Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Com evitar que la segona onada de Covid-19 torni a colpejar als pacients crònics

    L’arribada del SARS-COV-2 va suposar un canvi radical en els hospitals espanyols. En les setmanes de màxima saturació dels centres sanitaris es van convertir en monogràfics de Covid-19, amb l’activitat assistencial i els ingressos per altres afeccions anul·lats, excepte puntualment les emergències. Com va influir això als pacients amb altres afeccions?

    «D’una banda, existia el temor de la població a acostar-se a tots els centres sanitaris, amb el que es va examinar menys l’aparició de petits símptomes, alguna cosa que en un altre moment s’hagués fet. De l’altra, es van interrompre consultes i intervencions quirúrgiques, es van tancar hospitals de dia, etc.», explica a SINC Jesús Díez Manglano, vicepresident 1r de Societat Espanyola de Medicina Interna (SEMI).

    La primera onada va afectar moltíssim al sistema de salut i els seus usuaris, explica María Cruz Martín Delgado, cap de Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Universitari de Torrejón. «Es van deixar de realitzar les cirurgies programades -com neurocirugies o intervencions oncològiques i cardíacas-, amb la repercussió que això té en l’evolució d’aquestes patologies dependents del temps».

    Els pacients crònics -aquells amb malalties de llarga durada com patologies cardíaques i respiratòries, infarts, càncer o diabetis, i que suposen la causa de el 63% de les morts al món, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS)- no van poder continuar amb els seus seguiments i proves, el que ha tingut conseqüències en el temps, afirma Héctor Bueno, director científic de el departament de Cardiologia a l’Hospital 12 d’Octubre. «Hi ha molts que han ingressat descompensats i, probablement, alguns hagin mort a casa per complicacions».

    L’augment de la mortalitat no atribuïble directament a la Covid-19 ha estat clar en pacients crònics sense l’accés habitual al sistema sanitari; la dificultat està en mesurar-lo. «L’atribució de la causa de mort dels certificats de defunció són molt inespecífics i, en aquell moment, sistemàticament es va atribuir al coronavirus», aclareix Bueno. «Seria important fer una estimació, però crec que mai sabrem l’impacte directe del que ha estat el primer pic de Covid-19».

    Medicina a distància, una alternativa per a tothom?

    Davant d’aquesta situació dramàtica, molts hospitals van activar de forma urgent un pla de telemedicina, és a dir, consultes telefòniques per identificar les persones més estables i prioritzar a aquells en una situació de major vulnerabilitat. «Això va funcionar amb força èxit en el nostre cas, però evidentment no va poder pal·liar tot el cop de la pandèmia en els pacients», afegeix Bueno.

    A més, matisa Díez Manglano, el sistema de telemedicina a Espanya no està prou desenvolupat. «Sí que s’han fet consultes telefòniques, però ni tots els pacients saben manejar-se amb el vídeo, ni tots tenen les eines necessàries, ni en tots els hospitals públics està generalitzat aquest tipus de servei».

    «Si bé en aquest temps s’han comprovat les moltes interaccions entre el sistema sanitari i els pacients que no necessiten una assistència presencial, per canviar això cal tenir mitjans», insisteix l’expert. «Haurien de fer-se agendes d’atenció no presencial, la qual cosa suposa una major organització i una redistribució de la despesa ja que s’estalviarien costos de desplaçament i de pèrdua de treball».

    Onada de covid i de pacients crònics

    En ple segon repunt de coronavirus, un dels objectius ara és intentar que no tornin a quedar sense atendre pacients d’altres patologies. «Ara mateix no estem en la situació que vivim al març o abril, però no sabem què passarà en el futur. Si tornen a omplir-se les nostres UCI, arribarà un moment en què anul·larem també les cirurgies programades dels pacients més crítics», apunta Martín Delgado.

    «De moment, la situació està més controlada; per ara no s’ha produït el tancament massiu de consultes i quiròfans com va passar en la primera onada. Encara que ja s’estan desprogramant algunes intervencions quirúrgiques i anul·lant cites», indica Díez Manglano, que treballa a l’Hospital Royo Villanova de Saragossa.

    «Actualment estem vivint, a més de la segona onada de Covid-19, la pandèmia de cronicitat que no s’havia atès durant la primera onada de virus», subratlla. «El que al principi sembla que pot esperar, després es converteix en urgent». Igual opina Héctor Bueno, vicepresident de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC). De fet, la institució ha registrat una reducció del 40% en el tractament de l’infart durant l’estat d’alarma, segons un estudi realitzat durant la primera setmana de confinament.

    «Encara que es preveia clarament un repunt de pacients crònics, no aquesta onada tan prolongada en el temps», aclareix. «Des del punt de vista de l’activitat aquest estiu ha estat frenètic -probablement conseqüència del que va quedar pendent aquests mesos-, la qual cosa està posant molta pressió hospitalària».

    L’OMS va publicar el juny passat una enquesta, completada per 155 països durant tres setmanes del mes de maig, que revelava com els serveis de prevenció i tractament de les malalties no transmissibles es van veure greument afectats des del començament de la pandèmia. L’informe, que va confirmar l’impacte a escala global, mostra una major afectació en els països d’ingressos més baixos.

    «Estem veient pacients no-covid que arriben en situacions molt greus, que els acaben portant a l’UCI», subratlla Martín Delgado. «Potser per nombre no ho esperaríem a hores d’ara perquè no ha arribat encara l’època més dura, l’hivern, quan es descompensen més els malalts crònics».

    Què esperar en els propers mesos

    Segons Martín Delgado, expresidenta de la Societat Espanyola de Medicina Intensiva, Crítica i Unitats Coronàries (SEMICYUC), «en aquest temps segur que algunes patologies han empitjorat, el que va a tenir efectes no desitjats per als pacients. Això és una realitat que hem d’admetre i intentar que en aquest futur pròxim no passi. Però si s’acaben omplint de nou tots els llits, és impossible fer una altra cosa».

    Els experts tenen clar que, des del punt de vista del coronavirus, són necessàries mesures de més contenció. «Avui és un problema de molta menys intensitat que a l’abril, però està creixent progressivament. De fet, ara mateix no veiem en absolut una baixada de pacients», puntualitza Bueno.

    «No esperàvem una segona onada tan primerenca. Estem en una situació d’incertesa, però cal estar preparats per a tots els escenaris. No només per atendre tots els possibles casos de coronavirus, sinó també a totes les persones amb altres necessitats de salut que no poden quedar aparcades de manera permanent», exposa Díez Manglano. «Es tracta d’una malaltia nova que pot venir no en una o dues, sinó en successives onades».

    «Hem d’aprendre d’això i buscar mètodes que permetin millorar l’efectivitat del sistema sanitari. Si aconseguim més recursos, mitjans, noves formes d’atenció, etc., és possible que aquest surti enfortit després d’aquesta crisi i pugui funcionar millor», declara.

    Consells per al pacient crònic

    Encara que no cal col·lapsar per situacions banals, el pacient crònic ha de sol·licitar l’atenció habitual que hagués fet en altres moments. Això sí, a través dels canals que se’ls facilitin. «És preferible que els diguin ‘quedeu-vos a casa’ o ‘li oferim aquest altre recurs’ al fet que, quan acudeixi, la situació sigui molt més complexa», adverteix Martín Delgado.

    Per Díez Manglano, «el primer que ha de fer el pacient és coresponsabilitzar-se de la seva pròpia cura i atenció. I si malgrat aquestes autocures les malalties progressen, ha de contactar directament amb el sistema sanitari. A més, el malalt que té una patologia crònica ha de tenir una especial protecció per intentar no caure infectat pel coronavirus».

    «Ha de ser previngut i minimitzar els riscos, però no tant com per deixar d’assistir a les seves proves i revisions. I, si nota que empitjora, que no dubti en consultar independentment que la situació estigui lletja. Estem pendents d’ells i ja serem nosaltres els encarregats de prioritzar qui té necessitat de venir o no», revela Bueno.

