Categoría: Gestió sanitària

  • El conseller vol trencar amb la longitudinalitat a l’atenció primària i comunitària

    En una recent intervenció en el Parlament de Catalunya el conseller de Salut, Manel Balcells, va explicar als diputats que l’atenció primària necessita innovació i que una de les estratègies per aconseguir aquest objectiu és eliminar un concepte “obsolet”, el de la longitudinalitat de l’atenció prestada pels professionals. Concretament, va explicar a títol d’exemple que l’assistència domiciliària no l’han de fer els metges de família ni les infermeres que atenen habitualment els malalts sinó un equip domiciliari diferent  integrat essencialment per infermeres.

    A veure conseller, una cosa és innovar i una altra ben diferent fer afirmacions que van en contra de l’evidència científica. El mes de juny d’enguany es va publicar un article científic en el qual es diu literalment: “La longitudinalidad facilita la atención preventiva y el reconocimiento precoz de los problemas de salud; evita el sobrediagnóstico, la medicalización y los eventos adversos derivados de la sobreexposición a pruebas y tratamientos innecesarios; disminuye las derivaciones a los especialistas del segundo nivel, reduce las visitas a los servicios de urgencias, los ingresos hospitalarios y la mortalidad, y mejora la esperanza y la calidad de vida, particularmente en las personas mayores. Unos resultados que muy pocos tratamientos e intervenciones sanitarias han podido demostrar” (Longitudinalidad en Atención Primaria: un factor protector de la salud. Revista Clínica de Medicina de Familia vol.15 no.2. 2022). En aquest article, se citen múltiples treballs que han demostrat que mantenir la longitudinalitat de l’assistència pot contribuir a reduir fins a un 30% la mortalitat de les persones assistides. Alguns d’aquests treballs estan signats per professionals de gran prestigi mundial.

    Demanem als responsables de la política sanitària que assumeixin la necessitat de canvis profunds que té el nostre sistema sanitari

    Benvolgut conseller, és magnífic que aposti per la innovació a l’atenció primària i comunitària, i a la resta del sistema sanitari. Som molts els que, des de fa temps i sense gaire èxit, demanem als responsables de la política sanitària que assumeixin la necessitat de canvis profunds que té el nostre sistema sanitari, un sistema dissenyat a partir de la Llei General de Sanitat de 1986 i que, 40 anys després, continua exactament com el primer dia, sense que ningú hagi pensat que cal introduir-hi modificacions estratègiques, organitzatives i de gestió per tal d’adaptar-lo a les noves necessitats d’una població que és ben distinta de la dels anys 80 del segle passat. Però, com dèiem abans, les innovacions han d’estar ben fonamentades i respondre a evidències sòlides en quant als seus efectes positius sobre l’atenció de salut de la ciutadania. Quan es fan afirmacions com les seves de l’altre dia al Parlament, no es contribueix precisament a la innovació, més bé tot el contrari, es genera confusió i s’endarrereix el progrés ja que, en tractar-se d’errades greus, obliguen a esmerçar temps per rectificar-les.

  • La sanitat que volem

    Aquests números volen dir persones, ciutadans i ciutadanes, el poble. Persones que han de tenir la seva opinió i participar activament en la política del país, perquè en aquests moments estan patint, igual que els professionals, el deteriorament creixent del sistema sanitari, la manca de qualitat, les llistes d’espera, la manca d’atenció presencial i les males condicions laborals.

    La ciutadania més conscient i els professionals estem reclamant més recursos, el 25% del pressupost de Sanitat ha d’anar a la Primària, però no per fer el mateix que fins ara, amb derivació de recursos a la medicina privada, la manca d’eficiència en salut, la medicalització innecessària i perjudicial, la despesa creixent en fàrmacs (negoci de les multinacionals). El pressupost ha d’anar a augmentar els valors de la Primària, dedicat a la millora laboral del nucli central: metgessa, infermera, treballadora social i administrativa. També per assegurar les condicions i suficiència dels suports a aquest nucli: salut mental, salut de la dona, fisioteràpia, i millors relacions amb els especialistes i gestors dels hospitals.

    Els valors que li demanem a la Primària: accessibilitat (visita no urgent en 48 hores) majoritàriament presencial, continuïtat de l’assistència pel meu equip, expertesa, salut comunitària (amb promoció i prevenció), atenció a les Residències, proves diagnòstiques i visites a especialistes en menys de tres setmanes, etc. Per fer això, cal personal suficient, prestigiat, ben pagat i content.

    Què li demanem als polítics i als gestors: Transparència i participació, també valors del que és públic, dels béns comuns, pagats per tota la població (qui paga mana, diuen els catalans). Nosaltres hem de manar, hem de tenir clar i acceptar en què ens els gastem i amb quina qualitat i resultats. Aquesta ha de ser la nostra feina.

    Per això, proposem des de fa anys la necessitat de constituir òrgans de participació de la ciutadania apoderada i els professionals en els centres sanitaris, començant pels Centres d’Atenció Primària, (els ciutadans aliats amb els bons professionals) no només comissions de salut comunitària en els barris i Consell de Salut actuals purament informatius, sinó autèntics òrgans de co-governança de l’equip de Primària, amb els objectius de millora de les condicions del centre, qualitat i defensa, ciutadania i professionals, davant de l’administració, dels corporativismes i dels interessos de corrupció i de negoci. Defensant els interessos comuns de la salut de les persones.

    Però tot això caldrà fer-ho si la Primària se’n surt de l’estat en què l’han portat els darrers governs, l’ha rematat la pandèmia i la gestió dels responsables. Com diu una metgessa de Primària: “El que està passant actualment amb l’atenció primària era la crònica d’una mort anunciada”. Ara cal, amb urgència, que tots els ciutadans i ciutadanes que li deuen alguna cosa a la Primària (el 80% de Catalunya) la defensem amb fermesa davant de les institucions. Perquè la seva mort seria també la nostra. El que està passant a Madrid no és una anècdota. Aquí, si seguim com ara, sense un canvi radical de model i gestió, ho tindrem també aviat.

  • On són les directives en la sanitat?

    “Quan vaig acabar la carrera, vaig fer un MBA a ESADE. Tots els meus companys metges van trobar feina de seguida, i jo vaig trigar molts anys abans de ser gerent”, explica la Mònica Ballester Roca, que des del passat mes de març és directora mèdica de l’Hospital de Mataró. Anteriorment, havia estat gerent de la Clínica Diagonal i directora de Qualitat a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

    “El nostre sector és molt femení”, continua Ballester. “Hi ha una pèrdua de talent a mesura que vas pujant de jerarquia. Es nota a altres sectors, però en el sanitari és més punyent. Hi ha vàries causes. Les dones tenim tot el tema de la maternitat, i encara avui les cures recauen en les dones. Arriba un moment en què les dones aturen la seva carrera professional per cuidar la família. Això ho veiem en recerca, en assistència, en docència… I els homes van ocupant més càrrecs de responsabilitat”.

    La metgessa, que participa en un programa de lideratge femení a la Unió Consorci Formació, en col·laboració amb l’Institut Català de la Salut (ICS), argumenta: “Jo estic mentoritzant tres dones. El problema principal que m’expressen és que tenen por al fet que dedicar-se a la gestió les tregui temps personal. Volen dedicar-se als fills, a la família, als viatges, i creuen que dedicar-se a la gestió és un factor limitant”.

