlcul de 4.000 línies sense totalitzar que ha de manipular qui fa la consulta, fins a la manca d’informació en els accessos de consulta sobre per quina raó l’any 2010 la llista d’espera de cirurgia és de 56.670, l’any 2013 puja a 75.075, l’any 2014 baixa a 57.191 i el 2015 torna a baixar a 31.018. La informació més homogènia és la de proves diagnòstiques, quina llista d’espera augmenta entre 2010 i 2019 el 43,5 %, passant de 53 dies a 83. Una referència del nivell es pot apreciar a la comparació de la llista d’espera el 2019 a Catalunya i a les altres Comunitats Autònomes. L’any 2019, la llista d’espera de cirurgia és de 8,7 per 1.000 habitants sobre una mitjana de 5,5, i la de consultes externes en 90 per 1.000 habitants sobre una mitjana de 47.

    Nietzsche diu (citat per René Passet, 2013): «Inventant la mentida d’un món ideal es va fer perdre a la realitat el seu valor, el seu significat, la seva veracitat. La mentida de l’ideal fou fins ara la maledicció que pesava sobre la realitat». Cal un esforç col·lectiu per canviar (no abandonar) la prioritat identitària per la prioritat del real. En primer lloc, per salvar vides i protegir als ciutadans de la Covid-19, però també per reconstruir el sistema sanitari públic i protegir la sanitat pública dels impactes de la lògica dels mercats. Cal fer front a la necessària negociació per la reconstrucció del compromís comunitari amb la salut, per construir el contracte social sanitari, social i federal.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web de Economistas Frente a la Crisis

  • Jordi Fàbrega (JxCat): «La república que volem necessita una estructura en recerca i innovació en salut forta i competitiva per consolidar la seva excel·lència»

    El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Avui és el torn de Jordi Fàbrega, de Junts per Catalunya.

    Dissabte 6: Santi Rodríguez (PPC)
    Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP)
    Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat)
    Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem)
    Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC)
    Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat)
    Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)

    Jordi Fàbrega i Sabaté és llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Lleida, especialista en Pediatria i àrees específiques a l’Hospital Vall d’Hebron. Va ser Director Assistencial de Pediatria dels Pirineus (2009-2019); Director Assistencial de la Fundació Sant Hospital de la Seu d’Urgell (2014-2018); Director de l’Equip d’Atenció Primària de la Seu d’Urgell (2014-2015) i, des del 2019, és alcalde de la Seu d’Urgell.

    Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?

    Escoltar i consensuar amb els professionals i els experts les mesures, implementant el testatge massiu aprofitant tota la xarxa sanitària (incloent-hi les farmàcies), millorant el rastreig i apropant-lo a l’atenció primària. Reforçarem l’ús de mascaretes FFP2 per minimitzar el risc de contagi i assegurarem una logística de vacunació que permeti aprofitar amb la màxima celeritat totes les dosis. Les dades epidemiològiques ens diran si calen més mesures, però és evident que aquestes han de ser territorialitzades i basades també en les dades demogràfiques.

    Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?

    La pandèmia és global, i per això les mesures han de ser el màxim de coordinades amb tots els territoris fronterers. No obstant això, cal que siguin decidides, amb tots els recursos (econòmics i legislatius) per part del Govern de la Generalitat.

    Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?

    Cal un pla de xoc per millorar el diagnòstic i reduir les llistes d’espera de totes aquelles malalties que, en centrar-nos en la Covid-19, hem deixat d’atendre com es mereixerien. I aquest pla s’ha de fer amb tot el sector sanitari català, públic i privat, ja que els professionals sanitaris estan molt esgotats i cal diversificar-ne l’esforç.

    La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?

    Apostem per la creació de l’Agència d’atenció integrada social i sanitària, participada pels departaments de Benestar Social i de Sanitat Integral i Salut Pública com a gestora del conjunt de recursos sociosanitaris (incloses les residències per a persones grans) i d’altres serveis que impliquin recursos d’ambdós àmbits. D’aquesta manera, amb la integració dels dos sectors, assegurem la correcta coordinació de les polítiques socials i sanitàries responent a les necessitats d’atenció integral de la ciutadania, incrementant el suport a la seva estada i cura al domicili amb atenció al domicili, cuidadors professionals, centres de dia, SAIARS (Serveis d’Atenció Integral a la gent gran a l’Àmbit Rural), habitatges amb serveis i reservant les residències pels casos amb menor autonomia personal, i que per tant, cal que aquestes estiguin més «sanitaritzades».

    De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?