    «La nostra intenció és que aquesta situació no torni a passar mai, perquè a la fi és una iniquitat del sistema. El nostre compromís és atendre tots els pacients, que no s’hagin de anul·lar cirurgies i que hi hagi més malalts que els de Covid-19, però tot dependrà del volum que arribi i dels recursos disponibles», conclou Martín Delgado.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • De la mitigació a la contenció de la pandèmia de COVID-19

    Les dades epidemiològiques mostren que, sense tirar coets, tenim l’epidèmia de COVID-19 més controlada que a principis d’estiu. Al meu entendre ara comencem a caminar en la bona direcció, encara que amb moltes dificultats. Hem abandonat l’estratègia de la mitigació per passar a la de la contenció. Hem vist que els països com Alemanya o Corea, que van optar per la contenció, han tingut uns resultats en salut molt millor que els que com Itàlia, Espanya o França vam aplicar la política de mitigació. Desafortunadament altres comunitats espanyoles, com Madrid, encara no han rectificat la seva línia.

    El canvi d’estratègia no és només atribuïble al major coneixement que disposem avui, o a la disponibilitat de robots que realitzen proves PCR, penso que la reorientació és deguda al nou lideratge de la pandèmia. Afortunadament els polítics han deixat d’escoltar els doctors mediàtics afins al règim i han començat a confiar en el mateix sistema sanitari català.

    Els metges mediàtics afins al govern, des de la seva torre de marfil hospitalària i acadèmica, van proposar unes actuacions congruents amb el seu un profund desconeixement del sistema sanitari català. Des del principi, van deixar molt clar que l’objectiu era evitar que es col·lapsessin els hospitals, una idea recurrent en el seu sector que no sempre s’acompanya d’una millor salut pels ciutadans. En definitiva proposaven una estratègia de mitigació. Segurament, com que consideren que els equips d’atenció primària, el que ells anomenen «el carrer», ens limitem a transcriure les seves prescripcions en les receptes «del seguro», van considerar que era més segur obviar-los i concentrar tota l’atenció extrahospitalària en un servei que poguessin controlar fàcilment com era el d’atenció telefònica del 061 que òbviament es va mostrar totalment insuficient pel que va «caldre» contractar a correcuita i sense concurs a Ferrovial, una empresa externa molt coneguda dels catalans.

    Aquests metges mediàtics també proposaven solucions miraculoses com una app que faria tot el control de contactes obviant la vulneració de privacitat de la informació sanitària o pensàvem que els catalans donaríem la solució de la pandèmia al món demostrant que la cloroquina evitaria agafar la COVID.

    La poca efectivitat d’aquestes mesures, emmascarades pel confinament general de la població, segurament ha fet reflexionar als polítics que han començat a veure que la situació és molt complicada, que no existeixen solucions miraculoses, i que la pandèmia s’ha de combatre amb tots els recursos disponibles, fins i tot aprofitant els metges menys glamurosos que passem visita cada dia.

    El canvi d’estratègia s’ha evidenciat pel nou lideratge exercit pel nou secretari general de salut pública, Dr. Josep Maria Argimon. Un metge totalment desconegut per la població general, però un professional molt reconegut i de gran prestigi dins del sector sanitari. Compta amb una sòlida formació acadèmica internacional i sobretot amb un profund coneixement del sistema sanitari català. Ha passat la major part de la seva vida professional en posicions d’alta responsabilitat al Servei Català de la Salut i és el gerent de l’Institut Català de la Salut. En aquest moment ,la persona més influent dins del nostre sistema sanitari.

    Encara que no crec que ho hagi dit obertament, el Dr. Argimon està intentant aplicar una estratègia de contenció que és com hem controlat tradicionalment la majoria de malalties infeccioses. Ha situat els equips d’atenció primària en primera línia de contenció de l’epidèmia i ha facilitat que puguin practicar proves PCR a tots els que les precisen, tant els casos com els contractes estrets, al mateix temps que ha creat una xarxa de rastrejadors que garanteix el seguiment dels contactes. Les seves directrius són clares i professionals i és un molt bon comunicador malgrat que en aquest moment és quasi impossible arrancar-li un somriure.

    Celebro que hàgim abandonat la línia político-medàtico-màgica que portàvem i comencem a avançar per un camí més professional. Em dona confiança que el Dr. Argimon estigui liderant el projecte i només em preocupa que entre tots no sapiguem fer entendre a la població la importància de fer bé els aïllaments malgrat les proves PCR i l’absència de simptomatologia. Esperem que la població també compleixi en la utilització de les mascaretes, la higiene de mans i mantingui la distància social per evitar que l’arribada de l’hivern produeixi un rebrot difícil de controlar.

  • La sanitat pública a Catalunya: Com està l’aigua?

    David Foster Wallacei en el discurs de la cerimònia de graduació de La universitat de Kenton de 2005, dirigint-se als estudiants: «Hi ha dos peixos joves que neden i en un cert punt troben un peix vell que va en direcció contrària, fa un senyal de salutació i diu: ‘Hola, noi, com està l’aigua?’ Els dos peixos joves naden una mica més i després un es gira a l’altre i li etziba: Què diables és l’aigua?»

    Uns anys abans, el 1993, Rafael Argullol a «La raó del mal» descriu les conseqüències d’una pandèmia imaginària com «un món girat al revés, en el que res era com s’havia previst que fos, aquest món tan irreal, era en definitiva el veritable món». Potser aquest món és l’aigua de la qual parla David Foster Wallance. Les pandèmies són socràtiques, obliguen a fer-se preguntes sobre l’aigua, sobre el món y sobre la sanitat pública.

    Per aquesta raó és oportú interrogar-nos, en primer lloc, sobre la sanitat pública amb la qual hem enfrontat l’actual catàstrofe sanitària, és dir, el recorregut des de les retallades en la despesa pública sanitària fins a la pandèmia de la covid-19. En segon lloc, sobre la necessària cohesió territorial del sistema i les contrastades divergències, i finalment sobre la ineludible reconstrucció del Sistema Nacional de Sanitat. Aquests comentaris tenen com referència bàsica el document «Algunes propostes de millora del nostre Sistema Públic de Sanitat», impulsat per un grup de professionals de la sanitat de Catalunya.

    De les retallades a la pandèmia

    La pandèmia ens situa davant la consciència de la nostra vulnerabilitat, doncs la qüestió no és si tornarà a passar, sinó quan passarà. També ens col·loca davant l’evidència que tots depenem de tots, i en conseqüència sobre la necessitat de valorar i defensar el públic. Ens obre els ulls, o hauria de fer-ho, sobre les retallades eixelebrades del sector públic que ens han deixat sense protecció i ens deixa també una tasca: evitar que les generacions futures es trobin en situacions com aquesta o semblants.

    Serveixi com a exemple el que el govern de la Generalitat inicia el 2010 el desballestament de l’estat del benestar. Addueix que l’austeritat és la garantia per preservar l’estat del benestar, i que no apujar impostos i baixar la despesa és el contrapunt als excessos, l’algaravia i la demagògia de l’esquerra. L’any 2014 el President de la Generalitat va visitar a PatMcCroy, governador de Carolina del Sud, Estat considerat aleshores pel New York Times com «el laboratori global del Tea Party». Aquest es va congratular de «les similituds de les seves polítiques amb les del President de la Generalitat» (El País, 18 de juny de 2014).

    Les reaccions a aquestes polítiques han provocat la mutació des de dures posicions conservadores neoliberals en política econòmica a raons situades en l’àmbit dels sentiments, fins a instal·lar-se en l’»Espanya ens roba». Es transformen els arguments al mateix temps que es dilueixen les responsabilitats. En aquest sentit, el 10 de novembre de 2014, un membre del Consell Executiu de la Generalitat declara: «sense un relat en clau nacional, no haguérem pogut suportar els ajustos de més de 6.000 milions d’euros» (Dolça Catalunya, 10 de desembre de 2014) El resultat ha sigut que Catalunya, entre 2010 i 2017, amb un 16 per cent de la població d’Espanya, acumulava el 21 per cent de les retallades en sanitat.

    L’any 2017 la despesa sanitària pública d’Espanya era el 6 per cent del PIB, inferior al 7,1 de mitja de la zona euro, i del 7,5 de mitja de Bèlgica, França e Itàlia.