    Un altre aspecte aturador, considera Ballester, és la “falta de models”: “Veuen el model de l’alta gestió molt dur. No veuen en les altes esferes els valors de respecte a les persones i de desenvolupar les persones del teu equip, i diuen ‘jo aquí no em vull posar’”.

    Els horaris i la xarxa de contactes són, per a la directora mèdica, un tercer factor que juga en contra de què les dones guanyin posicions en els alts càrrecs del món sanitari: “Els homes fan jornades més llargues, tenen més relacions entre ells. Les dones sortim d’hora de la feina per anar a buscar els nens, mengem ràpid per ocupar-nos dels nens, etc. Ells tenen uns àmbits de relació entre ells que fa que, quan han de promocionar algú, promocionen homes perquè es coneixen més, perquè han compartit més. Una de les coses que hauríem de fer les dones és fer més ‘networking’ entre nosaltres. Els homes cuiden més, o saben fer més, aquestes relacions informals”.

    La Mònica Ballester Roca confessa que li ha costat molt arribar on està laboralment, però no se sent desgastada, i aposta per incorporar no només les dones sinó el jovent. “També hi ha dones que han estat en entorns absolutament masculins i han adoptat estils de lideratge molt masculins. El discurs no és que nosaltres ho fem molt bé, sinó que potser tenim un estil de lideratge més de transformació, més valent, més d’incorporar els joves, que tenen uns valors completament diferents als nostres, i hem de saber gestionar les diferents expectatives i valors d’aquestes generacions. Hem de gestionar aquestes persones amb respecte, perquè puguin créixer, perquè puguin estar bé, o fracassarem”.

    “Hi ha poquíssimes infermeres en les altes direccions”

    L’Alba Brugués és, des del 2013, adjunta a gerència del Consorci Castelldelfels Agents de Salut (CASAP), que gestiona el CAP Can Bou de Castelldefels i el Centre d’Urgències i Atenció Primària (CUAP) que dona servei a Castelldefels, Gavà i Begues. També havia sigut presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). “Ser adjunta no costa tant, la direcció o la gerència costen més per ser dona i infermera”, reconeix. “Hi ha moltes caps, però hi ha poquíssimes infermeres en les altes direccions”.

    Brugués coincideix que els directius que estan a la part alta de la piràmide passen moltes hores a la feina: “Jo crec que el lideratge femení té una mirada de posar en valor tota la part familiar, que no està repartida de forma equànime. La part de la criança del fill no està del tot repartida. Les altes direccions han de canviar el rol, perquè estar més hores a la feina no vol dir ser més efectius”.

    / Adobe Stock

    La infermera adjunta remarca que no és només una qüestió de gènere, sinó que també “hi ha homes que tenen un lideratge femení i dones que tenen un lideratge masculí”, i s’ha de tenir en compte l’aspecte generacional: “Les noves generacions estan en el rol de no voler estar tot el dia a la feina. Tinc l’esperança que vagi canviant i que els càrrecs no hipotequin la vida personal i familiar”.

    No se sent sobrecarregada per la seva feina i mira d’aportar una visió “no tan dirigida als resultats i més centrada en el procés que la gent que estàs liderant se senti escoltada. Hem d’aportar una mirada més integradora i de canvi de valors. S’ha d’entendre que no tothom està al cent per cent sempre, has de poder integrar totes les casuístiques de la gent i reconèixer que ens equivoquem”.

    Brugués, que també ha estat adjunta de direcció del Centre d’Atenció Primària (CAP) Sant Martí de Provençals, adjunta de gerència del CAP Can Bou i directora de Cures de l’ICS, conclou que des de les altes esferes “ha d’haver-hi una mirada més plural i inclusiva”.

    Un lideratge ètic

    Des de la Societat Catalana de Gestió Sanitària (SCGS) comparteixen la idea que les organitzacions no han de fer cap tipus d’exclusió. El president de la SCGS, Ramon Cunillera, considera que “la gran majoria de professionals són dones, i això probablement farà que la seva incorporació en els equips d’alta direcció es produeixi de forma natural”.

    Segons dades de la Unió Catalana d’Hospitals i del Consorci Sanitari i Social de Catalunya, la presència de les dones en els alts càrrecs directius de les organitzacions sanitàries és actualment del 16,2%. En canvi, aglutinen el 75,8% de la plantilla. Hi ha càrrecs intermedis, com la direcció d’equips, on les dones suposen el 41% que gairebé arribaria a la  paritat.

    “Des de la Societat Catalana de Gestió Sanitària apostem per anar més enllà de l’equitat de gènere a les organitzacions, per garantir que siguin ètiques i sense cap tipus d’exclusió, perquè els directius s’incorporin a partir de les millors competències adquirides», assegura  Ramon Cunillera, per a qui “l’element del gènere no ha d’interferir ni afavorir”.

    “Moltes vegades, la presència de les dones en els càrrecs directius es tradueix en el fet que hi ha una forma de prendre decisions diferent, més propera a la realitat quotidiana de la vida de les persones. Per exemple, tenen més present la conciliació d’horaris familiars i laborals. Crec que faran canviar la manera d’organitzar-se de les organitzacions amb una nova mirada a la qual val la pena prestar atenció”.

    Cunillera ha participat en el I Congrés Català de Gestió Clínica i Sanitària com a president del comitè organitzador. L’acte s’ha celebrat a Sitges el 3 i 4 de novembre i ha comptat amb la participació de més de 850 persones. Els experts han debatut sobre com garantir el relleu generacional de la direcció sanitària, fent-la atractiva per a les persones més joves. També han tractat sobre la transformació digital, el lideratge ètic, les competències directives, les infraestructures sanitàries i la integració social.

  • Noves mobilitzacions a la sanitat pública al novembre

    Des que l’1 d’octubre la plataforma Marea Blanca Catalunya va celebrar la seva III Assemblea General, diferents organitzacions han iniciat converses i reunions per articular accions amb l’objectiu d’avançar en la millora del sistema sanitari públic i de qualitat. Segons el calendari de mobilitzacions, les entitats prioritzen la segona quinzena de novembre per aglutinar diverses jornades de protestes i propostes.

    Amnistia Internacional; Salut, Drets, Acció; el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP); la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), Metges de Catalunya, la Taula sindical de Catalunya o Medicus Mundi són algunes de les organitzacions que formen part d’aquest procés, que busca una col·laboració entre ciutadania i professionals en la defensa dels drets de les persones malaltes i del personal sanitari.

    Per part de Marea Blanca, la seva tasca se centrarà més en la coordinació, ja que serà cada moviment, associació o grup de suport qui decideix la manera i el dia d’organitzar-se, segons les especificitats del territori. Un dels objectius comuns és sortir del ressò mediàtic de Barcelona i distribuir-se pel conjunt de Catalunya.

    El responsable de Comunicació de Marea Blanca Catalunya, Enric Feliu, ha explicat que hi ha el compromís “d’estendre al màxim la mobilització que es prepari col·lectivament. Des de la plataforma, haurem de fer un pas endavant per impulsar accions transversals i descentralitzades per arribar al màxim de punts de Catalunya”.