    L’infrafinançament crònic que repercuteix, sobretot, en les condicions laborals dels professionals, el seu dèficit numèric i en l’obsolescència de les instal·lacions i material.

    Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?

    Tot el sistema està infrafinançat. Tot i que el dèficit més gran és a l’atenció primària, també ho pateixen aquests hospitals, fet que provoca (entre altres factors) moltes dificultats per captar i retenir professionals. Calen més recursos per fer atractiu el treball a aquests centres, al mateix temps que cal millorar els equips territorials entre els diferents nivells assistencials i les aliances estratègiques entre els diferents centres per facilitar l’excel·lència sanitària a tots els territoris.

    Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?

    Potenciarem l’atenció primària de salut, mitjançant una millora de les condicions dels seus professionals que fomenti l’estabilitat de les plantilles i incentivi la dotació en zones de difícil cobertura, promovent l’autogestió i millorant la integració amb la resta de recursos i nivells assistencials, inclosa la farmàcia comunitària, que ha de poder tenir un paper més actiu en les polítiques de salut. Potenciarem el rol i el lideratge d’infermeria, incrementarem el nombre de professionals, incorporant també nous rols professionals (psicòlegs, nutricionista, auxiliar d’infermeria…). Reforçarem, mitjançant la creació d’equips territorials, les visites presencials de diferents especialistes hospitalaris a l’atenció primària per atansar el metge al pacient (cardiologia, neurologia, traumatologia, reumatologia …). Garantirem, amb la creació d’Equips Territorials de Pediatria, l’atenció pediàtrica integrada a tots els centres d’atenció primària del país.

    Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?

    Incrementarem les retribucions dels nostres professionals sanitaris, i d’altres professionals i treballadors del sistema sanitari, fins a igualar-les a la mitjana de la UE.

    Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?

    És un dels dèficits del sistema que la pandèmia ha posat al descobert, motiu pel qual ho reforçarem de manera decidida amb la Reformulació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que passarà a denominar-se Agència de Salut Pública i Vigilància Epidemiològica de Catalunya, amb la voluntat de reforçar tots els aspectes relacionats amb l’aparició i extensió de malalties per millorar el control d’aquestes. Doblarem el pressupost en Salut Pública amb l’objectiu d’acostar-nos al que es destina en els països del nostre entorn.

    Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?

    La república que volem necessita una estructura en recerca i innovació en salut forta, sòlida i competitiva per consolidar i augmentar la seva excel·lència. Junts aposta decididament per incrementar, amb noves fórmules i eines, els recursos destinats en els pròxims anys a aquests àmbits. Crearem l’Agència Catalana de Recerca i Innovació en Salut. Aquesta Agència, que tindrà presència a tot el territori i donarà suport a totes les entitats, fundacions, i unitats que realitzen recerca i innovació en salut a Catalunya.

    Acabi la frase
    1. Les mesures restrictives actuals són... necessàries per controlar la pandèmia, però cal que siguin territorialitzades i avançar en el diagnòstic aprofitant tots els recursos sanitaris (farmàcies) i la vacunació per protegir al màxim la població, sobretot els més vulnerables.
    2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat… que ens adonem que el nostre sistema sanitari ja no és d’èxit, i que només es fonamentava en l’excel·lència dels nostres professionals, que estan mal retribuïts i poc reconeguts.
    3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… canvis en les mesures a aplicar a tots els nivells.
    4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… millorar-ne el finançament i apropar-lo a la resta de nivells assistencials, sobretot l’atenció primària.
    5. La crisi econòmica i les retallades… així com el dèficit fiscal (calculat en 16.000 milions d’euros a l’any) ha provocat un infrafinançament crònic del sistema sanitari, que els experts sanitaris calculen en 5.000 milions d’euros el necessari per revertir-lo (una tercera part del dèficit fiscal anual).
    6. La col·laboració publicoprivada és… fonamental per garantir el nostre sistema sanitari, en l’àmbit assistencial, farmacològica i d’investigació.
    7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure de… dels recursos que Catalunya genera i que ara mateix no en podem disposar, en no recaptar ni gestionar tots els nostres impostos.
    8. La telemedicina… és un complement fantàstic a l’activitat assistencial que ens ha d’ajudar a atansar-la a la ciutadania i entre els diferents professionals, però que no pot substituir a la presencialitat en tots els casos.
    9. Amb relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… cal un desplegament efectiu de la llei a tota Catalunya, al mateix temps que apropem les cures pal·liatives a tot el país.
    10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig a… al meu centre d’assistència primària de referència i/o a l’hospital de la meva zona, comarcal en el meu cas.