    La relació del PIB per habitant d’Espanya sobre la mitja de la zona euro pot considerar-se com un indicador de capacitat econòmica i equival el 2017 al 76,1 per cent de la mitja de la zona euro, dotze punts més que la proporció de la despesa sanitària pública per habitant sobre la mitja de la zona euro que se situa en el 64,1 per cent. Diferència que mostra un marge positiu de sostenibilitat del sistema sanitari públic i rebat els supòsits d’una excessiva despesa pública en sanitat.

    L’OMS va declarar la pandèmia de la Covid-19 l’11 de març de 2020, el govern d’Espanya el 14 de març declara l’estat d’alarma i activa simultàniament 138.923 milions d’euros per pal·liar els efectes de la pandèmia. El 29 d’abril, set setmanes després en plena pandèmia, el Parlament de Catalunya aprova a Llei 4/2020 de Pressupostos, amb una previsió que consolida la reducció de les despeses de l’estat del benestar i especialment la despesa en sanitat.

    El pressupost de 2020 per Protecció Social, Promoció de l’Ocupació, Salut, Educació i Habitatge, comparat amb la despesa de 2010, en euros de valor constant, es redueixen el 2,7 per cent. La despesa sanitària es redueix el 5,6 per cent, equivalent a 574 milions d’euros. És oportú recordar que el maig de 2011, el Parlament de Catalunya, amb els vots de CiU i del PP va aprovar una llei sobre l’impost de successions per la que es redueixen els ingressos de la Generalitat en un import de 500 milions d’euros, quantitat semblant a la reducció de la despesa sanitària pública a Catalunya prevista en el pressupost de 2020.

    Durant aquest període les despeses no financeres i no vinculades a l’estat del benestar, no només no disminueixen, sinó que augmenten el 31,4 per cent, en tant que la proporció de despesa de l’estat del benestar social sobre la despesa total no financera, es redueix del 31,8 per cent al 27,5 per cent.

    Entre 2010 i 2017 és significatiu l’augment de la proporció de la despesa sanitària privada sobre la despesa sanitària total, en detriment de la despesa pública. La sanitat pública total (Generalitat, Corporacions Locals, Mutualitats i Administració Central) es va reduir en un 10,9 per cent, en tant que la despesa en sanitat privada va créixer el 8 per cent.

    Aquesta evolució confirma la visió del Conseller de Salut de la Generalitat, que el 24 de gener de 2011 en una entrevista a TV3 defensava al 24 per cent dels catalans que tenien un sistema sanitari privat perquè, segons ell «això té efectes positius en el sistema públic, ja que es reparteix el pressupost entre el 75 per cent de la població».

    La cohesió i la contrastada divergència territorial

    El desenvolupament, l’ampliació de la cobertura i la millora de la qualitat de la sanitat pública durant el procés de descentralització de les competències sanitàries és indubtable. La nostra sanitat pública es defineix com «Sistema» nacional de sanitat, no com «Servei» nacional de sanitat, com en la majoria de països, la diferència no es deu a un incident semàntic, sinó al seu nivell de descentralització.

    Des de la seva implantació no s’han abordat aspectes fonamentals de la governança de la descentralitzada sanitat pública, com són: assegurar la cohesió i qualitat del sistema, garantir l’accés i la universalitat, la implementació d’un sistema adequat de salut pública, garantir nivells d’atenció més igualitaris entre les diferents Comunitats Autònomes i disposar de sistemes d’informació suficients del Sistema Nacional de Sanitat. En definitiva, el necessari desenvolupament e implementació de la Llei 16/2003, de 18 de maig, de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut. Un sistema d’agregació d’unitats completament autònomes que cal completar amb adequats recursos de governança compartida. Com apunta Antonio Franco (El Periódico, 20 d’agost de 2020): «la sanitat no ens ha fallat ara per no estar centralitzada, sinó per la mala qualitat de la descentralització».

    Algunes dades il·lustren les disparitats des de la perspectiva territorial. La despesa pública en sanitat per habitant el 2018 és notablement diferent entre Comunitats Autònomes. En els extrems els 1.753 euros en el País Basc i els 1.212 euros d’Andalusia. Catalunya amb 1.432 euros se situa en la mitjana. Més cautela requereix la comparació del percentatge de despesa sanitària pública sobre el PIB. En un ampli interval que va del 3,5 per cent del PIB a Madrid al 8,7 per cent a Extremadura, Catalunya se situa en el 4,7 per cent.

    Les diferències s’aprecien també amb relació al model de sanitat pública. A Catalunya entre 2010 i 2018 els recursos assignats a Atenció Primària, en termes d’euros de valor constant, s’han reduït el 16,5 per cent, més del doble del 7,1 de reducció mitjana del conjunt de les Comunitats Autònomes sense incloure Catalunya.

    En sentit contrari, l’Atenció Hospitalària durant aquest període creix el 2 per cent a Catalunya i el 4,4 per cent de mitja en la resta de Comunitats Autònomes sense incloure Catalunya. Per tant, en sentit contrari a promoure una Atenció Primària eix del sistema sanitari i uns hospitals amb «menys grassa i més múscul», més centrats en pacients complexes i tractaments especialitzats.

    Fins al 2016 no s’han homologat les dades sobre les llistes d’espera de Catalunya amb les de les altres comunitats autònomes. Fins aquest any en el «Sistema d’informació sobre llistes d’espera» del Ministeri de Sanitat no hi ha informació sobre Catalunya. La variació entre comunitats autònomes mostra grans divergències, el desembre de 2018 la llista d’espera de cirurgia per 1.000 habitants té un màxim de 8,7 a Catalunya i un mínim de 2,8 a Madrid, amb una mitja de 5,5. Les mateixes característiques s’observen en les llistes d’espera de consultes externes, amb un màxim de 90 a Andalusia i un mínim de 17 a Madrid. Catalunya amb 47 està propera a la mitja.

    Una diferència destacada procedeix dels modes de gestió. Els concerts en l’activitat sanitària pública a Catalunya equivalen el 2018 al 46 per cent dels concerts sanitaris de totes les Comunitats Autònomes.

    Finalment, set comunitats Autònomes realitzen l’avaluació de noves tecnologies sanitàries a través d’Agències d’Avaluació que funcionen de forma autònoma i independent de l’Agència Central de l’Institut Carles III. Tenen un funcionament independent, per tant, una reduïda capacitat tècnica i sense capacitat real de recomanacions útils i concretes per la resta de comunitats Autònomes (Rey del Castillo, 2015).

    La reconstrucció i la millora del sistema Nacional de Sanitat

    Després dels devastadors efectes de la pandèmia, la reconstrucció socialment equitativa només serà possible si som capaços d’entendre la nostra vulnerabilitat davant fenòmens com el virus covid-19. Encara desconeixem la seva dimensió, també els seus efectes reals i no disposem de manual d’instruccions. Només tenim una certesa, per sortir d’aquesta situació necessitem el més ampli compromís polític i social possible.

    Aquesta possibilitat requereix abandonar en l’economia i fora d’ella l’excloent «nosaltres i ells» i sentir-nos concertats en el «nosaltres» incloent. És necessari evitar que la por al virus sigui substituït per la por a l’exclusió social i a la pobresa i comprendre que només salvant als ciutadans amb més risc social ens salvarem tots.

    Les conclusions del Dictamen de la Comissió per la Reconstrucció Social i Econòmica del Congrés dels Diputats, de 21 de juliol de 2020, i el Pla d’Acció per la Transformació del Sistema Nacional de la Salut, de 14 de juliol de 2020, estan orientats al canvi de paradigma de cuidar i curar al de la prevenció, de la prospecció i l’atenció més personalitzada. Encara que els determinants socials i ambientals de salut haurien de tenir una consideració més destacada en el marc de la reconstrucció de la sanitat pública.

    Les conclusions destaquen la necessitat d’una nova governança del sistema sanitari basada en un Pacte Social en Pro de la Sanitat Pública, la derogació del RDL 16/2012 de 2 d’abril de mesures urgents del SNS, l’impuls per compartir el govern del Sistema Nacional de Salut con las Comunitats Autònomes, promovent la cooperació i la coordinació amb les comunitats autònomes i entres elles. Proposa convertir el Consell Interterritorial en l’instrument del nou cogovern compartit de la sanitat. Planteja la necessitat de mesures per acabar amb la temporalitat i precarietat dels professionals, la millora de les seves condicions laborals, així com, el desenvolupament de polítiques d’igualtat de gènere en l’àmbit de la salut i la sanitat públiques.