    Els actes tindran lloc a partir de la segona setmana de novembre, prioritzant la segona quinzena. Hi haurà excepcions, com el 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, en què des del món organitzatiu sanitari es donarà ple suport al moviment feminista. “Aquest dia hem d’estar, però estarem en segona o tercera fila”, indica Feliu. “És un determinant social de la salut i la reivindicació és molt clara, però no som nosaltres els qui ho hem de liderar”.

    No als dobles torns

    Si bé la planificació prioritza fer tot un seguit d’accions la segona quinzena del mes, ja s’han avançat protestes, com les dels metges i metgesses de l’Hospital de Mataró contra els dobles torns a què es veuen sotmesos. El personal facultatiu ha anunciat que deixarà de fer guàrdies no obligatòries a partir del 16 de novembre per reclamar millores laborals i salarials.

    Està previst que els comitès d’altres centres hospitalaris segueixin els passos de l’Hospital de Mataró. “Ja no poden més”, justifica Feliu. “No es pot assumir que el personal de medicina i infermeria faci dos torns de guàrdia seguits. Un torn esgota, i dos torns destrossen. Hi ha un desgast molt fort per part del personal i el sistema sanitari està aguantant pel seu esforç. Això no s’ho mereix ni la professió ni la ciutadania”.

    Entre les reivindicacions, figura també que el 25% dels pressupostos de la Conselleria de Salut de la Generalitat es destini a l’Atenció Primària, que hi hagi una millora de les condicions laborals dels treballadors i les treballadores, que s’articuli un pla de xoc sobre les llistes d’espera i incrementar el nombre de personal.

    Per a tot això, es portaran a terme tot un seguit d’accions informatives a nivell local. “Hem de guanyar la batalla de l’opinió pública i de la ciutadania des de baix, als pobles, a les places i a les vil·les. S’organitzaran trobades a llocs on habitualment no s’ha arribat tant, com Vilafranca, Masquefa, Tordera o Arbúcies”.

    Desplaçar-se a tants llocs en 15 dies és un repte per a les entitats, però un dels objectius és sortir de l’àrea metropolitana i treballar també amb les comarques, tenint en compte el ritme i els seus tempos en la presa de decisions: “La nostra força és que som transversals perquè som plataformes independents, cada col·lectiu té la seva idiosincràsia i peculiaritats de funcionament”, afirma el responsable de Comunicació de Marea Blanca Catalunya.

    En aquest sentit, cada organització decidirà si és millor fer xerrades informatives, concentracions, manifestacions o les reivindicacions que considerin oportunes, sempre donant-se suport les unes a les altres i treballant de forma tant autònoma com solidària.

  • Tractaments sense proves

    Fa temps que se sospita que hi ha molts tractaments que s’estan usant sense proves de qualitat que funcionin, encara que realment no es coneix bé la gravetat del problema. Alguns estudis han apuntat que podria afectar més del 75% dels tractaments de tota mena, no sols fàrmacs. Però un estudi publicat enguany ha confirmat que és molt més greu: més de 9 de cada 10 intervencions de salut no estan sostingudes per proves d’alta qualitat o de certesa alta. I el que és pitjor: els danys d’aquests tractaments es mesuren molt més rarament que els beneficis, tan sols en la tercera part dels casos.

    Els resultats d’aquest estudi, liderat per Jeremy Howick i amb autors de tant prestigi com John Ioannidis, són preocupants. Per a usar un tractament és essencial que metges i pacients sàpiguen fins a quin punt es coneixen els seus efectes, i estar raonablement segurs que els beneficis superen als danys. El que ocorre amb bona part dels tractaments, segons aquest estudi, és que no se sap amb certesa si funcionen ni s’han mesurat els seus possibles danys.

    Fins fa poc no existia una definició clara i consensuada de l’evidència d’alta qualitat. En alguns estudis s’usava una escala de sis punts o s’acceptava com a bona evidència la dels assajos clínics. Però a partir de 2001 es va començar a desenvolupar i implantar un sistema, el GRADE, que estableix de manera transparent quatre nivells de certesa de l’evidència: alta, moderada, baixa i molt baixa. Encara que aquest sistema ha estat considerat per alguns crítics com a massa exigent, ja ha estat adoptat per més 100 organitzacions científiques i sanitàries de tot el món, incloent Cochrane i l’Organització Mundial de la Salut.

    L’estudi de l’equip de Howick ha analitzat una gran mostra aleatòria de totes les revisions Cochrane publicades des del 2008, quan es va introduir el sistema GRADE en aquestes revisions. De les 1567 revisions analitzades, 158 (10,1%) tenien algun desenllaç amb evidència de qualitat alta; 106 (6,8%) tenien a més resultats significatius, i només 87 (5,6%) havien estat a més considerades efectives pels revisors.

    A part d’aquestes, els autors van trobar 31 revisions (2%) amb proves d’alta qualitat en algun desenllaç que no era el principal. Així doncs, de les 1567 revisions analitzades, el nivell més alt de certesa d’algun desenllaç era alt en 189 (12,1%). En les restants revisions, el grau més elevat de certesa d’algun desenllaç era moderat en 472 (30,1%), baix en 533 (34%) i molt baix en 373 (23,8%). Pel que respecta als efectes adversos, només van ser quantificats en 577 (36,8%) revisions.

    En la mostra hi ha intervencions de tota mena, encara que més de la meitat de les analitzades eren farmacològiques (52,3%). La resta eren psicològiques o conductuals (15,8%), exercici (3,6%),  dieta 4%), quirúrgiques (6,4%), teràpies alternatives (2,4%), teràpies manuals (2,4%) o d’un altre tipus (12,6%). Segons els autors, aquestes “dramàtiques” dades mostren que, al marge de les limitacions de l’estudi, no hi ha bona evidència sobre els beneficis o danys de les intervencions més habituals.

    Tots els estudis tenen limitacions i és important que altres estudis tractin de superar-les. En aquest cas, que aclareixin, per exemple, fins a quin punt les revisions Cochrane són fiables i representatives del conjunt de les intervencions de salut, i si el sistema GRADE és massa exigent, i en aquest cas hauria de perfeccionar-se. Quant a la falta d’informació sobre els perjudicis de les intervencions, queda bastant per fer per a millorar la recerca i la divulgació de la cultura del risc, entesa com el balanç entre beneficis i danys.

  • Marta Carmona: “L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça”

    Carmona ha escrit el llibre ‘Malestamos’ (Capitán Swing), juntament amb el metge de família Javier Padilla, en el qual posen de relleu que hi ha un patiment quotidià motivat per factors estructurals al qual no es pot respondre de forma individual. ‘Malestamos’ analitza “una societat que parla de salut mental però que, en realitat, està parlant d’un conjunt de conceptes entremesclats: desesperança, cansament, falta d’expectatives, estrès, preocupació i dificultat per saber quan s’acabarà aquest sentiment”.

    Utilitzem massa el terme ‘salut mental’ quan, en realitat, a vegades tenim un malestar important o un futur incert?