    Es proposa també reforçar l’Atenció Primària i Comunitària i el Treball Social, facilitant la continuïtat assistencial entre primària, hospitalària y sociosanitària, així com, dotar a les residències de persones grans i persones amb discapacitat de serveis d’Atenció Primària adequats.

    En farmàcia es planteja l’eliminació progressiva del copagament farmacèutic i es reitera la voluntat de crear una plataforma compra centralitzada de medicaments. En investigació es proposa establir un increment de la inversió fins al 2 per cent del PIB (el 2018 era de l’1,24%).

    Contempla també l’elaboració d’un Pla d’Emergència de Salut Pública i la consideració de la seguretat sanitària com una de la seguretat nacional, amb plans de contingència, la creació d’equips de resposta ràpida i la creació d’una xarxa de dipòsits estratègics de material sanitari.

    Per últim, proposa millorar la sostenibilitat econòmica del sistema creant un Fons de Reconstrucció Sanitària i la revisió del càlcul de les necessitats relatives al Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals. És a dir, millorar la suficiència financera del sistema per fer efectiu l’accés universal i l’atenció equitativa i de qualitat, el finançament públic i una presència reforçada en els organismes internacionals de salut pública.

    Referències:

    • Nuccio Ordine  (2013) La utilidad de lo inútil. Acantilado
    • http://www.caps.cat/images/stories/DEBAT_Document_TOT_5.pdf
    • Javier Rey y otros: “Financiación y sostenibilidad del Sistema Sanitario Público Español”. Fundación Alternativas, 2015; Javier Rey, Pedro Sabando, Fernando Lamata y Ramón Gálvez: “Un gobierno Federal para la Salud Universal”. El País, 13 de agosto de 2019
    • http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Organos/Comision?_piref73_7498063_73_1339256_1339256.next_page=/wc/detalleInformComisiones?idOrgano=390&idLegislatura=14

  • Catalunya, la comunitat que ha perdut més despesa social en l’última dècada

    Les retallades en matèria de serveis socials que es van aplicar amb la crisi del 2008 i els anys següents van causar molts estralls. Un d’ells, que la inversió prèvia no s’ha arribat a recuperar mai. Així ho revela un informe publicat per l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials que compara les partides pressupostàries autonòmiques de l’any 2009, any del pic en despesa social, i les 2019.

    Catalunya en surt molt malparada. La seva inversió en els àmbits que analitza l’informe -educació, sanitat i serveis socials- és la que menys s’ha recuperat respecte del 2009 a tot l’Estat, amb una diferència negativa de 4.062 milions d’euros. En termes percentuals, suposa una reducció del 19’6% d’inversió respecte fa una dècada, malgrat la recuperació econòmica anunciada pels poders econòmics i polítics i sense comptar amb la sotragada de la crisi que ha provocat la pandèmia de la Covid-19.

    La gran davallada respecte fa deu anys ha portat Catalunya a ser la comunitat amb menys despesa proporcional per habitant en els àmbits analitzats per l’estudi. Els pressupostos, arrossegats des del 2017 per la manca d’acord polític, suposen una despesa de 2.199€ per habitant català, la més baixa de tot l’Estat, on la mitjana és de 2.498€.

    Encara en termes d’inversió per ciutadà, Catalunya encapçala la classificació de pèrdues respecte fa una dècada. L’any passat es van invertir per habitant 588€ menys del que s’havia dedicat el 2009. Només segueixen en termes negatius Castella-la Manxa, Canàries, Aragó i la Comunitat de Madrid. El gruix de les regions de l’Estat sí que han recuperat la inversió per habitant respecte fa deu anys, fins als 349€ de Navarra, els 335€ del País Valencià o els 334€ d’Astúries.

    En termes proporcionals, els comptes catalans van dedicar un 54’4% del total de la inversió a despesa en polítiques socials, un 6% per sota de la mitjana estatal i només per sobre de les Illes Balears i de Navarra, que van destinar-hi el 53’2% i el 51’6% respectivament.

    La sanitat, el taló d’Aquil·les català

    L’àmbit on més mal han fet les retallades i la no recuperació de la inversió a Catalunya és, amb diferència, la sanitat. En la darrera dècada la despesa de la partida sanitària s’ha reduït en un 27%, o cosa equivalent, en 3.267 milions d’euros. La davallada, de més d’una quarta part dels pressupostos respecte fa deu anys, no té competidor a tot l’Estat, on la mitjana és de -2’7%. De fet, només Castella-la Manxa (-11’8), Aragó (-7’6%), la Rioja (-4’1%) i Extremadura (-0’8%) es troben també en termes negatius respecte del 2009.

    La caiguda en picat té efectes en la inversió per habitant, on Catalunya torna a situar-se al final de la classificació, amb 1.166€ dedicats per ciutadà en termes de despesa sanitària. La dada, 170€ per sota de la mitjana Estatal, queda molt lluny del que hi dediquen altres regions com el País Basc (1.719€), Astúries (1.714€) o Navarra (1.664€).

    No en va, alerten els autors de l’informe, la diferència és d’un 47’4% més de despesa sanitària per habitant al País Basc que a Catalunya, cap i cua de la classificació. Amb tot, i pel règim fiscal especial de la primera comunitat, ho comparen també amb Astúries, on la diferència és igualment feridora: un 46’96%.

    Educació, un 12% menys d’inversió

    La partida educativa gairebé ha igualat la seva despesa al global de l’Estat, ja que només es reporta una pèrdua del 0’1% d’inversió pressupostada el 2019 respecte de l’executada el 2009, abans de les retallades. Amb tot, Catalunya tampoc té bones dades: amb 780 milions d’euros menys, el pressupost educatiu ha perdut un 12% en la darrera dècada. Només Castella-la Manxa, amb un 15’7%, supera Catalunya en el sentit negatiu.

    Si bé la despesa proporcional respecte del total del pressupost gairebé s’apropa a la mitjana, queda per sota en un 2’2%, a l’hora de comparar quant rep cada ciutadà Catalunya torna a la part baixa de la taula. La despesa per habitant en educació és de 756€ a Catalunya, la segona més baixa de l’Estat, només per sobre dels 723€ que hi inverteix la Comunitat de Madrid i a gairebé 100€ dels 863€ de la mitjana espanyola.

    L’aspecte menys negatiu, els serveis socials

    La partida de despesa en serveis socials és on Catalunya surt menys malparada en la comparació respecte del 2009. Si bé la diferència és encara negativa, ho és només en un 0’7% i un total de 14 milions d’euros perduts. És un apartat en què gairebé totes les comunitats han recuperat inversió: només el minso 0’7% català i el 26’5% de Castella-la Manxa estan en números vermells. De fet, el global estatal ha crescut en un 17’9% respecte fa una dècada.

    La despesa a Catalunya de la partida sanitària s’ha reduït en un 27%, o cosa equivalent, en 3.267 milions d’euros

    Catalunya va destinar amb els pressupostos prorrogats des del 2017 un 6’8% del total de la inversió a serveis socials, ben a prop del 7’3% de mitjana espanyola. En termes de despesa per habitant és l’únic cas en què el ciutadà català no es troba entre els tres que menys inversió rep. Amb 276€ per persona, Catalunya està per sobre de Múrcia (251€), Canàries (217€) i les Balears (151€).

    La inversió mitjana de l’Estat, també en dèficit

    La despesa en serveis públics no només ha perdut respecte fa deu anys a Catalunya. La mitjana de l’Estat espanyol també reflecteix una davallada, tot i que molt més lleugera que la catalana. Al conjunt de comunitats espanyoles, el 2019 s’hi va invertir 1’2 milions d’euros menys destinats a salut, sanitat i serveis socials que el que s’havia destinat el 2009.

    L’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, que signa l’estudi on es presenten les dades, ho atribueix a l’»absència de pressupostos estatals i al continu augment de partides destinades a pagar el deute”. No en va, el 2009 la despesa autonòmica per habitant dedicada al pagament de deute era de 149€, mentre que el 2019 va ser de 684€.

    Catalunya és la comunitat de l’Estat amb menys despesa proporcional per habitant en aspectes socials

    Amb tot, l’estudi visibilitza la gran diferència entre les diferents comunitats que conformen l’Estat espanyol: des dels 3.420€ que dedica Navarra per habitant a despesa social fins als 2.199€ que rep cada persona catalana de mitjana. També ben divergent és la variació entre el 2009 i el 2019: mentre hi ha regions que han perdut bona part de la seva inversió com Catalunya (-19’6%) o Castella-la Manxa (-15’4%), d’altres han incrementat notablement les partides socials, com és el cas de les Illes Balears (24’8%), Navarra (15’4%) o el País Valencià (14’5%).

    José Manuel Ramírez Navarro, president de l’associació, recorda que si bé des del 2014 i fins al 2018 la inversió social de mitjana a l’Estat tenia una dinàmica creixent, «ha caigut un 0’1% respecte del 2018 als pressupostos definitius de 2019». Aquesta conjuntura «llasta la tendència de recuperació de la despesa en polítiques socials posant-la en greu perill».

    Ramírez Navarro afegeix que, en el context actual de la pandèmia de la Covid-19, s’hauria d’apostar per un «blindatge pressupostari de matèries tan essencials per a la ciutadania com la sanitat, l’educació i els serveis socials», així com «posar en marxa fórmules urgents que permetin les comunitats autònomes prestar els serveis». «El benestar de les persones no pot ser ostatge de les estratègies partidistes i de la falta de talla política», conclou.

  • Madrid celebra el primer Congrés Nacional Covid-19 amb 51 societats científiques relacionades amb la pandèmia

    Més de mig centenar societats científiques que agrupen més de 150.000 professionals sanitaris promouen el primer congrés nacional sobre COVID-19 i el més gran de tots els que s’han celebrat a Espanya en l’àmbit de la salut. Aquesta trobada, que va començar el passat i diumenge i se celebrarà de forma online fins al 19 de setembre, s’ha gestat amb la vocació de promoure el treball col·laboratiu i multidisciplinari entre els professionals i investigadors més directament implicats en la lluita contra la pandèmia a fi per posar en comú les lliçons i ensenyaments que es poden extreure d’aquesta crisi sanitària i els canvis que s’han de posar en marxa de cara a el futur.

    El Congrés compta amb 26 taules rodones i 11 conferències especials sobre temes com la resposta immunitària enfront de SARS-CoV2, la investigació clínica en temps de crisi sanitària, el paper de l’atenció primària, la visió des d’urgències, la farmacologia, el pronòstic, profilaxi pre-post exposició i tractament antiviral de la SARS-CoV2, les implicacions en el sistema respiratori, en reumatologia, gastroenterologia i hematologia, l’afectació en nens i gent gran, l’impacte en salut mental, el dany vascular, afectació a la pell, vinculació amb la malaltia renal i cardiovascular, l’esforç en anestesiologia, reanimació i medicina intensiva, entre d’altres.

    En aquest Congrés es presentaran els resultats de molts dels projectes de recerca duts a terme a Espanya en aquests mesos i es realitzarà una exhaustiva actualització de l’estat del coneixement sobre diferents aspectes de la COVID-19. En concret, es presentaran més de 400 estudis realitzats des del començament de la pandèmia per clínics i investigadors espanyols.

    El president del Comitè Organitzador és el Dr. Antonio Rivero, de l’Hospital Reina Sofia de Còrdova i vicepresident de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica, i el president de Comitè Científic del Congrés és el Dr. Julián Olalla, de l’Hospital Costa del Sol (Marbella, Màlaga).

  • Sis mesos i un dia després: entre la il·lusió i la incertesa

    Al Baldomer Solà l’entrada és força ordenada, dintre de les circumstàncies. Els alumnes d’infantil entren per una porta, els de 1r a 3r per una altra, els de 4t a 6è per una altra, i els d’institut per una altra. Temperatura, gel i cap endins. Els pares no poden entrar, i triguen a marxar de l’accés, la major part perquè volen preguntar coses a les mestres, altres perquè intenten veure alguna cosa des de la reixa. A quina hora els recollim? Quan comença el menjador? On he de pagar el material?… La pregunta estrella, però, és si tot està controlat. “La sensació és que volen que els asseguris que tot anirà bé, i nosaltres el que diem és que cal estar tranquils perquè s’estan prenent totes les mesures”, comenta Sílvia Ortiz, directora del Baldomer Solà. En aquest centre la setmana passada van trucar totes les famílies, gairebé 350, per explicar-los com aniria aquest primer dia, igual com feien setmanalment durant el confinament, “perquè més del 90% no tenen ordinadors ni miren la web”.

    A la porta hi ha un matrimoni que vol saber si és obligatori portar la nena a l’escola. És una pregunta complicada que no es pot respondre només amb un sí o un no, perquè aquí es valora molt atraure les famílies des del convenciment, no la imposició. “Has de mesurar molt bé com et comuniques amb les famílies”, diu Sílvia Ortiz. Aquesta parella, per algun motiu, creu que l’escola només durarà una setmana i que després tornaran a confinar-se. Algú els ho ha dit. O segurament els ho han dit com a hipòtesi i ho han entès malament. Després de parlar amb la directora i de debatre-ho entre ells durant una bona estona, finalment deixen que la nena entri. Amb recança. Pare i mare estan a l’atur i pensen que per la seva filla no hi ha lloc més segur que casa seva.

    253 mestres i 210 alumnes en quarantena

    El 13 de març es van tancar els centres. Al juny es van reobrir molt tímidament i en la major part de casos els alumnes amb prou feines van posar-hi els peus per recollir les avaluacions. Al juliol i agost alguns han allotjat casals d’estiu, l’experiència dels quals ha estat globalment positiva. Però pels casals i colònies han passat al voltant de 250.000 infants i joves, que representen una mica més del 15% dels que se suposa que el sistema ha mobilitzat avui (i els propers dies). I sis mesos i un dia després, el curs ha començat bé, o relativament bé, segons la valoració feta pel Departament d’Educació.

    Sobre un total de 5.400 centres educatius, només dos no han pogut obrir, perquè fa uns dies es van detectar positius entre el professorat. Un de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) i un altre de Montellà i Martinet (Cerdanya). Però tots dos ho faran aquest mateix dijous. I sobre un col·lectiu d’uns 130.000 docents, n’hi ha 253 que no han pogut anar a treballar, perquè han donat positiu (67) o perquè han de fer quarantena per haver estat en contacte amb algun positiu, i que se sumen als 800 inicials que han obtingut una baixa mèdica perquè tenen afeccions de risc. També 210 alumnes de moment es queden a casa a causa de la Covid, dels quals 23 són positius i la resta contactes.

    Al País Valencià porten una setmana d’avantatge, ja que van començar l’escola el dia 7, i avui ja n’han fet un primer balanç. Segons informa la conselleria d’Educació, aquesta primera setmana “el 99,93 % dels grups d’alumnes dels centres educatius la finalitzen sense incidències”. En altres paraules, dels 1.845 centres educatius que conformen el sistema educatiu valencià només s’han registrat incidències a 12. I dels 47.000 grups estables, se n’han hagut de confinar 32, els quals aquesta setmana faran ensenyament a distància.

    Ahir, al Baldomer Solà hi van anar tots els docents. I, segons Ortiz, ho van fer amb moltes ganes: “Tenim un claustre molt engrescat i ara mateix la motivació supera qualsevol tipus de por; no ha fallat ningú, al contrari, tothom estava desitjant que arribés aquest dia”, explica la directora.

    La directora de l’IE Baldomer Solà, Sílvia Ortiz, parla amb una mare | Foto: VS

    Agraïment als claustres i els municipis

    El conseller Bargalló, que ahir al matí va inaugurar el curs a l’escola Joaquim Ruyra, al barri de La Florida de L’Hospitalet, ha promès màxima transparència: informaran cada dia sobre les incidències a través dels mitjans i dels canals de telegram que han habilitat per comunicar-se directament amb les famílies i els professionals. “Tot el que està passant a l’escola se sabrà, no ho podem deixar a mans dels rumors i la informació no certa”, ha afirmat el conseller. Ara mateix, però, no se sap quantes famílies han deixat de portar els seus fills a l’escola per por.