    Sí i no. S’està posant tot en el sac dels problemes de salut mental o dels trastorns mentals, quan el concepte a què atenem els professionals, siguin psiquiatres, psicòlogues, infermeres de salut mental o treballadores socials, es refereix més a un tema patològic. S’està fent servir massivament per al patiment que no és extrem. Ara bé, això és un problema de qui usa el terme en una conversa de cafè, o de qui diu ‘tinc una depressió de cavall’ quan està trist? No crec que la gent esculli malament el terme, sinó que portem dècades permetent que el sentiment s’expressi així.

    És cert que s’usa massa aquest terme, quan està dissenyat per a una altra cosa, però està cobrint un forat que estava sense cobrir. És el que moltes vegades s’anomena patologització de la vida quotidiana. Una de les coses que volíem fer amb el llibre era començar a posar paraules a aquesta cosa intermèdia que no arriba a ser un trastorn però que sí és un patiment quotidià. És important saber com el nomenem i quines formes tenim d’intervenir-hi.

    Confonem ansietat amb un conflicte no resolt?

    L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant; pot ser un conflicte perfectament identificat, com posar-me nerviosíssima abans de començar un examen. En canvi, tenir un nerviosisme contínuament durant una etapa de la meva vida i no identificar exactament per què, també li puc dir ansietat, però el que és cert és que hi ha alguna cosa que l’està produint, igual és que la meva relació de parella fa temps que es va derruir i estic intentant mantenir-la, potser és que el meu moment vital és horrorós perquè no tinc una sola elecció al meu abast que jo vulgui escollir, igual és que la convivència amb la família és desastrosa… Llavors, aquesta ansietat que jo tinc se’m dispara amb coses banals i amb coses petites, com haver de sortir al carrer o haver de contestar una trucada, però la causa real és que jo em sento amenaçada.

    L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant.

    L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça, a percebre un perill a l’entorn. A vegades, aquest perill està més ocult i a vegades és més evident. El problema és que, en comptes d’entendre l’ansietat com a senyal d’alarma davant un perill, l’entenc com una cosa que passa perquè sí. Quan es parla d’ansietat com si fos un fenomen descontextualitzat o desvinculat de la vida d’aquesta persona, es converteix en quelcom dificilíssim de manejar.

    Necessitem formar part d’un grup i tenir la sensació de pertinença per tenir més esperança, en el sentit que, si jo caic, tinc una xarxa de suport que em sosté?

    Un dels factors més rellevants per a una bona salut mental, inclús en l’extrem més patològic, és tenir unes bones xarxes personals, gent del teu entorn, sigui familiar, amics, de grups de suport mutu, companyes de feina amb qui hi hagi una bona relació… Tenir gent en qui recolzar-te i a qui recolzar és una de les coses que més benestar genera. Fins i tot en situacions de traumes greus, com deliris i al·lucinacions, tenir aquestes xarxes i la possibilitat de suport ajuda a fer que aquests problemes no vagin a més i es puguin reparar.

    Com més xarxa tinguem i millor sosteniment tinguem, millor estarem. Vivim en un dia a dia en què se’ns dificulta molt tenir aquestes relacions. Que puguem establir aquestes xarxes i que puguem participar en les xarxes d’altres persones no és una prioritat en el dia a dia, i això deteriora la salut mental i genera malestar.

    Quina importància té la solidaritat?

    Tota. Sembla que tenir xarxes et serveix a tu perquè treus un benefici, quan l’important de la xarxa és que també estàs generant un benefici a altres. Davant el malestar de l’altre, també pots respondre. Tenim el marc individualista tan establert que el que m’interessa és que se’m resolgui el meu malestar, no de quina manera puc fer front al malestar col·lectiu, que seria preocupant-nos tots davant el malestar de tots. Potser no puc respondre al meu malestar, però sí al de la persona que tinc al costat.

    Llavors, és important la solidaritat? És bàsica per poder entendre una comunitat, una societat que no sigui generadora contínuament d’aquest malestar. Ens hem de cuidar les unes a les altres.

    Hi ha una tendència a medicar-se i no resoldre el problema de fons, que moltes vegades té a veure amb causes estructurals, com problemes laborals o d’accés a un habitatge digne?

    La resposta a la pregunta així formulada seria ‘sí’, però em costa respondre tal qual perquè pot semblar que la gent que pren medicació o que va a un grup terapèutic per aprendre a manejar l’ansietat busca solucions individuals, però és que aquest és el marc que estem permetent, i les persones fan el que poden i el que tenen disponible. Si algú té unes circumstàncies horroroses que li estan creant molt de malestar i no té capacitat de canviar-les i el seu cos l’avisa, aquesta persona ha de seguir funcionant i fa el que pot, amb medicació o amb psicoteràpia. Fa el que pot per poder seguir potser en aquesta feina que li està traient la salut o per travessar aquesta època de la vida on està sobrecarregadíssima de brindar cura al seu entorn.

    La gent que s’està medicant davant un problema que té a veure amb una altra cosa, tampoc no té a l’abast moltes altres opcions. Les persones recorren al que tenen disponible i un dels problemes a nivell col·lectiu és que estem oferint poques alternatives a aquest marc tremendament individual. A més, hi ha poques coses més ràpides d’actuació que la medicació. Si una persona necessita seguir en la roda de producció del sistema, acaba medicada.

    És la sortida no fàcil, però sí ràpida?

    Clar, i d’alguna manera es tendeix a demonitzar. Tu pots analitzar, a nivell macro, que tenim uns nivells de vida que cada cop són més ‘invivibles’ i que la solució per a molta gent és prendre pastilles o intentar entrenar una resiliència a vegades bastant mal entesa. A nivell macro ho veus claríssimament i és horrorós, però després a la consulta et trobes davant d’una persona que té un horari de feina infame, que està desbordadíssima i no aconsegueix dormir. Tu i el pacient enteneu perfectament que la medicació no és la solució, però que es quedi sense dormir i hagi de mantenir aquestes circumstàncies horroroses i, a més, amb molt de patiment físic, tampoc no és la solució.

    Al llibre hem intentat parlar d’evitar els falsos dilemes: medicació sí o no. Moltes persones que prenen medicació saben que, en realitat, haurien de tenir altres respostes al seu abast, però si socialment no les construïm, a la pràctica acabes prenent el que tens al teu abast.

    El malestar no és una malaltia, però perjudica la salut. Com es cura?

    Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais. Hem de buscar el suport de l’entorn i maneres de portar les nostres vides que ens permetin estar millor recolzades i, sobretot, recolzar millor a l’altre.

    Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais.

    Per molta teràpia que hi hagi, si no se solucionen alguns aspectes de la societat, no hi haurà descans mental?

    La psicoteràpia, quan està ben indicada i hi ha possibilitat de fer-la bé, és un recurs valuosíssim, però és una intervenció tècnica individual. És com una cirurgia de genoll, qui la necessiti en sortirà estupendament bé, però no té sentit a una ciutat amb moltes costes i molt incòmoda, posar-se a operar els genolls de tota la població. El que hauràs de fer és un millor traçat urbà, rampes accessibles i millorar la ciutat, no posar pròtesis de genoll a tothom.

    S’ha normalitzat una mica la idea que, davant el patiment, l’única resposta possible és la intervenció tècnica. És veritat que, durant molt de temps i encara ara, hi accedeixen menys persones de les que haurien d’anar-hi, i té sentit reivindicar un millor accés. Els equips de salut mental han de tenir millor accessibilitat i treballar des del marc psicosocial, i no només els equips de salut mental, però aquesta intervenció tècnica ha d’estar ben feta i mai pot ser la resposta per a tota la població.