    En la seva compareixença amb els mitjans, Bargalló va explicar que va triar aquesta escola perquè es troba on es troba i perquè està en obres per millorar els accessos, però sobretot perquè han fet una pla d’obertura “extraordinari”. Bargalló s’ha felicitat per les “poques incidències” del primer dia i ha aprofitat per enviar dos agraïments molt concrets: als claustres i als municipis. “Havíem d’obrir per garantir el dret a l’educació i socialització d’infants i joves. I havíem d’obrir amb les incerteses constants de les mesures sanitàries, dels canvis de l’epidèmia i dels nous estudis que van aportant noves dades i fan prendre noves decisions. I no haguéssim pogut obrir cap centre si no fos per l’esforç i el sacrifici, la dedicació i el treball dels claustres i sense el suport i el compromís dels ajuntaments”. Els primers quinze dies són claus, admet Bargalló, i bona part d’aquesta clau rau en aquest compromís del professorat i del món local.

    Gairebé al mateix temps i sense possibilitat de comunicació prèvia, la directora del Baldomer Solà ha fet la mateixa reflexió: “Aquestes dues primeres setmanes són molt importants”. Per esvair pors, i perquè “hi ha gent a casa a l’expectativa, i si veuen que la cosa va bé, s’animaran a portar els seus fills a l’escola”. La possibilitat que la desconnexió durant el confinament sigui un factor que dispari l’absentisme és una de les grans incògnites d’aquest inici de curs. Des de fa dos anys, el Consorci d’Educació de Badalona Sud impulsa, amb el suport de la Fundació Carles Blanch i la col·laboració dels centres educatius i els comerços de la zona una campanya ciutadana per lluitar contra l’elevada taxa d’absentisme escolar. Amb un lema molt cinematogràfic: “Que l’escola t’acompanyi”. La pandèmia i el confinament van impedir avaluar els resultats d’aquesta campanya, que ara es reprendrà, segons explica Ramon Sanahuja, gerent d’Educació del Consorci. Per Ortiz, “el que intentem és ser molt propers a les famílies i fer un treball molt engrescador a l’aula perquè siguin els alumnes els qui diguin als seus pares i mares que volen anar-hi”, comenta.

    Missatges d’ànims i crítiques

    Les xarxes s’han omplert de missatges positius, de missatges d’ànims, de mostres d’entusiasme en l’acollida als alumnes. A sota recollim uns quants exemples. Però no tot han estat flors i violes. Els sindicats han protagonitzat concentracions unitàries davant les seus del Departament i dels diferents serveis territorials per denunciar el que entenen com un inici de curs sense les mesures de seguretat adients, i amb les ràtios encara massa elevades. Els set sindicats han tornat a publicar un manifest unitari, com ja van fer a finals d’agost, en el qual, ara sí, parlen d’una eventual convocatòria de vaga: “Considerem que ha arribat el moment de plantejar quin tipus de mesures de pressió són necessàries per garantir que els centres educatius siguin realment segurs. Per aquest motiu, hem iniciat una «Consulta Unitària» sobre la possibilitat d’una vaga i altres mobilitzacions que durem a terme durant el mes de setembre. Així mateix hem acordat presentar denúncies a inspecció de treball, tal i com ja vam fer amb el Pla de reobertura del mes de juny”.

    A banda, algunes AMPA també han aixecat la veu: la de l’Escola Ponent de Granollers ha denunciat que els substituts no han arribat i que per això “cent alumnes no han pogut exercir el seu dret a l’educació”. I que tampoc hi ha hagut prou reforços per reduir ràtios. La de l’Institut Escola Arts del barri de Sants de Barcelona (el centre que va escollir el conseller per inaugurar el curs passat), fa dies que protesten perquè hi ha un seguit d’obres que no estan acabades, i això provocarà entre altres coses que els alumnes es quedin sense pati mentre no enllestexin les obres.

    Pancartes davant de l’Institut Escola Arts, al barri de Sants | Foto: AMPA Arts

  • Les famílies, les escoles i la punyetera Covid-19

    Estic acompanyant la família d’un nen de pocs anys amb patologies respiratòries, que s’està plantejant una escolarització a casa durant la pandèmia, per evitar el risc de contagi. Des de l’escola, seguint les indicacions del Departament d’Educació, els han demanat presentar un certificat mèdic que els permeti faltar a classe de forma justificada i que els autoritzi a gaudir d’un acompanyament per part de l’escola.

    En anar al CAP que els correspon, a la porta de Pediatria, s’indica: NO ES FAN CERTIFICATS PER A L’ESCOLA. Carreró sense sortida per a la família. Em pregunten si els prendran el fill, no saben com prendre’s les declaracions alarmants, que han anat sentint sobre l’assistència inexcusable a l’escola. El President ha dit que es prendran totes les mesures contra les famílies que no portin els nens i nenes a l’escola. La fiscalia espanyola ha amenaçat les famílies amb accions penals… No m’estranya que s’inquietin.

    Algunes famílies tenen por, perquè el retorn a l’escola enmig d’una pandèmia vírica, és una situació nova, desconeguda i incerta. La resposta de l’Estat, des de tots els estaments i administracions, ha estat i és, descoordinada, desproporcionada, inadequada,i sobretot autoritària. Minvar la por i la incertesa, no es fa a cop d’amenaça, es fa amb mesures, informació, missatges tranquilitzadors, i acompanyament.

    Em pregunten si els prendran el fill, no saben com prendre’s les declaracions alarmants, que han anat sentint sobre l’assistència inexcusable a l’escola

    Segur que hi ha famílies hiperventilades pel pànic al virus de la Covid, però sospito que justament aquestes no portaran la seva canalla a l’escola, per més que els amenacin amb greus penes. D’altres, poques, simplement reflexionen sobre el futur d’un curs incert, en que no se sap si hi haurà una continuïtat o no, i consideren la possibilitat d’organitzar-se per tenir la canalla a casa, com porten fent des del mes de març. I finalment estan aquelles famílies que tenen fills o filles amb afeccions de salut que poden, en cas de contagi de la Covid, complicar-se greument. Aquestes estan fent malabarismes, per atendre la salut de la seva canalla i respondre a la burocràcia que se’ls ha imposat.

    Ens hem cansat de sentir que les famílies deleguen a les escoles la responsabilitat sobre la criança dels seus fills i filles, però quan les famílies assumeixen la seva responsabilitat, la resposta que se’ls dóna és la desautorització i la infantilització. Simplement s’espera que segueixin ordres, com a l’antiga escola.

    L’Estat ha de vetllar pel dret a l’educació dels nostres infants i joves, però a mi la imatge que m’està transmetent la manera en que s’està gestionant tot plegat és que allò que és important ara és que els pares i mares puguin anar a treballar, sigui quin sigui el cost que això suposi. M’equivoco?

  • Vicky Fumadó: «No hi ha cap evidència que l’escola sigui un focus de transmissió a la comunitat»

    Vicky Fumadó, pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses, considera primordial incidir en l’educació sanitària a les escoles. «Explicar als infants perquè serveix rentar-se les mans i fer-los entendre perquè és important seguir totes aquestes mesures de seguretat, ajudarà a evitar el contagi». La pediatra valora positivament la poca incidència que ha tingut el coronavirus en les colònies i casals d’estiu, però assenyala que falten molts més estudis i que no està totalment demostrat que els nens siguin menys transmissors que els adults. «L’experiència a les escoles serà un gran termòmetre de la situació», indica.

    Com afecta el coronavirus als nens? Tenen la mateixa simptomatologia que els adults?

    Els nens s’infecten igual que els adults, això ho podem confirmar amb estudis que hem fet, com la Plataforma Kids Corona de l’Hospital Sant Joan de Déu, però la immensa majoria són asimptomàtics o poc simptomàtics. Tot i això, sí que hem tingut alguns casos de nens a l’Hospital que han passat la malaltia de forma greu, amb una inflamació multisistèmica, però la immensa majoria no tenen una afectació greu.

    Els resultats de l’estudi Kids Corona mostren que la canalla que participava en les colònies d’estiu infectava sis vegades menys del que ho feia el global de la població. Sembla que els nens no contagien tant?

    D’aquests resultats s’ha de fer una lectura profunda. Sí que és veritat que amb l’estudi que vam fer ens vam trobar que la taxa de transmissió era més baixa que a la resta de la comunitat, però hem de tenir en compte que aquests infants estaven en un ambient molt controlat. Eren grups petits, que estaven fent un seguiment setmanal, i això permetia fer un aïllament ràpid. Probablement és veritat que pot haver-hi menys transmissió entre els nens, però no podem extrapolar-ho del tot. És una primera indicació, però falten encara més estudis.

    Podríem dir que són dades esperançadores per les escoles?

    Sí, per les escoles sí. Vam fer seguiment a 1.700 nens i monitors i, d’aquests, vam trobar 39 casos de coronavirus, dels quals 30 eren nens. Es va fer seguiment de 253 contactes i només hi havia un 4% de contagiats. Això significa que la taxa de transmissió era de 0,3, quan en aquell moment a la comunitat era de l’1,7%. Això què vol dir? Que en aquest ambient controlat la situació es pot portar amb èxit. Això és una mica el que s’intentarà fer a les escoles, tenir grups estables, que permeten fer molt millor el seguiment i aïllament dels casos. És molt important esforçar-se a mantenir les mesures de seguretat, fent entrades a les escoles de forma esglaonada, fent que no es barregin grups… si tot està fa correctament, l’escola no té per què ser un focus de contagi dels virus. La transmissió que s’ha trobat en els grups d’esplais i colònies és baixa i això mostra que, o bé els nens transmeten menys, o bé que les coses realment es van fer molt bé. Jo crec que el punt clau a les escoles és aquest, que se segueixin les mesures de seguretat en tot moment.

    En aquests esplais i casals la gran majoria d’activitats es feien a l’aire lliure.

    Sí, per això s’insisteix molt que una de les mesures a seguir a les escoles és també la ventilació de les classes. Però encara no podem afirmar que els nens siguin millors o pitjors transmissors, falten més estudis. El seguiment del curs escolar serà un gran termòmetre del què està passant i per això és important que hi hagi un ambient molt controlat i que totes les activitats que es puguin es facin a l’aire lliure o en espais molt ventilats.

    Quines són les mesures primordials a tenir en compte amb l’inici del curs escolar

    Primer de tot, tenir grups, si poden ser petits millor però, com a mínim, estables, i no barrejar els nens, de manera que es permeti fer el seguiment i l’aïllament més ràpidament. Rentar-se les mans, la distància física, la ventilació de les aules i l’ús de la mascareta són primordials.

    Com veu la situació? És esperable que en les primeres setmanes de curs es detectin molts casos de coronavirus en el context escolar?

    Jo crec que és una situació que no és fàcil. Casos en tindrem, això segur. Per això hem de treballar tots molt coordinats i, en aquest sentit, l’atenció primària té un rol molt important.

    Per tant, el millor que podem fer per reduir els contagis a les escoles és reduir-los fora de les escoles.

    Exacte. Si augmenta la transmissió comunitària, també pot augmentar la transmissió a les escoles, això està relacionat. Hi ha estudis fets a Europa que mostren que en els casos trobats a les escoles, la transmissió no havia sigut a l’escola, sinó que s’havien contagiat a la comunitat. Potser és on es relaxen més les mesures. A les escoles, si es fa tot bé, és difícil que hi hagi transmissió. L’important és una coordinació entre mestres, famílies i atenció primària. Qualsevol nen que tingui un símptoma compatible amb coronavirus, s’haurà de testar.

    Què s’espera amb l’inici de la temporada d’hivern i, per tant, de les malalties respiratòries habituals?

    Esperem i creiem que probablement la transmissió d’altres malalties respiratòries pot ser menor. Com que es faran mesures per tallar la infecció respiratòria, pot ser que ens trobem que hi hagi menys transmissió d’altres virus respiratoris, i això seria una gran sort. El fet de fer servir la mascareta i mantenir la distància física pot fer que hi hagi menys transmissió de virus respiratoris. És a dir, si tallem la transmissió de les malalties respiratòries, la tallem per totes. De fet, en alguns països on ara ha sigut l’hivern, sembla que hi ha hagut menys transmissió de malalties respiratòries.

    Diversos sindicats catalans van signar fa una setmana un comunicat per exigir a la Generalitat que redueixi les ràtios d’alumnat per professorat a 10 alumnes als cicles d’infantil i 15 a la resta de cursos. Que n’opina? Són unes ràtios adequades les que tenim ara?

    L’ideal seria que els grups fossin de 10-12 alumnes, però això és inviable si pensem en el nombre d’alumnes, professors i espais. Si es pot, és ideal, però el que és més important és que el grup sigui estable. Moltes vegades, es barrejaven grups per algunes assignatures o activitats i això ara no es podrà fer. Perquè encara que siguin 20 alumnes, si són sempre els mateixos 20 alumnes, pots controlar molt més la situació i aïllar molt més ràpidament els contactes.

    Les extraescolars poden generar contactes fora del grup bombolla?

    Sí, i això pot ser un problema. Si comencem a barrejar grups serà un problema. Sobretot serà complicat en les activitats que es facin fora de l’escola.

    I si els nens juguen al parc junts…
    De moment, hem d’intentar que això no es produeixi. Han de jugar entre grups coneguts.

    A les escoles potser pot haver-hi un control més estricte per part dels professors, però en el cas dels instituts, com es controlarà als adolescents durant les estones d’esbarjo?

    Als instituts, el control és molt més complicat. Es tractarà sobretot d’enfortir una altra peça clau, que és l’educació sanitària. Aquí les escoles i instituts han de jugar aquesta carta i la Generalitat ha de donar suport perquè es pugui fer una bona educació sanitària i conscienciar a tots els estudiants joves. A les escoles i instituts serà molt important explicar perquè es fa tot això i que els infants i els joves ho entenguin. Totes les mesures han d’anar acompanyades d’educació sanitària. De fet, rentar-se les mans, que és una de les mesures que més talla la transmissió, no només per aquesta infecció sinó per les altres infeccions, és una cosa que teníem bastant oblidada. Explicar perquè serveix rentar-se les mans i la quantitat de microorganismes que podem portar a les mans, ajudarà també a evitar transmissions. El principal problema és que la salut pública i l’educació sanitària en el nostre entorn havien passat a una segona línia.

    Per altra banda, un aspecte molt important que també havíem perdut de vista a la nostra societat és la consciència de grup. Fins ara fèiem una medicina molt individual i hem de pensar que hem d’estar per nosaltres i pel grup. S’ha de potenciar aquesta carta de la responsabilitat col·lectiva.

    Si la situació empitjora molt i arribem als nivells de casos del març i abril, tancar les escoles hauria de ser una opció?

    Això dependria una mica si tornem a un estat d’alarma, però no crec que sigui una primera mesura. No hi ha cap evidència que l’escola hagi sigut un focus de brot i de malaltia a la comunitat. A l’escola es pot garantir un ambient molt controlat i, en canvi, hi ha altres espais de la comunitat on això és molt més difícil.

  • Els experts desaconsellen concentracions presencials per la Diada

    La Diada de l’11 de setembre, marcada inevitablement per la pandèmia de la Covid-19, ha generat controvèrsies entre els partidaris de fer la celebració presencial organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i els experts epidemiòlegs i sanitaris que consideren que, malgrat complir amb les mesures sanitàries pertinents, és més prudent i aconsellable que no es facin actes massius en format presencial per evitar la mobilitat i el risc d’aglomeracions.