    Aquest malestar és més propi del món capitalista occidental?

    Hi ha una lectura frívola sobre el malestar segons la qual “en els països rics tenim de tot i no sabem aprofitar les coses bones de la vida i als països pobres, sí”. Bé, hi ha països espoliats i on es deteriora la qualitat de vida de les persones i on hi ha opressió.  El que és desitjable és tenir un món en què tothom estigui bé, on tinguem la capacitat raonable d’escollir quin tipus de vida volem, on puguem participar en el nostre entorn i on puguem implicar-nos els uns amb els altres.

    En el nostre món capitalista hi ha malestar, però això no significa que a altres parts no hi hagi moltíssims malestars i, moltes vegades, molt més explícits i que tenen a veure amb una expressió de la violència molt més directa. Tots els malestars estan relacionats amb el sistema en què vivim.

    ‘Malestamos’ parla també del suïcidi juvenil, que a Espanya és la primera causa de mort entre les persones de 14 i 29 anys. És l’exemple més greu de com les persones no veuen futur, inclús quan tenen “tota la vida per davant”?

    Abans, la primera causa de mort juvenil eren els accidents de trànsit i, la segona, els suïcidis, però ara això s’ha invertit. No sembla que les xifres estiguin augmentant, però el que ha pujat una barbaritat són els intents de suïcidi. Les intervencions a urgències per aquest tema han patit un augment brutal. S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.

    Tenen tota la vida per davant, però, què els estem deixant? La generació dels boomers, que després de la Segona Guerra Mundial i en les dècades següents va construir l’estat del benestar, va construir una societat nova, amb les seves coses bones i dolentes, continua molt aferrada al poder i continua volent organitzar les coses com ells volien. Cada cop hi ha un decalatge més gran entre el poder que té la gent jove i la capacitat de resolució dels entorns que té la gent jove. Al final, els nois i les noies ho estan passant malament, és un fenomen multifactorial, però s’ha de tenir en compte que se’ls està llançant un missatge de què no pinten res, de què no poden prendre decisions.

    S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.

    Els que van una generació per sobre d’aquests nois i noies estan totalment desolats, han tret el cap entre dues crisis econòmiques enormes i les promeses de desenvolupament han anat caient. Els que venen darrere veuen que els que van per davant no tenen cap capacitat de control sobre les seves vides, i pensen, ‘ens queda un planeta calcinat i una societat en què no sabem què pintem’. Hi ha més enfocaments, però crec que aquest és un dels que han d’estar sobre la taula. La manera de respondre al patiment més extrem i al malestar comú és que tot el món ha de poder aportar. Tothom ha de decidir en quina societat estem i com la construïm, xavals i xavales incloses.

  • Repensar el cribratge del càncer de mama, és el moment?

    Als anys 90 es va implantar als països occidentals el programa de cribratge del càncer de mama amb la intenció de reduir la mortalitat per aquest tipus de càncer, el més freqüent entre les dones. El programa forma part de la cartera de serveis del nostre Sistema Nacional de Salut, que en la majoria de comunitats autònomes s’ofereix cada dos anys a les dones d’entre 50 i 69 anys. La prova utilitzada era, i és encara, la mamografia, una prova de raig X que dona imatges del teixit mamari i indica amb certa precisió la presència de teixit anòmal. El programa es basa en el raonament que amb el diagnòstic precoç, és a dir, abans que la dona pugui detectar el nòdul o es presentin altres signes de la malaltia, es pot abordar el tractament en fases inicials i evitar el progrés del tumor.

    Això que sembla tan senzill en realitat no ho és tant, perquè ni les proves d’imatge són infal·libles, ni el càncer de mama -com la resta de càncers- té un desenvolupament lineal ni homogeni, impossible de predir avui en dia en el moment de la primera sospita. Els principals entrebancs amb què es troba el cribratge són els falsos positius i el sobrediagnòstic/sobretractament.

    Es coneixen com a falsos positius aquelles anomalies detectades que acaben per no ser càncer, però que obliguen a fer l’estudi amb més proves per esbrinar la naturalesa de l’alteració, procés que sotmet les dones a un període d’angoixa i incertesa i proves en el fons innecessàries.

    Cada vegada se sap més de l’evolució dels tumors, i s’ha vist que no tots evolucionen igual. N’hi ha que creixen i generen malaltia de manera molt ràpida i n’hi ha d’altres que creixen tan lentament que mai donaran problemes, o fins i tot s’estabilitzen i no creixen més. Per a aquests tipus de tumor la detecció precoç no representa cap benefici i, en canvi, generarà exploracions i tractaments agressius innecessaris. És el que es coneix com a sobrediagnòstic, un assumpte que també s’estén a altres malalties. Aquest és un fenomen freqüent i ha arribat a ser un problema de salut pública, com afirmava Toni Dedeu, aleshores director de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS), en aquesta entrevista al Diari de la Sanitat. Dedeu apuntava que encara que es faci un diagnòstic correcte és irrellevant, bé perquè el tractament de la malaltia no està disponible, o perquè no és necessari o no és desitjat, i en canvi no és innocu perquè perjudica el pacient i origina costos innecessaris al sistema. El concepte de sobrediagnòstic és contraintuïtiu, perquè sembla que identificar una malaltia de manera precoç sempre és bo, però en molts casos no és així.

    Durant molt de temps es va assumir el cost dels falsos positius, el sobrediagnòstic i el sobretractament del càncer de mama perquè es considerava que aquest dany era inferior al benefici que s’obtenia en morts evitades. Però molt aviat es va disposar d’informació sobre els guanys i els perjudicis del cribratge d’aquest tumor que qüestionava la seva efectivitat global. Segons dades del Centre Cochrane Nordic difoses el 2008, es necessitava que 2.000 dones s’examinessin durant 10 anys (és a dir, un total de 10.000 mamografies) per evitar una mort per càncer de mama. En aquest mateix grup, 10 dones sanes serien diagnosticades i tractades innecessàriament i 200 dones sanes rebrien una falsa alarma. Altres investigacions han confirmat que del conjunt de tumors diagnosticats i tractats, entre el 20 i el 30% no haurien donat mai símptomes ni haurien estat la causa de la mort. Aquestes dones han estat sotmeses a cirurgia i radioteràpia, han rebut fàrmacs durant anys i han vist truncada la seva vida per un diagnòstic superflu.

    Malgrat els molts dubtes manifestats per diferents investigadors, els programes de cribratge han continuat, majoritàriament, sense informar les dones dels pros i contres. Ans al contrari, es presenta com una actuació desitjable i es fan campanyes que utilitzen imatges i frases persuasives -si no culpabilitzadores per a les dones que es neguen a la mamografia- per afavorir el seguiment del programa. És més, en la medicina privada es promouen i practiquen mamografies a dones sanes d’edats inferiors als 50 anys, en la línia del «com més proves millor» i de la medicina com un bé de consum, sense proporcionar informació bàsica i veraç.

    Les preguntes estan formulades i persisteixen: Quins són realment els beneficis? I aquests, superen els danys?

    En els últims 25 anys la mortalitat per càncer de mama s’ha reduït pràcticament a la meitat, fet que s’atribueix a la millora dels tractaments més que no pas al diagnòstic precoç. «Les dones que han estat invitades al cribratge viuen més temps perquè totes les pacients amb càncer de mama viuen més, i perquè tenim millors fàrmacs, una quimioteràpia més efectiva i perquè ara tenim guies d’atenció al càncer, el que significa que el sistema sanitari reacciona més ràpidament del que feia una dècada», diu Henrik Stovring, autor d’un estudi fet a Noruega, publicat recentment. Aquest estudi, que analitza dades des del 1986 fins al 2016, posa més llum sobre l’equació benefici/risc dels programes de cribratge de càncer de mama. Els autors dedueixen que a causa de la disminució de la mortalitat per la millora dels tractaments, per cada mort que evita el cribratge es produeix el doble de sobrediagnòstics dels quals es produïen als anys 90.

    Sembla que ha arribat el moment de replantejar els programes de cribratge de càncer de mama, perquè els canvis de la seva efectivitat qüestionen la seva pertinença. Les autoritats sanitàries no s’han mostrat mai massa àgils a l’hora de fer-se enrere en un programa. Té la seva lògica; por a equivocar-se? Incomprensió de la població? Resistència dels professionals? Pressions dels fabricants de mamògrafs? Probablement tot té la seva part de causalitat. Però mentrestant, no es pot amagar la informació a les dones, no es pot continuar presentant el programa com inequívocament bo. Cal fer arribar la informació de manera clara i convidar les dones que prenguin les seves decisions de manera autònoma i madura, sense paternalismes, i en el marc d’incertesa que suposa tota intervenció sanitària. És un debat que ha d’arribar també des dels mitjans de comunicació, amb dades contrastades, amb reflexió, i que aquest diari i el Fòrum Català d’Atenció Primària van recollir fa cinc anys en una sèrie d’articles, amb motiu del Dia mundial contra el càncer de mama.

    En un món en el qual necessitem certeses que combatin les pors i ens facin sentir falsament segures, introduir el dubte és una pràctica sana i probablement ètica, perquè ens hi juguem molt.

    Al capdavall, és el dubte ben articulat el que sempre es presenta per enderrocar els miratges de la certesa. (Siri Husvedt)

  • Manca d’accés a la vacuna de la verola del mico a l’Àfrica, una sensació de déjà vu

    El brot de monkeypox ha atret l’atenció i preocupació de tot el món. Va començar a Europa a principis de maig del 2022 i s’ha expandit a més de 90 països. La malaltia és endèmica a Àfrica central i occidental, i la transmissió generalitzada a tants països no endèmics en un període de temps tan curt no té precedents.

    El 23 de juliol passat, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fer el gran pas en declarar la verola del mico com a emergència de salut pública d’importància internacional. Això hauria de resultar en la inversió de més recursos per controlar el brot i coordinar una resposta internacional, incloent-hi la possibilitat d’encoratjar els estats perquè comparteixin vacunes per tal de protegir el màxim nombre de persones.

    Seran els països africans endèmics novament els últims de la cua a l’hora de rebre vacunes contra la verola del mico?

    Però hem après les lliçons de la pandèmia de la Covid-19? Es tindran aquesta vegada en compte les desigualtats en la distribució mundial de vacunes que van deixar gran part del Sud Global en espera de vacunes contra el coronavirus o els països africans endèmics tindran una terrible sensació de déjà vu en el sentit de ser, una vegada més, els últims de la cua?

    Brots endèmics a l’Àfrica occidental i central

    Metges Sense Fronteres (MSF) ja havia tingut experiència tractant aquesta malaltia oblidada, la més recent a la República Centre Africana el 2018. Si bé no és una malaltia nova per als nostres equips mèdics, la lluita actual per obtenir vacunes contra la verola del mico sí ho és.

    La malaltia pertany a la família del virus que inclou la verola, amb símptomes semblants a aquesta però clínicament menys greus. El primer cas humà de verola del mico es va identificar a la República Democràtica del Congo el 1970. Fins ara, s’han identificat casos a onze països de l’Àfrica occidental i central.

    Entre tot el boom mediàtic, la informació important ha quedat en segon pla. En les darreres dècades, hi ha hagut brots regulars a diferents comunitats de monkeypox d’Àfrica central i occidental. I, malgrat que l’evidència mostra un augment en els casos del darrer any, aquests advertiments han passat desapercebuts.

    La República Democràtica del Congo ha estat el país més afectat per la verola del mico reportant casos des de fa cinc dècades. El 2020 es van detectar 6.216 casos sospitosos i 222 morts. Nigèria, el segon país més afectat, pateix un brot actiu des de setembre 2017, amb un total de 558 casos sospitosos a 32 estats. Des de maig 2022, Nigèria ha confirmat 4 morts per verola del mico, el nombre més gran que qualsevol altre país ha registrat fins ara.

    Vacunes eficaces

    Afortunadament, hi ha eines per prevenir la verola del mico. Les vacunes dissenyades per a la verola probablement proporcionaran un grau de protecció creuada per a la verola del mico. La segona generació de vacunes com l’ACAM2000 té força efectes secundaris. En canvi, la MVA-BN, una vacuna de tercera generació, es presenta amb un perfil molt més segur i, per tant, és la més adequada per a aquest brot. De fet, ja ha estat autoritzada per al seu ús contra la verola del mico als EUA i la UE (sota els noms de Jynneos i Imvanex, respectivament).

    Hi ha més de 116 milions de dosis a diverses reserves nacionals, a causa de la por d’un atac de bioterrorisme. Això inclou 100 milions de dosis de l’ACAM2000 i 16,4 milions de MVA-BN, moltes als Estats Units.

    S’estima que hi ha més de 116 milions de dosis de vacunes repartides entre diverses reserves nacionals, principalment a causa de la por d’un atac de bioterrorisme relacionat amb la verola. Això inclou 100 milions de dosis de l’ACAM2000 i 16,4 milions de dosis de MVA-BN, moltes a les mans dels Estats Units.

    Abans del brot, els estats més rics s’havien compromès a repartir 31 milions de dosis de vacunes si l’OMS les sol·licitava com a part de la Reserva d’Emergència de Vacunes contra la Verola en un moment de necessitat internacional; la situació d’aquest acord i el que passa amb aquestes dosis no són clares. L’OMS ha dit que desenvolupa un mecanisme d’intercanvi de vacunes, però hi ha escassos detalls. Des del moment que es va redactar l’acord, cap país no ha compartit dosis.

    Tot i l’existència d’aquestes reserves, els problemes recents d’accés a la vacuna de la Covid-19 en països d’ingressos baixos i mitjans ens han donat una lliçó.

    El 2020, fins i tot abans que es desenvolupés la vacuna de la Covid-19, els països rics van començar a realitzar grans comandes de les primeres possibles vacunes candidates. Quan les vacunes ja estaven fabricades, la gran majoria de les existències ja s’havien venut o preassignat als països rics.

    Mentrestant, COVAX, un mecanisme creat per proporcionar una distribució equitativa de les vacunes limitades a tots els països, inclosos els de rendes mitjanes i baixes, es va quedar al final de la cua.

    Això va donar lloc a que els estats rics acaparessin les vacunes contra el coronavirus, de manera que van poder vacunar amb la pauta completa i administrar més dosis a la gran part de les seves poblacions, fins i tot abans que els països menys avançats poguessin vacunar les seves poblacions de alt risc. I ja estem veient que els països més desenvolupats comencen a repetir un patró fent grans comandes de la vacuna MVA-BN. No podem permetre que aquesta situació es repeteixi amb la verola del mico.

    Ja estem veient que els països més desenvolupats comencen a repetir un patró fent grans comandes de la vacuna MVA-BN. No podem permetre que aquesta situació es repeteixi amb la verola del mico.

    Barreres econòmiques i de subministrament

    Necessitem un subministrament assequible de vacunes a tots aquells països africans que ho necessitin. Tot i que la informació és difícil d’obtenir, la vacuna de la verola del mico MVA-BN té un preu de 100 euros per dosi. Es tracta d’un preu inassequible del tot per a les poblacions dels països de rendes mitjanes i baixes que, una vegada més, depenen de les donacions de vacunes dels països rics.

    El problema és que els preus assequibles no estan garantits. Tot i que el desenvolupament de la vacuna va ser finançat majoritàriament pel Govern nord-americà amb una suma de 2.000 milions de dòlars, el control sobre el preu i la disponibilitat d’aquesta segueix estant en mans de l’empresa danesa Bavarian Nordic, que té el monopoli de patents de la vacuna.

    Dependre d’un sol fabricant és desastrós. Bavarian Nordic ha declarat recentment que no està segura de poder satisfer la demanda actual de vacunes, i està considerant una transferència tecnològica a un fabricant nord-americà.

    La sud-africana Aspen Pharmacare s’ha ofert a participar en l’acabat de vacunes contra el monkeypox, però rebre una transferència tecnològica completa podria anar molt més enllà, donant pas a l’autosuficient africana a llarg termini.

    Però allò que realment es necessita per poder abordar l’equitat és una transferència tecnològica a empreses del continent africà. Així, els països africans no haurien de dependre únicament de les donacions dels estats rics. La companyia sud-africana Aspen Pharmacare s’ha ofert a participar en l’acabat de vacunes contra la verola del mico, però rebre una transferència completa podria anar molt més enllà, donant pas a l’autosuficient africana a llarg termini

    A més, els països endèmics també necessitaran suport a la programació d’administració de vacunes, ja que no es poden permetre extreure recursos dels sistemes de salut, ja sobrecarregats.

    Ens trobem en un escenari on l’accés equitatiu a la vacuna a poblacions de l’Àfrica occidental i central és pràcticament impossible, atès que hi ha un monopoli que controla la fabricació de vacunes i que es tradueix en una dependència creixent de donacions dels països rics.

    Sharmila Shetty és assessora mèdica de vacunes de la Campanya d’Accés de Metges sense Fronteres.

    Aquest és una article publicat originalment a l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí

  • Educació crea la figura de la ‘vetlladora sanitària’

    La demanda de cures de salut als centres educatius ha anat en augment en els últims anys, i en el mateix sentit ho ha fet la reivindicació de la infermera escolar, una figura que només existeix en alguns centres concertats i privats de grans dimensions i que és inexistent a la resta del sistema educatiu català, ja que només ocasionalment i davant dels casos més greus es resol amb la presència d’una infermera d’atenció primària durant unes hores en un centre educatiu per atendre alguna necessitat concreta d’un alumne. Per això, molt sovint les tasques de cures les fan les anomenades vetlladores, personal extern amb formació de monitors de lleure que l’administració subcontracta per fer tasques de suport als alumnes amb necessitats educatives especials.

    “Les vetlladores fa anys que fan funcions sanitàries sense estar qualificades per fer-ho, i ara volen aparentar que ho estan amb una mini formació que els hi fan al CAP”, explica Cristina Broto, responsable de lleure de CCOO. “Considerem inacceptable que es demani fer tasques de cura i infermeria a algú que no està en possessió del títol de grau en infermeria, diplomatura en infermeria o ajudant tècnic sanitari, I que això es faci sota el paraigua del Conveni de Lleure i amb la categoria més baixa aplicable, que és la de monitor/a”, afegeix. A finals de juny, CCOO va interposar un recurs en matèria de contractació pública que no ha obtingut resposta, i ara, diu Broto, la federació es planteja la interposició d’una demanda.

    Formació i supervisió del CAP

    En concret, segons els termes de la licitació, les tasques que des de l’inici de curs duen a terme aquestes vetlladores sanitàries son: “Control, suport i seguiment de les activitats assistencials en l’àmbit de la salut de l’alumnat considerat pacient crònic complex (PCC), d’alta morbiditat, diabètic, amb epilèpsia incontrolada o amb dependència de dispositius, entre altres. Dur a terme activitats d’administració de medicaments, insulina, glucagó, dispensació d’epinefrina, entre d’altres, sempre amb la prescripció mèdica corresponent. Aplicar els protocols i les mesures preventives elaborades pel Departament de Salut”.

    Preguntat per aquest diari, el Departament d’Educació confirma que «els monitors i monitores que han de donar suport a l’alumnat amb necessitats especials en l’àmbit de la salut ho han de fet per atendre l’alumnat en relació amb les seves necessitats de salut en casos de malaltia crònica complexa». Per això, s’espeficica que «hauran de realitzar una capacitació/formació proporcionada pel Centre d’Atenció Primària (CAP) de referència del centre educatiu corresponent o de l’Hospital de referència, en cas que es consideri adient per part del Departament de Salut». Així mateix, la valoració sobre la necessitat i el grau de suport que requereixin els alumnes la farà «el servei d’infermeria corresponent al CAP de referència».

    Segons explica Broto, les vetlladores sanitàries son les mateixes vetlladores que durant unes hores cobren una mica més, ja que durant aquelles hores se les equipara amb algú que tingui un cicle formatiu. “Tampoc no entenem com les empreses del lleure estan acceptant aquest risc. De qui és la responsabilitat si hi ha un problema, de la treballadora o de l’empresa?”, es pregunta Broto. Les vetlladores estan contractades per una d’aquestes empreses o fundacions que opten a la licitació i no directament per l’administració.

    Externalitzades, precaritzades i invisibilitzades

    En la roda de premsa d’inici de curs, CCOO ha volgut posar l’accent en la situació precària d’aquest col·lectiu, que fa anys que reclamen que hauria de ser personal del Departament d’Educació ja que “les seves funcions no tenen res a veure amb el lleure educatiu i sí molt amb l’educació inclusiva, i en canvi en el decret 150/2017 ni se les esmenta”, diu Teresa Esperabé, secretària general de la Federació d’Educació. L’any 2018, recorda, es van reunir amb el Departament per criticar aquesta invisibilització, “i en aquell moment la resposta de l’administració va ser que la raó és que no es volia cronificar aquesta externalització, però quatre anys més tard, tot segueix igual”. La proposta de CCOO és “crear una Taula de Negociació per internalitzar aquest perfil de professionals”.

    Sobre la nova figura de la vetlladora sanitària, comenta Esperabé que “és totalment inadmissible perquè aquest perfil està molt allunyat de la infermera escolar, que és la figura adient per l’alumnat amb necessitats sanitàries i també per fer funcions de promoció de la salut a tots els centres educatius. Insistim en la necessitat que el Departament presenti l’Acord marc de col·laboració entre el Departament d’Educació i el Departament de Salut que ja fa anys que se’ns diu que està en una fase molt avançada. Continuem tenim alumnat amb necessitats sanitàries als centres educatius, sense garantir-los el seu dret a l’atenció sanitària de qualitat que requereixen”.

    CCOO calcula que actualment hi ha 2.500 treballadores exercint aquesta tasca de vetlladora. “És la figura més feble de la cadena, la que ha d’acceptar qualsevol encàrrec perquè li va la feina, la que no té cap estabilitat ni seguretat laboral, pràcticament mai està a temps complet i un dia pot estar en un centre i que l’endemà li diguin que ha d’anar a un altre que està a 20 km de distància”, senyala Broto. Segons dades del Departament d’Educació, les hores de vetlladora no han deixat d’augmentar en els darrers cursos, tal com reflecteixen aquestes xifres.

    En la passada legislatura, el Parlament de Catalunya va votar i aprovar dues mocions al respecte: la primera, el novembre de 2019, instava el Govern a posar una infermera escolar a cada escola i institut (va comptar amb els vots a favor de tots els partits, tret d’alguns punts en què Junts i ERC hi van votar en contra). La segona, de principis de 2020, instava el Govern a establir “un calendari per la internalització del perfil professional de vetllador/a com a Auxiliars d’Educació Especial per tal que durant el curs 2020-21 aquests professionals passin a formar part de les plantilles dels centres”. Cap de les dues es va arribar mai a complir i, com passa amb tota l’activitat parlamentària, van decaure amb la fi d’aquella legislatura.

  • A la nostra pandèmia manem nosaltres

    Diuen alguns que enmig d’una crisi sanitària com la que estem vivint (i el gerundi no és una badada), s’ha d’atendre el que és urgent i que hem de deixar les reflexions per a moments de més assossec. Jo no comparteixo aquesta postura. Ni el més mínim.

    A parer meu, i després d’haver viscut la pandèmia en les meves pròpies carns com a metge durant aquests ja prop de tres anys, les crisis, sanitàries o no, trontollen els fonaments morals que sustenten totes les cultures i paradigmes. I encara més important, les crisis són una oportunitat única per redirigir el tir i tornar a atorgar-li el pes just a allò que el té i ho mereix en una societat; apocant alhora allò que no té tanta importància. I per a aquesta empresa, la reflexió és imperativa. La serenitat és essencial.

    La pandèmia generada per la difusió social planetària del SARS-CoV-2 ha disposat al sistema sanitari i a la societat davant del seu propi retrat, com si es tractés d’un Dorian Gray amb bata i estetoscopi, i la imatge que aquest ens ha tornat no ha estat la figura fresca i lúcida que esperàvem, sinó més aviat una consumida i decrèpita. Abraçava més del que era capaç d’estrènyer, panteixant, una mica ansiosa, molt fatigada.

    Aquesta vegada amb motiu dels brots de Monkeypox a Espanya i Europa, de nou aquest estiu hem tornat a escoltar en diaris i tertúlies un conegut soroll de sabres en debats mediàtics, sovint estèrils, pregonats per persones que sovint no eren les més adequades per a informar amb solidesa sobre un tema tan sensible com aquest. I subratllo, la reflexió és imperativa.

    No em malinterpretin. No pretenc relegar la reflexió i la gestió de les crisis sanitàries a algun parnàs d’experts amb vestit, pur i copa de brandi. Per res.

    Més aviat crec que aquesta etapa nefasta ens ha de servir per advocar per un altre tipus de paradigmes culturals, polítics i cientificosocials. Que atorguin la deguda importància als processos deliberatius i participatius, passant sempre pels esglaons de la ciència bàsica i la ciència aplicada. Perquè les decisions que derivin d’aquests processos siguin sòlides, fidedignes i ajustades a la realitat. En cas contrari, estarem deixant una vegada més en mans de consells assessors vaporosos i fluxos d’influència mediàtica de sospitosa procedència decisions que marquen i marcaran per sempre la nostra vida i la de les generacions futures.

    «Els factors són incerts, els valors estan en disputa, els riscos són alts i les decisions urgents». Així ho afirmaven S. Funtowicz i J. Ravetz a principis dels noranta en el seu postulat sobre un paradigma científic postnormal, que tractava de caracteritzar una metodologia de la investigació adaptada a les condicions contemporànies, on l’entitat social, dels valors i de la funcionalitat de les mesures que cal aplicar haurien de tenir un pes crucial en la presa de decisions. I això en l’àmbit de la salut pública té una importància cabdal.

    I doncs, de què serveix un mètode científic refinadíssim sense l’aplicabilitat i la reciprocitat envers la societat a la qual serveix? De què tracta la medicina i en última instància la salut pública sinó de la gestió del conjunt de valors d’una societat en relació amb la salut i el benestar?

    L’harmonització entre acció i reflexió en l’àmbit de la salut no ha de quedar en un oxímoron o en vint minuts de tertúlia televisiva; ha de materialitzar-se i és deure i responsabilitat de tothom.

    Deure de l’àmbit científic a proveir d’una evidència la més massissa i lliure d’interessos que no siguin els estrictament acadèmics. Amb visió social.

    Obligació dels òrgans professionals a traslladar i aplicar aquesta evidència al camp de què és real, sempre amb els garants ètics que ens hem donat com a societat.

    I responsabilitat de la comunitat en conjunt de mirar més enllà del que és pròpiament individual, acceptar la diversitat de valors i assumir els reptes i esforços que suposa la transformació i l’avenç social.

    És per això que aquest bienni negre, gairebé trienni (o sense el ‘gairebé’, ja veurem al març) per a la societat i la salut col·lectiva, ens ha de servir per meditar, alguns amb més afany que altres, sobre si hem tingut el respecte suficient a l’activitat que ha desenvolupat un estament científic i uns professionals que, amb els seus errors i encerts, han fet que aquesta pandèmia no es convertís en un desastre encara més gran.

    O si s’ha dotat dels mitjans suficients aquells que estàvem, estem i estarem a primera línia de la gestió de les pandèmies.

    O si s’ha donat la llibertat de gestió suficient per desenvolupar una tasca cientificotècnica i assistencial que no estiguessin subjectes a vaivens, que més vegades de les desitjades es devien a un joc de trons que no aportaven res a la governança de la situació sociosanitària.

    Sense passar per alt una reflexió que per a mi és vital: quin paper han jugat les necessitats, els anhels i els valors d’una societat a la qual més que probablement hem infantilitzat i anestesiat durant tot aquest temps; i que probablement hauria d’haver tingut veu, vot i visibilitat en què també ha estat la seva pandèmia.

    I és per tot això que, parafrasejant l’anònim jornaler andalús que al trenta-sis li va llançar de tornada les monedes al cacic que intentava comprar el seu vot, us animo que proclamem que, a les nostres pandèmies, a les nostres crisis i la nostra societat manem nosaltres. I demostrem amb això que la nostra ciència, la nostra sanitat i sobretot la nostra societat tenen la fermesa, els valors i la potestat perquè junts fem front a aquest i a tots els reptes que estiguin per arribar.