    La presidenda de l’ANC, Elisenda Paluzie, va anunciar el passat dilluns 31 d’agost que durant les concentracions previstes per la Diada es limitarà l’aforament i només podran accedir als espais previstos aquelles persones que s’hagin inscrit prèviament. La líder de l’entitat va assegurar que enguany no busquen una «Diada multitudinària», però sí «defensar el dret de manifestació». Segons va assenyalar Paluzie, les concentracions seran estàtiques, amb dos metres de separació entre les persones, la mascareta serà obligatòria i es repartirà gel hidroalcohòlic. A més, les pancartes i cartells seran d’ús individual i tampoc es podrà menjar durant els actes. A més de les concentracions presencials, l’ANC ha fet una crida a la ciutadania a sortir als balcons a les 17.14 hores per a fer una acció col·lectiva.

    Els epidemiòlegs Oriol Mitjà i Antoni Trilla van coincidir durant una entrevista al programa Preguntes Freqüents de TV3 en la necessitat d’extremar les precaucions i reduir al màxim els riscos a causa de la situació epidemiològica actual. Els dos investigadors van emplaçar l’ANC a ser més «innovadors» i buscar mètodes alternatius de celebració de la Diada, del tipus d’una Diada digital. En aquesta mateixa entrevista, Mitjà va advertir que el coronavirus no està superat i que convé que la població es faci a la idea que el 2021 continuarà sent un any «anormal» que afectarà a altres activitats públiques i massives com la cavalcada de reis o el mateix Sant Jordi. Ambdós experts van assegurar que les manifestacions proposades per la ANC són, en el moment actual, un «risc que no hauríem d’assumir i, molt menys, davant el nou curs escolar».

    Així mateix, el secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Argimon, també va assenyalar en una entrevista a la mateixa cadena que no és «oportú» fer concentracions en la situació actual, a causa de la mobilitat que comporten. «El fet que no estiguem com a la primera onada no vol dir que estiguem bé», va assenyalar el Secretari de Salut Pública, qui va admetre la preocupació del Govern per la taxa d’infecció i per com evolucioni la situació amb la tornada a l’escola i als llocs de treball.

    Per la seva banda, el president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), Antoni Sisó, també s’ha mostrat del mateix parer que la resta d’especialistes. Entrevistat per aquest Diari, ha manifestat la necessitat de «preservar el sentit comú, de responsabilitat i actualitat». «Estem vivint uns moments absolutament històrics i del tot excepcionals. Això vol dir que no podem permetre’ns fer una manifestació, encara que sigui amb mascaretes i amb la distància de seguretat». El president de l’entitat que agrupa als metges de família va assenyalar que els elements claus que afavoreixen la transmissió del virus són, precisament, la densitat poblacional i la mobilitat de la població i va puntualitzar que en el trasllat dels manifestants als actes no es podrà garantir la distància de seguretat.

    Val a dir que en la roda de premsa després del Consell Executiu celebrat el passat dimarts dia 8 de setembre, la Consellera Meritxell Budó va confirmar que ni el president ni cap membre del Govern assistirà a les manifestacions convocades per l’ANC. L’únic acte institucional que es celebrarà la mateixa Diada amb presència del Govern serà l’ofrena floral a Rafael Casanovas, que es farà també sota mínims amb la presència tan sols del president Torra, el Vicepresident Aragonés i la mateixa consellera Budó.

  • Qui hauria de rebre primer la vacuna contra la coronavirus?

    Un dels majors èxits en salut pública serà aconseguir una vacuna eficaç contra la covid-19. No obstant això, es tem pel seu subministrament, previsiblement escàs. De fet, les institucions sanitàries, els líders mundials i les empreses farmacèutiques ja s’enfronten al repte d’assignar-les de forma adequada entre els països. Però, ¿és possible fer un repartiment just i equitatiu en la pràctica?

    Experts en salut pública de tot el món han proposat un nou pla de tres fases per a la distribució de la vacuna, anomenat ‘Model de Prioritat Justa’, que té com a objectiu reduir les morts prematures i altres conseqüències irreversibles de la malaltia. Les conclusions es publiquen a Science.

    De moment no hi ha un marc de distribució únic i global per a les dosis, encara que existeixen dues propostes principals. D’una banda, que els treballadors de la salut i les poblacions d’alt risc, com els majors de 65 anys, haurien de ser immunitzats primer; i de l’altra, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) suggereix que els països rebin dosis proporcionals a les seves poblacions.

    Les dues estratègies són greument defectuoses, segons l’estudi liderat per Ezekiel J. Emanuel, vicerector d’Iniciatives Globals i president d’Ètica Mèdica i Política de Salut de l’Escola de Medicina Perelman de la Universitat de Pennsilvània (EUA).

    «La idea de distribuir les vacunes per població sembla ser una estratègia equitativa, però suposa erròniament que la igualtat requereix tractar de manera idèntica a països situats en diferents llocs», explica a Sinc Emanuel. «Aquest és el primer anàlisi ètica sistemàtic de com distribuir els escassos recursos mèdics entre els països. L’ètica sempre ha estat vista com una part menor, però cada vegada més important».

    En el seu nou model, els autors assenyalen tres valors fonamentals que han de considerar-se en distribuir una vacuna per a la covid-19: beneficiar les persones i limitar els danys, donar prioritat als desfavorits, i procurar la mateixa preocupació moral a tots els individus. Es tracta d’abordar aquests valors centrant-se en la mitigació de tres tipus de danys causats pel nou coronavirus: la mort i el dany permanent als òrgans, les conseqüències indirectes per a la salut -com la tensió i l’estrès de sistema sanitari-, així com la crisi econòmica.

    «Tot i això, ara mateix la prevenció de morts -especialment les prematures- és particularment urgent», insisteixen els autors. En fases futures, proposen dos mesuraments que captin la millora econòmica general i com sortir de la pobresa. «El nostre model canviarà quins països reben la vacuna i en quin ordre. Primer hauria d’anar als llocs on la vacuna pot reduir més morts prematures i després alleujar la major devastació econòmica», apunta Emanuel

    I després d’això, donar prioritat inicial als països amb taxes de transmissió més altes. «Tots els països haurien de rebre suficients vacunes per aturar la transmissió, la qual cosa requereix que entre el 60 i el 70% de la població sigui immune», puntualitza.

    Una distribució justa i equitativa

    El pla de l’OMS, per contra, comença amb el 3% de la població de cada país rebent vacunes, i continua amb l’assignació proporcional a la població fins que cada país hagi vacunat el 20% dels seus ciutadans.

    Si bé aquest pla pot ser políticament defensable, «tracta de forma idèntica a països de diferent situació, en lloc de respondre equitativament a les seves diferents necessitats. Els països igualment poblats s’enfronten a nivells dramàticament diferents de mort i devastació econòmica per la pandèmia», indica el nou estudi.

    Els autors també s’oposen a un pla que donaria prioritat als països en funció del nombre de treballadors sanitaris de primera línia, la proporció de població major de 65 anys i el nombre de persones amb comorbiditats.

    «Immunitzar preferentment als treballadors de la salut -que ja tenen accés a equips de protecció personal i altres mètodes avançats de prevenció de malalties infecciosas- probablement no reduiria substancialment el dany en els països de majors ingressos», afegeixen.

    De la mateixa manera, centrar-se en vacunar els països amb poblacions de més edat no reduiria necessàriament la propagació de virus o minimitzaria la mort. A més, els països d’ingressos baixos i mitjans tenen menys residents d’edat avançada i treballadors de la salut per càpita que els estats més enriquits.

    «Així s’acabaria administrant moltes vacunes als països rics, el que no és l’objectiu d’una distribució justa i equitativa», afirma Emanuel. «Els responsables estan buscant un marc per assegurar la vacunació global, de manera que puguem aturar la propagació d’aquest virus. Dependrà dels mandataris polítics, l’OMS i els fabricants implementar el nostre model», conclou.

    Referència: Ezekiel J. Emanuel, Govind Persad, Adam Kern, Allen Buchanan, Cécile Fabre, Daniel Halliday, Joseph Heath, Lisa Herzog, R.J. Leland, Ephrem T. Lemango, Florència Lluna, Matthew S. McCoy, Ole F. Norheim, Trygve Ottersen, G. Owen Schaefer, Kok-Chor Tan, Christopher Heath Wellman, Jonathan Wolff, Henry S. Richardson. An ethical framework for global vaccine allocation. Science. DOI:  https://science.sciencemag.org/lookup/doi/10.1126/science.abe2803

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC